L’aprofitament dels recursos vegetals als deserts i subdeserts càlids

Collir sense plantar

Són moltes les plantes desertícoles espontànies que ofereixen als humans possibilitats d’aprofitaments ben diverses. Algunes directament com a ombra, refugi o tanca. Altres com a font d’aliment propi o per als ramats. D’altres, se n’obté aigua, combustible o material per a la construcció d’edificacions o per a la manufactura d’una multiplicitat d’atuells, des d’armes i eines a teixits i cistelles, passant per mobiliari i objectes artístics o ornamentals. D’altres, encara, ofereixen principis actius per a aplicacions medicinals o psicotròpiques o matèries primeres per a processos de caràcter industrial.

El rebost del desert

Els caçadors i recol·lectors i els pastors nòmades han hagut de refiar-se de les plantes autòctones per a alimentar-se. Els fruits de les gramínies silvestres, per exemple, han estat molt utilitzats per a obtenir farina, tant a Austràlia com a Amèrica, Àfrica o el Pròxim Orient. Malauradament, es desconeix el valor nutritiu de la majoria de les plantes comestibles del desert, tot i que actualment a Austràlia i al’Àfrica meridional s’estan fent esforços considerables per a posar-hi remei. Així, uns estudis recents sobre les plantes alimentàries tradicionals dels aborígens australians han demostrat que els llegums de moltes espècies d’Acacia tenen un excel·lent valor nutritiu, molt alt en proteïnes (17-25%), greixos (4-16%) i hidrats de carboni (30-40%). La coberta dura i impermeable de les llavors permet emmagatzemar-les indefinidament sense que es facin malbé, de manera que són un bon aliment de reserva en temps d’escassesa.

Una de les espècies australianes més prometedores per a fer-ne plantacions al Sahel occidental és Acacia colei, una espècie recentment descrita, abans inclosa en A. holosericea. Entre les plantes comestibles dels deserts de Namib i de Kalahari cal esmentar diferents cucurbitàcies de fruits carregats d’aigua, com el meló de nara (Acanthosicyos horrida), espècie freatòfila que creix a les dunes, elcogombre africà (Cucumis africanus) o la síndria silvestre de la “tsama” (Citrullus lanatus); la congènere d’aquesta, C. naudinianus, emmagatzema també una estimable quantitat d’aigua a les arrels, mentre que altres cucurbitàcies, com Coccinia rehmannii i Corallocarpus bainasii, la conserven en els seus tubercles.

Un fruit de gran importància en l’alimentació dels caçadors i recol·lectors sans és l’anomenada nou de “mongongo”, el fruit de l’euforbiàcia Ricinoden-dron rautanenii. També tenen fruits comestibles altres plantes dels subdeserts de l’Àfrica austral, com la “marula” (Sclerocarya birrea subspècie caffra), que és una anacardiàcia els fruits de la qual són comercialitzats de vegades amb el nom de prunes de “marula”, el “snot” (Thespesia [=Azanza] garckania), que és una malvàcia, el “kei” (Dovyalis caffra), que és una flacourtiàcia que dóna uns fruits de la mida i el color d’albercocs, la sapotàcia Mimusops zeyheri o la loganiàcia Strychnos cocummoides que, a diferència d’altres congèneres coneguts altament tòxics, dóna un fruit ben saborós i inocu. També és molt apreciada i recercada amb finalitats comercials la tòfona de sorral (Terfezia pfeilii).

Entre els pastors nòmades del SE de Somàlia i de l’Ogaden té importància com a aliment el “yeheb” o, d’acord amb la grafia somali normalitzada, “jicid” (Cordeauxia edulis), una cesalpiniàcia poc coneguda, endèmica d’aquests territoris. Es tracta d’un arbust perenne, fins de 3 m d’alçària, amb múltiples tiges i branques, una arrel axonomorfa fins de 3 m i petits rizomes secundaris propers a la superfície. Les arrels més joves porten els nòduls nitrificants característics de les plantes lleguminoses. En la producció en vivers s’ha d’anar amb compte de no trencar l’arrel principal, ja que la planta podria morir. Antigament més estès i localment abundant, el “jicid” creix en àrees que suporten precipitacions d’entre 85 i 200 mm anuals, amb sòls arenosos o francs, bé que també tolera sòls lleugerament salins. Intolerant a les inundacions, pot sobreviure en canvi dos anys seguits sense pluges; les seves fulles s’enrevolten i, amb una sequera extrema, poden arribar a caure. Els arbustos joves floreixen i donen fruit al cap de tres o quatre anys. El fruit del C. edulis triga entre 10 i 14 dies a madurar després de les pluges; si no plou, però, els ovaris fertilitzats poden esperar les pròximes pluges per a desenvolupar-se. Les llavors, que no es conserven gaire temps, germinen ràpidament però la planta no creix gaire ràpid. El “jicid” també es pot reproduir per esqueix.

Els fruits del “jicid”, comestibles, tenen una closca que es treu fàcilment, i es poden menjar frescos, torrats o fins i tot bullits; són veritablement deliciosos, d’un gust semblant al de les castanyes, i podrien constituir un bon fruit sec de taula si se’n poguessin arribar a establir plantacions. Tan importants són aquests fruits a la zona on viu aquest arbust, que sovint es recullen abans que madurin per evitar que algú altre ho faci. La producció s’acosta als 5 kg per arbre. Els brots i les fulles joves del “jicid” són recoberts de nombroses glàndules esquamoses de color vermell o porpra que contenen entre el 0,7 i el 0,8% de cordeauxiaquinona (l’única naftoquinona que es troba en una lleguminosa), un pigment de color magenta derivat de la naftazarina. Aquest colorant, que pot formar ràpidament combinacions insolubles amb molts metalls, es pot dissoldre en aigua bullent, raó per la qual és emprat per a tenyir determinats teixits (uns 200 g de fulles polvoritzades poden tenyir prop de 10 m2 de teixit de cotó) També és la causa que les cabres que brostegen les fulles de “jicid” acabin amb les dents, i fins i tot els ossos, tacats de vermell o taronja brillant. El pigment dipositat als ossos possiblement sigui la causa, directa o indirecta, de l’estimulació del teixit hematopoètic a produir eritròcits. De les fulles del “jicid” se’n fa una infusió i del suc que queda després de bullir les llavors se’n fa un licor dolç. La fusta es fa servir com a llenya. Actualment a Israel s’estan fent cultius experimentals d’aquesta espècie amb l’objectiu de millorar-ne la producció i introduir el fruit en el mercat per a la indústria alimentària.

Als erms subdesèrtics de l’Àfrica septentrional, a banda d’un fong, la tòfona blanca africana (Terfezia ovalispora), i un liquen, Lecanora esculenta, ric en midó, més aprofitat pel bestiar que pels humans, són nombroses les plantes de les quals s’aprofita alguna part en l’alimentació. Per començar, l’anomenat bolet de Malta (que no és un fong sinó la balanoforàcia paràsita Cynomorium coccineum), molt apreciat com a condiment. S’aprofiten també, com en altres deserts granes de gramínies silvestres, en aquest cas d’alguns mills espontanis, com Panicum turgidum. Els espàrrecs, els brots tendres de les esparregueres (Asparagus), són molt apreciats, com també els cors de margalló (Chamaerops humilis) o les orobancàcies Cistanche phelypaea i C. violacea, força apreciades pels tuaregs, que se les mengen senceres a manera d’espàrrecs, i també aprofitades com a aliment en èpoques de penúria a l’Àfrica septentrional. Les arrels d’algunes escorçoneres, com Scorzonera undulata, són també força mengívoles. Moltes plantes més d’aquestes són emprades com a condiments, en particular labiades com ara el timó africà (Thymus [=Coridothymus] capitatus), umbel·líferes com ara Ridolfia segetum o compostes com ara el càrtam (Carthamus tinctorius).

