L’empremta dels humans als boscos nebulosos
Els boscos nebulosos es troben sotmesos a pressions i amenaces que no difereixen gaire de les que afecten les selves plujoses de terra baixa o montanes. De fet, com s’ha vist, moltes vegades les han precedit en l’ocupació humana i han estat objecte d’una explotació més primerenca a causa de les seves condicions climàtiques i ambientals més favorables per als humans. En força llocs la colonització humana dels boscos nebulosos té al darrere segles d’història que hi han deixat la seva empremta.
El valor estratègic dels boscos nebulosos
Els boscos nebulosos representen una important reserva per a la comunitat mundial. De tots el boscos tropicals, són els que interactuen de manera més directa amb els fenòmens atmosfèrics, i probablement són els indicadors més bons del canvi climàtic en els tròpics humits. Els boscos nebulosos poden representar un ecosistema important com a indicador dels efectes del canvi global, en efecte. Per la seva dependència directa dels fenòmens atmosfèrics, poden servir de sistema d’alerta dels canvis que podrien afectar en el futur ecosistemes de terra baixa. El canvi climàtic afectarà els ecosistemes de bosc nebulós de diverses maneres. Les modificacions de l’estacionalitat de les precipitacions i de l’embolcall de boira possiblement podrien alterar el cicle hidrològic d’aquest ecosistema. Observacions fetes en un bosc nebulós de Natal, a Sud-àfrica, fan pensar que l’assecament general del clima al continent africà ha reduït l’àrea dels boscos nebulosos durant els últims 60 anys. Les espècies que es regeneren en aquests boscos són les més ben adaptades a les condicions d’aridesa, espècies diferents de les típiques dels ambients originaris del bosc nebulós. Certament és difícil predir l’efecte del canvi climàtic en l’estructura i el funcionament d’aquests boscos, però és palès que estan estretament relacionats amb els fenòmens atmosfèrics (humitat de la boira, precipitacions, temperatures relativament baixes i radiació solar reduïda), i, per tant, podrien perfectament servir com a primers indicadors de les alteracions associades al canvi climàtic global. També són importants per al cicle hidrològic. Així, per exemple, ajuden a capturar i conservar la humitat dels núvols, tant per la via de la intercepció dels núvols per la vegetació com per la de l’aprofitament de l’aigua de la pluja que canalitzen i retenen alhora que eviten l’erosió i l’abarrancament. Proporcionen així aigua clara i neta a pobles i ciutats, l’abastament dels quals queda compromès de vegades, en desaparèixer la coberta forestal i facilitar el rebliment dels embassaments pels sediments arrossegats rostos avall.
Els efectes de la pressió d’ús excessiva
Etiòpia, per exemple, bressol d’imperis des del segle III aC, és avui quasi completament desforestada i la major part de la població del país es concentra precisament a les terres altes, on actualment les selves montanes i els boscos nebulosos ocupen menys del 3% del territori. A l’Àfrica mateix, però més al sud, els boscos montans de Rwanda i Burundi es troben també sotmesos a intenses pressions. Aquests dos països, els més petits de l’Àfrica central, tenen la densitat de població més elevada del continent africà i, al llarg del segle XX, el desenvolupament de plantacions dedicades a conreus destinats a l’exportació s’ha superposat al ja intensiu aprofitament de la terra per a la subsistència de la població i ha incrementat notablement la desforestació.
A les Filipines, quasi tots els boscos que encara es conserven es troben a les terres altes, però també en aquest cas, estan amenaçats per la necessitat sempre creixent de terres de cultiu. L’onada d’emigrants cap a l’interior d’aquests boscos provoca densitats de població molt elevades, més de 200 persones per km2, moltes més de les que es poden mantenir mitjançant el sistema tradicional d’agricultura itinerant. Actualment es calcula que l’àrea desforestada de les Filipines és d’aproximadament 2 700 km2 sobre una estimació del total de bosc encara existent de 50 000 km2. S’han creat àrees protegides per conservar part dels boscos de les terres altes, però fins i tot aquests estan actualment amenaçats per la pressió poblacional. Els immigrants establerts a les terres altes i els agricultors itinerants han traspassat els límits de la majoria de parcs nacionals. De resultes d’això, els administradors dels parcs comencen a promoure els conceptes de zona de pre-parc i de participació de la comunitat. A l’interior dels parcs nacionals del mont Canlaon, de l’Arayat i de Bataan s’ha començat a desenvolupar l’agrosilvicultura i a fer algunes plantacions.
