Els boscos nebulosos, d’una importància capital en el cicle de l’aigua a escala mundial, són considerats avui dia com l’ecosistema més amenaçat de destrucció a causa de la forta pressió exercida per la humanitat i l’expansió agrícola. Diversos països s’han compromès en la protecció d’aquests sistemes, si bé entre les figures legals de protecció que els afecten hi ha tota una gamma de varietat, que no sempre n’assegura una regulació satisfactòria. Hi ha, en efecte, des d’àrees de protecció estricta fins a simples reserves forestals, parcs nacionals i reserves naturals, tots ells sotmesos a gestions molt variables d’uns països a uns altres. N’hi ha en tot l’estatge de l’anomenada Tierra Fría de l’Amèrica Central i a les “cejas” de l’Amèrica del Sud; als cims més elevats de les illes del Carib, com també als refugis afromontans de l’Àfrica oriental. També hi ha hàbitats protegits de bosc nebulós en zones del sud-est asiàtic, des de l’Himàlaia, a través de Malàisia, fins a Papua Nova Guinea.
D’altra banda, algunes de les zones protegides de selva plujosa, particularment a les àrees muntanyoses americanes, culminen també amb una banda de bosc nebulós. La consulta de l’apartat corresponent d’aquell àmbit en aquest mateix volum és, doncs, recomanable.
Els parcs i les àrees protegides
Només a la regió Neotropical hi ha més de 100 àrees protegides que inclouen bosc nebulós. Les més extenses són el parc nacional Isiboro Secure, a Bolívia (1 200 000 ha), el parc nacional Pico da Neblina, al Brasil (2 200 000 ha), Cayambe-Coca, a l’Equador (400 000 ha), el parc nacional Darien a Panamà (600 000 ha), algunes zones dels parcs nacionals peruans de Manu (1 500 000 ha) i Huascarán (34 000 ha), i també els parcs nacionals veneçolans de Canaima (3 000 000 ha) i Sierra de la Neblina (1 360 000 ha). A la regió afrotropical, les àrees protegides més importants són el parc nacional dels Volcans, a Rwanda (150 000 ha), i els parcs nacionals de Ruwenzori, a Uganda (220 000 ha), el parc Virunga, al Zaire (780 000) i al Kilimanjaro, a Tanzània (80 000 ha).
Les àrees protegides de selva montana més significatives de la regió indomalaia es troben a Indonèsia. La cadena muntanyosa més important conté extenses zones de selva plujosa montana, gran part de la qual encara és intacta i és representada per les 790 000 ha del parc nacional Gunung Leuser de Sumatra, el 1 600 000 ha dels parcs nacionals Sungai Mentarang i Sungai Kayan a Kalimantan, i les 160 000 ha de Pulong Tau a Sarawak. A l’Himàlaia oriental (Índia) es troben les 50 000 ha del parc nacional Lado.
Reserves de biosfera (1994) en àrees de bosc nebulós, amb indicació de l’any de la signatura i de la superfície. La superfície donada (en hectàrees) correspon a l’àrea total de la reserva, encara que dins els límits s’incloguin altres tipus de formacions, especialment selva de terra baixa; per exemple, en el cas de la reserva de Manu (Perú), una de les de més extensió, la major part de l’àrea correspon a selva de terra baixa, mentre que la de Palawan (Filipines), és compartida també amb extensions de bosc monsònic. Cal tenir present que en molts casos la reserva de biosfera s’ha declarat sobre una extensió de territori afectat prèviament d’una altra figura de protecció, sigui un parc nacional, una reserva florística, una reserva forestal, etc., que pot coincidir de superfície o no.
Editrònica, a partir de dades dels autors
Vint-i nou reserves de biosfera, que sumen en total 6 630 000 ha, localitzades en disset països d’Àfrica, Àsia i Amèrica, afecten ecosistemes de bosc nebulós. La dimensió de les reserves varia des de les petites Macchabee / Bel Ombre, a illa Maurici (3 594 ha), i la serra de Luquillo (11 340 ha), a Puerto Rico, fins als grans espais de Sierra Nevada de Santa Marta, a Colòmbia (731 250 ha); de Manu, al Perú (1 881 200, bé que la majoria d’hectàrees són de selva plujosa de terra baixa o montana). A l’Amèrica del Sud hi ha sis reserves de biosfera en el bioma selva que inclouen bosc nebulós, i fan un total de 4 166 689 ha; a l’Amèrica Central són sis, que en sumen 2 040 000, al Carib tres, que en sumen 320 000, a l’Àfrica nou (714 224 ha) i a Àsia quatre més (450 000).
