Atesa la diversitat que es produeix, tant en aspectes socials com culturals, econòmics i jurídics, aquest mapa és una expressió aproximada i simplificada de la realitat. De fet, el que il·lustra és, sobretot, la relació dels ciutadans amb les seves institucions i lleis. Pel que fa a les fonts, l’excessiva dependència dels sistemes de justícia criminal respecte de les sobiranies estatals fa que l’única font global sigui la de l’organització internacional Interpol, però cal tenir present que, com ja s’assenyalava en el mapa 89 dedicat a la violència, aquesta tan sols tracta d’un determinat nombre de delictes, i depèn, a més, de les informacions aportades per cada país.
Cal assenyalar que existeix una diferència entre la delinqüència coneguda, que és l’expressada en el mapa, i la delinqüència real, la mesura precisa de la qual és impossible. La diferència entre ambdós tipus de delinqüència s’anomena xifra negra, i varia en funció del tipus de delicte (n’hi ha que es denuncien més que d’altres) i també de la confiança dels ciutadans en les seves institucions. Especialment en la credibilitat respecte de l’eficàcia i l’ètica que puguin tenir la policia i la justícia.
D’altra banda, les lleis no són iguals a cada país, com tampoc no ho és la tipificació de determinades accions com a delictes, ni les penes per aquests delictes no són les mateixes. Aquesta manca d’homogeneïtat fa que es computin molt diversament arreu del món qüestions com ara els maltractaments, els adulteris o, fins i tot, les manifestacions de discrepància política. A més, els costums tampoc no són iguals a tot el planeta, i això influeix en la percepció del que és delicte o del que no ho és (per exemple, l’ablació de clítoris).
Malgrat totes aquestes prevencions, i el fet que hi ha països dels quals no es disposa d’informació o la informació està deformada (Rússia, Xina, Brasil...), el mapa és suficientment indicatiu per a percebre que la major criminalitat es concentra en països rics i industrialitzats. Això pot ser degut al fet que l’accés a la propietat i als béns fa que s’incrementi la preocupació per mantenir-los, i també l’interès per sostreure’ls. Alhora, els entorns democràtics faciliten la confiança de la gent en les institucions, i fan que les denúncies i la informació respecte dels delictes augmentin.
Interpol i Europol
La necessitat de lluitar contra la criminalitat internacional ha fet aparèixer dues grans estructures. Cronològicament, la primera és l’Organització Internacional de Policia Criminal, coneguda per Interpol, creada el 1923. Es basa en la cooperació i l’acció coordinada de les forces de policia de cadascun dels seus gairebé dos-cents estats membres. La seva activitat se centra especialment en delictes contra les persones (homicidis, lesions, segrestos, tràfic d’éssers humans, etc.); delictes contra el patrimoni (robatoris, tràfic il·lícit d’obres d’art, de cotxes, d’espècies animals protegides, etc.); delictes de tipus econòmic i financer (criminalitat organitzada, falsificació de moneda, delictes informàtics, etc.) i delictes relacionats amb la droga (elaboració, transport, distribució, etc.). L’organització disposa d’una àmplia base de dades i d’una important xarxa de comunicacions. Així mateix, edita diverses publicacions. La seu central es troba a la ciutat francesa de Lió i té subseus a tots els continents. Europol és el nom amb què es coneix l’Oficina Europea de Policia, creada el 1995. La seva missió consisteix a millorar l’eficàcia dels serveis competents dels estats membres i la seva cooperació. Els seus àmbits de treball són, fonamentalment: la prevenció i la lluita contra el terrorisme, el tràfic il·lícit d’estupefaents, d’éssers humans, de matèries radioactives i nuclears i també de vehicles, les xarxes d’immigració clandestines i la lluita contra la falsificació de l’euro i el blanqueig de diners. Edita igualment diverses publicacions.
Cadascun dels estats membres designa una unitat nacional que és l’òrgan de contacte entre l’Europol i l’estat corresponent. Aquesta unitat escull, almenys, un oficial d’enllaç que treballa a la seu de l’organització, que és a la Haia.
Els models policíacs
Els models policíacs que avui coneixem aparegueren al començament del segle XIX i són producte de l’estat modern i de la seva expansió. Fonamentalment, es poden dividir en dues grans famílies: la del model anglosaxó, que, provinent d’Anglaterra, passà als Estats Units, el Canadà i la resta de colònies i zones d’influència (Commonwealth), i la del model francès napoleònic, que es difongué per l’Europa continental i la seva zona d’influència (que inclou l’Amèrica Llatina).
El model anglosaxó es basa en una aparença de liberalitat i proximitat amb els ciutadans (tot i que també té facetes molt autoritàries i controladores). El seu objectiu és regular la pacífica convivència segons uns models socials rígidament establerts. La policia és de naturalesa civil.
El model napoleònic es caracteritza per una duplicitat policíaca, amb un cos civil i un altre de militar, basat fonamentalment en el paper de l’estat i la seva capacitat d’exercir el monopoli legítim de la violència. Té per objectiu fer complir un ordre sociopolític preestablert. Els estats amb doble policia (un cos civil i un de militar) com França, Itàlia, o Espanya en són el més clar exponent.
En el model espanyol no totes les comunitats autònomes tenen les mateixes competències. A Catalunya, la policia estatal té tasques extra i supracomunitàries, mentre que la policia ordinària, els Mossos d’Esquadra, actua de forma conjunta i coordinada amb les policies locals. Ambdues constitueixen el que s’anomena Policia de Catalunya.
Al llarg del segle XX, a causa de l’expansió dels autoritarismes, sorgiren models policíacs fortament militaritzats, a l’Àfrica, a l’Amèrica Llatina i a Àsia. Aquests models es basen en una concepció del ciutadà com a possible enemic intern i en la negació del model democràtic de separació entre forces armades i policia.
Al llarg dels primers anys del segle XXI, i des de postures neoautoritàries emparades en una transformació real i més sagnant de determinades activitats terroristes, es detecta una tendència a tornar a barrejar els àmbits civils i militars pel que fa al manteniment de la seguretat.