Aquest mapa, elaborat amb les dades que publica l’Informe del Desenvolupament Humà del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament i les de la Divisió de Població de les Nacions Unides, mostra la taxa mitjana de creixement de la població entre els anys 1975 i 2000, i va acompanyada amb els gràfics que palesen quins són els escenaris de previsió de creixement per continents entre l’any 2000 i el 2050.
Després de l’acceleració experimentada des de la Revolució Industrial, la taxa de creixement sembla que ha entrat en una fase d’alentiment progressiu des de mitjan anys setanta. Com a resultat, només al segle XX, la població mundial es va multiplicar per quatre. La taxa mitjana de creixement havia estat del 2,7% entre el 1950 i el 1989, però es reduí fins a l’1,6% entre el 1975 i el 2000, i es preveu que entre aquest any i el 2015 sigui de l’1,2%. Aquest alentiment, però, no s’esdevé de la mateixa manera a tot arreu, ni és degut a les mateixes causes.
El continent africà –amb una mitjana de creixement per sobre del 2,5%–, part del continent asiàtic –especialment els Emirats Àrabs, Qatar, Djibouti, Oman i l’Aràbia Saudita, amb un creixement superior al 4%– i disset països més que tenen una taxa superior al 3%, s’han convertit en el focus principal del creixement demogràfic. Amb taxes entre el 2% i el 3% es troben la major part dels països de l’Amèrica Central i del Sud, Mongòlia i gran part del Sud-est asiàtic i d’Oceania. I amb creixements entre l’1% i el 2% se situen els “gegants” demogràfics de la Xina i l’Índia, part de l’Amèrica del Sud, l’Amèrica del Nord i el Canadà, Austràlia i una part del Sud-est asiàtic. Els increments més moderats, inferiors a l’1%, es localitzen a Europa i Rússia, amb algunes excepcions en altres continents com Nova Zelanda, l’Uruguai, alguns estats insulars del Carib i algunes exrepúbliques soviètiques. Cal destacar que el darrer quart de segle hi ha hagut sis països, la major part a Europa, que han experimentat una fase de lleuger decreixement.
Les perspectives fins l’any 2050 mostren que l’increment més important es continuarà produint a l’Àfrica, que pot doblar la seva població actual, Oceania, que podria multiplicar-la per 1,4, i Llatinoamèrica i el Carib que ho podrien fer per 1,3. L’Amèrica del Nord i Àsia experimentarien un augment lleugerament inferior, i Europa, continuant la fase actual d’estancament, hauria de perdre població.
La transició demogràfica
L’evolució de la població mundial pot quedar sintetitzada en el model de la transició demogràfica (vegeu també el mapa 50), que explica el creixement de la població a través del descens, en moments diferents, de les taxes de natalitat i mortalitat que passen del voltant del 40‰ al 10‰. Segons aquest model, la transició comença amb una reducció de la mortalitat, que afecta també la mortalitat infantil, seguida d’una disminució de la natalitat mentre es produeix un estancament de la mortalitat. La transició acaba quan la natalitat s’estanca als mateixos nivells que la mortalitat. Mentre s’ha produït el descens de les taxes, la població ha experimentat un fort creixement natural.
Adaptant el model a les tendències demogràfiques actuals, es pot considerar que pràcticament tot el continent africà, amb l’excepció del Marroc, Egipte, Líbia i Sud-àfrica, estaria en la primera fase, com també alguns països islàmics d’Àsia, una part de l’Amèrica Central i Bolívia. Aquesta primera fase es caracteritza per la disminució de la mortalitat i el manteniment d’unes taxes de natalitat elevades. La segona fase, distingida per la progressiva estabilització de la mortalitat i el descens en la natalitat, afectaria la resta de l’Amèrica Llatina, d’Àfrica i la major part d’Àsia i Oceania.
La tercera fase, amb una taxa de mortalitat quasi estabilitzada, amb una fecunditat baixa que redueix el creixement demogràfic i dóna pas a un progressiu envelliment de la població, afecta principalment Europa, Rússia i algunes de les exrepúbliques soviètiques, Austràlia i Nova Zelanda, l’Amèrica del Nord, Cuba i l’Uruguai.
El descens de les taxes de natalitat es relaciona, entre altres causes, amb el desenvolupament social i econòmic, l’increment de la urbanització i l’adopció de formes de vida “urbanes”, i la promoció social de la dona, i va acompanyada d’un augment de l’esperança de vida, l’envelliment progressiu de la població, l’augment de les taxes d’alfabetització, i la disminució de la mortalitat infantil i la millora de la sanitat i la higiene.
Els contrastos de creixement i les polítiques demogràfiques
La manera i els moments diferents en què els països transformen les seves dinàmiques demogràfiques creen grans contrastos en el creixement de la població. Mentre grans àrees del planeta mantenen una població jove i en creixement accelerat, altres parts, generalment les que gaudeixen d’un desenvolupament social i econòmic més gran, tendeixen a l’estancament del nombre d’habitants i a l’envelliment de la població. Una de les conseqüències és l’orientació de les direccions actuals dels moviments migratoris internacionals. D’altres corresponen a les polítiques demogràfiques que s’apliquen amb signe diferent segons les necessitats dels països.
En tots els moments de la història els estaments polítics han posat en funcionament mesures per a modificar la dinàmica demogràfica. N’hi ha que incideixen en la mortalitat, d’altres en la immigració, i d’altres afecten la natalitat, per a impulsar-la o reduir-la. Aquestes últimes, les mesures antinatalistes, s’han establert amb intencions diverses: des del control d’una minoria ètnica fins a la reducció d’un creixement desmesurat de la població. El cas més conegut és el de la Xina amb la política d’un fill únic. Però diversos governs i ONG han utilitzat aquestes polítiques en països menys desenvolupats com a instrument per a fer disminuir els problemes inherents al subdesenvolupament.
Per contra, alguns dels països europeus han adaptat polítiques que tendeixen a l’augment de la taxa de fecunditat quan aquesta es troba per sota de la taxa de substitució generacional de 2,1 fills per dona. Ajuts econòmics diversos, reduccions de la jornada laboral i permisos de maternitat i de paternitat són mesures encaminades a fomentar un augment de la natalitat que, en alguns casos, es mostren insuficients.