La vida als rius i als llacs dels deserts i subdeserts freds

La immensitat dels llacs, l’evanescència dels rius

Tot i l’extrem dèficit hídric que pateixen els deserts freds, també hi ha llacs i rius veritables. Encara més, és precisament en l’àmbit dels deserts freds on es troba el llac més gran del món: la mar Càspia. I també on apareix el quart més gran pel seu volum, si més no fins a temps recents: la mar d’Aral.

Les aigües salabroses que no desemboquen enlloc

Tanmateix, l’extrema aridesa del clima desèrtic, conseqüència de les escasses precipitacions i l’elevada evaporació, fa impossible el desenvolupament d’una xarxa fluvial normal. Els rius que travessen els deserts i nodreixen les grans mars interiors tenen les seves fonts en altres regions més humides (com el Volga i l’Ural, que desemboquen a la mar Càspia però neixen força al N de l’àmbit dels deserts freds), o a les muntanyes (com l’Amu-darià o el Sir-darià, que fins fa poc eren immissaris de la mar d’Aral). Són rius que discorren pel desert ‘de passada’, al llarg de centenars o fins i tot, com en el cas de l’Amu-darià, d’algun miler de quilòmetres, sense rebre aigua de cap afluent i perdent la que porten per evaporació i per infiltració. Altrament, al desert hi ha rius que no van a desembocar enlloc, i senzillament es perden entre la sorra. A les masses d’aigua naturals, cal afegir les artificials, principalment canals, molt importants a l’Àsia mitjana, que s’alimenten de l’aigua dels rius i s’utilitzen per a la irrigació. El canal de Karakum, per exemple, s’estén al llarg de més d’un miler de quilòmetres en sentit E-W pel territori de Turkmenistan.

Com que l’aportació d’aigua a les conques tancades dels deserts freds és compensada amb escreix per l’evaporació, no és gens sorprenent que l’aigua de pràcticament tots els llacs d’aquests deserts sigui salada o salabrosa. En els dipòsits soms d’aigua estancada, la concentració de sals pot augmentar tant que cristal·litzen, especialment a l’hivern, quan baixen les temperatures. Quan s’assequen, els fons d’aquests llacs salats esdevenen sòls salats (solontxacs) o sòdics (solonetz). La composició iònica de l’aigua dels llacs salats dels deserts és considerablement diferent de la de l’aigua marina, l’aigua salada per antonomàsia. Així, mentre que l’aigua marina del conjunt dels oceans, que, aquesta sí, té una composició força constant, conté aproximadament el 80% de clorurs i el 10% de sulfats, l’aigua de la mar Càspia conté el 63% de clorurs i el 30% de sulfats. A la mar d’Aral, la quantitat de clorurs és inferior, i la de sulfats, superior (al voltant del 59% i el 39% respectivament). En comparació amb els oceans, la mar Càspia i, sobretot, la d’Aral, tenen gran quantitat de calç, magnesi i carbonats. De fet, segons els components bàsics, aquesta aigua no era originalment marina, sinó aigua dolça fortament modificada.

La singularitat de la flora i de la fauna limnètiques

En conjunt, la fauna i la flora de les reserves d’aigua dels deserts freds és prou característica i variada, encara que el nombre d’espècies que viuen a cada riu o llac particular sigui, generalment, petit. En canvi, tant el nombre com la biomassa d’algunes espècies, poden ser força elevats. La senzilla organització de les comunitats biòtiques i la presència de nínxols ecològics lliures fan que a les masses d’aigua del desert s’instal·lin amb relativa facilitat noves espècies que anteriorment no hi vivien. Probablement, no hi ha al món gaires masses d’aigua amb un nombre tan elevat d’introduccions, premeditades o casuals, com alguns dels grans llacs dels deserts freds. Un exemple clàssic pot ser el del llac Balkaix, on es troben actualment 21 espècies de peixos, de les quals només 5 formaven part de la fauna original.

