El poblament humà dels deserts i subdeserts freds

Les cultures pre-neolítiques

Tanmateix no són aquests canvis climàtics recents, ni les veleïtats de rius inconstants, els que han marcat de manera més decisiva el poblament humà dels deserts i els subdeserts freds. Així, a desgrat de troballes com la de la cova de Te¸sikto¸s, a l’Uzbekistan sud-oriental, on aparegué l’enterrament d’un nen neandertalià envoltat de banyes de cabra, el poblament dels deserts freds ha estat relativament tardà i degué començar a partir d’incursions de poblacions vingudes d’àrees circumdants no tan àrides, a les quals sovint retornaven segons les estacions i també en èpoques de penúria. Els testimonis dels primers humans dels deserts freds americans i eurasiàtics que han pervingut fins al present són escassos.

En el cas dels deserts eurasiàtics, els testimonis més antics són els de les anomenades cultures del Gobi, que sembla que remunten a uns 10 000 anys enrere, i que corresponen a poblacions de caçadors i recol·lectors que vivien entorn de llacs que ocupaven el fons de depressions avui ben eixutes. S’han trobat testimonis semblants, caracteritzats pel microlitisme, també als deserts de l’Àsia mitjana. Ben diferent és el cas de les regions subdesèrtiques d’Iran i d’Anatòlia o d’algunes àrees perifèriques del S dels grans deserts freds asiàtics. Moltes d’aquestes regions conegueren un precoç desenvolupament de l’agricultura i el pastoralisme, en contacte immediat amb els primers nuclis de neolitització del Creixent Fèrtil i del N de la Xina.

En dates semblants, als deserts de l’Amèrica del Nord, es començava a desenvolupar una cultura, o potser més aviat un conjunt de cultures, caracteritzades per un aprofitament generalitzat de tots els recursos disponibles. Preservades per la sequera, en algunes coves de la regió s’han trobat restes de materials d’origen tant vegetal com animal unides a armes i atuells de pedra; potser un dels més característics d’aquests atuells sigui el molí de mà o “metate”, una pedra plana sobre la qual, amb una de rodona que feia de mà de morter, permetia xafar i triturar llavors i fruits abans de consumir-los. Als de l’Amèrica austral també s’han trobat testimonis de comunitats de caçadors de peresosos i cavalls d’una antiguitat comparable.

Els primers agricultors i ramaders

Les innovacions neolítiques sembla que arribaren als deserts de l’Àsia mitjana a partir del III mil·lenni aC. Amb un clima més humit que el present, s’hi desenvoluparen cultures agràries i ramaderes, com les de Tripolie, Namazga o Afanasevo. Els canvis climàtics que es desfermaren durant aquell mateix mil·lenni i que s’intensificaren particularment entre el segle XII i el V aC provocaren la decadència de moltes regions on s’havien desenvolupat aquelles civilitzacions agrícoles. Cap al final del III millenni aC i començament del II, els sediments rebliren molts dels canals del delta de l’Amu-darià que desguassaven al Sarikamix, cosa que obligà el riu a desviar-se cap al N, fins que va acabar per arribar a la mar d’Aral. Posteriorment, l’Amu-darià tombà de nou cap a l’W, i de tant en tant, abocava les seves aigües a l’Uzboi. Els mateixos canvis climàtics afavoriren, cap al final del II mil·lenni aC, l’entrada de grups de ramaders provinents de les estepes situades més al N que implantaren la forma de vida nòmada. Aprofitant parcialment, en qualitat de canals, els antics llits dels braços assecats de l’Amu-darià, es va iniciar al delta d’aquest riu l’agricultura d’irrigació, amb què es féu possible el desenvolupament de l’antiga civilització de Coràsmia, al territori que avui és el Turkmenistan septentrional. Cap a la meitat del I mil·lenni aC ja existia a Coràsmia un sistema d’irrigació perfectament desenvolupat, que incloïa el gran canal de Txermeniab, amb més de 250 km de llargada i que va continuar funcionant encara durant 800 anys. En l’anomenat període antic de desenvolupament de Coràsmia (segles VII-V aC), la llargada total dels esplèndids canals d’irrigació superava els 550 km, i la superfície de terres irrigades era ja aproximadament un terç de les que actualment són irrigades al N del Turkmenistan.

Indubtablement el model d’un pas de l’economia agrícola de subsistència a una de fonamentada en el pastoralisme nòmada com a conseqüència de la deterioració del clima és excessivament simplista. Els humans havien habitat, per exemple, les ribes del curs inferior de l’Amu-darià des de temps immemorials. Amb les seves rompudes destinades a establir els seus assentaments havien destruït una part dels boscos de ribera anomenats “tokai”, i s’anaren traslladant d’un lloc a l’altre seguint el curs variable dels canals divagants. Però durant el I mil·lenni aC, començà en aquesta zona la conquesta de les regions pròpiament desèrtiques. L’aprenentatge de la construcció de pous, lligat a la satisfacció de les necessitats dels assentaments humans, permetia aprofitar les pastures del desert de manera molt més intensiva. La reduïda superfície dels terrenys agrícoles fèrtils i la necessitat de traslladar-se seguint els cursos errants dels rius, però, limitaven molt les possibilitats de l’agricultura; per això el desenvolupament d’una veritable civilització a la zona dels deserts freds està indissolublement lligada a l’època en què es començaren a construir sistemes d’irrigació.

Certament, els pobles que basaven la seva economia en la ramaderia van saber treure profit de les extenses pastures dels deserts. És per això que al desert de Kizilkum hi pasturaven bàsicament els ramats dels kazakhs, tot i que la major part del desert formava part del territori del veí Uzbekistan. Als oasis que envolten o estan disseminats pel desert de Takla Makan (Xinjiang, Xina), s’hi van instal·lar els uigurs i alguns altres pobles, tot i que pels límits de les seves arenes només hi pasturaven els ramats dels mongols i els kirguisos. Al Gobi, hi vivien els mongols. Els pobles que van fer seu el desert tenien tradicions culturals ben diferents. Els turcmans, els kazakhs i els kirguisos, per exemple, es van fer musulmans fa segles, mentre que els mongols es convertiren al lamaisme. Les formes de vida al desert d’uns i altres, però, eren força semblants, ja que estava determinada per una economia amb característiques anàlogues.

Encara que també als deserts de l’Amèrica del Nord apareix algun signe d’activitat agrícola entorn de l’any 1000 aC, no seria fins als anys entorn del canvi d’era que s’establirien les comunitats sedentàries antecessores dels indis pueblos. En canvi, als deserts freds australs del continent americà, la continuïtat de les tradicions caçadores i recol·lectores es mantindria fins a la seva pràctica extinció en temps recents.

L’emergència i la consolidació de les cultures nòmades

Les seqüències de desplaçament dels ramaders nòmades depenien de diverses circumstàncies. En primer lloc, el desert, un espai salvatge i bàsicament hostil, es va dividir en territoris que pertanyien a diferents clans o grups familiars. Els ramaders portaven els ramats a les pastures que ja pertanyien i havien utilitzat els seus avantpassats. En segon lloc, dins dels límits dels seus territoris, sabien quines eren les pastures més adequades per a ser explotades en cada moment de l’any: sabien on calia portar els ramats a la primavera i on traslladar-los a l’estiu o a l’hivern. En tercer lloc, els ramats només es podien mantenir en aquelles pastures on hi havia la possibilitat de trobar aigua. L’accés a l’aigua ha estat sempre el problema crucial de la ramaderia del desert.

L’estil de vida dels ramaders lligats als deserts freds eurasiàtics era, naturalment, força peculiar, condicionat per les particularitats de l’entorn natural, per l’absència d’agricultura i per la necessitat de transhumar amb els animals. Això no obstant, el desert no va desenvolupar una cultura pròpia, essencialment diferenciada de les poblacions veïnes. Els habitants del desert compartien la mateixa cultura que aquells que vivien sedentàriament practicant l’agricultura a les zones limítrofes del desert a les quals era possible de conrear la terra. La ramaderia del desert era senzillament una més de les activitats que, des de temps immemorials, han desenvolupat els pobles establerts en aquest bioma. Entre els turcmans, per exemple, diferents grups d’un mateix clan es podien dedicar bé a la ramaderia nòmada, al Karakum, bé a l’agricultura sedentària, a les terres de conreu. No era estrany que els membres d’una mateixa família es dediquessin a activitats diferents i que sovint es canviessin els papers: aquells membres de la família que durant un any havien viscut amb els ramats als sorrals podien passar l’any següent als poblats, dedicats al conreu de la terra. Aquesta situació era possible gràcies a un dret consuetudinari: les terres de conreu havien estat assignades, molt temps enrere, a determinades unitats de clans, i repartits posteriorment entre les diferents famílies; si una persona tenia la possibilitat d’endinsar-se al desert amb els animals, conservava la seva parcel·la, i sovint l’arrendava a algun veí del mateix poblat. Moltes ve-gades es donava el cas que un turcman marxava amb el ramat al Karakum mentre el seu fill casat es quedava conreant la terra, amb l’obligació de donar la meitat de la collita al pare. Els nòmades del Gobi tampoc no es diferenciaven de la resta dels mongols més que pel fet que la ramaderia que ells practicaven es feia sota unes condicions naturals força més hostils que les d’altres grups de mongols.

