L’aprofitament dels recursos vegetals a les sabanes

Collir sense plantar

Al llarg dels segles, els caçadors i recol·lectors de les sabanes han protegit les espècies arbustives i arbòries que donen fruits, llavors, arrels, escorces comestibles o bé que tenen un ús medicinal. Per això, a les sabanes hi ha un nombre elevat d’espècies amb un valor econòmic potencial, l’ús de les quals és conegut pels habitants ancestrals d’aquestes regions. Malauradament, aquests coneixements tradicionals s’estan perdent a mesura que desapareixen els pobles caçadors i recol·lectors i les cultures tradicionals. Tanmateix, es fan esforços per recuperar-los i utilitzar les espècies comestibles com a complement en la dieta dels habitants de les àrees rurals d’aquest bioma.

Les plantes alimentàries

Les sabanes han produït alguns dels conreus més importants de l’agricultura moderna, per exemple el mill perlat (Pennisetum glaucum) o la melca (Sorghum bicolor). La melca es cultiva a tot el món per fer pinsos per al bestiar, però a l’Àfrica és una de les principals espècies destinades a l’alimentació humana. A més de les espècies cultivades, a les sabanes n’hi ha moltes altres que són utilitzades només pels habitants d’aquestes regions, però que podrien ser útils com a nous cultius, sobretot en zones àrides. Altrament, hi ha arbres apreciats per motius rituals o ornamentals que també tenen valor alimentari.

Una espècie molt coneguda és el pistatxo (Pistacia atlantica), anacardiàcia difosa des de l’Àfrica fins a l’estepa del Turquestan. És un arbre petit, amb fruits comestibles, i la seva fusta s’utilitza des de temps prehistòrics en la construcció i com a combustible. Altres espècies africanes amb fruits comestibles són algunes tapereres africanes (Capparis tomentosa, C. decidua), petites caparidàcies arbustives de les sabanes sahelianes de fruits i llavors comestibles, la sindriera (Citrullus lanatus[= C. vulgaris]), una cucurbitàcia enfiladissa, espontània a les sabanes sudano-guineanes i de l’Àfrica austral, molt coneguda pels seus fruits, la narra (Acanthosicyos horridus), una altra petita cucurbitàcia arbustiva de les sabanes llenyoses i herboses de Namíbia i Botswana, amb fruits comestibles com la sindriera, i el “ye´eb” o “jeheb” (Cordeauxia edulis), una cesalpiniàcia arbustiva que es troba a les sabanes que s’estenen des del Sudan fins a Somàlia, de llavors aptes per al consum humà i, a més, font de colorants naturals.

Entre les plantes alimentàries silvestres de les sabanes de l’Índia cal esmentar el sumac de Mysore, “dansara” o “dansro” (Rhus mysurensis), una anacardiàcia de fruits molt apreciats pels pastors nòmades, mentre que l’escorça i les fulles són emprades per a adobar i tenyir les pells, i el “karanda” o “jangli karaundana” (Carissa spinarum), una apocinàcia amb els fruits de la qual es preparen “pickles” i “chutneys”. També es poden esmentar dues cucurbitàcies: la coloquinta (Citrullus colocynthis), anomenada a l’Índia “indrayan” o “mahendravaruni”, de les llavors de la qual s’obté una farina que serveix per a fer un pa anomenat “sagra”, mentre el fruit i les arrels són usades com a medicinals, i també la sindriera o “matiro” (C. lanatus), de la qual es consumeixen els fruits, encara verds, com a verdura i també quan són ben madurs. Dels bulbs secs de la castanyola (Cyperus rotundus), una ciperàcia coneguda a l’Índia amb els noms de “motha” i “musta”, també se n’extreu una mena de farina. Per a acabar, cal citar dues papilionàcies, el “dhak”, “palash” o “tesu” (Butea monosperma) i el “bekario” (Indigofera cordifolia), i una mimosàcia, el “jhand”, “khejri” o “vidara” (Prosopis cineraria), que podrien ser importants econòmicament. De la primera, al marge de les seves aplicacions medicinals, se n’aprofiten els fruits com a verdura, mentre que hom empra per a fer coques les llavors mòltes de la segona; els fruits, les llavors i les branques tendres de la tercera es mengen o bé es donen al bestiar, i fins i tot, en èpoques de fam, també se’n consumeix l’escorça.

Un petit arbre originari de les sabanes americanes que té un potencial agrícola important com a font d’aliments és la “piqui brava” (Caryocar brasiliense), dels “cerrados” del Brasil i de Bolívia. Els seus fruits, els “pequis” o “piquis”, tenen la mida d’una taronja i pesen gairebé mig quilo. Són envoltats per una closca dura i fibrosa, semblant a la del coco, que s’utilitza com a combustible. Contenen una polpa oliosa amb un 10% de midó que es consumeix amb arròs i fesols. De les seves llavors s’extreu un oli d’alta qualitat, semblant a l’oli de palma, que s’utilitza per a fregir, per a preparar un licor molt apreciat al Brasil i, en medicina popular, per a tractar malalties respiratòries. El fruit també es fa servir per a fabricar sabó i per alimentar els animals de granja.

Altres fruits comestibles de les sabanes del Brasil que podrien rendir econòmicament són els de l’anacardiàcia “cajú-do-campo” (Anacardium humile), la bromeliàcia “abacaxí-do-cerrado” (Ananas ananassoides), que és una pinya americana silvestre, l’anonàcia “araticum” (Annona crassifolia), diferents espècies de “murici” (Byrsonima coccolobaefolia, B. crassifolia, B. intermediai B. verbascifolia), arbustos i petits arbrets de la família de les malpighiàcies molt comuns al “cerrado” brasiler i als “llanos” de Veneçuela i Colòmbia (on se’ls anomena “nancés”), i la “cagaita” (Eugenia dysenterica), una mirtàcia que, a més, s’utilitza com a planta ornamental. A les sabanes del Brasil, per acabar, es troben també diverses espècies de “maní” o cacauet salvatge (Arachis), amb fruits subterranis petits. No té gaire valor comestible, però podrien tenir importància com a font de germoplasma per millorar el cacauet cultivat (Arachis hypogaea), un conreu important a les sabanes americanes, africanes i de l’Índia.

Entre les plantes silvestres comestibles de les sabanes i les regions semiàrides d’Austràlia es poden mencionar diverses espècies d’Acacia, tals com la “mulga” (A. aneura) i A. osvaldii, les llavors mòltes de les quals serveixen per a preparar una sopa força nutritiva. Les poblacions aborígens de recollectors consumeixen els bulbs del “nalgoo” (Cyperus bulbosus) i les arrels engruixides de la “malagoa bean” (Vigna lanceolata) i de la “bloodroot” (Haemodorum corymbosum). Entre les plantes que donen fruits comestibles cal citar en primer lloc diverses espècies de solanàcies, com el “potato bush” (Solanum ellipticum) i la “quena” (S. esuriale), que són recursos alimentaris importants. Els fruits d’aquestes espècies, parentes llunyanes de la tomaquera i l’alberginiera, es mengen sencers. A més, cal esmentar la meliàcia “emu apple” (Owenia acidula), la quenopodiàcia “ruby saltbush” (Enchylaena tomentosa), i la caparidàcia “bumble” o “wild orange” (Capparis mitchelii), apreciada per la seva polpa i les seves llavors comestibles.

Les plantes medicinals i tòxiques

Les poblacions del tròpic utilitzen freqüentment plantes medicinals silvestres. Amb l’augment de població i la transformació del paisatge i la vegetació naturals, però, l’abundància d’aquestes espècies ha disminuït sensiblement i algunes fins i tot estan a punt de desaparèixer. Moltes espècies de les sabanes s’utilitzen en medicina popular —bé que la major part de plantes medicinals són espècies forestals— però manquen estudis seriosos que en determinin amb exactitud l’eficàcia real.

Al “cerrado” brasiler hi ha moltes espècies utilitzades amb finalitats medicinals: la composta “macela do campo” (Achyrocline satureoides) s’utilitza per a tractar desordres digestius, i altres espècies del mateix gènere tenen propietats anticonceptives, el “pau d’oleo” (Copaifera langsdorffii) és una mimosàcia que es fa servir contra la dermatitis, una altra composta, Lychnophora ericoides, coneguda localment com a “árnica”, per a aplicacions locals en traumatismes, i l’oli dels fruits de la papilionàcia anomenada, com altres arbres de la mateixa família, “sucupira branca” (Pterodon pubescens), s’utilitza contra el mal de coll. Als “llanos” de Veneçuela es fa servir la rubiàcia Palicourea rigidacontra les malalties dels ronyons, i el copaier comú (Copaifera officinalis) contra la dermatitis.

A l’Àfrica, la medicina tradicional és molt més important que la medicina científica occidental. Es calcula que un 70% de la població africana confia en els remeis tradicionals, de vegades combinant-los amb la medicina occidental. Les sabanes proveeixen moltes de les plantes que calen per a la medicina popular, bé que no en la mateixa mesura que els boscos. Alguns exemples de plantes medicinals no pas exclusives de les sabanes africanes, però sí presents, són les compostes Achillea santolinai la botja pudent (Artemisia herba-alba), la mimosàcia Cassia obovata, un dels senets, la zigofil·làcia Zygophyllum album, la plantaginàcia Plantago ovata, o la ja esmentada coloquinta (Citrulus colocynthis), totes de les regions més àrides del Sahel, de fet. De les fulles de diferents espècies d’àloes (Aloe), tals com A. dichotomade Namíbia, s’obté el sèver, que s’utilitza per a curar ferides; també de Namíbia es pot citar la meliantàcia Melianthus comosus. El jusquiam egipci (Hyosciamus muticus), que és una solanàcia, és la font principal d’obtenció de la hiosciamina.

També la medicina tradicional dels aborígens australians fa servir una gran diversitat de plantes. La majoria no s’ingereixen, sinó que s’apliquen localment. Així, són importants diverses acàcies (Acacia) i algunes mioporàcies del gènere Eremophila. El làtex de moltes espècies, entre les quals l’asclepiadàcia Sarcostemma australis, la “caustic vine” dels australians, i diverses eufòrbies (Euphorbia), s’utilitza per a curar ferides. Extractes de les arrels i l’escorça de diferents senets australians (Cassia) s’utilitzen per a tractar problemes de la pell i desordres digestius. Els aborígens australians masteguen “pituri” (Duboisia hopwoodii), que és una solanàcia, i diverses espècies nadiues de tabac silvestre (Nicotiana), com també algunes del gènere Goodenia, de la família de les goodeniàcies. Extractes concentrats de “pituri”, que són tòxics a causa del seu contingut en alcaloides, s’utilitzen per a emmetzinar les basses on beuen els emús, i algunes papilionàcies del gènere Tephrosia, que contenen rotenona, es fan servir per a enverinar peixos, tot plegat a efectes de caça i pesca, òbviament.

Les palmeres alimentàries i d’aprofitament divers

Un grup de palmeres molt important, que forma enormes extensions al centre i N de les sabanes brasileres, és integrat per Orbignya oleiferai O. martiana, els anomenats babaçús (del mot tupi “wawasú”), ja tractats a propòsit dels palmerars sabanoides del N del Brasil. Orbignya oleifera sobretot és una palmera magnífica, de fins a 20 m d’alçada, amb fulles en forma de ventall de fins a 9 m de llarg i grans ramells de cocos rics en greixos comestibles, molt apreciats. Es calcula que l’àrea ocupada per O. oleiferaés de prop d’un milió d’hectàrees però, malgrat tot el seu potencial i les diferents temptatives de desenvolupar-ne una indústria, aquest i altres babaçús s’aprofiten encara de manera purament artesanal. El problema principal en l’extracció industrial de l’oli és la duresa de la closca del coco: tot i que hi ha màquines que poden trencar-la, l’operació es fa a cop de matxet, cosa que encareix moltíssim el cost d’extracció. Altrament, l’espècie tarda uns vuit anys abans de produir els seus primers fruits, i la seva vida útil és només d’uns 10 a 15 anys. Probablement, si es fessin plantacions, es podrien augmentar els rendiments i reduir el període abans de la primera collita. Les plantacions també resoldrien el problema d’una oferta de fruits insuficient.

La “macauba” o “bocaiuva” (Acrocomia sclerocarpa) és una altra palmera amb fruits d’alt valor comestible, distribuïda des del N de l’Argentina fins al S de Mèxic i les Antilles. Dels fruits, a més, se’n pot extreure oli, o preparar farina per fer una mena de pa, o es poden fermentar per a “chicha”. L’oli s’utilitza en medicina popular com a analgèsic. Els fruits serveixen també per a alimentar el bestiar, en particular cavalls, bovins i porcins. Altres espècies congèneres tenen aplicacions semblants.

