Les estepes i les praderies seques al món

Les estepes de l’Àsia interior

Disposició de les estepes a l’Àsia oriental. Les estepes asiàtiques orientals s’estenen, aproximadament, entre els 35 i els 50° N i entre els 90 i els 120° E. Estan limitades al S pels deserts freds (d’Ordos i del Gobi), al N pel bioma de la taigà, a l’W pels contraforts meridionals de les muntanyes d’Altai i a l’E per les boscanes decídues. El relleu accidentat d’aquesta regió, però, fa que l’estepa no l’ocupi pas tota d’una manera homogènia, sinó que alterni amb paisatges de desert, taigà i tundra. Les estepes ocupen les planes i els vessants muntanyosos més baixos, i en algunes regions també s’enfilen pels diferents estatges altitudinals de les muntanyes, bé que com més amunt es desenvolupen més petita és l’extensió que ocupen.

Idem, a partir de fonts diverses

Les estepes situades a Mongòlia, Iacútia-Sakha, les muntanyes de la Sibèria meridional (Altai, Khakàssia, la zona del Baikal), com també les del Tian Shan, el Pamir i la Xina nord-occidental, s’han configurat sota la influència directa del nucli de l’anticicló siberià. El clima, que aquí pot qualificar-se amb justícia d’ultracontinental, es caracteritza per una pressió atmosfèrica extraordinàriament alta (fins a 1 042 mb a l’hivern, el valor màxim mesurat mai a la superfície del planeta), una mitjana anual de temperatures per sota del punt de congelació (-5,7°C), una gran amplitud tèrmica anual (més de 100°C), i una quantitat escassa de precipitació (150-250 mm/any), que, paradoxalment, es concentra a l’estiu (entre mitjan juliol i mitjan agost).

Els confins occidentals i nord-occidentals de les estepes de clima ultracontinental passen per la vall del riu Lena i pels contraforts septentrionals de les serralades de Saian, Altai i Tian Shan. Els confins orientals els formen les altes cadenes muntanyenques de la Mongòlia oriental, Manxúria i l’extrem orient rus —Gran Khingan, Stanovoi, Djugdjur i Kolima—. El nucli d’aquesta estepa ultracontinental pot acotar-se amb les coordenades 90 i 120°E i 42 i 52°N, però desborda aquests límits convencionals i ocupa extensions molt més àmplies en enclavaments més o menys aïllats.

A diferència de les estepes i les praderies d’Amèrica, de l’Europa oriental, del Kazakhstan o de la Sibèria occidental, sovint evocades pels viatgers que les han travessades per la immensitat de les distàncies, les estepes de clima ultracontinental no cobreixen completament el territori que ocupen, sinó que apareixen formant illots entre paisatges de taigà, tundra i desert. Aquest caràcter discontinu de les estepes té causes geomorfològiques i de relleu. Fins i tot en les muntanyes de poca altitud, el clima ultracontinental afavoreix una clara diferenciació del territori. A altituds compreses entre els 500 i els 1 700 m, les estepes ocupen valls o depressions intermuntanyoses, els vessants de les parts baixes de les muntanyes —principalment els solells— i les terrasses superiors dels rius.

D’entre les estepes de les depressions, que poden tenir de 10 a 400 km de diàmetre, les extensions més grans d’estepa són característiques de les depressions dels grans llacs de Mongòlia, de la de l’Uvs, a la frontera entre Mongòlia i Tuva, de la del riu Ulug, a Tuva, o de la conca del Torei, a la república autònoma de Buriàtia, al Transbaikal. Les muntanyes de l’Altai rus, del mongòlic i del Gobi, i de la regió del Baikal, de les serralades de Saian i de Tian Shan, en canvi, es caracteritzen pels petits illots esteparis de només 10 o 20 km de diàmetre. A banda d’aquestes extensions, hi ha petites àrees d’estepa distribuïdes en claps pels pendents de la vall del curs mitjà del riu siberià Lena, a Iacútia-Sakha. Com més al N, més es redueix l’àrea total d’estepa i l’àrea de cadascun d’aquests illots, de manera que ja només hi ha estepes en solells abruptes, on els raigs de Sol incideixen verticalment.

