Les característiques objectives del bioma fan particularment desitjable que estigui dotat d’una bona xarxa d’espais protegits, perquè, encara que l’extensió de selves temperades és relativament restringida i, sobretot, molt fragmentada, aquest és un dels biomes més diversificats del món: l’abundància d’endemismes en moltes de les seves àrees (Nova Zelanda, Canàries, Japó) iguala la seva riquesa en espècies. A més, el caràcter relicte de les flores i les faunes d’alguns paratges acaba d’afegir interès a poblaments que ja resulten prou notables per la seva biodiversitat.
D’altra banda, aquestes selves són intensivament explotades i, en alguns indrets, es veuen amenaçades de desaparèixer pel fet que es distribueixen a les latituds mitjanes, generalment en països o regions força poblats i desenvolupats. A la costa pacífica nord-occidental de l’Amèrica del Nord, per exemple, la majoria de selves temperades plujoses han estat abatudes i, de les selves madures que queden, una gran part es troba amenaçada per l’explotació forestal, que provoca pèrdues de biodiversitat, fragmentació i destrucció dels hàbitats, contaminació de l’aigua, erosió del sòl i disminució de la recàrrega dels aqüífers. A l’hemisferi sud, les selves temperades plujoses madures també pateixen aclarides de dimensions alarmants. Així, a Tasmània, encara que a la reserva de biosfera del Sud-oest (que és un paratge natural considerat patrimoni mundial) es conserven extenses àrees intocades, les companyies fusteres continuen talant els boscos naturals d’eucaliptus (Eucalyptus) de l’illa.
A l’explotació fustera cal afegir el fet que, des de fa molt, gran part de les selves temperades de terra baixa o les situades en àrees d’altitud mitjana poc o molt planes han estat posades en conreu o ocupades per assentaments humans, de manera que la majoria dels espais protegits se situen en zones de muntanya, amb forts desnivells i accentuades oposicions de vessant. Aquesta topografia comporta sovint la presència de diferents estatges de vegetació en un mateix espai, els quals poden correspondre fins i tot a biomes diferents que el de les selves temperades plujoses. Aquest és el cas més habitual en les àrees del bioma de relleu més accidentat, com les serralades nord-americanes de la costa del Pacífic, els Andes meridionals o les muntanyes japoneses o neozelandeses.
Els parcs i les àrees protegides
L’àrea global actualment coberta pel bioma de les selves temperades s’estima en 393.097.900 ha, de les quals 3.662.900 es distribueixen en un total de 899 àrees protegides, aproximadament el 0,93% de la superfície del bioma, percentatge que s’acosta a la directriu recomanada per les organitzacions conservacionistes. En realitat, aquesta valoració és força prudent i no inclou la totalitat dels espais, sinó només aquells de titularitat pública que pertanyen a les categories I (reserva natural) i VIII (reserva antropològica) de la UICN i que tenen més de 1.000 ha.
Generalment, es tracta d’àrees de petites dimensions que sovint intenten protegir elements singulars: les darreres restes aïllades de selves, o els últims hàbitats de determinades espècies animals, especialment ocells; tanmateix, tampoc no hi falten grans parcs nacionals, com alguns de xilens, dos dels quals (Bernardo O’Higgins i Laguna San Rafael) ultrapassen el milió d’ha, o casos peculiars com les terres de la corona britànica de la muntanya neozelandesa que, sense estar protegides explícitament, gaudeixen d’un estatus que deixa sense explotar grans extensions de selva plujosa muntanyenca.
Un cas interessant de política proteccionista que afecta les selves temperades és el del Japó. En aquest país, el sistema contemporani de parcs naturals s’inicià oficialment l’1 d’abril de 1931 amb la promulgació de la llei de parcs nacionals, però les bases per al seu establiment ja s’havien posat molts anys enrere, durant els primers governs il·lustrats de l’era Meiji. L’any 1873, per exemple, el govern japonès promulgà la creació dels “kōen”, és a dir, ‘parcs públics’, de protecció estatal. Es tractava d’indrets visitats sovint a la primavera, a l’època en què floreixen els cirerers, o a la tardor, estació que permetia gaudir d’una variada gamma de colors. Molts d’aquests parcs eren antics boscos sagrats que rodejaven importants temples i santuaris, i que, gràcies a la creació de l’estatus de “kōen”, esdevingueren accessibles a tothom. La llei de protecció del medi ambient actualment vigent data del 1972.
Les reserves de biosfera a les selves temperades
Reserves de biosfera en l’àmbit de les selves temperades, amb indicació de la seva superfície (en ha) i l’any en què foren declarades. El nombre total de reserves de biosfera (1997) és de 31, i entre totes protegeixen una superfície de prop de 7 milions d’ha, gairebé dues terceres parts de les quals al continent americà. Tanmateix, moltes enclouen, a més dels ecosistemes dels boscos temperats humits, altres tipus de formacions vegetals. Les reserves més grans són la de Glacier Bay-Admiralty Island, als Estats Units, i el parc nacional Laguna San Rafael, a Xile, que entre totes dues protegeixen més de la meitat de la superfície total. Les reserves més petites són: els boscos experimentals de Cascade Head (7.051 ha), H. J. Andrews (6.100 ha), la reserva de la Plana Costanera Atlàntica meridional (6.125 ha) i el bosc experimental Stanislau-Toulumne, la més petita de totes, amb tan sols 607 ha, totes quatre als Estats Units.
IDEM, a partir de dades del Programa MAB / UNESCO
Trenta-una reserves de biosfera repartides per set països del món se situen totalment o parcial dins el bioma de les selves temperades. Més d’un terç (12) són als Estats Units, repartides entre l’àmbit dels boscos plujosos de coníferes del NW (7) i la regió de pinedes i laurifolis del SE (5). Un altre terç es reparteix entre Austràlia (5) i la Xina (5), les primeres corresponents a formacions mixtes i les segones a laurisilves. La resta es troben a Xile (4), el Japó (3), la Federació Russa (1) i Espanya (1), aquesta darrera a l’illa canària de La Palma. La superfície total d’aquestes reserves de biosfera, que no correspon totalment al bioma, supera els 6,5 milions d’ha. Les seves dimensions són molt variables, des de les que superen el milió i mig d’ha (Laguna San Rafael, a Xile, amb 1.742.448 ha, i Glacier Bay-Admiralty Island, a Alaska, amb 1.515.015 ha) fins a la petita reserva canària d’El Canal i Los Tiles, que amb prou feines ultrapassa les 500.
Un cas singular, que constitueix un dels rars exemples conservats de laurisilva euxínica gairebé intacta, és el bosc de Khosta, una teixeda de teix europeu (Taxus baccata) amb boix còlquic (Buxus colchica). El bosc de Khosta es troba als vessants sud-orientals del Gran Akhun, a 2,5 km de la costa de la mar Negra i a 20 km del centre de la ciutat de Sotxi, al Caucas occidental. Tota aquesta àrea, que comprèn 301 ha, es presenta com un monument botànic vivent força particular, un magatzem de flora, vegetació i fauna relicta i endèmica que ha romàs gairebé intacte durant molts milions d’anys. Les excel-lents condicions climàtiques de la zona han permès la conservació i una bona renovació del boix, del teix i d’altres espècies vegetals relictes. Alguns peus de teix, per exemple, tenen més de 1.000 anys d’edat i troncs de més de 2 m de diàmetre. S’hi fan 70 espècies diferents d’arbres i arbustos i hi viuen una vintena d’espècies en perill d’extinció. També és un refugi d’animals molt poc freqüents, com el gripauet del Caucas (Pelodytes caucasicus), la serp d’Esculapi (Elaphe longissima) i l’escurçó del Caucas (Vipera kaznakowii), incloses al Llibre Vermell de les espècies en perill d’extinció, i també el tritó de l’Àsia Menor (Triturus vittacus). Precisament per això, l’any 1931 aquesta petita zona fou declarada reserva natural, i en l’actualitat és estrictament protegida, alhora que forma part, com a parcel·la separada, de la reserva de la biosfera del Caucas, una de les reserves de bosc muntanyenc més grans de la Federació Russa (263.477 ha).
Les reserves de biosfera als boscos plujosos de coníferes
De les reserves de biosfera que afecten el bioma de les selves temperades, 8 contenen boscos plujosos de coníferes (9, si es compta la de les Pinelands de Nova Jersey que, tot i situar-se en un espai que s’ha classificat com de formacions mixtes, consta bàsicament de pinedes). Totes, llevat de la reserva de biosfera Araucarias, que és a Xile, es troben als estats del NW dels Estats Units: boscos experimentals de Cascade Head, H. J. Andrews i Stanislaus-Tuolumne, parc nacional Olímpic, i reserves Three Sisters, Serralada Costanera de Califòrnia (California Coast Ranges) i Glacier Bay-Admiralty Island.
El cas de la reserva de biosfera del parc nacional Olímpic
El parc nacional Olímpic, que cobreix una àrea de 373.533 ha, està situat entre les latituds 47°30’ i 48°11’N i les longituds 123°07’ i 123°30’W, a la península d’Olímpic, a l’angle nord-occidental dels Estats Units, delimitada per l’oceà Pacífic a l’W, l’estret de Juan de Fuca, davant l’illa de Vancouver (Canadà), al N, el canal de Hood a l’E i els comtats de Grays Harbor i Mason al S.