Un altre gènere molt important de palmeres americanes amb fruits comestibles és el dels “buritis”, “aguajes” o “moriches” (Mauritia). Per exemple M. viniferamolt comuna en llocs inundables, com ara les regions baixes dels “cerrados” de Brasil, M. flexuosaque creix a la Gran Sabana de Veneçuela, iM. minordels “llanos” veneçolans i colombians. Aquestes palmeres també reben el nom d’‘arbres de la vida’ per l’aprofitament total que en fan alguns indis, que n’obtenen aliment, beguda, vestimenta i abric. Així, dels fruits s’extreu un oli per a cuinar, i la polpa és comestible; a més, de les fulles i dels espàdixs, se’n col·lecta una saba amb la qual es fabrica una beguda alcohòlica. El meristema, apical és comestible (cor de palmera) i de les tiges s’extreu una farina i un líquid comestibles; d’un temps ençà, els fruits s’estan començant a utilitzar en la fabricació de gelats i refrescos. Les fulles es fan servir per a sostrar els habitatges rurals, i els troncs per a fabricar piragües. Les fibres serveixen per a la fabricació d’hamaques i de teixits.

Altres espècies de palmeres útils de les sabanes americanes són el “catolé” (Attalea exigua), dels fruits del qual s’extreu oli, el “camargo” o “urucuri” (Syagrus comosa), l’àpex terminal del qual és comestible, el “palmito-do-campo” (S. flexuosa) i la “guariroba” o “gueroba” (S. oleracea), els fruits i els àpexs dels quals són comestibles.

Les plantes ornamentals i fornidores de fibres

La rica flora del “cerrado” brasiler conté un elevat nombre de plantes amb valor ornamental. Els habitants locals recullen flors silvestres i les venen a les ciutats amb el qualificatiu de “flores del planalto” per fer arranjaments florals. Aquesta activitat, que proporciona un sou addicional important a molts habitants locals, afecta, però, de manera indiscriminada més de 80 espècies de flors. Moltes espècies del “cerrado” del Brasil es cultiven en parcs i jardins com a plantes ornamentals, per exemple les eriocaulàcies Paepalanthus speciosusi P. hilarei, la vel·loziàcia Vellozia flavicansi un gran nombre d’orquídies. També hi ha moltes espècies del “cerrado” que s’utilitzen en la confecció d’objectes artesanals, com per exemple cistells, xarxes, hamaques i objectes de fusta tallada. Amb aquesta finalitat els habitants del “cerrado” utilitzen les fulles de diferents espècies de palmera, canyes de bambú i fustes provinents d’espècies molt diverses.

La flora de les sabanes té espècies arbòries molt valuoses com a plantes ornamentals. De les sabanes sud-americanes provenen la mimosàcia anomenada “tamboril-da-mata”, “timbó” o “oreja de negro” (Enterolobium contortisiliquum), la tipuana o tipa (Tipuana tipu), que és una papilionàcia, el “jetiquibá-rosa” (Cariniana estrellensis), que és una lecitidàcia, i algunes bignoniàcies famoses, com els “lapachos” (Tabebuia avellanedae, T. ipe, T. ochracea) i la xicranda o “jacarandá” (Jacaranda mimosifolia), d’espectaculars floracions de color blanc, groc, rosa o blau, molt apreciades com a plantes ornamentals a totes les regions subtropicals i temperades no gaire fredes.

Diverses espècies vegetals de les sabanes produeixen fibres que s’utilitzen en la fabricació de cordes i en cistelleria. Un exemple és el papir (Cyperus papyrus hadidii), una ciperàcia gegant de la regió del Sahel que creix en llocs amb aigua permanent i que s’utilitza per a fabricar paper. Diverses espècies de gramínies australianes, com ara el “tropical reed” (Phragmites karka), el “bunch speargrass” (Heteropogon contortus) o el “native oats” (Themeda avenacea), produeixen una polpa que es pot emprar en la fabricació de paper i cartró. De manera semblant, el kenaf (Hibiscus cannabinus), de la família de les malvàcies, és una font potencial de fibres per a la fabricació de paper.

Els colorants, els làtexs i les resines

Hi ha moltes plantes que produeixen gomes, substàncies formades per hidrats de carboni complexos que tenen usos molt diversos. Per exemple, són un component important de tots els adhesius, però també s’utilitzen com a emulsionants, com a conservants de productes que s’obtenen per fermentació (pa, cervesa), per a purificar i filtrar vins, per a separar minerals, per a donar llustre als teixits de seda, en la fabricació de pintures i d’explosius, etc.; en medicina s’utilitzen per a calmar irritacions de la pell, picades i cremades. I, tanmateix, no es coneix gaire bé el paper que les gomes tenen en els vegetals, ni els processos fisiològics que provoquen la seva secreció. És més, encara no es disposa d’un catàleg complet de les espècies productores de gomes, i tampoc no se sap en quina quantitat en produeixen. No s’han fet gaires esforços per intentar cultivar les plantes productores de gomes, de manera que encara s’han d’extreure de les espècies salvatges. La majoria de les plantes productores de gomes viuen a les zones tropicals, principalment a les selves, però també a les sabanes arbrades, que pertanyen majoritàriament a la família de les mimosàcies.

L’acàcia gomera (Acacia senegal) és un arbrissó que produeix la goma aràbiga. Es troba difós per les sabanes seques d’Àfrica, des de Mauritània fins al Sudan, Etiòpia, Somàlia i Moçambic; també es fa a l’Orient Mitjà, en àrees amb una precipitació inferior als 350 mm anuals. Quan es practica una incisió al tronc o a les branques punxoses d’aquesta espècie surt un líquid viscós que s’asseca formant unes excrecions dures de la mida d’una nou. Coneguda internacionalment amb els noms de goma aràbiga, goma del Sudan, goma Kordofan o, en àrab, goma “hashab”, aquesta substància és la goma més important en el comerç internacional. La producció de goma aràbiga és d’unes 40 000 tones anuals. Gairebé tota prové de la recol·lecció al camp de l’exsudat de plantes silvestres. A moltes zones on l’agricultura i la ramaderia són poc productives, la recol·lecció de goma aràbiga és l’activitat econòmica principal de la població. Com que cada arbre produeix una mitjana de 250 g de goma, la recol·lecció d’aquest producte requereix molta mà d’obra. Un cop recollida, els cristalls se separen per categories segons el color. Al Sudan es cultiva A. senegalal voltant de les cases per obtenir-ne la goma. Els antics egipcis ja utilitzaven la goma aràbiga en medicina i en la confecció de ceràmica, i fa 2 000 anys pel cap baix que existeix un comerç d’aquest producte entre Europa i Aràbia (d’on li ve el nom més comú). Actualment deu països com a mínim produeixen goma aràbiga. El Sudan n’és el principal, amb un 75-85% de la producció mundial, seguit de Mauritània, Senegal, Mali i Nigèria.

El copaier o “pau d’oleo” (Copaifera langsdorffii) creix a les zones més humides de les sabanes americanes, als boscos en galeria i als boscos humits. És un arbre de gran longevitat que pot assolir els 20 m d’alçada, vistós, amb una capçada frondosa i ben formada, i una escorça grisa molt característica; les flors, de color rosat, són molt oloroses i a l’època de floració atreuen un gran nombre d’abelles. El copaier té un paper important en les cultures indígenes, ja que del tronc s’extreu un oli utilitzat per a fabricar vernissos, el bàlsam de copaiba. Aquest oli també s’utilitza en medicina popular com a antiblenorràgic, estimulant i per a combatre la bronquitis. La fusta del copaier és de color vermell clar amb estries fosques i s’utilitza en ebenisteria i la construcció naval. El copaier també es planta en parcs i jardins per les flors, el port elegant i el color de la seva escorça.

Un altre arbre productor de goma originari de les sabanes d’Àfrica és la cesalpiniàcia Tamarindus indica, el tamarinde. Aquest arbre, els fruits del qual són comestibles, fou introduït a l’Orient Mitjà i a l’Índia pels comerciants àrabs fa molts segles i avui dia se l’associa principalment amb l’Índia. També fou introduït al Nou Món, per exemple al Carib, on els seus fruits són molt apreciats. És un arbre que resisteix bé la sequera i es cultiva principalment pels fruits que dóna, que es consumeixen frescos o bé se’n fa suc. Les seves fulles i els seus fruits també en fan una valuosa planta farratgera, i també s’aprofita com a productora de nèctar i mel, i per les gomes que s’extreuen de les seves llavors, que s’empren en la fabricació de gelees.

Els presents dels arbres

Les sabanes llenyoses ofereixen dos tipus principals de productes naturals renovables: els que provenen de l’estrat herbaci, que són principalment gramínies i lleguminoses, aprofitats sobretot per a alimentar el bestiar (tot i que també hi ha espècies que tenen valor alimentari per als humans, medicinal, o semiindustrial), i els que provenen dels arbres, com ara molts fruits comestibles, però sobretot la fusta per a construccions rurals, fabricació de carbó vegetal i com a font de llenya. L’ús indiscriminat i poc racional d’aquests recursos ha portat en molts casos a l’eliminació de l’estrat arbori i a la degradació de l’herbaci a causa del pasturatge indiscriminat.

L’ús intensiu dels arbres de les sabanes llenyoses com a font d’energia, ja sigui com a combustible o per a fer carbó de llenya, ha fet disminuir significativament la superfície dels boscos, sobretot durant la segona meitat del segle XX. A l’Àfrica i sobretot a l’Índia, l’ús indiscriminat de les plantes llenyoses de les sabanes com a font d’energia està tenint resultats molt negatius a l’estrat arbori, que resulta malmès a passes de gegant, fins al punt que a moltes regions de l’Índia ja no queda gairebé cap arbre dempeus. Com que aquestes regions estan sotmeses a un elevat estrès hídric, la taxa natural de creixement dels arbres és baixa i l’augment de la població i sobretot el bestiar, també n’afecten molt negativament la regeneració, ja que als remugants els agraden molt les llavors. Com que la gran majoria de la població rural dels petits llogarets de l’Àfrica i l’Àsia depèn de la llenya com a principal font d’energia domèstica, la destrucció dels arbres de les sabanes ha creat seriosos problemes. Avui en dia s’utilitza el fem boví per a fer foc, cosa que resol un problema però en crea un altre, ja que el fem, principal font d’adob, és necessari per a regenerar la fertilitat dels sòls, que són molt pobres.

Els arbres de respecte

Tot i que els humans han aprofitat els arbres des de temps immemorials, en el passat l’activitat humana tendí a incrementar, i no a disminuir, la proporció d’exemplars d’espècies útils, tant als boscos com als poblaments menys densos de les sabanes llenyoses, o fins de les herboses poc o molt arbrades. Uns estudis realitzats a l’Àfrica i a Amèrica han demostrat que, en la preparació dels camps de cultiu, els agricultors itinerants protegien les espècies amb un valor econòmic i talaven les menys preades. D’aquesta manera augmentà la proporció d’espècies arbòries útils.

Un gran nombre dels poblats a la zona de sabanes llenyoses i herboses de l’Àfrica són situats al costat de bosquetons del baobab Adansonia digitata, que és un arbre d’usos múltiples: de l’escorça s’extreuen fibres, les fulles s’utilitzen com a condiment, els fruits són comestibles, i els enormes troncs buits s’utilitzen com a aljubs per a emmagatzemar aigua. No se sap si els poblats s’establiren al voltant d’aquests arbres o si foren plantats pels pobladors originals en fundar el poble, però el més probable és que la seva densitat hagi augmentat en relació directa amb l’activitat humana.

Un altre membre de la família de les bombacàcies que acostuma a trobar-se a les sabanes herboses del Nou i el Vell Món a prop de poblats, on és protegit contra el foc, és el capoquer (Ceiba pentandra). Aquest enorme arbre produeix unes fibres llargues i molt suaus als fruits, conegudes amb el nom de capoc, utilitzades per a omplir matalassos, coixins i salvavides. I encara un altre arbre amb valor econòmic, molt comú als poblats de les sabanes d’Àfrica, és la moringàcia Moringa oleifera, l’arbre de l’oli de Ben; aquest oli, que és comestible i també s’usa en la pintura artística, s’extreu de les seves llavors i les fulles s’utilitzen com a condiment, mentre que la pasta de la fusta d’aquest arbre és utilitzada en la fabricació de cel·lofana i de raió.

