Els conflictes de gestió i els problemes ambientals als deserts i subdeserts freds

El progrés de la desertització

A grans trets, el procés de degradació de les terres desèrtiques, anomenat desertització, és un procés força universal al qual no ha estat aliena l’acció dels humans i del seu bestiar. El procés de desertització, que es manifesta en l’empobriment i, de vegades, en la total desaparició de la vegetació, en la destrucció i la salinització del sòl i en l’aparició de dunes mòbils, com també en l’argilització i la takirització dels estrats superiors del sòl, és similar per a totes les zones de deserts freds, i es pot observar, pràcticament, arreu on la pressió antròpica s’intensifica. Tanmateix, és al domini dels deserts freds asiàtics, per raó de la seva antropització antiga i intensa, on es manifesta amb més contundència, i és per això que rebran una atenció especial.

L’increment de la pressió ramadera

Els mamífers ungulats, tant si són salvatges com domèstics, influeixen de manera molt significativa en les pastures dels deserts freds. El pasturatge afecta la producció (en termes de biomassa), l’estructura, i la composició de la vegetació desèrtica. L’impacte sobre la vegetació no és determinat tan sols pel consum dels animals, sinó també pel fet que aquests calciguen les pastures. L’excés de consum o de trepig, sovint associats, condueix a la regressió i la pèrdua de qualitat de les pastures. En canvi, quan el pasturatge no és excessiu, la vegetació pot recuperar-se gràcies a la formació de brots joves; un pasturatge moderat pot, fins i tot, augmentar la productivitat de la pastura.

Encara més, com que les comunitats vegetals s’han anat organitzant en un llarg procés de coevolució amb els mamífers herbívors, es poden trobar nombrosos exemples que demostren que l’absoluta absència d’ungulats pot conduir al deteriorament de les pastures més que no a la millora de la seva qualitat. En els sorrals asiàtics, per exemple, la manca de pasturatge pot ocasionar la formació d’una escorça compacta composta de la molsa Tortula caninervis (=T. desertorum), líquens i algues que intercepta l’aigua de les precipitacions atmosfèriques. Com a resultat, les plantes herbàcies, incloses les gramínies o la ciperàcia Carex physodes, poden desaparèixer. Gradualment es van degradant a continuació els arbustos, com els sacsaüls (Haloxylon) i els “kandims” (Calligonum). D’una manera anàloga, a l’estepa i també, en part, als subdeserts, l’absència de gramínies afavoreix el creixement de geòfits, és a dir, plantes dotades de rizomes o de bulbs, i de plantes crasses, amb tiges i fulles gruixudes; alhora, es redueix la presència de gramínies i altres herbàcies valuoses des del punt de vista nutritiu. Aquests fenòmens, però, estan més lligats a la manca total del trepig i de l’efecte de les peülles que no pas a l’absència de consum de la pastura. Quan la superfície del sòl és calcigada moderadament per les peülles dels animals, el terreny s’estova i afavoreix el creixement de moltes espècies de desenvolupament ràpid. D’aquesta manera, en alguns llocs de pasturatge moderat, l’acció de les peülles compensa l’efecte negatiu del consum de pastura per part dels ungulats. És evident, però, que un augment desmesurat de la pressió de pastura provoca una regressió irreversible de la pastura i la degradació del sòl. Per aquest motiu, una economia ramadera correcta al desert ha de comportar un aprofitament equilibrat del territori, i els caps de bestiar no haurien de superar els màxims determinats per a cada tipus de desert i subdesert.

Els mètodes tradicionals de ramaderia al desert tenien en compte aquestes regles. Lamentablement, però, la regressió irreversible de les pastures a la franja de deserts freds de l’Àsia central i la mitjana és cada cop més habitual, tant pel creixement desfermat del nombre de caps de bestiar com per la desaparició gradual de les tradicions ramaderes. L’excés de pastura és ja un perill greu que amenaça les repúbliques ex-soviètiques de l’Àsia mitjana, perquè el pas dels ramats a mans privades a partir de les respectives independències (1992-93) ha tingut lloc en un moment en què l’antic sistema de control i planificació s’ha destruït sense que encara n’existeixi un de nou.

Els ramats que pasturen al desert s’abeuren en pous (ordinaris o artesians) situats en llocs que es veuen afavorits per la poca fondària a què s’hi troba el nivell freàtic. A mesura que els millors terrenys de pastura són posats en regadiu i aprofitats per a l’agricultura, els ramaders es veuen obligats a conduir els seus ramats cap a zones menys productives. És evident, doncs, que com més escassa sigui la vegetació i més lent el creixement, més gran ha de ser el territori necessari per a alimentar la mateixa quantitat de bestiar. Així, cada vegada hi ha una àrea més extensa sotmesa a la pressió del pasturatge. Aquesta situació s’agreuja per l’erosió que pateix el sòl, ja que el de les zones del desert menys productives està poc fixat per les plantes. La reducció de la coberta vegetal condueix a la destrucció dels sòls, i a la formació de dunes d’arena mòbils. El mecanisme de desertització antròpica descrit, que també es dóna als deserts càlids, és resultat de la pressió i la competència entre ramaders i agricultors per obtenir unes terres més fèrtils proveïdes de la humitat suficient. De fet, l’àrea total de terreny conreat es manté sense grans canvis, mentre que l’àrea destinada a pastures augmenta, tot i que la qualitat, és a dir, la capacitat d’alimentar una determinada quantitat de caps de bestiar, disminueix notablement.

La situació és preocupant perquè en moltes zones aquest mecanisme arrossega en espiral cada cop més territoris, i cada any es desertitzen noves i extenses superfícies. Així, a Calmúquia, una república autònoma de la Federació Russa situada a la regió subdesèrtica de la Ciscàspia, en una vintena d’anys (del 1970 al 1990) ha esdevingut desert al voltant d’un 13% de tot el territori, mentre que de les terres utilitzades com a zones de pastura, el percentatge de les dunes de sorra supera el 30%, quan abans representaven només entre el 2 i el 3%.

El desert de la Patagònia, com la majoria de deserts i subdeserts temperats del món, ha estat molt modificat pels humans, tot i que els canvis més profunds sobre les poblacions animals i vegetals no s’han posat de manifest immediatament. No queda cap tros del desert intacte, ja que la influència dels humans s’ha estès pertot arreu i la topografia suaument ondulada presenta molt pocs enclavaments aïllats. Tan sols s’ha pogut reconstruir la seqüència d’un dels factors negatius que operaren en el passat, l’erosió. Aquesta és l’amenaça més greu que afecta les reserves del desert de la Patagònia. La vegetació baixa i esclarissada, freqüentment sobrepasturada, contribueix a la inestabilitat del sòl i en algunes ocasions ha donat lloc a fenòmens erosius força espectaculars. Les àrees més erosionades són les de la província de Santa Cruz, que també són les que suporten una quantitat més gran de bestiar. Als sòls de grava i a les extensions d’arena hi ha diversos camps de barkhanes i àrees de dunes fixes. Les àrees que pateixen una erosió activa més intensa, però, són les llengües de sorra (“lenguas”) que cobreixen fins al 25% de l’àrea de Santa Cruz. Les llengües de sorra es disposen en estretes bandes paral·leles als vents dominants del l’W. Tan sols a les valls més aïllades i prop de la costa, on la topografia fa canviar la direcció dels vents, no s’hi troben llengües de sorra. Com que tant els animals salvatges com els domèstics són sensibles al més subtil canvi en la vegetació, els responsables de les àrees protegides s’han vist obligats a solucionar els problemes de l’erosió. A les àrees protegides de la Patagònia això s’ha intentat diverses vegades ressembrant o bé estabilitzant la sorra, però cap d’aquests dos mètodes no ha resultat del tot efectiu. Només en alguns casos s’ha cercat un sistema per a reduir el nombre de caps de bestiar.

