L’aprofitament dels recursos vegetals de les selves temperades

Collir sense plantar

Els recursos vegetals de la majoria de les selves temperades han estat utilitzats des de temps remots, amb alguns exemples d’usos emblemàtics, com els de la morera blanca (Morus alba), amb què s’alimenten els cucs de seda. L’arribada dels europeus introduí canvis sensibles en la gestió del bosc, que passà d’estar sotmès a una explotació equilibrada per part de les poblacions indígenes, que n’aprofitaven una gran diversitat de productes no fusters i hi obrien poques clarianes, sempre recorrent al foc, a ser talat a gran escala pels nouvinguts, que crearen indústries forestals orientades a l’exportació de la fusta. També introduïren usos abans desconeguts, com la producció de mel a partir de les abelles europees comunes (Apis mellifera), mentre que a Tasmània, per exemple, tradicionalment es fa mel d’om de Tasmània o “leatherwood” (Eucryphia lucida), que té un gust molt característic i de la qual, si l’estació és favorable, se’n poden recollir fins a 500 t. També s’utilitzen àmpliament en la producció de mel les flors del sassafràs de Tasmània (Atherosperma moschatum).

La importància dels recursos vegetals espontanis

Així i tot, al bioma de les selves temperades es comercialitzen nombrosos productes forestals altres que la fusta, tant als mercats locals com als nacionals o internacionals. Els més abundants són els alimentaris, com bolets, fruits i mel, però també tenen importància tota una sèrie de productes d’aplicació industrial, especialment aquells que són objecte d’investigació per part de companyies farmacèutiques per mirar d’extreure’n principis actius medicamentosos. Als Estats Units, per exemple, la recerca de noves substàncies medicinals extretes de plantes i fongs és molt activa. Un informe recent del Bureau of Land Management (Oficina de Gestió Territorial) identificava, només a Oregon, 69 espècies forestals objecte de recol·lecció o potencialment utilitzables amb aplicació remeiera, alimentària, com a combustible o amb altres finalitats.

En altres països del bioma, en particular als asiàtics, hom ha obtingut tradicionalment de les selves temperades una gran diversitat de productes no fusters. Al Nepal, per exemple, aquests productes, que hi reben col·lectivament el nom de “jaributi”, s’exporten activament cap a l’Índia com a matèries primeres per a les indústries farmacèutica, alimentària i altres. A la regió de l’Annapūrna, al Nepal central, es comercialitzen regularment quantitats importants de no menys de 14 “jaributi”, i al districte de Sindhupalchok se’n comercialitzen 32. Al parc nacional de Langtang s’han descrit 172 espècies vegetals útils, 91 de les quals s’empren amb finalitats medicinals.

A diferència del que passa a Occident, on, a la majoria dels països, els mercats de molts productes boscans naturals havien desaparegut i no s’han restablert fins fa poc, a l’Orient, l’ús de les plantes boscanes no ha decaigut en segles. L’Institut de Xishuangbanna, a la Xina, ha estat experimentant amb més de 2 000 espècies i varietats d’arbres d’interès econòmic, i amb 120 espècies vegetals autòctones (pertanyents a 39 famílies diferents), moltes d’elles medicinals, entre les quals destaquen les gramínies del gènere Molinia, productores d’agents antitumorals. També ha dut a terme uns estudis sobre els usos tradicionals de la fusta, o de les parts lignificades, de 75 espècies d’arbres i bambús, que han revelat que, fa uns 2 000 anys, els dais ja plantaven la cesalpiniàcia anomenada “kassod” (Cassia siamea) per a utilitzar-la com a font de combustible.

Un cas particular entre les plantes espontànies aprofitables a les selves temperades és el dels diferents bambús, certament. De les més de 800 espècies de bambú que es fan al món, n’hi ha una bona colla que viuen al bioma de les selves temperades, sobretot a les regions asiàtiques, on la seva presència ha estat afavorida pels humans, que en treuen profit de maneres molt diverses. Més de la meitat de la població mundial, principalment a la Xina i al Japó, utilitza el bambú en milers de productes tradicionals. També a l’Himàlaia, on el bambú —principalment espècies del gènere Arundinaria— creix tant a la part occidental com a l’oriental, a altituds elevades, els agricultors muntanyencs han aprofitat la seva versatilitat per a fabricar quasi tot el que necessiten, fora de la rella de l’arada. La tecnologia del bambú s’estén per tota la regió i, a més, encara s’aplica àmpliament en l’actualitat.

La Xina té, segurament, la indústria processadora de productes boscans més gran del món, encara que, com és natural, no tots procedeixen de les àrees xineses del bioma de les selves temperades. Així, per exemple, el 1985 se celebrà a Pequín una fira comercial de productes naturals destinats a l’exportació i processats per les corporacions de l’exèrcit popular xinès, en la qual es podien trobar 1 590 aliments i medecines naturals d’origen vegetal i una dotzena d’espècies diferents de bolets.

Els bolets comestibles

A les selves temperades de tot el món s’hi fan una gran diversitat de bolets. Creixen en indrets tan allunyats com l’Himàlaia, on constitueixen una font d’aliment important de la població i alhora són objecte d’un actiu comerç, i la costa pacífica NW de l’Amèrica del Nord, concretament als estats nord-americans de Washington i Oregon, on es cullen anualment més de 3 000 t de rossinyols (Cantharellus cibarius) destinats a l’exportació. La tòfona blanca d’Oregon (Tuber gibbosum) també creix en aquesta regió; els gurmets locals l’han descobert fa poc, però ja es pot trobar en nombrosos mercats i restaurants de la zona. Altres bolets que podrien tenir importància econòmica són el cep o sureny ver (Boletus edulis), el matsutake d’Oregon (Tricholoma magnivelare), les manetes arrissades, conegudes a la zona com a “cauliflower” (Sparassis crispa), el “lobster” (Hypomyces lactiflorum) i el “hedgehog” (Dentium repandum).

Xinesos i japonesos figuren entre els pobles més micòfags del món i per això mateix aprofiten força els bolets que es produeixen a les selves temperades dels respectius països. El “shiitake” (Lentinusedodes), molt apreciat al Japó i a la Xina, es fa tant a les laurisilves com a les boscanes decídues i fins i tot es conrea. A la Xina, el mercat dels bolets també és en expansió; així, del bolet anomenat “songrong” (Tricholoma matsutake, el matsutake dels japonesos), se’n cullen anualment 2 000 t, la meitat de les quals es comercialitzen a la menuda. A banda de l’aspecte comercial, els habitants de les laurisilves del S del Japó fan servir, a més dels llevats, moltes altres menes de fongs (Aspergillus, Monascus, Rhizopus) per a obtenir begudes alcohòliques o fermentades, o per a fer fermentar pasta de soia o d’altres llegums.

Els habitants dels boscos del S de Xile també aprofiten, per exemple, el bolet de Darwin o “pan de indios” (Cyttaria darwinii), que els nadius anomenaven “llao-llao”, és a dir ‘dolç-dolç’. Es tracta d’un ascomicet que es desenvolupa als troncs i branques dels faigs australs (Nothofagus), en els quals el creixement de les hifes produeix malformacions en forma de nòduls. Els cossos fructífers apareixen sobretot entre la tardor i l’hivern, època en què les comunitats indígenes noten l’escassetat d’altres aliments. Al començament, aquests cossos fructífers són com petites boletes de color blanquinós, però a mesura que creixen i maduren prenen un color groguenc o ataronjat que els fa semblants als albercocs. Maduren a la primavera i alliberen les espores pels foradets que els cobreixen; després, cauen a terra i triguen força temps a descompondre’s.

Les plantes alimentàries

Les selves temperades proporcionen una gran diversitat de fruits, tant dels que es consumeixen frescos com dels que es conserven secs, enllaunats o en almívar. Alguns, com la majoria dels cítrics, han passat a tenir una gran importància com a conreus, tant dins com fora de l’àrea del bioma. Els etnòlegs asiàtics, per exemple, tenen l’atenció posada en el llarg corredor de selves temperades on l’agricultura ja es practicava fa més de 3 500 anys i, simultàniament, al bosc encara es collien fruites com les taronges. Algunes de les varietats més antigues d’aquelles plantes s’han preservat silvestres o asilvestrades a les selves temperades que queden, o bé com a conreus als horts i fruiterars de la regió. La taronja “satsuma”, per exemple, tan familiar als països mediterranis, és en realitat el fruit d’una varietat de taronger dolç (Citrus sinensis) originària, precisament, de la península de Satsuma-hantō, nom tradicional de l’actual districte de Kagoshima, al S del Japó. Molt més modestament, a l’extrem meridional del continent americà, els fruits d’unes matetes tan humils com els coralets magallànics (Berberis buxifolia) constituïen també un recurs complementari important de la dieta dels habitants de les selves temperades.

D’entre tots aquests fruits, però, els pinyons han estat especialment significatius a tota l’àrea del bioma. Si més no, fins a l’arribada dels europeus que, de mica en mica, desallotjaren els indígenes de les seves terres i començaren a conrear-les, els pinyons constituïren un element essencial de la dieta de molts grups humans, en particular dels dels boscos d’araucàries de les regions meridionals de l’Amèrica del Sud, on el seu elevat valor energètic i contingut proteic han estat històricament molt valorats. Hi ha evidències arqueològiques que ja s’utilitzaven i emmagatzemaven pinyons fa més de 3 000 anys. Per als araucans, a més, el “pehuén” (Araucaria araucana) era un arbre sagrat; encara avui, la subsistència de les comunitats maputxes de la zona depèn molt directament dels boscos de “pehuén”: en recol·lecten els pinyons, n’extreuen llenya i fusta i n’obtenen la pastura per als pocs animals que tenen. A la regió del Paranà, l’arbre sacralitzat per la seva importància en la vida dels indígenes era el “kuri’y” (A. angustifolia).

A Nova Zelanda, a les àrees on els cultius tropicals que els maoris havien portat de les seves illes d’origen prosperaven amb dificultat, el rizoma de l’“aruhe” (Pteridium esculentum) esdevingué l’aliment bàsic dels nouvinguts. El fet que aquest rizoma estigués disponible durant la major part de l’any i que, un cop sec, també es pogués conservar i emmagatzemar, el convertien en una font d’aliment molt important. Per això, els maoris afavoriren àmpliament la dispersió d’aquesta falguera incendiant matollars i torberes. La medul·la feculenta del “mamaku” (Cyathea medullaris), una falguera arborescent, també constituïa un recurs alimentari important, juntament amb els brots apicals de la palmera anomenada “nikau” (Rhopalostylis sapida), les bràctees i els fruits del “kiekie” (Freycinetia baueriana [=F. banksii]), una pandanàcia lianoide, els fruits del “karaka” (Corynocarpus laevigata), un arbre de la família de les corinecarpàcies, o els arils del “tītoki” (Alectryon excelsus), una sapindàcia també arbòria.

Un fruit de les selves temperades australianes que fa poc ha aconseguit arribar als mercats internacionals i que ara, a Austràlia i en altres indrets fins i tot es conrea, és la nou de macadàmia (Macadamia tetraphylla i M. integrifolia). Les nous de macadàmia contenen més d’un 70% de greixos i també una elevada quantitat d’àcid palmitoleic, un compost que també és present als fluids epidèrmics humans i que es considera el responsable de la flexibilitat de la pell. Quan s’arriba a l’edat madura, es perd progressivament aquest àcid, i per això l’oli de nou de macadàmia podria esdevenir un component essencial dels medicaments antienvelliment, tan de moda als mercats. Tant per a aquest ús com per al consum alimentari en forma de dolços i gelats, les macadàmies ja es comencen a cultivar a escala comercial a Austràlia i en altres punts de les regions tropicals i subtropicals d’arreu del món.

