Els conflictes de gestió i els problemes ambientals a les sabanes

Creadors d’imperis, víctimes de l’imperialisme

Abans que arribessin els conqueridors i els colonitzadors europeus, els habitants de les sabanes de tot el món estaven organitzats d’una manera diferent de com ho estan actualment. A les sabanes australianes i americanes, les poblacions indígenes locals eren conscients que cada clan o tribu habitava una determinada regió, però no tenien cap aspiració de constituir una unitat social o política més àmplia per associació o sotmetiment de les veïnes. A l’Àsia passava el mateix, tot i que durant l’època pre-colonial en aquest continent, i sobretot al subcontinent indi, existiren diferents imperis. La major part dels habitants de les sabanes eren caçadors i recollectors, i la unitat bàsica de les seves societats era el grup familiar o el clan. A l’Amèrica tropical sí que hi havia tribus d’agricultors, però la seva organització social també es basava en el nucli familiar.

A l’Àfrica, com ja s’ha indicat, la situació ha estat molt més complexa. Egipcis, cuixites i garamantes a l’antiguitat, abissinis al començament de l’era cristiana, mandes, fulbes, akans o shones en dates més tardanes teixiren i desteixiren grans imperis sobre immensos territoris del continent africà. Els àrabs foren els primers de tota una sèrie de grups externs que influïren en el desenvolupament polític, social i econòmic de l’interior del continent africà (fenicis, grecs i romans limitaren la seva empremta a les ribes mediterrànies africanes). Des del segle XII l’Àfrica occidental i central passà a ser, virtualment, una província dels regnes àrabs del marge meridional de la Mediterrània. Al segle XV els àrabs conqueriren el regne cristià de Núbia i controlaren el comerç de la mar Roja, obligant els etíops a replegar-se a l’altiplà. Tanmateix, probablement a causa de pressions externes, entre els segles XIII i XVI es produí un gran desenvolupament de l’art i la literatura etiòpica. Al sud, l’imperi dels shones també mantenia relacions comercials amb els àrabs. Durant el segle XVIII existí l’imperi musulmà dels tukolors a la regió superior del Níger, que sotmeté els bambares i els fulbes. En temps anteriors, les tribus de la costa conspiraren amb negrers europeus, sobretot portuguesos, per la captura d’esclaus de l’interior. A la costa oriental, els àrabs explotaren les tribus de l’interior per obtenir recursos, sobretot ivori i esclaus. Però Àfrica no havia estat mai conquerida totalment per invasors externs. Les colònies creades després pels europeus no corresponen a la distribució de les ètnies africanes; en obtenir la independència, s’han creat una sèrie de països que no obeeixen a raons geogràfiques, culturals o històriques.

Els efectes ambientals del procés colonial al territori de la sabana

Els conqueridors europeus, tant els espanyols i els portuguesos que al segle XVI arribaren a Amèrica, com els anglesos que ocuparen Austràlia i l’Índia al segle XVIII, o els francesos, els alemanys i els anglesos que anaren a l’Àfrica, introduïren un ordre colonial que tingué conseqüències negatives sobre l’ús dels recursos naturals als tròpics. Els conqueridors europeus intentaren treure la màxima quantitat de recursos de les colònies, sense preocupar-se per l’efecte que produïen sobre els paisatges naturals, ni per si feien una explotació sostenible o no de l’ambient. Encara avui als tròpics es poden observar els efectes d’aquestes polítiques. A l’Àfrica el conflicte és més greu, ja que l’experiència colonial és més recent.

Per definició, un imperi és una organització político-militar que subjuga altres poblacions que li han de pagar un tribut, generalment en forma de recursos naturals. Al marge dels que es generaren en el mateix territori a l’Àfrica o a l’Àsia meridional, tots els països tropicals amb sabanes, amb l’única excepció de Tailàndia, passaren per un període més o menys llarg de sotmetiment colonial als imperis de diferents països europeus. Avui dia tots són països independents, però l’experiència colonial ha deixat la seva empremta en l’organització política, en la composició ètnica de la població, en l’idioma, en els costums i en l’ús dels recursos naturals. Encara persisteixen patrons comercials establerts en temps de la colònia, com també les tècniques de gestió dels recursos agro-pecuaris.

El continent americà fou el primer a ser colonitzat per potències europees (Espanya i Portugal), el primer que obtingué la independència i el més impactat per l’experiència colonial. A les regions de sabana, pràcticament han desaparegut les poblacions indígenes ancestrals, i amb elles la seva manera de viure. Avui, les sabanes herboses i llenyoses sud-americanes són poblades per descendents d’europeus, moltes vegades amb una part de sang indígena o africana, que mantenen uns valors ètics, religiosos i culturals d’ascendència europea i amb una economia integrada en l’economia nacional de l’estat on resideixen, alhora inserida en l’economia mundial dominada pels països desenvolupats de l’hemisferi nord.

A tots els països de l’Àfrica tropical es troben elements culturals indígenes que, malgrat els més de 70 anys de colonialisme, dominen a la societat i tenen un paper important en l’economia i la vida política. Tanmateix, tots els països han estat influïts profundament pel colonialisme que els originà. El colonialisme arribà tan sobtadament que s’imposà als elements nadius en lloc de fusionar-s’hi, com succeí a Amèrica. Els colons crearen països nous, nous tipus de govern i noves infrastructures, que constitueixen els anomenats ‘elements moderns’ que sovint coexisteixen amb els elements tradicionals, tant en els ambients rurals com en els urbans.

La situació a Austràlia, colonitzada per Anglaterra al final del segle XVIII, és més similar a la dels països americans. L’anglès és l’idioma nacional, els costums són els de la mare pàtria i l’economia nacional i local està fermament integrada en l’economia internacional. Austràlia és l’única regió de les que s’han tractat en aquest volum que es pot considerar una regió desenvolupada. Les poblacions nadiues de regions de sabana són més prominents que les poblacions nadiues de les regions de sabana de l’Amèrica del Sud, i també hi ha més consciència dels problemes dels aborígens fins al punt que s’ha iniciat un procés per restituir-los les terres o, si més no, en part.

L’experiència colonial asiàtica i africana difereix significativament de l’experiència colonial americana i australiana. En les regions de sabana d’aquests continents existia una població nombrosa i culturalment desenvolupada que moltes vegades resistí al conqueridor europeu, i que, com a conseqüència de la colonització, va perdre el control de la gestió dels seus recursos. Així, per exemple, els boscos secs de l’Índia han estat terriblement degradats, fins al punt que actualment no es pot parlar de l’existència d’un bosc sec sinó d’una sabana secundària; aquesta també està degradada i tendeix cap a una desertització que ja es manifesta en algunes regions. Les causes d’aquesta situació són múltiples, però es remunten a un sistema d’ús dels recursos introduït pels colonitzadors anglesos i perpetuat i reforçat pels governs nacionals des de la independència. Aquest sistema ofereix recursos naturals a preus molt baixos per al sector industrial i comercial urbà.

El fràgil equilibri entre flora, fauna i ésser humà, que ha prevalgut durant milers d’anys a les sabanes d’arreu del món, actualment és amenaçat, doncs, per les alteracions introduïdes durant el període colonial. Als nous països africans i asiàtics, com també al Brasil, a Veneçuela o a Austràlia, es manté el miratge que les sabanes són regions amb un elevat potencial productiu però, si bé és cert que la producció de moltes sabanes es pot incrementar fent una utilització més racional dels recursos, amb les tècniques que s’empren actualment no es pot resoldre el problema de l’alimentació als tròpics. Això sense comptar la necessitat de programes de desenvolupament sostenible per a evitar els accelerats processos de degradació que sovint experimenten moltes sabanes.

Les polítiques econòmiques mundials, dirigides pels països desenvolupats i les institucions internacionals que aquests controlen, determinen indirectament la magnitud del canvi ambiental i l’ús que es fa de les sabanes del món. Per exemple, les polítiques monetàries dels països desenvolupats i les taxes que imposen a la importació de productes d’origen animal procedents dels països tropicals, afecten considerablement el comerç de carn i, conseqüentment, la mida dels ramats i el grau de sobrepasturatge de les sabanes. De manera semblant, a escala nacional, l’estructura del poder i l’administració de les lleis ambientals determinen qui pren les decisions, cosa que influeix en el tipus d’explotació de la terra i el nivell de degradació ambiental. Per exemple, en un sistema polític en què el govern central tingui poc poder de gestió i, a més a més, hi hagi una elit de terratinents absentistes connectats amb el comerç exterior que controlin l’ús de la terra, normalment no es farà una explotació sostenible. En canvi, és més probable que l’explotació sigui sostenible en un sistema amb un poder central efectiu que protegeixi els interessos dels petits productors locals, que treballen la seva pròpia terra i proveeixen el mercat local.

A causa de la baixa productivitat i de la gran irregularitat dels recursos, tant en el temps com en l’espai, les poblacions humanes de les sabanes han hagut de desenvolupar sistemes de gestió molt complexos. Aquests sistemes són molt eficients, i fins fa poc han satisfet molt bé les necessitats dels habitants de les sabanes. Però, malauradament, no han pogut resistir els canvis polítics, socials i econòmics del món en general, ni de les sabanes en particular, i especialment no han pogut fer front a les pressions demogràfiques.

El cas indi

Des de l’època de Buda, a l’Índia s’havia desenvolupat una política conservacionista basada en idees religioses. A l’Índia existeixen una sèrie de tabús, basats en idees religioses, que impedeixen la destrucció d’espècies de plantes i animals. Així, per exemple, el gran nombre de figueres sagrades (Ficus) incloent-hi l’arbre sota el qual meditava Buda segons la tradició, es deu a la creença que es tracta d’arbres amb propietats màgiques. Igualment, l’Índia és plena de boscos, llacs i indrets sagrats, que s’han mantingut intactes gràcies a diverses creences religioses. Així hi han sobreviscut espècies que han desaparegut d’altres zones, com ara l’arbre Kunstleria keralensis, conegut només d’un bosc sagrat a Kerala, o la tortuga Trionyx nigra, que sobreviu en una llacuna sagrada a Bangladesh. Un altre tipus de conservació indirecta són els vedats de caça dels ex-reis i maharajàs de l’Índia. A aquests monarques els agradava la caça i mantenien zones privades de caça que eren vedades a la població. D’altra banda, els elefants eren utilitzats com a bèsties de treball, però sobretot com una espècie de cavalleria en les guerres, per això els governants mantenien ‘reserves boscoses d’elefants’, i possiblement d’aquesta manera salvaren l’espècie de l’extinció.

En el període pre-colonial, els recursos naturals s’utilitzaven localment perquè no hi havia una indústria nacional. Això canvià a partir de l’ocupació anglesa. Durant l’època de colonització el sector industrial era situat a Anglaterra i els recursos (fusta, cotó, minerals) s’enviaven per via marítima cap a Europa. Primer, però, s’havien de transportar als ports, i per a això es construí una xarxa ferroviària. La fusta dels boscos es destinava a la construcció de travesses dels ferrocarrils, que s’utilitzava per a exportar la resta de productes de valor dels boscos, sobretot la fusta de tec, i per a fer carbó vegetal per a les màquines de tren. Això augmentà notablement la demanda de fusta. Els anglesos no respectaren la tradició centenària que assignava les zones arbrades a les poblacions locals, i en feren un ús lliure. Després de la Primera Guerra Mundial comença el desenvolupament d’una indústria nacional, i alhora una demanda addicional de fusta. Els interessos locals industrials urbans, indubtablement estan interessats a mantenir el baix cost de la primera matèria. Tres factors han contribuït a mantenir aquesta situació: l’apropiació per part del fisc de totes les terres comunes i zones arbrades, l’interès de l’estat de subministrar fusta de les reserves forestals fiscals, i un sistema en què els preus dels productes agro-pecuaris i forestals és molt menor que el preu dels productes industrials.

Amb la independència, la situació empitjorà. Els anglesos havien intentat parar en la mesura del possible la industrialització de l’Índia, però el nou govern la promogué, seguint les línies de desenvolupament dels països desenvolupats. L’estat independent continuà el règim de control central de molts recursos que havien instituït els anglesos, i fa molt poc temps que ha començat a desenvolupar-se una consciència conservadora.

El cas australià

Els europeus arribaren al continent australià tot just al final del segle XVIII, però ràpidament desplaçaren els aborígens, els prengueren les terres, principalment les més productives per a l’agricultura, i els relegaren a les regions marginals, o sigui, als deserts i les sabanes de l’interior del continent. En aquestes remotes regions, els aborígens continuaren practicant la caça i la recol·lecció i mantingueren la seva cultura, molt rica en tradicions i tecnologies. Aquestes poblacions aborígens, tot i que porten una vida molt diferent a la dels descendents dels europeus, estan al corrent dels canvis que es produeixen i no s’estanquen en el passat. El que pretenen els aborígens australians, com moltes altres poblacions tradicionals del món, és que se’ls permeti conservar els valors culturals i l’estil de vida dins del context cultural i econòmic majoritari. En primer lloc, demanen que se’ls asseguri la propietat de les terres que habiten, i que se’ls compensi per les que han perdut.

