Els conflictes de gestió i els problemes ambientals a les selves temperades

L’empremta desigual de les velles i les noves colonitzacions

Els problemes ambientals que afecten les selves temperades són molt similars en tot el domini del bioma, bé que els diferents estadis de desenvolupament impliquen una variació radical de l’escala temporal. En conjunt, la contaminació és baixa, a excepció d’algunes regions de la Xina, el Japó i els Estats Units. A causa de la gran uniformitat de les condicions en els diferents àmbits del bioma, algunes espècies clau, com la canya de sucre, l’arròs, les ovelles i els pins, s’han establert arreu, ocupant antigues àrees forestals. En les regions on la civilització agrària és més antiga, l’impacte de la població humana ha creat un paisatge quasi enterament culturitzat, especialment a Àsia. El mateix ha passat a les àrees colonitzades més primerencament pels europeus, com les illes macaronèsiques i les regions costaneres del SE dels Estats Units, i algunes parts del bioma de l’Amèrica del Sud. A la resta d’àrees americanes i a les d’Australàsia els canvis arribaren més tard.

Les laurisilves euxíniques, que en temps antics havien ocupat vastos espais a la terra baixa i la muntanya mitjana de la Còlquida, han estat destruïdes gairebé del tot o malmeses irreversiblement a causa de la tala, la pastura i altres activitats d’impacte. Als llocs que abans ocupaven aquestes selves temperades ara hi ha terra de conreu, que s’aprofita per a cultius subtropicals com el te, els cítrics, el “tung”, el tabac, el blat de moro i altres. Les parts no conreades on la selva també ha estat destruïda es caracteritzen pel domini de formacions secundàries caracteritzades per la presència d’espècies com el baladre (Nerium oleander) i sobretot el vern barbat (Alnus barbata). Particularment negativa ha resultat la difusió d’espècies foranes en les formacions herbàcies secundàries i a les terres deixades sense conrear, com per exemple el xenixell arbustiu americà Baccharis halimifolia i moltes poàcies (Paspalum paspaloides, Andropogon virginicus i altres).

A les regions temperades de l’Àsia oriental, els boscos perennifolis han estat extensament explotats durant mil·lennis. Al Japó, els problemes ambientals produïts per la desforestació primerenca també requeriren solucions pioneres, i això generà una cultura de la gestió forestal i territorial que avui ja té més de 500 anys i com a resultat de la qual els boscos primaris amb una importància biològica significativa han estat restaurats i protegits en la seva totalitat en extenses àrees. En altres països, per contra, la gestió dels boscos no ha estat tan eficaç; al Nepal, per exemple, els sistemes tradicionals de gestió han fallat, i a la Xina, els boscos naturals han estat arraconats en petites àrees residuals (que tenen, tanmateix, un paper fonamental en la protecció de la biodiversitat) per la pressió demogràfica i la transformació massiva de gran part del territori en espai agrícola.

L’esforç dels japonesos per preservar el paisatge propi

El Japó posseeix quasi 24 milions d’ha de boscos (el 42% de les quals són de propietat pública), que cobreixen el 63% de la superfície del país. Hi ha 8 milions d’ha protegides, de les quals aproximadament la meitat formen part de parcs nacionals (encara que algunes explotacions forestals i diferents boscos gestionats queden inclosos en altres categories d’espais protegits). Aproximadament el 40% dels boscos són plantats, i cada any s’hi afegeixen unes 200 000 ha noves d’arbres. Els espais forestals més antics es troben, generalment, a les regions interiors del país, que són més muntanyenques, i el govern estima que hi ha uns 13,6 milions d’ha de boscos naturals. Dins de la gran varietat de comunitats forestals que es donen a les diferents latituds i altituds del Japó, des dels boscos boreals de coníferes de Hokkaidō fins als poblaments de falgueres arborescents subtropicals de les illes Ryūkyū, gran part de l’àrea meridional del país pertany al bioma de les selves temperades.

Des de temps molt remots la fusta ha tingut un paper fonamental en la cultura japonesa. Entre els primers usos que se li coneixen s’inclouen la construcció d’edificacions, armes i atuells; la seva utilització com a material destinat a la construcció de vaixells per a les florents pesqueries, de rescloses per a ajudar a retenir l’aigua per al conreu de l’arròs, de cases més elaborades i —molt especialment en algunes àrees— de temples i santuaris s’estengué ràpidament. La fusta era transportada per via fluvial i, quan els rius naturals no eren navegables, es construïen canals artificials. A mesura que la cultura japonesa se sofisticà, l’ús del carbó vegetal s’anà incrementant, i això implicà una explotació més intensiva dels productes forestals.

Aquest èmfasi creixent en l’ús de la fusta al llarg de la història ha estat la causa dels primers problemes ambientals, sorgits de manera progressiva i simultània a la desaparició dels boscos. A les regions muntanyoses, de pluviositat abundant i vessants rostos, la incipient desforestació començà afavorint l’acció erosiva de les riuades al sòl. En documents dels segles VII i VIII ja es parla, precisament, de greus problemes d’inundacions i riuades a les regions desforestades. Però al llarg dels darrers segles de la història del Japó, la prevenció dels impactes ambientals ha esdevingut la força que ha inspirat les successives onades de repoblació forestal. Els japonesos s’adonaren ben aviat que no n’hi havia prou amb plantar arbres, sinó que calia preservar el sòl i la fauna conservant espais forestals claus i protegint-los de la tala. La primera legislació sobre aquest tema primava la protecció dels boscos situats a les vores dels rius, on la desforestació causava una pèrdua més alarmant de sòl i, com a conseqüència, una forta erosió i inundacions freqüents. Així, es començà protegint els boscos riberencs i prohibint la implantació d’explotacions agrícoles arran de riu, alhora que s’encoratjava l’establiment de plantacions a les àrees denudades i als aiguadeixos.

El grau d’aplicació de les polítiques de conservació depenia força dels senyors locals i dels seus administradors, de manera que es tendí a ser més exigent amb les àrees interiors del país, sobretot als boscos de muntanya més vulnerables. A Kiso, a les muntanyes situades al SW de Tòquio, per exemple, alguns boscos eren tan estrictament protegits, que ni tan sols es permetia l’entrada de persones; d’altres es reservaven exclusivament per a la pràctica de la falconeria. Els problemes creats per l’anterior sobreexplotació eren tan greus, que les tales il·legals es podien castigar amb la mort. D’aquest període daten alguns dels boscos més esplèndids dels que encara té avui el Japó, com els de “hinoki” (Chamaecyparis obtusa) de Kiso. En indrets com Akita i Yamagata, la reforestació aconseguí, efectivament, reduir l’erosió del sòl.

Al llarg de tota la història del Japó, els esforços de gestió forestal s’han desenvolupat de manera coordinada entre la iniciativa pública i la privada. Així, durant el període Meiji (1868-1912) es deixaren de banda les actuacions conservacionistes concretes i s’emprengueren ambicioses reforestacions a gran escala. Per exemple, durant la dècada del 1890, a les muntanyes de la prefectura de Shizuoka, al SW de Tòquio, es plantaren 900 ha de “hinoki” a la capçalera del riu Tenryū-gawa per prevenir riuades i inundacions; aquest projecte anà seguit d’altres actuacions en la mateixa àrea, fins al punt que, un segle més tard, tota la zona és densament forestada. Encara avui, les polítiques de conservació forestal japoneses es basen en les del període Meiji, que foren revisades després de la Segona Guerra Mundial. Aproximadament el 30% dels boscos del país està protegit d’una manera o altra, cosa que no significa necessàriament que no es pugui talar cap arbre, sinó que s’aplica algun tipus de mesura conservacionista. A més de la preservació de la biodiversitat, la protecció dels boscos té com a objectiu contribuir a la prevenció de l’erosió, el control del vent, la regulació hídrica i, menys sovint, al manteniment de les poblacions de peixos.

Recentment, el mercat interior japonès de fusta ha enregistrat una tendència a l’estancament. El predomini de flotes immadures en les explotacions forestals comercials (com a resultat de les replantacions de la postguerra) i l’increment dels costos han reduït la competitivitat de la fusta japonesa respecte a la procedent del SE d’Àsia. També s’ha produït una disminució de la mà d’obra disponible, ja que la gent jove no se sent atreta per la feina a l’espai forestal, difícil i mal pagada, i tendeix a abandonar els districtes rurals i muntanyencs. La indústria forestal del país, d’altra banda, necessita un finançament sanejat. L’escàs desenvolupament de les xarxes de comunicació i de distribució en algunes àrees rurals redueix encara més l’efectivitat de qualsevol esforç consagrat a la silvicultura. En canvi, el Japó és un dels consumidors de fusta més importants del món, fet afavorit per la importància tradicional d’aquest material en la construcció, tant pel que fa a l’estructura de les cases com als revestiments. Això ha convertit el país en el més gran importador de fusta del món i ha estat la causa de la ràpida desforestació d’algunes àrees, com les selves tropicals del SE d’Àsia, les selves temperades d’Alaska i de Xile (a banda d’altres espais forestals xilens), i les regions boreals del Canadà. D’altra banda, les importacions japoneses justifiquen també la proliferació de les plantacions de pi insigne o pi de Monterey (Pinus radiata) a Nova Zelanda. L’impressionant, quasi esglaiador, paper del Japó en la desforestació a escala mundial contrasta fortament amb les seves polítiques conservacionistes internes, i converteix el país en l’objectiu de les més dures crítiques internacionals; les organitzacions conservacionistes japoneses tenen, en canvi, una rellevància política molt escassa.

En qualsevol cas, a desgrat de més de 500 anys de polítiques de reforestació i conservació dels boscos, les activitats forestals continuen deixant la seva empremta en els boscos primaris japonesos. La Kankyō-chō (Agència Japonesa del Medi Ambient) ha calculat que entre el 1973 i el 1986 es produí una reculada d’entre el 18,4 i el 21,7% del bosc classificat com a ‘més natural’. A més, les polítiques de conservació no protegeixen de la mateixa manera tots els tipus de comunitats forestals ni el bosc en el seu conjunt, ni han tingut en compte específicament les implicacions de la gestió en el manteniment de la biodiversitat. Com a conseqüència, alguns tipus importants de bosc estan pobrament representats en la xarxa d’espais protegits. Per exemple, els boscos naturals de les terres baixes han desaparegut quasi completament en algunes regions en ser reemplaçats per l’agricultura i els poblaments humans, i els últims fragments residuals es troben, sovint, al voltant dels santuaris i temples xintoistes.

Avui, la laurisilva primària només ocupa unes 16 000 ha del territori japonès, és a dir, poc més del 0,05% de la superfície forestal del país. La major part d’aquesta àrea correspon als “chinju no mori” o boscos sagrats que envolten els santuaris, i la resta de l’espai boscat del bioma està ocupada principalment per plantacions de coníferes, com el ja esmentat “hinoki” (Chamaecyparis obtusa), el sugi o cedre roig japonès (Cryptomeria japonica), l’avet xinès o “kōyōzan” (Cunninghamia lanceolata) i diferents espècies de pins, en particular l’akamatsu o pi roig japonès (Pinus densiflora), que són econòmicament rendibles perquè subministren fusta per a la construcció. Tanmateix, els repoblaments de pins del SW del Japó, que estan abandonats i no són gestionats, estan donant pas novament a la laurisilva original. Algunes selves temperades primàries, com ara el bosc natural de sugi, a l’illa japonesa de Yaku-shima, gaudeixen de protecció especial.

Les urgències alimentàries de la població xinesa

La situació de la Xina, fins i tot a les regions meridionals, contrasta fortament amb la del Japó. Al S del país, l’activitat agrícola s’inicià poc després del 5000 aC; sembla que es tractava d’una agricultura itinerant, el cultiu principal de la qual era l’arròs, que se sembrava en clarianes obertes durant uns quants anys, fins que el sòl perdia la fertilitat, i s’abandonava després per anar a obrir una altra clariana. Els transvasaments de població i de pràctiques culturals entre el N i el S de la Xina, així com el creixement demogràfic i la sedentarització, conduïren a una desforestació especialment greu de les àrees que envoltaven les concentracions de població més grans. Però, a diferència dels japonesos, els xinesos no han depès tan directament de l’ús de la fusta i han tingut més aviat una visió negativa del bosc, de manera que les terres desforestades s’han conreat sistemàticament i, quan ha calgut abandonar-les per improductives, rarament han estat reforestades. L’extensió de l’agricultura, juntament amb la tala dels arbres per a l’obtenció de combustible, han anat reduint a poc a poc l’àrea forestada i han acabat ocasionant caresties més o menys generalitzades de llenya i carbó, com la que es produí al segle XIII coincidint amb el replegament cap al S de l’imperi Song i la renovada puixança de les ciutats del baix Iang-Tsé. Al començament del segle XX, tan sols restaven els boscos de les muntanyes i d’altres àrees inaccessibles.