Les plantes medicinals

L’International Centre for Integrated Mountain Development (Centre Internacional per al Desenvolupament Integrat de la Muntanya) de Katmandu ha estudiat la recol·lecció de diverses plantes de propietats medicinals al Nepal, en particular de la “chiretta” (Swertia chirayita), una gencianàcia de propietats antipirètiques i tòniques que es cull principalment a les muntanyes orientals del país, però que és molt sol·licitada a l’Índia, on la demanda ha estat sempre molt elevada a causa de l’ús que se’n fa en diferents remeis i begudes tradicionals. Es tracta d’una planta herbàcia biennal que creix entre els 1 200 i els 3 000 m d’altitud. Majoritàriament, es recull en boscos sota el control del govern nepalès i la seva recol·lecció està regulada i subjecta al pagament d’impostos. S’ha estimat que la comercialització de la collita representa aproximadament el 5% dels ingressos bruts de la majoria de les famílies de la regió. Malgrat que hi ha algunes manufactures locals, la major part de la “chiretta” i, en general, de totes les plantes medicinals del Nepal (el 90% de les que es comercialitzen) van a parar als mercats de l’Índia, on s’utilitzen en la medicina tradicional (yajurvèdica) i en diferents preparats d’herbes. Hong Kong, el Japó, Malàisia, Singapur, els Estats Units, Alemanya, Bèlgica i el Canadà són els altres principals importadors de plantes medicinals nepaleses. La seva exportació, però, a partir de l’Himàlaia, concretament, està en retrocés a causa de la destrucció dels recursos forestals bàsics i pel fet que els collidors solen agafar la planta sencera, incloses les arrels.

Un ampli programa de recerca de principis actius contra el càncer iniciat el 1961 pel National Cancer Institute (NCI) dels Estats Units, posà de manifest que el taxol, extret de l’escorça del teix del Pacífic (Taxus brevifolia), podia ser la font d’un prometedor tractament contra el càncer. Tanmateix, per a obtenir la dosi indicada (uns 2 kg de taxol l’any per pacient), hauria calgut talar 38 000 arbres… Les investigacions sobre selecció genètica i obtenció de taxol a partir de clons, conduïdes conjuntament per l’NCI i una empresa forestal, han permès de cultivar 15 milions de plançons de teix del Pacífic per tal d’assegurar l’abastiment de taxol. Semblantment, la rutina, una substància que s’obté de les fulles assecades i finament polvoritzades de dues espècies d’eucaliptus, el “red stringybark” (Eucalyptus macrorhyncha) i el “Youman’s stringybark” (E. youmanii) i que s’empra en el tractament contra la hipertensió, també ha assolit una presència creixent en el mercat mundial a partir de la segona meitat d’aquest segle.

Diverses escrofulariàcies del gènere Hebe (H. salicifolia, H. stricta i espècies afins), conegudes, entre altres, amb el nom de “koromiko”, han estat aprofitades històricament pels maoris com a remei contra la disenteria i la diarrea. L’efectivitat d’aquest remei quedà demostrada per l’ús que en feren els soldats neozelandesos al front de l’Àfrica del Nord durant la Segona Guerra Mundial. Es creia que el principi actiu eren els tanins que contenia la planta, però actualment s’investiga la possibilitat que es tracti d’un glicòsid fenòlic.

Els olis essencials

Els xinesos, els japonesos i, sobretot, els taiwanesos han utilitzat durant molts segles la càmfora i l’oli de càmfora, obtinguts a partir del camforer (Cinnamomum camphora, una lauràcia originària de les laurisilves asiàtiques), per a alleujar els símptomes del refredat. La càmfora i l’oli de càmfora, que s’han exportat de manera important d’ençà del segle XVI, s’obtenen destil·lant la fusta de l’arbre. Tots dos productes són lleugerament antisèptics i tenen propietats expectorants i analgèsiques. Nombrosos documents històrics xinesos i japonesos donen fe de la gestió i el control a què se sotmetien els camforers ja de molt antic. Més concretament, en el passat el govern japonès incentivà convenientment la plantació de camforers, de manera que la producció de càmfora acabà sent un monopoli d’aquest país, sobretot a partir de l’ocupació de Taiwan el 1895. El 1933, per exemple, el Japó produí 1 884 t de càmfora i 1 592 t d’oli de càmfora. Després de la Segona Guerra Mundial, però, l’ús d’aquest producte decaigué, ja que els materials sintètics l’han anat substituint progressivament en la fabricació de repel·lents contra insectes i en la del cel·luloide —un dels principals productes fets a partir de càmfora—, que ha estat substituït al seu torn per plàstics fets amb derivats del petroli.

A les laurisilves japoneses hi ha altres plantes productores d’olis essencials, com el “kuromoji” (Lindera umbellata, una lauràcia de la qual s’obté també una fusta particularment apreciada per a fabricar els bastonets que els japonesos usen com a coberts), o com les llavors de la camèlia o “yabutsubaki” (Camellia japonica). En una altra zona del bioma, del “jatamansi” o nard de l’Índia (Nardostachys grandiflora), una valerianàcia herbàcia perenne de les selves temperades de l’Himàlaia, en particular de les del Nepal, s’extreu un oli essencial que es comercialitza de molt antic a l’Índia i que ja al començament de l’era cristiana, si no abans, era conegut a l’orient mediterrani amb el nom d’‘oli de nard’. Es recull principalment a la regió nord-occidental del Nepal, on l’activitat recol·lectora proporciona importants ingressos a moltes famílies camperoles. Segons dades governamentals, la temporada 1992-93 es recolliren 78 046 kg de “jatamansi”, que el 1993 es venia a un preu de mercat equivalent a 1,36 dòlars americans/kg.

Al final del segle XVIII es descobrí que les fulles i els branquillons d’un eucaliptus de Tasmània, l’anomenat “black peppermint” (Eucalyptus amygdalina), tenien un elevat contingut en un determinat oli essencial. Aquests branquillons i fulles s’utilitzen actualment, junt amb els de l’eucaliptus blau de Tasmània (E. globulus) i els d’una vintena d’espècies més del gènere, en la destil·lació d’olis, però no tan sols a Tasmània, sinó també al continent australià, concretament a Nova Gal·les del Sud i a Victòria, i fins i tot en altres països on han estat introduïdes les espècies productores. Els olis d’eucaliptus s’usen en farmàcia i perfumeria i per a fer sabons, dissolvents i desinfectants. El principal component de la majoria d’aquests olis és l’eucaliptol, que s’utilitza en pastilles per al mal de coll i en xarops per a la tos. L’extracció dels olis d’eucaliptus a escala industrial s’inicià cap al 1850 al SE d’Austràlia i el 1930 ja havia esdevingut una de les principals indústries del país. Entre el 1930 i el 1960 la producció mitjana fou de gairebé 500 t/any, i Austràlia en mantenia pràcticament el monopoli. A partir de mitjan segle XX, però, les grans plantacions d’eucaliptus de diferents països temperats i tropicals d’arreu del món, en particular del S del Brasil, començaren a produir i a competir amb la indústria australiana. Actualment, Austràlia només produeix un petit percentatge de l’oli d’eucaliptus que arriba al mercat mundial.

Les resines, les ceres i els tanins

La Xina és un dels primers productors mundials de derivats de la resina de pi i altres coníferes, principalment de colofònia i de trementina. Antigament, la colofònia i la trementina s’utilitzaven sense processar per a fabricar sabons, paper, pintures i vernissos. Actualment, ambdós productes s’apliquen encara en una gran diversitat d’indústries, i intervenen en la producció d’essències, condiments, adhesius, líquids netejadors, xiclets, derivats del cautxú, tintes d’impremta i vernissos. A la Xina, la producció anual de colofònia és d’unes 700 000 t, i la de trementina d’unes 100 000 t.

Les extenses pinedes naturals que creixen al S de la Xina constitueixen la base de la indústria resinera del país. En poblaments naturals, l’arbre més utilitzat és el pi roig xinès (Pinus massoniana), però també s’exploten el pi de Yunnan (P. yunnanensis), el pi xinès (P. tabulaeformis) i altres espècies com P. latteri o P. kesiya. En plantacions artificials, habitualment se sagnen el pi roig xinès i l’exòtic pi d’Elliott (P. elliottii), originari del SE dels Estats Units i introduït al continent asiàtic com a espècie fustera, i que s’ha revelat com un magnífic productor de resina. Les regions de Guangxi i Guangdong són les més productives, però els darrers anys la recol·lecció bruta de resina s’ha vist afectada per greus inundacions, com les del període juny-setembre del 1994 (que reduïren entre el 30 i el 40% la producció de resina de la temporada). Altres regions del bioma també produeixen resina i derivats, encara que en menors quantitats; aquest és el cas dels poblaments, tant naturals com plantats, del pi de tres fulles de l’Himàlaia (P. roxburghii) dels estatges corresponents d’aquesta serralada, o de les plantacions de pi d’Elliott del Brasil meridional, de les quals s’obtenen entre 60 000 i 65 000 t anuals de resina en brut que fan d’aquest país el primer productor de derivats de la resina de tota l’Amèrica del Sud. A Xile s’està experimentant també amb l’extracció de resina a les extenses plantacions de pi insigne o pi de Monterey (P. radiata).

Les escorces de diverses espècies d’acàcies (Acacia) i d’eucaliptus australians són riques en tanins, però l’extracció d’aquests productes ha disminuït força a causa de la davallada de la demanda de la indústria pelletera. Només el taní de “wandoo” (Eucalyptus wandoo), que s’explotava i s’explota als boscos sud-occidentals australians, ha trobat una sortida alternativa com a producte dispersant del fang a les plataformes petrolieres. Finalment, cal recordar que els primers colons europeus de les selves temperades del SE dels actuals Estats Units utilitzaven la capa cerosa de color blau grisós que cobreix les petites baies esfèriques de la murta de cera o “wax myrtle” (Myrica cerifera) per a fabricar espelmes, raó per la qual aquests fruits han rebut el nom de “candleberries”, és a dir, ‘baies d’espelma’. La tradició de la fabricació d’espelmes es manté encara en diferents punts de la regió.

Les plantes papereres i tèxtils

A diferents regions de la part asiàtica del bioma s’aprofiten les fibres de les escorces d’algunes plantes per a fabricar paper artesanalment, una manufactura que té una gran tradició al Nepal, on els antics textos budistes i hindús s’escrivien en aquest paper, també utilitzat en els registres governamentals. Al Nepal, el paper es fabrica habitualment amb l’escorça interna de “lokta” (Daphne bholua o D. papyracea, dues timeleàcies), tret d’algunes àrees on s’utilitza Edgeworthia gardneri (també una timeleàcia). Al Japó, s’exploten amb la mateixa finalitat les fibres de les escorces de morera de paper japonesa o “kouzo” (Broussonetia kazinoki) i de “mitsumata” (Edgeworthia chrysantha), amb les quals s’obté paper d’alta qualitat. A la Xina, les escorces més utilitzades tradicionalment en la fabricació de paper són les de morera negra (Morus nigra) i morera blanca (M. alba).

Al Nepal, hi ha una indústria tèxtil que dóna mostres d’expansió: és la derivada de l’ortiga de l’Himàlaia o “allo” (Girardinia diversifolia), que és una urticàcia. L’“allo” és una planta perenne i robusta que pot arribar als 4 m d’alçada. Produeix llavors durant tot l’any, i també es reprodueix per rebrots de l’arrel o de la tija. L’escorça de la tija conté unes fibres, de fins a 60 cm de llargada, suaus i resistents, que un cop tractades convenientment adquireixen un llustre com de seda. La planta es recol·lecta al final de l’estació del monsó, entre agost i setembre, i cada poble té la seva pròpia àrea de recol·lecció tradicional. Un cop collides, les tiges madures es deixen assecar o es processen en fresc bullint-les durant tres hores en una solució alcalina. Aleshores es colpegen i es renten i, quan encara estan humides, es freguen amb argila per facilitar-ne el desfibrament; es deixen assecar al sol i es van separant les fibres que, tradicionalment, es filen amb un fus de mà i són teixides per les dones en un teler manual. Tot i que al Nepal fa molts segles que s’utilitzen les fibres d’“allo”, no ha estat fins fa poc que s’ha intentat ampliar-ne l’ús en la fabricació de tota mena de productes. Les teixidores han creat nous dissenys i han fet teles més llargues amb les quals es poden fer abrics, jaquetes, armilles i les tradicionals gorres nepaleses, anomenades “topi”, i els productes manufacturats ja es poden adquirir actualment a moltes botigues especialitzades del món occidental. A mitjan dècada del 1980 la tela d’“allo” ja costava unes 25 rupies/m, mentre que la tela tradicional només en costava 10. A part del seu ús en la indústria tèxtil, les fulles i els brots tendres d’“allo” també es cullen i es mengen com a verdura, o bé se’n fa sopa.

