L’aprofitament dels recursos vegetals als deserts i subdeserts freds

Els pasturatges i la collita espontània

El món vegetal del desert és certament pobre però, tot i això, disposa d’un bon nombre de plantes que els humans utilitzen com a pastura per als seus ramats, com a aliment, com a agents remeiers, com a condiment o com a combustible. La vida del desert, que es desenvolupa lluny dels centres habitats, obligà els nòmades a buscar en el seu entorn aquelles plantes que els podien ser útils i els ajudaven a sobreviure en una vida gens fàcil. A més de les plantes utilitzades per a menjar i curar, els habitants del desert fan servir moltes plantes per a adobar la pell amb què fabriquen el calçat, els vestits, les corretges i els arreus. És evident que avui, amb l’arribada del progrés científic i tècnic, s’estan perdent moltes receptes i objectes artesans que al llarg de segles havien ocupat el seu lloc a la vida quotidiana del desert. Algunes plantes silvestres, però, continuen gaudint d’una importància extraordinària entre els nòmades.

Les herbes de pastura

La vegetació del desert que serveix d’aliment als animals domèstics és molt variada, i pertany a diferents grups sistemàtics. Les gramínies, que constitueixen la vegetació bàsica de l’estepa i els prats a les zones temperades, a les pastures del desert tenen un paper secundari. Algunes, com Achnantherum splendens, Psammochloa villosa i Elymus giganteus, assoleixen grans dimensions, però les ovelles, les vaques i els cavalls, només les mengen durant la primavera, quan són tendres. Quan comencen a florir, les fulles i les tiges s’endureixen, i només són un bon aliment per als camells. És veritat que en alguns llocs del desert es troba una extraordinària gramínia, la poa bulbosa (Poa bulbosa), que es distingeix per un alt contingut nutritiu i és menjada amb plaer per totes les espècies d’animals domèstics. Lamentablement, com a típica efímera, només es desenvolupa durant la primavera; al començament d’estiu s’asseca del tot per créixer novament a la tardor, amb l’aparició de les primeres pluges. Els ramaders de l’Àsia mitjana donen també un gran valor a les pastures amb domini de gramínies com Eremopyrum orientale i E. buonapartis. Al desert de Gobi, les pastures amb domini d’Stipa glareosa i S. gobica tenen una gran importància.

Als deserts de sorra del Karakum i el Kizilkum, a l’Àsia mitjana, les comunitats vegetals que ocupen una àrea més extensa són aquelles en què són dominants herbes amb llargs rizomes perennes, com la ciperàcia Carex physodes, el canyís d’arena. Aquesta planta en particular és sovint l’aliment bàsic de la preuada ovella de raça caracul. En cada metre quadrat de superfície, es poden comptar entre 200 i 400 brots aeris de càrex, quantitat que representa de 360 a 780 g de fitomassa seca/m2. Per a la ramaderia d’ovelles és important el fet que quan els brots aeris d’aquesta planta s’assequen, es conserven els rizomes encara durant molt temps, fins a l’hivern. Les ovelles i les cabres poden alimentar-se tant dels brots frescos com dels brots secs d’aquesta ciperàcia, és a dir, pràcticament durant tot l’any. No és per casualitat que els autòctons anomenin aquesta planta ‘el fenc de l’arrel’. Als terrenys argilosos, com a pastura per a les ovelles, és també molt preuada una altra ciperàcia que predomina als herbatges, el Carex pachystylis.

Les comunitats de plantes dominades per representants de la família de les quenopodiàcies ocupen també un lloc significatiu en el desert; es tracta de plantes que no es troben a les regions humides ni a les zones estepàries àrides septentrionals. Lamentablement, només serveixen d’aliment per als camells. Les ovelles i els cavalls tan sols mengen algunes plantes d’aquesta família, com les dels gèneres Corispermum, Bassia, Krascheninnikovia [=Eurotia = Ceratoides] i Agriophyllum. Les comunitats amb domini de les bulboses del gènere Allium (alls i cebes), com per exemple les Allium mongolicum i A. polyrrhizum entre altres, són igualment específiques del desert. Però, a diferència de les quenopodiàcies, les liliàcies són un aliment molt preuat per tots els animals domèstics, i es compten entre els més nutritius per a les ovelles.

