La gènesi edàfica
El coneixement dels sòls dins l’àmbit monsònic és encara parcial. Tanmateix, se n’han efectuat estudis aprofundits sobretot a l’Índia, a Tailàndia i a Indonèsia (est de Java), basant-se en els quals hom pot concloure idees generals per a tot l’àmbit.
En aquestes zones, els sòls són formats sobre un ampli ventall de roques sedimentàries, metamòrfiques i eruptives i en dipòsits al·luvials de terrassa del Plistocè mitjà i superior. Els processos edafogènics que s’hi donen són similars als de les selves tropicals, i poden ser assimilats amb el tipus de meteorització ferral·lítica, caracteritzada per una meteorització intensiva de minerals primaris, el rentatge intensiu de cations bàsics (Ca2+, Mg2+ i K+) i la formació d’argila caolinítica combinada amb l’alliberament simultani d’òxids de ferro lliures (hematites, goethita) i d’òxid d’alumini (gibbsita).
Com que l’àrea monsònica del sud i sud-est d’Àsia està fortament dissectada, hi ha romanents de peneplans terciaris antics; els sòls s’han rejovenit i el seu desenvolupament es troba majoritàriament en l’estadi intermedi de la meteorització ferral·lítica. Conseqüentment alguns sòls poden desenvolupar horitzons d’acumulació d’argila (horitzons àrgics) a causa de la mobilitat de les argiles pel baix contingut de cations, i només una petita superfície és ocupada pels ferralsòls. (Per a la nomenclatura dels sòls emprada, vegeu també ´La denominació dels sòls)
Els tipus de sòls
Els vertisòls resulten dominants a l’àmbit, si més no a l’Índia. Existeixen també, però, altres categories de sòls, segons els factors formadors implicats en la seva gènesi.
Els sòls de peneplà
La part meridional de la península del Dècan, a l’Índia, és ocupada en una gran part per sòls sorrencs vermells amb un horitzó d’acumulació d’argila (àrgic), on les argiles dominants són caolinites, il·lites i fraccions minoritàries de montmorillonita, barrejades amb òxids de ferro. Els sòls de la part central de la península del Dècan, s’han format sobre un escut de basalts. Es tracta de vertisòls, que es caracteritzen per tenir elevats continguts d’argila (40-60%) de tipus esmectític, la qual experimenta canvis de volum considerables (expansió-retracció) en humitejar-se i assecar-se.
L’alternança d’estacions plujoses i seques característica del clima monsònic fa que aquests sòls estiguin sotmesos a processos alternats de fissuració en l’estació seca i d’expansió en l’estació humida, amb la consegüent barreja de materials en els horitzons afectats. El nom científic d’aquests sòls ve del llatí “vertere” (bolcar o remenar), tot i que localment se’ls coneix com “regurs” o “sòls negres” per l’alt grau d’evolució dels compostos orgànics en forma d’àcids húmics grisos, íntimament incorporats a la matèria mineral, i que confereixen al sòl un color gris fosc. Són sòls argilosos, amb una estructura ben desenvolupada, on no s’ha donat un rentatge acusat de cations bàsics i per tant la reacció és lleugerament bàsica (pH entre 7 i 8,5). En les parts elevades del relleu els vertisòls són poc profunds i estan associats a leptosòls allà on els processos erosius sobre la roca basàltica són més actius.
Els sòls al·luvials
En valls fluvials, planes d’inundació, deltes, estuaris i planes costaneres de l’àmbit dels boscos monsònics ocorren altres categories de sòls. Es tracta de sòls desenvolupats en dipòsits al·luvials recents i subrecents, on el material originari ha estat transportat en suspensió i dipositat per l’aigua. A causa d’aquesta procedència diversa, aquests sòls tenen sovint una composició mineral molt heterogènia. Molts estan temporalment o permanentment saturats amb aigua o presenten perill d’inundació.
Les planes al·luvials i els estuaris, a l’àmbit dels boscos monsònics com en altres àrees tropicals, poden presentar un microrelleu que té una clara incidència sobre el desenvolupament dels sòls. La presència de “levées” (bancs de sorra elevats al llarg dels cursos d’aigua) és el resultat d’avingudes periòdiques, després de les quals els sediments grossos es dipositen immediatament a causa d’una reducció de la velocitat de l’aigua. En “levées” ben drenades de rius es troben fluvisòls, sòls al·luvials recents, rics, que poden estar sotmesos a algunes inundacions ocasionals. Els dipòsits al·luvials subrecents presenten cambisòls, sòls més evolucionats, amb certa diferenciació d’horitzons.