Al Sahel hi ha nombroses espècies apreciades pels seus fruits, des del baobab Adansonia digitata, del qual s’aprofiten també les fulles i, de vegades, l’aigua que conté el tronc, o el “karité” (Vitellaria [=Butyrospermum] paradoxa) fins a d’altres de menys conegudes, entre les quals les anacardàcies Lannea acida, el “kutunkuri”, i altres congèneres, com també la ja esmentada “marula” (Sclerocarya birrea), aprofitades tant pel fruit fresc, com per les begudes alcohòliques que se n’obtenen; també tenen interès l’apocinàcia Carissa edulis, anomenada “botsu”, el tamarinde (Tamarindus indica), d’origen africà malgrat el seu epítet específic, la combretàcia Combretum aculeatum, l’ebenàcia Diospyros mespiliformis, un dels banussos de l’Àfrica occidental, la mimosàcia Parkia biglobosa, localment anomenada “duaga”, la ramnàcia Ziziphus spina-christi, les rubiàcies Feretia apodanthera, Canthium i Gardenia, la salvadoràcia Salvadora persica, de la qual s’aprofiten també les fulles i els branquillons en la higiene bucal, la ulmàcia Celtis integrifolia i la verbenàcia Vitex doniana. D’algunes palmeres com Borassus aethiopum i Hyphaene thebaica se n’aprofiten tant els fruits com els brots apicals tendres.

També d’algunes palmeres dels deserts nord-americans, com el “palmito de Sonora” o “Sonora palmetto” (Sabal uresana), se n’aprofiten els brots apicals, i els fruits de la palmera de ventall californiana (Washingtonia filifera), sense comptar que aquesta palmera proporcionava també als indis coahuiles i altres veïns seus dels deserts de Sonora i Califòrnia materials per a la construcció i la cistelleria. Els llegums dels mesquites (Prosopis chilensis [=P. juliflora], P. pubescens) eren també consumits per molts d’aquests pobles. Així mateix, era (i és) molt apreciat el mescal o pulque, beguda alcohòlica que s’obté per la fermentació i la destil·lació de la saba de la inflorescència de diferents espècies d’Agave. Els fruits ensucrats de les figueres de moro i altres Opuntia, les “tunas” dels mexicans, són també molt apreciats, tant al seu país d’origen, com a l’Àfrica septentrional i en molts punts de la conca mediterrània on ha estat aclimatada la figuera de moro (O. ficus-indica).

Les plantes remeieres, tòxiques i aromàtiques

Les plantes medicinals dels deserts i els subdeserts són innombrables. Als erms subdesèrtics de l’Àfrica septentrional, per exemple, aproximadament el 40% del total d’espècies conegudes són utilitzades com a remeieres per la medicina tradicional i representen encara un segment no menyspreable de l’economia de la regió. En el 52% dels casos els òrgans emprats són tiges i fulles, en el 33% fruits, llavors i flors, i en el 15% arrels i bulbs. La majoria són comunes amb la conca mediterrània (Ajuga iva, Marrubium vulgare, Peganum harmala, Teucrium polium, Lavandula multifida, etc.). El quitrà que s’obté de la reïna de la tuia articulada (Tetraclinis articulata) es fa servir contra la sarna dels camells, i també com a vernís. La umbel·lífera Deverra [=Pituranthos] tortuosa evita contaminacions dintre de les cisternes. A la mateixa família de les umbel·líferes pertanyen la visnaga (Ammi visnaga), de fruits diürètics i vasodilatadors, l’anet (Anethum graveolens) i el fonoll (Foeniculum vulgare) usats tant a la cuina com a condiment com en usos terapèutics diversos, i la canyaferla (Ferula communis) i la tàpsia (Thapsia garganica), les arrels de les quals són usades com a revulsius contra el dolor i com a purgants enèrgics, antídots de verins, encara que a dosis elevades són tòxiques.

Una altra família amb nombroses espècies amb propietats medicinals són les solanàcies, en particular els jusquiams (Hyoscyamus), els alcaloides dels quals donen a qui en pren sensació d’ingravidesa. Però al marge de les seves propietats tòxiques, a més d’usar-se com a hipnòtic i contra tota mena de convulsions, també s’aplica contra l’asma, el mal de queixals i, en ungüents, contra els dolors musculars i articulars. Tenen propietats sem-blants els estramonis (Datura stramonium, D. metel) i la mandràgora (Mandragora autumnalis), a la qual n’han estat atribuïdes moltes altres; la bufera arbustiva (Withania somnifera) és narcòtica. L’oli de les llavors del ricí (Ricinus communis) es fa servir també com a purgant, mentre que l’arrel d’Atractylis gummifera, molt tòxica, ha estat usada tradicionalment en enverinaments criminals.

Als deserts i els subdeserts de l’Àfrica austral, cal esmentar la “grapple plant” (Harpagophytum procumbens), una pedaliàcia medicinal emprada en casos de litiasi urinària i d’artritis; el tubercle de la cesalpiniàcia Bauhinia [=Tylosema] esculenta,l’anomenada mongetera de marrama, del qual s’obté midó; la rubiàcia medicinal Vangueria infesta,i les verbenàcies Lippia jaranica i L. scabra, quees consumeixen en forma de tisana, el mateix que esfa amb la composta Artemisia afra, de la qual s’obté una infusió estomacal, l’anomenada ‘tisana dels bòers’.

Les espècies del gènere Opuntia, tan abundants als deserts i els subdeserts càlids de Mèxic i el SW dels Estats Units, contenen pectina, que calma la tos i té una acció antihipercolesterolèmica, tant als fruits com a les pales. Aquesta acció ha estat confirmada pels estudis clínics, que han demostrat que aquestes espècies afecten la tolerància a la glucosa, la insulina, els lípids del sèrum i el beta colesterol i tenen una acció hipoglucèmica. Altrament, encara que no es puguin qualificar estrictament de remeieres sinó més aviat d’aromàtiques, cal esmentar les burseràcies Boswellia frereana i B. carteri, els arbres de l’encens, que creixen als subdeserts del corn d’Àfrica, a la zona de boires que se situen entre els 700 i els 1 700 m d’altitud a l’escarpament que, a Somàlia, domina les planes costaneres de la mar Roja.

Les plantes tànniques i tintòries

Les propietats bioquímiques d’un gran nombre de plantes del desert n’han permès obtenir diferents productes naturals d’aplicacions molt diverses, des de pigments fins a mordents per a l’adobat de cuirs i pells. Pel que fa a pigments, ja s’ha fet esment de l’aprofitament que es fa del tint de les fulles del “jicid”; tanmateix, en aquest cas, la importància del tint no passa de ser local. Més importants són, en canvi, l’alquena i l’ancusina.