Al segle XVIII els anglesos, seguint els principis del filòsof John Locke sobre la propietat i d’acord amb un prejudici general d’aquella època, pensaven que els aborígens no tenien cap dret sobre la terra, ja que únicament n’utilitzaven els recursos naturals, però no la cultivaven, no habitaven en poblats fixos ni erigien estructures permanents. Aquests raonaments permeteren als colonitzadors usurpar la terra als aborígens i parlar de colonització en comptes de conquesta. A més a més, com que els aborígens no posseïen cap govern central ni representants oficials, els anglesos conclogueren que no hi havia ningú amb qui pactar una compra de terres mentre que, si més no, ells portaven als nadius tots els beneficis de la civilització occidental. Naturalment, els aborígens no veien cap benefici en el fet de veure’s exclosos de les terres on havien habitat durant milers d’anys ni veien tampoc en els colonitzadors anglesos (al començament majoritàriament presidiaris) ni més tard en els seus descendents australians uns missatgers de cap civilització que els interessés. El resultat va ser una resistència armada a la penetració anglesa, que va resultar inútil perquè s’havien d’enfrontar a les armes de foc i l’organització militar britàniques. Els aborígens que sobrevisqueren foren confinats a reserves situades en regions marginals com ara la terra d’Arnhem, al N d’Austràlia.

Aquesta situació començà a canviar a partir dels anys setanta, amb la creació d’un moviment nacional australià que defensa els drets dels aborígens, i quan els immigrants han pres consciència de la injustícia de la història amb els habitants originaris del continent. El descobriment d’importants dipòsits minerals a les reserves ha estat un altre dels motius que han impulsat el canvi en la llei de propietat a Austràlia. L’Aboriginal Land Rights Act, del 1976, permet que els aborígens recuperin les seves terres i s’independitzin. Uns quants han iniciat operacions ramaderes, mentre que altres retornen a la vida de caçadors i recol·lectors. Com que hi ha parcs naturals que es troben dins de les terres propietat dels aborígens, per exemple el parc nacional de Kakadú, una part dels diners que s’ingressen al parc són per a ells, que també participen en els programes de desenvolupament i conservació. Igualment reben uns ingressos per l’explotació de minerals que es fa a les seves terres.

Les tensions contemporànies entre producció i explotació

L’augment de la població mundial ha creat, tant a dins dels governs dels països tropicals com a les comunitats rurals, una pressió per a la utilització cada vegada més intensa de les sabanes. De la caçera i la recol·lecció, que era el sistema que prevalia a totes les sabanes del món fa 6 000 anys, s’ha passat a la ramaderia, que és més productiva que la recol·lecció i que s’intensificà cada vegada més; i d’aquí es passà a l’agricultura, què és encara més productiva. L’impacte de la recol·lecció sobre el funcionament i la composició del bosc és mínim, mentre que el de la ramaderia ja és significatiu. L’impacte de l’agricultura, en destruir la vegetació i erosionar els sòls, sobretot en regions marginals, pot ser degradant i provocar la desertització.

Avui, a l’Índia, amb una població propera als 1 000 milions d’habitants, gairebé no hi ha bestiar que exploti pastures naturals, ja que els espais on podrien fer-se es dediquen al conreu sempre que és possible. Però l’augment de la produccció agro-pecuària a causa de la intensificació de l’ús de la terra no és sempre suficient per a abastar les necessitats locals, tenint en compte l’augment de la població. Per exemple, entre el 1965 i el 1989, el nombre de caps de bestiar als països de l’W del Sahel (Senegal, Mauritània, Mali i Burkina Faso) augmentà de 37 a 45 milions de caps, un augment considerable. No obstant això, aquest creixement fou menor que el de la població, que va créixer el 0,6% per damunt del creixement de la població del bestiar, per la qual cosa el nombre de caps de bestiar per habitant baixà de 2,9 a 1,9. Als països del centre del Sahel (Níger, Txad i Sudan), en canvi, el bestiar es va duplicar entre el 1965 i el 1989, i es passà de 2,0 a 2,2 caps de bestiar per habitant. L’increment del nombre de caps de bestiar, malgrat que sovint és totalment insuficient per a cobrir les necessitats de la població, té un efecte molt gran sobre el medi ambient. En efecte, el creixement dels ramats produeix el sobrepasturatge dels camps, amb la qual cosa el sòl queda desprotegit, augmenta l’erosió i en conseqüència disminueix la capacitat productiva de la terra. Indubtablement, l’eficiència d’ús dels recursos ha d’augmentar a través de l’adopció de noves tècniques sostenibles. El gran problema és com desenvolupar aquestes tècniques abans que es degradin els recursos.

Els problemes de gestió varien d’un país a l’altre, i de regió en regió d’acord amb la situació física local, amb els aspectes locals del clima, amb la situació econòmica general, amb la situació econòmica i social de la població local i amb les seves aspiracions. Així, per exemple, durant la dècada dels vuitanta la regió de les sabanes herboses i llenyoses del Sahel patiren una enorme sequera que trasbalsà el sistema de vida de les poblacions d’aquestes regions, sobretot dels pastors, que perderen gran part dels seus ramats per la manca de pastures. Amb el retorn de les pluges, els pastors han tornat a incrementar els seus ramats, amb augments d’entre el 25% i el 40% en algunes regions, com a Mali. Durant l’última dècada s’han observat tres tipus de canvis en la ramaderia al Sahel. En primer lloc s’ha observat una disminució de la ramaderia transhumant i un increment de la ramaderia sedentària. Ara els ramats es mouen només localment. Conjuntament, hi ha hagut un increment de l’agricultura, i sobretot de l’explotació mixta d’agricultura i ramaderia. Un altre canvi és que, durant èpoques de sequera, els ramats i els drets sobre les pastures són venuts pels pastors tradicionals a persones de fora de l’àrea, com ara comerciants o funcionaris, amb el resultat que estan adquirint el control de les pastures persones que no són pastors. Finalment, i com a resultat de l’efecte de les sequeres i de la concentració de ramats en àrees més limitades a causa de l’increment de l’agricultura i la disminució de la transhumància, el sobrepasturatge i la degradació de les pastures ha augmentat notablement.

A causa de l’elevat creixement demogràfic experimentat pels països tropicals durant les últimes dècades, el seu futur econòmic dependrà en gran part de la seva capacitat de desenvolupar l’agricultura. El problema principal de l’agricultura tropical en les regions de sabana és el baix nivell nutritiu dels sòls. En el sistema tradicional d’agricultura itinerant l’agricultor cultiva una parcel·la durant dos o tres anys, mentre que els rendiments cobreixen les seves necessitats. Quan els rendiments esdevenen massa baixos, l’agricultor itinerant abandona la seva parcel·la i es desplaça a una parcel·la verge. La parcel·la abandonada és envaïda per la vegetació natural i, després d’un període que varia entre set i vuit anys o fins i tot més, el sòl recupera part dels seus nutrients i pot ser cultivat novament. Aquest mètode tradicional és sostenible i conserva recursos però requereix molta terra i una densitat humana baixa. Amb el creixement de la població, cada agricultor tradicional itinerant posseeix menys i menys terra i, per tant, el temps que cada parcel·la pot quedar en guaret és cada vegada més curt. En moltes regions la terra es cultiva ara de manera permanent però utilitzant encara les tecnologies tradicionals. Tanmateix, sense alguna tècnica de recuperació de la fertilitat perduda, els sòls es degraden, de vegades s’erosionen i esdevenen estèrils. Sense la introducció de tècniques que tornin al sòl els nutrients que se’n treuen amb la collita, i que protegeixin el sòl de l’erosió, no es pot resoldre el problema de l’alimentació als països tropicals de sabana. El problema és especialment greu a l’Àfrica i l’Índia.

Fins ara la majoria dels països tropicals han posat la seva esperança per resoldre el problema de la baixa productivitat de la seva agricultura en l’ús de tècniques d’alta inversió similars a les utilitzades pels països desenvolupats de la zona temperada. Això s’ha anomenat la revolució verda. Sens dubte, l’agricultura altament productiva dels països desenvolupats és un model per a l’agricultura tropical. La genètica, la biotecnologia, l’edafologia i la fisiologia animal i vegetal poden ajudar a resoldre molts dels problemes de l’agricultura tropical. Però la situació física i sobretot la situació social dels països tropicals difereix a vegades dràsticament de la situació dels països temperats. Les tecnologies de l’agricultura temperada no sempre es poden transferir als tròpics, i fins i tot quan això és possible, no sempre és desitjable pels problemes socials i polítics que crea. El que fa falta és el desenvolupament de tecnologies noves que puguin resoldre el problema bàsic de la baixa productivitat de l’agricultura tropical tradicional, però que tinguin en compte el cabal de coneixement que ha acumulat aquesta agricultura, i sobretot que respecti els valors culturals de les poblacions locals i les seves aspiracions.

A l’encalç del desenvolupament econòmic, la majoria dels països tropicals i les institucions agrícoles, com per exemple universitats i estacions agrícoles experimentals, han descuidat el coneixement tradicional de les seves poblacions. La cultura oral de les poblacions tradicionals africanes i asiàtiques representa una gran font de coneixements sobre agricultura sostenible que no ha d’ésser ignorada. La situació ambiental, les condicions físiques del medi tropical i sobretot les condicions socials dels països tropicals, difereixen significativament de les condicions dels països temperats; així, un simple trasplantament de les tècniques agrícoles del N desenvolupat no és viable, com ha quedat palès per molts experiments efectuats en el passat (com el cas dels cacauets a Kenya després de la Segona Guerra Mundial). Per la seva banda, les tècniques agrícoles tradicionals, per bé que molt sostenibles des del punt de vista ambiental, no són suficientment productives per a ser una solució al problema agrícola dels tròpics, però poden donar una base sobre la qual desenvolupar tècniques més productives.

Una tècnica tradicional que admet una millora que la faci més productiva és l’agrosilvicultura. Consisteix a cultivar conjuntament en el mateix terreny una barreja d’arbres i altres conreus no arboris. L’objectiu és satisfer les necessitats de les persones que viuen de la terra i al mateix temps assegurar la sostenibilitat de la producció en mantenir la integritat ecològica. L’agrosilvicultura és una variació del sistema d’agricultura itinerant d’artigatge, que també combina cultius amb arbres; la diferència és que en el cas de l’agrosilvicultura es cultiva la terra de manera permanent. A través del cultiu d’espècies apropiades d’arbres, especialment lleguminoses, es millora la qualitat dels sòls i conseqüentment augmenta la seva productivitat. La destrucció dels boscos és minimitzada. Els guarets es converteixen en guarets productius, en mantenir-hi cultius útils, sia d’arbres o de pastures.

La idea de l’agrosilvicultura no és nova, es practica en diverses parts del món des de fa molt temps; a Nigèria, per exemple, s’utilitza un tipus d’agrosilvicultura tradicional anomenada “taungya”. El principi de l’agrosilvicultura es basa en la complementarietat de determinades espècies, especialment lleguminoses i gramínies, i en el fet de mantenir el sòl sempre cobert d’algun tipus de vegetació per tal d’evitar l’erosió. En aquesta mena d’agricultura es cultiven conjuntament diverses espècies que maduren seqüencialment i, tan bon punt es cull una espècie, se’n planta una altra al seu lloc. Els arbres extreuen aigua i minerals de les capes més profundes del sòl i les seves fulles, en caure, adoben el sòl; proporcionen, a més, llenya i fruits comestibles per al camperol, i també poden servir per a alimentar el bestiar. El conreu d’espècies llenyoses i herbàcies en files alternatives, l’enriquiment dels guarets cultivant lleguminoses, la utilització de tanques vives són diferents facetes de l’agrosilvicultura. Certament, l’agrosilvicultura requereix més mà d’obra que l’agricultura intensiva en capital, que fa servir maquinària i energia fòssil, però en les zones rurals dels països tropicals hi ha un excés de mà d’obra i una manca de capital de manera que l’agrosilvicultura, en ocupar més gent, també serveix per a resoldre el problema de l’atur.

Cada vegada resulta més clar que la conservació de l’entorn, i l’ús sostingut dels recursos requereix un enfocament global. En els països tropicals, i encara més en regions de sabanes, conservar és manejar els recursos que utilitzen i mantenen les poblacions humanes. Els arbres de les sabanes llenyoses són part d’aquest recurs, i també ho és la fauna silvestre. Per tant, la conservació de la fauna i la flora seran possibles només si se’ls veu com a part d’una estratègia més inclusiva, que tingui com a objectiu la conservació de la capacitat productiva de tot l’ambient i que tingui en compte les necessitats de desenvolupament de les societats humanes.

El cas de la sabanització ramadera del tròpic americà ‘mediterrani’

L’intens procés de transformació dels boscos tropicals en praderies cultivades de pastures farratgeres, no tan sols ha alterat el paisatge sinó també les relacions entre els organismes que hi habiten o hi habitaven. Aquests processos de transformació a l’engròs, de vegades reben noms que arrelen i acaben sent d’ús comú, tot i que manquen d’un fonament biològic. Això és el que ha passat amb el terme sabanització, utilitzat per a designar el fenomen de conversió de milers d’hectàrees de selva tropical en praderies forestades amb arbres dispersos i clapes romanents d’espècies vegetals originals, o bé en sistemes degradats on predominen les espècies resistents al foc i al pasturatge intensiu.