A Nova Zelanda, els maoris teixien els seus vestits amb les fibres de les fulles del “harakeke”, conegut a Occident amb el nom de lli de Nova Zelanda o formi (Phormium tenax), una liliàcia endèmica que actualment es cultiva en diferents països per les seves fibres sedoses i resistents. Altres espècies utilitzades tradicionalment amb la mateixa finalitat són el “wharariki” o formi de muntanya (P. cookianum), i altres fibres tèxtils o cistelleres, com les que proporcionen el “kiekie” (Freycinetia baueriana [=F. banksii]), el “pīngao” (Desmoschoenus spiralis), el “tī kaukā” o “tī rākau” (Cordyline australis) i el “tī tōī” (C. indivisa).

Les plantes ornamentals

Nombroses plantes de les selves temperades han estat introduïdes en la jardineria de les regions temperades d’arreu del món i són ja considerades plantes ornamentals. Algunes, com un cert nombre de magnòlies (Magnolia), molts rododendres (Rhododendron), o les hortènsies (Hydrangea) —actualment de presència generalitzada en parcs i jardins de les regions temperades i subtropicals— procedeixen de les selves temperades asiàtiques, i el mateix es pot dir d’alguns cítrics.

Les selves temperades del SE de l’Amèrica del Nord estan massa fragmentades perquè l’explotació industrial de productes altres que la fusta pugui resultar rendible. Tanmateix, hi ha una espècie d’aquesta regió del bioma que s’ha recol·lectat en abundància, i fins i tot en excés, a causa del seu paper tradicional en la decoració nadalenca: es tracta del grèvol americà comú (Ilex opaca).

De les selves de Nova Zelanda procedeixen les escrofulariàcies del gènere Hebe, algunes de les quals tenen propietats medicinals, les agavàcies del gènere Cordyline, la mirtàcia anomenada “mānuka” (Leptospermum scoparium) i les fabàcies del gènere Clianthus, en particular el “kaka beak” o “kōwhai-ngutu-kākā” (C. puniceus). Algunes falgueres arborescents, principalment les del gènere Dicksonia, es comercialitzen a Nova Zelanda per la seva fibra i per fer-ne objectes ornamentals que es venen als turistes, però, actualment, la major part de les matèries primeres per a aquests productes s’obtenen a partir d’espècies cultivades no autòctones.

Els aprofitaments forestals

El destí i la història dels boscos del món han estat fortament influïts per les activitats dels humans, que han talat els arbres per donar pas a l’agricultura, per aixecar les seves cases, per obtenir combustible i per comerciar, tant a escala local com internacional, amb la fusta i altres productes. Al bioma de les selves temperades, l’evolució de l’explotació fustera ha estat molt diferent en cada una de les regions. La colonització europea introduí estratègies d’explotació forestal distintes segons els llocs, és cert, però les diferents regions asiàtiques de civilització més antiga, en algunes de les quals s’introduïren regulacions referents a l’explotació forestal en dates molt remotes, presenten també models divergents.

Els usos tradicionals de la fusta, les escorces i els brancatges

Excepte a les regions australianes del bioma i a les façanes pacífiques de l’Amèrica del Nord i de l’Amèrica del Sud, a totes les regions de selves temperades l’explotació forestal ha estat complementària de l’activitat agropecuària. Dels boscos, se n’obtenia tradicionalment fusta per a la construcció d’habitatges i embarcacions, armes i estris, llenya i carbó, etc.

Abans de la colonització britànica, els aborígens australians havien explotat relativament poc les selves humides, tant les temperades com les tropicals. En tractar-se de boscos densos, amb el terra cobert per una espessa capa de molsa que proporcionava molt poc aliment als mamífers, els aborígens tendien a utilitzar i preferir les àrees forestals obertes més profitoses, on podien trobar un nombre superior d’espècies d’interès cinegètic. Així i tot, a banda dels aliments (nous, baies, fruits, llavors), extreien de les selves temperades escorces que els servien per a fer canoes, recipients per a beure, revestiments per a les cabanes i teixits, llenya per a escalfar-se i cuinar, fusta per a aixecar cabanes i fer bumerangs i llances, i resines per a fer adhesius.

Les activitats de les poblacions indígenes del Xile meridional (els maputxes a la selva valdiviana, els huillitxes més al S, i els “yámanas”, els ones i altres a la Terra del Foc) no tingueren un gran impacte sobre els boscos de la zona. Aquests grups es limitaven a aprofitar-ne alguns fruits i fongs amb finalitats alimentàries, i a extreure’n material per fer els seus habitatges i les seves canoes, per a les quals acostumaven a utilitzar els arbres morts i les escorces. És interessant notar que les canyes de bambú, tan abundants a la zona, no eren utilitzades pels nadius d’aquest continent com ho feien i continuen fent-ho els habitants de les regions asiàtiques.

No menys remarcable resulta el fet que, a desgrat de l’exhuberància dels boscos que els envoltaven, els pobles de la costa NW de l’Amèrica del Nord feien un ús molt selectiu de fustes i escorces: amb la sola excepció de la tuia gegant (Thuja plicata), només utilitzaven els arbres per a fer llenya o obtenir tires d’escorça o d’arrel per teixir cistelles, barrets o altres objectes. La tuia gegant o “western red-cedar”, en canvi, coneguda en les llengües salish de la regió de Puget Sound (on avui s’aixeca la ciutat de Seattle) amb el nom de “rpahyuhts”, tenia múltiples usos: de l’escorça s’obtenien principalment fibres, i la fusta s’utilitzava per a fer els objectes més diversos, des de pals de llances fins a grans embarcacions, ja que era fàcil de treballar i especialment valuosa perquè no es podria fàcilment, cosa particularment important en un clima perhumit que afavoreix el desenvolupament dels bolets de soca i les podridures. Els primers colonitzadors quedaren meravellats en veure els enormes edificis de fusta de tuia gegant que construïen els pobles de la costa NW, ben arran de platja, en cales i badies protegides.

Les canoes monoxil·les, buidades a partir d’un sol tronc de tuia gegant de la mida desitjada, eren el principal mitjà de transport d’aquests pobles, la vida dels quals depenia de la mar i dels rius salmoners. Les úniques embarcacions que s’aventuraven per l’oceà eren les més grans; feien una vintena de metres d’eslora i uns tres de mànega. Les familiars, per contra, no feien més de 10 m i hi cabien entre 15 i 20 persones; finalment, les canoes més petites eren només de dues places. Les fibres d’escorça de tuia gegant, i també altres fibres vegetals i fins i tot algunes d’animals, s’utilitzaven per a fer diferents teixits, veles per a les grans canoes de navegació d’altura, flassades, i teles cerimonials bellament decorades. El teixit més antic conegut de la regió, un fragment de xarxa d’un sol gruix trenada i nuada a mà, data aproximandament de l’any 1000 aC.

El principal recurs dels boscos de Nova Zelanda, tant per als maoris com més tard per als europeus, ha estat i és la fusta. Per als primers, la fusta de “tōtara” (Podocarpus totara) era molt apreciada per a fer escultures, canoes i cases, si bé a la zona septentrional de l’Illa del Nord utilitzaven preferentment el “kauri” (Agathis australis). Del “kauri” s’obtenien fusta i llenya, però també resina: si es posava una certa quantitat d’aquesta resina en un manat de fulles relligades, les mantenia unides i, així, es feien unes torxes que podien cremar força estona i servien per a atreure les anguiles a la nit (un peculiar sistema de pesca a l’encesa), o per a controlar insectes com la falena Herse cingulata, que podien perjudicar seriosament els conreus. El sutge que s’obtenia en cremar la resina s’utilitzava en l’art del tatuatge, i la goma mateixa, banyada en llet, constituïa una mena de xiclet primitiu. El “kauri” fou així mateix un dels primers recursos naturals que explotaren els europeus a Nova Zelanda, fins al punt que l’any 1830 el comerç d’aquesta fusta assolia ja un volum considerable, especialment a la regió més septentrional de l’arxipèlag. Les fustes d’altres arbres, com la de “tawa” (Beilschmiedia tawa), que és una lauràcia, la de l’oleàcia anomenada “maire” (Nestegis cunninghamii) i la d’“akeake” (Dodonaea angustifolia [=D. viscosa]), una sapindàcia, eren emprades pels maoris en usos més específics, per a fer armes i eines en el cas de l’“akeake” o el “maire”, o per a construir marcs de finestres i portes en el del “tawa”.

Encara avui, la llenya per cremar, les fulles i branques tendres consumides com a farratge pel bestiar, i la virosta, emprada com a adob a les terres cultivades, són els productes forestals més importants de les selves temperades d’una part del S de la Xina i de l’Himàlaia. Generalment es tracta de selves dominades per alzines, és a dir, fagàcies perennifòlies del gènere Quercus o altres gèneres afins, bé que a les regions més orientals de la serralada, com Assam i Bhutan, prospera Q. griffithii, una espècie de fulla caduca, és a dir, un roure, que en aquesta zona constitueix l’avançada sud-occidental de les boscanes de la regió septentrional temperada del continent eurasiàtic. A la regió xinesa compresa entre l’Himàlaia i les muntanyes Hengduan, al NW de Yunnan, el 90% de la producció forestal es destina a usos domèstics. A l’Índia, al Nepal i a Bhutan, els boscos del bioma també s’exploten principalment per obtenir llenya i carbó, però no falten altres aprofitaments relacionats amb les pràctiques agrícoles locals.

Les fagàcies dominants a les selves temperades de l’Himàlaia presenten una gran capacitat de regeneració vegetativa, de manera que poden brotar directament de la soca després de ser tallades. Una pràctica força comuna consisteix a dur a terme un tipus de tala o un altre en funció de l’aprofitament pastoral; a les àrees on el pasturatge és intens es tallen els arbres per sobre dels 2 m per tal de possibilitar el brosteig del bestiar, però en zones menys pasturades es talla la soca gairebé arran de terra. Normalment es fa una tallada cada 10 o 20 anys. En algunes àrees s’ha prohibit talar els boscos que superen determinada edat per tal de protegir-los, de manera que els agricultors que encara practiquen l’agricultura itinerant, si volen mantenir aquesta activitat, es veuen obligats a talar els espais boscosos immadurs abans que arribin a l’edat o la mida límit. Això es tradueix en un escurçament de l’interval entre dues tales, i comporta una disminució de la capacitat potencial d’un indret determinat per a mantenir els conreus en aquest règim, ja que el fonament de l’agricultura itinerant és la recuperació natural dels nutrients gràcies a la caiguda de la fullaraca i la formació de virosta. De vegades, la pèrdua de fertilitat del sòl agrícola es compensa amb l’aportació de virosta del bosc. A les regions on creixen, les rouredes de Quercus griffithii s’utilitzen sovint amb aquest objecte durant la primavera: els agricultors n’agafen la virosta per fer-la servir com a adob durant aquesta estació, ja que els boscos perennifolis no canvien la fulla fins al començament de l’estiu. Les aglans d’aquesta i d’altres fagàcies són aprofitades, per altra banda, com a aliment per als porcs; a les regions més orientals del Nepal, per exemple, la gent recol·lecta especialment les aglans de Lithocarpus pachyphylla.