Bé que la Xina no ha gestionat tradicionalment els seus boscos amb objectius conservacionistes, avui dia encara disposa d’una superfície forestal equivalent a la dels Estats Units, i extremament variada en termes de diversitat de comunitats vegetals. Els boscos ocupen més espai (el 13% del conjunt del territori) que els conreus (un escàs 11%), però el fet que la població humana sigui tan nombrosa i l’àrea de terra fèrtil relativament petita contribueix a crear una situació de crisi en moltes àrees, ja que, en realitat, els recursos forestals per càpita són escassos. La majoria dels boscos són molt allunyats dels grans centres de població.

El difícil trànsit nepalès de la tradició a la modernitat

La major part dels vessants meridionals de l’Himàlaia, en particular els del Nepal, han estat intensament explotats durant centenars o milers d’anys. Encara que la inaccessibilitat dels cims més alts els ha protegit i ha permès que les muntanyes romanguin en gran part intocades, els vessants més baixos i les valls han estat sembrats i conreats, i el seu paisatge ha canviat enormement amb la construcció de terrasses i camins i a causa de la gestió forestal duta a terme. Actualment, les àrees forestals ocupen una extensió del 37,6% del territori del Nepal i el 70,6% del del Bhutan, i les densitats de població d’ambdós països són, respectivament, de 102 i 29 h/km2. Al Nepal, concretament, molts dels boscos de la regió de l’Himàlaia són una barreja lleugerament desordenada de repoblacions, boscos vells seminaturals, sovint molt degradats, i algunes àrees completament ermes.

Avui dia, el sistema tradicional d’aprofitament de la terra de la regió està cada vegada més amenaçat de desaparició a causa del ràpid creixement demogràfic, els canvis en les expectatives i l’arribada del turisme. La dècada del 1970, la desforestació de l’Himàlaia era considerada com un dels punts capitals de la crisi ambiental global i el factor responsable d’un ampli ventall d’esdeveniments més o menys catastròfics: inundacions a gran escala aigües avall, erosió del sòl i acumulació d’al·luvions al delta del riu Ganges. La pèrdua de sòl arribà a nivells tan elevats que es digué que una nova illa devia estar a punt d’emergir a la badia de Bengala. Algunes d’aquestes primeres prediccions eren excessivament alarmistes: si la taxa de desaparició de bosc prevista la dècada del 1970 s’hagués mantingut, tota l’àrea hauria quedat nua ja fa temps, i, afortunadament, això no ha succeït. Cal tenir en compte, però, que la pèrdua de sòl i l’erosió es deuen en part a la inestabilitat inherent als forts pendents de les muntanyes, molt joves en termes geològics i, per tant, encara susceptibles d’experimentar processos erosius intensos.

La significació de les dades dels impactes és difícil de concretar i valorar. Entre el 1980 i el 1990 el Nepal perdia l’1% dels seus boscos cada any, però moltes de les pèrdues es produïen a les selves tropicals humides de les terres baixes, on les grans companyies extreuen la fusta tan ràpidament com poden. A les selves temperades perennifòlies de les regions muntanyoses humides, la situació és més complexa i alguns investigadors creuen que encara s’hi dóna un petit increment de la coberta forestal. En general, com en molts altres indrets, la distribució de les zones boscades es correlaciona negativament amb la densitat de població; així, a les valls de l’Himàlaia el tant per cent de superfície boscada creix amb l’altitud (fins al límit natural de la vegetació forestal, és clar), mentre que, paral·lelament, la densitat de població decreix.

Tot això no ha de fer pensar que a l’àrea no hi ha problemes. La qualitat d’alguns boscos s’està deteriorant ràpidament i creix la pressió dels incendis i les pastures. Fins la dècada del 1950, la gestió forestal no havia canviat gaire d’ençà del final del segle XVIII, moment en què la dinastia Shah del regne de Gurkha, al Nepal central, unificà el país. Els governants gurkhes s’havien interessat ben poc per la gestió dels boscos i les seves polítiques més aviat incentivaven la tala per fer lloc a l’agricultura i per obtenir combustible (destinat tant als usos domèstics de la població com a la metal·lúrgia). Tanmateix, el cert és que les comunitats agrícoles feien un ús local prudent de la llenya i de la fusta. La nacionalització dels boscos la dècada del 1950, però, provocà en aquestes comunitats un sentiment de desposseïment de la terra, cosa que implicà una reducció, en alguns casos, de la cura amb què tradicionalment es gestionaven els recursos forestals. Els turistes i excursionistes també han exercit pressions ambientals addicionals a escala local, com per exemple la crema de grans quantitats de fusta per part dels hotels, tant per a les calefaccions com per al proveïment d’aigua calenta.

L’experiència macaronèsica: de l’agricultura de plantació al turisme

Entre les illes macaronèsiques, només les Canàries havien estat habitades abans del segle XV (sembla que el primer poblament data de poc abans del començament de l’era cristiana). De fet, la intervenció humana fou inexistent a la majoria d’illes —i relativament moderada a les Canàries— fins fa poc més de 500 anys. Tanmateix, des de l’inici de la colonització europea totes les illes han patit espectaculars tales i incendis que han ocasionat la desaparició total o gairebé total d’extenses àrees de vegetació natural, com ha succeït per exemple a Porto Santo, a Gran Canària o a qualsevol de les illes de l’arxipèlag de les Açores.

Madeira, per exemple, estava tan densament forestada quan hi arribaren els primers colonitzadors portuguesos (1420), que un dels primers visitants, Diogo Gomes, es queixà que “no podia veure el que hi havia sobre el terreny perquè estava completament cobert d’arbres, cedres i altres espècies”. El mateix nom d’“illa da Madeira” (‘illa de la fusta’, en portuguès) que li donaren els descobridors és prou significatiu. En realitat, tot i que aviat s’hi inicià una incipient indústria fustera, amb l’establiment de serradores i l’exportació de fusta cap a la metròpoli per a la construcció naval, l’objectiu primer dels colonitzadors era conrear la terra àmpliament, i amb aquest objecte, per tal de poder artigar-la, es començaren a provocar focs que en més d’una ocasió escaparen a tot control. Una llegenda popular atribueix a un d’aquests focs una durada de set anys, però resulta més versemblant pensar que al llarg d’aquest període es produïren successius incendis devastadors a la major part de l’illa, i que després esdevingueren més esporàdics.

Al començament s’implantaren a Madeira conreus característics de l’agricultura mediterrània, principalment blat i vinya, però el clima excepcional de l’illa aviat féu pensar als colons en la possibilitat de conrear-hi un producte en aquell temps més valuós, la canya de sucre o canya dolça (Saccharum officinarum), que a l’occident europeu només es cultivava a Sicília i a les regions meridionals de la Península Ibèrica (des del País Valencià fins a l’Algarve). L’elevat preu del sucre el convertia en un article prohibitiu, que, fora de les taules dels rics, s’emprava quasi exclusivament amb finalitats mèdiques. El conreu de canya dolça era, doncs, molt remunerador, sobretot si es disposava de mà d’obra esclava, de manera que la seva introducció a Madeira transformà completament l’economia de l’illa i constituí el primer assaig del que seria, un segle més tard, l’agricultura de plantació a les colònies americanes del Brasil i les Antilles. La indústria sucrera insular utilitzava els abundants recursos fusters disponibles, tant per a construir els molins sucrers com per a alimentar els focs amb els quals es refinava el sucre, i això, expressat en xifres, suposà, per exemple el 1494, la utilització d’unes 60 000 t de fusta per a bullir les canyes. Al segle XVIII, quan ja quedaven pocs boscos originals, la producció de sucre de canya anà declinant a poc a poc. Actualment, encara que l’illa està força boscada (unes 20 000 ha arbrades), ho està per l’esforç de repoblació dut a terme a partir del segle XIX amb espècies principalment exòtiques, com pins o eucaliptus; les laurisilves primàries no ocupen més d’un miler d’ha. La biodiversitat de Madeira roman, així i tot, remarcablement alta, encara que resulta impossible aventurar fins a quin punt ho havia estat i quines pèrdues ha sofert: s’estima que es conserven 780 espècies de plantes nadiues, un 16% de les quals són endèmiques.

A les altres illes s’han seguit models similars, encara que no s’ha arribat a situacions tan extremes o dramàtiques. Si el 1452 s’instal·là el primer molí sucrer a Madeira, el 1484 s’instal·lava el primer a Gran Canària i ben aviat n’hi hagué a Tenerife, La Palma i La Gomera. El sucre esdevingué, durant més d’un segle, el principal producte d’exportació de les Canàries, fins al punt que, en aquells anys, arribaren a ser conegudes amb el nom d’‘illes del sucre’. Les rompudes per a instal·lar-hi plantacions i el consum de llenya per part dels molins contribuïren de manera important a la desforestació de les terres baixes, com havia passat a Madeira. Quan la canya dolça deixà de ser competitiva, s’estengueren les vinyes, després el nopal (Opuntia) per a la cria de cotxinilles (Coccus cacti), i finalment la banana i el tomàquet. Altrament, en espais on avui dia hi ha assentaments humans, han desaparegut grans extensions de la laurisilva originària; aquest és el cas de tots els pobles i ciutats de les Açores, gran part dels de Madeira i alguns de les Canàries (La Laguna, Valleseco, Teror, Barlovento, Los Sauces, etc.).

Com passà a les Açores, una altra gran part del territori de les illes, allí on el terreny o el clima no afavorien els conreus més especulatius, es desforestà per establir-hi cultius de secà o per dedicar-lo a pastures extensives, i així s’arribà a eliminar tot vestigi d’arbres o arbustos del poblament vegetal originari. Aquestes pastures eren destinades a animals domèstics com les ovelles, els ases o els cavalls, que foren introduïts pels colonitzadors; en alguns casos, com el de les ovelles a les Açores o el dels conills a Porto Santo, aquesta introducció fou fins i tot anterior a l’establiment dels assentaments europeus permanents. A les Canàries, la demanda de fusta per a la construcció l’han satisfet les extenses pinedes de l’endèmic pi canari (Pinus canariensis), la fusta fumada del qual és excel·lent per a aquests usos, però als altres arxipèlags la major part de fusta utilitzada amb aquesta finalitat i també com a llenya (per a les fàbriques de sucre o per al consum domèstic) s’ha extret de la laurisilva fins ben entrat el segle XX. Altres àrees han estat explotades durant segles (amb tales arreu o selectives) per a extreure’n diferents productes (farratge, fems, materials per a feines agrícoles, etc.). Això ha causat una degradació ràpida i irreversible, tant per l’erosió provocada o afavorida, com per la impossibilitat de recuperació de les espècies més nobles. En el millor dels casos, els espais degradats han donat pas a boscos i bosquines secundaris o s’han reforestat; en algunes illes la reforestació s’ha dut a terme de manera extensiva, com és el cas, sobretot, de les plantacions de cedre roig japonès (Cryptomeria japonica) a les Açores —i menys extensivament a Madeira—, o les d’altres espècies com diferents eucaliptus (Eucalyptus), pi insigne o pi de Monterey (Pinus radiata) o plàtan fals (Acer pseudoplatanus). En quasi totes les illes, les laurisilves i les landes han quedat confinades a petits reductes.

