A les acaballes del segle XIX, la moda femenina occidental tenia una flaca pels barrets de plomes. En especial per les plomes dels ocells del paradís, que arribaven a Europa per milers, procedents de Nova Guinea. Fins a 50 000 ocells per any eren caçats amb aquesta finalitat, fins que, davant del desastre, en fou de primer regulada i després prohibida la captura durant el primer quart del segle XX. Les dames mundanes impressionaven els senyors elegants amb llurs cascades de plomalls, fins al punt que ploma i feminitat esdevingueren conceptes correlatius. Ben a tort, per cert: l’esplendorosa magnificència de les plomes dels ocells del paradís és un atribut exclusiu dels ocells mascles, el seu màxim exponent de masculinitat ornítica…
Els ocells del paradís mascles, en efecte, presenten un plomatge singularment ornat, i força divers d’una espècie a l’altra, que exhibeixen espectacularment durant les parades nupcials. Poden executar, segons l’espècie, exhibicions individuals o bé en grup. Alguns ocells del paradís s’exhibeixen a terra estant, però l’escenari d’aquestes parades, per a la majoria de les espècies, se situa en el brancatge, entre la frondositat de les capçades. Particularment insòlites són les actituds que pren el mascle de l’ocell del paradís blau (Paradisea rudolphi), que es penja de cap per avall.
La família dels paradisèids comprèn una quarantena d’espècies, quasi totes de Nova Guinea, amb alguna presència a l’Austràlia nord-oriental i a l’arxipèlag de les Moluques. Es tracta d’ocells vistosíssims, d’entre 12,5 cm i 1 m, inclosa la cua, sovint molt llarga en els mascles. Tret dels representants dels gèneres Manucodia i Macgregoria, integrats per espècies mancades de dimorfisme sexual i monògames, tots els ocells del paradís (Astrapia, Diphyllodes, Parotia, Lophorina i sobretot Paradisea) són polígams, amb marcades diferències entre els mascles i les femelles.
L’ocell del paradís per antonomàsia és Paradisea apoda, el primer exemplar del qual conegut a Europa hi fou portat per Juan Sebastián Elcano en tornar de la primera circumnavegació planetària de la història (1519-22). De mans d’un reietó de les Moluques, el rebé sense potes, que és la forma tradicional en què els melanèsids en preparen les pells, cosa que donà lloc a la falsa creença que no en tenia: corregué la brama que era un ocell procedent del paradís terrenal, i per això no li calia caminar. Des d’aleshores, ocell del paradís en fou la denominació vulgar a Occident.
L’interès per les plomes dels ocells del paradís vingué després, però no pas de la mà dels europeus. Ja a mitjan segle XVI, el viatger francès Pierre Belon constatà que els geníssers de la cort otomana en duien als seus turbants, mentre que durant els segles XVII i XVIII se’n generalitzà l’ús a l’Índia i a l’Extrem Orient. És així com començà la cacera sistemàtica dels ocells del paradís, practicada pels indígenes amb fletxes copejadores, sense punta, que no malmeten cap ploma. Una cacera tanmateix difícil, ja que els ocells del paradís són animals esquerps, sempre amagats enmig de brancatges inaccessibles: els agrada d’exhibir-se, però només davant de la femella festejada…
Tot el que els ocells del paradís tenen d’elegants, ho presenten de grotesc els tucans, portadors dels becs més desproporcionats imaginables. En efecte, el bec de les 42 espècies de tucans conegudes, totes pertanyents a la família dels ramfàstids, és una prominent estructura còrnia acolorida, sostinguda per una densa xarxa de fibra òssia. La dieta d’aquests ocells és constituïda bàsicament per fruites sucoses, amb una polpa que es podria menjar perfectament amb un bec més petit, però els tucans són animals més aviat grossos i, per tant, pesants: un bec llarg els és avantatjós a l’hora d’obtenir un fruit que penja de l’extrem d’una branca prima. Altrament, hom creu que un bec tan vistent deu tenir una funció d’intimidació envers altres ocells, els nius dels quals són sovint assaltats pels descarats i omnívors tucans, que els prenen els ous i les cries. Aquests costums alimentaris, però, no justifiquen prou la diversitat de colors dels becs i fins i tot dels plomatges, tan diferents d’una espècie a una altra. És possible que, com en els ocells del paradís, tot plegat també tingui una significació sexual…
Aquests vistosíssims ocells neotropicals de cant esquerdat han esdevingut emblemàtics de la selva plujosa americana. Els més grossos i espectaculars són el tucan de gola groga (Ramphastos sulfuratus), propi de les selves mesoamericanes i orinòciques, que fa mig metre de la punta del bec a la punta de la cua, i el tucan groc-i-blanc (R. toco), encara una mica més gros, que és amazònic; altres espècies amazòniques són R. tucanus, R. dicolorus, R. vitellinus i R. culminatus. També són tucans, bé que no tan espectaculars, els araçarís (Pteroglossus, Selenidera) i els anomenats tucanets (Aulacorhynchus, Baillonius), presents en totes les selves plujoses americanes.
Un bec comparable al dels tucans, per la seva forma i les seves dimensions, es presenta en els ocells de la família dels buceròtids, els anomenats calaus, baldament no hi tinguin cap parentiu: mentre que els tucans pertanyen a l’ordre dels piciformes (com els picots), els calaus són coraciformes (com els blauets i els abellerols).
De fet, el bec dels calaus, tot i ser també prominent, és força diferent, ja que presenta una estranya i característica protuberància frontal còrnia en forma d’elm que arrenca de la mateixa base i pot elevar-se com una petita banya. Els calaus, altrament, són paleotropicals, ja que viuen des de l’Àfrica sub-sahariana, amb exclusió de la regió del Cap i de l’illa de Madagascar, fins al sud-est asiàtic i Nova Guinea. Un aspecte força singular de la biologia dels calaus és el seu hàbit nidificatori: la femella cova els ous (1 o 2 com a màxim) dins d’un forat fet en un tronc sense poder-ne sortir mai, perquè l’obertura està quasi completament obstruïda amb excrements i restes de menjar, tret d’un petit pas a través del qual el mascle l’alimenta.
Es coneixen 45 espècies de calaus, la majoria pròpies de les selves plujoses o si més no ben presents en aquest àmbit. Les espècies més espectaculars i grosses, grans fins a 125 cm, cua i bec inclosos, són les asiàtiques Buceros rhinoceros, B. bicornis i Rhinoplax vigil, aquesta darrera amb una característica llarga ploma caudal; són també asiàtics els gèneres Anorrhinus, Aceros, Rhyticeros, Anthracoceros, etc. A l’Àfrica i a l’Índia resulten corrents els Tockus, calaus menuts i amb la protuberància del bec petita o inexistent; un aspecte més convencional tenen els calaus africans dels gèneres Bycanistes, Tropicranus i Ceratogymna. En tot cas, veure planar un calau cridaner entre les capçades o observar un tucan fent de les seves en el brancatge és una de les visions inoblidables de la selva plujosa equatorial.