A les sabanes i els boscos secs de l’Àfrica occidental els habitants també protegeixen el “karité” o arbre de la mantega (Vitellaria [=Butyrospermum] paradoxa), dels fruits del qual s’extreu un greix o mantega molt apreciat i un important component en la dieta de molts pobles de la sabana. La major part dels arbres dels boscos secs i les sabanes de l’Àfrica occidental han estat tallats per obtenir llenya, però el “karité” ha estat protegit, i per això encara se’n poden trobar rodals purs. El “karité” fa uns 10 m d’alçada i té l’escorça negra, gruixuda i coberta d’escates de forma rectangular. Del seu tronc s’extreu un làtex de baixa qualitat. Les flors són blanques i oloroses. El fruit, de forma ovalada, és recobert per un closca gruixuda i té una polpa dolça i una sola llavor d’uns 4 o 5 cm de llarg. Les llavors contenen aproximadament un 50% de greix, i per a extreure’l cal bullir-les. Aquest greix té la consistència de la mantega, és de color gris i s’utilitza en la cuina local, com a crema per a la pell i per a fer llum. La fusta del “karité” és força pesada però resisteix una mica els tèrmits. S’utilitza localment per a la confecció d’estris de cuina, per a fer morters, en la construcció i per a fer llenya.

Les grans extensions de les sabanes cobertes amb la mimosàcia Acacia [=Faidherbia] albida, anomenada “kad” en wolof, “gao” en djerma o “balanzan” en bambara, tenen possiblement el mateix origen que els boscos de “karités”. Tot i que aquesta acàcia no té un paper important en la dieta humana, sembla que els cultius rendeixen més quan es planten en una regió on creix aquesta espècie. Hi ha indicis que aquesta creença és correcta, probablement gràcies a la capacitat de les acàcies per a fixar nitrogen i possiblement també a la seva capacitat de bombar aigua del subsòl: no s’ha demostrat que sigui el cas d’aquesta acàcia, però és cert que moltes espècies extreuen aigua dels horitzons profunds del sòl i la dipositen durant la nit als horitzons superiors, amb la qual cosa les plantes que creixen al voltant de l’arbre són ‘regades’ cada nit. A. albidacreix a l’Àfrica tropical i austral i s’estén a l’Orient Mitjà (Israel, Líban i Síria). És un arbre espinós que pot assolir els 25 m d’alçada si se’l deixa créixer sense tallar-li les branques. Té la peculiaritat que només és cobert de fulles durant l’època seca, de manera que durant el període humit no interfereix amb els cultius, ja que no els fa ombra. Les fulles serveixen d’aliment de cabres i ovelles, i moltes vegades són l’únic farratge per a aquests animals durant l’època seca. Alhora, el bestiar diposita els seus fems on creix l’acàcia, i contribueix així a adobar els cultius. Els pobladors tallen les branques per alimentar el bestiar o per vendre-les, mentre que els fruits també constitueixen un bon farratge, i són consumits pel bestiar, especialment el boví, però també pels elefants, antílops i mandrils; un arbre madur produeix més de 100 kg de fruits, amb més de 15 kg de proteïna en brut. Les llavors tenen prop d’un 25% de proteïna i són consumides per les poblacions humanes en temps de fam. Les llavors es bullen per separar-ne la clofolla i es barregen amb arròs o blat de moro.

Les fustes i les llenyes

La fusta dels arbres de la sabana no té un gran valor comercial perquè els arbres són baixos, tenen les branques curtes i retorçades, són de creixement lent i la seva densitat és baixa. Un altre factor que redueix el valor d’aquesta fusta és el foc, que destrueix les gemmes apicals i deixa cicatrius als troncs. Per això els arbres de la sabana es fan servir bàsicament per a fer llenya, que s’utilitza com a combustible domèstic. La manca de combustibles alternatius, sobretot a l’Àfrica, i la demanda de llenya no tan sols per part dels habitants de les sabanes, sinó també dels habitants dels pobles i les ciutats, exerceix una pressió intensa sobre la vegetació llenyosa, que s’està destruint a un ritme molt elevat. A moltes regions de l’Àfrica, sobretot al Sahel, gairebé no queden arbres al voltant dels pobles i llogarets.

La producció fustera de les sabanes sud-americanes

Hi ha, però, algunes espècies arbòries de les sabanes que són apreciades per la seva fusta. A la sabana llenyosa del parc nacional del Chaco de l’Argentina i al Paraguai s’exploten unes quantes espècies d’arbres. Les més importants són, sens dubte, els quebratxos vermells (Schinopsis balansaei S. lorentzii[=S. quebracho-colorado]), anacardiàcies de fusta dura (d’on els ve el nom de “quebracho” o “quiebra hachas”), molt buscades pel seu alt contingut en taní i que en altre temps foren la principal font d’aquest producte per a la indústria de la pell en el món, però que avui en dia tenen menys valor a causa de l’ús de compostos sintètics en aquesta indústria. La del quebratxo vermell S. lorentziiés una fusta molt dura i més densa que l’aigua (pes específic d’1,1-1,2), per la qual cosa no sura, però és molt cobejada com a combustible perquè produeix moltes calories i crema a poc a poc. També s’utilitza extensivament per a fer carbó de llenya. El gran contingut de tanins, la seva duresa i la seva fusta quasi incorruptible fan que la fusta dels quebratxos vermells sigui també molt cobejada per a la construcció de pals, travesses de ferrocarril i bigues.

Altres espècies arbòries valuoses que es troben a les sabanes llenyoses del N de l’Argentina i del Paraguai són el “palo santo” (Bulnesia sarmientoi, de la família de les zigofil·làcies), el “guayacán” (Caesalpinia paraguariensis), que és una cesalpiniàcia, i l’“urunday” (Astronium balansae) que és una anacardiàcia, que forneixen fusta tànica, molt dura i pesant. També el quebratxo blanc (Aspidosperma quebracho-blanco), que és una apocinàcia, de fusta més o menys dura i pesant, molt utilitzada en l’elaboració de varetes per fer tanques i en la producció de carbó vegetal, com també la bignoniàcia anomenada “lapacho negro” (Tabebuia ipe), amb un duramen de color castany verdós, de múltiples aplicacions, la boraginàcia dita “guayaibí” (Patagonula americana), d’albeca blanquinosa grogosa, utilitzada per a la fabricació de mànecs d’eines, cadires, etc., i els mal anomenats “algarrobos”, ja que no es tracta pas de garrofers, sinó de diferents mimosàcies del gènere Prosopis(P. alba, P. caldenia, P. chilensis, P. flexuosai P. nigra), els quals posseeixen fruits comestibles i fustes valuoses. Fins ara els Prosopisque formen extenses arbredes (“algarrobales”) a l’Argentina i Xile han estat explotats sense reposició, cosa que ha conduït a la pèrdua de grans extensions d’aquests boscos, on només han sobreviscut individus malalts o deformats. Avui en dia es té consciència de la importància d’aquestes espècies, i hi ha uns quants programes per a recuperar-les i fer-ne plantacions.

A banda l’ús que se’n fa per a obtenir carbó vegetal, la fusta de molts dels arbres del “cerrado” brasiler s’explota per utilitzar-la en ebenisteria, per fer travesses de les vies del ferrocarril, en la construcció naval i en l’edificació. Entre aquestes espècies arbòries cal remarcar dues anacardiàcies: el “gonçalo” (Astronium fraxinifolium) i l’“aroreira” (A. urundeuva), ambdues molt apreciades, però actualment en perill d’extinció a causa de la tala a què han estat sotmeses. També cal citar la tiliàcia “açoita cavalho” (Luehea paniculata) i la papilionàcia anomenada “sucupira” (Bowdichia virgilioides), espècie utilitzada amb finalitats semblants als “llanos” de Veneçuela i Colòmbia. Altres espècies, molt buscades per a la confecció de petits objectes, són la “jetiquibá-rosa” (Cariniana estrellensis), que és una lecitidàcia, i el “cedro rosa” (Cedrela odorata ), que és una meliàcia.

La producció fustera de les sabanes africanes i asiàtiques

Un dels arbres més buscats de les sabanes i els boscos secs de l’Àfrica central i oriental és la papilionàcia anomenada “muninga” (Pterocarpus angolensis), que dóna una fusta de color entre vermell maó i castany vermellós semblant a la del tec i resistent a l’atac dels tèrmits i dels insectes barrinadors. S’utilitza principalment en ebenisteria, per a fer-ne escultures, en la fabricació de paviments de parquet i per a fer-ne llistons. Tot i que s’ha aconseguit que aquest arbre es reprodueixi als vivers, els intents de crear-ne plantacions han fracassat.

Dos dels arbres econòmicament més importants de l’Índia són el sal (Shorea robusta) i el tec (Tectona grandis). Ambdues espècies són resistents al foc, i això fa que hagin persistit malgrat els esforços per part dels agricultors de remoure el bosc decidu mitjançant el foc per obrir més terres per als cultius. La tala d’aquestes espècies ha reduït la seva extensió, però en el cas concret del tec, a causa de la demanda d’aquesta fusta per la seva resistència a l’aigua i l’acció dels tèrmits, se n’estan fent moltes plantacions. Una altra espècie molt cobejada i amenaçada és el palissandre indi (Dalbergia latifolia), molt apreciada per a construir mobles, així com també el sàndal (Santalum album), tan important econòmicament que l’estat se n’ha reservat el dret d’explotació.

Altres espècies arbòries de valor forestal als boscos secs de l’Índia són la bignoniàcia anomenada “rugtrora”, “bohiro” o “reodena” (Tecomella undulata), d’una fusta dura molt preada per a la fabricació de mobles, eines agrícoles i artefactes de torneria, la boraginàcia “chokargond” o “lasoora” (Cordia dichotoma), que produeix una fusta tova però resistent utilitzada per a fabricar pots, la mimosàcia “jhand”, “khejri” o “vidara” (Prosopis cineraria), de fusta dura i pesant, utilitzada com a combustible, la moringàcia Moringa oleifera, coneguda al NW de l’Índia, d’on és originària, com a “sohanjana”, de fusta tova utilitzada per a fer joguines i també a la indústria tèxtil, i la simarubàcia dita “mahaninba” (Ailanthus excelsa), utilitzada per a fer varetes i pals i per fabricar calaixos, de la seva fusta tova i no gaire durable.

Finalment, una part de l’illa de Sri Lanka és coberta de sabanes llenyoses o herboses. La formació més comuna és una sabana llenyosa amb un estrat arbori de combretàcies del gènere Terminaliai altres espècies arbòries i un estrat herbaci on dominen gramínies com la xisca (Imperata cylindrica), Cymbopogon nardus, Themeda argensi Sorghum nitidum. Les pastures es cremen anualment abans del començament de les pluges, fet que produeix una forta erosió als sòls desprotegits. L’objectiu de la crema és estimular el rebrot de les pastures per poder oferir fulles noves al bestiar, facilitar la caça de fauna silvestre, reduir el perill d’animals salvatges i facilitar la recol·lecció de plantes medicinals, però un resultat igualment obtingut és la disminució de la coberta llenyosa i la pèrdua d’arbres valuosos.

La producció fustera de les sabanes australianes

Les espècies llenyoses d’Austràlia de valor silvicultural són gairebé totes mirtàcies del gènere Eucalyptusi alguns gèneres afins, i cupressàcies del gènere Callitris. Com tothom sap, la flora australiana es caracteritza per la presència d’uns pocs gèneres dominants amb un gran nombre d’espècies, especialment dos, Eucalyptusi Acacia, que han experimentat una enorme diversificació.

Les espècies d’eucaliptus amb valor silvicultural més important que provenen dels boscos secs i les sabanes llenyoses són el “river red gum” (Eucalyptus camaldulensis), utilitzat en la construcció de travesses de ferrocarril i parquet, a més de per a llenya, i avui en dia cultivada a moltes parts del món, sobretot al Brasil, i el “gum topped bloodwood” (E. dichromophloia), utilitzat per fer tanques i com a llenya. També tenen interès el “congoo mallee” (E. dumosa), utilitzat també per a fer tanques, i les seves arrels com a llenya, el “blue mallee” (E. gardneri), emprat en la construcció i per a fer pals per a la mineria, el “coolibah” (E. microtheca), la fusta del qual és resistent a l’atac dels tèrmits i s’utilitza en la construcció de pals i també com a llenya, i el “wandoo” (E. wandoo), de fusta molt dura i duradora, utilitzada per a fer pals, bastiments i mobles.