L’alquena o henna s’obté de la litràcia Lawsonia inermis, originària de l’Àfrica septentrional i del SW d’Àsia i avui extensament cultivada arreu dels tròpics i fins i tot a la conca mediterrània. La pasta preparada amb les seves fulles assecades i finament triturades barrejades amb aigua són la base del colorant, que es fa servir en cosmètica per a tintar pell, cabells, celles i ungles de color vermellós o, barrejat amb anyil (extret d’espècies d’Indigofera), per a tenyir els cabells de negre brillant. Com que es tracta d’un colorant molt ràpid, antigament era utilitzat per a tenyir teixits i pells. Les mòmies dels antics egipcis eren amortallades amb roba tenyida amb alquena. En la medicina tradicional dels països islàmics l’alquena s’utilitza molt per a fer baixar la febre i com a astringent; també les fulles, posades sota les aixelles, s’usen per la seva acció desodorant mentre que, barrejades amb fulles d’acàcia, curen les ferides de mans i peus i, barrejades amb vinagre, allunyen el mal de cap. Se li atribueixen també propietats avortives.

L’ancusina, un colorant vermell carmesí, s’obté de les arrels de la pota de colom (Alkanna lehmannii [=A. tinctoria]), de la família de les boraginàcies, una planta herbàcia perenne. L’ancusina s’utilitza per a acolorir olis, cosmètics, medicines, els fluids dels termòmetres i vins de baixa qualitat. També s’empra en microscòpia per a detectar olis i greixos en talls de teixits. Actualment, però, en la majoria d’aquests usos ha estat desplaçat per colorants sintètics com el Sudan IV (un compost diazoic de color vermell viu) i altres. Les arrels de sumacs (Rhus pentaphyllum, R. tripartitum) i llentiscles (Pistacia lentiscus, P. atlantica) i també les parts aèries de la geraniàcia Erodium glaucophyllum (els tubercles de la qual són molt apreciats com a aliment), plantes que es fan als erms i timonedes de l’Àfrica septentrional, són fonts importants de matèries tànniques.

Les fibres i els vims

La cistelleria ha estat important en moltes cultures dels deserts i els subdeserts: la vida nòmada convida a evitar traginar massa atuells i massa fràgils. Per això, en aquestes cultures els atuells de cistelleria no són desplaçats ni substituïts fàcilment pels de terrissa. Fins i tot després de la sedentarització, l’escassetat del combustible desaconsella les manufactures que en consumeixen massa. En qualsevol cas, molts pobles dels deserts i els subdeserts càlids i no únicament els famosos cistellers anasazis ancessors dels pueblos, han excel·lit en l’art de la cistelleria i ho han fet aprofitant els materials que els oferia la flora del desert.

Els erms subdesèrtics nord-africans, per exemple, són dominats per espècies de gramínies perennes com l’espart (Stipa tenacissima) i l’espart bord (Lygeum spartum) que han tingut un paper important en la cistelleria i l’estoreria artesanals de la regió, i també en algunes àrees de la conca mediterrània, que encara es manté vigent, bé que sense la vigoria dels temps passats. Espontani a les àrees més àrides de la Península Ibèrica i a l’Àfrica septentrional, l’espart és una gramínia perenne, robusta, atofada i amb unes arrels poc profundes, que ha estat introduïda en diverses parts del món. La seva fibra havia estat tradicionalment utilitzada en l’artesania local per a fer cordam per als vaixells (molt apreciat ja que els caps d’esparts són molt resistents però alhora tan lleugers que suren), cordilleria corrent, arnesos per als animals de tir i de càrrega, estores, cortines i altres objectes, però també s’exportava, un cop recollida i embalada, per a la fabricació de paper d’alta qualitat, en particular paper de fumar. L’explotació de l’espart, abandonada fa anys al Marroc i a Líbia, es troba també en vies d’extinció a Algèria i Tunísia. Les raons són la considerable disminució de la productivitat i la impossibilitat pràctica de la mecanització. Però la reducció de les superfícies i dels rendiments no són causats únicament per la sobreexplotació. Als països on l’espart fa anys que ja no es comercialitza, com el Marroc o Líbia, la degradació continua com a conseqüència del sobrepasturatge, els incendis provocats pels pastors, el trepig, l’erosió i, sobretot, la roturació per al conreu de cereals malgrat la incertesa de la collita. Cal afegir que l’espart, un cop destruït, no es pot regenerar ja que, en les condicions d’aquests erms subdesèrtics, només ho pot fer de manera vegetativa per l’extensió centrífuga dels rizomes (la reproducció sexual necessita l’ombra lleu de les bosquines obertes). Pel que fa als erms d’espart bord (Lygeum spartum), ocupen de vegades un estadi dinàmic intermedi entre els erms d’espart i els arbustius. A diferència dels d’espart, es poden regenerar mitjançant llavors al seu hàbitat actual. La seva fibra ha estat tradicionalment emprada en l’artesania local en els mateixos usos quela de l’espart, però la seva utilització i la seva valorització només ha estat objecte d’estudi des del punt de vista etnogràfic i artístic. L’esparteria, d’altra banda, és una activitat artesanal en ràpida regressió a causa de l’aparició de fibres de materials plàstics.

Altres espècies de gramínies, com ara la canya (Arundo donax) o els canyissos (Phragmites) tenen també aplicació en cistelleria, com en tenen tam-bé les fulles de palmeres com la datilera (Phoe-nix dactylifera), el margalló (Chamaerops humilis) i, als deserts nord-americans, la palmera de ven-tall de Califòrnia (Washingtonia filifera). Els cistellers dels deserts nord-americans obtenien la majoria dels seus materials als punts d’aigua o a les rambles seques amb una capa freàtica superficial on prosperaven vimeteres (Salix, Chilopsis linearis), bogues (Typha) i diferents ciperàcies i gramínies, que treballaven trenant-les en espiral i teixint-les sobre un esquelet de vímets o branques i que tenyien de diferents colors amb colorants que obtenien també de les plantes.

Les fustes i les llenyes

Els arbres són escassos als deserts, però allà on n’hi ha, creixen a poc a poc i produeixen una fusta dura i perdurable. La seva sobreexplotació, però, n’ha reduït considerablement les poblacions i ha modificat la distribució de les classes d’edat dels arbres del desert i, per tant, de les grandà-ries: els arbres de dimensions més grans (evidentment, els més vells) ja han desaparegut. A les regions àrides tropicals septentrionals del Vell Món es pot trobar la tamaricàcia Tamarix aphylla, el tamariu gegant. La fusta d’aquest arbre ha estat emprada en fusteria des del temps dels antics egipcis, que utilitzaven els troncs més amples per a fer tapes de sarcòfag. Tanmateix, a causa de la sobreexplotació, ja no és possible trobar troncs tan grans; el tamariu gegant, si més no els exemplars que actualment se’n poden trobar, ha deixat de fer honor al seu nom.