Aquest territori romangué allunyat de la colonització, primer europea i després nord-americana, fins a dates relativament tardanes. El 1787, el navegant anglès Charles William Barkley posà el nom de Juan de Fuca a l’estret que separa la península d’Olímpic de l’illa de Vancouver, perquè pensà que podia tractarse del pas que el navegant grec Apostolos Valerianos (? 1530-? 1602), més conegut pel nom castellà de Juan de Fuca —que emprà durant els 40 anys que navegà al servei de la corona hispànica—, declarà haver trobat a la costa del Pacífic el 1597 i que segons ell podia ser l’entrada occidental del tan buscat pas del NW entre l’Atlàntic i el Pacífic. Segurament no era així, i fins i tot la pretesa descoberta del navegant grec probablement era apòcrifa. No fou, doncs, fins al final del segle XVIII, en entrar en conflicte els interessos russos, espanyols i britànics pel control de les costes septentrionals del Pacífic, que es començaren a explorar aquestes costes. Després de la independència de la Unió americana, els nord-americans s’afegiren al conflicte, que no s’acabà fins a la signatura del tractat entre britànics i nord-americans (1846), que fixava l’extrem occidental de la frontera entre els respectius territoris al paral·lel 49°N.
Els primers assentaments de colons es concentraren a la línia de costa. Fins l’any 1885 no hi hagué cap intent seriós d’explorar l’interior de la península d’Olímpic, tot i la relativa proximitat de les ciutats d’Olympia, fundada el 1850 i futura capital de l’estat de Washington, i de Seattle, fundada el 1851. Segons una antiga llegenda índia, a l’interior de les muntanyes Olímpic hi havia una àmplia vall de clima benigne on en altres temps havia habitat una raça pacífica, que n’havia estat foragitada per un catastròfic terratrèmol causat per Seatco, el déu dels esperits infernals, i això explicava que els indis rarament s’aventuressin en aquest territori. El 1885, finalment es dugué a terme, sota el comandament del tinent Joseph O’Neil, la primera expedició organitzada. Quatre anys més tard, el 1889, el diari “The Seattle Press” publicà l’esmentada llegenda i equipà un escamot de sis homes, amb James Christie al capdavant, que començà l’exploració de la península d’Olímpic al desembre del 1889, durant un dels hiverns més crus i nivosos que es recorden a la història de la regió, i que, malgrat tot, reeixí a travessar-la de N a S (una distància de tan sols 96,5 km) en cinc mesos i mig. Encara que tornaren esparracats i afamats, havien demostrat que a l’interior dels boscos de la península d’Olímpic no hi vivia cap tribu ferotge.
L’any 1890, Joseph O’Neil tornà a la península per intentar fer la travessa d’E a W, des del canal de Hood fins a la costa del Pacífic. Ho aconseguí i, com a resultat d’aquest darrer viatge, O’Neil i altres començaren a reivindicar l’establiment d’un parc nacional en aquest territori. Així, al cap d’uns anys, el 1897, un espai corresponent si fa no fa al de l’actual parc nacional fou declarat reserva forestal. L’any 1909, el president Theodore Roosevelt declarà monument nacional una part de la reserva, i el 1938 fou finalment aprovada la legislació que creava el parc nacional Olímpic, declarat posteriorment reserva de biosfera en tota la seva integritat l’any 1976, i espai natural patrimoni de la humanitat l’any 1981.
Característiques i valors naturals
El parc nacional Olímpic és una àrea de bellesa excepcional, que conté exemples espectaculars de selves temperades primàries i les mostres intactes més extenses de boscos de coníferes de tots els Estats Units. Comprèn dos espais separats: un nucli muntanyós d’aproximadament 350.000 ha, que inclou les muntanyes Olímpic, el punt culminant de les quals és el mont Olympus (2.428 m d’altitud), i un sector separat, d’unes 17.000 ha, que consisteix en una estreta franja litoral, força accidentada, al llarg d’uns 90 km de la costa del Pacífic. Aquest sector costaner s’amplià en dues ocasions, l’any 1976 per incloure la punta d’Arches i la platja de Shi Shi i posteriorment, el 1986, per afegir-hi una sèrie d’illes i les seves àrees intermareals. El corredor que en resulta forma part del santuari de fauna marina de la costa d’Olímpic, establert l’any 1994 i que s’estén des del cap Flattery fins al riu Copalis.
Les muntanyes Olímpic són un bon exemple de conjunt muntanyós format al llarg dels marges de tres plaques tectòniques confrontants. Uns 35 milions d’anys enrere, la placa oceànica de Juan de Fuca començà a moure’s per sota de la gran placa continental de l’Amèrica del Nord, dipositant capes de sediment de sòl oceànic i material volcànic, i formà, cap amunt, un dom de 95 km de diàmetre precursor de les muntanyes Olímpic. Poderoses forces geològiques fracturaren i plegaren les formacions del dom rocós. Primer els torrents i més tard una sèrie de glaceres brollaren cap enfora des del centre, esculpiren pics i valls i afaiçonaren el paisatge. Geleres continentals de 1.000 m de gruix transportaren granit a més de 200 km de distància, fins a la Colúmbia Britànica, al Canadà. Encara queden 60 glaceres amb nom, que constitueixen un dels valors paisatgístics principals del parc nacional Olympic. Les més rellevants són les del mont Olímpic, el mont Carrie, la serralada de Bailey, el mont Christie i el mont Anderson. També hi ha bancs de neu que tenen l’aspecte de glaç, però que no són autèntiques geleres. Molts geòlegs mantenen l’opinió que les muntanyes Olímpic s’alçaren de la mar ara fa entre 12 i 30 milions d’anys. Formen la franja litoral més elevada dels Estats Units continentals, tot i que les franges muntanyoses de la costa de la Colúmbia Britànica, del SE d’Alaska i de l’Amèrica del Sud tenen més alçada. El mont Olympus és el més alt, seguit pel mont Deception (2.374 m) i el Constance (2.360 m).
El clima és predominantment marítim, amb estius frescos, hiverns suaus i força ennuvolats i una fluctuació diürna de temperatures mínima. Les temperatures absolutes quasi mai baixen per sota dels –7°C, i tampoc no pugen per sobre dels 27°C. A les cotes inferiors, les temperatures mitjanes anuals són de 10°C, amb una fluctuació d’1 a 17°C. Les muntanyes Olímpic s’alcen gairebé arran de costa i intercepten el moviment de les masses d’aire de l’oceà Pacífic, carregades d’humitat, que remunten els vessants encarats a l’oceà, es refreden i, en condensar-se l’aigua, descarreguen, sovint en forma de pluges. Al NE, en canvi, les precipitacions disminueixen a causa de l’efecte pantalla de les mateixes muntanyes, ja que les masses d’aire descendents ja han perdut la humitat que portaven. Les variacions són tan extremes —es tracta del gradient pluviomètric més gran del món en latituds temperades—, que la zona més humida dels Estats Units continentals, el mont Olympus, amb 5.000 mm de precipitacions anuals, es troba només a 64 km al SW de Sequim, a la costa NE de la mateixa península d’Olímpic, la regió costanera més seca al N de Califòrnia, que té unes precipitacions anuals que no ultrapassen els 500 mm. A les zones de menor altitud i prop de l’oceà, la neu assoleix rarament un gruix superior als 25 mm, i no sol persistir més d’uns dies; al llarg de les carenes i els cims, en canvi, la capa nivosa pot arribar als 12 m, el valor més alt mesurat als Estats Units.
Les selves temperades de la reserva de biosfera del parc nacional Olímpic es troben a baixa altitud al llarg de tota la costa de l’oceà Pacífic i a les valls encarades a l’W, on les boires estiuenques són freqüents i les temperatures moderades. A l’estatge altitudinal més característic, la muntanya mitjana, l’espècie arbòria dominant, com a tota la franja costanera que s’estén des de l’Alaska sud-oriental fins a l’Oregon meridional, és la pícea de Sitka (Picea sitchensis). Tanmateix, també s’hi troben espècies característiques d’altres estatges de vegetació, com la tuia gegant (Thuja plicata), localment coneguda com a “western red-cedar”, més pròpia de terra baixa. Alguns creixen fins a assolir dimensions espectaculars; fins a 100 m d’alçada i 10 m de circumferència. Molses, líquens i falgueres sapròfites i paràsites són omnipresents.
Per sota del nivell de la selva temperada de pícea de Sitka (Picea sitchensis), fins als 900 m d’altitud, es troba el bosc de terra baixa, on predomina el hemlock occidental (Tsuga heterophylla), tot i que a les zones on sovintegen els incendis forestals i es donen condicions de relativa aridesa es troben també exemplars d’avet de Douglas (Pseudotsuga menziesii). Gradualment, fa la seva aparició l’avet roig americà (Abies amabilis), fet que denota la transició al bosc muntanyenc, on també són presents el hemlock occidental i l’avet de Douglas. A la part central del parc, més humida, el bosc subalpí comença aproximadament als 1.100 m, i a l’àrea nord-oriental més seca de la península d’Olímpic ho fa per sobre dels 1.400 m. Aquesta formació queda marcada per la presència de l’avet blanc de les Rocalloses (A. lasiocarpa) i el hemlock californià o avet de Mertens (Tsuga mertensiana). Amb l’altitud, les condicions climàtiques es tornen més severes. Els avets de l’estatge subalpí esdevenen més baixos i més rars i, finalment, per sobre dels 1.800 m, s’assoleix el límit altitudinal del bosc, que és substituït per una profusió de prats alpins i llacs glacials.
