El poblament humà de les boscanes decídues

L’origen i la diversitat del poblament

Els primers humans moderns que arribaren a les boscanes decídues dels diferents continents ho feren per camins molt diversos i en moments no del tot coincidents. Pel pes de les boscanes decídues a Europa, el poblament humà del continent europeu es tracta en el present volum amb un cert detall, mentre que el poblament i les relacions genètiques entre les diferents poblacions actuals dels continents asiàtic i nord-americà només s’apunten (són considerats amb més deteniment als volums 6 i 8, respectivament).

El poblament de les boscanes europees

Les boscanes europees coneixen l’existència dels humans des de fa molt temps, ja que la instal·lació de l’espècie humana en aquest bioma és molt antiga.

Els primers pobladors paleolítics

Fa uns 35 000 anys, a l’inici del Paleolític Superior, sota els efectes de la darrera glaciació quaternària (vegeu també vol. 1, pàg. 285), els humans anatòmicament moderns devien entrar al continent europeu provinents del Pròxim Orient. Les restes arqueològiques mostren una clara substitució de les tècniques dels darrers neandertals (indústries mosterianes, pertanyents al Paleolític Mitjà) per les tècniques dels primers humans moderns (indústries aurinyacianes, pertanyents al Paleolític Superior). Fet i fet, la substitució de les unes per les altres es produí en un temps relativament curt, segons posen de manifest la majoria dels jaciments on s’encavallen les indústries respectives i, de moment, no s’han trobat testimonis que hi hagués hagut mestissatge entre ambdues poblacions (vegeu també vol. 1, pàg. 280-283). El pic de la glaciació, fa uns 18 000 anys, aïllà diferents nuclis de població que mantingueren característiques peculiars fins a l’entrada del Neolític, i amb ell, de l’agricultura. Entre la reculada del glaç i l’arribada d’una economia agrícola (fa entre 10 000 i 5 000 anys, amb importants diferències segons les regions) hi hagué a Europa un període de transició, el Mesolític, durant el qual els grups humans s’anaren aclimatant a les condicions meteorològiques canviants i als nous tipus de vegetació i fauna. Un període durant el qual els grups de caçadors i recol·lectors d’Europa depenien cada cop menys de la cacera i més de la recol·lecció i explotaven tant els recursos del bosc com els de les aigües.

L’onada neolítica

Sembla que la probable segona gran onada d’humans moderns que entrà a Europa anà associada a la difusió de les innovacions culturals neolítiques des del nucli de neolitització del Creixent Fèrtil. Com que el desenvolupament de les primitives tècniques agrícoles comportà un increment demogràfic notable en aquesta regió, s’hi originà una onada expansiva que, a un ritme mitjà d’1 km/any, travessà Anatòlia i arribà a Tràcia, Tessàlia i Macedònia, cap al 7000 aC. Els primers agricultors europeus probablement no coneixien l’ús de la ceràmica ni altres innovacions associades a les primeres activitats agrícoles del Creixent Fèrtil on, de fet, tampoc no hi ha constància de terrissa durant tot el primer mil·lenni del Neolític. La producció agrícola s’estengué gradualment cap al centre i el NW d’Europa; primer pels Balcans (cultura de Karanovo, Star^cevo, Cri¸s o Körös) entre el 6500 i el 5000 aC; més tard, per les costes mediterrànies i la vall del Danubi. A mesura que els agricultors ocupaven noves terres, els caçadors i recol·lectors eren desplaçats cap a zones de muntanya, més pobres i amb menys possibilitats de ser destinades a conreus, o bé s’integraven amb els nouvinguts. La lentitud de l’expansió és, en part, un indicador de les dificultats que comportava adaptar cultius i tècniques que s’havien originat en les condicions climàtiques del Creixent Fèrtil, d’estius llargs i calorosos, a les condicions climàtiques pròpies del centre i l’occident d’Europa, més fresques i humides com més avançava l’expansió. A les àrees temperades de l’Europa central, els primers camperols, portadors de l’anomenada cultura danubiana, practicaven una agricultura itinerant d’eixarcolat i, quan la terra s’exhauria o s’infestava de males herbes, es traslladaven. Cap a l’any 4000 aC ja havien començat a conrear els sòls dels “loess” de l’Europa central, a les àrees dels interfluvis entre el Rin i el Danubi i entre el Vístula i el Dnièster, de bon treballar.

L’arribada dels indoeuropeus

La tercera entrada demogràfica significativa al continent europeu tingué lloc entre el 4400 i el 2800 aC. Durant aquest període de gairebé dos mil·lennis, per la banda central i occidental d’Europa es difonia la cultura dels vasos campaniformes, que anava associada a la metal·lúrgia del coure, als enterraments en sepulcres individuals i a l’ús de l’arc, però sobretot a un fenomen de molta més transcendència: la difusió de les llengües indoeuropees. Encara que algunes hipòtesis recents consideren que els primers agricultors europeus neolítics eren els portadors de llengües del grup indoeuropeu, sembla clar que fou en aquest període més tardà que algunes poblacions procedents de les estepes de l’Europa sud-oriental i parlants de llengües d’aquest grup es dirigiren cap a l’W i imposaren la seva cultura i les seves llengües per tot el continent, excepte en algunes regions extremes com el N d’Escandinàvia o la regió al voltant de l’extrem occidental dels Pirineus, en la qual es mantingué, i és viva encara avui, la llengua que ja s’hi parlava: el basc.

Entre la primera onada d’expansió neolítica i aquesta dels pobles indoeuropeus, a Europa s’havien desenvolupat cultures força florents ja basades en la metal·lúrgia. Entre el 4000 i el 3000 aC havia començat l’explotació de mines de coure als Balcans, però com que no s’abandonà l’ús d’eines de pedra, aquest període és anomenat pels arqueòlegs Calcolític (o també Eneolític), és a dir, del coure i la pedra. La roda, inicialment emprada només per a modelar la terrissa, fou adaptada, poc abans del 3000 aC, al moviment de vehicles arrossegats per animals domèstics, en particular cavalls, que sembla que tingueren un paper molt important en l’expansió dels pobles indoeuropeus (vegeu també vol. 4, pàg. 383-384). Fou també durant aquest període que, a la banda més occidental d’Europa, es construïren els primers monuments megalítics, mentre al SW de la Península Ibèrica es desenvolupà també la metal·lúrgia del coure (desenvolupament que sembla independent del balcànic) i, des de la costa meridional, començà un comerç marítim amb l’Àfrica septentrional, que fins aleshores havia estat molt escàs. També s’inicià l’ús de l’arada i el conreu de cereals (sègol i civada), més adients que el blat i l’ordi per a les condicions climàtiques de les regions europees més septentrionals. Aquests vegetals, originaris del Creixent Fèrtil, no es desenvolupaven bé, o de cap manera, en latituds massa boreals, mentre que el sègol i la civada resistien millor els sòls pobres, les baixes temperatures i les humitats més elevades. L’afirmació del filòsof i naturalista grec Teofrast (372-288 aC), segons la qual el blat que es plantava en un terreny pobre es transformava en sègol, reflecteix el fet que en realitat es plantava una barreja de blat i sègol i, si les condicions no eren prou favorables, només germinaven els grans de sègol.

Més tard, cap al 3000 aC, començà a Grècia i a Creta l’edat del bronze, i 1 000 anys més tard arribà a l’Europa central, des d’on s’expandí cap a l’occidental, encara que a les costes mediterrànies hi arribà abans. Dugué associada la cultura dels camps d’urnes, així anomenada per les urnes que s’empraven per a guardar les cendres dels difunts. Durant l’edat del bronze ja s’havia assolit un desenvolupament social i cultural força elevat a les ribes de l’Egea: en aquest període aparegué la cultura minoica de Creta i s’arribà al punt culminant del poder de Troia. L’arribada dels indoeuropeus, coincidint amb la davallada d’aquestes civilitzacions, comportà un nou mestissatge i l’entrada d’unes llengües que s’escamparen per tot el continent.

De la metal·lúrgia del ferro a l’actualitat

Entre el 2000 i el 1500 aC, primer a Anatòlia i a continuació al SE d’Europa, s’inicià la difusió de la metal·lúrgia del ferro, el metall que més èxit ha tingut en la història per la seva duresa i perquè oferia la possibilitat de ser esmolat. La seva difusió a gran escala, que sembla que es produí a partir del 1400 aC, comportà el desenvolupament d’eines més eficaces, com la rella de ferro, que permeté l’expansió de les àrees adaptades a la producció agrària i, paral·lelament, un augment de la població. Cap al 500 aC, l’ús del ferro s’havia generalitzat pràcticament a tots els poblats europeus, encara que el coure romania en ús per a fer algunes joies, i el bronze per a alguns atuells domèstics i peces decoratives. La majoria d’eines, i també d’armes, ja eren fetes de ferro; fou el ferro el que permeté la difusió demogràfica i cultural dels celtes, els seus difusors per Europa central i occidental durant el I mil·lenni aC. L’eficàcia dels nous instruments de ferro fou tan gran que s’ha calculat que, cap a l’any 500 aC, la meitat de la superfície boscada del que avui és Anglaterra havia desaparegut sota l’empenta de l’arada. Malgrat tot, en aquesta primera etapa, durant la qual les comunitats es traslladaven, la regeneració del bosc era ràpida i es produïa sense destorbs, de manera que, en conjunt, la superfície de les àrees boscoses no declinà dràsticament.

