Sir Thomas Stamford Raffles (1781-1826) fundà la moderna Singapur l’any 1819. Sir Raffles era un home de negocis i un polític, però tenia també una gran sensibilitat naturalística. Per això no és estrany que ja l’any 1822 dotés la ciutat d’un jardí botànic, que fes cultius experimentals de nou moscada i de clau d’espècia, i que mantingués una sòlida amistat amb Joseph Arnold, metge i naturalista instal·lat a la colònia. Arnold i Raffles (que també fou governador de Java [1811-15] i de les possessions de la British East India Company a Sumatra [1818-24]), fascinats per l’exuberància tropical, feren incursions per Malàisia i les illes de la Sonda, on descobriren tota mena de meravelles botàniques. En una carta dirigida a la duquessa de Somerset, datada l’11 de juliol de 1818, Sir Thomas Raffles descriu, excitat, “...una flor gegantina... potser la més gran i magnífica flor del món... (que fa) d’extrem a extrem dels pètals, més d’una iarda (més d’un metre). Creiem que el nectari pot contenir 12 pintes (més de 6 litres) d’aigua i que el pes de la flor sencera és de 15 lliures (uns 7 quilos)...”. Tenia raó: es tractava, en efecte, de la flor més gran del món.
Robert Brown (1773-1858), gran botànic escocès del moment, a partir de la informació rebuda de Raffles i Arnold, donà a aquesta notable flor el nom dels seus descobridors: Rafflesia arnoldii, cosa que representà la creació d’un gènere i d’una família (rafflesiàcies), als quals calgué referir altres espècies similars, bé que no tan espectaculars (R. micropylora, R. gadutensis, etc.), trobades després a les selves plujoses de Malàisia, de Sumatra, de Java, de Borneo i de les Filipines. Totes les Rafflesia resultaren ser paràsites de les arrels de lianes del gènere Tetrastigma, plantes de la família de les vitàcies, com la vinya, però cap no presentà la notorietat de R. arnoldii, la qual, a més de ser enorme com a flor, no té fulles, tija o arrels eficients. Paràsita fins a les darreres conseqüències, la nutrició d’aquesta planta endèmica de Sumatra i Borneo depèn enterament de l’hoste, de manera que la flor és l’única part del vegetal que emergeix sobre la superfície del sòl. Una colossal flor d’un metre de diàmetre, vermellosa i pudent…
Els cinc pètals soldats d’aquesta flor fora mida tenen un gruix d’1 cm i una consistència ferma i carnosa. Així que es desclou, comença a emetre una olor fètida, com de carronya: sembla que és pol·linitzada per dípters i petits escarabats carronyers, que hi acudeixen atrets per la fetor de carn putrefacta que exhala i pel seu plantejament cromàtic, que els la fan prendre per un cadàver en descomposició. Les flors de rafflèsia són unisexuals, de manera que cada individu —i per tant cada flor, en aquest cas—, pot ser o bé mascle o bé femella, la qual cosa exigeix que hi hagi dues flors de sexe diferent, pròximes i en el mateix moment de maduresa sexual, perquè pugui tenir lloc una pol·linització reeixida. El fruit que en resulta ni es desprèn de la planta ni allibera espontàniament les granes: és la planta sencera la que, gradualment, es va marcint i passant, mentre les llavors es mesclen amb la massa pútrida resultant. La rafflèsia, doncs, tant com notòria, es pot dir que en certa manera és repugnant…
El sistema de dispersió de les llavors d’aquesta espècie encara és mal conegut. Diversos autors sostenen que potser alguns mamífers, com les rates, les musaranyes arborícoles o els tapirs, se’n fan càrrec, o també els ocells com els pites (Pitta). Sembla prou probable que les llavors quedin adherides a les potes, o a qualsevol altra part de la pell o del plomatge mentre els animals furguen la flor en descomposició. En tot cas, s’ha demostrat que si aquestes llavors són transferides a l’escorça de Tetrastigma lanceolarium, la liana hoste habitual, germinen i creixen. Un sistema, al capdavall, semblant a l’observat per a altres plantes paràsites comparables, com els modestíssims de mida, però semblants en aspecte global, frares d’estepa (Cytinus hypocistis) de les brolles mediterrànies, que pertanyen a la mateixa família que les rafflèsies.
Però les rafflèsies tenen competidors morfomètrics a Sumatra mateix.
A l’oest de l’illa, en efecte, es fa una altra planta prou estranya i enorme, anomenada Amorphophallus titanum. La primera vegada que se’n tingué notícia fou l’any 1880, gràcies al naturalista italià Odoardo Beccari (1843-1920). La seva descripció de la planta, però, fou tinguda per exagerada en els cercles botànics europeus fins que l’any 1889, a partir d’un tubercle plantat al Kew Botanical Gardens, la primera flor s’oferí als ulls dels estupefactes botànics britànics de l’època: feia 2 m d’alt! La primera inflorescència, de fet, perquè Amorphophallus fa espàdixs com els lliris d’aigua, a la família dels quals (aràcies) també pertany. I el cas és que hom ha arribat a trobar individus amb espàdixs portentosos de més de 3 m, fet que els converteix, sens dubte, en les inflorescències no ramificades més grans del món.
Amorphophallus titanum és com una mena de lliri gegantí proveït d’una tija pigallada, gruixuda d’uns 20 cm, que va emetent fulles i més fulles, a costa del treball fotosintetitzador de les quals es va desenvolupant un gran tubercle de 20-30 kg (se n’ha trobat un de 75 kg) que acaba fent el desaforat desplegament floral comentat. No es tracta d’una planta paràsita, però comparteix amb la rafflèsia la desagradable característica de fer pudor de carn corrompuda. I encara hi ha una altra espècie pròxima i igualment pudent, A. decus-silvae, que fou descrita per primera vegada devers el 1920, i que sosté els seus espàdixs sobre un sorprenent peduncle que fa fins a 3 m de llarg, mentre que la inflorescència, d’un color porpra fosc, en fa 1,5. Aquest edifici vegetal de més de 4 m constitueix l’estructura floral no ramificada més gran del món.
Però fins i tot les gegantines i pestilents inflorescències fàl·liques d’Amorpho- phallus semblen poca cosa al costat de les desmesurades inflorescències ramificades de les Corypha, palmeres posseïdores de les estructures florals més grans que es coneixen. En efecte, la inflorescència de la palmera gebang (C. elata), pròpia de les selves monsòniques de les illes inferiors de la Sonda, a Indonèsia, fa uns insòlits 5-6 m de llarg, amb milions de flors que produeixen centenars de milers de fruits, i una altra espècie semblant, la palmera talipot (C. umbraculifera), emet unes inflorescències de 6-7 m, proveïda de moltes branques i amb aproximadament uns 60 milions de flors. És clar que les fulles d’aquestes palmeres no són precisament cap nimietat, car fan els seus 5-6 m de llarg. Tot un rècord, també.