Aliment immaterial o verí insidiós, estimulant poderós o contaminant execrable, herba sagrada o negoci criminal, plaer refinat o suplici insuportable, l’ambigüitat inherent al tabac i als seus usos apareix no sols en el seu estatus present a les societats des-envolupades, sinó també en els mites més antics sobre el seu origen. Fumar tabac, és un costum, un plaer, un vici o un ritual? Segurament, una mica de tot.
Per als tobes i els pilagues del Chaco, el tabac s’hauria originat de les cendres d’una dona jaguar devoradora d’homes, morta i cremada pels seus propis fills després d’haver-los intentat devorar. Per als terenos, també originaris del Chaco, encara que residents des de mitjan segle XIX a la riba esquerra del riu Paraguai, l’origen seria la planta nascuda sobre la fossa on un home hauria reeixit a donar mort i a enterrar la seva esposa bruixa, que també volia devorar-lo. Per als bororos del Mato Grosso, hauria estat trobat al ventre d’un peix, i la troballa hauria establert un lligam entre els humans i un demiürg sobrenatural que hauria castigat els humans que s’empassaven el fum, en comptes d’exhalar-lo, transformant-los en llúdries gairebé cegues. Per als carirís de les “chapadas” del NE del Brasil, era un do del Gran Pare Celestial destinat a ocupar el seu lloc entre els humans, als quals ordenà que li’n fessin ofrenes.
Però res d’això no sabia el senyor Jean Nicot quan fou enviat d’ambaixador del rei Enric II de França a Lisboa, a mitjan segle XVI. Allí féu nombroses coneixences, però una en particularli serviria d’escambell per a immortalitzar el seu nom, la de l’arxiver Damian de Goez, que li lloà els meravellosos efectes curatius que, segons els mariners portuguesos, tenia una planta tot just arribada del Brasil, el fum de la combustió de la qual aspiraven per diferents procediments. Hàbil cortesà, Nicot s’apressà a remetre la planta a la reina mare, Caterina de Mèdicis,per tal d’alleujar-la de les seves migranyes, cosa que sembla que aconseguiren els esternuts que li feia fer el rapè (tabac en pols inhalat pel nas). L’èxit fou prou considerable, perquè ben aviat la planta fou coneguda a molts països d’Europa com a ‘herba nicotiana’, nom que es mantingué a la farmacopea i que Linné prengué per a designar el gènere al qual pertanyen els tabacs.
Perquè, quan es parla de tabac, noes parla d’una única espècie, sinó de tota una colla de solanàcies del gènere Nicotiana que es fan als cinc continents, si bé les comunament cultivades per a fumar-ne les fulles seques o inhalar-ne les pólvores són només dues: la crioresistentN. rustica, l’anomenat tabac de pota, encara cultivat a l’Europa orientali, sorprenentment, a les Balears,i N. tabacum, el tabac pròpiament dit. Si més no aquesta segona espècie, seria originària amb tota probabilitat d’una regió americana de sabana llenyosa, un sector del Chaco fronterer entre Argentina i Bolívia.
Els primers descobridors s’adonaren de seguida de la importància que els americans atribuïen altabac, un dels primers presents que en reberen. Ja el 15 d’octubre de 1492, tres dies després del descobriment, Colom escrivia al seu diari: “Trobant-nos al mig del braç de mar que separa aquestes dues illes[…] he trobat un home sol en una barca que passava de l’una a l’altra. Portava un bocí de pa gros com un puny, una carbassa d’aigua [...] i unes fulles seques que deuen ser cosa molt apreciada entre ells, perquè ja aSan Salvador me’n dugueren coma present.” Ben aviat en sabria la utilitat, perquè després de desembarcar a Cuba s’adonà que aquelles fulles les cargolaven ben atapeïdes fins a fer-ne una mena de bastó que encenien per un extrem per aspirar-ne el fum per l’altre.Els bastonets en qüestió eren anomenats “tabaccos” i d’aquí tragueren els descobridors el nomque s’ha internacionalitzat, que originàriament no corresponiaa la planta, sinó al cigar.
Però no eren sols els arawaks, els caribs o altres pobles indis d’Amèrica del Sud els fumadors. Un baix relleu maia d’un temple de Palenque, datat del segle VI, representa un personatge fumant, la més antiga imatge coneguda d’un fumador de tabac. El tabac de pota era conegut i cultivat per la majoria de pobles de les planes i de la regió oriental d’Amèrica del Nord fins a la desembocadura del riu Sant Llorenç. Per a aquests pobles amerindis, el tabac tenia un significat simbòlic i religiós molt important, sobretot amb relació a la pipa de la pau, el valor ritual de la qual ultrapassa de molt el que convencionalment ha estat transmès pels “westerns”. En efecte, la cassoleta simbolitzava la terrai duia gravades figures zoomòrfiques que representaven els animals que hi viuen, el broquet de fusta representava tot allò que creix sobre la terra, i dotze plomes d’àguila tacada que penjaven del punt on s’ajunten cassoleta i broquet simbolitzaven tots els éssers alats. Fumar la pipa era una pregària, simbolitzava la comunió amb tota la natura i la invocació del Gran Esperit.
Res en comú, és clar, amb la passió pel tabac que es desfermà entre els europeus a partir del segle XVI i que, a desgrat de prohibicions, de campanyes d’eradicació del tabaquisme, i fins i tot de persecucions amb dures penes, encara dura. Com passa amb altres drogues de consum socialment admès —en aquest cas la nicotina, que és un alcaloide, com la quinina, la morfina o la cocaïna—, el tabac manté unes relacions ambigües amb les societats i els estats: mentre que per una banda se’n desaconsella el consum i se’n prohibeix la publicitat, per una altra resulta una excel·lent font d’ingressos per a la majoria de governs, que el graven amb impostos o n’arrenden el monopoli de la venda. Semblantment, les grans companyies tabaqueres, mentre consignen advertiments sanitaris als paquets, s’esforcen a fer publicitat encoberta evocant escenes a l’aire lliure o en esdeveniments esportius. L’acte mateix de fumari d’oferir o acceptar un cigarret, durant molts anys el gest més fàcil de sociabilitat, sobretot entre homes, ha passat en molts llocs a ser vist per uns com a agressió i per altres com a reivindicació, i per tant ha esdevingut potencial ocasió de conflicte. La flama que encén un cigarret pot ser també la que encengui una discòrdia, en comptes d’un pretext per a iniciar una conversa.