A les èpoques interglacials, fa algunes desenes de milers d’anys, els illots esteparis de l’Àsia interior s’unien periòdicament en un únic conjunt sense solució de continuïtat. En aquests períodes es produïa un intens intercanvi de flora i fauna entre les diferents parts. Un passadís estepari, estret però continu, arribava fins al que avui és la costa de la mar de Bering i unia els paisatges eurasiàtics i nord-americans. Per aquest passadís passaren els cavalls d’Amèrica a Euràsia, mentre que els bisons creuaren en direcció contrària. Els uns i els altres desaparegueren del seu hàbitat originari, però sobrevisqueren en els nous territoris on s’havien instal·lat.

Les estepes de clima ultracontinental es caracteritzen per una distribució geogràfica de gran amplitud latitudinal, que no es pot comparar amb la de les d’altres regions del planeta. Els illots esteparis ultracontinentals s’estenen al llarg de 3 700 km, des dels 35°N, al gran meandre del riu Groc a la Xina, fins als 70°N, als solells de l’illa de Wrangel, a l’oceà Àrtic, davant de les costes de la Sibèria oriental. A la resta del planeta, l’amplitud latitudinal de la distribució de les zones estepàries és molt menor.

Les estepes de l’Àsia interior tenen encara una altra característica particular: l’existència d’una zonació altitudinal amb estatges situats a diferents alçades. Els paisatges esteparis ocupen no solament les depressions, sinó també els pendents de les muntanyes i els altiplans d’alta muntanya. A la part inferior d’aquesta successió d’estatges, entre els 500 i els 1 700 m, les estepes s’estenen de manera ininterrompuda. Per damunt dels 2 000 m, en canvi, ja només es troben als pendents abruptes dels solells. Com més alta és la muntanya, més escassos són els claps d’estepa que s’intercalen en la taigà o la tundra dominants. Als massissos muntanyencs de l’Altai i de les serralades de Saian encara es poden trobar alguns fragments d’estepa a una altitud de 4 000 m sobre el nivell de la mar, és a dir, ben bé 1 000 m més amunt, pel cap baix, del límit superior del bosc, i al Pamir, se’n troben a altituds encara superiors.

Les estepes de la Sibèria occidental i del Kazakhstan

A la Sibèria occidental i el Kazakhstan, els paisatges esteparis se situen entre els 52 i els 48°N, des dels peus de les muntanyes d’Altai, a l’E, fins a les muntanyes dels Urals, a l’W. Es tracta del conjunt estepari més gran del món, amb una extensió de 600 km de N a S i de 2 000 km d’E a W. El seu contorn geogràfic s’inscriu clarament dins la regió d’altes pressions que s’estén, formant una estreta franja, des del nucli de l’anticicló siberià cap a l’W. El clima d’aquestes zones és lleugerament més suau que el de l’Àsia interior: la temperatura mitjana anual arriba a ser positiva (1-3°C), i l’amplitud tèrmica anual és de 70 a 75°C. El nombre de dies sense glaçades arriba als 200, i hi cauen de 250 a 300 mm d’aigua anuals.

El relleu del territori descrit, a diferència del de l’Àsia interior, és inexistent. Al Kazakhstan septentrional, la diferència d’altituds no sobrepassa els 100-200 m, i al S de la depressió de la Sibèria occidental és de 12-15 m. Al Kazakhstan, les estepes ocupen tots els emplaçaments del relleu excepte les clotades més fondes entre turons i les planes d’inundació dels rius. A les depressions orogràfiques, enmig de les estepes es troben petits enclavaments pantanosos herbacis que s’assequen a mitjan estiu. Les planes inundables dels rius es cobreixen de prats amb vegetació de ribera arbustiva o arbòria. A les velles terrasses del riu Irtix, formades per sediments sorrencs, es fan boscos ben poc comuns, amb pins dispersos entremig dels quals onegen suaument els pelaguers (Stipa). A les vastes extensions del S de les depressions de la Sibèria occidental, les estepes ocupen tot just els cims dels turons; als pendents es troben els feners alts i densos amb Vicia, calamagrostis (Calamagrostis) i filipèndules (Filipendula) i, a les depressions, hi ha mulladius amb canyís (Phragmites australis [= P. communis]), boga de fulla gran (Typha latifolia) i la poàcia Scolochloa festucacea. Les clotades més pronunciades són ocupades per petits llacs, permanents però poc profunds.