L’avanç de les dunes

La relació entre formació de dunes mòbils i activitat ramadera és coneguda des de l’antigor. No és tan sols que el bestiar, pasturant i calcigant les pastures, destrueixi la coberta vegetal de pastures que fixa la sorra amb les arrels. La necessitat de llenya per al propi ús del ramader i per a vendre’n a la ciutat ha provocat ja d’antic la desaparició dels arbustos a les zones properes als poblats, als pous i als millors llocs de pastura. Com a resultat, els sòls sorrencs s’han denudat, s’han erosionat i les seves partícules s’han posat en moviment sota l’acció del vent. Per altra banda, si els nòmades no han respectat com calia els deserts freds, tampoc no ho han fet els habitants dels oasis. L’origen dels arrengleraments de barkhanes que s’estenen al llarg de les ribes de l’Amu-darià s’explica per la nombrosa població que s’aplega a l’oasi amb què llinda el riu. La població sedentària ha practicat aquí, des de fa molt temps, una destrucció salvatge de la vegetació: hi han pasturat els ramats i hi han tallat la llenya.

Les dunes mòbils del SW del desert de Kizilkum, per exemple, ocupaven una extensa àrea al N del curs inferior del riu Zeravshan. Al final del segle XIX i començament del XX es va poder observar que la sorra havia avançat cap al S i cobria antics terrenys de conreu. Les barkhanes mòbils envoltaven per totes bandes l’oasi del Karakul i en molts llocs es veien cases en ruïnes semicobertes per la sorra, caravanserralls, tombes i arbres morts. Un grup de poblats de l’oasi estava completament cobert de sorra. La mateixa ciutat de Karakul, gran i pròspera en un passat no tan llunyà, al començament de segle XX s’havia convertit en un poblet de pocs habitants, gairebé enterrat a la sorra. Les arenes cobrien, d’any en any, les terres conreades de l’oasi de Zeravshan, fent-ne fora els habitants. Des de l’any 1868, la zona de Ramitan va ser devastada per la sorra, i els seus 16 000 habitants van haver d’abandonar els camps i les cases per instal·lar-se a Khiva. La sorra arribava gairebé fins a Bukhara. La raó d’aquesta acció devastadora de la sorra era sempre la mateixa: la destrucció de la vegetació, especialment dels sacsaüls, que fan la funció de mantenir fixa la sorra. Només en una regió de la vall de Fergana, en la qual la superfície de sorra no era gaire extensa, del 1910 al 1924, van quedar colgades per la sorra 400 ha de terra de regadiu mentre que al conjunt de la vall, una setantena de poblats i milers d’hectàrees de terres de conreu van seguir el mateix camí i van acabar sota la sorra.

No hi ha cap testimoni que permeti suposar cap intent deliberat, per part dels nòmades o dels habitants dels oasis veïns del desert, per minimitzar el seu impacte destructiu sobre l’entorn; el més versemblant és que no arribessin a capir les conseqüències que comportava la seva forma de vida. Els ramaders certament es preocupaven per mantenir les pastures, però només en termes d’assegurar l’aliment per als seus ramats. Al cor dels deserts del Karakum i el Kizilkum, encara avui dia es pot veure algun sacsaül solitari de formes sorprenents: els ramaders no els van tallar perquè els consideraven sagrats, lligats a forces sobrenaturals. No va ser, doncs, un pensament pràctic i previsor, sinó la superstició més pura, la que va evitar l’acció de la destral.

L’estudi de l’aprofitament racional dels recursos naturals del Karakum no s’inicià fins a la ocupació per l’imperi Rus, en particular a partir del 1912, quan la Russkoe Geograficeskoe Obscestvo (Societat Geogràfica de Rússia) fundà un centre d’investigació científica del desert a Repetek, a l’actual Turkmenistan. Aquesta institució, que va continuar investigant després de la revolució russa del 1917, va aplegar una interessant experiència pel que fa a la fixació de les dunes per mitjans mecànics i sembrant herba. Desenes de científics a Moscou, a Sant Petersburg (llavors Leningrad) i a Aixgabad estudiaren la possibilitat d’utilitzar racionalment el desert. Al Turkmenistan encara avui treballa el Çöller Instituti (Institut del Desert), dintre del sistema de la Türkmenistan Ilimlar Akademiyasi (Acadèmia de Ciències de Turkmenistan). Aquest treball d’investigació, extens i minuciós, ha donat alguns fruits positius. Als límits meridionals del Kizilkum, al llarg de més de 100 km, durant els anys trenta i quaranta es va plantar una ampla franja d’arbustos, que impediren que la sorra s’estengués cap a les terres de regadiu dels oasis de Karakul i Bukhara. El 1950 es van fixar amb sembres d’herba i plantacions d’arbres 55 000 ha de dunes a l’Uzbekistan i 11 000 al Turkmenistan.

La creixent sedentarització dels nòmades

Actualment creixen amb gran rapidesa nombrosos assentaments nous arreu de la zona de deserts freds de l’Àsia. La seva infrastructura està poc desenvolupada i el subministrament de béns de primera necessitat és insuficient. Les famílies, fins i tot aquelles que no estan directament lligades a l’activitat agrícola, es veuen obligades a tenir cabres i ovelles i, com a conseqüència de tot això, els deserts que envolten els poblats del Turkmenistan, de l’Uzbekistan o del Kazakhstan, s’han empobrit tant que pràcticament només hi subsisteix una espècie vegetal, l’harmalà (Peganum harmala), i encara perquè no és comestible. L’esmicolament del sòl desèrtic porta a la formació de dunes i de barkhanes inestables i el vent provoca tempestes de sorra que fan encara més dura la vida, ja no excessivament confortable, en aquests pobles.

A Mongòlia, durant les dècades dels cinquanta i els seixanta, la construcció de nous poblats, anomenats “somons”, ha estat un fet molt habitual. Els centres de subministrament centralitzats, tot i que de manera imperfecta, i la presència d’electricitat va fer que famílies senceres d’arats, els ramaders mongols, se sentissin atrets per aquests pobles, s’hi traslladessin amb les seves iurtes i sovint també amb els seus ramats i s’instal·lessin al seu voltant. Les conseqüències d’un sobrepasturatge no tardaren a manifestar-se. Els deserts pedregosos propers als poblats de les valls del peu de l’Altai mongol i del Gobi començaren a adquirir els trets propis de la hammada extremament àrida del Gobi transaltaic, on és impossible de mantenir els ramats a causa de la total manca d’aliment.

Al Gobi meridional, sovint es formen focus de desertització a l’entorn de petits oasis, d’1 km2 aproximadament, on les aigües subterrànies són molt a prop de la superfície i fins i tot hi ha surgències. En aquests llocs, s’hi desenvolupen prats humits o aiguamolls, i la vegetació és representada principalment per gramínies i ciperàcies que formen una atapeïda catifa verda. No és sorprenent que els pastors duguin a aquestes zones les ovelles i les cabres i les hi mantinguin. Si el ramat és massa nombrós o el període que romanen a l’oasi és massa prolongat ovelles i cabres consumeixen tota la producció vegetal i destrueixen per calcigament l’horitzó superior del sòl. El resultat és un immediat descens del nivell freàtic i la formació de takirs herbacis que, en no rebre aigua de manera periòdica, comencen a salinitzar-se i es converteixen gradualment en autèntics solonetz.

La gran fauna en perill

Al desert de Gobi, el problema de la conservació dels oasis desèrtics és cada dia més evident però resulta de difícil solució. Els oasis són utilitzats com a lloc d’abeuratge pels ungulats salvatges, que, a les regions interiors del Gobi, com el Gobi transaltaic, superen en nombre, considerablement, els ungulats domèstics. El fet que els oasis siguin ocupats pels ramats fa que els animals salvatges es vegin privats de fonts d’aigua natural. A més, als petits oasis del Gobi, l’efecte d’un pasturatge excessiu es manifesta molt ràpidament. Les cabres, a més de trepitjar la capa vegetal, fan malbé els brots joves dels arbres i arbustos, i quan la vegetació llenyosa no es regenera, té lloc una destrucció gradual de la biota de l’oasi.