La millora de les capacitats de producció agrícola i els avenços tecnològics paral·lels comportaren una creixent especialització i estratificació de la societat. Els excedents d’aliment eren aprofitats per una creixent classe dirigent, tant en l’àmbit polític com en el religiós. La redistribució dels aliments requeria uns mecanismes de control extensius per al transport, l’emmagatzemament i la redistribució, que generaren unes poderoses institucions centralitzades al si de la societat. A mesura que aquests processos es desenvolupaven, s’elevà la posició de les elits, que començaren a tenir més poder, i per tant a exercir més control, i imposaren una disciplina més gran a través de treballs i serveis forçats. Unes societats que havien estat clarament igualitàries quedaren reemplaçades per unes altres caracteritzades per l’estratificació en classes i per enormes diferències de riquesa. Aquest patró emergent d’establiment comunitari organitzat representà un esbós de futures civilitzacions. El poder de les elits tingué un impacte particularment decisiu sobre el sistema d’ús de la terra.

Tot i que posteriorment encara hi hagué moviments de població a Europa, es pot dir que són els anteriors al començament de l’era cristiana els que deixaren quasi establert el mosaic de poblacions que encara avui ocupen la major part del continent europeu. Si més no, semblen ser els que marquen més significativament els mapes de distribució de gens i, en bona part, de famílies lingüístiques de gairebé tot Europa. Pel que fa a les llengües, actualment es parlen a quasi tot el continent llengües de la família indoeuropea, que segurament entraren amb el cavall i la roda. De les llengües més antigues només s’han conservat el basc a Euskadi, d’afinitats indeterminades, i diferents llengües de les famílies caucàsica i kartveliana al Caucas. A Hongria i en algunes regions dels països fronterers on viuen minories hongareses, i en algunes parts d’Escandinàvia i de Rússia han perviscut fins avui llengües de la família uralo-iukaguir (vegeu també vol. 9, pàg. 81 i 262-265). A Turquia, en algunes regions frontereres de Grècia i Bulgària i en diferents punts de la Rússia europea es parlen, des d’èpoques més recents, el turc i altres llengües altaiques.

Llengües indoeuropees

Historiska museet, Estocolm / E.T. Archive

El grup de llengües de la família indoeuropea és el que cobreix una extensió geogràfica més gran i té un major nombre de parlants. Actualment sembla confirmat que el seu origen se situa en algun lloc de la zona que s'estén entre la riba meridional de la mar Negra, la península dels Balcans al S, l'antiga Anatòlia a l'E i la regi´`o de les muntanyes del Caucas al N. L'anàlisi del possible proto-llenguatge indoruropeu, reconstruït amb criteris fonològics a partir de la comparació entre les llengües indoeuropees conegudes, i dels termes existents per a designar determinats tipus de vegetació, paisatges, cultius i estris, podria donar suport a aquesta proposta de localització del bressol de les llengües indoeuropees, però no hi ha cap resta arqueològica que ho corrobori. El moment a partir del qual es començaren a fragmentar i diversificar els diferents dialectes també és incert i hi ha diferents opinions i teories sobre aquesta qüestió: sembla que l'expansió de la comunitat inicial de parlants ja podria haver començat cap al 6500 aC, moment en què s'iniciaren les migracions i la difusió de l'agricultura. Les migracions seguiren diferents direccions: cap a l'W per l'Anatòlia i Grècia i cap a l'E fins l'Iran, l'Índia i l'Àsia central. La majoria de les llengües occidentals procedirien d'una branca oriental, influïda pel contacte amb les llengües semítiques de Mesopotàmia i les kartvelianes del Caucas, que rodejà la mar Càspia i es dirigí posteriorment cap a l'W. Semgla que els grups humans d'emigrants que ocuparen l'Anatòlia foren els fundadors de l'imperi hitita i la seva llengua és considerada per molts una de les primeres llengües indoeuropees que es posaren per escrit. La tokhària, descoberta al principi del segle CC, és una altra de les famílies de llengües indoeuropees que es diversificaren molt prematurament i sembla que hi ha indicis que els tokharis difongueren per l'Àsia central els dialectes dels quals provenen les llengües europees històriques de què hi ha testimonis literaris. La branca indoirànica no és present en aquest àmbit.

El poblament de les boscanes asiàtiques i nord-americanes

Encara que la història del poblament de la regió oriental i septentrional del continent asiàtic es tracta, tal com s’ha dit, en el volum 6, convé explicar aquí que els pobladors de les boscanes decídues asiàtiques actuals es reparteixen principalment en tres ètnies diferenciades: xinesos septentrionals, coreans i japonesos. Els manxús i altres pobles tungusos de feble demografia viuen a la part septentrional continental del bioma, mentre que la colonització russa ha portat a l’extrem orient rus poblacions d’origen eslau, majoritàriament russes i ucraïnianes (com també un cert nombre de jueus russificats a l’“oblast” autònoma dels hebreus, creada el 1934). A l’illa japonesa septentrional de Hokkaidō hi viuen els ainus, però molt pocs viuen a l’extrem meridional de l’illa, que és on es localitza el bioma de les boscanes decídues. Les diferències genètiques entre la majoria d’aquestes poblacions són molt escasses. Hi ha més diferències entre els xinesos del N i els del S que entre els primers i els coreans i japonesos, i les d’aquests darrers amb els ainus tampoc no són gaire remarcables. El grau de diferència genètica és més gran entre xinesos del N, coreans i japonesos, per una banda, i manxús i altres tungusos, per una altra.

Pel que fa al poblament de l’Amèrica del Nord en general (tractat al volum 8) i de les boscanes en par-ticular, cal remarcar que fins al segle XVI tota la població de l’àmbit americà de les boscanes decídues era ameríndia. Pertanyien a grups de parla molt diversa, fonamentalment algonquina i iroquesa, amb alguns pobles de parla penútia i caddo a la part meridional de l’àmbit i sioux a l’occidental. Del segle XVI ençà, l’aportació d’immigrants europeus —i, a partir del XVII, també d’africans— ha capgirat completament les condicions demogràfiques i la vida dels pobladors d’aquestes terres americanes. Actualment, són majoritaris els pobladors d’origen europeu, seguits pels d’origen africà, que poden predominar localment, sobretot al S de l’àmbit. De fet, la població és molt barrejada (el “melting-pot” nord-americà), encara que no s’acaben de superar les barreres socials entre alguns grups, sobretot a les àrees rurals i urbanes més pobres. La immigració més recent prové principalment de països asiàtics i llatinoamericans, aquesta darrera sovint molt mestissada.

Els pobladors de les boscanes europees

Si es considera només l’espai europeu del bioma de les boscanes decídues, ja des del segle II aC es poden diferenciar la majoria dels grups lingüístico-culturals que perviuen avui; per una banda els bascos, que s’haurien mantingut al marge del procés de neolitització (vegeu també vol. 5, pàg. 188-189), i per una altra els diferents grups indoeuropeus: cèltics, germànics (inclosos els escandinaus), eslaus i bàltics. Els romans, amb les seves conques-tes a les Gàl·lies i a l’Europa central, portaren la cultura llatina, també indoeuropea, a una franja considerable d’aquell àmbit, i a l’edat mitjana hi irromperen també hongaresos, gitanos i turcs. Més fugaçment, els tàtars arribaren fins i tot a les portes d’Alemanya i Àustria el 1241. En qualsevol cas, a desgrat de la considerable varietat lingüística, la població europea és força homogènia genèticament i les diferències es manifesten més aviat en forma de gradients.

Homogeneïtat genètica de la població europea

Mapes de gradients de freqüències d'al·lels a Europa.

IDEM, a partir de Cavalli-Sforza, Menozzi & Piazza, 1994

Un mètode matemàtic anomenat anàlisi de components principals mostra que la distribució dels al·lels a Europa no és pas homogènia sinó que presenta uns gradients de freqüències que es poden representar sobre un mapa del continent amb una gradació de colors. Un primer gradient (a l'esquerra), de S a N, reflecteix l’expansió del Neolític, arribat des del Pròxim Orient. Un segon gradient (al mig), de NE a SW, amb una diferenciació extrema entre Lapònia i la Península Ibèrica, podria reflectir una adaptació genètica al clima, bé que sembla més probable que correspongui a una o diverses migracions de poblacions mongoloides de parla uràlica procedents del NW d’Àsia. Un tercer gradient (a la dreta) és més o menys concèntric al voltant d’un punt situat al N de la mar Negra. Segurament correspon a la difusió dels pastors nòmades de llengua indoeuropea a partir de les estepes euroasiàtiques entre 6 000 i 4 500 anys enrere. És cert que sota l’imperi Romà no faltaren els desplaçaments d’una banda a l’altra de l’espai imperial, com també que la caiguda del mateix Imperi sota l’empenta dels bàrbars portà del N cap al S i de l’E cap a l’W alguns contingents de germànics i eslaus. No ho és menys que al segle VIII àrabs i berbers desembarcaren a la Península Ibèrica i a Sicília i arribaren fins al centre de l’antiga Gàl·lia, mentre que els magiars penetraren al cor d’Europa al final del segle IX. Aquests i altres moviments posteriors, però, deixaren escassa empremta en els mapes genètics d’Europa, en els quals, en efecte, es reflecteixen només les migracions més antigues.

