L’aprofitament dels recursos animals als deserts i subdeserts freds

La cacera i la ramaderia extensiva

Com que a les zones de deserts i subdeserts freds l’agricultura només és possible en terres de regadiu, que ocupen una àrea molt limitada, la ramaderia s’ha convertit en l’activitat econòmica fonamental. La productivitat de la cria d’animals als deserts freds depèn directament del grau d’aridesa del clima. La pluviositat i la disponibilitat d’aliment, que depèn d’aquella, determinen la varietat d’espècies que integren els ramats. Les relacions entre ramaders i desert no han estat mai fàcils. El desert dóna aliment al bestiar, però exigeix treball, coneixements i precaució als ramaders. Un mal hivern pot portar més infortunis que un pou sec. Així, els turcmans han recordat durant molts decennis l’hivern excepcionalment fred de 1909-10, en què els nòmades del Karakum, així com els de les regions de la serralada del Gran Balkhan, perderen una gran part dels ramats i la majoria de ramaders es quedaren sense bestiar. Molts mongols, per la seva banda, recorden l’infaust mes d’agost del 1943, en què una calamarsa insòlita va matar la major part del bestiar oví d’una extensa zona del Gobi. En tot cas, queden lluny els temps en què la carn era obtinguda caçant…

La cacera ancestral

La cacera d’animals salvatges als territoris on actualment es troben els deserts i els subdeserts freds, com a tot arreu, tenia un gran significat al començament de la història de la humanitat. Als deserts de l’Àsia mitjana es troben figures rupestres del Neolític superior i del començament de l’edat del bronze que representen escenes de cacera. També a Mongòlia n’hi ha una àmplia representació. Entre els petroglifs del Gobi abunden les figures de cavalls salvatges, de kulans, de petits antílops (“djeirans” i saigues), de moltons de muntanya, de cabres siberianes i també predadors que fan pensar en llops i en gran felins. Al Gobi, pertot arreu es poden trobar restes de campaments de caçadors del Neolític. Els instruments utilitzats per a caçar són molt diversos: puntes de fletxa, dards, llances, destrals de pedra i garrots de jaspi d’excel·lent execució. La caça tingué un gran significat en la vida dels pastors neolítics. Alguns antics mètodes de caça, basats en l’ús de trampes, llaços i ceps, s’han conservat fins avui. Caçar a l’aguait, que consisteix a atansar-se furtivament a l’animal i caçar-lo, es basa en un coneixement extraordinari dels costums de les peces. Fins als nostres dies, els kazakhs practiquen la falconeria amb àguiles daurades (Aquila chrysaetos) per caçar la guineu i la llebre.

L’estratègia ramadera cis i centrasiàtica

Tot i l’escassetat de vegetació dels deserts, aquests territoris són àmpliament aprofitats, des de temps antics, com a pastura per als ramats domèstics. Les ovelles, les cabres i els camells són els animals més ben adaptats per a viure als deserts. No sols ho poden fer amb l’escàs farratge, sinó que, a més, són capaços de sobreviure durant força temps sense beure aigua, aprofitant la humitat que contenen les plantes que mengen. En aquest sentit, evidentment, el camell és l’animal més ben adaptat, ja que el temps que pot passar sense tastar l’aigua es compta per setmanes. Les ovelles i les cabres no estan tan ben adaptades a la manca d’aigua, però la seva necessitat de beure és relativament petita, i sovint en tenen prou amb l’aigua de la rosada i, evidentment, amb la de petits bassals. A l’hivern, aquests animals sadollen la seva set amb la neu. És precisament per això que els ramaders aprofiten molts terrenys de pastura del desert només durant els períodes d’hivern i tardor. També la cria de cavalls està molt estesa al desert: els pobles turcs crien cavalls per la carn; per als mongols, els cavalls són bàsicament un mitjà de transport i n’aprofiten la llet per a elaborar el “kumís”, una beguda molt apreciada de llet fermentada. Els cavalls, com els bovins, necessiten beure aigua de manera regular, i són més exigents pel que fa a la qualitat de les pastures.

Fa milers d’anys que els humans s’adaptaren al desert, i la vida nòmada ha resultat ser la més adequada per a fer-ho. Als llocs on els deserts toquen amb les muntanyes, els ramaders nòmades i els seus ramats viuen en el territori desèrtic des de la tardor fins a la primavera. Al començament d’estiu, quan la vida esdevé difícil, de vegades impossible, pel dèficit d’aigua i les altes temperatures, els ramaders condueixen el bestiar cap a les muntanyes, on hi ha aigua suficient i vegetació, i la calor no és tan extenuant. Qui hagi viatjat per l’Àsia mitjana entre els mesos de setembre i octubre recordarà, sens dubte, els interminables ramats d’ovelles que baixen de les muntanyes, on es troben les pastures d’estiu, cap al desert, on hi ha les pastures d’hivern. A les zones on no hi ha muntanyes, o aquestes estan massa lluny, els nòmades es mouen pels territoris del desert. Durant l’època més calorosa de l’any, intenten mantenir els ramats prop de les esperançadores fonts d’aigua: rius, llacs i surgències permanents. Naturalment, en aquestes pastures d’estiu el bestiar es menja pràcticament tot allò que troba. Quan comencen les pluges de tardor, els ramaders es desplacen cap a zones on l’aigua és més escassa però la vegetació és encara més abundant. Aquests desplaçaments aparentment absurds no són en absolut una passió per canviar de lloc o conèixer noves terres, sinó una exigència per sobreviure al desert. El nomadisme és una pràctica que les tribus adoptaren des de temps immemorials, obrint noves rutes que havien de seguir estrictament per evitar que els ramats s’acumulessin en zones limitades.

Un factor determinant per a les rutes dels nòmades és, evidentment, la situació dels punts d’aigua. Però també existeixen altres motius. Com és sabut, la vegetació del desert es caracteritza per una considerable variabilitat: els espais de sorra alternen amb els d’argila, els de grava, els solontxacs, els solonetz, etc. Igualment, les comunitats vegetalsdels diferents indrets, com també els seus ritmes de creixement, varien de manera significativa. L’experiència secular dels ramaders nòmades els n’ha fet molt conscients i, per això, en cada època de l’any s’instal·len amb els seus ramats allà on poden trobar farratge i un mínim d’aigua. Així, les zones més poblades pels ramats durant la primavera són aquelles on abunden les efemeroides, mentre que a l’hivern, es desplacen als terrenys on dominen les comunitats d’artemísies, ja que és precisament a la tardor quan la major part d’artemísies del desert assoleixen les màximes dimensions.

