En un món cada cop més urbanitzat i industrialitzat, els pobles indígenes dels cinc continents lluiten per fer valer els seus drets d’arrelament al territori davant els interessos de les companyies multinacionals, que cada vegada regeixen més la política dels governs locals i estatals. És el cas dels pobles de caçadors i recol·lectors, un bon nombre dels quals es troben representats en el mapa, que en diferents indrets del planeta es resisteixen a abandonar una forma de vida que ha protagonitzat el 90% de la història de la humanitat.
La globalització fa possible que avui es tingui notícia, amb molta més facilitat i immediatesa, de les lluites dels pobles indígenes. Per exemple, podem comunicar-nos amb els záparos de l’Equador, els quals es donaven per extingits, però que gràcies a la xarxa d’Internet se sap, a través de les associacions de pobles indígenes de l’Amazònia, que encara avui en sobreviuen uns 170 dels 200 000 que eren a l’inici del segle XX; malauradament, se’n tem la definitiva extinció després que el seu territori selvàtic hagi estat cedit a l’explotació d’una companyia petroliera multinacional.
L’impacte dels atacs a les Torres Bessones i al Pentàgon l’11 de setembre de 2001 fou sentit molt directament pels pobles indígenes, a causa de les polítiques que, sota l’epígraf de “guerra contra el terrorisme”, l’administració dels Estats Units i els seus aliats posaren en marxa al servei dels interessos del mercat. N’hi ha nombrosos exemples en els dos anys següents als atacs: a l’Índia s’aprovà una llei antiterrorista que fou considerada una amenaça directa contra les organitzacions indígenes. A Mèxic, les reivindicacions indígenes foren retirades de la taula de negociacions. A la Xina i a Xile, l’argument de “guerra al terrorisme” fou aprofitat per a castigar els pobles indígenes quan protestaven legítimament per la violació dels seus drets fonamentals. A Myanmar, l’ambient contrari a l’islamisme s’utilitzà per a perseguir els pobles indígenes musulmans. Les polítiques neoliberals, en sectors com ara l’agropecuari, el farmacèutic o l’hidroelèctric, estan obligant a fer marxa enrere en fites assolides després de molts anys de lluita dels pobles indígenes en llocs com Bolívia, Laos o les Filipines. La situació dels pobles indígenes a tot el món segueix essent summament precària i en els darrers anys ha tendit a empitjorar.
Els pobles indígenes
La gran diversitat que existeix entre aquells pobles que es reconeixen com a indígenes fa molt difícil trobar una definició unívoca que inclogui les variadíssimes experiències culturals de l’existència humana. Malgrat tot, hi ha una sèrie de factors que són pertinents a l’hora de desenvolupar una definició del terme indígena i que poden trobar-se en major o menor intensitat en diferents contextos socioculturals. Són els següents:
- L’ocupació i ús d’un territori específic durant un període de temps prolongat.
- La voluntària perpetuació de la diferenciació cultural en aspectes com ara la llengua, l’organització social, la religió i els valors espirituals, els modes de producció, les lleis i institucions, etc.
- La pròpia identificació, i també el reconeixement per altres grups, com una col·lectivitat diferenciada.
- Una experiència de submissió, marginació, despossessió, exclusió o discriminació, tant si aquestes condicions persisteixen com si no.
“Els sense contacte”
Molt de tant en tant, la premsa ens sorprèn amb el descobriment d’un poble indígena, en alguna selva remota, que encara no havia estat “descobert” per la “civilització”. Se’n sol dir que són pobles salvatges i agressius, i se solen envoltar d’una aurèola de misteri. En la literatura etnogràfica són anomenats “els sense contacte”. Els darrers anys s’ha tingut notícia d’alguns sense contacte com els mashco al Perú o els kolubo al Brasil.
En realitat, cap grup humà no viu completament aïllat, si bé és cert que alguns grups opten per un estil de vida que tracta d’evitar el contacte amb altres grups. Els pobles indígenes han estat sempre en contacte amb altres pobles, intercanviant idees i productes materials. La colonització –forma de relació de domini entre pobles, molt repetida en el temps i l’espai– destrueix aquestes xarxes de comunicació. L’aïllament no és, doncs, una condició de la seva cultura, sinó una conseqüència de la persecució d’aquesta. Els pobles indígenes s’han vist impel·lits a resistir de forma aïllada o bé a integrar-se a una societat colonial, patint desplaçaments forçats, sostracció dels seus recursos naturals, esclavatge, contagi de malalties i extermini.
La història de la colonització ha estat ben apresa per aquests pobles, i alguns han optat conscientment per aïllar-se tant com els ha estat possible de les institucions estatals. Aquest fet planteja obertament la contradicció entre l’existència dels estats i els drets dels pobles indígenes a l’autodeterminació i dona, com a única alternativa a l’aïllament, el recurs als sistemes d’organització política internacionals o supraestatals.
Les mines d’or d’Irian Jaya
La indústria d’extracció de minerals causa enormes perjudicis als pobles indígenes. En el passat, els buscadors d’or als Andes (segle XVII) o a Califòrnia (segle XIX) destruïren rius i muntanyes i delmaren la població indígena. En l’economia global, aquesta destrucció persisteix, els nous mitjans tècnics multipliquen els efectes destructius i el Banc Mundial continua promovent l’explotació de minerals com a base de desenvolupament, malgrat els efectes nocius sobre les poblacions indígenes i la contaminació ambiental.
Potser l’exemple més flagrant és el de Grasberg, la mina d’or més gran del món, situada a Irian Jaya, a Nova Guinea (Indonèsia), gestionada per una empresa amb seu a Nova Orleans (Estats Units). L’estat indonesi ha cedit la propietat de les terres dels indígenes a la companyia. La mina està protegida per soldats estatals que actuen com a mercenaris contra els indígenes. S’hi han produït desallotjaments violents, detencions arbitràries, seguides de tortures i desaparicions amb l’objectiu d’atemorir la població. Les mines estan situades a cel obert, a 4 200 m d’alçada, a la carena de Jayawijaya. La muntanya sagrada dels indígenes, Amungene, ha estat retallada 122 m i es calcula que d’aquí a 40 anys s’hi haurà fet un cràter de 457 m. Uns 30 km2 de bosc tropical ha estat destruït per l’abocament de residus, i se’n preveu la destrucció d’uns 130 km2 més. L’aigua dels rius està contaminada, i la contaminació ambiental afecta la salut dels indígenes i impedeix el manteniment de la seva economia de subsistència.