Entre les espècies australianes d’acàcies sabanícoles es poden citar la “mulga” (Acacia aneura), espècie molt comuna a la regió dels boscos secs i les sabanes del N d’Austràlia, utilitzada per a tanques, ornaments i llenya, i l’“ironwood” (A. excelsa), utilitzada per a fer tanques i també per reforçar els túnels de les mines. També tenen interès el “brigalow” (A. harpophylla), utilitzat per a fer pals, carbó de llenya i en ebenisteria, on és apreciat pel seu color, i polit, el “myall” (A. pendula), espècie de fusta molt aromàtica, utilitzada per a fer petits objectes ornamentals, i també com a llenya, i el “waddywood” (A. peuce), de fusta dura i pesant, resistent a l’atac dels tèrmits, utilitzada per a fer tanques i pals.

Altres espècies dels boscos secs australians amb valor silvicultural són el “belah” (Casuarina cristata), utilitzat per a fer teules de fusta, mànecs d’eines, pals, i també font excel·lent de combustible, el “needlewood” (Hakea leucoptera), utilitzat per a fer pipes i objectes similars, i el “cypress pine” (Callitris columellaris), molt apreciat per la seva resistència als tèrmits, utilitzat en la construcció de cases de fusta, terres i tanques.

Pastures a l’engròs

Encara que les sabanes, que representen gairebé el 40% de la superfície de les regions tropicals, poden aparèixer com una mar de pastures amb una densitat variable d’arbres, els seus recursos no són continus ni en l’espai ni en el temps. Les pastures de les sabanes constitueixen un conjunt de recursos molt diversos a qualsevol escala, temporal o bé espacial, que hom les analitzi. El pastor itinerant i el ramader utilitzen tots aquests recursos, des dels paisatges oberts de les sabanes herboses, com la planúria del Serengueti, a Kenya, o els “llanos” de l’Orinoco, fins a les zones de sabanes llenyoses i boscos secs més o menys tancats, com per exemple les sabanes del SW d’Àfrica anomenades “miombos” o les sabanes arbrades del Brasil conegudes com a “cerrados” o “cerradãos”.

Els gramenets pasturables

Tot i que sovint es descriuen els gramenets tropicals com a regions prístines, sense gaire impacte humà, no és així. La introducció d’animals domèstics en una sabana, sigui recent, sigui en un passat llunyà, deixa una profunda empremta en l’estructura del sòl i el seu grau d’erosió, en la diversitat de la vegetació i en la densitat i composició de la fauna original. Determinades herbes molt palatables són eliminades pel bestiar o esdevenen menys freqüents i d’aquesta manera s’afavoreix la invasió d’espècies menys palatables, tant autòctones com introduïdes. Això és el que ha passat a les sabanes tropicals americanes: han estat envaïdes per tota una sèrie de gramínies africanes que avui dominen els gramenets a moltes regions. El bestiar domèstic també pot efectar negativament els herbívors salvatges i les espècies carnívores que en depenen.

La potencialitat ramadera a la sabana herbosa

La principal activitat econòmica dels habitants de les sabanes tropicals és la ramaderia, que es practica en pastures naturals, ja sigui mitjançant una explotació de tipus tradicional, tal com preval a l’Àfrica i en algunes parts de l’Índia, ja en forma d’explotació intensiva capitalista de mercat, que és el sistema que predomina a Amèrica i a Austràlia i que s’estan estenent cada cop més per l’Àfrica. En tots dos casos, però, els rendiments són baixos, a causa de l’alternança entre un període plujós i un període sec, que fa que l’oferta de pastures a les sabanes, tant herboses com llenyoses, sigui molt irregular. Les fluctuacions estacionals, típiques dels climes tropicals, i la presència d’un període sec que dura de cinc a nou mesos determinen que les èpoques d’una gran abundància vegetal vagin seguides d’un període durant el qual gran part de la biomassa de les pastures s’asseca. A l’època seca el bestiar pateix privacions alimentàries i els animals perden la major part del pes que han guanyat durant l’estació humida.

La riquesa i la composició florística de les sabanes varia segons la regió on es troben i segons les condicions climàtiques i edàfiques del lloc. En general les sabanes no són tan riques en espècies com les zones forestals adjacents. Així, el nombre d’espècies vegetals de les sabanes del Brasil, les més riques, és molt més baix que el nombre d’espècies vegetals del bosc amazònic o de la “mata” atlàntica que les envolten. Però, si bé el nombre total d’espècies és menor, el nombre d’espècies de gramínies és més elevat. La flora i la vegetació, sobretot pel que fa a l’estrat herbaci, han estat molt modificades per l’acció humana, especialment pels focs repetits i pel pasturatge de bovins. Això introdueix un altre factor de diversitat, la causada per la successió vegetal quan els camps es deixen descansar.

Un altre factor important que afecta la composició florística de les sabanes és la invasió d’espècies exòtiques. Sobretot les sabanes americanes, que han estat molt antropitzades, actualment presenten grans extensions dominades per espècies invasores, principalment d’origen africà, com per exemple el jaraguà (Hyparrhenia rufa), el “capim melado” (Melinis minutiflora), l’herba de Parà (Brachiaria purpurascensi altres congèneres) o Andropogon maximum, que han desplaçat les espècies autòctones. La major part d’espècies noves són bones farratgeres, bé que la xisca (Imperata cylindrica), que no és pròpiament d’origen africà, sinó que té una àrea força més extensa que abasta l’Àsia meridional i la conca mediterrània, s’ha convertit en una mala herba molt difícil d’eradicar i d’escàs valor econòmic.

La composició florística de la major part de les sabanes del món és molt poc coneguda. Hi predominen dues famílies, que són també les que agraden més al bestiar: les gramínies i les papilionàcies. El nombre d’espècies d’unes i altres és molt elevat. A les sabanes del Brasil hi ha prop de 270 espècies autòctones de gramínies, de 80 gèneres diferents, i 548 espècies de papilionàcies, que pertanyen a 50 gèneres. Entre els gèneres americans de gramínies més importants des del punt de vista farratger hi ha Paspalum, Axonopus, Echinolaena, Mesosetum, Agenium, Digitaria, Panicum, Setaria, Trachypogon, Schizachyrium, Eragrostisi Aristida; entre els de papilionàcies cal citar Stylosanthes, Zornia, Desmodium, Aeschynomene, Phaseolus, Eriosema, Crotalaria, Vicia, Teramnusi Arachis. A més del seu valor nutritiu com a farratge, les papilionàcies, com totes les lleguminoses, tenen l’avantatge de millorar la qualitat dels sòls gràcies a la seva capacitat de fixar nitrogen. Uns estudis amb bovins fistulats duts a terme a les sabanes del Brasil mostraren que el bestiar consumeix una gran varietat d’espècies herbàcies, arbustives i arbòries. Aquestes espècies pertanyen a 33 famílies diferents, entre les quals cal citar amaril·lidàcies, anacardiàcies, anonàcies, cariocaràcies, asteràcies (o compostes), mirtàcies, arecàcies (o palmes) i vel·loziàcies.

Els gramenets tropicals africans

Les espècies dominants de la vegetació herbàcia de les sabanes africanes seran unes o altres segons les condicions climàtiques i ecològiques de les diferents regions del continent. Així, es poden distingir diferents tipus de vegetació. Al Sahel la vegetació consisteix en una estepa de gramínies anuals que depenen de les escasses pluges, inferiors als 500 mm anuals, per al seu creixement. En aquesta franja la vegetació és molt pobra i forma claps aïllats de pastures dures amb diferents gramínies anuals del gènere Aristida, com per exemple A. mutabilis, A. pungens, A. longiflorao A. acutiflora. A les dunes hi creix el mill Panicum turgidum, i hi ha molt pocs arbres. La productivitat d’aquest sistema és molt baixa, no arriba als 500 kg/ha i any. Aquesta regió no pot mantenir una ramaderia permanent, de manera que només la utilitzen els pastors nòmades transhumants de regions més septentrionals. La biomassa dels animals salvatges és gairebé cinc vegades més gran que la dels animals domèstics, ja que els primers estan més ben adaptats a la sequera.

A la regió central del Sudan, amb només uns 250 mm de precipitació anual, la vegetació reflecteix l’aridesa del clima, però permet mantenir una població estable de pastors nòmades. Les espècies farratgeres més valuoses són les papilionàcies Indigofera bracteatai I. disjuncta, i la neuradàcia Neurada procumbens. Les gramínies més importants són Cenchrus ciliaris, Andropogon gayanus, Hyparrhenia dissoluta, H. subplumosa, Diheteropogon hagerupiii diverses espècies dels gèneres Themedai Aristida. Als sòls argilosos hi creix Schoenefeldia gracilis, i a les regions arenoses Panicum turgidum.

Les pluges augmenten en intensitat i freqüència a mesura que hom s’apropa a la costa occidental d’Àfrica i a les selves equatorials del centre del continent. Cap al S del Sudan les pluges augmenten fins a una mitjana de 500 a 600 mm a les regions de les planúries del Serengueti, a Kenya i Tanzània. La productivitat del sistema també augmenta, des de 2 t/ha i any al Sudan fins a més de 5 t/ha anuals a determinades àrees de Kenya i Tanzània. Les sabanes més productives del continent africà són, però, les de la regió guineana, a Nigèria i àrees veïnes, tot i que l’oferta de pastures i el seu valor nutritiu és desigual. La precipitació arriba als 1 200 mm anuals, i la productivitat mitjana és d’unes 14 t per hectàrea i any, si bé en determinats llocs es poden superar les 25 t/ha. Les gramínies farratgeres més abundants són Loudetia simplex, Andropogon macrophyllum, Hyparrhenia rufa, H. diplandra, Panicum phragmitoidesi l’anomenada herba elefant (Pennisetum purpureum). En sòls arenosos es desenvolupen Loudetia simplex,Andropogon ascinoidesi Brachiaria brachylopha.

Els gramenets tropicals australians

Austràlia és el país que té una extensió més gran de pastures naturals: uns 438 milions d’hectàrees, de les quals la meitat (uns 223 milions) es troben a les regions de sabanes tropicals dels estats de Queensland i el Territori Septentrional d’Austràlia. S’utilitzen, principalment, per a la cria comercial de bestiar boví. Però aquest ús de la sabana és força recent, ja que la ramaderia fou introduïda pels colonitzadors anglesos l’any 1840. Els primers pobladors portaren ovelles, però aviat s’adonaren que aquests animals no s’adaptaven bé als ambients tropicals i les reemplaçaren per cavalls i vaques. L’explotació extensiva i irracional durant els primers 100 anys d’ocupació provocaren una sèrie de canvis negatius en la vegetació i en l’ecosistema en general. Les pastures més palatables disminuïren notablement i foren reemplaçades per espècies que no agradaven als animals.

Bé que no existeix un registre fidedigne de les espècies que hi havia abans de l’ocupació europea, els botànics creuen que a la part més oriental de l’estat de Queensland i a les valls de l’interior, el “kangaroo grass” (Themeda australis), una espècie farratgera molt bona, fou reemplaçada pel “black spear grass” (Heteropogon contortus), una pastura de valor inferior. Aquest canvi es produí per la sobrepastura de les ovelles i l’ús indiscriminat del foc durant les primeres dècades de la colonització. Altres espècies farratgeres autòctones importants són les espècies de melca (Sorghum), anuals i perennes, i les diverses espècies de “Mitchell grass” (Astrebla).

Els gramenets tropicals asiàtics

La condició de les pastures d’Àsia, i especialment de l’Índia, fa de mal determinar a causa de la prolongada ocupació humana i els canvis en la vegetació. A les sabanes de l’Índia es poden reconèixer dos tipus principals de pastures, bé que tots dos estan molt degradats, i actualment han quedat restringits a determinats indrets. A la zona nord-occidental existeix, o existia, una pastura dominada per gramínies dels gèneres Dichanthium, Cenchrusi Lasiurus. La “zarga” o “ajang” (Dichanthium annulatum) és una planta farratgera molt bona i, si la pastura es cuida, arriba a dominar l’estrat herbaci. Però aquesta espècie és també la primera a desaparèixer quan el pasturatge és excessiu, i aleshores és reemplaçada per espècies amb un valor farratger molt inferior, com per exemple diferents espècies del gènere Cenchrus, Lasiurus indicuso el gram (Cynodon dactylon), una mala herba introduïda durant la colonització anglesa, anomenada “doob” en hindi. Quan les espècies perennes desapareixen i són substituïdes per espècies anuals menys productives, s’arriba al màxim estat de degradació.

El segon tipus de pastura que es troba a l’Índia potencialment es podria estendre per tot aquest subcontinent i es caracteritza per la presència de dues gramínies molt palatables: la “pavna” o “sedwa” (Sehima nervosum) i la “zarga” o “ajang” (Dichanthium annulatum). El sobrepasturatge i el foc tendeixen a eliminar aquestes dues espècies, bones far-ratgeres, que aleshores són reemplaçades per Themeda triandra, diferents espècies del gènere Chrysopogoni espècies anuals dels gèneres Aristida, Eragrostisi Melanocenchris.