És important remarcar que la cultura dels pobles que habitaven les grans extensions del desert (turcmans, kazakhs, mongols) era essencialment i originària ramadera, fruit d’una experiència i un aprenentatge de segles que els havia permès adaptar-se al medi natural on vivien, tant si es tractava de l’estepa, de les muntanyes o de les sorres. Aquesta cultura s’anà establint gradualment, al llarg dels 3 000 anys d’existència del nomadisme, a les estepes, els deserts i els subdeserts d’Euràsia, però les seves arrels es poden trobar encara més lluny. Molts trets d’aquesta cultura s’han transformat amb el temps, com la forma dels habitatges o els vestits, les creences i els costums, però les seves principals característiques es van mantenir, transmeses de generació en generació, perquè eren adequades al tipus de vida mòbil condicionat per les particularitats d’una economia basada en la ramaderia extensiva i, encara que fonamentalment es tractava d’una cultura nòmada, les seves tradicions han estat també determinants per a les formes de vida d’aquells que havien passat a una vida sedentària als oasis. Així, encara al començament del segle XX, molts grups de turcmans i kazakhs que es dedicaven a l’agricultura als límits del desert, vivien en els tradicionals habitacles portàtils anomenats iurtes. Els habitants dels oasis i els dels deserts duien també els mateixos vestits, adequats principalment a la vida ramadera. Una característica típica del vestit tradicional dels pobles de la regió, tant per als homes com per a les dones, eren els abrics de llargs faldons i els pantalons llargs i amples, que permetien moure’s amb comoditat.

Els hàbits de la cultura nòmada s’adequaven, com és natural, a les condicions del desert. És una cultura caracteritzada principalment per dos grans trets: per una banda, els objectes i els atuells imprescindibles estan perfectament adaptats als freqüents desplaçaments, i per una altra, hom pot obtenir dels productes de la ramaderia tot l’indispensable per a viure i alimentar-se. Tots els objectes que envolten la vida dels ramaders estan també dissenyats, com la mateixa iurta, per a ser fàcilment transportables a llom de camell: els feltres sobre els quals seuen i dormen, les catifes i flassades, les diferents bosses i sacs per als objectes més petits, els baguls. Ja en l’època escita, o potser encara anteriorment, molt abans de l’era cristiana, els ramaders utilitzaven vaixelles i atuells fets de pells d’animals, extraordinàriament útils per a la forma de vida que duien: lleugers i impossibles de trencar. Fumats o greixats, aquests plats, olles i cassons conservaven els líquids en excel·lents condicions, i s’hi guardava tant la llet com els productes làctics líquids. Els ramaders fabriquen la major part dels objectes necessaris i adequats per a la vida nòmada amb els materials que tenen a mà; posseeixen nombrosos objectes fets de llana d’ovella i camell i de pells d’animals. També la cuina tradicional es basa en els productes animals. La manera de preparar els aliments, desenvolupada ja a l’antiguitat, s’adequava perfectament a les específiques condicions del desert.

Als deserts freds de l’Amèrica del Nord no es desenvolupà una cultura de pastoralisme nòmada fins a l’arribada del bestiar europeu, concretament ovelles i cabres portades pels colonitzadors espanyols. Els navajos, a diferència d’altres pobles indis caçadors i recol·lectors, incorporaren a la seva cultura la cria de bestiar bo i mantenint els seus hàbits de desplaçament, que adaptaren a les necessitats d’aigua i pastura d’aquest. Encara avui, a les reserves dels navajos els ramats representen una de les principals riqueses.

Els lligams entre nòmades i sedentaris

Quan els ramaders es trobaven al desert s’havien d’autoabastar amb els propis mitjans. La seva vida, però, estava sòlidament lligada als oasis. Els objectes que envoltaven els ramaders feien palesa la seva dependència de la població sedentària. Els perols de ferro colat, els trípodes de ferro, els estenalls per al foc, amb què agafaven el carbó i la llenya candent, les gerres de coure, els samovars, les armes, etc., no es fabricaven al desert. Ni tan sols la fusta de què es feien els plats o els baguls no provenia del desert. Tampoc no es podien obtenir als sorrals els teixits de cotó amb què s’elaboraven les camises per als homes, ni la seda dels vestits de les dones. La ramaderia al desert només era possible amb la contínua adquisició de productes als basars i als centres de població sedentària.

A l’interior del Karakum es podien obtenir saques de gra i de farina que transportaven els camells. Totes les fonts escrites del segle XIX donen testimoni que el pa era una mercaderia bàsica, que els turcmans compraven als mercats de Khiva. Mentre gaudien de la vida lliure a les mars de sorra, els nòmades es pastaven i coïen el propi pa i fins i tot elaboraven el pilaf, un plat oriental a base d’arròs. Al final del segle XIX i començament del XX, al Karakum i al Kizilkum els nòmades bevien el te, que començava a estar de moda, en tasses de porcellana. Per no trencar aquests cars bols d’importació, van inventar una original funda de pell o fusta que penjaven a les reixes de la iurta quan estaven parats i a l’arçó de la sella quan estaven en moviment. Aquestes fundes es van estendre fora de les seves fronteres, des de la costa de la mar Càspia fins a la serralada Tian i encara més lluny. El te procedent de la Xina va esdevenir la beguda més corrent entre els mongols, que solien afegir-hi sal, llet, mantega i, de vegades, farina. “La farina seca anomenada ‘dzamba’ és l’aliment bàsic, no sols dels mongols locals, sinó de la major part de nòmades de l’Àsia central”, va escriure el viatger rus P. K. Kozlov.

El desert no estava aïllat de la resta del món. Els ramaders que pasturaven el bestiar al desert, igual que els ramaders de l’estepa i la muntanya, només podien conservar la seva forma de vida habitual si podien obtenir de manera ordenada i contínua tots els objectes i els productes provinents del món sedentari que els envoltava. Aquesta dependència dels oasis ha estat la característica que ha marcat des de sempre l’economia nòmada. Tot i que es miraven els veïns sedentaris des de dalt i els portaven sovint la ruïna i la destrucció a través de cruels incursions, els nòmades sempre han necessitat el que produïa la gent que vivia arrelada a un lloc, als pobles o a les ciutats. Per aquesta mateixa raó, les hordes de Genguis Khan mai no mataven els artesans de la ciutat que saquejaven i devastaven. En les condicions del desert, la dependència que patien els ramaders nòmades dels agricultors sedentaris seguia unes directrius molt clares. Cal considerar la ramaderia del desert com una activitat especialitzada, integrada al sistema de relacions econòmiques d’una regió immensa. Als oasis arribaven els productes de la ramaderia i de l’artesania domèstica de les zones ramaderes. Al final del segleXIX i començament del XX, com a conseqüència del desenvolupament econòmic de l’Àsia mitjana després de la seva annexió a Rússia, la ramaderia del desert començà a adquirir un caràcter comercial cada cop més destacat.

El desert feia que la vida dels ramaders fos molt singular. A les estepes del Kazakhstan o a les muntanyes de Kirguísia, els ramaders, a l’hivern, es quedaven durant llargs períodes en un mateix lloc. Per això, la paraula ‘poblat’, en moltes llengües té el sentit literal de ‘campament d’hivern’. Però al Karakum i al Kizilkum, els ramaders passaven alguns mesos d’estiu en grups nombrosos, i establien poblats temporals. La raó era la dificultat d’obtenir aigua: si a l’hivern, amb les pluges i la neu, l’aigua es podia trobar a tot arreu, a l’estiu únicament es podia trobar en alguns llocs molt limitats. Als ramaders nòmades no els era possible mantenir-se junts tot l’any; és la pròpia naturalesa que determina que els col·lectius humans hagin de ser, de vegades, reduïts. Malgrat tot, els habitants del desert intentaven no fer la transhumància en solitari, ja que sempre podia sorgir la necessitat d’ajuda a l’hora de treballar o de protegir-se dels bandits.

A Amèrica, la interrelació entre els indis pueblos, sedentaris i agricultors, i els navajos i apatxes, els seus veïns nòmades, s’ha desenvolupat en termes semblants, si més no a partir de l’aparició de bestiar gros d’origen europeu als deserts freds americans a partir del segle XVII. Posteriorment també els navajos se sedentaritzaren parcialment i adoptaren en part els costums dels pueblos, però mantingueren ramats nombrosos, sobretot d’ovins, com els nòmades dels deserts eurasiàtics.

Els humans dels deserts freds eurasiàtics

La genètica dels pobles que habiten els deserts freds de l’Àsia central i mitjana no és gaire coneguda, cosa que complica la reconstrucció dels seus orígens, encara que les campanyes ja empreses amb l’objecte d’esbrinar-ne l’origen filètic prometen resultats en un termini breu. Els pocs estudis genètics ja fets no van més enllà d’indicar que els mongols, per exemple, estan emparentats amb grups humans de l’Àsia septentrional, especialment amb els samoieds, però poca cosa més. La morfologia tampoc no ajuda gaire a esbrinar els parentius entre els diferents pobles; les restes paleolítiques solen mostrar cranis típicament asiàtics, amb cara plana, nas petit i pòmuls elevats, mentre que l’estudi dels grups més moderns mostra més diferències: els mongols són clarament asiàtics, mongoloides, dotats d’ulls foscos amb el característic plec epicàntic, d’escassa pilositat corporal, i de cabell fosc que no blanqueja fins a edat avançada. L’aspecte dels turcs, en canvi, és més caucàsic, si bé els diferents grups de parla turquesa poden presentar característiques asiàtiques en grau variable, segons la barreja que hagin tingut amb mongols. Per exemple, els uzbeks, els turcs més barrejats amb mongols, són també els que tenen l’aspecte més mongoloide; els turcs d’Anatòlia serien un cas a part, ja que, per bé que parlen una llengua altaica, la seva dotació genètica els situa pràcticament a mig camí entre les poblacions europees i les poblacions del Pròxim Orient, totes elles caucasoides.