L’abundància de sals a les roques sedimentàries que s’estenen per sota dels sòls esteparis provoca la salinització del territori, especialment els anys de secada. Els solonetzs i els solontxacs amb vegetació halòfila envolten els pantans amb bandes amples i denses, puntejades per les taques vermelloses de les cirialeres (Salicornia) i els salats (Suaeda), per les taques blanques de sal evaporada i per catifes verdes de la petita poàcia Puccinellia distans. Per tot el territori meridional de la plana de la Sibèria occidental, en petites clotades de forma arrodonida (de 10 a 20 m de diàmetre), es poden trobar boscos amb bedoll comú (Betula pendula [=B. verrucosa]), bedoll pubescent (B. pubescens) i trèmol (Populus tremula); aquests boscos solen ocupar una àrea reduïda i sovint estan lleugerament empantanats.

L’estepa pròpiament dita no representa més del 10% de l’àrea total d’aquest extens territori, i el paisatge que configura, si es mira des de dalt amb l’il·luminador d’una petita avioneta que voli arran de terra, recorda una serp groga que no deixa de retorçar-se sobre una catifa verda.

Les estepes de l’Europa oriental

Les estepes d’Europa i de la Sibèria occidental formen una franja llarga i estreta al centre del continent eurasiàtic, entre els boscos septentrionals de la taigà i els deserts meridionals. Si bé no tenen una gran amplitud latitudinal (queden compreses aproximadament entre els 45 i els 55°N), sí que ocupen una gran extensió en longitud, ja que s’estenen, per més de 2 000 km, des de les muntanyes d’Altai, a l’E, fins als Carpats, a l’W. Això les converteix en les estepes més extenses del planeta. A més, aquesta regió té un relleu molt homogeni, cosa que permet que la vegetació estepària el cobreixi completament, només interrompuda per altres tipus de comunitats vegetals a les planes d’inundació dels rius i als enclavaments pantanosos. Tan sols les muntanyes dels Urals constitueixen un element de discontinuïtat en aquest vast paisatge estepari, i separen les estepes ucraïneses i russes de les siberianes.

Idem, a partir de fonts diverses

Al territori de les planes de l’Europa oriental, des dels Carpats —a l’W— fins als Urals —a l’E—, les estepes es distribueixen formant un conjunt compacte entre els 52 i els 45°N i entre els 25° i els 55°E. El clima temperat continental característic d’aquesta regió es distingeix per una temperatura mitjana anual positiva (5-7°C), amb una amplitud tèrmica d’aproximadament 60°C i una pluviositat mitjana d’uns 300 mm. Aquesta precipitació cau de manera més regular que a l’Àsia, ja que es distribueix al llarg de tot l’any i en els períodes sense glaçades, que no són inferiors als 250 dies. Aquestes condicions permeten la formació d’estepes de poàcies i altres plantes herbàcies als txernozems. Les estepes àrides que es desenvolupen en castanozems es troben principalment a la part SE de les planes, cap a la costa N de la mar Càspia. Aquí, la proporció de l’àrea que ocupen les estepes als txernozems i als castanozems és de 4:1, a diferència de Sibèria, en què la proporció és exactament la inversa.