La gestió de les pastures

Hi ha un gran interès a intentar millorar la situació de les pastures de les sabanes de tot el món, i així augmentar la productivitat animal. Fins ara, la gestió a gran part del tròpic s’ha limitat a l’ús del foc durant l’època seca. El foc com a eina de gestió ja es feia servir en temps prehistòrics. Tant les poblacions de pastors d’Àfrica i d’Àsia com les poblacions caçadores i recol·lectores d’Amèrica i Austràlia ja l’utilitzaven quan arribaren els colonitzadors europeus. Al principi els colonitzadors, sobretot els anglesos a l’Àfrica i a Austràlia, tractaren de suprimir l’ús del foc, fins al punt que dictaren lleis que en prohibien l’ús. Tanmateix, s’ha vist que, utilitzat amb discreció, el foc millora les pastures. El foc recicla molta biomassa seca que no pot ser utilitzada pel bestiar o la fauna salvatge, al mateix temps que afavoreix el rebrot de certes espècies de les pastures, sobretot si la crema es fa cap al final de l’època seca, quan més escasseja el farratge. Un altre efecte beneficiós del foc és la destrucció dels paràsits, com per exemple les paparres. Per tal que el foc sigui efectiu com a eina de gestió, però, s’ha d’aplicar amb moderació. La crema només es pot fer quan s’ha acumulat prou biomassa seca, i en qualsevol cas s’ha d’aplicar sense que interfereixi el creixement normal de la vegetació (no s’ha de cremar mai la vegetació que està creixent). També s’ha de procurar no cremar la vegetació llenyosa. Malauradament, molts focs, sobretot a les sabanes americanes, no estan controlats i cremen milers d’hectàrees incloses, sovint, zones arbrades.

A les sabanes que s’exploten més intensament, el ramader procura millorar la producció de farratge manipulant la composició florística per tal d’augmentar el nombre d’espècies palatables, principalment de lleguminoses. Cal que els seus ramats no pasturin sempre al mateix tros, de manera que les espècies més valuoses puguin recuperar-se i, sobretot, tinguin temps de florir i donar fruit. Això requereix inversions en tancats, en filats i en mà d’obra que traslladi el bestiar. Una gran part de la ramaderia, sobretot a Amèrica i Austràlia, es practica a camp obert i amb “rodeos” anuals. En aquestes condicions el bestiar exerceix una pressió constant sobre les espècies més valuoses fins a eliminar-les.

Altres tipus de gestió, més intensius, tracten d’enriquir les pastures amb espècies d’alt valor farratger. Aquests mètodes consisteixen, bàsicament, a sembrar espècies valuoses, principalment lleguminoses. Hi ha diferents sistemes, uns més intensos que els altres, des de la simple sembra d’espècies farratgeres autòctones sobre la pastura natural per tal d’augmentar-ne la densitat, fins a la substitució de la pastura original per pastures totalment artificials. Així, per exemple, als “llanos” de Veneçuela i Colòmbia s’està experimentant amb pastures artificials de dues gramínies africanes (Brachiaria humidicolai Andropogon gayanus) i amb dues papilionàcies, el “kudzú” (Pueraria phaseoloides) i Desmodium ovalifolium. Tot i que aquest sistema permet augmentar notablement la càrrega animal (entre una i dues unitats per hectàrea) i introduir bestiar més productiu, és molt costós i fins avui no ha resultat rendible econòmicament. El que sí que surt a compte és plantar papilionàcies en petites parcel·les de 5 a 10 hectàrees per fer pastures artificials i tenir-les com a reserva quan a l’època seca manquen farratges de bona qualitat. D’aquesta manera s’evita que els animals perdin massa pes. Aquest sistema és una variant del sistema tradicional utilitzat pels pastors nòmades transhumants de l’Àfrica, que reserven les terres més bones, que produeixen més farratge i de millor qualitat per utilitzar-les durant l’època seca. En canvi, durant l’època de pluges mouen contínuament els ramats, de manera que no resten mai molt de temps en un mateix lloc i la vegetació es pot recuperar després d’un temps molt curt (generalment uns quants dies) de pasturatge molt intens.

El brosteig de les espècies llenyoses

Els arbres de les sabanes també s’utilitzen en gran part per fer pasturar bestiar, que consumeix tant el farratge que ofereixen les pastures que es troben al sotabosc, com les fulles i branques tendres d’arbres i arbustos, les flors i els fruits i també la matèria verda que cau a terra. En èpoques de sequera, quan escassegen les pastures, sobretot en zones més eixutes, moltes vegades el bestiar s’alimenta brostejant les fulles i branques verdes d’arbres i arbustos. Així, per exemple, a les zones de sabanes llenyoses i boscos monsònics d’Austràlia, fins a un 10% de la biomassa consumida pel bestiar durant l’època seca s’aconsegueix brostejant. En certes zones, com ara les sabanes llenyoses del N de Kenya, en què l’època seca té una durada d’entre 7 i 9 mesos, el bestiar no podria sobreviure sense brostejar. Com que els arbres i arbustos tenen arrels poderoses, i per tant tenen accés a les aigües freàtiques profundes, es mantenen verds durant bona part de l’època seca. També hi ha espècies de l’estrat arbori de les sabanes llenyoses que són decídues i perden les fulles al principi del període sec. En aquest cas, les fulles són menjades pel bestiar directament de terra. La intensitat del brostejat varia segons el tipus de bestiar, l’època de l’any i l’oferta de pastures.

La selectivitat dels animals brostejadors

Les diferents espècies d’animals domèstics difereixen en l’ús del brostejat. Així, per exemple, les cabres brostegen més que les ovelles, i aquestes més que el bestiar boví. Els camells són molt més hàbils que el bestiar boví a l’hora de remoure les fulles dels arbres i arbustos, possiblement a causa de la conformació de les seves parts bucals. Alguns, com les cabres i els camells, moltes vegades prefereixen alimentar-se de matèria vegetal provinent d’espècies llenyoses més que no pasturar gramínies. D’altres, com és el cas dels bovins, només brostegen quan escassegen les gramínies.

Les característiques de les espècies vegetals també afecten la seva utilitat com a plantes brostejables. Així, per exemple, dues espècies d’acàcies africanes, Acacia brevispiciai A. mellifera, són utilitzades per cabres i camells, però no pel bestiar boví, a causa de les seves espines. La qualitat farratgera d’arbustos i arbres també varia amb l’espècie, el teixit de què es tracta i també al llarg de l’any. Així, el bestiar cabrum i els camèlids consumeixen A. niloticai Combretumdurant períodes de carestia d’aliment, però no en altres èpoques. Les flors de Capparis mitchellii, en canvi, són preferides enfront de qualsevol altre tipus de farratge a qualsevol època de l’any. Algunes espècies llenyoses que tenen un alt valor farratger poden ser tòxiques per al bestiar en determinades èpoques de l’any, com és el cas de la sapindàcia Heterodendrum oleifoliumi d’A. niloticao les fulles de “bimble box” (Eucalyptus populnea), que són tòxiques per al bestiar quan són madures, però poden ser consumides quan encara són tendres. Els fruits de moltes espècies, sobretot de lleguminoses, tenen sovint un alt valor farratger, com és el cas de diferents espècies d’“algarrobo” (Prosopis) a la zona de “chaco” i d’“espinal” argentí.

En regions de sabana llenyosa, de vegades se sol tallar les branques dels arbres o arrencar-ne els fruits i les flors per donar-les al bestiar. A l’Àfrica s’acostumen a tallar les branques d’acàcia gomera (Acacia senegal), Pterocarpus lucens, Terminalia browneii Baphia bequarterii. A Austràlia se sotmeten al mateix tractament les branques de Brachychiton populneus, Heterodendrum oleifolium, Vertilago viminalesi Casuarina cristata.

Un arbre molt important a l’Àfrica per brostejar és el “tombú” o “bala” (Pterocarpus lucens), una papilionàcia que creix a la sabana sudano-guineana, generalment en depressions una mica més humides que l’entorn, i produeix un farratge excel·lent. A més de permetre al bestiar que brostegi aquest arbre, els habitants de la regió recullen fulles per vendre-les als mercats locals, ja que s’utilitzen com a pinso d’engreix per a les ovelles i per a alimentar vaques de llet i cavalls de sella. Al mercat de Nioro, una població de 15 000 habitants a l’W de Mali, prop de la frontera amb Mauritània, es venen anualment més de 500 t d’aquestes fulles en paquets d’1 o 2 kg. Aquesta espècie també s’utilitza com a font de llenya (el 90% de la llenya de Nioro prové d’aquesta espècie), i també s’utilitza la seva escorça en medicina tradicional.

El valor nutritiu dels elements brostejats

El valor nutritiu del farratge obtingut del brostejat és molt alt. En general, les fulles i les branques verdes dels arbres i arbustos tenen un contingut més gran de proteïna que les pastures tropicals, que típicament tenen un contingut adequat de proteïna només al principi de l’època de creixement. Sobretot les fulles d’espècies de lleguminoses poden tenir fins a un 20% de proteïna. Les fulles i branques verdes d’arbres i arbustos també posseeixen generalment un contingut més gran de lípids i de fibra que les herbes, però en canvi el contingut en calci i fòsfor tendeix a ser baix. Com en el cas de l’herba, el valor nutritiu del farratge derivat d’arbres i arbustos varia amb l’època de l’any. Així, per exemple, s’ha comprovat que les fulles d’acàcia gomera (Acacia senegal) posseeixen al febrer, al mig de l’època de pluges, un 10% de proteïna, mentre que només en posseeixen un 4,1% a l’agost, cap al final de l’època seca. Això no obstant, sembla que el bestiar sap seleccionar els teixits amb un contingut proteic elevat, ja que uns estudis amb animals fistulats han determinat que el farratge consumit contenia de 2 a 3 vegades més de proteïna que una mostra agafada directament dels arbres. Les espècies llenyoses, per altra banda, moltes vegades tenen un alt contingut de vitamines.

La digestibilitat de les fulles i branques dels arbustos també varia. Pel que sembla, si la proporció de brostejat en la dieta és baixa, l’animal pot digerir més bé aquest material. Això possiblement sigui provocat per la concentració de tanins en les fulles d’espècies llenyoses (la digestibilitat és menor com més taní hi ha al farratge).

L’activitat agrícola

La quantitat d’aliments que es pot extreure d’una hectàrea és més gran si se sembra en comptes de pasturar-la amb animals domèstics. Amb l’augment de la població als tròpics, cada cop es requereix més i més terra de cultiu per a satisfer les necessitats de la població. Tot i que els cultius són més productius que altres maneres d’utilitzar el bosc, també exigeixen un mínim d’aigua i nutrients durant, almenys, un període de tres a cinc mesos, depenent de l’espècie que es cultivi. On la precipitació anual sobrepassa els 550 mm, sobretot a l’Àsia i a l’Àfrica, sabanes i boscos s’estan convertint en espais de conreu permanents o temporals. Com que la productivitat de moltes d’aquestes terres és baixa, el grau d’inversió en obres per a controlar l’erosió és pràcticament inexistent, i per tant, la tala dels arbres sovint comporta la pèrdua de les capes superiors del sòl i de la seva capacitat productiva. Una vegada desaparegut el sòl amb capacitat agrícola, la recuperació de la vegetació llenyosa es retarda, i l’espai queda inutilitzat, tant per a l’agricultura com per a la ramaderia. Aquest procés de desertització afecta actualment grans extensions en zones de sabana llenyosa, sobretot a l’Àfrica.

Actualment, a causa de la pressió humana a què són sotmesos els tròpics, a la construcció de carreteres i a altres tipus d’infrastructures, com també a polítiques nacionals i internacionals de desenvolupament que prometen augmentar el nivell de vida de les persones que viuen en aquestes regions, l’ús de les sabanes està canviant acceleradament. El canvi principal és la introducció d’agricultura mecanitzada intensiva, com ja és el cas de moltes regions del “cerrado” brasiler, i de la ramaderia comercial. La introducció d’aquestes tècniques en regions de boscos secs i sabanes és preocupant perquè no se sap si són sostenibles, i ja hi ha indicis que han comportat un augment d’erosió i que certs aqüífers han estat contaminats per productes agroquímics (adobs artificials i plaguicides).

Les modalitats agrícoles al domini de la sabana

A les sabanes coexisteixen dos tipus d’agricultura: la de subsistència i la comercial o de plantació. La primera és la més antiga i està estesa sobretot per les zones marginals d’Àfrica, Àsia i Amèrica. La segona és molt més recent, però es veu potenciada per molts governs.