Els pobles cèltics

Els celtes, els galli dels romans, es diferenciaren com a conjunt de pobles amb una identitat cultural específica durant el II mil·lenni aC, cap a la fi de l’edat del bronze, segurament a la banda meridional del que avui és Alemanya, a la capçalera del Danubi. Parlaven ja una llengua indoeuropea antecedent dels actuals parlars gaèlics i tingueren un paper destacat en la difusió de la metal·lúrgia del ferro. La cultura dels camps d’urnes ha estat relacionada amb una expansió primerenca dels pobles celtes, encara que podria haver estat protagonitzada per algun altre poble indoeuropeu no pròpiament cèltic. Els celtes, entre els segles V i I aC, havien ocupat tota la Gàl·lia, part de la Península Ibèrica, les illes Britàniques, la vall del Po, la península Balcànica i alguns territoris d’Àsia Menor. El seu nom ha deixat rastres a la toponímia de molts indrets d’Europa: Galícia, a l’extrem nord-occidental de la Península Ibèrica; Galàcia, al centre d’Anatòlia; Gàlata (del nom que donaven els grecs als celtes), un barri d’Istanbul; Galítsia, regió dividida entre Polònia i Ucraïna, etc.

Eren tribus en constant moviment, que sempre cercaven noves terres i que no constituïren mai un estat. En els segles II i I aC la pressió dels romans pel S i dels germànics pel N anà arraconant els que no es romanitzaren a les àrees més extremes de la Península Ibèrica, de la Bretanya i de les illes Britàniques i, finalment, a les parts no romanitzades de l’Europa atlàntica (Escòcia, Irlanda, Gal·les, illa de Man, Cornualla, Bretanya), on s’han conservat les llengües cèltiques que encara es parlen actualment (gal·lès, gaèlic escocès i irlandès, i bretó) o extingides en època relativament recent (com el còrnic, extingit al segle XVIII, i el manx, extingit al segle XX). Irlandesos i escocesos han tingut un important paper en el poblament modern de l’àmbit de les boscanes decídues nord-americanes, on traslladaren les seves concepcions de tractament de l’espai i ús del territori, tan allunyades de les ameríndies.

Els pobles germànics

L’origen dels pobles germànics és també obscur abans dels seus primers contactes amb els romans. Quan aquests es produïren, al segle II aC, els germànics ja havien ocupat, desplaçant els celtes, les planes europees al N del Danubi des de les riberes del Rin fins a les del Vístula; sembla, però, que cal situar l’origen de l’expansió dels pobles germànics a la regió meridional d’Escandinàvia (Suècia meridional i Dinamarca) i a l’Alemanya septentrional (del Harz cap al N) a partir del segle VI aC. Vàndals, gèpids i gots emigraren des del que avui és el S de Suècia i s’establiren a les costes meridionals de la mar Bàltica, entre l’Òder i el Vístula i més a l’E i tot, fins al Pasl¸eka. Altres pobles establerts a Jutlàndia i al que avui és la Baixa Saxònia començaren a empènyer cap al S i l’W els pobles cèltics que habitaven el que a partir de llavors seria conegut com a Germània.

A partir del segle II aC començaren els enfrontaments amb els romans, quan cimbres i teutons envaïren la Gàl·lia meridional i la regió septentrional d’Itàlia, on foren successivament derrotats pel cònsol Gai Mari (el 102 i el 101 aC respectivament). L’expansió de l’imperi Romà fins al Rin i el Danubi deixà dins de les seves fronteres diferents contingents de germànics, i molts altres hi entraren posteriorment de manera pacífica atrets per la superioritat econòmica i militar dels romans. A partir del segle III, els pobles germànics començaren a formar federacions de força creixent i a intentar trencar per la força el limes o frontera fortificada romana. A meitat del segle III, burgundis i alamans ocuparen la vall del Main i la Selva Negra (els Agri Decumanes dels romans) i, juntament amb els francs, realitzaren importants incursions per la part occidental de l’Imperi (fins a Hispània i la regió septentrional d’Itàlia), mentre a l’E els gots obtenien la cessió de la Dàcia transdanubiana. Al final del segle IV, empesos pel moviment dels huns o xiongnu que arribaren a les planes de l’Europa meridional procedents dels confins de la Xina (vegeu també vol. 4, pàg. 385-386), els pobles germànics emprengueren les que serien les seves migracions definitives: les invasions bàrbares que precipitaren la caiguda de l’imperi Romà d’Occident.

En una primera etapa, gots, vàndals, sueus i alamans travessaren el Rin i s’escamparen per les Gàllies, seguits d’un eixam d’altres pobles bàrbars, la majoria germànics, dedicats bàsicament al pillatge. Posteriorment s’assentaren sobre els seus nous territoris i crearen regnes constantment enfrontats entre ells fins que alguns aconseguiren imposar-se. Finalment, convertits al cristianisme, pretengueren reviure l’antic imperi Romà sota noves formes (imperi Carolingi, Sacre Imperi Romano-Germànic). Al llarg de l’edat mitjana i en els segles posteriors, els germànics centreuropeus emprengueren noves migracions, en aquest cas cap a l’E i, segons els llocs i les circumstàncies, expulsaren o assimilaren les poblacions preexistents, generalment eslaves, les sotmeteren o crearen nous assentaments. Les desfetes alemanyes de les dues guerres mundials del segle XX han comportat la desaparició de molts d’aquests antics assentaments i la ‘repatriació’ de molts dels seus habitants supervivents cap a Alemanya. Més tard, contribuïren de manera molt important al poblament de l’Amèrica del Nord.

Els germànics que romangueren a Escandinàvia després de l’època de les grans migracions, s’expandiren cap al N i crearen una civilització guerrera i marinera, la víking o normanda, amb una economia basada en el conreu del sègol, la civada i l’ordi, la cria de bestiar boví, la pesca i, com a mínim des del segle VIII, la pirateria. Els víkings atacaren i saquejaren les costes de l’Europa atlàntica, en particular de les illes Britàniques i el canal de la Mànega, i fins i tot remuntaren rius com el Sena o el Loira buscant botins. Tanmateix, també s’establiren de manera permanent en algunes regions, com Irlanda, Normandia, Anglaterra, o fins i tot les remotes Islàndia i Grenlàndia (vegeu també vol. 9, pàg. 76-77) i sembla que fundaren un efímer assentament al continent americà (Vinland). Deturaren victoriosament la progressió cap al N de l’imperi Carolingi a la frontera del riu Eider, al S de Jutlàndia, mentre des de Suècia emprengueren també l’expansió a través de la mar Bàltica i al llarg dels rius de l’interior de les planes d’Europa oriental, amb l’objectiu de comerciar amb l’imperi Bizantí. Els immigrants escandinaus, anomenats varegs, es barrejaren amb les poblacions eslaves establertes al llarg dels rius del que avui són Bielorússia, Rússia i Ucraïna, i fundaren els primers principats ucraïnesos (la Rus de Kíev) i russos (Novgorod). Entre el segle IX i el X, els escandinaus s’aplegaren en els tres regnes, Suècia, Dinamarca i Noruega, que han perviscut fins al present.

Els pobles eslaus

Els eslaus eren inicialment un conjunt de pobles de llengua indoeuropea establerts, si més no cap als últims segles abans de l’era cristiana, a la regió compresa entre els Càrpats, el Vístula i el Dnièper, a l’E dels germànics. La cacera i la recol·lecció, amb una moderada aportació de la cria de bestiar i, més secundàriament encara, de l’agricultura, eren encara les bases de la seva economia al començament de l’era cristiana. Cap al segle III, coincidint amb els primers moviments dels pobles germànics, començaren la seva expansió cap a l’E i el S, però els pobles bàltics, els finesos i els germànics els la limitaren i els gots, en el seu desplaçament cap al SE, sotmeteren molts dels pobles eslaus. El fet de viure en una regió allunyada de les grans rutes comercials de l’època mantingué els eslaus força aïllats fins que no arribaren els huns, que destruïren l’imperi got i provocaren desplaçaments eslaus cap a la península Balcànica i, més tard, aprofitant-se de les migracions dels pobles germànics cap a l’Europa central, en direcció a les regions situades a l’E de l’Elba, entre la mar Bàltica i el Danubi.

A partir d’aquesta època, però sobretot a partir de l’establiment dels àvars al Danubi mitjà al segle VI, els pobles eslaus es poden considerar dividits en tres grans grups: l’occidental, entre l’Elba i el Vístula; l’oriental, entre el Vístula i el Volga, i el meridional, als Balcans. Els àvars, procedents com els huns de les estepes dels confins de la Xina i introductors a Europa de l’estrep i el sabre, foren derrotats pels bizantins al segle VII i això possibilità la unificació d’una part dels eslaus en un efímer reialme que abastava la conca superior i mitjana del Danubi. Els búlgars, un nou poble de les estepes orientals d’origen turc (encara que posteriorment s’eslavitzà), destruïren aquest reialme i formaren el seu propi imperi, que en alguns moments constituí una perillosa amenaça per a l’imperi Bizantí. L’arribada dels magiars al segle XI consagrà la divisió dels eslaus en els tres grups esmentats, que, a grans trets, s’ha mantingut fins avui. El complicat teixir i desteixir de la història de l’Europa oriental ha accentuat encara més les diferències entre els diferents pobles eslaus, repetidament sotmesos a poders estrangers i sovint enfrontats entre ells. Només els russos han tingut una història políticament independent i ininterrompuda d’ençà del segle XV i, en la seva expansió imperial cap a l’E, han arribat fins i tot a colonitzar, entre molts altres territoris, una part de les boscanes decídues de l’Àsia oriental.

