Un bioma sense excessos
El bioma de les boscanes decídues s’instaura sota condicions de clima temperat i d’estacionalitat marcada. Comporta uns sistemes naturals caracteritzats pel domini d’un estrat arbori d’arbres decidus, és a dir, d’arbres que perden la fulla a l’estació desfavorable, que en aquest cas és la freda, durant la qual es dóna una aturada de l’activitat vegetativa. El terme temperat significa moderat o suau, i aquests qualificatius són adequats tant a la geografia del bioma, com a les formacions forestals que el caracteritzen, boscanes d’arbres espaiats, ombrívoles i frescals a l’estiu, clares i ensolellades a l’hivern.
Les regions temperades tendeixen a evitar els extrems de calor o de fred i, en conjunt, fugen també de les variacions climàtiques acusades, pròpies de les regions polars o dels tròpics. Gran part del seu domini consisteix en un paisatge ondulat, muntanyes baixes i valls fluvials àmplies. Les tempestes violentes hi són rares, la precipitació és alta i repartida al llarg de tots els mesos de l’any, amb la major part de pluja i de neu als mesos hivernals, i les sequeres són poc freqüents i en general no tan severes com les de zones més meridionals. Tanmateix, les inundacions són un fenomen habitual a l’hivern i a la primavera a moltes planes al·luvials, i s’han desenvolupat tipus específics de bosc en adaptació a aquestes condicions. (Vegeu també Els tipus de clima de la Terra)
La gradació de la diferència
Tot i que són paleses les similituds que hi ha entre les boscanes decídues de diferents parts del món — el paisatge vegetal de Cape Cod als Estats Units, el del centre de França i el del S de l’illa de Hokkaidō, al Japó, poden semblar idèntics a qualsevol persona que no estigui versada en botànica—, aquestes semblances no són degudes únicament a les similaritats entre les condicions climàtiques. En efecte, encara que certament hi ha analogies entre els climes de les diferents regions del bioma, també hi ha diferències considerables, i els boscos temperats caducifolis han demostrat ser prou resistents per a mantenir la mateixa estructura general a desgrat d’àmplies variacions pel que fa a la distribució al llarg de l’any de les condicions de temperatura, precipitacions i vent. Tant sobreviuen al Japó i a Corea en ambients que s’acosten als monsònics subtropicals humits, com als hiverns glaçats de l’Escandinàvia meridional, als estius calorosos i secs de l’interior d’Itàlia o al clima oceànic i humit de la zona occidental de Gal·les.
Fugir d’extrems no vol pas dir sense matisos, i al bioma de les boscanes decídues tot és matisat, fonedís, boirós, canviant, talment com una pintura de Turner, una melodia de Debussy o un poema de Rilke, autors nascuts en aquest àmbit i potser per això tan influïts per la seva difuminada manera de ser. Per petits canvis imperceptibles, les boscanes decídues s’adeqüen a les condicions específiques de cada punt de la seva àrea. Si a això s’afegeix una prolongada acció humana als sectors eurasiàtics del bioma i una de més breu, però prou intensa, al sector nord-americà, no ha d’estranyar pas que la seva descripció sigui d’allò més difícil i les generalitzacions sempre compromeses. D’un extrem a l’altre de l’any les regions temperades presenten marcades variacions climàtiques, amb estius relativament càlids seguits de vegades d’hiverns molt freds, però les transicions es fan gairebé sempre de manera gradual, al llarg de primaveres i tardors prou prolongades. Tot i això, el clima del bioma, dominat per les pertorbacions del front polar i els moviments de les borrasques temperades que se’n desprenen, és també d’una irregularitat d’allò més capriciosa, en particular a les façanes marítimes, tant d’un any per l’altre com d’un mes per l’altre, i de vegades fins d’una hora respecte a la següent. Paradoxalment, tanta irregularitat a curt termini dóna com a resultat un dels medis més estables a llarg termini i un dels més favorables a la vida i l’activitat dels humans.
L’estabilitat i la variabilitat
Les condicions ambientals de les boscanes decídues són molt més estables que les dels boscos més meridionals o més septentrionals. Això es pot veure en l’edat i en l’estructura que tenen les boscanes en estat natural. El bosc sol renovar-se gradualment al llarg del temps, a mesura que els arbres es fan vells i es moren deixant clarianes on poden germinar llavors de nous arbres, i d’això en resulta una variada estructura d’edat. Les diferències entre tipus forestals són degudes sobretot a canvis locals de geografia i d’altitud. Els boscos boreals i mediterranis, d’altra banda, són més susceptibles de presentar una estructura en mosaic d’espècies i d’edats, conseqüència de la freqüent acció destructiva de la neu, de les ventades i dels focs, que afecten grans extensions boscoses amb una relativa regularitat.