La superfície de la plana russa es diferencia de la Sibèria occidental i del Kazakhstan septentrional per un relleu molt fragmentat. Les extenses depressions (prop de la mar Negra i a la Ciscàspia, per exemple) alternen amb elevacions del terreny (Podolsk, Rússia central, Stavropol i al llarg del Volga). Els desnivells, que són prou significatius (150-200 m), expliquen el bon drenatge del territori. Per això aquestes estepes, a diferència de les de la Sibèria occidental i el Kazakhstan, no sols ocupen els cims dels turons sinó també els pendents, i fins i tot el fons dels cursos d’aigua temporals que es formen a la primavera.

A la part septentrional de la zona estepària de la plana russa es troben estepes que no tenen anàlegs en cap altra regió d’Euràsia. Aquestes estepes dels txernozems tenen el contingut d’humus més gran del món (12-15% de la massa del substrat) i un horitzó húmic d’un gruix d’uns 2 m. La formació d’aquests sòls possibilita el creixement d’una vegetació herbàcia la base de la qual són poàcies de fulla ampla (Bromus, Poa, Calamagrostis) combinades amb altres espècies herbàcies (fòrbies) de les més variades famílies. Les poàcies de fulla estreta, en canvi, no representen més enllà del 10% del total d’espècies vegetals.

Les estepes de l’Europa central

A l’W de les muntanyes dels Carpats es troben novament illots esteparis. A les parts més interiors del continent, el clima marí propi de l’Europa occidental adquireix alguns matisos continentals. Aquests trets de continentalitat són, en primer lloc, les temperatures negatives de mitjan gener (de -3 a -4°C), a més d’una pluviositat relativament petita (400-450 mm/any) i una amplitud tèrmica anual d’uns 40°C, i vénen determinats per la presència dels arcs muntanyosos dels Alps i els Carpats, que impedeixen la penetració dels vents humits de l’W als territoris d’Hongria, Romania i, en part, Txèquia. Això ja és suficient perquè a les depressions del Danubi inferior i mitjà apareguin paisatges de tipus estepari.

Aparentment, els paisatges verges d’èpoques prehistòriques es presentaven, en aquesta zona, com boscos clars de roures entre els quals s’estenien herbassars amb diferents tipus de vegetació estepària. Els anys de secada, la quantitat de plantes augmentava. Aquests territoris, des de temps immemorials, s’han utilitzat per a l’agricultura; la vegetació salvatge ja fa molt de temps que ha estat aniquilada, però han quedat els txernozems. Aquests sòls són semblants als que es formen a l’Europa oriental, a la frontera que separa les zones d’estepa i les de bosc.

L’autèntica estepa, amb predomini de poàcies de fulla estreta (Stipa, Festuca, Andropogon, Koeleria), es troba a les zones de l’Europa central on hi ha afloraments de calcàries dolomítiques. Aquests tipus de terrenys es localitzen als vessants de petites elevacions (fins a 250 m sobre el nivell de la mar) a Hongria (a l’W de la ciutat de Budapest) i a Txèquia (Moràvia). Les estepes de pelaguers (Stipa) es poden trobar als dipòsits sorrencs de l’Hongria central, entre plantacions secundàries de pins.

Les estepes de l’altiplà de “loess” de la Xina

L’altiplà de “loess” que ocupa les províncies nord-occidentals de la Xina (Shaanxi, Shanxi i Gansu), assoleix unes altituds que van dels 400 als 1 200 m i, en alguns llocs, fins als 2 000 m. El clima d’aquest territori és temperat-àrid, amb una pluviositat de 300 a 600 mm, majorment concentrada a mitjan estiu, i una temperatura mitjana anual d’entre 6 i 13°C.

A la major part del territori descrit, la vegetació natural fou destruïda fa molt de temps i es llauraren les terres. Fa més de 4 000 anys que s’hi practica l’agricultura. El sòl no solament ha canviat, sinó que s’ha format de nou a causa de la introducció del llim dels rius als prats. Els claps de vegetació natural conservats en alguns indrets apartats fan possible de reconstituir a grans trets l’estepa que cobria aquesta terra fa milers d’anys. Sembla que es tractava d’estepes amb predomini de poàcies (Stipa bungeana, Andropogon ischaemum, Arundinella), fòrbies (Lespedeza) i arbustos (Spiraea), en uns sòls que devien trobar-se entre el txernozem i el castanozem.