La principal font de proteïnes dels animals herbívors a les pastures són espècies de la família de les fabàcies. Malauradament, el desert no és ric en fabàcies herbàcies, però sí que hi ha molts arbustos i mates d’aquesta família, sobretot dels gèneres Caragana, Hedysarum i Astragalus. Les ovelles, les cabres i els camells s’alimenten de les seves fulles, sense que els ho impedeixi l’abundància d’espines que presenten moltes d’aquestes plantes. Una fabàcia molt aprofitada dels deserts de l’Àsia mitjana, amb un nom força adient, ja que té una extraordinària quantitat d’espines, és l’anomenat arç de camell (Alhagi); les ovelles i les cabres en mengen només les fulles, mentre els camells, en canvi, se la mengen sencera, sense que els molestin en absolut les seves espines llargues i punxegudes. Des del punt de vista nutritiu, les artemísies (Artemisia) també tenen una gran importància a les pastures del desert; als deserts d’argila i, en part, als de grava, per exemple, està molt estesa Artemisia frigida, que serveix d’aliment a tots els animals domèstics.

Cal remarcar que els ramaders gairebé mai no alimenten el bestiar amb fenc, i s’estimen més fer-ho directament a les pastures que troben als deserts. Això es pot explicar, d’una banda, perquè al desert els camps de fenc on es poden utilitzar les màquines segadores són molt escassos i, a més, estan molt dispersos. D’altra banda, és un clar reflex dels costums i la forma de vida dels pobles nòmades, que mai no s’han preocupat per acumular reserves d’aliment per als animals. Lamentablement, això ha portat sovint dures conseqüències: a Mongòlia, per exemple, en hiverns amb fortes nevades, sobretot quan la capa superior de neu s’endureix i es cobreix d’un gruix de glaç, mor gran part del bestiar, ja que els animals no poden arribar a l’herba i els ramaders no disposen de fenc ni de cap altre aliment.

Les plantes i els bolets comestibles

Tot i que els pobles nòmades aïllats aprofiten moltes plantes del desert com a aliment, la majoria no són tant aliments de base com complements o condiments destinats a acompanyar o assaonar els aliments d’origen animal. Algunes altres s’aprofiten també com a succedanis del te en forma d’infusions.

La base de la nutrició dels nòmades han estat sempre, i són encara, els productes derivats dels animals, com la carn, la llet, el formatge, el mató i altres productes làctics, però també es fa difícil imaginar la seva vida sense el pa i la farina amb què el pasten. La major part de la farina prové de les ciutats i les regions cerealícoles, però aquest proveïment no sempre resulta suficient i els habitants dels deserts també recullen les llavors d’algunes plantes del desert per a fer-ne farina. Així, als deserts de sorra mongols i xinesos creix, sovint amb abundància, una gramínia alta, Psammochloa villosa, amb unes llavors força grans que recorden, pel seu aspecte extern, els grans d’arròs. A la tardor, quan la llavor madura, tallen la part superior de la planta, que té les panícules carregades de gra, les lliguen en garbes i les porten a casa. Un cop allà les trillen de manera molt primitiva (a cops de bastó), separen el gra de la palla ventant, i un cop net, piquen el gra a mà, en morters, per convertir-lo en farina i segó. De la mateixa manera preparen el gra d’una altra gramínia alta, Elymus racemosus. Però no sols obtenen la farina i el segó de les gramínies. També aprofiten el gra d’altres plantes molt freqüents als deserts de sorra, com Agriophyllum pungens, Corispermum mongolicum i altres quenopodiàcies i, de vegades, utilitzen també el d’algunes artemísies, com Artemisia annua. Igualment, obtenen farina de les arrels carnoses del ruibarbre nan (Rheum nanum), de la família de les poligonàcies; en tallen les arrels a la tardor, les assequen al sol o les fan coure a les cendres i, finalment, les molen per tal d’obtenir una farina amb què fan galetes planes o que barregen amb la llet.

Les plantes de tast fort o picant són molt populars entre els nòmades. Les cebes i els alls (Allium) són les més apreciades, especialment la ceba mongol (A. mongolicum), molt abundant als deserts de Mongòlia i de la Xina, i que se sol trobar en claps extensos. Cada estiu, abans que la planta floreixi, se’n recullen fulles i tiges en grans quantitats. Ho fan, per descomptat, els ramaders nòmades però també els habitants de les ciutats mongoles, que van expressament al Gobi per recollir aquesta ceba. El procés per conservar aquest beneficiós producte, ric en vitamina C, és força senzill: les parts verdes de les plantes recollides es trossegen a bocins d’aproximadament 1 cm amb un ganivet, se salen amb sal abundant i es posen en recipients de vidre o tines de fusta. La ceba així preparada es fa servir per a donar gust als plats de carn durant tot l’hivern.