També són caucasoides la majoria de les poblacions dels deserts de l’altiplà iranià i afgano-balutxs (paixtos, farsis, etc). Els paixtos afganesos es dediquen fonamentalment a la ramaderia d’ovelles, cabres, camells, bous, cavalls i ases, raó per la qual molts grups són nòmades. Són musulmans sunnites, circumstància que els enfronta amb els farsis iranians, musulmans xiïtes.

Els farsis o perses són l’ètnia majoritària a l’Iran. Fruit de la localització de la seva terra, presenten un mestissatge complex de tots els pobles que han passat pels àrids altiplans de l’Iran, des d’elements possiblement relacionats amb el remot pas dels protoveddes que anaren a poblar l’Índia, passant per la probable empremta dels protodravidians, de pell suposadament més clara, que també passarien majoritàriament cap al subcontinent indi, fins a l’element predominant dels indoeuropeus que s’instal·laren a la zona, vinguts de més al N, a partir del III milenni aC. Això sense comptar les aportacions, més recents, de grecs, romans, mongols, àrabs i turcs.

A la frontissa entre el que fou l’imperi Otomà i el Persa, als límits actuals entre Turquia, Iraq, Iran i Síria, viuen els kurds. Els kurds, que es diuen descendents dels antics cassites, apareixen ja, sota el nom carducsi “kardukoi” a l’Anàbasi de Xenofont; al segle VII els armenis esmenten els “kordikh” i, als segles X i XI, amb la conquesta àrab, apareix la denominació actual. Són majoritàriament musulmans sunnites, dividits en nombroses tribus governades per un agà hereditari. Els kurds reivindiquen la creació d’un estat nacional, el Kurdistan, que abastaria territoris de Turquia, Iran, Iraq, Síria, Azerbaidjan i Armènia, i en la seva lluita per la independència han sofert i sofreixen una dura repressió per part dels governs dels estats afectats, principalment Turquia, Iraq i Iran.

La instal·lació dels armenis a la Transcaucàsia i Anatòlia es remunta als segles VI i V aC, tal vegada procedents de la Tràcia. Al segle I aC es formà l’imperi Armeni de Tigranes, que durà fins al segle II dC, que els romans l’incorporaren al seu imperi, si bé durant els dos segles següents fou escenari permanent dels enfrontaments entre romans i sassànides. Les persecucions que han sofert els armenis han fet que un gran nombre visquin a l’exili, tant a regions properes, com a diferents parts d’Europa o d’Amèrica. Els armenis són cristians des del segle IV; viuen de l’agricultura i la ramaderia, per la qual cosa la majoria són sedentaris, però també n’hi ha que practiquen la transhumància i a l’estiu es traslladen a les pastures d’alta muntanya amb els seus ramats de búfals, ovelles, cabres, de vegades cavalls o camells. Conreen blat, ordi i arròs.

Tota aquesta diversitat i barreja s’explica si es tenen en compte els moviments de poblacions en totes direccions soferts pels deserts freds eurasiàtics en els darrers mil·lennis (i possiblement encara abans que les fonts escrites els hagin fet arribar a la posteritat): poblacions d’origen europeu desplaçant-se cap a l’E, poblacions originàries de l’Àsia oriental cap a l’W, penetracions des de les estepes del N o des dels deserts càlids i els boscos i muntanyes del S, imperis en expansió i guerres anorreadores, intercanvis comercials a grans distàncies i colonitzacions de signes oposats, han configurat un mosaic humà d’allò més complex.

Els pobles indoeuropeus antics

Segons les teories més acceptades, cap al final del III mil·lenni aC arriben a Anatòlia i a l’Iran, per camins ben diferents, els primers pobles indoeuropeus. Els indoeuropeus, probables descendents d’antics emigrants de la branca nord-occidental o anatòlica del Creixent Fèrtil, segurament es diferenciaren al principi a les planes compreses entre el baix Danubi i les desembocadures del Dnièper i el Don, a la regió meridional d’Ucraïna. Duien una vida seminòmada i la seva economia es basava en la ramaderia d’ovelles, vaques, cavalls i porcs, però també coneixien l’agricultura. Se’ls ha associat amb la cultura dels kurgans (uns característics túmuls de terra sota els quals es troben un o diversos sepulcres de fossa) que es desenvolupà en aquella àrea i fins als Urals a partir del V mil·lenni aC i probablement també s’hi associen les diferents cultures desenvolupades a les regions estepàries compreses entre els Urals i l’Altai. Amb la cultura dels kurgans s’associen diversos moviments migratoris. El primer tingué lloc entre el 4400 i el 4200 aC: grups de gent d’aquesta cultura entraren fins a territoris de la zona danubiana i balcànica. En el seguent mil·lenni tingueren lloc dos nous moviments migratoris importans: entre el 3500 i el 3000 aC, feren incursions a Transcaucàsia, Iran i part d’Anatòlia, i, gairebé simultàniament, entre el 3400 i el 3200 aC, tingué lloc la segona entrada a l’Europa central. La tercera onada important d’indoeuropeus fou entre el 3000 i el 2800 aC, cap a l’Egeu i l’Adriàtic, i, segurament, també cap a Palestina i l’Egipte, si bé no hi hagué una indoeuropeïtzació d’aquests últims territoris. Amb les cultures estepàries, també indoeuropees, de l’E dels Urals sembla associar-se la domesticació del cavall.

La gran mobilitat dels primers pobles indoeuropeus (a la qual donarien continuïtat en segles pos-teriors escites, sakes i sàrmates) s’explica fonamentalment, en efecte, per dues innovacions culturals de considerable importància: la domesticació del cavall i la invenció de la roda i la seva aplicació al transport. El cavall va ser domesticat en zones estèpiques de l’Àsia central, on devien de pasturar en grans ramats, cap al V mil·lenni aC. En un primer moment devia ser una font de carn, tal com ja ho havia estat dels caçadors paleolítics; però probablement no trigà a ser també muntat, no sense una certa dificultat, atès que es feia sense fre. No és clar quan adoptaren la cria del cavall els pobles de la cultura dels kurgans, segons alguns autors ho podrien haver fet cap al 4000 aC mentre que d’altres pensen que no ho van fer fins al 2000 o el 1500 aC. Dades arqueològiques recents trobades a Ucraïna (peces dentàries desgastades versemblantment per una brida, peces d’os que podrien formar part d’aquestes brides) semblen afavorir la hipòtesi d’una domesticació antiga. Fos com fos, la domesticació del cavall comportà canvis importants en els grups humans que el posseïen. Amb ell, la distància que podien recórrer es doblava; per tant, recursos, aliats i mercats fins al moment inabastables, es feien accesibles. També servia per a la guerra i el pillatge a les poblacions sedentàries agrícoles de les terres limítrofes o dels oasis, raó per la qual alguns grups agricultors es feren ramaders i passaren de sedentaris a seminòmades mentre d’altres s’aplegaren en confederacions per tal de defensar-se mútuament. Els cavalls es tornaren un símbol de riquesa i poder; es féu més fàcil i més eficient el comerç, inclòs, és clar, el de cavalls. Amb la roda, segurament inventada cap al 3000 aC, la possibilitat de fer carros susceptibles de ser arrossegats per cavalls fou un avenç més, tant en el comerç com en la tecnologia militar.

Cap al segle VIII aC, a l’estepa eurasiàtica i els deserts de l’Àsia mitjana i central entraren els escites, un grup de pobles indoiranians que prèviament ocupaven les planes estepàries que s’estenen del baix Danubi, fins a l’Altai, i sotmeteren especialment els pobles agricultors dels oasis habitats. Basaven la seva economia en la ramaderia itinerant i el comerç amb les poblacions veïnes; als grecs de les costes de la mar Negra els compraven ornaments de bronze i or, als xinesos sedes i miralls de bronze, a l’Àsia meridional llavors de coriandre (Coriandrum sativum) i altres espècies. Segurament també foren intermediaris en el comerç de la seda entre orient i occident. Alguns grups d’escites s’instal·laren als oasis de la conca del Tarim i es dedicaren a l’agricultura. Practicaven la deformació cranial per tal d’allargar els caps dels nens; quan enterraven un cabdill, ho feien amb els seus cavalls i, segurament també els seus servents. Usaven espases i llances llargues, i els guerrers solien lluitar a cavall amb arc i fletxes. Segons les fonts gregues i xineses, les més importants —juntament amb les àrabs i perses, més tardanes— ja que la cultura nòmada deixa poques restes, la vida al centre d’Àsia era dura en temps dels escites i sovint pledejaven uns grups amb uns altres, especialment pel control de les rutes comercials transasiàtiques.

A Anatòlia els indoeuropeus crearen, durant el II mil·lenni, dos imperis poderosos: el dels hitites i el de Mitanni, encara que només el primer sembla haver estat plenament indoeuropeu; en el segon cas, la indoeuropeïtzació es limità a l’elit dirigent, mentre la resta de la població continuava parlant una llengua no indoeuropea mal coneguda encara que s’ha especulat que podria haver estat caucàsica. A l’Iran les certeses històriques són més imprecises abans del segle VIII aC, quan els medes apareixen anomenats per primera vegada en fonts assíries, però els testimonis arqueològics semblen indicar l’establiment dels indoeuropeus cap al final del III mil·lenni.