L’agricultura de subsistència requereix un nombre elevat de persones, sobretot a les regions amb poblacions antigues i cultures tradicionals. En aquest tipus d’agricultura el pagès produeix exclusivament el que necessita per a alimentar la seva família, i el que més li interessa és assegurar l’èxit de la collita. Per evitar perdre una collita a causa del mal temps o per efecte d’una plaga, el pagès conrea una gran diversitat d’espècies i varietats. L’agricultura africana de la sabana no ha conegut mai en la seva història l’alternança de conreus i, només de tant en tant, practica l’adobament dels camps, fruit de l’aliança entre l’agricultura i la ramaderia. D’aquesta manera la terra s’empobreix tan ràpidament que només pot donar una o dues collites, tres com a màxim. A les sabanes africanes, però, això mai no havia estat problema: l’espai era sobrer. Quan els conreus exhaurien un indret, ràpidament se’n trobava un altre per a artigar. Així, les pràctiques agrícoles han estat itinerants i han generat uns hàbits marcadament nòmades. Fins i tot per als agricultors neolítics, a l’Àfrica, la terra no constituïa un bé que aspiressin a posseir; només els esclaus, els animals i els objectes tenien la consideració de béns.

L’agricultura comercial ocupa, generalment, les ter-res més bones. També és més productiva, tant en termes de rendiment per unitat de superfície com en unitats de treball. En canvi, no ho és en termes d’energia, ja que necessita inversions més grans que l’agricultura de subsistència. Aquest darrer tipus d’agricultura no requereix tant de personal. Actualment als tròpics predomina l’agricultura comercial, igual com fa aproximadament un segle a les regions temperades. El que interessa a l’agricultor comercial, en una economia monetària, és maximitzar la producció. Per això tendeix a cultivar una única espècie, de la qual conrea les varietats que donen un millor rendiment. També procura limitar els possibles efectes negatius del clima i de les plagues invertint, per exemple, en reg, adobs i plaguicides. L’agricultura comercial és més productiva però també és més conflictiva, requereix una major inversió de capital i, potencialment, pot causar problemes ambientals més grans. La gran incògnita és saber fins a quin punt aquest tipus d’agricultura és sostenible.

L’agricultura comercial a les sabanes tropicals no és possible sense una mínima inversió de capital, ja que s’han de superar dues limitacions físiques: la manca d’aigua i la manca de nutrients. Efectivament, les sabanes tropicals es caracteritzen per passar per un llarg període de sequera. Això significa que, si no és possible regar, tot el cicle del cultiu s’ha de completar durant els mesos plujosos. A més a més, molt sovint l’època de pluges queda interrompuda per un període de sequera (que al Brasil s’anomena “veranico”) que pot durar entre 2 i 4 setmanes. El “veranico” té lloc durant l’època en què els cultius tenen un creixement potencial major i, si és gaire prolongat, pot destruir una collita.

Un altre factor limitador important és la baixa fertilitat dels sòls. En general l’agricultura comercial només és possible si s’afegeixen adobs, especialment adobs nitrogenats i fosfatats. Molts sòls de les sabanes són massa àcids per a la majoria dels cultius, de manera que cal tirar-hi calç abans de sembrar. També hi ha sòls de sabana, sobretot al Brasil, que tenen un elevat contingut d’alumini, cosa que els converteix en tòxics per a la majoria de cultius. Altres són deficients en micronutrients, per exemple en bor. Tot això encareix enormement l’agricultura a les sabanes. Malgrat tots aquests factors limitadors, però, la insolació prolongada i les elevades temperatures del tròpic són ideals per al conreu de determinades espècies, tals com la soia, l’arròs o les mongeteres.

L’agricultura es practica a les sabanes africanes des de temps molt antics, almenys des de fa 6 000 anys. Molts cultius foren domesticats a l’Àfrica, bé que no sempre se sap exactament a quina zona. A les sabanes americanes i australianes, en canvi, la situació és molt diferent. A les sabanes americanes es practicava una mica d’agricultura, però els habitants pre-colombins d’aquestes regions vivien bàsicament de la caça i la recol·lecció. No es coneix cap cultiu que s’hagi originat a les sabanes americanes. A les sabanes i als boscos secs australians no existia l’agricultura abans de l’arribada dels colons anglesos, que la hi introduïren fa una mica més de 100 anys. L’agricultura a les sabanes australianes és marginal i té poca importància econòmica, malgrat els diversos projectes de desenvolupament agrícola que el govern ha fomentat al Territori Septentrional.

L’agricultura de subsistència

Malgrat els canvis moderns, a moltes zones d’Àfrica i de l’Àsia meridional persisteix encara una agricultura tradicional en moltes àrees de sabana, perquè la regió està molt infestada de la mosca tse-tse (com en el cas d’Àfrica), cosa que impossibilita mantenir bestiar, o perquè la regió està molt allunyada de les ciutats, cosa que dificulta una agricultura de mercat més intensiva. Aquests sistemes tradicionals són molt variats i l’etiqueta d’agricultura itinerant amb què sovint es classifiquen és poc precisa, ja que d’un lloc a un altre varien les plantes que es cultiven, les eines que s’utilitzen i l’organització del treball agrícola.

L’activitat de la pagesia tradicional

En l’agricultura de subsistència, el treball de l’agricultor és adreçat a obtenir de les seves collites els aliments que necessita per al seu manteniment i el de la seva família. En sistemes d’agricultura de subsistència típics, el pagès obté només un petit excedent, que canvia per productes que la unitat familiar és incapaç de produir, com per exemple sal o oli. Tanmateix, la major part de sistemes actuals d’agricultura de subsistència estan connectats d’una manera o altra amb l’economia monetaritzada. En aquests sistemes, el pagès, a més de produir per a ell mateix i la seva família, també produeix un excedent per vendre al mercat. Amb els guanys compra eines (ganivets, destrals, aixades, etc.) i paga els impostos o tributs. La característica principal d’aquest tipus d’agricultura és, doncs, que sense arribar a ser totalment autosuficient, intenta satisfer al màxim les necessitats del nucli familiar.

Aquesta és la situació de la majoria d’agricultors de les sabanes. Cultiven parcel·les de grandària molt variable segons la regió, però sempre més aviat petites. Per tant, tot i que la majoria dels agricultors poden classificar-se com a autosuficients, la superfície que cultiven no arriba al 50% de l’àrea total cultivada del bioma. Els camperols que practiquen una agricultura de subsistència tenen tendència a cultivar un nombre més elevat d’espècies i de varietats que no pas els agricultors comercials, que acostumen a practicar el monocultiu. Per això els seus cultius són una reserva important d’espècies vegetals domesticades i de diversitat genètica de molts cultius. A més, els agricultors tradicionals autosuficients han desenvolupat una sèrie de tècniques sostenibles, i tenen uns coneixements profunds dels requeriments ecològics dels cultius. Fins fa poc no es valorava ni els coneixements dels pagesos tradicionals ni la diversitat genètica mantinguda amb aquest tipus d’agricultura. Recentment, però, s’ha pres consciència de la importància que poden tenir. Per a alguns investigadors, aquestes tècniques tradicionals podrien constituir la base d’una nova agricultura per al futur.

Amb l’agricultura de subsistència el pagès depèn completament dels seus propis recursos i coneixements per a alimentar la seva família. Al llarg dels segles els sistemes socials han evolucionat per treure el màxim profit dels recursos de la sabana. La feina del pagès és determinada per les estacions i per les obligacions que imposen els cultius. A les sabanes tropicals, l’agricultura de subsistència depèn de les precipitacions, de manera que la feinada més important és al començament de l’època de pluges, perquè cal preparar la terra per sembrar-la, i també un mica més endavant, quan cal treure les males herbes. Com que tota la feina es fa a mà (a l’Àfrica amb una aixada, i a l’Índia i a Amèrica amb una arada de bous com a eina principal), el treball és dur i pesat. Aquests esforços intensos determinen la superfície màxima que un agricultor pot conrear i la màxima producció que pot obtenir. Diversos sistemes d’oferta de treball i d’ajuda recíproca entre famílies i clans permeten augmentar una mica la productivitat. Una altra característica de molts sistemes agrícoles de subsistència és la possessió col·lectiva de la terra. La terra pertany al clan o al poblat, i a cada agricultor se li assigna un tros de terra segons les seves necessitats. Aquest sistema de tinença de la terra s’està substituint a molts països per un sistema de possessió individual.

A moltes regions d’Àfrica, per exemple a Mali o a Nigèria, la major part de la població rural és formada per pagesos que practiquen una agricultura de subsistència, però en d’altres, per exemple al massís central de Kenya, es practica una agricultura de tipus comercial o bé mixta. La situació final és de flux, amb un nombre creixent d’agricultors que s’incorporen al mercat a mesura que es construeixen camins i milloren les comunicacions, principal impediment per a una agricultura de mercat.

La progressiva insostenibilitat de l’agricultura de subsistència

A l’Àfrica, l’agricultura generalment va associada amb el pastoralisme, i les societats agrícoles tradicionals han adquirit una gran experiència en aquest tipus d’explotació mixta. Es poden distingir tres estadis o etapes en l’explotació agrícola africana. A les regions amb una densitat de població baixa es troba un sistema d’agricultura extensiva itinerant que sovint implica la relocalització dels poblats a mesura que s’obren noves àrees cultivades. En regions on la densitat de població és més gran, el sistema d’artigatge es practica d’una manera més racional i sistemàtica, amb rotació de cultius. Quan la densitat de població arriba a un determinat nivell, l’agricultura passa a ser sedentària i la terra es cultiva de manera contínua. Si no s’utilitzen adobs, però, aquest últim tipus d’agricultura pot degradar totalment el sòl. Per evitar l’empobriment del sòl es fan cultius mixtos en una mateixa parcel·la. Aquests cultius maduren de manera seqüencial per tal de minimitzar el risc de perdre una collita. D’aquesta manera la demanda de nutrients es reparteix al llarg de tot l’any, i el sòl és sempre cobert per la vegetació, cosa que redueix l’erosió.

Durant molts segles, a les sabanes de l’Àfrica occidental i central s’ha practicat una agricultura itinerant basada en llargs períodes de guaret. Si s’exclouen les parcel·les immediatament adjacents als poblats, l’agricultura de subsistència de la sabana és de tipus semiitinerant: els períodes de cultiu (d’un a tres anys) s’alternen amb períodes de guaret (d’entre cinc i dotze anys) necessaris per a restablir la fertilitat del sòl. L’augment de població de les últimes dècades ha induït canvis importants en aquests sistemes, que ja no són tan sostenibles. L’agricultura tradicional, caracteritzada pels pocs ingressos que requereix, sí que era sostenible, ja que després de quatre o cinc anys de cultiu el camp es deixava reposar durant un llarg període. Amb l’augment de població, cal cultivar una proporció més gran de terra i el guaret s’ha reduït al mínim o, fins i tot, s’ha eliminat. A les sabanes de Senegàmbia, del N de Ghana i del N de Nigèria, les terres que fa una dècada passaven per uns períodes de guaret que duraven com a mínim sis anys, actualment es cultiven de manera continuada. Aquest és el canvi més important que ha experimentat l’agricultura tradicional, canvi que, alhora, pot produir alteracions ambientals greus i pot reduir significativament la producció agrícola futura.

A les sabanes del Sudan, per exemple, l’agricultura de subsistència és cada cop menys sostenible. L’únic adob de què es disposa són els fems del bestiar; però a mesura que l’agricultura de subsistència desplaça la ramaderia, el nombre de caps de bestiar disminueix, i cada vegada hi ha menys adob. En aquesta regió l’augment de població ha impedit la recuperació i la protecció dels sòls. El resultat és que els sòls s’erosionen, es degraden i la seva capacitat productiva disminueix. A més, l’agricultura de subsistència s’expandeix cap a regions marginals, on entra en conflicte amb els pastors transhumants que durant l’època seca utilitzen aquestes àrees per a pasturar els seus animals.

El cas dels bembes

Els bembes, per exemple, són el segon poble, en importància numèrica, a Zàmbia i viuen a l’altiplà central d’aquest país, a uns 1 300 m sobre el nivell de la mar. Encara que molts han emigrat a les ciutats i a les àrees mineres del Copperbelt, molts altres encara viuen en llogarets força allunyats dels centres urbans, on practiquen una agricultura de subsistència. La densitat de població és d’uns dos habitants per km2. La vegetació de l’altiplà és una sabana llenyosa del tipus anomenat “miombo”, amb un estrat arbori força dens, que pràcticament en fa un bosc clar, amb cursos d’aigua i zones inundables que en trenquen la continuïtat. La precipitació anual és de 600-800 mm i l’estació seca té una durada de sis a set mesos aproximadament, de manera que només és possible una collita anual. L’alt grau d’infestació d’aquestes sabanes llenyoses per la mosca tse-tse fa impossible mantenir-hi bestiar.