A la zona tropical del Nou Continent anomenada ‘mediterrània americana’, és a dir, la regió que envolta aquesta mar ‘mediterrània’ tropical de les Antilles, la sabanització s’ha fet present d’una forma insòlita. La greu desforestació que s’hi ha produït durant les darreres dècades ha evidenciat el perill que es corre que desaparegui una bona part de la biodiversitat neotropical. Aquesta interpretació del fenomen difereix de la visió convencional, que considera les sabanes com el resultat de l’alteració o pertorbació dels sistemes forestals tropicals, i que, per tant, adjudica a les sabanes d’aquesta àrea un origen quasi exclusivament secundari, segons el qual apareixen per efecte de la degradació i l’empobriment dels sòls i dels hàbitats a resultes de l’explotació intensiva dels recursos naturals.

Les arrels ibèriques del fenomen

L’expansió de la ramaderia en aquestes terres no és un fenomen recent. Obeeix a un procés històric que es remunta a l’arribada dels espanyols a les terres americanes en un escenari natural especialment favorable per al seu desenvolupament i expansió. El que actualment es considera una ramaderització extensiva de les terres americanes no és més que el resultat de 500 anys d’història. En efecte, la ramaderia com a activitat productiva s’inicia a Amèrica ja el 1492 amb l’arribada a les Antilles de Cristòfol Colom. Els primers ungulats s’establiren a les illes d’Hispaniola, Cuba, Santo Domingo, Puerto Rico i Jamaica. La magnitud de l’expansió ramadera a les Antilles queda ben palesa amb els 141 ramats que s’establiren a l’illa de Cuba al segle XVI, la majoria en àrees de sabana. A la mateixa època, a Puerto Rico hi havia un terratinent que posseïa més de 12 000 caps de bestiar.

La cultura ramadera dels conqueridors provenia, en bona part, de la regió meridional de la Península Ibèrica, que a la llarga tingué una influència important en el desenvolupament d’aquesta activitat al continent americà. El 1520 es traslladaren els primers caps de bestiar a les terres continentals americanes, i en algunes colònies, com per exemple a Nova Espanya (l’actual Mèxic), el bestiar augmentà considerablement. Els primers 700 animals que arribaren a les terres baixes, càlides i humides del golf de Mèxic es multiplicaren extraordinàriament durant els següents 70 anys fins a arribar als 1 300 000 caps, el 70% dels quals es trobaven a les terres baixes tropicals de Nova Espanya. Els europeus havien introduït en aquestes terres tropicals un ungulat molt peculiar, el bou. Transhumant i amb una estratègia de pastura extensiva, ocupava grans extensions de terreny i al Nou Continent es tornà silvestre. El creixement demogràfic del bestiar era excepcional i les seves necessitats alimentàries requerien una gran abundància de recursos, en aquest cas de pastures, i va ser així com sota el nou escenari colonial les condicions naturals canviaren.

Al Nou Continent existien, des de segles enrere, diverses civilitzacions amb una cultura molt important. Els habitants del Nou Món havien desenvolupat una cultura ramadera, sinó que cultivaven la terra amb l’ajuda del foc. Això permet suposar que hi havia hagut certes transformacions de la vegetació natural associades a l’ús del foc. En els territoris densament poblats, els incendis afavorien el creixement de comunitats herbàcies obertes. Al contrari del que generalment es pensa, quan els europeus van arribar, les terres baixes americanes no eren cobertes per tapissos continus de selva. Igual que en la regió meridional de la Península Ibèrica, en aquests territoris abundaven les gramínies, la sal i l’aigua. A les zones baixes tropicals de les ribes de les Antilles, hi ha indicis que el paisatge era constituït per un mosaic de zones forestals i pastures obertes.

Les conseqüències de la pressió ambiental del bestiar

Les conseqüències que aquesta invasió ramadera tingué en el territori mesoamericà són diverses. Els ramats ocuparen un nínxol ecològic fins aleshores buit i afectà les altres espècies de l’hàbitat, tot i que segurament no alterà radicalment el paisatge. En l’àmbit social, s’afavorí la creació de grans latifundis i ramats, i aparegué una cultura ramadera basada en el comerç intern i extern dels seus productes. L’experiència en bestiar dels esclaus africans se sumà a la dels hispans i donà lloc a una mescla cultural, reflex de la biològica, que se sintetitza en el mulat, un vaquer expert en el maneig del ramat. Ja al segle XVII la cultura ramadera estructura la vida agrària d’extenses regions. El bestiar és present en la vida quotidiana, en la música, en el cant i en el ball. Amb ell també sorgeix l’hisendat, l’amo del bestiar, figura que perdurarà fins al principi del segle XX.

La segona etapa de la història del bestiar en aquesta part de l’Amèrica riberenca de les Antilles s’inicià amb un toro i una vaca criolls, no tan assilvestrats com els seus avantpassats i subjectes a uns sistemes de cria més tecnificats. Al final del segle XIX s’inicia un creixement demogràfic explosiu, cosa que genera una major competència per l’espai, els aliments i la resta de recursos. Al mateix temps, apareixen noves necessitats de consum i comerç que requereixen la modernització dels processos productius.

En aquest escenari té un paper molt important la cultura ramadera anglesa, que es caracteritza pel maneig intensiu dels ramats formats per animals robustos amb molta carn i greix. La cria d’animals amb aquestes característiques requereix tècniques especials, com el desenvolupament i el conreu de les praderies artificials, les millores genètiques, la utilització de farratge i l’aplicació de noves mesures sanitàries. Amb la finalitat d’introduir el model de producció anglès a les terres tropicals americanes, s’hagueren d’aplicar tota una sèrie de canvis en el ramat per tal que aquest complís els requisits exposats precedentment. El maneig es feia de manera més intensiva, amb pastures cultivades, terrenys tancats i amb una altra varietat bovina, el zebú (Bos taurus), provinent de l’Índia i considerada la candidata idònia per a aquesta nova empresa econòmica.

Paradoxalment, la cria de zebús al tròpic americà, juntament amb la intensificació respecte al període anterior, ha ampliat encara més l’extensió de terres destinades a la ramaderia. Això ha implicat el retrocés de la frontera agrària i la transformació de la productivitat agrícola. Part de les terres de conreu destinades a l’alimentació humana s’utilitzen ara per a la producció de farratge. Pel que fa als paisatges naturals, aquest nou model ramader comporta la substitució de les selves per praderies, i la introducció d’un petit nombre d’espècies de gramínies exòtiques, originàries de les sabanes, generalment africanes, que han estat considerades millors que les autòctones. Aquest procés, que modifica les característiques dels sistemes ecològics existents, se’l pot anomenar africanització de la flora adventícia de les zones tropicals.

La situació a la segona meitat del segle XX

El motor de tots aquests canvis és un nou patró de consum que dóna preferència a l’alimentació a base de proteïnes naturals. Es crea una nova cultura, la de les classes mitjanes urbanes, que copien els costums dels països industrialitzats. Es fomenten les vendes a l’exterior, es promulguen polítiques agràries que beneficien la propietat pecuària i es promouen incentius fiscals i crediticis que alimenten el negoci de la ramaderia. És la política de ‘vaques grasses i camperols magres’; en definitiva, és l’imperi del bestiar.

Els costos ecològics d’aquest creixement pecuari s’aguditzaren durant la segona meitat del segle XX. En vint anys la cabana ramadera de l’Amèrica Central s’incrementà en un 80%, i la producció càrnia en un 170%. Del 1950 al 1970, els països centramericans perderen dues terceres parts de les selves tropicals, i més de dues terceres parts de les terres cultivables s’utilitzaren per a la producció ramadera. Entre el 1960 i el 1970 les pastures de Panamà s’incrementaren en un 43%. A Costa Rica, en 20 anys es desforestà el 80% de les selves, i la meitat de les terres cultivables es convertiren en pastures. A Hondures, el 1952, el 40% de les terres potencialment agrícoles es destinaven a la ramaderia i el 1974 aquesta proporció va augmentar fins al 60%. A Nicaragua, entre el 1960 i el 1970, les pastures cultivades augmentaren en un 48%. A Guatemala el creixement dels ramats de bovins, entre el 1968 i el 1970 arribà a 1,9 milions de caps, i en 5 anys més s’incrementà en un 30%. A Mèxic, des del 1987 s’han perdut uns 15 milions d’hectàrees de bosc, que s’han convertit en pastures. Només a l’estat de Veracruz les pastures han augmentat en un 40%, i del 1940 al 1990 passaren de representar el 30% de la superfície estatal a representar-ne el 70%. En aquest estat, el creixement dels bovins (5 milions i mig de caps l’any 1990) és semblant a l’experimentat per la població humana (7 milions d’habitants aquest mateix any). Només al segle XX, el creixement de la frontera pecuària ha provocat la desforestació de 2 milions d’hectàrees.

La síntesi i la interpretació global del fenomen

L’expansió de l’activitat ramadera que es donà al voltant de la mar de les Antilles al principi de l’època colonial no hauria estat possible sense l’existència d’un estoc de recursos alimentaris suficient per a mantenir una població que creixia considerablement. Aquesta etapa marcà un primer canvi en la vegetació: les terres obertes amb pastures o herbes aptes per a l’alimentació animal —és a dir, les sabanes— s’incrementaren a despeses del mosaic format per selves i sabanes. En el cas particular de Mèxic, al principi del segle XVII hi ha una forta davallada del nombre de caps de bestiar. Els factors que expliquen aquesta disminució són diversos: un esgotament dels recursos alimentaris que durant els primers 100 anys de la colònia foren abundants; l’empobriment i la degeneració genètica dels ramats; un increment considerable en la demanda de productes carnis per alimentar la població mestissa urbana i la població indígena rural; i l’increment de l’exportació de productes no peridors. Tot això sota un sistema econòmic colonial.

Una segona etapa de profunds canvis ecològics s’inicià al final del segle XIX amb la recuperació gradual de la població ramadera que promogué el canvi de model productiu aplicat per a millorar l’eficiència econòmica. La substitució del bestiar crioll per una població suposadament més ben adaptada a les condicions dels tròpics tingué conseqüències dràstiques, tant de natura ecològica com tecnològica i econòmica. Els recursos alimentaris disponibles no eren adequats, i calgué alguna cosa més que l’extensió de les superfícies de sabana: la substitució de les sabanes per praderies artificials, entre les altres mesures ja esmentades. Aquests canvis es realitzaren a partir de les formacions vegetals existents en aquell moment, o sigui, a partir de les extenses sabanes i els boscos tropicals. En termes ecològics, aquest procés es pot interpretar com una substitució a gran escala de les diverses formacions vegetals existents per una única formació més simple pel que fa a l’estructura i a la composició específica.

En aquest procés el paisatge de les terres baixes mesoamericanes ha sofert una transformació profunda, de manera que es fa difícil reconstruir de manera fidedigna els paisatges originals. Els canvis ocorreguts recentment demostren que la substitució d’una espècie animal comporta necessàriament la transformació de les condicions ecològiques que li permetien sobreviure.

De la cacera i la recol·lecció a l’agricultura intensiva

Qualsevol sistema tradicional d’explotació de la sabana, ja sigui la recol·lecció, la caça, la ramaderia o l’agricultura, permet que els materials es reciclin de manera natural. Les condicions de les diferents localitats de la sabana poden ser més o menys bones segons l’any. Tradicionalment, quan la productivitat d’una determinada zona disminuïa (ja fos a causa del sobrepasturatge, de la manca de pluges o bé del conreu massa continuat) es deixava descansar durant un cert temps, ja que es disposava de prou terres. Tots els productes químics dels elements naturals utilitzats per les poblacions humanes tradicionals de les sabanes acabaven retornant altra vegada a la terra, l’aire o el lloc d’on havien sortit, ja que les societats eren autosuficients. L’augment de població, però, ha incrementat la pressió sobre la terra. Els camps ja no es poden deixar en guaret gaire temps, ja que la necessitat d’aliments obliga a cultivar-los amb molta més freqüència. A més, la sabana ja no és un sistema tancat. Actualment s’exporten molts productes de la sabana (i amb ells els nutrients que contenen), com per exemple bestiar, goma aràbiga, soia, fusta o carbó vegetal. La major part d’aquests productes van a parar a les ciutats dels tròpics o la zona temperada, i els nutrients de les sabanes acaben a les clavegueres i als abocadors. Si els nutrients no es retornen, la capacitat productiva de les sabanes continuarà disminuint. L’agricultor modern elimina completament la vegetació natural i cerca cultivar de manera contínua. Però, sense tècniques per a reposar els nutrients que s’extreuen i els canvis que efectua el cultiu en el sòl, l’agricultura moderna no és sostenible.

L’impacte de l’activitat dels caçadors i recol·lectors

El caçador i recol·lector obté la totalitat del seu aliment de la natura. Tot i que el nombre d’espècies que utilitza és molt gran, algunes són molt més importants que altres, com el mongongo o tilipi (Megaphrynium macrostachyum) a Botswana i a Namíbia, els fruits del qual constitueixen el 50% de la dieta dels !kung, un grup de caçadors i recol·lectors sans. En tot cas, els caçadors i recol·lectors veuen la natura com la seva única font de recursos, i han desenvolupat al llarg dels segles un sistema de vida, de creences i de valors per tal de protegir-lo. Els caçadors i recol·lectors utilitzen tots els recursos que els ofereix la sabana, tant vegetals com animals. Un exemple de caçadors i recol·lectors són els aborígens australians.