La coberta vegetal proporciona hàbitats excel·lents per a una gran varietat d’animals. La fauna del parc nacional Olímpic és molt diversa i es manté relativament intacta, excepte pel que fa a la subespècie local de llop (Canis lupus nubilus), que fou extingida pels humans abans de la creació del parc nacional. La major part de la biomassa faunística està formada per herbívors terrestres, com el cérvol de Roosevelt (Cervus elaphus roosevelti), una varietat del cérvol comú decisiva en la renovació de la vegetació del bosc per la seva activitat brostejadora i escapçadora dels arbustos de les vorades, clarianes i bardisses, però que també havia estat gairebé exterminada a conseqüència de la cacera incontrolada. A partir de la creació del parc i de l’adopció de mesures de protecció, el contingent demogràfic d’aquest cérvol s’ha recuperat força i, actualment, a la península d’Olímpic n’hi viuen alguns milers d’exemplars, que representen la població costanera més gran de l’Amèrica del Nord. Algunes espècies i subespècies d’un cert nombre d’animals són endèmiques de l’àrea i reflecteixen un passat d’isolament geogràfic. L’exemple més emblemàtic és el de la marmota d’Olímpic (Marmota olympus), que té unes pautes de comportament molt específiques. D’altres animals endèmics són l’ermini d’Olímpic (Mustela erminea olympica), el “chipmunk” d’Olímpic (Eutamias [=Tamias] amoenus) i el talp musaranya americà (Neurotrichus gibbsii).
Prop de 1.000 km de torrents i rius del parc són habitats per una vintena d’espècies, entre les quals set són salmònids anàdroms. També formen part de la fauna aquàtica o riberenca la foca comuna (Phoca vitulina), la llúdria americana de cua llarga (Lutra longicaudis) i l’ós rentador (Procyon lotor). Les balenes grises (Eschrichtius robustus) es poden veure a prop de la costa durant les seves migracions de primavera i tardor, i actualment, en àrees més allunyades, algunes romanen tot l’estiu davant de la costa.
El bosc plujós temperat del parc nacional Olímpic acull una gran diversitat d’ocells. Han estat observades més de 300 espècies, des de l’àguila americana de cap blanc (Haliaeetus leucocephalus), que es pot veure pescant als rius, fins a ocells més petits, com la griva variada (Zoothera naevia), el cargolet comú (Troglodytes troglodytes), el picot negre americà (Dryocopus pileatus) i el gaig gris canadenc (Perisoreus canadensis). Altres espècies a considerar són el bernat blau (Ardea herodias), el falcó peregrí (Falco peregrinus) i el gamarús pigallat (Strix occidentalis). Aquest darrer és un rapinyaire nocturn que viu als boscos més densos d’aquesta regió de les costes nord-americanes del Pacífic, i que ha vist reduït el seu nombre en molts altres llocs, a mesura que l’hàbitat del bosc originari s’ha anat perdent a causa de la tala. Al parc nacional Olímpic es troben probablement les parcel·les més grans i contínues d’hàbitat verge per a aquesta espècie de gamarús, i és un indret clau per a la seva cria i supervivència a llarg termini. Els biòlegs del parc han dut a terme recentment un ambiciós estudi per avaluar la densitat de població, la reproducció i els percentatges de supervivència del gamarús pigallat; la investigació ha consistit en l’observació dels gamarussos per part d’un dels equips del parc, i s’ha dut a terme en 12 àrees i al llarg de diferents transsectes per poder fer estimacions de densitat de població de l’espècie dins el parc.
Gestió i problemàtica
El nucli del parc nacional Olímpic s’ha mantingut durant molt de temps inalterat. Les ciutats de la península d’Olímpic que envolten el parc són relativament petites i se situen totes a la costa; la més gran és Port Angeles, amb una població de 19.000 habitants. Altres ciutats són Port Townsend, amb una població de 8.000 habitants, i Sequim, amb 4.000 habitants, totes tres situades a la línia septentrional de costa que banyen les aigües de l’estret de Juan de Fuca. Les oficines centrals del parc es troben a Port Angeles, que disposa d’un centre d’acollida amb exposicions, publicacions, mapes i un personal que hi treballa de forma permanent. Sequim és una popular ciutat de repòs, famosa per la bonança del seu clima, mentre que Port Townsend, a l’extrem nord-oriental de la península, és una de les ciutats preferides pels turistes de tot l’estat de Washington. La península de Kitsap, entre Puget Sound a l’E i el canal de Hood a l’W, és la porta oriental de les muntanyes Olímpic. Al llarg de la badia interior i les cales de Kitsap han crescut algunes petites ciutats i centres urbans com Bainbridge Island, Bremerton, Port Orchard i Poulsbo. Bainbridge Island és un important punt d’accés al parc nacional venint des de Seattle i des d’altres grans centres urbans com Tacoma. El complex urbà de Seattle-Tacoma, amb una població de gairebé dos milions de persones, es troba només a 80 km a l’E dels límits del parc nacional.
Malgrat que l’estat de Washington disposa d’una considerable quantitat de bosc protegit, la distribució de la propietat de la terra i de les competències sobre la seva gestió no han contribuït en absolut a la conservació de les divisòries encara no explotades. A la península d’Olímpic, les divisòries s’han protegit com a part del parc nacional Olímpic, però els boscos immediats al parc i els territoris situats al S d’aquest han estat sotmesos a explotació forestal durant tot el darrer segle. A més d’estar completament protegit com a parc nacional per l’acta del Congrés del 29 de juny de 1938, la recerca ecològica que s’hi ha dut a terme, com pertoca a una reserva de biosfera, ha contribuït a una gestió racional del bosc i dels altres recursos naturals de l’àrea. L’administració del parc treballa en estreta cooperació amb l’Olympic Experimental State Forest (Bosc Experimental Estatal d’Olímpic) i l’Olympic Natural Resources Centre (Centre de Recursos Naturals d’Olímpic), tots dos situats en territori propietat de l’estat de Washington, a l’W del parc. A més, la Universitat de Washington, juntament amb altres centres, coordina els treballs de recerca per al desenvolupament de mètodes que permetin mantenir l’explotació dels recursos forestals i protegir alhora l’ambient.
Des de l’any 1971, els treballs del personal del parc han estat adreçats a estudiar l’impacte que provoca el turisme al rerepaís per tal de proposar alternatives viables. Altres iniciatives inclouen l’anàlisi del paper ecològic i el control apropiat dels incendis forestals, l’estudi de l’ecologia de poblacions del cérvol de Roosevelt (Cervus elaphus roosevelti) i l’estat de les espècies anàdromes de peixos, així com l’amenaça que suposa per a les plantes alpines endèmiques l’augment de les activitats de lleure. L’ós negre americà (Ursus americanus) és un animal molt estès pel parc nacional Olímpic; es tracta d’una espècie molt oportunista, i alguns exemplars assalten les provisions de menjar dels acampadors i les escombraries. Es decretaren una sèrie de normes adreçades als visitants per tal de reduir la possibilitat que els óssos consumissin aquest ‘menjar fàcil’, que també augmentava les probabilitats d’encontres potencialment perillosos amb els turistes, però, ocasionalment, es fa necessari traslladar alguns exemplars problemàtics.
El parc nacional Olímpic està obert als visitants durant tot l’any, però algunes carreteres interiors i serveis romanen tancats a l’hivern. A la perifèria del parc hi ha nou estacions de guarderia i alguns serveis turístics estacionals, i a l’estiu, el personal ofereix programes d’acampada lliure, passeigs per la natura i conferències. El parc rep més de tres milions de visitants l’any, i les activitats programades per als turistes són molt diverses: hípica, muntanyisme, esquí, excursions per la platja i pesca. Hi ha una sèrie de pistes i carreteres, tant de terra com pavimentades, que menen a l’interior i ofereixen als automobilistes la possibilitat de gaudir de la selva plujosa i la fauna que hi habita. Són particularment espectaculars els panorames que es poden contemplar des de les carreteres que segueixen al llarg dels rius Hoh, Queets i Quinault. El circuit de la vall del Quinault i les rodalies del llac del mateix nom, concretament, permet observar un interessant transsecte de bosc plujós.
Es calcula que hi ha uns 930 km de pista dins el parc, i uns 1.900 km de camins entre el parc i les terres confrontants administrades pel servei forestal, que connecten amb l’interior muntanyós i amb els paratges que s’han de recórrer forçosament a peu o a cavall. El mont Olympus és el preferit pels alpinistes experimentats, i s’hi pot escalar tan bon punt la neu s’endureix. La pesca, una altra de les activitats possibles, està rigorosament regulada. Tot i que la coberta forestal al nucli del parc nacional Olímpic s’ha conservat intacta, a les zones limítrofes s’han donat alguns casos isolats de tala d’arbres. Als territoris adjacents al parc, hi ha una franja d’intensa explotació forestal, on s’empren plaguicides a gran escala que contaminen les aigües que travessen el territori principal de l’espai protegit i afecten la qualitat de l’aire i de l’aigua de les àrees del litoral. A més, la secció costanera del parc i el santuari de fauna marina adjacent són també extremament vulnerables als accidents provocats pels petrolers. Des del 1988, han tingut lloc dos grans abocaments de petroli per part de vaixells que navegaven a poca distància de la costa. Actualment, s’estan analitzant i controlant els efectes d’aquests vessaments en els ecosistemes marins.