Però en contrast amb aquesta relativa estabilitat a llarg termini, el bioma de les boscanes decídues presenta unes variacions anuals més grans que la majoria dels biomes que hi confinen. La pèrdua anual de la fulla comporta que les condicions siguin més diferents entre hivern i estiu que no ho són en els boscos on les fulles o les agulles de les coníferes es mantenen tot l’any a l’arbre. L’elevada intensitat lumínica que hi ha durant la primavera, abans que els arbres treguin la fulla, fa possible un creixement sobtat i ufanós de les plantes herbàcies primerenques, que l’ombra profunda de l’estiu ofegaria. Les espectaculars diferències que hi ha en l’hàbitat a l’estiu o a l’hivern estimulen molts ocells a migrar, de manera que es beneficien de les condicions favorables dels boscos temperats caducifolis per a criar a la primavera i a l’estiu, però s’estableixen a les zones meridionals durant l’hivern. A les regions septentrionals, molts cérvols també migren seguint un cicle anual. L’estabilitat a llarg termini compensa, doncs, l’efecte d’unes condicions climàtiques fluctuants.
Això no vol dir que tots els boscos caducifolis temperats siguin iguals. El bioma conté variacions tant a petita com a gran escala, tal com es descriu amb detall més endavant. Els boscos decidus de muntanya es diferencien espectacularment dels de planes i valls, i solen consistir en un terreny boscós més obert, amb un nombre relativament baix d’espècies arbòries, i amb clapes de terreny nu. A les riberes dels rius i a les zones humides també apareixen espècies particulars. Fins i tot a les regions temperades més estables, hi ha catàstrofes ocasionals que mostren els seus efectes en el paisatge forestal, com plagues d’insectes, malures o tempestes. Alguns arbres, com el roure de fulla gran (Quercus petraea), tenen dificultat per a regenerar-se sota roures més vells, a causa dels atacs d’insectes desfoliadors que no donen cap possibilitat als arbres joves per a desenvolupar-se. En aquests boscos hi pot haver, per tant, un cicle regular entre el roure i altres espècies, com el vern (Alnus glutinosa), encara que aquest cicle pugui durar centenars o fins i tot milers d’anys.
Els nivells mitjans de biodiversitat
A part el clima, les condicions del sòl exerceixen una gran influència en la composició florística de les boscanes decídues. En general els sòls de les boscanes decídues, dins d’una gran varietat, coincideixen a compartir algunes característiques generals, principalment la riquesa en nutrients i la capacitat de retenció d’aquests, que els han fet extraordinàriament aptes per a l’agricultura i, per això mateix, han comportat una explotació intensiva per part dels humans d’ençà del Neolític. Els tipus de material parental de cada sòl és el que determina en cada cas les condicions concretes de riquesa en nutrients i formació d’horitzons, com també, indirectament, la diversitat de cada àrea de boscana, ja que els sòls més rics solen suportar una diversitat d’espècies més elevada. D’altra banda, tant la distribució com la composició específica depenen també de la història florística de la regió. La flora de les boscanes decídues de l’Àsia oriental, que va quedar relativament poc afectada per l’última glaciació, és força més diversa (59 gèneres i 876 espècies) que la de l’Àsia occidental i la de l’Amèrica del Nord (40 i 157 respectivament), mentre que la d’Europa és força pobra en comparació amb les altres (22 i 106).
En termes de biodiversitat, els boscos temperats i boreals es troben a mig camí entre la variada superabundància dels boscos tropicals humits i la relativa escassetat d’espècies de la regió boreal. Els grups més diversificats entre les espècies del bosc temperat sovint no es descobreixen amb una observació superficial. Per exemple, entre la virosta o en el si de l’humus dels horitzons superiors del sòl s’hi troba una fauna intersticial d’allò més rica. La fullaraca que hi cau cada any proporciona una font constant d’aliment i és l’hàbitat de milers d’espècies de microorganismes, nematodes, artròpodes terrícoles i fongs. A la superfície es troben altres mostres de diversitat, com entre les plantes inferiors, que inclouen fongs, líquens i briòfits (molses i hepàtiques), sobretot en climes oceànics.
Les plantes i els animals més grans acostumen a ser menys diversos, i alhora més oportunistes, per tal d’acomodar-se a les condicions variants dels boscos temperats. A l’hivern, per exemple, moltes espècies desapareixen totalment, bé hibernant en troncs buits o en caus subterranis, o bé caminant, volant o nedant cap a hàbitats més favorables. Així, a Europa, el teixó (Meles meles) s’introdueix al seu cau familiar i hi dorm durant els mesos d’hivern, mentre que al Canadà i als Estats Units, ocells com el tallarol boscà ratllat (Mniotilta varia) i l’oriol espuri (Icterus spurius) volen cap a les zones meridionals.