El cas de la mar Càspia

La mar Càspia és la massa d’aigua continental més gran del món. Té una superfície de 422.000 km2 i un volum d’uns 77.000 km3. La seva profunditat màxima és de 1.000 m, mentre que la mitjana és de 184 m.

L’evaporació i la salinitat de les aigües

La salinitat mitjana del conjunt de la mar Càspia se situa al voltant del 12 o el 13‰, unes tres vegades inferior a la de l’aigua marina pròpiament dita. A partir del relleu del seu fons, la mar Càspia es pot dividir en tres parts ben diferents per les seves característiques naturals. La part septentrional es ca-racteritza per la poca fondària i l’aigua marcadament dolça, ja que és aquí on se situa l’estuari del Volga, que hi aboca el 75% de totes les aportacions d’aigua que arriben a la mar Càspia. Les parts central i meridional són de força fondària i queden separades per un llindar de profunditats relativament menors cap a la latitud de la península d’Ap¸seron, a Azerbaidjan.

Una part molt peculiar de la mar Càspia és el golf del Gara Bogaz, a les costes del Turkmenistan, sovint considerat la massa d’aigua sulfatada més gran del món. Abasta una àrea força extensa, però està comunicat amb la mar Càspia només per un petit estret (“gara bogaz” significa en turcman ‘estret negre’), cosa que en fa gairebé un llac separat. La salinitat del golf o llac del Gara Bogaz és unes 20 vegades superior a la de la mar Càspia pròpiament dita. Durant l’hivern, el refredament de les aigües saturades d’aquesta cubeta és causa de la cristal·lització de la sal de Glauber. Com que el nivell del Gara Bogaz és inferior al de la mar Càspia, l’aigua d’aquesta hi entra fent un petit sallent (sembla que es tracta de l’únic saltant d’aigua marina que hi ha al món). Els anys setanta, quan el nivell de la mar Càspia va disminuir de manera significativa, va sorgir la idea de tancar l’estret que la comunicava amb el Gara Bogaz, per disminuir les pèrdues d’aigua per evaporació. Es va construir un dic de separació, però al cap de poc temps es va haver de demolir, ja que el descens progressiu del nivell del Gara Bogaz posava en perill l’existència d’aquesta massa d’aigua, tanmateix una font molt valuosa de primeres matèries minerals. Els darrers anys, el nivell d’aigua de la mar Càspia s’ha recuperat significativament, de manera que el problema d’evitar l’increment de pèrdues d’aigua per evaporació s’ha resolt tot sol.

El complex poblament faunístic

La fauna actual de la mar Càspia presenta una curiosa barreja d’elements d’origen molt divers. Al costat dels endemismes antics, que no es troben enlloc més del món, hi viuen típics representants de la fauna de la mar Negra i, fins i tot, de la fauna pròpiament mediterrània. Al costat d’espècies d’àmplia distribució d’aigües dolces i salabroses, es troben espècies que hi arribaren fa molt de temps des de les aigües marines i salabroses de l’Europa septentrional.

Durant el Mesozoic i el començament del Terciari sembla que, pel que avui són la part meridional d’Europa i l’Àsia mitjana, s’estenia la gran conca de la Tetis, una mar interior que per l’W comunicava amb l’oceà Atlàntic i per l’E amb el Pacífic. A mitjan Terciari, la conca de Tetis quedà separada dels oceans i es convertí en una immensa massa d’aigua continental feblement salabrosa, l’anomenada mar de Sarmàtia, que ocupava els espais on actualment es troben la mar Negra i la Càspia. Posteriorment, la conca de Sarmàtia va entrar novament en contacte amb l’oceà i s’hi van introduir organismes marins; però al començament del Pliocè, se’n separà novament i s’omplí d’aigua gairebé completament dolça. En la nova massa d’aigua així constituïda, anomenada llac-mar del Pòntic, van morir la major part d’espècies marines, però algunes evolucionaren adaptant-se a l’aigua salabrosa, com els mol·luscs de les famílies dels dreissenoideus i dels cardioideus. És precisament aquesta fauna d’aigua salabrosa del llac-mar del Pòntic (amb alguns elements de la fauna sarmatiana), la que va trobar refugi, més endavant, a la mar Càspia, la conca de la qual es va separar de la de la mar Negra, amb la qual formava part fins llavors del llac-mar del Pòntic, al final del Pliocè.