Les reserves de biosfera als boscos nebulosos americans
Un bon exemple de reserva al bosc nebulós neotropical a l’Amèrica del Sud és el de la reserva de biosfera de Sierra Nevada de Santa Marta, prèviament establerta com a parc nacional, el 1964, amb un total de 731 250 ha. El parc s’estén des de la costa del Carib, al nivell de la mar, amb un escull coral·lí esplèndidament preservat, fins als cims de Sierra Nevada de Santa Marta (Colòmbia), de relleu accentuat, considerable altitud (fins a 5 879 m) i vessants abruptes. A 3 000 m s’estableix una reserva índia, on els indis kogi i ika practiquen l’agricultura tradicional, en equilibri amb l’entorn natural. La vegetació inclou el bosc nebulós i els “páramos” dels altiplans, que s’enfilen fins al límit de les neus. Al bosc, destaquen entre altres les palmeres Scheelea magdalenica, Sabal mauritiiformis, Caludonica palmata i diverses espècies enfiladisses del gènere Desmoncus. Entre els animals endèmics es troben una subspècie (carrikeri) del cèrvid Mazama americana i la granota Atelopus carrikeri. La reserva és notable per l’ampli ventall de recerques que s’hi duen a terme, que van des de temes d’organització sòcio-econòmica i gestió forestal, la planificació sòcio-econòmica i els sistemes de producció fins als estudis hidrogràfics i de zooplàncton dels grans aiguamolls de Santa Marta o la recerca arqueològica de les ruïnes de la cultura tairona a càrrec de l’Instituto Colombiano de Antropología.
El cas de la reserva de biosfera de Sierra de Manantlán
La reserva de biosfera de Sierra de Manantlán (Mèxic) és un exemple representatiu del bosc nebulós americà, tot i que inclou també selva plujosa de terra baixa i bosc monsònic. Va ser establerta per protegir l’excepcional bellesa natural d’aquesta àrea, refermar-ne la importància científica, mantenir-ne l’elevada biodiversitat i preservar-hi un gran nombre d’espècies que no es troben en cap altre tipus de bosc. La reserva inclou part de la Sierra Madre del Sur i fa de pont entre dos regnes biogeogràfics, l’holàrtic i el neotropical. Això dóna lloc a un bescanvi d’elements d’origen septentrional temperat i d’altres de tropicals. Això, ajudat per una àmplia variació d’altituds, climes i sòls, explica l’extraordinària biodiversitat d’aquesta àrea. La importància de la Sierra de Manantlán s’ha acabat de fer patent amb el descobriment de Zea diploperennis, una espècie endèmica espontània de blat de moro resistent a moltes malalties. Sierra de Manantlán és una de les sis reserves de biosfera mexicanes reconegudes internacionalment. Es troba sota protecció legal a llarg termini, la qual cosa permet que sigui preservada pel seu fons genètic i pels ecosistemes naturals que reuneix.