La diversitat es presenta també en forma de variacions genètiques dins de les espècies. Així com la variació en els boscos tropicals humits s’expressa en termes de desenvolupament d’espècies diferents, fins al punt de poder-se trobar més de 300 espècies arbòries en una àrea de pocs km2, a la regió temperada, gran part de la variació té característiques intraspecífiques. Un faig (Fagus sylvatica) que creixi a la zona septentrional d’Anglaterra pot ser molt diferent de forma, patrons de creixement i tolerància ambiental de, per exemple, un faig de la mateixa espècie que creixi a les àrees septentrionals de Bulgària. La importància de la localitat d’origen o de procedència d’una espècie només s’ha començat a valorar recentment. Moltes varietats locals es troben actualment en perill a causa de la introducció generalitzada en la pràctica forestal d’un nombre limitat d’espècies i varietats d’arbres arreu del món.
Les quatre estacions
A diferència de la majoria d’àrees estacionals, sobretot de moltes de les dels tròpics, les regions temperades del bioma de les boscanes decídues presenten quatre estacions força diferenciades i contrastos marcats pel que fa a la durada del dia a l’hivern o a l’estiu. El clima és dominat per la circulació ciclonal de l’W que posa en contacte l’aire polar fred i l’aire tropical marítim. Simplificant, s’hi poden distingir quatre grans tipus de situacions meteorològiques: a l’hivern, una situació anticiclònica amb aire polar estratificat que dóna bon temps fred i sec amb boires a les depressions; en qualsevol estació, situacions de pas d’un front fred que normalment porten pluja i, a l’hivern, també neu; situacions de pas de front càlid, que acostumen a portar pluja; i, a l’estiu, invasió d’aire tropical marítim, amb temps càlid i humit i intervals de tempestes de convecció.
A Europa i a l’Amèrica del Nord, sobretot, la primavera sol ser un període inestable amb fluctuacions sobtades de la temperatura, de manera que les plantes i els animals que comencen aviat la seva activitat han d’enfrontar-se a condicions ràpidament canviants. Els estius també són irregulars; en general són el període més sec, però hi ha possibilitat d’aiguats i de tempestes amb llamps i trons, sobretot cap al final de l’estació. La tardor té una durada variable, segons l’any; de vegades els tons tardorals del bosc poden durar setmanes, mentre que altres anys un període de fred i de ventades fortes pot arrencar les fulles dels arbres molt més de pressa. L’hivern també varia, segons l’altitud i segons les fluctuacions anuals. A les regions més elevades, i en els anys més freds, hi pot haver prolongades temporades amb neu; a altituds més baixes, prop de la mar i en anys relativament càlids, l’hivern pot no ser més que un període de cels grisos i pluja però de poc fred.
Els trets climàtics principals
Les boscanes decídues es distribueixen per les àrees del planeta amb un clima temperat i humit, on les precipitacions es reparteixen força uniformement al llarg de tot l’any i la temperatura mitjana del mes més fred es troba entre els 18 i els –5°C, mentre que la del mes més càlid és superior als 10°C. Així, ocupen tres grans extensions a l’hemisferi nord: la zona oriental de l’Amèrica del Nord, bona part d’Europa i l’W d’Àsia. Petits claps aïllats de boscanes decídues, però, apareixen tot al voltant d’aquestes àrees i també en una petita regió de la part meridional de Xile i Argentina. Cada zona concreta té unes condicions climàtiques particulars, tal com mostren els diagrames ombrotèrmics de vuit localitats representatives de les boscanes decídues de diferents parts del món. A cadascun s’indiquen l’altitud, la longitud i la latitud (en negre), la temperatura mitjana (en vermell) i la precipitació mitjana anual (en blau). L’absència d’un període àrid permet qualificar el clima d’humit: la corba de precipitacions es troba sempre per damunt la de temperatures, excepte en el cas de Pequín (Xina), però el període àrid dura molt poc i no és gaire marcat. El caràcter temperat del clima el determinen les oscil·lacions poc importants de la temperatura al llarg de l’any, més acusades a la part asiàtica continental del bioma (Pequín i Seül) i més suaus a l’Amèrica del Nord (Nashville i Boston) i a l’Europa oriental (Praga), i encara més a la part occidental d’aquest darrer continent (Manchester i Estrasburg).
IDEM, a partir de fonts diverses
A grans trets, es pot dir que la major part del bioma presenta un clima temperat i plujós, sense extrems de fred ni de calor i sense pertorbacions catastròfiques, com ara huracans o sequeres greus. El ritme estacional no és determinat pel règim hídric, sinó pel tèrmic i pel fotoperíode. L’estiu, d’uns quatre a sis mesos de durada, té els dies llargs i és força càlid, amb temperatures de 15 a 20°C. L’hivern, d’uns tres o quatre mesos de durada, sense ser extremament rigorós, és més aviat fred i, excepte a les façanes marítimes, les gelades són habituals. La temperatura mitjana del bioma durant el mes més fred de l’any oscil·la entre +1,8 i –3°C, i la del mes més càlid sol estar per sobre de 10°C. De fet, el fred de l’hivern és el factor limitador que imposa als arbres caducifolis un període de repòs durant aquesta estació.
