Aquest mapa constitueix una aproximació espacial generalitzada a la gestió del temps de l’any arreu del món. La major part dels estats es regeixen pel calendari gregorià per a comptar el temps històric, llevat dels estats musulmans que utilitzen el seu, i de l’Índia (fins el 1957) i la Xina (fins el 1911) que conserven els propis per a molts esdeveniments socials i culturals. Les diferents religions solen mantenir encara els antics calendaris per als usos litúrgics i la distribució de les festes.
El calendari sorgeix de l’observació del cicle dels astres, i ha evolucionat en funció de la precisió d’aquestes observacions. L’any és definit pel Sol, com a temps que la Terra tarda a girar al seu voltant en la seva òrbita, entorn dels 365 dies. Els mesos, en canvi, són definits per les fases de la Lluna, que formen un cicle aproximat de 29,5 dies.
Els diversos calendaris combinen d’una manera o altra aquests dos grans factors que són generals (naturals) arreu i que tenen aplicacions en l’agricultura i la vida quotidiana. Les setmanes, en canvi, s’organitzen convencionalment en set dies, dedicats als planetes que eren coneguts pels caldeus, els quals establiren el primer calendari conegut: el Sol, la Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn; moltes llengües n’han conservat el nom, amb moltes variacions o poques, llevat del portuguès, per exemple, que a partir del diumenge com a primer dia ha aplicat simplement un ordre successiu: segunda, terça, quarta, quinta i sexta.
Egipcis, grecs i romans milloraren el calendari caldeu, i a Amèrica es desenvoluparen el calendari asteca i l’incaic, mentre a l’Àsia se seguien l’hindú i el xinès. El calendari romà començava el mes de març i tenia deu mesos (martius, aprilis, maius, junius, quintilis, sextilis, september, october, november, december) als quals s’afegiren januarius (de Ianus, el déu de les dues cares) i februarius. Juli Cèsar regulà el calendari (d’aquí que s’anomeni julià) el 45 aC, i el féu començar al gener, cosa que li atorgà el nom del cinquè mes (iulius); aquest calendari fou mantingut als països de religió ortodoxa, a Bulgària fins el 1917, a Rússia fins el 1918, a Sèrbia i Romania fins el 1919, i a Grècia fins el 1923. Una petita reforma d’August donà nom al sisè mes (augustus). Finalment, el 1582, el papa Gregori XIII introduí les actualitzacions del seu calendari gregorià vigent.
El 622 dC fou iniciat el calendari musulmà, de base lunar, que celebra la festa setmanal el divendres, mentre que els hebreus mantingueren el seu, cooficial a Israel amb el gregorià, que celebra la seva festa el dissabte. Entre el 1793 i el 1806, França instaurà el calendari republicà, que volia esborrar totes les mesures del temps i de l’espai anteriors a la Revolució; l’any republicà s’iniciava a la tardor, els mesos tenien noms de factors i elements agroclimàtics i els trenta dies del mes s’organitzaven per dècades.
Dins del predomini quasi universal del calendari gregorià, diverses organitzacions internacionals van creant un nou calendari de festes civils dedicades a la commemoració o reivindicació de fets històrics i problemes socials, amb tota una sèrie de “dies i setmanes internacionals”, de manera que es va dissenyant un calendari globalitzat marcat per la solidaritat i la lluita contra la malaltia i la pobresa.
Les festes
Les festes, tant les civils com les religioses que se celebren periòdicament cada any, es mantenen en relació amb la cultura de cada lloc i s’adapten al llarg del temps als canvis econòmics, socials i polítics de la societat. Així, les festes del cristianisme s’adaptaren al calendari agrícola de l’àrea de la Mediterrània (Nadal al solstici d’hivern o Sant Joan al d’estiu) i crearen la seva simbologia i representació (Nadal de neu i casolà) que es difongueren amb l’europeïtzació del món a d’altres continents i hemisferis, sobretot a Amèrica (Nadal a les platges del Brasil, l’Argentina o Xile). La progressiva laïcització de la societat i el desenvolupament del capitalisme han transformat moltes festes tradicionals, a més, en dies especials de consum (Nadal i Reis, rebaixes d’estiu o d’hivern, dies del pare o de la mare, etc.).
El calendari perpetu
El calendari perpetu consisteix en una taula de còmput disposada de manera que permet trobar el dia de la setmana que correspon a qualsevol data des de l’establiment del calendari gregorià (15 d’octubre de 1582). N’hi ha de diverses menes (disposats en taula o desglossats), que utilitzen sistemes de càlcul més o menys complicats.
Per a trobar el dia d’una data en el calendari perpetu adjunt cal seguir els següents passos:
- Establir la data. Per exemple: el 8 d’abril de 1966.
- En la columna del segle que interessa, en aquest cas, 1900, cercar la lletra que en horitzontal coincideixi amb les dues últimes xifres de l’any de la data establerta (66). La lletra és en aquest cas la B. Per als anys de traspàs, les lletres que corresponen a l’any són dues: la primera s’aplica al gener i al febrer, i la segona als altres mesos.
- En la taula dels mesos, cal escollir el mes de la data establerta, abril en el nostre exemple, i mirar en quina columna s’escau la lletra trobada anteriorment. En aquest cas, la B es troba a la tercera columna.
- Finalment, en la taula del dia del mes, cal escollir el número del dia de la data establerta (8 en el nostre exemple) i cercar horitzontalment el nom del dia de la setmana en la columna vertical que es correspon a la columna trobada en la taula anterior, en aquest cas, la tercera columna, i el dia és divendres.