El poblament humà de les selves temperades

L’origen i la diversitat del poblament: el cas de l’Àsia oriental

Com correspon a la fragmentació i dispersió del bioma, els orígens dels grups humans de les diferents àrees de selves temperades del món també són molt diversos, i estan més relacionats amb els grups de les àrees veïnes d’altres biomes que amb els del mateix bioma dels diferents continents —pobles na-dené i amerindis del NW de l’Amèrica del Nord, altres pobles amerindis de la resta de selves temperades americanes, aborígens australians i tasmanians a les d’Austràlia i Tasmània, pobles caucàsics, indoeuropeus i turquesos a les ribes de la mar Negra i, més tardanament, guanxes a les Canàries i maoris a Nova Zelanda—. Possiblement, les primeres selves temperades poblades pels humans foren les sud-africanes, seguides de les euxíniques. Posteriorment es poblaren les de l’Àsia oriental, i després les australianes i tasmanianes i les americanes. Les darreres a ser ocupades, ja en temps relativament recents, foren les insulars de la Macaronèsia i Nova Zelanda.

El poblament humà de tots aquests espais del bioma, però, ha experimentat vicissituds molt variades. Així, si bé al Japó o a les muntanyes costaneres de la mar Negra s’ha caracteritzat històricament per una relativa continuïtat, en altres zones les poblacions assentades de segles han estat desplaçades totalment (Canàries, Tasmània) o gairebé totalment (Amèrica, Austràlia) i en un període relativament curt per una onada de nous colonitzadors. La multiplicitat d’orígens es tradueix també en una multiplicitat de tipologies —en molts llocs amb un predomini clar de les mongoloides— que s’explica perquè les àrees asiàtiques del bioma són, de molt, les més poblades. Les migracions de poblacions d’origen europeu ocorregudes als darrers segles han tingut com a conseqüència el predomini de les tipologies caucasoides a les àrees no asiàtiques del bioma, amb l’excepció de les sud-africanes.

L’anàlisi antropològica dels pobladors

Les evidències arqueològiques i genètiques semblen donar fonament a la hipòtesi d’un doble origen del poblament de l’Àsia oriental pels humans moderns: un grup d’humans hauria anat cap al N, deixant l’Himàlaia i totes les terres altes de l’Àsia central al S, mentre que un altre hauria anat cap al S d’aquestes terres. Després encara hi hagué moviments notables, però, segurament, la primera divisió de camins ja marcà la diferència entre els que actualment són xinesos del N i els del S.

Les dades del registre arqueològic

Les restes més antigues, trobades a Liujiang, a la província xinesa sud-oriental de Guangxi, i que daten de fa uns 67 000 anys, podrien ser representatives d’una onada de pobladors més antiga, arribada pel S, que també hauria contribuït a poblar les illes del SE d’Àsia, Austràlia i el Pacífic. Una segona onada, possiblement més tardana, seria l’origen de la major part de la població actual dels països de l’Àsia oriental, i a més hauria contribuït al primer poblament de l’Àsia septentrional i de tot Amèrica; els testimonis més antics d’aquesta onada, trobats a Sibèria, daten aproximadament de fa 35 000 anys. Les mesures cranianes de les restes fòssils dels nivells superiors de la cova de Zhoukoudian corresponents al Paleolític superior (entre 18 000 i 11 000 anys enrere) s’assemblen més a les dels amerindis actuals que no pas a les dels xinesos moderns; en canvi, les restes més modernes de la cova de Zhoukoudian són morfològicament afins a les trobades a l’illa d’Okinawa, entre Taiwan i el Japó, i a les de la cova de Niah, a l’E de Malàisia, que alguns autors relacionen amb restes australianes antigues. Malgrat que l’escassetat del registre fòssil pot donar lloc a errors d’interpretació, les excavacions arqueològiques que s’estan duent a terme darrerament han aportat molts coneixements, i això fa versemblant la creença que ben aviat serà possible afinar més en les connexions entre troballes.

Les dades de la morfologia actual

Secció vertical i visió frontal d’un ull amb i sense plec epicàntic (a baix i a dalt, respectivament). El plec epicàntic o epicant és un plec cutani que s’estén al costat de l’ull des de la base del nas fins a l’extremitat interna de la cella i que tapa l’angle intern de l’ull i la carúncula donant el característic aspecte d’‘ull de trau’. És molt més freqüent, encara que no exclusiu, en les poblacions de morfologia mongoloide, mentre que és més rar, bé que no tan excepcional com generalment es pensa, en les poblacions caucasoides o negroides, i per això se sol associar amb aquella morfologia, força general entre els pobles de l’Àsia oriental i septentrional, de les illes del Pacífic i entre els pobladors del continent americà.

IDEM, a partir de fonts diverses

La població humana actual de tota l’Àsia oriental comparteix un gran nombre de característiques, especialment pel que fa als trets facials: la cara mongoloide, el plec epicàntic, els pòmuls elevats i el nas petit, els cabells negres, gruixuts i llisos, que rarament emblanqueixen amb l’edat, i la pell clara lleugerament groguenca (xantoderms). També comparteixen l’escassa pilositat del cos, l’anomenada taca mongòlica o taca pigmentària congènita (un nevus gris blavós que amerindis, mongols, japonesos i altres mongoloides tenen a la regió sacra en néixer i que pot desaparèixer alguns anys més tard). Tanmateix, en la distribució d’aquesta morfologia es manifesta un cert gradient de N a S i d’W a E, ja que totes les característiques que en són pròpies es manifesten de manera més atenuada al SE d’Àsia. Pel que fa a l’estatura, la mitjana dels xinesos meridionals és inferior a la dels septentrionals, fet que sembla acomplir la regla que atribueix més robustesa a les poblacions septentrionals que a les meridionals. Si s’accepta que hi ha dues morfologies asiàtiques, una de més marcada i una altra de més atenuada, els seus nuclis respectius s’haurien de situar a les ribes dels dos rius més importants de la Xina: al N el riu Groc (Huanghe) i al S el IangTsé. Aquesta separació es remunta al període Paleolític i s’ha mantingut durant el Neolític fins al present.

Un tret morfològic que ha resultat particularment significatiu per a la història del poblament del continent asiàtic ha estat la dentició. Els estudis de la morfologia dentària dels asiàtics han permès establir dues grans branques entre els pobles mongoloides: sinodonts i sondadonts. Aquesta classificació no permet únicament establir la separació entre dos grans blocs de població en la història del poblament humà del continent asiàtic, sinó també aclarir alguns dels grans desplaçaments d’aquestes poblacions. Així, la sinodòntia és el model dental característic dels mongoloides del N de la Xina, de Mongòlia, del Japó i de l’E de Sibèria, com també dels amerindis, mentre que la sondadòntia és el model dental propi dels mongoloides meridionals del SE d’Àsia, Indonèsia i Polinèsia.

L’estudi de milers de peces dentàries actuals, tant recents com fòssils, ha permès identificar com a sondadonts les poblacions més antigues del Japó (cultura Jōmon) i les dels actuals ainus, xinesos meridionals, pobles del SE d’Àsia i aborígens de les illes Andaman i de Taiwan, mentre que s’han pogut caracteritzar com a sinodonts les poblacions més septentrionals i àrtiques de l’Àsia oriental (xinesos septentrionals, mongols, buriats, japonesos moderns, siberians orientals) i tots els aborígens americans. Segurament, la interpretació d’aquestes característiques peculiars cal cercar-la en la història de totes aquestes poblacions. Els humans moderns primitius del SE d’Àsia, les restes més antigues dels quals s’ha estimat que tenen entre 20 000 i 40 000 anys, compartien amb altres poblacions d’humans moderns un model dental primitiu generalitzat. Tanmateix, a la plataforma de Sonda, llavors emergida, en un moment que se situa entre 30 000 i 17 000 anys enrere, es diferencià un nou model dental, el sondadont, que es propagà entre les poblacions que colonitzaren les costes de l’Àsia oriental fins a les terres del Japó, que aleshores eren connectades al continent, on desenvoluparen la cultura Jōmon. Entre les poblacions que, procedents també del SE d’Àsia, colonitzaren l’interior del continent asiàtic, evolucionà el model dental sinodont, que sembla segur que era una característica molt estesa per la Xina i Mongòlia fa més de 20 000 anys, ja que s’han trobat indicis de la seva manifestació en restes del jaciment de la cova superior de Zhoukoudian, datat de fa 11 000 anys. L’arqueologia revela que ara fa aproximadament 12 000 anys, poblacions sinodonts habitaven el NE de Sibèria, des d’on podien haver passat a Amèrica a través de Beríngia. Segurament fa un parell de mil·lennis, cap al 300 aC, la sinodòntia arribà també al Japó amb una nova onada demogràfica associada a l’entrada de l’agricultura de l’arròs, la metal·lúrgia i els nous models d’assentament, corresponents a la cultura Yayoi. Els nous pobladors, ancessors dels japonesos actuals, anaren empenyent cap al N els pobladors anteriors, de cultura Jōmon, els darrers descendents dels quals serien versemblantment els ainus de les illes septentrionals de Hokkaidō i de Sakhalin.

Les dades de la genètica

En les poblacions, la distribució dels gens segueix un comportament que pot ajudar a explicar la història dels grups humans. Estudiant els components principals dels polimorfismes genètics d’una població s’obté informació orientativa sobre les onades expansives que ha experimentat. A més, comparant la composició percentual dels gens d’una població amb la d’altres es pot establir la distància genètica que les separa, és a dir, el moment en què se separaren com a grups humans distints.

La primera component principal dels mapes asiàtics mostra un gradient d’W a E, amb un origen aparent al Pròxim Orient, que suposadament reflecteix l’expansió que tingué lloc al Neolític a partir del Creixent Fèrtil, una part dels excedents demogràfics del qual —grups humans que segurament parlaven llengües dravídiques— arribaren a l’Índia. El mapa de la segona component principal mostra un gradient de S a N a partir d’una zona d’origen a les estepes. Aquestes dades es podrien interpretar en relació al clima, considerant que les zones septentrionals s’anaren poblant a mesura que el gel s’enretirava, però també es podrien associar a altres moviments migratoris. Hi ha una separació clara en els valors genètics de les poblacions septentrionals i meridionals de la Xina, que segurament es pot interpretar a partir de l’existència de dos centres neolítics, un a la regió meridional, basat en el cultiu de l’arròs (Oryza sativa) i un altre a la septentrional, basat en el cultiu del mill (Panicum miliaceum).

Si s’estudien els arbres de parentiu de les poblacions asiàtiques, la primera diferència que destaca és la que separa els asiàtics del SE de la resta d’habitants del continent, cosa que confirma la sospita que, malgrat els mil·lennis d’història comuna i les migracions consegüents, les diferències establertes durant el Neolític encara subsisteixen parcialment. Dins del grup asiàtic del N hi ha tres subgrups: el que inclou les poblacions de l’Àsia occidental i l’Índia (molt afectades pels successos d’Europa i Àfrica), els habitants de l’Àrtic asiàtic (de poblament més tardà i amb connexions amb els inuits de l’Àrtic americà) i, finalment, el que comprèn els xinesos del N, butanesos, tibetans, japonesos, coreans, ainus, mongols i siberians (que comparteixen una història parcialment comuna).

Les dades de la lingüística

Si bé a la Xina es parlen gran quantitat de llengües, es pot afirmar, sens dubte, que el xinès —pertanyent a la família lingüística sinotibetana— és l’idioma parlat per un major nombre d’habitants del país. Cal remarcar, però, que no hi ha unitat lingüística en les parles de les diferents poblacions xineses —la diversitat és comparable a la de les llengües romàniques o germàniques—, i que les diferències entre algunes variants són tan grans que aquestes resulten inintel·ligibles per a parlants d’altres comunitats lingüístiques xineses; en resum, ni tots els habitants de la Xina parlen xinès, ni tots els qui parlen alguna variant del xinès s’entenen entre ells. La zona que presenta una diversitat lingüística més gran és la costa sud-oriental.