Un altre arbre d’aquesta regió del qual ja no es troben troncs de la mida apropiada per al seu ús tradicional en la construcció d’embarcacions (“dhows”) és la combretàcia Conocarpus lancifolius, pròpia de les terrasses al·luvials dels uadis i de les àrees de surgències o amb nivell freàtic elevat properes a la costa. Actualment es fa servir per a construir cases i tanques, en fusteria, en torneria i per a la talla. També se n’obté bona llenya i un carbó excel·lent. Altrament, es tracta d’un arbre de múltiples usos, que tant aviat proveeix d’aliment les cabres i altres animals domèstics (en èpoques de sequera, se’l poda per obtenir farratge per al bestiar), com els herbívors salvatges i, fins i tot, de les seves flors perfumades se n’extreu una beguda alcohòlica. A ciutats com Muqdisho o Khartum se’l planta com a arbre de carrer, i també és útil per a fer tallavents, per a estabilitzar el sòl, i per a la reforestació d’antigues pedreres de calcària. Les fulles triturades s’empren per a fer un verí per pescar i la goma s’utilitza tradicionalment en medicina i veterinària per al tractament del mal de ventre i les afeccions pulmonars.

Per altra banda, per sorprenent que pugui resultar, també alguns cactus són valuosos proveïdors de fusta per a la construcció. L’esquelet llenyós central de diversos cactus columniformes (“cardones”, a l’Argentina i a Xile), entre altres la passacana d’Atacama (Trichocereus atacamensis) i la sevavarietat de la “puna” i el “monte”, la passacana pròpiament dita, (T. pasacana), és molt utilitzat per a fer bigues, portes i mobles. El mateix es pot dir de l’esquelet llenyós i sec del “saguaro” (Carnegiea gigantea) del desert de Sonora, com també els d’altres cactiformes dels deserts nord-americans, com el “cardo pelón” (Pachycereus pringlei) dels deserts de Sonora i Vizcaíno, o el “cirio” (Fouquieria [=Idria] columnaris); d’aquest darrer també s’utilitzen en la construcció de cabanes de fusta recobertes d’argila i palla. A Àfrica també són d’ús tradicional per aconstruir palissades i tanques les eufòrbies cactoides Euphorbia abyssinica, E. candelabrum, E. tirucalli, etc.

Una planta singular per l’aprofitament que en fan els sans dels deserts de l’Àfrica austral és la candela de boiximà (Sarcocaulon marlothii), un arbust paquicaule de la família de les geraniàcies, l’escorça del qual conté una cera rica d’hidrocarburs que s’encén com una torxa.

Les plantes ornamentals

Molts arbres dels subdeserts sahelians són molt apreciats com a arbres de carrer per la seva vistositat i les seves escasses exigències hídriques. Hi ha meliàcies com el nim (Azadirachta indica), també apreciat pels principis actius que conté, pesticides naturals que minimitzen els efectes secundaris indesitjables dels sintètics; tamaricàcies com el freatòfit Tamarix stricta, del Pakistan, o el ja esmen-tat Tamarindus indica africà; combretàcies com el “hodeti” (Conocarpus lancifolius), de Somàlia; papilionàcies com el “shisham” (Dalbergia sissoo); cesalpiniàcies com el “kassod” (Cassia siamea), de l’Índia, o el “mataburro” o “Jerusalem thorn” (Parkinsonia aculeata), dels deserts americans; mimosàcies com el garrofer de Xile (Prosopis chilensis [= P. juliflora]), el “jhand” (P. cineraria), el babul (Acacia nilotica subspècie indica) de l’Índia o el “kad” (A. [=Faidherbia] albida).

Dels deserts de l’Àfrica austral provenen un gran nombre de plantes ornamentals, especialment de les famílies de les proteàcies, les geraniàcies i sobretot, siguin o no suculentes, de les famílies de les aïzoàcies i de les compostes. També els deserts americans han aportat a la jardineria la seva gran riquesa de cactàcies i agavàcies.

Les pastures de l’aridesa

La producció secundària de les pastures de les regions tropicals àrides i semiàrides és molt baixa, ja que les herbes tenen un valor nutritiu molt pobre, llevat de les setmanes que precedeixen la floració,i resulten insuficients per a alimentar el bestiar. Aquestes magres pastures, però, tant si són herbes pasturables com si es tracta de mates i arbustos brostejables pel bestiar, representen el recurs vegetal més important dels deserts càlids.

El cas dels deserts i els subdeserts nord-africans

Aquesta és, possiblement, una de les àrees de deserts càlids del món més estudiada pel que fa als recursos vegetals, en particular les pastures. Les pastures extensives i els guarets ocupen la major part dels erms subdesèrtics d’aquesta regió. D’un total de 630 000 km2 les pastures n’ocupen el 70%, és a dir, uns 440 000 km2. S’estenen també per les depressions i les zones dotades de vegetació del Sàhara, és a dir, el 5% de l’extensió d’aquest desert (430 000 km2 sobre un total de 8,6 milions de km2).

Dins d’aquestes formacions, que constitueixen tradicionalment la base de l’alimentació de gairebé 50 milions d’ovella-equivalents, és a dir, aproximadament una ovella per hectàrea, hi ha una gran variabilitat tipològica en funció de les condicions climàtiques, edàfiques i d’explotació de cada indret. Ben entès, cada tipus té una composició florística ben establerta, amb unes espècies dominants, algunes de les quals són particularment recercades pel bestiar i considerades per això mateix espècies pastorals preferents. Una gran part de l’alimentació d’aquests animals és basada actualment en gra, palla, canyes i diferents residus agraris (fulles i branquillons de fruiters, pinyols d’olives, dàtils de rebuig, segó i altres residus de molins i farineres), com també en el producte d’algunes plantacions silvo-pastorals. Així i tot, aproximadament un terç del total d’espècies vegetals d’erms i timonedes contribueixen regularment a l’alimentació del bestiar.

La mitjana de producció primària anual epigea de les timonedes de l’Àfrica septentrional és de 3 kg de matèria seca/ha, any i mm de precipitació, bé que, a la pràctica, varia entre 1 i 6 kg segons les condicions i resulta d’entre 100 i 300 kg de matèria seca/ha any al límit del Sàhara i entre 400 i 1 200 kg/ha any / al límit de la zona semiàrida. La fitomassa perenne epigea està estretament lligada a la taxa de recobriment de l’estrat perenne. Per cada 1% de taxa de recobriment correspon una fitomassa de 30 i 60 kg. La fitomassa epigea de les espècies anuals correspon, per definició, a la seva producció anual, i aquesta és molt variable. A les timonedes poc degradades, representa una mitjana del 25% de la producció primària total. Ara bé, pot variar des de zero en un any sec fins a 60 o 80% en anys plujosos. La participació de les espècies anuals a la fitomassa total, però, augmenta amb l’estat de degradació de les timonedes o erms i pot arribar gairebé al 100% a les zones desertitzades. Les relacions precedents entre la fitomassa epigea i la taxa de recobriment perenne no s’aplica als altres tipus de formacions subdesèrtiques.

El cas del Sahel

La regió ecològica del Sahel s’estén al S del Sàhara, entre les isohietes de 100 i 600 mm anuals. Ocupa una franja de 600 km d’amplada (de N a S) i 5 000 km de llarg (d’W a E), és a dir, ocupa 3 milions de km2. Es tracta d’una zona ramadera amb conreus de subsistència, com mill perlat (Pennisetum glaucum), melca (Sorghum bicolor) i fesolet (Vigna unguiculata), alguns d’industrials, com cacauet (Arachis hypogaea) i cotoner de fulla llarga (Gossypium hirsutum) i comptats conreus de regadiu, com la canya de sucre (Saccharum officinarum), al límit meridional.

