Pel maig, l’aigua de la vall inundava els camins. Arreu on ella posava el peu, trepitjava verdor. Els dolls rajaven una mica pertot. Sovint li calia apartar amb la mà les branques que maldaven per entrar al carro de bous en què viatjava. El nas se li omplia de la flaire de les fulles d’artemísia aixafades per les rodes del carruatge. L’encís del camp li envaïa el cor.
Ella era una dama de companyia al servei de l’emperadriu Sadako, a la darreria del segle X. Es deia Sei Shōnagon (966-1013) i en l’obra “Makura no sōshi” (‘Notes de capçalera’), versificada en waka (versos de 31 síl·labes), fa un delicat repàs de les seves impressions sobre la vida a la cort en aquell temps. Un repàs costumista i, alhora, una preciosa crònica del paisatge nipó de l’època, a l’illa de Honshū.
Sei Shōnagon acostumava a sortir al camp amb les altres dames de la cort. S’extasiava amb el paisatge, tot escoltant el cant del cucut. El cucut era un ocell molt popular aleshores i es considerava refinat anar a sentir-lo cantar. Per això sovint se’l citava en els versos waka. N’hi havia tants, de cucuts, en els boscos de la rodalia de palau, que el seu cant, per més delitós que fos, podia arribar a ser molest. Al llarg del camí florien les saxífra- gues, i el paisatge esclatava d’ufana. La capital imperial, Kyōto, gaudia d’un paisatge idíl·lic que avui costa d’imaginar.
En un dels capítols de “Makura no sōshi”, Sei Shōnagon passa revista a la flora arbòria local. Hi esmenta fins a una vintena d’espècies diferents. Parla de l’arbre de katsura (Cercidiphyllum japonicum), del “goyō-no-matsu” (Pinus parviflora), que és un espècie de pi, del caqui (Diospyros kaki), difós després arreu del món temperat, del “tachibana”, que és un taronger silvestre (Citrus tachibana), de la fotínia o “sobanoki” (Photinia glabra), del “mayumi” o evònim (Euonymus sieboldiana), del “sakaki” o arbre sagrat del Shinto (Cleyera japonica), del famosíssim “kusunoki” o camforer (Cinnamomum camphora), de diverses menes de xiprer, com el “hinoki” (Chamaecyparis obtusa) o l’“asuwahinoki” o hiba (Thujopsis dolabrata), dels aurons en general (Acer), de la “nezumimochinoki” o troana (Ligustrum japonicum) i de l’“ouchi” o mèlia (Melia azedarach), també presents avui dia als jardins temperats d’arreu, d’una pomera silvestre anomenada “yamanasi” (Malus tshonoskii), del “shii” o castanyer shii (Castanopsis cuspidata) i dels roures “sirakasi” i “kashiwagi” o dàimio (Quercus myrsinaefolia, Q. dentata), del “yuzuriha” (Daphniphyllum macropodum), que és una euforbiàcia, i fins de la palmera “syuro” (Trachycarpus fortunei). Arriba a referir-se a una subspècie particular de vesc que parasita algun d’aquests arbres, el “yadorigi” (Viscum album coloratum).
Molts d’aquests arbres, sobretot els caducifolis de fulla plana, atreien l’atenció de Sei Shōnagon, segurament a causa del seu bell port i del seu preciós fullatge, rogenc a la tardor. També, ben segur, pels usos que se’n feia o per les persones estimades que li devien evocar, ja que molts cognoms japonesos corresponen, de fet, a denominacions populars de plantes. I si els arbres eren objecte d’un capítol específic, els arbustos i les herbes de floració espectacular també tenien el seu. Així, parla de les pruneres silvestres anomenades “ume” i “sakura” (Prunus mume, P. jamasakura), del vistent “fuji” (Wisteria floribunda), de l’“unohana” (Deutzia crenata), del “nasi” o perera japonesa (Pyrus serotina), de la paulònia o “kiri” (Paulownia tomentosa), etc.
Aquell era un altre Japó, un país eminentment forestat. Segons altres relats literaris, els boscos d’aleshores doblaven en superfície els actuals. El “Konjaku monogatari” (‘Contes d’ahir i d’avui’), recull de narracions budistes aparegudes a la segona meitat del segle XII, explica que a Aomi hi havia uns roures enormes que ombrejaven tot Tanba i, a hora baixa, cobrien fins a Ise, ciutats separades 10 km una de l’altra... Igualment, l’existència d’arbres gegantins és descrita a “Kojiki” (‘Cròniques de l’antigor’), uns relats del segle VIII. Es tracta de llegendes, és clar, però aquestes referències a arbres gegants també apareixen en les cròniques de fets reals. A “Sarashina nikki” (‘Diari de Sarashina’), dietari femení de principi del segle XI, es diu que en el camí de Kyōto, a la mar de l’E, a través de les muntanyes de la regió d’Ashikara, es podia caminar durant cinc dies sota els arbres sense veure a penes la llum del sol, i a “Kagerō nikki” (‘Diari d’una libèl·lula’), un altre dietari femení, aquest del principi del segle X, es descriuen nobles residències campestres on “hi ha boscos d’una frondositat extraordinària” o bé on “la frondositat dels arbres penetra fins al cor”.
Altrament, hi ha el tema dels jardins a les mansions senyorials. Les famílies nobles idealitzaven el bon gust i el refinament en la bellesa que mostraven les plantes en florir a la primavera i en el color rogenc del fullatge autumnal, cosa que els incitava a crear-se el seu petit univers privat. A “Genji monogatari” (‘Contes de Genji’), novel·la llarga escrita al principi del segle XI, es descriu un jardí on les diferents espècies estaven talment disposades que les seves quatre parts sempre oferien l’aspecte de les quatre estacions. Aquesta mena de dèria féu que es plantessin molts arbres als jardins de les grans mansions i, com a conseqüència, s’anaren introduint molts elements de la natura en la vida de les ciutats.
Tot plegat, una lliçó de sensibilitat i finor d’esperit. La mateixa delicadesa de Sei Shōnagon quan equiparava els encesos boscos tardorals a una ‘blonda de fulles vermelles’. I és que, en el “Makura no sōshi”, els arbres ajuden a veure el bosc…