Es classifiquen com a xineses vuit parles o dialectes principals: mandarí, wu, xiang, yue o cantonès, min (septentrional i meridional), hakka i gan, dels quals el mandarí és el més estès, parlat pel 71% de la població de la Xina (prop de 800 milions de persones), i el wu, parlat per un 7,5% (uns 85 milions), és el segon en importància. El mandarí domina al N del Iang-Tsé, amb petites variants regionals, i també es parla al S d’aquest riu, encara que en aquesta àrea també es parlen tots els altres dialectes i, a més, un bon nombre de llengües minoritàries no xineses, tant de la branca tibetobirmana —que, juntament amb les diferents variants del xinès i el karen, formen la família sinotibetana—, com de la família thaiaustronèsica i de la branca mon-khmer de la família austroasiàtica. A la banda septentrional es parlen llengües pertanyents a la família altaica (entre les quals destaca el mongol) i el tadjik, pertanyent a la família indoeuropea. També s’han considerat com a pertanyents a la família altaica —com el mongol, les llengües turqueses o les tunguses— el coreà i el japonès, parlats respectivament a Corea i al Japó.

Es conserven textos escrits en xinès de fa més de 3 500 anys, però és molt difícil inferir-ne com era la llengua parlada perquè l’escriptura xinesa no és fonètica. El fet que es consideri que aquests textos estan escrits, però, en xinès antic es basa, entre d’altres dades, en la presència de manlleus del japonès i el coreà, llengües molt allunyades del xinès però que també n’han emprat, parcialment, l’alfabet, o que s’hi han inspirat per a elaborar el seu propi. La transcripció dels diferents dialectes xinesos (i de les diferents llengües dels pobles més o menys assimilats pels hans, que també empren l’escriptura xinesa) ha presentat, també, molts entrebancs, però en canvi ha facilitat la difusió d’una cultura xinesa escrita comuna, per damunt de les barreres dialectals i lingüístiques. Fins al començament del segle XX, tots els sistemes de transcripció del xinès havien estat concebuts per no-xinesos i es fonamentaven en les convencions fonètiques de la llengua de cada autor en qüestió; així, el sistema Wade (o Wade-Giles), ideat per Francis Thomas Wade (i modificat posteriorment per Herbert Allan Giles), s’imposà en els països de llengua anglesa i acabà essent el més difós a Occident, però també es desenvoluparen sistemes adaptats al francès —com el de l’École Française de l’Extrème Orient (EFEO), que es desenvolupà i s’utilitzà a França i al seu imperi colonial—, o a l’alemany —com el sistema Lessing, emprat a Alemanya i altres països de l’Europa central—. A partir de la caiguda de l’imperi Xinès, però, han estat estudiosos xinesos els qui han fet més esforços per trobar un sistema de transcripció unificat; finalment, a partir del 1958 s’oficialitzà a la república popular de la Xina l’ús del sistema pinyin —a partir del “hanyu pinyin fang’an” (‘projecte de sistema de transcripció del xinès’)—, que posteriorment s’ha generalitzat universalment. Només a Taiwan es manté la preferència pel sistema Wade.

El desenvolupament peculiar del Neolític

A l’orient asiàtic, el Neolític començà fa entre 6 500 i 5 500 anys, en dues àrees diferents, una al N i una altra al S del Iang-Tsé. La revolució neolítica més antiga fou la de l’anomenada ‘cultura de Yangshao’. Entre aquella primera data i el 2000 aC es formaren, com a mínim, 60 nuclis de població, de superfícies compreses entre 20 000 i 1 000 m². Les necròpolis —situades sempre a l’exterior d’aquestes viles— mostren indicis d’un possible matriarcat que hauria continuat fins al primer mil·lenni aC i que es reflecteix en el fet que les tombes de les dones són sempre més riques que les dels homes. També s’han trobat almenys 200 restes d’una escriptura de signes corresponent a aquest període. A partir del 2000 aC s’inicià l’última etapa del Neolític, l’anomenada ‘cultura de Longshan’, força diferent segons les regions, en la qual els annals tradicionals xinesos situen els orígens mítics de la primera dinastia imperial xinesa, la dels Xia.

Una mica més tardana que la de Yangshao fou la cultura de Qingliengang, que sembla derivar de cultures neolítiques de més al S i es desenvolupà a l’àrea del baix Iang-Tsé, ara fa entre 6 000 i 5 000 anys. Es tracta d’una cultura neolítica basada en l’arròs, més que no en el mill, com a cereal bàsic, i en la cria del porc. Iang-Tsé amunt, el Neolític arribà a l’extrem oriental del Tibet fa uns 4 000 anys, i alhora s’estenia per totes les regions costaneres del S de la Xina i per Taiwan i altres illes de la mar de la Xina Oriental (Donghai).

Durant l’últim període glacial, el Japó formava un continu amb l’Àsia continental, tant pel N, per les illes de Hokkaidō i Sakhalin, com pel S, amb la península de Corea, de manera que la mar del Japó restà com una mar interior des de poc després de l’inici de l’última glaciació fins fa entre 12 000 i 9 000 anys. A partir de les investigacions arqueològiques dutes a terme, s’ha pogut establir que ara fa gairebé 28 000 anys el Japó ja era poblat per humans anatòmicament moderns.

Al Japó hi hagué un primer període ‘Neolític’ sense agricultura, caracteritzat per l’aparició d’unes peces de terrissa fetes en un estil anomenat arcaic (que durà fins el 8000 aC) que constitueixen la manifestació més primerenca coneguda al món de la ceràmica (10700 aC); també s’han trobat restes de gossos domesticats de fa aproximadament 9 000 anys, i barques i rais de fa entre 7 000 i 6 000 anys. L’existència d’aquest mitjà de transport explicaria a bastament la propagació, fa precisament uns 6 000 anys, de la tècnica de la ceràmica per les regions adjacents, en particular Corea. Després d’aquest primer ‘Neolític’, començà el període anomenat Jōmon (o Neolític japonès), que es prolongà fins el 3000 aC. Els humans del període Jōmon mantingueren la seva economia de caçadors recol·lectors fins a la invasió, fa poc més de 2 000 anys, dels introductors de la cultura Yayoi (versemblantment els ancessors dels japonesos actuals), que procedien de Corea i practicaven una agricultura basada en el mill (Panicum miliaceum), el panís (Setaria italica) i el cànem (Cannabis sativa) —al nucli neolític nord-oriental—, i també en l’arròs (Oryza sativa) amb irrigació —al nucli neolític sud-oriental—. Poc nombrosos inicialment, a partir del segle II aC el seu nombre s’incrementà un 1,7% anual, mentre anaven arraconant cap a les zones més agrestes i més septentrionals de l’arxipèlag la població de cultura Jōmon, cada cop més residual.

La història demogràfica dels gegants orientals: la Xina i el Japó

La dualitat entre N i S es manifesta també en la història demogràfica de la Xina, on el nucli poblacional i cultural inicial fou la vall mitjana del riu Groc. D’acord amb les dades més acceptades pels demògrafs històrics, quan el Neolític ja era ben establert, cap al 3000 aC, (moment en el qual la tradició xinesa situa els orígens mítics de la seva civilització), la població xinesa pròpiament dita constava d’un milió de pagesos i un altre milió de persones que encara es dedicaven a la cacera i la recol·lecció, és a dir, de dos milions en total. Durant el Neolític i l’edat del bronze la població augmentà lentament, però la millora en les tècniques agrícoles permeté que, alhora que creixia la superfície de terres conreades, la població d’aquestes àrees també s’incrementés.

Del llindar de la història al primer emperador

Durant la dinastia Shang (1766-1112 aC), que correspon a la plenitud de l’edat del bronze xinesa, la població de la Xina assolí probablement els 6 milions, i s’establí la dicotomia entre una noblesa que vivia en ciutats palau emmurallades (en xinès coincideix el mot per anomenar ciutat i muralla: ‘cheng’), i una població pagesa que conreava les terres circumdants. Més enllà de les terres conreades, dins l’espai dominat encara pel bosc, vivien pobles no assimilats a la cultura xinesa. L’exèrcit dels Shang vetllava per la conservació dels sistemes hidràulics d’irrigació, entorn els quals ja s’havia estructurat la civilització xinesa, i això consolidava la posició dels reis al capdavant de la societat feudal. Els agricultors xinesos de l’època Shang conreaven mill, blat i arròs, i criaven bous, ovelles, cavalls, cabres, gossos, aviram i porcs. També practicaven la pesca i la cacera, activitats que completaven l’aportació proteica a la seva alimentació. La irrigació i l’explotació intensiva, entre altres factors, possibilitaven la producció d’excedents en les collites, que eren destinats a mantenir la noblesa i llurs seguicis, així com els artesans de la terrissa, el bronze, l’os, la pell, la pedra, el jade, la fusta, la seda (en aquesta època ja esta documentada la cria del cuc de seda a la Xina) i la llana.

Després del col·lapse d’aquesta dinastia, la Xina septentrional s’esmicolà durant uns anys en una dotzena d’estats enfrontats. Els nombrosos fugitius dels enfrontaments sagnants que marcaren l’afermament de la nova dinastia, els Zhou (1100-221 aC), feren de missatgers de la civilització, i així, aquesta s’estengué des de les ribes del riu Groc a les del Iang-Tsé, i encara més al S. Sota els Zhou, l’agricultura xinesa s’orientà prioritàriament al conreu del blat (Triticum), en substitució del mill (Panicum miliaceum), mentre que el conreu de l’arròs, més propi de les regions meridionals encara no sinificades, s’estenia cap al N i s’adaptava a tècniques de conreu de secà. També prengué importància el conreu de la soia (Glycine max). Les ciutats palau es multiplicaren i cresqueren igualment els terrenys conreats a la seva empara, fins a pràcticament tocar-se. Molts dels senyors locals defugien tant com podien l’autoritat del príncep, que esdevingué pràcticament nominal a partir del segle VIII aC, al començament del període que els cronistes xinesos designen amb el nom de ‘les primaveres i les tardors’ (722-481 aC). En aquesta època turbulenta sorgiren a la Xina les primeres grans escoles de pensament. Laozi (o Lao Tse), el fundador del taoisme, visqué, segons els llibres, entre el 605 i el 301 aC. Naturalment, aquestes dates no són creïbles (sembla que visqué a cavall dels segles VII i VI aC), però formen part de la llegenda del personatge, del qual se sap poca cosa, a banda de la influència que tingué la seva doctrina recollida al “Daodejing” (‘El camí de la virtut’), que propugnava una vida senzilla i honrada. Kong Fuzi, conegut a Occident pel nom llatinitzat de Confuci, que visqué segurament entre el 551 i el 479 aC, fundà una escola de pensament, el confucianisme, que pretenia reformar els abusos del feudalisme d’una manera ideològica, però sense rebutjar el sistema.