Tot i el predomini de l’estrat herbaci, les espècies llenyoses són molt importants en les pastures sahelianes ja que constitueixen la principal font de proteïnes dels herbívors durant els 9 mesos que dura l’estació eixuta. Durant aquest període, l’estrat herbaci és constituït únicament de palla seca procedent de l’estació de pluges precedent. La palla és relativament rica en energia però està pràcticament desproveïda de fòsfor i no proporciona en absolut proteïnes ni carotè (provitamina A). En teoria, les plantes llenyoses podrien ser reemplaçades en aquest paper per pinsos concentrats, llavors (cotó) o urea. Aquesta substitució, però, no és econòmicament viable, tenint en compte els termes de bescanvi, particularment el cost prohibitiu dels transports i el baix preu de la carn. El paper de les plantes llenyoses com a font de proteïnes, fòsfor i carotè durant l’estació seca és, doncs, essencial, fins al punt que la desaparició d’aquesta vegetació representaria necessàriament la desaparició del pas-turatge de la zona fora de la breu estació de pluges (entre 1 i 3 mesos).

Al Sahel septentrional o zona sàharo-saheliana, que es pot considerar delimitat per les isohietes dels 100 i els 200 mm anuals, s’hi fan pastures dominades per gramínies vivaces (Panicum turgidum, Aristida pallida, A. papposa, Lasiurus sindicus, Cymbopogon schoenanthus) i alguna ciperàcia (Cyperus jeminicus). La producció primària mitjana d’aquestes pastures varia entre 100 i 200 kg de matèria seca/ha i any, és a dir, un coeficient d’eficiència en l’ús de la pluja d’1 a 4 kg de matèria seca/ha, any i mm, i una capacitat de càrrega d’1 UBT (unitat de bestiar tropical) per 45 a 275 ha. Una UBT correspon a la unitat equivalent a un boví de 250 kg de pes viu que es manté sense guanyar ni perdre pes, consumint 6,25 kg de matèria seca al dia, és a dir, el 2,5% del seu pes viu o el 10% del seu pes metabòlic (1/4 del pes viu); això significa un consum de 2 280 kg de matèria seca a l’any (s’estima que es consumeix entre el 25 i el 30% de la producció herbàcia epigea). A les diferents espècies ramaderes del Sahel se’ls pot assignar les següents equivalències en UBT: boví, 0,81; oví, 0,18; cabrum, 0,16; asiní, 0,53 i camell, 1,16 (valors basats en la relació entre el pes metabòlic i el pes mitjà de la població de cada espècie).

La zona saheliana sensu stricto es caracteritza per una vegetació composta per plantes llenyoses (Aca-cia ehrenbergiana, A. laeta, A. nilotica, A. senegal, A. tortilis, Guiera senegalensis, Maerua crassi-folia, Balanites aegyptiaca, Commiphora africa-na, Boscia senegalensis, Cordia sinensis, Ziziphus mauritiana, Grewia bicolor i Euphorbia balsamifera) poc o molt espinoses, més o menys regularment repartides sobre un estrat herbaci dominat per gramínies anuals (Aristida funiculata, A. mutabilis, A. adscensionis, Cenchrus biflorus, Eragrostis tremula, Pennisetum mollissimum, Dactyloctenium aegyptium, Schoenefeldia gracilis, Panicum laetum i Tragus racemosus). El nombre de peus de plantes llenyoses per hectàrea varia de 0 a 500, bé que la densitat més usual és de 20 a 80 peus/ha, amb un recobriment de les capçades d’entre el 5 i el 20%. Les fulles, els brots i fins i tot les branques poden resultar un reforç important per a la dieta dels ramats quan la producció de l’estrat herbaci, molt variable, resulta insuficient per a la càrrega pastoral que ha d’alimentar. La producció primària epigea de l’estrat herbaci pot, en efecte, oscil·lar entre 1 000 i 2 000 kg de matèria seca/ha i any (fins a 3 000 kg/ha i any a les depressions llimoses amb aigua excedentària). La producció primària epigea mitjana és de 1 200 kg de matèria seca /ha i any. La mitjana anual de dies de pastura és de 50, cosa que equival a una càrrega d’1 UTB per cada 7,3 ha. El consum aparent seria de 25 a 30 kg diaris, encara que el real (en matèria seca) sigui de 6,25.

La zona sudano-saheliana té una precipitació anual de 400 a 600 mm. Tant la zona sàharo-saheliana com la saheliana sensu stricto estan quasi totalment recobertes de sorra, resultat de l’expansió cap al S dels ergs saharians quaternaris, especialment de l’erg Ogolien (fa entre 10 000 i 20 000 anys). Els sòls de la zona sudano-saheliana són, en canvi, molt diversos. L’ús dels sòls és també divers; són naturalment els sòls més profunds i favorables i les depressions inundables aquells que s’aprofiten per a l’agricultura. En sòls arenosos es conrea mill i cacauet, en sòls llimosos i argilosos melca, i en el límit meridional de la zona, sobre aquests mateixos sòls sobrealimentats d’aigua, cotó. Les pastures de la zona sudano-saheliana es distingeixen de les sahelianes pròpiament dites per la presència de gramínies perennes sudanianes (Andropogon gayanus i Hyperthelia dissoluta) i diverses espècies llenyoses particulars (Acacia [= Faidherbia] albida, A. seyal, A. ataxacantha, A. mellifera, Bauhinia rufescens, Pterocarpus lucens, Terminalia avicennoides, etc.). La mitjana de la productivitat primària epigea d’aquests tipus de pastures varia d’entre 800 i 5 000 kg de matèria seca/ha i any, i la mitjana anual de dies de pastura és de 40, equivalents a una càrrega d’1 UTB per cada 9 ha. A les depressions llimoses i argiloses la productivitat és d’uns 3 000 kg de matèria seca/ha i any amb 160 dies anuals de pastura, equivalents a una càrrega d’1 UBT per cada 2,3 ha, xifra que es duplica als gramenets inundats d’Echinochloa stagnina. La mitjana de la zona se situa, doncs, en uns 1 800 kg de matèria seca/ha i any i 90 dies de pastura, equivalents a una càrrega d’1 UBT per cada 4 ha.

El cas dels deserts i els subdeserts austro-africans

Els deserts i els subdeserts ocupen a l’Àfrica austral uns 2 milions de km2 de la República de Sud-àfrica, Botswana, Namíbia i una petita part d’Angola. Uns 310 000 km2 dels quals, als aiguavessos atlàntics d’Angola, Namíbia i Sud-àfrica, es poden conceptuar d’autèntic desert: el desert de Namib. Les zones àrides sensu lato comprenen una gran part de Botswana i Namíbia, el 50% de Sud-àfrica i una petita part del SW d’Angola. Prop del 80% d’aquesta àrea té una altitud que oscil·la entre 1 000 i 1 500 m. La flora d’aquesta regió (unes 9 000 espècies) presenta una remarcable diversificació i el mateix es pot dir de la vegetació, que comprèn alhora erms i bosquines anàlegs als dels confins de la conca mediterrània, a l’altre cap del continent africà, i sabanes àrides comparables a les del Sahel. Els erms i les bosquines del Karoo ocupen prop de 550 000 km2 repartits entre Sud-àfrica (la major part) i Namíbia. Hom hi distingeix una vintena de tipus d’erms que es poden aplegar en tres d’essencials: els herbosos, els camefítics i els suculents. Els dos primers constitueixen el que s’anomena Nama Karoo.