Els conflictes entre la ramaderia i els ungulats salvatges

La competència dels ramats domèstics amb els animals salvatges fou la causa de l’extinció de moltes espècies d’ungulats. El bestiar domèstic guanya, per norma general, la guerra lliurada amb els animals salvatges. Un exemple molt il·lustratiu és la història de la desaparició del cavall de Przewalski (Equus przewalskii). Antigament, aquest cavall es podia trobar des de la Xina nord-occidental i Mongòlia occidental fins al Kazakhstan occidental, però quan el viatger rus Nikolai M. Przewalski el descobrí l’any 1879, habitava només algunes regions poc poblades de l’Àsia central, com ara Jungària (entre l’Altai mongol i la serralada del Tian oriental). Els anys de la dècada dels quaranta, quan novament fou explorada la regió on s’havia trobat aquest cavall salvatge, l’àrea que habitava s’havia reduït a la meitat amb relació a la que ocupava quan fou descrita per primer cop aquesta espècie. Els darrers testimonis fiables de la presència en aquella regió del cavall de Przewalski daten del final de la dècada dels seixanta.

La reducció de l’antiga àrea de distribució d’aquest cavall podria estar lligada al procés d’aridització gradual de l’Àsia central i la consegüent reducció del seu hàbitat natural. Malgrat tot, la raó principal de la catastròfica disminució del nombre d’aquests animals durant el segle XX fou la competència interspecífica amb els ramats de bestiar domèstic per trobar reserves d’aigua. Els ramaders es llançaren a ocupar el Gobi de Jungària després de la Segona Guerra Mundial i es desenvolupà també una desfermada caça a la qual serviren de cortina de fum els prolongats conflictes interètnics que llavors se succeïren en aquest territori. És interessant constatar que els cavalls domèstics mongols no són descendents del cavall de Przewalski. Si s’ha de jutjar pels relats de la gent més anciana, els arats havien intentat, en temps passats, de creuar els cavalls salvatges amb els domèstics deixant cobrir eugues domèstiques per sementals salvatges i capturant després els poltres híbrids en estat salvatge. Als mongols, però, no els van agradar aquests cavalls híbrids perquè resultaven de mal muntar i eren difícils de governar.

El cavall de Przewalski només és un exemple de la llarga llista de conflictes sorgits entre els humans i els seus ramats i els ungulats salvatges del desert. Cal remarcar que els humans han perseguit sense compassió els ungulats salvatges perquè els consideraven una amenaça natural per als ramats, i han comès així un cruel error. La influència que exercien sobre les plantes els animals domèstics i els salvatges és substancialment diferent. En iguals condicions de pressió, és a dir, amb el mateix nombre de caps, la regressió de les pastures succeeix molt més ràpidament amb el pasturatge d’ovelles domèstiques que amb el de saigues (Saiga tatarica). Les ovelles pasturen en grups compactes i trepitgen la vegetació amb molta més força que les saigues, que es mantenen en grups reduïts, amb distàncies més grans entre les unes i les altres. A banda d’això, el ventall de plantes que la saiga aprofita com a aliment és molt diferent al que aprofita l’ovella. Mentre que els animals domèstics s’estimen molt més les espècies de gramínies que creixen en llocs determinats, les saigues, si poden triar, deixen les gramínies com a última opció; les plantes que més consumeixen són espècies de les famílies de les quenopodiàcies, asteràcies i brassicàcies.

La cacera abusiva

El nombre d’ungulats salvatges als deserts i subdeserts freds i la seva significació econòmica són tan importants que cal regular de manera racional la caça destinada a l’obtenció de carn. En aquest context, és molt il·lustrativa la història de la població de saigues als subdeserts de l’Àsia. La saiga (Saiga tatarica) és un animal que fou contemporani dels mamuts i dels rinoceronts llanuts; durant la darrera glaciació habitava les grans extensions de les estepes-tundra fredes d’Euràsia. Encara als segles XVII i XVIII es podia trobar des de les estepes i els subdeserts dels peus dels Càrpats, a l’W, fins a Mongòlia i la Xina occidental a l’E. Pel N, arribava fins a Kíev i es trobava també a la Sibèria meridional. No obstant això, al segle XIX la saiga gairebé va desaparèixer de l’Europa oriental a causa dels sobtats i ràpids assentaments humans a les estepes i el seu nombre es va reduir radicalment a Àsia. En la majoria dels casos, només va sobreviure a les zones dels subdeserts. L’any 1919, quan a Europa només subsistia a les regions subdesèrtiques més verges del baix Volga, a la Ciscàspia, i a Àsia tan sols petits grups isolats als subdeserts del Kazakhstan i de Mongòlia, una estricta llei soviètica en va prohibir totalment la caça. Tanmateix, la saiga es reprodueix amb molta facilitat: una femella pareix anualment dues cries. La prohibició de la caça va permetre un ràpid creixement de les poblacions existents i ja als anys quaranta al Kazakhstan, hi habitaven al voltant de 400 000 saigues, i a l’àrea europea unes 50 000. Als anys seixanta el nombre total de saigues va arribar a ser de dos milions de caps, que ocupaven una superfície de 2,5 milions d’ha. Es va aixecar la prohibició de caça, però només per a organitzacions que gaudien de permís estatal. Durant els anys següents, el nombre de saigues de la Unió Soviètica es va mantenir en el mateix nivell.

Les gaseles perses o “djeirans” (Gazella subgutturosa), un altra espècie d’antílop que habitava els deserts de l’Àsia, no tingueren tanta sort. Tot i que aquesta gasela es reprodueix amb tanta rapidesa com la saiga, els seus hàbits i les seves dimensions més petites la fan molt més vulnerable. Quan és empaitada per automòbils o motocicletes, la gasela persa té el costum de travessar el camí i col·locar-se a poca distància de l’automòbil, convertint-se, així, en un blanc massa fàcil; a més, no és tan ràpida com la saiga. Tot i la prohibició, la caça furtiva continua reduint seriosament el nombre de gaseles perses dels deserts de l’Àsia mitjana i el Kazakhstan. Només en algunes zones del Gobi, aquest animal és encara una espècie nombrosa. Hi ha alguns exemples positius de la cria de gaseles perses en granges especials. El nombre d’aquests antílops es recupera molt ràpidament, i es podria restablir gairebé del tot si es posés fi radicalment a la caça furtiva.

Per desgràcia, actualment, amb la desintegració de l’antiga Unió Soviètica, la caça d’ungulats al desert, no legislada, amenaça amb l’extinció total dels “djeirans” a l’Àsia mitjana. També hi ha grans problemes amb les saigues, que van començar a disminuir al començament de la dècada dels noranta. És imprescindible prendre mesures urgents i efectives per a protegir i recuperar aquests valuosos animals. Lamentablement, no és fàcil guanyar la batalla a la caça furtiva. Són necessaris, no sols els acords corresponents entre els joves governs independents que han nascut de l’antiga Unió Soviètica, sinó també, i és encara més important, una millora de les condicions materials d’aquells pobles. La deplorable situació econòmica és el factor principal que empeny els habitants dels deserts freds asiàtics, de les petites ciutats i els poblats, a prendre les armes i llançar-se a la caça dels ungulats salvatges.

El trasbals de les grans obres hidràuliques: el cas de la mar d’Aral

El ràpid creixement de la població concentrada als oasis i al llarg de les riberes, fa indefugible la necessitat d’augmentar la producció d’aliments i crear nous llocs de treball. Per a aconseguir-ho, cal ampliar les superfícies cultivades i, per a això, alhora, és imprescindible construir nous sistemes d’irrigació, especialment canals que desviïn l’aigua dels rius (que, en aquests àmbit, no són de cap manera ni nombrosos ni cabalosos!) cap a les noves terres de conreu. Tot això, òbviament, no deixa de causar trasbalsos importants en el funcionament dels ecosistemes. El cas de la mar d’Aral pot ser pres com a paradigmàtic.

