Les sabanes del món en règim de protecció

A diferència del que passa a les selves tropicals plujoses, les sabanes no acostumen a destacar per la seva alta diversitat biològica; en canvi, són conegudes per la facilitat amb què s’hi poden veure espècies animals, cosa molt més dificultosa en aquelles. En una selva on visquin més d’un miler d’espècies d’ocells, sort tindrà l’observador que en vegi més d’un centenar en una sortida matinal. Aquest no és el cas de les sabanes. Hom pot veure un bon nombre i varietat de grans mamífers a les sabanes herboses i llenyoses africanes, hi ha excel·lents possibilitats d’observar ocells a les sabanes llenyoses del sud-est asiàtic, i a les sabanes de la regió neotropical es poden observar amb relativa facilitat grans felins, com els jaguars, o altres grans mamífers, com els óssos formiguers.

Tanmateix, les sabanes, tant llenyoses com herboses, estan molt amenaçades arreu del món. Les causes principals de la seva desaparició són la desertització, els incendis i la seva transformació en terres de pastura. El canvi climàtic afecta tot el planeta, però entre les regions afectades d’una manera més intensa n’hi ha moltes de sabana, sobretot el Sahel africà. A mesura que el clima esdevé més calent i més sec, les sabanes llenyoses es transformen en herboses o, fins i tot, en simples brolles; i finalment, unes i altres poden acabar per transformar-se en desert.

L’evolució de la protecció a les àrees de sabana

Moltes de les àrees protegides de les sabanes, especialment les més extenses de les africanes, foren creades ja al començament del segle XX pels poders colonials com a vedats i reserves de fauna . El parc nacional d’Amboseli, a Kenya, és una resta de la reserva de caça meridional que creà l’administració britànica del protectorat de l’Àfrica Oriental l’any 1906 i que ocupava 277 000 km2. També, a la mateixa regió, la reserva de fauna de Selous (50 000 km2) i el parc nacional de Serengueti (15 000 km2), ambdós a Tanzània, foren creats respectivament els anys 1922 i 1951. A Kenya, el parc nacional de Tsavo oriental (20 000 km2), va ser fundat el 1948.

Des del final de la dècada dels setanta la filosofia amb relació a les àrees protegides ha canviat en diferents aspectes importants pel que fa a les activitats humanes. En primer lloc la idea de protecció estricta dels parcs nacionals i les reserves de caça s’ha substituït per una idea de compromís o intercanvi entre protecció i utilització de recursos. En segon lloc, avui dia les àrees protegides es consideren molt menys com a ‘illes’ i es fan molts més esforços per involucrar les comunitats locals en la seva gestió i per estudiar les zones que envolten les àrees protegides. El concepte de reserva de biosfera és justament producte d’aquest pensament. És així com les àrees protegides de les sabanes comencen a ser considerades més aviat com a elements constitutius de sistemes de sabana nacionals i internacionals. Una àrea protegida sola sovint no és suficient per ella mateixa per a salvaguardar poblacions de grans mamífers, sinó que també cal protegir corredors migratoris i garantir l’accés als punts d’aigua durant l’estació seca per a poder assegurar la supervivència de determinades espècies. A Botswana, per exemple, l’aixecament de tanques al mig de les sabanes per impedir que els animals salvatges pasturin amb el bestiar domèstic ha obstaculitzat la migració dels nyus.

Les àrees protegides de sabana poden ser alhora una font de tota una sèrie de béns i de serveis. Els animals salvatges són sovint una font clau de proteïnes per a les comunitats locals, i també proporcionen pells per a vestir i banyes, dents i urpes per a diferents usos. Les espècies vegetals també són font d’aliment, de fusta, de palla i d’altres recursos per a les comunitats autòctones. A vegades les àrees protegides preserven particularitats d’importància cultural, com els menhirs de l’illa de Komodo o les pintures rupestres de Boucle du Baoulé. A moltes regions, les terres circumdants han estat tan degradades per les poblacions humanes en augment que les àrees protegides poden arribar a ser l’única font de recursos vegetals i animals. És important, doncs, arribar a un acord entre els gestors del parc ila població local per aconseguir una utilització sostenible d’aquests productes. En alguns parcs de l’Àfrica austral es permet, sota un control estricte, que la població local n’obtingui fusta i un petit nombre de peces de caça. A Zàmbia i Botswana el Departament de Caça i les comunitats autòctones cooperen estretament en l’administració de les àrees de gestió de caça, fins al punt que els guardes rurals són designats entre la població local, i la fauna és protegida gairebé exclusivament per les comunitats autòctones.

Algunes àrees protegides de sabana s’han convertit en una important font d’ingressos turístics. Hi ha bones possibilitats per a desenvolupar un turisme relacionat amb el món de la sabana al Brasil, Veneçuela, Kenya, Tanzània, Namíbia, Zàmbia, l’Índia i Cap York a Austràlia. De fet, l’ecoturisme es practica des de ja fa temps a Kenya i a Tanzània, i àrees com els parcs nacionals d’Amboseli, Serengueti i Tsavo són conegudes atraccions turístiques de l’Àfrica oriental. A partir d’aquestes i altres experiències hi ha unes quantes lliçons que els altres països poden aprendre per desenvolupar l’ecoturisme a les seves àrees protegides de sabana. Un dels problemes principals és assegurar que els beneficis del turisme es reinverteixin en el sistema d’àrees protegides i no es canalitzin simplement cap al govern central o el sector privat. També és desitjable que els beneficis de l’ecoturisme ajudin a impulsar les economies locals, de manera que el valor econòmic de les àrees protegides sigui apreciat per les comunitats que hi viuen o en són veïnes.

Els problemes de gestió a les sabanes protegides

Les sabanes són un exemple clàssic de sistemes lluny de l’equilibri i, com a tals, es comporten de manera molt diferent de com ho faria un sistema en equilibri; no tenen per què tornar al seu estat original quan s’elimina la font de pertorbació, i poden oscil·lar indefinidament entre estats diferents en virtut de la seva pròpia dinàmica interna o de les pertorbacions que rebin de l’exterior. Això significa que no hi ha un únic model d’instruccions de gestió a què el gestor d’una àrea protegida en una sabana pugui recórrer, ni tampoc un model prefixat d’aprofitament correcte de les sabanes. L’absència d’uns objectius clars i la consegüent manca de plans de gestió ho acaba de complicar. Als països amb sabanes els recursos acostumen a ser escassos, i sovint la dotació de mà d’obra i d’infrastructura de gestió són deficients. A l’últim acaba per ser la limitada capacitat d’intervenció la que, juntament amb la història precedent i el règim de pertorbació present, determina de debò tant els objectius com els resultats de la gestió.

A moltes àrees protegides de sabana, els humans han tingut durant mil·lennis un paper important en el manteniment dels ecosistemes mitjançant els incendis. Actualment les poblacions humanes de la majoria d’àrees protegides de sabana s’han reduït molt, i el gestor d’una àrea protegida ha de simular les cremes tradicionals si vol que la sabana es conservi en bon estat. En absència d’aquest tipus d’interferència, els ecosistemes de sabana tendeixen a arribar a un clímax de bosc sec. Un cop aquest s’ha establert, és extremament difícil recuperar les sabanes originals i impossible reproduir-hi la composició original d’espècies. El foc és un dels instruments d’actuació més poderosos que els gestors de les àrees protegides de sabana poden utilitzar, però s’ha de fer servir amb molt de compte per a no provocar canvis a llarg terme en la biomassa, la composició d’espècies i la productivitat. La freqüència i el moment de cremar són crucials. Per exemple, un incendi a l’inici de la temporada combinat amb una falta de precipitació pot incrementar les possibilitats d’erosió i reduir les pastures. Tot i això, la supressió dels incendis pot tenir efectes similars. El foc també és important per a mantenir l’interès turístic i paisatgístic.

Recíprocament, com que les sabanes, en particular les llenyoses, per la gran quantitat de matèria orgànica que s’hi acumula i l’escassa precipitació, són molt susceptibles d’incendiar-se espontàniament o a causa de negligències o actes criminals, cal una permanent atenció a controlar focs no desitjats. L’enfocament és diferent en el cas d’àrees protegides de dimensions reduïdes i fàcil accés i d’àrees molt grans en les quals la mobilitat és més difícil. En el primer dels casos els vigilants del parc o l’espai en qüestió poden patrullar-hi regularment per tal d’aturar els petits focs abans no es converteixin en grans incendis. En el segon cal lluitar contra el foc amb incendis periòdics controlats. Aquesta possibilitat es basa en el fet que els incendis regulars no generen temperatures tan altes com els produïts per la matèria seca acumulada durant anys, i per tant la major part d’arbres i herbes seran capaços de sobreviure al curt període d’elevada temperatura que es produeix mentre l’incendi passa. Aquesta crema controlada, l’han de realitzar experts capaços de jutjar els efectes de la força i la direcció del vent per tal de cremar exactament la superfície necessària sense perjudicar les zones veïnes i sense propagar incendis naturals. Aquesta tècnica es pot fer servir també per a tallar l’avanç dels incendis naturals consumint abans la seva font de combustible (contrafocs).

L’eliminació dels animals més febles de les poblacions d’herbívors és un altre instrument d’actuació que s’acostuma a utilitzar per a evitar un dany irreversible als ecosistemes de sabana a causa de l’excés de pasturatge. És per això que s’ha de controlar el nombre dels grans ungulats. Els programes de selecció s’han de portar a terme amb molta cura i s’ha de fer un seguiment dels efectes que provoquen en la vegetació. L’eliminació d’animals dèbils s’ha de realitzar en el moment oportú, de manera que no coincideixi amb condicions ambientals adverses ja que podrien comportar greus minves en l’espècie que es controla.

A la major part de sabanes africanes, però, el problema principal amb què s’enfronten els gestors d’àrees protegides és la caça furtiva. De fet, els grans mamífers han estat caçats per la carn i per la pell d’ençà que l’ésser humà començà a transitar per les sabanes, però un problema més recent és l’abús en la caça de certes espècies per obtenir productes secundaris com pèl, urpes, dents, ullals i banyes per a joieria i medicina. Dos dels animals que han resultat més afectats pel comerç internacional de productes secundaris són els elefants africans (Loxodonta africana) i els rinoceronts (Diceros bicornis i Ceratotherium simum). El problema de l’ivori és molt complex, i està més enllà de la influència dels gestors d’àrees protegides. Encara no hi ha consens sobre quina és la manera més efectiva de controlar aquest comerç; n’hi ha que estan a favor de prohibir completament tots els productes d’ivori, mentre que altres preferirien que el seu comerç es legalitzés per tal que aquest recurs es pogués aprofitar d’una manera sostenible. Igualment s’han suggerit moltes possibles solucions per reduir l’impacte del comerç de banyes en les poblacions de rinoceronts.

La invasió i la colonització humana constitueixen amenaces greus per a moltes àrees protegides de sabana africanes. Alguns parcs, especialment els de Serengueti i Amboseli, s’han reduït temps ençà a causa de la invasió d’assentaments humans. A la regió neotropical el destí de moltes àrees de sabanes llenyoses, com la de molts boscos i selves, ha estat la conversió en pastures; la vegetació existent és fàcil d’eliminar i en general els sòls són inadequats per a l’agricultura, de manera que la cria de bestiar amb densitats molt baixes ha proporcionat una alternativa atractiva però insostenible a llarg termini.

Els parcs i les àrees protegides

Les sabanes tropicals ocupen al món més de 20 milions de km2 de la superfície terrestre mundial. Més d’1,1 milions de km2, és a dir, aproximadament el 5,5%, corresponen a espais protegits concrets, cosa que fa de les sabanes un dels biomes amb més superfície protegida, tant en termes relatius com absoluts. Això es deu en bona part a les dimensions dels espais protegits: la superfície mitjana dels parcs de les sabanes és de 3 600 km2, tot i que alguns parcs i àrees protegides superen els 10 000 km2.

Quant a les reserves de biosfera, de les 31 reserves repartides entre 21 països (14 africans, 4 americans, 2 asiàtics i Austràlia) que corresponen totalment o en part a l’àmbit de les sabanes, dues terceres parts se situen al continent africà. Allí es concentren també la majoria de les més grans, com ho demostra el fet que prop de les tres quartes parts de la superfície del total de reserves corresponguin a les africanes, la mitjana d’extensió de les quals supera el mig milió d’hectàrees. Tant la més gran, Serengueti-Ngorongoro, a Tanzània, amb una superfície superior als 2milions d’hectàrees, com la més petita, Samba Dia, al Senegal, de només 756 ha, són africanes. Tanmateix, el país que té més reserves és Austrà- lia, amb tres; cadascun dels altres, inclosos els africans, en tenen una (Benin, Bolívia, Brasil, Burkina Faso, Colòmbia, Congo, Costa d’Ivori, Guatemala, Indonèsia, Mali, la República Centrafricana i Uganda) o dues (Camerun, Guinea, Kenya, Senegal, Sudan, Tailàndia, Tanzània i Zaire).

Les primeres reserves de biosfera amb representació del bioma de les sabanes foren creades el 1976. Foren la reserva de biosfera de l’estació de recerca mediambiental de Sakaerat, a Tailàndia, i la reserva de biosfera de la reserva forestal de Luki, al Zaire. A cap de les dues la sabana no hi és predominant. A la primera, de fet, predomina el bosc monsònic però també s’hi fan boscos secs esclarissats de dipterocarpàcies assimilables a sabanes llenyoses; a la segona, la sabana també és minoritària i el que predomina és la selva plujosa equatorial. La més recent incorporació (1993) és la de la reserva de biosfera brasilera del Cerrado.

Els parcs a la sabana africana i americana

Les àrees protegides de sabana africana són necessàriament grans per a poder protegir poblacions viables de grans herbívors, com els ramats de nyus (Connochaetes), i de grans depredadors, com els lleons (Panthera leo). A més a més, sovint han de protegir també rutes migratòries i refugis per a l’estació seca que assegurin la supervivència d’aquests animals. Aquest seria el cas, per exemple, a l’Àfrica, del parc nacional de Tsavo oriental, a Kenya, i del parc nacional de Serengueti i la reserva de fauna de Selous, a Tanzània.