Els caçadors i recol·lectors que arribaren a Austràlia fa aproximadament 40 000 anys i s’escamparen per tot el país, hi desenvoluparen una cultura rica i diversa però mai no adoptaren el sistema agrícola d’obtenir recursos. El fet que Austràlia no ha posseït mai grans mamífers placentaris herbívors també ha impedit el desenvolupament de la ramaderia. Els aborígens, en canvi, desenvoluparen un sistema molt efectiu per utilitzar de manera eficient i sostenible els recursos naturals del continent. Així, per exemple, desenvoluparen un sistema de creences totèmiques que tingueren un efecte molt beneficiós sobre la fauna i la flora del país. En un radi aproximat de 2 o 3 km al voltant d’un lloc considerat sagrat, era totalment prohibit caçar o recol·lectar plantes; ni tan sols s’hi podia capturar un animal que hagués estat ferit en la caça fora del recinte si s’hi anava a refugiar. D’aquesta manera els recintes sagrats, que moltes vegades eren a llocs amb característiques ecològiques especials, esdevingueren reservoris de moltes espècies, una mena de reserva ecològica. Una altra característica de les creences religioses dels caçadors i recol·lectors australians que tingué un efecte conservacionista fou que cada clan estava sota la protecció o influència d’algun animal, i als membres d’aquest els era totalment vedat caçar o ferir l’animal totèmic. Altres grups de caçadors i recol·lectors en altres àrees de sabana d’altres continents mantenien idees i creences similars. La importància dels boscos sagrats de l’Índia com a refugi de moltes espècies és també ben coneguda, per exemple. Malgrat que els caçadors i recol·lectors no tenien consciència de conservació en termes moderns, el seu comportament és totalment compatible amb una visió conservacionista.

Això no treu que hagin estat poblacions de caçadors i recol·lectors les responsables de l’extinció de nombroses espècies, sobretot en illes. Tot i que les evidències paleontològiques i arqueològiques són indirectes i que poden haver intervingut altres factors, com canvis climàtics, totes les proves apunten cap als humans com a principals responsables de la desaparició, per exemple, dels grans mamífers del final del Plistocè. Per tant, tot i que sembla que aquestes poblacions feien un ús sostenible dels recursos, aquesta actitud no va prevaldre necessàriament al llarg de la història per a tots els grups humans. També és possible que aquestes poblacions que han sobreviscut fins avui en dia ho hagin pogut fer amb aquestes formes de vida precisament pel fet de ser les que tenien una actitud més conservacionista. Els grups que no tenien aquesta visió, o bé haurien desaparegut o bé haurien adoptat abans unes altres formes de vida.

L’impacte de l’explotació ramadera extensiva

Els pastors i sobretot els ramaders també veuen la sabana com un recurs. Tanmateix, aquests utilitzen menys espècies que els caçadors i recol·lectors. Com que el bestiar s’alimenta principalment de l’estrat herbaci, el maneig de la sabana que fan pastors i ramaders es dirigeix a incrementar la coberta herbàcia i a disminuir-ne la llenyosa, que es veu com una competència per a les pastures, excepte les espècies d’arbres que els animals brostegen o que es poden aprofitar com a plantes farratgeres. Certament moltes espècies llenyoses poden oferir aliment al bestiar en forma de material idoni per al brosteig, especialment quan els ramats són mixtos, i inclouen cabres o camells; els pastors, sobretot a les zones seques, són conscients del valor farratger d’algunes i les protegeixen. De fet, en general, és més probable que aprofitin de manera més eficient l’estrat arbori els pastors tradicionals que no pas els ramaders extensius, que en general intenten reduir la densitat de plantes llenyoses. Això no obstant, amb l’aparició de la ramaderia s’incrementen els problemes de gestió de la sabana.

La relació entre ramaderia i animals salvatges és un punt delicat de la gestió de les sabanes. En regions marginals, com les sabanes llenyoses, en què escasseja el farratge durant una part de l’any, la presència de ramats d’herbívors salvatges pot afectar la capacitat de càrrega de la vegetació. Un altre problema és la presència de depredadors, sobretot de grans depredadors, com els lleons africans. Els massais del Serengueti veuen, amb raó, la presència del lleó com una amenaça per als ramats i, quan poden, els cacen. Aquesta actitud és universal, i amb el desenvolupament de mètodes moderns de caça, la població dels grans felins ha disminuït a tot arreu fins a l’extrem que la majoria estan en perill d’extinció.

Un problema de gestió que requereix atenció immediata i seriosa és el creixement incontrolat dels ramats a les zones de sabana llenyosa i bosc monsònic sec, problema que és particularment greu a l’Índia. Alguns investigadors indis han trobat una correlació positiva entre la densitat del bestiar i el grau d’aridesa, i una correlació negativa entre la densitat de bestiar i la quantitat de farratge. A la zona de sabanes llenyoses, la població d’animals domèstics és molt més gran que la població humana (cosa que també és certa en zones de sabanes llenyoses i herboses de l’Amèrica del Sud i d’Austràlia), i això tractant-se d’un país amb una gran densitat humana. Especialment altes són les poblacions de cabres i ovelles. L’augment dels ramats d’aquests animals es tradueixen en un augment de l’erosió i de les espècies farratgeres no palatables, com la papilionàcia anomenada “jhamo” o “khip” (Crotalaria burhia), o la “lashtia” o “masethi” (Tephrosia purpurea), que també és una papilionàcia, els queixals de vella (Tribulus terrestris), una zigofil·làcia anomenada “gokhru” en hindi, o l’arç de tanques (Lycium europaeum), que és una solanàcia.

Una de les eines de gestió que s’estan utilitzant des de temps immemorials per a augmentar la densitat i la palatibilitat de les pastures en les sabanes és el foc. El foc té múltiples efectes però principalment és un factor que controla el límit entre el bosc i la pastura i la regeneració de la vegetació llenyosa. El foc s’utilitza com una eina per a reduir la coberta d’espècies llenyoses, sobretot d’arbustos, en regions de sabanes llenyoses. Moltes plantes llenyoses són molt susceptibles al foc, sobretot quan són plàntules o rebrots. Un dels problemes de l’ús del foc per a controlar la vegetació llenyosa és que cal una biomassa herbàcia suficient, sobretot de gramínies, per a alimentar el foc, cosa que no sempre passa, sia perquè les pluges són insuficients, o perquè hi ha massa pasturatge. A més, en el moment de la crema, perquè el foc sigui efectiu com a eina de control es necessiten unes condicions específiques d’humitat, temperatura i vent. Si aquestes no es donen, o bé el foc és inefectiu, o bé pot ser massa violent. L’ús excessiu del foc, conjuntament amb el sobrepasturatge, són en gran part els responsables del deteriorament de les pastures de moltes regions de sabana llenyosa, sobretot a la regió del Sahel, a l’Índia i en algunes zones d’Austràlia.

Un aspecte molt important de l’ús del foc com a eina de gestió de les sabanes és la freqüència i l’època de l’any en què s’ha d’aplicar per tal de controlar la vegetació llenyosa i estimular el rebrot de les pastures sense reduir la capacitat productiva de la sabana. Així, per exemple, al parc nacional del Serengueti, la crema anual va reduir sensiblement la densitat d’espècies d’Acacia, que proporcionen un farratge important per a la fauna silvestre d’herbívors. Alguns experiments en aquest mateix sistema han demostrat que si es crema la sabana cada tres anys, es pot controlar la invasió d’espècies llenyoses sense reduir l’oferta de farratge, i que si es combina el foc amb la pastura de vaques i cabres, una crema cada sis anys és suficient per controlar la invasió d’espècies llenyoses indesitjables. Un problema és que moltes espècies indesitjables des del punt de vista ramader són resistents al foc, com ara, en el cas de les sabanes de Kenya, la mimosàcia Acacia brevispicia o la composta Tarchonanthus camphoratus. En moltes regions es produeix un control mecànic de la vegetació llenyosa utilitzant pales mecàniques o arades especials. També s’han utilitzat herbicides químics, sobretot el 2, 4-D i el 2, 4, 5-T. En alguns llocs s’ha utilitzat també el control biològic.

El sobrepasturatge espontani o induït

Moltes sabanes del món han patit o pateixen sobrepasturatge. Es diu que una pastura o una sabana està sobrepasturada quan la pressió del bestiar redueix significativament la densitat i la productivitat de les espècies palatables, i quan la coberta vegetal és inferior al nivell que assoliria en condicions normals. El sobrepasturatge pot provocar l’erosió del sòl i la desertització. Les seves conseqüències són negatives tant des del punt de vista de la producció sostenible com de la conservació de la diversitat biològica.

La causa principal del sobrepasturatge és la presència d’un nombre d’animals domèstics superior a la capacitat de càrrega natural del sistema. Però també pot ser conseqüència d’una protecció excessiva dels animals salvatges, de l’eliminació d’espècies carnívores sense ajustar la densitat d’herbívors que controlen, i del tipus de gestió de la fauna salvatge en general. Per exemple, a molts parcs naturals africans, des del parc nacional de Kruger, a Sud-àfrica, fins al d’Amboseli, a Kenya, hi ha grans ramats d’elefants que causen grans estralls i són causa de desertització d’aquestes reserves.

Però el sobrepasturatge també pot ser el resultat indirecte de la variació aleatòria o cíclica de les precipitacions. A totes les sabanes hi ha cicles d’uns anys amb precipitacions superiors a la mitjana, seguits de períodes durant els quals les pluges són escasses. A les sabanes verges, poblades només per animals salvatges (cas de les sabanes australianes abans de l’arribada dels humans) durant el període de sequera moren molts animals, de manera que quan comença un cicle favorable de pluges la càrrega animal és relativament petita i la vegetació té temps de recuperar-se. A les sabanes on hi ha animals domèstics, però, la dinàmica és diferent. Al començament d’un període favorable de pluges els pastors i els ramaders aprofiten per a augmentar el nombre d’animals dels seus ramats. Això provoca una disminució de l’oferta de bestiar dels mercats i un augment del preu, coses que incentiven l’increment de la mida dels ramats. El nombre d’herbívors salvatges també augmenta durant les èpoques favorables. Per tant, en començar el nou període de sequera, la càrrega animal és molt superior a la capacitat natural. Aleshores els ramaders proven de reduir els estocs de bestiar portant els animals al mercat, de manera que l’oferta és superior a la demanda i els preus disminueixen considerablement. Això fa que no hi hagi incentius per a reduir els ramats, que durant tot el període de sequera es mantenen per sobre la capacitat natural de la sabana, en part gràcies als suplements de farratge però, principalment, sobrepasturant les sabanes. Tot això provoca una reducció significativa del farratge disponible, el conseqüent augment de mortalitat de la fauna salvatge i dels animals domèstics i grans pèrdues econòmiques, que agreugen encara més el problema.

Els pastors nòmades no estan tan afectats per les variacions dels preus del bestiar i, per tant, tampoc pels cicles de pluges. Tanmateix, en èpoques favorables també tendeixen a procurar augmentar el nombre d’animals dels seus ramats i a tractar de mantenir-los en un nombre superior a la capacitat de càrrega natural durant els anys de sequera, amb el sobrepasturatge consegüent i l’inevitable increment de l’erosió. Això es va poder observar perfectament durant l’últim cicle de sequera al Sahel.

La imposició a molts pastors nòmades de la reclusió dins de les fronteres d’un sol estat, ben sovint arbitràries, ha reduït dràsticament la llibertat de migrar en resposta a les sequeres i a altres problemes ambientals. Aquesta reclusió molt sovint s’ha fet per força, per exemple en el cas dels massais a Kenya i Tanzània o en el dels turkanes del N de Kenya, per exemple, que ja no poden portar els ramats de vaques no lactants a les muntanyes d’Etiòpia com ho havien estat fent durant segles. Un altre problema és l’expropiació forçosa, per part dels governs, de les terres més bones dels pastors per destinar-les a usos agrícoles (és, per exemple, el cas dels barabaigs, que ja s’ha comentat). En limitar el territori dels pastors, s’obliga els ramats a romandre en un mateix indret durant més temps, cosa que provoca el sobrepasturatge i la degradació de les pastures. L’objectiu que persegueixen els governs africans és transformar els pastors nòmades en ramaders sedentaris però, si no hi ha un canvi en la tecnologia i en la inversió, això limitarà encara més el moviment dels ramats i augmentarà la degradació de la sabana.