Les plantes amb baies comestibles són molt escasses al desert. Només s’hi poden comptar les zigofil·làcies Nitraria sibirica i N. roborovskii, que embosquinen molts espais de sòls salins als deserts freds de l’Àsia central. Malgrat que els seus fruits, d’un gust peculiar, entre salat i dolç, no tenen indubtablement el tast i la qualitat de les maduixes o els gerds, en les condicions del desert, són una llaminadura que refresca i apaivaga la set en èpoques de calor.

Un planta dels deserts freds singular per la seva morfologia (fins al punt que alguns autors n’han fet una família separada, la de les cinomoriàcies) però també reputada pel seu tast deliciós és Cynomorium soongaricum. Mancada de clorofil·la, parasita les arrels d’arbustos i mates, i fa brots aeris suculents de més de 0,5 m d’alçada que semblen més aviat bolets que plantes vasculars, fins al punt que a l’edat mitjana eren coneguts a la farmacopea de l’occident d’Europa com a Fungus melitensis (literalment ‘bolet de Malta’). Aquests brots, que contenen més del 16% de sucres, fonamentalment glucosa i fructosa, es mengen crus, bullits o bé dessecats i triturats.

La presència de bolets al desert pot resultar d’allò més sorprenent per a aquells que els associen únicament amb els boscos humits. Tanmateix, a molts deserts d’argila i pedruscall, després d’una bona pluja, a l’estiu i la tardor, hi creix un nombre extraordinari de bolets bons i nutritius, sobretot camperols i xampinyons del gènere Agaricus i altres agaricàcies. Malauradament, la major part no els pleguen i en el millor dels casos serveixen d’aliment als animals que hi pasturen.

Les plantes medicinals i insecticides

Fins fa poc temps, els ramaders nòmades del desert es preocupaven per la pròpia salut i lluitaven contra les malalties que els atacaven amb els seus propis recursos, sense refiar-se dels remots centres mèdics que se’ls oferien. Naturalment, al seu arsenal de productes destinats a prevenir i a guarir les malalties, eren majoria els obtinguts a partir de les plantes. Cada poble, a partir de l’experiència empírica, seleccionava les plantes que els havien d’ajudar a combatre les malalties més diverses, des d’un banal mal de cap fins a la tuberculosi o els tumors malignes. Malauradament, les anàlisis dels preparats de medicina popular han demostrat que moltes plantes, malgrat aparents curacions, no podien tenir cap mena d’efecte, mentre que altres posseeixen autèntiques virtuts curatives.

Als deserts del Kazakhstan meridional, per exemple, hi creix el santònic (Artemisia cina), una composta coneguda d’antic a la farmacopea. Tot i que l’àrea on es troba és reduïda, aquesta planta es va fer cèlebre com a mitjà efectiu per a combatre els cucs intestinals. La part activa, útil per a aquest objecte, són les inflorescències encara no descloses conegudes amb el nom de ‘llavor de santònic’, ja que tot i que en realitat es tracta de poncelles, recorden una llavor per la seva forma i grandària. Tot i la gran quantitat de nous medicaments sintètics, el preparat d’aquesta planta és encara un dels remeis més efectius per a combatre els cucs intestinals. Com que, a més, un dels seus mèrits, potser el més destacat, és la manca gairebé total d’efectes secundaris negatius, típics de les substàncies químiques, la llavor de santònic és molt recomanable per a guarir els nens parasitats per cucs intestinals.

A les zones de grava dels deserts de l’Àsia mitjana es fa un arbust espinós, Lagochilus ibebrians, de la família de les lamiàcies o labiades. S’ha demostrat que les fulles i les flors d’aquesta planta tenen un beneficiós efecte hemostàtic. El licor que se n’extreu millora la coagulació de la sang, disminueix la permeabilitat dels vasos sanguinis i fa baixar la pressió sanguínia. Per tot això, és àmpliament utilitzat en les pràctiques clíniques per a combatre tota mena d’hemorràgies internes i externes (traumàtiques, uterines, hemorroïdals, pulmonars, nasals, etc.). La part aèria de la fabàcia Sophora pachycarpa, que creix als deserts de terra baixa de l’Àsia mitjana, és emprada per les empreses farmacèutiques per a extreure’n la paquicarpina, un alcaloide les sals del qual tenen aplicació en obstetrícia, per a accelerar el part en situacions delicades. La paquicarpina s’utilitza també en casos de malalties i espasmes hipertònics en els vasos perifèrics. L’esferofisina, un altre alcaloide que s’obté de les parts aèries de Sphaerophysa salsula, una altra fabàcia molt estesa als hàbitats salins dels deserts freds de l’Àsia, té pràcticament les mateixes propietats. Fins fa poc, un altre alcaloide, extret de les branques de la quenopodiàcia Salsola richteri, un arbust freqüent als deserts de sorra del Karakum i del Turkmenistan, era usat en preparats destinats a combatre la hipertensió sanguínia.