Al marge d’aquests aprofitaments paraagrícoles, algunes espècies d’alzines d’aquestes selves temperades himalaianes, com l’anomenada “buk” (Quercus lamellosa), o com Q. kamroopii, es gestionen per obtenir-ne combustible i fusta en cicles de rotació d’entre 45 i 125 anys. A la regió índia de l’Himàlaia, la demanda anual de combustible per habitant se situa entre els 0,5 i els 1,5 m3, el 50-75% dels quals són en forma de llenya i carbó. Al Nepal, el consum anual és d’1 m3/h, i al Bhutan puja a 2,6 m3/h i any. En aquesta àrea, l’ús de la fusta en la construcció d’habitatges i d’utillatge agrícola i de transport, i d’altres objectes domèstics també té gran importància; l’alzina més important com a font de fusta és el ja esmentat Q. lamellosa. La fusta de “ban” (Q. leucotrichophora), una altra alzina, s’utilitza especialment per a aixecar parets i per a fer els mànecs de les eines agrícoles. A més a més, les seves fulles serveixen de farratge durant l’hivern, de l’escorça se n’obtenen tanins, i les aglans s’empren per les seves propietats diürètiques en el tractament de la gonorrea i com a astringent per a tractar la diarrea i la indigestió, especialment en nens.

Les fulles de “moru” (Quercus floribunda) constitueixen un dels millors farratges d’alzina de la regió, i per això es recol·lecten intensament en molts pobles. Al Nepal, s’ha estimat que més de la meitat del farratge prové del bosc, i els arbres en subministren el 20%. Les fulles i l’escorça de “moru” també s’utilitzen en algunes regions per a l’obtenció de tanins, i la fusta és especialment adequada per a la fabricació de barrils i bocois, i també va molt bé per a fer els radis de les rodes. El “kharsu” (Q. semecarpifolia), una alzina de dimensions més grans, també proporciona una fusta molt resistent, bé que sovint es prefereixi la dels pins que creixen a la mateixa regió. Amb la fusta de “kharsu” es fabriquen principalment bigues, columnes i sostres, així com llits i selles de muntar; un cop bullida, adquireix una gran flexibilitat, i per això s’empra també en la construcció de bótes i tines, i per a fer rodes de carros i carretons. Les seves fulles són un bon aliment per al cuc de la papallona xinesa de la seda “tussah” (Antheraea pernyi), provinent de la Xina (on s’alimenta de fulles de roure), i l’escorça conté un elevat percentatge de tanins, fins al 23%. Amb la fullaraca seca i les branques podades de moltes espècies forestals herbàcies i arbustives es fa el jaç per al bestiar estabulat o es fabrica compost; de fet, en regions com el Nepal no es fan servir gaires adobs químics; en aquest país, per exemple, cada ha de terra cultivada rep només, de mitjana, 2,3 t de fullaraca i fems.

L’ús de la fusta en la tradició constructiva japonesa

Al Japó, on l’ús de la fusta amb finalitats constructives (edificis, ponts, marges d’arrossars, fins i tot temples i palaus) té una gran tradició, l’extracció de fusta a gran escala per destinar-la a la construcció començà molt precoçment. La introducció del cultiu de l’arròs comportà el desplaçament del centre econòmic del país des de la zona de les boscanes decídues del NE a la zona de les laurisilves del SW. Al començament del segle VIII, els emperadors del Japó implantaren per primera vegada de manera permanent la seva capital en una ciutat, l’actual Nara, situada a la part occidental de l’illa de Honshū. Això coincidí en el temps amb la introducció del budisme, que canvià profundament l’estil de vida dels japonesos i afavorí la construcció de nombrosos temples i santuaris. Un segle més tard, ja hi ha documentades mesures de gestió forestal: un organisme governamental específic supervisava la construcció de temples i santuaris i era l’encarregat de contractar els treballadors i artesans que havien de construir i decorar els temples, així com els llenyataires que talaven els arbres i en processaven la fusta. De fet, en documents del segle VIII ja es descriu la fusta del camforer (Cinnamomum camphora) com un material molt adequat per a la construcció naval, fet corroborat per la troballa d’unes embarcacions de més de 2 000 anys d’antiguitat a Ōsaka. També se sap que els estris agrícoles es feien de fusta que s’extreia principalment d’arbres de la família de les fagàcies.

A partir de la implantació del shōgunat Tokugawa, al començament del segle XVII, les mesures de gestió esdevingueren particularment enèrgiques, en part degut que cases i mobles, en particular els “tansu”, uns armaris típics del Japó, es feien de fusta; a mitjan segle XVIII diverses regions es dedicaven a la fabricació de “tansu”, principalment el districte de Kantō, prop de Tòquio, i l’àrea de Kinki, prop d’Ōsaka, Kyōto i Nara. Cada regió desenvolupà un estil característic. La manufactura dels “tansu” continuà florint al regnat de l’emperador Taishō Tennō (1912-26), un període durant el qual s’anaren millorant els mètodes d’explotació forestal. Les fustes més utilitzades en els “tansu” eren la de sugi o cedre roig japonès (Cryptomeria japonica), la de “hinoki” (Chamaecyparis obtusa), la d’akamatsu o pi roig japonès (Pinus densiflora), i la de kuromatsu o pi negre japonès (P. thunbergii).

Actualment, només al voltant del 35% de la fusta que s’utilitza al Japó es produeix al Japó mateix, i d’aquest percentatge la major part procedeix de plantacions. Entre les espècies fusteres autòctones, les alzines japoneses o “kashirui” (Quercus [=Cyclobalanopsis]) s’utilitzen, en particular, en la construcció de pagaies i rems per a les embarcacions, així com en la fabricació de mànecs d’armes i d’eines. El millor carbó, tant pel que fa a la qualitat com al preu, també és el que es fa amb la fusta d’aquests arbres, mentre que el carbó d’altres espècies, com per exemple el de l’“ubamegashi” (Q. phylliraeoides) s’utilitza només per a cuinar determinats plats.

L’explotació de la laurisilva macaronèsica

Els europeus començaren a explotar forestalment les laurisilves a partir de la colonització de les illes macaronèsiques. El treball de la fusta tenia ja una llarga tradició entre els habitants de les Canàries, les úniques d’aquestes illes que eren habitades, i les cròniques dels primers temps de la conquesta ja descriuen els treballs de fusteria de les cases guanxes. Tanmateix, els estocs de fusta en peu de totes les illes, sobretot de les més orientals (que són també les més àrides), disminuïren ràpidament després de la conquesta espanyola al final del segle XV, tant pel que fa als de les laurisilves com als de les pinedes de pi canari (Pinus canariensis), endèmic de les illes. A Madeira, ja ben al començament de la colonització, es construïren nombroses serradores i s’inicià l’exportació de fusta per a la construcció naval, sembla que principalment de l’anomenat cedre de Madeira, una varietat insular de Juniperus oxycedrus —el càdec de la conca mediterrània—. Però aviat l’únic ús que es donà a la fusta fou el de servir de combustible. Actualment, a Madeira, els boscos ocupen únicament unes 20 000 ha. Els més abundants són els de les plantacions de pinastre (Pinus pinaster) i d’eucaliptus (Eucalyptus), mentre que les laurisilves naturals només ocupen unes 1 000 ha a les valls més remotes. Entre els arbres nadius hi ha el til (Ocotea foetens) i el “viñátigo” (Persea indica); el primer fa entre 15 i 30 m d’alçada i la seva fusta, que tallada de fresc fa una gran fetor, s’utilitza per a fer mobles. El “viñátigo”, de fins a 25 m d’alçada, dóna una fusta vermella semblant a la caoba que també és molt utilitzada en ebenisteria.

L’explotació dels boscos temperats del Paranà

Als boscos d’araucàries i a les laurisilves subtropicals i temperades de la regió del Paranà, la tala dedicada específicament a l’extracció de fusta per a la comercialització començà al segle XVIII. La varietat de fustes d’interès comercial que es poden extreure de les selves subtropicals d’aquesta regió, més d’un centenar, supera la de la selva amazònica, però ja des del començament del segle XIX, la fusta de l’espècie brasilera d’araucària, el “kuri’y” (Araucaria angustifolia) fou la més explotada. Tanmateix, també s’explotaven intensament la “peroba” o “palo rosa” (Aspidosperma peroba) i el “guatambú” (A. olivaceum), dues apocinàcies de fusta dura i pesant, utilitzades en ebenisteria i també com a material de construcció; i fabàcies com els “cabreúvas” o “inciensos” (Myrocarpus frondosus i M. fastigiatus), de fusta duradora i aromàtica, semblant a la del sàndal i de la qual es pot extreure un oli essencial, o el palissandre negre del Brasil (Dalbergia nigra), potser el més apreciat de tots els palissandres. La llista podria fer-se més i més llarga esmentant el “bagaçú” (Magnolia [=Talauma] ovata), una magnoliàcia de fusta clara i lleugera emprada en embalatges lleugers i joguines, meliàcies com els “cedros” (Cedrela fissilis, C. tubiflora), lauràcies com la “imbuia” (Phoebe porosa), la “canela preta” (Nectandra mollis) i la “canela branca” o “aju’y” (N. lanceolata), o ramnàcies com el “saguariji” (Colubrina glandulosa [=C. rufa]), de fusta molt resistent i emprada freqüentment en la construcció d’habitatges, embarcacions i travesses de ferrocarril.

En un primer moment, però, el mercat estava limitat a regions relativament poc poblades i el consum era, de fet, gairebé local, ja que les dificultats del transport eren molt grans. Així, al final del segle XIX, el Brasil encara importava més fusta de conífera que no n’exportava. Però l’arribada del ferrocarril suposà un canvi dràstic: calia fusta per al seu ús com a combustible —al Brasil no hi ha mines de carbó i en canvi la fusta no tenia més cost que el de la tala—, així com per a fer rails i travesses, i al mateix temps, l’extensió de la xarxa ferroviària ampliava el mercat i permetia incrementar la tala comercial destinada a l’exportació. El 1908 ja hi havia a l’estat de Paraná més de 100 serradores en funcionament (la font d’ocupació més important de l’àrea), i durant aquest any el ferrocarril de Paraná transportà 36 000 t de fusta d’araucària i quantitats menors d’altres fustes.

Amb la Primera Guerra Mundial s’incrementà la demanda, i durant sis anys l’explotació fustera fou molt intensa. La quantitat de fusta de conífera que s’exportava des del Brasil es quatriplicà durant la segona dècada del segle i continuà creixent fins a assolir el seu màxim durant la dècada del 1960, moment en què la fusta d’araucària arribà a representar de mitjana el 60% de les exportacions del Brasil, i, en algun any, fins el 92% i tot. A partir d’aleshores, però, l’exportació començà a declinar, ja que tota la fusta dels boscos que estaven més a l’abast havia estat extreta i només quedava la dels més inaccessibles i, per tant, més cars d’explotar. Així i tot, l’explotació encara continuà, bé que en part gràcies a l’establiment de nombroses plantacions d’araucària, més productives que el bosc natural i avui principal font de fusta de conífera de la regió. En tot cas, el 1981 ja s’havien talat el 95% d’aquests boscos, cosa que reduïa els 20 milions d’ha de bosc original a menys de mig milió.

D’ençà que, cap al 1870, s’introduïren els primers eucaliptus al Brasil, alguns plantadors i empreses s’adonaren que aquests arbres creixien ràpidament i eren fàcils de cultivar, característiques que permetien d’obtenir-ne rendiments molt alts. Algunes empreses privades començaren a establir plantacions d’aquestes espècies des de principi de segle, però fins a les darreres dècades no han assolit dimensions importants, ara primordialment amb el propòsit d’obtenir fusta per fer pasta de paper. La fusta com a llenya, però, se segueix utilitzant en foneries i a les mateixes fàbriques de pasta de paper. Més recentment, les plantacions amb espècies autòctones per a l’obtenció de llenya, tanins, etc., estan donant molt bons resultats. Per exemple, amb la “bracaatinga” (Mimosa scabrella), que és una mimosàcia pionera de petites dimensions i que creix amb molta rapidesa i es regenera per llavors amb molta facilitat, es formen rodals que ajuden a protegir el sòl. És interessant d’assenyalar que en els rodals més vells s’ha observat l’aparició d’espècies de la selva subtropical, fet que s’interpreta com un bon senyal de cara a la restauració del paisatge. També s’estan fent experiències amb diferents fabàcies del gènere Erythrina (amb suport de lianes i epífits) en sistemes agroforestals, com tanques vives i tallavents. La seva importància en el millorament dels sòls s’ha evidenciat pel seu paper com a fixadores de nitrogen i com a espècies protectores contra l’erosió. Per l’alta qualitat de les seves fulles es poden aprofitar com a farratge per al bestiar i com a arbres d’ombra per al conreu del cafè i del cacau, entre d’altres, ja que no sols fan ombra sinó que, a més, enriqueixen el sòl.