Les tècniques veterinàries modernes han introduït mesures sanitàries que han permès millorar la supervivència del bestiar. Els pous artificials ajuden els animals a sobreviure durant l’època de sequera. En eliminar algunes de les causes de mortalitat que en el passat controlaven les poblacions animals, el nombre de caps de bestiar s’ha incrementat. Això es percep com un efecte positiu ateses les creixents necessitats alimentàries de les poblacions africanes. Però l’increment del nombre d’animals i la restricció dels ramats a determinades àrees han causat el sobrepasturatge de les sabanes, i una gran mortalitat en èpoques eixutes, com la que s’experimentà durant els anys vuitanta al Sahel. Al seu torn, això és causa de fams i patiments entre els pastors, que ara també són més nombrosos gràcies al mateix increment dels ramats i a les millores sanitàries. En èpoques de fam els governs nacionals i les institucions de caritat internacionals envien carregaments de menjar, normalment a una localitat del centre de la zona afectada. Els pastors i el bestiar supervivent es concentren en aquesta localitat, que sol quedar totalment degradada. El subministrament d’aigua gràcies a la construcció de pous pot solucionar el problema a curt termini, però provoca una altra espiral en l’augment del nombre d’animals i de persones, i més degradació i sobrepasturatge. Aquesta situació tan desastrosa és el resultat de voler extreure més energia i més matèria de l’ecosistema de sabana sense canviar la forma d’explotació ni invertir en nova infrastructura.

Els responsables de la degradació de les sabanes semiàrides de l’Àfrica central no són, doncs, únicament, els pastors. Aquesta degradació és, en gran part, causada en realitat per forces exteriors, des de les restriccions que els governs imposen als desplaçaments del bestiar, fins a la intervenció directa en aquestes societats per la via de la construcció de pous o per la provisió de serveis sanitaris. Sense interferències, la ramaderia nòmada és sostenible i productiva, com ho demostra el fet que a l’Àfrica s’ha practicat amb èxit durant més de 6 000 anys, però l’estil de vida dels pastors nòmades és amenaçat per la competència per la terra amb poblacions d’agricultors, i per la particular visió de futur dels habitants de les ciutats. Tot i que el pastoralisme nòmada és sostenible, només permet un nombre limitat de persones per unitat de superfície, i la densitat de població a gran part de l’Àfrica supera de molt aquest nombre.

Per tal de reduir els efectes negatius de la sequera, els ramaders sedentaris intenten importar farratge d’altres zones i a moltes regions han construït pous per poder abeurar el bestiar a la mateixa propietat. Aquests sistemes permeten al ramader reduir les seves pèrdues durant els períodes de sequera, però impedeixen que les pastures es recuperin durant l’època de pluges. Efectivament, així que s’ha acabat la secada, el ramader deixa pasturar els animals altra vegada a la sabana, cosa que no permet que es completi el cicle natural i que les pastures es puguin recuperar durant una època amb poca càrrega animal.

Una altra de les causes del sobrepasturatge és la utilització de la sabana per diversos productors, cosa que s’ha anomenat la ‘tragèdia dels comunals’. Com que la sabana i les seves pastures són de propietat col·lectiva, cada individu intenta treure’n el màxim profit, amb la qual cosa la sabana se sobrepastura i es degrada. Les societats tradicionals de pastors reconegueren aquest perill i desenvoluparen regles molt estrictes per tal d’evitar-lo. Tradicionalment, a l’Àfrica cada tribu podia utilitzar en exclusiva una determinada regió, que defensava tenaçment contra la invasió d’altres grups. Cada tribu tenia unes regles estrictes que determinaven la manera i l’època en què es podien utilitzar els diferents recursos de la sabana. Així, al llarg dels segles les societats tradicionals de pastors anaren fent un ús sostenible de les sabanes africanes. Aquest sistema, però, ha deixat de funcionar a causa d’una sèrie de raons, com el canvi en el sistema de tinença de la terra, l’augment de població o la pèrdua de certs recursos essencials. Actualment hi ha moltes poblacions de pastors nòmades que sobrepasturen i degraden la sabana amb la mateixa intensitat que els ramaders comercials.

L’impacte de l’activitat agrícola

L’agricultura, inclosa l’agrosilvicultura, ocasiona més transformacions del medi, fins i tot en les seves formes més tradicionals, que la cacera i recol·lecció o la ramaderia extensiva. L’agricultor obté el seu aliment, no de les espècies pròpies de la sabana, sinó d’espècies, autòctones o exòtiques, que planta deliberadament. L’agricultor transforma la vegetació, i aquest procés també afecta molt negativament la fauna, ja que li pren els recursos de què viu o, encara pitjor, si s’alimenta dels cultius, l’agricultor la considera una plaga i tots els seus esforços es concentren a eliminar-la. L’agricultura substitueix un ecosistema complex, que suposadament és el resultat de milions d’anys d’evolució, per un sistema ecològic més fàcilment explotable, molt simplificat i productiu.

Com més sofisticat i modern és l’agricultor, més profunds són els canvis que duu a terme. L’agricultor itinerant artiga petites illes al bosc per als seus cultius, que després abandona permetent que el bosc nadiu recuperi el territori perdut. El sistema és en aquest cas força sostenible, les cendres dels arbres cremats contenen un percentatge força elevat de sodi i calci que s’incorpora al sòl. Els cultius que es planten immediatament després d’haver preparat el terreny poden absorbir aquests elements —i altres—, i rendeixen bé. Però l’any següent el contingut de nutrients del sòl ha disminuït, ja que les plantes de la collita anterior els han absorbit; a més, el calci i el sodi es dissolen en l’aigua de pluja que se’ls emporta i les males herbes competeixen amb les plantes conreades pels nutrients del sòl, de manera que els rendiments són menors i l’agricultor es veu obligat a buscar una altra clariana per cultivar. A poc a poc la vegetació natural envaeix el camp abandonat i al cap d’un temps (tradicionalment, entre 10 i 30 anys) l’agricultor retorna al camp original i torna a començar el procés. L’augment de població i la disminució de la superfície controlada pels agricultors tradicionals fa impossible deixar descansar la terra durant tant de temps, i de vegades s’ha de sembrar al cap d’un o dos anys. El resultat és que la terra s’esgota, fins al punt que no hi pot créixer ni la vegetació natural.

Una altra conseqüència d’un desenvolupament mal plantejat és la degradació dels sòls, causada per la intensificació de l’agricultura i la seva expansió cap a zones àrides no aptes per al conreu. Un dels canvis més importants que es poden observar a les sabanes i els boscos secs de l’Àfrica és la transformació de l’agricultura itinerant en una agricultura de tipus semipermanent o permanent. Aquests canvis són més pronunciats a la zona centre-oriental i meridional del continent, on els sistemes agrícoles sedentaris són molt corrents. Com que l’agricultura dóna més aliment per hectàrea que la ramaderia, una manera d’augmentar la productivitat consisteix a convertir les pastures en terres de cultiu. Però l’agricultura altera molt més el paisatge que no pas la ramaderia i, a les zones amb pluges torrencials i vents secs, si no hi ha una bona coberta vegetal es corre el risc de perdre la capa orgànica del sòl. A més, a les zones marginals, on els sòls són pobres i la humitat insuficient, l’agricultura degrada ràpidament el terreny i s’arriba fàcilment a la desertització.

L’expansió del reg a moltes zones d’Àfrica, com per exemple a les regions del Nil Blau i de l’Atbara, al Sudan, o als districtes de Turkwell i de Tana, a Kenya, ha augmentat la capacitat de mantenir poblacions humanes. Per exemple, al districte de Gezira, a la conca del Nil Blau, abans de l’inici de les obres d’irrigació la densitat de població era només d’una família per quilometre quadrat, actualment és 20 o 30 vegades més gran. Els canvis més dràstics, però, s’han produït a l’Índia. Al principi de segle, a l’Índia hi havia uns 17 milions d’hectàrees regades i actualment n’hi ha més de 38 milions. En canvi, l’expansió del regadiu no sempre ha afavorit els pastors, només quan han pogut mantenir els seus drets ancestrals sobre l’ús de l’aigua o quan se’ls ha permès pasturar els seus animals a les zones regades.

Altrament, els agricultors i els ramaders sedentaris, més integrats en les economies nacionals, han ocupat les terres dels antics pobladors de la sabana, que s’han vist obligats a canviar el seu estil de vida. Sovint aquesta ocupació s’ha fet amb l’ajuda de les forces públiques i dels tècnics que prediquen un ús eficient dels recursos. La desaparició de les tribus caçadores i recol·lectores i de pastors nòmades pot tenir algun aspecte positiu, en la mesura que s’augmenti la producció de la terra mitjançant un ús sostenible i racional de la sabana, però això no està assegurat. En canvi, aquesta desaparició serà una gran pèrdua per a la humanitat, atès que amb la desintegració d’aquests pobles es perdran els seus coneixements sobre agronomia, el seu art i la seva cultura. A molts països africans els desordres polítics han intensificat els problemes entre els caçadors i recol·lectors, els pastors i els agricultors.

L’amenaça de l’erosió

L’agricultura i la ramaderia no són possibles sense una coberta de sòl productiu. Això requereix que el sistema pecuari es gestioni de tal manera que no s’erosioni la terra agrícola i de pasturatge. Aquest fet implica el que s’anomena, amb una certa vaguetat, una gestió sostenible, un concepte que, en definitiva comporta simplement mantenir l’estabilitat de l’ecosistema. Tots els organismes modifiquen l’entorn en què viuen, però mentre que l’efecte que tenen alguns és quasi imperceptible, altres el tenen molt gran. Per exemple, els elefants moltes vegades modifiquen radicalment el seu entorn perquè destrueixen arbres i consumeixen grans quantitats de pastura. En general, les plantes, en fixar el sòl amb les seves arrels tenen un efecte benèfic, i els animals, en destruir les plantes, negatiu.

La pèrdua de la coberta vegetal té dos efectes negatius. En primer lloc, en perdre’s les arrels que serveixen per a cimentar les partícules minerals del sòl, aquestes es deixen anar i el sòl es torna susceptible d’ésser endut pel vent i l’aigua, sobretot si hi ha pendent. En segon lloc, en desaparèixer la vegetació, també desapareix la fullaraca o humus vegetal que és la font principal de matèria orgànica en el sòl. La matèria orgànica dóna al sòl agrícola la seva característica més important, que és la capacitat de retenir aigua i nutrients. Un efecte de la tala dels boscos o del sobrepasturatge és la reducció de la quantitat de substància orgànica al sòl, cosa que redueix la seva capacitat de retenir aigua i nutrients, i per tant la seva capacitat productiva; el sòl es torna llavors més susceptible d’ésser erosionat per l’aigua o el vent. Actualment, l’ésser humà és l’agent modificador més gran de la Terra, i als tròpics, a través de les seves activitats ramaderes, agrícoles i mineres, està transformant radicalment els paisatges i la vegetació natural. En reduir la coberta vegetal dels tròpics secs, els humans indueixen l’erosió i posen en perill la capacitat productiva dels sòls.

Tot i que un augment de l’erosió no hauria de ser necessàriament el resultat inevitable de l’activitat humana, ja que hi ha moltes tècniques per a reduir l’efecte negatiu de l’agricultura i la ramaderia, l’erosió dels sòls s’està accelerant a tot el món, però especialment als tròpics. Malauradament no hi ha dades precises sobre la pèrdua de sòl per l’erosió, però hom sap que és molt seriosa. Es calcula que els darrers 1 000 anys, uns 2.000 milions d’hectàrees, aproximadament el 25% de la superfície cultivada del món, han estat degradades, tot i que només una petita part ho ha estat fins al punt de no poder utilitzar-la més. Però la productivitat d’aquestes terres ha disminuït sensiblement. Es calcula que a l’Àfrica, 170 milions d’hectàrees han estat erosionades per l’acció de l’aigua, 98 milions per l’acció del vent (aquestes últimes en gran part a les sabanes tant llenyoses com herboses), 25 milions d’hectàrees han perdut capacitat productiva per la pèrdua de nutrients, i 10 milions han estat salinitzades per l’ús indegut de reg. Les xifres corresponents a l’Àsia són 315, 90, 104 i 26 milions i a l’Amèrica Llatina 77, 16, 3 i 1 respectivament. Tot i que el problema és més seriós a l’Àfrica i Àsia que al Nou Món, això és només perquè l’activitat agrícola ha estat més intensa al Vell Món. Aquestes dades només donen una idea general de la magnitud del problema, però són indicatives d’una mala gestió de la terra. Amb la pressió demogràfica, els índexs d’erosió s’estan incrementant. Es calcula que la pèrdua de sòl agrícola al món és de 4 a 5 tones per persona i any. Clarament, aquestes pèrdues no poden continuar a aquest ritme si es vol alimentar una població mundial que es duplicarà en els propers 50 anys.

Hi ha moltes possibilitats de gestió per a reduir l’erosió. El principi bàsic és mantenir sempre una coberta vegetal per protegir el sòl dels efectes negatius dels elements, sobretot l’aigua i el vent. A les zones de sabanes llenyoses, per exemple, l’aigua és l’element erosionador durant l’època de les pluges, i el vent durant el període eixut. Tant l’agricultor com el ramader s’han de protegir contra ambdós agents. Per al ramader això vol dir no sobrepasturar les àrees arbrades; per a l’agricultor significa fer cultius mixtos, practicant l’agrosilvicultura, per tal de mantenir constantment una coberta vegetal. Altres mesures, especialment aptes per a l’agricultura, són el cultiu seguint les cotes de nivell, la construcció de terrasses on hi ha declivi i el conreu d’adobs verds per tal de mantenir una bona quantitat de matèria orgànica al sòl. Però sobretot, evitar rompre sòls fràgils i marginals. Els països desenvolupats han pogut reduir la superfície cultivada, sobretot en zones marginals de sòls fràgils, intensificant la productivitat de les terres agrícoles més aptes, amb tecnologies modernes, com ara l’ús d’adobs minerals, llavors millorades, pastures més productives i el cultiu de lleguminoses. Moltes vegades aquestes tecnologies d’alta inversió han comportat nous problemes, com ara la compactació dels sòls, la contaminació d’aigües superficials i subterrànies, i la pèrdua de biodiversitat. Però aquests problemes no són inherents a les tecnologies, sinó que resulten de fer-ne un mal ús.