Característiques i valors naturals
La reserva de biosfera cavalca els límits entre dos estats mexicans: abasta una part del sud-est de l’estat de Jalisco i una part del nord-est del de Colima. Se situa aproximadament a 170 km de Guadalajara, 52 km al N de Manzanillo i a uns 50 km de la costa del Pacífic. Suma un total de 139 577 ha, amb un zona central de 41 901 ha i altres àrees més petites, com El Tigre, de 3 385 ha, i Cerro Grande, de 3 993 ha. La zona central és una combinació de terres estatals, de les comunitats o “ejidos” privades, i estacions de recerca de la universitat, mentre que la zona d’influència, de 97 676 ha, consisteix en terres tant comunals com privades. La reserva és extensa i abraça un total de 18 conques fluvials, que mostren uns modelats característics de conques hidrològiques erosives. Les conques principals són, cap al N, els rius Ayuquila i Armería, i cap al S, el Marabasco i el Purificación. La pobra absorció d’aigua del sòl i del substrat rocós donen com a resultat el drenatge del 45% de l’aigua de pluja, la qual exerceix sobre el sòl una forta erosió que fa que s’acumulin sediments a les valls, allí on el curs dels rius s’alenteix i hi dipositen la seva càrrega de sediments. La Sierra distribueix un important volum d’aigua cap a les valls al llarg de l’any, que és aprofitat pels més de 4 000 habitants de la zona d’influència. L’efecte de les activitats volcàniques i tectòniques és notable dins la reserva, i s’hi poden trobar batòlits i falles, i també doms formats a partir d’antics fons marins. Els trets paisatgístics dominants són les zones elevades del nord-oest, roques ígnies que han donat lloc a un bloc de muntanyes volcàniques. Hi ha un nombre considerable de roques de diferent composició química, resultat d’anteriors erupcions volcàniques. Dins la reserva de biosfera hi ha onze tipus de sòl diferents, cap de gaire fèrtil i, en canvi, tots subjectes a l’erosió.
Les condicions climàtiques a la reserva varien entre càlides i temperades. La reserva assoleix els 1 950 m d’alçària, i el seu clima és bàsicament fresc i humit. La humitat és elevada com a resultat de la broma procedent del mar, fins i tot durant l’estació seca, per bé que a causa de l’altitud, entre els 400 i els 2 960 m, les temperatures tendeixen a ser relativament fresques. La mitjana anual de temperatura oscil·la entre valors com els 12 i els 23°C, i la mitjana anual de pluviositat és de 1 800 mm, la major part dels quals cauen només durant sis mesos l’any.En termes de biodiversitat, Mèxic ocupa la quarta posició del món, després d’Indonèsia, el Brasil i Colòmbia, i aquesta reserva en concret és un dels centres més importants de Mèxic en aquest sentit. Aquesta riquesa biològica és el resultat d’una àmplia varietat d’hàbitats i regions ecològiques. Al voltant del 40 o el 50% de totes les espècies vegetals de Mèxic en són endèmiques, i un nombre significatiu d’aquestes es troben precisament a Sierra de Manantlán. La flora és particularment rica, amb 1 958 espècies de plantes i aproximadament 160 espècies d’orquídies. Hi ha 17 espècies vegetals endèmiques d’aquesta reserva, de les quals destaca el primitiu blat de moro, teosinte o “chapule”, Zea diploperennis, recentment descobert (1977).
En aquesta reserva hi ha representats 8 tipus diferents de selva, entre els quals la selva tropical mesofítica, el bosc nebulós, la selva caducifòlia i la semicaducifòlia. La vegetació tropical i subtropical inclou la selva plujosa tropical, la qual originàriament havia arribat a cobrir un 6% del seu territori, però actualment ja n’ha estat destruïda la meitat per desforestació. Al país hi ha aproximadament 70 000 ha de selva mesofítica, de les quals 20 000 es troben dins la reserva. El clima fresc i humit afavoreix el creixement de molses i líquens, juntament amb plantes epífites (orquídies, falgueres i bromeliàcies), plantes enfiladisses i una gran quantitat de fongs (alguns bolets molt tòxics i floridures). Per damunt dels 900 m el caràcter i la composició de la vegetació varien, i el bosc nebulós passa a ser el dominant, amb associacions forestals de pins (Pinus) i roures (Quercus), i de pins i avets (Abies), més abundants a mesura que augmenta l’altitud. Les falgueres del gènere Trichypteris, les podocarpàcies del gènere Podocarpus i les magnoliàcies dels gèneres Magnolia i Talauma són interessants representants vivents d’una flora molt antiga. També són interessants les gramínies del gènere Tripsacum i un blat de moro silvestre (Zea mays) de la varietat parviglumis. Aquests parents silvestres d’espècies conreades s’estan extingint a causa de les variants genètiques conreables, tot i que podrien adquirir importància en el futur per tal d’afrontar les condicions ambientals canviants. En el passat, moltes d’aquestes plantes havien estat subjectes a l’amenaça de la desforestació per les activitats d’explotació forestal, sigui a gran escala o local. D’ençà de l’establiment de la reserva, ha començat un procés de regeneració que ha afavorit sobretot els pins però també altres espècies d’arbre de fusta dura.