Hi ha pluges al llarg de tot l’any i, encara que la precipitació sol ser superior a l’hivern que a l’estiu, en general no hi ha un període sec marcat. Té lloc en diferents formes, predominantment com a xàfecs o plugims, però també com a boira, boirina, neu, aiguaneu i pedra. Tanmateix, els règims pluviomètrics varien força d’una regió a l’altra del bioma. A l’Amèrica del Nord i a l’Àsia oriental, el clima és més plujós i es manifesta un màxim de pluja estival, sovint associat a grans tempestes i fins i tot a veritables ciclons tropicals, mentre que a Europa, sobretot a la franja submediterrània, el màxim és hivernal, tret de a la façana atlàntica, on les pluges es distribueixen gairebé uniformement al llarg de tot l’any.
Que les pluges siguin suficients no vol dir per força que siguin abundoses, sinó que compensen sobradament l’evapo-transpiració local. Així, si bé les pluviositats de la façana atlàntica europea superen gairebé sempre els 1 000 mm, hi ha un clar gradient descendent en el sentit W-E i, a les àrees més continentals del bioma, on les temperatures hivernals són més baixes i l’hivern més prolongat, les pluges són també més escasses (al voltant de 500 mm, només) però presenten un màxim acusat a l’estiu que compensa l’elevada evapo-transpiració conseqüència de les altes temperatures.
Les variants latitudinals i de continentalitat
Certament hi ha variacions, no per subtils menys importants, pel que fa al clima de les diferents regions de bosc temperat caducifoli. A la majoria de regions de l’Europa central i oriental, a Manxúria i a bona part de l’àmbit nord-americà del bioma, el clima es pot definir com a temperat fred, tot i que a l’Europa més occidental i a una part de les costes atlàntiques dels Estats Units hi hagi una gran influència oceànica que el modera. En aquestes regions, el fred té una gran importància en la regulació del cicle anual i els boscos s’han d’adaptar per a suportar les freqüents glaçades hivernals. A la majoria de regions asiàtiques del bioma, en canvi, les condicions climàtiques solen ser més complexes; el clima és en general temperat càlid, i en alguns llocs tendeix a acostar-se a un règim monsònic. També en les zones meridionals de l’àrea de distribució del bosc temperat caducifoli a l’Amèrica del Nord i a l’Europa occidental i central submediterrània es dóna un clima més temperat, proper al de les regions asiàtiques del bioma.
El que passa és que el règim tèrmic del bioma és afectat per dos gradients: el latitudinal i el de continentalitat. A Europa, per exemple, la influència del corrent del Golf fa que a l’hivern geli rarament a la façana atlàntica, però també fa frescos els estius (menys de 10°C de diferència entre les mitjanes de gener i de juliol). En canvi, a igualtat de latitud, les temperatures hivernals minven i les estivals pugen a mesura que augmenta la distància fins a la mar; al centre d’Europa, la mitjana de les mínimes de gener es manté una mica per sota dels 0°C, mentre que a l’Europa més oriental arriba als –10°C i fins i tot els ultrapassa.
A les illes Britàniques i a la façana atlàntica europea, del N de Portugal al S d’Escandinàvia, les pluges són pràcticament quotidianes (201 dies de pluja anuals de mitjana a Brest, a Bretanya), encara que menys freqüents a l’estiu, i s’acumulen pluviositats que superen els 1 000 mm; les temperatures són menys extremes que en altres regions del bioma, amb mitjanes de gener compreses entre 1 i 9°C i mitjanes de juliol entre 16 i 20°C. A les façanes orientals de l’Amèrica del Nord i d’Àsia les pluges poden ser encara més importants, però ho són també les oscil·lacions tèrmiques entre estiu i hivern. Al Japó, per exemple, els aiguavessos de la mar del Japó reben a l’hivern enormes nevades portades pels vents del NW, generats per l’anticicló siberià, mentre els aiguavessos de l’oceà Pacífic tenen un temps fred però sec; a l’estiu, per contra, les masses d’aire tropical humit del Pacífic que vénen del SE es troben amb les masses d’aire fresc del NE i desfermen, més tardanament que a les terres més meridionals del mateix Japó o de la Xina continental o de Taiwan, les pluges monsòniques; a la tardor fins i tot hi pot arribar algun tifó originat a les latituds tropicals del Pacífic.
Més cap a l’interior dels continents les oscil·lacions tèrmiques s’accentuen encara més. No tant a l’Europa occidental, on encara arriba amb moderació la influència atlàntica, ni a Corea, àmpliament oberta a la influència marítima, però força a l’Europa oriental, la regió nord-americana dels Grans Llacs, la vall del Mississipí, Manxúria o l’interior de la Xina. Les onades de fred no són rares a l’hivern, tant a les regions interiors orientals dels Estats Units a ponent dels Apalatxes, com a Manxúria i el N de Xina, i, sobretot a la regió dels Grans Llacs i a la vall del Mississipí, poden sobrevenir de manera sobtada. Els estius també hi són més calorosos, sobretot a l’interior de l’Amèrica del Nord i de la Xina, amb pluges estivals generalment abundants però que no exclouen la possibilitat d’anys de sequera.