Les àrees protegides de sabana americana són també molt grans. La reserva de natura El Tuparro, a Colòmbia, ocupa 5 000 km2 de sabanes herboses a la regió de l’Orinoco. El parc nacional de Canaima en protegeix 30 000 de l’escut de la Guaiana veneçolana, la major part del qual és ocupat per les extenses sabanes de l’altiplà anomenat la Gran Sabana. En canvi, les sabanes llenyoses i les formacions secundàries derivades dels boscos secs de tipus monsònic del continent americà han quedat relativament oblidats. Avui, però, és creixent la consciència del valor d’aquests boscos (que s’ha demostrat que presenten quasi tanta diversitat com els seus equivalents més humits) i del fet que estan desapareixent amb rapidesa. Amb prou feines subsisteix un 2% dels 550 000 km2 que hi havia de bosc sec mesoamericà i d’aquesta extensió només n’hi ha el 0,08% protegit. Alguns països centramericans ja avaluen actualment l’extensió de les seves àrees protegides i miren d’incorporar-hi més àrees de bosc sec. Fins i tot gràcies a treballs pioners fets a Costa Rica, s’ha arribat a regenerar bosc sec a partir de pastures al parc nacional de Guanacaste.

Els parcs a la sabana asiàtica

A les sabanes del sud-est asiàtic, més mal definides que les dels altres continents, hi ha molt poques àrees protegides i reserves de biosfera. Les poblacions humanes, generalment denses, fan precària la subsistència de moltes d’aquestes. Els habitants dels entorns de santuaris, parcs i reserves forestals sovint es veuen obligats a utilitzar-los per a obtenir-ne recursos bàsics com llenya, materials de construcció, carn i pastures per al seu bestiar a causa de l’escassetat creixent d’aquests béns en altres zones. Algunes àrees protegides de la regió han estat i són envaïdes per colonitzadors, i han quedat alterades per les pràctiques tradicionals de l’agricultura itinerant. L’elevada densitat de bestiar domèstic sovint acaba de complicar la situació, ja que els ramaders es veuen obligats a penetrar cada cop més sovint i més endins de les àrees protegides per trobar pastures o aigua. Recíprocament, els agricultors i ramaders que envolten les àrees protegides es troben sovint perjudicats pels atacs dels depredadors als animals domèstics o per les destrosses efectuades als seus sembrats.

Així, les àrees efectivament protegides es van reduint i van quedant cada vegada més aïllades les unes de les altres; poques són prou grans per a poder sostenir les poblacions de grans mamífers. Tanmateix, a moltes zones de l’Àsia meridional i sud-oriental és molt poc probable que aquests animals puguin sobreviure fora de les àrees protegides. Només les espècies una mica més petites i prou adaptables, com el porc senglar (Sus scrofa), el sambar (Cervus unicolor), el muntjac (Muntiacus muntjak), el cérvol-ratolí (Tragulus) i diferents primats, tenen garantida la supervivència sense especials mesures de protecció dels seus hàbitats. La conservació de moltes espècies rares es podria aconseguir millorant la gestió de les àrees protegides existents, però el fet que moltes àrees protegides siguin petites i sovint fragmentades ja crea una sèrie de problemes específics. Les àrees protegides massa petites tendeixen a convertir-se en ‘illes’ envoltades de paisatge humanitzat, i acabaran per no poder suportar tantes espècies com les àrees més grans. A molts parcs i reserves hi ha espècies animals i vegetals vingudes de fora, algunes vegades en quantitat suficient per a tenir un impacte advers sobre els sistemes naturals. La caça furtiva, especialment de rinoceronts (Rhinoceros, Dicerorhinus), elefant asiàtic (Elephas maximus) i tigre (Panthera tigris), és un problema de gestió important a la major part de la regió, en concret les poblacions de rinoceronts han quedat pràcticament exterminades a quasi tota la seva antiga àrea de distribució. Hi ha un pròsper comerç regional d’ocells, peixos d’aigua dolça i plantes, i les àrees protegides poden convertir-se en centres de proveïment il·legal. La tala i el contraban d’espècies de fusta valuosa és un problema igualment greu. En algunes regions la inestabilitat política ha impedit sovint la gestió dels parcs, i les àrees protegides acostumen a ser utilitzades pels insurgents com a refugi.

Així i tot es troben a les sabanes asiàtiques alguns espais protegits amb realitzacions remarcables. Una part del parc natural i santuari de fauna de Gir, a Gujarat, a l’Índia, on sobreviuen les darreres famílies de lleons d’Àsia és de sabana i el mateix passa amb el parc natural i la reserva de biosfera de Komodo, a l’illa d’aquest nom, a Indonèsia. A aquests espais es poden afegir el santuari de fauna de Manas, a cavall de la frontera entre l’Índia i Bhutan, i el santuari natural de Shwesettaw, a Myanmar.

El cas del santuari de Manas

El santuari de Manas cobreix 39 100 ha de les 283 700 de la reserva de tigres de Manas, a l’estat d’Assam, al NE de l’Índia. El santuari comprèn la part de la vall del riu Manas, que neix al Bhutan, fronterera amb aquest país, i és contigu a un parc nacional bhutanès de Manas (65 800 ha). El 1974 el Bhutan i l’Índia arribaren a un acord per a gestionar conjuntament tots dos santuaris que, mercès a la seva importància biològica única, adquiriren conjuntament la categoria de Patrimoni de la Humanitat el 1985.

Situat als primers contraforts del Petit Himàlaia, Manas conté diversos hàbitats, des de muntanyes boscoses al N fins a sabana oberta al S. El terreny és predominantment baix i pla i s’hi superposen diferents tipus de dipòsits al·luvials. El clima és marcat pel monsó del SE, i la precipitació mitjana anual és d’uns 3 000 mm. Les temperatures varien entre 4 i 37°C.

Manas presenta una diversitat de flora i fauna tan extraordinària que no es pot comparar amb la d’enlloc més de l’Índia. S’hi han identificat més de 540 espècies de plantes, i hi ha tres tipus principals de vegetació. Aquests tipus són el bosc caducifoli mixt humit de l’E de l’Himàlaia, que és comú a les zones més baixes, boscos semiperennifolis tropicals als sòls ben drenats dels turons per sota dels 760 m, i extensos herbassars al·luvials a l’W, on dominen la canya dolça espontània (Saccharum spontaneum), la canya dolça filifòlia (S. filifolius) i la xisca (Imperata cylindrica). Aquests herbassars estan esparsament poblats d’arbustos i arbres, com l’acàcia de catxú (Acacia catechu) i el “shisham” (Dalbergia sissoo). Dins les formacions herboses, es poden distingir la de sabana de terres altes i l’al·luvial humida, que entre totes dues cobreixen cap a un 50% del santuari.

Al parc viuen un total de 55 espècies de mamífers, 22 de les quals (més que cap altra àrea protegida del país) en perill d’extinció. Entre aquests hi ha la totalitat de la població de l’endèmic langur daurat (Trachypithecus geei), el porc senglar nan (Sus salvanius) i la llebre de pèl hirsut (Caprolagus hispidus). Altres mamífers són el langur de capell (Presbytis pileata), el lleopard nebulós (Neofelis nebulosa), el tigre (Panthera tigris), el lleopard (P. pardus), quatre espècies de gat salvatge (Felis bengalensis, F. marmorata, F. temminckii, F. viverrina), el binturong (Arctictis binturong), l’ós morrut (Ursus ursinus), el cuon (Cuon alpinus), el dofí del Ganges (Platanista gangetica), l’elefant asiàtic (Elephas maximus), el barasinga o cérvol dels pantans asiàtic (Cervus duvauceli), l’única raça pura de búfal asiàtic (Bubalus bubalis arnee) a l’Índia, i el gaur (Bos gaurus). Fins fa poc, Manas era l’hàbitat de la tercera població més gran de rinoceront unicorne de l’Índia (Rhinoceros unicornis), però la caça furtiva n’ha exterminat l’espècie gairebé del tot. S’hi han identificat més de 300 espècies d’ocells, inclòs el sisó de Bengala (Houbaropsis bengalensis). La tortuga Kachuga sylhetensis fou redescoberta a Manas el 1988, després de cent anys sense haver estat vista.

Manas és envoltat per diverses formes d’assentaments humans i d’aprofitament de la terra, entre elles la població de la tribu bodo, ramaders nepalesos i agricultors bengalís i assamesos, uns 59 000 dels quals viuen en 146 poblats de la zona perifèrica de protecció de la reserva de tigres. Uns 50 poblats són adjacents a l’àrea central del parc, on la densitat de població humana pot arribar a ser de 600 habitants per km2. Hi ha caça furtiva tant de rinoceronts com d’elefants, i es tala fusta il·legalment. Els bodos, que són un terç de la població de l’estat d’Assam, lluiten per obtenir un estat separat i grups de guerrillers han utilitzat el parc com a refugi i camp d’entrenament a partir del 1989, i la població de l’entorn del parc n’extreu llenya i materials de construcció i hi duu a pasturar el bestiar. S’ha engegat un projecte del World Wide Fund for Nature (WWF) per conèixer les necessitats bàsiques dels pobladors que viuen al voltant del parc, amb l’objectiu final de proporcionar alternatives a la seva actual dependència respecte a aquest i d’aconseguir la seva cooperació en la protecció i la gestió del parc. El turisme a la zona pràcticament ha desaparegut com a conseqüència de la situació política.

El cas del santuari de Shwesettaw

Situat entre la serralada d’Arakan i el riu Irauadi, a uns 420 km al N de Rangun, amb el riu Mon Chaung al N i el riu Man Chaung al S, el santuari de Shwesettaw, a Myanmar, inclou les reserves forestals de Kywetaga, Kyauko i Shwesettaw i els boscos protegits de Shwesettaw Kyikan i Myosapho. Amb una superfície total de més de 55 000 ha entre 100 i 560 m, es creà l’any 1940 per protegir bàsicament una població de 350 tamins o cérvols d’Eld (Cervus eldi).

Els sectors central i oriental consisteixen en turons i serrats ondulats i suaus, mentre que a l’W els gresos han format serres més altes separades per valls amples. Hi ha cursos d’aigua estacionals que travessen la regió, la qual rep una precipitació anual d’uns 900 mm que cau sobretot entre maig i novembre. Les temperatures oscil·len entre 4 i 43°C.

La major part del santuari, principalment les zones baixes, és coberta per una vegetació de sabana herbosa i seca, coneguda com “indaing”, adaptada al foc (piroclímax), amb individus dispersos i agarrigats de dipterocarps (Dipterocarpus), “ingyin” (Shorea siamensis) i “thitya” (S. oblongifolia). Els serrats orientals suporten un bosc caducifoli mixt més alt de tec (Tectona grandis), “pyinkado” (Xylia dolabriformis) i acàcia de catxú (Acacia catechu), amb un sotabosc variable de bambús. El bosc sec dominat per Tectona hamiltoniana apareix en àrees més humides. Han estat cultivats grans sectors del santuari, i per tant hi ha tota una gamma d’estadis successionals de gramenets i bosquines.

Alguns mamífers destacables que es troben en el santuari, a més del tamín, són la llebre siamesa (Lepus peguensis), l’ós de Malàisia (Ursus malayanus), el gaur (Bos gaurus), el banteng (B. javanicus), el muntjac (Muntiacus muntjak), el cérvol-porc (Cervus porcinus), el cuon (Cuon alpinus), el lleopard (Panthera pardus), el porc senglar (Sus scrofa) i diferents espècies de macaco (Macaca) i de langur (Presbytis). També han estat citats l’ós negre asiàtic (Ursus thibetanus), el sambar (Cervus unicolor) i el “serow” (Capricornis sumatraensis). El tamín (Cervus eldi) és certament la principal espècie d’interès, i actualment es calcula que la població de Shwesettaw arriba als 240 individus; fora de Myanmar està pràcticament extingit, i a tot el país només hi ha dues poblacions que visquin en àrees protegides. Els ocells inclouen almenys dos endemismes: el fals tord gorjablanc (Turdoides gularis) i la garsa encaputxada (Crypsirina cucullata), a més d’unes quantes espècies de distribució regional.

Dintre el santuari no hi ha una població humana que hi resideixi permanentment, però la meitat oriental limita amb assentaments i cultius intensius. El mateix santuari és molt utilitzat pels habitants dels poblats veïns com a font de llenya i de bambú i també com a zona de cultiu. Quan es creà el santuari es garantí als pobladors el dret d’accés a pràcticament tota la seva àrea. Un 45% és gestionat com a bosc protegit, i com a tal és prohibit talarhi arbres. La pagoda de Shwesettaw, un lloc religiós d’importància nacional, és adjacent al límit meridional del santuari. Les amenaces principals a Shwesettaw són els cultius intensius i extensius que s’hi fan tant a dins com al voltant, l’extracció indiscriminada de recursos naturals i la caça furtiva. El parc es controla irregularment.

Els parcs a la sabana australiana i novaguineana

A Austràlia i Nova Guinea les formacions llenyoses obertes tropicals estan ben salvaguardades pel que fa a la proporció de la seva àrea total inclosa en sistemes d’àrees protegides. Austràlia s’ha guanyat l’aplaudiment mundial pel seu compromís amb uns ideals de conservació integral, i és un país capdavanter reconegut pel que fa a la idea de gestió cooperativa dels parcs nacionals situats en terres de propietat comunal tradicional. Les manifestacions de la cultura aborigen són en aquests parcs un element bàsic en la gestió, i tenen una importància cabdal en el concepte global de gestió de parcs nacionals a Austràlia. Aquests ‘parcs aborígens’, situats al Territori Septentrional del país, són Uluru, Kakadu, Nitmiluk, Gosse Bluff i Gurig, el primer dels quals és, a més, reserva de biosfera. Altrament, són també nombrosos els parcs i espais protegits més convenionals arreu d’Austràlia com també en les extenses àrees de sabanes de tot el país.

A Nova Guinea les àrees protegides no són tan nombroses ni la gestió tan modèlica, però també n’hi ha de ben remarcables, com, per exemple, l’àrea de gestió natural de Tonda, a Papua Nova Guinea. Situada a l’extrem sud-occidental del país, aquesta extensió de 590 000 ha consagrada a usos diversos comprèn una extensa franja costanera de l’estret de Torres limitada a l’W per la frontera amb el territori indonesi d’Irian Jaya i a l’E pel riu Mai Kussa. Establerta el 1976, es troba al marge meridional de la plana d’Oriomo, una plana al·luvial relicta que puja fins als 45 m per sobre el nivell de la mar. La costa consisteix en una estreta banda de maresmes vorejades per baixes elevacions litorals que, cap a la banda de terra, tanquen aiguamolls formats sobre dipòsits marins o estuarians. L’àrea és travessada per tres rius, tots ells de curs lent, i durant l’estació seca la marea sol pujar pels trams inferiors. La precipitació anual oscil·la entre els 1 500 i els 2 000 mm.