Els agricultors i els ramaders dels països en desenvolupament poden aprendre dels errors comesos pels seu col·legues dels països desenvolupats i evitar-los. Però, per tal que aquestes tecnologies siguin aplicades, s’han de fer certs canvis institucionals. Aquestes mesures són difícils d’aplicar per tota una sèrie de raons, bàsicament la pobresa i la manca de coneixements de la població rural dels tròpics. Per tal de millorar la situació rural, cal crear mecanismes institucionals que portin els coneixements que les poblacions rurals requereixen, i no el coneixement que els científics i els experts dels governs creuen que es necessita. El desfasament entre les necessitats i els problemes reals de la població rural i la visió dels experts d’allò que les poblacions rurals necessiten és un dels problemes més seriosos que cal resoldre. No únicament els problemes de l’erosió dels sòls, sinó també de la baixa productivitat i de la pobresa de les poblacions que viuen en les regions tropicals de clima estacional.

La deterioració de les masses d’aigua

A la sabana, les masses d’aigua són de gran utilitat, i alguns dels seus valors no han estat encara prou reconeguts. El valor més important és l’econòmic: s’usen per a abeurar el bestiar, per a regar les collites i per a diferents usos no agrícoles. Aquest valor és encara més gran en termes relatius a les sabanes que en àrees més humides, i per això protegir-les és encara més important. Cal remarcar, per altra banda, que al bioma de les sabanes es troben moltes regions amb una alta taxa de creixement demogràfic i de pobresa, encara que no siguin les àrees més denses del món: és per això que la necessitat d’aigua d’aquestes zones és molt gran i és probable que augmenti amb el temps.

Les pressions sobre l’ús de l’aigua, sigui quin sigui el propòsit, que normalment és econòmic, han originat canvis importants, molts d’ells irreparables i alguns de deleteris en el caràcter natural de la majoria dels cossos d’aigua a les sabanes, és a dir, una disminució important del valor de les aigües. La majoria dels efectes que desencadena la presència de l’espècie humana sobre les aigües a les zones humides del món s’han donat també a la sabana fins a un grau similar o major. També s’han produït efectes a la sabana que normalment no es donen en altres llocs, com per exemple la disminució dels nivells d’aigua en els llacs i la salinització.

En els rius, el principal impacte ha estat la construcció d’embassaments. Els embassaments produeixen generalment canvis significatius en els patrons hidrològics estacionals, en l’extensió i en la durada de les inundacions, i també en moltes característiques físico-químiques immediatament per sota de l’embassament. Altres impactes són els de l’agricultura sobre la plana d’inundació, altres canvis en la natura de la plana d’inundació, la introducció de biota exòtica, l’addició d’un excés de nutrients al riu i la contaminació. Pocs rius de la sabana han aconseguit escapar a aquests canvis, de manera que pràcticament cap riu no pot ser considerat com a exemple d’un ecosistema natural. A la sabana, l’embassament té menys importància en el cas dels torrents, ja siguin o no permanents, que en el cas dels rius. No obstant això, altres impactes són igualment efectius en el canvi del seu caràcter natural. Els més importants són la captació, i especialment el sobrepasturatge i la disminució de la vegetació. Totes aquestes activitats condueixen a l’erosió, a un augment dels sediments d’escorrentia, a uns patrons hidrològics alterats (que inclouen la conversió dels torrents permanents a temporals), i de vegades a un augment de la salinitat dels torrents. Tots aquests fenòmens han estat clarament reconeguts com a agents que produeixen la degradació dels ecosistemes terrestres i aquàtics de la sabana.

Les aigües dolces estancades de les sabanes es troben sotmeses als mateixos impactes, si bé el resultat final és diferent: els nivells d’aigua són més inestables, les aigües temporals s’assequen més ràpidament, les permanents molt menys infreqüentment, i la salinitat augmenta. A més, cal tenir en compte l’efecte, molt més directe, que tenen l’impacte de disminució del nivell freàtic i el drenatge de localitats individuals. La seva acció conjunta produeix la destrucció dels cossos d’aigua. Els impactes sobre els llacs salins són diversos, però els seus efectes s’amplifiquen per la sensibilitat dels llacs salins a qualsevol canvi sobre la quantitat d’aigua. Els impactes sobre aquests llacs són el resultat de canvis en la natura de la conca de captació (principalment pel sobrepasturatge i la disminució de vegetació), el desviament del flux, l’addició d’agents contaminants, els canvis de la biota (particularment per la introducció d’espècies exòtiques) i l’alteració física de la conca. L’impacte més evident en els grans llacs salins permanents és la conseqüència del desviament dels fluxos: els nivells de l’aigua disminueixen significativament i la salinitat augmenta. Aquests canvis primaris en comporten d’altres: per exemple, les illes esdevenen penínsules, amb la possible pèrdua de la cria de colònies d’ocells, que són l’aliment dels animals predadors, la natura de la biota aquàtica canvia, i la sal passa a la terra que envolta el llac, de manera que la productivitat d’aquesta zona disminueix.

L’impacte de la producció de carbó vegetal i de l’extracció de llenya

El Brasil i l’Argentina han desenvolupat una indústria siderúrgica que utilitza, per a la fabricació d’acer, carbó vegetal procedent de la sabana llenyosa. Els alts forns de Zapla, a la província de Jujuy, a l’Argentina, i els de Volta Redonda, a l’estat de Minas Gerais, i de Vale do Rio Dulce, a l’estat d’Espírito Santo, al Brasil, consumeixen grans quantitats de carbó vegetal que en gran part es produeix respectivament a les zones de boscos secs de la part occidental del Chaco i als boscos secs del “cerrado”, sobretot a l’estat de Minas Gerais. Aquesta demanda de combustible ha tingut un efecte molt negatiu sobre els boscos, sobretot al principi, ja que foren talats de manera indiscriminada, utilitzant mètodes primitius i poc eficients. Finalment, al Brasil s’aprovaren unes lleis que exigien a les companyies siderúrgiques que replantessin la mateixa quantitat d’arbres que utilitzaven a les seves fàbriques. El resultat ha estat un notable desenvolupament de les plantacions, sobretot d’eucaliptus, per a reposar els boscos perduts. No obstant això, es continuen tallant els arbres del “cerrado” per fer carbó vegetal, ja que les plantacions encara no produeixen prou llenya per a satisfer la demanda.

Fins a mitjan anys seixanta l’activitat forestal a la regió dels “cerrados” es caracteritzà per un procés purament extractiu, determinat per l’expansió de la frontera agrícola. L’ús principal de la sabana llenyosa era l’extracció de llenya per satisfer les necessitats domèstiques i les de la petita indústria i, a menor escala, per a la producció de carbó vegetal destinat a cobrir la demanda de les petites plantes siderúrgiques instal·lades a l’estat de Minas Gerais. L’explotació de la sabana llenyosa de manera més racional i econòmica començà amb una llei (la 5 106) del parlament brasiler, que concedeix incentius fiscals per a la reforestació. El “cerrado” aviat captà capitals interessats a invertir en la reforestació i en els avantatges financers contemplats en la llei, a més del baix cost de la terra i de la mà d’obra, i les bones condicions físiques (llum, aigua, sòl) per a la reforestació.

La manca d’experiència en aquesta mena de cultiu ha fet que es plantessin espècies introduïdes, especialment pins originaris de l’Amèrica del Nord, com Pinus patula, originari de Mèxic, i P. elliottii, originari del S dels Estats Units. Aviat es féu evident que aquestes espècies, sobretot la primera, no estan adaptades al “cerrado” i les plantacions foren un fracàs. Tampoc no tingueren gaire èxit les plantacions d’un híbrid del grup d’Eucalyptus alba, els “poplar gums” dels australians, a causa de la segregació de genotips, situació que indicà clarament la necessitat de fer més estudis, ja que el status taxonòmic dels “poplar gums” és lluny de trobar-se dilucidat en el seu territori d’origen (N d’Austràlia, Nova Guinea i altres illes indonèsies fins a Timor). El 1973 es firmà un conveni entre el Brasil i la FAO per produir varietats d’eucaliptus i de pins que estiguessin adaptades a les diverses regions bioclimàtiques del Brasil, inclòs el “cerrado”. Avui dia (1995) hi ha més d’un milió d’hectàrees de bosc de pins i eucaliptus a l’estat de Minas Gerais, i una mica menys en altres regions del “cerrado”. S’han seleccionat varietats adaptades a les diferents regions (Pinus caribaea i P. oocarpa, Eucalyptus grandis, E. urophylla, E. tereticornis, E. cloeziana, E. camaldulensis, E. pilularis i E. pellita) i s’han promogut sistemes de preparació del terreny i de tall. La major part de la producció es destina a la producció de carbó vegetal per a les grans siderúrgiques, que en són també els principals productors. Així i tot, la demanada de carbó vegetal excedeix l’oferta, i encara es continuen utilitzant arbres nadius per a la producció de carbó vegetal al Brasil.

A l’Argentina, la demanda de carbó vegetal produí un experiment de desenvolupament sostingut que és un exemple de com es poden extreure recursos de la sabana llenyosa de manera sostinguda, incrementar la productivitat de l’ecosistema i al mateix temps augmentar el nivell de vida i els ingressos de la població local. Aquest experiment es realitzà gràcies a la visió i l’energia dels creadors de l’empresa mixta “Salta Forestal”. En tot cas, als boscos secs de l’Amèrica del Sud la llenya no és tan escassa com a l’Àfrica i Àsia, i sobretot a l’Índia. El problema de les sabanes llenyoses americanes és la seva degradació a causa de l’explotació indiscriminada i per l’efecte de la ramaderia que amenaça amb destruir el bosc. L’“espinal” i el “chaco”, al N de l’Argentina i l’W del Paraguai, són formats per espècies latifoliades i són molt heterogenis. L’explotació fustera és selectiva i s’extreuen únicament les espècies valuoses, que normalment són de fusta molt dura i pesant. També s’utilitza el bosc per a fer carbó vegetal, sobretot espècies dures valuoses, com ara els quebratxos.

Al llarg dels segles, com a resultat del sobrepasturatge i de l’ús del foc, els habitants de l’Índia han transformat gran part dels boscos monsònics i de les sabanes llenyoses de la península en sabanes herboses. Però aquesta no és l’única raó de la degradació dels boscos secs de la península Índica. Des de fa segles els habitants de les zones urbanes i rurals n’han extret llenya per cobrir les seves necessitats energètiques. Això inclou fusta per a la construcció, polpa per a paper i llenya per cremar. Moltes poblacions marginals i grups tribals obtenen aliment de la recol·lecció de llenya per vendre-la als centres urbans. El resultat de totes aquestes demandes és que el bosc sec està molt degradat a gran part de l’Índia, amb poques excepcions.

L’impacte de l’activitat minera

La mineria és una activitat important al bioma de les sabanes. Zàmbia, per exemple, és un dels cinc principals productors de coure del món (activitat concentrada a la part N del país, a la frontera amb la província zairesa de Shaba, igualment rica en minerals) i també posseeix mines de carbó, zinc, plom, cobalt, or i plata; Zimbabwe té mines d’estany, or, plata i zinc; la República de Sud-àfrica posseeix les mines més grans d’or (2/3 de la producció mundial) del món, i a més, produeix diamants, coure, carbó, amiant, ferro, platí, crom, antimoni i manganès; Botswana i Namíbia són importants productors de diamants. Brasil és el segon productor mundial de mineral de ferro (té la mina de ferro més gran del món a Carajas, al límit entre la sabana llenyosa i la selva plujosa), el tercer productor mundial de bauxita i també produeix carbó, zinc i fosfats. Als “llanos” de Veneçuela i a les sabanes de Nigèria es troben dipòsits de petroli. Austràlia és el primer productor de bauxita del món, el quart en mineral de ferro, és un important productor de carbó i posseeix mines de zinc, d’urani i de ferro. Gran part d’aquesta activitat es concentra en la zona tropical de sabanes.

L’activitat minera crea un impacte local molt gran, però molt limitat en extensió. Els grans moviments de terra, sobretot en el cas de mines superficials, devasten el paisatge, destrueixen totalment la vegetació, eliminen la fauna local i creen un ambient totalment inútil per a altres activitats. L’extensió del canvi depèn de l’activitat. L’explotació petroliera generalment impacta molt menys que l’explotació de minerals sòlids. A la regió del Witwatersrand, a la Repúbica de Sud-àfrica, és tal el canvi creat que el paisatge té regust d’ambient lunar. Però les àrees afectades per aquesta activitat són petites i l’efecte de transformació total és limitat.