L’extracció fustera de les selves temperades austroxilenes

Els boscos d’araucàries xilenoargentins i les selves temperades de l’extrem austral del continent americà, excepte a les àrees més poblades, han estat explotats selectivament amb objectius concrets. Així, en el passat es talaren sistemàticament les espècies arbòries més valuoses sense emprendre mesures de regeneració; la fusta d’“ulmo” (Eucryphia cordifolia), per exemple, un arbre caducifoli que tant es pot trobar a les fagedes australs com a les selves valdivianes i que pot assolir els 24 m d’alçada, s’utilitzà per a fer travesses de ferrocarril, pals de telègraf, canoes, rems, jous per al bestiar, mobles i empostissats.

La fusta d’araucària xilena o “pehuén” (Araucaria araucana) ha estat intensament explotada des de l’arribada dels europeus, cosa que ha provocat una reducció de l’àrea de distribució de l’espècie. Per als pehuentxes era un arbre sagrat, i només n’aprofitaven els pinyons. La fusta és tova, de bona qualitat i té aplicacions múltiples, se’n fan des de pals de vaixell fins a ruscos i bigues, que s’usen per a la construcció de cases, vaixells i també en activitats mineres, per a fer mobles i per a pasta de paper. La popularitat de la fusta d’araucària xilena en tots aquests usos, i encara d’altres, no ha parat de créixer al llarg del segle XX, i l’increment de la demanda ha tingut com a conseqüència la desforestació. Bé que el 1976 Xile declarà aquest arbre monument nacional, la tala il·legal continuà i, a més, el 1987 les companyies fusteres aconseguiren que es retirés temporalment el règim de protecció de què gaudia l’espècie. Novament protegit, el “pehuén” consta actualment a les llistes de la CITES, Convention on International Trade in Endangered Species of Wild Flora and Fauna (Convenció sobre Comerç Internacional d’Espècies Amenaçades).

Als boscos valdivians, intensament talats, l’activitat extractora s’ha dut a terme fins fa relativament poc amb destrals i serres manuals, però l’ús cada vegada més estès de serres mecàniques està accelerant ràpidament la desforestació. La producció de fusta serrada encara és en mans, sobretot, de petites serradores, cosa que significa que només el 30%, com a màxim, de la fusta que es tala s’arriba a exportar com a fusta ja tallada i processada. El 60% de la fusta produïda a la regió s’exporta a l’Argentina. Als boscos valdivians també hi ha unes 400 000 ha de bosc secundari (“renovales”), format bàsicament per dues espècies caducifòlies de faig austral, el raulí (Nothofagus procera [=N. alpina]) i el “roble pellín” (N. obliqua). D’ençà del 1987, la tala d’aquests boscos s’ha vist incrementada per la demanda creixent de la indústria de producció de fusta esmicolada per a la fabricació de pasta de paper.

L’explotació de les pinedes mississipianes

Les selves temperades del SE dels Estats Units i, en particular, les del baix Mississipí, estan dominades pels pins. Els més importants comercialment per a l’explotació de fusta són el pi d’Elliott o pi teia (Pinus elliottii), el pi “loblolly” (P. taeda) i el pi de fulla llarga o “southern pine” (P. palustris). Durant l’època colonial, l’interès econòmic dels recursos forestals d’aquesta regió era molt inferior al de les boscanes de les colònies més septentrionals, i com a molt se n’explotava la resina o es tallava algun arbre gran per exportar-lo cap a les Antilles angleses i dedicar-lo a la construcció naval. Tanmateix, quan les boscanes de la vall de l’Ohio començaren a quedar exhaurides, l’interès se centrà en els boscos de les riberes del Mississipí, atesa la facilitat de transport que suposava el gran riu. La primera serradora es construí a Washington, prop de Natchez, a l’estat de Mississipí, el 1807, i el 1860 ja n’hi havia 228 que donaven feina a 1 425 persones.

Entre el final del segle XIX i el començament del XX s’extragueren grans quantitats de fusta de pi dels boscos de la regió, cosa que deixà ermes grans extensions abans boscades i generà un cert recel de la població respecte a la indústria fustera. La rapidesa amb què s’aclaria el bosc causà preocupació fins al punt que, durant el seu mandat, del 1904 al 1908, el governador James K. Vardaman intentà controlar les companyies explotadores. Tot i que no ho aconseguí, les lleis que es dictaren sota la seva administració ajudaren a controlar l’expansió d’aquestes empreses. Les indústries forestals (serradores i transformats de la fusta), però, continuaren essent el sector industrial més important de la regió del Mississipí fins al final de la dècada del 1950.

La producció fustera vancouveriana

Els vells boscos de la costa nord-occidental de l’Amèrica del Nord són, per edat i per alçada, una de les fonts de fusta més valuoses del planeta. L’avet de Douglas (Pseudotsuga menziesii), la tercera espècie arbòria més alta del món, és un dels arbres productors de fusta més apreciats de la regió, i la seva fusta dura és ideal per a la producció de taulons i contraplacats. Així mateix, la tuia gegant (Thuja plicata) és una espècie molt estimada per la resistència de la seva fusta a la putrefacció i la facilitat amb què es deixa treballar. Hi ha altres espècies de gran interès fuster, com el hemlock occidental (Tsuga heterophylla), que és l’arbre més gran del seu gènere i s’utilitza extensament per a la producció de fusta i de pasta de paper; la pícea de Sitka (Picea sitchensis), la més alta de les pícees, que té una fusta lleugera que es compta entre les més fortes del món, i durant la Primera Guerra Mundial resultà imprescindible per a la construcció d’alguns avions de combat; i el pi de Lambert o pi gegant californià (Pinus lambertiana), un pi gegantí capaç d’assolir més de 75 m d’alçada, del qual s’extreu també una fusta molt apreciada.

Altres espècies fusteres importants són el pi ponderosa (Pinus ponderosa), el pi blanc americà (P. monticola) i l’avet pròcer o noble (Abies procera). L’avet roig americà (A. amabilis), l’avet gegant americà (A. grandis) i l’avet de Colorado o avet blanc americà (A. concolor) són espècies importants per a la fabricació de pasta de paper. Alguns arbres de la regió s’exploten també per a usos molt específics; així, el cedre d’encens californià (Calocedrus decurrens) dels boscos de la serralada de les Cascades d’Oregon s’explota per la seva fusta tova i lleugera, ideal per a fer llapis, amb la qual es fan més del 70% dels llapis del món.

La indústria fustera de Washington i Oregon aporta el 30% dels 38 000 milions de taulons que es produeixen anualment als Estats Units i el 22% dels 27 000 milions de plafons de contraplacat. L’àrea també manté una gran indústria paperera i de pasta de paper, que pot produir fins a 75 milions de t de pasta i paper durant l’any a partir dels subproductes de la indústria fustera.

L’explotació dels boscos temperats australians

Els recursos fusters d’Austràlia i Nova Zelanda foren ignorats durant molt de temps pels exploradors europeus, ja que les llargues distàncies i les arriscades rutes navals no en facilitaven l’exploració i encara menys l’explotació. Però aquesta situació canvià al final del segle XVIII, quan les colònies americanes es declararen independents de la Gran Bretanya. Els britànics perderen la seva principal font de proveïment de fusta per als pals i les vergues dels vaixells de la seva gran flota naval i mercant, i començaren a pensar en els boscos australians, especialment amb la intenció d’obtenir-ne fusta per a la flota de l’Índia. Quan a Austràlia es començaren a establir colònies penals, el nombre de vaixells que viatjaven al Pacífic meridional s’incrementà ràpidament, i ja no es feia tan difícil transportar la fusta de la zona. Efectivament, el comerç fuster tingué una gran importància en l’establiment i el desenvolupament de les noves colònies. Els britànics declararen la seva soberania sobre Austràlia el 1788 i només set anys més tard, el 1795, ja es produïen des de Nova Gal·les del Sud les primeres exportacions del molt apreciat cedre roig australià (Toona australis), una meliàcia que, només un segle més tard, cap al 1880, havia quedat pràcticament extingida del SE d’Austràlia. Els “cedar-getters” o ‘buscadors de cedres’ foren els pioners de la colonització de la costa oriental del país i han passat a formar part del folklore australià com a herois d’un període romànticament idealitzat de la història del país.

La tala dels arbres i l’exportació de fusta cap a Europa comportaren la construcció de camins i de ports, de manera que ben aviat s’aclariren algunes àrees de bosc d’eucaliptus (Eucalyptus) i s’establiren petits assentaments i serradores. El “jarrah” (E. marginata) del SW d’Austràlia es convertí en un important producte d’exportació cap a la Gran Bretanya i Àsia, on la seva fusta era utilitzada en la construcció i, sobretot, per a fer travesses de ferrocarril. Altres espècies apreciades, aquestes pròpies del SE del continent, eren la verbenàcia anomenada “white beech” (Gmelina leichhardtii) i diverses espècies d’araucàries com el “hoop pine” (Araucaria cunninghamii), i d’agatis (Agathis atropurpurea, A. robusta). La seva fusta s’utilitzava principalment en ebenisteria i en la construcció naval i d’edificis, tot i que determinades espècies es destinaven a usos específics als mercats locals; a Nova Gal·les del Sud i al S de Queensland, per exemple, es talava el “hoop pine” per fer-ne capses per guardar la mantega, ja que la seva fusta no la tenyia.

Actualment, a Austràlia hi ha uns 43 milions d’ha de bosc que cobreixen el 5% del territori, cosa que representa aproximadament el 62% de l’àrea forestada que existia quan hi arribaren els europeus. A més, hi ha 92 milions d’ha de bosquines obertes. Els boscos primaris encara s’exploten, i per això en conjunt es produeix una pèrdua neta de bosc. També hi ha 1 milió d’ha de plantacions, principalment de pi insigne o de Monterey (Pinus radiata), que augmenten en 30 000 ha/any. La indústria de productes fusters dóna feina a unes 40 000 persones, xifra que representa el 0,5% de la mà d’obra total del país. Cada any es produeixen uns 11,5 milions de m3 de fusta de planifolis i 6 milions de m3 de fusta de coníferes, la meitat dels quals en forma de taulers i troncs serrats, i la resta s’utilitza per a fer pasta. Austràlia exporta cap al Japó, aproximadament, una tercera part de la seva producció anual, principalment en forma d’estelles de fusta de planifolis; aquest comerç es valorà els anys 1991-92 en 407,6 milions de dòlars australians.

L’extracció fustera de les selves temperades tasmanianes

Els primers colons de Tasmània utilitzaven la fusta local per a construir embarcacions, ja que l’aigua era l’únic mitjà de transport a la zona. La primera indústria fustera de Tasmània explotà els recursos de la part sud-oriental de l’estat; així, la fusta començà a ser processada en serradores establertes a les ribes, als boscos propers a la costa de l’estuari del riu Huon, al canal de D’Entrecasteaux i al voltant de la península de Tasman. Quan s’hagueren esgotat els recursos forestals d’aquestes àrees, la indústria fustera es traslladà al N de l’illa.

Els principals arbres fusters de Tasmània són els eucaliptus: el “gum-top stringybark” (Eucalyptus delegatensis), el “messmate stringybark” (E. obliqua) i el freixe de muntanya de Tasmània (E. regnans), coneguts col·lectivament amb el nom de “Tasmanian oaks” (‘roures de Tasmània’). La seva fusta s’utilitza en ebenisteria i també per a fer empostissats i porticons, així com en la construcció en general i per a la fabricació de paper i de pasta de paper. Altres angiospermes fusteres importants són l’eucaliptus blau de Tasmània (E. globulus), l’eucaliptus blau de cintes o “manna gum” (E. viminalis), el “black peppermint” (E. amygdalina), l’acàcia de fusta negra o “blackwood” (Acacia melanoxylon), el “myrtle beech” o faig austral de fulla de murta (Nothofagus cunninghamii) i el sassafràs de Tasmània (Atherosperma moschatum). La fusta de l’acàcia de fusta negra fou una de les primeres que s’exportà, perquè des del començament del segle XIX gaudí de molta fama i era molt apreciada en torneria i ebenisteria per la seva bellesa i qualitat.