Dintre de l’arxipèlag de les Açores hi ha reserves naturals que contenen les restes de laurisilva més ben conservades actualment; comprenen superfícies importants de les illes de São Miguel, Terceira, São Jorge, Pico i Faial, a banda d’altres de menys significatives. La laurisilva de l’arxipèlag de Madeira es troba limitada a l’illa del mateix nom, ja que els boscos d’aquest tipus que cobrien les zones més altes de Porto Santo foren destruïts completament, almenys pel que fa al component arbori. A Madeira, la major part de les àrees de laurisilva més ben conservades s’inclouen al parc natural de Madeira; l’àrea que corresponia a les laurisilves més seques, localitzada principalment a la part meridional, és molt reduïda. A les Canàries, la situació és relativament satisfactòria, tret de la desaparició gairebé total de la laurisilva de Gran Canària, de la qual només resten alguns vestigis o bosquets degradats corresponents a la landa de “monteverde” o “fayal-brezal”, i les manifestacions puntuals de Lanzarote i Fuerteventura. En aquestes illes hi ha, entre altres àrees protegides ocupades per les esmentades comunitats vegetals, el parc nacional de Garajonay, a l’illa de La Gomera, la reserva de biosfera d’El Canal i Los Tiles, a la de La Palma, o els importantíssims parcs rurals de Teno i Anaga, a Tenerife.

Un nou ús, localment molt intensiu, s’ha afegit recentment a totes les activitats econòmiques illenques, en un moment en el qual decauen en molts indrets els usos tradicionals. Es tracta del fenomen turístic, que té repercussions directes i molt àmplies en els ecosistemes illencs. Això sense comptar que pot donar lloc, i així ha succeït, a la introducció d’espècies vegetals invasores, molt perilloses per a la flora local, que s’afegeixen a les introduïdes i aclimatades en èpoques anteriors, com és el cas d’espècies tan agressives com la zingiberàcia Hedychium gardnerianum i la pitosporàcia Pittosporum undulatum a les Açores i a Madeira, o de les asteràcies del gènere Ageratina, o de la campanulàcia Adenophora riparia a les Canàries, per esmentar-ne només uns quants exemples significatius. Tanmateix, la mentalització dels últims anys pel que fa a protecció del medi no tan sols ha comportat la creació d’un gran nombre d’àrees protegides (parcs nacionals, naturals o rurals, reserves, etc.) sinó també l’execució de plans específics per a la protecció, conservació o propagació d’espècies amenaçades com l’asteràcia Pericallis hadrosomus, probable component de les vorades i clarianes de la laurisilva a l’illa de Gran Canària, o l’escrofulariàcia Isoplexis sceptrum, a la de Madeira.

Les males pràctiques agrícoles i forestals al continent americà

Els primers colons anglesos que desembarcaren al territori que avui és Virgínia, el compararen amb el paradís terrenal; era tan ric en recursos que els indis vivien del que donava la terra sense haver de treballar-la. La realitat era menys idíl·lica, però el cert és que les poblacions del SE del que avui són els Estats Units combinaven amb força èxit la cacera i la pesca fluvial amb la recol·lecció de fruits i una incipient agricultura, fonamentada primordialment en el blat de moro. Els nouvinguts, impressionats per la fertilitat aparentment extraordinària de la terra, iniciaren un sistema d’explotació semblant al que ja havia estat assajat amb èxit a les illes macaronèsiques, a les Antilles i al Brasil, i plantaren productes susceptibles de ser exportats cap a Europa a preus remuneradors: tabac a Virgínia, arròs i anyil a les costes de Carolina i de Geòrgia, i més tard cotó arreu de la regió. Aquests conreus, però, empobriren dràsticament els sòls i obligaren a adoptar peculiars sistemes de rotació.

Després de la guerra de Secessió, com que molt pocs grangers tenien els coneixements i els mitjans necessaris per a mantenir la fertilitat del sòl, la regió conegué èpoques de pobresa i endarreriment molt allunyades de l’esplendor anterior; fins que els fertilitzants artificials, les llavors seleccionades, la maquinària i la diversificació de conreus han tornat a capgirar la situació. Actualment, l’antic Cotton Belt ha esdevingut una regió agrícola força més diversificada (farratge, soia, cacauet, fruita dolça i agra), però no ha abandonat la seva antiga dedicació al cotó; alhora, la regió comença a atreure una industrialització força puntera, gràcies a la qual la població d’un estat com Geòrgia, fa pocs anys exportador net d’emigració, ha començat a créixer més per la immigració que pel seu balanç demogràfic vegetatiu.

Així i tot, la fertilitat de la majoria dels seus sòls és relativament baixa i, a més, les condicions climàtiques afavoreixen l’acció de molts flagells; tot plegat crea una situació de dependència de l’agricultura d’aquesta regió respecte als fertilitzants químics i plaguicides. La descoberta de rics aqüífers a la plana costanera, d’altra banda, ha desplaçat parcialment els conreus de la regió del Piedmont, on havien estat tradicionalment assentats, cap a aquesta plana abans força despoblada.

Els portuguesos començaren a explorar el Brasil al començament del segle XVI, però la veritable colonització de les regions de selva subtropical i temperada del S del país no començà fins a la fundació de São Paulo i l’inici de les incursions dels “bandeirantes”, colons aventurers que s’aplegaven en colles organitzades (“bandeiras”) i penetraven els espais encara no colonitzats amb l’objectiu de capturar indis per vendre’ls com a esclaus a les plantacions de les regions costaneres. Tot i el caràcter errant i aventurer, pràcticament al marge de la llei, de les “bandeiras”, alguns d’aquests “bandeirantes” acabaven per establir ells mateixos una plantació o un ranxo de bestiar lluny del control de les autoritats colonials, en algun punt de l’altiplà paulista. Abans de la colonització, els pobles indígenes ja practicaven una agricultura itinerant que comportava anar cremant superfícies més o menys extenses de bosc, i els “bandeirantes” es limitaren a incrementar l’escala de les superfícies cremades per a obtenir més terres agrícoles.

De fet, se sap molt poc de l’impacte que els pobladors nadius podrien haver exercit en el passat en aquestes selves subtropicals i temperades. Molts dels pobles indígenes que hi vivien eren fonamentalment recol·lectors i caçadors —encara que alguns practicaven una incipient agricultura itinerant— i, per tant, devien conèixer molt bé les plantes i les seves propietats alimentàries i medicinals. Desgraciadament, però, dels seus costums i dels seus coneixements sobre la selva se n’ha après poc o res. Se sap que algunes espècies de palmeres, com el “cocotero” o “mbokaya” (Acrocomia totai), eren molt utilitzades: el cor de la tija es molia per fer-ne una farina que s’aprofitava en temps d’escassetat, se’n menjaven els brots nous, de les fibres es feien cordills, i els troncs, relativament fàcils de transportar, s’utilitzaven en la construcció d’habitatges. També se sap que els pinyons de “kuri’y” o “pino Paraná” (Araucaria angustifolia) eren un recurs fonamental per a la subsistència.

A partir del segle XIX, els cada cop més nombrosos colons europeus continuaren practicant l’agricultura itinerant a gran escala, deixant rere seu terres pràcticament ermes. El període de màxima pressió, però, en particular sobre els boscos de “kuri’y” (Araucaria angustifolia) localitzats a l’interior, en àrees que resultaven molt marginals per al cultiu del cafè, començà quan la indústria fustera s’establí a la regió. A l’actual estat de Paraná i a les terres argentines veïnes, als efectes de l’explotació directa i continuada que s’exercí al llarg de moltes dècades sense cap mena de pla de gestió cal afegir els de la tala arreu que dugueren a terme les companyies colonitzadores, amb la finalitat d’establir noves zones agrícoles o ramaderes susceptibles d’acollir famílies d’immigrants estrangers. Alguns d’aquests immigrants, principalment alemanys i italians, feren grans fortunes a costa de l’araucària, la fusta de la qual s’utilitzà per a la construcció i la fabricació de mobles i com a combustible per a la indústria.

L’estat brasiler de Paraná ha estat precisament una de les àrees on els espais forestals han patit una devastació més extensa com a resultat d’aquestes pràctiques, en particular per l’extensió dels conreus de soia i blat a partir de la dècada del 1950: dels 7,3 milions d’ha de selva amb araucària que hi havia aquells anys, avui només en queda un 1,16%, és a dir, 85 000 ha, i d’aquestes, tan sols 6 500 estan protegides, incloses en 14 petites reserves. A la província argentina de Misiones la situació no és gaire millor: al parc provincial de Cruce Caballero es protegeix un últim reducte de bosc subtropical primari amb araucària de 432 ha de superfície. A la destrucció dels boscos d’araucària com a conseqüència de l’explotació o del canvi d’ús, cal afegir les devastacions causades pel foc, que poden arribar a afectar centenars de milers d’ha. Només en els últims mesos del 1962 cremaren 500 000 ha de bosc autòcton d’araucària i lauràcies, com la “imbuia” (Phoebe porosa) i les “canelas” (Nectandra), i meliàcies com el “cedro” (Cedrela fissilis), com també 20 000 ha reforestades amb pi d’Elliott (Pinus elliottii) i 1 500 000 ha de matollar secundari ja degradat. Un cop s’ha calat foc, l’incendi no es pot deturar, i només queda esperar que plogui i que el vent no afavoreixi la propagació. Les xifres demostren clarament, però, que confiar que els agents naturals apaguin un incendi no és gaire bona solució.

Al voltant de la fusta d’araucària s’han creat diferents indústries fusteres i del paper. Les empreses privades, i també l’estat, han reforestat algunes zones, però tot i això, les reforestacions exclusivament destinades a pal·liar la destrucció del bosc han estat insignificants. De l’extensió que havia ocupat el bosc d’araucària al començament del segle XX, uns 20 milions d’ha (equivalents a la meitat del territori del Japó), el 1982 tan sols en quedava el 2,8%, o sigui 565 419 ha, i, atès que es continuava talant a un ritme de 80 000 ha/any, actualment en deu quedar menys d’un 1%. Com a resultat, el “kuri’y” (Araucaria angustifolia) figura actualment entre les espècies amenaçades en vies d’extinció. La tala està prohibida a tots els boscos naturals de Rio Grande do Sul, però no a les plantacions. Malauradament, la falta de personal i d’equips apropiats compromet l’actuació efectiva dels òrgans responsables de la fiscalització, i moltes accions criminals dels tractants de fusta queden impunes.

L’accelerada destrucció de les darreres selves temperades romanents

Fins fa dos segles, grans àrees de selves temperades d’Austràlia i de Nova Zelanda restaven, en bona mesura, encara intactes, i el mateix es podia dir d’extenses àrees forestals de les selves temperades humides de les costes americanes del Pacífic, al NW i al SW del continent, fins ben entrat el segle XIX i fins i tot el XX. Tanmateix, quan ha arribat el canvi, finalment, a aquestes regions, en molts casos ha resultat devastador. Les millores tecnològiques, els sistemes de transport i els fluxos comercials, així com l’augment dels nivells de consum, han facilitat que aquestes selves temperades se sotmetessin durant algunes dècades a un grau d’interferència humana sense precedents, amb incendis, tales, transformacions agrícoles i repoblaments forestals amb espècies autòctones i espècies exòtiques de creixement ràpid.

El cas de les selves temperades xilenes

Els espanyols iniciaren la conquesta del Xile meridional el 1552. Tot i que els maputxes impediren la penetració dels conqueridors a l’àrea compresa entre els 37° i els 40°S —i també dels xilens fins el 1888, ja després de la independència—, les terres més meridionals eren menys poblades i al segle XVIII els espanyols ja hi havien establert algunes poblacions fortificades, destinades principalment a explotar els recursos dels boscos valdivians i de la mar immediata. La fusta que n’obtenien s’utilitzava, principalment, en la construcció dels mateixos assentaments i en la construcció naval, en la qual sempre han excel·lit els mestres d’aixa de l’illa de Chiloé. La primera matèria més utilitzada per a la construcció naval era el làrix americà (Fitzroya cupressoides). A mitjan segle XIX una nova onada colonitzadora, formada en gran part per immigrants d’origen alemany, s’anà establint cap a l’interior del districte de Los Lagos i els boscos meridionals de Xile començaren a ser talats massivament per fer lloc a l’agricultura i per obtenir combustible i material per a la construcció i la producció de tanins. La fusta dels boscos valdivians tingué, però, poca importància comercial fins que el 1912 es completà la via fèrria que unia aquesta regió amb els mercats del Xile central.