La vegetació de Tonda és diferent de bona part de la de la resta de Nova Guinea, sobretot a causa del clima marcadament estacional que posseeix i de la presència de flora australiana relicta; a més, la seva composició i la seva estructura són afectades per focs antropogènics i inundacions estacionals. La major part de l’àrea és coberta per diversos tipus de sabana, encara que s’hi han reconegut altres tipus de vegetació primària. Així, hi ha formacions de manglar al llarg de la costa, boscos i bosquines litorals, bosc monsònic, bosc en galeria, bosc inundat mixt i bosc inundat de Melaleuca, herbassars de xisca (Imperata cylindrica) i Pseudoraphis spinescens, una gramínia d’indrets aigualosos, jonqueres inundables amb tofes disperses de Pandanus i comunitats aquàtiques i de ribera, que sobreviuen en punts inaccessibles de rius i aiguamolls.

Hi ha diferents formes de sabana: una de mixta, alta i força oberta dominada per un estrat arbori discontinu, amb diferents espècies d’Acacia, Tristania, Xanthostemon, Melaleuca i Alstonia de fins a 25 m d’alt, i amb un estrat herbaci atapeït; una sabana mixta d’espècies similars però amb arbres de menys de 20 m d’altura en àrees saturades d’aigua o inundades estacionalment; una sabana amb estrat arbori baix dominada per Melaleuca, Dillenia alata i Tristania suaveolens en àrees inundades estacionalment; i una bosquina monsònica amb arbres de menys de 7 m d’altura en sòls pobres o amb drenatge deficient que conté espècies com Melaleuca viridiflora, Banksia marginata i Grevillea glauca.

La densitat de població humana a la regió és molt baixa, i és per això que aquesta es conserva majoritàriament intacta. La caça, la pesca i la recollida d’ous són part important de l’economia local, a banda de l’horticultura itinerant tradicional de nyam, taro i moniato, que es practica en àrees de bosc. Els habitants autòctons hi poden caçar sense restriccions; se centren en la caça, amb mètodes tradicionals, del ualabi àgil (Macropus agilis), el porc senglar (Sus scrofa) i el casuari (Casuarius casuarius). També obtenen ingressos de la venda de les pells que aconsegueixen amb la caça controlada de cocodril indopacífic (Crocodylus porosus).

L’àrea ha quedat profundament afectada per la introducció del sambar de la Sonda o russa (Cervus timorensis), del qual hi ha una població de 20 000 individus pel cap baix a les planes al·luvials de Bulla. També s’hi han assilvestrat gossos, gats, porcs i braus. Entre els mamífers autòctons hi ha l’equidna comú (Tachyglossus aculeatus), el ualabi àgil (Macropus agilis), els ualabis de bosc (Thylogale stigmatica, Dorcopsis veterum), rosegadors i rates-pinyades. Entre els ocells hi ha l’àguila de cua en tascó (Aquila audax), la grua roja (Grus rubicunda), el pioc australià (Ardeotis australis), el cucaburra d’ales blaves (Dacelo leachii) i alguns endemismes de Nova Guinea. Durant l’estació humida hi arriben molts ocells aquàtics, i durant l’hivern boreal centenars de milers de migrants paleàrtics ocupen les maresmes creades per la marea. La major part de la població mundial de polit menut (Numenius minutus) es localitza en aquesta àrea. També s’hi troben moltes espècies d’amfibis i rèptils, inclosos el cocodril indopacífic (Crocodylus porosus), el cocodril de Nova Guinea (C. novaeguineae), tres varans (Varanus) i la serp negra de Papua (Pseudechis papuana). El peix és abundant. Les planes inundables són molt productives, i són el territori on s’alimenta la barramunda catàdroma (Lates calcifer). Són comuns els crancs d’aigua dolça.

Entre les investigacions realitzades hi ha estudis geomorfològics, florístics i faunístics que evidencien la importància de la zona a causa de la barreja de flora i fauna australianes amb espècies i comunitats característiques de Nova Guinea. Els cérvols i porcs assilvestrats, amb el seu impacte en l’ecologia de la regió, poden haver contribuït a la invasió d’arbres i matoll als plans de Bulla.

La cacera furtiva és un dels grans problemes que pateix la zona. Hi ha caçadors furtius d’Irian Jaya que paren xarxes a la desembocadura del riu Bensbach, i a través de la frontera hi ha contraban de pells de cocodril. Aquesta situació és agreujada pel fet que els propietaris de les terres reben poca orientació i supervisió pel que fa a gestió dels recursos naturals, i s’han deixat perdre projectes de granges de cocodril, de casuari i de papallones.

Un únic guarda rural és responsable de tota l’àrea. Els visitants de Tonda són sobretot caçadors, i les persones interessades per la natura estan obligades a transitar-hi amb un guia pagat. El turisme se centra al parador natural de Bensbach, on s’organitza caça i pesca esportiva.

Les reserves de biosfera a les sabanes americanes

Les quatre reserves de biosfera de les sabanes americanes es distribueixen de Guatemala fins a Bolívia i afecten tipus de sabanes molt diferents tant llenyoses, com la de la Sierra de las Minas, a Guatemala, o la del Cerrado, a Brasil, com les sabanes herboses humides dels “llanos” de l’Orinoco o de Mojos, representades respectivament a les reserves de biosfera de la reserva de natura El Tuparro, a Colòmbia, i de l’estació biològica de Beni, a Bolívia.

El cas de la reserva de biosfera de Beni

La reserva de biosfera de l’estació biològica de Beni és al NE de Bolívia, a les províncies de Ballivían i Yacuma, dins el departament de Beni. La reserva, de 135 000 ha, és una àrea de formacions boscoses diverses que tenen als seus confins nord-orientals i occidentals expansions enormes de sabana inundada estacionalment. Les faldes dels Andes són a uns 50 km al SW. És una àrea de terres baixes en la transició de bosc tropical a bosc subtropical i en la convergència de tres regions biogeogràfiques: l’amazònica, el “chaco” i el “cerrado”.

Característiques i valors naturals

La influència de tres regions biogeogràfiques pressuposa una gran diversitat d’hàbitats, d’animals i de plantes: la regió acull més de 500 espècies d’ocells, 8 de primats, 40 de rats-penats i més de 200 de peixos, a més de la meitat de les espècies animals declarades prioritàries per a la conservació de la fauna a Bolívia.

Els dos rius principals que drenen l’àrea són el riu Maniqui, que conforma el límit occidental de la reserva, i el Curiraba, que en constitueix el límit oriental. El territori és gairebé pla i les àrees mal drenades esdevenen durant l’estació de pluges, de novembre a març, llacunes temporals que desapareixen a l’estació eixuta. El riu Maniqui exerceix una influència clau a l’àrea. Es caracteritza per canvis ràpids de curs i velocitat que donen lloc a formacions vegetals en diverses etapes de successió.

L’àrea de Beni té unes possibilitats agrícoles molt limitades a causa de la pobresa dels sòls, la fertilitat dels quals està molt associada al règim d’inundacions estacionals. S’hi poden trobar restes de civilitzacions pre-colombines (milers de camps drenats, nombrosos canals, riberes en terrassa i túmuls) que duen a la conclusió que en aquesta regió despoblada podrien haver viscut mig milió de persones abans de l’arribada dels conquistadors castellans, en realitat força abans, ja que no es troba cap referència de cap hipotètica civilització en les cròniques del temps de la conquista. Tota l’àrea de la reserva de biosfera de Beni és propietat de l’estat i és envoltada per ranxos de propietat privada i petites granges de camperols de terra baixa. El nucli de la reserva és inhabitat. Els indis tximanes, els quals tenen part del seu territori a l’interior de la reserva (aproximadament un 20%), habiten principalment en els seus límits oriental i occidental, al llarg de les ribes dels rius Curiraba i Maniqui.

La influència amazònica es manifesta als estrats arboris dels sistemes forestals de la reserva de biosfera amb arbres com el “palo Maria” (Calophyllum brasiliense, família de les gutíferes), “cedro rosa” (Cedrela odorata, família de les meliàcies) i la palmera “pachiuba” (Socratea exorrhiza); animals com la mona aranya (Ateles paniscus), la llúdria americana de cua llarga o “lobito de rio” (Lutra longicaudis) i el peresós (Bradypus variegatus). Només un 15% de la superfície de la reserva de biosfera de Beni és ocupat pròpiament per saba- na, la resta són boscos i aiguamolls. Entre el bosc i la sabana hi ha una zona de transició amb “tabijos”, “chaaco” i bombacàcies del gènere Pseudobombax; a les bosquines predominen fabàcies del gènere Machaerium. La influència del “chaco” es pot veure clarament a la sabana en plantes com els “tabijos” (Tabebuia, família de les bignoniàcies), o animals com el “huaso” (Mazama gouazoubira) i el tatú (Dasypus novemcinctus). El “cerrado” contribueix amb plantes com el “tuseque” (Machaerium hirtum, família de les fabàcies) i el “chaaco” (Curatella americana, família de les dil·leniàcies), també anomenat “mapajo”, o animals com el nyandú o “piyo” (Rhea americana) i el llop de crinera o “borochi” (Chrysocyon brachyurus). Es calcula que hi ha més 2 000 espècies de plantes vasculars, de les quals un gran percentatge han estat inventariades.

El llop de crinera o “borochi” (Chrysocyon bra- chyurus), més aviat és una guineu de potes llargues com les d’un llebrer, però és anomenat llop de crinera per la seva grandària i per la clapa de pèls negres, llargs i erèctils que té al clatell i les espatlles. Es troba en aiguamolls i sabanes de Brasil i àrees frontereres de països veïns com ara Bolívia. La cua del “borochi” és especialment curta per a un caní, mentre que les potes són excessivament llargues. Es creu que aquestes potes com xanques permeten al “borochi” veure per damunt de les herbes altes de la sabana i les seves orelles llargues i dretes li permeten detectar rosegadors a llarga distància. Quan passa per terres pantanoses, el “borochi” pot estendre els tous de les potes, una mica com els peus palmípeds d’una llúdriga, per tal de no enfonsar-se.

L’armadillo gegant (Priodontes maximus) és un habitant típic de la reserva de l’estació biològica de Beni. Encara que tolera una varietat d’hàbitats de terra baixa, entre ells la sabana, viu principalment en les zones boscoses o en els marges d’aquestes amb la sabana. És fàcil distingir-lo d’altres armadillos per la seva mida molt superior i les grans plaques que li cobreixen l’esquena, cosa que el converteix en el mamífer modern més ben cuirassat. L’armadillo gegant excava extensament, tant per buscar aliment com per fer els seus caus, emprant les grans urpes davanteres. Els tèrmits són el seu aliment principal, però també menja altres invertebrats, serps i fins i tot carronya. Sembla que el verí de les serps resta a la carn dels animals, ja que s’han produït casos d’enverinament semblants als que resulten de mossegades de serp després de menjar carn d’armadillo gegant. La seva àrea de distribució abasta des de l’Amèrica Central fins al N d’Argentina i Uruguai, i tot i que la seva extensió no ha minvat gaire els últims anys, la població ha disminuït dràsticament i l’espècie és classificada com a vulnerable per la UICN.

El cérvol dels pantans (Blastocerus dichotomus) és el cérvol sud-americà més gran. El seu pelatge, marró mat a l’hivern, es torna marró vermellós torrat durant els mesos d’estiu; les potes són d’un vistós negre durant tot l’any. El cérvol dels pantans és característic de zones humides i, com el llop de crinera, té una membrana expandible entre els dits que li permet caminar per les terres pantanoses. El cérvol dorm tot el dia, i surt a la nit per menjar herbes, joncs i altres plantes aquàtiques. El cérvol dels pantans, que perden les banyes i els tornen a créixer anualment, es diferencia d’altres cèrvids ja que no té una estació de cria distintiva: les cries (un per ventrada) poden néixer en qualsevol mes de l’any. El nombre d’individus de les poblacions de cérvols dels pantans ha minvat dràsticament en temps recents, a causa de la pèrdua d’hàbitats ocasionada per l’expansió de l’agricultura i el drenatge i per l’excés de caça.

El nyandú (Rhea americana) és un dels ocells més característics de la regió dels cerrados sud-americans. Els membres d’aquesta mateixa família d’ocells, els reïformes, ja eren a la regió en el Paleocè superior, fa uns 55 milions d’anys. El nyandú està extraordinàriament adaptat a la vida terrestre: les seves potes són llarguíssimes i tenen el nombre de dits reduïts a tres, cosa que els permet córrer a velocitats superiors als 60 km/h. El coll llarg permet a l’ocell detectar els depredadors com el jaguar (Panthera onca) des de molt lluny en la sabana oberta. Quan s’esvera, el nyandú fuig a gran velocitat, fent ziga-zagues, i emprant les ales esteses com a estabilitzadors quan canvia de direcció. A l’estació de cria, el mascle emet un fort rugit bisil·làbic que s’assembla al bram del cérvol mascle: el nom de nyandú és onomatopeic i prové d’aquest crit. El nyandú menja fulles, fruits i insectes, però també mamífers i rèptils petits. Com tots els ocells, s’empassa pedres per ajudar a moldre l’aliment al pedrer. El nyandú és molt important en la regeneració de la vegetació del “cerrado” i la sabana de palmeres. Amb els seus extensos recorreguts, actua com a agent de dispersió de llavors, i els estudis han demostrat que les llavors que han passat pel tracte digestiu de l’ocell tenen fins a tres vegades més probabilitats de germinar que no pas les que han caigut a terra sense ser menjades. El nyandú és un animal gregari, normalment es troba en grans ramats, i si falten altres membres de la seva mateixa espècie, busca la companyia d’ovelles, vaques i cérvols.