No es pot deixar d’esmentar unes plantes medicinals tan conegudes com les regalèssies (Glycyrrhiza glabra i G. uralensis), també de la família de les fabàcies. Aquestes plantes es troben també fora dels límits del deserts freds, però, fonamentalment, creixen concentrades a la vall de l’Amu-darià, enmig del desert de sorra del Karakum. Actualment, es recullen en grans quantitats per emprar-les com a base de molts productes. Com a planta medicinal, la regalèssia és coneguda des de l’antiguitat, encara que el seu ús era més generalitzat, fins al segle XIX, a la medicina oriental. Els seus rizomes i les seves arrels contenen una gran quantitat de principis actius molt variats, que actuen sobre diferents sistemes de l’organisme humà. Així com abans, els farmacèutics europeus bàsicament només empraven els extrets de les arrels de la regalèssia per a millorar el gust d’altres medicaments més amargants (la glicirrizina, que s’extreu de l’arrel de la regalèssia, és 1 000 vegades més dolça que el sucre de canya o de remolatxa), actualment, se’n fan desenes de preparats mèdics que són efectius en casos de malalties força greus: asma bronquial, úlceres gastro-duodenals, gastritis, èczemes, dermatitis al·lèrgiques, etc. L’extracte de regalèssia és també emprat en l’elaboració de dolços i en algunes aplicacions industrials.

Finalment, cal esmentar una darrera planta medicinal dels deserts freds, molt popular a la medicina oriental: l’asafètida (Ferula assa-foetida), que és una apiàcia. Conté una resina a les arrels i als brots que desprèn una olor extremament desagradable, però que molta gent considera una autèntica panacea de totes les malalties. Actualment ha caigut en desús tant en medicina com en veterinària perquè no s’ha trobat cap principi actiu d’eficàcia comprovada per a les múltiples afeccions a què s’aplicava.

Una altra aplicació de determinades plantes dels deserts freds asiàtics és la insecticida. Hi abunden les quenopodiàcies herbàcies i frutescents del gènere Anabasis, una de les quals, A. aphylla, es va fer molt cèlebre durant els anys trenta com a primera matèria per a la fabricació d’una metzina força efectiva per a lluitar contra els insectes nocius per a l’agricultura. És una mata d’uns 75 cm d’alçada amb fulles i tiges articulades, suculentes i reduïdes a làmines molt petites; creix als deserts d’argila, als d’argila i sorra, als solontxacs i als solonetz. En algunes regions del Kazakhstan i Turkmenistan, aquesta espècie sovint forma una brolla gairebé pura en àrees considerables. Als brots verds, s’hi acumula del 2 al 4% (de vegades fins al 12%) d’alcaloides. El més important és l’anabasina, que mata els insectes i en canvi és gairebé inofensiva per als animals homeoterms i, per tant, per als humans. Al Kazakhstan meridional es recollia l’anabasina dels matolls silvestres; en un any se n’arribaven a collir 14 000 t en pes sec. A la ciutat de Ximkent hi havia indústries químiques que treballaven aquesta primera matèria i n’obtenien un plaguicida de contacte, el sulfat d’anabasina, amb el qual es ruixaven les plantacions de cotó i de remolatxa sucrera i altres conreus. Lamentablement, durant els darrers anys la producció d’aquest preparat s’ha reduït de manera dràstica i l’anabasina s’ha anat substituint per plaguicides sintètics més barats, més actius davant els insectes nocius, però també més perillosos per als humans i els animals domèstics. Hi ha raons per a esperar que, en un futur, els plaguicides purament ecològics d’origen vegetal guanyaran terreny als sintètics. L’anabasina no és pas l’únic alcaloide aprofitable que contenen aquestes plantes. També se n’aprofita la nicotina per a la fabricació de xiclets medicinals que ajuden els fumadors a abandonar aquest hàbit perjudicial, encara que s’ha de reconèixer que, de moment, aquest producte no té una demanda gaire encoratjadora. A banda d’això, de l’anabasina se’n pot obtenir àcid nicotínic o niacina (vitamina PP), àmpliament utilitzat en medicina.