Els pobles bàltics

Els indoeuropeus establerts a les ribes sud-orientals de la mar Bàltica, entre el Vístula i el golf de Riga, i a les boscanes del que avui són el N de Bielorússia i les regions de les capçaleres del Volga i el Dnièper, a la Rússia occidental, donaren origen als pobles bàltics. La primera menció històrica que se n’ha conservat és a l’obra de Tàcit sobre Germània (98 dC), en què l’autor llatí s’hi refereix com a Aestiorum gentes i els presenta com a collectors d’ambre i hàbils agricultors que vivien a les costes de la mar Bàltica, a l’E dels germànics. Atrapats en una mena de cul-de-sac entre pobles més expansius que ells, com els germànics o els eslaus, només els letons i els lituans d’entre tots els pobles bàltics han conservat la seva identitat fins al present.

El poble romaní

El darrer dels pobles indoeuropeus arribats a Europa fou el poble romaní, és a dir, els gitanos. Els gitanos són l’única ètnia europea que conserva una tradició de nomadisme, encara que un gran nombre dels seus integrants s’hagi sedentaritzat gradualment als darrers segles. Provenen de la migració d’un grup de nòmades del NW de l’Índia que a partir del segle IX inciaren una diàspora que els portà per tot Europa, l’Àfrica septentrional i, finalment, Amèrica i Austràlia. La genètica dels grups gitanos, com també gran part del seu vocabulari (sembla que basat en el sànscrit), podria confirmar el seu origen a l’Índia. La seva cultura patriarcal està fonamentada, en gran part, en el nomadisme; els gitanos mai no desenvoluparen una unitat política. Tot i l’endogàmia dels grups, i la seva base indubtablement indo-afgana, tenen elements morfològics mediterranis. Només a Europa es calcula que n’hi ha més de 12 milions. Al final dels anys setanta els gitanos foren reconeguts per l’ONU com a grup no governamental, per tal d’intentar limitar els prejudicis socials sota els quals han viscut a Europa.

Els pobles no indoeuropeus: fino-úgrics i turquesos

Cap al segle IX dC arribà a les ribes del Danubi un poble d’origen asiàtic que parlava una llengua fino-úgrica: els magiars. Conqueriren la zona i imposaren la seva llengua als antics pobladors. En efecte, la regió que ocupa l’actual Hongria ja havia estat habitada pels tracis i els il·liris, i més tard s’hi assentaren escites, cèltics, germànics i romans. Genèticament, la població hongaresa actual no es diferencia gaire de les poblacions germàniques o eslaves del seu entorn, també molt barrejades al llarg de la història, però el manteniment de la llengua ha ajudat a perpetuar la seva identitat a desgrat de les devastacions mongoles del segle XIII, el repartiment entre l’imperi Austríac i l’Otomà al segle XVI, el domini austríac del segle XVII al XIX i els canvis de fronteres del XX.

Els pobles turquesos són originaris de les estepes i els subdeserts de l’Àsia central i mitjana (vegeu també vol. 4, pàg. 385-386), i al llarg de la seva història han arribat regularment i repetida a l’Europa oriental. Possiblement, els huns del final del segle IV i començament del V ja parlaven una llengua turquesa o prototurquesa i no hi ha dubte que els àvars, khàzars i búlgars que els seguiren eren turquesos. Després del segle VII quedà poc rastre dels huns i els àvars, i els khàzars desaparegueren al segle XI. Els búlgars, en canvi, un cop assimilades les poblacions eslaves de l’E dels Balcans i eslavitzats ells mateixos, foren els creadors d’un estat poderós a les fronteres de l’imperi Bizantí que, a través de vicissituds diverses (dominació bizantina als segles XI i XII, invasió mongola al XIII, dominació otomana del XIV al XIX, guerres balcàniques i mundials del XX), ha mantingut fins avui la seva identitat, culturalment eslava i fortament enfrontada als seus veïns turcs i a la minoria turca de Bulgària.

L’expansió dels seljúcides al segle XI portà els turcs a Azerbaidjan i Anatòlia, on encara en romanen, però l’apogeu de l’avenç turc cap a occident arribaria a partir de mitjan segle XIV, quan els otomans travessaren els Dardanels i començaren a consolidar la part europea del seu imperi, i culminaria amb la presa de Constantinoble el 1453. L’imperi Otomà esdevingué, fins a la desfeta de la seva flota a Lepant el 1571 i el fracàs del setge de Viena del 1683, la potència dominant a la Mediterrània i al SE d’Europa. A partir del segle XVIII s’inicià el desmantellament de les possessions europees de l’imperi Otomà, que, després de cedir Crimea (1783) i diferents ports de les costes septentrionals de la mar Negra (fins llavors, tret de les costes georgianes, un llac turc) a Rússia, hagué de reconèixer successivament la independència de Grècia (1829), Sèrbia (1830), Montenegro i Romania (1878), Bulgària (1908) i Albània (1912), i cedir a Àustria-Hongria la sobirania sobre Bòsnia i Hercegovina (1878). Així doncs, la part europea de Turquia quedà reduïda, després de la Primera Guerra Mundial, a la Tràcia oriental. A banda de la població de la Turquia europea, majoritàriament turca, a gairebé tots els països balcànics, sobretot a Bulgària i a Grècia, subsisteixen minories turques. La població de llengua i cultura turca té, però, orígens molt diversos, ja que els cinc segles de dominació als Balcans comportaren l’assimilació d’elements de totes les ètnies presents, mentre que els efectius demogràfics pròpiament turcs dels conqueridors otomans no eren excessivament nombrosos. Igual que hongaresos i búlgars, els turcs no conserven trets mongoloides i genèticament es vinculen al conjunt de la població dels Balcans i el Pròxim Orient.

Al centre de Rússia, entre el Volga i els Urals, precisament a l’àrea on s’encavallen boscanes decídues, taigà, boscos mixtos i estepes, hi viuen txuvaixos, tàtars i baixkirs, que parlen també llengües turques, i mordovians i maris, de llengua fino-úgrica. Aquests grups són testimonis de les poblacions que habitaren la regió abans de l’expansió russa cap a l’E (vegeu també vol. 4, pàg. 392). Els txuvaixos, tàtars i baixkirs són descendents dels pobles turquesos que arribaren al segle XIII acompanyant les invasions mongoles; s’establiren a la regió i fundaren el khanat de l’Horda d’Or, que exercí el seu domini sobre els principats russos fins a la fi del segle XIV, per caure després sota el poder dels timúrides i finalment dels moscovites (conquesta dels khanats de Kazan i Astrakhan per Ivan el Terrible entre el 1551 i el 1556).

Els pobladors de les boscanes asiàtiques

Quatre grans grups humans poblen les boscanes decídues de l’orient asiàtic: els xinesos, els manxús i tungusos, els coreans i els japonesos. Aquests pobles estan assentats en aquesta zona en alguns casos des de fa mil·lennis. Els xinesos septentrionals, per exemple, estan establerts a la vall del riu Groc des de temps molt remots; la seva civilització, perfectament documentada sense discontinuïtat els darrers 3 000 anys, s’expandí àmpliament des d’aquesta vall per territoris molt diferents als que foren el seu bressol, i s’imposà a pobles de cultures originàriament diferents: al N, a l’W i al S d’aquesta àrea primigènia que se situaria a cavall de les actuals províncies d’Henan Shaanxi i Shanxi.

Els xinesos septentrionals

Efectivament, les ribes del riu Groc i el Weihe foren l’escenari, uns 6 000 anys enrere, del precoç desenvolupament d’una cultura neolítica basada en la ramaderia i en el conreu del mill (Panicum miliaceum) i del panís (Setaria italica) (vegeu també vol. 1, pàg. 295), base del posterior desenvolupament de la civilització xinesa. La tradició xinesa situa els orígens mítics de la seva civilització cap al 3000 aC, amb el regnat dels Tres Sublims: Fuxi, que hauria ensenyat als xinesos la cacera i la pesca i instituí el matrimoni; Shennong, que els hauria ensenyat a conrear els cinc grans (mill, panís, arròs, blat i sègol) i seria l’inventor de l’arada i el fundador dels primers mercats; i Huangdi, inven-tor de la navegació, mestre de l’obtenció de foc i remarcable incendiari que hauria reduït a cendres gran part dels boscos de les planes i els turons de la vall del riu Groc perquè els xinesos els poguessin conrear i els seus ramats tinguessin pastures.

Els sobirans Qin del NW de la Xina anaren expandint els seus dominis a poc a poc a partir del 328 aC. Al llarg de 100 anys combateren els estats rivals amb un exèrcit format per arquers a cavall i una infanteria amb un perfeccionat armament de ferro que probablement els asseguraren moltes victòries, i l’any 221 aC dominaven tota la Xina. El primer emperador d’aquest vast país fou Qin Shi Huangdi (vegeu també la figura 126), que dividí els seus dominis en 36 províncies, unificades sota un govern centralitzat. Qin Shi Huangdi creà un sistema de carreteres radial i completà la Gran Muralla, que protegia l’imperi de les expedicions dels nòmades. També unificà els pesos i les mesures, la moneda i l’escriptura. Bé que les revoltes populars feren caure Qin Shi Huangdi el 206 aC, la dinastia Han que el substituí restablí i perfeccionà l’administració central creada per ell i continuà la unificació de la Xina.