Un altre ocell típic del “cerrado” és el seriema de potes vermelles o seriema crestat (Cariama cristata), el darrer representant d’una nissaga de predadors terrícoles, els avantpassats fòssils del qual remunten al Terciari (fa 50 milions d’anys). La presència d’aquests fòssils i la dels del nyandú indiquen que les sabanes i els hàbitats oberts que es troben actualment a l’Argentina, Bolívia, Brasil i Paraguai són un tret molt antic del continent. El seriema és molt més petit que el nyandú; només pesa 1 500 g, però el seu estil de vida és molt semblant. Té les potes llargues i corre molt ràpidament: prefereix córrer a peu, a velocitats de fins a 70 km/h, que no pas volar. La dieta del seriema és semblant a la del nyandú, però es diu que menja moltes serps, fins al punt que difícilment es troben serps en aquells indrets on caça el seriema. Tant si és veritat com si no, el que és clar és que ambdós ocells són molt útils per a controlar les plagues agrícoles i del bestiar, i per això es recomana a la gent de criar-los en ranxos.

Gestió i problemàtica

La majoria dels pobladors humans de la reserva de biosfera de Beni són tximanes, els quals ocupen un territori en la zona de transició entre el bosc humit fronterer arran dels pendissos orientals dels Andes i el llindar més occidental de les sabanes del Beni. Són els habitants tradicionals d’aquesta regió de Bolívia i viuen primordialment a les ribes del riu Maniqui i dels seus afluents; a Beni, de fet, es troben als límits orientals del seu territori tradicional de caça. Com la majoria dels pobles autòctons, tenen una forta identitat cultural i un coneixement profund del medi. Les comunitats tximanes s’organitzen al voltant d’una família nuclear o de grups de famílies formats per dues o tres parelles monògames afins que funcionen com una unitat social, política i econòmica independent.

Tot i que el peix constitueix la seva font principal de proteïnes, els tximanes cacen una gran varietat d’animals, recol·lecten fruits, plantes medicinals i mel. Fan servir armes de foc, hams i cordills per a la caça i la pesca, encara que quan no tenen munició recorren als seus arcs tradicionals. L’àrea de cacera dels tximanes se centra més aviat en la zona boscosa del seu territori que no pas en l’ocupada per la sabana. Una qüestió problemàtica encara no resolta a la reserva de biosfera de l’estació biològica de Beni és el consum que fan els tximanes d’alguns animals de caça, especialment de primats en perill d’extinció, com les mones aranya (Ateles), que són components preuats de la seva dieta.

Els tximanes complementen la caça i la pesca amb l’agricultura itinerant i la manufactura d’artesanies. Una part significativa de la seva producció agrícola és de subsistència, però també venen els productes excedents als mercats locals, activitat que representa la seva principal font d’ingressos. Cultiven més de 80 espècies de plantes alimentàries, medicinals i productores de fibres, principalment arròs, plàtans, mandioca, blat de moro, carbasses i tota una gamma de fruites. Les seves activitats agrícoles es basen en un sòlid coneixement del tipus de sòl basat en criteris com el color, l’estructura, la textura i el drenatge. Aquest coneixement els permet controlar les plagues i obtenir la producció màxima de la terra conreada. Una altra part dels seus ingressos l’obtenen a partir de les feines remunerades, de la venda dels productes artesanals de les dones i de la collita i trenat de la “jatata”, un material per a sostres que produeixen tradicionalment els tximanes.

La població mestissa local caça molt poc i depèn més de les vaques i de les collites per a subsistir. Al contrari dels indígenes, a qui les fonts silvestres d’alimentació els van molt bé, els camperols veuen la pesca i la caça com a especialitats i no pas com a trets estables de la dieta.

Quan la reserva de biosfera va rebre el reconeixement oficial de la UNESCO l’any 1986, un equip pluridisciplinari va endegar l’elaboració d’un pla preliminar d’administració que contenia les línies guia per a l’administració de recursos, la protecció de la natura, la investigació i l’ús públic. A La Paz s’establí una oficina per administrar les relacions locals i internacionals. També s’establí una oficina del parc a El Porvenir, que allotja un administrador, personal científic i alguns guardes del parc. En el parc també s’instal·là una oficina per facilitar l’estada dels investigadors i visitants. Els biòlegs bolivians començaren un inventari biològic comprensiu amb l’ajut d’un petit programa de beques. Es dibuixaren els mapes base físics i de vegetació i es dugueren a terme censos de la població humana a la reserva i els voltants. Diverses institucions donaren ajuts addicionals amb aquesta finalitat. Les dades recollides en aquests estudis s’analitzaren i s’empraren per a la zonificació de la reserva. L’any 1988 el personal administratiu de la reserva de biosfera Beni, conjuntament amb el Centro Interdisciplinario para los Estudios Comunitarios, començà a dur a terme projectes orientats cap a tro- bar la solució dels problemes de les comunitats de camperols en els camps de sanitat i producció d’aliments. Això serví com a remei doble, ja que millorà el nivell de vida de la població local i els ensenyà la importància de la conservació dels recursos naturals. D’altra banda, el gran nombre d’estudis, informes i projectes realitzats han fet possible que la reserva de l’estació biològica de Beni sigui una referència a l’hora d’iniciar programes sobre l’explotació dels recursos en altres llocs de Bolívia.

L’educació ambiental s’ha dut a terme entre la població local des que es creà la reserva. El programa sembla haver estat ben rebut encara que els seus efectes pràctics siguin poc rellevants. El repte ara és intentar integrar les poblacions locals a l’administració de la reserva, és a dir, posar en pràctica el concepte de reserva de biosfera. El programa d’administració ambiental és d’importància vital en el manteniment de la integritat ecològica de la reserva. El programa té dos temes principals: la protecció i l’administració de recursos.

El programa d’administració es regeix per la zonificació establerta a la reserva, seguint el pla d’administració. Cal aplicar controls especials en aquelles zones d’ús restringit de recursos naturals o les que s’han destinat a la regeneració de fauna i flora salvatges. La reserva de biosfera disposa d’un grup de guardes del parc i policies del bosc, tots ells nadius de Beni. La feina de patrullar per la reserva no és a càrrec únicament dels guardes del parc; les comunitats i les institucions locals també hi estan àmpliament involucrades.

L’administració de recursos intenta lligar la conservació biològica al desenvolupament sostenible dins la reserva de biosfera. Aquest programa utilitza majoritàriament els coneixements tradicionals de l’ecosistema i l’administració de recursos, sobretot en el camp de l’agroecologia. Un dels projectes més interessants és l’administració de la tortuga aquàtica Podocnemis unifilis al riu Maniqui. El projecte començà amb un estudi de l’abundància de l’espècie i un qüestionari-cens sobre l’ús humà de la tortuga. Amb els resultats, es dissenyà un projecte per recuperar la població de la tortuga i fer un pla d’administració per a l’espècie. Un altre projecte de recuperació d’espècies es dedica al caimà negre (Melanosuchus niger), que està en perill arreu de l’Amazònia. Un grup de caimans, fruit del programa de cria en captivitat, s’ha deixat anar al llac Normadia, on s’estudia la seva adaptació a la vida silvestre. Una població de control de caimans criats en condicions naturals es vigila a la llacuna propera d’El Cedral. Actualment ja s’estan executant diversos programes d’utilització de recursos com, per exemple, els que fan referència a l’explotació de les pastures o als de l’administració del pècari comú (Tayussu pecari) i el pècari de collar (T. tajacu). D’altres s’estan planificant, com el pla d’administració per a la mona aranya negra (Ateles paniscus), l’estudi de l’ús de la terra i els sistemes de conreu de Beni, els treballs sobre les espècies nadiues de sabana i els estudis de plantes medicinals i d’alimentació de l’àrea amb bones perspectives.

La reserva de biosfera Beni ha estat centre d’atenció per haver estat involucrada en la primera permuta ‘deute per natura’ del món, l’any 1987. El principi d’aquest sistema de condonació de deute exterior és el següent: un ens interessat, incloent-hi un donador internacional de conservació, compra una part del deute exterior d’un país deutor a preu de descompte (normalment una tercera part de la xifra total) als bancs internacionals que tenen pressa per recuperar les pèrdues. Un banc local aleshores promet pagar el deute descomptat en divises locals a un valor, per exemple, de dues terceres parts de la quantitat original. Així, el banc internacional obté una part del préstec original, el país deutor s’alleugereix d’una porció del deute i l’organització donant multiplica la seva inversió (en aquest cas, el doble). En el cas de Beni, Conservation International, una organització no governamental dels Estats Units, va comprar 650 000 dòlars nord-americans del deute bolivià a un preu de descompte de 100 000 dòlars. El deute aleshores fou cedit a canvi d’un compromís del govern bolivià d’1,5 milions d’hectàrees de terra i 250 000 dòlars de fons de manteniment per a la expansió de les àrees protegides al NW de Bolívia i la formació de la reserva de biosfera de l’estació biològica Beni.

La primera permuta de ‘deute per natura’ fou molt controvertida perquè els sectors polítics partidaris del no pagament del deute bolivià s’hi oposaren. Paral·lelament, va sorgir la protesta dels tximanes motivada per les concessions forestals realitzades en el seu territori, la reserva forestal dels Tximanes. Els tximanes foren animats a anar-se’n a una zona d’amortiment que ja s’estava explotant per part de criadors de bestiar i companyies d’extracció de fusta. El Gran Consejo Chimane es creà com a òrgan de representació per promoure la titularitat de les terres de la reserva forestal en favor d’ells. Això culminà amb la marxa de protesta dels tximanes i al- tres pobles de l’àrea cap a La Paz. Més de 300 indígenes participaren en la “Marcha para la Dignidad y la Tierra”. En un període d’un mes, anaren de Beni a La Paz amb la finalitat de portar el seu cas al govern de l’estat. Quasi immediatament, el president bolivià donà als pobles indígenes la titularitat dels drets de la terra a la reserva forestal dels Tximanes, i exigí a les companyies fusteres que sortissin de l’àrea.

Les reserves de biosfera a les sabanes africanes

Al continent africà hi ha 21 reserves de biosfe- ra amb representació significativa d’algun tipus de sabanes, pràcticament dues terceres parts de totes les que afecten aquest bioma. Com és natural n’hi ha de tota mena, bé que predominen de molt les sabanes herboses, principalment en les dels països de l’Àfrica oriental com Kenya (Mont Kulal i Amboseli), Sudan (parcs nacionals Dinder i Radom) o Tanzània (parc nacional del llac Manyara i Serengueti-Ngorongoro).

El cas de la reserva de biosfera de Serengueti-Ngorongoro

La reserva de biosfera de Serengueti-Ngorongo- ro comprèn algunes de les àrees de conservació més famoses d’Àfrica i suporta la concentració més nombrosa de grans mamífers del planeta. Se situa al N de Tanzània, a l’E del llac Victòria, i inclou el parc nacional de Serengueti, la reserva de fauna de Maswa, les proposades reserves de fauna de Grumeti i d’Ikorongo i l’Àrea de Conservació de Ngorongoro (ACN). A més, tant el parc nacional Serengueti com l’àrea de conservació de Ngorongoro són espais qualificats de Patrimoni de la Humanitat.

El parc nacional de Serengueti (paraula que, en llen- gua massai significa ‘plana sense fi’), fundat l’any 1940, fou el primer parc nacional creat a Tanganyika, avui part de Tanzània. Actualment cobreix una àrea d’1 476 300 ha. Quan es decidiren els límits del parc nacional l’any 1948, els alts del cràter de Ngorongoro hi eren inclosos, però l’any 1959 aquesta àrea fou exclosa i es reclassificà com a àrea de conservació i pluralitat d’usos. L’Àrea de Con- servació de Ngorongoro, de 828 800 ha, és administrada per una organització paraestatal, la Ngorongoro Conservation Area Authority (NCAA), i s’incorporà a la reserva de biosfera Serengueti-Ngorongoro l’any 1982. Un conservador nomenat pel NCAA és responsable de totes les activitats dins de l’àrea de conservació del Ngorongoro. El total de l’àrea protegida, incloent-hi les dues reserves proposades de Grumeti i Ikorongo, és de 2 695 000 ha.

Característiques i valors naturals

Situat a prop del límit entre el parc nacional de Serengueti i l’àrea de conservació de Ngorongoro, la gorja d’Olduvai és el llit d’un curs d’aigua estacional profundament encaixat que desguassa al llac Lagarja. La gorja, que té acumulats 2 milions d’anys de sediments, es féu famosa l’any 1959 amb la descoberta del crani de l’homínid descrit inicialment amb el nom de Zinjanthropus (ara Australopithecus boisei) per Mary Leakey (1913), que treballà entre el 1931 i el 1983 en aquesta zona, compartint el treball amb el que fou el seu marit, Louis Leakey (1903-72). L’àrea adquirí més renom quan es descobriren encara més restes dels homínids Homo habilis i H. erectus. Un total de 33 espècimens fòssils d’homínids van ser recuperats de l’àrea propera de Laetoli sobre el llac Lagarja, on es trobaren petjades fòssils d’homínids, conservades en cendres volcàniques d’entre 3,7 i 3,5 milions d’anys enrere. Aquestes petjades ajudaren a establir l’antiguitat del bipedisme en els homínids.

Olduvai i altres punts de l’Àrea de Conservació de Ngorongoro també han aportat una col·lecció important d’ossos fòssils d’animals i eines de pedra que, juntament amb anàlisis de pol·len i sediments, han permès la reconstrucció de paleoclimes i paleoflores. Aquestes reconstruccions indiquen l’evidència d’un mosaic dinàmic de sabanes herboses i llenyoses, sotmeses a modificacions de manera continuada com a resultat del clima canviant i de l’activitat volcànica. Olduvai ha establert la importància de la reserva de biosfera de Serengueti-Ngorongoro com a mostra única d’evolució d’un espai l’ús del qual per homínids i humans ha estat ininterromput des de fa 3,5 milions d’anys.

La reserva de biosfera de Serengueti-Ngorongoro se situa en un altiplà d’alçades compreses entre els més de 3 000 m del capdamunt del cràter del Ngorongoro, al SE, i els 920 m a tocar del llac Victòria, a l’W. Els materials geològics que configuren l’àrea daten principalment del pre-cambrià amb àrees de roques volcàniques molt antigues i dipòsits de mineral de ferro de fins 2 500 milions d’anys d’antiguitat. Gran part del Serengueti són turons de pendents suaus i valls, i alçades d’uns 100 a 300 m sobre el nivell dels voltants. Les planes gairebé llises del Serengueti, a les zones meridional i oriental, han estat formades per dipòsits repetits de capes de cendra volcànica del volcà Oldoinyo Lengai, encara actiu. En algunes àrees, les planes tenen claps de petits afloraments granítics (“kopjes”). Més al S, les planes s’enfilen cap a les terres altes del cràter del Ngorongoro, que comprenen un nombre de muntanyes volcàniques com Olosirwa (3 680 m), Loolmalasin (3 587 m) i Oldeani (3 168 m). El Ngorongoro mateix és una caldera enorme d’entre 16 i 19 km de diàmetre i amb el fons pla a 400 o 600 m de la vora del cràter.