Les plantes tànniques

Als deserts, hi creixen un bon nombre de plantes que als òrgans aeris acumulen substàncies astringents de diferent composició química però amb una propietat comuna: la capacitat de penetrar i unir-se a les proteïnes de les pells per fer-ne una matèria imputrescible, més duradora, resistent i elàstica. No cal dir que, per als ramaders nòmades, les plantes que contenen aquestes substàncies tenen una importància transcendental. Gràcies a elles, poden aprofitar les pells dels animals, que, en múltiples aspectes de la vida quotidiana, els resulten del tot insubstituïbles. De les dotzenes de plantes tànniques que creixen als deserts freds, les que més freqüentment s’utilitzen són les diferents espècies de ruibarbre (Rheum, família de les poligonàcies) i d’ensopegueres o “kermek” (Limonium, família de les plumbaginàcies), de les quals aprofiten els òrgans subterranis. A més de servir per a adobar, les plantes tànniques tenyeixen les pells de diferents colors. Mitjançant la combinació de diferents plantes, els nòmades obtenen variats matisos de negres, marrons, vermells i grocs. Les ensopegueres abunden a les zones salines de les regions desèrtiques del Kazakhstan; els més freqüents són L. gmelini i L. myrianthum. L’arrel tant de l’un com de l’altre conté d’un 14 a un 17% de substàncies tànniques, i s’utilitzava en grans quantitats per a la fabricació de soles de pell i d’elegants caftans.

Les arrels d’algunes plantes tànniques que creixen als deserts, no es fan servir únicament en l’artesania domèstica, sinó també com a primera matèria per a les indústries de pell. Al Kazakhstan, a mitjan segle XX, fou molt activa la recollida i l’elaboració de l’arrel de Rheum tataricum, localment coneguda amb el nom de “shükra”. El sistema radical d’aquesta planta és molt vigorós: l’arrel principal, amb les seves ramificacions laterals, arriba a fer, en brut, uns 4 kg i la massa mitjana d’arrel recollida i aprofitable arriba sovint als 750 o 850 g. El contingut de substàncies tànniques oscil·la entre el 7 i el 14%. Anualment, al Kazakhstan, es recollien de 5000 a 6 000 t de “shükra”. Al Turkmenistan recollien una altra espècie d’aquest mateix gènere, R. turkestanicum, que creix a les dunes del Karakum. Les seves arrels contenen una mitjana d’un 11% de substàncies tànniques. És interessant constatar que, per a adobar les pells, la població local s’estima més aprofitar els fruits d’aquesta planta, que conté del 18 a 20% de tànnics, que l’arrel.

Les plantes tintòries

Tot i que la major part de tints vegetals utilitzats en la indústria de les catifes provenen de plantes que creixen fora de la zona de deserts freds, també aquí es troben plantes que des de l’antigor s’han utilitzat per a tenyir la llana d’ovella, encara que sigui, evidentment, a petita escala. És el cas, per exemple, de les flors d’algunes espècies de la família de les ranunculàcies, com Delphinium grandiflorum o D. semibarbatum, que serveixen per a tenyir la llana i la seda d’un color groc viu. Un tint extraordinari el constitueixen les llavors d’una planta desèrtica molt estesa, l’harmalà (Peganum harmala) de la família de les zigofil·làcies. Segons la tècnica que es faci servir, amb les llavors de l’harmalà es pot tenyir llana, seda i cotó amb diferents matisos de vermell, rosat, marró i groc. Els populars barrets de l’Àsia mitjana, anomenats “tubeteica”, deuen, en part, els seus vius colors als tints d’harmalà. Per a tenyir les robes destinades al culte que els budistes utilitzaven a Mongòlia i a la Xina, feien servir les arrels d’algunes boraginàcies dels gèneres Onosma i Arnebia [=Macrotomia], del desert. Els artesans de l’Àsia mitjana utilitzaven aquestes plantes per a tenyir teixits de seda i llana.

De la part aèria del tornassol (Chrozophora tinctoria), una euforbiàcia que viu als deserts i els subdeserts de sorra eurasiàtics, se n’extreu una substància tintòria que en un medi àcid tenyeix de color vermell i en un medi alcalí, ho fa de color blau, propietat que ha estat aprofitada per a fer-ne un indicador molt emprat als laboratoris químics. Aquests tints també es feien servir a l’Europa occidental; en alguns punts de la Península Ibèrica, on aquesta planta també es desenvolupa, s’utilitzava per a tenyir les mitges de blau i a França i a Holanda fins i tot se’n van fer plantacions. Amb aquesta planta els holandesos tenyien el formatge i el vi i hom hi tenyia també tradicionalment el paper blau destinat a embolicar els pans de sucre, ja que aquest tint no era nociu per a la salut. També era molt utilitzat en lloc de l’anyil per a blavejar la roba blanca.