IDEM, a partir de fonts diverses

La primera dinastia plenament documentada és la dels Zhou, que començà a regnar cap al 1100 aC i que també és la més llarga de la història xinesa (1100-221 aC), si bé a partir del segle VIII aC el seu poder era més nominal que altra cosa. El primer imperi centralitzat fou establert pels seus successors, els Qin, que, sota l’autoritat del rei de Qin (221-206 aC), unificaren de grat o per la força de les armes tots els estats feudals xinesos, creant un estat occidental que inicialment s’estenia pel que avui és la província de Shaanxi, entre les muntanyes Qin i el desert d’Ordos. Durant els inicis de l’etapa imperial el N de la Xina experimentà un gran creixement demogràfic i una forta expansió dels xinesos cap a l’W i el S. A les terres de “loess”, fèrtils i fàcils de treballar, hom incorporà les de les extenses planes d’inundació del riu Groc i els seus afluents, cosa que requerí ingents treballs hidràulics, i alhora exposà centenars de milers de pagesos al risc d’inundacions i de malalties com la malària, fins aleshores desconegudes pels agricultors de secà. Així i tot, la població no parà de créixer i el cens dut a terme per l’emperador Pingdi l’any 2 de l’era cristiana indicava una població de prop de 60 milions de persones, una xifra comparable a la del coetani cens de l’imperi Romà ordenat per August (54 milions a la mateixa època).

La progressiva dessecació del clima, especialment acusada a les terres de l’interior, com també el desordre dels darrers segles de la dinastia Zhou havien fet augmentar el nombre d’incursions dels nòmades de les estepes i els subdeserts de l’Àsia central. Per mantenir-los a ratlla, els Qin (i a continuació els Han, la dinastia que regnà del 206 aC al 220 dC) començaren a construir amb gran esforç la Gran Muralla de la Xina, de 2 400 km de longitud, però amb tot i això no sempre aconseguiren el seu objectiu defensiu (vegeu també vol. 4, pàg. 385-386). En qualsevol cas, a desgrat d’inundacions, epidèmies, fams i incursions dels seus belicosos veïns del N, el creixement demogràfic de les regions més pròsperes de la Xina ha forçat les poblacions xineses repetidament al llarg de la història a ocupar nous espais i a assimilar així a la seva cultura altres grups humans. Per això, el poble xinès està fortament diversificat i la geografia separà amb claredat unes poblacions septentrionals i unes de meridionals amb afinitats oposades. Els xinesos septentrionals es mestissaren amb mongols i altres parlants de llengües altaiques, mentre que els meridionals ho feren amb els pobladors del SE asiàtic. Actualment, les províncies del N i NE de la Xina ultrapassen els 200 milions d’habitants, dels quals només un nombre molt petit pertany a ètnies no xineses.

Els manxús i altres tungusos

La més nombrosa d’aquestes poblacions no xineses de les províncies nord-orientals de la Xina és la dels manxús, un poble de llengua tungús establert al N i NE de l’actual Manxúria cap a l’inici de l’era cristiana. Les primeres notícies dels manxús que apareixen a la literatura xinesa els presenten com un poble primitiu que vivia majoritàriament de la cacera, la pesca i la cria de porcs, i que practicava una agricultura rudimentària. Al segle XI aconseguiren crear un reialme prou poderós per a exercir el control d’una part de la Xina oriental i establir-hi una dinastia (la Jin, que durà del 1126 al 1234 dC) que regnà fins a l’expansió mongol de Genguis Khan (vegeu també vol. 4, pàg. 386-387). Quatre segles més tard, una nova invasió manxú de la Xina reeixí a implantar-hi la darrera dinastia imperial, la Qing (1644-1912). Amb la conquesta, molts manxús emigraren a la Xina, especialment la casta militar, que imposà l’ús de la trena de cabells, mentre que molts xinesos emigraren cap a Manxúria. Ja al començament del segle XX, els manxús eren minoritaris a Manxúria i avui, d’uns 10 milions de manxús reconeguts com a minoria nacional a la Xina, només uns 70 000 conserven la seva llengua. L’assimilació cultural dels manxús pels xinesos fa difícil d’establir diferències clares entre uns i altres, encara que en general el seu aspecte físic difereix una mica (els manxús solen ser més alts i de pigmentació més clara que els xinesos del N).

A les ribes de l’Amur i de l’Ussuri viuen encara petits grups d’altres pobles tungusos com els evenkis, els nanais o els orotxos. Són pobles íntimament relacionats amb els seus homònims de la taigà (vegeu també vol. 8).

Els coreans

La península de Corea és molt muntanyosa i de costes força difícils. Fou poblada des d’antic, ja que hi ha restes neolítiques indiscutibles de conreu de mill i monuments megalítics. Segons els mites sobre l’origen del poble coreà, Hwanung, fill del Creador, baixà del cel a un bosc de pins i allí es trobà amb una óssa transformada en una dona de gran bellesa. De la unió de tots dos nasqué Tangun, que esdevingué el primer rei de Corea l’any 2333 aC (encara avui els coreans utilitzen el còmput dels anys d’acord amb aquesta data llegendària i sumen 2 333 a la xifra corresponent al calendari gregorià). La presència del bosc de coníferes i de l’ós en aquest mite indica ben a les clares l’origen septentrional del poble coreà, la llengua del qual, encara que aïllada, sembla poder-se relacionar amb les altaiques.

Tanmateix, les notícies històriques més antigues que es tenen sobre Corea procedeixen de documents xinesos, i la influència xinesa ha estat important al llarg dels segles, sobretot al NW i al S. Al començament de l’era cristiana, Corea era dividida en tres reialmes: Kogury˘o al N, Silla al SE i Paekche al SW, que s’enfrontaren entre ells (i amb les aspiracions expansives de xinesos i japonesos) al llarg de 700 anys, fins que, al final del segle VII, Silla imposà el seu domini sobre el conjunt de Corea amb l’ajut de l’emperador xinès Gaozong i s’inicià un període de creixent influència xinesa. A mitjan segle X, després d’algunes turbulències, abdicà el darrer rei de Silla i s’entronitzà una nova dinastia originària de la regió septentrional del país. Així es creà el reialme de Kory˘o, que subsistí fins al final del segle XIV, si bé durant la dinastia Yuan fou tributari de l’imperi Mongol. Malgrat que nominalment una nova dinastia coreana governà el país del 1392 fins a l’ocupació japonesa del 1911, Corea estigué sotmesa durant aquest període a les ambicions dels seus veïns més poderosos; en particular durant l’anomenat ‘mig segle sagnant’ (1592-1637), en què una invasió japonesa i dues de manxús representaren la mort d’una cinquena part de la població, que passà de 5,5 milions a 4,5 en menys de 50 anys. Després d’això, el país quedà en una situació de semiprotectorat durant tot el període de govern de la dinastia manxú a la Xina, però, a partir de la reforma Meiji (1868), el Japó adquirí sobre Corea una influència creixent que culminà amb la seva annexió el 1910. La definitiva independència política (i encara dividida en dues zones, una d’influència soviètica i una altra de nord-americana) no l’assolí fins a la fi de la Segona Guerra Mundial. Després d’una guerra sagnant (1950-53) es consolidà la divisió en dos estats, al N i al S de la línea d’armistici, que s’ha mantingut fins avui.

El poble coreà és més pròxim genèticament al japonès que a cap altre, si bé del punt de vista físic els coreans són més semblants als xinesos septentrionals. La població actual de Corea supera els 60 milions d’habitants, més del doble de la del 1945 a desgrat de les considerables pèrdues (més de 4 milions de morts) de la guerra de 1950-53.

Els japonesos

Segurament el Japó ja era habitat per humans moderns fa uns 30 000 anys. Llavors l’arxipèlag japonès no era pas separat del continent; era unit a la península de Corea pel seu extrem meridional, i a les costes de Sibèria pel septentrional, deixant l’actual mar del Japó completament envoltada de terres. Fins al final de les glaciacions, cap al 10000 aC, amb la fosa dels gels i la pujada del nivell dels oceans, el Japó no esdevingué el conjunt d’illes que és actualment.

Al Japó s’han trobat les restes de ceràmica més antigues del món (datades de fa aproximadament 12 700 anys), però abans del I mil·lenni aC no hi ha evidència d’agricultura, concretament del conreu de mill. Sí que hi ha, en canvi, restes de gossos ja domesticats de fa més de 9 000 anys d’antiguitat. Entre 9 000 i 6 000 anys enrere es pot detectar un increment demogràfic continuat que s’estabilitzà, coincidint amb la davallada general de les temperatures, fa uns 6 000 anys. S’ha estimat que cap al final d’aquesta època la població total del Japó era aproximadament d’uns 280 000 habitants, amb les densitats més elevades (uns 3 h/km²) als districtes centrals i septentrionals de Honsh¯u que actualment corresponen al bioma de les boscanes decídues. L’anàlisi craniomètrica de restes trobades en enterraments d’aquesta època suggereixen que la població del Japó de l’època Jōmon era més semblant als actuals ainus (vegeu també vol. 8) que no pas als actuals japonesos.

Entre el 400 aC i el 100 dC la població japonesa experimentà canvis força importants tant en l’aspecte cultural com en el físic. El començament d’aquest període coincideix amb les manifestacions més antigues de la cultura Yayoi, que pren el nom del carrer de Tòquio on foren descobertes les seves primeres restes significatives. Amb ella arribà al SW del Japó (fora, doncs, de l’àrea de les boscanes decídues), segurament des de Corea, el conreu de l’arròs amb irrigació, la terrissa feta amb torn i el teixit. Encara que inicialment no sembla que hi hagués cap immigració important, a partir del 200 aC aproximadament les aportacions de la cultura Yayoi es difongueren amb una gran rapidesa del S cap al N i es pot estimar que la població japonesa augmentà aproximadament a raó d’un 1,7% anual. Els cranis d’enterraments Yayoi que s’han analitzat mostren una important infiltració de pobladors originaris de l’Àsia continental que desplacen progressivament l’antiga població, més semblant als actuals ainus, cap al N. Es tractava segurament d’immigrants arribats des de Corea que prenien el camí del Japó davant de les dificultats creixents que els posava la construcció de la Gran Muralla per dirigir-se cap a la Xina.