Els Andes tropicals de l’Amèrica del Sud han estat un important centre de desenvolupament des de temps molt antics. L’imperi inca i altres antigues civilitzacions, com la dels txibtxas, van desenvolupar sistemes agrícoles que permetien preservar les reserves edàfiques i hídriques de l’ambient de muntanya; però, a partir del segle XVI, els colons europeus van eliminar aquests sistemes i iniciaren un període de 500 anys de desforestació i erosió edàfica desastroses. Actualment les selves nebuloses i altres tipus de boscos montans dels Andes, extremament rics de biodiversitat, es troben amenaçats per les conseqüències de l’augment de la pressió demogràfica als diferents països on es troba.
Com les selves plujoses, els ecosistemes de bosc nebulós són un recurs en procés de desaparició. Potser més ràpidament i tot que els altres boscos tropicals. La veritat és que aquests ecosistemes tan fràgils reben amenaces per totes bandes. Els arbres del llindar del bosc, i també alguns dels de l’interior, són talats tant per a l’obtenció de fusta com de combustible (llenya i carbó). En països com Panamà, Guatemala, El Salvador o Sud-àfrica, les tales dels agricultors itinerants, que només faran ús de la terra durant períodes de temps relativament curts, són la pitjor amenaça, perquè la capacitat de regeneració del bosc nebulós no és tan gran com la de la selva plujosa. En els països més poblats és la fam de terres d’una població creixent de manera desfermada i la necessitat d’incrementar la producció destinada a l’exportació el que determina la roturació de noves terres de manera més definitiva. La pastura de bestiar també es produeix a dins i al voltant dels boscos nebulosos, i hi té efectes devastadors perquè fa que s’accelerin el drenatge i l’erosió, i que s’hi obrin canals que deixen entrar el vent cap al sotabosc desprotegit.
Tanmateix, així com les selves de cotes més baixes han rebut una considerable atenció per part de conservacionistes i científics, el destí de les selves nebuloses sembla interessar només, desgraciadament, els seus habitants i els pocs científics i gestors que han tingut l’oportunitat d’explorar aquest ecosistema únic i apassionant.
De l’economia extractiva a l’ecoturisme
De tots els factors de desforestació, la rompuda de noves terres per a l’agricultura és el més important als boscos nebulosos d’arreu del món. L’explotació fustera i la dels altres valuosos recursos vegetals que s’hi fan té i ha tingut històricament una importància menor, encara que també hagi contribuït al seu declivi. Tot i que les espècies fusteres d’interès són menys nombroses i abundants que a les selves de terra baixa i que les dificultats d’accés les protegeixen, també han estat explotades en alguns casos; les falgueres arborescents han estat extensament tallades i arrabassades per utilitzar-les en horticultura i la recol·lecció d’orquídies no ha respectat ni aquestes ni la vegetació que les envolta. Tanmateix totes aquestes intervencions humanes no han tingut l’extensió ni la intensitat de la posada en conreu d’extenses zones de bosc nebulós, principalment per al conreu del cafè. A l’Amèrica Central, els boscos nebulosos han estat extensament romputs per a la producció de cafè. El cafè a Costa Rica, per exemple, juntament amb les bananes, és un conreu d’exportació fonamental, que es cultiva tant en plantacions de la regió de selva nebulosa com en petites parcel·les. També a les muntanyes de l’Àfrica oriental les plantacions de cafè i de te s’han implantat sobretot a l’estatge dels boscos nebulosos.
La recol·lecció selectiva i l’erosió genètica
A Madagascar, amb l’expansió de l’agricultura itinerant i l’extracció de llenya, queden molt pocs boscos encara verges a la regió oriental de l’illa on, per sobre dels 800 m, es troben boscos nebulosos particularment rics d’espècies vegetals endèmiques. La protecció de les reserves i els parcs nacionals sembla la darrera esperança per a les cada dia més escasses clapes de bosc nebulós encara existents, com ara les de la regió de la Montagne d’Ambre, a l’extrem septentrional de l’illa. La vegetació hi està amenaçada pels focs intencionats a les bosquines de la seva rodalia i per l’explotació forestal incontrolada d’espècies arbòries com la burseràcia Canarium madagascariense, la combretàcia Terminalia mantali i diverses papilionàcies del gènere Dalbergia, com també per la recol·lecció de plantes ornamentals, principalment orquídies epífites (Bulbophyllum, Angraecum i Aeranthes) i també palmeres i falgueres arborescents del sotabosc, totes les quals són comercialitzades.A les terres altes humides d’Etiòpia encara resten peus silvestres de cafè aràbic (Coffea arabica), però la base de recursos genètics del cafè és particularment estreta, basada en molt poques plantes individuals que foren inicialment introduïdes directament de la selva. Malauradament, tant les poblacions silvestres de l’espècie principal de cultiu que encara existeixen, com les espècies emparentades, que podrien tenir un valor incalculable en programes de reproducció, estan desapareixent ràpidament. Aproximadament un 90% de les selves de terra alta d’Etiòpia ja han estat destruïdes. El banc de gens de C. arabica està rigorosament amenaçat per la desforestació, per la substitució de les plantacions primitives de cafè per varietats de cultiu modernes i pels problemes de sequera. Madagascar té més de trenta espècies silvestres de Coffea, la major part de les quals subsisteixen només en reserves i altres àrees protegides. Algunes podrien tenir potencial comercial en programes de reproducció, ja que produeixen grans amb molt poca, o fins i tot gens de cafeïna. Fins ara encara no s’ha iniciat cap programa d’investigació o conservació.