El cas de la ramaderia patagònica

Des de principi del segle XIX el desert de la Patagònia va estar habitat per alguns grups indis dispersos. El seu estil de vida de subsistència es basava en la caça, principalment del guanac (Lama guanicoe) i de la mara o llebre de la Patagònia (Dolichotis patagonum), que a més de la carn, els proporcionava llana i pell per a mantes i vestits. També caçaven armadillos, dels quals aprofitaven la carn i amb la seva closca fabricaven un instrument de corda semblant a la guitarra anomenat “charango”. Des d’aleshores, la influència del pasturatge de les ovelles s’ha estès per tot el desert, fins a l’extrem que no queda quasi cap regió verge. Les ovelles foren introduïdes a Rio Gallegos, a la província de Santa Cruz, el 1885. Cap al 1914 el nombre d’ovelles en aquesta província gairebé arribava als 4 milions. Els canvis més grans en la vegetació són d’aquesta època, però malauradament els seus efectes tan sols es poden estimar amb una anàlisi comparativa del pasturatge actual.

Actualment al desert hi ha prop de 15 milions d’ovelles repartides en 10 000 ranxos, la majoria de les quals es crien en un sistema de ranxos en “estancia”. Les races principals són la merina i la “cor-riedale”, que es deixen pasturar lliurement a l’interior de grans prats tancats. A la part occidental del desert, on es troben moltes de les àrees protegides, només es deixen pasturar les ovelles a les pastures més altes durant l’hivern. Tot i que les residències dels pastors han quedat fora de les àrees protegides, la pastura a l’interior d’aquestes zones encara és permesa. En moltes àrees protegides s’han desenvolupat experiments de rehabilitació de les pastures per tal d’ajudar els pastors a escollir models de pasturatge més eficients. També s’han fet experiments per quantificar els efectes del pasturatge. Per exemple, s’ha construït un sistema de tanques entre prats on no es deixen pasturar els animals, i així poder estudiar diversos aspectes de la vegetació dels deserts, com per exemple la velocitat de recuperació de les àrees farratgeres, la reducció de la diversitat vegetal o la reducció de les àrees ermes. Els resultats d’aquests estudis han permès iniciar experiments de sembra que han donat bons resultats a les àrees menys pasturades. També s’ha aconseguit estabilitzar diverses àrees de dunes.

El rol de l’aigua

El breu període de la primavera, que no dura més d’un mes i mig, és l’únic de l’any durant el qual els ramaders disposen d’aigua abundosa als deserts freds. En aquesta època, als deserts de l’Àsia mitjana, la vegetació és abundant i esponerosa (no és sorprenent que Jurij Aleksejevič Gagarin, el primercosmonauta, en mirar la Terra des de la seva nau espacial el 12 d’abril de 1961, veiés el desert del Karakum tot verd) i a molts llocs es troben reserves d’aigua provinent de la pluja i el desglaç. Tot seguit arriba l’estiu, que s’allarga cinc mesos amb un cel mancat de núvols, un sol abrusador i una temperatura que pot ultrapassar al migdia els 40°C a l’ombra. El desert s’asseca i, encara que les plantes seques esdevenen un aliment excel·lent per al bestiar, l’aigua només es pot obtenir en alguns llocs determinats on els ramaders han sabut conservar-la o trobar-la. Un cop passat l’estiu, als ramats els resulta més fàcil trobar aigua al desert. Durant la segona meitat del mes d’octubre solen caure algunes pluges, i amb elles la vida reneix. Les plantes reverdeixen de nou, i els suslics i les tortugues desperten del període d’estivació. L’hivern, que comença al desembre, arriba acompanyat de fred, però no de dificultats per trobar aigua. Durant l’hivern el ramat no necessita beure tant i, a més, arriben les pluges i la neu.

Al desert de Karakum, l’aigua s’acumula a les superfícies planes argiloses de les depressions, els takirs, que poden tenir uns quants quilòmetres quadrats. Allí s’acumulen les restes d’aigua de la pluja o de la neu que s’escola de les muntanyes o els turons. L’aigua de la pluja que cau sobre la serralada del Köpet moltes vegades és tan abundant que arriba fins al desert, on es dispersa pels takirs. De vegades, a les depressions que separen dos arrengleraments de dunes es formen llacs temporals que duren només uns dies. A la primavera, quan els takirs estan plens d’aigua, els ramaders hi fan clotades (“kak”) cap a les quals dirigeixen l’aigua mitjançant uns canals poc profunds excavats amb aquest objecte. L’aigua d’aquestes basses és dolça, però dura poc temps. A l’edat mitjana, per protegir l’aigua de l’evaporació, algunes d’aquestes basses eren recobertes amb unes estructures en forma de cúpula revestides de maons anomenades “sardaba”. Les “sardabes” eren característiques, bàsicament, del SE del Karakum i de la riba dreta de l’Amu-darià. Moltes es construïen al llarg de les rutes comercials que travessaven els deserts i, durant segles, proveïren les caravanes d’aigua potable. La seva mida variava entre 200 i 3 000 m2.

Una altra font d’aigua per als ramats eren els pous. Molts d’ells, els construïts fa molt temps als takirs, al fons de les depressions que s’inunden quan plou, també funcionen bàsicament gràcies a l’acumulació d’aigua de pluja. L’aigua penetra al sòl i satura les roques on es caven els pous. Més tard, quan la depressió s’asseca, l’aigua del sòl s’infiltra al pou. Sota l’aigua potable de pluja, habitualment, hi ha una capa d’aigua salada del subsòl, que es barreja a poc a poc en el medi arenós. L’aigua dolça, més lleugera que la salada, forma al sòl una lent peculiar que flota sobre l’aigua salada. Aquest tipus de pous, que més aviat caldria anomenar cisternes, són freqüents al Karakum central. Naturalment, la reserva d’aigua que contenen varia segons els anys. En algunes ocasions, els ramats buiden l’aigua potable dels pous, però saben per experiència que després de dos o tres dies l’aigua hi apareix novament, infiltrada a partir de la reserva d’aigua de la pluja continguda al fons del sòl. Els pous amb aigua permanent es distribueixen pels deserts de manera desigual. Al Karakum, la major part es troben a les sorres que s’estenen al llarg de les zones conreades, al peu de la serralada del Köpet, i paral·lelament al curs de l’Amu-darià. Desert endins es fan progressivament més escassos i la seva fondària augmenta.

