Fa poc més de dos segles alguns països europeus van experimentar l’inici de la transició demogràfica, procés que havia de provocar necessàriament el canvi de les estructures tradicionals de població. El règim demogràfic anterior, amb mortalitats infantils habitualment superiors al 200 per mil i una esperança de vida que mai depassava els 35 anys, es caracteritzava per una piràmide molt ampla en la base, amb un pes molt escàs de les edats avançades.
La revolució productiva i social, i l’extensió de la riquesa resultant, van anar acompanyats d’una més gran eficiència en la reproducció humana; proporcions creixents d’infants aconseguien arribar a edats reproductives. El ritme de creixement s’accelerà, i les proporcions d’infants encara es van fer més elevades.
Aquesta transició es va estendre gradualment per tot el món, fins a mitjan segle XX. Les diferències de ritme, però, marquen grans diferències internacionals en les piràmides actuals. Els països pioners ja es troben en la fase final del procés; a la gran supervivència assolida, amb esperances de vida de més de 80 anys, han respost amb una fecunditat conseqüent, és a dir, mínima, i el ritme de creixement ha tornat a estabilitzar-se. El resultat és una població en què les diferents edats mostren un nou equilibri, aquesta vegada amb una representació important de les edats madures i avançades, típica dels països més desenvolupats. Actualment les regions del món que van experimentar el baby-boom dels anys cinquanta i seixanta tenen, fins i tot, piràmides amb una “cintura” més ampla que la base, a causa de la intensa disminució posterior de la fecunditat.
Més endarrerida, també Àsia es troba ja en un estadi avançat d’aquest procés. Al món menys desenvolupat, però, les piràmides són encara extraordinàriament joves, especialment a l’Àfrica. La mortalitat dels infants ha disminuït molt, recentment, el creixement demogràfic s’ha accelerat, però el desenvolupament social i econòmic és encara insuficient per a culminar la transició amb llargues esperances de vida i famílies reduïdes com les dels països més rics.
El mapa representa doblement les piràmides de població regional. A baix apareixen, en xifres relatives, per tal que puguin ser comparades. Sobre el mapa, però, s’han volgut representar les mateixes dades en xifres absolutes perquè no es perdin de vista les diverses situacions reals que representen les unes i les altres.
La por de l’envelliment demogràfic
Existeix una clara correlació entre el grau de desenvolupament i el grau d’envelliment demogràfic. Tanmateix, la pèrdua de les estructures d’edat tradicionals és un antic motiu d’alarmes quasi apocalíptiques. Inicialment aquestes estructures caracteritzaren l’Europa colonial del principi del segle XX, que veia signes de decadència en el progressiu descens de la fecunditat i en la conseqüent reestructuració de les edats. Va ser una època marcada per la por del declivi i la “degeneració”, com ho reflecteix Oswald Spengler en La decadència d’Occident, obra fonamental del pensament europeu, però també Joan Antoni Vandellòs, cap dels serveis d’Estadística de la Generalitat, en Catalunya, poble decadent (1935).
Els arguments d’aquesta por van ser desenvolupats pels demògrafs més importants de l’època, entre els quals destaquen els francesos, probables inventors de l’expressió “envelliment demogràfic”: predeien que les societats “envellides” caurien en la inactivitat, deixarien d’innovar, perdrien força davant les societats primitives, però joves. El fonament d’aquestes alarmes era una visió organicista de les societats, molt lligada al nacionalisme romàntic que triomfava en la política del moment, a més d’un cert menyspreu per la gent gran. Tots aquests arguments són propis d’una visió de les poblacions humanes que la història mateixa s’ha encarregat de desprestigiar i refutar.
La Segona Guerra Mundial, el baby-boom i els anys seixanta van fer oblidar moltes de les pors anteriors. És després de la crisi industrial (del petroli) i la reacció neoliberal que les alarmes retornen, tot formant part d’una ofensiva per la reducció de la despesa pública i la privatització de les pensions. Els arguments són ara econòmics: les projeccions serveixen per a predir el col·lapse dels sistemes públics de protecció, i hi ha qui vol trobar motius de conflictes intergeneracionals en la millora relativa del benestar de la gent gran. En realitat no són arguments nous. F. Bovaret, un dels ideòlegs del natalisme francès, ja escrivia articles com “El futur sacrificat al passat: l’aclaparador pes de les pensions de jubilació” el 1930.
Malgrat tot, les catàstrofes anunciades no es manifesten. La veritat és que els estats que més bé funcionen, els més rics, més creatius, més eficients i competitius, són els més envellits. Seria bo començar a aclarir per què es continuen mantenint, malgrat tot, les tradicionals alarmes sobre l’envelliment demogràfic.
La piràmide de població de Catalunya
L’envelliment de la població catalana no és resultat únicament d’una més gran esperança de vida o d’un més elevat volum del nombre de gent gran. En les dècades més recents el fenomen que ha tingut més influència en l’estructura per edats ha estat el descens de la natalitat. Aquesta havia arribat a uns nivells excepcionalment elevats els anys seixanta i primers setanta. El motiu fou la recuperació de la fecunditat, després d’una postguerra llarga i dura, multiplicada per una intensa immigració de gent jove procedent d’altres parts de la península, combinació que va produir una piràmide poblacional excepcionalment jove en el padró del 1975. Igualment abrupte i excepcional ha estat el reajustament posterior, amb l’esgotament dels fluxos d’immigració i d’aquella anormal fecunditat del baby-boom. El resultat és una piràmide radicalment diferent el 1996. Posteriorment, una lleugera recuperació de la natalitat i la renovació dels saldos migratoris positius (d’origen no espanyol) apunten a una recuperació del pes dels joves en la piràmide.