Les dues gimnospermes autòctones més importants de la regió són el pi de Huon (Dacrydiumfranklinii) i el “celery-top pine” (Phyllocladus aspleniifolius [=P. alpinus]). El primer ja era molt apreciat a l’època de les primeres colònies i, de fet, l’establiment el 1821 d’un assentament de convictes a l’illa de Sarah, al port de Macquarie, tenia precisament com a finalitat l’explotació del pi de Huon al llarg del riu Gordon. La fusta de “celery-top pine” també era molt valorada entre els primers colons i fou una de les 28 fustes de Tasmània destinades a l’exportació que foren presentades a l’Exposició Universal de París del 1855. Actualment es fa servir en el revestiment extern d’edificis i en ebenisteria.

La producció fustera s’ha anat incrementant de manera gradual des de la dècada del 1970 i, actualment, es destina sobretot a la fabricació de paper, de pasta de paper i d’estelles per a la indústria paperera, que s’exporten principalment cap al Japó. A partir de tres úniques espècies, Tasmània subministra actualment prop del 40% de les estelles que importa el Japó, i el futur de l’actual indústria fustera del país està assegurat amb l’establiment de plantacions de gimnospermes, principalment de pi insigne o pi de Monterey (Pinus radiata) i de diferents eucaliptus (Eucalyptus). A banda les plantacions, recentment s’ha incrementat la tala dels boscos nadius per diverses raons; la primera és que això representa una nova estratègia comercial que té com a objectiu incrementar les exportacions cap al Japó. La segona raó, i potser la més important a llarg termini, és la necessitat d’obtenir terrenys per a l’establiment de noves plantacions, l’anomenat ‘deslliurament del sòl’. La indústria tem que les lleis de conservació del patrimoni natural prohibeixin l’explotació fustera en una àrea de bosc cada vegada més extensa, i per això han adoptat una política tàctica i s’afanyen a extreure tot el que poden mentre encara és permès.

L’explotació dels boscos temperats de coníferes neozelandesos

Cap al 1820, amb l’establiment d’una localitat comercial i d’una petita drassana a la colònia del port de Hokianga, a Horeke, naixia la indústria fustera a Nova Zelanda. Gran Bretanya declarà la seva sobirania sobre Nova Zelanda el 1840 i, poc després, les coníferes de la regió ja s’havien convertit en el pilar principal de la seva indústria fustera. La comercialització de vergues esdevingué un gran negoci fins que els vaixells de vela foren substituïts per vaixells de vapor, però aleshores la fusta de l’illa ja s’emprava en gran diversitat de productes. El port de Kaipara, a l’Illa del Nord, aviat féu la competència al de Hokianga i es convertí en el primer port exportador de fusta de la costa occidental. S’explotaven principalment els boscos de “kauri” (Agathis australis), i sovint hi havia fins a 50 o 100 vaixells amarrats al port esperant per a ser carregats des dels enormes botalons, on fins a 10 000 troncs esperaven ser exportats.

Cap al final del 1880, el gran èxit de la indústria fustera féu pensar en la necessitat de protegir els espais forestals. Actualment encara es conserva una quarta part dels boscos originals, i molts altres s’estan regenerant després d’haver patit una intensa tala, especialment els boscos de “kauri” (Agathis australis). Segons les estimacions més recents, els boscos naturals que encara sobreviuen ocupen una extensió d’uns 6,5 milions d’ha. Al costat de les explotacions forestals dels boscos naturals, el govern de Nova Zelanda creà grans plantacions d’arbres fusters sobretot de pi insigne o pi de Monterey (Pinus radiata), originari de Califòrnia. Així, durant la dècada del 1920 i del 1930 les plantacions conegueren la primera gran expansió, esperonades per les prediccions que en 40 anys els boscos nadius s’haurien esgotat, i el creixement fou tan gran, que del 1940 ençà la fusta procedent de les plantacions ha estat suficient per a abastir la indústria de productes fustaners transformats. Simultàniament, es produí una substitució gradual de les fustes autòctones per altres d’exòtiques, de manera que el 1955 la producció de les segones excedí la de les primeres per primer cop, i el 1990 la producció de fustes indígenes ja representava només una part molt petita del total. Actualment, Nova Zelanda s’autoabasteix i va incrementant les exportacions d’aquesta primera matèria.

L’activitat agrícola

Els sistemes agraris del bioma són molt variats, des de l’orizicultura predominant en gran part de l’àrea asiàtica, fins a l’agricultura industrialitzada del SE dels Estats Units o d’Austràlia, passant pel sistema de plantació d’alguns punts dels vessants de l’Himàlaia i de la regió del Paranà. En determinades zones, altrament, encara es practica una agricultura tradicional de subsistència. Bé que cap dels grans conreus alimentaris o industrials bàsics no és originari del bioma de les selves temperades, sí que ho són alguns de difícilment prescindibles, en concret els cítrics, el te o l’herba mate.

Els sistemes agraris intensius: l’arròs, les hortalisses i els fruiters

Al domini de les selves temperades de la Xina i del Japó, més enllà de l’agricultura de subsistència, es practica des de temps immemorials una agricultura intensiva de producció. Tanmateix, fins al col·lapse de l’imperi Han (220 dC), la regió septentrional de la Xina constituí el centre principal de l’estat i, per tant, la regió agrícola més important, mentre que el S amb prou feines assolia el nivell de subsistència. La pressió dels atacs bàrbars i les lluites entre els estats xinesos septentrionals durant l’època dels tres regnes (220-280) i de les sis dinasties (265-581) empenyé el centre de gravetat de l’estat cap al S, en direcció al riu Iang-Tsé. Aquest desplaçament s’accelerà a partir del segle IV, moment en què s’adoptà el mètode de cultiu de l’arròs per inundació, que permeté incrementar enormement la producció i possibilità un substancial augment de la població a la regió. Durant l’era Yayoi (aproximadament entre el 300 aC i el 300 dC), l’arròs s’introduí al Japó occidental. A les altres àrees del bioma del Vell Món, a la regió euxínica, a les ribes de la mar Negra, i a la hircaniana, a les de la Càspia, els boscos han estat destruïts gairebé completament per fer lloc a l’agricultura, i han estat substituïts per cultius comuns a les altres terres del bioma, com l’arròs, el te, els cítrics, la canya dolça i el cotó.

Els conreus a l’Àsia sud-oriental temperada

Actualment, l’àrea de boscos perennifolis de fulla ampla és una de les zones agrícoles més productives de la Xina. Els cultius bàsics són l’arròs (Oryza sativa), el tabac (Nicotiana tabacum), el cotó (Gossypium), el jute (Corchorus), el rami (Boehmeria nivea), les moreres (Morus), el “tung” (Aleurites fordii), la colza (Brassica campestris oleifera), el cacauet (Arachis hypogaea), el te (Camellia sinensis), la civada (Avena sativa), el blat de moro (Zea mays), el moniato (Ipomoea batatas), el “kaoliang” (Sorghum bicolor), que és una varietat local de melca, la canya de sucre o canya dolça (Saccharum officinarum), el mill (Panicum miliaceum), la soia (Glycine max), l’ordi (Hordeum vulgare), els cítrics (Citrus) i el blat (Triticum). A la regió occidental encara es practica una agricultura d’artigada, i, amb l’excepció dels cítrics i el blat, els conreus són pràcticament els mateixos.

L’agricultura japonesa, bé que basada en l’orizicultura, com la xinesa, ha incorporat un sistema agrícola molt diversificat, que dóna diverses collites l’any i que, gràcies a les bones condicions de clima i sòl i a l’esmerç de moltes hores de treball i d’adobs en abundància, és extremament productiu (encara que les unitats de producció siguin de petites dimensions). En canvi, els vessants meridionals de l’Himàlaia i altres àrees muntanyoses del bioma es caracteritzen per sostenir una agricultura de subsistència a petita escala, amb propietats també petites, d’entre 0,25 i 0,5 ha, però força menys productives que les japoneses. Els conreus bàsics per a l’alimentació humana, el farratge i l’aprofitament forestal són tres components inseparables de la major part dels sistemes agrícoles d’aquestes regions muntanyoses. Els principals conreus alimentaris són el blat de moro (Zea mays), el mill (Panicum miliaceum), la patatera (Solanum tuberosum) i la mongetera (Phaseolus vulgaris), i la dieta es complementa amb arrels i brots de falguera que es recullen del bosc. Altres elements boscans no fusters proporcionen diversos productes d’ús local que ajuden a obtenir uns ingressos suplementaris.

Els conreus del SE d’Austràlia i de Nova Zelanda

A Austràlia i Nova Zelanda l’agricultura a gran escala té menys de 200 anys d’història. Als primers colons que arribaren al continent australià, l’exuberant vegetació de les selves temperades els féu pensar que aquelles terres serien molt aptes per a l’agricultura. Els primers d’aquests boscos a ser artigats foren els de les terrasses al·luvials del riu Hawkesbury, al NW de Sydney, que el 1806 ja eren el graner de la colònia i que encara ara constitueixen una àrea molt productiva, amb horta i fruiterars. A Nova Gal·les del Sud, la Land Act, una llei sobre el territori del 1860, encoratjà nous colons a establir-se a la regió, i així, un cop artigat el bosc, l’àrea forestal coneguda com el “Big Scrub”, amb una extensió de 80 000 ha, es convertí en una important regió lletera; actualment, a la zona hi ha també extenses plantacions de fruits tropicals. Al SE de Queensland es dugueren a terme artigades similars, i el bosc fou substituït per conreus de blat de moro (Zea mays) i fruiters, entre altres, mentre que a les àrees costaneres es començà a cultivar la canya dolça (Saccharum officinarum).

A Nova Zelanda, l’arribada del cultiu de la patatera (Solanum tuberosum), que s’estengué ràpidament pel país, fou la causa d’una tala massiva de bosc al final del segle XVIII. Se sap que el 1773, durant el seu segon viatge a Nova Zelanda, el capità Cook plantà diverses hortalisses, entre elles patateres. El 1801 els maoris ja havien propagat amb èxit el cultiu d’aquest tubercle, que només quatre anys més tard, el 1805, ja s’havia convertit en un important conreu comercial al N de les illes. La patatera resultà ser un cultiu molt més resistent que qualsevol dels que els maoris havien introduït a l’illa procedents de les regions tropicals on vivien els seus avantpassats, i els agricultors del país, per primera vegada, disposaven d’una planta fàcil de cultivar i d’emmagatzemar. Les patates passaren, doncs, a constituir la dieta bàsica de les tribus del S i de l’interior de les illes, en substitució de les arrels d’“aruhe” (Pteridium esculentum).

L’agricultura de plantació: la canya dolça, el cafè i el cotó

L’agricultura de plantació nasqué amb l’expansió colonial dels pobles europeus, iniciada al segle XV per Portugal i Castella amb l’ocupació de les illes macaronèsiques. L’explotació de grans propietats dedicades al conreu d’un o dos únics productes, no de primera necessitat però d’elevat valor afegit (gràcies a l’aplicació intensiva de força de treball esclava o poc retribuïda), té les seves arrels en les plantacions de sucre establertes a Madeira pels portuguesos. En aquestes explotacions, efectivament, la mà d’obra la constituïen esclaus moros, guanxes i africans. Iniciat a mitjan segle XV, el conreu de canya de sucre s’ha mantingut a Madeira fins a l’any 1985, que tancaren les darreres refineries. L’illa, amb un sistema agrícola renovat després de l’abolició de l’esclavitud a Portugal (1858), s’ha continuat dedicant a una agricultura d’exportació, principalment dels seus vins, molt reputats ja des del segle XVI, i dels fruiters, que s’hi cultiven des del 1860; també són importants els plàtans, que, seguint l’exemple de les Canàries, Madeira exporta en quantitats importants d’ençà del 1911. A les Canàries, els plàtans havien estat introduïts al final del segle XIX i avui, juntament amb el tomàquet, són encara el principal producte d’exportació de les illes.