L’absència d’una autoritat central forta i el creixement de molts dels estats perifèrics, que s’expansionaren a costa dels pobles no xinesos menys desenvolupats que els envoltaven, conduí a més de dos segles d’enfrontaments pel predomini; fou l’anomenat període ‘dels reialmes combatents’ (475-255 aC). Però malgrat les hostilitats entre els diferents reialmes i el progressiu empitjorament de les condicions de vida de la pagesia, la població augmentà ràpidament gràcies a les transformacions econòmiques, a la introducció de l’utillatge de ferro, en particular de l’arada, i al desenvolupament de grans treballs col·lectius d’irrigació; cap al 400 aC, la Xina estava habitada versemblantment per més de 25 milions de persones. Fou també un període de grans transformacions socials i de floriment cultural. L’esclavitud fou abolida, i a poc a poc es consolidaren les quatre classes socials que han caracteritzat per més de 2 000 anys la societat xinesa: els “shih” o cavallers instruïts, els “nung” o pagesos, els “kung” o artesans i els “shang” o mercaders.

El més occidental d’aquells reialmes combatents era el dels Qin, els sobirans del qual prengueren mesures per a garantir el seu poder i la prosperitat del seu poble; es reduïren els privilegis dels nobles i un nou sistema de taxes afavorí la família nuclear. Conqueriren Sichuan i hi emprengueren obres d’irrigació que, a més de convertir la regió en una fèrtil productora de gra, ajudaren a regular les aigües del Iang-Tsé i a evitar les inundacions. També durant el regnat dels Qin es fabricaren les primeres armes i eines de ferro colat (1 500 anys abans que a Europa), s’unificaren els pesos i les mesures, s’encunyà moneda, es generalitzà l’ús de la llengua escrita, s’introduí l’eix en els vehicles amb rodes i es construí una xarxa general de camins. També començà l’ús de cognoms, alguns dels quals han perdurat fins a l’actualitat. Consolidat l’estat Qin com la principal potència xinesa, els seus sobirans acabaren unificant totalment la Xina, i el 221 aC el sobirà Qin es proclamà primer emperador de la Xina: Qin Shi Huangdi.

Del primer emperador a la conquesta de Genguis Khan

Qin Shi Huangdi fou un governant sever i autoritari que organitzà amb rigor el seu imperi. Creà una categoria no heretable d’administradors assalariats, aliens a la noblesa, completà i consolidà la Gran Muralla, combaté tant els pobles nòmades del N com els dissidents dins del mateix imperi, amplià la impressionant xarxa de canals i camins ja existent, i imposà durament les lleis. Tot això quedà reflectit en les cançons populars, i també els lletrats de la petita noblesa escrigueren crítiques del present i lloances del passat, conforme a la tradició confuciana. Per aquesta raó, l’emperador manà destruir molts dels llibres de l’època i féu escriure la seva pròpia versió de la història passada. A la seva mort (210 aC), el seu fill i successor s’hagué d’enfrontar de seguida a violents aixecaments populars, fins que fou destronat l’any 206 aC. Quatre anys més tard arribà al poder Liu Bang, fundador de la dinastia Han (206 aC - 220 dC).

Dos segles d’enfrontaments ininterromputs seguits de les guerres expansionistes i el govern de mà de ferro del primer emperador Qin, a més dels desordres del nou canvi de dinastia, havien deixat una Xina exhausta, i amb la població reduïda a la tercera part de la que tenia abans del període dels reialmes combatents. L’emperador Liu Bang emprengué la reconstrucció de les xarxes de camins i de canals, i alhora instaurà un sistema d’exàmens per a la selecció de candidats a l’accés a la funció pública, la qual adquirí unes dimensions i un poder sense precedents. Els Han desenvoluparen també una xarxa de graners estatals per tal de proveir la població durant les èpoques de carestia a preus assequibles, fet que ajudà molt a evitar les grans fams que afectaven periòdicament la població camperola xinesa.

Durant el període Han, foren nombrosos els canvis socials. Cap a l’any 60 de l’era cristiana arribà a la Xina el budisme, una religió que, a desgrat del seu origen forà, arrelà molt profundament; l’any 90 aproximadament, l’expansió cap a l’W i la pacificació dels nòmades permeteren obrir la ruta de la seda (4 000 km de ruta comercial que, travessant els deserts de l’Àsia central, unia la Xina amb el Pròxim Orient primer i amb Roma més tard). A l’inici del segle II, a la Xina ja es feia servir paper de fibres vegetals sobre el qual s’imprimia amb tipus mòbils, i es coneixien la pólvora i l’acupuntura; es coneixia també la propietat del ferro imantat d’assenyalar la direcció dels pols, però en aquesta època només era utilitzat per a pràctiques endevinatòries.

És en l’època Han que apareixen en les cròniques xineses les primeres referències als pobladors del Japó (57 aC), on feia amb prou feines un segle que, procedent de Corea, havia arribat la cultura del bronze. Coincideix també amb l’època Han el període turbulent (aproximadament entre l’any 100 aC i el 200 dC) en què la mitologia japonesa situa les arrels de la nissaga imperial. També hi coincideix, o és poc posterior, la introducció al Japó de la metal·lúrgia del ferro.

Amb la caiguda de la dinastia Han, s’obrí a la Xina un període d’una gran confusió. L’imperi quedà escindit en tres estats: al N el de Wei que, exposat a les agressions turqueses, mongoles i tibetanes, passà de ser el més poblat a veure reduïda a menys de la meitat la seva població; al SW, a Sichuan, el de Shu; i al S i SE, el de Wu. Breument reunificat (265-313) per la dinastia dels Jin de l’oest, l’imperi Xinès tornà a escindir-se poc després en dues parts, una nord i una sud. Fou una època crucial per a la regió del baix Iang-Tsé, que, enriquida per la immigració que rebia del N (permanentment amenaçat per les irrupcions dels nòmades i les lluites internes), experimentà una remarcable puixança: s’estengueren els conreus i la xarxa de regadius, es crearen tallers i manufactures de foneria, de teixits, de construcció naval, s’expandí el comerç, en particular amb les mars del S d’Àsia, i cresqué la capital, Jiankang, l’actual Nanquín. Per contra, s’accentuà la decadència de les regions septentrionals.

No totes les migracions es dirigiren cap al N. N’hi hagué que anaren a enriquir les cultures d’alguns dels pobles veïns, entre ells el Japó. Al segle VI, en efecte, s’introdueixen al Japó, procedents de la Xina, el conreu de la seda, l’escriptura, la ceràmica vernissada, els estils arquitectònics xinesos i les doctrines confucianistes i taoistes. Es tracta de la darrera onada de població aliena d’una certa importància que rep el Japó fins a la implantació, ja al segle XX, d’una important colònia coreana.

Al final del segle VI (l’any 589), la dinastia dels Sui (581-618), originària del N, aconseguí la reunificació de la Xina amb la conquesta de Nanquín, llavors anomenada Danyang. Els primers Sui desenvoluparen una política unificadora i centralitzadora, amb la reconstrucció de la Gran Muralla, que tanmateix no pogué frenar les guerres amb turquesos i mongols; també emprengueren (605-610) la construcció del canal imperial que havia d’unir la vall mitjana del riu Groc amb Hangzhou, al bell mig de les regions del baix Iang-Tsé, grans productores de gra. Aquesta construcció, però, no s’acabà fins al segle XIII. El període Sui és també el de la gran expansió del budisme i de la realització de les primeres traduccions dels textos búdics del sànscrit al xinès; també fou l’època d’esplendor de nombrosos grans monestirs amb extenses propietats territorials. Els Sui foren succeïts pels Tang (618-907), que aportaren a la Xina un període de benestar, riquesa i apogeu de la creació en les arts plàstiques, la literatura i la música; fou, per exemple, l’època daurada de la poesia xinesa; a més, dugueren l’expansió territorial de la Xina fins als deserts de l’Àsia central i fins a Indo-xina. La fi de la dinastia, però, estigué novament marcada per una situació de disgregació en cinc dinasties al N i deu reialmes al S. Per això, el mig segle que va de l’any 907 al 960 és conegut en la historiografia xinesa com el ‘període de les cinc dinasties i els deu regnes’. Una part del NE fou conquerida pels kitans, un poble tungús originari de Manxúria que creà un imperi amb capital a Pequín i que comprenia Manxúria, Mongòlia i el NE de la Xina, on s’establí una dinastia, la dels Liao (907-1125), que a poc a poc se sinitzà i acabà aspirant al domini de tota la Xina.

Paral·lelament, excepte a la regió NE, la dinastia xinesa dels Song (960-1279) assolia novament la unificació, encara que incompleta. La importància dels centres urbans del baix Iang-Tsé, regió que ja havia crescut durant el regnat dels Tang i durant els períodes d’anarquia subsegüents a la seva caiguda, es consolidà amb els Song, que acabaren instal·lant la seva capital a Hangzhou. Així, el centre de la civilització xinesa s’allunyava per primera vegada de la vall mitjana del riu Groc. A desgrat de l’estat de guerra gairebé permanent entre el N i el S, durant els intervals de pau l’època Song fou un altre període de brillants consecucions culturals, i permeté la constitució d’una classe mercantil rica i poderosa. Al N, els kitans eren desplaçats per un altre poble tungús, els jurtxets (o ruzhen), que implantaren la dinastia dels Jin (1115-1234). Foren ells qui, en emparar-se de Kaifeng, la vella capital dels Song, i fer presoner l’emperador, induïren el seu successor a instal·lar la nova capital a Hangzhou, des d’on els Song mantingueren una guerra sense fi amb els Jin; aquests últims acabaren sucumbint davant l’empenta de Genguis Khan.

De Khubilai Khan al segle XX

Les guerres del segle XII i la conquesta mongola del començament del segle XIII comportaren una mortalitat elevadíssima a les regions septentrionals de la Xina, la qual posà fi al creixement ininterromput que s’hi havia enregistrat d’ençà dels temps de la dinastia Tang. Encara que no hi ha estadístiques oficials fins el darrer terç del segle XIV, algunes estimacions situen la població total de la Xina septentrional a l’inici del domini mongol en uns 35 milions de persones. Segurament, els valors demogràfics xinesos no es mantingueren gaire estables durant els primers decennis d’aquest domini, atesa la total desarticulació social que imperà i els successius daltabaixos d’epidèmies, fams i catàstrofes naturals, principalment inundacions. Unes estadístiques del 1329 recollien que hi havia a l’imperi Xinès 7,5 milions de persones que passaven fam; el 1331 una epidèmia de pesta causà la mort de nou desenes parts de la població a la província de Hebei (la que inclou la capital, Pequín), i el 1351 un ensorrament dels dics de contenció del riu Groc provocà unes inundacions catastròfiques que costaren centenars de milers de morts. Les lluites civils per deslliurar la Xina del domini mongol duraren des del 1352 fins al 1368 i es cobraren també moltes vides. Les estimacions més fiables estableixen en uns 123 milions la població xinesa total (N i S) al voltant de l’any 1200, enfront d’uns 65 milions que enregistrà el primer cens fet sota la dinastia Ming (1368-1644), l’any 1393.

La represa del creixement de la població fou lenta al principi de l’època Ming, però les transformacions de l’agricultura que es dugueren a terme, que alguns autors qualifiquen de veritable revolució juntament amb els prolongats períodes de pau interna, el millor manteniment de les grans obres públiques relacionades amb la regulació del cabal dels rius i les mesures per assegurar el proveïment de gra a la població en casos de mala collita, possibilitaren un gradual increment de la població, que es féu més accelerat a partir del segle XVI. Al segle XVII, els Ming foren enderrocats per una dinastia manxú, els Qing (1644-1911/12), durant el regnat de la qual es mantingué la mateixa línia de creixement demogràfic, tret d’un cert alentiment durant la segona meitat del segle XIX i els primers anys del XX. Cap al 1700, la població xinesa assolí els 150 milions, i el cens del 1794 ja n’enregistrà 313, més del doble (enfront dels aproximadament 150 milions d’habitants d’Europa l’any 1800). Al començament del segle XX, els habitants de la Xina ja eren uns 500 milions i arribaren als 1 000 milions el 1982, que representen pràcticament una quarta part de la població mundial. Aquestes xifres gegantines fan que les transformacions demogràfiques del país afectin el planeta sencer. El Japó, d’altra banda, entre el començament del segle XVII i el final del segle XX, ha passat d’uns 18 milions d’habitants a més de 120.