L’evolució posterior de la mar Negra i la mar Càspia van seguir camins diferents. La mar Negra va mantenir la seva forma i les seves dimensions si fa no fa força constants i no va experimentar fluctuacions de salinitat significatives. L’esdeveniment principal de la seva història geològica, ja a l’era postterciària, va ser la seva unió amb la mar Mediterrània per l’estret dels Dardanels. Juntament amb l’aigua salada de la Mediterrània, es va introduir a la mar Negra fauna marina veritable, mentre la fauna d’aigües salabroses del Pòntic desapareixia quasi totalment, i únicament es conservà en algunes badies amb aportacions importants d’aigua dolça. Durant aquesta mateixa època, la mar Càspia experimentà un considerable endolciment, i va canviar de volum diverses vegades. Hi van haver períodes en què la seva àrea era menys de la meitat de l’actual, i altres, en què la doblava. Malgrat aquestes transformacions, aparentment radicals, els elements de la fauna pòntica i la sarmàtica han sobreviscut fins al present. Sembla que, per dues vegades, en temps postterciaris, el nivell de la mar Càspia augmenta tant que s’establí una comunicació entre les seves aigües i les de la mar Negra a través del que avui són les valls dels rius Kuma i Manitx, una depressió tectònica que separa el pre-Caucas de les planes de l’E d’Europa. Aparentment, fou a partir d’aquesta unió que s’introduïren a la mar Càspia espècies típicament mediterrànies, com l’algueró (Zostera nana), l’escopinya (Cerastoderma [= Cardium] edule), el joell o peixet sense sang (Atherina boyeri) o l’agulleta ratllada (Syngnathus nigrolineatus), entre d’altres espècies.

Juntament amb les espècies endèmiques de la marCàspia, que actualment encara constitueixen al vol-tant del 60% de la seva fauna, i les espècies mediterrànies, també es troba en aquesta mar un grup d’espècies que poden ser considerades relictes glacials. La seva història és extraordinàriament interessant: al final de la darrera glaciació, ara fa aproximadament uns 15.000 o 20.000 anys, quan les aigües procedents de la fosa de les geleres en retirada davallaven cap al S pels rius, i les costes de l’oceà Glacial Àrtic i les costes septentrionals de la mar Càspia es trobaven més a prop que no ara, tota una sèrie d’animals van poder penetrar en aquesta mar, on s’adaptaren perfectament. Entre ells, es troben crustacis planctònics com Limnocalanus grimaldi i Mysis relicta, crustacis bentònics com Mesidotea entomon, el salmó blanc (Stenodus leucichthys) i la truita (Salmo trutta), com també la foca càspica (Phoca caspica) —juntament amb el seu paràsit, el tremàtode Carynosoma strumosum— i algunes altres espècies. És interessant constatar que molts d’aquests inquilins àrtics van conservar trets propis dels habitants de les regions fredes. Així, a les èpoques més fredes de l’any té lloc la fresa dels salmons blancs i les truites, mentre que la foca de la Càspia es reprodueix només a l’hivern, sobre el glaç.

Quan es parla de la fauna moderna de la mar Càspia, no es pot deixar de fer referència a la introducció, casual o intencionada, de noves espècies. Als anys vint, fixat al buc de petits vaixells traslladats per terra des de la mar Negra, arribà un mol·lusc bivalve, Mytilaster lineatus, que s’establí com un dels organismes bentònics més abundants. Al començament dels anys trenta, hi van arribar, des de la mar d’Azov, dues espècies de llisses, la llissa galta-roja (Liza [=Mugil] aurata) i la llissa petita (L. [=Mugil] saliens). Les dues espècies es multiplicaren i es convertiren en objecte de comerç ala part meridional de la mar. Durant aquest ma-teix temps, per mitjans desconeguts (potser transportats per les potes dels ocells), va arribar la diatomea planctònica Rhizosolenia calcar-avis, que ben aviat es va reproduir de manera espectacular.