Durant les últimes dècades, Xile ha viscut la destrucció d’extenses àrees de bosc natural i la posterior replantació d’aquestes àrees amb espècies exòtiques, de manera que s’està convertint en un gran exportador de fusta. Al començament de la dècada del 1990, la superfície boscada xilena s’estimava encara en 7,6 milions d’ha de boscos primaris i 1,45 milions d’ha de plantacions d’espècies exòtiques, principalment de pi de Monterey (Pinus radiata) i eucaliptus blau de Tasmània (Eucalyptus globulus), concentrats primordialment a les regions centrals del país. El pi de Monterey proporciona com a mínim el 90% de l’actual producció industrial de fusta per a l’exportació. Mentrestant, hom continua talant boscos primaris, tant per transformar-los en estelles per a la fabricació de pasta de paper, com per fer lloc a les plantacions d’arbres exòtics de creixement ràpid, de manera que, els últims anys, els boscos primaris han proporcionat més de la meitat de la fusta destinada a les exportacions d’estelles, amb un agut increment en la seva tala.

Avui, la producció d’estelles és probablement l’amenaça més gran a curt termini per a les superfícies de selves temperades primàries i altres àrees forestals de Xile. El 90% de les exportacions van al Japó, i companyies japoneses com la Mitsubishi i la C Itoh mantenen convenis de llarga durada per comprar productes xilens. L’aclarida dels boscos secundaris per a la producció d’estelles podria, en teoria, ser una explotació sostenible però, pensant només en el present, resulta més econòmic i fàcil explotar els boscos primaris practicant la tala arreu. Molts dels espais desforestats resultants són convertits en plantacions o simplement s’abandonen grans extensions, la regeneració natural de les quals és lenta i incerta atesos els elevats nivells d’erosió del sòl, especialment als vessants escarpats. Com a resultat de l’enorme reculada de les selves temperades primàries, algunes espècies pròpies del bosc estan ara en perill.

El cas de les selves temperades vancouverianes

La regió de la costa pacífica de la Califòrnia septentrional, Oregon i Washington és l’última àrea en tots els Estats Units que encara posseeix zones relativament grans de boscos primaris madurs. Quan els primers colonitzadors arribaren als estats occidentals, els boscos primaris cobrien prop de 10 milions d’ha als tres estats esmentats, a l’W de la serralada de les Cascades. Però des que al final del segle XIX el ferrocarril permeté penetrar bosc endins i accedir a les àrees més abruptes, s’anà conquerint a poc a poc l’espai forestal. Cap al 1900, tanmateix, només s’havia talat l’1,6% dels boscos de Washington i un percentatge encara menor dels d’Oregon. Entre el 1890 i el 1990 la població es multiplicà per deu, i els boscos originals quedaren reduïts a una desena part. Una de les causes de la sobtada expansió de la indústria fustera fou la concentració de la propietat de la terra en poques mans. El 1913, un informe de l’agència nord-americana de societats anònimes notificava que només 68 propietaris posseïen més del 70% de les terres forestals de propietat privada de l’W d’Oregon, i el 1946 ja s’hi havien talat dos terços del bosc original. L’expansió econòmica de la postguerra incrementà la demanda de fusta i, quan els boscos de propietat privada s’hagueren esgotat, començà la tala als boscos de propietat federal i nasqué una nova indústria. Actualment (1997), dels boscos originals d’aquesta zona només en queda un 13%.

La tala de boscos primaris provoca una greu pèrdua de biodiversitat, a més de comportar la contaminació de l’aigua i l’erosió del sòl. A la regió de boscos vancouverians, concretament, la destrucció dels boscos vells i la gestió forestal basada en rotacions de 80 a 100 anys de durada suposa la interrupció de processos ecològics que d’una manera natural durarien centenars d’anys, i moltes espècies perden els seus hàbitats naturals. La construcció de carreteres i les tales arreu de parcel·les més o menys extenses han causat la fragmentació de les àrees residuals, i això causa trastorns a totes aquelles espècies de plantes i animals que necessiten superfícies contínues de bosc d’una certa extensió. Un mínim de 77 espècies animals tenen en les selves primàries d’aquesta zona la seva àrea principal de reproducció, i unes 65 les utilitzen com a font bàsica per a la seva alimentació. Els exemples més ben coneguts d’aquestes espècies corresponen a animals grans, però les investigacions suggereixen que l’impacte de l’explotació i degradació del medi sobre les plantes dels estrats inferiors i la vida del sòl podria ser encara més important.

Per això la defensa de les selves primàries, i en general dels boscos madurs, ha esdevingut un objectiu d’importància creixent en les campanyes dels grups conservacionistes nord-americans, i les organitzacions ecologistes han emprès accions de tota mena, tant judicials com altres de més directes. L’Endangered Species Act (llei de protecció d’espècies amenaçades) ha tingut un paper clau en les campanyes legals contra les empreses que realitzen pràctiques perjudicials per a la supervivència de les espècies en perill. Pel que fa a les accions més directes, els activistes han bloquejat camins d’explotació i han sabotejat operacions de tala; també han ‘ferrat’ arbres amb claus de ferro perquè així no es poden talar amb serra mecànica ni poden ser transformats en taulons en una serradora, però aquesta mena d’iniciatives han estat molt controvertides pels riscs que comporten per als treballadors de la fusta. El govern dels Estats Units ha encarregat diversos informes sobre qüestions com ‘sí o no a la tala’ o ‘quina quantitat cal talar’, però l’única cosa que se n’ha tret en clar és que, a la pràctica, la tala continuarà amb més o menys intensitat. No es pot ignorar que no hi ha fórmules màgiques i, per tant, cal acceptar que cap alternativa no està en condicions de garantir alhora una extracció de fusta abundant i uns alts nivells de protecció dels hàbitats de les espècies associades als boscos en estadis avançats de la successió.

Com sol passar amb les discussions sobre qüestions difícils que es prolonguen massa temps, les campanyes a favor i en contra de la tala dels boscos del NW dels Estats Units han deixat una amarga seqüela de divisions en les comunitats fusteres i entre els conservacionistes, i han creat una confusió creixent entre el públic. Les solucions s’han anat polaritzant i plantejant d’una manera cada cop més simplista, en la mesura que s’han deixat de banda importants elements argumentals d’uns i altres. Al públic se li ha acabat plantejant l’alternativa en termes d’oposició entre la supervivència d’espècies en perill, entre elles algunes subespècies gairebé desconegudes de gamarús pigallat (Strix occidentalis) —ocell que ha servit freqüentment d’exemple en aquestes discussions perquè la seva continuïtat sembla dependre directament de l’existència de grans extensions de boscos madurs—, i el manteniment dels llocs de treball en les explotacions forestals de la regió. Hi ha hagut pocs intents d’acostament entre els conservacionistes i els col·lectius de treballadors forestals, que són els veritables perdedors en aquest assumpte. Tampoc no s’ha aconseguit desenvolupar suficientment nous conceptes en silvicultura, tot i els entusiastes intents d’alguns membres de la universitat estatal d’Oregon i la universitat de Washington. En definitiva, pel que fa al futur dels boscos, les comunitats humanes han d’adoptar una postura nova en la dura tasca d’intentar millorar els vincles entre les diferents parts implicades en aquesta controvèrsia.

El cas de les selves temperades australianes

L’arribada dels primers humans a les regions forestals d’Austràlia produí probablement un cert impacte en els boscos, però segur que aquest tingué una transcendència limitada. La gestió tradicional del bosc per part dels aborígens australians incloïa una particular utilització del foc, coneguda avui molt fragmentàriament, que devia tenir una incidència molt localitzada. En canvi, l’arribada dels colonitzadors europeus comportà canvis força més dràstics. Poc més de 200 anys després de la implantació del primer assentament britànic, la meitat dels boscos naturals australians ha desaparegut, invertint-se la tendència a l’expansió gradual iniciada al final de la darrera glaciació. Dels 43 milions d’ha forestades que hi ha al continent australià (el 5% del total del territori), uns 2 milions d’ha corresponen a selves plujoses, tant tropicals com temperades, que ve a ser probablement entre un 25 i un 30% de l’àrea que ocupaven aquestes selves a l’època precolonial. A més a més, hi ha àrees menors de selves temperades al SW i petites zones de selva més seca al SE del continent australià.

Els primers colonitzadors anaren amb pocs miraments. Alguns tractaren de construir granges intentant aplicar alguns principis vagament apresos de les pràctiques agràries britàniques, sense tenir en compte que els sòls i les condicions climàtiques australianes eren completament diferents. El resultat fou el ràpid exhauriment i l’erosió del sòl, pèrdua de collites i inundacions. En contra dels desigs del govern, la pastura anà esdevenint l’ús dominant del sòl en moltes de les terres artigades a les selves del SE d’Austràlia, bo i originant també seriosos problemes d’erosió que encara continuen avui dia. Paral·lelament, i atès que al principi se centrava en el cedre roig australià (Toona australis), un arbre que creixia en boscos mixtos i era talat selectivament, l’explotació fustera era poc agressiva; més tard, però, començaren a fer-se aclarides a gran escala als boscos d’eucaliptus (Eucalyptus). Les primeres incursions de la mineria (mines de carbó del riu Coal, prop de Sydney, de plom i zinc a Broken Hill, a l’W de Nova Gal·les del Sud, i de coure a Austràlia Meridional) dispararen la demanda de fusta i el mateix succeí, a partir del 1851, amb les foneries de coure d’Apoinga i Kapunda, a Austràlia Meridional. L’extracció d’or tingué conseqüències similars, sense comptar les pertorbacions específiques causades als cursos d’aigua desviats, garbellats i contaminats. El procés de rompuda continuà durant tot el segle XIX, i s’ha estimat que, a Nova Gal·les del Sud, 9,5 milions d’ha havien estat rompudes fins el 1892, sovint pel procés de matar els arbres tallant un anell a l’escorça i cremar-los un cop secs.

Els assentaments europeus tingueren encara un altre impacte important en els boscos, que a la llarga ha tingut conseqüències més permanents que la rompuda. En un intent de fer més similar el paisatge al d’Europa, un cert nombre d’espècies animals i vegetals, com el conill, el cérvol, la llebre, el pardal, l’estornell, la truita i la perera espinosa foren introduïdes deliberadament. Algunes d’aquestes introduccions han provocat veritables desastres ambientals, tant en termes d’impacte en la biodiversitat dels ecosistemes australians, com també en les explotacions agrícoles o ramaderes.

A partir de la dècada del 1890 hi hagué un desvetllament gradual de la consciència de la necessitat d’una gestió ambiental correcta, de la disminució dels recursos fusters i, al mateix temps, de la legitimitat de valorar la terra tant per la importància dels seus aspectes estètics com pel seu paper fonamental en el proveïment de recursos. El resultat fou el desenvolupament incipient d’una gestió forestal i la creació dels primers parcs nacionals. Sembla que la tala dels boscos naturals australians ha de declinar els propers anys, encara que només sigui pel creixent exhauriment dels recursos aprofitables. A més, els exportadors australians s’enfronten a una competència cada cop més dura de les plantacions d’eucaliptus establertes en altres països, que irònicament produeixen fusta de més bona qualitat que la dels boscos naturals australians. Per tant, la fusta de les plantacions tendeix a substituir la preciosa fusta nadiua.

Malgrat les bones perspectives, la desforestació del continent no s’ha deturat. La realitat és que, tot i la imatge enganyosament ‘verda’ que té Austràlia, és el sisè país del món en la proporció de terres rompudes, després del Brasil, Indonèsia, Zaire, Mèxic i Bolívia; unes 664 000 ha de bosc autòcton, bosquines i matolls es rompen cada any, principalment per a aprofitaments agropecuaris, però també amb objectius d’expansió urbanística, sobretot en àrees costaneres. Això converteix Austràlia en l’únic país desenvolupat que continua rompent bosc a un ritme tan alt. Les rompudes a gran escala expliquen que el país sigui responsable del 28% de les emissions causants de l’efecte hivernacle i són la causa més important de pèrdua de biodiversitat al país. A l’W d’Austràlia, les poblacions de la meitat d’espècies d’ocells boscans estan experimentant disminucions importants, i al S, on només sobreviuen entre un 10 i un 15% de les selves temperades originals, com a mínim 25 espècies estan classificades com a extingides o amenaçades. A l’Australia sud-oriental hi ha 57 espècies amenaçades d’ocells, el 80% de les quals són espècies boscanes. L’Australian Bureau of Statistics (Oficina Australiana d’Estadística) realitzà una enquesta entre els grangers l’any 1995 i en va concloure que aquests, abans del final del segle, podrien arribar a rompre uns 3,28 milions d’ha més.