A la resta del domini de les selves temperades, principalment durant el segle XIX, el sistema de plantació s’ha desenvolupat sobretot a la regió brasilera del Paraná i el SE dels Estats Units. A la primera, el cultiu del cafè, que s’havia desenvolupat inicialment als estats septentrionals de clima plenament tropical, s’implantà també al començament del segle XIX a la vall del Paraíba do Sul, limítrofa entre els estats de Rio de Janeiro i Minas Gerais, i a les regions litorals de l’extrem oriental de l’estat de São Paulo. Les plantacions (“fazendas”) eren productives durant uns 15 o 20 anys, fins que l’erosió del sòl o l’exhauriment de nutrients les esgotaven. Per això, a partir de mitjan segle XIX s’inicià a l’estat de São Paulo un desplaçament de la frontera del cafè cap a l’W i el N que suposà la destrucció d’immenses superfícies de selves subtropicals i temperades. Després d’un període de conreu més o menys prolongat, aquests terrenys eren abandonats com a erms, i acabaven essent ocupats per una vegetació sabanoide i de magres pastures.

Fins el 1886, la mà d’obra d’aquestes plantacions era constituïda per esclaus, però amb l’abolició de l’esclavitud, la “fazenda” cafetera prengué la seva forma moderna. Els esclaus foren substituïts per assalariats (“colonos”), generalment negres acabats d’alliberar o immigrants recents, que cobraven una paga mísera i als quals es concedia una parcel·la per a cultivar alguns productes de subsistència, com blat de moro o mongetes. Les colonitzacions del segle XX, a l’extrem occidental de l’estat de São Paulo o al de Paraná, ja s’han dut a terme amb un estil diferent, intentant assentar petits propietaris, generalment immigrants, en unitats d’explotació més petites (de prop d’una desena d’ha). A l’estat de Paraná, des del segle passat ja s’havia desenvolupat una agricultura més encaminada a la creixent demanda urbana local de la ciutat de Curitiba, capital de l’estat des del 1854; aquesta expansió agrícola fou promoguda pel govern de l’estat, que animà els immigrants, sobretot provinents de l’Europa central i oriental, a establir-se a la zona. Els nouvinguts conrearen la terra de manera itinerant, tal com s’havia fet a la regió durant segles, i el 1910, amb la seva agricultura de tala i cremada, els colons polonesos i ucraïnesos ja havien talat un front de bosc de més de 50 km a l’W de Curitiba. Simultàniament, els colons italians i alemanys es desplaçaven cap al N des de les praderies de Rio Grande do Sul cap als boscos de Santa Catarina, on introduïren el bestiar porcí, el blat de moro i les mongeteres.

Al SE dels Estats Units, el sistema de plantació es començà a desenvolupar al segle XVIII amb el conreu del tabac, l’anyil i l’arròs, però prengué més importància a partir de la independència dels Estats Units amb l’expansió del conreu del cotó. En el context nord-americà, les plantacions se solen caracteritzar per ser força més grans que les granges familiars (normalment de més d’un centenar d’ha), i per la clara separació que hi ha entre la gestió i el treball de la terra; la primera normalment és a càrrec del propietari, o bé d’un administrador, i el treball, de tipus intensiu, és en mans d’obrers o de maquinària. A més, la plantació està organitzada de manera que la disposició de les diferents construccions reflecteix un control centralitzat. Fins a la guerra de Secessió la mà d’obra l’aportaven els esclaus, però després de la guerra algunes plantacions foren dividides i venudes a petits propietaris; altres foren arrendades a parcers, en unitats de producció de 10 a 25 ha, que les explotaven en règim familiar sota la direcció del propietari de la plantació. Es plantaven entre 6 i 8 ha de cotó, el màxim que una família podia collir amb els seus propis mitjans, i una extensió semblant de blat de moro. Com a conseqüència, tot i que la mecanització ha estalviat gran part de la força de treball necessària, encara actualment la majoria de les explotacions cotoneres dels estats del S dels Estats Units ocupen terrenys de menys de 6 ha.

El diversificat ventall dels cítrics: taronges, mandarines, llimones i afins

Hom anomena cítrics totes les espècies de rutàcies productores de fruita agra (llimones, taronges, mandarines, aranges, “kumquats”, etc.), la majoria del gènere Citrus. Són originaris de l’Àsia oriental o sud-oriental i s’han difós per totes les regions de clima càlid o temperat (sense gelades o, en tot cas, amb gelades poc intenses), en particular per les altres regions del mateix bioma de les selves temperades i per les mediterrànies d’arreu del món. D’un segle ençà, els cítrics han esdevingut arreu un important negoci alimentari, ja que amb aquests fruits es fabriquen més de 600 productes diferents, des de refrescos i confitures fins a essències i anticongelants.

Totes les espècies i varietats actuals de Citrus procedeixen de quatre úniques espècies silvestres: el poncemer (C. medica), l’aranger gran (C. grandis), el mandariner (C. reticulata) i el llimer (C. aurantifolia). Tots els altres cítrics són híbrids d’aquests quatre. Es tracta de petits arbres perennifolis, més o menys espinosos i molt aromàtics, propietat que es deu al fet que tenen les fulles i les branques tendres cobertes de glàndules productores d’olis essencials. Floreixen abundantment amb flors vistoses i oloroses, que, en madurar, donen uns fruits característics, els hesperidis. Aquests fruits tenen una escorça gruixuda i proveïda també de nombroses glàndules oleíferes, i una polpa que s’aplega en petites vesícules carregades de suc, les quals, al seu torn, formen grills en disposició radial al voltant de l’eix del fruit.

El cítric cultivat de més antic sembla que és el poncemer (Citrus medica), versemblantment originari dels vessants meridionals de l’Himàlaia, des d’on es difongué tant cap a la Xina com cap a l’Orient Mitjà. El seu fruit, el poncem, té generalment una forma ovalada semblant a la de la llimona, una escorça molt gruixuda i una polpa escassa i amargant. Per això, tot i que de l’escorça se’n pot fer una confitura, més que com a aliment era valorat en l’antiguitat com a planta medicinal i cerimonial. A la Xina estava associat als cultes búdics, i entre els jueus, des del segle II aC, a la festa de les Cabanyelles. El metge grec Teofrast (371-287aC) el veié a Babilònia i en donà la primera descripció coneguda a Occident. És possible que s’introduís a Grècia en temps d’Alexandre i, en tot cas, se sap que al segle I aC ja es cultivava a Itàlia. Encara avui es cultiva principalment a Sicília, Grècia i Còrsega i també a les Antilles, on fou introduït per Colom en el seu segon viatge. De la pell del fruit s’extreu un oli essencial que és el que dóna la fragància característica al poncem, i també se’n preparen una confitura i un xarop.

L’aranger gran (Citrus grandis) és originari del S de la Xina i del Vietnam. El seu fruit, l’aranja gran, és de dimensions, color i aroma variables segons les varietats, i de forma sensiblement esfèrica però lleugerament aplanada en sentit polar. Ja al segle V aC, aquests fruits arribaven a la Xina septentrional amb els tributs dels pobles de les regions meridionals xineses on eren cultivats. Sembla que l’aranger fou també una de les plantes que dugueren els colonitzadors de la Polinèsia en els seus viatges. A través de l’Índia, arribà al món islàmic i fou introduït fins a Al-Andalus abans del segle XII, i des d’allí fou transportat a les Grans Antilles pels colonitzadors castellans. De la seva hibridació amb el taronger n’ha resultat l’aranger comú (C. paradisii), que té múltiples varietats i és l’aranger més cultivat a les regions mediterrànies i a l’Amèrica tropical i subtropical; de gust entre lleugerament amargant i més àcid, aquest cítric està avui en ràpida expansió.

Probablement, el mandariner (Citrus reticulata) és originari de la mateixa àrea que l’aranger gran, i el seu fruit, la mandarina, aplanat i de color groc o taronja, és el cítric més consumit a la Xina i el Japó, països en els quals és apreciat des de molt antic. La seva introducció en altres àrees, en canvi, és relativament recent. Fins al segle XIX no fou introduït a la conca mediterrània occidental (País Valencià, Algèria), l’Amèrica tropical i Austràlia, àrees en què gaudeix actualment d’una certa importància —encara que inferior a la de la taronja—. La hibridació de diferents varietats d’aranger gran amb diferents varietats de mandariner ha donat com a resultat el taronger agre i el taronger pròpiament dit o taronger dolç, dues de les espècies de cítrics més àmpliament cultivades, sobretot la segona.

Del taronger agre (Citrus aurantium), de fruits sensiblement esfèrics o lleument ovalats i de característic color taronja, ja se’n parla en escrits xinesos del segle III aC i japonesos del II dC. Arribà a l’orient mediterrani durant els darrers segles abans de l’era cristiana, a través de la mar Roja, i a l’inici d’aquesta era ja es cultivava a Roma. Els àrabs l’introduïren a Al-Andalus cap a la fi del segle X, i cap al començament del segle XVI els colonitzadors castellans l’introduïren a les Antilles, on prosperà fins al punt d’esdevenir una veritable plaga, com ha succeït posteriorment en totes les regions càlides d’Amèrica, des de Geòrgia i Mèxic fins al N d’Argentina i les Petites Antilles. Els fruits del taronger agre eren especialment apreciats a Portugal, on el cultiu d’aquest fruiter tingué tant d’èxit que en països com l’Iran les seves “nārandj” es coneixen amb el nom de “portaghāl”. L’aspror del seu gust fa que les fruites d’aquest arbre siguin poc apreciades per a menjar-les en fresc, però sí que es valoren, en canvi, les confitures que se’n fan, i, a més, també se n’extreu i utilitza un oli essencial.

El taronger dolç (Citrus sinensis) és un híbrid diferent, més tardà, de l’aranger gran i el mandariner, originari de la Xina meridional. El primer document en què aquest cítric és explícitament distingit del mandariner data del segle XII, i al seu país d’origen mai no ha assolit el prestigi i l’acceptació d’aquell. En tot cas, Ibn Bat.ūt.ah donà fe de la seva presència a l’Índia al segle XIV, i a mitjan segle XV ja creixia a les ribes orientals de la Mediterrània. Els genovesos el portaren cap a Occident, i ja el 1493, en el seu segon viatge, Colom en trobà a les Canàries i se n’endugué algunes llavors per plantar-les a la Hispaniola i a Cuba. La primera plantació del continent americà fou establerta el 1518 pels colonitzadors espanyols a Mèxic, prop de Veracruz, i poc després en començaren una altra a Florida; els portuguesos, per la seva banda, introduïren el taronger dolç al Brasil. Al final del segle XIX, de la mà dels missioners franciscans, el conreu del taronger arribà a la Califòrnia mediterrània, i al llarg del segle XIX s’anaren introduint noves varietats a la zona. Durant la ‘febre de l’or’ californiana, molts dels primers buscadors d’aquest metall preciós que s’aventuraven a les terres occidentals patien de malnutrició, ja que s’alimentaven bàsicament de menjar enllaunat i alcohol, i fou aleshores que les taronges es convertiren en un producte més valuós que el mateix or; els metges de l’W arribaren a fer grans fortunes manufacturant sucs de taronja (i també de llimona), tant amb la producció local com amb fruits importats de Florida. Actualment, les regions sud-oriental i sud-occidental dels Estats Units són importants productors de taronges, el cultiu perenne més important del país.