Hom troba erms herbosos especialment a la part septentrional del Karoo, entre el riu Orange, el Namib i el Kalahari. La precipitació mitjana varia entre 120 i 300 mm. Els sòls són sorrencs i coberts d’una densa crosta calcària molt dura. Hi predominen les gramínies perennes (Stipagrostis uniplumis, S. namaquensis, S. amabilis, Themeda triandra, Heteropogon contortus, Eragrostis curvula, E. lehmanniana, Aristida difusa, A. congesta, Schmidtia pappophoroides, etc.). Quan la crosta calcària aflora, la bignoniàcia arbustiva Rhigozum trichotomum tendeix a esdevenir dominant. També hi apareixen alguns arbres com ara l’arbre de pastor o “witgat” (Boscia albitrunca), el “camel thorn” o “kameldoring” (Acacia erioloba), l’“umbrella thorn” o “haak-en-steek” (A. tortilis subspècie heteracantha) i altres congèneres d’aquests darrers (A. mellifera subspècie detinens, A. hematocarpa, A. hebeclada). Com a pastures són d’escàs potencial, la seva capacitat de càrrega és aproximadament d’un be per cada 4 o 6 ha.

Els erms camefítics ocupen la major part del Karoo, sota pluviositats d’entre 200 i 400 mm, i tenen una fisonomia ben semblant a la de les timonedes mediterrànies i subdesèrtiques del N del continent africà, però la composició florística és del tot diferent. Els sòls solen ser entre arenoso-llimosos i llimosos, poc profunds, superposats a una espessa crosta calcària, molt dura, d’origen plistocènic. Cada 3 o 4 ha d’aquests erms poden sostenir una mitjana d’una unitat ovina de 45 kg. És a dir que la mitjana de consum de fitomassa és de 200 kg de matèria seca/ha i any, i la fitomassa total és de 800 a 1 000 kg de matèria seca/ha i any. El coeficient d’eficiència en l’ús de la pluja és de 3 a 4 kg de matèria seca/ha, any i mm. Les espècies dominants són camèfits de la família de les compostes, com l’“ankerkaroo” (Pentzia incana) i altres congèneres, les pterònies (Pteronia), etc. També s’hi fan alguns camèfits suculents de les famílies de les aïzoàcies i de les crassulàcies, com també diferents gramínies perennes.

La franja costanera que prolonga cap al S el Namib, aproximadament des de la latitud de Lüderitz, a Namíbia, fins a la de Lambert Bay, a la província del Cap, per dilatar-se després per l’interior capenc, entre el “fynbos” mediterrani i el Karoo pròpiament dit (o Nama Karoo): és l’anomenat Karoo suculent, integrat per pastures seques, entre subdesèrtiques o desèrtiques. La pluviositat hi oscil·la entre 80 i 250 mm. Les espècies dominants són camèfits de les famílies de les aïzoàcies (Galenia, Drosanthemum, etc.) i de les crassulàcies (Cotyledon orbiculata i diferents espècies dels gèneres Crassula, Adromischus, Cotylecodon), amb la presència ocasional dels camèfits de la família de les compostes. Hi ha també algunes gramínies anuals o breument perennants. El sòl d’aquests erms suculents és, generalment, superficial i sovint salobre i/o sòdic, cosa que explica la presència freqüentde zigofil·làcies (Zygophyllum, Augea) i de quenopodiàcies (Salsola, Atriplex). La capacitat de càrrega d’aquests erms és molt feble, aproximadament d’un be per cada 10 ha.

Les plantacions silvo-pastorals

Actualment, una part gens negligible dels recursos vegetals que exploten els ramaders de l’Àfrica desèrtica i subdesèrtica no procedeixen de la vegetació espontània, sinó de l’esforç deliberat per a crear noves pastures amb un important reforç d’espècies llenyoses. Són les anomenades plantacions silvo-pastorals, gairebé un milió d’hectàrees només a les zones àrides de l’Àfrica septentrional. Promogudes i subvencionades pels estats, estan destinades a proporcionar un complement farratger a les pastures durant els episodis de penúria consecutius a les sequeres, i alhora constitueixen un mitjà eficaç de rehabilitació de zones degradades.

Els pasturatges forçats africans

En una estratègia de lluita contra els efectes de la sequera, els agricultors i els ramaders dels subdeserts del Karoo planten arbustos farratgers resistents a la sequera: cactàcies com la figuera de moro (Opuntia ficus-indica) i altres congèneres (O. robusta, O. fusicaulis), atzavares (Agave americana) i salats (Atriplex nummularia). En total n’hi ha plantades unes 800 000 ha: unes 500 000 de cactàcies, unes 200 000 de salats i unes 100 000 d’atzavares. La productivitat d’aquestes plantacions és de 3 a 5 vegades més elevada que no pas la d’una zona plantada d’espècies no resistents. Hom pot acumular la producció de cactàcies de 2 a 3 anys, la de salats de 6 a 9 mesos i la d’atzavares de 5 a 7 anys. Tal cosa permet que l’agricultor i el ramader puguin disposar de reserves farratgeres considerables quan arriba la sequera.

Una estratègia semblant a l’anterior es practica a les pastures subdesèrtiques nord-africanes, en especial a Tunísia. Les principals espècies utilitzades en aquests repoblaments són, a l’estrat superior, acàcies originàries de les regions àrides d’Austràlia, principalment Acacia saligna, A. salicina i A. cyclops, i, a l’estrat inferior, diferents salats de procedències diverses (Atriplex nummularia d’Austràlia, A. canescens dels Estats Units, A. halimus de la flora de la regió), i figueres de moro (Opuntia ficus-indica). Cada hectàrea d’aquestes plantacions produeix tant farratge com de 3 a 5 ha de pastures naturals no degradades, amb un coeficient d’eficiència en l’ús de la pluja de 8 a 10 kg de matèria seca/ha, any i mm, dintre de l’interval de 100 a 400 mm. A més a més, les Acacia i els Atriplex proporcionen una llenya molt apreciada pels pobles dels erms.

El cas de la “mulga” australiana

La “mulga” (Acacia aneura) és un arbret australià, de fins a 14 m d’alçària, que creix en àrees amb precipitacions d’entre 200 i 380 mm anuals. Als 10-30 cm terminals de les branques presenta fil-lodis (pecíols modificats) estrets, aplanats o cilíndrics. El seu sistema radical és extens; consta d’unes arrels radials llargues que li serveixen per a ancorar-se al substrat i unes altres arrels molt més ramificades que baixen obliquament en recerca d’aigua. L’efectivitat d’aquest sistema radical té com a resultat un recobriment extremament feble del terra o un terra ben pelat, fins al punt que la “mulga” forma normalment boscos monospecífics o claps dispersos força laxos. Tant les pluges d’estiu com les d’hivern, tot i escasses, són importantíssimes per a la supervivència d’aquesta espècie, que és capaç de créixer i florir en qualsevol època de l’any, tan bon punt plou.