Entre les formacions de selva temperada més amenaçades figuren alguns dels boscos de faigs australs (Nothofagus) del SE, en particular els dominats pel faig austral de Moore (N. moorei), espècie que té una àrea de distribució molt limitada —algunes localitats de les muntanyes McPherson, a Nova Gal·les del Sud, entre els 1 000 i els 1 500 m d’altitud—, fet que, juntament amb la seva baixa capacitat de regeneració, fan témer que estigui en perill d’extinció. Menys amenaçat es troba el faig austral de fulla de murta (N. cunninghamii), que encara es localitza en un major nombre d’emplaçaments a Tasmània i al S de Victòria. Probablement, per a garantir la supervivència a llarg termini d’ambdues espècies, tant del faig austral de fulla de murta com del faig austral de Moore, seria necessària l’adopció d’uns règims de foc adients.

Com en molts altres països, a Austràlia les principals iniciatives de conservació han afectat sovint regions muntanyoses, tot i que la topografia relativament suau de la major part de les àrees de muntanya del continent australià ha facilitat la seva explotació amb finalitats ramaderes durant moltes dècades, fins i tot als estatges subalpins i alpins. Això, tot i que hi ha clares incompatibilitats entre els valors naturals d’aquestes zones i el seu ús per a la pastura i per al turisme intensiu. Una part significativa de les àrees de muntanya, però, incloses zones de selves temperades humides, són preservades com a parcs nacionals i en altres règims de protecció. Afortunadament, també es preserven molts emplaçaments de boscos humits de terra baixa, ja sigui com a parcs nacionals, parcs estatals, reserves naturals o en altres règims de protecció, la majoria gestionats per les autoritats federals o estatals. Aquest és el cas, especialment, de la costa de Nova Gal·les del Sud, on s’ha creat una xarxa de parcs i àrees de conservació amb la doble finalitat de fer-ne una àrea d’esbargiment i turisme d’una banda i de conservació de la natura, de l’altra. Com a conseqüència, s’ha tendit a utilitzar cada cop més aquestes àrees de forma plural i, de vegades, hi ha conflictes entre diferents interessos. El reconeixement de la possibilitat d’una multiplicitat d’usos en els espais naturals s’ha traduït en la incorporació del concepte de reserva de biosfera a la gestió dels espais protegits arreu d’Austràlia.

El cas de les selves temperades tasmanianes

Tasmània posseeix algunes de les selves temperades més boniques del món, que contenen, a més, un ric ventall d’espècies salvatges relictes, des dels temps que l’illa formava part de l’antic continent de Gondwana. En general, els eucaliptus són, en termes evolutius, els arbres més antics de les selves temperades tasmanianes, i, a més, presenten una gran biodiversitat —amb algunes espècies relictes de la flora plistocènica—. El nivell d’especiació és particularment elevat, per exemple, entre els amfípodes, els coleòpters, els salmònids i els carnívors marsupials. Un dels problemes addicionals de les selves primàries de Tasmània, a banda dels que són comuns a tots els boscos, és precisament la seva varietat en la composició d’espècies, que probablement exigirà l’establiment de tot un sistema de reserves naturals si es vol garantir la supervivència a llarg termini, tant de les espècies com de les seves associacions i interaccions biòtiques.

Més del 50% de l’illa de Tasmània té coberta boscosa i una considerable superfície de l’espai forestal de propietat estatal (el 70% dels boscos són de propietat pública) es troba ja sota règim de protecció. Entre el 21 i el 23% de la terra (unes 700 000 ha) està protegit permanentment en parcs nacionals, àrees de conservació de la natura, reserves forestals i altres tipus de reserves, moltes de les quals formen part d’una gran àrea situada al SW de l’illa, qualificada com a patrimoni mundial i reserva de biosfera. El govern pretén protegir, a més, molts boscos situats en àrees externes a les reserves —com és el cas de la gestió per a la protecció de les ribes dels rius, de les zones perifèriques, de les àrees d’importància paisatgística o de les reserves potencials futures—, i també vol exigir una gestió restrictiva en les terres de propietat privada i que els futurs plans d’explotació dels boscos privats garanteixin la no explotació fustera de la meitat dels boscos romanents. Molt pocs espais forestals humits estan oberts a l’explotació.

Amb tot, la producció fustera tasmaniana s’ha accelerat des dels anys 1970, sobretot la de polpa, paper i estelles, i l’exportació cap al Japó ha crescut considerablement. Les plantes d’exportació de Tasmània abasteixen prop del 40% de les importacions d’estelles de fusta dura del Japó, i el fet que hi hagi tres grans instal·lacions de fabricació de pasta de paper en funcionament demostra que la pasta i el paper han esdevingut també molt importants. Tasmània és, a més, un subministrador primordial de falgueres arborescents del mercat mundial de la jardineria, i s’estan fent intents de desenvolupar un règim de recol·lecció que sigui sostenible, tant des del punt de vista econòmic com ecològic.

A més dels boscos naturals, existeixen àrees cada vegada més extenses de plantacions d’espècies introduïdes i d’eucaliptus (Eucalyptus). La majoria són d’arbres de fusta tova, especialment de pi de Monterey (Pinus radiata) nord-americà, del qual s’han plantat unes 70 000 ha. A més, existeixen unes 25 000 ha de plantacions d’eucaliptus de fusta dura, que en general són implantades a un ritme d’unes 5 000 ha/any. Les indústries relacionades amb l’explotació forestal a Tasmània veuen el seu futur en les plantacions, però volen continuar talant els boscos primaris perquè la fusta de les plantacions no es considera suficient per a reemplaçar a curt termini la dels boscos naturals. Això és així a causa, principalment, de la insuficiència real o suposada dels recursos explotables durant el període en què les plantacions no assoleixen la maduresa, especialment llarg en el cas dels eucaliptus, que creixen lentament.

El cas de les selves temperades neozelandeses

S’ha estimat que els boscos cobrien originàriament a Nova Zelanda uns 24 milions d’ha, entre el 80 i el 95% del territori, i que des de l’arribada dels polinesis la superfície boscada ha estat reduïda a una quarta part de l’original. La meitat ja desaparegué durant els primers 300 anys d’assentaments polinesis, especialment els boscos més secs de l’interior. Molts foren cremats, alguns per accident, d’altres perquè el foc s’utilitzà per a artigar el bosc i aconseguir terra apta per a l’agricultura. La consolidació dels primers assentaments europeus al començament del segle XIX determinà una acceleració, en algunes àrees, de la tala de fusta, que es duia a terme tant per establir explotacions agrícoles com per abastir un mercat de la fusta en expansió (sobretot durant la febre de l’or dels anys centrals del segle XIX). Les tales es concentraren als boscos de les terres baixes, especialment a l’Illa del Nord, on, en el moment de màxima activitat, el 1881, hi havia 204 serradores. Expressat en xifres això es tradueix en la tala, entre el 1880 i el 1890 i només a l’Illa del Nord, de més de 3,5 milions d’ha de bosc.

Moltes d’aquestes tales foren ecològicament devastadores. En el cas dels boscos de “kauri” (Agathis australis) hi havia, a més dels llenyataires, colles de pegaires que arrabassaven les soques i en destil·laven el quitrà, cremant com a combustible el que quedava del bosc. Els impactes sobre les espècies i les condicions ambientals foren impossibles de quantificar. En alguns indrets, les àrees sobreexplotades per la tala simplement s’abandonaren, sovint en un estat molt degradat. Si s’haguessin deixat estar, molts d’aquest boscos s’haurien regenerat, però en moltes zones foren reemplaçats per herbes no autòctones destinades a pastures per a les ovelles o per plantacions de pins igualment exòtics. De fet, la introducció, deliberada o accidental, de diferents animals i plantes, tant domèstics com no, per part dels polinesis i dels europeus, ha estat potser l’esdeveniment més important, des del punt de vista ecològic, que hagi afectat mai les selves neozelandeses. Així i tot, el país encara conserva al voltant d’una quarta part de l’àrea original dels seus boscos naturals, una superfície de 6 525 000 ha, una part de les quals correspon a àrees que havien estat talades i es troben en procés de regeneració. Alguns tipus de bosc, però, en particular algunes selves temperades perennifòlies de terra baixa, han esdevingut veritablement escassos.

La rapidesa de la desforestació ha tingut dues conseqüències importants en la política forestal neozelandesa. D’una banda, el govern, per a fer front a la possible carestia de recursos forestals, desenvolupà una política de plantacions destinada a produir la fusta necessària per a compensar el dèficit resultant de l’aprofitament no sostenible practicat en el passat. D’altra banda, els conservacionistes han esmerçat molta energia a protegir els boscos intactes que quedaven. En gran part, el debat sobre els boscos ha implicat l’acoblament d’aquests dos moviments paral·lels en una política nacional coherent.

La política de plantacions del país s’inicià a la dècada del 1890. En aquell temps, la desforestació, els focs i l’activitat volcànica havien creat àrees enormes de paisatge pelat a gran part de l’Illa del Nord i a les regions d’Otago i Malborough, a l’Illa del Sud. Entre el 1890 i el 1920 s’assajaren diferents espècies en una sèrie de plantacions, fins que s’arribà a la conclusió que el pi de Monterey (Pinus radiata) era la més adient. Durant el període 1926-36, en què hi hagué una depressió econòmica molt severa, es repoblaren 300 000 ha, en part per ajudar a crear llocs de treball. El 1940 la producció fustera ja era suficient, entre els boscos autòctons i les plantacions, per a abastir una indústria florent i, el 1955, la producció de fusta a partir d’espècies exòtiques començà a superar la de les espècies autòctones. El 1990, la proporció de fustes autòctones en el total de l’exportació ja es reduïa a una fracció insignificant (87 000 m3), malgrat que la producció forestal experimentà un fort creixement; aquest creixement, però, consistí en l’establiment de més d’un milió d’ha de plantacions, el 89% de les quals eren de pi de Monterey. En l’actualitat (1997), les plantacions ocupen una superfície d’1 239 886 ha, i Nova Zelanda és un dels països exportadors de fusta més importants del món, especialment cap al Japó.

El desenvolupament de les plantacions no significà l’abandó immediat de la tala dels boscos autòctons. Algunes espècies, com el “kauri” (Agathis australis), es continuaren tallant pel seu valor comercial, gairebé fins a l’extinció; altres espècies abans no tan apreciades guanyaren importància, com el “rimu” (Dacrydium cupressinum) i el “miro” (Prumnopitys ferruginea [=Podocarpus ferrugineus]), dues podocarpàcies que el 1990 produïen el 70% de la fusta de coníferes que sortia de les serradores. També ha disminuït la comercialització de rolls i taulons i ha augmentat la d’estelles destinades a la fabricació de fibra de cel·lulosa i pasta de paper. Això posa en perill nombroses espècies epífites, com per exemple l’orquídia Yoania australis.

Les dissorts de la fauna

Les alteracions dels hàbitats naturals del bioma i la disminució espectacular dels espais que aquests hàbitats han experimentat i continuen experimentant per una gran varietat de raons (tales, urbanització, expansió agrícola, represa de rius) han repercutit en la seva fauna. Les selves primàries madures, no cal dir-ho, constitueixen un hàbitat molt més valuós, especialment pel que fa a la conservació de la biodiversitat, que les plantacions o els boscos replantats.

Caçats fins a l’extinció: els moes de Nova Zelanda

Fins fa pocs segles, Nova Zelanda era el centre d’una de les cultures de caça més fascinants de les existents, una cultura que depenia d’un sol tipus d’ocells, els moes. Per desgràcia, avui dia és impossible arribar a comprendre del tot el funcionament d’aquest univers cultural, perquè els ocells de què depenia foren exterminats. A falta de testimonis històrics fiables, la reconstrucció de la caça de moes i la seva història es basa en la interpretació, sovint controvertida, de les restes arqueològiques i subfòssils. Aquestes restes donen algunes pistes temptadores sobre un grup animal especialment notable d’entre els que han sobreviscut fins a temps recents, i també sobre el paper que l’ésser humà tingué en la seva desaparició.