Les alteracions dels processos regulars
Una de les característiques més importants del clima temperat, des del punt de vista de l’ecologia forestal, és la freqüència relativament baixa de catàstrofes meteorològiques. En canvi, a les zones més septentrionals, a la regió boreal, el bosc es troba subjecte a canvis constants a causa de les intenses nevades i els vents que hi sol haver, i els incendis espontanis provocats pels llamps destrueixen de cop grans extensions d’arbres. A les àrees meridionals, a les mediterrànies, les sequeres recurrents també provoquen la mort dels arbres, i els estius secs el foc és un important agent d’alteració.
A moltes d’aquestes regions extremes, climàticament menys estables, l’aspecte general del bosc és variable, però els individus acostumen a ser de la mateixa edat perquè tots els arbres que hi havia abans s’han mort a causa d’un esdeveniment climàtic anterior. Al bosc temperat caducifoli, en canvi, aquesta mena de monocultius naturals són molt menys freqüents. També hi tenen lloc catàstrofes meteorològiques, com ara la gran tempesta que hi va haver el 1986 a Anglaterra i que assolà boscanes senceres, però passen molt menys sovint. Les boscanes, per tant, canvien més per causa de factors com l’envelliment natural, l’atac dels insectes, la caiguda espontània d’arbres, l’acció dels llamps, que per fenòmens meteorològics catastròfics. Els focs, a causa de la humitat, són molt poc freqüents. Els huracans són pràcticament desconeguts, encara que hi pot haver ratxes fortes de vent, sobretot a les àrees costaneres, que poden alterar el paisatge forestal; només les àrees costaneres de les zones nord-americana i asiàtica del bioma reben esporàdicament els efectes de les romanalles d’algun cicló tropical.
Una excepció a aquesta norma general és l’impacte de les crescudes en moltes comunitats de bosc de ribera. A les terrasses inferiors de molts rius hi sol haver inundacions durant l’hivern, i també n’hi pot haver en altres èpoques de l’any, després de pluges intenses o al començament de la primavera en ocasió del desglaç. Les comunitats forestals que hi viuen han evolucionat per adaptar-se a aquestes condicions.
És tanta la regularitat del clima que les irregularitats esporàdiques que malgrat tot es produeixen tenen efectes considerables en les boscanes. Un hivern càlid i humit, per exemple, pot ser causa de flagells i malalties a l’estiu següent; una sequera prolongada pot fer estressar els arbres fins a ferlos susceptibles a les malalties o a les agressions de la contaminació; una glaçada sobtada al final de la primavera pot reduir la productivitat dràsticament. La prolongada sequera estival del 1976 a Alemanya, per exemple, permeté observar per primera vegada a gran escala com una sequera relativa episòdica podia accentuar els efectes de la contaminació sobre la salut dels arbres, causant-los estrès i obrint la porta a efectes ulteriors deguts a la contaminació atmosfèrica.
Actualment hi ha un gran debat sobre si el clima mundial està canviant a causa de la contaminació atmosfèrica, sobretot per la quantitat de gasos que s’alliberen a l’atmosfera i provoquen l’efecte hivernacle. Pel que fa al bioma de les boscanes decídues, tant els canvis observats com les previsions de futur indiquen que el clima de la regió tendeix a esdevenir més inestable. Les inundacions, les sequeres, les tempestes i altres fenòmens extrems o impropis de l’època de l’any porten camí de produir-se més sovint. L’impacte que això pugui tenir en els boscos encara no és clar, atès que, com s’ha dit, el bioma ha evolucionat gràcies al privilegi relatiu de posseir un clima estable; si això canvia és difícil preveure com de resistent pot arribar a ser l’ecosistema enfront d’unes condicions més inestables.
La influència dels humans
Des d’una perspectiva ecològica, doncs, les boscanes decídues són hàbitats diversos i amb marcada estacionalitat, però estables. Tot i això, existeix una força que les ha transformat profundament, i es podria dir que amb més intensitat que cap altre bioma forestal: els humans. Milers d’anys d’activitat dels humans han alterat l’estructura, l’extensió i la composició dels boscos temperats caducifolis fins al punt que, en una part considerable del bioma, fer-se una idea de quin seria l’aspecte del bosc primigeni exigeix un gran treball d’investigació. Els canvis han estat deguts a tales, artigatges, introducció d’espècies animals i vegetals foranes, aprofitaments forestals amb tractament i explotació selectius, caça de mamífers i d’ocells, recol·lecció i cultiu de plantes i, més recentment, repoblament i diverses formes de contaminació derivades de les activitats industrials i de transport.
