Els quatres mapes que es presenten il·lustren i quantifiquen la distribució de quatre de les principals malalties que afecten la humanitat: la sida, la malària, el còlera i la febre groga. Les dues primeres, juntament amb la tuberculosi, es troben entre les principals causes de mortalitat al món. Són malalties que principalment es donen alhora a les zones tropicals de la Terra; la tuberculosi i la sida tenen, a més, caràcter pandèmic.
El tractament d’aquestes malalties no es redueix exclusivament a una inversió en medicació o en millores sanitàries, sinó que fa necessari transformar les condicions estructurals (legals, polítiques, socials) i ambientals que en dificulten l’erradicació. Així, per exemple, pel que fa a la malària caldria la desaparició de les àrees pantanoses i la instal·lació de mosquiteres; en la tuberculosi, evitar l’amuntegament als habitatges. En el cas de la sida, però, caldria prendre mesures multisectorials en els diferents àmbits en què es mou l’individu.
Els desplaçaments de les poblacions deguts a les guerres o a la fam i el lent èxode de les àrees rurals cap a les aglomeracions urbanes són factors que poden incrementar el problema. Les guerres periòdiques en molts països de l’àrea subsahariana generen un moviment de refugiats que extenua la població i la fa, per tant, més vulnerable als contagis, i alhora actua com un mecanisme eficient de transmissió (vegeu el mapa 69).
La malària s’ha anat retirant en molts països on era endèmica, com ara els del sud d’Europa, a l’àrea mediterrània, on al començament del s. XX la seva erradicació coincidí amb el creixement econòmic. També ha coincidit amb un desenvolupament econòmic el control de la malària al sud-est asiàtic. A l’Àfrica subsahariana, en canvi, les condicions ambientals i el deteriorament de l’economia, juntament amb els ceps més virulents de malària, han creat un problema que sobrepassa el d’un simple tractament mèdic. En aquesta regió, la malaltia hi té un cicle llarg i ocasiona trastorns d’anèmia i neurològics que impedeixen que els afectats puguin incorporar-se al món laboral en un termini curt o mitjà; d’aquesta manera s’entra en una espiral d’agreujament de les condicions econòmiques de moltes llars, que facilita l’associació amb altres malalties com la tuberculosi i la sida.
La Declaració del Mil·lenni de les Nacions Unides
Al setembre de l’any 2000, els estats membres de les Nacions Unides, reunits en assemblea general a la seu de Nova York, van aprovar la Declaració del Mil·lenni. A partir de l’acceptació d’una sèrie de valors fonamentals (llibertat, igualtat, solidaritat, tolerància, respecte per la natura i responsabilitat comuna), van establir uns objectius, amb terminis definits, per a combatre la pobresa, la fam, les malalties, l’analfabetisme, la degradació del medi ambient i la discriminació. Alguns informes fan menció especial de la sida, a més de la malària i la tuberculosi, malalties que per a l’any 2015, segons els objectius de la Declaració, han d’haver iniciat la reducció de la seva propagació.
La importància del DDT en l’erradicació de la malària
Un dels productes utilitzats en la lluita contra la malària durant la dècada del 1940 fou el DDT (diclorodifeniltricloroetà), un potent insecticida que es va creure innocu en aquell moment i que fou prohibit posteriorment per la seva toxicitat. Malgrat que des del 1970 s’ha evidenciat que l’ús de productes químics, i especialment del DDT, no són una solució positiva, encara no se n’ha trobat un substitut tan eficaç i barat.
El DDT va aconseguir entre el 1945 i el 1965 salvar al voltant de 10 milions de persones en àmplies zones d’Amèrica, Europa i Àsia. El pesticida va ser aplicat per exèrcits de fumigadors, subvencionats pel Global Malaria Erradication Programme, que anaven país per país i casa per casa i en fumigaven l’interior, de manera que vers la dècada del 1960 la malària s’havia erradicat amb gran èxit a països com ara el Brasil. Malgrat tot, l’erradicació no va ser completa, en part a causa del fet que la fumigació era feta de manera forçada i sovint va topar amb malentesos culturals. A més, a partir del 1962, quan Rachel Carson va posar de manifest en el seu llibre Silent Spring que els ocells ja no cantaven en algunes àrees del sud dels Estats Units que havien estat tractades amb el pesticida, es van destapar les conseqüències adverses del DDT i el perill que suposava per a l’home i l’entorn natural. Cal afegir que l’ús d’aquest insecticida ha produït entre els mosquits anòfels una selecció dels ceps resistents, de manera que en molts països el DDT ha esdevingut inoperant contra els mosquits i, per tant, contra la malària.