A final dels anys trenta i començament dels quaranta, per iniciativa de científics de la Universitat de Moscou, es van transportar de la mar d’Azov a la mar Càspia al voltant de 65.000 individus de tremelitges (Nereis diversicolor) que és un poliquet. Aquesta introducció, que va tenir lloc després d’un acurat estudi dels invertebrats i de la millora que podien aportar a la base nutritiva dels peixos comercialitzats d’aquesta mar, fou un èxit total. Al cap de només quatre anys, es començaren a trobar tremelitges en grans quantitats als ventres dels esturions que es pescaven al NW de la mar Càspia; al final dels anys quaranta, es trobaven Nereis en extenses àrees septentrionals de la mar, i en algunes zones aïllades, el seu nombre va arribar a ser de 1.800 exemplars per m2. La tremelitja esdevingué l’aliment bàsic dels esturions oscietra (Acipenser guldenstadti) i l’esturió sevruga (A. stellatus), animals d’un extraordinari valor comercial pel caviar que se n’obté.

Els elevats nivells de productivitat

L’ecosistema de la mar Càspia és molt productiu. L’abundància de fitoplàncton, representat bàsicament per clorofícies, diatomees i cianobacteris (per exemple Aphanizomenon), serveix d’aliment al zooplàncton, en el qual predominen espècies autòctones: copèpodes com Calanipeda aquae-dulcis o cladòcers com Evadne trigona i Cercopagis gracillina. El zooplàncton, per la seva banda, serveix d’aliment als peixos planctonívors, principalment clupèids com les petites sabogues càspiques (Caspialosa) o les anxovetes càspiques (Clupeonella), les quals, al seu torn, són menjades per clupèids més grans, per salmònids com el “sudak” o luci-perca (Stizostedion [=Lucioperca] lucioperca) i fins i tot per la foca càspica (Phoca caspica). La massa principal d’aquesta població es concentra a les petites conques més profundes de la part septentrional. És precisament aquí on es nodreixen molts peixos que s’alimenten d’animals de fons, entre els quals hi ha esturions molt valorats comercialment, com l’esturió beluga (Huso huso), que arriba a fer 5 m de llargada i pesa 1.000 kg, l’esturió oscietra (Acipenser guldenstadti) i l’esturió sevruga (A. stellatus).

Tots aquests esturions, com també alguns ciprínids, salmònids i clupèids són espècies anàdromes, és a dir, que s’alimenten a la mar i fresen als rius, pujant de vegades força aigües amunt. Com que el riu més gran que va a parar a aquesta mar és el Volga, interromput en el seu curs mitjà per algunes preses, els esturions només hi poden pujar fins a l’alçada de Volgograd, on es troba la presa més propera a la mar. La pèrdua de molts llocs de fresa es compensa en part amb vivers especials, on es fecunden artificialment els ous de l’esturió, i es deixa que els exemplars joves creixin fins que assoleixen una mida determinada. Quan els petits peixos arriben a fer entre 3 i 5 g, i ja són capaços de trobar aliment per ells mateixos, se’ls avia al curs inferior del riu o a l’estuari. Tant a la mar Càspia com a la d’Aral, s’hi troba també l’esturió viza (Acipenser nudiventris).

El cas de la mar d’Aral i dels seus immissaris

Malgrat el ràpid descens de nivell que ha sofert els darrers anys (de 0,5 a 1 m l’any), i que ha resultat catastròfic, l’Aral és encara un dels llacs més grans del món. Per la seva extensió, i per tenir l’aigua salada, és anomenat mar. Aquesta aigua no procedeix de l’oceà; en realitat es tracta d’aigua dolça, però fortament mineralitzada (durant molt temps, la salinitat de l’Aral ha estat d’un 9 a un 10‰), en bona mesura aportada pels rius Amu-darià i Sir-darià.

