La reculada de l’espai forestal
Els boscos monsònics tenen els mateixos problemes de desforestació que les pluviïsilves equatorials. En general, des dels primers temps han estat més fàcils de rompre per ser destinats a l’agricultura i avui en queden molt poques àrees encara verges. Actualment l’increment de la pressió demogràfica i la demanda de recursos forestals estan causant una ràpida desforestació a les regions monsòniques.
La colonització secular de l’àmbit monsònic
La major part de les selves monsòniques de l’Índia, la Indo-xina i Java, si no totes, representen una successió secundària vella. Originàriament, els boscos de Myanmar, Tailàndia, Cambodja, Laos, Vietnam i la Xina meridional eren una barreja de pluviïsilva i boscos monsònics. Al llarg de diversos segles i a través de tota aquesta regió, però, això s’ha anat modificant i és dubtós que encara quedi algun dels boscos monsònics originaris. Els habitants oriünds d’aquesta part de l’Àsia tropical eren caçadors recol·lectors, però aviat van adoptar l’agricultura itinerant, que utilitzava el foc. La llarga estació seca va facilitar la crema de la vegetació monsònica i el foc va canviar la composició del bosc, en afavorir el creixement de determinades espècies arbòries, com el tec i els bambús.
A Java trobem un dels primers assentaments humans, i històricament els seus sòls volcànics, molt fèrtils, han permès alimentar les poblacions més grans d’Indonèsia. La rompuda dels boscos de les terres baixes va començar ja fa segles, i avui totes les selves monsòniques han quedat pràcticament destruïdes, principalment pel foc. L’expansió de l’agricultura cap a la regió muntanyosa ha tingut lloc més recentment. La colonització dels holandesos a mitjan segle XVIII va promoure els cultius comercials als sòls més fèrtils, amb esclaus importats de Cèlebes per treballar a les plantacions de cafè, sucre, te i tabac. En aquesta illa també es van establir plantacions de tec. En perdre les terres, els agricultors locals es van traslladar a la regió muntanyosa i van començar el procés de rompuda del bosc. A Amèrica, sobretot a l’Amèrica Central, la immensa majoria dels boscos estacionals que creixien sobre bons sòls han estat transformats en conreus, en molts casos en èpoques remotes, i la resta ha estat desforestada més recentment, principalment per destinar-la a pastura. Les extensions que romanen cobertes de bosc són escasses i sovint només subsisteixen gràcies a un estatut de protecció.
Els efectes dels incendis reiterats
Els boscos monsònics es veuen intensament afectats pels incendis a la majoria de les àrees que ocupen, ja que l’estació seca els torna especialment vulnerables al foc. Els incendis repetits els converteixen en unes comunitats simples formades per arbres resistents al foc, o bé per prats. De fet, és probable que totes les pastures tropicals, excepte les de les àrees pantanoses, derivin dels incendis repetits dels boscos tropicals estacionals, i probablement es mantenen com a tals gràcies als incendis provocats per afavorir el creixement del farratge per al bestiar. Aquests focs cremen els plançons i impedeixen la recolonització per part de la vegetació llenyosa. Bé que cada vegada queden menys boscos prop d’aquests prats, en algunes regions els arbres encara sobreviuen al llarg dels cursos d’aigua, des d’on els animals en dispersen les llavors. Al nord-oest de Costa Rica l’experiència ha demostrat que, si es protegeixen els prats del foc i de la caça, comença una ràpida reforestació, i al cap de cinc anys les plàntules dels arbres ja sobresurten entre l’herba. Això posa alguna esperança en la possibilitat d’una rehabilitació ecològica de les àrees altes de clima estacional, abans forestades, que tinguin si més no una mica de bosc a prop seu.
L’impacte de la colonització europea i l’etapa postcolonial
La colonització de les àrees de bosc monsònic d’Àsia pels europeus va ocasionar, generalment, una espectacular acceleració de la desforestació. Hi van intervenir diversos factors: l’explotació de fusta —principalment de tec— el desenvolupament de plantacions de cultius comercials i la introducció d’una nova actitud davant la natura. Els canvis en la utilització del bosc que van tenir lloc a l’Índia sota l’autoritat britànica són un bon exemple de l’increment de la desforestació.