Mèxic té la diversitat de rèptils més elevada del món i ocupa el segon lloc pel que fa a la de mamífers. Viuen al país el 8,7% de les espècies d’amfibis, l’11% de les de rèptils i el 14% de les de peixos de tot el món. En aquesta reserva hi ha presents més de 20 espècies d’amfibis, 60 de rèptils, 336 d’ocells (el 30% de tots els del país), 108 de mamífers (el 25%) i 16 de peixos. Entre els mamífers destaquen les 6 espècies de felins que viuen a Mèxic, dues de les quals, el jaguar (Panthera onca), i l’ocelot (Felis pardalis), en perill d’extinció; i una tercera, el jaguarundí (F. yagouaroundi), que també hi podria estar. Altres espècies de mamífers en perill d’extinció a la reserva són la llúdria (Lutra longicaudis), el pècari de collar (Tayassu tajacu), la musaranya gegant mexicana (Megasorex gigas), l’esquirol de Collie (Sciurus colliaei) i el talp mexicà (Microtus mexicanus neveriae). Entre els ocells hi ha un guacamai (Ara militaris), el lloro de cresta lila (Amazona finschi), la granadera (Penelope purpurascens) i l’àguila daurada (Aquila chrysaetos).
Gestió i problemàtica
La zona d’influència d’aquesta reserva és poc poblada i és coneguda pels antropòlegs com a zona d’Occident, per la seva notable diferència amb la resta de l’Amèrica Central. S’hi han trobat algunes restes de ceràmica, figuretes i tombes, i es creu que, abans de la conquesta espanyola, aquesta zona era habitada pels otomís, que construïen les seves cases amb arrels, branques i fang, per la qual cosa en romanen poques restes; depenien de la selva per a la seva alimentació, vestit i refugi, extreien fibres del maguei (Agave) i del cotó (Gossypium). Els conreus principals, abans i després de la conquesta, eren el blat de moro, els “chiles” (pebrots) i els fruiters. La ramaderia hi va ser introduïda al segle XVIII, i va esdevenir important després de la revolució del 1910. La conquesta espanyola de Mèxic va destruir o modificar molts dels sistemes tradicionals d’ús de la terra, que en el període pre-hispànic es basaven en mètodes agroforestals.
A Sierra de Manantlán viuen aproximadament 32 000 persones, de les quals unes 5 000 viuen de manera permanent a la zona d’influència interna i 10 000 més a la zona d’influència més exterior. L’agricultura és el seu principal mitjà de vida encara actualment, i viuen en condicions de pobresa i marginalitat, ja que, en ser un dels grups més oblidats de Jalisco, els seus drets sobre la terra han estat sovint ignorats per part de les companyies d’explotació forestal i pels cacics locals. Els pobladors de la zona d’influència externa també practiquen l’agricultura de subsistència, però l’activitat majoritària és l’agricultura més intensiva (blat de moro, mongetes, tomàquet, canya de sucre, síndria, mango), la ramaderia, la producció de fusta per a la construcció i per a combustible i l’extracció de carbó o minerals. El teosinte (Zea diploperennis) és considerat com a potencial aliment del futur, ja que és l’única espècie silvestre resistent o immune a les set malalties víriques principals que afecten el blat de moro conreat. Altres activitats que es duen a terme dins la reserva són, per ordre decreixent, la pesca o recol·lecció de mol·luscs, les activitats d’esbarjo, turisme, projectes agroforestals i aqüicultura. Malgrat que l’explotació forestal amb finalitat comercial ja no és permesa a la zona central, encara hi resten grans munts de serradures d’uns quants metres d’altura, restes d’una explotació forestal de quasi 40 anys que van començar a la dècada dels 40. Entre els anys 1961 i 1976 es van extreure 414 987 m3 de fusta (31 918 m3 l’any).