Les reserves de biosfera a les laurisilves
De les reserves de biosfera que afecten el bioma de les selves temperades, 10 contenen laurisilves. La majoria, 8 en concret, se situen a l’Àsia oriental, 5 a la Xina (mont Dinghu, Wolong, mont Fanjing, mont Wuyi i Shennongjia) i 3 al Japó (mont Haku-san, monts Ōdaigahara-zan i Ōmine-san i illa de Yaku-shima). Les altres dues es troben respectivament a la part europea de la Federació Russa (Caucas) i a Espanya (El Canal i Los Tiles), concretament a l’illa de La Palma, a l’arxipèlag de les Canàries. La més representativa, encara que ni de bon tros la més extensa, és la de l’illa de Yaku-shima, al Japó.
El cas de la reserva de biosfera de l’illa de Yaku-shima
La designació com a reserva de biosfera d’una part de l’illa de Yaku-shima ha anat precedida d’una llarga història com a espai més o menys protegit. Abans de la Segona Guerra Mundial, l’administració japonesa, sota l’empara de la llei de la protecció de propietats culturals, declarà monument natural especial 4.343 ha de bosc de “yakusugi”, nom que reben els exemplars més vells de cedre roig japonès o sugi (Cryptomeria japonica), la majoria més que mil·lenaris, de l’illa de Yaku-shima, que quedaren així en règim de protecció. Una part de l’illa, amb una superfície total de 17.900 ha, quedà inclosa al parc nacional de Kirishima-Yaku (que inclou també diverses àrees de l’extrem meridional de l’illa de Kyūshū), quan aquest fou creat l’any 1964.
Cap al 1970, com a conseqüència d’una campanya contra la tala dels boscos naturals de “yakusugi”, fou establerta a l’illa una reserva forestal. L’any 1972, el departament regional de boscos establí una reserva de l’ecosistema forestal que cobria una gran part del parc nacional, amb l’objectiu de preservar els ja prou limitats boscos de “yakusugi” i la resta de boscos naturals. L’any 1975, gràcies a una llei de protecció del medi natural, una àrea de 1.219 ha del parc nacional de Kirishima-Yaku, a l’illa de Yaku-shima, fou designada reserva integral.
L’any 1980, una part de l’illa de Yaku-shima fou declarada reserva de biosfera. Aquesta reserva es divideix en una zona central (d’unes 7.000 ha), que comprèn una àrea de reserva integral i una de protecció especial (destinada a la protecció d’espècies endèmiques), i una zona intermèdia que envolta el nucli i està formada per les àrees especial i ordinària del parc nacional, juntament amb algunes superfícies que s’exploten per a l’obtenció de fusta. La superfície total de la reserva de biosfera és de 19.000 ha, i inclou tots els tipus de formacions terrestres de l’illa de Yaku-shima i els marins de les aigües adjacents. El 1993, l’illa fou designada com a lloc pertanyent al patrimoni mundial de la humanitat.
Característiques i valors naturals
L’illa de Yaku-shima es troba a l’extrem septentrional de l’arxipèlag de Ryūkyū, i pertany al grup d’illes Satsunan. Té unes 50.000 ha de superfície i està separada de la punta de Sata-misaki, la part més meridional de l’illa de Kyūshū, per l’estret d’Ōsumi-kaikyō, d’uns 60 km d’amplada i uns 120 m de profunditat màxima. És la novena illa del Japó per la seva grandària i té una línia de costa de 126 km.
A l’oceà Pacífic, a uns 170 km de la costa oriental, es troba la fossa de Ryūkyū, una prolongació de la falla que discorre paral·lela a la costa del Japó i que assoleix més de 4.000 m de profunditat. A la mar de la Xina Oriental, al costat nord-occidental de l’illa, es troba la falla d’Okinawa, al llarg d’un front volcànic on encara té lloc una activa expansió del sòl oceànic. L’illa de Yaku-shima, com la veïna Tanega-shima, s’ha originat per aixecaments parcials dels relleus que, des de la península d’Ōsumi-hantō cap al S, prolonguen sota la mar els de l’illa de Kyūshū. A la part central de la superfície insular hi ha un nombre elevat de pics que superen els 1.800 m d’altitud, entre els quals es troba la muntanya més alta d’aquesta part del Japó, Miyanoura-dake (1.935 m). Serres menors, però que superen els 1.000 m, envolten els pics centrals més elevats. Es tracta, doncs, d’una illa muntanyosa de forma gairebé rodona, amb una topografia extremament escarpada des de la costa fins a la zona culminal. Per això, Yaku-shima ha estat anomenada sovint l’‘oceà alpí flotant’.
El granit és el substrat geològic predominant, i al peu de les zones muntanyoses centrals afloren capes alternades de gresos i margues. El clima canvia segons l’elevació, i pot ser subtropical, temperat càlid i temperat. La temperatura mitjana és alta al llarg de tot l’any, amb una mitjana de 20°C a les planes costaneres; les temperatures rarament baixen per sota de 0°C, fins i tot a l’hivern; la pluviositat varia entre els 4.000 i els 10.000 mm i augmenta amb l’altitud, amb pluges el 60% dels dies de l’any; la humitat és alta, amb una mitjana que sol oscil·lar entre el 73 i el 75%, però que supera el 80% el mes de juny, al pic de l’estació plujosa.
Més de 1.500 tàxons de plantes vasculars, entre elles unes 300 falgueres, han estat identificades a l’illa de Yaku-shima. El profund estret de Tokara-kaikyō, que separa Yaku-shima de la terra ferma de l’illa de Kyūshū, actua com a barrera biogeogràfica, de manera que més de 200 espècies de plantes tenen a Yaku-shima el límit meridional de la seva àrea de distribució, i un bon nombre més hi tenen el septentrional; n’hi ha 94 que són endèmiques de l’illa, entre les quals destaquen les falgueres Asplenium x kenzoi i la rara Athyrium yakusimense, la teàcia Eurya yakushimensis o l’ericàcia Rhododendron tashiroi. Altres espècies insulars tenen àrees de distribució disjuntes compartides parcialment amb Taiwan, la Xina meridional o Indoxina, com les falgueres Angiopteris lygodiifolia, Osmunda banksiaefolia i Cyathea hancockii, o l’orquidàcia Dendrobium moniliforme. Plantes de distribució predominantment austral com la poàcia Spinifex littoreus, el moniato de platja (Ipomoea pes-caprae) o rizoforàcies com Kandelia candel creixen també a les costes de l’illa de Yaku-shima.
A les parts més alteroses de l’illa tenen el seu límit meridional de distribució més de 200 espècies de les muntanyes i les regions septentrionals del Japó, com el momi o avet momi (Abies firma), l’akamatsu o pi roig japonès (Pinus densiflora) i el kuromatsu o pi negre japonès (P. thunbergii), entre altres. En contrast, la flora de les laurisilves de les terres baixes de Yaku-shima està representada per grups de plantes pròpies de les Ryūkyū, Taiwan, la Xina sud-oriental i l’Àsia tropical. Yaku-shima destaca per ser una de les zones de bosc natural més grans de tot el Japó. La distribució altitudinal dels boscos, des de les laurisilves fins als boscos mixtos amb coníferes, és resultat, principalment, de les condicions climàtiques determinades pels corrents càlids de l’oceà Pacífic. Els estatges superiors, entre els 1.000 i els 1.700 m (unes 12.250 ha) estan coberts de boscos mixtos de coníferes, entre les quals destaquen el sugi (Cryptomeria japonica) i la tsuga comuna (Tsuga sieboldii), i arbres de fulla ampla com el “yamaguruna” (Trochodendron aralioides), únic representant de la família de les trocodendràcies. Les laurisilves de Yaku-shima, que es distribueixen a cotes inferiors, són de les més extenses del Japó i es consideren d’importància mundial. Un dels trets distintius de la vegetació de l’illa és el gran nombre d’epífits, entre els quals figuren moltes falgueres. Amb l’augment de l’alçada, creix també el nombre d’aquestes espècies, i, a les àrees muntanyoses, el clima càlid i humit afavoreix que els troncs dels arbres siguin sovint recoberts per nombrosos briòfits.
Particularment remarcables són els boscos de “yakusugi”, en què hi ha arbres que poden arribar a edats de milers d’anys i diàmetres de 3 a 5 m gràcies al clima de Yaku-shima. Aquesta longevitat i dimensions extremes fan que els sugis (Cryptomeria japonica) siguin mereixedors del nom de “yakusugi”, mentre que els que no hi arriben són anomenats “kosugi”. Els “yakusugi” de la reserva de biosfera creixen entre els 600 i els 1.800 m d’altitud, una distribució molt més àmplia que la que solen tenir els sugis a les illes japoneses majors. Per l’edat i la mida, els arbres de l’illa de Yaku-shima constitueixen un dels més remarcables exemples de vegetació primària coneguts al món, tant des del punt de vista ecològic com morfològic. El “yakusugi” de més edat que ha estat identificat fou descobert l’any 1966 i rebé el nom de “Jōmonsugi”. Fa 25,3 m d’alçada, una circumferència a l’alçada del pit d’uns 16,4 m, i d’uns 19,8 m a la base, i es calcula que té més de 7.000 anys (data que es remunta a l’era Jōmon).