La gestió forestal a l’Índia monsònica
L’Índia té aproximadament 16 milions d’hectàrees de bosc monsònic, una extensió dues vegades més gran que la seva àrea de selva plujosa. El bosc monsònic és la vegetació natural de la major part de la península índia i de la conca del Ganges però, segons la precipitació i la humitat, s’hi troba també una variada tipologia de boscos tropicals humits secs i formacions llenyoses obertes. A les àrees septentrionals i orientals, l’espècie dominant és el sal (Shorea robusta), mentre que l’altiplà meridional es caracteritza pel tec (Tectona grandis). El foc i el pasturatge han estat els principals agents que han donat lloc a la substitució, per tota la regió, dels boscos monsònics per vegetació de sabana, més oberta.
Els models tradicionals d’utilització del bosc difereixen àmpliament d’un punt a l’altre de l’Índia i generalment s’han desenvolupat amb un respecte religiós o quasi religiós envers els recursos naturals. Els boscos de les muntanyes i dels vessants, per exemple, tradicionalment han estat considerats sagrats i s’han protegit de l’explotació. Però les autoritats colonials britàniques van imposar un sistema completament nou d’aprofitament dels boscos, basat principalment en l’extracció de valuoses fustes dures. La producció de tec va augmentar molt per a satisfer les necessitats d’expansió de l’Imperi Britànic, amb el subsegüent impacte sobre els boscos monsònics. Cal tenir present que el tonatge de la flota mercant britànica va passar d’1 270 000 tones a 4 937 000 tones entre el 1778 i el 1860, i la flota de guerra augmentà en una proporció semblant. El tec va reemplaçar el pi blanc americà o pi de Weymouth (Pinus strobus) i els roures, utilitzats fins llavors per la flota britànica en la construcció naval, i la fusta índia es va convertir en un monopoli de l’administració anglesa. A partir del 1853 els requeriments de travesses i combustible per a la xarxa ferroviària s’afegiren als de la construcció naval, en la qual començava a imposar-se el ferro. Ja cap al 1844 algun administrador colonial havia expressat per primera vegada la preocupació per la ràpida reducció de les disponibilitats de tec, i el 1850 l’Associació Britànica per al Foment de les Ciències va nomenar un comitè especial perquè analitzés les conseqüències econòmiques i físiques de la desforestació tropical, particularment a l’Índia. Les recomanacions d’aquest comitè van portar a la creació, el 1864, de l’Imperial Forest Department. La legislació forestal imposada pels colonitzadors els anys subsegüents i el control d’aquests sobre l’ús que feia la població dels boscos de l’Índia van conduir a una total apropiació dels recursos forestals per part del govern colonial, que derogà formalment tots els drets consuetudinaris de les comunitats rurals i els pobles tribals.
Poc després de la independència, el 1947, els drets de propietat privada dels boscos es van abolir, com una mesura més de la reforma del règim de tinença de la terra, i en l’actualitat el 97% dels boscos de l’Índia són de propietat pública. El govern de l’Índia independent va assumir la propietat forestal sense que es desenvolupés una política d’explotació racional del territori i en particular dels boscos, que foren posats al servei de les indústries de derivats de la fusta (paper i fibres sintètiques sobretot). A les àrees muntanyoses es van rompre els boscos per destinar les terres al conreu sense prendre mesures apropiades de conservació del sòl; com a resultat d’això, es van erosionar extenses superfícies, que es transformaren en terrenys denudats i estèrils. No es va parar gaire atenció a les necessitats de les comunitats pageses, com ara les pastures i els boscos comunals que calien per a satisfer les necessitats més peremptòries dels habitants dels pobles. La rompuda dels boscos per a l’agricultura ha estat un factor de primer ordre en la desforestació, amb una profunda i extensa transformació dels usos del sòl entre el 1950 i el 1980; cada any eren marcades per tallar més de 150 000 ha de bosc, i àrees molt grans eren transformades il·legalment per destinar-les de manera permanent a l’agricultura o a plantacions d’arbres al·lòctons de creixement ràpid (com eucaliptus i pins tropicals) destinats a les indústries de transformació de la cel·lulosa (paper i fibres artificials).