La destral i la rella
A la Xina i a Europa, les regions del bioma amb una civilització més antiga, l’impacte humà ha estat probablement molt més gran que en altres àrees. A Europa només queda un 0,1% de les boscanes decídues originàries, gairebé totes en indrets inaccessibles. Però potser encara resulta més espectacular el fet que només d’un 1 a un 2% de tot el bosc que hi ha actualment a l’Europa occidental i a Escandinàvia es pot classificar com a primari, és a dir, que s’ha mantingut relativament inalterat durant uns quants segles. La major part de bosc, ben al contrari, no és natural, sinó constituït per extenses plantacions monospecífiques d’arbres d’espècies introduïdes. Aquestes plantacions d’arbres arrenglerats són més aviat un conreu que no pas un bosc i, malgrat els seus avantatges, tenen tan poca relació amb la boscana originària com, per exemple, un camp de blat amb el prat que hagi substituït.
A l’Europa central i oriental queda més bosc natural o seminatural, tot i que els canvis que han acompanyat el col·lapse del bloc soviètic fan preveure que alguns d’aquests boscos estiguin exposats a transformacions dràstiques a curt termini. El futur de les boscanes antigues que es conserven en aquestes regions pot ser crucial, tant pel fet de constituir una reserva d’hàbitats forestals més o menys autòctons amb vista a la repoblació forestal en altres regions, com per ajudar els ecòlegs a entendre millor el funcionament d’uns ecosistemes autòctons que pràcticament han desaparegut en altres parts del continent.
La situació és similar en altres regions. Les boscanes decídues del Japó, Corea i la Xina han estat explotades intensivament si fa no fa durant tant temps com les d’Europa i, per exemple, gairebé tots els boscos coreans actuals han estat replantats després de la pèrdua dels boscos antics. A la Xina, potser la regió del bioma on la desforestació ha assolit el seu grau màxim, només queda un 1% del bosc originari i l’esforç de reforestació ha estat molt inferior al d’Europa o Corea. Els primers pobladors de l’Amèrica del Nord ja alteraren les boscanes decídues d’aquell continent per acció del foc, però foren els primers immigrants europeus els primers que n’artigaren àrees extenses per als seus assentaments i els seus conreus, de manera que també allí moltes de les boscanes decídues que hi queden són de creixement secundari; tot i això, en comparació, l’artificialització ha estat probablement menor que no a les regions temperades de l’Àsia i Europa. En conjunt, potser entre un 1 i un 2% de les boscanes decídues dels Estats Units són primàries o gairebé naturals.
Hi ha hagut altres canvis a conseqüència d’alteracions en la fauna del bosc. La disminució o l’extinció de molts grans depredadors, com llops, óssos i grans felins, significa que desapareix el control natural sobre els herbívors. L’acció de pasturatge de cérvols, ants i cabres té greus efectes sobre el bosc, i en algunes regions, com a Escòcia, grans poblacions introduïdes de cérvols n’impedeixen la regeneració. En altres llocs, els caçadors humans han substituït els depredadors naturals a l’hora de mantenir els grans herbívors en una mena de nivell natural de població, com a l’Escandinàvia meridional i a les regions orientals dels Estats Units.
A gran part d’Europa i de l’E de l’Amèrica del Nord, la contaminació atmosfèrica ha transformat la flora i la micota de les boscanes decídues i, en alguns casos, potser la fauna i tot. La contaminació per diòxid de sofre ha reduït espectacularment la varietat de líquens a totes les regions industrials d’Europa i ha destruït moltes de les espècies d’estructura foliàcia més vistoses, com l’herba freixurera (Lobaria pulmonaria), que a la Gran Bretanya, per exemple, es trobava pertot arreu però ara està confinada en petites àrees d’aire més pur, a les regions costaneres occidentals. Els contaminants atmosfèrics també han destruït algunes espècies de molses, hepàtiques i plantes amb flors, pèrdues que al seu torn afecten molts invertebrats que se n’alimenten; les poblacions del cargol Clausilia bidentata, per exemple, han disminuït a la rodalia de la ciutat anglesa de Southampton perquè els líquens epífits dels quals s’alimenta han desaparegut dels arbres de la zona. La contaminació atmosfèrica també altera probablement la composició d’espècies arbòries d’alguns boscos.
El grau d’artificialització de les boscanes varia, doncs, considerablement d’un punt a l’altre del bioma. Actualment, algunes regions de l’Europa occidental (Escòcia, Irlanda i Dinamarca) gairebé només tenen boscos artificials. Altres regions, com grans extensions de l’Amèrica del Nord i d’Àsia, posseeixen primordialment boscanes naturals secundàries. Un tercer grup de països tenen boscanes que han estat explotades intensivament durant molts segles o fins i tot mil·lennis, però que encara conserven una composició florística que s’acosta a la natural; en són exemples bona part de França, Itàlia i, a l’Àsia oriental, el Japó. En general, a tot el bioma, la tendència en matèria d’aprofitament forestal representa alterar els boscos naturals i gestionar-los molt estrictament amb criteris de maximització de la producció de fusta, però hi ha signes que això comença a canviar.