Yaku-shima està situada a l’extrem septentrional de les illes Ryūkyū. Per això, els components bàsics de la fauna no varien de manera significativa amb relació als de l’illa de Kyūshū. La majoria de mamífers, rèptils i amfibis tenen el seu límit meridional de distribució natural a Yaku-shima. Tanmateix, els 15.000 anys que l’illa de Yaku-shima porta separada de Kyūshū i la rica diversitat d’hàbitats de l’illa han donat lloc a un gran nombre de subespècies endèmiques. En total, ha estat confirmada l’existència de nou famílies i 16 espècies de mamífers, entre les quals hi ha quatre subespècies endèmiques; dues d’aquestes són el sika de Yaku-shima (Cervus nippon yakushimae) i el macaco de Yaku-shima (Macaca fuscata yakui), i, a més, hi ha quatre subespècies que són endemismes compartits per Yaku-shima i la veïna Tanega-shima, com per exemple el ratolí de bosc de Yaku-shima (Apodemus speciosus dorsalis).
Es coneixen 40 famílies i 150 espècies d’ocells, incloses quatre subespècies endèmiques, com el gaig de Yaku-shima (Garrulus glandarius orii) i la griva de Yaku-shima (Turdus celaenops yakusimensis). Algunes subespècies endèmiques compartides amb l’illa de Tanega-shima són l’ulls blancs japonès (Zosterops japonicus insularis) i el picot verd japonès (Picus awokera takatsukasae). El pit-roig de Ryūkyū (Erithacus komadori) i el tudó japonès (Columba janthina) han estat considerats ‘monuments naturals’. Quant als rèptils, se’n troben 15 espècies pertanyents a set famílies, entre les quals el Gekko yakuensis, que també és endèmic. Hi ha vuit espècies d’amfibis de quatre famílies diferents, entre altres, l’endèmica Rana tagoi yakushimensis. A més, una petita zona de platges de sorra forneix l’hàbitat adequat per a la posta d’algunes tortugues marines, com la tortuga babaua (Caretta caretta).
D’insectes, se’n coneixen 1.896 espècies, pertanyents a 240 famílies d’una vintena d’ordres, entre les quals 26 espècies d’odonats (pertanyents a set famílies diferents), en què destaquen l’endèmica Rhipidolestes aculeatus, vuit espècies d’homòpters de la família dels cicàdids, 67 espècies (pertanyents a nou famílies diferents) de lepidòpters diürns i 139 espècies de grans coleòpters banyuts. Pel que fa als molluscs terrestres, n’hi ha 71 espècies conegudes (pertanyents a 16 famílies), 14 de les quals són endèmiques.
Gestió i problemàtica
A l’illa de Yaku-shima, inclosa la petita illa veïna de Kuchinoerabu-jima, de 3.800 ha, que en depèn administrativament, hi viuen en l’actualitat unes 14.000 persones, les activitats fonamentals de les quals són l’agricultura, la silvicultura, la pesca, la producció de fusta, els treballs forestals relacionats amb el turisme, la gestió forestal i l’administració local. L’any 1990, la població activa era de 6.246 persones, de les quals 1.459 treballaven al sector primari, 1.640 a la indústria i 3.147 als serveis. De les 53.975 ha que té l’illa, 48.883 (el 90,6%) són boscades, 1.672 (el 3,1%) conreades, 999 són de pastures, 529 són ocupades per carreteres, 482 per construccions, 209 per rius i altres masses d’aigua i 1.201 destinades a altres usos. És evident, doncs, que l’espai boscat cobreix la major part del territori, i la silvicultura i el turisme relacionat amb el bosc són importants fonts de riquesa per al desenvolupament de l’illa. La proporció de plantacions i repoblaments (27,4%) és relativament baixa comparada amb la mitjana de la prefectura de Kagoshima (56%); així doncs, s’ha preservat una gran proporció de bosc relativament natural.
Fins a la Segona Guerra Mundial, la política governamental amb relació als “yakusugi” fou força prudent. No era permès tallar-ne, ja que es comprovà que no eren arbres que es reproduissin de pressa. Les condicions econòmiques i socials de la postguerra afavoriren, però, una explotació més desconsiderada i, pels volts del 1970, grups per a la conservació de la natura, juntament amb l’administració local, iniciaren una campanya contra la tala dels boscos naturals de “yakusugi”. La campanya creà un seriós conflicte amb les indústries i els treballadors forestals, però assolí els seus propòsits. Actualment, l’administració forestal prohibeix la tala d’arbres “yakusugi”, que estan protegits per la llei, excepte en el cas dels socs que han romàs al bosc des dels temps en què era activa la producció de “hiragi”, un tipus de teulades fetes amb aquesta fusta, que conté molta reïna i és resistent a l’aigua.
Un pla director garanteix l’administració, la legislació i la gestió activa de l’illa. Hi ha un nucli de 7.000 ha que comprèn una àrea de reserva integral en la qual es conserven els senderons existents —únic testimoni de l’acció humana a la zona—, i una àrea de protecció especial. Una zona intermèdia, que és part de l’àrea ordinària del parc nacional, envolta aquest nucli i deixa fora les àrees on l’extracció de fusta és permesa en diferents graus, en funció de les condicions que presenti el bosc. L’excepcional bosc de “yakusugi” es troba molt ben conservat, i el 1968 i el 1969 el comitè japonès del Programa Biològic Internacional (IBP) hi realitzà tot un seguit d’investigacions, entre les quals uns estudis molt detallats sobre la fusta. Pel que fa a la gestió de la fauna, no menys important, el 1975 la Universitat de Kyōto inicià un estudi sobre l’ecologia de l’endèmic macaco de Yaku-shima (Macaca fuscata yakui).
El nombre anual de visitants a l’illa de Yaku-shima augmentà dels 46.976 de l’any 1969 als 215.045 de l’any 1993. Les activitats principals que s’ofereixen als visitants són l’escalada, les excursions per veure la fauna i la visita dels boscos naturals, cascades, costes i vells “yakusugi”. La durada mitjana d’una estada a Yaku-shima és de tres a cinc dies i els visitants provenen majoritàriament de Kyūshū, Shikoku i Honshū. Amb finalitats de lleure, el departament forestal regional establí, l’any 1974, dues àrees forestals recreatives. Actualment, l’increment del nombre de turistes és un motiu de preocupació per als habitants de l’illa, sobretot pel que fa a l’impacte que sofreixen els boscos naturals i la fauna. A l’estiu del 1994, les agències estatals locals adoptaren una sèrie de contramesures que afectaven particularment tres polítiques governamentals: una campanya de sensibilització respecte a la importància de la qualitat del medi com a atractiu turístic, el reforç de la vigilància de les zones properes al “Jōmonsugi” situades fora dels límits, i la construcció de serveis sanitaris transportables. També la sobreexplotació dels “yakusugi” i la possible construcció de noves instal·lacions hidroelèctriques (a banda de la presa que hi ha a la part oriental de l’illa i que té 23.000 kW de potència) són motiu d’una preocupació creixent.
Les reserves de biosfera a les selves temperades mixtes
De les reserves de biosfera que afecten el bioma de les selves temperades, 12 (13, si tenim en compte el cas ja esmentat de les Pinelands de Nova Jersey) corresponen a formacions mixtes: cinc d’australianes (Croajingolong, Kosciusko, Sud-oest de Tasmània, Hatta-Kulkyne i Murray-Kulkyne i Wilson’s Promontory), cinc de nord-americanes (Big Thicket, Plana Costanera central del Golf, Plana Costanera Atlàntica meridional, Costa de Carolina i Pinelands de Nova Jersey) i tres de xilenes (parcs nacionals de Torres del Paine, Laguna San Rafael i La Campana-Peñuelas).
El cas de la reserva de biosfera del parc nacional del Sud-oest de Tasmània
El parc nacional del Sud-oest de Tasmània abasta una extensió de 608.298 ha i es troba a la part sud-occidental de l’illa estat de Tasmània, a Austràlia. Fou creat el 16 d’octubre de 1968, com a ampliació i canvi de denominació del parc nacional del llac Pedder, el qual, al seu torn, havia estat creat el 23 de març de 1955 i havia pertangut parcialment a la reserva estatal de Port Davey, establerta el 24 d’octubre de 1951. La llei del 1970 de l’estat de Tasmània sobre parcs nacionals i fauna confirmava l’establiment del parc nacional del Sud-oest, que el 3 de novembre de 1976 s’amplià amb 372.300 ha més. Posteriorment, el 17 de novembre de 1990, s’hi afegiren nous territoris: una àrea al N de la badia de Nye, l’àrea de la badia de South Bay, el mont Bobs i el Boomerang, el pic d’Adamsons, el mont Picton, l’altiplà de Gallagher i el mont Weld, la capçalera del riu Weld i el mont Bowes.
A la part occidental de Tasmània hi ha un conglomerat de zones protegides que comprèn els parcs nacionals Cradle Mountain-Lake Saint Clair, Franklin-Lower Gordon Wild Rivers i el del Sud-oest, tots ells inscrits col·lectivament a la llista de llocs pertanyents al patrimoni mundial de la humanitat l’any 1982 amb el nom de ‘Tasmanian Wilderness World Heritage Area’. Una part de l’àrea del parc nacional del Sud-oest, de 403.240 ha, fou designada reserva de biosfera l’octubre del 1977.