La població humana de l’Índia s’ha incrementat espectacularment durant aquest segle, d’uns 234 milions d’habitants el 1911 a quasi 685 milions el 1981, i prop de 845 el 1991. La població rural del país s’ha més que doblat, mentre que la població urbana s’ha multiplicat per sis d’ençà de la primera d’aquelles dates. La recol·lecció de llenya i l’obtenció de terrenys de pastura són encara dues de les necessitats bàsiques de molts dels habitants rurals de l’Índia, i acaben de contribuir a la desforestació. D’altra banda, es calcula que en aquest país hi ha uns 400 milions de vaques, de les quals uns 90 milions depenen de les àrees forestals per a pasturar. La transformació dels boscos en el marc de programes de desenvolupament, com ara d’irrigació, de mineria o de construcció de carreteres, també ha estat un factor important en la pèrdua de les selves monsòniques. Els projectes hidroelèctrics són responsables de les pèrdues forestals més elevades, que ja cap als anys vuitanta sumaven uns quants milions d’hectàrees.
A la dècada dels anys vuitanta el govern de l’Índia va introduir unes noves i importants polítiques per fer front a la degradació ecològica causada per la ràpida i extensa desforestació. El 1983 es va aprovar el Pla Nacional d’Acció Natural, amb unes directrius per a l’expansió i la rehabilitació de les àrees protegides. El 1988 es va introduir una nova política forestal nacional, amb l’èxit d’haver declarat que l’estabilitat ecològica era l’objectiu primordial de tota gestió forestal. Romanen uns quants problemes pràctics en l’execució de la política forestal i de conservació del govern, tot i que l’Índia s’ha compromès a invertir la tendència nacional a la desforestació.
Els efectes de la desforestació al sud-est asiàtic monsònic
La desforestació també ha causat seriosos problemes ambientals a Tailàndia, i ha dut a canvis importants en les polítiques governamentals d’explotació forestal. L’any 1988 les inundacions, resultat de la desforestació de les terres altes del país, van causar uns quants centenars de morts i van portar a la prohibició de l’explotació forestal amb finalitats comercials. Tailàndia, abans un dels principals països exportadors de tec, és actualment el primer importador mundial de fustes tropicals. L’explotació forestal amb finalitats comercials ha estat només un dels factors que han provocat la pèrdua dels boscos estacionals a Tailàndia. A les terres altes, l’agricultura itinerant ha estat una altra causa important de desforestació, i la rompuda del bosc per als cultius comercials també ha estat ecològicament perjudicial. Un producte que actualment es conrea a gran escala al nord-est de Tailàndia és la mandioca (Manihot esculenta), l’àrea de producció de la qual ha augmentat d’unes 100 000 ha el 1965 a més d’un milió, la major part per a subministrar tapioca al mercat d’exportació. La tapioca es produeix a partir de les arrels assecades i premsades de la mandioca i s’utilitza àmpliament com a pinso per a porcs en diferents països de la Unió Europea, com per exemple a Holanda.