El drenatge dins del Serengueti és en gran part cap a l’W, vers el llac Victòria. Hi ha poca aigua permanent en aquesta àrea de la reserva, i els rius Mara i Bologonja, a la zona septentrional, són els únics que porten aigua tot l’any. Tots els altres cursos d’aigua són estacionals. Cap a l’E, a les terres altes del Ngorongoro, hi ha pel cap baix una vintena de rierols permanents, que flueixen cap a llacs de cràters o clots que s’inunden estacionalment. Hi ha diversos llacs a la reserva, entre ells el Lagarja, el Masek i el Magadi i els dels cràters de Ngoron- goro i Empakaai. La major part de les aigües superfícials són alcalines i originen llacs salats.

Hi ha una típica estació de pluges breu entre novembre i desembre, i una de més llarga entre març i abril. Els vents dominants són els de l’E i assoleixen la màxima força a l’estació eixuta. Les precipitacions més elevades (fins a 1 500 mm) es produeixen a les àrees de relleu més acusat orientades als vents dominants; les més baixes (400-450 mm) a l’W i NW dels alts de Ngorongoro, que fa un efec- te de barrera o ‘ombra’ a les pluges provinents de l’Índic. Cap al NW, en direcció al llac Victòria, s’estableix un gradient creixent de precipitacions de manera que les àrees properes al llac Victòria i a altres llacs grans tornen a ser considerables (fins a 1 200 mm). Els vents calents i secs incrementen l’evaporació a les planes i redueixen els efectes de la precipitació. El gener i el febrer són normalment els mesos més calents, mentre que el juliol i l’agost són els més freds. Hi ha una estació calenta i seca entre juny i octubre i el mes de juliol normalment és el més sec. Les temperatures poques vegades passen dels 32°C o baixen per sota dels 10°C i la temperatura mitjana anual a Seronera, al Serengueti central és de 21,7°C, la qual es manté relativament uniforme tot l’any. Olduvai és una de les regions més calentes de la reserva ja que les temperatures poden assolir els 38°C. A les parts culminals del Ngorongoro les temperatures mitjanes són inferiors a les de la terra baixa i el relleu hi introdueix considerables variacions microclimàtiques. Per exemple, és comú trobar gebre a les parts culminals, especialment entre maig i juliol.

Les sabanes herboses de les planes del Serengueti són un continuum de comunitats d’herbes baixes, mitjanes i altes. Les planes d’herba baixa consisteixen en formes nanes de creixement de gramínies com Digitaria macroblephora o Sporobolus mar- ginatus i jóncedes del gènere Cyperus en sòls d’ori- gen volcànic d’alt contingut de potasi, sodi i calci. Es pasturen intensament a l’estació de pluges. A l’W de la reserva es troben sabanes herboses altes de Themeda triandra i Pennisetum mezianum sovint recorregudes per intensos focs que impedeixen que hi creixi vegetació llenyosa. Hi ha un tipus intermedi de sabana herbosa dominat per l’herba del nyu (Andropogon greenwayii) a l’W i al S dels herbatges baixos en àrees de sòls més profunds i de precipitacions més elevades.

Sabanes llenyoses amb arbres caducifolis i semicaducifolis, principalment dels gèneres Acacia i Commiphora són un dels tipus de vegetació dominants al S i al centre del Serengueti. Acacia drepanalobium i A. tortilis són les espècies més comunes, i Commiphora trothae també hi és abundant. Hi ha claps residuals de bosquets semicaducifolis de fulla ampla dominats per la combretàcia Combretum molle que es mantenen al llarg de valls i carenes i, al N, hi ha bosquines denses dominades per euforbiàcies del gènere Croton, rutàcies del gènere Teclea i ebenàcies del gènere Euclea. Els “kopjes” tenen la seva pròpia vegetació característica que els fa aparèixer com a illes de vegetació diferenciada de la de les sabanes herboses que els envolten.

Els boscos de ribera pràcticament es limiten als rius Grumeti, Mbalageti, Duma i Mara, i als voltants de dolls. En canvi, a les àrees més alteroses de l’Àrea de Conservació de Ngorongoro, als vessants més humits orientats a l’E, s’hi fan boscos montans on predomina la rosàcia Hagenia abyssinica, bruguerars i bosquines. A les àrees montanes més seques al voltant dels 2 000 m d’altitud els boscos montans són dominats per Acacia lahai, mentre que el fons del cràter de Ngorongoro l’ocupen gramenets clapejats de llacs tant d’aigua dolça com salobres, aiguamolls i dos claps de bosc, l’un amb la mimosàcia A. xanthophloea i l’apocinàcia Rauvolfia caffra com a espècies dominants, i l’altre amb la rizoforàcia Cassipourea malosana i les mimosàcies Albizia gummifera i Acacia lahai. Per damunt dels 2 200 m, hi ha pastures muntanyenques en “tussock” dominades per Eleusine jaegeri, mentre que a les d’altituds inferiors, per sota dels 2 200 m, domina més aviat Pennisetum sphacelatum.

Tot i que se sap que el nombre d’espècies vege- tals de l’Àrea de Conservació no excedeix el miler, es troben algunes plantes endèmiques. Així, per exemple, la gramínia Holcolemma transiens majoritàriament es troba dins de l’Àrea de Conservació de Ngorongoro; una composta herbàcia, Ethulia ngorongoroensis, és coneguda únicament en els gra- menets i les bosquines d’aquesta mateixa àrea; i també una altra composta enfiladissa, Neonotonia verdcourtii, ho és del cràter de Ngorongoro i de les pastures de la perifèria.

El nombre d’espècies de mamífers que habiten al Serengueti és molt elevat. Entre els grans mamífers, els més abundants són el nyu blau (Connochaetes taurinus), del qual n’hi ha uns 1,3 milions, la zebra amb 250 000 individus, la gasela de Thomson (Gazella thomsoni) amb 400 000 i l’èland comú (Taurotragus oryx) amb 12 000. També hi ha altres mamífers, com ara el búfal africà (Syncerus caffer), el topi (Damaliscus lunatus), el “hartebeest” de Coke (Alcelaphus buselaphus cokei), la gasela de Grant (Gazella granti), l’oribí (Ourebia ourebi), l’hiloquer (Hylochoerus), la girafa (Giraffa camelopardalis), l’elefant africà (Loxodonta africana), l’hipopòtam (Hippopotamus amphibius), el rinoceront negre (Diceros bicornis) i set espècies de primats. Abunden depredadors com el lleó (Panthera leo) i la hiena tacada (Crocuta crocuta) i s’han enregistrat un total de 21 espècies d’ungulats. Els elefants no eren considerats inicialment com una part significativa de la fauna de l’àrea, però la disminució de les pastures i l’agressió fora de la reserva ha donat com a resultat una població de fins 450 elefants que ara viuen dins dels límits de la reserva.

El parc del Serengueti és cèlebre per les espectaculars migracions de nyus (Connochaetes) i altres grans herbívors, ja que és una de les últimes àrees del planeta on encara es produeixen moviments estacionals de biomasses tan grans d’ungulats salvatges que segueixen la disponibilitat estacional dels pasturatges i de les aigües a les planes i els boscos adjacents. Després que hom hagi aconseguit de controlar la mortal pesta bovina (“rinderpest”) en el bestiar domèstic local, els nyus del Serengueti han incrementat el seu nombre fins a 1,3 milions d’individus. La població migratòria principal es mou en una àrea d’aproximadament 250 000 km2, de la qual dues terceres parts són dins de la reserva de biosfera Serengueti-Ngorongoro i la immediata reserva de fauna de Masai Mara, a l’altre costat de la frontera de Kenya. Uns 10 000 nyus necessiten al voltant de 250 km2. Els nyus esgoten ràpidament les pastures ja que són pasturadors d’herba curta altament eficients i es troben en quantitats molt elevades, per això estan obligats a moure’s contínuament per trobar pastura fresca. A l’estació de pluges, de desembre a maig, atrets per la disponibilitat d’aigua superficial i per les pastures fresques i verdes, s’arrepleguen en grans quantitats a les planes de sabanes herboses rases del Serengueti oriental. És llavors quan neixen tots els vedells. Aquesta estratègia evolucionà probablement per saciar els abundants depredadors que els encalcen durant la migració, assegurant, però, la supervivència d’un nombre suficient de vedells. Els vedells, que tenen un període de cria molt curt, poden posar-se dempeus set minuts després de néixer i romanen amb les seves mares entre 6 i 12 mesos. Les hienes tacades són els seus depredadors principals, així com també els lleons, els guepards i els licaons.

Quan comença l’estació eixuta entre maig i juny, els nyus es desplacen de les planes cap a sabanes llenyoses més humides del N i de l’W, als voltants del llac Victòria, i travessen la frontera internacional al Masai Mara, on resulta més probable que hi hagi alguna precipitació fora de temporada. L’estació del zel acompanya el començament de la migració i, en un període extraordinàriament curt (tres setmanes), aproximadament el 90% de les femelles sexualment madures són fecundades pels mascles. La densitat territorial de mascles pot arribar a 280 per km2. La migració abasta un circuit anual d’uns 800 km, i travessa àrees on els nyus entren en contacte amb els pastors massais. Els vedells de nyu són un vector d’infecció del virus de la febre catarral maligna, una malaltia que resulta mortal per al bestiar, raó per la qual els massais allunyen el bestiar d’aquelles àrees on es troben els nyus en migració.

El cràter de Ngorongoro és l’hàbitat de moltes espècies, i probablement sigui l’única àrea dins la reserva on actualment sobreviu el rinoceront negre en nombre significatiu. La fauna del bosc és pobra comparada amb altres àrees de muntanya, tot i que hi ha búfals, rinoceronts, elefants, hiloquers (Hylochoerus meinertzhageni) i “bushbucks” (Tragelaphus scriptus). A l’estació eixuta, el cràter conté la majoria dels ungulats salvatges de l’Àrea de Con- servació de Ngorongoro amb excepció de gaseles de Grant, girafes, èlands i impales. Hi ha evidències que alguns dels nyus, zebres, elefants i búfals migren des del cràter i hi tornen, tot i que la majoria dels 10 000 a 20 000 nyus del cràter probablement són sedentaris. El cràter té una densitat molt alta de lleons i hienes tacades, cosa que constitueix una densitat única de grans depredadors. El guepard (Acinonyx jubatus), el licaó (Lycaon pictus), el lleopard (Panthera pardus), el serval (Felis serval) i el caracal (F. caracal) visiten l’àrea de tant en tant.

Pel que fa als ocells, se n’han catalogat més de 530 espècies. En la zona destaquen el gran nombre de flamencs (Phoenicopterus) que s’alimenten als llacs salats i salabrosos com els del cràter de Ngorongoro i els llacs Natron i Magadi.

Gestió i problemàtica

Hi ha evidència de l’ocupació del cràter de Ngorongoro per pastors des de fa, com a mínim, de 2 000 a 2 500 anys. Fins a la primera meitat del segle XIX, el cràter era ocupat per pastors datogues (o taturus), que actualment viuen més al S, a les planes àrides al peu del mont Hanang, però foren suplantats per un altre grup de pastors, els massais, que, procedents de l’àrida depressió del llac Turkana o Rodolf, s’havien desplaçat cap al S al llarg dels segles XVII i XVIII i reeixiren a imposar la seva cultura i la seva llengua a la majoria dels pobles de la regió.

Quan es creà el parc nacional del Serengueti, aproxi- madament un miler de massais i 50 000 caps de bestiar vivien a l’àrea de protecció. Els cultius i la pastura eren permesos dins el parc, però l’any 1954 es va prohibir el conreu, ja que es pensava que perjudicava els interessos de la fauna. Aquesta decisió controvertida es revisà l’any 1959, quan el conjunt del parc fou dividit en dues parts: la secció occidental (amb algun afegitó al seu límit septentrional) esdevingué el parc nacional del Serengueti revisat, mentre que la secció oriental esdevingué l’Àrea de Conservació de Ngorongoro en la qual es permetia la pastura i l’agricultura. Tots els massais del Serengueti i el seu bestiar foren traslladats a l’Àrea de Conservació de Ngorongoro. Com a compensació per la pèrdua de les àrees del Serengueti, el govern va prometre als massais desenvolupar punts d’aigua i embassaments.

Com que alguns animals, com ara els búfals, els nyus i les zebres, migren fora del cràter de Ngorongoro durant els períodes de sequera, es va creure que era interessant per a la conservació assegurar que les rutes de migració no fossin interrompudes per assentaments incontrolats o desenvolupaments agrícoles. Després dels impactes, percebuts com a negatius, causats pels cultius continuats a l’Àrea de Conservació de Ngorongoro l’any 1975, es prohibí novament el conreu i que els massais s’assentessin dins del cràter. Actualment, aproximadament 25 000 massais viuen dins l’àrea de conservació de Ngorongoro amb uns 285 000 caps de bestiar, i un 75% de l’àrea és pasturat per bestiar domèstic. Tradicionalment els massais tenen poc interès per la caça d’animals salvatges.

La insatisfacció entre els massais residents a l’àrea de conservació de Ngorongoro ha crescut els últims anys primordialment pels greuges comparatius amb altres col·lectius pel que fa a habitat- ge, educació, sanitat i altres prestacions socials. Tot això s’ha agreujat amb l’augment ràpid de la població (de 8 700 habitants l’any 1966 a 22 600 l’any 1987). Les xifres de caps de bestiar no han crescut al mateix ritme que les dels pastors, i els massais ja no poden subsistir amb la dieta tradicional de llet i carn de vaca. Els cereals han esdevingut per això un aliment bàsic i, si no els reben com a subvenció, els massais, per tal de mantenir la viabilitat del pastoralisme a l’àrea de conservació de Ngorongoro, hauran de ser autoritzats a cultivar-ne.