Les praderies típiques

A la part oriental del bioma, en contacte amb les boscanes decídues de l’E del subcontinent nord-americà, des del S de Manitoba fins a les àrees centremeridionals i orientals de Texas (on entra en contacte amb la praderia costanera) i penetrant en direcció E fins a la vall de l’Ohio, el clima relativament humit i temperat (800-1 000 mm de pluviositat i una temperatura mitjana anual de 9°C) permet, sobretot en posicions topogràfiques dominants i ben drenades, el desenvolupament de praderies de poàcies amb un sistema d’arrels poderós i profund i unes parts aèries que poden assolir l’alçada d’una persona, que reben el nom de praderies d’herba alta (“tallgrass”). Hi predominen espècies com la “big blue-stem” (Andropogon gerardii) i la “little blue-stem” (Schizachyriumscoparium).

A l’W de la praderia d’herba alta, la praderia mixta ocupa la major part de les gran planes del centre de l’Amèrica del Nord. La praderia central mixta s’estén des del SW de la província canadenca d’Alberta, el S de la de Saskatchewan i el SW de la de Manitoba fins al NW de Texas, passant per l’E de Montana i Wyoming, l’W de Dakota del Nord, Dakota del Sud, Nebraska occidental i bona part de l’W de Kansas i d’Oklahoma, amb una amplitud latitudinal de prop de 2 600 km (aproximadament dels 52 als 29°N). La comunitat vegetal bàsica és formada per les poàcies Stipa spartea, S. comata, Agropyron dasystachyum i Festuca scabrella. Per l’extrem meridional, la praderia mixta es posa en contacte amb la praderia costanera i amb elements dels subdeserts del SW dels Estats Units i del N de Mèxic.

A les parts més interiors de les Grans Planes, al peu de les Rocalloses, entre els confins de Wyoming i Nebraska amb Colorado, als 41°N de latitud, i els de Texas amb Nou Mèxic, cap als 32°N, s’estenen 28 milions d’ha. de praderia d’herba baixa. Cap a l’E la seva extensió màxima arriba, a la part més occidental de l’estat d’Oklahoma, fins al meridià 100°W. La praderia d’herba baixa és formada principalment per les poàcies Bouteloua gracilis i Buchloe dactyloides, l’alçada de les quals no supera 0,5 m, i ocupa la part més seca de la regió semiàrida a l’E de les Muntanyes Rocalloses. En aquesta àrea, la pluviositat disminueix d’E a W i de N a S entre els 800 i els 350 mm/any. Com més a prop de les muntanyes, més àrid esdevé el clima i més ascètic l’aspecte de la praderia. En direcció SW, on no cauen més de 300 mm de precipitació l’any, apareix la vegetació característica dels paisatges subdesèrtics.

Les praderies marginals

Fent un arc des de les àrees centreoccidentals de Saskatchewan, primer en direcció W, fins a Alberta, i després cap al S, seguint els contraforts de les Muntanyes Rocalloses, fins a l’interior del N de Montana, en la transició entre praderia mixta i bosc boreal, s’estén una banda relativament estreta de praderia de festuca. La praderia de festuca es caracteritza per la dominància, de vegades superior al 50%, de Festuca scabrella i la presència de nombroses fòrbies. Ocupa un espai constituït per paisatges d’origen glacial amb nombroses petites depressions fàcilment inundables o “potholes”, que proporcionen un ambient més humit i possibiliten que, en aquest clima subhumit, puguin sobreviure alguns claps de trèmol americà (Populus tremuloides). A mesura que augmenta la distància respecte a la praderia mixta, els arbres van ocupant una part més i més gran del paisatge, fins que la praderia queda només restringida als indrets més eixuts de l’interior del bosc. La praderia de festucatambé es dóna, en altitud, al si de la part nord-occidental de la regió de praderia mixta, als contraforts de les Rocalloses del S d’Alberta i del N de Montana. Seguint el seu perímetre nord-oriental, alguns fragments de praderia de festuca s’arriben a barrejar tant amb elements de praderia mixta com de praderia d’herba alta. Cap a occident, la praderia dels pendents superiors de les valls meridionals de la Colúmbia Britànica constitueix una transició entre les praderies subdesèrtiques de l’altiplà del Colúmbia i la de festuca. El clima d’aquesta regió és més humit (400-600 mm/any) i més fred que el de la praderia mixta, depenent, però, de l’altitud, que oscil·la de 500 a 1 400 m aproximadament.

