La desigualtat davant la mort esdevé clau per a mesurar i comparar el grau de benestar de les diverses societats. Si bé l’ésser humà té una longevitat condicionada per aspectes biològics, la durada del seu cicle vital és finalment determinada per una multiplicitat de factors com són l’entorn físic i ambiental, el nivell i el tipus de nutrició, les pautes de consum i d’higiene, els serveis assistencials i sanitaris… Aquests factors es relacionen amb el grau de desenvolupament social i econòmic de cada país, tot influint-hi també aspectes de tipus cultural que afecten els comportaments i els hàbits individuals.
En aquest mapa s’ha representat l’esperança de vida en néixer (o nombre mitjà d’anys que una persona pot esperar viure), que és un indicador sintètic dels nivells de mortalitat al món. La situació més dramàtica es viu a l’Àfrica subsahariana, on, als factors tradicionals d’elevada mortalitat, com la insuficiència nutricional o les condicions higièniques deficients, cal afegir-hi l’epidèmia de la sida, que ha reduït més de deu anys les expectatives de vida dels seus habitants en els últims decennis. Per contra, un nivell de vida superior i els avenços sanitaris han permès aprofundir la davallada de la mortalitat als països occidentals, fins a assolir una vida mitjana per sobre dels 75 anys, encara que persisteixen desigualtats en funció del gènere, l’educació, l’estatus social, etc.
Altres regions del món, com l’Amèrica Llatina i bona part del món àrab i del continent asiàtic, es troben immerses en una transició epidemiològica que en molts països d’ingressos mitjans es caracteritza per la polaritat i dualitat que presenta. Mentre les classes benestants es beneficien del procés, grans sectors populars veuen com empitjoren les seves condicions de salut per tal com, a les malalties de caràcter tradicional, se superposen d’altres pròpies de societats més desenvolupades (vegeu el mapa 20). Finalment, en la majoria de països de l’Europa de l’Est la crisi socioeconòmica esdevinguda arran de la caiguda dels règims comunistes i del model de transició a una economia de mercat han provocat una sèrie de disfuncions socials i la fallida del sistema sanitari, la qual cosa s’ha reflectit a Rússia en una davallada de cinc anys pel que fa a l’esperança de vida dels homes al darrer decenni.
Les desigualtats entre homes i dones
En general, a gairebé tots els països del món, les dones viuen més que els homes. L’explicació és complexa, ja que hi conflueixen i interactuen una multiplicitat de factors, tant d’índole biològica com de l’entorn i del comportament, que varien en funció del context cultural i socioeconòmic dels diversos països.
Als països més pobres, les diferències en les expectatives de vida per gènere tendeixen a ser menors pel nivell més elevat de mortalitat; pel pes important que correspon a les malalties infeccioses i contagioses, que sovint presenten una incidència similar en ambdós sexes; i pels alts riscos associats a la reproducció i la maternitat (vegeu el mapa 21). Als països desenvolupats la millora en la supervivència de les poblacions al segle XX s’ha vist acompanyada per un increment dels diferencials de mortalitat per gènere. En aquests països, hi tenen un paper fonamental determinades causes de mort que es relacionen amb hàbits i comportaments de risc que inicialment van ser propis i quasi exclusius dels homes, com el consum d’alcohol o de tabac. Els canvis que s’han operat amb relació al paper de la dona en la societat han comportat sovint la confluència dels estils de vida d’ambdós sexes, cosa que pot provocar un increment de certes malalties entre la població femenina, com els tumors de l’aparell respiratori, tot reduint algunes de les principals causes de desigualtat davant la mort entre homes i dones.
Algunes incògnites entorn de l’envelliment
L’envelliment de les societats occidentals i les seves repercussions socials i econòmiques fan que es plantegin una sèrie de qüestions amb vista al futur, que J. Vallin (1995) ha sintetitzat en tres preguntes: l’esperança de vida, fins on?; l’increment d’anys, quins?, més anys de vida, per a qui?
El primer interrogant fa referència a la supervivència en edats avançades i a la longevitat, ja que la seva evolució determinarà el nombre de gent gran i la seva composició interna. Alguns autors opinen que en termes poblacionals, no d’individus concrets, l’esperança de vida difícilment superarà el llindar dels 85 anys. D’altres, en canvi, creuen que en un futur proper s’assistirà a una revolució genètica i biotecnològica que pot afavorir un increment significatiu de la longevitat humana, de manera que la vida mitjana se situaria per sobre dels 120 anys.
Les implicacions d’aquest procés, especialment des d’un vessant assistencial i sociosanitari, no dependran tan sols del nombre de vells, sinó també de l’estat de salut que presentin. Per tant, el segon interrogant planteja si el descens de la mortalitat anirà acompanyat d’una disminució de la morbiditat i de la discapacitat o no. Si la resposta és afirmativa, una part dels efectes de l’envelliment es veurien compensats per la millora en la salut dels vells. En canvi, si és negativa, la pressió sobre els recursos serà relativament superior, en augmentar tant la població vella com els anys que es viu en malaltia o bé amb discapacitat, de manera que es configuraria un quadre de malalties, específic d’aquest grup de població, en les societats occidentals.
Finalment, el tercer interrogant planteja si aquestes tendències tindran el mateix signe i la mateixa intensitat en els diferents subgrups de població, tot disminuint o accentuant les desigualtats davant la malaltia i la mort.