El llimer (Citrus aurantifolia), és un cítric més característic de les selves tropicals del SE d’Àsia que no pas de les selves temperades i subtropicals de les regions meridionals de la Xina o dels vessants de l’Himàlaia. Generalment té els fruits petits, de color verd o groc, d’aroma intens i gust molt àcid. Sovint ha estat confós amb l’híbrid que dóna amb el poncemer, que és el llimoner (C. limon); aquest últim podria ser originari dels vessants meridionals de l’Himàlaia, i ja era cultivat a la regió mediterrània abans del començament de l’era cristiana. Fou reintroduït a Sicília i a Al-Andalus pels musulmans en temps medievals, i a Amèrica pels colonitzadors castellans. Actualment, la seva producció se centra sobretot a Califòrnia, Sicília i el País Valencià. S’utilitza com a condiment i també se n’obtenen suc, olis essencials, àcid cítric i altres productes.

Una darrera menció mereix el “kumquat” (Fortunella), un arbust conreat com a planta ornamental i també com a fruiter, productor d’unes tarongetes amargants i menudes, de la mida d’una ametlla i de forma rodona (F. japonica) o ovalada (Fortunella [=Citrus] margarita).

El nesprer i l’actinídia: nespres i kiwis

Un altre arbre fruiter originari de les selves temperades de l’Àsia oriental, actualment conreat arreu del món, és el nesprer japonès (Eriobotrya japonica), que no té cap relació amb els cítrics, sinó que és una rosàcia parenta de la pomera i la perera. Els seus fruits, els nespres, de color groc ataronjat, tenen una forma arrodonida i lleugerament allargada, com de peres petites, però, a diferència d’aquestes, enlloc d’un conjunt de llavors de mida reduïda presenten un parell o tres de pinyols relativament grossos. Originari de la Xina oriental, el nesprer japonès es cultiva actualment en molts països, principalment al Japó i a la regió sud-oriental dels Estats Units.

El kiwi és el fruit d’una actinidiàcia, l’actinídia xinesa (Actinidia chinensis), també originària del SE de la Xina, caracteritzat per la seva riquesa en vitamina C. Fou a Nova Zelanda on es desenvoluparen les primeres varietats òptimes per a la producció de fruits, i on se’n començà la comercialització i l’exportació a gran escala, raó per la qual se li donà com a nom comercial el de l’ocell neozelandès més característic. Introduït a Nova Zelanda cap al 1910, no passà de ser un conreu local en algunes regions de l’Illa del Nord fins els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, moment en què començà la seva expansió. A partir del final de la dècada del 1960 el conreu es propagà a Califòrnia i esdevingué un aliment de moda als Estats Units i, a partir del 1970, començà a plantar-se també als països europeus de la Mediterrània fins a esdevenir una fruita corrent als mercats d’arreu d’Europa, l’Amèrica del Nord i el Japó.

El te i l’herba mate: les gran infusions

El cultiu del te (Camellia sinensis) fou iniciat pels xinesos fa més de 2 000 anys, al principi com a planta medicinal. Escrits del segle IV ja expliquen com cultivar-lo, tractar-lo i fer-ne infusions, i se sap que al segle X es consumia en forma d’una escuma espessa que s’obtenia en colpejar les fulles de te finament mòltes amb una escombreta de bambú. El món occidental no conegué el te fins als segles XVI-XVII, però un cop iniciada la importació, a Gran Bretanya i a Holanda es popularitzà ràpidament.

Entre el 1686 i el 1834, el comerç del te estigué dominat per l’English East Indian Company (Companyia Britànica de les Índies orientals), i aquesta planta només es comercialitzava a la ciutat xinesa de Canton. Un comprador que viatjava de poble en poble comprava el te als agricultors, normalment només unes quantes lliures a cadascun, i després el producte era classificat i barrejat en uns centres especials situats a cada districte. Finalment, s’enviava a Canton, on el tornaven a barrejar. Aquest procés permetia moltes adulteracions, i substàncies ben diverses, a part de les fulles de te, anaven a parar al producte final. Al costat dels additius permesos, com les essències de bergamota, taronja, llimona i verbena, s’afegien al te substàncies no autoritzades, moltes de les quals provenien d’altres plantes de la família de les teàcies, a més de fusta, serradures, escorça de pi i sutge.

Fins al segle XIX, tot el te es produïa a la Xina, però el 1820 es descobrí una espècie de te silvestre a Assam, a l’Índia, i dues dècades més tard se n’iniciaren les exportacions, bé que a molt petita escala, des de l’Índia i Java. Actualment, el te es cultiva arreu del món, des d’Àsia a l’Iran, Turquia i Geòrgia, i en algunes regions d’Austràlia, Àfrica i Amèrica. El continent asiàtic, però, continua sent el principal productor de te, i acapara el 70% de la producció mundial.

El mate és una beguda tradicional dels pobles de la conca del Paranà. Es fa amb les fulles o els brots de l’herba mate (Ilex paraguariensis), un petit arbre de la família de les aquifoliàcies que creix espontàniament a les selves de la regió, on pot assolir uns 8-10 m, i que també es cultiva abundosament, sobretot a l’Argentina, el Brasil i el Paraguai. Quan és cultivat rarament ultrapassa els 7 m, i això facilita la recol·lecció de les fulles, que són considerades la part més important de la planta. El clima temperat o temperat càlid és el més adequat per al seu desenvolupament, ja que prefereix indrets amb temperatures mitjanes anuals que variïn de 20 a 23°C i amb precipitacions ben distribuïdes al llarg de l’any. Les gelades primaverals, el fred i les baixes temperatures, poc freqüents als boscos litorals, limiten el creixement de la planta.

Les reduccions jesuítiques donaren una gran importància a les plantacions d’herba mate, però aquestes decaigueren a partir de l’expulsió de l’orde dels jesuïtes el 1768. Durant el segle XIX, amb l’arribada d’immigrants europeus, principalment alemanys, italians i polonesos, per a poblar el S del Brasil, s’artigaren gran part dels boscos de la zona i es destruïren definitivament les plantacions d’herba mate, els anomenats “yerbales” o “ervais”. Al final del segle, però, l’increment de la demanda de mate féu que es tornessin a organitzar.

Les fibres tèxtils: el rami i el formi

El rami (Boehmeria nivea), que en algunes regions d’Àsia es cultiva des de fa més de 7 000 anys, és una urticàcia que produeix unes fibres que, sense tenir l’elasticitat de la llana o de la seda, poden separar-se en fils gairebé tan fins com els de la segona. A la Xina s’empren per a fabricar randes, encaixos i teixits quasi transparents. El rami és un ar-bust perenne molt robust, que pot assolir els 2 m d’alçada, i format en un 70% per fibres que s’extreuen de l’escorça i dels viscosos teixits de l’albeca. Tradicionalment les fibres es processen a mà, bé que l’operació també es pot fer mecànicament mitjançant sosa càustica, que separa les fibres de les gomes i les pectines. A causa de la dificultat que presenta l’extracció de les fibres i dels problemes que comporta la recol·lecció de la planta, que sol créixer en boscos accidentats, el rami no ha esdevingut mai un cultiu de primer ordre; tanmateix, la Xina exporta fibres de rami a Occident, on recentment s’han posat de moda per a fabricar gèneres de punt d’hivern. Els seus usos tradicionals inclouen la fabricació de xarxes per a pescar, cordatges, arpilleres, catifes, tapisseries, lones, jocs de taula i llenceria.

Un cas semblant seria el del “harakeke” o lli de Nova Zelanda (Phormium tenax i altres espècies del mateix gènere), una agavàcia endèmica de Nova Zelanda; de les seves fulles, els maoris n’extreien una fibra tèxtil d’aplicacions en cistelleria o, a partir del segle XIX, en la fabricació de paper. Encara que a petita escala, s’ha conreat amb èxit a l’illa de Saint Helena, a l’Argentina, a Austràlia i al Brasil. A Europa es conrea principalment com a planta ornamental, sobretot a la regió mediterrània.

L’aprofitament de les pastures

Les característiques climàtiques del bioma l’han fet generalment més adient per a l’explotació silvícola o agrícola que per a la ramadera. Tanmateix, en determinades àrees, sobretot en algunes de les situades a l’hemisferi austral, no ha deixat de donar-se una explotació ramadera (en uns llocs extensiva i en altres intensiva) d’espais, bé transformats en pastures, en les quals predominen sovint espècies introduïdes d’altres continents, bé en prats artificials.

Els aprofitaments ramaders tradicionals

En tot cas, la tala del bosc amb finalitats agropecuàries té una història més llarga a les àrees eurasiàtiques que a la resta del bioma. A les zones muntanyoses de la Xina, per exemple, es crien intensivament cabres i ovelles tibetanes, mentre que a les parts més baixes, on el foc ha destruït els boscos primaris i secundaris de pins, pasturen ramats de vaques.

Situacions semblants es donen a les selves temperades dels vessants meridionals de l’Himàlaia, on sovint s’aprofiten per a la pastura els brots de determinats arbres, principalment alzines, que s’han talat de manera especial per a l’obtenció de brots adients per al brosteig dels animals. En tot cas, es tracta gairebé sempre de sistemes mixtos d’explotació tradicional, on conreus i bestiar s’integren de manera més o menys harmònica en petites explotacions familiars, encara que boscos i pastures són sovint gestionats de manera comunal.

Les pastures subsidiàries de la colonització

Més importants són les pastures que han resultat de la gestió dels usos del sòl a les terres sotmeses a estatut colonial a partir del segle XV. A les Açores, per exemple, abans i tot del primer assentament humà, ja havien començat a expandir-se les pastures en detriment de la selva temperada; això succeí com a conseqüència del sobrepasturatge del bestiar oví abandonat per naus portugueses, deixat a les illes amb l’objecte que criés i permetés els expedicionaris de disposar de carn fresca en posteriors escales. Avui, una part substancial de les illes està ocupada per prats artificials que alimenten vaques lleteres.

A la regió del Paranà i, en general, a tota l’àrea que havia estat bosc subtropical al S del Brasil, els primers colons mai no no es preocuparen d’establir-hi conreus permanents. Es vivia el present i es creia que la superfície disponible de terres verges era il·limitada. Quan el sòl s’esgotava, al cap de pocs anys d’haver-lo artigat, les terres s’abandonaven i se n’artigaven de noves, mentre que a les àrees abandonades s’establia un gramenet semblant a una sabana, sense arbustos ni arbres; aquest paisatge monòton s’anomenava “campos limpos”, i en moltes zones s’ha poblat posteriorment amb grans termiters. Aquest procés d’artigada permanent de noves àrees s’accelerà singularment a l’estat de São Paulo a partir del segon terç del segle XIX, seguint el desplaçament cap al N i l’W de les plantacions de cafè. Avui, dels 24,7 milions d’ha de bosc subtropical original d’aquest estat brasiler amb prou feines en resta un 15%, que es reparteix escadusserament en zones d’accés difícil; entre un 20 i un 21% són terres de conreu i la resta “campos” sabanoides amb termiters, poc o molt utilitzats per a un pasturatge extensiu, i terres erosionades.

A Austràlia, l’espai agropecuari es multiplicà per 27 entre el 1860 i el 1960, increment que fou possible gràcies als grans vaixells frigorífics que a partir del 1879 permeteren l’exportació de carn australiana cap al Regne Unit. A Nova Zelanda, abans de la colonització europea, aproximadament el 53% del territori (uns 14 milions d’ha) estava cobert de boscos. El ràpid canvi en els sistemes d’aprofitament de la terra que impulsaren els assentaments del segle XIX es reflecteix en l’augment experimentat per l’àrea dedicada a pastures. Així, el 1861 els prats ocupaven 69 000 ha, el 1871 arribaven fins a 317 000 ha, i el 1901 fins els 4,5 milions d’ha. La major part d’aquestes terres s’utilitza actualment per a la cria de bestiar oví i per a la producció lletera. També en aquest cas fou la tecnologia la que impulsà la ràpida expansió de les pastures en permetre que els productes de Nova Zelanda abastissin mercats a milers de quilòmetres de distància. A la dècada del 1890 ja s’exportava mantega i formatge cap a Gran Bretanya, i aquest comerç continuà expandint-se després de la introducció de les munyidores mecàniques el 1895; el 1920, el 70% de les granges de Nova Zelanda ja en disposaven.