Finalment, la regió de praderia costanera s’allarga seguint els aiguamolls litorals de la costa del golf de Mèxic, des del clima humit de la regió SW de Louisiana fins a les condicions semiàrides del S de Texas. Aquesta regió és una plana baixa, monòtona, en general escassament drenada, en què l’altitud varia des del nivell de la mar fins als 75 m aproximadament. A la part septentrional d’aquesta zona —la praderia costanera superior— el clima és més humit, mentre que a la meridional —la praderia costanera inferior— prevalen condicions més seques i és característic l’eixut estival. Els sòls són variables, i n’hi ha des de sorrencs fins a argilosos.

Les pampes sud-americanes

Les praderies més extenses de l'hemisferi austral són les sud-americanes, que també són les que més s’assemblen a les estepes i a les praderies típiques septentrionals, tot i que a diferència d’aquestes no se situen a l’interior del continent. Cobreixen les grans planes de la part centreoriental de l’Argentina, Uruguai i la part meridional del Brasil, al voltant de l’estuari del Río de la Plata. Se les designa en general amb el nom de pampes, bé que diferències fitogeogràfiques les divideixen en pampes pròpiament dites (les de l’Argentina) i “campos” (les de l’Uruguai i el S del Brasil).

Idem, a partir de fonts diverses

Tota la regió a banda i banda de l’estuari del Río de la Plata, que a l’Argentina es coneix amb el nom de pampes i que a l’E del riu Uruguai, a la província argentina de Corrientes, es designa com a “campos”, amb una extensió d’uns 90 milions d’ha, constitueix la variant més humida dels paisatges de tipus estepari de tot el planeta (1 400 mm de pluviositat mitjana en una gran part del territori). Les seves latituds (entre 31-39°S) són força més properes a l’equador que les de les estepes eurasiàtiques i que les de la majoria de les praderies de l’Amèrica del Nord, i no es troben a les parts interiors del continent, com les estepes i les praderies de l’hemisferi nord, sinó que estan localitzades a la costa de l’oceà Atlàntic. Tota l’àrea es pot considerar en termes generals com una plana vasta i contínua. Només hi ha afloraments rocallosos, pujols o petits altiplans (d’una alçada de fins a 500 m sobre de la plana) en algunes zones de les àrees centrals del S de la província argentina de Buenos Aires, del N i del SE d’Uruguai i del S del Brasil. En aquest quadre general, al llarg de quilòmetres i quilòmetres s’alternen àrees totalment planes amb paisatges de suaus ondulacions.

Les condicions geològiques són diferents a una i altra banda del riu Uruguai: a l’E del riu, els estrats cristal·lins moderns de l’escut brasiler són propers a la superfície o bé emergeixen, i només hi ha dipòsits de “loess” al S i a l’E i materials diversos a la resta; a la regió pampeana, a ponent del riu, s’ha dipositat sobre l’estructura cristal·lina (que emergeix a les serres pampeanes, a la del Tandil i a la de la Ventana) una massa sedimentària d’un gruix de 300 a 500 m de “loess” o llim. A la part més occidental, fins i tot hi ha acumulacions eòliques recents, més gruixudes.