L’agricultura als boscos nebulosos americans
Les temperatures més fresques i el clima humit de les regions de bosc nebulós són factors ideals per al conreu de molts productes comercialitzables. També ho són per a la cria de bestiar mercès a la facilitat amb què s’hi fan les pastures. Això ha portat a abusar de les terres, amb conseqüències molt grans sobre tot l’ecosistema. Quan cinc-cents anys enrere els primers conqueridors castellans arribaren a les valls andines de Colòmbia i Perú, els destres camperols indis feien rotació de tubercles, llegums i cereals seguint un sistema que els proporcionava una dieta equilibrada i a la vegada els permetia una explotació sostenible de la terra, que encara avui sobreviu en l’agricultura tradicional. Amb la colonització, els patrons d’aprofitament i ús de la terra dominants es transformaren. El resultat ha estat que durant els últims cinc-cents anys els Andes han sofert una desforestació i una erosió del sòl generalitzades. El creixement demogràfic desfermat i la necessitat de posar en conreu noves terres o emigrar compromet avui encara més el difícil panorama d’aquest àmbit.
A Costa Rica, per exemple, al costat d’una agricultura de plantació fonamentada en el cafè (originari d’Àfrica) i les bananes (aquestes originàries de les selves plujoses de terra baixa del sud-est d’Àsia), que són els dos productes més importants exportats i font bàsica d’ingressos per al país. Hi ha també una agricultura de subsistència que practiquen petits camperols que són propietaris o arrendataris de parcel·les d’entre 5 o 10 ha o encara menys. El blat de moro, les mongetes i l’arròs són els aliments bàsics més importants que cultiven, com també un ampli ventall d’espècies tant temperades com tropicals. Les bananes, la papaia i els cítrics s’han cultivat normalment amb un sotabosc d’hortalisses com ara cols, tomàquets, pebrots, pastanagues, bròquils, mongetes i carbasses i encara, de vegades, blat. Fins i tot, en algunes granges petites, es planten també unes quantes hectàrees de cafè. Avui en dia l’agricultura itinerant es practica molt poc a Costa Rica, però encara es manté la pràctica tradicional d’intercalar plantes diverses en una mateixa parcel·la, tal com es fa a la terra baixa.
Al Perú, a Bolívia i a Colòmbia és legal cultivar una quantitat limitada de coca, ja que té usos tradicionals i pràctics. No obstant això, la producció il·legal és ara un problema important. Milers de camperols s’han endinsat en “yungas” i “cejas”, fins i tot a les selves plujoses de terra baixa per cultivar coca il·legalment destinada a l’exportació clandestina per al narcotràfic. S’ha estimat que, per aquest motiu, aproximadament 1 600 000 ha de selva i bosc nebulós han estat destruïdes, principalment a la vall de Huallaga, al Perú. La producció il·legal de coca és una font important de divises, equivalent si fa no fa a la meitat dels ingressos anuals per exportacions legals del Perú.
La cara i la creu de l’ecoturisme
Els parcs i les reserves de bosc nebulós atreuen una gran quantitat de turisme. A Costa Rica, Puerto Rico i Guatemala, els boscos nebulosos són visitats de manera no destructiva per milions de turistes. En aquest aspecte els boscos nebulosos representen un recurs infraexplotat. Un dels èxits més grans del Projecte del Goril·la de Muntanya, per exemple, ha estat augmentar la consciència mundial sobre l’interès d’aquests animals i els factors que amenacen la seva supervivència. Els turistes estrangers han pogut gaudir i aprendre amb l’observació dels goril·les en el seu hàbitat natural. Això ha proporcionat una font important d’ingressos en divises per a Rwanda, que ha ajudat a finançar els esforços de conservació. Ara els turistes també poden visitar centres similars a Uganda i al Zaire. Encara més, hi ha hagut un canvi important en la consideració que els habitants locals tenien del goril·la de muntanya. Un estudi va revelar que el 1975, més de la meitat de la població de Rwanda era hostil als goril·les. Deu anys més tard la majoria se sentia orgullosa d’aquests animals. Tot i que alguns projectes del Programa Internacional del Goril·la de Muntanya han estat criticats per incloure l’exhibició de goril·les ensinistrats, són remarcables els èxits que han aconseguit en la protecció tant de les espècies en perill com d’alguns dels hàbitats forestals africans més importants i vulnerables.