La “mulga” és una espècie força variable que a Austràlia pren quatre hàbits diferents. La “mulga” baixa, petits arbustos o subarbustos de branques curtes, resultat del brosteig constant de les ovelles i les vaques i que, durant les sequeres, és una font de farrage molt útil. La “whipstick mulga” és constituïda per arbustos immadurs de branques fines i dretes que només treuen fulles a l’extremitat i només es poden posar a l’abast del bestiar per brostejar-les mitjançant maquinària pesada. La “mulga” en ombrel·la és formada per arbustos madurs amb branques dretes i cobertes de fulles que responen molt bé a l’esporgada; encara que el seu valor nutritiu no és gaire gran, com que és molt abundant, constitueix la principal reserva en peu per al brosteig de les ovelles durant els llargs períodes de sequera; els bosquetons d’entre 175 i 200 arbres/ha, sotmesos a esporgada són els que proporcionen la millor combinació de pastura i brosteig durant l’estació seca; la seva palatabilitat és molt variable, però amb una racció diària d’1,4 kg de fulles n’hi ha prou per a alimentar una ovella, sempre que es complementi la dieta amb sofre i fòsfor. Finalment, la “mulga” alta consisteix en boscos d’arbres vells amb el tronc pelat que només tenen fulles a les branques més altes. Les fulles solen ser palatables, però inaccessibles al bestiar. A més a més, aquests arbres no toleren l’esporgada, de manera que no es poden utilitzar com a farratge sense matar-los. Tanmateix, els arbres de la “mulga” alta solen produir grans quantitats de llavors.

L’activitat agrícola

L’agricultura és una activitat impossible als deserts veritables. Només als oasis i a les riberes, on és possible regar, hi ha activitat agronòmica. Als subdeserts, arriba a ser possible una certa agricultura de secà poc productiva, de resultats atzarosos i amb obligats períodes de guaret.

L’agricultura de secà

L’agricultura de secà en general és factible a partir de 400 mm anuals de precipitació; si les pluges són una mica més intenses, també és practicable en aquelles àrees on el clima és bimodal, i a les regions amb 200 mm de precipitació anuals, alguns anys encara és possible de fer créixer els cultius. A qualsevol regió àrida i semiàrida, però, l’estabilització del sòl i l’aplicació de tècniques de conservació de l’aigua són imprescindibles, si es vol que l’agricultura sigui sostenible. En tot cas, els conreus herbacis, per mor de la superficialitat de les seves arrels, tenen poques possibilitats en aquestes regions.

En l’arboricultura de secà s’obtenen millors resultats a les regions subdesèrtiques de l’Àfrica septentrional. Els conreus de fruiters de secà ocupen aproximadament 1 600 000 ha; la major part (aproximadament 1 400 000 ha) es troben a Tunísia, unes 150 000 ha a Líbia occidental (Tripolitània) i unes 50 000 al llarg de la costa nord-occidental d’Egipte, a l’W d’Alexandria. A Tunísia i a Líbia, el 80% d’aquests conreus corresponen a oliveres, mentre que a Egipte són les figueres les que ocupen el 80% de l’espai; el 20% restant dels conreus llenyosos de secà és constituït a tots tres països per espècies secundàries com ametllers, magraners, albercoquers, presseguers, raïm de taula, palmeres datileres i, naturalment, figueres a Tunísia i Líbia i oliveres a Egipte. Els fruiters de secà s’acostumen a conrear en sòls profunds i de textura sorrenca més aviat grollera, cas en el qual la productivitat és, generalment, satisfactòria, entre 600 i 1 200 kg d’olives/ha i any. Quan la textura del sòl és més fina (sorres fines i llims) s’han d’utilitzar tècniques hidràuliques de control i aprofitament de l’escolament de les aigües pluvials com per exemple la “tabia” (una mena de cavallons perpendiculars al sentit de l’escolament que el retarden i faciliten la infiltració de l’aigua) o el “jessur” (afeixament amb paret seca del curs d’un uadi que fa el mateix paper).

La distància entre els arbres quan el sòl és arenós és molt gran, de 20 a 25 m per a les oliveres i de10 a 12 m per als ametllers i altres rosàcies. Això significa que 1 ha de terreny tan sols pot suportar de 16 a 25 oliveres i entre 70 i 100 peus de les altres espècies. En conreus d’aprofitament de l’escolament la densitat és variable, però la seva mitjana pot duplicar les xifres anteriors i quadruplicar-les en el cas de les vinyes (fins a 400 o 600 ceps/ha). A la Tunísia central, on la precipitació anual varia entre 200 i 300 mm, la producció anual mitjana de les oliveres és de 35 kg per arbre, és a dir, 700 kg d’olives o 160 kg d’oli /ha i any. Una producció tan elevada tot i les escasses precipitacions i el fet de tractar-se d’un sòl sorrenc es pot justificar fàcilment. Dels 200 mm de pluges, 100 es perden per evaporació mentre que 100 més s’infiltren al terreny fora de l’abast de l’evaporació però a disposició dels arbres. El recobriment de les capçades de les oliveres, que és de 1 000 m2/ha, és a dir, el 10%, evapo-transpira l’aigua infiltrada. Si la cobertura fos del 100%, l’evapo-transpiració seria de 1 000 mm, valor que correspon al consum d’un conreu irrigat o d’un conreu a la zona mediterrània de clima humit.

L’agricultura de regadiu

A les regions on plou massa poc per a desenvolupar una agricultura de secà, si el nivell freàtic és elevat i hi ha la possibilitat de regar, es poden dur a terme certs tipus de producció agrícola. Les elevades taxes d’evaporació, però, poden generar problemes de salinitat; a tot el món s’han perdut terres agrícoles a causa de l’excessiva salinitat dels sòls, cosa que està més o menys relacionada amb la irrigació dels conreus. La irrigació incrementa considerablement la producció dels cultius i garanteix la collita en anys en què no plou o que plou poc. Els pàpagos del desert de Sonora reeixien a cultivar el tépari (Phaseolus acutifolius), una mongetera originària del desert, aprofitant només l’aigua d’una sola pluja d’estiu amb prou feines de 5 mm mitjançant l’aprofitament de l’aigua d’escolament d’una extensa conca conduïda sàviament cap als seus horts a través de cavallons i represes reforçats amb bardisses.

El regadiu típic del desert és el que es practica als oasis, on es conreen hortalisses i verdures, fruiters (cítrics, bananers, albercoquers, oliveres, avocaters, guaiabers, palmeres, magraners), i fins plantes industrials com ara cotó, remolatxa, farratge i cereals. A l’Àfrica septentrional, el valor d’aquests conreus és d’uns 2 000 milions de dòlars anuals, cosa que representa el 31% del total del sector agrícola. A les riberes dels rius, especialment dels importants, com el Nil, el Tigris, l’Eufrates o el Colorado, l’àrea apta per a l’agricultura és més gran i les comunicacions més bones, de manera que es poden arribar a fer conreus comercials a gran escala de la majoria dels mateixos productes assenyalats.