A les franges sorrenques que s’estenen al llarg de l’Amu-darià, la principal font de les aigües subterrànies és el mateix riu; l’aigua dels pous hi és abundant i quasi totalment dolça. La profunditat d’aquests varia entre 3 i 6 m. També es fan pous lluny de les terres conreades, fins i tot entre les arenes movedisses i les barkhanes, on no hi ha aigües freàtiques ni takirs. L’aigua apareix llavors com a resultat de la condensació del vapor d’aigua, fruit de l’intens refredament de la sorra ardent durant la nit. Aquí l’aigua és dolça, per això aquests pous reben el qualificatiu de ‘blancs’ (“ak guyu”, en turcman), és a dir nets. N’hi ha que tenen també una certa alimentació per aigües freàtiques.

Al començament del segle XX, els pous eren, per norma general, propietat de particulars, ramaders rics que n’organitzaven i pagaven els treballs de construcció. Al mateix temps, però, continuava vigent l’antic costum de permetre que tothom pogués utilitzar-los. Des del punt de vista popular, deixar que una altra persona fes ús del propi pou era un acte plaent a Déu. Si l’aigua no era suficient per al ramat de l’amo del pou, però, podia prohibir als altres ramaders que deixessin beure el seu bestiar. Al Karakum es troben prop de 20 000 pous. Els topònims que es troben als mapes detallats d’aquest i altres deserts coincideixen gairebé sempre amb els noms dels pous i altres punts d’aigua. Els camins que travessen els deserts sempre passen a tocar dels pous.

Al Karakum també hi ha alguns llacs d’aigua dolça, com el Laskhan, el Topiatan, o el Karategelek, situats a la boca de l’Uzboi, que s’han pogut formar gràcies a les aigües freàtiques, i són punts d’aiguada excel·lents per proveir els ramats; no endebades fou aquí on s’instal·laren els grups més nombrosos de ramaders nòmades turcmans. L’Uzboi mateix és també molt ric en pastures: els joncs hi formen densos claps. També hi ha alguns llacs d’aigua dolça a les riberes dels rius Murgab i Tedjen, que s’assequen a la vora dels sorrals.

Als ramaders dels deserts de l’Àsia central els és més difícil trobar aigua que als del Karakum i el Kizilkum. Hi ha extensions immenses sense aigua, per exemple el desert del Takla Makan, prou conegut per la seva absència de vida. Segons el geògraf rus Nikolai M. Przewalski (1839-88) per les arenes de Jungària “ni els nòmades acostumats a les condicions més extremes no hi poden transhumar” i va posar de relleu la “paorosa feresteguesa” i la “colpidora esterilitat” del desert que envoltava el minúscul oasi de Khami. També al Gobi són molt escassos els pous i les fonts necessaris per a la supervivència de les persones i els animals domèstics. En molts casos, es troben a les lleres seques dels cursos d’aigua temporals que drenen les aigües després de pluges fortes. La majoria d’aquests pous són d’aigua salada i poc profunds (d’1 a 2 m) i els mongols en treuen l’aigua amb bots de pell lligats a una perxa. A l’hivern, els pous es gelen fins al fons, i cal trencar el gel a trossos i escalfar-los en peroles. Per evitar aquesta incomoditat, els mongols protegeixen els pous del fred cobrint-los amb barraques de fusta amb una teulada sòlidament fixada, revestides amb feltre i amb la base protegida amb terra o sorra. En els pous protegits d’aquesta manera l’aigua no es gela en tot l’hivern.

El bestiar de pastura

La història de la majoria de races d’animals domèstics del desert es remunta a molts segles enrere. La domesticació d’ungulats salvatges va començar fa entre 8 000 i 10 000 anys força a prop de l’àmbit dels deserts freds. Els testimonis documentals sobre l’existència de cabres domesticades als deserts medioasiàtics daten dels segles VII-VI aC; els corders es troben ja al segle VI aC, els tarpans (avantpassats dels cavalls domèstics) als segles V-IV aC, els urs (avantpassats dels bovins), dels segles VII-VI aC. Als pendents de les muntanyes meridionals del Kazakhstan i al Kizilkum, s’han trobat imatges de camells arrossegant carros de dues o quatre rodes; els petroglifs més antics d’aquest tipus daten aproximadament del segle V aC. Si es consideren els models de carros d’argila que els arqueòlegs han trobat a la regió meridional del Turkmenistan, els camells ja haurien arrossegat carros abans, al començament de l’era del bronze.

La població animal dels deserts i els subdesertsfreds és representada bàsicament pels fitòfags, con-sumidors d’aliment vegetal fresc, entre els quals destaquen els ungulats i els rosegadors. La proporció de biomassa vegetal que els animals consumeixen amb relació a la producció vegetal total és considerablement més alta als àmbits desèrtics i subdesèrtics que no pas en altres zones naturals. Això s’explica per la poca alçada de les plantes, que esdevenen d’aquesta manera una pastura fàcilment accessible, i per l’absència d’obstacles al desplaçament dels animals. Per altra banda, els hiverns amb poca neu permeten que els ungulats puguin pasturar durant tot l’any, circumstància molt important per a aquests mamífers, la majoria relativament grans. La gran mobilitat dels ungulats els permet recórrer llargues distàncies a la recerca de pastures més productives, sigui perquè els canvis estacionals fan que variï la quantitat d’aliment, sigui perquè les irregularitats climàtiques (una sequera prolongada, per exemple) comportin temporalment alguna carestia. Aquestes són també les causes que determinen el caràcter nòmada de la ramaderia del desert.