En tot cas, un poble indoiranià, els perses, creava entre el segle VI i el V aC un imperi que abastà tot l’Iran i Anatòlia i estengué els seus confins nord-orientals fins als deserts de l’Àsia central. Sota Darius I portaren les seves fronteres occidentals fins a Tràcia i el baix Danubi, a les portes de Grècia, però no pogueren sotmetre els grecs, que es defensaren amb èxit de la superior potència dels perses i finalment els venceren en les anomenades guerres mèdiques (499-478 aC), mercès a la superioritat de la seva flota i a la unificació dels esforços bèl·lics de totes les ciutats gregues sota la direcció d’Atenes. Poc més d’un segle més tard (334 aC), els grecs, sota el comanament d’Alexandre el Gran, invertien les tornes i iniciaven la conquesta de l’imperi Persa.

Caigut l’imperi Persa, l’impuls conqueridor i la voluntat de controlar el comerç amb la Xina, empenyé Alexandre el Gran a entrar a la Bactriana, entre la mar Càspia i l’Hindu Kush, on fundà l’anomenada Alexandria Eskhate, la més llunyana de les Alexandries, probablement prop de l’emplaçament de l’actual Khodzen, al Tadjikistan, amb un carrer principal que feia més d’1,5 km de llargària, rics edificis públics i estatuària hel·lenística. Però l’imperi Alexandrí no durà pas gaire i els nòmades de les estepes i els deserts tornaren a controlar les rutes transasiàtiques, que passaven, seguint diversos camins, d’oasi en oasi, en els quals anaven creixent ciutats importants. El poder hel·lenístic fou succeït a partir del segle II aC, a l’Iran i al SW de l’actual Turkmenistan, pels parts, un poble nòmada d’origen indoeuropeu, també ràpidament hel·lenitzat, mentre Anatòlia quedava cap a la mateixa època sota l’òrbita de l’imperi Romà; Bàctria, a l’E de l’Amu-darià, una mica més tardanament, quedà sota la influència dels yuezhis o indoescites, un altre poble nòmada de parla indoeuropea però originari, segons les fonts xineses, de l’actual Gansu, al NW de la Xina estricta, d’on havien estat expulsats pels xiongnus o huns, els quals crearen un imperi que abastava des dels deserts de l’Àsia mitjana fins a la regió septentrional de l’Índia els primers anys de l’era cristiana.

Els primers segles de l’era cristiana coincideixen amb els de màxim esplendor de l’anomenada ‘ruta de la seda’ que, a través dels deserts de l’Àsia central i mitjana enllaçava la Xina amb occident. La coincidència en el temps de l’imperi Romà a occident i de la dinastia Han a la Xina fou així coetània amb l’expansió del budisme a través de l’imperi Indoescita o de Khusan fins a la Xina. Aquest esplendor decaigué a partir del segle III, quan la dinastia sassànida s’emparà del poder a Pèrsia mentre la dinastia Han xinesa arribava a la seva fi, i encara més quan, un segle més tard els sassànides reeixien a sotmetre l’imperi Indoescita de Khusan i creaven un nou imperi Persa que abastava des de Mesopotàmia fins a la vall de l’Indus i incloïa els deserts de la part meridional de l’Àsia mitjana.

Els sassànides es consideraven successors dels antics emperadors aquemènides que havien regnat fins a la conquesta d’Alexandre i professaven, com aquells, el mazdaisme, del qual feren la religió d’estat. El mazdaisme havia estat propagat durant l’imperi Aquemènida a partir de les predicacions de Zaratustra. El mazdaisme fou una de les grans religions de l’antiguitat; monoteista, admet un déu suprem, Ahura Mazda, però el sincretisme que hi aportaren els seus mags o sacerdots enaltí la figura del príncep del mal, Ahriman, fins a fer-lo rival d’Ahura Mazda i establir un dualisme quasi absolut. Concebia el món com un camp de batalla entre el bé i el mal, però la seva fi, al cap d’un període de 6 000 anys, havia de significar l’eliminació del mal (i d’Ahriman), la fi de l’infern, la purificació de tots els humans, inclosos els condemnats i la resur- recció de la carn. Després de la islamització de l’Iran, el mazdaisme pràcticament desaparegué, però l’han conservat fins avui les comunitats parsis de l’Índia.

L’emergència dels pobles turquesos

Més cap a l’E, els deserts centrasiàtics eren recorreguts i dominats per nòmades d’un altre origen, amb unes característiques morfològiques diferents, més acostades a les dels altres pobles de l’Àsia oriental, i que parlaven llengües del grup altaic. Encara que no és del tot segur que fossin turquesos, sembla que el primer d’aquests pobles a entrar en la història (a través de les fonts xineses) fou el dels xiongnus, els huns de les fonts occidentals. Els xiongnus i d’altres pobles dels deserts i les estepes de la seva frontera septentrional constituïren l’amenaça militar més important per als xinesos, els quals, per defensar-se’n, van començar a construir la Gran Muralla de la Xina. Al començament del segle IV els xiongnus meridionals arribaren a emparar-se de Luoyang, a la vall del riu Groc, i a establir-hi una efímera dinastia mentre els septentrionals es desplaçaven cap als deserts de l’Àsia mitjana i des d’allà cap a l’W (on desfermaren els moviments dels gots i altres pobles bàrbars que conduirien a la caiguda de l’imperi Romà) i cap al S (on afebliren l’imperi Sassànida de l’Iran i destruïren l’imperi Gupta de l’Índia). L’onada migratòria dels huns fou la primera d’una successió de moviments dels pobles nòmades de les estepes i els deserts de l’Àsia centroriental que culminà al segle XIII amb l’expansió dels mongols de Genguis Khan i els seus successors.

El desert —i l’estepa— havien acceptat l’entrada de pobladors fins als últims segles abans de l’era cristiana, i els primers d’aquesta. Però la dessecació progressiva de l’Àsia central i mitjana motivà la situació inversa, i els pobles de la Xina, l’Índia i Europa patiren incursions dels nòmades centrasiàtics, que aplegaven qualitats, com la destresa en la lluita, la crueltat amb l’enemic i la mobilitat, que els feien especialment temuts. Els primers a seguir les petjades dels xiongnus foren els tukues de les fonts xineses, aquests ja turquesos sense cap dubte. Al segle VI crearen un imperi que abastava de Manxúria fins a la mar d’Aral i dels confins septentrionals de Mongòlia fins a la Gran Muralla de la Xina. Tanmateix, la reunificació de Xina sota la dinastia Tang (618-910) permeté als xinesos recuperar el control de les regions desèrtiques de l’Àsia central (Jungària, Xinjiang) que ja havien controlat en temps dels Han i fins i tot, per un breu període (669-675) de la Sogdiana i la Fergana, a l’Àsia mitjana. Així i tot els turcs anomenats ‘blaus’ o ‘celestes’ mantingueren el seu poder a les estepes més septentrionals i arribaren a amenaçar temporalment la Xina fins que el 744 els uigurs fundaren un imperi que abastà gairebé tot Mongòlia i que fou destruït pels kirguisos 100 anys després. Fou així com els uigurs es traslladaren al territori que encara actualment ocupen, les terres que envolten el Takla Makan, prop de les ribes del Tarim i el llac Lob Nor, al Xinjiang, d’on expulsaren la població indoeuropea allí establerta, descendent dels indoescites, i hi fundaren un nou imperi que subsistí fins a l’expansió mongola.

Els uigurs, que eren xamanistes, adoptaren el maniqueisme al darrer terç del segle VIII, i amb ell els costums, més civilitzats, de les cultures iranianes. En particular adoptaren l’escriptura sogdiana i l’adaptaren a la seva llengua, cosa que els situa en avantatge cultural respecte dels altres pobles turquesos i, no cal dir-ho, dels mongols. Així, durant la dominació dels mongols els uigurs foren llurs vassalls, però amb una situació privilegiada, perquè els feien d’escribes, i l’escriptura uigur esdevingué la base dels alfabets mongol i manxú. Després de dispersar els uigurs, els kirguisos establiren un imperi que també fou de curta durada, encara que arribaren a controlar des de la mar d’Aral, fins a Mongòlia. Fortament influïts per la cultura sogdiana, que els havia proporcionat escriptura, després de la caiguda del seu imperi enfront d’altres grups turquesos el 945, es replegaren majoritàriament cap a l’alt Ienissei i posteriorment a la banda septentrional i oriental dels deserts de l’Àsia mitjana, entre la mar d’Aral i el llac Balkaix i a les muntanyes que separen l’Àsia mitjana de la central, on avui se situa la república del Kirguizistan. En aquesta regió, islamitzada des del segle VIII arran de la desfeta xinesa a Talas, a l’actual Kirguizistan, que representà la fi de tot domini xinès a l’Àsia mitjana, els kirguisos adoptaren també la nova religió.