Els moes o dinornitiformes eren un grup de grans ocells corredors no alats, exclusiu de Nova Zelanda. Els sistemes de classificació actuals reconeixen una dotzena d’espècies de moa, que es divideixen en sis gèneres i una o dues famílies (els dinornítids i els anomalopterígids). Devien pesar entre 20 i 200 kg, i la seva talla, sense comptar el coll i el cap, oscil·lava probablement entre els 70 cm i els excepcionals 190 cm del Dinornis giganteus, l’ocell conegut de més alçària, encara que no el de més pes, que hagi existit. Es creu que els moes eren diürns, i que vivien en petits grups. Els adults eren herbívors, però els pollets eren omnívors, i cada posta constava de només un o dos ous.

Abans de la colonització humana de Nova Zelanda, els moes ocupaven gairebé tots els hàbitats, des de les dunes del litoral fins als prats alpins situats a 2 000 m d’altitud. Pel que sembla, cada espècie tenia predilecció per un hàbitat diferent. Algunes vivien preferentment als boscos densos que cobrien gran part del territori, i altres ho feien en hàbitats més oberts, sobretot als marges dels espais forestals i en zones de mosaic, amb bosc, bosquina i prat. No tenien depredadors terrestres, però tant adults com joves podien ser atacats per ocells de presa autòctons, com ara l’àguila gegant neozelandesa, àguila caçadora de moes o àguila de Haast (Harpagornis moorei), extingida talment com les seves preses.

Quan els polinesis colonitzaren Nova Zelanda per primera vegada, fa uns 1 200 anys, sembla que els moes abundaven arreu, tot i que és impossible calcular com de grans devien ser les poblacions. Sigui com vulgui, és evident que constituïen una valuosa font de proteïnes, i que els colonizadors polinesis, o maoris, que és com se’ls coneix, començaren a explotar-la amb entusiasme. A partir de les restes de moes trobades als jaciments excavats, sembla que no hi havia matances de grans quantitats d’ocells, contràriament al que afirmaven els primers escrits sobre el tema. A diferència dels polinesis d’altres parts del Pacífic, els primers maoris no tenien ni arcs ni fletxes, i es creu que caçaven amb paranys, llances i gossos. Probablement, aquests gossos, anomenats “kurī”, foren creuats selectivament per obtenir una raça amb les extremitats anteriors, les mandíbules i el coll prou forts per a plantar cara a aquests grans ocells de potes poderoses.

La possibilitat d’establir una cronologia de la caça dels moes depèn en gran part de la datació amb C14 de les restes arqueològiques. Aquest sistema de datació no és del tot fiable a causa de l’escala temporal de què es tracta en aquest cas, que en termes paleontològics és molt curta. Tot i això, actualment hi ha un acord molt ampli pel que fa a la majoria de dates estimades; sembla que la caça de moes començà a practicar-se de manera sistemàtica fa uns 900 anys, i que augmentà progressivament en extensió i intensitat durant els 250 anys següents, fins a arribar al seu màxim fa uns 650 anys. En aquella època ja era pràcticament general, tant a l’Illa del Nord com a l’Illa del Sud, i fa uns 400 anys arribà a la seva fi, senzillament perquè no quedaven més moes per caçar.

Sembla que aquest grup d’ocells, de fet, s’extingí cap a la primeria del segle XVII. Pot ser que algunes espècies sobrevisquessin en petit nombre un temps més, però és gairebé segur que no arribaren a viure fins al segle XIX, contràriament al que afirmen molts mites populars. Les causes exactes de la desaparició dels moes continuen sent objecte de debat, però actualment la major part d’experts coincideixen a afirmar que hi ha proves fefaents que les activitats humanes en foren la causa, directa o indirecta. Aquestes activitats incloïen no únicament la caça, sinó també la destrucció dels boscos a gran escala provocada pels incendis, ja fossin accidentals o deliberats; la importància relativa d’uns i altres continua sense aclarir-se, però sembla probable que fos força equivalent. Els incendis al bosc, a banda de la mortalitat directa que causaven, reduïren l’hàbitat de les diferents espècies, i també devien provocar la fragmentació de les poblacions de moa sobrevivents, fent-les més accessibles als caçadors i per tant més vulnerables. La baixa taxa de reproducció d’aquests ocells els devia fer especialment sensibles a la recol·lecció abusiva d’ous, perquè les poblacions no tenien capacitat per a recuperar-se amb rapidesa d’aquesta pèrdua. Entre altres factors addicionals que s’han suggerit com a causes principals o concurrents de l’extinció dels moes destaquen l’activitat depredadora dels gossos assilvestrats, el saqueig dels nius per part de les rates introduïdes i la mortalitat provocada per les malalties aviàries, introduïdes per l’aviram domèstic.

Pel cap baix 14 espècies més d’ocells de la fauna autòctona neozelandesa s’han extingit a partir de la implantació dels primers assentaments humans, juntament amb tres espècies de rèptils i tres d’amfibis. Altres han quedat força reduïdes en els seus efectius demogràfics, fins a nivells que les mantenen permanentment amenaçades d’extinció. Entre aquestes destaca l’ocell “kōkako” (Callaeas cinerea); totes les subespècies de “kōkako” pròpies de l’Illa del Sud ja estan extingides, mentre que les de l’Illa del Nord pateixen molt intensament els efectes de la tala dels boscos i de la fragmentació dels seus hàbitats naturals. El gecònid Hoplodactylus chrysosireticus és una altra de les espècies que es troba en perill a causa de la destrucció dels boscos primaris.

La salvació in extremis de l’al·ligàtor americà i el colom de Nova Zelanda

Més afortunats que els moes, alguns animals que s’han trobat a frec de l’extinció han estat salvats per mesures de gestió de les poblacions o per la cria en captivitat. Dos exemples ben diferents en són l’al·ligàtor americà (Alligator mississippiensis) i el colom de Nova Zelanda o “kererū” (Hemiphaga novaeseelandiae).

L’al·ligàtor americà ha estat sotmès a un ritme creixent de captures des del final del segle XVIII fins al primer quart del segle XX, i a partir del 1920 es començà a fer evident que les poblacions d’aquesta espècie en estat salvatge no podrien suportar l’elevat grau d’explotació a què es trobaven sotmeses. A partir d’aquell moment, en diferents estats del SE dels Estats Units s’aprovaren lleis que restringien la caça d’al·ligàtors i establien temporades de veda, i en alguns casos restriccions pel que fa a la mida dels animals caçats. Aquestes lleis contribuïren a frenar l’explotació, però no aconseguiren, que les poblacions en estat salvatge es recuperessin d’una manera significativa. A Florida, l’any 1943 només es caçaren uns 10 000 exemplars, tot i que hi havia una temporada de caça legal i la cotització de les pells al mercat era elevada, fet que indicava clarament que les poblacions en estat salvatge es trobaven molt delmades.

Els efectius demogràfics continuaren davallant lentament, tot i que la caça legal es restringí de manera més i més estricta. Al final de la dècada del 1960 i el començament de la del 1970, la demanda internacional de pell d’al·ligàtor, sobretot a Europa i al Japó, augmentà molt i els preus es dispararen. A conseqüència d’aquest fet, prosperà el tràfic il·legal a gran escala. El 1971 fou detingut un traficant i es descobrí que havia exportat il·legalment 127 000 pells d’al·ligàtor en tres anys. Aquesta xifra constituïa aproximadament la meitat de tota la població estimada de l’espècie en estat salvatge als Estats Units en aquella època. A partir d’aquest moment, l’aplicació de la llei als Estats Units es féu més efectiva, i el 1975 l’espècie era inclosa en l’Apèndix I de la Convenció sobre Tràfic Internacional d’Espècies Amenaçades de la Fauna i Flora Silvestres (CITES). Això volia dir que quedava absolutament prohibida qualsevol activitat comercial relativa a l’espècie i als seus productes que tingués lloc entre països que haguessin ratificat la convenció (entre els quals hi havia els Estats Units).

Si els moes foren les víctimes de la colonització polinèsia de Nova Zelanda, faltà poc perquè el “kererū” o colom de Nova Zelanda (Hemiphaga novaeseelandiae) no fos una de les primeres víctimes de la colonització europea, no tan sols a causa de la ràpida desforestació, sinó també per ser un dels blancs preferits dels caçadors. Aquest ocell, però, tingué la sort de beneficiar-se de les primeres mesures de protecció establertes en aquelles illes: l’any 1864 ja es limità el nombre d’exemplars que era permès de caçar, i des del 1921 gaudeix de protecció total. Gràcies a aquestes mesures, la seva recuperació ha estat molt ràpida, afavorida, d’altra banda, per la capacitat d’aquesta espècie per a adaptar-se als ambients antropitzats, fins i tot quan no hi troba aliment en abundància. El colom de Nova Zelanda mostra una predilecció especial pels fruits d’algunes espècies arbòries i arbustives de la flora nadiua, alguns disponibles tot l’any i altres tan sols en una determinada època, i la seva dieta inclou també les flors d’alguna papilionàcia, especialment les del “kōwhai” (Sophora tetraptera), i les d’altres plantes de la mateixa família introduïdes pels humans, com l’alfals arbori (Medicago arborea).

L’amenaça sobre óssos i mesquers

Alguns animals dels quals s’obtenen productes preuats en la farmacopea xinesa, com els óssos pel fel o els mesquers pel mesc, es troben amenaçats a desgrat de les regulacions de la seva cacera i de la cria en captivitat dels seus congèneres. Com que la demanda de la bufeta del fel d’ós cada dia és més alta i assoleix preus molt elevats, és evident que, encara que es prohibeixi la captura d’óssos i se’n criïn en granges, els caçadors furtius no deixaran d’exterminar les poblacions salvatges, i no tan sols a la Xina, sinó a tot arreu. La major part del tràfic de bufetes d’ós continua limitat a l’Àsia, però cada vegada hi ha més indicis que aquest extermini també es practica en les poblacions nord-americanes d’óssos.

Tampoc no és sorprenent, atès el preu del mesc, que la pressió cinegètica sobre el mesquer sigui intensa. Es creu que durant la segona meitat del segle XIX el tràfic de mesc comportà la mort de 180 000 mascles cada any, dels quals la meitat eren capturats a la Xina, uns 10 000 al subcontinent indi i els altres 80 000 a Rússia, i que la matança accidental de femelles i de joves devia arribar probablement a aquesta mateixa xifra. A causa de la caça i de les tales generalitzades dels boscos de la seva àrea de distribució, actualment els mesquers abunden molt menys que abans; el mesquer comú (Moschus moschiferus), per exemple, ja és considerat una espècie en perill. Actualment, totes les espècies de mesquer estan protegides per la llei a gran part de la seva àrea de distribució, però la caça furtiva encara és una pràctica molt estesa; es creu que les captures anuals d’animals en estat salvatge no arriben a la meitat de les que es feien al començament del segle XX, però tot i això encara representen un percentatge molt elevat de la població total estimada.

Els problemes de les introduccions faunístiques

Algunes espècies animals introduïdes voluntàriament o accidentalment al domini de les selves temperades en el curs de la colonització dels darrers segles hi han provocat alguns problemes ecològics. El perill és particularment acusat a les àrees que havien romàs isolades durant períodes més llargs de temps, com Nova Zelanda o Tasmània, o en aquelles en les quals la pressió humana sobre el medi fou relativament tardana o poc significativa. El 1859, Thomas Austin (1815-71) introduí el conill comú (Oryctolagus cuniculus) a la seva propietat de Barwon Park, prop de Geelong, a l’estat australià meridional de Victòria, i sis anys després en matà 20 000 en un sol any; els conills es multiplicaren i s’estengueren per totes les àrees desboscades, tant si eren sabanes naturals com pastures resultat de les rompudes, i els danys que causaren al bosc en menjar-se els brots joves i rosegar l’escorça dels arbres s’afegiren als que ja hi havien infligit prèviament ovins i bovins, amb la qual cosa s’impedí la regeneració d’extenses àrees forestals. A Austràlia, el cas del conill europeu ha esdevingut l’exemple paradigmàtic dels perills de les introduccions.