En un esforç per a ajudar els massais residents a l’àrea de conservació de Ngorongoro, la NCAA els dóna un percentatge dels ingressos per entrades al parc i s’ha compromès a adquirir productes farmacèutics veterinaris per vendre’ls a preu reduït als residents, construir abeuradors per al bestiar i proporcionar dolls d’aigua. Tot i això, els informes recents han posat de manifest un gran desequilibri entre les inversions de la NCAA en matèria de turisme i conservació per una banda i en matèria de desenvolupament de serveis veterinaris, sanitaris, hidràulics i comunitaris per una altra.

L’àrea de Serengueti-Ngorongoro ha esdevingut una de les més investigades d’Àfrica, primordialment a causa de l’elevada diversitat d’hàbitats, de la situació única dels enormes ramats d’ungulats migratoris que el recorren i de l’alta densitat de depredadors que coexisteixen en un ecosistema gairebé intacte i força complet. Els investigadors han estat atrets també per l’escassa població humana en una gran part de l’àrea, que permetia la investiga- ció sense interferències humanes de la vida dels animals de la sabana. Tot i que molta de la recerca primerenca s’enfocà cap a la història natural i les monografies d’espècies determinades, sense gran rellevància immediata, moltes de les publicacions més antigues sobre l’àrea encara són fites de la biologia de la vida salvatge. Les tendències recents de la investigació es decanten més a l’ecologia de comunitats i sistemes, i els humans es comencen a entendre, finalment, com a part integrant de l’ecosistema.

L’any 1962 s’establí a Seronera el Serengueti Wild- life Research Centre, un institut de recerca parastatal que ha donat moltes facilitats per investigar als científics residents i als visitants. Disposa d’un herbari i una biblioteca i els ingressos per al seu manteniment i desenvolupament s’obtenen del lloguer de residències als científics, de les donacions i dels subsidis del govern. A l’àrea de conservació de Ngorongoro, la NCAA està establint una uni- tat de seguiment ecològic que acumularà dades ambientals bàsiques.

La necessitat de dirigir la investigació cap a les necessitats de la gestió sembla palesa, ja que no pa- ren d’acumular-se pressions ecològiques, socials i econòmiques a l’àrea. Al pla de gestió 1990-95 dissenyat per al parc nacional del Serengueti ja es recomanava el desenvolupament d’un programa de recerca a llarg termini. Serengueti també ha estat triat com a àrea potencial per ser inclòs en una xarxa internacional de llocs d’inventari i registre de la biodiversitat. S’han identificat quinze àmbits de recerca prioritaris, centrats en la dinàmica de les poblacions humanes properes, l’impacte del turisme, l’inventari de recursos, l’etnobotànica, l’impacte del foc, les espècies i els hàbitats en perill, els invertebrats i els mamífers petits.

La reserva de biosfera de Serengueti-Ngorongo- ro atreu més del 25% dels visitants de parcs a Tanzània, la qual cosa el fa el més visitat de tots. Les migracions espectaculars dels animals de les planes i els especials atractius paisatgístics i faunístics del cràter de Ngorongoro en són la causa. S’han construït dos punts d’allotjament i un d’acampada a Lobo i a Seronera, dins del parc nacional del Serengueti, i cinc més dins de l’àrea de conservació de Ngorongoro. Tant el turisme internacional com l’interior s’incrementen, aquest darrer, a l’àrea de conservació de Ngorongoro, a conseqüència de les visites d’escoles i altres institucions educatives. Al Serengueti, la majoria dels visitants locals transiten entre Arusha i Musoma o Mwanza.

La major part dels passeigs per veure caça salvatge es concentren a la vall de Seronera i el cràter de Ngorongoro, i hi ha guies del parc disponibles per a acompanyar els grups que segueixen les batudes de caça. La majoria de visitants utilitzen els serveis de guies i xofers de turisme de la companyia. A l’àrea de conservació de Ngorongoro, la NCAA reté el 40% dels ingressos derivats del turisme estranger i tots els derivats del local. El 92% dels ingressos de la NCAA procedeixen del turisme que acull. S’han projectat quatre punts d’allotjament més al parc nacional del Serengueti i dos a l’àrea de conservació de Ngorongoro, i tots es financen per inversions privades. No hi ha cap pla per a limitar el creixement del turisme, i les localitzacions dels desenvolupaments en marxa han estat triades completament en contra dels criteris de la NCAA i el seu consell d’administració. També hi ha hagut crítiques pel fet que el parc no acaba d’explotar el seu potencial com a generador de divises estrangeres amb el perill que l’àrea pugui ser emprada per a altres fins que no siguin la conservació.

No és cap sorpresa que un sistema tan gran i productiu com la reserva de biosfera de Serengueti-Ngorongoro es trobi sotmès a molts dels problemes clàssics a què s’han d’enfrontar actualment els ad- ministradors d’àrees protegides d’Àfrica. Probable- ment el problema més important de la gestió de la reserva es relaciona amb les pressions humanes locals. El parc nacional del Serengueti està encaixat entre poblacions cada cop més denses d’agricultors als confins occidentals i de ramaders als orientals. Com a complicació addicional, es donen casos de furt de bestiar per tot el parc nacional, amb els problemes consegüents. Un problema relacionat amb aquests és que cap ingrés o benefici directe, generat pel turisme i per l’ús sostenible dels recursos naturals, no beneficia les poblacions o consells de districte locals, les quals, en canvi, resultaren alienades en els seus drets ancestrals per les polítiques passades de gestió del parc, amb el resultat d’una manca total de comunicació entre el personal del parc i les autoritats locals i de districte. A l’àrea de conservació de Ngorongoro el desencís creixent dels residents massais és un problema greu, exacerbat per la gestió compartida entre la NCAA i el consell del districte de Ngorongoro, que desdibuixa les responsabilitats.

S’ha assenyalat que no hi ha polítiques regionals ni pautes generals ni pel que fa al desenvolupament o l’ús de les possibilitats turístiques, ni pel que fa a la protecció ambiental per part del govern. Les pràctiques de gestió a l’àrea s’han desenvolupat sota la guia de científics estrangers, i potser podrien ser més viables a llarg termini unes polítiques més pragmàtiques amb relació als valors, les necessitats i la història ecològica locals.

La caça furtiva és comuna, especialment al N i a l’W del parc del Serengueti. És habitual l’ús de paranys, i ha augmentat l’ús de vehicles per a transportar la carn caçada il·lícitament del parc als mercats. Les espècies sedentàries estan més afectades que no pas les migratòries, com és el cas dels hipopòtams (Hippopotamus amphibius) del riu Mara i els búfals africans (Syncerus caffer) del NW del parc són els més afectats. Hi ha caça furtiva d’elefants per l’ivori i de rinoceronts per les banyes, fins al punt que del 1977 al 1986 la població de rinoceront negre (Diceros bicornis) del parc del Serengueti passà de diversos centenars a tan sols un o dos supervivents. Actualment es tem per la protecció del licaó (Lycaon pictus) per la constatació que la reserva no és prou gran per a encabir-hi la ruta sencera de la migració del nyu.

Les reserves de biosfera a les sabanes del sud-est asiàtic

Només tres reserves de biosfera de l’Àsia meridional contenen mostres representatives extenses del bioma de les sabanes, en tots els casos combinades amb boscos monsònics, generalment més valorats a la regió. Dues d’aquestes reserves són a Tailàndia, l’estació de recerca mediambiental de Sakaerat i la reserva de Mae Sa-Kog Ma, i la tercera a l’illa indonèsia de Komodo. A les dues reserves tailandeses, els boscos esclarissats de dipterocarpàcies assimilables a sabanes llenyoses ocupen superfícies relativament petites en un context dominat pels boscos monsònics. A la de Komodo, descrita amb més detall a continuació, hi són ben representades tant sabanes llenyoses com herboses i el conjunt d’unes i altres s’estén per gairebé les tres quartes parts de la superfície de la reserva, mentre la resta és ocupada per bosc monsònic.

El cas de la reserva de biosfera del parc nacional de Komodo

El parc nacional de Komodo és a la província de Nusa Tenggara Timur, als estrets de Sape, que separen les illes de Sumbawa i Flores, i comprèn tres de les illes menors de la Sonda: Komodo, Rinca i Padar. Els anys 1980 i 1984, l’àrea del parc nacional s’incrementà per englobar l’àrea marina dels voltants. Actualment té una àrea de 219 000 ha, de la qual només una quarta part correspon a terra ferma. La reserva de biosfera és una part del parc nacional i, tot i que porta el mateix nom, tan sols afecta una àrea de 30 000 ha de l’illa de Komodo, que té poc menys de 34 000 ha. La designació com a reserva de biosfera i l’increment de l’àrea del parc nacional va ser una maniobra política que formava part d’un projecte que perseguia un desenvolupament i creixement regional equilibrat.

L’illa de Komodo és la més gran de les del parc nacional. Fa 35 km de N a S i entre 4 i 15 km d’E a W. L’illa és molt representativa de les condicions de les illes de la Sonda menors en el sentit que no té la mateixa abundància d’espècies terrestres que les illes més septentrionals a causa de l’absència d’extensions de selva plujosa. La major part de l’illa de Komodo és coberta de sabanes llenyoses i herboses, amb restes de boscos monsònics decidus a les bases dels turons i als fons de les valls. La costa és molt retallada, amb manglars a les badies més protegides.

L’illa és coneguda sobretot perquè és l’únic lloc on viu el dragó de Komodo (Varanus komodoensis), que és el varà més gran del món i que té una població que s’estima inferior als 6 000 exemplars. La sabana llenyosa és l’hàbitat adient per a aquest rèptil i també per a poblacions gens menystenibles de primats i ungulats salvatges i de bestiar domèstic (principalment búfals i cavalls). La població humana és escassa (poc més de 600 h), a causa de la manca d’aigua dolça. Això proporciona als responsables de la gestió de la reserva de biosfera una oportunitat única de vetllar la conservació d’una espècie única al món i alhora obtenir la col·laboració en aquesta tasca de la població local facilitant el desenvolupament de les activitats econòmiques tradicionals relacionades amb la mar i del turisme.

Característiques i valors naturals

La topografia accidentada de l’illa de Komodo reflecteix la seva posició dins el cinturó de foc que separa les plaques tectòniques d’Austràlia i de la Sonda. L’illa es va formar durant el Plistocè, un període de força activitat volcànica i tectònica, encara que alguns trets de la seva flora i la seva fauna semblen suggerir que sigui part d’una cadena d’illes que han emergit i s’han submergit successivament diverses vegades d’ençà del Miocè.

La reserva té un paisatge generalment muntanyós, dominat per una cresta de direcció N-S amb altituds entre 500 o 600 m. En general aquestes muntanyes estan molt erosionades i tenen un aspecte arrodonit. Només alguns cims aïllats del NE de l’illa estan menys erosionats; és el cas, per exemple, del cim del Gunung Toda Klea, de parets espadades, coronat amb una sèrie de pinacles i amb barrancs costeruts i rocosos. Els barrancs sovint es prolonguen costers avall, rastre sec de les revingudes d’aigua estacionals. La costa de l’illa és irregular i rocosa, amb petites badies, cales i platges de sorra blanca sovint separades per espadats que cauen a pic fins a la mar. La navegació entorn de l’illa és molt difícil a causa de la combinació d’aquelles badies, els esculls de corall i els forts corrents de les marees, cosa que ajuda a explicar perquè l’illa ha romàs relativament inhabitada pels humans. El significat geològic de l’illa de Komodo i les seves característiques físiques actuals en fan una àrea útil per a l’estudi de la història natural i dels processos evolutius, cosa a tenir en compte en qualsevol pla de gestió adreçat a fer de l’illa alguna cosa més que l’hàbitat del dragó de Komodo.

Hi ha poques dades meteorològiques disponibles per a l’illa de Komodo, però es pot fer una estimació des de les estacions d’observació de les illes més grans properes. Hi ha dos factors importants que regeixen el clima: el monsó del NW i els vents alisis del SE. L’un i els altres tenen influències dràsticament diferents sobre les característiques topogràfiques i de vegetació de la reserva, ben diferents de les d’altres illes d’Indonèsia. L’estació dels monsons va del gener al març, i es caracteritza per períodes alternants de temps molt tranquil o molt tempestuós, humitat molt alta i temperatures molt més baixes que les de l’estació eixuta. La major part de la pluja que rep l’illa (de 800 a 1 000 mm) cau durant els mesos del monsó. A l’estació eixuta, en canvi, la humitat és més baixa, però les temperatures arran de terra poden excedir els 44°C. Els vents alisis del SE creen condicions extremament perilloses a la mar i fan molt difícil la navegació per a la població de l’illa, que majoritàriament viu de la pesca. Aquestes condicions climàtiques tan extremes també poden tenir efectes adversos a terra, en forma d’erosió hídrica o eòlica. La combinació d’aquestes circumstàncies adverses amb la influència humana dins la reserva pot explicar per què els pendents de Komodo són tan erms i hostils comparats amb altres illes de la regió.

La vegetació predominant a Komodo són les sabanes, tant llenyoses com herboses, aquestes principalment d’herba alta, que conjuntament cobreixen fins a un 70% de l’illa. Al paisatge de sabana de Komodo no es manifesta la predominància d’espècies arbòries de la flora australiana que es troben a les illes més orientals d’Indonèsia. El bosc monsònic hi és igualment més obert i espinós. L’espècie més comuna és la palmera de Palmira asiàtica o “lontar” (Borassus flabellifer) que es troba escampada en claps dispersos arreu de la reserva. Als pendents hi ha una zonació característica de tipus de gramenets que reflecteix diferències en la freqüència de focs provocats pels humans per disposar de pastures per al seu bestiar.

La majoria de les gramínies de l’illa hi foren introduïdes pels humans. Destaquen Eulalia leschenaultiana, Setaria adhaerens i a les parts més altes Themeda frondosa i T. triandra. Aquestes herbes són importants per a mantenir les poblacions d’animals salvatges de la reserva i, encara que actualment han disminuït els focs, la vegetació de la sabana probablement es mantindrà sense modificacions importants, a causa dels canvis experimentats pels sòls associats. Entre les espècies llenyoses que hi ha a les faldes de les muntanyes convé assenyalar la rutàcia Murraya paniculata, l’ebenà- cia Diospyros javanica i la simarubàcia Harrisonia brownli. A més de trobar-se a les sabanes, aquestes espècies també són presents als boscos monsònics secs que ocupen gairebé la quarta part de l’illa, molt importants en l’administració de la reserva, ja que són l’hàbitat preferit del dragó de Komodo. Tot i que les preses del rèptil es troben preferentment als pendents alts, a l’estació eixuta han de davallar a les terres baixes a buscar aigua.