Els límits terrestres d’aquesta regió de pastures són determinats pels seus contactes amb ecosistemes de vegetació llenyosa (“espinar”, “monte”), encara que al llarg de rius i rierols, al delta del riu Paranà o envoltant les llacunes al riu Uruguai, també apareix la vegetació llenyosa dels boscos de ribera. També hi ha petits claps boscats a les pastures del S del Brasil i vegetació arbustiva en àrees d’afloraments rocallosos i als accidents més destacats del relleu, com a les serres de la Ventana i del Tandil, a la província de Buenos Aires, o a la dorsal das Encantadas, a l’estat brasiler de Rio Grande do Sul.

A l’Amèrica del Sud, la formació del paisatge de tipus estepari fou afavorida per l’estacionalitat del clima, amb glaçades hivernals de fins a -5°C, i per la irregularitat de les precipitacions al llarg de l’any, amb les inevitables secades estivals de fins a dues setmanes. La major part de la pampa humida i dels “campos” tenen un clima d’estius calorosos i hiverns suaus (un típic Cfa segons la classificació de Köppen), amb estius una mica més frescos (la mitjana del mes més càlid és inferior a 22°C) al SW de la regió. El període sense glaçades, que, per altra banda, no acostumen a ser intenses, és de 340 dies a l’E i de 235 a l’W. A les pampes, més eixutes, es dóna un balanç hídric equilibrat o un dèficit incipient, mentre que als “campos”, més humits, es pot arribar a produir un petit excés d’aigua.

Aproximadament el 80% de les precipitacions correspon a pluges frontals. La mitjana anual passa de 1 500 mm al NE de la regió a 400 mm al SW. A la pampa existeixen dues estacions plujoses ben definides, la primavera i la tardor. Als “campos”, és evident la influència de l’anticicló atlàntic sobre el patró de distribució de les pluges: aquestes augmenten notablement durant l’hivern i decreixen durant l’estiu, quan l’anticicló se situa a l’àrea. Si es considera el volum de les precipitacions de les regions pampeanes nord-orientals, crida l’atenció l’absència de boscos naturals. Alguns autors havien sostingut que es devia a l’acció de pastures antropogèniques que la població indígena havia mantingut mitjançant incendis repetits. Tanmateix, actualment té més acceptació la teoria que es tracta de pastures edafoclimàtiques.

Els sòls de pastures de la Mesopotàmia argentina, l’Uruguai i el S del Brasil són majoritàriament vertisòls, amb un alt contingut d’argiles expandibles, cosa que els fa difícilment aprofitables per a l’agricultura. En canvi, més a l’W, els sediments de “loess” que s’estenen sota la pampa, rics en carbonat de calci, tenen un paper fonamental; gràcies a ells els sòls pampeans, principalment els feozems, tenen un horitzó húmic que pot mesurar fins a 70 cm. Això no obstant, la concentració d’humus és molt petita (3-3,5%) a causa de l’intensiu rentat del sòl que provoca l’abundància de precipitacions (fins a 1 400 mm/any), especialment a la primavera i a la tardor. Els sòls de les pampes, solts, foscos, ben drenats i amb un elevat percentatge de matèria orgànica es troben entre els més fèrtils del món.

Les praderies de l’Alt Veld sud-africà

Les praderies sud-africanes ocupen tota la regió de l’Alt Veld, i s’estenen entre els 26 i els 31° de latitud S i entre els 25 i els 31° de longitud E. A diferència de les pampes, es troben a l’interior del continent i a considerable altitud, en una franja al voltant dels 1 500 m.