Actualment són característics dels deserts freds asiàtics els ramats de camells, cabres, cavalls i bestiar boví de tipus europeu com el bou (Bos taurus). Els cavalls i el bestiar boví estan limitats a les zones subdesèrtiques. Als deserts freds de l’Àsia central, on els grans ungulats pasturen durant tot l’any, l’àrea de distribució dels cavalls i els ramats bovins queda limitada a les zones estepàries àrides, amb una vegetació en la qual dominen les gramínies. Pel que fa als ungulats domèstics, seguint un ordre decreixent de la seva capacitat d’adaptació a l’aridesa, els camells encapçalarien la llista, seguits de cabres, ovelles, cavalls, i finalment els bovins, que la tancarien. De les dues espècies de camell, la més abundant als deserts i subdeserts freds de l’Àsia és el camell bactrià (Camelus bactrianus); el dromedari o camell comú (C. dromedarius) pobla, bàsicament, els deserts càlids asiatics i africans bé que arriba, pel NE, fins als deserts de l’Iran i els més meridionals del Turkmenistan, que són també els menys freds de l’Àsia mitjana (Karakum). A l’Amèrica del Nord, els deserts i els subdeserts freds es caracteritzen per la presència de cavalls, bestiar boví de tipus europeu, ovelles i cabres, mentre als deserts i els subdeserts freds de l’Argentina es practica principalment una ramaderia basada en el bestiar oví i caprí i, secundàriament, en els cavalls i el bestiar boví.

En el cas dels deserts freds, tenen particular importància la capacitat termoisoladora de la pell del bestiar (llana atapeïda i fina, pèl de color clar), la capacitat fisiològica d’economitzar l’aigua (ronyons que puguin produir una orina altament concentrada, retenció de l’aigua a l’estómac i els teixits), la capacitat d’acumular grans reserves de greix en teixits especialitzats (geps dels camells, “Kuiriks”, excrecència greixosa a l’arrel de la cua de determinades races de moltó), la capacitat per a suportar les altes temperatures, la precisió en la coincidència entre el període reproductiu i l’estació favorable, l’índex de supervivència de les cries, la capacitat d’aprofitar un ample ventall d’aliments poc delicats i baixos en calories, i la resistència física, en particular pel que fa a la capacitat per recórrer llargues distàncies. Les races més apropiades a la vida al desert foren creades afavorint la reproducció dels animals més adequats. La mateixa naturalesa era qui dirigia l’activitat selectiva que duien a terme els humans. Les antigues races locals posseeixen molts mecanismes d’adaptació, que els permeten de sobreviure en unes condicions particulars. En diferents regions, es donava preferència a una o altra raça. Així, entre els turcmans del final del segle XIX estava molt estesa la raça ovina caracul. La pell dels anyells caracul, sobretot la dels anyells de pocs dies anomenada astracan, s’utilitzava en pelleteria de qualitat. Tanmateix, al Turkmenistan occidental els ramaders preferien les ovelles de la raça local anomenada “daiac goiun”, de talla curta i amb una llana de baixa qualitat però grans productores de llet. Els kazakhs, veïns dels turcmans que habitaven a l’E de la mar Càspia, desenvoluparen una raça d’ovelles pròpia, que es distingia per una carn saborosa i un “kuirik” relativament gran. Els turcmans sariks, que poblaven l’oasi de Iolotan, produïren un altre tipus de raça d’ovella local, la “sarik goiun”, que es caracteritzava per tenir una gran alçada, tenir el “kuirik” rodó i donar molta llana.

Les rutes ramaderes

Les rutes nòmades del desert es van formar a partir d’una economia i una forma de vida particulars. Les poblacions que vivien a les fronteres dels deserts del Karakum i el Kizilkum i que es dedicaven a l’agricultura i la ramaderia, tant si eren completament sedentàries com si continuaven duent un tipus de vida seminòmada, només deixaven anar els ramats a les sorres del desert durant alguns períodes determinats; es tractava d’una ramaderia transhumant. Una part dels turcmans que habitaven a la regió de Dargan Ata, a la riba esquerra de l’Amu-darià, per exemple, tenien els ramats al cor del desert durant tot el període de tardor i hivern. El mes de maig, a l’època de l’esquilada de primavera, els animals eren traslladats a les terres conreades de les riberes fins que, després de l’esquilada de tardor, els ramaders anaven novament amb els ramats cap al desert, al voltant dels pous de l’altiplà de Zaunguz. Un cicle econòmic semblant tenien els ramaders sedentaris i semisedentaris que habitaven al peu de la serralada del Köpet. A l’estiu i a la tardor portaven els ramats a pasturar prop dels “auls” o poblats i, després de la sega deixaven els ramats als rostolls. A l’hivern traslladaven les ovelles als sorrals, a distàncies d’entre 10 i 50 km dels seus estatges d’estiu. Una part dels turcmans que habitaven al N de la serralada del Köpet aprofitaven a l’estiu les pastures muntanyenques, mentre que a l’hivern conduïen els ramats cap al N, als campaments nòmades veïns. Molts ramaders, que portaven una economia mixta a les ribes de l’Amu-darià, a la regió de Dargan Ata, tenien un sistema de transhumància diferent: a la primavera no duien els ramats a les terres conreades sinó que els deixaven tot l’any a les arenes del desert; durant aquesta estació, només es dirigien a l’oasi els membres de cada família encarregats de llaurar i sembrar; a l’estiu i la tardor, durant la collita, els anaven a ajudar la resta de la família, i a l’hivern, tots junts marxaven de nou cap a les arenes amb els ramats, que estaven sota la vigilància de pastors.

Cal remarcar que les rutes de transhumància depenien directament de la localització de les pastures i de la seva riquesa. Els turcmans de la tribu dels txovdur, per exemple, durant les dècades del 1830 i el 1840 es traslladaren de la península de Mangixlak, a les ribes de la mar Càspia fins a Coràsmia, al baix Amu-darià, i s’instal·laren als límits de l’oasi. Ja a final del segle XIX, la ramaderia conservava només un paper complementari dins de la seva economia. Els campaments d’hivern dels txovdurs que continuaven practicant la ramaderia es trobaven al voltant del seu principal nucli de població: la fortalesa de Porsi-kala, on hi havia també un mercat. Amb l’arribada de la primavera, els ramaders aixecaven aquests campaments i conduïen els ramats lluny de l’oasi. Alguns grups de txovdurs tenien el campament d’estiu a la depressió de Sarikamix, mentre que altres grups, durant aquesta època, es dirigien a les regions limítrofes amb la península de Mangishlak i més enllà, cap a les costes de la mar Càspia. A la tardor, quan començava la migració d’ocells cap al S, els txovdurs tornaven a la residència d’hivern, prop de Porsi-kala. En general, la diversitat de les condicions naturals feia possibles diferents maneres de combinar la ramaderia amb l’agricultura, per la qual cosa, el sistema de pastura dels animals variava segons els llocs.