En algunes de les muntanyes més altes de l’illa hi ha claps aïllats de bosc nebulós perennifoli. Aquí, lluny de l’abast dels focs consuetudinaris, el bosc conté espècies representatives d’ambients més humits. Són molt importants científicament i ofereixen una oportunitat d’estudiar els canvis climàtics de la regió i l’extensió de la modificació huma- na de l’ambient natural. El bosc nebulós també pot ser útil per a observar el model d’evolució del dragó de Komodo, ja que és l’hàbitat preferit de moltes de les seves preses presents. Tot i que tan sols cobreixen un petit percentatge de l’illa, aquests boscos són els més rics florísticament. Contenen àrees abundants de rotang, bosquets de bambú i espècies arbòries com la combretàcia Terminalia zollingeria, la podocarpàcia Podocarpus nerifolius, l’annonàcia Uvaria rifa, la moràcia Ficus orupacea, la sapindàcia Mischocarpus sundaicus i la rutàcia Glycosmis pentaphylla. Els altres boscos amb una certa entitat són els manglars de mangle roig comú (Rhizophora mangle) i mangle roig del Pacífic (R. stylosa), que es troben en algunes petites cales o badies arrecerades.

El dragó de Komodo va ser presentat a la comunitat científica l’any 1912 pel zoòleg neerlandès P.A. Ouwens, aleshores director del museu zoològic de Bogor, que l’havia descobert seguint el fil d’algunes històries terrorífiques de pescadors de perles malais sobre “enormes llangardaixos que envaïen les platges”. Des d’aleshores, el llangardaix ha estat centre de molts debats científics. Ofereix als científics un mitjà d’estudi dels models d’evolució d’espècies animals aïllades i dóna evidència fefaent dels factors que regeixen la selecció natural.

Tret d’unes poques localitats de l’illa de Flores, el parc nacional de Komodo és l’àrea de distribució de totes les poblacions de dragons de Komodo del món. L’animal és el més gran i més pesant dels llangardaixos del món i pot excedir els 3 m de llargària i els 90 kg de pes. Té renom d’ésser horrend i ferotge, encara que les contalles locals són força exagerades per tal d’avivar l’interès per ell i els beneficis que això genera als illencs. El dragó de Komodo deu la seva longevitat extraordinària a la seva adaptabilitat. Els ambients de l’illa són especialment vulnerables a les influències externes i fins i tot, a l’illa de Komodo, l’ambient d’aquest rèptil ha canviat sensiblement del seu descobriment ençà. Dins de la reserva de biosfera, l’única amenaça directa a la seva supervivència són els humans, encara que té una forta dependència de les escasses espècies comestibles de l’illa i és molt sensible a qualsevol minva de la disponibilitat d’aquestes. Un dels grans problemes de gestió de la reserva és la caça furtiva del sambar de la Sonda (Cervus timorensis) amb gossos que, una vegada han servit les necessitats dels caçadors furtius, són deixats a l’illa i competeixen amb els llangardaixos per l’alimentació. Això ha dut els llangardaixos a adaptar els seus hàbits alimentaris i a esdevenir més carronyers que predadors. Poden detectar animals tolits des d’una distància considerable i fins i tot se’n pot veure a les platges, no pas sotjant nàufrags desvalguts sinó buscant les deixalles dels vaixells de pesca.

L’ambient natural del dragó de Komodo són els boscos de terra baixa, on caça les seves preses, amagat al costat dels corriols naturals per on passen. Quan en veu una, normalment l’agafa de les cames, i fins i tot les que de moment tenen la fortuna d’escapar no triguen a ser caçades. Com la majoria d’animals que són dominadors dels seus territoris, el dragó de Komodo s’atipa llargament després de caçar. Com que no tenen la competència de depredadors, els llangardaixos joves poden independitzar-se gairebé només sortir d’un dels vint ous que pon la femella adulta en cada posta. L’única competència que tenen els exemplars joves és la dels mateixos llangardaixos més grans, i per això, com que són més lleugers, busquen aliment als arbres, on troben una dieta basada en ocells, ous, insectes, rates i fins i tot rats-penats.

La influència humana sobre les poblacions de dragons de Komodo a la reserva ha tingut resultats ben diferents, gairebé contradictoris. Els focs provocats, malgrat que accentuen l’erosió i redueixen l’hàbitat disponible, en realitat ajuden els llangardaixos a llarg termini. Les extensions de sabana que en resulten són l’hàbitat preferit del sambar de la Sonda, una de les preses favorites dels llangardaixos, i en els gramenets més curts que resulten dels incendis repetits, el dragó de Komodo pot caçar amb més eficàcia. El turisme també planteja problemes, encara que els ingressos que en resulten ajuden a les activitats de l’administració de la reserva de biosfera. L’excessiu apropament dels turistes pels voltants de les estacions de reclam —per exemple, els dragons atrets amb cabres, posades com a esquer, per veure’ls de més a prop— ha determinat la proposta d’una revisió de les pràctiques de gestió. Tanmateix, no es pot esperar que funcionin les noves propostes d’un programa més equilibrat d’itineraris de natura si no s’enfronten els problemes, encara més greus, dels gossos assilvestrats i de la caça furtiva de sambars. La clau del problema rau més aviat en una legislació inadequada i en l’existència d’un mercat per als productes de la caça furtiva que no en la gestió de la reserva de biosfera.

El fonament de la designació d’aquesta reserva de biosfera ha estat excessivament focalitzat en el dragó de Komodo. Hi ha altres illes d’Indonèsia que tenen representacions de diversitat de flora i fauna igualment riques, però cap no té un desplegament tan impressionant d’influències de l’evolució com les que es troben a l’illa de Komodo. L’aïllament geogràfic, la manca de competència entre espècies depredadores, un ambient especialment rigorós, l’oscil·lació del nivell de la mar, els canvis climàtics i el vulcanisme han contribuït, tots plegats, a la morfologia actual de l’illa i al seu status ecològic. Aquests factors situen l’illa a la mateixa categoria de les Galápagos i de les Hawaii en termes d’interès científic, i com aquelles es mereix estudis individualitzats. Tot i que el dragó de Komodo és únic, l’illa conté tot un complex de flora i fauna representatiu d’una de les àrees més importants del món, la Wallacia. L’àrea, batejada amb el nom del científic que la va demarcar per primera vegada, és un espai de transició entre les regions biogeogràfiques australiana i oriental. Ja s’ha fet molta recerca sobre qüestions com les migracions d’espècies i la colonització en períodes de canvi biogeogràfic. Altres espècies de Komodo poden tenir un paper important en aquest aspecte, ja que l’illa té un total de set espècies endèmiques de mamífers terrestres, incloent-hi la rata de Komodo (Komodomys rintjanus) i el macaco de cua llarga (Macaca fascicularis). També hi ha 72 espècies d’ocells registrats, entre ells la cacatua de cresta groga (Cacatua sulphurea) i l’escandalós ocell frare (Philemon buceroides).

L’illa ja ha beneficiat alguns estudis geològics i l’interès desvetllat pel dragó de Komodo ha ajudat a la recerca referent a diverses qüestions relacionades amb aquest animal com ara el gegantisme illenc. Potser la seva contribució més important a la investigació ha estat l’aportada a la teoria de l’evolució. És probable que, si es tenen els incentius necessaris, la investigació continuï amb observacions de camp cada cop més sofisticades i tècniques de laboratori com el mapatge genètic, que revelaran més sobre l’illa i el dragó de Komodo, i també podran incorporar la diversitat enorme dels ecosistemes marins dels voltants.

L’ambient marítim dels voltants de Komodo té tots els atributs necessaris per a ser inclòs dins de la reserva de biosfera. Dóna una àrea d’interès als científics marins, un mitjà adequat per a sostenir la població local i una protecció eficaç per a les propostes de gestió per a la conservació de la reserva. L’ambient marí al voltant de Komodo és una de les regions biològicament més productives del món. L’aflorament d’aigües marines profundes és la causa del riquíssim ecosistema d’esculls coral·lins.

Les activitats pesqueres als voltants de l’illa s’han regulat recentment a fi d’evitar la sobrepesca i l’autoritat del parc nacional responsable de la reserva ha proposat una extensió de la zona d’ús intensiu que cobreixi un radi de 1 000 m al voltant de l’illa. Gairebé la totalitat dels habitants de Komodo pesquen petits calamars i peixos d’escull a la nit amb xarxes des de les petites plataformes de doble quilla anomenades localment “bagan”. Sempre ha estat una part de les propostes de l’administració de la reserva la continuació i fins i tot l’expansió del potencial d’aquesta activitat tradicional. S’espera que això permeti que els pescadors estenguin les seves pràctiques, redueixi el dany concentrat en determinats punts dels esculls i, a llarg termini, redueixi la necessitat d’explotació dels hàbitats terrestres de l’illa.

Gestió i problemàtica

Se sap poca cosa de l’ocupació humana prehistòrica de la regió, però es creu que l’àrea podria haver estat colonitzada durant un temps força llarg a causa de la seva importància estratègica i la presència d’ancoratges segurs. Es creu que l’illa va ser explotada per la cacera abundant que s’hi trobava quan els boscos eren molt més estesos que avui i l’illa tenia molta més aigua dolça. Fins fa poc tan sols s’havien descobert unes poques sepultures i uns artefactes no gaire ben compresos. Tanmateix, s’ha fet evident l’existència d’un poblament humà primerenc amb la troballa d’enterraments neolítics i estàtues megalítiques plantades dempeus, com els menhirs de les cultures megalítiques europees. Són poc freqüents i no manifesten una colonització a gran escala, probablement a causa de les condicions massa pobres per a l’agricultura. Els sòls són força infèrtils i qualsevol possibilitat de rec és mínima per l’extremositat del clima.

L’edat dels assentaments actuals fa pensar que els ancessors dels habitants actuals de l’illa haurien arribat fa uns 150 anys. Segons la tradició oral illenca, Kampung Komodo, l’únic poble de l’illa, va ser fundat per un grup de proscrits que havien estat desterrats a l’illa des de Sumbawa pel soldà de Bima. La població actual viu quasi exclusivament de la pesca, però això no sempre ha estat així. Els primers pobladors vivien a les muntanyes, per exemple al poble vell que se sap que va existir al mont Ora, on s’han trobat petits claps de palmeres ide gramínies exòtiques i pasturatge, una clara evidència que s’hi desenvolupava una agricultura de secà a molt petita escala. S’ha especulat amb la possibilitat que les irregularitats estacionals del clima o la creixent carestia d’aigua relacionada amb els repetits incendis anuals obligués els colons a abandonar aquelles terres i anar a establir-se a les regions costaneres, més productives. La població actual és aproximadament d’uns 500 habitants i tots viuen a Kampung Komodo. Aquesta població tan reduïda és un dels factors claus de la reserva de biosfera. La regió costanera dóna l’únic mitjà viable de subsistència a la població local i redueix les possibilitats d’una invasió a la resta de les àrees terrestres de l’illa.

La protecció del dragó de Komodo data del 1912, quan el soldà de Bima decretà que se’n prohibia la caça o la pertorbació. La tradició oral local conserva dades d’una protecció col·lectiva en temps força més llunyans, ja que els illencs lliguen el seu benestar amb el de l’“ora” com s’anomena el llangardaix localment. Aquests relats, però, es poden desmentir, ja que l’estructura social de Komodo es pot descriure com a autocràtica i la por de les represàlies per la caça furtiva és d’allò més arrelada en la població local. Després de la presentació del llangardaix a una comunitat científica bocabadada, es van proposar més iniciatives de conservació que no van ser implementades mai com cal. El zoòleg nord-americà W. B. Burden va visitar les illes l’any 1926 i va promoure la introducció d’una llei que prohibís “la captura, la mort i la possessió d’‘ores’ vius o morts”. Aquesta llei va ser la primera iniciativa seriosa de conservació, però va fer poc per evitar la destrucció de l’hàbitat preferit del dragó de Komodo. L’any 1938, Padar i Rinca van ser designades reserves naturals. Va seguir la designació de Komodo com a reserva natural l’any 1965, quan els científics sospitaven que el dragó de Komodo era a punt d’extingir-se. Després dels estudis dels anys 70 sobre l’hàbitat modificat del dragó de Komodo i d’un inventari complet de la fauna de les illes, totes tres van ser designades parc nacional.

Fins a la formulació d’un pla de gestió l’any 1980, la manca d’estructura d’acollida adequada i la llunyania geogràfica descoratjaven les visites turístiques. Des d’aleshores, el nombre de turistes que han visitat Komodo s’ha incrementat des d’un centenar l’any 1980 fins a més de 15 000 el 1990. La planificació de la infrastructura d’acollida ha parat l’atenció en adoptar estils tradicionals adients a l’ambient local. Els visitants es queden en cabanes sobre pilons anomenades “pondoks” que se situen a la zona d’ús intensiu de la reserva a Loho Liang. Els turistes es localitzen aquí per tal de causar la menor pertorbació possible a l’economia de subsistència dels illencs i perquè els interessos dels turistes es puguin eixamplar per incloure altres trets de l’illa que no es limitin al dragó de Komodo. S’han establert itineraris de natura dins la zona de vida salvatge del parc i s’han habilitat serveis a la costa, com vaixells per anar a fer immersió als esculls. Una part de la població local se n’ha beneficiat, fent feines de guies o de guardes i en la construcció dels equipaments de la reserva. Tot i que al començament tenien poca inclinació a viure en l’aïllament relatiu de la reserva, els empleats ara estan molt més contents d’involucrar-se en el projecte. Comencen a veure els resultats en les millores de les condicions de vida, ja que la reserva ha finançat equipaments sanitaris i abastaments d’aigua potable.

