Els tèrmits són insectes socials. Un niu de tèrmits és fundat per una parella de reproductors alats que generen una família de fills estèrils (mascles i femelles) que treballen junts a l’hora de recollir i distribuir el menjar, d’ocupar-se de les postes i de les cries, i de construir i defensar el niu. Hi ha treballadors i també soldats especialitzats en la defensa, a qui els treballadors posen el menjar a la boca. Un niu de tèrmits és una espècie de ‘persona jurídica’ que construeix el seu propi complex habitacle. Per això val l’analogia: els tèrmits són arquitectes d’esperit fourierista…
Els tèrmits primitius viuen dins d’un tros de fusta morta, que mengeni digereixen gràcies a protists simbiòtics intestinals. Per tal de mantenir una flora intestinal sana, intercanvien constantment el contingut dels budells, de boca a boca o bé ingereixen excrements frescos, de manera que el niu és, de fet, un ‘estómac comunitari’. A partir d’aquest tipus bàsic, els tèrmits s’han diversificat per alimentar-se de tota mena de productes vegetals. Unes poques espècies consumeixen plantes vives, moltes més mengen plantes mortes (fresques o bé en diversos estats de descomposició), i altres s’alimenten de virosta i humus. La dependència original dels protists intestinals s’ha reduït o perdut en els macrotermitins, que han evolucionat vers un comensalisme amb fongs basidiomicets (Termitomyces). Aquests cultiven el fong en bresques especialment construïdes a partirde fems rics en materials cel·lulòsics. Els tèrmits cultivadors de fongs van sorgir en temps geològicament recents a l’Àfrica i s’han estèscap a la zona meridional d’Àsia.
Les sabanes ofereixen als tèrmits teixit vegetal en forma de catifa contínua (herbei seguit, en comptes d’arbres aïllats), fet que els permetde construir els nius al sòl. Alguns s’alimenten totalment o en part a sota terra, menjant virosta, humus o bé arrels, però altres surten a l’exterior, normalment de nit, per recol·lectar teixits de plantes vives o mortes (tèrmits farratjadors), o bé fems d’animals herbívors. Per tal de reduir el temps d’exposició perillosa als predadors i a l’atmosfera, algunes espècies d’aquests tèrmits recol·lectors construeixen xarxes de passatges subterranis a 5-15 cm de fondària, de vegades més, mentre que d’altres fan passatges superficials recoberts de terra, i fins poden construir un revoltó de fang per a ‘capturar’ una branca caiguda o una massa d’excrements. Tot plegat fa que els nutrients s’acabin concentrant a la vora del niu, circumstància que es reflecteix en la disposició de la vegetació. En casos extrems, arbustos i arbrissons poden créixer precisament al damunt de termiters esparsos en una sabana pobra en nutrients, la qual cosa dóna lloc a un paisatge anomenat ‘sabana de tèrmits’.
La majoria d’espècies fan termiters dispersats en una àrea relativament gran, però n’hi ha que construeixen nius centralitzats, potser per tal de millorar les seves defenses perimetrals contra les formigues, els seus principals enemics. Tanmateix, aquests nius concentrats són més vulnerables als predadors vertebrats, com els óssos formiguers, i per això sovint els protegeixen amb parets gruixudes i dures. Normalment, els tèrmits de la sabana construeixen nius subterranis. Una minoria,però, aixequen termiters que sobresurten per damunt de la superfície del sòl, amb el niu a dins o a sota del característic turonet; la seva forma cònica fa que la pluja rellisqui i no humitegi l’interior. Els termiters aixecats són habituals en aquells llocs on el sòl s’inunda periòdicament, com les fondalades de l’Àfrica central anomenades “dambo”.
Els nius centralitzats que contenen una gran biomassa de tèrmits produeixen molta escalfor metabòlica. La temperatura del sòl a uns 10 cm de profunditat és gairebé constant tant de dia com de nit perquè el sòl és un bon aïllant; però pel mateix motiu, un niu subterrani no dissipa fàcilment l’escalfor metabòlica, que pot ser excessiva.Un niu en un turonet enlairat pot alliberar escalfor a l’atmosfera amb més facilitat, bé que també es veu més afectat per les fluctuacions de la temperatura exterior. Pel que sembla, els tèrmits més exposats al rescalfament són els tèrmits africans del gènere Macrotermes, cultivadors de fongs. Els seus nius contenen uns quants milions d’individus, ambuns quants quilos de biomassa total, mentre que les bresques de fongs poden pesar el doble o més que els tèrmits, i també produeixen escalfori gasos metabòlics. En zones càlides, algunes espècies de Macrotermes construeixen uns sistemes sofisticats de ventilació passiva utilitzant el vent que bufa per damunt del turonet; a l’Àfrica oriental, M. jeanneli construeix xemeneies de fins a 7 m d’alçària que, per efecte Venturi, aspiren l’aire cap a dins del niu, refredant-lo per evaporació. Donat que aquest procés comporta el consum de molta aigua edàfica, les xemeneies n’indiquen l’abundància.
La defensa del termiter és un altre aspecte important, i per això l’interior d’un niu sovint conté estructures laberíntiques que confonen els possibles invasors, habitualment formigues. Els termiters columnars de Macrotermes bellicosus, de l’Àfrica occidental, combinen hàbilment un sistemade ventilació sofisticat amb unes defenses elaborades contra els atacs dels exèrcits de formigues. El niu central, completament suspès en un gran espai buit creuat només per uns quants ponts estrets, s’alça damunt d’una enorme placa circular, suportat per un pilar estret, arquitectura que sembla dissenyada per un expert en inexpugnables fortaleses medievals. Però és que, a més, la cara inferior de la placa té una aspa espiralada, suaui prima, suspesa en vertical, que fa d’evaporador hídric per a refrescar l’ambient i alhora actua de laberint dissuasiu. Qualsevol formiga que intenti accedir al niu escalant el pilar, primer ha d’intentar escalar inútilment l’aspa relliscosa, o bé seguir l’espiral donant voltes i més voltes.
Els termiters: estructures sofisticades per a una vida social complexa.