Una part dels ramaders deixava els ramats al desert durant tot l’any. Aquesta era la veritable ramaderia nòmada. Fins i tot en aquest cas l’amo del ramat i la seva família podien abandonar el desert en determinats períodes per les causes més diverses i deixar el bestiar a cura de pastors. Al final del segle XIX i començament del XX, els nòmades que vivien al Karakum permanentment o durant llargs períodes constituïen una tercera part de la població turcmana de l’Akhal, un immens territori al peu dels contraforts septentrionals de la serralada del Köpet. Aquests ramaders nòmades o seminòmades del desert es caracteritzaven per practicar una transhumància en el sentit meridià, del S cap al N i a l’inrevés. A la primavera començava el moviment cap al S. Al mes de març, els ramaders es traslladaven dels campaments d’hivern a les pastures d’estiu, on habitualment es quedaven un mes i mig o dos mesos, fins que l’herba fresca es marcia. A les pastures de primavera tenia lloc la cria dels ramats ovins; llavors arribaven els amos dels ramats, juntament amb tota la família, les iurtes i les pertinences domèstiques. Quan arribaven, el període de cria havia acabat, i els ramaders munyien les ovelles i les cabres i les esquilaven. Cada grup disposava d’unes pastures de primavera determinades, que es trobaven sempre als mateixos llocs. Això no obstant, durant els anys de secada passaven el període de primavera als campaments d’hivern o, més rarament, a certa distància dels campaments nòmades d’estiu.

Al final del mes de maig o començament de juny, els ramaders i les seves famílies es traslladaven a les pastures d’estiu i tardor juntament amb els ramats d’ovins i de camells. Vivien aquí cinc mesos o més, fins a final d’octubre. Després de l’esquilada d’ovelles de la tardor, amb les primeres glaçades, començaven a desplaçar-se cap al N, a les pastures d’hivern. La distància de transhumància de les diverses estacions i per als diferents grups de ramaders no era mai la mateixa. Als campaments d’hivern, els ramaders s’hi solien quedar de tres a quatre mesos. Per a les estades d’hivern triaven llocs protegits del vent, on creixés herba amb abundància per als ramats i no fos difícil aplegar llenya. Cada família o grup disposava d’un lloc específic per a passar l’hivern que, com els pous de les pastures d’estiu i tardor, sovint rebia el nom de l’amo o de la unitat tribal. Al Karakum, la transhumància en sentit meridià no era en absolut una norma general. La distància i la direcció dels recorreguts dels ramaders nòmades era determinada per la presència d’aigua i aliment per al bestiar. Així, la major part de campaments nòmades situats a l’entorn dels takirs amb possibilitat de gaudir de reserves d’aigua, feien alhora de residència d’estiu i d’hivern als seus propietaris. A les zones elevades de sòl pedregós de la part del Karakum enllà de l’Unguz, els ramaders mantenien el bestiar al mateix territori tant a l’hivern com a l’estiu. Alguns ramaders que vivien en aquesta zona, a l’hivern recorrien de vegades curtes distàncies per traslladar-se cap al S dels campaments d’estiu, en els sorrals.

Els sistemes de transhumància dels ramaders turcmans que vivien al Turkmenistan occidental tenien algunes particularitats. Els seus campaments d’estiu es trobaven a la regió de les muntanyes del Gran Balkhan, lloc on passaven set o vuit mesos l’any. Amb l’arribada de l’hivern es traslladaven en direcció meridional, als rius Atrak i Gorgān, a les ribes dels quals hi havia una rica vegetació. Durant l’estiu, el ramat bevia l’aigua dels pous, mentre que a l’hivern s’alimentava als rius. Aparentment, caldria esperar que els ramaders es dirigissin als rius precisament a l’estiu, quan la necessitat d’aigua és més gran (com passava a la Mongòlia central i la septentrional, on a l’estiu els ramaders s’aplegaven als rius i als llacs). Però els turcmans que portaven el bestiar a pasturar al Karakum, a l’estiu s’allunyaven dels rius a causa dels tàvecs i les mosques, que no deixaven viure els animals. La mateixa regularitat es podia observar al Kizilkum, on els kazakhs tenien els ramats tot l’any. Aquí, encara als segles XIX i XX, cada grup tribal disposava dels propis pous i pastures d’hivern i estiu,marcats per fronteres naturals. Amb els canvis esta-cionals de llocs de pastura, els ramaders intentaven conservar les pastures de tardor i hivern més importants per a l’hivern. Durant l’estiu, les ovelles de cap manera no podien pasturar vora dels oasis costaners, on la humitat els podia ocasionar inflamació de pulmons. Les ovelles necessiten aire sec i fresc, i suporten perfectament la calor de l’estiu. Abūl Ghāzī; explica que en temps passats, quan l’Amu-darià “desembocava al Mazaderan (la mar Càspia)..., durant la primavera els habitants es traslladaven als terrenys més elevats; [més tard], quan apareixien les mosques i els tàvecs, aquells qui posseïen ramats es traslladaven als pous, que es trobaven gairebé a dos dies de camí del riu; quan els insectes desapareixien, tornaven a les vores del riu”. Els mongols que habitaven al Tsaidam, a l’estiu també allunyaven el bestiar dels terrenys pantanosos i el duien a les muntanyes per evitar les mosques, els mosquits i els tàvecs que castiguen especialment els camells.

La vida dels pastors i la cura dels ramats

La vida del pastor estava sotmesa al ritme de la transhumància o del nomadisme. Així, al Karakum, durant un llarg període les ovelles havien de pasturar de nit: a l’hivern, de desembre a febrer, perquè entressin en calor amb el moviment i no es congelessin, les ovelles es treien a pasturar a la nit i durant el mes que precedia la cria, pasturaven a la nit més temps de l’habitual. A la primavera, a l’època en què s’havien de munyir, també practicaven la pastura nocturna. Munyien les femelles de dia, i pasturaven fins que es feia fosc; després el ramat descansava. El pastor també reposava, després d’haver-se lligat amb una corda a una ovella domesticada: si les ovelles començaven a dispersar-se, l’ovella lligada, que volia seguir el ramat, estirava la corda i despertava el pastor. A mitjanit, o més tard, el pastor feia aixecar els animals i els posava novament a pasturar. Després de la sortida del sol el pastor conduïa el ramat cap al pou on es trobava l’“aul”. Allà l’esperaven, cap al migdia, per a munyir les ovelles i alimentar els corders. Quan arribava la calor de l’estiu, la pastura nocturna era també totalment justificada, ja que permetia que els animals reposessin durant el dia. La major part de l’any, el pastor vivia a l’aire lliure: suportava la calor de l’estiu i el glaç de l’hivern. Per refugiar-se temporalment en cas de mal temps, es construïa cabanes amb branques d’arbustos. Els pastors, encara avui, dormen a l’aire lliure, sobre un feltre i coberts amb els propis vestits.