La demografia contemporània de la Xina i el Japó

Entre els camperols xinesos s’ha considerat tradicionalment que un nombre elevat de fills proporciona més mà d’obra per a treballar les parcel·les i assegura la vellesa dels pares. Així, les tradicions camperoles, unides al descens de la mortalitat i la manca de control de la natalitat, han conduït a una taxa de creixement força elevada de la població xinesa en molts períodes dels darrers segles. La implantació del règim comunista, el 1949, no modificà essencialment aquests comportaments. Fins que el fracàs de l’anomenat ‘gran salt endavant’ (1958-59), malgrat els notables avenços obtinguts en l’agricultura i la indústria i en l’assoliment d’una producció d’aliments suficient, posà de manifest que l’excessiu creixement de la població comportava una pressió insostenible sobre els recursos del país.

Els anys que seguiren el ‘gran salt endavant’ (1959-62) la fam tornà a generalitzar-se, fins al punt que esdevingué un problema polític de primera magnitud i les autoritats xineses hagueren d’optar per assegurar una dieta universal a base de cereals i una atenció mèdica primària generalitzada. Aquestes mesures aconseguiren que la mortalitat passés del 20 al 6% anual, i que l’esperança de vida s’incrementés dels 47 anys (1950), fins als 70 (1982). Així, malgrat la disminució de la taxa de natalitat, la població no decreixé en termes absoluts; però encara avui, segons estadístiques oficials xineses, aproximadament un 10% de la població del país està subalimentada per manca de recursos.

El 1970, amb la consigna ‘més tard, més llarg, menys’, s’aconsellaven el retardament dels casaments (després dels 25 anys), la prolongació dels períodes intergenèsics i que es tingués un nombre de fills més reduït. La taxa de natalitat baixà, però això no es reflectí en termes absoluts en el creixement de la població, que romangué força elevat, perquè també es produí una davallada paral·lela de la taxa de mortalitat. Només a partir del 1979, amb la campanya del fill únic i gràcies a l’oferiment gratuït de píndoles contraceptives, dispositius intrauterins i esterilitzacions —tant femenines com masculines—, la taxa de fertilitat baixà fins al 2%. Les autoritats recompensen o sancionen les parelles segons compleixin o no amb els programes establerts oficialment, i en contraure matrimoni, la parella és obligada a signar el compromís de tenir només un fill. Complir-lo suposa tenir prioritat en la tria d’habitatge i una paga extra a l’any, assistència hospitalària gratuïta per a la mare durant l’embaràs i el part i atenció pediàtrica i tracte escolar especial per a la criatura. Per contra, el naixement d’una segona criatura dóna lloc a una amonestació oficial i el d’una tercera, a una reducció en el salari. Com a compensació per optar per l’avortament o l’esterilització amb finalitats contraceptives, les dones tenen dret a unes vacances pagades.

En una societat agrícola i patriarcal com és la xinesa, en la qual les filles passen a formar part de la família del marit quan es casen, i la força masculina és més valorada —raons per les quals l’infanticidi femení és socialment acceptat—, aquesta política demogràfica tan coercitiva no deixa de causar problemes, sobretot en les àrees rurals, i així, s’ha introduït un infanticidi selectiu del primogènit cas que es tracti d’una nena. Això quedà palès en el darrer cens demogràfic xinès, on hi havia un milió més de nens que de nenes. En alguns casos, les nenes no són eliminades, però se les abandona en orfenats, on l’índex de supervivència és poc optimista, o bé, a les zones rurals més allunyades, no es fa constar oficialment el seu naixement, de manera que, a efectes administratius, no existeixen. Els fills únics xinesos, en un futur proper, no sols carregaran amb totes les esperances dels seus pares sobre les espatlles, sinó que es trobaran amb dificultats notables a l’hora de trobar parella.

Gràcies a la reforma Meiji, el Japó ja havia assolit un nivell de desenvolupament considerable abans de la Segona Guerra Mundial, però després del 1945 les transformacions han estat encara més espectaculars i la població agrària ha esdevingut gairebé residual. Les pautes reproductores dels japonesos s’assemblen més a les dels altres països industrialitzats que a les de la veïna Xina; la natalitat decreix en aquest país des del 1925, tret d’un breu període de remuntada després de la Segona Guerra Mundial. Com que la mortalitat és de les més baixes del món i l’esperança de vida de les més elevades, la població encara ha crescut força des de la segona gran guerra: ha passat d’uns 78 a uns 124 milions d’habitants en 45 anys, entre el 1947 i el 1992.

Els pobladors de les selves temperades asiàtiques

Actualment, després de la llarga epopeia demogràfica evocada en el capítol anterior, a la part més oriental del bioma del continent eurasiàtic viuen japonesos, coreans i xinesos hans, pobles que són tractats en un altre volum. Al S de la Xina, però, i a les muntanyes que prolonguen cap a ponent el bioma fins als vessants meridionals de l’Himàlaia, hi viu un gran nombre de pobles: la majoria de les ètnies minoritàries xineses, els pobles de les regions de Myanmar i l’Índia frontereres amb la Xina, o els pobles de parles tibetobirmanes de Bhutan, Sikkim i Nepal.

Els hans meridionals i els pobles austronèsics taiwanesos

Els mateixos xinesos hans meridionals són força diferents dels septentrionals. Parlen ‘dialectes’ del xinès que se separen molt del mandarí i constitueixen, de fet, llengües diferents unificades només gràcies a la llengua escrita i a la moderna imposició com a llengua nacional comuna d’un estàndard (“putonghua”) basat en el dialecte mandarí del N (depurat, això sí, de localismes) i en la pronúncia de Pequín. A banda dels dialectes mandarins del baix Iang-Tsé i del SW (Sichuan), al S de la Xina es parlen els dialectes wu (uns 77 milions de persones al S de Jiangsu, a Xangai i a la major part de Zhejiang), yue o cantonès (51 milions a la major part de Guangdong, inclosos Hong Kong i Macau, i al SE de Guangxi), min nan o min meridional (uns 40 milions a Taiwan, on és majoritari, al S de Fujian, a l’E de Guandong i en una part de l’illa de Hainan), xiang (uns 36 milions a Hunan), hakka (uns 28 milions força dispersos per diferents regions, però amb les màximes concentracions al N i l’E de Guangdong) i min pei o min septentrional (uns 10,5 milions al NE de Fujian i a Taiwan).

Abans de la colonització xinesa, la població autòctona del que avui és Taiwan parlava llengües emparentades amb les de les illes més meridionals del Pacífic. Així, la hipòtesi que Taiwan i la costa SE de la Xina fossin les àrees d’on partiren els moviments de població que portaren a la colonització de la quasi totalitat de les illes del Pacífic cada dia sembla més consolidada. Actualment, dels 20 milions d’habitants que té en conjunt la població de Taiwan, majoritàriament xinesa, els pobles austronèsics (una quinzena) representen només una minoria que no arriba a les 300 000 persones i que habita fonamentalment la façana oriental de l’illa. Molts d’aquests pobles, entre els quals el més nombrós (unes 30 000 persones) i que conserva amb més vigor la seva identitat és el dels amis, estan culturalment sinitzats.

Els pobles dels grups lingüístics daic i miao-yao

Els pobles del grup lingüístic daic apleguen actualment uns 50 milions de persones, totes elles concentrades al SE d’Àsia, però abans de l’expansió dels hans es distribuïen fins a l’actual província xinesa de Sichuan i el baix Iang-Tsé. Versemblantment, fou entre els ancessors d’aquests pobles que aparegueren les primeres tècniques del conreu de l’arròs (Oryza sativa), que encara té una gran importància en la cultura d’aquests pobles (i en la dels xinesos meridionals), i ells mateixos les difongueren entre els seus veïns.

Tailandesos i laosians són els més nombrosos dels pobles del grup lingüístic tai, i fins i tot tenen estat propi. Viuen, però, majoritàriament fora del bioma, igual que els shans de Myanmar, Tailàndia i algunes localitats de Yunnan. Dins del bioma de les selves temperades, el més nombrós dels pobles del grup tai —que també és la més nombrosa de les minories nacionals del S de Xina— és el dels zhuangs. Són uns 15 milions de persones distribuïdes per la seva regió autònoma, la de Guangxi (on els zhuangs representen poc més d’un terç de la població però s’escampen per un 60% del territori), les províncies xineses veïnes de Guangdong, Guizhou i Yunnan, Vietnam i Laos. Els zhuangs són majoritàriament pagesos dedicats al conreu de l’arròs, però molt diferents per llengua i cultura dels seus veïns xinesos. Es concentren sobretot als fons de les valls, prop dels cursos d’aigua, construeixen les cases sobre plataformes elevades mitjançant uns pilars i empren el búfal aquàtic (Bubalus bubalis) com a animal de treball. El casament no es considera consumat fins al naixement del primer fill, i fins llavors la dona roman a casa dels pares; per contra, les relacions sexuals prematrimonials són àmpliament consentides i les parelles es formen per mutu consentiment. Encara que el desenvolupament d’una cultura escrita és recent entre els zhuangs (actualment escriuen la seva llengua en alfabet llatí), tenen una literatura oral molt rica i un peculiar i tradicional teatre de marionetes.

A la mateixa regió autònoma de Guangxi viuen altres minories de llengua daica, com els kams o dongs (2,5 milions repartits entre Guangxi, Guizhou i Hunan), els mulaos o mulams (150 000, concentrats al seu propi districte autònom, al N de Guangxi), els maonans (pocs més de 70 000, també concentrats al seu propi districte autònom, al N de Guangxi) i els gelaos o gelos (uns 6 000 a l’extrem occidental de Guangxi). Tots ells són també predominantment rizicultors. Altres minories de llengua daica viuen fora de la regió autònoma dels zhuangs, a Guangxi; les més nombroses són la dels dais de Yunnan (Yunnan shant’ou) i regions veïnes de Myanmar, Laos i Vietnam —una àrea on conflueixen selves plujoses, boscos monsònics i selves temperades—, que poden totalitzar uns 4 o 4,5 milions, i els bouyeis del SW de Guizhou, que en sumen 2.

Escampats per aquesta mateixa àrea viuen també alguns pobles que parlen llengües de la família miao-yao. Sovint es tracta de poblacions aïllades i poc nombroses, però de vegades ocupen territoris més amplis i algunes han estat reconegudes com a minories nacionals. Els miaos o hmongs, per exemple, bé que fragmentats en diferents àrees de totes les províncies del S de la Xina, des de Yunnan fins a Zhejiang (encara que concentrats principalment a Guizhou i Hunan), i de les regions del N del Vietnam, Laos i Tailàndia, arriben a sumar més de 7 milions de persones, la majoria dins del bioma de les selves temperades. Els miens o yaos, també escampats per totes les províncies meridionals de la Xina i els països limítrofs, sumen prop de 900 000 persones, 500 000 de les quals viuen a les províncies meridionals xineses, 300 000 al Vietnam i la resta entre Laos i Tailàndia. Molts dels miaos i dels yaos practiquen l’agricultura itinerant als vessants superiors de les muntanyes de les regions que habiten, que són força accidentades.