Uzbeks i kazakhs aparegueren més tardanament a la història. Uns i altres ho feren després de la desintegració de l’imperi Mongol. Özbeg fou un dels khans mongols de l’Horda d’Or que regnà al començament del segle XIV; cap al final d’aquell segle el conglomerat de tribus turqueses que ocupava les estepes a ponent de l’Alatau havia pres aquest nom i, sota la direcció dels shaibànides (descendents de Sibagan o Shaybān, nét de Genguis Khan) exerciren el control de les estepes del que avui és el Kazakhstan. Després de l’efímera unificació de l’Àsia mitjana sota Tamerlà, al segle XV els uzbeks es dirigiren cap al S i s’establiren a les ribes de l’Amu-darià, on una part d’ells se sedentaritzà i es dedicaren a l’agricultura mentre altres grups romanien fidels a la ramaderia i el nomadisme. Un d’aquests grups, que s’escindí i s’establí entre el Sir-darià i el llac Balkaix, és l’origen dels kazakhs. Al territori que ocuparen hi havia grups d’origen mongol, amb els quals es barrejaren i de fet, els kazakhs són avui el poble turquès més barrejat amb els mongols, molt més que els uzbeks o els kirguisos.

L’hora dels mongols

Però del segle XIII al segle XV són els mongols els qui tenen la seva hora de glòria com a poder dominant a l’Àsia estepària i desèrtica. El seu origen és incert: eren pobles ramaders que trobaven aliment estacional per a llurs cavalls, vaques i ovelles a les vores dels deserts freds més orientals de l’Àsia central; altres grups també tenien camells que pasturaven entre les dunes de manera més continuada. Vivien en tendes rodones, d’estructura de fusta recoberta de feltre i roba, dins les quals suportaven les fredes temperatures de l’hivern. Havien entrat en la història dels xinesos ja als primers segles de l’era cristiana com una de les tribus nòmades frontereres que hostilitzaven les fronteres septentrionals; però al començament del segle XIII, un capitost mongol anomenat Temüjin reeixí a fer-se elegir Genguis khan (‘sobirà universal’) d’una vasta confederació de tribus mongoles (i també turqueses) i aprofità les qualitats guerreres dels mongols, caçadors de bosc i pastors d’estepa i desert, el seu domini de l’equitació i de l’ús d’arcs i fletxes per a organitzar i disciplinar un formidable exèrcit. Amb ell es va llançar a una política de conquesta basada en el terror, però també en una administració escrupulosa, un ordre intern fèrriament controlat i una total tolerància religiosa, que li permeté crear en pocs anys un imperi de gran extensió ja que sotmeté els pobles tant nòmades com sedentaris, que en el seu temps vivien entre la mar Càspia i la mar oriental de la Xina.

El relativament escàs nombre dels mongols per mantenir un imperi que havia crescut des del Danubi fins a l’Annam, els obligà a fusionar-se amb els pobles sotmesos; els dirigents mongols assimilaven la religió i els costums dels súbdits, amb la qual cosa perdien cohesió. Certament, sota Kublai-khan dominaren la Xina, i fundaren una dinastia (la Yuan) que durà un segle, durant el qual es convertiren al budisme, mentre a occident els descendents d’Hülegü i els seus subjectes es convertien a l’islam i s’assimilaven a la cultura persa. Només les hordes més septentrionals mantenien els costums nòmades i les tradicions mongoles i encara, en molts casos s’assimilaven als pobles turquesos que primer havien sotmès, més nombrosos i organitzats. Un cop caigut l’imperi, al segle XIV, els xinesos es posaren a colonitzar Mongòlia, i formaren assentaments d’economia agrícola que, de mica en mica, anaren imitant els mongols.

Un darrer grup de mongols, els anomenats calmucs, són una branca dels oirats, una tribu dels mongols que durant el segle XVI reconstruïren parcialment i efímera l’imperi de Genguis Khan en una etapa que fou decisiva per a l’adopció pels mongols del budisme lamaista tibetà. Al començament del segle XVII emigraren cap a occident i s’establiren a la Ciscàspia, on encara romanen actualment. Després de la caiguda del reialme Oirat, a Mongòlia hi restaren els khalkes, els oiratsi els buriats, mentre altres, com els mateixos calmucs, s’assentaven per les restes de l’antic imperi, arreu d’Àsia central, a l’actual Pakistan, a l’Afganistan, a Iran, al Caucas, a Sibèria i a Manxúria. De tots els grups, són els khalkhes els qui viuen al desert de Gobi, entre l’Altai i l’Amur. La seva llengua, que alhora se subdivideix en diferents dialectes, és la llengua oficial a Mongòlia. Després de la revolució xinesa, l’any 1911, la independència de Mongòlia exterior fou reconeguda tant pels russos com pels xinesos. A més de població d’origen mongol, a Mongòlia hi viuen altres grups humans de parla altaica, com són alguns grups de tungusos, i pobles d’altres famílies lingüístiques, com el manxú. La densitat de població és força baixa, d’1 h/km2 i la ramaderiaque practiquen, base de la seva economia, ja noés necessàriament nòmada, només fan desplaçaments de temporada.

Entre els xinesos i els russos

La presència dels xinesos als deserts freds de l’Àsia central es remunta a molts segles enrere. Des dels mateixos orígens de l’imperi Xinès, la defensa enfront dels pobles nòmades del N i de l’W ha estat un dels problemes claus per als sedentaris xinesos. Però l’actitud dels xinesos enfront dels pobles reputats bàrbars fou inicialment més defensiva que expansiva i, per altra banda, sedentaris i agricultors com eren, no els atreien tant les terres desèrtiques dels confins septentrionals i occidentals com les més esponeroses del S. Fou sota la dinastia Han, a partir del final del segle II aC que començà l’expansió xinesa cap al NW pels territoris desèrtics o subdesèrtics d’Ordos i Gansu. Un segle més tard, tota la conca de Tarim havia passat sota el domini xinès i es consolidava el que seria conegut com la ‘ruta de la seda’, la comunicació comercial permanent mitjançant caravanes entre el cor de la Xina i els imperis de l’Àsia occidental a través dels deserts de l’Àsia central i mitjana. Després dels segles de decadència i anarquia (del final del segle II fins al final del segle VI de l’era cristiana) que succeïren la caiguda de l’imperi Han, la dinastia Tang (618-907) restablí la influència xinesa a l’Àsia central i fins i tot la mitjana; Mongòlia passà sota el control xinès igual que el Xinjiang i fins i tot els prínceps de Bukhara i Samarcanda reconegueren la sobirania xinesa. La caiguda de la dinastia Tang deixà novament la Xina sumida en l’anarquia i sotmesa a la influència estrangera que, a desgrat de parcials (i efímeres) recuperacions, culminà amb la conquesta mongola i la implantació de la dinastia dels descendents de Genguis Khan al començament del segle XIII. Els mongols foren expulsats a l’altra banda de la Gran Muralla de la Xina un segle més tard, i, a partir del començament del segle XV, no faltaren incursions xineses en els deserts meridionals mongols però fins a l’adveniment (1644) de la dinastia Manxú, la darrera de la història imperial xinesa, no es renovà l’expansió territorial de l’època Han. Tanmateix, cap al final del segle XVIII s’havia reconstruït (i fins i tot ampliat) la gran expansió xinesa de l’època Han. Així i tot, els desplaçaments de població pròpiament xinesa cap als nous territoris dels deserts freds de l’Àsia central foren relativament modestos i, al llarg del segle següent, el xoc amb altres imperialismes (principalment el rus, en allò que afecta els deserts freds asiàtics) reduiria en part aquesta expansió territorial.

Els russos, en efecte, inicialment feudataris de l’Horda d’Or, havien iniciat al segle XVI la seva expansió cap a l’E amb la victòria sobre els tàrtars de Kazan i, encara que aquesta afectava sobretot les terres d’estepa de la regió septentrional dels deserts freds, també es fixà en les terres més meridionals. Així i tot, fins al final del segle XVIIIels russos no arribaren a controlar efectivament els calmucs de la Ciscàspia i fins després de les guerres napoleòniques no encetaren els tsars russos una política obertament imperialista sobre els kanats del Turquestan. Des de la línia de fortificacions establerta a les estepes kazakhes i a la riba oriental de la mar Càspia, els russos començaren l’ocupació del Turquestan occidental a partir de mitjan segle XIX. El 1865, amb la desfeta del khanat de Kokand, s’empararen de Taixkent i en feren la capital del Turquestan rus, mentre, des de la fortificació de Krasnodarsk, a les ribes de la Càspia, emprenien la construcció del ferrocarril Transcaspià i la ‘pacificació’ del Turkmenistan. Només Khiva i Bukhara, amb un territori notablement disminuït, havien d’arribar amb una aparença d’independència fins a la revolució russa del 1917. A la vall de l’Ile i els territoris situats a l’E i el S del llac Balkaix els russos toparen amb els xinesos, però la debilitat dels governs xinesos de l’època menà a un traçat de fronteres favorable als russos i al manteniment d’una durable influència russa al Turquestan oriental fins als conflictes sino-soviètics del 1962 i anys successius. La població russa al Turquestan fou inicialment insignificant (pràcticament limitada a les guarnicions militars, el personal administratiu colonial i uns pocs comerciants i residents) i predominantment urbana fins als primers anys del segle XX, que l’administració russa començà a fomentar la immigració d’agricultors russos i ucraïnesos, als quals es facilitava l’accés a lots de terres de regadiu.

Amb la revolució russa, els bolxevics proclamaren una república soviètica del Turquestan i acabaren amb les darreres restes de sobirania independent de Bukhara i Khiva. En la guerra civil desfermada després de la revolució, les devastacions foren considerables a la regió, que fou escenari tant d’enfrontaments entre l’exèrcit blanc i l’exèrcit roig com de disturbis de caràcter nacionalista. A partir del 1924, un cop consolidat el poder soviètic, s’establiria una nova delimitació nacional que és la que a grans trets ha fixat les fronteres de les repúbliques de l’Àsia mitjana que han assolit la independència entre 1991 i 1992. Cap d’aquestes repúbliques no tenia, ni té, una població nacionalment homogènia, en totes hi ha barreges ètniques entre els pobles turquesos i indoeuropeus de la regió i també hi ha russos, ucraïnesos i originaris d’altres nacionalitats de l’antiga URSS, principalment a les àrees urbanes. La nacionalitat titular és, però, la majoritària en totes elles excepte al Kazakhstan (situat en bona part fora del bioma dels deserts freds).