Els combustibles vegetals

La font d’escalfor principal al desert són els fems dels animals domèstics (anomenats “tezek” en turquès i “argal” en llengua mongol). Naturalment, en aquelles regions desèrtiques on creixen espècies d’arbres i arbustos, els habitants també els aprofiten com a combustible. La fusta i les arrels del sacsaül (Haloxylon) tenen una capacitat calorífica especialment elevada. El sacsaül és molt utilitzat per a escalfar els habitatges tant els dels pobles com els de les ciutats dels deserts freds i fins i tot de molt més enllà dels seus confins.

Les plantes arbòries que creixen a les riberes dels rius del desert, a més de ser una font de calor, proveeixen de material per a la construcció de cases, magatzems, tanques, cledes i tota mena de closos de protecció. Les llargues canyes de l’anomenada “txia” en turquès i “deresa” en mongol (Achnantherum splendens), planta herbàcia molt abundant al desert, es lliguen amb fils de llana de colors vius per fabricar sòlides estores. S’hi guarneixen els interiors de les iurtes, els habitatges de feltre dels nòmades. Els habitants sedentaris dels poblats del desert utilitzen sovint les canyes d’aquesta planta per a construir els sostres de les cases.

L’activitat agrícola

Les dures condicions de vida dels deserts freds no han estat mai un obstacle insuperable per als humans, que s’hi han instal·lat en grups força nombrosos. Naturalment, primer colonitzaren les zones (valls fluvials i costers) amb més diponibilitats d’aigua en les quals establiren els seus assentaments principals. La presència d’aigua hi va permetre desenvolupar una economia basada en l’agricultura mentre que la calor i la manca de glaçades, que s’allarga durant un període força important de l’any, afavoria el conreu de molts productes que no poden créixer en regions més septentrionals.

El conreu als oasis

Tanmateix, una condició imprescindible per a l’agricultura del desert és la irrigació artificial; cal construir canals i desviar l’aigua del seu curs natural cap als camps de conreu, els horts, les plantacions, els jardins i les vinyes. No és pas una condició banal, sinó que es tracta d’una tasca força laboriosa. Abans de l’aparició de les tècniques modernes, quan la construcció de qualsevol canal s’havia de fer a mà, l’activitat més dura al desert era, precisament, el treball de desviació de les aigües cap a les noves superfícies destinades a l’agricultura. Per aquest motiu, les parcel·les ben irrigades de les regions desèrtiques eren escasses, tot just illots: els oasis. Els progressos de les tècniques d’irrigació, en particular, a partir del segle XIX i la mecanització de les obres de canalització, permeteren ampliar extraordinàriament l’àrea de terres irrigades. Com a resultat, els illots d’oasi de moltes regions s’anaren estenent fins a fondre’s en vastos territoris sense solució de continuïtat aptes per al conreu, veritables ‘megaoasis’. Un exemple en seria la vall de Fergana, a l’Uzbekistan, que ocupa centenars de quilòmetres quadrats, pràcticament tots destinats a l’agricultura.

El llarg període sense glaçades i les altes temperatures durant tota l’estació vegetativa, juntament amb una quantitat d’aigua suficient, permeten conrear als oasis dels deserts freds tota mena de productes agrícoles, amb exclusió de les plantes tropicals, de fulla perenne i amb cicles de creixement que s’allarguen tot l’any. Tanmateix, des d’un punt de vista econòmic no té gaire sentit, per exemple, conrear civada o ordi a l’Uzbekistan meridional, quan aquestes plantes creixen perfectament, fins i tot, arran del Cercle Polar. És molt més rendible dedicar-se a cultivar aquelles plantes que no poden desenvolupar-se a les regions més septentrionals a causa d’unes propietats biològiques determinades. El conreu d’aquests productes de caràcter més aviat meridional es paga a preus molt més alts en el mercat mundial. És especialment rendible la producció de conreus de matèries primeres industrials, que gaudeixen d’una demanda constant.

Les plantacions de cotó i altres fibres tèxtils

El conreu principal a les regions desèrtiques irrigades és el cotoner de llarga fulla (Gossypium hirsutum) i altres espècies de la família de les malvàcies. Més de la meitat de terreny cultivable sol estar ocupat pel conreu del cotoner del qual s’obté principalment la fibra de cotó destinada a filatura, però també l’oli que conté la llavor de la planta (d’un 24 a un 26%), que s’utilitza directament com a aliment o bé convertit en margarina. La mantega de cotó es fa servir també per a fabricar sabó, estearina i olis. La tija del cotoner, després de la collita, és un bon combustible.