A la reserva també es duen a terme alguns estudis ecològics a llarg termini i s’hi desenvolupen projectes de conservació de Zea diploperennis. També s’investiga sobre altres espècies endèmiques i la conservació de l’hàbitat i de mamífers i ocells. Hi ha un projecte integrat amb relació a l’explotació bàsica i aplicada de la terra, objectius de gestió i conservació sostenibles a la regió. Altres activitats de recerca que es duen a terme inclouen l’inventari sistemàtic, l’ecologia comparada, la successió ecològica, la recuperació d’ecosistemes, l’etnobiologia, el seguiment dels incendis i dels seus efectes, la recerca forestal, la gestió del fons genètic, la limnologia i la hidrologia, les plagues i les malalties, la cartografia de recursos, l’estudi dels sòls i de la seva conservació, els sistemes tradicionals d’explotació de la terra i l’educació ambiental. Se n’han planejat d’altres, com ara estudis de tecnologia rural, cicles biogeoquímics, antropologia cultural, cicles hidrològics, gestió de terres de pastura, espècies rares i/o en perill, gestió hidrològica i dinàmica poblacional de la fauna. El Laboratorio Natural Las Joyas ha esdevingut el centre de recerca més important d’aquesta part de Mèxic gràcies als èxits obtinguts per les seves activitats a la reserva.
La gestió de l’àrea és primordialment coherent amb la de les altres reserves de la biosfera de Mèxic. Hi ha un cert nombre d’objectius establerts per a la reserva, els quals inclouen programes de recerca i de control a llarg termini, promoció del desenvolupament rural integrat, participació local, educació ambiental, intercanvi d’informació i activitats d’esbarjo. La zona central es troba sota estricta protecció, però encara s’hi duen a terme recol·lecció de móres i bolets, pesca de crustacis de riu i extracció de llenya. S’ha tancat una zona de 1 250 ha com a protecció contra el bestiar i els conreus itinerants. La zona d’influència interior té un estatut similar, però no es té cap informació sobre les activitats que s’hi duen a terme. En la zona d’influència exterior la protecció legal no és tan estricta, i s’hi practica l’agricultura, la pastura, la producció de fusta, l’extracció de llenya per a combustible, l’extracció de carbó o minerals, la pesca, activitats d’esbarjo, de desenvolupament turístic, projectes agroforestals i aqüicultura. Malgrat la gestió de l’àrea com a reserva de biosfera, s’hi fan pastures no autoritzades i la cacera furtiva es dóna dins de la zona central. A la zona d’influència exterior es practiquen altres activitats potencialment perjudicials, com la cacera furtiva, la pastura de bestiar, desenvolupament industrial i canvis d’usos del sòl. També hi ha alguns centres urbans. Algunes d’aquestes activitats poden molt bé traspassar els límits establerts per la reglamentació de la reserva.
En general, les restriccions més serioses dins la reserva es refereixen a qüestions tals com la sobrecàrrega pastoral en la totalitat de l’àrea, la crema de bosc, la tala, la degradació del sòl, la pèrdua de fons genètic, el furtivisme i el conreu il·legal de marihuana (Cannabis sativa) i opi (Papaver somniferum). En el cas de la pastura, la situació es veu agreujada pel fet que el bestiar sol pertànyer a persones que no viuen a la zona, sinó que lloguen el terreny per a pastures, de manera que eliminar el bestiar significa privar els habitants dels entorns d’aquells ingressos.
Les reserves de biosfera dels boscos nebulosos africans
Dins del domini afrotropical cal esmentar les dues reserves de biosfera adjacents (una en territori de la Costa d’Ivori i l’altra en el de la república de Guinea) del mont Nimba, que han estat creades a partir d’àrees protegides establertes prèviament (el 1943 la de la Costa d’Ivori; 1944 la de Guinea) a la regió fronterera entre ambdós països. Situades en una àrea d’altituds compreses entre els 450 m i els 1 752 del cim més elevat, les reserves romanen cobertes la major part de l’any per una densa capa de núvols per sobre dels 850 m.