Els palmerars

La palmera datilera (Phoenix dactylifera), probablement originària d’Aràbia, es cultiva des de fa uns 5 000 anys a tots els oasis saharians d’Aràbia, a la vall del Nil (al Sudan septentrional i a Egipte) i al llarg dels rius Tigris i Eufrates, i recentment s’ha introduït amb èxit a Califòrnia, Arizona i Queensland amb finalitats comercials. Espècie dioica (amb separació dels dos sexes en peus diferents), per tal que la producció sigui màxima, el nombre d’arbres masculins s’ha de mantenir al més baix possible, de manera que la pol·linització natural mitjançant el vent se sol ajudar posant trossos de la inflorescència masculina en contacte amb la femenina. El ritual de la fecundació de la palmera de dàtils ja era conegut i practicat per les civilitzacions antigues de Mesopotàmia. Amb més de 800 aplicacions diferents, no es pot negar que la palmera datilera és una veritablement espècie multiús. A més del fruit, que es pot menjar fresc o assecat, i del qual s’obté un xarop i una beguda alcohòlica anomenada “araq”, també se’n poden consumir el cor, les flors i el pol·len, i les arrels poden servir d’aliment al bestiar quan es talla l’estípit. Aquest és molt emprat en revestiments, pilars, sostres, petits ponts i canals d’irrigació, mentre que dels pinyols se’n fa un carbó de qualitat utilitzat en argenteria. Les fibres serveixen per a fer cordes, i amb les fulles es teixexen una gran diversitat de cistells i estores.

La palmera de Palmira africana (Borassus aethiopum), amb el seu característic tronc engruixit just per sota el cap de fulles en forma de ventall, està àmpliament estesa per les regions més àrides de l’Àfrica tropical, mentre que la seva parenta, la palmera de Palmira asiàtica (B. flabellifer) s’estén per les zones tropicals més seques d’Àsia i fins a la Malàisia oriental. Totes dues espècies tenen múltiples usos, tot i que la primera no ha estat tan aprofitada com la segona. Els fruits són comestibles, però no s’exploten comercialment. Els pecíols de B. flabellifer s’aprofiten per a l’obtenció de fibres.

El càrtam i altres conreus industrials

El conreu industrial més important dels oasis dels deserts africans és el cotó, però també tenen importància els cereals (blat de moro, melca i mill), diferents llegums, com les mongeteres (Phaseolus vulgaris), el pèsol d’Angola o “arhan” (Cajanus cajan) o el fesolet (Vigna sinensis) i els conreus oleaginosos com el gira-sol (Helianthus annuus), el cacauet (Arachis hipogaea), el sèsam (Sesamum indicum) i especialment el càrtam.

El càrtam (Carthamus tinctorius) no es coneix en estat salvatge però sembla que és originari d’Aràbia. Ja era cultivat a l’antic Egipte, i des d’aleshores s’ha estès per tota la regió mediterrània i vers l’orient fins a la Xina. Més modernament els espanyols l’introduïren a Mèxic. A Egipte, a l’Orient Mitjà i a l’Índia les flors seques eren emprades per a fer carmí de càrtam, un colorant vermell per a tenyir els teixits i els aliments i encara s’utilitza de vegades com a succedani o adulterant del safrà. Actualment es cultiva sobretot per l’oli que s’extreu de les seves llavors i des del 1950 als Estats Units es cultiva a gran escala, amb produccions quesuperen els 4 500 kg/ha. Així i tot, els productors més importants són l’Índia (unes 450 000 t), on l’oli de les llavors de càrtam s’utilitza bàsicament per a cuinar, en la il·luminació i per a fer sabó, Mèxic (unes 250 000 t) i només en tercer lloc els Estats Units (unes 100 000 t). Tot i tractar-se d’un oli vegetal molt saludable i de gust agradable, fora de l’Índia es fa servir principalment en pintures i vernissos i molt menys en l’alimentació humana.

Les esperançadores plantacions de jojoba

La jojoba (Simmondsia chinensis) és l’únic representant de la família de les simondsiàcies. És una planta dioica, semicaducifòlia, de port arbustiu, fins de 3 m d’alçària, que fa un fruit semblant a un aglà que conté una única llavor, excepcionalment dues. El fruit madura al principi de tardor i deixa caure a terra les seves olioses llavors de color marró, molt apreciades per ovelles i cabres, com també pels humans, en particular els nens, que els arrepleguen al peu de l’arbust. Els mexicans preparen amb els pinyols de la jojoba una beguda nutritiva i saborosa: els torren, els molen, els barregen amb un rovell d’ou dur i finalment bullen aquesta pasta amb aigua i hi afegeixen llet i sucre.

Malgrat el seu epítet específic, la jojoba (Simmondsia chinensis) —a causa de la mala interpretació del botànic que la va descriure, que va barrejar les seves col·leccions californianes i xineses—, és una planta originària dels deserts nord-americans. Apareix citada per primera vegada als diaris del pare jesuïta Eusebio Kino, que en una carta adreçada al rei Felip V d’Espanya es referia, entre altres recursos de l’economia dels indis pimes, al ‘fruit medicinal de la jojoba’. Més tard, el 1789, Francisco Clavijero, a la seva “Storia della California”, assegurava que aquest fruit era molt apreciat per les seves propietats medicinals, especialment per a curar la supressió d’orina per causa de les concrecions mucoses, per a facilitar els infantaments i per a cicatritzar les ferides; així mateix, l’oli que se n’extreia era considerat un remei excel·lent contra el càncer i, per altra banda, pel seu bon tast, a Califòrnia, hi havia qui solia utilitzar-lo en les amanides com a substitut de l’oli d’oliva.

L’oli de jojoba fou analitzat per primer cop el 1895 pel francès Léon Diguet, que va recomanar el conreu de la jojoba a les colònies franceses del N de l’Àfrica per a aprofitar-ne el fruit comestible. No fou fins el 1933 que es descobrí que l’oli, en realitat una cera líquida, és format per una molècula d’àcid gras unida a un alcohol de cadena llarga. No es coneix cap altra planta que produeixi un ester àcid-alcohol d’aquest tipus en els seus fruits. El fruit conté entre un 40 i un 60% d’oli, que té un potencial econòmic considerable com a lubricant tant per a instruments delicats com industrial en processos que impliquen temperatures i pressions elevades. També podria ser un bon intermediari químic per a productes utilitzats com a agents humitejants i additius d’alta pressió. Tanmateix, si bé actualment es cultiva amb finalitats comercials en diverses regions desèrtiques, la producció es destina principalment a la indústria dels cosmètics, ja que no s’enranceix com altres olis i s’assembla molt a l’oli d’espermaceti raó per la qual hom ha posat moltes esperances que el creixement de la producció de jojoba afavoriria el manteniment de les mesures de protecció dels catxalots. En cosmètica tradicional s’ha utilitzat per estimular el creixement de les celles i els cabells. El ràpid creixement de la producció, sobretot als Estats Units, ha deixat el preu de l’oli de jojoba entorn del mig dòlar el quilo, molt per sota dels 60 dòlars del 1975 o els 30 del 1985, durant l’època anomenada de la ‘febre de la jojoba’; però tot i així, és una producció remuneradora que encara ha de créixer molt per a abastar tot el seu mercat potencial.