La domesticació és un llarg procés d’adaptació d’algunes poblacions animals a determinades necessitats de l’home. Aquest procés comporta la fixació genètica de modificacions morfològiques, fisiològiques o etològiques. És un fenomen lligat a l’espècie humana que ha contribuït a la diversificació dels organismes vius.
Es consideren animals domèstics aquells que han sofert un procés de selecció per part de l’home fins al punt d’adquirir i consolidar unes determinades característiques que els diferencien dels seus ancestres salvatges. La denominació d’animal domèstic es refereix al conjunt d’una població i no tant a individus concrets. La doma, l’amansiment o la cria en captivitat d’individus procedents de poblacions salvatges no permet considerar-los animals domèstics, perquè no s’ha produït encara la fixació de caràcters genètics. Aquests individus, com pot ser el lleó d’un circ, es poden considerar animals domesticats però no pas domèstics.
El primer animal domèstic va ser el gos (Canis familiaris), que sens dubte procedeix de poblacions de llop (Canis lupus). Les troballes arqueològiques més antigues de gossos domèstics es remunten a un període d’entre 14.000 i 16.000 anys enrere, però alguns genetistes actuals consideren que la seva domesticació podria remuntar-se a més de 100.000 anys.
Deixant de banda el gos, tots els altres animals domèstics tenen l’origen en el període sedentari de la nostra evolució, durant el Neolític, fa menys d’11.000 anys. A l’inici, la majoria es domesticaren per tal d’emprar-los com a aliment, tot i que alguns adquiriren també altres funcions, com la religiosa (gat), o la de transport (cavall) o ornament (gall dindi). Curiosament són unes poques desenes les espècies que s’han domesticat. A més, solament han permès la seva domesticació aquelles espècies gregàries que accepten un líder dominant.
L’àrea geogràfica on la domesticació és més antiga i diversa és l’Orient Mitjà, concretament la regió anomenada el Creixent Fèrtil. Aquesta regió s’estén per les conques dels rius Jordà, Tigris i Eufrates. Però la domesticació fou un procés que es produí de manera independent en diversos moments i indrets del planeta; així, per exemple, al centre d’origen de la conca mitjana del Huang He (Riu Groc), a la Xina, es van domesticar de nou el gos i el porc, uns 2.000 anys després d’haver-ho estat al Creixent Fèrtil. Altres animals, com l’ànec, l’oca, el colom o el paó reial són difícils de situar en un punt i un moment concrets, ja que la semblança amb els seus ancestres fa impossible que es puguin distingir els individus domèstics dels salvatges entre les restes dels jaciments.
Les domesticacions recents
Les possibilitats de criar i reproduir en captivitat moltes espècies d’animals comportaren un notable increment en la domesticació (o l’intent de domesticació) al segle XX. La recerca de noves fonts de proteïna animal ha portat als nostres mercats carns d’espècies tan diverses com l’estruç (Struthio camelus) o la daina (Dama dama). D’altra banda, l’estètica d’alguns plomatges i les habilitats cantores d’algunes famílies d’ocells, com els psitàcids (lloros, periquitos, etc.) o els fringíl·lids (canaris, caderneres, etc.) n’han estimulat la domesticació i l’aparició de varietats i races que no es donen espontàniament a la natura. També la indústria pelletera ha facilitat la cria en captivitat i la selecció artificial de mamífers de pells apreciades, com el visó americà (Mustela vison) o la guineu àrtica (Alopex lagopus).
El ventall es va ampliant amb la variada oferta d’animals de companyia, molts dels quals són simples individus domesticats d’espècies salvatges. I les perspectives de nous animals domèstics encara s’eixamplen més si es tenen en compte les possibilitats que ofereix l’enginyeria genètica. Aquesta branca de la ciència permet actuar sobre alguns caràcters del codi genètic sense necessitat de realitzar llargs processos d’encreuament i selecció, cosa que pot accelerar el procés de domesticació.
La conservació de la diversitat genètica
La ramaderia practicada les últimes dècades ha causat una important disminució de races i varietats locals, amb la consegüent pèrdua de diversitat. Això es deu a la introducció generalitzada de varietats millorades durant el procés d’intensificació de la producció animal.
L’actual procés de producció intensiva exigeix que els individus, o els productes que se n’obtenen, hagin de ser idèntics i s’hagin de mantenir així al llarg del temps, independentment de les condicions del medi. Per aquesta raó s’utilitzen híbrids genèticament homogeneïtzats, és a dir, adaptats a un estret ventall de condicionants ecològics, dins del qual són molt productius. Aquesta demanda accentua el procés anomenat erosió genètica (pèrdua de races i varietats), ja que no es valora la variabilitat individual que solen presentar les races o les varietats locals a conseqüència de la seva relació amb l’home i el medi.
L’increment de races domèstiques locals en perill d’extinció ha estimulat organitzacions internacionals com la FAO a crear reserves genètiques que garanteixin la conservació d’aquesta di versitat. Una de les estratègies que s’estan realitzant és la conservació in situ. Es tracta de mantenir una població mínima o nuclear, com una illa, dins de l’àrea de distribució d’aquella raça o varietat amb la funció de reserva genètica. La conservació in situ d’animals és una opció que permet a la raça o varietat continuar evolucionant sota la pressió selectiva del medi i de l’home, cosa que en facilita la diversificació.