Els baixos nivells d’immissió hídrica

Tot i que al llarg de la seva història geològica l’Aral ha presentat pujades i baixades de nivell considerables, durant la primera meitat del segle XX, fins al començament dels anys seixanta, el seu balanç hídric fou força estable. Durant molts anys, l’oscil·lació interanual de nivell no va superar 1 m, l’afluència d’aigua del riu era de 56 km3 anuals, i les precipitacions que queien a la superfície de la mar acabaven d’equilibrar les pèrdues degudes a l’evaporació. L’Aral tenia un espill d’aigua de 63.000 km2, i un volum de 1.064 km3. La profunditat màxima era de 68 m, i la mitjana, de 16 m. A l’estiu, l’aigua de l’Aral s’escalfa intensament, fins als 25°C a l’agost, mentre que a l’hivern es refreda de manera que durant quatre o cinc mesos la mar es cobreix amb una capa de gel.

L’Aral és alimentat per un sistema fluvial singular. Molts dels rius de la zona són de poc cabal i tenen una vida curta; baixen de les muntanyes i es perden al desert. Els rius més grans, que porten aigua de manera permanent, travessen el desert sense rebre aigües de cap afluent, i van a desembocar en llacs tancats al fons de cubetes endorreiques. Normalment porten una quantitat colossal de partícules d’arena, d’argila i llim en suspensió. Per exemple, en 1 m3, l’aigua de l’Amu-darià conté de 3 a 4 kg de partícules en suspensió.

L’originalitat de la biota araliana

Els tèrbols rius del desert són poblats per molts animals, fins i tot peixos, de vegades força peculiars. Així, no fa gaire, l’esturió viza (Acipenser nudiventris), l’única espècie d’esturió autòctona de l’Aral, va entrar a l’Amu-darià i al Sir-darià, per fresar. En aquests mateixos rius (però sense arribar a la mar), hi vivien els raríssims esturions endèmics del gènere Pseudoscaphirhynchus; al Sir-darià habitava el P. fedtschenkovi que, pel que sembla, va desaparèixer completament durant els anys seixanta; a l’Amu-darià es troben el P. kaufmanni i el P. hermanni, actualment en perill d’extinció. En realitat, no s’exclou la possibilitat que aquesta darrera espècie ja s’hagi extingit, ja que des de l’any 1988 els investigadors no n’han pogut observar cap exemplar.

Els organismes que viuen a la mar d’Aral són principalment formes d’aigua dolça, adaptades per sobreviure amb una certa salinitat. La formació de la fauna de la mar d’Aral és més difícil d’explicar que la de la Càspia. La seva base (si més no fins a èpoques recents) l’han constituït certament espècies d’aigua dolça i salabrosa d’àmplia distribució. És indubtable, però, que a través de l’Uzboi, un antic llit de l’Amu-darià, la mar d’Aral va entrar en contacte amb la Càspia i, per aquella via, una part de la fauna de la mar Càspia va arribar a la d’Aral, on es van diferenciar algunes formes singulars. Així, la subspècie de truita de la mar aràlica (Salmo trutta aralensis), és molt propera a la subspècie de la Càspia (S. trutta caspius), la madrilleta vera aràlica (Rutilus rutilus aralensis) ho és de la madrilleta vera càspica (R. rutilus caspicus), i el ciprínid Aspius capito iblioides de la mar d’Aral té molt a veure amb l’A. capito typicus, propi de la mar Càspia. Tal com ja s’ha esmentat, tant a la mar Càspia com a la d’Aral, hi viu l’esturió viza (Acipenser nudiventris). També per la via de l’Uzboi, en alguna de les etapes en què aquest canal comunicava ambdues mars, arribaren a la mar d’Aral, procedents de la Càspia, algunes espècies mediterrànies. En canvi, són rares les espècies relictes d’origen àrtic, que, possiblement amb l’única excepció de la truita (Salmo trutta), no van penetrar, o si més no no han perdurat, a la mar d’Aral.