El bosc generós i el bosc tenebrós
Els humans han alterat certament les boscanes, però també és veritat que les boscanes han afectat profundament la major part de societats humanes del bioma. Des de l’inici del poblament humà, les boscanes han modelat les comunitats que les explotaven o que hi vivien, els han proporcionat menjar, medicines i primeres matèries, han estat un espai de lleure i han constituït el marc de mites, llegendes, rondalles i religions que encara avui condicionen la vida diària dels pobles que viuen al bioma. Al llarg de la història, de fet, la boscana ha tingut un conjunt de papers de vegades aparentment contradictoris; proveïdora i protectora per una banda, també representava per una altra l’amenaça de l’inconegut i s’hi podien amagar mil perills.
En el seu paper de gran proveïdora, en algunes regions d’Europa la boscana era un veritable ‘recer del pobre’. Els humans de les comunitats caçadores i recol·lectores i, més tard, els de les agràries acudien al bosc gairebé com avui es va als grans centres comercials (amb l’avantatge que era de franc), amb la seguretat de poder-hi trobar i arreplegar tots els materials que els calien per a viure. El bosc proporcionava caça, fruits, bolets i arrels, i els seus rius i torrents eren rics en peix i crancs. Els materials de construcció i el combustible provenien dels arbres; el tractament d’alguns arbres en perxades per a obtenir estaques per fer tanques o eines ja era conegut fa milers d’anys i, regularment, se’n treia llenya i carbonet. Les herbes proporcionaven medicines, tints, perfums i condiments per al menjar, a més d’una varietat de substàncies químiques utilitzades com a excitants com ara l’alcohol, els bolets al·lucinògens o productes per a fumar. Algunes de les medicines més comunes d’avui provenen de plantes de bosc, com la digitalina, l’estimulant cardíac que originàriament s’extreia de la didalera purpúria (Digitalis purpurea), utilitzada durant molt de temps com a remei popular contra les afeccions del cor. Tant les fulles com la saba dels bedolls (Betula), dels quals, per fermentació, es pot obtenir el vi de bedoll, tenen propietats diürètiques. D’altra banda, aquests arbres estan associats amb el reig bord o reig foll (Amanita muscaria), que d’Escandinàvia als Pirineus i als Urals —i més enllà i tot— es menjava pels seus efectes al·lucinògens. La importància de les boscanes com a espai de lleure tampoc no s’hauria de subestimar, sobretot en el passat, entre els rics i poderosos. A Europa, moltes de les grans àrees forestals que s’han conservat fins al present ho han estat durant molts segles com a reserves de caça. L’enfrontament entre els rics, que volien conservar el bosc per al seu propi gaudi, i els pobres, que volien accedir als seus beneficis i avantatges, també ve de segles enrere.
Les boscanes, tanmateix, tenien també el seu costat tenebrós, d’amagatall de perills, tant reals com imaginaris. Podien ser plenes de bandolers, d’animals ferotges i, segons la imaginació popular, d’un exèrcit d’éssers malèfics com bruixes, follets, gegants i fantasmes. La rondalla germànica de “la caputxeta vermella” explica que aquesta té problemes perquè desobeeix el consell que li donen de no romancejar al bosc. Finalment, també han emparat els fonaments de la religiositat i del misticisme dels pobles i les cultures del bioma, i hi han tingut una importància molt més gran del que es pot imaginar avui dia.
Pràcticament totes les civilitzacions antigues han tingut mites referents a algun ‘gran arbre’ considerat l’origen de la vida o el suport de l’univers, la identitat del qual ha estat variable segons les cultures. En el bioma de les boscanes decídues ha estat representat sovint per un fruiter. Segons els celtes, l’arbre de la immortalitat era la pomera; en alguns cultes xinesos era representat pel presseguer; en la mitologia noruega era el freixe anomenat Yggdrasil; al Japó de vegades era el taronger i de vegades es repartia entre tres arbres: el presseguer, la prunera i el pi. El roure era fonamental en la mitologia germànica.
Les primeres esglésies cristianes d’Europa sovint transformaven directament antics llocs de culte, molts d’ells amb un arbre sagrat o dins un bosc sagrat, en esglésies o cementiris. A l’Orient, tant el budisme com el sintoisme tenen vincles estrets amb arbres i boscos, i Buda havia tingut la seva primera revelació sota el “pippala” o “asvattha” (Ficus religiosa) de Buddh Gayā, que encara avui es conserva i és objecte de veneració. Molts mites i pràctiques espirituals tradicionals dels primers pobladors de l’Amèrica del Nord estan relacionats amb els boscos. Indirectament, això ha contribuït a mantenir un mínim de conservació de les boscanes en regions on els arbres autòctons han estat molt destruïts. Avui dia, els arbres més vells que sobreviuen a molts països de tot el món són associats específicament a santuaris religiosos, temples i esglésies, des dels arbres que envolten els temples sintoistes del Japó fins als teixos europeus (Taxus baccata) dels cementiris britànics. A Corea del Sud, gairebé un terç de la superfície forestal és destinada a santuaris familiars o a llocs d’enterrament.