Aconseguir aigua és una de les tasques de més responsabilitat que recauen sobre el pastor. El ritme i la necessitat d’aigua de les ovelles varia segons el període de l’any. A la tardor, quan la calor disminueix, cau la pluja i l’herba creix, es pot abeurar les ovelles dia sí dia no. A mitjan setembre, quan als matins cau la rosada i comença a fresquejar, el bestiar necessita aigua cada tres dies, i per això es pot allunyar 8 o 10 km del pou. A l’octubre, amb l’inici de les glaçades, les ovelles beuen un cop cada tres o quatre dies, i s’allunyen més de 15 km del pou. Gradualment, els intervals van creixent, i les ovelles passen de cinc a set dies sense beure; en conseqüència, els animals poden allunyar-se cada cop més dels pous, i els pastors els condueixen cap a les zones on les ovelles es van alimentar la primavera anterior, a començament del mes de març.

A l’hivern, si no hi ha neu i l’herba és seca, les ovelles han d’anar als pous cada dos o tres dies. Si neva, els animals no necessiten beure, perquè en tenen prou de llepar la neu. Quan les nevades són abundants, igual que durant l’estació de pluges primaverals (al març i l’abril), en què l’herba és fresca i sucosa, les ovelles només han de beure un cop cada 10 o 15 dies. Això fa que la dependència dels pous no sigui tan gran, i permet que els pastors se n’allunyin fins a 50 km, aproximadament, un dia de camí en camell. Al Karakum, aquesta distància es considerava la frontera natural dels terrenys de pastura, ja que els ramaders no gosaven allunyar-se més del pou, encara que les condicions fossin extremament favorables. En general, quan fa un bon hivern i una bona primavera, ben bé fins a començament d’abril, els ramaders intenten aprofitar els terrenys de pastura més allunyats dels pous. Si neva a l’hivern, els mongols del centre del Gobi s’apressen a conduir els ramats a pastures totalment mancades d’aigua, i hi viuen fins que l’aigua o l’aliment s’acaben.

Amb l’arribada del bon temps es va reduint gradualment el radi de transhumància, ja que el bestiar necessita beure més sovint. Al final d’abril i començament de maig comença la calor, i les ovelles ja no són conduïdes més lluny de 10 o 15 km dels pous, on tornen dia sí dia no per beure. Al matí el ramat beu i descansa al pou, i al vespre és conduït a pasturar. A ple estiu, quan la calor és més intensa, les ovelles han de beure diàriament. Cap a mitjan juny i fins al final de setembre, el bestiar mai no pastura més lluny de 5 o 8 km del pou, i abeura dues vegades al dia. Els animals pasturen durant la nit i al matí tornen per beure als pous. Durant el dia descansen. Quan la calor baixa, les ovelles s’abeuren un altre cop i més tard, quan el sol es pon i comença la fresca, els animals tornen als terrenys de pastura on s’alimenten durant tota la nit.

Quan arriba la tardor, el bestiar ja no necessita beure tant i la transhumància permanent allarga els recorreguts. El cicle de pastura es repeteix cada any, sempre en estricta dependència de la necessitat d’abeurar-se dels animals i l’existència de reserves d’aigua. Aquest règim de pastura i abeuratge dels ramats és el resultat de l’experiència secular dels ramaders adaptats a les condicions de desert. El canvi estacional del radi de transhumància permet conservar i aprofitar al màxim les pastures. El desplaçament del bestiar pel desert és permanent. Habitualment, els pastors mai no estan més de tres o quatre dies al lloc on han establertels campaments temporals, tot just el temps que els animals poden pasturar per les zones dels voltants. Tot seguit canvien de lloc. Presumiblement, aquest sistema de ramaderia del desert es va desenvolupar milers d’anys enrere, ja que el fet de mantenir els ramats als sorrals, prop dels pous o dels dipòsits d’aigua, era absolutament natural per a una gent observadora i acostumada al treball, que vivia colze a colze amb el desert.

L’experiència de moltes generacions s’endevina en les tècniques tradicionals utilitzades per a abeurar els animals als pous. Les ovelles són conduïdes als dipòsits d’aigua en grups petits, de 30 a 50 caps. Al Karakum, per a poder obtenir l’aigua dels pous s’ha aprofitat des de fa molts anys la força del camell (i més rarament la de l’ase). Lliguen una llarga corda a un sac de pell que fan servir per a pouar l’aigua, i l’altre extrem de la corda l’estaquen a la sella de l’animal. El camell és allunyat del pou, arrossega la corda i el sac puja ple d’aigua. Per a abeurar els animals fan falta com a mínim dues persones: l’una condueix el camell, mentre que l’altra va buidant l’aigua del sac de pell a un abeurador de fusta o d’obra. Les ovelles i els camells del desert, per altra banda, estan habituats a l’aigua salada.

L’època més difícil i dura de la vida del ramader és la de la cria de les ovelles, que té lloc a començament de la primavera, el mes de març. Alguns grups de ramaders feien criar els animals als campaments d’hivern, altres tenien el costum de canviar de lloc perquè les ovelles parissin en un indret més còmode i protegit del vent. Durant aquesta època, tots els membres de la família del rama-der es trobaven amb el ramat, i cadascú tenia encomanada una tasca. Per tal que els anyells no es refredessin, els tancaven durant un mes en uns refugis preparats especialment. El bestiar jove, durant aquest període, es treia a pasturar amb les ovelles, que encara no es munyien perquè havien d’alletar els anyells.