Alguns investigadors expliquen aquests fets per la poca profunditat d’aquesta massa d’aigua i el seu intens escalfament durant l’estiu. Això no obstant, és molt possible que algunes espècies procedents de l’oceà Àrtic arribessin al territori immediat a l’actual mar d’Aral, i això explicaria les sorprenents troballes de foraminífers vius a les aigües subterrànies del desert del Karakum. La primera espècie que es va descobrir al Karakum, els anys 20, va ser Miliammina oblonga, molt corrent als oceans Atlàntic i Àrtic. La segona espècie, Spiroculina turcomanica, primer circumscrita als pous del Karakum, després es trobà també a la mar de Barentsz.

Com a la mar Càspia, també a la d’Aral han estat introduïdes diferents espècies de peixos i d’invertebrats, tot i que no totes aquestes introduccions han tingut èxit. Així, en l’intent d’aclimatar les llisses a l’Aral, s’hi van deixar anar sis espècies de gòbids, una d’aterínids —el joell (Atherina boyeri)— i una de singnàtids —l’agulleta ratllada (Syngnathus nigrolineatus)—, de totes elles només tres espècies de gòbids i el joell es van reproduir a la mar d’Aral de manera massiva. Amb la introducció de l’esturió sevruga (Acipenser stellatus) que, en general, va tenir prou èxit, van entrar també a la mar d’Aral els seus paràsits, el celenterat Polypodium hydriforme i el trematode Nitzschia sturionis. Aquests van passar de l’esturió sevruga (Acipenser stellatus) a l’endèmic esturió viza (A. nudiventris), i van causar una greu epizoòtia. Cal dir que, malgrat que als anys setanta, com a resultat dels esforços humans, el nombre d’espècies de peixos de la mar d’Aral va augmentar considerablement (15 noves espècies), la pesca comercial va continuar basant-se en les mateixes espècies que abans, i si bé el volum de pesca va augmentar al començament, aviat va començar a decaure.

A més dels peixos, a la mar d’Aral es van introduir diferents invertebrats. Al final dels anys seixanta, dels estuaris de la mar d’Azov es va importar especialment el copèpode planctònic Calanipeda aquae-dulcis, que no sols es va estendre per tot el llac, sinó que va acabar dominant, en nombre, la composició del zooplàncton; l’espècie de copèpodes abans dominant, Arctodiaptomus salinus, va desaparèixer del tot. Les causes d’aquesta desaparició no són gens clares: pot ser resultat de la competència amb els nouvinguts, que fossin menjats per peixos recentment introduïts o a causa de l’augment de la salinitat.

La migrada productivitat i l’agonia de la mar

L’Amu-darià i el Sir-darià, que fins fa poc alimentaven l’Aral, portaven una quantitat molt petita de nutrients. Com a conseqüència d’això, també la productivitat del fitoplàncton era molt baixa i l’aigua de la mar d’Aral (però no la dels rius!) era extraordinàriament transparent. La poca quantitat de fitoplàncton determinava una baixa productivitat de tots els nivells tròfics: zooplàncton, peixos planctonívors i carnívors.

Al començament dels anys seixanta, a conseqüència de l’extraordinari desenvolupament d’obres d’irrigació a les seves conques, una gran part dels cabals del Sir-darià i l’Amu-darià es van desviar cap a les noves terres de regadiu. Els anys vuitanta, l’Aral només rebia una mitjana de 3 km³ d’aigua de riu a l’any, i durant alguns anys, l’afluència d’aigua fluvial va mancar totalment. El volum de la mar d’Aral es va reduir a la meitat, i la salinitat va augmentar fins a un 20 o un 25‰. La majoria d’espècies d’aigua salabrosa va desaparèixer, i en el plàncton van començar a dominar, únicament, els copèpodes Calanipeda aquae-dulcis i les larves de mol·luscs bivalves Abra ovata i Cerastoderma istmicum. Cap d’aquestes espècies no és autòctona de l’Aral, i totes hi han estat introduïdes recentment. Ja quan al començament dels anys vuitanta, la salinitat superava el 18‰, la mar d’Aral va perdre completament la seva importància en la indústria pesquera. Els peixos joves, tant els autòctons com els introduïts, no sobrevisqueren a la creixent salinitat de l’aigua. La intensa pressió que ha sofert la població piscícola de l’Aral ha fet que actualment s’hi trobin només cinc espècies de peixos petits, cap dels quals no pertany a la fauna originària d’aquest llac. El 1995 el volum de la mar d’Aral ha quedat reduït a la quarta part del que tenia el 1960, i la seva superfície a la meitat.