Cada any, les famílies bembes escullen algunes àrees del “miombo” per plantar-hi els seus cultius. El criteri principal és que l’estrat arbori estigui ben desenvolupat i tingui molta brancada, per tal que produeixi una bona quantitat de cendres quan es cremi. Es tallen les branques dels arbres d’una àrea aproximadament sis vegades més gran que la que es vol plantar, deixant dempeus només els troncs dels arbres. Les branques s’acumulen al centre de la clariana i s’encenen. Es tarda aproximadament un mes a tallar les branques i a preparar el camp de cultiu. Aquest sistema, conegut amb el nom de “citemene”, necessita molta terra, ja que malgrat que el camp s’utilitza aproximadament durant quatre anys, anualment s’inicien nous conreus.

El primer any es planta principalment eleusine etíop (Eleusine coracana), un conreu que tolera la baixa fertilitat dels sòls, però que no competeix bé amb la brossa. A més del camp principal, una família generalment en manté d’altres, de 2 a 3 anys d’antiguitat, en els quals planten una gran varietat d’espècies, tant plantes d’origen africà com introduïdes des d’Amèrica, com ara el blat de moro (Zea mays), el cacauet (Arachis hypogaea), els moniatos (Ipomoea batatas) i la mandioca (Manihot esculenta). Tot el treball es realitza sense aportacions energètiques exteriors. La destral i el foc són les eines amb què es tomba el bosc, l’aixada l’eina utilitzada per a cultivar, i les mans i el ganivet les eines utilitzades per a collir. Hi ha una divisió un xic desigual del treball, que s’explica sobre la base del passat guerrer dels bembes: els homes tallen i cremen les branques dels arbres i preparen el terreny, mentre que les dones i els nens fan la resta de la feina.

Les formes de transició agro-pecuària

Els casos tan extrems d’agricultura de subsistència són cada vegada menys freqüents. L’agricultura tradicional és reemplaçada progressivament, al bioma de les sabanes, per sistemes més productius en un esforç dels estats de l’àrea per obtenir l’autosuficiència alimentària, que és una preocupació de tots els governs, sobretot a l’Àfrica, on encara s’ha d’importar gran part dels aliments. Un cas més típic seria el d’una explotació mixta on es combina l’agricultura amb la ramaderia, tal com fan, per exemple, a Tanzània, els gogos de l’altiplà central o els sukumes de les ribes meridionals del llac Victòria, que practiquen una agricultura basada en el cotó com a conreu comercial, i en el blat de moro per a la subsistència. A més, es mantenen ramats als sòls més pobres que no són aptes per al cultiu, que també aprofiten les deixalles de les collites. El bestiar, a més de proporcionar a l’agricultor un suplement alimentari, és una reserva de capital per a temps adversos. En anys de bones collites de cotó, els agricultors augmenten el nombre i el volum dels seus ramats, i reverteixen el procés en anys d’escassetat.

A la part septentrional de la sabana sudanesa els pagesos cultiven mill i cacauets. Aquests agricultors estan associats amb pastors nòmades i sovint tenen els seus propis ramats, que encomanen als pastors transhumants perquè els cuidin. Durant l’estació plujosa els animals proporcionen llet, i se’ls utilitza per a estirar les arades. Un cop finalitzada la collita se’ls deixa pasturar en els camps en guaret juntament amb els ramats dels pastors transhumants. A la nit se’ls tanca en corrals i es recullen els fems per utilitzar-los com a adob. Aquesta és la font principal d’adobs per als camps. Els acords d’aquest tipus s’assemblen a la manera en què s’explotaven i es fertilitzaven els camps a Europa durant l’edat mitjana. Com que no manca l’aigua, durant l’època seca, el bestiar resta prop dels poblats.

Els conreus principals a les sabanes: la melca i els mills

Un nombre significatiu de plantes (l’anomenat ‘complex de la sabana’) es domesticaren a les sabanes africanes. Entre elles, tal com ja s’ha esmentat, hi ha la melca típica (Sorghum bicolor), el mill perlat (Pennisetum glaucum[= P. americanum]), que és el mill més difós a l’Àfrica, o l’arròs Oryza glaberrima. Però cal considerar també el pèsol de terra o pèsol bambara (Vigna [=Voandzeia] subterranea), el cotó de fibra curta (Gossypium herbaceum), el “fonio” o mill fundi (Digitaria exilis), el cànem de Guinea (Hibiscus sabdariffa) i la sindriera (Citrulus lanatus). Altres cultius importants domesticats també a l’Àfrica provenen de l’ecotò entre la selva i la sabana (el ‘complex del marge selvàtic’). Són, per exemple, la palma d’oli (Elaeis guineensis), els nyams africans (Dioscorea cayensisi D. rotundata), el fesolet (Vigna unguiculata[=V. sinensis]), la mongetera nyam (Sphenostylis stenocarpa), el mill de Guinea o “futajalon” (Brachiaria deflexa), el “fonio” negre (Digitaria iburua) i la patata cafre (Plectranthus esculentus). Els experts no es posen d’acord sobre el lloc i el temps precís en què es domesticaren aquestes espècies —el cultiu de les quals està actualment molt estès— ni sobre el primer grup humà que ho aconseguí.

Malgrat la gran diversitat de plantes cultivades amb centre d’origen a l’Àfrica, els agricultors africans tradicionals depenen generalment d’un únic cultiu per a la seva subsistència. A les sabanes del Sudan aquest cultiu és principalment el mill perlat; a la zona occidental, al voltant del colze del riu Níger, és l’arròs africà; a certes regions de Nigèria i a l’Àfrica occidental són els nyams. Un fenomen semblant s’observa amb les espècies introduïdes recentment d’Amèrica: hi ha poblacions que depenen quasi exclusivament del blat de moro i altres de la mandioca. Per cert que una planta interessant d’origen americà que es cultiva a determinades zones de l’Àfrica occidental és el “cocoyam” o taro americà (Xanthosoma sagittifolium), una aràcia de l’eix principal de la qual creixen una sèrie de tubercles laterals comestibles. Són plantes que s’adapten bé a les regions amb precipitacions escasses (entre 40-400 mm), bé que requereixen humitat al llarg de tot l’any i, per tant, cal regar-les durant l’estació seca. Poden donar de 3 a 60 t de fruit per hectàrea, i algunes espècies maduren en tres o quatre mesos.

La melca

La melca (Sorghum bicolor) es pot cultivar com a farratge, per ensitjar o com a cereal per a l’alimentació humana. Es conrea, preferentment, a regions que reben precipitacions entre 500 i 1 200 mm anuals i que passen per una època seca que té una durada d’entre 5 i 7 mesos. La melca és, juntament amb el mill perlat, el cereal de secà més important dels països tropicals del Vell Món, on prefereix sòls una mica més rics i pesants que aquest. Constitueix l’aliment principal de 400 milions de persones que habiten les zones àrides i semiàrides del tròpic. A les zones tropicals del Vell Món hi ha 51 milions d’hectàrees cultivades amb blat de moro, 33 milions amb melca i 33 milions més amb mill perlat.

Gairebé tots els camperols d’Àfrica i Àsia cultiven melca per a l’alimentació humana, mentre que per a l’agricultura comercial de les zones temperades la melca s’ha convertit en un dels cultius farratgers més importants. Es fa servir com a farratge tendre per als animals, s’ensitja o bé se n’utilitza el gra per a fabricar pinsos per a gallines i porcs. A l’Àfrica la melca s’empra per a fer cervesa i la seva palla serveix per a fer els teulats de les cases o per a alimentar el bestiar. Per tant, a l’Àfrica es conreen varietats de tija llarga que donen molta palla, mentre que les varietats comercials, moltes de les quals són híbrides, són nanes. Algunes varietats de melca tenen tiges dolces que s’utilitzen com a edulcorants.

La melca és una espècie que resisteix força bé la sequera. Es caracteritza per ser una planta anual que pot assolir 2 m d’alçada. Un cop sembrades, les llavors germinen ràpidament i formen una mota amb moltes arrels i diverses motes. Quan manca aigua, les fulles s’enrotllen per tal de reduir la superfície foliar i, per tant, la transpiració. A més, té les tiges recobertes per una capa de cera. Uns estudis científics han demostrat que el 90% de la fotosíntesi que alimenta el gra en desenvolupament es fa a la mateixa espiga i a les quatre fulles superiors. Per això es poden podar les fulles inferiors de la planta per alimentar el bestiar quan manca farratge. L’únic adob que el camperol africà posa a la melca són els fems dels animals. La melca és un dels cultius més antics i importants d’Àfrica, i està molt estesa també per l’Índia. Un problema greu dels conreus africans de melca, sobretot dels de subsistència és l’escrofulariàcia Striga hermontheca, un hemiparàsit de les arrels de la melca i d’altres espècies cultivades. Un altre problema per a les collites de melca i altres cereals el constitueixen els ocells granívors, sobretot la quelea de bec vermell (Quelea quelea).

No hi ha dubte que la melca fou domesticada a l’Àfrica fa 3 000 o 4 000 anys, bé que no se sap si a l’Àfrica occidental o a Etiòpia. La regió on hi ha més varietats d’aquest cereal és la de l’E i el centre del continent. La melca fou introduïda a l’Índia molt aviat, ja que a Rajasthan se n’han trobat restes arqueològiques que daten del 1725 aC. Des d’allà fou portada a la Xina, probablement al principi de l’era cristiana.

Els mills

Les gramínies cultivades de gra comestible de petites dimensions es coneixen genèricament amb el nom de mills. Hi ha com a mínim mitja dotzena de mills que es cultiven arreu del món i tenen importància econòmica. Alguns, com per exemple el panís (Setaria italica), foren de les primeres espècies cultivades pels humans. El cultiu dels mills és molt important a les sabanes d’Àfrica i de l’Índia. Si bé les llavors del mill tenen l’inconvenient de ser molt petites i, per tant, difícils de recollir i de batre, tenen l’avantatge que es conserven molt bé. Sovint constitueixen l’aliment que el pagès guarda per a les èpoques difícils.

El mill perlat (Pennisetum glaucum[= P. americanum]) és, després de la melca, el més cultivat dels cereals originaris de les sabanes africanes. Es cultiva sobretot al Sahel, però també a les àrees de bosc monsònic i sabana llenyosa de l’Índia, on es coneix amb el nom de “bajra”, i a les sabanes septentrionals d’Austràlia és utilitzat com a farratge. Es tracta d’un cultiu de secà. Les plantes del mill perlat són altes i formen mates d’una alçada que varia entre mig metre i cinc metres (d’aquí li ve el nom de “pasto elefante” que de vegades se li dóna als països tropicals americans confonent-lo amb el seu congènere P. purpureum). El mill perlat molt probablement fou domesticat a l’Àfrica occidental. En aquest continent es cultiva des de fa diversos segles, i la seva distribució és semblant a la de la melca, bé que es pot cultivar en sòls més arenosos i secs. Fou portat a l’Àfrica oriental i des d’allà a l’Índia fa com a mínim 3 000 anys. A l’Índia, on es cultiven més de 10 milions d’hectàrees de mill perlat, és el quart cereal en importància després de l’arròs, la melca i el blat. Resisteix molt bé la sequera i es pot cultivar en regions amb precipitacions de només 150 mm anuals, bé que en aquestes condicions els rendiments són baixos, i, per tant, s’acostumen a cultivar en àrees que reben entre 500 i 900 mm anuals. A més, tolera molt bé els sòls àcids, molt comuns a les sabanes, i fins i tot els sòls salins. Les seves llavors són molt petites (fan només 4 mm de diàmetre), i són de color blanc, groc, gris o blau clar. Es cuina com l’arròs o bé es mol i amb aigua se’n fa un potatge que es menja cru o cuit. El mill és un cereal que es pot utilitzar directament per a l’alimentació humana; també se’n poden deixar germinar les llavors per produir malta per fabricar cervesa, o bé es pot utilitzar com a farratge per al bestiar. Presenta moltes varietats, que difereixen en alçada, en l’amplada i la llargada de les fulles, en el color de les inflorescències, en el temps que triguen a madurar i en la quantitat d’aigua que necessiten.