Al cap d’un mes, començaven a munyir les ovelles i les poques cabres que de vegades hi havia al ramat. En funció de les condicions climàtiques i l’abundància d’herba fresca als terrenys de pastura les munyides es podien prolongar durant un mes o un mes i mig, de manera que solia coincidir amb el període d’estada a les pastures de primavera, prop dels campaments d’estiu. Tradicionalment, entre els criadors de bestiar oví de l’Àsia central eren les dones les que munyien. De generació en generació, es transmetia la tècnica senzilla i segura per dur a terme aquesta tasca de manera organitzada: tibaven una corda llarga i gruixuda entre dues estaques clavades a terra, i de vegades enterraven els extrems de les cordes aterra. Al llarg de la corda, a intervals regulars, s’hi fixaven curts cabestres per fermar les ovelles. Els animals es col·locaven a tots dos costats de la corda en dues fileres encarades i les dones, seguint la part exterior de les files, assegudes a la gatzoneta, anaven munyint una ovella rere l’altra. Mentre durava el període de munyides, les dones elaboraven productes làctics, com ara formatge i mantega, que emmagatzemaven per tenir provisions.

Aquesta era també l’època de l’esquilada d’ovelles i moltons, un treball que anava a càrrec dels homes. Lligaven les potes de l’animal i l’estiraven a terra. En temps passats esquilaven manualment, amb llargs ganivets de ferro que fabricaven els artesans locals i cada propietari duia a terme l’esquilada de manera independent. Després de l’esquilada ja podien desplaçar-se els ramats cap als campaments d’estiu però abans d’abandonar les pastures de primavera, els pastors feien passar tot el ramat entre dues fogueres perquè la força sagrada del foc purifiqués els animals i els deslliurés de qualsevol desgràcia. El darrer període dur de la ramaderia era l’esquilada de la tardor. Es duia a terme al setembre, al campament d’estiu, i esquilaven tant els animals adults com els més joves. A la tardor calia afanyar-se per esquilar els animals el més ràpidament possible, ja que el temps era cada dia més fred i, si l’esquilada s’allargava massa, el bestiar desproveït de la llana podia refredar-se i morir; calia que a les ovelles els tornés a créixer la llana abans que comencés el fred. Per tal d’accelerar el treball, els ramaders unien les seves forces. Tots els que en sabien s’ajuntaven per esquilar successivament les ovelles de cada un d’ells. El treball no era remunerat, però l’amo convidava generosament aquells que l’havien ajudat a esquilar el bestiar. Els ramaders benestants, de vegades, llogaven esquiladors experimentats per a l’esquilada de la tardor. En aquest cas, el treball era remunerat en forma de llana: el treballador rebia una desena part de la llana obtinguda.

Els productes ramaders

La cria d’animals domèstics a les zones de deserts i subdeserts freds, a més de ser la font de matèries primeres per a la indústria i els productes alimentaris del mercat, té un important paper en l’existència i la vida dels pobles ramaders. La ramaderia del desert es considera molt rendible perquè representa relativament poca feina, ja que el ramat es queda tot l’any als terrenys de pastura i els ramaders no han de gastar forces preparant provisions d’aliment. Als pastors no els cal vigilar que els animals no entrin en terrenys conreats. Tanmateix, dur els ramats a pasturar al desert requereix un treball físic considerable, una gran experiència i uns coneixements especials. Els ramats d’ovelles, habitualment, són formats per 400 o 500 caps de bestiar, una quantitat raonable que permet trobar aliment i aigua. A les bones pastures, els ramats poden tenir fins a 600 o 700 caps. Un sol pastor i un ajudant, que solia ser un membre de la família del pastor mateix, sovint la seva dona, eren els encarregats de vigilar el ramat. Cada pastor disposava d’un o dos gossos d’atura. Els ramaders que passaven tot l’any o la major part de l’any amb el seu ramat ajudaven els pastors a buscar aigua per al bestiar i a construir les cledes.

La llana i la pell

De mitjana, d’una ovella s’obtenen anualment entre 3 i 4 kg de llana. Les ovelles que pasturen al desert o a l’estepa produeixen una llana d’una qualitat considerablement superior a la de les ovelles estabulades. Des de temps antics, els ramaders fabriquen teixits sòlids i calents de la llana d’ovella. Les dones filaven a mà, com un treball quotidià més, cargolant el fil al fus, i també teixien amb un senzill teler amb el qual treballaven a l’aire lliure, assegudes a la gatzoneta, tibant els fils horitzontalment, arran de terra. A Mongòlia la filatura manual casolana es va perdre al segle XIX, a causa de l’abundància de teles barates importades de la Xina, però la llana per fer mitja es continua filant a moltes famílies. Al Karakum i al Kizilkum els nòmades acostumen a elaborar unes catifes senzilles i molt còmodes, sense pèl, anomenades “palas” o “kilims”, teixides amb gruixuts fils de llana. Aquest tipus de catifes estan molt esteses entre els ramaders de l’Àsia mitjana i a les zones del voltant, tot i que no són habituals a la Sibèria meridional ni a Mongòlia. Els turcmans i els kazakhs del S fabriquen unes catifes de pèl, anomenades “khali”, amb les quals guarneixen les parets i el terra dels seus habitatges. Amb teixits fets de pèl guarneixen també les bosses que fan servir habitualment per a carregar els objectes.

La ramaderia ha ideat també altres productes indispensables per a la vida nòmada, com els feltres fabricats amb llana d’ovella. Els feltres, que cobreixen la iurta, protegeixen de la xafogor i impedeixen que l’aigua de la pluja s’infiltri dins. La tècnica de manufacturar el feltre la coneixien ja abans els nòmades escites. Les catifes de feltre, que s’estenen a terra per seure i dormir, fan que l’habitatge sigui més càlid i confortable. També es fan amb feltre bosses de formes variades, gualdrapes per als camells, cobertes per a la sella dels cavalls i gorres. Els mongols aprecien molt les botes i les mitges de feltre, que protegeixen eficaçment dels freds hivernals, així com els coixins per a dormir. El feltre més valorat, a tot arreu, era el de color blanc, que simbolitzava la puresa i la generositat.

La llana de camell, per la seva banda, es recull durant l’època de la muda, al començament o a la meitat de l’estiu, segons la regió. Anualment, un camell bactrià produeix fins a 12 kg de fina i llarga llana, que es destina a fabricar teixits; el dromedari dóna de 2,5 a 3 kg de llana anuals. Els turcmans solen destinar els teixits fabricats amb llana de camell a les bates que vesteixen els homes. A més, de la llana dels camells en fan també cintes per a ús domèstic i les cordes per a lligar les cúpules de les iurtes. Els mongols utilitzen la llana de camell per a fabricar mantes.