El parc nacional del Sud-oest de Tasmània comprèn una xarxa de reserves contigües que s’estenen per gran part de la Tasmània sud-occidental, però sense incloure les capçaleres del riu Gordon i els seus tributaris, ni el llac Gordon, al centre d’aquesta xarxa. Sí que inclou, en canvi, algunes illes properes a la costa com l’Île du Golfe, la De Witt, la de Maatsuyker i la de Flat Witch, a la costa meridional de Tasmània, conegudes col·lectivament com a illes Maatsuyker. La seva localització geogràfica se situa entre els 41°35’ i 43°40’S de latitud i entre els 145°25’ i 146°55’E de longitud, i pel que fa a l’altitud, la reserva de biosfera va des del nivell de la mar fins als 1.617 m, al cim del mont Ossa, el pic més alt de Tasmània.
Característiques i valors naturals
En contrast amb el continent, l’illa de Tasmània té una topografia abrupta que es caracteritza generalment pels plegaments a la meitat occidental i les estructures fallades a la zona oriental. Les estructures sud-occidentals de plegament són zones abruptes i densament poblades de vegetació, amb la presència d’una serralada muntanyosa orientada en direcció N-S i sistemes de valls més o menys paral·leles. L’edat dels materials varia: n’hi ha del període del Precambrià i del Devonià, i s’han vist sotmesos a dos esdeveniments geomorfològics importants, les orogènesis frenchmanniana i tabberaberaniana.
Les formacions precambrianes són molt esteses i es componen de quarsita, esquist, conglomerat de fil·lita, dolomita, pedra sedimentària i pedra arenosa. Les seqüències més resistents, com les de quarsita, formen la major part de les serralades més enlairades, mentre que esquist i fil·lita, menys resistents, s’estenen a les valls i les planes. Els canvis climàtics han influït també en el desenvolupament del paisatge, sobretot els més recents, a partir dels darrers episodis glacials i periglacials del Cenozoic i del Plistocè. Casquets de gel, geleres de circ i geleres de vall es trobaven confinades, generalment, a les altes muntanyes i altiplans. L’erosió glacial ha contribuït a conformar les espectaculars formes del relleu, que inclouen xemeneies, arestes, valls en forma de U i conques rocoses anomenades “tarns”, on es formen llacs de circ. Aquestes formacions són freqüents a Frenchmans Cap i a les serralades de Franklin, Arthur, Prince of Wales i Ironbound.
Per sota dels 600 m, són típiques les formes sedimentàries, que inclouen morenes i alguns altres materials arrossegats i dipositats per les glaceres. En àrees extraglacials, les activitats periglacials han provocat una important inestabilitat dels vessants, que han estat la causa d’esllavissaments i dipòsits al peu dels vessants. La línia costanera s’ha vist sotmesa a molts canvis del nivell de la mar durant les glaciacions, i ofereix un exemple clàssic de paisatge submergit, com mostra la discordant línia meridional de costa a Port Davey i Bathurst Harbour. El sistema de drenatge té una acusada forma d’enreixat, i només els rius més grans, com el Franklin i el Gordon, s’han obert camí directament a través de les serralades muntanyoses i han produït engorjats espectaculars. La dissolució de roques carbonatades, com la dolomita (precambriana) i la calcària (ordoviciana), s’associa a formes de relleu de tipus càrstic, amb espectaculars sistemes de coves, arcs naturals, “clints” i “grikes”, dolines, “karrens”, pinacles i valls cegues. També és de destacar l’existència d’un gran cràter originat durant el Plistocè per l’impacte d’un meteorit al que avui és la vall del riu Andrews, i que es considera d’importància mundial.
La Tasmània sud-occidental és la regió més regularment plujosa d’Austràlia. Està subjecta al règim de ponent de la zona de “roaring forties” (‘rugents quarantes’), situada entre els 40 i els 50°S de latitud, molt ventosa i caracteritzada per una elevada pluviositat i una considerable incidència de cels coberts i temperatures fresques. Les precipitacions a la conca dels rius Gordon i Franklin van dels 1.800 mm a les fonts del riu Franklin fins als 3.400 mm a les rodalies de la presa de Serpentine.
Tasmània, tal com ha estat reconegut per la UICN, és un centre d’alta diversitat vegetal. En concret, la flora de l’àrea patrimoni de la humanitat de la Tasmània occidental (on es troba la reserva de biosfera del parc nacional del Sud-oest) compta amb més de 3.400 espècies de plantes vasculars. La vegetació té més trets en comú amb les regions temperades i fredes de l’Amèrica del Sud i Nova Zelanda que amb les del continent australià, i, a més de presentar les adaptacions als factors climàtics i edàfics de qualsevol tipus de vegetació, la de Tasmània n’ha desenvolupat també com a resposta als incendis, la causa més important dels quals durant els darrers 30.000 anys ha estat la població humana: fins al segle XIX la població aborigen, més recentment els pescadors fluvials, les companyies d’explotació forestal, els acampadors, els prospectors i els piròmans deliberats. Actualment, l’extensió creixent i l’increment de la freqüència dels incendis a la zona considerada patrimoni de la humanitat són conseqüència d’accions deliberades. De les comunitats vegetals identificades a Tasmània, l’àrea sud-occidental compta, com a mínim, amb 33 de les 43 comunitats alpines, 30 de les 34 comunitats de selves temperades, 31 de les 65 comunitats esclerofil·les humides, 15 de les 35 comunitats esclerofil·les eixutes, 19 de les 25 comunitats de molleres, i 9 de les 37 comunitats de praderia i de praderia arbrada. A més, també hi ha bosquines costaneres, humides i àrides, i excel·lents exemples de torberes d’esfagne, de les quals es té encara un coneixement molt incomplet.
Les selves temperades ocupen menys del 30% de l’àrea de la reserva de biosfera, que es troba per sota del límit altitudinal del bosc. Es caracteritzen pel predomini de les espècies arbòries antàrtiques, una diversitat generalment baixa pel que fa a les plantes vasculars i una rica flora criptogàmica. Difereixen de les selves tropicals i subtropicals pel baix nombre d’espècies arbòries dominants, per l’absència de lianes, la relativa escassetat d’epífits (llevat de molses i líquens), la total absència d’adaptacions morfològiques típiques dels boscos humits (fulles acabades en punta que fa de degotall, cauliflòria, presència de contraforts) i també per les reduïdes dimensions de les fulles de les espècies dominants. Aquestes característiques, tot i que compartides en bona part amb les selves plujoses temperades de Nova Zelanda i de l’Amèrica del Sud, tenen també els seus propis matisos distintius. A la major part de selves plujoses de Tasmània l’espècie dominant és normalment el faig austral de fulla de murta o “myrtle beech” (Nothofagus cunninghamii). Són codominants el pi de Huon (Dacrydiumfranklinii), que viu a les riberes i és una de les espècies vegetals més longeves d’Austràlia (2.000 anys o més), el cedre de Tasmània o “King Billy pine” (Athrotaxis selaginoides), el “celery-top pine” (Phyllocladus aspleniifolius [=P.alpinus]) i l’horitzontal (Anodopetalum biglandulosum), que creixen als terrenys més pobres i a grans altituds. Altres espècies d’aquestes selves són l’om de Tasmània o “leatherwood” (Eucryphia lucida) i el sassafràs de Tasmània (Atherosperma moschatum).
Diversos eucaliptus, entre els quals el “messmate stringybark” (Eucalyptus obliqua) i el “Smithton peppermint” (E. nitida) són propis de les selves temperades mixtes o boscos humits esclerofil·les, on conviuen laurifolis amb esclerofil·les. La primera espècie esmentada es fa als sòls més fèrtils de l’E, i la segona, als sòls més pobres, principalment a l’W. A més de dominar en aquests boscos mixtos, els eucaliptus dominen en altres comunitats: bosquines subalpines; boscos i bosquines secs esclerofil·les, amb un sotabosc diversificat pel que fa a l’edat i amb arbustos espinosos de fulla petita; boscos humits esclerofil·les, amb un sotabosc d’edat uniforme, amb arbustos planifolis i falgueres, i algunes comunitats arbustives i torberes. De particular importància per a la conservació són els magnífics exemples de grans boscos primaris, amb eucaliptus com l’eucaliptus blau de Tasmània (E. globulus) o el freixe de muntanya de Tasmània (E. regnans), la planta més alta del món, que eleva les seves capçades fins a 60 o 90 m per damunt d’un sotabosc esclerofil·le humit de 10 a 20 m d’alçada, amb arbre del mesc (Olearia argophylla), que és una asteràcia, la fusta de gos (Pomaderris apetala), que és una ramnàcia, i mimoses com Acacia dealbata i A. melanoxylon, també anomenada “blackwood” o acàcia de fusta negra. Les espècies de selva temperada típica, com el faig austral de fulla de murta (Nothofagus cunninghamii), el sassafràs de Tasmània (Atherosperma moschatum) i les falgueres arborescents desplacen aquest sotabosc esclerofil·le humit allà on la freqüència d’incendis és prou baixa.