Els sòls àcids de les planes costaneres i els dels ambients inundats
Els sòls de sulfats àcids poden trobar-se en planes tropicals costaneres. Són sòls en els quals, com a resultat de l’edafogènesi, es produeix, s’ha produït o es pot produir àcid sulfúric en quantitats que afecten moltes de les característiques del sòl. Els sòls de sulfats àcids potencials són fangs immadurs amb pH entre 7 i 8 gairebé permanentment inundats. Si per qualsevol causa s’abaixa el nivell freàtic, per exemple, per la instal·lació d’un drenatge, i s’aireja el sòl, l’oxidació origina una argila àcida amb sulfats i amb valors de pH entre 2 i 3. L’estadi final es caracteritza per l’aparició de clapes de color groc palla que corresponen a un sulfat doble de ferro i potassi: la jarosita. En aquests medis àcids es dóna també un procés conegut amb el nom de ferròlisi, consistent en la destrucció de les argiles i el rentatge de ferro, que migra en el paisatge. La ferròlisi ocorre quan es produeixen al llarg de l’any condicions alternants oxidants i reductores en un medi àcid en absència de carbonats.
Finalment, a les parts baixes de les zones pantanoses es troben formacions torboses, sòls orgànics: es tracta d’histosòls.
Les potencialitats edàfiques
Una part considerable de l’àmbit monsònic era ocupada per boscos. Sobre els sòls forestals corresponents i també sobre altres menes de sòls han estat instaurats camps d’arròs i conreus tropicals diversos. La dedicació agrícola, tanmateix, no sempre respon a les potencialitats edàfiques més adequades.
Els sòls amb capacitat agrícola
En comparació amb els tan erosionats i lixivats sòls de les zones de selva humida, els sòls del bosc monsònic semblen molt més apropiats, en general, per a una agricultura continuada i poden suportar molt millor la densitat del poblament humà.
Les limitacions més importants dels sòls sorrencs vermells per al desenvolupament vegetal són similars a les dels sòls de selva plujosa, llevat dels pendents, que en la zona monsònica generalment són més grans. Això fa que en el maneig d’aquests sòls s’hagi de tenir en compte que calen obres de conservació per a prevenir l’erosió. Al seu torn, els condicionants dels vertisòls per a l’ús agrícola són principalment de tipus físic: permeabilitat insuficient i agregats extremament durs en assecar-se, i microtopografia irregular en camps que no es llaurin. L’alternança estacional de l’esquerdament i l’expansió dóna lloc a l’ondulació de la superfície del sòl, que s’anomena relleu en “gilgai”, al trencament de les arrels i a dificultats de la llaurada. Malgrat això, la seva fertilitat química és elevada i el seu ús agrícola és important.
En algunes zones tropicals, particularment en països productors d’arròs, els sòls al·luvials són molt importants per a la producció d’aliments. En planes costaneres i en estuaris formats per materials silicàtics, i en absència de carbonat càlcic, els sòls inundats que contenen sulfurs poden plantejar problemes, en el cas que experimentin un drenatge natural o que siguin objecte d’utilització agrícola per part dels humans.
Els sòls hidromòrfics, situats principalment a les zones pantanoses associades a planes al·luvials recents, són utilitzats sovint per al cultiu de l’arròs. Per a altres cultius, els principals problemes són la dificultat de drenatge i el risc d’inundacions, enfront de les quals resulta indispensable protegir conreus i habitatges.
Els sòls marginals
Els sòls de sulfats àcids tenen una estabilitat estructural molt baixa i una capacitat d’intercanvi catiònic limitada. Això els fa molt inadequats per als usos agrícoles.
Semblantment, i atès que per a recuperar-los o millorar-los són necessaris treballs de protecció contra les inundacions i de regulació del drenatge, fins i tot per al cultiu de l’arròs, generalment els histosòls només es consideren adequats per a l’ús agrícola en casos de conreus molt específics.