S’han descrit més de 2 000 espècies vegetals en aquesta àrea, i més de 500 espècies noves d’animals, de les quals més de 200 són endèmiques. Entre les plantes endèmiques destaca un pteridòfit, Asplenium schnelli, juntament amb la melostomàtàcia Osbeckia portersi i l’ericàcia Blaeria nimbana. Aquesta àrea ha estat declarada centre de diversitat vegetal pel Programa de Conservació Vegetal engegat conjuntament per la UICN i la WWF. A més del bosc nebulós també inclou les parts més altes de rasos d’alta muntanya, amb Loudetia kagerensis. A les cotes més altes, principalment en gorges i congostos, la presència de la falguera arborescent Cyathula cylindrica és un vestigi d’antics boscos nebulosos. Per sobre dels 1 000 m, l’espècie dominant és la prunera de Guinea (Parinari excelsa) a més nombrosos epífits. A altituds compreses entre els 1 000 i els 1 600 m la sabana es veu solcada per ací i per allà per boscos galeria. Al peu de la muntanya hi ha bosc primari, amb la samba (Triplochiton scleroxylon), l’iroko (Chlorophora regia) i el framiré (Terminalia ivorensis) com a espècies dominants.
La destrucció d’hàbitats és la pitjor amenaça que pesa sobre ambdues reserves de biosfera, principalment a causa de la pràctica de l’agricultura itinerant i de l’activitat minera (extracció de mineral de ferro) al sud de la serralada, en territori de Libèria, a causa de la qual s’han construït carreteres i pous d’extracció, i s’han assentat poblats en un lloc que havia estat reserva natural des de fa 50 anys. El 1989 les autoritats competents de Costa d’Ivori i de Guinea van signar amb la UNESCO i el PNUD (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament) un conveni per tal d’iniciar un projecte per a estudiar l’impacte dels mètodes agrícoles tradicionals i l’extracció de mineral de ferro a la reserva.
Les reserves de biosfera als boscos nebulosos indopacífics
A la regió indomalaia, la reserva de la biosfera de Cibodas és una de les àrees protegides més antigues. El 1889, les seves 240 ha ja havien estat declarades reserva natural, la primera del que llavors eren les Índies Holandeses, avui Indonèsia, en addició al ja existent Jardí Botànic Cibodas. La reserva se situa en altituds compreses entre els 1 000 i els 3 029 m (el cim del Gunung Pangrango), i es troba en una de les zones més humides de Java. La mitjana anual de pluges oscil·la entre 3 000 i 4 000 mm, i els vessants més alts són coberts de núvols quasi tot l’any. Dins del parc hi ha un gran nombre de tipus de vegetació, dels quals el bosc nebulós és el que cobreix la major part de l’àrea. A les parts més humides, entre els 1 400 i 1 600 m d’altitud, el bosc es caracteritza pel creixement extensiu de briòfits i per un cobricel arbori de més de 40 m. Hi són abundants les plantes epífites, com la falguera Asplenium nidus, i també s’hi han trobat 208 espècies d’orquídies. Entre les espècies d’arbres més importants que configuren el cobricel destaca l’hamamelidàcia Altingia excelsa, que té un alt valor comercial i diverses lauràcies (Litsea) i fagàcies (Lithocarpus). Per damunt dels 1 650 m esdevenen dominants la mirtàcia Leptospermum flavescens i la conífera Podocarpus neriifolius. Per damunt dels 2 400 m es troba una associació subalpina, el tret més característic de la qual és el gran nombre de gèneres originaris de les regions temperades de l’hemisferi nord. S’han registrat dins del parc i a les zones circumdants unes 245 espècies d’ocells, entre ells un cert nombre d’endemismes de Java, dels quals destaca la mallerenga nana (Psaltria exilis), que només es coneix en aquesta zona de l’oest de les muntanyes de Java. El parc no és habitat pels humans, malgrat que les terres baixes circumdants constitueixen una de les zones més densament poblades de Java. El parc va rebre més de 30 000 visitants anuals durant la segona meitat de la dècada dels setanta, a més de 200 000 més que van visitar els adjacents Jardins Botànics Cibodas. L’àrea té una llarga trajectòria de recerca que es remunta al començament del segle XIX, data de la creació dels Jardins Botànics. Un pla de gestió del 1978 divideix la reserva en una zona d’ús intensiu per al turisme, una zona de vida salvatge, diferents zones santuari, rigorosament protegides i una zona d’influència circumdant. Les pertorbacions més importants són les intrusions agrícoles prop dels límits del parc, el fort impacte dels visitants, que inclou vandalisme i recol·lecció de flora natural, i la recol·lecció de llenya i altres productes forestals per part dels residents locals.