Els tractats russo-xinesos del segle XIX havien concedit als russos grans avantatges comercials i consulars al Xinjiang, però aquest esdevingué oficialment província xinesa el 1884. A partir de la revolució xinesa del 1911 i la subsegüent proclamació de la república l’any següent, successius ‘senyors de la guerra’ s’empararen del poder en aquella remota província, arribaren a signar tractats comercials amb la veïna Unió Soviètica i fins i tot algun d’ells esdevingué membre del Partit Comunista de la Unió Soviètica els anys trenta. En canvi, amb la victòria dels comunistes xinesos el 1949, la situació es començà a transformar radicalment, els dirigents del Xinjiang s’incorporaren al Partit Comunista Xinès i començà una sinització sense precedents de la població del Turquestan xinès (els xinesos pròpiament dits passen de representar només el 6% de la població el 1949 a representar-ne el 47% mig segle més tard segons estimacions del 1988) mentre que la influència soviètica, hereva de la russa, anava minvant fins a arribar a la ruptura del 1962 i quedava pràcticament anul·lada després d’aquesta.

Els humans dels deserts freds nord-americans

Als deserts freds nord-americans es desenvolupà força precoçment una cultura peculiar de caçadors i recol·lectors caracteritzada per una explotació força eclèctica dels recursos d’aquests deserts i de les muntanyes que envolten les depressions que aquests ocupen. En coves seques de la Gran Conca s’han trobat moltes restes característiques d’aquesta cultura que inclouen petites llances amb fulles de pedra tallada amb una base oscada, propulsors per a aquestes llances, maces llancívoles, molins de mà que consisteixen en una pedra plana i una de rodona a tall de mà de morter i que servien per a moldre les llavors que recollien, xarxes i bosses nuades més que teixides i una gran varietat de cistelles i paneres. Durant el III mil·lenni aC arribà a la regió una varietat primitiva de blat de moro cultivat que permeté una incipient agricultura en algunes àrees més ben irrigades de la regió.

Els pobles uto-asteques de la Gran Conca i regions veïnes

En realitat, aquestes formes de vida es mantingueren a la Gran Conca fins a l’arribada dels colons d’origen europeu i foren les dels pobladors de parles uto-asteques com els paiutes, els xoixons i els utes. Altres pobles d’aquest mateix grup lingüístic, els anomenats pueblos, desenvoluparen una forma de vida sedentària basada en l’agricultura de regadiu a l’altiplà del Colorado i terres altes veïnes. Utes, paiutes i xoixons es dedicaven a la cacera d’animals petits a la Gran Conca i només ocasionalment d’antílops americans o ovelles salvatges a les muntanyes que l’envolten, principalment a l’hivern. També explotaven els recursos vegetals, sobretot fruits i llavors. Generalment practicaven el nomadisme en grups familiars poc estesos durant l’estiu i s’aplegaven a l’hivern en campaments fixos, des dels quals organitzaven partides de cacera col·lectives. Eren hàbils cistellers i també teixien mantes amb pells de conill reduïdes a llargues i fines tires. Els utes i els xoixons dels marges orientals de la Gran Conca, a partir de la difusió del cavall entre els indis de les praderies del centre de l’Amèrica del Nord, adoptaren les formes de vida d’aquests com a caçadors i saltejadors a cavall i mantingueren enfrontaments amb els seus veïns meridionals de llengües atapascanes (apatxes i navajos) o els orientals de llengües almosanes (arapahos, crows i xeiennes).

Pel que fa als pueblos, el seu origen és enigmàtic i la seva cultura ha desvetllat un gran interès en molts antropòlegs. Cap al començament de l’era cristiana començaren a abandonar la vida nòmada i a establir petits poblats en punts aptes per a l’agricultura però que també permetien mantenir les activitats tradicionals de cacera i recol·lecció. Els cistells eren els seus atuells més utilitzats i, encara que coneixien la ceràmica no la practicaven ells mateixos sinó que l’adquirien d’altres pobles més meridionals; cap al segle V aparegueren les primeres terrisses autòctones que s’aprofiten tant per a atuells de cuina com per a modelar figuretes de probable sentit religiós. Entre el segle VIII i el X es desenvolupà el que es coneix pròpiament per cultura pueblo, amb construcció de pobles més grans (fins i tot alguns que podrien ser qualificats de petites ciutats) i d’importants obres hidràuliques destinades a assegurar la irrigació dels camps. Aquesta cultura assolí el seu màxim desenvolupament al segle XIII, poc abans que la sobtada sequera que afectà la regió durant 60 anys, del 1246 al 1305, desfermés la fam, delmés la població i conduís els pueblos a abandonar molts dels seus antics assentaments i a concentrar-se en els més afavorits pel que fa a la disponibilitat d’aigua. La sequera creixent també portà cap al S alguns pobles nous com els navajos i els apatxes i incrementaren les incursions dels nòmades utes i paiutes de manera que la vida dels pueblos esdevingué menys segura i es multiplicaren els assentaments emmurallats o establerts en balmes gairebé inaccessibles.

Tanmateix, el cop de gràcia el reberen de l’arribada dels colons europeus. El primer contacte el tingueren el 1540 amb l’expedició de Francisco Vázquez de Coronado. Noves sequeres, les malalties portades pels europeus i la repressió de l’aixecament del 1680 deixà els pueblos reduïts pràcticament als seus assentaments actuals a les ribes de la capçalera del riu Río Grande, a Nou Mèxic, i als enclavaments de hopis i zunis a la veïna Arizona.

Els pobles atapascans meridionals

Una part substancial del territori que havien ocupat els antics pueblos abans de la seva decadència l’ocuparen posteriorment, fins a les guerres índies del segle XIX, dos pobles de llengües atapascanes, inicialment caçadors i recol·lectors, que han tingut després destins ben divergents: els apatxes i els navajos. Uns i altres sembla que arribaren a l’altiplà del Colorado al segle XIV, en temps de decadència per als pueblos que, després de la gran sequera de la segona meitat del segle XIII, ja no foren capaços de redreçar la seva tendència demogràfica decreixent malgrat el retorn d’unes condicions climàtiques més benignes. Uns i altres procedien del N del continent i, com la resta dels pobles na-dené, sembla que eren descendents d’una mateixa onada de poblament arribada a Amèrica des d’Àsia. En el seu camí fins a l’altiplà del Colorado hagueren d’adaptar-se a condicions canviants i així ho continuaren fent en el seu nou territori.

L’arribada dels colonitzadors castellans féu divergir les respectives cultures: mentre els apatxes, a partir de l’adquisició de cavalls, s’assimilaven a la cultura de les praderies, els navajos adquirien també ramats d’ovelles i feien de la cria del bestiar oví i del teixit de la llana dues de les bases de la seva economia tal com havien adoptat dels pueblos l’agricultura de regadiu. Al segle XIX uns i altres, però sobretot els apatxes, sostingueren cruentes lluites amb els colons i amb l’exèrcit nord-americà que acabaren amb la seva desfeta i l’arraconament en reserves. Els navajos reeixiren a obtenir el 1868 un tractat que els permeté tornar a les seves terres i els en concedí una extensa part com a reserva als confins de l’estat d’Arizona amb els de Nou Mèxic i Utah, un espai que anaren ampliant per successius pactes entre el 1878 i el 1934. Actualment (1995), els navajos són el poble indi més nombrós (uns 150000) de l’Amèrica del Nord i també el que gaudeix d’una influència política i econòmica més gran. Els apatxes, per contra, ja tradicionalment fragmentats en diverses tribus sovint enfrontades entre elles, sortiren molt delmats de les guerres que sostingueren amb l’exèrcit nord-americà; l’any 1886 foren derrotats definitivament els seguidors de Jerónimo, i avui dia no arriben als 20 000, repartits en mitja dotzena de reserves, la majoria situades als seus antics territoris d’Arizona i Nou Mèxic.

Els pobles sahaptians de l’altiplà de Colúmbia

Al N de la Gran Conca, a l’altiplà de Colúmbia, ocupant gran part de la conca del riu Colúmbia i la part inferior de la vall del riu Snake, fins a la serralada de les Cascades, vivia un grup de pobles, els sahaptians. Parlaven llengües que segons alguns autors formarien una família lingüística independent, la sahaptiana, i que segons altres es tractaria de parles penúties, relacionades per tant amb les de diferents pobles del centre de Califòrnia i del SE dels actuals Estats Units com també amb les dels zunis i dels maies. Per la seva situació geogràfica i la seva cultura se’ls considera com a una transició entre els salish (o salishans), els pobles de la Gran Conca i els de les praderies. Eren sobretot recol·lectors, principalment les dones cavaven per tal de trobar arrels de què alimentar-se, mentre els homes, sense ser ni pròpiament caçadors ni agricultors, practicaven la cacera, la pesca i el comerç entre els seus veïns de la costa i els de les muntanyes. Algunes vegades es desplaçaven per caçar bisons fins a les grans planures a llevant de les Rocalloses, des d’on retornaven, freqüentment perseguits pels indis de les praderies.