Les aigües foraviades

La manca d’aigua potable és el factor limitador fonamental per la presència d’éssers humans al desert. No és sorprenent que la història de la conquesta de les zones desèrtiques pels humans sigui la història dels intents d’aprofitar de la millor manera (que no sempre ha estat la més racional) els escassos recursos d’aigua existents. La majoria de rius del desert neixen a les muntanyes, on recullen els seus cabals, i quan arriben a la plana, o bé es perden entre les sorres, com succeeix amb molts rius a les zones perifèriques del desert del Takla Makan, o van a morir a algun llac endorreic, entre els quals destaquen la mar d’Aral i el llac Balkaix. Per norma general, aquests rius porten un gran nombre de partícules en estat de suspensió (l’aigua de l’Amu-darià és de color xocolata) i a les regions en les quals, per una raó o altra, el curs de l’aigua és més lent, com quan entra als llacs, aquestes partícules de sorra, argila o llim es queden dipositades al fons del riu. La massa del material dipositat pel riu pot ser tan gran, que arriba a formar una mena de dics que poden desviar el riu del seu curs.

Tot i que el desenvolupament de les civilitzacions a les zones de deserts freds està estretament lligat, tal com ja ha estat indicat, a la irrigació i, per tant, a l’alteració del règim hidrològic dels territoris humanitzats, els treballs d’irrigació duts a terme d’ençà del 1960, tant per la seva intensitat com per l’extensió dels territoris ocupats, no tenen precedents. Particularment la desviació a gran escala dels cursos naturals dels rius per a la irrigació de nous territoris a les antigues repúbliques medio-asiàtiques de la Unió Soviètica, que va tenir lloc al començament de la dècada dels seixanta.

En el marc d’una economia planificada i centralitzada va néixer aquell pla tan grandiós com forassenyat que pretenia convertir el desert en un ‘jardí florit’, i al qual es van destinar immenses quantitats de recursos. Les principals fonts d’aigua potable eren l’Amu-darià i el Sir-darià, que desembocaven a la mar d’Aral, com també nombrosos pous artesians. El primer dels grans canals derivats de l’Amu-darià a Turkmènia, el Krasnovodsk, es començà a construir l’any 1950, per a irrigar la part occidental del Karakum, i va permetre posar en regadiu un milió d’ha. Es va irrigar un tros de desert del centre de la vall de Fergana i l’important territori de l’estepa Golodnaia, a l’Uzbekistan. Entre el 1961 i el 1986 l’àrea de terres irrigades a l’Uzbekistan es multiplicà per 1,3, al Kazakhstan per 1,6 i al Turkmenistan per 2,3. L’aportació d’aigua dels rius que desembocaven a la mar d’Aral, que s’havia mantingut constant amb un cabal a la desembocadura de 120 km3 l’any, cap a la meitat de la dècada dels seixanta havia baixat fins a valors d’entre 7 i 11 km3 per any i, més tard, durant alguns anys, cessà completament. Al mateix temps, només a l’Uzbekistan, l’extensió total dels canals d’irrigació i drenatge assolí 180 000 km, 4,5 vegades la llargada del diàmetre del globus terrestre a l’equador. Mentrestant, mentre el volum de la mar d’Aral està baixant catastròficament i l’àrea que ocupa disminueix any rere any, a la seva conca s’han format nombroses masses d’aigua noves. Un total de 19 embassaments inunden gairebé 300 000 ha de terra que es podrien aprofitar com a pastures i, en part, per a l’agricultura.

Lamentablement, les conseqüències ecològiques del nou règim hidrològic no han estat en absolut beneficioses. La mineralització de l’aigua dels llacs formats recentment no para de créixer. Així, si al començament de la dècada dels seixanta, el contingut de sals de l’aigua del Sarikamix era d’entre 3 i 4 g/l, al final dels anys vuitanta era ja d’entre 12 i 13 g/l, i continua augmentant de manera gradual. A més de l’elevada mineralització, el contingut de plaguicides, fenols i metalls pesants de l’aigua del Sarikamix, l’Arnasaisk i altres llacs semblants és molt elevat. En algunes d’aquestes masses d’aigua, com al Sarikamix, hi viuen nombrosos peixos, però es recomana no menjar-los a causa de l’elevat contingut de restes d’agroquímics presents als seus teixits.

Un dels sistemes hidràulics moderns més espectaculars a la zona dels deserts freds de l’Àsia mitjana és el canal del Karakum, que comença a l’Amu-darià, més amunt de la ciutat de Kerki, i s’estén cap a l’W al llarg de més de 1 200 km. El canal era destinat a irrigar els territoris adjacents, a proveir d’aigua algunes ciutats i a la navegació. Fins a cert punt, aquests objectius s’assoliren, però la construcció del canal provocà, al mateix temps, greus conseqüències ecològiques. El curs del canal, en gran part del seu recorregut, no té cap revestiment, raó per la qual una part considerable de l’aigua es perd per filtració i inunda les zones desèrtiques adjacents. Aquest procés continuat de pèrdues es veu reforçat per fuites accidentals, o de vegades planejades, que se succeeixen de tant en tant, de grans quantitats d’aigua dels dipòsits principals, com també pels treballs de les dragues que, en redreçar o aprofundir el canal, contínuament ple de llim, expulsen a la riba grans masses de llot.

A la zona inundada que s’estén pels costats del canal al llarg de 25, 30 o fins i tot 50 km, s’observa una considerable elevació del nivell de la capa freàtica. Aquests canvis són fàcilment constatables simplement fixant-se en la profunditat a la qual es troba l’aigua dels pous. En alguns, situats molt a la vora del canal, l’aigua es trobava abans a 20 m de profunditat, mentre que ara es troba tot just a 1 m de la superfície. A moltes regions per on passa el canal, les aigües subterrànies estan fortament mineralitzades i l’evaporació a la superfície és molt intensa; la combinació d’aquests factors es tradueix en un bombeig que extreu l’aigua del fons cap a la superfície i satura el sòl de sals. A la zona del canal del Karakum, aquesta segona salinització ha afectat milers d’hectàrees de terres que en el passat havien estat relativament fèrtils. Es calcula que l’àrea dels territoris que han sofert aquest tipus d’inundacions, en un grau o altre, és de 10 milions d’ha.

Als nous estanys que es formen, tant d’aigua dolça com salabrosa, hi creixen plantes típicament hidròfiles com el canyís (Phragmites australis) i la boga (Typha minima). A les ribes són habituals plantes com la sesquera (Saccharum [=Erianthus] ravennae) i els tamarius (Tamarix), que en zones més seques són reemplaçats per l’arç de camell (Alha-gi persarum), Karelinia caspica i nombroses quenopodiàcies suculentes dels gèneres Salsola, Climacoptera, Suaeda, etc. Als embassaments i als estanys de desguàs de la zona dels canals del Karakum, s’hi troben nombrosos ocells aquàtics, especialment ànecs (família dels anàtids), entre els quals abunden l’ànec griset (Anas strepera) i el xibec (Netta rufina), com també ràl·lids, com la fotja (Fulica atra), la polla d’aigua (Gallinula chloropus), el rascletó (Porzana parva), la picardona (Porzana pusilla), etc.

Les conseqüències del nou règim hídric instaurat, no s’acaben, però, amb l’aparició d’un gran nombre de nous estanys i la formació de terrenys inundats o humits a vastes zones del desert. És evident que l’aigua dels cursos superiors i mitjans dels rius desviada per a la irrigació i altres objectius econòmics no arriba, a la pràctica, a la part baixa del riu. En conseqüència, tots els ecosistemes (tant els naturals com els creats pels humans), pateixen un greu deteriorament, ja que el seu funcionament normal, i fins i tot la seva existència, depenen de l’aigua dels rius.