El Vietnam originàriament era cobert de boscos, els més extensos dels quals eren els perennifolis monsònics. En l’actualitat la major part de la vegetació ha estat destruïda i es calcula que cada any es perden unes 100 000 ha més de bosc. Trenta anys de guerra s’han cobrat moltes víctimes, no sols entre la població humana sinó també entre els boscos vietnamites, i en realitat des que es va acabar la guerra, el 1975, la velocitat de la desforestació encara ha augmentat. Just acabada la guerra, les feines de reconstrucció podien explicar l’increment de l’explotació forestal per a fusta, però l’agricultura itinerant, l’explotació per a l’exportació, la recol·lecció de llenya i els incendis forestals també han estat causes importants de la desforestació. Al Vietnam la desforestació ha causat el declivi de diverses espècies vegetals i animals. Recentment s’ha presentat una llista d’espècies rares i amenaçades que inclou més de 50 espècies animals (sense comptar els ocells), per exemple el “kouprey” (Bos sauveli), el tamín (Cervus eldi siamensis), el mesquer nan (Moschus berezovskii), el gibó crestat (Hylobates concolor), el langur tonquinès (Trachypithecus [=Presbytis] francoisi), el paó verd (Pavo muticus), el faisà annamita (Lophura edwardsi) i el cocodril siamès (Crocodylus siamensis). A més a més, a la llista hi ha 60 espècies d’ocells i 100 de plantes, entre elles alguns arbres de fusta valuosa, com el tamarinde de Cotxinxina (Dialium cochinchinensis), el palissandre Dalbergia cochinchinense i el banús Diospyros mun, que es troben en perill d’extinció al Vietnam. Aquest país ha pres mesures importants per invertir el retrocés dels boscos i les pèrdues d’espècies. El 1986 es va presentar una Estratègia Nacional de Conservació, que reconeixia que “la pèrdua dels boscos és el factor que amenaça més seriosament la producció sostenible del país”. Com a part d’aquesta estratègia s’han desenvolupat noves lleis i s’ha estès la xarxa d’àrees protegides. També s’està millorant la gestió de les reserves forestals i s’ha proposat la creació de zones d’influència dels parcs per a satisfer les necessitats de la gent que viu prop de les reserves.
Sri Lanka té una llarga història de desforestació, que continua essent un dels principals problemes ambientals del país. Les zones forestals monsòniques i seques han estat notablement modificades i en general són ocupades per diferents etapes de les successions secundàries que s’han desenvolupat al llarg dels darrers 500-800 anys, d’ençà que es van abandonar els antics sistemes d’irrigació a les terres baixes del nord a resultes de les invasions provinents del sud de l’Índia i de les guerres d’extermini entre diferents cabdills. Això va ocasionar un desplaçament de la població cap als boscos perennifolis de les terres baixes del sud de l’illa, un procés que ja havia començat quan es produïren els primers establiments comercials portuguesos, al segle XVI. Actualment els boscos de les zones seques pateixen una desforestació creixent, amb extenses àrees destinades a la irrigació i l’agricultura. Tot i que Sri Lanka té un sistema d’àrees protegides ben desenvolupat, cal preservar urgentment més boscos caducifolis de la part septentrional de l’illa, ara novament sotmesa a violents enfrontaments.
El declivi dels boscos monsònics de Madagascar
Els primers habitants de Madagascar provenien d’Indonèsia i van arribar a l’illa als primers segles de l’era cristiana. Sembla que practicaven la cacera, la pesca i l’agricultura itinerant, i amb aquesta activitat iniciaren, a petita escala, la desforestació de l’illa. Poc després arribaren ramaders africans. Probablement entre tots ja havien destruït molts dels boscos estacionals de Madagascar quan, entre els segles IX i XIII, hi va haver una segona onada important d’immigració indonèsia, resultat de la qual hauria estat l’establiment de l’orizicultura en terrasses permanentment irrigades a l’altiplà central de Madagascar.
La majoria de boscos estacionals de Madagascar han estat destruïts, i la principal amenaça per a les àrees forestals encara existents és indubtablement el foc, moltes vegades provocat. Cada any es crema més d’un terç del territori total, principalment per proveir pastures per als ramats de zebús (Bos taurus indicus), i els pasturatges limiten la regeneració de la vegetació llenyosa. El zebú és molt important per a la vida dels pobles de l’oest i el sud de Madagascar, especialment per a determinats ritus religiosos. La possessió d’un gran ramat de zebús és un signe de riquesa en aquelles regions. Les tombes dels homes rics es paguen amb zebús, i la de l’enterrament és una cerimònia important en el transcurs de la qual se sacrifiquen i es consumeixen centenars d’aquests bòvids. Els sepulcres es guarneixen amb banyes de zebú i amb peces de fusta tallada, que són decorades amb relleus o dibuixos de zebús. Es calcula que a Madagascar hi ha més de 10 milions de zebús.