Els pobles del grup lingüístic sinotibetà

Al marge del xinès —i, en menor mesura, del birmà i del tibetà— totes les llengües d’aquesta família són força minoritàries. És corrent anomenar en conjunt tibetobirmanes la majoria d’aquestes llengües diferents del xinès i de les del grup karen. Els xinesos han aplegat la major part dels pobles de llengües tibetobirmanes del seu territori en la minoria nacional dels yis. Són una vintena de pobles, cap dels quals no supera les 500 000 persones, però que tenen la seva pròpia llengua o dialecte. Entre tots sumen uns 6,5 milions de persones que viuen principalment a les muntanyes del SW de Sichuan i de Yunnan i, en menor nombre, a les de Guizhou, practicant l’agricultura itinerant i criant una petita quantitat de bestiar.

Dues minories nacionals més del S de la Xina parlen també llengües tibetobirmanes. Els lisus viuen a l’W de Yunnan i a Birmània, a la vall del riu Salween (Nujiang, en xinès) i són uns 700 000, dels quals més de mig milió viuen a la Xina. Els hanis són uns 500 000, però en la seva minoria nacional els xinesos han inclòs altres pobles, com els kadus, els maheis, els sansus o els akhas (la majoria dels quals són més nombrosos als països veïns que a la Xina), fins a totalitzar 1 250 000 persones. Viuen al S de Yunnan i també al Vietnam, a les ribes del riu Roig (Sông Nh·i Hà en vietnamita i Yuanjiang en xinès) i, a Myanmar, a les ribes del Mekong (Lancangjiang, en xinès).

Els kachins de Myanmar, anomenats jingphos pels xinesos —que reconeixen com a minoria nacional els 20 000 que viuen a l’W de Yunnan, al costat xinès de la frontera amb Myanmar— són un altre dels pobles de parla sinotibetana de les regions muntanyenques del bioma. A l’estat Kachin de Myanmar n’hi viuen més de mig milió, i uns 5 000 més viuen a l’altra banda de la frontera amb l’Índia. Més cap a l’W, al llarg de la frontera en disputa entre la Xina i l’Índia, al Bhutan, a Sikkim i al Nepal, als estatges corresponents al bioma de les selves temperades, i també als adjacents, viuen nombrosos pobles de parla tibetobirmana, com els adis, que són prop de mig milió, els limbū, uns 200 000, que viuen principalment a l’E del Nepal, els lepches, que són uns 65 000 repartits principalment entre el Bhutan i Sikkim, els mompes o moinbes, que són poc més de 30 000, repartits entre l’Índia i la Xina, però sobretot els diferents grups de tibetans o bhutiā (dzongkhes del Bhutan, sikkimesos, kutangs i altres pobles del Nepal, etc.).

Els pobladors de les selves temperades australianes i neozelandeses

La història del poblament d’Austràlia era molt diferent de la de Nova Zelanda fins que, a partir del segle XVIII, la colonització britànica els ha fet confluir. Mentre que Austràlia era poblada des d’una remota antiguitat, a Nova Zelanda no hi ha hagut presència humana fins fa menys de mil anys, i els humans que hi arribaren divergien molt dels australians. Fins i tot el poblament de l’illa de Tasmània, immediata al continent australià, era força diferent del de la terra ferma australiana abans que els tasmanians no desapareguessin definitivament a mitjan segle XIX. Avui, però, les poblacions predominants en tot aquest conjunt són força semblants entre si, i de procedència fonamentalment europea.

El cas del SE d’Austràlia i de Tasmània

La història del poblament d’Austràlia es troba sotmesa a contínua revisió. Les hipòtesis sobre les dates d’arribada dels primers humans o de les onades de poblament posteriors són objecte de constants reconsideracions a la llum de descobriments successius i ininterromputs. Tanmateix, sembla consolidar-se la idea de l’existència de més d’una onada de poblament, versemblantment tres.

El SE d’Austràlia, tant abans com després de la colonització britànica, ha estat una de les regions més densament poblades del continent australià, però la diferència relativa s’ha accentuat els darrers dos-cents anys. La costa oriental romangué desconeguda per als europeus fins al primer viatge de James Cook el 1770, encara que una part de les costes de Tasmània ja havia estat explorada pel neerlandès Abel Janszoon Tasman el 1642. El primer punt on Cook i els seus acompanyants posaren peu (Botany Bay) fou escollit uns anys després per implantar-hi una colònia penitenciària (encara que finalment aquesta fou instal·lada una mica més al N), que es convertí en el primer assentament europeu al continent australià i l’origen remot de l’actual ciutat de Sydney, la més gran d’Austràlia amb prop de 4 milions d’habitants.

Actualment, els estats de Nova Gal·les del Sud i Victòria i el territori de la capital federal concentren més de la meitat (61,2%) de la població australiana (el 63,8% afegint-hi Tasmània), una població que en més d’un 80% és urbana i en la qual l’element aborigen és, si no absent com en el cas de Tasmània, sí del tot marginalitzat. A banda dels habitants d’origen britànic, que són més de tres quartes parts de la població total, molts són d’origen italià, grec o neerlandès.

El cas de Nova Zelanda

Durant molts segles Nova Zelanda fou un país per descobrir. Cap ésser humà no el poblava, fins que entre els segles X al XIII els maoris anaren arribant en petites i successives migracions, provinents de diferents llocs de la Polinèsia i Tahití. Els maoris es consideren, doncs, els primers pobladors d’aquest país. Fins l’època preeuropea continuaren amb els seus costums polinèsics; estaven constituïts en una societat tribal o “iwi”, i segons explica la tradició arribaren a Aotearoa (Nova Zelanda, en llengua maori) en diverses canoes o “waka”. Cada una d’elles pertanyia a una tribu principal i d’aquí van néixer altres subtribus o “hapū”. Al cap de molt temps de viure a Nova Zelanda, els maoris anaren adquirint els costums que els diferenciaven d’altres pobles de la Polinèsia; es produïren canvis obvis en l’alimentació i en la indumentària, i a més, la flora i la fauna no eren les mateixes que en el seu lloc d’origen, perquè en aquesta zona el clima era més fred.

La seva nova alimentació es basava en la patata dolça o “kūmara” (Ipomoea batatas), el taro (Colocasia esculenta), algunes varietats de nyams, com l’“uwhi” (Dioscorea alata) i el “tī pore” (Cordyline fruticosa [C. terminalis]), del qual consumien l’arrel. Aprengueren a aprofitar nombroses plantes del seu nou entorn, en particular els rizomes de l’“aruhe” (Pteridium esculentum), aliment particularment important a l’Illa del Sud. No tenien altre animal domèstic que una peculiar varietat de gossos petits, que criaven per menjar-se’ls; sembla que no bordaven, sinó que més aviat emetien un udol característic, però no n’ha sobreviscut cap perquè tots es barrejaren amb les varietats arribades amb els colonitzadors blancs. Els maoris obtenien l’aliment d’origen animal principalment de la cacera i la pesca. També menjaven la carn de moa (Dinornis), un ocell gegant, vagament semblant al kiwi, actualment extingit. D’entre els primers conreus introduïts més tard pels europeus, els maoris s’interessaren particularment per la patata, semblant als seus conreus ancestrals, però susceptible de ser cultivada amb èxit a totes les latituds de les illes.

Per a vestir-se tampoc no pogueren emprar els simples trenats de fulles de pandanus, les faldilles de fulles de cocoter o les belles escorces pintades de morera de paper d’altres pobles polinesis. Utilitzaren primordialment l’anomenat lli de Nova Zelanda o “harakeke” (Phormium tenax) que teixien a mà de manera molt primitiva, sense teler pròpiament dit, sinó simplement amb estaques clavades a terra, a les quals es fixaven els extrems de la trama i de l’ordit. Per a suportar el dur hivern, també hagueren d’aprendre a construir cases fortes i ben defensades de la intempèrie, semisoterrades, amb parets gruixudes de fusta de coníferes com el “tōtara” (Podocarpus totara) o el “kauri” (Agathis australis).

L’any 1642 arribaren els primers europeus, Abel Tasman i la seva tripulació. Els maoris els atacaren i no deixaren cap tripulant viu, exceptuant-ne tres que es llançaren a l’aigua per salvar-se: Tasman anomenà aquesta zona “Mooraenaar’s”, és a dir, ‘badia dels assassins’. Ningú no va gosar apropar-se a Nova Zelanda fins que, més d’un segle després, l’any 1769, hi arribà el capità Cook, el qual confirmà l’isolament d’aquestes illes respecte a qualsevol hipotètic continent austral i determinà que l’arxipèlag era format per dues illes principals. Els maoris, a l’època dels seus primers contactes amb els “pākehā”, com ells anomenaven els europeus, devien ser 100 000 o 200 000, mostraven una gran fortalesa física i semblaven bel·licosos i amics del combat. Com que havien arribat de terres molt més càlides, molts dels paràsits propis de les latituds tropicals d’on procedien no sobrevisqueren als freds estacionals i a la manca d’hostes (a Nova Zelanda, abans de l’arribada dels maoris, els seus gossos i les seves rates, no hi havia cap altre mamífer autòcton que alguns ratpenats). L’arribada dels europeus, per tant, els agafà amb poques defenses immunològiques, particularment enfront de les malalties venèries, la tuberculosi i la febre tifoidea, i determinà l’inici d’episodis de mortaldats terribles, que, unides a les que resultaven dels enfrontaments intertribals i, més tard, de les guerres contra els colonitzadors britànics, aconseguiren anorrear de manera quasi total la població maori.

L’estructura social maori era típicament polinèsica, la família era patriarcal i la societat es dividia entre nobles, homes comuns i esclaus. Les tribus eren governades per un individu de la noblesa local i estaven constantment enfrontades en guerres aferrissades. Les primeres expedicions europees, al segle XVIII, no causaren gaire impacte en el medi natural de Nova Zelanda ni en la societat maori i, a més, les illes eren molt lluny i els productes que podien oferir no justificaven un viatge tan llarg. Tot i la decadència dels maoris i la puixança demogràfica dels colons britànics, cap al 1860 ambdues poblacions encara estaven equilibrades (56 000 maoris enfront de 59 000 “pākehā” en el primer cens de Nova Zelanda, el 1858) i el nivell d’alfabetització de la població maori superava el de moltes regions rurals de la mateixa potència colonial. El mateix 1858, dos impressors maoris, que havien après l’ofici a Viena, editaren el primer diari en la seva llengua, i hi publicaren, entre altres moltes coses, el que possiblement fos la primera crida a un creixement sostenible: es demanava la població de no cremar més camps, de cuidar els embassaments naturals i de protegir la terra.

La població maori assolí el seu punt més baix, poc més de 40 000 persones, els darrers anys del segle XIX, coincidint amb un espectacular creixement de la població d’origen britànic, que en les mateixes dates superava la xifra de 800 000 habitants. Tanmateix, a partir de la primeria del segle XX, la població indígena començà a recuperar-se, encara que amb un creixement més lent que la britànica fins als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. El 1981, 280 000 neozelandesos (un 8,6% de la població), concentrats principalment a l’extrem septentrional de l’Illa del Nord, es consideraven ells mateixos maoris.

Els pobladors de les selves temperades nord-americanes

Les selves temperades del NW i del SE de l’Amèrica del Nord, separades per tota l’amplada del continent, tenen característiques molt diferents pel que fa al poblament humà. Poblades inicialment per amerindis, les del NW reberen a més les aportacions de l’onada na-dené, la darrera a arribar al continent americà exceptuant la dels esquimoaleutes, que fou més tardana. Ambdues han rebut, als darrers segles, l’impacte de la colonització europea, però aquesta ha estat més precoç i completa en el cas del SE.