Els deltes perduts

Així, a les parts baixes de l’Amu-darià i del Sir-darià pràcticament ha desaparegut un ecosistema únic, el “tokai”, un bosc relicte de ribera que durant el Terciari cobria vastes superfícies, però que amb l’aridització climàtica del Pliocè es conservà només a les planes d’inundació d’aquests rius i, en menor extensió, d’altres de l’Àsia mitjana. El “tokai” depèn absolutament del règim hídric, i és representat per arbres baixos, principalment algunes espècies de pollancres (Populus) i salzes (Salix), per arbustos com Elaeagnus turcomanicum i tamarius (Tamarix) i, en els espais oberts, per gramínies gegants com el canyís (Phragmites australis), la sesquera (Saccharum ravennae), etc. Es tracta d’espècies perfectament adaptades a inundacions repetides, que poden prolongar-se dos o tres mesos i anar seguides d’estiatges i fortes secades. Resisteixen bé les baixes temperatures de l’hivern i la calor de l’estiu. El cicle de desenvolupament del “tokai” dura al voltant de 50 anys, i està estretament lligat a les desviacions del curs dels rius, que sovint són obstruïts pels dipòsits al·luvials i han d’obrir nous cursos en altres direccions. A la plana d’inundació de l’Amu-darià els “tokais” començaren a patir la manca d’humitat a partir de l’any 1962, quan a la part superior del riu es va començar a omplir l’embassament de Nurek i es van acabar les grans crescudes del riu. A l’inici dels anys setanta les crescudes desaparegueren totalment. Aquests darrers anys, el percentatge de matolls i arbres secs als boscos de “tokai” ha arribat al 50% a molts llocs i, en alguns, fins al 85%. Els “tokais” han desaparegut, pràcticament, de tota la riba de l’Amu-darià, i han estat reemplaçats per comunitats halòfites.

La disminució del cabal del riu provoca la transformació irreversible dels deltes, allà on els rius entren als llacs. Pot servir d’exemple el curs inferior del riu Ile, que aboca gran part dels seus cabals al llac Balkaix. Encara als anys trenta, l’àrea total del delta de l’Ile superava els 8 000 km2, i presentava una atapeïda xarxa de braços petits i grans, de crescudes d’aigua i llacs envoltats de jonqueres. Als llacs del delta anaven a fresar moltes de les espècies de peixos que habitaven al llac Balkaix. A les jonqueres trobaven refugi més de 200 espècies d’ocells i algunes desenes d’espècies de mamífers. Al començament del segle XX encara era habitual trobar-hi tigres (Panthera tigris). Fins a la dècada dels seixanta, l’ondatra o rata mesquera (Ondatra zibethicus) es caçava regularment, i s’aconseguien al voltant d’un milió de pells cada any. Les prades negades del delta de l’Ile eren molt importants des del punt de vista econòmic, ja que s’aprofitaven com a prats de dall i donaven de 3 500 a 4 500 kg de fenc per ha.

Els llacs evaporats

Les pernicioses transformacions sofertes pel delta del riu Ile es posaren clarament de manifest durant els anys setanta, quan es va començar a omplir l’embassament de Kaptxagai, construït al curs mitjà d’aquest riu. La superfície de regadius de la conca va augmentar i, el que és més important, la despesa d’aigua per unitat de superfície irrigada es va duplicar. Aquest conjunt de fenòmens, que coincidiren amb un període de baixos cabals, van fer que l’any 1990, al delta de l’Ile, s’assequessin aproximadament el 40% dels estanys, i que l’àrea de prats inundats es reduís en un 65 o un 70%. La productivitat d’aquests prats es va reduir a una cinquena part i la collita de fenc no superà els 700 kg/ha. Com a conseqüència de tot això, sorgiren seriosos problemes per proveir d’aliment els ramats de bovins. La franja de terra assecada a les ribes meridionals de les ribes del Balkaix va assolir 8 m d’amplada. A causa de la forta salinització, les jonqueres començaren a ser desplaçades pels salobrars.

Els processos d’assecament i desertització assoliren dimensions prou rellevants als territoris que tocaven directament a la mar d’Aral. La disminució del cabal d’aigua que rebia de l’Amu-darià i el Sir-darià (i alguns anys la manca total d’aigua) va fer que el nivell de la mar baixés 15 m, i la superfície d’aigua, que havia estat de 66 000 km2, és ara de 32000 km2. A la immensa àrea que abans era el fons de la mar es van formar terrenys naturals totalment nous. En origen, el sòl era molt salí, i els paisatges que es van posar al descobert es presentaven com ‘solontxacs pantanosos’. Més endavant, aquests s’han anat transformant de manera gradual, segons la composició litològica dels sediments: en els llocs ocupats per sediments lleugers, els solontxacs pantanosos se salinitzen i es transformen, primer, en els anomenats ‘sòls marins’, on la coberta de sorra és transportada pel vent, i posteriorment, en complexos arenosos desèrtics amb autèntiques barkhanes. En els llocs on els sediments del fons són més pesants, els processos eòlics no són tan importants com els halogeoquímics; en aquests casos, els solontxacs pantanosos, a través d’una sèrie d’estadis intermedis, es transformen en els anomenats solontxacs takiritzats, per acabar com a takirs o sòls de solonetz-solontxac.

El sòl dessecat és ràpidament poblat per determinades plantes. Al principi, a les ribes encara humides de la mar en retirada, hi creix la vegetació halohidròfila de quenopodiàcies, amb cirialera herbàcia (Salicornia europaea) i salats (Suaeda). Més tard, a mesura que el fons es va assecant, als llocs on es forma una crosta de sal ja no hi creix cap mena de planta. Però als llocs on hi ha un règim periòdic d’infiltració d’aigua al sòl (sobretot durant la tardor, en el període de pluges, i durant la primavera, amb la ràpida fosa de la neu) disminueix el contingut de sals, i creixen encara quenopodiàcies com Atriplex sphaeromorpha, zigofil·làcies com Nitraria schoberi, més rarament la composta Karelinia caspica i poques plantes més.

La sobtada disminució del cabal de l’Amu-darià i el Sir-darià, acompanyada del descens del nivell de la mar d’Aral, van fer que els llits d’aquests rius comencessin a funcionar com a rases de drenatge, afavorint la ràpida desertització de les terres adjacents. Pràcticament tot al llarg d’aquests rius, les terrasses al·luvials i els aiguamolls es van transformant en deserts i en takirs. El contingut d’humus d’aquests sòls decreix i, per tant, perden fertilitat.

La salinització desfermada

La salinització és un veritable problema per a les terres de conreu irrigades dels deserts freds. Apareix com a resultat de la combinació de la insuficiència de l’aigua (que és, a més, fortament mineralitzada) i l’elevada evaporació. Per a desenvolupar qualsevol tipus de conreu en aquestes condicions és imprescindible, en primer lloc, fer-hi arribar una quantitat d’aigua suficient per a rentar el sòl i, en segon lloc, tenir un sistema de drenatge que expulsi dels camps l’aigua excessivament carregada de sals. La construcció i el manteniment dels sistemes de drenatge requereix grans esforços i elevades despeses.

Lamentablement, quan s’amplien les terres d’irrigació, això no sempre es té en compte, sobretot durant els primers anys, quan els sòls encara no estan gaire salinitzats i la qualitat dels sistemes de drenatge no es manifesta tan clarament en les collites. Passats uns anys, però, els efectes d’un mal drenatge es fan evidents. A mesura que augmenta la salinitat del sòl, augmenta també la necessitat d’aigua que, sovint, és insuficient; les collites disminueixen i les despeses addicionals no sempre estan justificades. Al final, moltes d’aquestes terres s’abandonen i gradualment es converteixen en desert. Ja no es tracta, però, del desert original, sinó d’un desert nou ple de rases, amb sòls fortament salins i amb una capa vegetal molt degradada o, sovint, totalment destruïda. Els recursos animals i vegetals d’aquests territoris extremament pobres ja no poden ser aprofitats pels humans de cap manera, tot i que abans de la irrigació eren zones amb pastures bones i relativament productives. En el cas que el drenatge sigui satisfactori, la salinització de les noves terres es retarda, però finalment sempre acaba succeint perquè l’aigua mai no és suficient per a rentar el sòl.