D’altra banda, la mineria crea altres problemes amb implicacions més generals i més seriosos a causa de la contaminació d’aqüífers, rius, i estanys, pels afluents de les mines i els processos de refinament del mineral. En l’explotació petroliera, per exemple, sempre hi ha pèrdues de petroli cru en l’extracció i el transport per canonades. Com que el petroli és altament tòxic, la presència d’aquest producte a l’aigua, encara que sigui en petites quantitats, la fa no potable. A més, el petroli és tòxic per a la vegetació i la fauna. Més seriós encara és l’efecte dels residus de les mines d’alumini, coure i ferro, que tenen una alta concentració d’elements pesants, com per exemple ferro, cobalt, etc., que són altament tòxics per a la flora i la fauna. Aquests residus s’acumulen en grans piles al voltant de les mines i gairebé inevitablement aquests minerals es filtren amb l’aigua de la pluja i contaminen les fonts d’aigua potable. A més, en el refinament del mineral s’utilitzen àcids com l’àcid sulfúric i l’àcid nítric, que també es poden filtrar i contaminar les aigües. La contaminació de les aigües afecta una regió molt més gran que la mateixa mina i pot tenir un impacte negatiu en altres activitats, com per exemple la ramaderia i l’agricultura.

Finalment, certs tipus d’activitat minera requereixen molta mà d’obra. Això pot tenir un efecte positiu si es tradueix en més ocupació però, alhora, pot ser negatiu ja que es concentra al voltant de les mines una població que ha estat separada de les seves famílies i dels seus lligams comunitaris. L’exemple més extrem és novament la mineria de la República de Sud-àfrica, que dóna treball a una gran quantitat de persones, que reben uns sous més elevats que els normals, però que fins fa poc han hagut de viure en campaments temporals, separats de les seves famílies durant mesos i sense drets cívics. Aquestes poblacions provenen no sols de la mateixa República de Sud-àfrica sinó també de països veïns com Botswana, Namíbia, Zimbabwe i Moçambic.

Un cas especial són les mines d’urani d’Austràlia. Aquestes es troben al nord del país, en terres que pertanyen als aborígens australians, però que han estat llogades per les companyies mineres. L’extracció i el refinament de l’urani són molt perillosos a causa de la radioactivitat d’aquest mineral. Ja el 1953 els sindicats australians protestaren per les condicions de treball a les mines d’urani, que segons ells no eren saludables, però el govern australià les declarà d’interès estratègic i de seguretat nacional, per la qual cosa ni les mines ni tot el que hi fa referència no poden ser objecte de comentari públic. No obstant això, se sap que hi ha hagut pèrdues en alguns dels contenidors dels residus que han contaminat certs aqüífers. Com que aquestes mines estan en part en el parc nacional de Kakadú, hi ha hagut molta preocupació per l’efecte que l’explotació minera pot tenir sobre el medi ambient del N d’Austràlia.

Els conflictes socials per l’ús de la terra

A les sabanes tropicals s’originen conflictes, de vegades molt greus, sobre l’ús de la terra. Aquests conflictes, sobretot a l’Àfrica, són molt complexos, i es deuen tant a factors regionals interns com a pressions exteriors. Hi ha disputes sobre l’ús i la tinença de la terra entre camperols i pastors, entre els pastors i l’agricultura mecanitzada, entre pastors, camperols o agricultors i els que planegen la gestió de la vida silvestre i, fins i tot, entre els pastors i els propietaris absentistes dels ramats. A l’Amèrica del Sud, principalment al Brasil, hi ha conflictes molt greus entre els grans latifundistes i els agricultors sense terres. Les societats agrícoles tradicionals, per la seva banda, sens dubte també eren conscients de la importància de la conservació de recursos com el sòl i l’aigua, bé que resulta difícil de documentar. A l’Àfrica es troben moltes terrasses, una antiga tècnica que s’utilitza per a conservar el sòl i l’aigua en terrenys que fan pendent. En canvi, les poblacions de les sabanes de l’Amèrica del Sud, tant si són d’agricultors com de pastors, generalment tenen poca consciència de la importància de la tecnologia per conservar l’aigua i el sòl.

La creença, força generalitzada, que els pastors nòmades deterioren el medi ambient perquè no es preocupen dels seus ramats ni de les pastures, no correspon a la realitat, tal com ho han demostrat estudis antropològics. Tampoc no és veritat que augmentin el nombre d’animals dels seus ramats molt per sobre de la capacitat de càrrega dels camps. Aquests estudis, en canvi, han demostrat que els pastors nòmades disposen de nombroses adaptacions socials i culturals que els permeten sobreviure en ambients marginals. Les societats pastorals posseeixen regles relatives a l’accés als recursos més valuosos, al control de l’acumulació de riqueses, al de les dimensions dels ramats i, fins i tot, al del mateix creixement demogràfic. Així mateix, han desenvolupat tota una sèrie de procediments per tal de reduir els efectes negatius de les sequeres. Per exemple, augmenten el nombre d’animals del ramat els anys plujosos per vendre’ls els anys de secada. També estableixen acords recíprocs amb poblacions veïnes per transferir el bestiar a zones properes no afectades per la sequera, i utilitzar-ne els punts d’aigua en períodes crítics. La invasió i la posterior conquesta de les sabanes per part de les potències colonials en un passat no gaire llunyà, així com també la subsegüent reorganització de les economies locals per aquestes mateixes potències i els processos econòmics que han tingut lloc des de la independència dels països del bioma de les sabanes, han provocat massa sovint la pèrdua dels valors culturals dels pastors nòmades i la dissolució de les regles que regien les seves comunitats.

El creixement demogràfic de l’Àfrica subsahariana és el més elevat del món. La taxa de creixement ha augmentat del 2,3% l’any 1960 fins a l’actual 3,1%, mentre en altres parts del món ha disminuït. Les taxes de natalitat i mortalitat, sobretot la de mortalitat infantil, també són molt elevades. Tot i que és difícil fer censos exactes de les poblacions nòmades, sembla que el creixement demogràfic ha estat més gran en les poblacions d’agricultors sedentaris que en les de pastors. Com a resultat d’aquest creixement, la població agrícola de les zones més humides s’ha vist obligada a expandir-se cap a les zones seques. Les primeres terres que han ocupat han estat les dels voltants dels punts d’aigua, on els pastors es concentren durant l’estació seca i això ha originat conflictes entre els agricultors i els pastors.

Un exemple d’aquests conflictes es pot observar actualment al Rift Valley, a Kenya. Aquesta regió originàriament era ocupada per pastors transhumants de la tribu dels massais. Recentment, però, s’hi han establert agricultors kikuius, que tradicionalment vivien a l’altiplà central de Kenya. Tot i que, en general, aquesta ocupació és pacífica, la compra o l’arrendament de les terres més bones amb finalitats agrícoles pren als ramaders transhumants les terres que necessiten per a pasturar els seus ramats en èpoques de sequera. Recentment hi ha hagut confrontacions violentes, amb diversos morts, entre agricultors i pastors, en part incitades pel govern, més peocupat pel pes polític dels kikuius, l’ètnia més nombrosa i influent del país, que per les reclamacions d’un grapat de nòmades massais. A més, una bona part de les terres dels massais han estat incorporades al parc nacional de Masai Mara, cosa que ha contribuït a crear un gran ressentiment entre la població massai.

Les disputes entre els agricultors hauses i els pastors fulanis sobre les “fadamas”, les terres utilitzades pels pastors durant l’època seca, són un altre exemple d’aquests conflictes, en aquest cas a la vall del riu Níger. Les “fadamas” són zones més humides, i fins i tot durant l’època eixuta es poden trobar farratges verds, de manera que són, també, les terres més aptes per a l’agricultura. L’expansió de l’agricultura implica generalment la utilització d’aquestes terres. En zones molt extenses de les sabanes del Sahel, la pèrdua de les “fadamas” ha representat per als pastors haver d’abandonar la transhumància i haver de romandre permanentment amb els seus ramats a les zones més àrides i marginals. El resultat és un sobrepasturatge de les terres marginals, una disminució de la producció i, sovint, de la capacitat de càrrega i l’emigració de la població cap a les ciutats. Tots aquests problemes s’agreujaren amb les sequeres que patí el Sahel en els períodes 1968-73 i 1983-85. A l’Índia succeí una cosa semblant després de la sequera dels anys 1984-89.

Tanmateix, conflictes com aquests es podrien resoldre negociant usos múltiples de la terra. A Mali, per exemple, durant l’estació seca els pastors utilitzen les terres agrícoles del centre del país que es troben en guaret i els seus animals poden abeurar-se en els pous artesians; a canvi, aquests adoben els camps amb els fems del bestiar. En realitat, en èpoques passades a l’Àfrica central eren freqüents els acords d’aquest estil, però avui en dia, a mesura que els agricultors crien els seus propis animals i que la superfície disponible per al bestiar disminueix amb l’expansió de l’agricultura, es fan cada cop més rars.

Un altre problema de gestió greu és la inseguretat determinada per les guerres civils a molts països africans. Al S del Sudan, per exemple, les guerres civils han interromput la transhumància i han obligat els pastors i els seus ramats a romandre en una mateixa àrea, que, per tant, s’ha sobrepasturat i degradat. Per altra banda, per a mantenir els exèrcits durant les guerres, els governs utilitzen recursos que normalment es dedicarien a altres activitats, com per exemple a l’educació o a la construcció d’infrastructures. Així es paralitzen activitats que són molt necessàries per a aquests països, que es troben entre els més pobres del món.

La gestió de la vida silvestre: el cas africà

El paisatge de les sabanes, amb la seva barreja d’espècies herbàcies i arbòries i la seva diversitat de vida animal, és d’una gran bellesa. Si se saben atreure els turistes, aquest valor estètic es pot traduir en diners. Això és el que s’ha fet a les sabanes africanes i australianes. A Austràlia, el parc nacional de Kakadú atreu anualment milers de visitants de tot el món cap a una regió amb molt pocs ingressos. Malauradament, el paisatge i la biodiversitat resulten afectats negativament per la sobreexplotació ramadera i per determinades polítiques governamentals. Les polítiques governamentals relacionades amb el mercat del sòl, el pasturatge de terres públiques i la càrrega impositiva sobre la terra són molt importants a l’hora de protegir el paisatge, en efecte. La promoció d’una política governamental que consideri un ús diversificat de les sabanes, que no afavoreixi un únic sector de la societat i que asseguri més equitat i justícia dins la societat humana, permetrà un millor aprofitament dels recursos i no deteriorarà tant el paisatge.

Durant l’època colonial les grans potències europees establiren extenses reserves naturals a l’Àfrica. Aquestes reserves comprenien terres que fins aleshores havien estat utilitzades pels pastors, que vivien en harmonia amb els grans i els petits mamífers de la regió. Aquestes reserves són especialment importants a l’Àfrica oriental i austral, on han ocasionat conflictes amb les poblacions de pastors que desplaçaren. Les autoritats consideren que aquestes reserves atreuen els turistes i són una font de divises; si se’n fes un ús múltiple, la fauna silvestre i el paisatge natural ja no serien els mateixos, de manera que no atraurien tants visitants. Les organitzacions internacionals per a la conservació de la natura donen suport a aquesta actitud. Però, en general, els pastors desplaçats no es beneficien del turisme, ja que els beneficis econòmics d’aquesta activitat són per al govern central, i per això veuen els parcs i les reserves naturals com una pèrdua del seu patrimoni. Per tant, consideren que la vida salvatge no els permet recuperar les seves terres i es converteixen en els seus enemics i en caçadors furtius.

A l’Àfrica s’estan fent grans esforços per a arribar a un compromís entre la necessitat de protegir la flora i la fauna salvatges, cada dia més amenaçades pel desenvolupament agrícola, la necessitat de fomentar el turisme, font important de recursos, i les demandes de la població original per recuperar l’ús de les terres ancestrals. A Kenya, per exemple, s’ha experimentat una utilització múltiple de la terra en algunes àrees que abans eren reservades exclusivament a la protecció de la vida salvatge. Un altre programa modèlic és el CAMPFIRE (Communal Area Management Program For Indigenous Resources) de Zimbabwe, que té per objectiu transferir part dels ingressos que obté l’estat amb els parcs naturals i els safaris a les comunitats locals. Alhora, aquestes comunitats assumeixen la protecció dels recursos naturals i la distribució dels beneficis entre la població local.

La gestió sostenible dels recursos naturals tradicionals, ja es tracti de plantes alimentàries, farratge o bé d’herbes medicinals, és molt important, no tan sols pel seu potencial econòmic general com a font de noves drogues i cultius, sinó també perquè són la font bàsica d’aliments d’una gran part de la població africana. S’han fet estudis que demostren que el 70% de la població africana confia en la medicina tradicional, que es basa en l’ús de petites dosis de productes naturals molt diversos. Amb molt poques excepcions, aquests productes es recullen directament de la natura. Si bé podria ser que amb el temps la població africana adoptés la medicina occidental, mentre no es puguin construir els equipaments mèdics necessaris, la demanda de productes medicinals tradicionals augmentarà. A mesura que la vegetació original de les sabanes es transformi amb l’avanç de l’agricultura, l’augment dels ramats i l’ús indiscriminat del foc, el subministrament de medicines i altres productes naturals tradicionals serà cada cop més difícil. Les regions que encara no han estat afectades pels canvis en la vegetació quedaran sotmeses a una demanda més gran d’aquells productes naturals que escassegin amb el consegüent perill per a moltes d’aquestes espècies; de fet ja ha començat a passar amb determinats productes que s’han fet rars.