Al parc nacional del Sud-oest de Tasmània hi ha també, als sòls pobres que s’entollen, importants zones de molleres, on la ciperàcia “button grass” (Gymnoschoenus sphaerocephalus) és l’espècie dominant, i que estan generalment envoltades de bosquines i landes, en les quals predominen mirtàcies com els “tea trees” (Leptospermum, Melaleuca). Els gramenets es limiten a petits claps enmig de les selves temperades, alguns fruit dels incendis i la resta probablement d’origen edàfic. En hàbitats amb condicions ambientals peculiars es troben comunitats especialitzades, entre les quals cal esmentar particularment l’ampli ventall d’ecosistemes aquàtics, tant fluvials com lacustres. A causa de les seves inusuals propietats hidrològiques, el llac Sidney i el llac Timk han desenvolupat interessants comunitats herbàcies a les seves ribes, mentre que a les muntanyes Snowy es troben exemples, d’anelles concèntriques de mates en coixí que encerclen les torberes i en reflecteixen la dinàmica. Els llacs meromíctics i els aiguamolls litorals, amb els seus inusuals microorganismes, són també zones humides importants. A una escala major, la costa sud-occidental de Tasmània presenta una extensa varietat de comunitats vegetals pròpies dels estanys salabrosos, dels penya-segats costaners, de les dunes costaneres i de les grans colònies d’ocells marins, que ofereixen nínxols especialitzats per a una sèrie de plantes endèmiques rares i d’àrea restringida. Els substrats calcaris i dolomítics, tant si es troben a les planes de terra baixa, als penya-segats dels rius de la muntanya mitjana o a l’alta muntanya, constitueixen també hàbitats destacats per les espècies endèmiques amenaçades que s’hi fan.
Les dimensions i la diversitat de la reserva de biosfera permeten donar cabuda a una gran varietat d’hàbitats on creixen moltes comunitats i tàxons vegetals. De tots els tàxons de plantes vasculars endèmics de Tasmània, dos terços, uns 240, hi són presents; la meitat hi tenen la major part de la seva àrea de distribució, i és probable que la reserva de biosfera sigui igualment important per a les espècies de plantes no vasculars i de fongs, però el coneixement d’aquestes és encara fragmentari. Alguns estudis preliminars de briòfits i líquens han revelat la presència d’almenys un nou tàxon endèmic.
La fauna d’aquesta reserva de biosfera és d’importància mundial perquè inclou una proporció insòlitament alta d’espècies endèmiques i relictes. El nivell d’endemisme de Tasmània és molt alt: es mou entre el 20 i el 100% per als grups d’invertebrats. La diversitat de la topografia, la geologia, els sòls, la vegetació i les dures condicions climàtiques s’han combinat per crear una sèrie impressionant d’hàbitats animals, i una fauna igualment diversa. La insularitat de Tasmània, i de la reserva de biosfera en particular, ha contribuït a la seva excepcionalitat i ha ajudat a protegir-la de l’impacte d’espècies introduïdes que han afectat negativament la fauna del veí continent australià.
Es reconeixen dos grans grups faunístics. El primer grup inclou els marsupials i el cranc de riu minador tasmanià (Parastacoides tasmanicus), que han sobreviscut com a relíquia de la fauna de Gondwana. El segon grup inclou els rosegadors i els ratpenats que emigraren a Austràlia des de l’Àsia milions d’anys després de la fragmentació del continent de Gondwana. De les 32 espècies de mamífers de Tasmània, 27 (quatre de les quals endèmiques de l’illa) són presents a la reserva de biosfera. Entre els endemismes figura el diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii), el marsupial carnívor més gran que existeix al món. Alguna altra espècie, com el llop marsupial (Thylacinus cynocephalus), es considera extingida, ja que la darrera observació segura data del 1936, però hi ha notícies, encara que no confirmades, de la seva supervivència en l’actualitat.
Es troben a la reserva més de 150 espècies d’ocells (13 d’endèmiques), entre les quals figura el periquito de ventre taronja (Neophema chrysogaster), un dels ocells més rars i amenaçats d’Austràlia, que avui té una població d’entre 150 i 200 exemplars. També hi ha 11 espècies de rèptils, quatre de les quals endèmiques. Una, l’escinc de Pedra Branca (Pseudemoia palfreymanii), viu només a la petita illa rocosa de Pedra Branca, força separada de la costa. Hi ha també sis espècies de granotes, dues de les quals són endèmiques, en particular la reineta de Tasmània (Litoria burrowsi), gairebé restringida a l’àrea de la reserva de biosfera. Hi ha cinc espècies de peixos d’aigua dolça, quatre de les quals endèmiques. Dos peixos autòctons, el galàxies d’aiguamoll (Galaxias parvus) i el galàxies del llac Pedder (G. pedderensis), també anomenat truita del llac Pedder, encara que es tracta d’un galàxid i no d’un salmònid, es troben en gran part acantonats al sistema lacustre, mentre que les espècies introduïdes, com la truita comuna (Salmo trutta) i la truita de rierol (Salvelinus fontinalis) han influït en el declivi de les poblacions d’algunes espècies autòctones.
Entre els mamífers, només el ratolí cuallarg tasmanià (Pseudomys higginsi) viu primordialment a les selves. La manca d’una fauna de mamífers específica d’aquestes presenta paral·lelismes amb el que passa a les de Nova Zelanda i de l’Amèrica del Sud, allí on dominen els faigs australs (Nothofagus). No hi ha cap ocell, rèptil o amfibi que estigui confinat únicament a aquest tipus d’hàbitat. Als boscos tancats habiten tres espècies de mamífers arboris: l’opòssum de cua anellada comú (Pseudocheirus peregrinus), l’opòssum de cua de raspall comú (Trichosurus vulpecula) i l’opòssum dormidor nan (Cercartetus nanus), a més d’espècies d’ocells com el “green rosella” (Platycercus caledonicus), un periquito endèmic, i el periquito lleuger (Lathamus discolor). L’eucaliptar presenta una diversitat més gran de mamífers i ocells que la selva, les bosquines, les landes, les torberes o l’alta muntanya, encara que tant a bosquines i landes com a molleres i torberes hi viuen animals amb adaptacions remarcables. A les molleres de ciperàcies viuen el periquito de ventre taronja (Neophema chrysogaster), el periquito terrestre (Pezoporus wallicus) i la insòlita rata de queixals amples (Mastacomys fuscus). El cranc de riu minador tasmanià (Parastacoides tasmanicus) viu en caus sota matolls de ciperàcies, malgrat l’elevada acidesa de l’aigua; els seus caus es troben així mateix colonitzats per una sèrie d’invertebrats endèmics extraordinaris, com els primitius crustacis sincàrides Allanaspides helonomus i A. hickmani, un i altre d’àrea de distribució molt restringida, a les rodalies del llac Pedder. A les zones costaneres de Tasmània i d’algunes illes separades de la costa s’apleguen cada octubre més de cinc milions de parelles de baldrigues de cua curta (Puffinus tenuirostris), que hi retornen cada any per criar.
La fauna invertebrada, incloses les espècies adaptades a la vida en coves, és també molt diversa, i a les selves temperades inclou molts grups d’origen gondwanià. Els amfípodes talítrids, que han experimentat grans radiacions adaptatives als boscos de Tasmània, estan representats per una quinzena d’espècies que fan de la reserva de biosfera un dels espais més rics del món en espècies d’aquesta família. La libèl·lula endèmica monotípica Synthemiopsis gomphomacromioides cria al fang que envolta les mates de ciperàcies de les molleres. Pel que fa als hàbitats aquàtics, els crustacis d’aigua dolça són molt significatius, ja que molts d’aquests grups, com els amfípodes, isòpodes i crancs de riu són relíquies de la fauna gondwaniana. Tres llacs meromíctics de la conca inferior del riu Gordon han assolit fama mundial per la seva estratificació permanent, tot i tenir les aigües poc profundes, i perquè hi viu una considerable diversitat de microorganismes aquàtics molt poc freqüents.
Els rierols, els rius, les llacunes costaneres i els estuaris mantenen moltes espècies de peixos nadius i una bona quantitat de fauna invertebrada aquàtica endèmica. Els rius més grans, com l’Old i el Davey al SW de l’illa i el New als boscos meridionals, són de gran importància com a referència científica per a l’estudi de certes dades, atès que es troben en un estat força inalterat. Els llacs de les muntanyes Denison són també d’un gran interès per les seves característiques físiques i químiques. Així, una anàlisi de les propietats químiques, del règim de llum i de la flora algal endèmica de Tasmània demostra que els llacs són especialment significatius en termes de la divisió entre l’E i l’W de l’illa. A les coves viuen molts invertebrats endèmics, entre els quals grills, aranyes, escarabats i crustacis aquàtics, i en alguns llocs determinats, particularment a les coves d’Exit i Entrance, es poden veure veritables exhibicions d’insectes luminescents com el dípter Arachnocampa tasmaniensis.