Les terres irrigades al voltant del mar d’Aral, per exemple, estan exposades a una ràpida salinització. L’aigua provinent d’aquestes terres conté una gran quantitat de sals i components de diferents fertilitzants minerals i plaguicides. S’acumula als sistemes de col·lectors però, d’allí, aproximadament un 60% de l’aigua retorna als rius, cosa que representa un problema addicional per a les poblacions que aprofiten l’aigua del curs inferior del riu. L’aigua restant es dispersa directament pel desert o, a través de grans canals especials, va a fer cap a les depressions naturals, on s’acumulen noves masses d’aigua; només a la conca de la mar d’Aral són més de 2 000, que ocupen una superfície aproximadament 7 000 km2 (gairebé la del llac Ontario). La major part d’aquestes masses d’aigua són petits estanys amb una superfície que no sol superar 1 km2. Però n’hi ha de més grans. És el cas, per exemple, del llac Arnasaisk (que, en realitat, és un sistema de llacs), que es va formar al N de la cadena de Nurgatau, a la zona del solontxac d’Aidar, com a conseqüència de l’acumulació en una depressió de l’aigua drenada provinent de les terres irrigades a la riba esquerra del curs mitjà del Sir-darià. Aquesta massa d’aigua ocupa una àrea que oscil·la entre 1 700 i 2 300 km2, i té un volum de 12,5 a 20 km3. El més gran dels llacs formats per l’acumulació de l’aigua provinent dels drenatges dels regadius de l’Àsia mitjana és el Sarikamix, que s’estén per una antiga depressió prop del marge sud-oriental de l’altiplà d’Ustiurt. La seva àrea oscil·la entre 2 500 i 3 000 km2, i té un volum de 20 a 26 km3. El llac s’alimenta exclusivament de l’aigua de drenatge provinent dels regadius de la riba esquerra del curs inferior de l’Amu-darià. Antigament, en aquest mateix lloc existia ja un llac que s’alimentava de les aigües de l’Amu-darià, i precisament a través de l’antic Sarikamix i l’Uzboi va néixer el lligam periòdic amb la mar Càspia. No cal dir que l’aparició de l’actual Sarikamix i del sistema de llacs de l’Arnasaisk és el resultat del nou règim hidrològic.

Les alteracions en el règim hídric que ha provocat l’activitat humana a les zones de deserts freds, es manifesten clarament en el balanç salí, que ha experimentat unes transformacions substancials i que, sovint, ocasiona problemes tan greus com els que resulten de la insuficiència o l’excés d’aigua. En particular, com ja s’ha esmentat, pràcticament arreu de les regions afectades per la irrigació o properes als canals i els embassaments augmenta el nivell de les aigües subterrànies. Com que aquesta aigua ja és rica en sals minerals, i l’evaporació a la superfície és extraordinàriament intensa, els sòls pateixen una forta salinització secundària. Al Turkmenistan, per exemple, els sòls salins ocupen més de 400 000 ha, i a l’Uzbekistan, més d’1,2 milions d’ha. A la vall de Fergana, que havia estat molt fèrtil en el passat, la salinització afecta el 84% del territori, el 7% del qual és fortament salí. Al mateix temps als territoris sotmesos a intensa desertificació, el nivell freàtic davalla, els cabals dels rius disminueixen com també el nivell dels llacs.

Els treballs d’irrigació provoquen una intensa migració de sals. Una gran quantitat de sals surten de les terres irrigades pels col·lectors de drenatge. El contingut de sals de les aigües de drenatge és normalment de 2 a 8 g/l, però no poques vegades arriba a 20 g/l. Una hectàrea de terreny pot expulsar de 60 a 70 t de sal l’any amb l’aigua de drenatge. Com que una part important d’aquesta torna al riu, augmenta també la salinitat de l’aigua del riu. Així, per exemple, al curs inferior del Sir-darià, el contingut de sals, representades principalment per sulfats, augmentà de 0,8 g/l el 1960 fins a 2,8 g/l l’any 1985. El contingut de sals de l’Amu-darià també va créixer fortament, tot i que aquí predominen els clorurs. L’abocament al mateix riu de grans quantitats d’aigua de drenatge fa que l’aportació de sals provinents dels regadius sigui considerablement superior al de les que provenen de la capçalera del riu, és a dir, de les regions muntanyenques de la perifèria del desert.

Cal també recordar que, abans que baixés el seu nivell, quan encara rebia les aigües de l’Amu-darià i el Sir-darià, la mar d’Aral feia de receptora final de sals, complint, així, una funció extraordinàriament important per al conjunt del territori de la seva conca. Cada any, amb les aportacions dels rius entraven a la mar uns 21 milions de t de sal. Actualment, aquesta massa de sal es queda a la plana, al terra i als sòls, a les aigües freàtiques neoformades a les zones irrigades i als llacs originats pels cabals dels col·lectors de drenatge. Cal també tenir en compte el desplaçament a la superfície de les sals de les aigües subterrànies, el nivell de les quals puja a totes les regions sotmeses a inundació. Avui, només a la zona del canal del Karakum, al Turkmenistan, entren a la plana, anualment, uns 10 milions de tones de sal, i aquesta quantitat augmentarà, probablement, amb el temps. L’augment de la salinitat dels sòls en aquests immensos territoris fa que molts prats (per exemple, al curs inferior i mitjà de l’Amu-darià) es reguin ja amb aigua fortament salina, més d’1,5 g/l, quantitat que sobrepassa tots els nivells admissibles. L’alt contingut de sals de l’aigua de reg fa que la despesa d’aigua per unitat de superfície s’incrementi, com a mínim, en un 25%. Això provoca el descens de la productivitat agrícola i l’augment de la pèrdua d’aigua per evaporació.

L’alteració del balanç hídric es tradueix en un increment del transport de sal pel vent. Una enorme quantitat de sal del fons sec de la mar d’Aral és transportada així a altres punts dels deserts de l’Àsia mitjana. Segons el tipus de sòl, en un any la sal transportada d’aquesta manera pot variar entre 240 i 36 000 t/km2. La quantitat total de sal que el vent transporta de la superfície que abans era el fons de l’Aral ha estat quantificada per diferents autors amb resultats que no sempre han estat coincidents, però els valors més probables deuen oscil·lar entre 40 i 150 milions de t/any. L’augment de sal transportada pel vent ha fet que a la zona de l’Aral s’hagi incrementat entre 6 i 7 vegades la concentració de sals de l’aigua de la pluja. En alguns casos s’observa a la superfície de les plantes una pols sedimentària salina que els causa greus perjudicis.

En general, la salinització de la major part de terres de conreu dels deserts freds de l’Àsia mitjana ha ocasionat pèrdues significatives en la producció agrícola. Es calcula que a l’Uzbekistan, a causa d’aquesta salinització, s’ha perdut al voltant del 30% del potencial de producció agrícola als regadius; al Kazakhstan, la pèrdua ha estat d’un 30 a un 33% i al Turkmenistan, aproximadament un 40%. Una possible sortida d’aquesta complicada situació és la reducció de l’àrea de terres irrigades, el canvi de les estructures de producció agrícola (reduint, en primer lloc, el conreu del cotoner), la reconstrucció dels sistemes de reg (per aconseguir que siguin més eficients) i la utilització racional de l’aigua del drenatge.

L’emmetzinament ambiental

La intensificació de la producció agrícola als regadius dels deserts freds va sempre lligada a la utilització massiva de fertilitzants minerals, plaguicides i defoliants. Si el control d’aquests productes no és molt estricte, poden produir-se desgavells ambientals considerables. Això és justament el que ha passat al domini dels deserts freds asiàtics.

Els efectes dels fertilitzants i dels plaguicides sobre els ecosistemes

L’ús de fertilitzants minerals durant el període 1960-85, es va multiplicar per 3,7 a l’Uzbekistan, per 3,5 al Tadjikistan i al Turkmenistan ho va arribar a fer per 6,1. Si es compta per hectàrea de terra treballada, les quantitats indicades corresponen a un ús de fertilitzants entre 2,5 a 3 vegades superior l’any 1985 a l’utilitzat el 1960. L’any 1985, al Turkmenistan i al Tadjikistan, es feien servir 250 kg de fertilitzants per cada hectàrea de terra de conreu i, a l’Uzbekistan, 285 kg. Aquell mateix any, a la Federació Russa, per cada hectàrea conreada s’empraven només 96 kg de fertilitzants.