Comerciants i poc bel·licosos com eren, els contactes dels sahaptians amb els blancs no foren agressius, tot i que moltes vegades foren maltractats. De tots els pobles sahaptians (nez-percé, palus, wanapams, wanyukmes, walla-walles, umatilles, klikitats, etc), els més importants dels que ocupaven la zona de desert fred, limítrof amb la Gran Conca, en una regió compresa entre els actuals estats d’Idaho, Washington i Oregon eren els nez-percé, els umatilles i els teninos. Els nez-percé pescaven salmó, caçaven i recol·lectaven arrels, rizomes i fruits. La seva organització social es basava en l’associació de grups locals i l’existència de bandes independents. Els grups eren dirigits per un cap hereditari, que disposava de l’assessorament d’un consell d’ancians i guerrers, que podien rebutjar la designació hereditària. La febre de l’or d’Idaho, desvetllada el 1860 per la troballa casual d’or al territori on vivien desintegrà la cultura dels nez-percé i dels seus veïns. Actualment, uns 2 000 nez-percé, dels quals uns 500 conserven la seva parla, viuen en reserves als estats d’Idaho i Washington. Un miler de teninos, uns 700 walla-walles i un centenar d’umatilla completen el que resta d’aquests sahaptians meridionals. Més nombrosos (uns 8 000, dels quals 3 000 parlen la seva llengua) són els yakimes, que vivien més al N, al que avui s’anomena Yakima Valley, a l’estat de Washington. Els palus, que donaren nom a les praderies subdesèrtiques d’aquesta regió i que ja eren només 500 el 1920, han quedat extingits.

Els pobles salish de l’interior

A l’extrem més septentrional dels subdeserts de l’anomenada praderia Palouse vivien alguns dels pobles de parles del grup salishà. El nom de salish era el que es donaven els indis coneguts pels colonitzadors amb el nom de “flathead”, que vivien a les Muntanyes Rocalloses, al S de l’actual parc nacional Glacier, però el nom de salish ha estat aplicat a un conjunt de pobles amerindis que parlen llengües relacionats amb la dels “flathead” les afinitats de les quals són encara discutides.

Els pobles salishans vivien a la regió que avui és fronterera entre Canadà i els Estats Units des de les Muntanyes Rocalloses fins a la costa, com també una part de la costa oriental de l’illa de Vancouver. És fàcil de comprendre que tenien formes de vida força variades i d’alguna manera complementàries però els de la costa eren principalment pescadors i caçadors de cetacis amb un nivell de vida força elevat, mentre els de l’interior eren sobretot pescadors de salmó i recol·lectors d’aglans, pinyons i altres fruits boscans. Tots els salish (tret precisament dels “flathead”) tenien el costum de deformar el crani dels infants des del naixement aplanant el front de les criatures amb una fusta annexa al bressol al qual anaven lligats els menuts. Això donava al crani un aspecte punxegut característic que explica que fossin anomenats “flathead” (‘caps plans’) precisament aquells que no aplanaven el front dels seus infants.

Els salish vivien a la regió de la praderia Palouse, a les conques dels rius Fraser i Colúmbia, ocupant part dels estats actuals d’ Idaho i Montana. Havien incorporat a la seva cultura trets intermedis entre la dels pobles de l’altiplà i la Gran Conca i la dels de les praderies. Eren principalment els lilluets i els thompsons, a les ribes del riu Fraser, i els wenatchee, els okanagans meridionals, els sanpoils i els spokanes a les ribes del Colúmbia. A diferència del que succeïa amb els pobles salishans de la costa, els de l’interior no posseïen un sistema rígid de clans sinó que la seva organització social era més semblant a la dels altres pobles de l’altiplà i la Gran Conca, amb petits grups familiars que s’aplegaven a l’hivern en grups més amplis.

Els europeus nouvinguts

Excepte els navajos, cap dels pobles indis que vivia als deserts freds nord-americans abans de l’arribada dels europeus no manté poblacions d’importància i molts ja són extingits o es troben a frec de l’extinció. La majoria de la població actual de la regió és d’origen europeu i, excepte a la part més meridional, colonitzada precoçment pels conqueridors castellans, la colonització és recent i no remunta a gaire més d’un segle. L’espai àrid i pobre en recursos del desert trigà més a atreure colonitzadors que les terres de praderies i boscos a l’E de les Rocalloses o les mediterrànies de Califòrnia. Ni tan sols tenien les riqueses minerals de les muntanyes que els envoltaven. Potser és per això que als deserts freds nord-americans arribaren primer de tot grups que es podrien conceptuar en certa manera de marginals per la seva ideologia o creences.

Aquest seria el cas dels mormons, que el 1847 trobaren la seva terra promesa a les ribes del Gran Llac Salat i del riu que hi desemboca, que ells anomenaren Jordà. Els mormons són els adeptes de l’església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, fundada el 1830 per Joseph Smith, que es proclamà profeta i ‘restaurador’ de l’evangeli i s’establí inicialment amb uns ‘sants’ (“mormons”) a Kirtland Hills (Ohio) i més tard, el 1838, a Independence (Missouri), ciutat que havia de ser la nova Jerusalem, segons una profecia del 1831, però en la qual trobà la mort linxat per una multitud que considerava el seu fonamentalisme religiós un perill per a les llibertats. El seu successor, Brigham Young, decidí buscar una nova implantació en un lloc tan poc atractiu com fos possible per altres colons sense el tremp religiós dels adeptes a la se-va església i conduí els mormons fins a la depressió del Gran Llac Salat, on construïren Salt Lake City. Dels 171 fundadors inicials, la ciutat passà a 40 000 habitants en poc més de 10 anys i es calcula que abans que hi arribés el tren (1869) uns 80 000 mormons hi havien fet cap.

Les febres de l’or de Califòrnia i d’Idaho i l’indeturable avenç de la frontera de la colonització nord-americana portà als deserts freds nord-americans una població addicional d’immigrants europeus que configuraren el poblament actual de la regió. De la relativa lentitud del poblament pot donar idea el fet que quatre dels cinc darrers territoris dels Estats Units continentals (a banda Alaska) que assoliren la condició d’estat es troben en aquesta regió: es tracta d’Idaho, que assolí la condició d’estat el 1890, Utah (1896) i Arizona i Nou Mèxic (1912).

Els humans dels deserts freds sud-americans

Els humans que vivien als deserts freds de l’Amèrica del Sud abans de la colonització argentino-xilena, que data només del segle XIX, parlaven llengües pertanyents a la gran família lingüística ameríndia, i segurament arribaren a Amèrica amb la primera onada de pobladors. Si més no, en aquesta regió s’han trobat alguns dels més antics testimonis del poblament humà d’Amèrica que estableixen de manera concloent que fa més de 10 000 anys que els humans hi havien arribat. Els pobladors que han arribat a l’època històrica eren encara caçadors i recol·lectors. Ni el seu sistema econòmic ni la disponibilitat de recursos permetien grans densitats demogràfiques raó per la qual els diferents grups aïllats desenvoluparen característiques morfològiques divergents.

Els pobles patagònics i fueguins

Els patagons o tehuelxes viuen des del riu Negro, fins a l’estret de Magallanes. Ells mateixos s’anomenen “tsoneca”, que vol dir ‘els humans’; tehuelxe és el nom que els donaren els araucans o maputxes i que significa ‘humans del sud’. Físicament són d’elevada estatura (d’una mitjana de 1,73 m), tot i que freqüentment hi havia individus molt més alts. Segons l’italià Pigafetta, que va participar en el primer viatge de circumnavegació comandat per Fernão Magalhães i Juan Sebastián Elcano i en va escriure la crònica, els patagons havien de ser gegants d’uns 3 m, per les petjades que deixaven; en realitat si bé és cert que molts individus assolien els 2 m, les petjades que deixaven eren de dimensions més grans que els seus peus, ja que anaven calçats amb una mena d’embolcalls fets amb pells de guanac. El mestissatge amb els araucans i amb els colonitzadors d’origen europeu ha fet minvar la mitjana d’estatura dels escassos pobladors d’origen patagó genuí que queden a la Patagònia.

Els patagons no coneixien l’agricultura i la seva economia era basada fonamentalment en la cacera del guanac i del nyandú, per a la qual feien servir diversos trucs. Podien lligar un jove guanac a un bastó per tal d’atraure el ramat, o bé disfressar-se de nyandú, per tal de camuflar-se i poder-ne caçar. També recollien vegetals i, a la costa, marisc. Amb la introducció del cavall i l’ús de les boles de llançar o “boleadoras” —adoptades dels seus parents andins—, la cacera esdevingué més fàcil. Menjaven la carn crua o semicrua, i no conegueren el tabac fins que no l’introduïren els europeus. Els seus estris eren de pedra: puntes i raspadors, fets amb sílex de jaciments propers. Coneixien la ceràmica, si bé de tècnica molt rudimentària, i tractaven teles i pells. Construïen una mena de cabanes per arrecerar-se del fred, dormien sobre pells, amb les quals també es vestien. Es calçaven amb pells de guanac, i a l’hivern s’embolicaven els peus amb palla, per tal de mantenir-los escalfats. A partir del segle XVIII, es feren les botes de pell de cavall. Els patagons s’agrupaven en diverses famílies a les ordres d’un cap, de càrrec hereditari, que dirigia les expedicions de cacera i evitava les dissensions. Practicaven la poligàmia; generalment cada home tenia fins a tres dones, la condició de les quals era de subordinació, s’havien d’ocupar del transport de la tenda i els artefactes domèstics mentre els homes s’ocupaven de la cacera i la guerra. Els nadons eren enfaixats i eren transportats per llurs mares lligats a una fusta.