Amb aquesta migració arribà, per altra banda, la cultura del bronze xinesa. La mitologia japonesa situa en els anys de l’edat de bronze japonesa (aproximadament entre el 100 aC i el 200 dC) un període turbulent de lluites entre diferents clans, resolt per la victòria del clan Yamato, establert al N de la península de Kii, a la regió de Nara, nissaga de la qual sortí la família imperial japonesa. A partir del segle III nous elements de la cultura xinesa, en particular el ferro, s’incorporaren a la japonesa, i les cròniques xineses d’aquest temps fan referència al país de Wa com un reialme governat per dones, que en temps passats havia estat dividit en un miler de clans. Així i tot, bo i reconeixent la primacia del clan Yamato, altres clans aspiraven a compartir el poder, i només les reformes empreses pel príncep Shotoku en els anys a cavall entre els segles VII i VIII reeixiren a reforçar el poder central i a convertir el Japó en un veritable imperi, altament centralitzat a l’estil del xinès.

A partir d’aquella data les aportacions de població exterior al Japó han estat veritablement insignificants, però no ha passat el mateix amb el creixement de la seva població en els darrers segles. Al començament del segle XVII s’estima que la població total del Japó era d’uns 18 milions d’habitants, xifra que gairebé es doblà fins a mitjan segle XVIII, moment en què assolí els 30 milions. Al llarg del segle següent la població romangué estable per diferents causes. Algunes d’aquestes causes eren les elevades taxes de mortalitat provocades per les successives fams, conseqüència al seu torn de la inexistència d’intercanvis comercials entre els diferents feus, de l’adscripció a la terra dels pagesos i de les excessives càrregues a què els sotmetien els senyors: el 1784, per exemple, prop de 82 000 persones moriren de fam només al feu de Tsugaru, al N de Honsh¯u. La natalitat, per altra banda, es reduïa pel costum d’evitar el casament dels fills menors abans que els més grans estiguessin casats i emmainadats. Tant l’avortament com l’infanticidi eren pràctiques socialment acceptades. Tot canvià amb la modernització encetada amb la reforma Meiji, amb la qual la població es doblà dels 30 als 60 milions entre el 1868 i el 1925 i ho féu novament, fins als 120 milions, en només 60 anys més, a desgrat d’una natalitat decreixent des del 1925 i de les pèrdues de població causades per la Segona Guerra Mundial. El 1990 la població del Japó arribà als 123 milions d’habitants.

Els pobladors de les boscanes americanes

El poblament humà de les boscanes nord-americanes i austroamericanes reflecteix, amb tot dramatisme, la sotragada soferta per aquest continent amb l’arribada dels europeus tot just fa cinc segles. Els pobles que secularment se n’havien ensenyorit a penes hi tenen pes demogràfic en l’actualitat, marfosos en una bigarrada mescla de cultures i ètnies al·lòctones. El fenomen no deu ser gaire diferent dels esdevinguts a Europa mateix en el passat, a l’època de les grans migracions i substitucions demogràfiques, però la seva major proximitat en el temps el fa sentir d’una manera especial.

Els pobles algonquins

Els pobles indis de la costa oriental de l’Amèrica del Nord pertanyien a cinc grans grups lingüístics: algonquins, iroquesos (els dos dominants), sioux, caddos i penutis. Bé que dins de cadascun existia una certa homogeneïtat cultural, les formes de vida podien ser molt diferents. Així, per exemple, en el cas dels pobles pertanyents al grup caddo n’hi havia d’agricultors que vivien en cases de forma cònica amb una teulada feta de palla, herba i escorça, mentre que altres pobles eren caçadors seminòmades. El mateix succeïa amb els del grup lingüístic algonquí; pràcticament tots depenien de l’agricultura, però en diferent grau segons les diverses tribus. Les que habitaven més al S, amb una densitat de població major, n’eren més dependents. Aquestes s’havien organitzat en petits estats primitius, mentre que les del N formaven petites bandes dedicades a la caça. Els pobles algonquins foren dels primers del NE del continent que entraren en contacte amb els europeus, i per això mateix foren també dels més delmats i dispersats, bé que en diverses ocasions s’uniren per oposar-se a la dominació. L’altre grup lingüístic dominant, el dels iroquesos, basava l’economia en la pesca i l’agricultura intensiva, i vivia principalment en poblats fortificats. Feien sacrificis rituals amb els seus presoners i es guiaven per un sistema matriarcal. Al principi, com que es trobaven força allunyats dels centres de contacte amb els europeus, no foren gaire influïts pels blancs, però al final del s. XVIII perderen la independència i quedaren cada vegada més acorralats.

IDEM, a partir de fonts diverses

Els pobles amerindis de parles algonquines havien ocupat una vasta àrea del que avui és el S del Canadà, de l’Atlàntic fins a les Rocalloses (tret de les àrees de pobles de parles sioux de les praderies centrals) amb dues extenses prolongacions meridionals: una per la regió dels grans llacs més occidentals (Superior, Michigan i Huron) i les valls del Mississipí i de l’Ohio, l’altra per la costa atlàntica des de Terranova fins a Carolina del Nord. Els algonquins pròpiament dits són un poble amerindi que vivia (i viu) al N del riu Sant Llorenç, al límit entre Quebec i Ontàrio, principalment a la primera d’aquestes províncies canadenques, a cavall entre el bosc boreal i les boscanes mixtes. Uns 3 000 dels 5 000 algonquins que encara viuen en aquesta àrea conserven la seva llengua, però les llengües algonquines més parlades, sobretot al Canadà, són l’ojibwa i el cree, difoses sobretot en àrees de bosc boreal; uns 40 000 dels 95 000 ojibwes de Canadà i Estats Units parlen algun dels dialectes de la seva llengua i gairebé 50 000 dels prop de 70 000 crees en parlen algun de la seva. L’origen dels pobles de parla algonquina sembla situar-se a les costes meridionals de la badia de Hudson, on viuen els crees, que parlen dialectes generalment compresos per tots els altres pobles algonquins.

Els diferents pobles algonquins de la costa (que, a diferència de les tribus algonquines de caçadors i recol·lectors del bosc boreal, eren agricultors sedentaris) foren els primers amerindis amb els quals es relacionaren els colonitzadors francesos, holandesos i britànics de l’Amèrica del Nord i per això aquests adoptaren diferents elements de la cultura algonquina (el conreu del blat de moro, la cria del gall dindi, l’ús de la saba de l’erable de sucre com a edulcorant, les canoes d’escorça de bedoll) i manllevaren de les seves llengües moltes paraules, algunes de les quals s’han universalitzat (mocasí, tòtem, esquaix, opòssum). Una llengua algonquina avui extingida, la dels wampanoag de Massachusetts, fou la primera llengua ameríndia a la qual es traduí i s’imprimí (1663) la bíblia, a Natick. Alguns dels herois llegendaris dels algonquins (Powhatan, Pocahontas, Pontiac) han estat incorporats pel folklore colonial nord-americà.

Els pobles algonquins que vivien des dels Grans Llacs i el riu Sant Llorenç cap al S, tant els de la costa atlàntica com els de les valls del Mississipí i els seus afluents, han estat dels més delmats per la colonització. De les desenes de pobles de llengua algonquina que vivien a la costa atlàntica de l’Amèrica del Nord, entre la desembocadura del Sant Llorenç i Carolina del Nord, amb prou feines n’han sobreviscut mitja dotzena que mantinguin més o menys precàriament la seva identitat. Entre tots sumen unes 20 000 persones, la majoria concentrades a les províncies marítimes del Canadà i als estats de l’extrem NE dels Estats Units, de les quals només la meitat conserven la seva llengua. Els més nombrosos són els micmacs de les províncies marítimes canadenques (uns 13 000, 8 000 dels quals mantenen la seva llengua).

Encara pitjor ha estat la sort dels grups algonquins del S dels Grans Llacs i de les valls del Mississipí i els seus afluents. Tot i haver estat, sobretot els més meridionals, pobles de cultura força avançada, constructors de túmuls funeraris o destinats al culte (“mound-builders”) de dimensions considerables, i malgrat haver desenvolupat formes de vida en certa mesura urbanes, molts dels pobles algonquins d’aquesta àrea (illinois, miamis, shawnees) resultaren pràcticament anorreats per l’expansió europea i avui no arriben a 20 000 entre tots (menys de 3 000 dels quals parlen les seves llengües), en molts casos desplaçats a reserves allunyades de les seves àrees originàries.

Els pobles iroquesos

Els pobles algonquins de la costa atlàntica eren separats de la resta per una falca de territori que comprenia el voltant dels llacs Erie i Ontàrio, les ribes del Sant Llorenç i les terres altes dels Apalatxes. En aquesta falca s’assentaven els pobles de llengua i cultura iroquesa. Entre aquests destacaven, d’una banda, els pobles iroquesos pròpiament dits, és a dir, els membres de la lliga iroquesa (mohawks, oneides, onondagues, cayugues, seneques i tuscarores) i els hurons i altres pobles del mateix grup lingüístic, que ocupaven el centre i el N del que avui és l’estat de Nova York i una part de les terres canadenques veïnes, i, d’altra banda, els cherokees del S dels Apalatxes. Els hurons de les riberes del Sant Llorenç estigueren sempre enfrontats als pobles iroquesos de la mateixa zona, malgrat que pertanyien al mateix grup lingüístic.