Però si l’observació del dragó de Komodo és l’atractiu més gran per als turistes, és també el problema més greu de les autoritats de la reserva. Sovint, a les estacions de reclam, hi ha fins a vint llangardaixos i l’administració tem que tinguin el mateix destí que la població d’óssos de Yellowstone. S’ha vist la necessitat de promoure itineraris de natura que tenen l’avantatge per al turista de veure el llangardaix en el seu hàbitat natural. S’han dut a terme els objectius globals de gestió i l’illa de Komodo es pot comparar favorablement amb altres àrees protegides que són punts de destinació turístics. El turisme també ha beneficiat el dragó de Komodo, ja que l’administració ha insistit que s’han de reciclar els ingressos cap a la construcció de nous equipaments de la reserva i el manteniment dels que ja hi ha. Els vaixells de patrulla, els enllaços de ràdio i una coordinació més estreta amb la policia han donat com a resultat nombroses detencions de caçadors furtius. Gràcies a això, la població de l’“ora” s’ha estabilitzat els últims anys, i fins i tot sembla que va en camí d’incrementar-se.

La desproporció entre les dimensions de l’illa i les capacitats de patrulla del personal de vigilància ha fet de la caça furtiva, la tala clandestina d’arbres i les pràctiques pesqueres abusives una constant gairebé permanent de la reserva. En el passat, l’equip de gestió havia concentrat els seus esforços en la captura dels caçadors furtius, però no resulta efectiu en termes de cost i minva uns recursos que podrien emprar-se de manera més útil. La normativa necessària per a aturar aquestes activitats no sols és difícil d’implementar, també ho és que sigui legislada. La majoria dels intrusos provenen d’illes properes com Sumbawa, que pertany a la provín- cia veïna de Nusa Tenggara Barat, i els productes d’aquestes activitats il·lícites es comercialitzen en mercats fora de Komodo. Els responsables del parc nacional no poden obtenir de les autoritats d’altres províncies la legislació oportuna, sobretot atès que els guanys de la reserva no són compartits. Els programes d’explicació de l’interès i els avantatges de la conservació i fins i tot el pla d’establir una zona d’amortiment en la qual estiguessin permeses aquelles activitats no han obtingut resultats gaire satisfactoris.

Aquesta ha estat la raó del suport de l’administració del parc nacional a una zona d’ús intensiu orientada a l’explotació de l’ambient marí i la pesca. En teoria, el pla de l’administració hauria d’incorporar la població local al parc nacional mitjançant la creació d’ocupació. Les àrees no tan vulnerables com l’hàbitat del dragó de Komodo es podrien emprar per al conreu d’arbres fruiters i fusters i de bambú; la producció es podria destinar a l’exportació, cosa que proporcionaria ingressos a les famílies locals. Això es va fent realitat amb procediments d’autorització legalment establerts però, pel que fa a la pesca, no hi ha hagut mitjà d’imposar-los i és comú l’ús d’explosius que causen danys als esculls. La preocupació de la comunitat local és que són precisament pescadors d’altres illes els que fan el mal i que alguns fins i tot s’han aprofitat del creixent nombre de turistes per a fer passeigs en vaixell i oferir altres serveis.

Les reserves de biosfera a les sabanes australianes

Austràlia és el país que té més reserves representatives del bioma de la sabana. Són tres, tantes com les que hi ha a tota l’Àsia meridional o tantes com entre tots els països de l’Amèrica del Sud, i estan repartides per tot el continent australià; potser fins i tot encara caldria afegir-ne alguna més de les dels subdeserts del centre del continent que se situen arran del límit àrid de les sabanes.

El cas de la reserva de biosfera del riu Prince Regent

Situada a l’extrem septentrional de l’estat d’Austràlia Occidental, a la regió subhumida de Kimberley, aquesta àrea està protegida com a reserva natural integral des del 1964. La llei de parcs nacionals del 1976 determinava que l’entrada a la reserva només era permesa amb l’autorització de la direcció del parc.

Aquesta regió d’Austràlia és probablement un dels últims paratges realment salvatges del món. La seva topografia comprèn altiplans dissecats per con- gostos profundament excavats, penya-segats abrup- tes arran de costa i sinuoses valls fluvials. Encara que primordialment sigui representativa de les sabanes llenyoses australianes, hi ha una gran varietat d’ecosistemes que van des de manglars i aiguamolls al nivell de la mar, passant per denses bosquines i boscos de ribera arran dels rius, fins a gramenets més esparsos a les parts més altes. En aquesta gran varietat de comunitats vegetals de la conca del riu Prince Regent hi viu una rica fauna que comprèn un bon nombre d’espècies autòctones conegudes de mamífers. El seu relleu complex i la densitat de la coberta vegetal dificulta el pas per la reserva fins a fer-lo gairebé impossible. L’únic signe d’influència humana que s’hi troba són algunes restes d’antics poblaments aborígens, que constitueixen un tret característic d’aquesta regió d’Austràlia.

Característiques i valors naturals

La reserva, en efecte, presenta un relleu variat, que puja gradualment des del nivell de la mar, al NW de la reserva, fins a uns 500 m cap al S. Aquesta regió elevada es coneix com a altiplà de Prince Regent, i és travessada pel riu del mateix nom i pels seus nombrosos tributaris. L’erosió gradual dels gresos, amb la xarxa de barrancs escarpats, afloraments rocosos i salts d’aigua espectaculars que en resulta, la converteix en una àrea d’estudi excel·lent per als geòlegs i un indret d’una bellesa extraordinària. Des de l’altiplà el riu Prince Regent es dirigeix cap al NW i desemboca a la mar per Saint Georges Basin, un port natural d’aigües profundes, tancat i limitat per penya-segats abruptes i extenses planes intermareals fangoses, unit a mar oberta per un petit estret.

El territori a l’W de la badia, com també les illes adjacents pròximes a la costa com ara la d’Augustus i els grups de Champagny i Heywood, consisteix en gresos carpentarians de la formació de Warton que en alguns llocs arriben als 900 m de gruix. De la badia cap a l’interior es troben petits planells intensament erosionats de gresos carpentarians de la formació King Leopold. L’erosió hídrica durant l’estació plujosa ha arranat completament la superfície del Terciari i hi ha deixat uns sòls al·luvials, sorrencs i negres, del Quaternari, de fins a 10 m de profunditat.

Al NE de la reserva, en contrast amb l’altiplà de Prince Regent, al voltant del riu Roe, s’intercalen roques volcàniques de composició basàltica i gresos. El paisatge és més aviat suau, amb turons baixos arrodonits que es van fent més alts cap a l’E fins al límit de la reserva. Aquests turons són la prolongació SW de l’altiplà de Mitchell, i són coronats per restes d’un antic paisatge laterític del Terciari. Aquest altiplà és una de les àrees biològicament més importants de la reserva, perquè els turons baixos coberts de sòl són colonitzats per la vegetació més fàcilment i el terreny no és tan inaccessible als animals com l’altiplà de Prince Regent.

La regió de Kimberley té un clima subhumit amb una estació seca i una estació humida ben marcades. Aquest tret és el que configura principalment la hidrologia, la flora, la fauna i les formacions geològiques de la reserva. La major part dels 1 000 als 1 200 mm de precipitació anual cauen durant l’estació humida, entre el novembre i l’abril, mentre que el gener i el febrer són els mesos més calorosos i humits. L’estació humida es caracteritza per violentes tempestes i temperatures mitjanes que ronden els 30°C. La precipitació estacional dóna models d’escorrentia superficial espectacularment diferents al llarg del curs del riu Prince Regent. Durant l’estació humida l’augment de càrrega sòlida del riu resulta potser més perceptible als trams inferiors, prop de la costa, on les crescudes de grans proporcions i la deposició de sediments subsegüent són paleses. A les parts més altes de la reserva, a l’altiplà, la pluviositat més elevada pot reflectir-se en augments sobtats de cabal que, amb la seva repetició al llarg dels anys, han conformat un veritable laberint de valls i congostos.

Aquesta intricada xarxa de rius i roques ha atret des de temps immemorial l’interès de les tribus aborígens per acampar-hi i trobar-hi ombra i aixopluc. Fins fa molt poc, la tribu aborigen wunambal habitava les terres al N del riu Prince Regent; la tribu worora habitava les àrees costaneres, i la tribu ngarinyin, les de més a l’interior. L’art aborigen s’ha conservat a molts indrets de la reserva i té un destacat interès científic i històric. Moltes de les pintures són representacions dels esperits que les tribus antigues adoraven i temien, com ara les figures d’esperits “wandjina”. Al mateix temps que descriuen el caràcter migratori i els costums de les cultures aborígens, les pintures són també un indicador important de la història de l’ésser humà a Austràlia. Es comença a descobrir el potencial científic d’estudiar l’art rupestre; per exemple, les anàlisis de pigments i la datació amb carboni s’utilitzen per a estudiar el canvi climàtic.

La reserva posseeix una flora força rica, que supera les 500 espècies de plantes vasculars i disposa d’una gran varietat de comunitats vegetals: manglars, boscos monsònics, sabanes llenyoses d’eucaliptus, sabanes herboses i bosquines riberenques. Al llarg de les regions costaneres baixes amb una aportació d’aigua poc o molt permanent (Saint Georges Basin, Rothsay Water, Prince Frederick Harbour), hi ha extensos manglars amb mangle roig del Pacífic (Rhizophora stylosa, família de les rizoforàcies), mangle nan (Aegiceras corniculatum, família de les mirsinàcies), la bombacàcia Campostemon schultzii i la sonneratiàcia Sonneratia alba.

Més cap a l’interior, a mesura que el relleu del terreny puja, el tipus de vegetació passa a ser una sabana llenyosa amb boscos de ribera més densos al llarg dels cursos d’aigua, amb el “woollybutt” (Eucalyptus miniata), el “Darwin stringybark” (E. tetrondonta), el “long-fruited bloodwood” (E. polycarpa) i el “round-leaved bloodwood” (E. latifolia), que arriben a assolir quinze o setze metres d’alçada, com a espècies dominants tant a la sabana com a les riberes. La vegetació dominant a l’altiplà gresós és una sabana llenyosa de mates baixes amb eucaliptus dispersos de diferents espècies i amb un estrat herbaci diversificat amb gramínies dels gèneres Heteropogon, Sorghum i Chrysopogon.

El clima subhumit permet també el desenvolupament de claps aïllats del bosc monsònic característic del N d’Austràlia però que a la reserva del riu Prince Regent només es troba on hi ha fonts permanents i al llarg dels marges dels rius, principalment a Enid Falls, al mont Trafalgar i a Python Cliffs. En aquests claps es troben, segons les condicions del sòl, des d’arbustos delicats i lianes enfiladisses fins a espècies arbòries de fins a 20 m d’alt, amb les lianes i els arbustos localitzats sobretot als afloraments rocosos més difícils. Una espècie notable és l’orquídia Dendrobium dicuphum. Els arbres dominants són l’apocinàcia Alstonia actinophylla, la mimosàcia Albizia lebbeck i la miristicàcia Myristica insipida.

Una de les espècies vegetals més curioses que es troben a la reserva és el baobab australià Adansonia gregorii, que es pot veure arrapat a les parets dels cingles al llarg de les valls dels rius. Aquests arbres tenen llavors massa grans perquè les transporti el vent, i arriben a la superfície de les parets gràcies a les crescudes del riu o bé dins els excrements dels ualabis de roca (Petrogale) que s’alimenten dels seus fruits.

L’elevat interès biològic de la reserva queda també reflectit en el fet que, de les 65 espècies de mamífers autòctons (una quarta part del total de mamífers australians coneguts) de la regió de Kimberley, se n’han trobat 38 a la reserva, tot i que encara no s’hi ha realitzat un inventari faunístic com- plet. Aquesta zona subhumida del N de Kimberley comparteix moltes espècies animals amb la Terra d’Arnhem, al Territori Septentrional d’Austràlia. La majoria d’aquests mamífers, principalment macropòdids (cangurs i ualabis), peramèlids (bàndicuts) i rosegadors, es localitzen a les regions més rocoses de dalt l’altiplà, amb l’excepció de les rates-pinyades. La fauna de rates-pinyades és força diversa, i inclou la rata-pinyada de Schreibers (Miniopterus schreibersi), la rata-pinyada de Gould (Chalinolobus gouldii) i la guineu voladora negra (Pteropus alecto). A la reserva també hi ha unes quantes espècies de rosegadors i de rèptils que comprenen espècies aquàtiques, terrestres i arborícoles. Entre elles hi ha l’amenaçat cocodril australià (Crocodylus johnstoni), amb una població total de menys de 40 000 individus a tot el continent.

Les similituds faunístiques entre Kimberley i el Ter-ritori Septentrional d’Austràlia són també paleses pel que fa als ocells. Aquestes dues regions estan separades per la regió relativament seca que volta la base del golf de Joseph Bonaparte, i molts ocells són capaços de suportar les condicions d’aquesta regió especialment durant l’estació humida. Dues d’aquestes espècies d’ocells són el colom imperial de l’estret de Torres (Ducula spilorrhoa) i la tórto- ra verda de l’Índia (Chalcophaps indica). Altres espècies d’ocell destacables són els colúmbids Ptilinopus regina ewingii i Chalcophaps indica longirostris i els oriòlids Oriolus flavocinctus flavocinctus i Sphecotheres viridis flaviventris.

La major part d’espècies de mamífers, ocells i rèptils es troben a les sabanes llenyoses, particularment durant l’estació seca, encara que la majoria tenen hàbitats molt determinats. Tots els diferents ecosistemes, siguin manglars, sabanes llenyoses, costes, riberes o altiplans, acullen poblacions que es mantenen pràcticament impertorbades gràcies a la llunyania de la reserva i a l’absència d’alteracions degudes a la industrialització.

Gestió i problemàtica

Molts dels problemes que sorgeixen en la gestió de les reserves de biosfera, com l’artigada de terres per a l’agricultura i els conflictes entre humans i fauna, no es manifesten a les reserves australianes. Això es deu en part a la gran superfície del país, al seu nombre d’habitants relativament baix i a la riquesa del país mateix. Una reserva com la del riu Prince Regent és un exemple excepcional que, a més de complir amb la seva funció de conservació i permetre la investigació científica no presenta casos d’explotació. La reserva requereix molt poca gestió a causa del seu aïllament, i no atrau l’interès humà excepte en el cas dels investigadors i uns quants turistes curiosos.

Com en altres reserves i parcs de la zona septentrional d’Austràlia, la població aborigen s’està incorporant a les xarxes de gestió. Amb aquesta mesura s’espera que molts dels antics monuments i pintures rupestres estaran més ben protegits i que també la direcció dels parcs estarà en condicions d’entendre més bé el país i la seva fauna. Actualment tota persona que vulgui entrar a la reserva del riu Prince Regent ha d’obtenir el permís del consell aborigen que se n’encarrega.