La pell dels moltons s’utilitza per a fabricar roba d’hivern, abrics i pellisses. Els mongols es fan les seves bates d’hivern amb pell de moltons joves. Els kazakhs i els mongols vestien pantalons de pell de be girada, amb la llana per la part de dins. Els kazakhs dels deserts i els subdeserts eurasiàtics portaven també aquests pantalons a l’estiu, perquè afirmaven que la pell també els protegia de la calor. El mateix pensaven els turcmans de les seves gorres tradicionals, fetes amb pell de be. Antigament, en comptes de flassades de llana es feien servir capes fetes amb pedaços de pell de be ben treballada. Les pells de be, esteses a terra, servien també de llit i també serveixen de pastera per a la massa i d’estovalles per al menjar. Amb pells senceres, cosides, es confegeixen cuiros per a guardar-hi els productes làctics.

Els productes làctics

Durant l’època de munyida, es consumeix en fresc la llet d’ovella (i també de manera secundària les de camella i euga), però primordialment se’n fan tota una colla de derivats susceptibles de llarga conservació per a les èpoques en què falta la llet. Els productes de la llet d’ovella, sobretot abundants durant el període de primavera i estiu, tenen un paper fonamental en la dieta dels ramaders. Tot i que el període de la munyida de les ovelles no sobrepassa mai els dos mesos i mig, un ramader amb prou bestiar pot elaborar i acumular provisions importants d’una gran varietat de productes làctics.

Els més importants dels derivats de la llet d’ovella, sovint barrejada amb la de camella, són el formatge i el mató. Però també és important el iogurt, que s’obté per fermentació làctica de la llet mitjançant l’acció de bacteris dels gèneres Lactobacillus i Streptococcus. El iogurt es pot menjar directament, usar-lo com a condiment de diferents plats o beure’l diluït amb aigua (beguda que els turcmans anomenen “gatik” i els kazakhs i els mongols, “airan”). Els mongols aprofiten fins a tal extrem els productes de la llet que fins i tot del xerigot n’obtenen un aiguardent anomenat “arkhi”. Els ramaders de l’Àsia mitjana que es van convertir a l’islamisme no produeixen aquesta beguda perquè l’islam prohibeix l’alcohol.

Els ramaders de les estepes i els deserts d’Euràsia elaboren un formatge sec de llet d’ovella en forma de petites boles o cubs que es guarden i es transporten molt còmodament. Per elaborar-lo, s’escorre la llet quallada per separar-ne el xerigot i es fa assecar al sol la massa espessa que en resulta. Aquest formatge es pot guardar durant força temps i és una bona provisió per als mesos d’hivern. Abans de consumir-lo, el submergeixen a l’aigua, i n’obtenen un nutritiu aliment semblant a la llet agra d’ovella. Els mongols elaboren també formatge de la llet de cabra.

La llet de camella és molt nutritiva. La camella d’una gepa produeix de 10 a 15 l de llet diària, amb el 4% de greix; la de dues gepes en dóna una mica menys, de 5 a 8 l diaris, però la seva llet és més greixosa, conté el 4,4% de greix. Els turcmans beuen la llet de camella fresca, i hi afegeixen aigua per obtenir una beguda excel·lent per calmar la set, el “txal”. Els kazakhs fan amb la llet de camella un preparat semblant al “kumís”, la beguda fermentada de llet d’euga tan apreciada pels nòmades de l’estepa. Al Karakum, on l’aigua dels pous sovint no és apta per al consum humà, els turcmans apaivaguen la set amb la llet de les camelles.

L’elaboració de la mantega ha estat sempre un treball de dones. Dempeus, batien amb un bastó la llet quallada que omplia un sac de pell penjat d’un trespeus o d’una barra fixa durant una hora i mitja o dues hores. També es podia fer sacsejant endavant i endarrere el sac sostingut pels extrems, mètode que practicaven assegudes a terra. La mantega obtinguda així s’emmagatzemava fosa; per als turcmans i els kazakhs, la mantega fosa no era només un aliment sinó també un excel·lent remei, les propietats curatives del qual augmentaven amb el temps.

La carn

L’aliment preferit dels ramaders és la carn. Per als turcmans i els mongols, la millor carn és la de be, mentre que els kazakhs aprecien tant o més la de cavall. A Mongòlia, consumeixen amb relativa freqüència la carn de camell; d’un camell bactrià gran, se’n poden obtenir fins a 800 kg de carn. Segons un antic costum, els hostes dels nòmades reben el cap d’un corder sacrificat en honor seu. L’hoste no se’l menja sencer: en pren per a ell una pessigada i reparteix la resta entre els comensals. Dels corders adults de la majoria de races del desert, se n’obtenen de 30 a 50 kg de carn, mentre que les ovelles en donen de 20 a 35 kg; les ovelles amb “kuirik” tenen, a més, de 8 a 13 kg de greix. La carn és consumida, bàsicament, durant les estacions fredes. Fa molt de temps que els ramaders tenen el costum de preparar carn per a l’hivern, i a final de la tardor maten el bestiar (els mongols ho fan en començar les primeres gelades). Les dures condicions de vida del desert i la dependència dels capricis de la natura han dictat forçosament el comportament ascètic dels ramaders. Ni els ramaders més rics no es permeten menjar carn cada dia. Els turcmans, els kazakhs i els mongols mengen, habitualment, la carn bullida. Els mongols, de vegades, la mengen estofada (“bodak”). No la deixen bullir gaire, i la consumeixen gairebé sense sal (la sal, la posen al te verd amb llet).

Dels diversos sistemes que existien per a conservar la carn, el més senzill era assecar-la al sol. Per fer això, enfilaven grans trossos de carn en un bastó o en una corda. Els mongols són molt hàbils per fer assecar rodanxes de carn al gel; aquesta carn, seca, es conserva de dos a tres anys. També guardaven la carn ja rostida: la posaven al ventre del corder i la cobrien de sèu per rostir-la. En el ventre del corder, la carn crua també s’hi podia conservar força temps, tallada juntament amb el sèu a trossos petits i ben salats. El ventre farcit de carn, el cosien.