El cas del llac Balkaix

Després de la mar Càspia i la mar d’Aral, el Balkaix és la massa d’aigua més gran de les zones dels deserts freds. Té una àrea de 17.000 km2, un volum de 109 km3 i una profunditat mitjana d’uns 6 m. Perdut enmig del desert, va romandre durant molt temps pràcticament desconegut, sense que ningú no l’estudiés. Encara a començament del segle XX es pensava que era un llac d’aigua salada però, en realitat, la seva part occidental, on va a parar el cabalós riu Ili, ha estat sempre d’aigua dolça, i només la part oriental del llac, amb el 7‰ de sal, pot considerar-se salabrosa.

La composició de les aigües

La raó de la baixa salinitat de les aigües del llac Balkaix no és encara ben clara, ja que la seva és una conca endorreica situada en una zona àrida. El mecanisme més probable d’eliminació de les sals és la cristal·lització d’aquestes (primer calci, després sulfat i al final clorur) en badies de poca fondària que queden separades del llac quan baixa el nivell de les aigües. L’evaporació eleva la contració de les aigües d’aquestes badies (talment com si es tractés de salines) i les sals cristal·litzen; quan s’assequen completament es tranformen en solonetz. Els darrers anys, la salinitat del Balkaix ha augmentat, i això ha estat degut, al fet que una part important de l’aigua dels rius s’ha desviat per a lairrigació. Aquestes conseqüències negatives de l’activitat humana han coincidit amb un període de secada natural que l’Àsia central està patint d’alguns segles ençà. Les dades aportades per la geologia i l’estratigrafia testimonien, de manera convincent, que al llarg de la seva història el Balkaix va viure períodes en què era molt més gran. Per exemple, fa uns 70.000 anys ocupava una àrea cinc vegades més gran que l’actual, i els llacs Ala, Ebi Nur i altres, situats avui dia a l’E del Balkaix, formaven amb ell una única massa d’aigua.

El poblament biòtic

Els animals i les plantes que poblen el Balkaix són espècies típicament d’aigua dolça i salabrosa; a la part oriental del llac, on la salinitat és més alta, predominen les espècies pròpies d’aigües semisalades, com el copèpode Arctodiaptomus salinus, mentre que a la part occidental abunden les espècies d’aigua dolça. La població de peixos del Balkaix és força rica i interessant; tant en el nombre d’espècies com en el d’individus, predominen les formes introduïdes. És força curiosa la història de la casual entrada al Balkaix de la carpa comuna, localment anomenada “sazan” (Cyprinus carpio), espècie que ha dominat la indústria pesquera durant la segona meitat del segle XX. El 1903, a un moliner que criava “sazans” a la seva represa, en un dels afluents del riu Ili, se li va trencar el dic, i tots els peixos es van escapar cap al riu. El “sazan” va començar a reproduir-se molt ràpidament a l’Ile, i al cap de 5 anys es podia pescar regularment. A través del riu va penetrar al Balkaix, on es va començar a pescar des de l’any 1915; els anys trenta era ja l’objecte de comerç principal, i representava el 70% de la pesca.

Al llarg del segle XX, un gran nombre de peixos es van transferir al Balkaix, entre altres l’esturió viza (Acipenser nudiventris), la bagra nassuda (Leuciscus leuciscus), el barb braquicèfal (Barbus brachicephalus), el luci-perca (Stizostedion [=Lucioperca] lucioperca) i molts altres. Desgraciadament, el destí de les espècies endèmiques del Balkaix vaser lamentable. Per exemple, la perca del Balkaix (Perca schrenki), que temps enrere havia estat molt abundant (a l’hivern, un pescador en podia agafar, amb canya, de 50 a 60 kg en un dia), ha desaparegut completament. Aquesta espècie amenaçada d’extinció sobreviu avui dia només al llac Alaköl on, lamentablement, la continuen pescant sense contemplacions.