A l’Àsia mitjana començà a conrear-se molt abans de la nostra era algun cotó de fibra curta, probablement G. arboreum, però les varietats que s’hi cultiven avui deriven d’espècies americanes de fibra llarga. Són plantes anuals que tenen molt poc a veure amb aquells remots antecedents, que eren arbustius. Tot i que el cotoner té un període de desenvolupament molt llarg, de 110 a 160 dies, no resisteix ni una petita glaçada; per això, a les zones desèrtiques més septentrionals, el conreu és impossible per la brevetat de l’estació sense glaçades; no cal dir, a més, que el cotó és una planta termòfila, que exigeix temperatures força elevades, entre 25° i 30°C, per a créixer de manera adequada. El cotoner, per a créixer, requereix molts nutrients, per això cal plantar-lo en sòls ben rics, i, durant l’estiu, cal regar-lo abundosament fins a 10 vegades, deixant anar torrents d’aigua pels solcs de reg. Com que esgota el sòl molt ràpidament, a més de regar-lo, cal alimentar-lo amb adobs minerals o bé, com fan els bons camperols, alternar la plantació de cotoner amb la d’alfals. Tanmateix, els afanys d’obtenir tant cotó com sigui possible fa que, molts anys, se sembri el cotoner als mateixos camps que l’any anterior, amb el consegüent empobriment del sòl.

Un altre conreu industrial que es practica als oasis dels deserts freds és el del kenaf (Hibiscus cannabinus), també de la família de les malvàcies. Aquesta planta es troba en estat salvatge a les sabanes de l’Índia i d’Àfrica. Es tracta d’una planta anual que fa entre 3 i 4 m d’alçada. Les seves tiges contenen fibres d’un color marró clar, lleugerament brillant. El kenaf és conreat precisament per obtenir aquestes fibres, que són molt resistents i per això s’aprofiten per a teixir lones impermeabilitzades, sacs d’alta qualitat, bases per a divans i catifes, cordes, cordills i cables. Les llavors contenen al voltant d’un 20% d’oli que s’utilitza per a fabricar sabó, laques, pintures i productes per adobar les pells. Les fibres de kenaf no tenen un ús tan universal com el cotó, perquè les àrees on es conrea són relativament petites; no obstant això, hi ha una sèrie de països, entre ells l’Uzbekistan, on el kenaf té un paper molt important.

Els camps de cereals i farratge

No cal dir que els conreus de gra són també importants en els oasis. El més destacat és el blat comú o de xeixa (Triticum aestivum), que en territoris ben regats produeix collites força abundants. A les depressions dels rius més grans, s’hi conrea arròs (Oryza sativa), que és la collita de gra més generosa. El blat de moro (Zea mays) també es cultiva quasi a tot arreu; els brots verds i el gra són destinats, bàsicament, a alimentar el bestiar. El llarg període vegetatiu de la zona del desert permet que en un mateix camp s’hi puguin fer dues collites l’any. Per exemple, després de la collita del blat, tornen a remoure el sòl per a plantar-hi blat de moro. No dóna temps perquè el gra maduri, però s’obtenen grans masses de fulles i tiges molt nutritives per a les vaques i altre bestiar domèstic. Al Kazakhstan i al Kirguizistan s’hi produeix, encara que a escala relativament petita, mostassa (Brassica juncea, família de les brassicàcies), de les llavors de la qual se n’extreu un oli espès i pastós d’excel·lent qualitat i tast intens, utilitzat en la cuina, la fabricació de conserves i diferents aplicacions industrials.

Les plantacions d’alfals (Medicago sativa), una de les plantes farratgeres més preuades, ocupen vastes superfícies; l’alfals conté als brots verds importants quantitats de proteïnes que el bestiar digereix molt bé. Com que és una planta perenne, un cop s’ha sembrat un camp d’alfals, no cal tornar a sembrar-lo fins passats d’entre 3 i 5 anys. Quan l’alfals ha crescut fins a assolir 50 o 70 cm d’alçada, se sega per obtenir-ne un fenc que es caracteritza per la seva elevada qualitat nutritiva. La sega no fa malbé les arrels de la planta, que creix molt ràpidament i al cap de poc temps està novament preparada per a ser segada. En l’agricultura de regadiu, l’alfals és segat i recollit com a fenc entre 3 i 7 vegades cada estació, i se n’obtenen collites fantàstiques, fins a 100 000 kg/ha. L’alfals, però, té també altres avantatges. Com totes les lleguminoses, les seves arrels desenvolupen uns tubercles molt característics on viuen microorganismes que assimilen el nitrogen de l’atmosfera i sintetitzen els compostos de nitrogen. Com que el sistema d’arrels de l’alfals és molt vigorós, els organismes fixadors de nitrogen al sòl són extraordinàriament nombrosos, per la qual cosa, aquest conreu no sols no esgota la terra sinó al contrari, n’augmenta la fertilitat, enriquint-la amb compostos de nitrogen que les plantes poden assimilar.