El cas de la costa NW nord-americana

Distribució dels pobles de la costa NW d’Amèrica del Nord i dels grups lingüístics als quals pertanyen. Els pobles de la costa NW, a desgrat de la considerable convergència cultural que els caracteritza, parlen llengües molt diverses i fins i tot pertanyents a grups lingüístics força allunyats. Cal remarcar, en particular, el grup septentrional de llengües na-dené (tlingit i haida) no pertanyents, però, al grup atapascà. Molt més al S, a les regions litorals d’Oregon i del N de Califòrnia, marcades al mapa, havien viscut també pobles de llengua atapascana, com els chetcos, els tolowes, els hupes o els katos. Les parles dels grups penuti i mosà (que al seu torn inclou les llengües dels grups salish, wakash i chimakum) es reparteixen la major part de la resta de l’àrea excepte el N de Califòrnia, una zona lingüísticament i cultural molt fragmentada, en la qual havien estat presents històricament, a banda dels grups atapascans ja esmentats, pobles de llengües dels grups àlgic i hoka. Actualment, els pobles del N i el centre de l’àrea cultural del NW, des dels salish de la costa (denominació genèrica que inclou ètnies com els comox, els sechelts, els squamish, els halkomelems, els straits del N, els clallams, els lushootseeds, etc., que vivien a les àrees costaneres de i al voltant de l’illa de Vancouver) fins més al N, estan vivint un moment de recuperació de les seves cultures i llengües, mentre que els més meridionals, molt delmats durant el segle XIX a causa de la febre d’or californiana, han quedat reduïts a un nombre molt escàs (o fins han arribat a desaparèixer, almenys des del punt de vista lingüístic, com és el cas dels chinooks, els tillamooks i altres), i solen viure en reserves compartides per pobles diversos que només tenen en comú l’anglès i el chinook wawa com a llengües de comunicació.

IDEM, a partir de fonts diverses

Les selves temperades de l’Amèrica del Nord, anomenades aquí convencionalment vancouverianes, encara que el seu àmbit és força més ampli que l’estricta illa de Vancouver, havien estat habitades, abans de la colonització britànica i nord-americana, per una gran diversitat de pobles de famílies lingüístiques també diverses. La unitat de trets culturals que manifesten aquests pobles, però, ha fet que els antropòlegs hagin pogut parlar d’una ‘cultura del nord-oest’. Una cultura, per altra banda, d’una gran originalitat i d’una sensibilitat artística molt notable. Una unitat no exempta de diferències, no sols en el pla lingüístic, sinó també en l’organització social, entre els pobles més septentrionals (tlingits, haides, tsimshians) i els més meridionals (kwakwaka’wakw o kwakiutl, nuu-chah-nulth o nootkes i diferents grups salish de la costa).

L’originalitat principal dels pobles del NW consisteix en el fet que, a desgrat de dependre dels recursos de la cacera i la pesca per a la seva subsistència, eren sedentaris i la densitat de població dels seus assentaments era elevada, alhora que posseïen una organització social complexa i jerarquitzada; acumulaven recursos i riqueses que es redistribuïen de manera altament ritualitzada en les festes anomenades “potlatches” en la parla chinook wawa, vehicular en aquesta regió per als intercanvis comercials entre els diferents pobles. La principal activitat de tots aquests grups entre el començament de la primavera i el final de la tardor, en efecte, era la pesca del salmó i les activitats relacionades amb la seva conservació i comercialització entre els pobles de l’interior. També practicaven la pesca de determinats peixos marins igualment abundants, en particular l’areng. La caça de mamífers marins tenia també una importància considerable. Era més secundària la recol·lecció de mol·luscs marins durant les marees baixes, i encara més la caça d’ocells i petits mamífers i la recol·lecció de fruits boscans i ous. Gran part del peix era conservat fumant-lo i es guardava per passar l’hivern i, en alguns casos, per comerciar.

L’hivern era una estació dedicada sobretot al lleure, durant la qual es vivia fonamentalment dels recursos acumulats durant el bon temps. També era l’estació dels “potlatches”, les festes cerimonials que, amb qualsevol pretext, convocaven els poderosos per fer ostentació de la seva riquesa i distribuir generosos presents entre els seus convidats (pells, mantes, articles de coure o canoes, etc.). El “potlatch” era també una bona ocasió per a encarregar als artistes més cotitzats l’execució de nous màstils totèmics amb la representació dels senyals heràldics de l’amfitrió o la seva genealogia, i d’exhibir les màscares rituals de la nissaga o de les societats de dansa de cada comunitat. En aquestes festes, els amfitrions tractaven de conservar o augmentar el seu prestigi social, que els era atorgat en funció de la seva riquesa i generositat. Abans de l’arribada dels europeus, el “potlatch” tenia tres funcions principals: la redistribució d’aliments i riqueses, la validació social dels canvis d’estatus, i el manteniment i la transmissió dels mites i tradicions de la nissaga de l’amfitrió i de la comunitat.

Els contactes d’aquests pobles amb els europeus foren relativament tardans. No fou fins el 1741 que l’explorador rus Aleksei I. Txirikov arribà accidentalment a l’illa de Chickagof, prop de l’emplaçament actual de Sitka, després d’una tempesta que separà la seva nau de la de Vitus Bering. El contacte inicial amb els tlingits no tingué res d’amistós, però amb tot, els russos instal·laren posteriorment una factoria a l’illa de Baranof que els permeté de comerciar amb els nadius. Per fer front a l’expansionisme rus en terres americanes, la corona espanyola envià, a partir del 1774, successives expedicions per recórrer la costa NW; durant aquests viatges es mantingueren contactes amb els pobles que habitaven la zona, en particular amb els nuu-chah-nulth o nootkes de la costa occidental del que avui és l’illa de Vancouver. La visita de Cook el 1778 i l’èxit comercial obtingut per les seves tripulacions venent al port de Canton les pells capturades a la regió obriren la costa NW al comerç internacional.

Aquests primers contactes amb els europeus beneficiaren els caps indis de la regió, ja que el comerç de les pells a l’escala desitjada pels seus nous clients incrementà la seva riquesa i, indirectament i gràcies a la multiplicació dels “potlatches”, la de tota la comunitat. L’adquisició d’eines de ferro els facilità el treball de la fusta, i això portà una autèntica edat d’or a l’art de la talla i l’escultura. Una edat d’or, tanmateix, de curta durada, poc més de mig segle, perquè la sobreexplotació de les poblacions de llúdries marines (Enhydra lutris), l’espècie de pell més apreciada de la regió, les deixà virtualment exterminades cap al 1820. La freqüentació dels caçadors i mariners d’origen europeu contribuí a difondre l’alcoholisme i moltes malalties enfront de les quals els pobles de la costa NW no tenien defenses. A més, la implantació de factories de negociants de pells russos, britànics i nord-americans no es féu sense violència; ja entre el 1799 i el 1804 els tlingits s’enfrontaren als russos per impedir-los de consolidar el seu assentament de Nou Arkhànguelsk, però finalment foren vençuts per l’artilleria d’Aleksandr Baranov. Un cop instal·lades les factories, començà l’establiment dels colons, que desposseïren els pobles indígenes de gran part de les seves terres. Missioners i autoritats colonials prohibiren la pràctica del “potlatch” i contribuïren a la desintegració de la cultura tradicional.

Als anys trenta, ja durant aquest segle, bé que reduïts a una minoria dins del seu propi territori, els pobles del NW iniciaren un redreçament demogràfic que, a partir dels anys seixanta, anà acompanyat d’una autèntica renaixença cultural i artística. Avui la població indígena és d’unes 40 000 persones, i constitueix una minoria força activa i organitzada, amb actuacions rellevants en l’àmbit cultural, artístic i de defensa del medi ambient.

El cas del SE dels Estats Units

La colonització europea d’aquesta regió, situada a la façana atlàntica del continent americà i relativament propera a les illes antillanes, que es descobriren i colonitzaren primer, fou relativament precoç. Això fa que el coneixement de la població anterior a l’arribada dels europeus sigui molt limitat, ja que en molts casos els pobles que vivien en aquesta regió fa cinc-cents anys desaparegueren completament amb la colonització. Castellans, anglesos i francesos suplantaren aviat les poblacions índies, sobretot les de la façana atlàntica. En aquesta zona eren majoritaris els pobles penutis, parlants de llengües de la família muskogee o afins (choctaws, chickasaws, natchez, tuniques), encara que a la façana atlàntica del que avui és l’estat de Carolina del Sud, en àrees més interiors de Carolina del Nord i d’Alabama i al baix Mississipí també hi havia pobles siouxs (catawbes, tutelos, yuchis, quapaws); diverses tribus algonquines ocupaven algunes àrees costaneres des de Carolina del Nord cap al N i algun punt del Mississipí, on també vivien els caddos, que parlaven la llengua de referència del grup caddo. Els timucues del N de Florida, extingits al final del segle XVIII, sembla que parlaven una llengua emparentada amb les del grup páez, que es parlen a les costes meridionals del Carib.

Tots aquests pobles basaven la seva subsistència en la cacera, la pesca, la recol·lecció i l’agricultura. Els seus assentaments se situaven invariablement a la vora dels rius, en algun punt envoltat per una àrea de cacera abundant i on es pogués situar un espai roturat suficient per als seus conreus, que eren bàsicament el blat de moro, la mongetera, la carbassera comuna i la carbassera vinatera. La seva organització social es basava en un sistema de ‘ciutats’ que en realitat eren conjunts de petits llogarets dispersos, però subordinats a un centre, religiós i polític alhora, generalment construït sobre túmuls artificials a la manera de les piràmides de les civilitzacions mesoamericanes, però de terra.

Els primers exploradors de Florida i de les costes del golf de Mèxic trobaren en els indis una resistència aferrissada enfront dels intents de colonització. Més que la superioritat de l’armament dels invasors, foren les malalties que introduïren, contra les quals els pobles amerindis no tenien defenses naturals, les que acabaren amb aquella resistència. La primera implantació hispànica permanent a les costes de Florida data del 1565, any en què Pedro Menéndez de Avilés (1519-74) establí una fortificació a l’indret que avui ocupa la ciutat de Saint Augustine, que aviat anà seguida d’algunes altres. Menys problemes sembla que tingueren els primers assentaments anglesos a les costes de Virgínia, on fundaren Jamestown el 1607, i a continuació diferents establiments al llarg de la costa de la badia de Chesapeake i de les ribes dels rius que hi desemboquen. A la llarga, però, no faltaren enfrontaments amb els indis. Al final del segle XVI els francesos començaren l’exploració i la colonització del que anomenaren Louisiana (de fet tota la vall del Mississipí i les ribes meridionals dels Grans Llacs) i establiren els seus primers assentaments a la costa del golf de Mèxic, a Biloxi (1699) i a Mobile (1701).

Les epidèmies reiterades, els enfrontaments intertribals, sovint estimulats pels interessos contraposats de les potències colonitzadores, les incursions dels traficants d’esclaus i els atacs directes dels colonitzadors delmaren considerablement les poblacions dels pobles amerindis de la regió, en particular els que vivien al llarg de la costa o de les ribes del riu Mississipí, que en altres temps foren precisament els més pròspers i poderosos. A Florida, per exemple, s’ha estimat que, en un segle —entre el començament del segle XVI i el començament del XVII—, la població de parla timucua del N i centre de la península davallà d’unes 700 000 persones a unes 70 000, i quedà completament extingida cap al 1770. Els natchez, que segons els testimonis de diferents exploradors castellans ja havien sofert greus pèrdues demogràfiques durant els anys centrals del segle XVI, perderen encara un terç del que restava de la seva població en els sis primers anys de dominació francesa (1698-1704) i hagueren d’amalgamar-se amb altres pobles veïns de llengua diferent que es trobaven en situacions similars. La colonització francesa acabà de dispersar els natchez i els seus aliats, i afavorí en canvi l’expansió dels pobles de llengües muskogee, que acabaren per formar la federació creek, al seu torn desfeta pels colonitzadors nord-americans els primers anys del segle XIX.