Altrament, als regadius dels deserts freds centrasiàtics, durant els darrers decennis s’han utilitzat plaguicides sintètics de manera totalment desmesurada. Fins a temps recents, entre aquests plaguicides se’n podia trobar de tan perillosos com el DDT i l’hexaclorociclohexà, caracteritzats per la seva gran estabilitat química i per això, susceptibles de conservar-se durant força temps al medi ambient. Tot i que a la majoria de països desenvolupats, l’ús del DDT va estar estrictament prohibit ja al final dels anys setanta, a les repúbliques medio-asiàtiques de l’antiga Unió Soviètica, aquest preparat es continuà utilitzant. La prohibició oficial a l’Uzbekistan no va entrar en vigor fins el 1983, però el DDT es continuava emprant de manera il·legal; com a resultat, el contingut mitjà de DDT als sòls de l’Uzbekistan l’any 1984 superava d’1,5 a 2 vegades els límits de concentració permesos (0,1 mg de plaguicida per kg de sòl), i l’any 1990, els superava ja de 3 a 3,5 vegades. Cal remarcar que aquesta valoració fa referència només a les concentracions de fons. En algunes regions aïllades, el nivell màxim permès era sobrepassat centenars i fins i tot milers de vegades. El rècord més sinistre en la matèria correspon a una regió de l’Andijan on l’any 1988 el contingut de DDT del sòl va superar la quantitat admesa en 2 580 vegades! Tot i que l’any següent la concentració va disminuir, el nivell es va mantenir 34 vegades superior a l’acceptat. Malgrat la prohibició oficial, no es pot excloure que el DDT s’hagi estat utilitzant fins avui dia de manera il·legal als camps centrasiàtics, sobretot si es té en compte que encara n’hi ha acumulades importants reserves que representen un gran perill potencial per a la salut de la població.

En el conreu del cotó, per a preparar els cotoners per poder fer una collita mecanitzada, s’utilitzen defoliants molt tòxics com els anomenats “butifos” (S,S,S, tributiltrifosfat). El seu contingut, no sols als camps de conreu sinó també a les terres no conreades dels voltants (per exemple, a la reserva del Zeravshan, als confins entre Uzbekistan i Tadjikistan), ultrapassa els nivells permesos en desenes, centenars i fins i tot milers de vegades. El seu ús, com també el de pesticides altament tòxics, que es van fer servir als regadius de les repúbliques de l’Àsia mitjana de l’antiga Unió Soviètica durant més de 40 anys, ha provocat danys irreversibles a la naturalesa. Als camps de cotó, el nombre de microorganismes beneficiosos per al sòl va disminuir de tres a sis vegades, i el d’insectes, de sis a deu vegades. A molts llocs, els cucs de terra van desaparèixer totalment, fet gens sorprenent si es té en compte que moren quan la concentració sobrepassa els 28 kg/ha de DDT i que als camps de cotó de l’Uzbekistan, al llarg de tot un seguit d’anys, la concentració mitjana de plaguicides era de 54,4 kg/ha.

Els efectes dels agroquímics i dels contaminants industrials sobre la població

Del sòl, els plaguicides poden passar a les aigües superficials i subterrànies, s’acumulen als llacs i els dipòsits d’aigua, inclosos els que són emprats per a abastar la població. L’augment de concentració de plaguicides a les xarxes tròfiques de molts ecosistemes aquàtics fa que a moltes masses d’aigua els peixos no siguin comestibles. L’acumulació de plaguicides perillosos als teixits dels peixos, alhora, amenaça els ocells piscívors com el pelicà blanc (Pelecanus onocrotalus), el pelicà cresp (P. crispus) i altres espècies poc freqüents. Naturalment, també la salut de la gent que utilitza l’aigua de les reserves contaminades està sotmesa al perill directe. Durant el període de secada d’estiu i tardor, els plaguicides continguts al sòl són arrossegats pel vent juntament amb la pols, i s’estenen fins a grans distàncies. Els plaguicides organoclorats passen molt fàcilment del sòl als teixits de les plantes i d’aquestes als animals domèstics. Si una vaca rep 0,5 g de DDT per kg de pinso, el contingut de DDT en la seva llet pot ser de l’1,5%. A les repúbliques centrasiàtiques de l’antiga Unió Soviètica s’han detectat en més d’una ocasió DDT i hexaclorociclohexans en la llet i els productes làctics derivats. Fins i tot s’han donat casos en què la presència d’hexaclorociclohexà a la llet produïda en alguna de les indústries làctiques de la regió de Coràsmia superava 40 vegades el nivell de concentració admès.

Les conseqüències genètiques de la utilització a gran escala de plaguicides a l’Àsia mitjana encara no han estat prou estudiades, però les dades que es tenen indiquen que un de cada deu nens, a l’Uzbekistan, neix amb malformacions congènites. A la zona de l’Aral, les taxes de mortalitat infantil són extraordinàriament altes. Així, el 1986, en algunes zones de la regió autònoma del Karakalpak, al Turkmenistan, la mortalitat infantil (fins a un any d’edat) superava les 110 defuncions per cada 1 000 naixements; al Turkmenistan era de 58,2‰; a l’Uzbekistan, de 46,2‰. Durant el període del 1970 al 1985, a les repúbliques de l’Àsia mitjana i el Kazakhstan es va posar de manifest un notable augment de mortalitat infantil, tot i que pràcticament a totes les repúbliques restants de la Unió Soviètica, durant aquest mateix període, el percentatge va disminuir. Tenint en compte que el creixement de la mortalitat infantil s’esdevingué en un període de millora general del servei sanitari (augment de les clíniques infantils, cases de maternitat, etc), la raó no pot ser cap altra que l’empitjorament de la situació ecològica i la contaminació química del medi ambient.

Els habitants de les vastes regions colonitzades dels deserts freds tampoc no s’han escapat, malauradament, dels efectes de la contaminació de l’aire i l’aigua provocada pels residus industrials, les plantes elèctriques i els transports. L’extens territori de les terres baixes de la Ciscàspia pateix les influències del complex de gas condensat de l’Astrakhan. L’aigua del llac Balkaix és contaminada per les aigües residuals procedents de la indústria metal·lúrgica: els nivells de coure, zinc, molibdè i altres substàncies nocives superen els nivells estàndard permesos. Gairebé totes les aigües de rius i llacs tenen també un contingut excessiu de fenolsi productes derivats del petroli.

Del buit demogràfic a la sobrepoblació

Tot i que la mitjana de densitat de població a la zona de deserts i subdeserts freds és relativament baixa, als oasis i les regions adjacents de regadiu, la densitat pot ser força elevada. A més, aquestes regions es caracteritzen per un ràpid creixement de la població. En el cas asiàtic, aquest fet que es veu afavorit per la tradició de famílies amb molts fills, un nivell cultural baix i la influència de l’islam, que no tolera el control artificial de la natalitat.

Les modificacions en les pautes tradicionals d’ocupació del territori

El poblament humà de les zones de deserts freds és molt desigual. Des de temps antics i encara ara, els humans poblaren les zones de peu de muntanya on naixien els rius i els terrenys on les aigües freàtiques eren prop de la superfície; és a dir, aquells llocs on era i és relativament fàcil aconseguir aigua potable i on, per tant, és possible regar i treballar la terra. La densitat de població en aquests llocs pot ser molt elevada, i l’impacte dels humans sobre el medi que els envolta és extraordinàriament intens. Ja fa temps que deixaren d’existir paisatges verges en aquestes zones, de les quals seria particularment representativa la vall de Fergana, a l’Uzbekistan; tot és ocupat per terres de conreu, explotades fins als seus límits.