Els pobles iroquesos vivien de l’agricultura, la cria d’aviram, la cacera i la pesca en poblats semipermanents que, quan calia, protegien amb palissades. La seva unitat d’habitació, però, eren les ‘cases llargues’, unes construccions de fusta amb teulada d’escorça que podien fer 30 m de llarg i eren compartides per grups familiars d’un mateix llinatge matrilineal. Un cert nombre d’aquests llinatges constituïen un clan i cada llinatge pertanyia a una de les dues meitats en què es dividia cada tribu. Malgrat les seves elaborades cerimònies de pacificació i aliança, eren pobles bel·licosos, els guerrers dels quals (que eren tots els homes joves) buscaven en la guerra l’ocasió d’assolir la glòria. L’accés a les armes de foc i la competència entre les diferents tribus pel tràfic de pells amb els colons reforçà encara més aquesta tendència durant els segles XVII i XVIII. Malgrat el seu escàs nombre (s’estima que en temps colonials mai no foren més de 12 000 i els guerrers no passaren mai de 2 200), pel seu nivell d’organització i el seu esperit bel·licós, els pobles de la lliga iroquesa esdevingueren una veritable potència capaç d’enfrontar-se als colonitzadors europeus. Derrotaren primer els mohicans (un poble algonquí de les riberes del Hudson que s’interposava entre el seu territori i les colònies holandeses de la desembocadura del riu, amb les quals comerciaven amb pells) i els feren tributaris juntament amb la majoria dels pobles algonquins de Nova Anglaterra. Més tard derrotaren i dispersaren els altres pobles de llengua iroquesa (hurons, neutrals, eries) de les ribes dels Grans Llacs i el riu Sant Llorenç i estengueren el seu domini fins al S dels Apalatxes i la vall del Mississipí.

Els francesos i els anglesos hagueren d’establir tractats de pau amb les diferents tribus iroqueses per a assegurar la tranquil·litat de les seves colònies i factories comercials. La revolució nord-americana fou causa de dissensions entre els pobles de la lliga iroquesa ja que, mentre que els oneides i els tuscarores s’aliaren amb els revolucionaris, la resta es mantingueren fidels al tractat amb els britànics; foren derrotats el 1779 i molts fugiren al Canadà. Un nou tractat amb els Estats Units el 1794 deixà limitat el seu territori a sis reserves on encara viuen un terç dels 24 000 iroquesos actuals (només uns 4 000 dels quals conserven les seves llengües). Els altres dos terços viuen al Canadà, principalment a l’anomenada reserva de les Sis Nacions, entre els llacs Erie i Ontàrio, prop del riu Niàgara.

L’altre gran poble iroquès és el cherokee (autoanomenat “tsalagi”, que vol dir ‘gent de les coves’), que vivia a la zona S dels Apalatxes i era un dels pobles amerindis més nombrosos a l’inici de la colonització. S’ha estimat que el 1685 eren uns 32 000, tot i que ja havien sofert grans epidèmies a causa de contactes amb expedicions enviades per la corona hispànica des de Florida. El 1690 la verola en reduí el nombre a la meitat, i noves epidèmies i enfrontaments amb els colons anglesos, francesos i espanyols en deixaren només uns 7 000. Tot i que durant la revolució nord-americana es mantingueren fidels a la corona britànica, George Washington reeixí a convèncer els caps cherokees d’acceptar un conveni amb el govern i de crear un centre d’ensenyament per als joves del seu poble.

Al llarg de les tres primeres dècades del segle XIX els cherokees incorporaren molts dels elements de la cultura colonial, inventaren un sistema d’escriptura de la seva llengua, adoptaren una constitució escrita i publicaren el primer periòdic indi dels Estats Units. Però l’avanç cap a l’W dels colonitzadors d’origen europeu de Geòrgia i les Carolines comportà la imposició als cherokees d’un nou tractat pel qual es comprometien a traslladar-se al territori d’Oklahoma i reinstal·lar allí la seva nació. Aquest trasllat, el ‘camí de les llàgrimes’, que es dugué a terme a l’hivern del 1838 al 1839, fou un terrible desastre per als cherokees, una quarta part dels quals hi perderen la vida. Reeixiren, però, a establir la seva nació al nou territori i mantingueren la seva autonomia fins el 1906. Actualment, uns 70 000 cherokees, dels quals uns 14 000 parlen la seva llengua, viuen al NE d’Oklahoma, i uns 8 500 més a la seva reserva de les muntanyes Great Smoky, a Carolina del Nord.

Salut i malaltia a les boscanes decídues

Tret d’alguna malaltia genètica com per exemple la fibrosi quística, associada a poblacions del continent europeu, no es pot parlar de malalties localitzades de manera exclusiva, ni tan sols preferent, a l’àmbit de les boscanes decídues. En tot cas, les més freqüents van associades més aviat a trets del poblament i de les formes de vida dels humans d’aquest àmbit. Per una banda, una concentració d’individus com la que es dóna a les àrees urbanes i suburbanes dels països d’aquest àmbit sol anar associada a un increment d’algunes malalties infeccioses, però les bones condicions d’assistència sanitària de la pràctica totalitat d’aquests països permeten un control força efectiu. Per una altra banda, l’allargament de l’esperança de vida que comporten els bons serveis sanitaris a la població s’associa al creixement de la incidència d’afeccions pròpies de la senectud. En absència d’altres malalties i sovint com a conseqüència de la contaminació derivada de l’activitat urbana i industrial, també creix la incidència de neoplàsies, i la de malalties que apareixen com a resposta a l’activitat frenètica i creixent.

La fibrosi quística

La fibrosi quística, també anomenada mucoviscidosi, és una malaltia genètica recessiva que afecta nens i joves principalment europeus o d’origen europeu (fins a una proporció d’1 de cada 2 000 a 3 000 nens nascuts vius als diferents països d’Europa. Es manifesta en una secreció mucosa bronquial anòmalament abundant i viscosa que dificulta l’intercanvi gasós i afavoreix les infeccions; a més hi ha una secreció insuficient del pàncrees, que juntament amb una deficiència secundària de l’absorció provoca la malnutrició dels malalts i retards en el creixement. Encara que és susceptible de tractament simptomàtic, la mortalitat dels nens i els joves és pràcticament total. Abans de ser identificada, el 1936, la mortalitat que hi anava associada era encara més elevada.

Segons uns estudis recents, la fibrosi quística podria haver arribat a Europa fa aproximadament 35 000 anys amb les primeres poblacions d’humans moderns que desplaçaren els neandertals. Una segona onada humana, la portadora del Neolític, hauria comportat una nova entrada de gens d’aquesta malaltia, ara fa uns 10 000 anys. Resulta molt sorprenent una prevalença tan llarga d’una malaltia genètica si la conservació del gen que la transmet no va associada a algun avantatge per als seus portadors. En aquest cas, sembla que l’avantatge consistiria en una regulació més efectiva enfront de les pèrdues d’aigua quan es produeixen infeccions intestinals.

Les malalties infeccioses: pesta, verola, xarampió i tuberculosi

La importància i el predomini atribuïts a les malalties infeccioses en els darrers segles tenen l’origen en la concentració de poblacions humanes prou nombroses en condicions deficients d’higiene i alimentació i en presència de l’agent patogen causant. En alguns casos també cal que el vector que transporta el patogen dels portadors (malalts o sans) als receptors hi sigui present en quantitat suficient. D’alguna manera, cada civilització ha seleccionat inadvertidament el seu propi fons de patògens que són presents a la població de manera constant i que només esporàdicament ocasionen una passa. L’arribada d’un patogen no integrat en aquesta selecció ha estat històricament la causa de terribles epidèmies amb elevades mortalitats. Hauria estat el cas de la pesta a l’Europa medieval o del xarampió entre els amerindis en els primers segles de conquesta europea.

En els primers segles de l’era cristiana, coincidint amb els regnats dels emperadors Han a la Xina i amb l’expansió i la decadència de l’imperi Romà, es produí una confluència entre els fons de patògens de les diferents civilitzacions del continent eurasiàtic. Així, la verola i el xarampió passaren d’Europa a la Xina i més tard al Japó, mentre que la pesta, els focus inicials de la qual sembla que es trobaven a Àfrica i a l’Índia, arribà a Europa i a la Xina des de les estepes eurasiàtiques. Durant el segle XVI foren les poblacions ameríndies les que quedaren sobtadament exposades a patògens nous (en particular el de la verola). Aquests nous agents provocaren espantoses mortaldats: una epidèmia de verola del començament del segle XVII deixà reduïts els massachusetts i els narragansetts, dos pobles algonquins de Nova Anglaterra que sumaven unes 40 000 persones, a menys de 1 000.