La colonització anglesa de les regions costaneres de l’Atlàntic seguí fonamentalment dos camins, la penetració directa des dels ports de la costa (remuntant els rius o seguint les rutes comercials tradicionals dels indis) o la indirecta des de les colònies més septentrionals (Maryland, Pennsilvània). Aquesta segona via la protagonitzaren els colonitzadors que havien avançat primer cap a l’W, fins a les muntanyes i els límits de les terres reconegudes als indis pels tractats, i es dirigiren després cap al S, al llarg de la regió del Piedmont o dels Apalatxes. No faltaren tensions entre els dos grups de colonitzadors, ja que tenien una composició molt diferent. El primer el formaven colons relacionats amb el comerç costaner i amb l’administració colonial de la corona britànica, el segon el formaven principalment irlandesos i escocesos (encara avui els seus descendents s’anomenen Scotch-Irish) que havien anat a Amèrica contractats com a servents per a pagar-se el passatge i que, després de treballar per al seu amo uns set anys, rebien roba i eines per a anar a establir-se on volguessin. Eren gent independent, preadaptats a la vida de la frontera, on criaven bestiar que duien a pasturar als boscos i cultivaven blat de moro (Zea mays). Precisament a partir del blat de moro aprengueren a obtenir whisky, producte que venien fàcilment als mercats on adquirien els aliments i atuells que no podien obtenir de la natura, del seu treball o dels intercanvis amb els indis. En la guerra de la Independència nord-americana, aquests homes de la frontera, adaptats a una vida dura, excel·lents tiradors i enemics declarats dels anglesos i del seu rei, foren els millors soldats dels exèrcits independentistes (segons Benjamin Franklin en constituïren una cinquena part dels efectius).

Les transformacions agrícoles introduïdes pels colons anglesos a les colònies més meridionals de la façana atlàntica, i pels castellans a Florida, exigiren aviat més mà d’obra de la disponible. El recurs als esclaus indis també resultà insuficient, de manera que, a mesura que creixia el sistema de plantacions —tabac (Nicotiana tabacum) a Virgínia, Maryland i Carolina del Nord; arròs (Oryza Sativa) i anyil (Indigofera tinctoria) a Carolina del Sud— cresqué també la demanda d’esclaus procedents d’Àfrica. El primer carregament d’esclaus negres arribà a Jamestown el 1619, un segle més tard n’hi havia uns 60 000 i el 1754 ja eren uns 263 000; entre aquesta data i la de la independència dels Estats Units, però, aquesta xifra pràcticament s’estabilitzà i fins i tot reculà a causa de les transformacions en l’agricultura de la regió, en particular pel retrocés del conreu del tabac. A partir del 1793, en canvi, la descoberta de la desgranadora de cotó i la creixent demanda d’aquesta fibra per part de les filatures angleses determinà un enorme desenvolupament de les plantacions de cotó (Gossypium) en tots els estats nord-americans del SE, fet que comportà un creixement sense precedents del nombre d’esclaus en aquesta regió: arribaren a ser més de 4 milions poc abans de la guerra de Secessió nord-americana, el desenllaç de la qual comportà l’abolició de l’esclavitud.

En la població contemporània d’aquesta regió (uns 60 milions d’habitants) la presència d’amerindis és avui gairebé anecdòtica, ja que la majoria dels que encara hi vivien cap al 1830 foren traslladats de grat o per força a l’anomenat IndianTerritory (avui l’estat d’Oklahoma). Només han quedat petits nuclis de població indígena (en total uns pocs milers de persones que resideixen majoritàriament en reserves): semínoles a Florida, catawbes a Carolina del Sud, grups muskogees a Alabama, choctaws a Mississipí i Louisiana i alabames i koasatis en aquest darrer estat. Unes tres quartes parts de la població són d’origen europeu i el quart restant, d’origen africà.

Els pobladors de les selves temperades sud-americanes

Les selves temperades sud-americanes han estat tradicionalment molt menys poblades que les de l’Amèrica del Nord. La seva composició, tanmateix, ha estat tan profundament modificada com la d’aquelles per la colonització europea i criolla dels darrers segles.

El cas de l’extrem meridional sud-americà

En el moment de la conquesta castellana, les selves temperades xilenes eren habitades per pobles araucans, excepte les més meridionals, pràcticament deshabitades (si bé les selves més litorals eren poc o molt freqüentades per alguns fueguins). Ni els inques ni els castellans reeixiren a sotmetre completament els araucans (picuntxes, maputxes i huillitxes) que, de fet, mantingueren una certa independència fins que foren vençuts per l’exèrcit xilè en la guerra de 1880-82 . Avui, uns 250 000 maputxes viuen a la regió de La Araucanía, al Xile centremeridional, i un nombre molt més petit (només uns 8 000) a l’Argentina, mentre que els altres pobles araucans s’han assimilat per mestissatge amb la població xilena blanca o s’han diluït amb els maputxes. En temps precolombins havien arribat a ser entre 1 i 1,5 milions i a ocupar àrees molt més extenses del centre i el S de Xile, entre el riu Choapa i l’illa de Chiloé, a l’E dels Andes, i fins a la Patagònia argentina.

Pel que fa als pobles fueguins (ones o selk’nams, “yámanas” o yaghans i qawasqars o alakalufs) són tres grups humans de l’Amèrica més meridional, que formaven una unitat cultural però no morfològica: els primers eren robustos i d’estatura elevada, mentre que els altres eren de talla petita i d’aspecte més aviat fràgil. Els selk’nams ocupaven la part septentrional de la Terra del Foc, els “yámanas” la part meridional, fins al cap d’Hornos, i els qawasqars les innombrables illes que formen l’arxipèlag meridional de la costa de Xile. Tots ells es vestien amb pells sense adobar i no construïen habitacles; només es protegien del vent amb paravents recolzats sobre una estructura de branques, i entapissaven el terra, al peu d’aquests paravents, amb materials vegetals adients per a aïllar-se de l’intens fred; de fet, passaven més de sis mesos l’any a una temperatura mitjana ambient de -2°C. Els estris que utilitzaven eren arcs i fletxes, llances de punta de pedra, i ganivets i arpons d’os. L’estructura social només reconeixia la família nuclear.

El contacte amb els europeus fou totalment nefast per als fueguins. En primer lloc fou l’arribada dels caçadors de llops marins, que anorrearen un dels seus principals recursos. Posteriorment els colons, que els desposseïren de les seves terres i els massacraren directament. El darrer quart del segle XIX s’instal·laren dues missions salesianes a la Terra del Foc, una a l’illa de Dawson i l’altra al riu Grande; els missioners, malgrat mantenir una postura de defensa aferrissada dels indis enfront dels seus perseguidors, els forçaren a vestir-se, i la constant humitat de la roba, en un clima humit i fred com el de la Terra del Foc, a més del contacte amb microorganismes que fins llavors els eren desconeguts i davant dels quals no tenien resistència, causaren una enorme mortaldat. Segons dades oficials, l’any 1912 ja només sobrevivien 155 fueguins, entre homes, dones i nens, totalment integrats amb els colons.

Els selk’nams eren una branca dels patagons emigrada a la Terra del Foc, la part septentrional de la qual —de fet, una prolongació dels espais subdesèrtics de la Patagònia— ocupaven abans de ser anorreats pel contacte amb els europeus. Tant els seus vestits com els seus habitacles eren fets de pell de guanac, amb el pèl cap a l’exterior, que els servia per protegir-se del vent gèlid. La seva dieta es basava en la carn, que menjaven crua quan era greixosa; en canvi, com que no practicaven la navegació, pràcticament no consumien peix, tret del que la mar llançava a la platja. Als rius pescaven amb xarxes; feien foc per percussió, i usaven armes i estris de pedra, perquè els únics que tenien de ferro procedien de bescanvis o de troballes entre les restes d’un naufragi. S’extingiren definitivament al començament del segle XX, a conseqüència de les persecucions de què foren objecte per part dels colonitzadors criolls i europeus, i també de les malalties contagioses que els transmeteren i dels efectes de l’alcoholisme.

A diferència dels selk’nams, que només es desplaçaven per terra ferma, “yámanas” i qawasqars eren hàbils canoers, autèntics nòmades de la mar. Els “yámanas” ocupaven la costa meridional de la Terra del Foc i l’arxipèlag que l’envolta; per tant, haurien estat el grup humà d’assentament més meridional del món. Eren de baixa estatura (d’1,44 a 1,64 m) i parlaven una llengua molt rica (posseïen més de 30 000 termes) i de fonètica gutural. Construïen cabanes còniques, fetes de branques i fulles, i es vestien només amb una pell de guanac (Lama guanicoe), que anaven movent al voltant del seu cos per tal de defensar-se del vent gèlid. Amb arpons d’os i amb dards caçaven guanacs, foques i, fins i tot balenes des de les seves canoes, fetes d’escorça de faigs australs (Nothofagus). També recollectaven mol·luscs, crustacis i bolets de soca. Les dones remaven i tenien cura del foc. No coneixien la ceràmica, però en canvi, eren bons cistellers. El seu nombre minvà dràsticament en iniciar-se el contacte amb els europeus, i avui, segons alguns autors, estarien completament extingits d’ençà del 1978 o 1979, si bé altres investigadors indiquen la presència d’alguns individus prop de la base naval xilena del canal del Beagle. Al marge d’observacions superficials fetes per alguns navegants, en escales més o menys forçoses, entre les quals val la pena remarcar les de Darwin el 1832, el primer a estudiar les formes de vida i la demografia dels “yámanas” fou Thomas Bridges, el qual l’any 1871 s’instal·là a Ushuaia.

Els qawasqars vivien a la banda occidental de la Terra del Foc i a les illes pròximes de la costa xilena. Eren de baixa estatura i presentaven un acusat aspecte mongoloide. Possiblement, la superfície que havien ocupat en el passat era més extensa, però amb tota probabilitat foren desplaçats per poblacions arribades posteriorment a la costa del Pacífic. Els seus costums eren semblants als dels “yámanas” i, com en el cas d’aquests, el contacte amb els europeus tingué conseqüències devastadores. Vivien dels productes que la mar els oferia, que capturaven des de canoes o rais d’uns 5 m de llargada màxima, amb cabuda per a 8-12 persones i els seus gossos, que mai no abandonaven. Les embarcacions eren dutes a rem per les dones, les quals també podien ser xamans. Capturaven mol·luscs i peixos, ous d’ocells marins, i consideraven una menja exquisida la carn de balenes i pingüins mig putrefacta. Actualment en queda una petita població d’una cinquantena de persones a l’illa xilena de Wellington.

La colonització del S xilè i argentí ha estat força tardana i la regió de les selves temperades està encara força despoblada. De fet, bona part dels pobladors recents són europeus nòrdics i balcànics emigrats a aquelles regions americanes a partir del final del segle XIX. Només a l’illa de Chiloé, que fins el 1826 fou el darrer reducte del domini hispànic a l’Amèrica del Sud, i a les àrees més septentrionals de boscos xilenoargentins d’araucàries, la població criolla d’origen hispànic o mestissat és majoritària.

El cas de la regió del Paranà

La regió del Paranà havia estat poblada per pobles de llengua i cultura tupí-guaraní i encara es compten per centenars de milers els habitants de la regió, indis o mestissos, que conserven la llengua i una part de les tradicions ancestrals d’aquests pobles. Al Paraguai, el 65% de la població és de parla guaraní i un 52% de la població rural no parla altra llengua, la qual, per altra banda, és cooficial amb el castellà en aquell país i és l’única llengua ameríndia que ha assolit aquest estatus en tot el continent.