En el cas de Nova Zelanda, el fet que no hi hagi mamífers herbívors i d’altres grups animals brostejadors a la seva biota original implica així mateix l’absència de mecanismes de defensa i adaptació al brosteig en les seves plantes autòctones. Això les fa molt vulnerables als animals invasors i les posa en desavantatge per competir amb les plantes arribades d’ultramar. Semblantment, l’absència de grans predadors havia possibilitat la vida, per exemple, de nombrosos ocells no voladors. Per això les introduccions d’animals com rates, gats, cabres, gossos, diferents cèrvids, porcs, conills o ualabis australians han tingut en molts casos efectes catastròfics en les poblacions d’espècies autòctones, algunes de les quals han quedat confinades en les illes més petites, que han romàs estàlvies de l’arribada dels mamífers invasors o en les quals aquests han estat eliminats deliberadament per mitjà de trampes o verins.

La supervivència de nombroses espècies vegetals dels boscos neozelandesos es troba amenaçada, per altra banda, pel brosteig de l’opòssum de cua de raspall comú (Trichosurus vulpecula), que causa l’afebliment i la mort dels arbres. Originari d’Austràlia i introduït el 1858 a Riverton, a l’extrem meridional de l’Illa del Sud, s’estima que el 1995 vivien a Nova Zelanda 70 milions d’opòssums. Els efectes de la seva activitat són devastadors i ben perceptibles a les selves mixtes de podocarpàcies i planifolis de la part central de la regió de Westland, als vessants occidentals dels Alps Meridionals neozelandesos, especialment a les zones forestals més petites —que es poden veure més fàcilment afectades per l’estrès d’unes condicions extremes— i sobre les espècies d’arbres que tenen menys resistència al brosteig. Aquelles selves que tenen com a arbres dominants la mirtàcia “southern rātā” (Metrosideros umbellata) i la cunonàcia “kāmahi” (Weinmannia racemosa) resulten particularment danyades, perquè no sols s’hi veuen afectades per aquest procés d’afebliment les espècies dominants, sinó també algunes de les associades, entre les quals es troben coníferes com el “tōtara” de Hall (Podocarpus hallii) i el “kaikawaka” (Libocedrus bidwillii). Nombrosos estudis indiquen que hi ha una correlació clara entre l’afebliment progressiu i la mort dels arbres i els patrons d’invasió de l’opòssum, la densitat de les seves poblacions i la disponibilitat del seu aliment preferit, encara que, indubtablement, també intervenen altres factors. No tots els boscos són igualment susceptibles a l’activitat brostejadora de l’opòssum, i és probable que factors abiòtics tals com l’estabilitat del paisatge exerceixin també una influència important en aquest fenomen.

Els casos més coneguts d’introducció d’espècies foranes a les selves valdivianes són el del cérvol comú (Cervus elaphus), el de la llebre europea (Lepus europaeus) o el del conill comú (Oryctolagus cuniculus). El problema de la seva presència s’accentua pel fet que guineus i pumes, els seus possibles depredadors, han estat caçats activament per la seva pell o en ser considerats un perill per al bestiar, i no és d’esperar que exerceixin una pressió de control sobre aquestes espècies introduïdes. A la Terra del Foc, a més de la llebre europea, introduïda amb propòsits cinegètics, el 1956 s’hi introduí també el castor americà (Castor canadensis) amb la finalitat d’obtenir-ne pells; les pells han resultat ser de mala qualitat, però les poblacions de castors s’han multiplicat amb tant d’èxit que han esdevingut una plaga per als boscos de faigs australs (Nothofagus), ja que els dics que construeixen inunden grans àrees als fons de les valls i als planells de les muntanyes, fet que provoca la consegüent mortalitat d’arbres.

La reculada dels macròfits

En un estudi efectuat en 14 llacs del Japó, de 22 espècies diferents de caròfits que hi havia abans del 1963, el 1995 ja n’havien desaparegut 18. Aquestes extincions es poden atribuir, entre altres causes, al recent increment del grau d’eutrofització de les aigües, als hàbits alimentaris de la carpa xinesa (Ctenopharyngodon idella), que ha estat introduïda en moltes zones lacustres, a la competència del macròfit submergit d’origen nord-americà Elodea nuttallii, o a la fluctuació del nivell de l’aigua causada pel represament en construccions destinades a la producció d’energia hidroelèctrica.

Però no són els caròfits els únics afectats. Tres plantes flotants, les nimfees Nymphoides peltata i N. indica i l’“onibasu” (Euryale ferox), i dues que viuen submergides, els potamogetons Potamogeton cristatus i P. pusillus, figuren en el Llibre Vermell de plantes aquàtiques en perill del Japó. En totes les cubetes del llac Donghu, a Wuhan (Xina), la diversitat de plantes vasculars aquàtiques ha disminuït dràsticament els últims trenta anys; durant el període 1962-63 s’hi trobaren un total de 83 espècies de plantes vasculars aquàtiques pertanyents a 29 famílies, entre les quals les plantes submergides dominants eren P. maackianus, Hydrilla verticillata, Myriophyllum spicatum, Najas major, N. minor, Ceratophyllum demersum i Vallisneria, que constituïen el 96% del total de biomassa vegetal aquàtica d’aquella època. En el període 1962-63 Potamogeton maackianus cobria tot el fons de la cubeta de Tanglin (al N del llac), que és poc profunda, però durant la dècada del 1970 aquesta espècie començà a escassejar, i no s’ha vist més d’ençà del 1975. El 1993, 32 de les espècies que s’hi havien trobat durant el període 1962-63 ja havien desaparegut. Una de les causes pot haver estat la introducció de peixos consumidors de plantes herbàcies, en particular la introducció massiva de carpa xinesa (Ctenopharyngodon idella), que començà a la cubeta de Guo Zheng, la més extensa del llac Donghu, al final de la dècada del 1960, i a la de Tanglin a la dècada del 1970. Arran d’aquesta acció, la carpa xinesa passà a representar el 6% de les captures de peix durant la dècada del 1970, i això indica l’existència d’una població de carpes que podria haver estat suficient per a eliminar les plantes que viuen submergides al llac.

El futur de la gestió de les selves temperades

Al costat dels que han usat les selves temperades de manera egoista o irreflexiva, hi ha un nombre creixent de persones que s’han aproximat a la gestió del bosc d’una manera molt més holística, reconeixent la importància de la biodiversitat i els ecosistemes naturals i de valors com ara el lleure o el gaudi estètic i cultural, a més de l’aprofitament de la fusta i altres recursos. A escala global, segurament la raó que alguns dels plantejaments més innovadors hagin arrelat en el bioma de les selves temperades es deu, en bona part, a la rapidesa amb què els boscos primaris han estat destruïts en molts indrets, en dates gens remotes i perfectament documentades. Per il·lustrar-ho s’analitzen a continuació tres casos representatius.

Una política de consens a Nova Zelanda

Nova Zelanda representa una paradoxa en termes de gestió forestal. Molts boscos primaris s’han destruït, com ja s’ha dit, de manera força barroera, i han estat reemplaçats per immenses àrees destinades a fer de pastures extensives per al bestiar oví, gran part de les quals pateixen ara una severa erosió del sòl. En altres zones, la invasió de plantes i animals forans ha posat i posa en perill les espècies autòctones. A més, per fer front a la carestia de fusta que ha comportat la sobreexplotació, s’han establert vastes plantacions d’espècies exòtiques, que podrien causar un impacte ambiental força inquietant. Malgrat tot això, i que els boscos primaris han desaparegut virtualment de moltes àrees, Nova Zelanda té, proporcionalment, una de les superfícies de bosc protegit més grans del món.

Aquest país, per altra banda, és també un cas gairebé únic pel que fa al nivell d’acord sobre polítiques i pràctiques forestals assolit per conservacionistes i explotadors forestals. Aquest consens no ha resultat pas fàcil, i el precediren algunes dècades d’hostilitats, d’alguns bloquejos d’operacions de tala, batalles polítiques, demandes legals i paraules grolleres. Però l’acord final assolit fa que alguns neozelandesos vegin la seva política forestal com un model a seguir per la resta del món. Aquest sistema parteix d’una filosofia completament diferent de la dominant a Europa i a l’Amèrica del Nord, especialment perquè separa els processos productius de les finalitats conservacionistes dels boscos. Per entendre les solucions que ha desenvolupat Nova Zelanda és fonamental entendre el context en el qual opera l’explotació forestal en aquest país.

La primera reserva natural neozelandesa fou creada el 1887, any en què el cap maori Te Heuheu Tūkino IV donà al poble de Nova Zelanda la zona del volcà Tongariro, al centre de l’Illa del Nord, perquè s’hi constituís el nucli del parc nacional de Tongariro, que fou creat el 1894. L’any 1908 s’aprovà la Scenery Preservation Act, una llei de preservació del paisatge en virtut de la qual es crearen algunes reserves. Durant les dècades del 1920, 1940 i 1950 es crearen altres parcs nacionals i, com a resposta a la preocupació pública per la pèrdua de massa forestal, es desenvolupà el concepte de parc forestal, que al seu torn afavorí l’establiment d’àrees boscades d’usos múltiples, en un intent de desenvolupar paral·lelament l’explotació forestal, les activitats recreatives i la conservació. Tanmateix, a la pràctica, la majoria dels parcs forestals estatals comprenien extenses àrees de plantacions de pi de Monterey (Pinus radiata), i la proposta d’ús multifuncional de bosc no era gaire atesa, de manera que els principis inspiradors de la política de parcs forestals caigueren en descrèdit davant dels conservacionistes i del públic en general.

Cap al 1970, l’àrea més gran de boscos primaris encara sense talar era la de les fagedes de faigs australs (Nothofagus) de l’Illa del Sud. Aquests esdevingueren el punt de partida del que seria una llarga i de vegades tensa discussió sobre el futur dels boscos primaris a Nova Zelanda. El 1971, els serveis forestals del país anunciaren el propòsit de talar enormes àrees de bosc per a l’obtenció d’estelles destinades sobretot a l’exportació cap al Japó. Moltes de les fagedes meridionals s’havien de convertir en plantacions de coníferes, i la resta s’havia de gestionar en torns de rotació de 80 anys ‘sobre la base d’un aprofitament sostenible’. La demanda de fusta triturada fou un factor determinant, perquè els faigs australs no produeixen fusta de prou qualitat per a aprofitar-ne els rolls o els taulons de serradora. Així fou com s’anaren talant boscos antics i únics, per a produir la forma més barata i transportable possible de fibra de fusta. El Beech Utilisation Scheme (pla d’utilització del faig) esdevingué una “cause célèbre”, i el punt de referència d’una campanya que mobilitzà un gran nombre de persones i aconseguí que s’abandonessin els plans governamentals de tala de faigs australs a gran escala. La posició del govern quedà encara més afeblida quan es comprovà que els seus projectes oferien resultats econòmics molt pobres i podien comportar, en canvi, dramàtics índexs d’erosió del sòl si se seguia endavant amb les tales. En comptes de les tales massives inicials, es proposaren una sèrie de plans menys ambiciosos i d’abast més discret, i aquest fou l’inici de tot un seguit d’intents per part d’investigadors del govern i de la indústria forestal per trobar camins per a l’aprofitament sostenible dels boscos autòctons. Fins i tot s’assajà l’ús de tractors lleugers, que exercissin poca pressió sobre el sòl, o d’helicòpters per extreure individualment cada tronc tallat, però les opinions pel que fa a l’èxit de les operacions són divergents.

Les protestes contra la tala anaven agafant força, i l’any 1977, el Native Forest Action Council (Consell d’Acció en favor dels Boscos Autòctons) presentà una petició al parlament, la més important en la història de Nova Zelanda, demanant el règim de protecció legal per a aquests boscos. L’any 1978, amb protestes no violentes, els activistes impediren amb èxit diverses operacions de tala, i el mateix any el partit laborista, llavors a l’oposició, declarà que si sortia escollit aturaria immediatament totes les activitats de tala de boscos autòctons a l’Illa del Nord. Es crearen nous parcs nacionals, i el 1984, el nou govern laborista adoptava algunes mesures significatives, entre les quals la prohibició de tala a l’Illa del Nord, tal com havien promès, una disposició per a regular les concessions d’artigades de boscos i bosquines per a la construcció de granges, i el reforçament del servei de conservació.