Però, a més, a l’àmbit de les boscanes decídues, si més no a les parts industrialitzades durant els darrers anys del segle XVIII i tot el segle XIX, la revolució industrial introduí unes noves condicions de vida per a una part considerable de la població: les classes treballadores emergents. Així, des del començament del segle XIX fins al començament del segle XX, la mortalitat infantil de les ciutats europees (segons estadístiques britàniques i franceses) era superior a la del medi rural, especialment entre els lactants; per contra, la mortalitat dels adults era superior al camp que a la ciutat. Es tracta d’un fenomen associat al tipus de població de la ciutat industrial del segle XIX: la migració camp-ciutat existia, però en els casos en què no migrava tota la família (que era força sovint), els individus sans restaven a la ciutat durant l’època activa i els vells i els malalts retornaven al camp. L’elevada densitat demogràfica de les ciutats feia incrementar la incidència de malalties infeccioses, que, associades habitualment a una nutrició deficient, condicions de treball dures i condicions higièniques deplorables de l’habitatge i de les fàbriques, encara augmentaven més la mortalitat. La tuberculosi, en aquestes condicions, s’afermà al llarg del segle XIX com una malaltia epidèmica de les àrees urbanes dels països industrials. Durant els últims anys del segle XIX i la primera meitat del segle XX l’aparició de vacunes, sulfamides i antibiòtics i la millora de les condicions higièniques de les ciutats dels països industrials modificaren aquesta situació i feren minvar espectacularment la incidència de les malalties infeccioses en aquests països.

La pesta negra al segle XIV

IDEM, a partir de fonts diverses

La gran epidèmia de pesta negra del segle XIV inicià el seu viatge devastador per Europa el 1347. Procedia de Constantinoble, on havia arribat des de Crimea, i s’estengué cap a occident, fins al Pròxim Orient —on afectà primer Anatòliai Egipte (1347) i després Xipre, Rodes, Palestina, la Meca, Armènia i Bagdad (1349)—. El flagell passà per mar des de Constantinoble a Sicília i Venècia el 1347 i abans d’acabar l’any ja arribava a punts de la Provença. El 1348 afectà la Península Ibèrica, gairebé tot França i Itàlia i part dels Balcans i del S d’Anglaterra. El 1349 arribà a Irlanda i Escòcia per una banda i als Països Baixos, Dinamarca i diverses regions d’Europa central per una altra. Finalment, el 1350 s’estengué per Suècia i Polònia i el 1353 arribà a Moscou. La població europea abans de l’epidèmia s’ha estimat en uns 75 milions de persones i es calcula que després del flagell, el 1350, un terç de la població havia mort. A les ciutats, aquesta proporció fou més gran, fins a la meitat, però no es pot afirmar que la densitat de població fos un factor desencadenant de l’epidèmia. Venècia, que el 1340 era una de les ciutats europees més poblades, amb aproximadament 100 000 habitants, perdé el 75% de la seva noblesa. La societat europea quedà en un estat catastròfic; la plaga, el model de transmissió de la qual encara no està del tot aclarit, afectà menys els més vells i els infants, però atacà amb més duresa els adults joves i els nens majors de cinc anys, destruint així el potencial productor i reproductor de la població. En un sentit més positivista, la plaga possibilità la transformació posterior de l’ecologia de les malalties a Europa, en tant que féu palesa la necessitat d’adoptar mesures com la quarantena, per exemple, per tractar d’alterar el procés de determinades malalties.

L’origen de les grans epidèmies de pesta no és gaire clar, però les investigacions més recents indiquen l’existència de tres focus antics d’infecció i uns quants de més recents. Els antics serien els contraforts de l’Himàlaia, entre l’Índia i la Xina, les sabanes de la regió dels Grans Llacs africans i les estepes eurasiàtiques, de Manxúria a Ucraïna. La famosa pesta negra del segle XIV sembla haver-se originat en un lloc indeterminat d’aquest darrer focus, cap al N i l’W de la mar Càspia. Des d’allà podria haver-se transmès cap a l’orient fins a la Xina, si bé no és clar que les epidèmies que esclataren a la Xina els anys centrals del segle XIV i provocaren elevades mortalitats corresponguessin a la mateixa malaltia que afligia la Mediterrània i Europa sencera des del 1347. Només algunes regions muntanyoses dels Pirineus, els Balcans i els Carpats s’escaparen d’aquesta plaga. Es tractava d’un fenomen de transmissió complexa en el qual intervenien els microorganismes, rates, puces i humans, si bé en molts casos només hi havia transmissió de persona a persona, especialment en la forma pneumònica de la pandèmia. Els primers casos solien ocórrer en ports, i els succeïa la propagació primer fluvial i posteriorment a les regions agrícoles interiors. Tot i que l’epidèmia durà set anys, només una petita fracció d’aquest període afectà cada una de les ciutats o regions. L’etiologia de la pesta en la seva versió bubònica, molt més freqüent, es convertí en un fenomen d’estiu, i la pneumònica en un fenomen d’hivern.

Establir la mortaldat que provocà la pesta negra entre la població europea és difícil, però probablement no fou menor d’un terç de la població a l’Europa occidental. Cal dir, a més, que les classes més afectades per la malaltia eren les menys afavorides, ja que solien estar subalimentades, vivien més amuntegades i no tenien la possibilitat de fugir a cap altre lloc. La pesta esdevingué endèmica a Europa i n’hi hagué altres brots pandèmics. Els episodis més virulents tingueren lloc el 1466, quan a Constantinoble moriren 600 persones en un dia, i el 1478 a Venècia. Malgrat els estralls del 1628 a Lió, el 1635 a Nimega, el 1665 a Londres i el 1720 a Marsella, la pesta es féu cada cop més excepcional a Europa, però no pas perquè hi hagués un tractament eficaç de la malaltia (no n’hi hagué cap fins a la descoberta de l’estreptomicina el 1944), sinó per les pràctiques profilàctiques adoptades.

Les grans epidèmies de pesta han comportat sempre, a banda de l’elevada mortalitat, trasbalsos socials i econòmics considerables a les àrees afectades. La pesta negra del segle XIV n’és l’exemple paradigmàtic. La pèrdua d’un terç de la població comportà una dràstica disminució de la força de treball i una reducció de les rendes senyorials, com també dels beneficis del comerç. La manca de seguretat en la pròpia supervivència desvetllà una onada de misticisme en uns (flagel·lants, danses de la mort, proliferació de sectes herètiques) i d’hedonisme en altres, tal com reflecteixen les obres de Boccaccio o de Chaucer. També alterà la convivència entre grups socials de diferent religió i, en particular, entre cristians i jueus, col·lectiu al qual en més d’una ocasió s’acusà injustament d’emmetzinar les aigües o els aliments. Aquestes acusacions s’utilitzaren per a justificar assalts a calls i morts, empresonaments i tortures que conduïren una part de la població jueva d’Europa occidental a traslladar-se cap a l’orient, ja que les regions més nord-orientals d’Europa foren les darreres a ser afectades pel flagell (algunes àrees de Silèsia i els Carpats fins i tot en quedaren estàlvies). En un pla positiu, com a contrapartida, l’epidèmia comportà també la introducció de mesures preventives i profilàctiques de diversa mena que ajudaren a controlar la infecció (quarantenes, llatzerets, cinturons sanitaris, cremació dels cadàvers, etc.).

Les malalties dels països rics: Alzheimer, càncer i trastorns càrdio-vasculars i nerviosos

De la mateixa manera que els canvis en les formes de vida, ja siguin associats a la crisi demogràfica del segle XIV a Europa o a la industrialització del començament del XIX a Europa i als Estats Units, tingueren repercussions en la prevalença d’unes o altres malalties, les transformacions de la segona meitat del segle XX en les societats desenvolupades també n’han tingut. Fins al punt que algunes malalties que han esdevingut causes principals de mort en aquests països poden qualificar-se de malalties associades al desenvolupament, ja que són molt menys freqüents en països més pobres.

La major incidència d’algunes d’aquestes malalties pot relacionar-se simplement amb l’envelliment general de la població dels països desenvolupats. Mentre l’esperança de vida creix i la natalitat minva, cada cop hi ha més gent que arriba a edats a les quals pocs arribaven fa només mig segle. Consegüentment, el pes relatiu de les persones de més edat en el conjunt de la població creix considerablement i la incidència de malalties com la d’Alzheimer, que no són noves però que es manifestaven molt poc perquè hi havia pocs vells, és ara superior a la de moltes malalties infeccioses.

En altres casos es tracta de malalties ocupacionals: la seguretat i la higiene en el treball han esdevingut una àrea d’interès creixent als països desenvolupats, sobretot per la relació detectada entre la presència de carcinògens químics inhalats, ingerits o tocats pels treballadors i l’aparició de determinats tipus de càncers. De fet, ja de ben antic se sap que hi ha certes ocupacions que comporten un risc especial de malaltia: Hipòcrates ja descriví la intoxicació per plom dels treballadors de les mines. La incidència d’aquest tipus de malalties i dels accidents causats per màquines experimentà un fort increment a partir de la revolució industrial, i a partir de mitjan segle XIX es començaren a descriure nombroses malalties professionals: intoxicacions de pintors i altres professionals exposats al plom, cremades i càncers deguts a elements radiactius, silicosis, asbestosis i altres malalties respiratòries de miners del carbó o de treballadors exposats a partícules de sílice, d’asbest o d’altres substàncies polsoses.

Finalment, altres malalties pertanyents a aquests grups es relacionen amb les disfuncionalitats inherents a les formes de vida urbana: la intensa competitivitat i la cursa per aconseguir l’èxit; la vida sedentària, amb puntes d’exercici físic desproporcionat; les dietes inadequades, sobreabundants de greixos i de proteïnes; el consum i l’addicció a l’alcohol, el tabac i altres drogues. Tot plegat afavoreix una elevada mortalitat provocada per malalties càrdio-vasculars i determinats tipus de càncer i fa que sovintegin síndromes com l’estrès o l’anorèxia nerviosa.