Les espècies més vulnerables són les més populars, sobretot les que tenen un ús medicinal en què confia molta gent, les que creixen molt lentament i les que tenen requeriments ecològics particulars. Si bé, en teoria, es pot fer un ús sostenible d’escorces, arrels i fruits, cal prestar-hi molta atenció i es requereixen tècniques especials que, en aquests moments, no existeixen a l’Àfrica. La solució consisteix a cultivar aquelles plantes per tal de preservar les poblacions silvestres. De tota manera, les espècies més amenaçades, que creixen lentament i requereixen condicions de cultiu particulars, són també les menys aptes per a fer-ne planters comercials. Tanmateix, hi ha espècies d’alt valor econòmic que són bones candidates als cultius agroforestals, per exemple, la canel·làcia Warburgia salutaris, de l’Àfrica oriental, de la qual s’obté una reïna i un principi actiu d’acció purgant, les gutíferes Garcinia kola, G. afzelii i G. epunctata, o la zingiberàcia Siphonochilus aethiopicus.

Ben al contrari dels tipus de gestió fins ara tractats, que majoritàriament han donat resultats negatius, a les sabanes del Serengueti, les més riques en vida animal salvatge, les condicions han millorat del 1970 ençà. En aquest període, la densitat de vida salvatge a les planícies del Serengueti (a Kenya i Tanzània) ha experimentat un dels augments més espectaculars de totes les sabanes tropicals. Així, per exemple, a Tanzània el nombre de nyus (Connochaetes) ha passat de 750 000 entre 1971-72 a més d’1,5 milions el 1980. Durant aquest mateix període, el nombre de búfals africans (Syncerus caffer) passà de 65 000 a 75 000, el nombre de girafes (Giraffa camelopardalis) es duplicà, i el de topis (Damaliscus lunatus) es triplicà. Aquests augments es deuen, indirectament, a la indústria ramadera moderna. Efectivament, la introducció de la vacuna contra la pesta bovina, una malaltia molt greu del bestiar que afecta també els ungulats salvatges, eliminà la malura, i permeté l’increment de les poblacions salvatges. De tota manera, la dinàmica d’aquest augment és molt més complexa.

La vegetació herbàcia de la sabana del Serengueti és controlada per les poblacions de nyus, l’herbívor més abundant a la regió. Cada any, al principi de l’estació seca, els grans ramats de nyus salvatges migren des del N al S de la planície en cerca de pastures permanents. Es tracta d’una transhumància natural, semblant a la que els humans practiquen amb el seu bestiar a l’Àfrica o a la zona mediterrània. Mentre travessen una àrea, els ramats de nyus pasturen gairebé arran de terra, de manera que només deixen la base de les pastures i, cosa molt important, els fems i l’orina. Els nutrients dels excrements animals i la major incidència de la llum solar, a causa de la desaparició del dosser de gramínies, estimulen el creixement de les pastures i la diversitat d’espècies. La manca de quantitats importants de biomassa herbàcia redueix els incendis i augmenta i afavoreix el creixement d’arbres i arbustos. Això, alhora, afavoreix les espècies d’herbívors brostejadors, com per exemple les girafes, que s’alimenten preferentment de les fulles i les branques tendres dels arbres i els arbustos. Les girafes i les gaseles, en brostejar, controlen i estimulen el creixement de la vegetació llenyosa. Per això, en eliminar la pesta bovina (que a l’Àfrica fou introduïda recentment) amb una campanya internacional que es dugué a terme l’any 1970, s’ha incrementat l’oferta de pastures i els ramats salvatges. Malauradament, aquesta malaltia torna a augmentar.

La condició dels espais urbans

La majoria de les sabanes, a excepció d’una part de les del N d’Austràlia i de les costes africanes, es troben a l’interior dels continents. A les sabanes no es concentra una gran població humana, ja que el 80% de la població mundial viu en una franja de 150 km d’amplada al llarg de les costes. La major part dels habitants de les sabanes són rurals. Els escassos pobles i ciutats d’aquesta regió són centres d’abastament dels establiments rurals. Es pot dir que les sabanes es caracteritzen per ser regions fins ara poc urbanitzades, però actualment estan experimentant un ràpid procés d’urbanització. A les sabanes el desenvolupament colonial i la imposició d’un sistema d’explotació de tipus capitalista han alterat profundament la relació entre el camp i les ciutats. Per això no es pot considerar les ciutats aïlladament, de forma individual. Si bé hi ha aspectes que poden semblar totalment urbans, no s’entenen si no és com a manifestacions de fenòmens més amplis. Per a entendre una ciutat cal considerar l’economia regional on està immersa i el context sòcio-econòmic del qual forma part.

Els quatre continents on es troben sabanes tropicals (Àfrica, Àsia, Amèrica del Sud i Austràlia) mostren un patró d’urbanització una mica diferent. A l’Àsia hi ha ciutats molt antigues i ben establertes. En canvi, a Austràlia i a Amèrica les ciutats (a excepció de les pre-colombines, que es troben fora de les sabanes) són resultat de la colonització europea. És a l’Àfrica on es troba la màxima diversitat urbana, reflex de la llarga història d’aquest continent.

La diversitat urbanística africana

Una de les raons per les quals la diversitat urbana de l’Àfrica és tan gran és la diferent edat de les ciutats. Si bé tan sols dues ciutats africanes (el Caire i Alexandria, totes dues fora de l’àmbit de les sabanes) es remunten a l’època clàssica, molts centres urbans de l’Àfrica tropical ja eren ocupats fa més de 1 000 anys. Per exemple, Kano, Zaria, Ife i Benin City ja eren ciutats pròsperes al segle XVI, mentre que Kumasi i Ouagadougou tot just s’acabaven de fundar. Altres ciutats es fundaren al segle XIX o fins i tot al XX, durant el període de màxima urbanització. N’hi ha algunes, com la capital de Mauritània, Nouakchott, que són molt recents.

A l’Àfrica es poden distingir quatre tipus de ciutats, dos d’al·lòctons i dos d’autòctons: la ciutat indígena, la islàmica, la colonial i l’europea. La ciutat dual i la híbrida combinen elements africans i europeus. Cadascun d’aquests tipus s’originà com a resposta a necessitats diferents, i són un reflex de l’economia de la regió i de l’època en què s’originaren i prosperaren. Al Sahel hi ha un gran nombre de petites ciutats, unes de molt antigues, altres de més modernes, que anomenem ciutats islàmiques per la influència que hi tingué aquesta religió. Però aquestes ciutats van ser construïdes i poblades per tribus africanes. Eren centres administratius, punts de partida i d’arribada de caravanes que creuaven el desert del Sàhara o centres religiosos. Foren construïdes al nord de Nigèria pels hauses, i s’hi concentraven les elits.

Al contrari que les ciutats indígenes i islàmiques, que són creacions autòctones erigides en resposta a les necessitats locals i regionals, les ciutats colonials foren construïdes pels europeus, gairebé totes durant el segle passat. Aquestes ciutats eren centres administratius o comercials construïts amb l’objectiu de controlar la població i explotar els recursos naturals de la regió. La majoria són ports o són situades prop de la costa o dels rius. De vegades absorbiren poblats ja existents, però en la major part dels casos fou la immigració rural el que determinà que la majoria d’habitants d’aquestes ciutats fossin africans. Els habitants africans, tanmateix, van mantenir, i encara mantenen, uns contactes intensos amb les regions rurals d’on provenien. Les sabanes, pel fet d’estar allunyades de la costa i de ser considerades regions marginals pels colonitzadors europeus, no tenen gaires ciutats d’aquest tipus; en fóra un cas Bamako, la capital de Mali, fundada el 1882, a les ribes del Níger.

Les ciutats ‘europees’ en realitat són un tipus de ciutat colonial. La diferència és que es construïren amb la intenció d’oferir habitatges i serveis a la població europea colonial, tant urbana com rural, sense comptar amb les poblacions nadiues. En són un exemple Nairobi, a Kenya, i Harare (l’antiga Salisbury dels temps colonials) a Zimbabwe. Es construïren amb les mateixes comoditats i serveis que les ciutats de la metròpoli. Des de bon començament interaccionaren amb la població nadiua, ja que representava una mà d’obra barata. Durant l’època colonial la població nadiua anava a treballar en aquestes ciutats, però no hi vivia.

La diferència entre la ciutat dual i la ciutat híbrida és que en la primera els elements indígenes coexisteixen amb els elements colonials sense barrejar-se, mentre que a la ciutat híbrida es fusionen tots dos. La ciutat de Khartum, al Sudan, és un bon exemple de ciutat dual. A Khartum hi ha una ciutat islàmica vella, Omdurman, a la riba occidental del Nil, i a la riba oriental s’alça una ciutat colonial. La ciutat híbrida és cada vegada més freqüent, la majoria de les ciutats portuàries se’n poden conceptuar, i també moltes capitals d’estat, i sens dubte constitueix la ciutat del futur.

El nou urbanisme al “cerrado” brasiler

Dues ciutats brasileres, Brasília i Palmas, que són un bon exemple de ciutats noves a les regions de sabana, exemplifiquen dues opcions de planejament ben oposades. Ambues, però, comparteixen la característica d’haver nascut modernament al bell mig del “cerrado” com a resultat d’una decisió planificadora.

Brasília, dissenyada per Carlos Costa i Oscar Niemeyer, la flamant i espectacular capital del Brasil, inaugurada el 1959, celebra la supremacia de l’estat. La ciutat té forma d’avió: les ales corresponen als barris residencials, i al buc s’arrengleren les institucions governamentals i les àrees comercials. Una sèrie de blocs idèntics voregen a banda i banda una gran avinguda central, i al fons s’alça l’impressionant edifici del parlament brasiler, format per dues ales en forma de dos hemisferis, un amb el pol a la part superior i l’altre a la part inferior, cada una de les quals acull una de les dues cambres del parlament; un cos central, que allotja els serveis administratius d’ambdues cambres, se situa a la divisòria de les dues ales. El parlament és envoltat pel palau d’Alvorada, residència oficial del cap de l’estat, l’edifidi del tribunal suprem, el palau d’Itamarati (una autèntica joia arquitectònica, seu del ministeri d’afers exteriors) i de la seu del ministeri de justícia. El conjunt, que tanca la plaça dels Tres Poders, simbolitza el poder de l’estat central d’acord amb les concepcions vigents al pas de la dècada dels cinquanta a la dels seixanta.

Brasília, projectada enmig del “cerrado” per a 2 milions de persones, començà a poblar-se molt lentament. Els funcionaris i sobretot les autoritats polítiques brasileres refusaven d’anar-hi a viure, acostumats com estaven al ritme de Rio de Janeiro. Els darrers anys, però, ha experimentat un dels creixements més grans de totes les ciutats del Brasil, i la població ja amenaça ultrapassar els límits fixats pels planejadors de la ciutat. Tanmateix, Brasília és una ciutat elitista en la seva arquitectura, en el nivell sòcio-econòmic de la població i en el control exercit per les autoritats, i és improbable que pateixi problemes de “favelització” com Rio de Janeiro, São Paulo o altres ciutats brasileres.

Palmas, la nova capital de l’estat de Tocantins, constituït el 1988 amb el que era la meitat septentrional de l’estat de Goiás, representa la nova realitat del Brasil, que contrasta vivament amb l’esperit amb què fou projectada Brasília. Palmas no simbolitza l’estat central, sinó l’esperit de lliure empresa i l’activitat privada, no tant en el simbolisme (inexistent) dels seus edificis governamentals, com en el seu procés de construcció: de més de 15 000 edificis construïts a Palmas, d’ençà de la seva fundació el 1989, menys d’un centenar han estat finançats per l’estat. La capital de l’estat de Tocantins no fou dissenyada per cap arquitecte de renom, sinó per una companyia constructora (Grupo Quatro Ltda.) i el pla de la ciutat abasta una superfície de 1 345 km2; de nuclis urbans, perímetres agrícoles i reserves ecològiques. En el marc d’un pla d’autofinançament, l’estat de Tocantins ven parcel·les per a ús residencial, comercial i industrial. Els fons obtinguts de la venda de terrenys són destinats a la pavimentació i la instal·lació de les xarxes de serveis, i una part és aplicada a la construcció d’equipaments públics. Això vol dir que, a diferència de Brasília, a Palmas no hi ha construccions monumentals símbol del poder, ja que els edificis públics són construïts de la manera més econòmica possible. A Brasília primer es van construir els edificis públics, amb grans inversions per part de l’estat, i només després, a mesura que s’anaven necessitant, les residències per a població. A Palmas, en canvi, els edificis es van construint a mesura que la ciutat creix i genera els fons necessaris. Així, per exemple, un tram de carretera s’està fent servir d’aeroport (utilitzable només per a avionetes i petits avions a hèlix) mentre no s’obtinguin els fons que permetin construir-ne un de modern. Una estratègia, doncs, diametralment oposada a la de Brasília.