Aquest mapa mostra que la diversitat lingüística no es troba distribuïda de manera uniforme per tot el planeta. Dos estats en concret, Papua Nova Guinea i Indonèsia, acumulen un total d’unes 1.500 llengües o, el que és el mateix, una quarta part de la riquesa lingüística del món. Si a aquests dos països s’afegeixen Nigèria, l’Índia i Mèxic, s’arriba al nombre d’unes 2.600 llengües, i si es té en compte la llista dels deu primers estats pel que fa al nombre de llengües (els esmentats anteriorment més el Camerun, Austràlia, la República Democràtica del Congo, la Xina i el Brasil), el total és d’unes 3.800 llengües, una xifra que representa el 60% de les llengües del món. Com es pot apreciar, la diversitat lingüística és clarament més elevada a les zones tropicals del planeta, justament on els ecosistemes naturals també són més rics i complexos. En aquest mapa es fa palesa, per tant, la correlació que existeix entre diversitat lingüística i diversitat biològica. És també en aquestes àrees amb una diversitat lingüística tan elevada on encara és possible trobar casos d’un alt grau de multilingüisme equilibrat, que funciona com a forma de relació entre comunitats lingüístiques diferents. La disciplina científica encarregada els últims anys d’estudiar les interrelacions que s’esdevenen entre llenguatge i entorn i d’establir connexions entre la diversitat lingüística i la biològica s’ha anomenat ecolingüística. S’ha de tenir en compte, però, que es tracta sempre d’estadístiques i càlculs aproximats perquè un gran nombre de llengües encara no han estat descrites a fons (es calcula per exemple que només una dotzena de les més de 850 llengües de Papua Nova Guinea han estat estudiades en detall). En alguns casos, a més, és difícil establir fronteres lingüístiques clares, ja que sovint les llengües formen continus lingüístics, la qual cosa complica la tasca de delimitar on comença i on acaba una llengua. Si a aquestes raons s’afegeix el fet que algunes llengües no tenen un nom específic i que, en canvi, d’altres en tenen més d’un (l’Ethnologue ofereix una llista de més de 40.000 noms) i el fet que la reducció de la diversitat és un procés continu, es fa difícil establir amb exactitud el nombre de llengües que es parlen al món i fer un balanç definitiu sobre la riquesa lingüística del planeta.
La diversitat lingüística a Àfrica
Segons les últimes dades recollides pels especialistes, l’Àfrica concentra el 30% de les llengües del món, amb un nombre total de poc més de dues mil llengües. La diversitat lingüística i el multilingüisme de la població, per tant, són la norma més que no pas l’excepció en aquest continent, de manera especialment acusada a la zona subsahariana. L’enorme riquesa lingüística del continent africà, però, no s’escapa del procés d’homogeneïtzació lingüística a què es troba sotmès el planeta. La particularitat del procés en el cas africà rau en el fet que sembla que la substitució lingüística es produeix sobretot pel fort creixement d’un nombre reduït de llengües autòctones més que no pas a causa de la pressió de les llengües europees dels antics països colonitzadors, com ara l’anglès, el francès o el portuguès. D’aquest grup de llengües africanes en expansió, en destaquen les següents: el ioruba, amb uns 22 milions de parlants; el haussa, amb 39 milions, i l’igbo, amb 18 milions de parlants, totes tres usades principalment a Nigèria; l’amhàric, a Etiòpia, amb 21 milions de parlants; el somali, amb uns 10 milions de parlants a Somàlia, i el suahili, llengua molt estesa a Tanzània i Kenya i utilitzada com a segona llengua per uns 30 milions de persones. Totes aquestes xifres inclouen els parlants que fan servir aquestes llengües com a segona llengua. El reconeixement oficial, la consegüent promoció com a llengua estatal pels diferents governs i el creixent procés d’urbanització a molts països africans ara per ara són decisius per a l’extensió de l’ús de moltes d’aquestes llengües, ja que és a les ciutats on es produeixen els processos de substitució lingüística més importants.
Les llengües immigrades
Els processos migratoris han fet i estan fent créixer de manera ostensible el nombre de llengües que es parlen als països més desenvolupats. Així, segons els censos lingüístics de països amb una llarga tradició immigratòria com ara els Estats Units, el Canadà o Austràlia, es pot constatar que, tot i la predominança aclaparadora de l’anglès, un mosaic de llengües constitueixen les societats de tots tres països. Com a exemples, algunes de les llengües més esteses són: l’espanyol, el xinès, el francès, l’alemany, el tagàlog i el vietnamita als Estats Units; el xinès, l’italià, el grec, l’àrab i el vietnamita a Austràlia; i el xinès, el panjabi, l’italià, l’espanyol i el vietnamita al Canadà.
Europa viu un procés similar, i països com ara Alemanya, França, Luxemburg, Bèlgica, els Països Baixos, Suècia o el Regne Unit ja fa dècades que coneixen la immigració. Més recentment, els països del sud d’Europa, que històricament havien estat emissors de migrants, s’han convertit en la destinació de moltes persones d’altres continents.