L’eleusine etíop (Eleusine coracana), conegut també amb els noms locals de “raji”, “telabun”, “nagli”, “maura”, “coracán” i “mandal”, és un altre mill cultivat per les poblacions agrícoles tradicionals a les sabanes d’Àfrica, des de Nigèria i Uganda fins a Angola i Natal (a la República de Sud-àfrica). Per exemple, els chaggues o washagues dels vessants del Kilimanjaro, a Tanzània, que l’anomenen “mo m-pégé” o “mo m-bégé”, o els nandis i suks de les terres altes de l’W de Kenya, al NE del llac Victòria. També és cultivat pels agricultors no tradicionals, sobretot a l’Índia, especialment a l’estat de Karn¯ataka, on hi ha uns dos milions i mig d’hectàrees cultivades d’aquest mill. És una planta que creix bé en sòls pobres, i constitueix un dels conreus principals a les regions seques de l’Àfrica central i de l’Índia, on sembla que fou portada des d’Àfrica fa, com a mínim, 3 000 anys. Les seves llavors són molt petites, fan només entre 1 i 2 mm de diàmetre, i són de color marró rogenc. Es molen per fer-ne farina i per preparar una mena de cervesa. Tenen l’avantatge que, com tots els mills, es conserven molt bé fins i tot durant 10 anys i no es corquen.

Una altra espècie de mill que es cultiva a l’Àfrica occidental és el “fonio” o mill fundi (Digitaria exilis), una planta anual que arriba a fer 50 cm d’alçada i creix bé en sòls pobres i amb poca precipitació. El seu cultiu no requereix gaire feina i se’n pot obtenir una collita en regions on altres cereals no es poden conrear. El cultiven les tribus del N de Nigèria, del veí Níger, de Gàmbia i del N de Ghana.

L’agricultura de plantació

Molt pocs agricultors de les sabanes practiquen una agricultura comercial, però la superfície que ocupa aquest tipus d’agricultura és considerable. A les sabanes del Brasil, per exemple, hi ha propietats de més de 100 000 ha dedicades al cultiu de la soia. L’agricultura de plantació està més difosa per les sabanes americanes que no pas per les africanes i australianes, ja que les primeres són més humides.

La limitada potencialitat de les plantacions a la sabana

Les regions de boscos secs i sabanes són de les poques regions que queden al món amb terra llaurable de potencial agrícola que encara no s’utilitzen. Només uns 1 900 milions d’hectàrees de la superfície terrestre tenen potencial agrícola. D’aquestes, uns 800 milions són de terres molt aptes per a l’agricultura i totes s’estan utilitzant. Aquestes terres es troben majoritàriament a la zona temperada. La resta de terres, uns 1 100 milions d’hectàrees, presenten limitacions, com ara la manca de pluges suficients, sòls pobres en nutrients o pendents molt accentuats. Aquestes limitacions es poden superar amb tècniques adequades, com ara el reg o tècniques de secà per superar els problemes d’humitat, l’ús d’adobs per superar la manca de nutrients i l’encalcinament per reduir l’acidesa dels sòls, i la construcció de terrasses per evitar l’efecte negatiu de l’erosió en sòls de pendent. Però totes aquestes tècniques requereixen més esforç i més inversió de temps i diners per part de l’agricultor, cosa que encareix el producte. A l’agricultura tradicional, el camperol està interessat a assegurar prou aliments per a ell i la seva família, i per tant no valora el seu propi esforç. Però com que el medi no té capacitat per a absorbir excedents, el camperol tradicional ajusta la seva producció a les necessitats de la seva família. El camperol tradicional sap que el seu futur està lligat a la terra que treballa, per això només està interessat en tècniques sostenibles. Si no segueix aquesta estratègia, posa en perill el seu futur i el de la seva família.

L’agricultor comercial té una altra perspectiva. També està interessat a alimentar la seva família i a millorar el seu nivell de vida, però no produeix per a ell mateix, sinó per a un mercat que té una capacitat il·limitada (almenys en teoria) d’absorbir els excedents agrícoles. Per tant, l’agricultor comercial mira d’augmentar els seus guanys maximitzant o optimitzant la producció. Aquesta estratègia pot comportar un conflicte quan les tècniques que maximitzen la producció no són sostenibles a llarg termini. Llavors es pot donar el cas que l’agricultor s’enriqueixi mentre degrada la terra, creant un conflicte entre l’interès individual d’obtenir més guanys i l’interès de la societat de protegir la capacitat productiva de la terra. A la zona temperada hi ha seriosos problemes d’erosió i contaminació a zones agrícoles, resultat d’una estratègia de maximització de guanys. Amb la creixent introducció de l’agricultura de mercat als tròpics, se sospita que els mateixos problemes es presentaran a les zones de sabanes.

L’agricultura de plantació es caracteritza per diversos trets. En primer lloc, l’agricultor produeix per satisfer les necessitats del mercat i, per tant, la seva producció està supeditada a la demanda. Com que aquesta última fluctua considerablement, es crea un factor d’incertesa. En segon lloc, es tracta d’una explotació monetaritzada, o sigui, totes les transaccions es basen en els diners, incloses les relacions laborals. Ja s’ha vist que el camperol tradicional depèn exclusivament del seu propi treball i del de la seva família; només durant el temps de la collita obté una petita ajuda addicional dels seus veïns i altres membres del clan. En canvi, l’agricultor comercial disposa de mà d’obra assalariada i tracta de maximitzar els seus guanys produint un màxim d’excedents agrícoles. Les seves principals limitacions són la superfície de què disposa i el rendiment per unitat de superfície. Tant per a augmentar la superfície de conreu com per a augmentar els rendiments, el pagès necessita invertir part del seu capital. Un dels problemes més greus a què s’enfronta l’agricultor comercial és saber si li surt més a compte invertir l’excedent del seu capital (sempre limitat) en més terres o bé en noves tecnologies que li permetin augmentar el rendiment. Un altre factor que ha de tenir en compte és la mà d’obra. El cost de la terra, de la mà d’obra i de les tecnologies determina l’estratègia d’explotació. Comparat amb altres regions dels tròpics, a les sabanes la terra i la mà d’obra són, generalment, barates, mentre que els costos dels fertilitzants i de preparació de la terra són més elevats. Per tant, tal com passava amb la ramaderia comercial, a les sabanes l’agricultura de plantació tendeix a ser extensiva, i les propietats agrícoles acostumen a ser més grans que les dels agricultors de subsistència. Malauradament, l’agricultura extensiva sovint degrada el medi ambient.

A les sabanes australianes, l’agricultura de plantació és quasi inexistent. Tot i els esforços del govern per desenvolupar un sector agrícola, tan sols hi ha 8 000 ha cultivades. Aquest fracàs es deu a la pobresa dels sòls de les sabanes australianes, a l’escassetat de pluges i a la baixa densitat de població. La situació és prou diferent a les sabanes americanes.

Les plantacions al “cerrado”

Les condicions de temperatura i humitat (entre 1 000 i 1 600 mm anuals) de les sabanes del Brasil són molt favorables per a l’agricultura; en canvi, els sòls acostumen a ser excessivament àcids i pobres de nutrients. Fins fa poc, l’agricultura estava limitada a les regions de sabana que tenien sòls fèrtils, sobretot a les terrasses dels torrents i rierols, originàriament coberts amb selva i boscos en galeria. Últimament s’han desenvolupat tècniques noves per tal de millorar els sòls. Aquestes tècniques consisteixen a tirar calç abans de sembrar i a utilitzar roques fosfatades, que es combinen amb aportacions anuals d’adobs nitrogenats que han creat un petit ‘boom’ agrícola. Aquest ‘boom’ el fomentà el govern brasiler durant les dècades dels 60 i dels 70 mitjançant generosos subsidis agrícoles i préstecs amb taxes negatives. Quan aquesta ajuda s’acabà, s’aturà l’expansió agrícola comercial del “cerrado” brasiler.

El desenvolupament del Brasil, des dels temps en què era una colònia fins fa ben poc, estava limitat a una franja costanera de menys de 100 km d’amplada que va des de Pernambuco i Bahia, al N, fins a Santa Caterina, al S. Al principi aquesta franja era coberta, en la seva major part, per una vegetació de selva (“mata” atlàntica). És aquí on es concentren els grans centres urbans (Bahia, Rio de Janeiro, Belo Horizonte, São Paulo, Porto Alegre) i la major part de la població del Brasil. A l’interior hi havia grans espais buits, on no arribaven les comunicacions i on gairebé no hi vivia ningú. Aquesta situació començà a canviar fa 30 anys en obrir-se una frontera interior, i el canvi s’accelerà amb la fundació de la ciutat de Brasília al bell mig de les sabanes de l’estat de Goiás. Amb l’expansió de la població cap a l’interior del país es generà una demanda addicional de productors agrícoles.

Per tota una sèrie de raons polítiques i econòmiques, el govern del Brasil afavorí l’agricultura de les sabanes mitjançant una política de subsidis i la construcció d’infrastructura. L’expansió agrícola coincidí amb un increment de la població al centre del país i amb un increment del nivell d’urbanització. Actualment el cultiu principal de l’agricultura de plantació a les sabanes del Brasil el constitueix la soia (Glycine soja). Cultiu desconegut fins a l’any 1960, la seva producció arribà a 5,8 milions de tones l’any 1987. El segon cultiu en importància és l’arròs, seguit de la canya de sucre.

Les plantacions als “llanos”

Tot i que les sabanes de l’Orinoco i les del Brasil tenen unes condicions semblants, a les de l’Orinoco l’agricultura està poc desenvolupada. La major part de la regió es destina a la ramaderia extensiva, i l’agricultura es concentra als peus dels Andes (on es troben els sòls més bons), en àrees originàriament cobertes per boscos humits. Així i tot, a les sabanes de l’Orinoco, la superfície destinada a l’agricultura comercial i el volum de producció han sofert enormes fluctuacions al llarg de les tres últimes dècades. Durant aquest període, a Veneçuela i Colòmbia l’activitat agrícola en general ha augmentat notablement, a causa d’un increment significatiu de la població que ha fet augmentar la demanda de productes alimentaris. Tot i això, la producció mitjana no ha augmentat. La raó principal per la qual l’agricultura dels “llanos” té un rendiment molt baix és l’elevat cost de la producció agrícola de les sabanes. A més a més, a Colòmbia i Veneçuela la demanda era principalment de productes alimentaris que no es produeixen a les sabanes, com per exemple verdures i productes de granja. Això fa que el capital agrícola s’inverteixi fora de les sabanes.

A les sabanes de l’Orinoco el cultiu tradicional és el blat de moro, seguit de les faves, la mandioca i el cotó. La major part de la producció es destina al mercat nacional i a la indústria, i només una petita part és per a l’autoconsum. El blat de moro és el cereal que més es consumeix a Veneçuela i Colòmbia, i se’n prepara un pa anomenat “arepa”. Als “llanos” de Veneçuela i Colòmbia l’agricultura comercial no ha prosperat gaire, si s’exceptuen alguns cultius que han gaudit de subsidis de l’estat. Així, per exemple, a l’altiplà de Guanipa, a l’estat de Anzoátegui (Veneçuela) el govern concedí préstecs a un interès molt baix per animar els habitants de les ciutats a invertir en finques per al cultiu del cacauet (Arachis hypogaea). El programa del govern preveia la cooperació amb la indústria agrària per elaborar i comercialitzar els cacauets i produir oli, al mateix temps que oferia assistència tècnica als agricultors per mitjà de diverses entitats oficials. Per al cultiu del cacauet calen un sistema de reg i elevades inversions en fertilitzants i pesticides, però es poden obtenir dues collites a l’any. Tanmateix, els costos de producció són excessivament elevats, de manera que resulta més econòmic importar l’oli de cacauet de l’estranger que no pas produir-lo localment. L’única raó per la qual el cultiu d’aquesta espècie persisteix és que el govern el subvenciona.

Un cultiu que ha prosperat als “llanos” és el cotó (Gossypium). Durant la dècada dels 70 a les sabanes de Veneçuela es duplicà la superfície destinada al cultiu d’aquesta planta. Però durant els últims anys, els problemes en la producció i la disminució de la demanda mundial han fet que la producció de cotó de les sabanes veneçolanes retrocedís als nivells anteriors a l’any 1970. Un altre cultiu que creix molt bé a les zones de sabana amb prou precipitació és l’arròs. En general, el que es cultiva a les sabanes és arròs de secà, però a la costa occidental de l’Índia, on les precipitacions superen els 2 000 mm de pluja anuals, es cultiva l’arròs “paddy”. En aquelles regions en què l’època de pluges dura més de tres mesos es pot obtenir més d’una collita d’arròs a l’any.