El cas del Gran Llac Salat

El Gran Llac Salat, el més gran dels llacs hiperhalins dels deserts freds americans, ocupa aproximadament 5.000 km2 del fons d’una cubeta endorreica, darrera resta de l’antic llac Bonneville, que fa entre 14.000 i 16.000 anys ocupava més de 50.000 km2 al que avui són els estats nord-americans d’Idaho, Nevada i Utah. El seu nivell i, per tant, la seva superfície, oscil·len amb una certa amplitud, entre un màxim històric de 1.283 m enregistrat el 1873 i un mínim de 1.277 m enregistrat el 1963. El principal riu que hi desemboca rep el nom de Jordà, com el principal immissari de la mar Morta, ja que els mormons que s’establiren a les seves ribes el 1847 creien haver arribat a la seva terra promesa i l’identificaren amb el Jordà bíblic, que també desemboca en un gran llac hiperhalí: la mar Morta.

Els efectes de la hipersalinitat

La salinitat del Gran Llac Salat supera en general el 200‰ i és més elevada al braç septentrional, separat de la resta del llac a partir del 1959 per la construcció d’un terraplè ferroviari que deixa només dues estretes comunicacions, les quals no permeten intercanvis suficients. Les variacions en el nivell del llac introdueixen també fluctuacions de la salinitat que, per altra banda, varia també estacionalment. Les temperatures de l’aigua poden oscil·lar entre 30°C a l’estiu i –5°C a l’hivern, però tot i aquestes baixes temperatures hivernals, l’elevada salinitat impedeix que les aigües es gelin. A l’hivern, però, quan les temperatures davallen per sota dels 4°C, al fons de les àrees poc profundes del llac es forma una mena de pasta de sal en cristal·lització, que el vent transporta cap a la riba on es deshidrata i forma cristalls de sulfat de sodi, adquirint així una aparença de gel. A la primavera, quan la temperatura puja i cauen algunes pluges, es redissolen aquests cristalls.

Amb l’augment de la salinitat dels llacs disminueix el nombre d’espècies que hi viuen. És interessant constatar que les poques espècies d’animals i plantes que es troben als llacs hipersalins són formes originàriament d’aigua dolça. Sovint, aquestes espècies tenen àrees de distribució molt extenses. Per exemple, les clorofícies flagel·lades del gènere Dunaliella, els cianobacteris del gènere Spirulina, el crustaci anostraci Artemia salina, l’artèmia, i les larves dels dípters del gènere Ephydra, la mosca de les salines, es troben tant als llacs salats de l’Amèrica del Nord com als d’Euràsia. Altres, en canvi, es troben limitades a localitats molt restringides, com alguns “desert pupfishes” (Cyprinodon) dels deserts nord-americans, els quals viuen només en un determinat estany o conjunt d’estanys.

La pobresa extrema de la biota

Amb la seva elevada salinitat, la biota del llac és summament pobra, si bé les poblacions d’artèmia del llac, malgrat les seves oscil·lacions, relacionades amb la de la salinitat, són explotades comercialment d’ençà dels anys cinquanta, amb un màxim de captures el 1965, en què s’assoliren les 77,2 t. Quan la salinitat és més baixa les poblacions d’artèmia disminueixen, no perquè no puguin viure en aigua menys salina, sinó perquè creixen les poblacions dels seus predadors, els barquers (coríxids), menys tolerants a la salinitat. Els marjals i aiguamolls de la desembocadura del riu Bear, al NE del llac, acullen importants poblacions d’ocells aquàtics, molts dels quals hi nidifiquen i altres hi reposen durant les seves migracions, com el xarxet alablau (Anas discors), l’oca canadenca (Branta canadensis) o la grua canadenca (Grus canadensis).