Patrimoni cultural i població humana
Tasmània se separà del continent australià a causa de la inundació de l’estret de Bass fa, pel cap baix, 8.000 anys, i d’aquesta manera quedaren isolats els seus habitants aborígens. Fins a l’arribada de l’explorador neerlandès Abel Tasman el 1642, els aborígens de Tasmània havien estat el grup humà que havia romàs isolat durant més temps (unes 500 generacions sense influències externes). Les dades arqueològiques evidencien l’existència d’una important societat de caçadors i recol·lectors a l’interior de l’illa, a la regió sud-occidental, des de fa com a mínim 30.000 anys, població que es mantingué durant les darreres glaciacions i un cop acabades aquestes, ara fa uns 11.500 anys. Aleshores la vegetació es transformà i, amb l’arribada de condicions climàtiques més benignes, els prats i les arbredes obertes donaren pas a selves temperades. S’han localitzat una trentena de coves amb testimonis d’aquests antics pobladors, com ara la caverna de Judds o Wargata Mina, una de les més grans, de la qual s’han explorat més de 3,5 km de galeries; és, amb tota certesa, la cova més meridional coneguda amb pintures paleolítiques. L’ocupació de la costa per part dels aborígens sembla que data de fa uns 3.000 anys, i continuà fins a la colonització europea del segle XIX, però segons altres hipòtesis, també podria datar d’uns 6.000 anys enrere, època en què la mar s’estabilitzà al seu nivell actual.
Quan arribaren els primers europeus, la zona de l’actual reserva de biosfera del Sud-oest estava ocupada principalment per dos grups tribals principals, la tribu de Big River, a les terres altes centrals, i la de Port Davey, que habitava predominantment les regions costaneres meridional i sud-occidental (les terres més altes i accidentades de l’W de Tasmània que les separaven estaven despoblades). S’estima que cada tribu devia estar formada per unes 300 o 400 persones. La població aborigen, però, fou delmada per les malalties i les exaccions dels colonitzadors britànics durant el primer terç del segle XIX, i els seus darrers representants (uns 300 el 1834) foren traslladats, entre el 1829 i el 1834, a l’illa de Flinders, al NE de Tasmània, gràcies a la política de reconciliació promoguda pel missioner G.A. Robinson. Les incursions britàniques a la zona de l’actual reserva de biosfera del Sud-oest començaren els primers anys del segle XIX (1803-04), i llur objectiu era, principalment, la caça de balenes i la tala de pi de Huon (Dacrydium franklinii) per a la construcció naval. L’actual paratge històric de l’illa de Sarah, per exemple, fou triat l’any 1821 com a lloc de deportació de convictes, a causa de la seva remota localització i de la facilitat d’aconseguir-hi aquests arbres. L’activitat balenera cessà abans de la fi del segle XIX, però la tala de pins de Huon ha continuat, en major o menor grau i en diferents llocs fins a temps recents.
Gestió i problemàtica
Pel que fa a la gestió de la zona protegida, hi ha un bon nombre de qüestions obertes, que van des de la conservació de la vida natural a l’impacte produït pels visitants. Ja abans de la creació de la reserva de biosfera, el parc natural havia sofert una transformació força polèmica: la del llac Pedder, que anteriorment havia donat nom a un parc nacional més reduït i antecessor de l’actual parc del Sud-oest. Es tractava d’un llac de 9 km2 de superfície, amb platges i dunes, situat al peu de les muntanyes Frankland, amb el llac Maria a l’E i el riu Serpentine davallant engorjat en direcció NW. Una franja de selva temperada de faig austral (Nothofagus), amb om de Tasmània (Eucryphia lucida), sassafràs de Tasmània (Atherosperma moschatum) i altres laurifolis endèmics i grans eucaliptus (Eucalyptus), creixia des de la localitat de Coronets fins a la riba septentrional del llac Pedder. Les planes de molleres amb ciperàcies de la regió tenien ingents acumulacions de torba, el drenatge de les aigües àcides de les quals donava als llacs i els rierols que hi desembocaven un color d’ambre fosc molt particular. El “Simmonds peppermint” (Eucalyptus simmondsii), els “tea trees” (Leptospermum i Melaleuca) i les bànksies (Banksia) creixien plegats a les dunes, a les ribes del llac i al llarg del riu Serpentine, formant una densa bosquina amb mimoses (Acacia) de flor groga i “waratah” (Telopea) de flors vermelles.
Al llac vivien tricòpters com Taskiria mccubbini o Taskiropsyche lacustris, plecòpters com Newmanoperla prona o Kimminsoperla williamsi, crustacis que es podien considerar veritables fòssils vivents, cargols minúsculs, cucs d’aigua, crancs de riu i l’endèmica truita del llac Pedder (Galaxias pedderensis). A les ribes hi vivia també un oligoquet endèmic amenaçat d’extinció, el cuc de terra del llac Pedder (Perionychella pedderensis), que no s’ha vist mai més d’ençà de la inundació del llac. Les ribes acollien igualment el uombat (Vombatus ursinus), el diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii), el ualabi de ventre roig (Thylogale billardierii), la mulgara (Dasycercus cristicauda), l’ornitorinc (Ornithorhynchus anatinus), el ratolí marsupial de Swainson (Antechinus swainsonii), l’opòssum de cua de raspall comú (Trichosurus vulpecula), els “quolls” o dasiürs (Dasyurus viverrinus, D. maculatus), el cigne negre (Cygnus atratus), el periquito terrestre (Pezoporus wallicus) i l’“emuwren” (Stipiturus malachurus). El 1972, en el marc del pla hidroelèctric del curs mitjà del riu Gordon, i malgrat les protestes a escala nacional, tota aquesta bellesa i riquesa natural quedà submergida sota 20 m d’aigua a l’embassament de Serpentine, una gran massa d’aigua artificial que destaca enmig del mapa de Tasmània, a la qual s’ha donat el nom del desaparegut llac Pedder i que, tot i la seva artificialitat, ha esdevingut un dels atractius turístics de l’actual reserva de biosfera.
Malgrat la seva remota localització, a la reserva hi ha un nombre considerable d’espècies animals i vegetals introduïdes força perjudicials, com els gats, els gossos i les cabres assilvestrats, els conills, les daines i el “sugar glider” (Petaurus breviceps), un marsupial planador originari del N d’Austràlia. Les espècies d’ocells introduïdes, generalment restringides a zones costaneres o pertorbades pels humans, són la cadernera (Carduelis carduelis), el verdum (C. chloris), l’alosa (Alauda arvensis), el pardal comú (Passer domesticus), la merla (Turdus merula). El “myrtle wilt”, una malaltia fúngica ocasionada per Phytophthora cinnamomi, també té un efecte pertorbador i afecta tota l’àrea dels faigs australs, però és particularment freqüent després de l’impacte produït per la tala o la construcció de carreteres. Els costums dels visitants, que solen fer recorreguts pels senders, provoquen una clara degradació del medi local, que es manifesta en l’erosió del sòl, en els eixamplaments, en el desenvolupament de forats a les torberes, en el dipòsit de sediments als passos a gual dels rierols, en problemes en la qualitat de l’aigua i en la difusió del fong esmentat i d’altres patògens.
Cal tenir present que l’àrea patrimoni de la humanitat de Tasmània rep uns 50.000 visitants anuals, la majoria dels quals visiten també el parc nacional del Sud-oest. El parc nacional de Kakadu, per establir una comparació, rep aproximadament uns 240.000 visitants l’any i el d’Ulutu-Kata Tjura, poc més de 250.000. El parc nacional del Sud-oest ofereix un ampli ventall d’activitats de lleure relacionades amb les seves característiques naturals i culturals. Un gran nombre de visitants viatgen amb cotxe i autobús fins a Strathgordon i Scotts Peak. Altres destinacions molt populars són les muntanyes Hartz, la vall de Liffey, la cova de Markaoopa i Devils Gullet. Farmhouse Creek, Cokle Creek i Lemonthyme són també accessibles per carretera. Una part considerable dels visitants de Tasmània travessen el riu Gorgon en transbordador i la pesca al nou llac Pedder s’ha convertit en una activitat força popular. Molta gent fa també acampada, tant als llocs més accessibles com a les zones més remotes, i un nombre creixent de turistes visita l’àrea per realitzar activitats de lleure com excursionisme, espeleologia, alpinisme, escalada, ràfting, equitació, ciclisme, piragüisme i esquí de fons. Camins establerts de fa temps, com el d’Overland i el que discorre paral·lelament a la costa meridional garanteixen experiències de gran qualitat per als excursionistes.
Hi ha exposicions i punts d’informació a Melaleuca, Geeveston, al llarg de la carretera de Lyell, al riu Franklin i a les cascades de Nelson, al pont Derwnt i al llac Saint Clair. A Strahan, l’antiga sala de vistes del jutjat primitiu (Customs House) ha estat transformada en una àrea d’exhibició i informació. Hi ha altres grans serveis d’informació a Heritage Landing, al curs baix del riu Gordon, i a l’illa de Sarah. En àrees més remotes, les possibilitats d’informació es limiten als guardaboscos, a alguns materials com guies de viatge i a un mínim de senyals informatius. En general, no hi ha serveis a les zones verges, ja que entrarien en conflicte amb els objectius de la gestió. La pressió turística, d’altra banda, ha causat la degradació d’un gran nombre de zones del parc: les vores de les carreteres de Gordon, de Scotts Peak i de Mueller, els camins de Farmhouse Creek, els senders, els llocs d’acampada, les ribes del llac Pedder, els voltants de la pista d’aterratge de Scotts Peak, la zona de Melaeuca i les rodalies de la badia d’Ida. En general, els elements locals integrants de l’àrea patrimoni mundial de la humanitat estan ben protegits, però els boscos del NW, zona actualment recomanada per esdevenir reserva, es troben en situació de risc.