El present i el futur
El creixement demogràfic, la intensificació agrícola i, en moltes regions d’Europa i Amèrica del Nord, la revolució industrial dels segles XVIII i XIX, han representat la quasi desaparició de les boscanes, però la bondat del clima, la productivitat dels sòls i les transformacions sòcio-econòmiques dels darrers segles, entre altres factors, han afavorit el ràpid desenvolupament sòcio-econòmic dels països d’aquest bioma, sobretot a partir de la revolució industrial.
Al llarg del segle XX l’actitud envers les boscanes decídues subsistents ha anat passant per una sèrie de canvis força espectaculars. Durant les primeres set o vuit dècades, l’explotació forestal anà limitant els seus objectius fins a concentrar-se sobretot en la producció de fusta i de fibra. Els aprofitaments forestals més antics, com per exemple la producció de farratge, pastures, la recol·lecció de bolets i fruits i indústries locals com el carboneig o les derivades de perxes i rodells, foren desbancats sovint per l’explotació intensiva d’arbres per fer fusta. Durant aquests últims anys la tendència ha tornat a canviar. Algunes de les antigues pràctiques forestals han decaigut o fins i tot han desaparegut, però l’ús del bosc com a espai de lleure ha augmentat i s’ha popularitzat espectacularment. Per a moltes persones d’aquest bioma, actualment la funció principal dels boscos és ser un lloc d’entreteniment, per caminar, anar amb bicicleta de muntanya, observar ocells, fer-hi fontades, collir-hi fruits i bolets i caçar o pescar. Tot plegat ha afectat profundament l’actitud respecte a l’explotació, la propietat i els drets sobre el bosc.
La passejada a peu és segurament l’activitat de lleure més comuna a les boscanes. Els caps de setmana i les vacances, milers de persones d’arreu de l’Amèrica del Nord, Europa i l’Àsia nord-oriental transiten per antics camins de muntanya o viaranys marcats oberts amb aquest propòsit. A les motxilles hi tenen menjar i beure per a un dia d’excursió: pa, vi i formatge a França, entrepans i termos de cafè als Estats Units, i boles d’arròs embolicades amb algues i te verd fred al Japó. Les seves preferències són molt diferents de les d’un tractant de fusta; als excursionistes els agrada la varietat, la quietud, la solitud i el fet de fruir de la bellesa del bosc en el seu estat natural. Una cosa semblant els passa a la gent que va amb bicicleta o a cavall i a aquells qui van al bosc per caçar animals. Aquesta demanda ha tornat a alterar les prioritats en explotació forestal.
Si hom especula sobre el futur, es pot donar gairebé per segur que els boscos caducifolis de la regió temperada tornaran a canviar. Tot i que la fusta i la fibra continuaran essent importants, també es van reconeixent de mica en mica altres beneficis i avantatges que proporcionen els boscos: l’interès ambiental, la riquesa de la fauna, el fet de ser un centre d’activitats de lleure i el mateix paper estètic, cultural i espiritual que el bosc posseeix. Des de la Cimera de la Terra del 1992, aquestes necessitats s’han convertit en una prioritat per als governs, les autoritats locals i els propietaris forestals. En el futur, és probable que els canvis en l’aprofitament del bosc es reflecteixin en un respecte més gran per la fauna dintre els boscos explotats. Cada vegada hi ha més àrees que són declarades reserves naturals, i es comença a intentar connectar-les formant xarxes coherents a través dels diferents països i regions. Els governs, encara que a poc a poc, miren de resoldre els problemes de la contaminació. La reducció d’emissions de diòxid de sofre, per exemple, fa que els líquens comencin a recolonitzar algunes àrees que havien abandonat. L’explotació forestal està passant de tenir un objectiu a tenir-ne molts una altra vegada, encara que siguin diferents que en el passat.
El bioma en conjunt, però, el més radicalment transformat per l’acció dels humans, ja fa temps que no es limita a les escasses boscanes supervivents. El bioma són també les ciutats, els camps, les indústries, els espais per al lleure, i s’enfronta, en el traspàs del segle i del mil·lenni, a les més greus malures de la civilització dominant en el món d’avui. El “mal du siècle” d’aquest temps és, sobretot, la creixent presa de consciència del mal ús fet dels recursos de la biosfera i, en particular, dels del bioma on viu la fracció de la humanitat amb més capacitat de control dels fluxos d’informació que avui governen el comportament dels humans. És l’angoixa de la contradicció entre la urgència d’actuar i la incapacitat de la lògica del sistema econòmic d’acceptar limitacions al creixement.