Idem, a partir de fonts diverses

Les praderies sud-africanes pròpies de la zona de l’Alt Veld (“Highveld”), ben al contrari que les sud-americanes però a semblança de les estepes i les praderies de l’hemisferi nord, no se situen prop de la costa sinó a l’interior del continent i a considerable altitud; a grans trets, entre els 1 200 i els 1 800 m, encara que, en funció de les condicions edàfiques i topogràfiques de cada indret, aquests límits poden variar amb certa amplitud. Aquesta altitud fa que la latitud de la regió de praderies de l’Alt Veld s’acosti més als tròpics (entre els 26 i els 31°S) que la de les pampes i els “campos”. L’Alt Veld s’estén per uns 20 milions d’ha de la meitat meridional del Transvaal, el centre i l’W de l’estat lliure d’Orange, gran part de Lesotho (tret de les regions més enlairades) i una part de les regions limítrofes de Natal i de la província del Cap. És una regió de pluges estivals i hiverns frescos, no exempts de glaçades, originàriament ocupada per una praderia d’herba alta recorreguda per ingents ramats de grans herbívors; avui constitueix una de les regions més desenvolupades de Sud-àfrica i s’hi assenten grans ciutats com Johannesburg o Pretòria i bona part de les explotacions mineres, industrials i agropecuàries més importants del país. Els testimonis de les primitives praderies d’‘herba dolça’ (herbes altes i palatables com Themeda triandra i diferents espècies de Panicum o Eragrostis) han esdevingut rars, excepte a les àrees marginals de l’W i el SE. En aquestes zones, que coincideixen amb les àrees més elevades dels contraforts septentrionals de les muntanyes de Drakensberg (anomenades Quathlamba pels nadius africans, nom que significa ‘piles de roques’), les praderies prenen un caràcter diferent i les poàcies d’afinitats tropicals són desplaçades per les d’afinitats temperades com Festuca costata, F. caprina o Bromus firmior. Cap a l’W, per contra, a la regió més eixuta de l’Alt Veld, la sobrepastura condueix a l’embosquinament i les praderies que hi resten convergeixen amb les sabanes llenyoses del Karoo.

Les praderies neozelandeses

Les praderies d’Oceania són les menys extenses i menys típiques de totes. Ocupen la regió sud-oriental de l’Illa del Sud de Nova Zelanda, alguns punts elevats de l’Illa del Nord i les regions costaneres d’algunes illes subantàrtiques. Se les anomena sovint praderies en “tussock”, ja que la major part de les plantes que les formen tenen un creixement d’aquest tipus.

Idem, a partir de fonts diverses

La vegetació de Nova Zelanda, abans de l’arribada dels primers humans fa 800 o 1 000 anys, era amb tota probabilitat predominantment forestal. Les formacions herbàcies devien romandre acantonades a l’alta muntanya per damunt del límit superior del bosc, alguns fons de vall i els medis litorals i aigualosos. Un límit altitudinal que a l’Illa del Nord varia entre els 1 000 i 1 500 m d’alçada (700 m a la part més meridional), segons la latitud i l’exposició, i a l’Illa del Sud oscil·la entre els 1 200 i 1 500 m, encara que davalla fins als 650 m al S de l’illa i fins als 600 a l’illa Stewart, al S de l’extrem meridional de l’Illa del Sud. A les illes subantàrtiques de Nova Zelanda la cota natural de les praderies altes en “tussock” se situa al nivell de la mar. En canvi, s’estima que avui les praderies i els prats, inclosos alguns mosaics de praderia i formacions arbustives, ocupen un 60% del territori. Nova Zelanda encara es troba sotmesa a un ràpid procés d’ajustament a la presència humana. Pocs indrets es conserven en condicions properes a les de la primitiva Nova Zelanda prepolinèsica i cap no és completament lliure de la influència antropogènica.

El creixement en “tussock” és molt generalitzat entre les plantes monocotiledònies autòctones de Nova Zelanda, tal com passa amb les del Con Sud sud-americà. Les beines mortes, les fulles i els pecíols queden aplegats en un dens aglevat que força el creixement dels brots nous cap amunt i cap enfora, formant una estructura densa en forma de coixinets. Les formacions en “tussock” es consideren molt antigues i resistents a la invasió o al desplaçament per part de noves plantes. Així, en altitud i a les regions més eixutes predominen les praderies en “tussock” d’origen autòcton, mentre que a les àrees de molta pluja, especialment de les terres baixes, acostumen a presentar-se grans prats en què s’imposen les plantes d’origen exòtic, generalment europeu, encara que hi puguin persistir alguns elements originaris.