Altres regions del desert, caracteritzades per unes condicions molt dures a causa dels freds hivernals i la pobresa de precipitacions atmosfèriques, estan escassament poblades. En elles, en principi, l’agricultura és impossible i la ramaderia, molt limitada per l’extrema pobresa de la vegetació. Les caravanes de camells i, darrerament els automòbils, només poden travessar-les en comptades ocasions, però, si s’hi troben minerals valuosos, les dures condicions difícilment impedeixen que aquestes terres arribin a ser habitades. Cal dir, a més, que algunes regions de deserts i subdeserts freds que no són habitades pels humans, s’han fet servir com a camp d’experiments de proves nuclears, de vegades realment perilloses per a la biota del planeta sencer. Llocs com Nevada, als Estats Units, la regió de Semei, al Kazakhstan, o la regió nord-occidental de la Xina, han esdevingut tristament famosos pels polígons nuclears que avui dia, per sort, es troben sota terra.

No obstant això, a més de les extenses superfícies extremament àrides i, per tant, gairebé despoblades, i els relativament petits territoris d’oasis molt poblats, on cada parcel·la de terra és conreada des de fa molt temps, a les zones de deserts freds hi ha vastos territoris caracteritzats per unes condicions intermèdies. Les pluges que hi cauen no són suficients per a practicar-hi l’agricultura, però permeten mantenir-hi pastures naturals força productives. Quan es fa arribar l’aigua fins a aquestes regions, amb ajuda de canals d’irrigació, s’hi poden practicar, fins i tot, alguns tipus de conreu especialitzats. Són precisament aquestes regions dels deserts i els subdeserts freds les que pateixen més impactes antròpics, i és aquí, també, on les interrelacions entre els humans i la natura són causa de seriosos problemes, que provoquen sovint veritables crisis, com ha succeït, per exemple, en una ampla regió de les ribes de la mar d’Aral.

L’increment exponencial de la població

La població de les repúbliques asiàtiques de l’antiga Unió Soviètica ha crescut especialment de pressa des dels anys seixanta. Del 1959 al 1970 la població va augmentar en un 45%, mentre que la població total de la Unió Soviètica va créixer només en un 11%. En altres paraules, el ritme de creixement de la població a les repúbliques de l’Àsia mitjana (Uzbekistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Kirguizistan) va ser més de quatre vegades superior a la mitjana de creixement de la població al conjunt de la Unió Soviètica. No és sorprenent que la densitat mitjana de població tingués també un increment significatiu. L’any 1990, la densitat era en aquestes regions de 26 habitants per km2, però en alguns llocs determinats, era força més elevada. Així, per exemple, a la regió de l’Andijan, a l’Uzbekistan, la densitat de població va arribar a 420 habitants per km2 l’any 1990, i s’estima que en 25 o 30 anys aquesta quantitat es doblarà. En algunes regions agrícoles i àrees periurbanes, la densitat de població és ja actualment de 700 o 800 habitants/km2. Cada oasi és una successió gairebé ininterrompuda de pobles allunyats amb prou feines 5 km l’un de l’altre, i ciutats separades menys de 20 km.

El ràpid creixement de la població a les repúbliques centrasiàtiques i el Kazakhstan comportà, forçosament, la necessitat d’augmentar les reserves d’aigua, tant per a les exigències domèstiques com, sobretot, per a la irrigació. Calia també augmentar la producció alimentària i crear nous llocs de treball. La impossibilitat de satisfer del tot aquestes exigències, en unes zones on els recursos d’aigua i de terra són insuficients, ja ha donat lloc a una sèrie de tensions socials i a un considerable empitjorament dels problemes ambientals.

La situació ecològica que en temps recents s’ha creat a la conca de la mar d’Aral ha estat també, en gran mesura, resultat d’una irracional estratègia econòmica de desenvolupament de la regió. Aques-ta estratègia es basà en una agricultura extensiva sense precedents per les seves dimensions d’irrigació de nous territoris i per l’‘especialització’ forçada de les repúbliques de l’Àsia mitjana en el conreu del cotó. Es va considerar que l’increment de la producció de cotó, no solament resoldria del tot el problema d’abastar de teixit la població de tota la Unió Soviètica, sinó que, a més, permetria augmentar l’entrada de divises amb la venda de part de la producció a l’estranger. La producció de cotó va créixer, realment, a un ritme molt ràpid al començament de la dècada dels seixanta. Al principi dels anys vuitanta, però, la producció començà a decaure a causa de la salinització creixent de les terres irrigades, i gairebé a tot arreu començaren a disminuir les collites de cotó. A banda d’això, el manteniment d’extenses àrees amb el monocultiu d’aquesta planta exigia una gran quantitat de plaguicides, defoliants i fertilitzants minerals. La collita del cotó requeria molts braços (així, per exemple, era obligatòria la participació dels estudiants i els alumnes dels cursos superiors) i era una feina dura, mal pagada i perjudicial per a la salut. A més dels camps de cotó, s’estengueren també els conreus d’arròs, que exigeixen enormes quantitats d’aigua.

Malgrat l’augment de la producció agrícola, les esperances de resoldre el problema de la manca de llocs de treball no es van veure realitzades. El nombre absolut de gent que treballaven de manera permanent en activitats agrícoles no va augmentar els darrers decennis, i el percentatge total, fins i tot va disminuir. A l’Àsia mitjana i al Kazakhstan l’agricultura està força desprestigiada entre la població local, que s’estima més treballar a les indústries i, conseqüentment, es concentra als nuclis urbans. D’aquesta manera, les greus errades en aquesta estratègia de distribució de les forces productives no sols van portar a una crisi ecològica a gran escala, sinó que ocasionaren serioses conseqüències socials.

Més difícil és encara la situació que travessa el Turkmenistan. El creixement de la població que s’inicià durant els anys seixanta fou espectacular, quatre o cinc vegades superior al que va experimentar Rússia durant el mateix període. Evidentment, va sorgir llavors la necessitat d’augmentar la producció d’aliments i de crear nous llocs de treball. Com que les possibilitats d’augmentar les superfícies conreades eren molt limitades, l’opció fou concentrar tots els esforços en un programa de millora de les terres de pastura del desert, poc productives, que ocupen una gran part del territori. Malauradament, aquest costós programa es concentrà, a la pràctica, en la creació de més de 3 000 punts d’aigua addicionals mitjançant diferents procediments, sobretot pous ordinaris i pous artesians equipats amb mecanismes d’extracció i distribució de l’aigua que simplificaven el treball dels pastors. En alguns llocs, on els ramaders passaven tot l’any o llargs períodes vora els pous, s’hi construïren poblats permanents. Al final de la dècada del seixanta, al Karakum hi havia 78 punts nous de població fixa. La nova organització del treball ajudava a conservar els ramats en els casos de catàstrofes hivernals, gràcies a les aportacions d’aliment des de l’exterior, en situacions extremes, fins i tot per via aèria. Així, quan el mes de març del 1948, una inesperada nevada va cobrir l’herba fresca, i la vida dels animals es va veure fortament amenaçada; la situació es va salvar amb l’assistència dels avions, que van deixar caure tones d’aliment i salvaren el bestiar de la inanició. Ben aviat es va fer evident, però, que aquests punts d’aigua, instal·lats enmig de terrenys de pastura desèrtics i poc productius, no sols no solucionaven el problema existent sinó que encara l’agreujaven. L’escassa vegetació del seu entorn no era suficient per a alimentar tots els caps de bestiar dels ramats, cada cop més nombrosos, que hi feien cap. A més, els animals destrueixen el sòl, ja de per si molt feble, en trepitjar-lo de manera contínua, i els pastors tallen els pocs arbres i arbustos que hi ha per escalfar-se. Com a resultat, al voltant dels pous es formen zones desertitzades d’1,5 a 2 km de diàmetre, amb tendència a ampliar-se. L’àrea total de terres desèrtiques degradades adjacents als pous supera actualment, al Turkmenistan, els 9 000 km2.