Les hortes, els vinyets i els fruiterars

Als oasis dels deserts també és molt freqüent el conreu de verdures. Els uzbeks, els dungans i els uigurs són especialment hàbils a l’hora de conrear-les. Aquí s’hi pot trobar tot un assortiment de verdures d’arreu del món. Els europeus se sorprenen quan visiten un basar asiàtic: la ceba, per exemple, una verdura ben coneguda, que a Europa s’associa a un gust amarg i a llàgrimes, a l’Àsia mitjana i a la Xina occidental, en canvi, cebes que assoleixen la mida d’un puny es poden menjar com si es tractés de pomes. El mateix passa amb els raves: els que creixen a les zones temperades, són amargants i d’un gust molt específic; en canvi, els uzbeks conreen un rave dolç que conserva l’aroma inconfusible d’aquesta verdura. A la vora de les hortalisses més conegudes, que es fan gairebé a tot arreu (col, tomàquet, cogombre, pastanaga, bleda-rave, ceba, all, albergínia, pebrot), se’n troben moltes que no sempre es poden trobar a les exposicions de verdures ni als jardins botànics de regions més septentrionals, sobretot diferents espècies i varietats de llegums, en particular, incomptables varietats diferents de mongeteres.

Particular atenció mereix el conreu de cucurbitàcies com la sindriera (Citrullus lanatus [=C. vulgaris]) i la melonera (Cucumis melo). És veritat que les síndries que es produeixen a les zones de regadiu no són mai tan dolces com, per exemple, les de les terres del Volga inferior; però els oasis de l’Àsia mitjana produeixen enormes collites amb un esforç relativament petit. Els melons de l’Àsia mitjana, per altra banda, no es poden comparar amb cap altre meló del món. La fama dels melons de Txardjou (Turkmenistan) i Mirzetxul (Uzbekistan), ha traspassat les fronteres del desert. N’hi ha de molts tipus, que maduren a diferents èpoques. Els primers permeten gaudir d’una aroma i un gust irrepetibles ja al començament d’estiu, mentre que els darrers, que apareixen ben entrada la tardor, no sempre es poden menjar quan són collits, i cal guardar-los durant un temps; es conserven, però, sense fer-se malbé, fins a la propera primavera. Les cucurbitàcies són un conreu molt adequat per als oasis perquè ni meloneres ni sindrieres demanen aigua amb freqüència. Aquestes plantes són força resistents a la secada i passen amb un mínim d’humitat; per això, es conreen allà on és difícil de fer-hi arribar l’aigua amb abundància i on no és possible conrear-hi plantes que, com el cotó, exigeixen molta humitat.

Als oasis, gairebé pertot arreu es troben vinyes i fruiterars. Com que la majoria dels habitants dels oasis professen l’islam des de fa segles i aquesta religió prohibeix el consum de begudes alcohòliques, es cultiven sobretot varietats de raïm de taula i molt menys varietats destinades a la vinificació. Algunes es distingeixen pels grans grossos i aromàtics, deliciosos en fresc (per exemple, les de fruits allargats, anomenades ‘dits de dama’; altres són especialment conreades per a assecar els grans i menjar-los com a panses. Són els tipus de raïm “kixmix”, en general de fruit petit però amb poques llavors. No fou fins a mitjan segle XX que els oasis de l’Àsia mitjana començaren a produir raïm destinat a la vinificació.

Als fruiterars, igual que als horts, hi ha una gran diversitat de conreus i espècies. A part dels arbres i els arbustos que cultiven també els habitants de les zones més septentrionals (pomeres, pereres, cirerers,guinders, pruneres, gerderes, ribers), criden també l’atenció espècies meridionals com per exemple els codonyers (Cydonia oblonga), els ametllers (Prunus dulcis), les figueres (Ficus carica), els magraners (Punica granatum) i diferents varietats d’albercoquers (Prunus armeniaca) i presseguers (P. persica). Aquests dos darrers cultius dominen als fruiterars de l’Àsia mitjana. A les zones més poblades, són molt freqüents les nogueres (Juglans regia).