L’adopció d’una resolució per a regular la tala dels faigs a la costa occidental requerí més temps, i a més provocà lamentables divergències en el si del moviment conservacionista sobre quin era el camí que calia seguir. Finalment, el West Coast Accord (pacte de la costa oest) fou signat per l’associació local d’empresaris forestals, el sindicat, el consell, el govern i les tres organitzacions conservacionistes més importants. Comportava l’establiment de noves reserves força extenses, però permetia continuar talant en algunes àrees de boscos autòctons; una transigència que indignà alguns grups conservacionistes. La controvèrsia es féu més gran quan es veié clar que la producció resultant de l’aplicació del nou pla per a les fagedes era molt lluny d’aconseguir la fusta d’alta qualitat que s’havia promès, i que, de fet, la pressió de dues plantes de trituració de fusta de l’Illa del Sud, d’una de les quals era copropietària la companyia fustera japonesa C Itoh, havia aconseguit que un 80% de la producció consistís en estelles. Això no obstant, el 1989, el govern decidí prendre mesures per mantenir indefinidament totes les àrees existents de boscos autòctons, i hi prohibí qualsevol activitat forestal no sostenible; les dues plantes trituradores hagueren de parar. Ara, excepte comptades àrees en disputa a causa de les reclamacions dels maoris, tots els boscos autòctons que resten estan en règim de protecció, suposadament per sempre, i comparada amb la situació de molts altres països, la de Nova Zelanda pot considerar-se com un èxit sense precedents del moviment conservacionista, i com el resultat d’una mesura clarivident del govern neozelandès.

El suport del govern a la protecció de les boscanes nadiues, però, només ha estat possible a partir del seu compromís amb un sistema intensiu de plantacions. Nova Zelanda té la sort de tenir bones condicions per al creixement de les coníferes, i pot presumir de posseir un sistema de plantacions més productiu que el de moltes altres àrees temperades. Com a resultat, el país té aproximadament 6 milions d’ha de boscos autòctons i 1,3 milions d’ha de plantacions. El sentiment general de la població que aquest era el camí correcte a seguir obtingué reconeixement semioficial gràcies a la signatura, l’agost del 1991, del New Zealand Forest Accord (acord forestal de Nova Zelanda). Prova del consens és que entre els 14 signants figuren 4 cossos forestals, 10 grups conservacionistes, la federació de clubs excursionistes i el Pacific Institute of Resource Management (Institut del Pacífic de Gestió dels Recursos), i que totes les grans organitzacions no governamentals hi són representades. A l’exposició dels objectius del pacte s’assenyala la importància de “reconèixer que les plantacions forestals destinades a l’explotació, tant les d’espècies introduïdes com les d’espècies autòctones, són una font essencial de matèria i energia perpètuament renovables que ofereix una alternativa a l’exhauriment dels boscos naturals”.

Cal dir que Nova Zelanda té a favor seu alguns factors singulars que ajuden a la viabilitat d’aquesta política: una població humana molt escassa, terra abundant i bones condicions per al creixement de les plantes. I sobretot, a diferència de moltes altres regions del domini de les selves temperades, en les quals els tècnics forestals s’enfronten a la gestió d’uns boscos completament antropitzats que són primordialment un paisatge cultural, posseeix encara boscos poc o gens artificialitzats. Per això, probablement, el model de gestió forestal de Nova Zelanda no seria aplicable a altres llocs del món, on la pressió demogràfica i la necessitat d’aprofitament de la terra que se’n deriva (tan multifuncional com sigui possible), són molt superiors.

Una ‘nova silvicultura’ a la costa NW dels Estats Units

En molts països, una proporció considerable d’espècies animals i vegetals salvatges en perill d’extinció viuen fora de les àrees protegides. Aquesta verificació té implicacions fonamentals en el futur de la gestió forestal, ja que, si els països que signen el Conveni sobre Biodiversitat s’han de prendre seriosament les seves responsabilitats en termes de conservació de la biodiversitat, caldrà integrar les necessitats de plantes i animals, d’una banda, i les de la gestió de recursos en la majoria de les finques forestals, de l’altra. En efecte, el model de gestió del paisatge que s’està començant a desenvolupar consisteix en la divisió de les finques forestals en tres parts principals. Una part gaudirà de la consideració d’àrea protegida (encara que la definició precisa del que això significa canviarà segons els indrets); una altra part es gestionarà com a plantació (o potser més aviat explotació) d’espècies arbòries destinades a produir la major quantitat de fusta possible; i la resta de boscos, que en molts països seran probablement la majoria, podran ser gestionats per a múltiples usos, i s’hi intentaran reconciliar les necessitats de la silvicultura, l’esbarjo i la conservació de la vida silvestre.

A la costa pacífica del NW dels Estats Units, el model multiús s’explora a consciència, com també s’ha fet en alguns països boreals, i de manera oposada a l’estratègia neozelandesa, s’està començant a produir una aproximació veritablement diferent a la gestió dels ecosistemes: és la ‘nova silvicultura’. En el darrer segle, el model d’explotació forestal que s’havia desenvolupat en el món temperat, el de tala arreu, ha estat àmpliament discutit; aquest sistema consisteix a talar tots els arbres i deixar un paisatge nu, a continuació replantar amb una única espècie ‘eficient’, aclarir tallant els exemplars més prims o deformes al cap d’uns anys, i llavors començar altre cop les tales en torns de rotació regulars. L’èxit d’aquest model ha estat mesurat segons el concepte de producció sostenible, que fa referència a la possibilitat d’obtenir indefinidament de la terra una certa quantitat de fusta a canvi de l’aportació de determinats fertilitzants i d’una gestió i algun control manual o químic de les males herbes i els flagells.

Aquests mètodes donen resultat en àrees forestals amb arbres de la mateixa edat. De vegades, en silvicultura s’usa l’expressió ‘passat d’edat’ per a descriure un arbre que és massa vell per a tenir ús comercial, tant perquè ha parat de créixer, i per tant d’acumular valor intrínsec, com perquè presenta un risc més elevat de patir malalties i atacs per fongs, i perdre, com a conseqüència, el seu possible valor. No obstant això, des d’una perspectiva ecològica, cap arbre no està ‘passat d’edat’, ja que un nombre considerable d’espècies de plantes, animals i fongs necessita els arbres vells o la fusta morta; en alguns boscos, més d’una quarta part de la biodiversitat existent està associada precisament a la fusta morta. La silvicultura moderna està eliminant els estadis més madurs de la successió i, amb ells, els beneficis d’una coberta forestal variada i un sotabosc saludable, barreja d’espècies arbustives i herbàcies. La nova silvicultura intenta, precisament, estendre el respecte a la flora i la fauna silvestres a les finques forestals, encara que se n’extregui la fusta amb finalitats comercials. A grans trets, l’assoliment d’aquest objectiu passa per adoptar tècniques de gestió que imitin els patrons naturals de pertorbació del bosc, i això significa, per exemple, que si el foc és la forma més natural de pertorbació en un particular ecosistema forestal, quan s’hi talin els arbres s’haurien de deixar créixer fins arribar a vells aquells que es troben en refugis naturals del foc, com les terres humides o els cims de les muntanyes.

Tal com s’han formulat a la costa NW dels Estats Units, els principis de la nova silvicultura parteixen de la premissa que les estratègies de gestió actualment vigents —plantacions monoespecífiques d’edat uniforme que es talen quan arriben a la maduresa— eliminen els estadis inicials i finals de la successió d’un bosc i, amb ells, moltes de les espècies associades als boscos madurs. La nova silvicultura prefereix una estratègia de gestió menys uniforme, que pot concretar-se en unes normes ben simples: deixar alguns arbres després de cada tala per tal de mantenir representacions d’edats diferents a la parcel·la talada; permetre que una quantitat suficient de restes gruixudes de fusta s’introdueixi als cursos d’aigua (evitant, això sí, bloquejar-los completament) per a proporcionar i assegurar la diversificació dels hàbitats aquàtics i permetre una certa retenció de nutrients; mantenir una barreja d’espècies arbòries, inclosos alguns planifolis (la majoria de plantacions són de coníferes o eucaliptus), i permetre el creixement d’una determinada proporció dels que es regeneren de manera natural; mantenir els refugis naturals enfront del foc al llarg de riberes, carenes i aiguamolls, de manera que a les àrees forestals més intensivament gestionades hi romangui una malla contínua de bosc madur; i finalment, mantenir una certa proporció d’arbres morts en peu i troncs caiguts en els boscos explotats. En algunes àrees s’han proposat altres mesures, com incrementar els focs controlats, abandonar la totalitat de la producció d’arbres d’una parcel·la, reduir al màxim l’ús de productes agroquímics, mantenir una àrea mínima d’aiguamolls, deixar que els planifolis siguin dominants en algunes àrees, o preservar una certa proporció d’arbres vells al paisatge.

En tot cas, probablement encara s’està lluny de trobar la resposta definitiva a la qüestió de quin dels dos models —el de Nova Zelanda o el de la costa nord-americana del Pacífic— és preferible per a les estratègies de gestió forestal del futur a les zones de boscos realment productius. La tria dependrà de les condicions particulars de cada país o regió, incloent-hi l’extensió del bosc natural que hi resti, de la densitat de població humana, de l’amenaça a les espècies silvestres i també del context cultural en el qual s’emmarca l’explotació forestal.

Una atenció creixent al context cultural al Nepal

Alguns dels treballs més innovadors en el que es coneix com a cogestió o gestió participativa s’han realitzat a les selves temperades perennifòlies dels estatges temperats i humits de la regió de l’Himàlaia, al Nepal. Desenvolupar plantejaments participatius respecte a la gestió dels recursos naturals requereix el reconeixement de la necessitat d’integrar conservació i desenvolupament, de la legitimitat del dret de la població local a gaudir d’un futur econòmicament segur, i del valor de la implicació activa de l’opinió d’aquesta població en l’atenció al medi ambient i la seva gestió. A això cal afegir dos elements més, indispensables perquè el desenvolupament sigui reeixit: que els beneficis repercuteixin veritablement en els habitants de cada zona concreta i que es produeixi un canvi en l’entramat institucional que doni cabuda a la gestió participativa.

Al Nepal, els boscos foren nacionalitzats el 1957. Aquest fou el punt d’arrencada d’un important trencament pel que fa a les actituds de la població pagesa envers els boscos que fins llavors eren comunals. La feixuga reglamentació i l’absència de beneficis per a les comunitats tingué com a resultat un ús il·legal generalitzat. Mentre que en el passat els habitants dels pobles procuraven mantenir els recursos del bosc, a partir de la nacionalització s’aconseguí que comencessin a fer-ne un ús més negligent. Durant la dècada del 1970, les idees innovadores d’alguns tècnics forestals nepalesos conduïren a un nou plantejament: cedir la gestió dels boscos a les comunitats que tinguessin la voluntat de protegir-los. Així, la llei concedia a la població local l’ús i aprofitament dels productes del bosc, prèvia aprovació d’un pla de gestió per part del departament forestal. Tanmateix, encara que les noves idees foren acceptades en principi, no s’avançà gaire en la seva implantació fins a la dècada del 1980. L’establiment de plantacions i la protecció del bosc natural tingueren èxit en moltes àrees però, amb algunes excepcions, la població en treia escassos beneficis en termes d’accés als productes forestals, i en moltes comunitats les actituds envers la gestió forestal continuaren essent ambivalents.

Actualment, sota aquest sistema, els acords en matèria de gestió forestal van avançant a poc a poc. Per començar, els plans operatius es negocien entre el departament forestal i els grups d’usuaris, en comptes de ser redactats per un servei administratiu, com es feia abans; de tota manera, caldria que els grups d’usuaris s’impliquessin més a fons en el disseny d’aquests plans; sota l’autoritat final del cap del districte forestal es permet una considerable flexibilitat pel que fa a la gestió i al nivell de control d’aquesta per part de les autoritats locals, que pot arribar a ser molt alt. Actualment, les comunitats estan autoritzades a aprofitar tots els productes resultants de la gestió i poden invertir tots els ingressos obtinguts en projectes de desenvolupament, però encara està per veure si això s’aplicarà als ingressos potencials derivats d’un ús comercial més intensiu. A més, al Nepal, els sistemes tradicionals de gestió forestal gaudeixen d’un grau de reconeixement que creix dia a dia. L’èmfasi dels programes s’ha desplaçat des de la gestió de les plantacions, que era l’objectiu original, a la gestió dels boscos naturals i seminaturals, i això ha tingut importants implicacions per a la biodiversitat i els beneficis ambientals que proporcionen els boscos. En general, es pot dir que hi ha un nivell força elevat de comprensió dels diferents papers dels boscos amb relació als humans i el medi ambient.