Procedent de Manaus, el vapor “Amazonas”, a mitjan mes de maig del 1876, salpà del port de Belém amb un carregament d’“espècimens botànics extremament delicats”, segons figura a la declaració duanera. Només atracar a Liverpool, la càrrega fou immediatament transferida a un ferrocarril especial que la dugué tot seguit als Royal Botanic Gardens, a Kew, prop de Londres. Eren 70 000 llavors d’una espècie arbòria brasilera, rebudes amb tanta cura pel personal del jardí com l’exhibida durant el viatge oceànic per Henry Wickham, un il·lustrat plantador britànic instal·lat a Santarém. De fet, havia estat el mateix Wickham qui s’havia ocupat pacientment de recol·lectar les granes, d’empaquetar-les convenientment, de noliejar el vaixell i de passar —cal pensar que amb prou maldecaps— els tràmits duaners. Acabaven de començar els prolegòmens per al conreu a l’engròs de la principal espècie productora de cautxú, el làtex, que el procés de vulcanització, inventat el 1839 per Charles Goodyear, havia convertit en valuosa goma industrial.
Només germinaren 2 800 granes de les 70 000 plantades als hivernacles de Kew. Però l’operació fou considerada un èxit, perquè tots els intents anteriors havien fracassat, en gran mesura per les males condicions del viatge oceànic. Els plançons d’Hevea brasiliensis, voltats d’atencions, foren enviats a diversos jardins botànics de les colònies britàniques del sud-est asiàtic. Als Henaratgoda Botanic Gardens, de Ceilan, hom reeixí a fer-ne arbres viables, però no pas a estandarditzar-ne ni la producció, ni l’explotació. Les coses canviaren quan Henry Nicholas Ridley (1855-1956) assumí (1888) la direcció dels Singapore Botanic Gardens. Ridley, en efecte, reeixí a “domesticar” les hevees, cosa que permeté iniciar-ne el conreu sistemàtic: l’exclusivitat brasilera havia estat trencada.
El desenvolupament de plantacions de cautxú al sud-est asiàtic contribuí, certament, al declivi de les explotacions amazòniques. Molts dels explotadors abandonaren les finques que tenien en concessió i es dedicaren a activitats més profitoses. El cas és ben il·lustratiu de dues maneres diferents d’entendre l’activitat econòmica: l’explotació del recurs silvestre, sense cap inversió ni intent de racionalització o millora, sempre comptant amb mà d’obra abundant i barata, o la concepció “industrial” de la producció. Tanmateix, el fracàs dels intents de fer plantacions de cautxú a l’Amazònia també fou degut a la difusió d’un flagell fúngic (Mycrocyclus [=Dothidella] ulei) que afecta les fulles quan hi ha massa hevees juntes, de manera que fou una immensa sort que les llavors transportades per Wickham no portessin la malura, encara avui desconeguda a l’Àsia i a l’Àfrica. En tot cas, més del 97% del forniment mundial de cautxú (uns 6 milions de tones anuals) procedeix actualment del sud-est asiàtic. Tot i això, l’extracció de cautxú continua encara a les selves de l’Amazònia: el 1986, a l’Amazònia brasilera es produïren 26 880 tones de cautxú cru.
El rendiment de l’explotació espontània és irrellevant comparat amb el de les plantacions: les primeres produïen uns 225 kg de làtex per hectàrea i any, a la primeria del segle XX el rendiment ja fou de 300 kg, l’any 1930 s’arribà als 400, i durant els anys vuitanta se superaren els 3 000. El problema és que tots els individus asiàtics i africans procedeixen dels primers escassíssims peus obtinguts a Singapur, la qual cosa origina problemes de degradació genètica. Per això hom tracta de millorar els clons de la introducció original amb seleccions procedents de Sri Lanka, Java i Sumatra i amb col·leccions silvestres brasileres d’Hevea brasiliensis i H. benthamiana. Mentrestant, la destrucció de les selves de l’Amazònia amenaça cada vegada més els arbres silvestres de cautxú que encara queden.
Els exploradors europeus del final del segle XVIII i del començament del XIX, com Charles Marie La Condamine (1701-74) o Alexander von Humboldt (1769-1859), s’adonaren del potencial econòmic del cautxú quan els indis de l’Amazònia els en mostraren les propietats impermeabilitzants. L’any 1827, el Brasil n’exportà 36 tones, però l’any 1857, en plena eufòria del mètode de Goodyear, ja en foren 2 600, i l’any 1865 no s’arribà a poder cobrir la demanda: havia começat el “boom” del cautxú. Iquitos i Manaus esdevingueren ciutats florents, on els comerciants despenien els diners a raig construint palaus ostentosos i duent-hi atraccions de primer rengle mundial (l’any 1896, per exemple, Enrico Caruso cantà en la inauguració del luxós teatre Amazonas de Manaus).
Però tota aquesta riquesa reposava en el monopoli del producte i en les condicions inhumanes en què treballaven els “seringueiros” o extractors, vinguts d’arreu del país empesos per la misèria. Els senyors del cautxú, o “seringalistas”, tenien concessions sobre grans àrees de selva, on ni tan sols posaven els peus (a Bolívia, per exemple, els germans Suárez en controlaven més de 62 000 km2). L’interès per desenvolupar plantacions de cautxú creixia en altres parts dels tròpics, però a l’Amazònia s’explotava encegadament la selva sense fer altra cosa. L’any 1900, el sud-est asiàtic posà al mercat 4 tones de cautxú, però el 1914 ja en foren 70 000: el mercat brasiler s’esfondrà com un joc de cartes, incapaç de competir.
Això no obstant, l’explotació continuà (l’any 1920 ja només cobria el 12% de la demanda, i el 1990 a penes l’1%), cada cop més en mans de “seringueiros” més o menys autònoms. L’obertura de carreteres en àrees del Brasil, com l’estat d’Acre, durant els anys seixanta i setanta, i la propagació de la ramaderia han portat seriosos problemes als extractors de cautxú. Molts foren expulsats pels criadors de bestiar i acabaren en els barris pobres de les grans ciutats, però altres iniciaren la defensa del seu dret a l’ús de la selva. El moviment començà a Acre a mitjan anys setanta, però encara a mitjan anys vuitanta els “seringueiros” eren explotats pels barons del cautxú, els quals reclamaven la propietat de la terra, en feien pagar lloguer als “seringueiros” i controlaven tots els aspectes del comerç. L’any 1985, més de 100 recol·lectors de tota l’Amazònia brasilera s’uniren per a crear el Conselho Nacional dos Seringueiros (CNS). De la reunió sorgiren una sèrie de peticions de reforma econòmica i social, entre les quals la creació de les anomenades reserves extractives. La primera fou creada el 1989, en una àrea de 500 000 hectàrees, a la capçalera del riu Jurua, l’anomenada Reserva Extrativa do Alto Jurua. Però no sense sacrificis: el líder del moviment, el “seringueiro” i ecologista Chico Mendes, fou assassinat l’any 1988. En tot cas, el benestant Wickham des de la posició racionalista agroforestal i l’humil Mendes defensant els sistemes tradicionals en benefici del poble simbolitzen la cara humana del cautxú, la lluita per l’ús raonable d’un recurs de la selva.