El guaraní i altres llengües del mateix grup lingüístic es parlen també a l’Argentina i el Brasil, dins i fora de l’àmbit del bioma en aquesta regió. A banda del guaraní paraguaià o jopara parlat per uns 4 milions de persones (uns 3,1 milions al Paraguai i la resta principalment al Brasil i una part menor a l’Argentina), les llengües del grup tupí més difoses en l’àmbit del bioma són el “kaiwá”, parlat per unes 14 000 persones al Brasil i l’Argentina, i el “mbyá”, parlat per unes 11 000 persones al Paraguai, el Brasil i l’Argentina. També viuen al bioma els kaingangs, de parla macrogé, que són unes 18 000 persones en total.

La regió formà part de l’àrea on s’establiren les missions jesuítiques del Paraguai durant tot el segle XVII i fins el seu desmantellament pels exèrcits espanyols i portuguesos, com a conseqüència de les guerres guaranís de 1753-56; la província argentina de Misiones i el nom de selva missionera amb què es coneixen les laurisilves subtropicals de la regió recorden aquella etapa històrica. Sobretot a partir de la independència dels països de la zona, la colonització per criolls argentins i brasilers i per immigrants europeus fou molt important, i els seus descendents constitueixen avui la majoria de la població de la regió.

Un cas singular fou el dels pobles de la part més oriental de la regió, els quals migraven fins a les ribes de l’Atlàntic per pescar i recol·lectar marisc, i pujaven al “planalto” a l’època de la recol·lecció dels pinyons del “kuri’y” (Araucaria angustifolia); alguns, com els botocudos o xoklengs, un poble parlant d’una llengua macrogé, avui pràcticament extingit, fins i tot havien desenvolupat un tipus especial de fletxa, el “virote”, per fer caure les pinyes dels arbres. A l’hivern, tots es dedicaven a la caça i als seus rituals religiosos estacionals. Durant aquesta estació la cacera era abundant i resultava més fàcil caçar perquè els animals es concentraven als boscos de “kuri’y” per menjar-se els pinyons que queien a terra. Fins al segle XIX, els kaingangs vivien en habitatges subterranis excavats enmig dels boscos, i cada família disposava d’una zona on podia anar a collir pinyons. Per evitar conflictes entre les diferents famílies es repartien les pinedes, marcaven els límits del respectiu territori i tenien lleis molt estrictes per castigar els transgressors.

Els pobladors de les laurisilves macaronèsiques

Tret de les Canàries, habitades pels guanxes, les illes macaronèsiques restaren deshabitades fins el començament del segle XV.

El cas de les Açores i Madeira

Procedents de Portugal, el 1425 arribaren a Madeira els primers pobladors, i el 1439 ho feren a les illes Açores. El 1452 ja es construí el primer trepig o molí de canya dolça, i el creixement d’aquest conreu determinà un creixement paral·lel de la població, que passà d’uns 800 habitants el 1455 a uns 20 000 mig segle més tard, dels quals un 10% eren esclaus, la majoria procedents de les costes del Marroc i de les Canàries. La població actual de les Açores és d’uns 250 000 habitants i la de Madeira d’uns 275 000, d’origen europeu en la seva pràctica totalitat.

El cas de les Canàries

La població aborigen de les illes Canàries, la constituïen els guanxes. Pocs d’aquests guanxes, però, sobrevisqueren a les batalles i les malalties importades pels colonitzadors, i els que ho aconseguiren quedaren majoritàriament sotmesos a l’esclavatge. La immigració des dels regnes de la corona de Castella, i també des de Portugal, no es féu esperar, i com que la majoria dels colonitzadors eren homes, també s’organitzaren ràtzies per a raptar dones de la immediata costa africana i repoblar així les illes. Cap a mitjan segle XVI el conjunt de l’arxipèlag ja comptava amb uns 40 000 habitants, gairebé la meitat a Tenerife, on hi havia l’única població amb categoria de ciutat, La Laguna (nucli que, cap al 1550, tenia uns 5 000 habitants). A partir del segle XVI, a les Canàries, com a Madeira, s’introdueix el conreu intensiu de la canya de sucre però, atès el despoblament sofert per les illes durant la conquesta i en els decennis posteriors, període en què els guanxes pràcticament s’extingiren com a comunitat, es portaren a l’arxipèlag esclaus negres procedents del golf de Guinea.

L’estudi genètic de la població canària actual (prop d’1,5 milions d’habitants) dóna indicis dels seu parentiu amb les poblacions que han habitat les illes, tant en temps prehispànics com històrics. A grans trets, estudiant els polimorfismes clàssics (grups sanguinis i proteïnes plasmàtiques) i l’ADN nuclear, es pot dir, de manera aproximada, que el 70% del bagatge genètic és d’origen europeu, el 26%, nord-africà i el 4%, negroide sud-saharià, component que correspondria als esclaus duts pels espanyols durant els segles XVI i XVIII. En canvi, si s’estudien els polimorfismes de l’ADN mitocondrial, els percentatges majoritaris s’inverteixen: el 70% tindria origen berber i el 30%, europeu. No canvia el 4% sud-saharià. Aquestes dades es poden interpretar a partir de l’asimetria en el repoblament de l’arxipèlag: els homes serien fonamentalment d’origen europeu, mentre que les dones serien d’origen nord-africà, sense que es pugui diferenciar entre el contingent corresponent a la població guanxe prehispànica i el corresponent a les dones arribades després de la conquesta. Si el que s’estudia, en canvi, és la variació dels polimorfismes comparant totes les illes, es pot apreciar una separació clara entre les illes conquerides en la primera etapa, que estigueren sotmeses a un règim feudal i resultaren més despoblades, i les tres illes conquerides posteriorment, que passaren al domini reial i tingueren una colonització menys traumàtica i, per tant, més favorable al mestissatge.

Salut i malaltia a les selves temperades

La gran dispersió de les diferents àrees del bioma i les molt diverses circumstàncies geogràfiques i climàtiques d’unes i altres fa que no es pugui par-lar d’unes determinades pautes de salut i malaltia de les seves poblacions humanes. Les regions d’Amèrica, Austràlia i Nova Zelanda, fins i tot les Canàries, poc o molt aïllades durant llargs períodes dels agents patògens propis del Vell Món, mostren una pauta comuna d’infecció massiva i gran mortalitat a partir dels primers contactes amb els europeus. No és aquest el cas de les regions orientals del Vell Món que, tot i no estar completament aïllades de les occidentals, presenten, sobretot en temps antics, molts trets propis quant a les seves pautes de salut i malaltia, certament no circumscrits estrictament al bioma, però amb una expressió ben genuïna.

La intolerància i malabsorció de la lactosa

Així, entre els grups humans xantoderms la ingestió de llet provoca trastorns en els adults. Entre els xinesos i amerindis és freqüent la malabsorció de la lactosa. Aquesta circumstància fisiològica explica la seva intolerància a la llet, la ingestió de la qual, o d’altres productes lactis que continguin lactosa, provoca fortes diarrees i dolors abdominals. La lactosa és un galactòsid compost per glucosa i galactosa que es troba en la llet de la majoria dels mamífers. La incapacitat de digerir-la és un fenomen relacionat amb la quantitat i l’activitat d’un enzim, la lactasa, al budell prim. La lactasa descompon la lactosa en els dos monosacàrids que la componen i en permet així l’absorció intestinal. Els individus intolerants no són capaços de digerir aquest sucre o de fer-ho correctament, per manca o insuficiència d’activitat de l’enzim. Atès que els graus de malabsorció són variables, també ho són els símptomes que pot causar la ingestió de lactosa a un intolerant.

En la majoria dels mamífers, l’activitat d’aquest enzim és molt alta durant el període perinatal, però després de l’alletament els seus nivells a la sang disminueixen fins el 10%. En determinats grups humans (la majoria d’europeus i alguns grups africans, com els tutsis, els massais o els fulanis), però, els nivells de lactasa en sang es mantenen elevats durant tota la vida. En canvi, la capacitat d’absorbir lactosa no es dóna pràcticament en cap grup oriental; tots els asiàtics, els melanesis i els polinesis, així com els amerindis, són intolerants a la lactosa. Entre els humans, la capacitat de digerir la lactosa en l’edat adulta es deu segurament a la presència d’un enzim determinada per un polimorfisme genètic, l’existència del qual es pot relacionar amb pressions evolutives ambientals. Durant el Neolític, després del deslletament, els infants dels grups ramaders es continuaven alimentant probablement amb llet dels animals domèstics que criaven, i en seguien consumint tota la vida, amb la qual cosa se seleccionaren positivament els individus capaços de digerir la lactosa més enllà del període d’alletament matern. Els centres de neolitització de l’Àsia oriental es caracteritzen precisament per l’absència de cria d’animals productors de llet; els seus primers animals domèstics foren els porcs i l’aviram i aquesta selecció positiva no s’hi podria haver produït mai.

La grip: una malaltia d’origen asiàtic?

La grip és avui una de les malalties infeccioses de distribució més universal, i a més, rebrota infaliblement cada any en algun lloc del món, sovint en forma d’una nova soca contra la qual no és efectiva la vacuna preparada amb virus de l’any precedent. És una malaltia respiratòria que afecta tant els humans com els porcs, els cavalls, alguns altres mamífers —però no altres primats fora dels humans—, els ànecs i l’aviram.

El fet que sigui una malaltia compartida pels humans i els porcs, els ànecs i l’aviram, que són els principals animals domèstics dels xinesos, i també que algunes de les pandèmies més importants del segle XX hagin tingut el seu origen al S de la Xina o entre poblacions d’origen xinès del SE d’Àsia, ha fet especular amb la possibilitat que la malaltia s’originés a la Xina meridional o en una regió propera. És molt possible que algunes de les febres estacionals que recullen els textos mèdics xinesos antics corresponguin a epidèmies de grip, i sembla que les epidèmies de ‘mal de tos’ del Japó de la segona meitat del segle IX i algunes dels segles següents (l’edat de les plagues de la història japonesa) foren brots de grip. El cert, però, és que els testimonis més antics d’autèntics brots de grip daten del segle XVI (1510, 1517, 1580) i inicialment, només afectaren Europa, excepte el darrer, que afectà també Àfrica i Àsia. Ja més localment, els virus transportats pels porcs que portà Colom en el seu segon viatge a les Antilles causaren un brot fatal, bé que localitzat, entre els indis de la Hispaniola, durant el qual morí, entre el 1493 i el 1494, entre un 20 i un 25% de la població.

Però potser cap altra epidèmia de grip no ha resultat tan mortífera com la de 1918-19, que fou anomenada ‘grip espanyola’ perquè, a causa de la censura imposada pels països bel·ligerants en la Primera Guerra Mundial, les primeres informacions dels seus estralls es conegueren a Espanya, país neutral en aquella guerra. En realitat, però, sembla que començà als Estats Units i fou portada per soldats americans als fronts de guerra del N de França. A diferència de la majoria de brots de grip, els de la tardor i l’hivern del 1918 comportaren una elevada mortalitat d’adults d’entre 20 i 40 anys, principalment a Europa i a l’Amèrica del Nord, però acabà per afectar pràcticament tot el planeta. El nombre de víctimes superà els 21 milions i, en algunes regions que havien estat poc o gens exposades a la malaltia prèviament, la mortalitat fou elevadíssima (el 20% de la població de la Samoa Occidental morí de grip en els dos darrers mesos de 1918). Molts epidemiòlegs pensen que ha estat la pandèmia més mortífera, en xifres absolutes, que ha patit mai la humanitat.