El curs del Río Negro fou, fins ben avançat el segle XIX, el límit meridional de la colonització, primer espanyola i després argentina, a desgrat d’alguns intents d’evangelització, de la implantació d’alguns colons en temps de Carles III i de les visites esporàdiques de baleners o de vaixells que pretenien passar de l’Atlàntic al Pacífic pel cap d’Hornos. El 1879, el govern argentí inicià una guerra contra els indis nòmades amb la intenció d’exterminar-los, i gairebé hi reeixí del tot al llarg dels tres anys que durà el conflicte. Actualment uns 2 000 patagons, dels quals només unes dotzenes conserven la seva parla, viuen a la província argentina de Santa Cruz, on es dediquen majoritàriament a la ramaderia.

Els fueguins septentrionals —ones o selk’nams— que viuen a la part de la Terra del Foc que pot considerar-se prolongació austral del subdesert fred patagònic, eren la branca més meridional dels patagons, però atesa la seva unitat cultural i geogràfica amb els altres pobles fueguins, són tractats juntament amb aquests al capítol corresponent del volum 4.

Els darrers nouvinguts

Als deserts australs d’Amèrica, els europeus hi arribaren cap al final del segle XIX. La guerra del Desert els obrí a la colonització per als nombrosos immigrants europeus que arribaven aquells anys a l’Argentina, encara que el fet que la major part de les terres meridionals corresponguin a grans propietats i l’única activitat econòmica rellevant hi hagi estat la ramaderia no ha afavorit un creixement de la població comparable al de les províncies septentrionals argentines. La població global de l’Argentina al S del riu Río Negro no arriba al milió d’habitants (poc més del 3% de la població argentina) per a un territori de prop de 700 000 km2, un espai que representa la quarta part del país.

Salut i malaltia als deserts freds

No es pot considerar que hi hagi problemes sanitaris característics dels deserts freds, però, com a espais on els recursos alimentaris no són mai sobrers, encara que la dieta pugui ser satisfactòria des del punt de vista quantitatiu, pot ser deficitària en alguns nutrients essencials per a l’organisme com ara aminoàcids, àcids grassos, vitamines, sals minerals o oligoelements; en aquests casos poden aparèixer malalties carencials específiques.

Les carències vitamíniques

Les vitamines són molècules orgàniques imprescindibles, tot i que en petites quantitats, per a mantenir les funcions metabòliques de l’organisme. La funció d’aquestes molècules és actuar com a coenzims de diverses reaccions metabòliques (vitamines hidrosolubles) o bé intervenir en els processos de permeabilitat i transport a través de la membrana cel·lular (vitamines liposolubles). Els humans no tenen la capacitat de sintetitzar-les, per això les han d’obtenir per via exògena: d’algunes plantes, animals o microorganismes que formen part de la seva dieta, o bé de microorganismes que viuen en simbiosi al tub digestiu. La deficiència d’alguna vitamina provoca malalties que per extensió s’anomenen avitaminosis o hipovitaminosis. Les méscomunes són les carències de vitamina B1 (tiamina),PP (àcid nicotínic), D3 (colecalciferol), A (retinol) i C (àcid ascòrbic).

La tiamina o vitamina B1 és una molècula hidrosoluble necessària en el metabolisme dels glúcids. Es troba principalment al germen de les llavors, als ous i al llevat, i els requeriments que en té l’organisme humà varien en funció de la riquesa de glúcids de la dieta. La seva carència es manifesta en un quadre de fatiga, inapetència, trastorns nerviosos sensitivo-motors (insensibilitat a la pell de peus i cames, dificultat per caminar, atròfia muscular i, finalment, paràlisi) i càrdio-vasculars (bradicàrdia, edemes, insuficiència cardíaca, etc). La deficiència de tiamina o beri-beri, encara que inicialment conegut sobretot en les àrees de l’Àsia oriental i meridional on la base de l’alimentació és l’arròs esclofollat, hi estan exposats tots els grups humans sotmesos a dietes mancades de tiamina o amb una proporció insuficient d’aquesta, principalment aquells que realitzen esforços físics importants.

L’àcid nicotínic o vitamina PP és una vitamina hidrosoluble que es troba principalment a la llet, el rovell de l’ou, el llevat de cervesa i el fetge. Aquesta vitamina, de fet, pot ser sintetitzada per l’organisme a partir d’altres precursors que es poden trobar a la dieta principalment l’aminoàcid triptòfan o la riboflavina i la piridoxina. La seva ingesta insuficient és la causa de la pel·lagra, queclínicament es manifesta per trastorns cutanis (eritemes), alteracions a les mucoses (estomatitis, vaginitis, diarrea) i trastorns neurològics (rampes musculars, parestèsia, cefalees, irritabilitat). No fou fins els anys 1915-20 que Joseph Goldberger, a partir d’uns estudis de nutrició realitzats en orfenats, va demostrar que no es tractava d’una malaltia infecciosa sinó que estava associada a una dieta feculenta i pobra, i que es podia prevenir suplementant l’alimentació amb aliments que tinguessin un contingut elevat d’aquesta vitamina.

El colecalciferol o vitamina D3 pertany al grup de les vitamines liposolubles, i és indispensable en el metabolisme del calci i del fosfat. Es troba principalment en l’oli de fetge de peix, la llet, la clara d’ou i la mantega. La majoria d’aliments, però, contenen molt poca o, fins i tot cap, quantitat d’aquesta vitamina, per això habitualment s’adquireix a partir del precursor 7-deshidrocolesterol, que es convertirà en colecalciferol per irradiació solar a la pell. La manca de vitamina D3 a la dieta provoca el raquitisme avitamínic, malaltia infantil que es caracteritza per una distròfia òssia causada per una mineralització defectuosa de l’os que pot conduir a deformacions espectaculars de les cames (encorbament de les diàfisis), del raquis (escoliosi), del tòrax (en quilla) o del cap (anomalies dentàries). El raquitisme és una de les primeres malalties carencials que foren descrites. Ja al segle II dC, Sorà d’Efes descrivia deformacions característiques de les cames i la columna vertebral de nois joves, i destacava que la freqüència era més elevada en habitants de Roma que no pas en grecs. Aquesta malaltia afecta a grups humans que tenen una dieta on la vitamina D3 no és suficient i que no gaudeixen d’una exposició solar suficient.

El retinol o vitamina A és una vitamina liposoluble que es troba principalment en certes hortalisses com per exemple l’enciam, els espinacs, els moniatos i la pastanaga i també el rovell d’ou i la mantega. El retinol té una funció important en el cicle visual, ja que forma part de la rodopsina, la proteïna fotoreceptora principal de la retina humana. La manca de vitamina A pot produir ceguesa nocturna, que és una alteració que consisteix en una disminució o en una anul·lació gairebé total de la visió durant la nit o quan hi ha poca claror. Una altramanifestació de la mancança d’aquesta vitamina és la xeroftalmia (‘ulls secs’) que es caracteritza per una secreció anòmala de la conjuntiva de la còrnia. La còrnia perd brillantor, es produeix cuïssor i vermellor i s’intensifica la fotofòbia.

Les carències minerals

Els elements minerals, juntament amb l’aigua, intervenen en la mineralització dels ossos i dels cartílags, la regulació osmòtica dels líquids orgànics, l’equilibri àcid-base, diversos processos enzimàtics i en la síntesi de certes substàncies orgàniques. Per això, el dèficit en la dieta de certs elements pot també ocasionar determinades malalties.

El iode és un element mineral que intervé a la glàndula de la tiroide en la iodació de tirosina a tiroxina, la forma activa de l’hormona tiroide. En els aliments es troba en molt petites quantitats, per això s’ha estès molt la pràctica d’afegir iodur o iodat de potassi a la sal de cuina com a mesura profilàctica. La insuficiència de iode en l’organisme provoca una dilatació de la gola com a conseqüència d’una hipertròfia de la tiroide que s’anomena goll. Els nadons de mare afectada per aquesta malaltia poden presentar cretinisme (malaltia associada a un hipotiroïdisme que provoca malformacions físiques i retards mentals) o sordesa-mudesa congènita. El goll afecta aproximadament 200 milions de persones en tot el món, i es considera que està totalment associat a un dèficit de iode en la dieta, per això es considera endèmic de zones deprimides sòcio-culturalment i d’àrees on hi ha un dèficit de iode ambiental, entre altres les allunyades de tota influència marítima, com les altes muntanyes i moltes regions interiors dels continents, com molts deserts freds.

El ferro és un element mineral que es troba en el fetge, la carn, els ous, els llegums i els fruits secs. En l’organisme forma part de l’hemoglobina i la mioglobina, la resta s’emmagatzema principalment al fetge en forma de ferritina. La seva insuficiència pot provocar una insuficient eritropoiesi (conjunt de processos de formació, maduració i lliurament a la sang dels eritròcits), i com a conseqüència una anèmia ferropènica. Les manifestacions més comunes de la ferropènia són la fatiga muscular, el cansament, la irritabilitat, la pèrdua de memòria. La mancança de ferro pot estar causada principalment per pèrdua en hemorràgies (digestives, menstruació, etc), per disminució en l’aportació per una dieta poc equilibrada o per un augment de les necessitats (en nens, durant l’embaràs).