L’aprofitament dels recursos vegetals de la taigà

El rebost de la taigà

A la taigà septentrional, els suplements tradicionals a la carn i el peix, que eren els aliments bàsics, havien estat els fruits boscans, les arrels i els líquens, mentre que a la taigà meridional es valoraven més els fongs, les falgueres i les plantes herbàcies susceptibles de ser menjades en amanida, el càmbium dels arbres i fins i tot algunes plantes aqüícoles com l’arròs salvatge. Avui dia encara s’utilitzen moltes espècies vegetals del bioma, tant com a aliment com per a fer begudes o amb finalitats medicinals.

Les amanides i les verdures boscanes

Potser la més remarcable de les verdures de la taigà sigui la pampa Heracleum sphondylium montanum [=H. lanatum], una umbel·lífera les tiges de la qual poden assolir 3 m d’alçada. Els habitants de Kamtxatka i Alaska n’aprofiten els brots tendres i els peduncles florals, que a la primavera consumeixen en sopes o en amanides i durant tot l’any en forma de melmelada; en el passat els indis d’Alaska també solien utilitzar aquesta espècie com a planta medicinal i estimulant. Amb els peduncles de les fulles dels ruibarbres (Rheum) es fan excel·lents compotes i també se’n poden fer verdures o amanides. En alguns llocs es continuen consumint diferents tipus de paradelles i agrelles (Rumex), i a les regions occidentals del bosc boreal americà, les fulles de l’oxíria (Oxyria digyna), una poligonàcia semblant a les paradelles, també se solien bullir o bé es menjaven crues a l’estiu. A les riberes dels llacs, en temps d’escassesa, de vegades es menjaven els brots tendres de canyissos (Phragmites australis [=P. communis]) i bogues (Typha).

Els bulbs del gènere Allium, al qual pertanyen els porros, les cebes i els alls silvestres, se solien consumir tot al llarg del límit meridional de la taigà; és el cas de l’all de bruixa (A. ursinum) i d’A. victoriale, les fulles dels quals són molt riques en vitamina C. Per a molts pobles de la taigà siberiana, els bulbs carnosos d’algunes espècies de lliri (Lilium) substituïen el pa i les patates: els emmagatzemaven secs i esmicolats i, barrejats amb fruits boscans i sang de ren se’n feien sopes i purés. Un altre aliment vegetal molt popular era el rizoma carnós del nenúfar groc (Nuphar advena); els indis el plegaven del fons dels estanys o dels caus de la rata mesquera (Ondatra zibethicus), animal que també els emmagatzema. A Alaska i el NW del Canadà, es menjaven les arrels dels polígonums (Polygonum), i a Rússia també s’aprofitaven en èpoques d’escassesa.

L’arròs salvatge

La llavor de l’arròs salvatge (Zizania aquatica), una poàcia aqüícola pròpia dels llacs i els rius de curs lent que voregen el límit meridional de l’escut canadenc, sempre ha estat un aliment important per a tots els pobles indis riberencs. Es tracta d’una planta anual amb una única tija d’1,5 m d’alçada i una panícula d’uns 50 cm; creix en llacs i rierols tranquils, a fondàries d’entre 50 i 60 cm. Al començament de juny, la planta apareix sobre l’aigua i els fruits maduren a l’agost; en caure, les llavors se submergeixen al fons, i allà romanen tot l’hivern. En l’economia dels indis algonquins d’aquesta zona, la recollida de l’arròs salvatge ha tingut històricament una gran significació ja que, sense que es pugui dir que el cultivessin, sí que havien desenvolupat tècniques per a obtenir-ne collites regulars: quan el gra assolia el punt de maduresa apropiat, lligaven les parts superiors de les tiges en un feix vinclant les espigues cap per avall per protegir-les dels ocells. També els indis crees, dakotes i altres visitaven els gramenets inundats d’arròs salvatge. Fins i tot hi ha històries tradicionals que parlen de lluites sagnants entre els siouxs i els ojibwes per la possessió d’aquests gramenets.

La collita d’arròs salvatge era tan important per als indis que, en el seu calendari, els noms dels mesos anaven lligats a aquesta activitat; entre algunes tribus algonquines i dakotes, el mes de setembre rebia el nom de ‘mes de la maduració de l’arròs’ o ‘mes de la collita de l’arròs’, i l’octubre era el ‘mes d’assecar l’arròs’ o ‘mes de la recol·lecció d’arròs per a l’hivern’. El començament de l’època de collita (final d’agost, primers de setembre) se celebrava amb festes especials, abans de les quals ningú no tenia dret a començar a collir. Per als indis ojibwes, per exemple, collir arròs salvatge s’ha convertit en una activitat econòmica d’importància; des de les canoes es continuen collint tant les varietats de gra curt com les de gra llarg, i la major part de la collita s’exporta arreu del món. El 1994, només a Manitoba s’arreplegaren més d’1 milió de kg d’arròs salvatge, però aquesta quantitat varia molt d’un any a l’altre.

Els fruits boscans

Tant la taigà eurasiàtica com l’americana tenen una gran abundància de fruits boscans, que maduren des del començament de l’estiu fins al final de la tardor; alguns d’aquests fruits, com els nabius, fins i tot es conserven sota la neu fins al començament de la primavera.

El fruit boscà més primerenc de la taigà siberiana és el de Rubus arcticus, anomenat en rus “kniajenika” i considerat en moltes regions el més saborós dels fruits boscans. S’assembla molt a un gerd, però és més petit, de color vermell o porpra fosc, molt dolç (d’un 5 a un 7% de sucres) i amb una sentor que recorda la de la pinya americana. Madura al començament de juliol i sol créixer a les vorades de boscos esclarissats, a les zones cremades, als prats humits i a les torberes. Una mica més tard maduren els fruits de R. chamaemorus, que creix a les torberes i als boscos inundats; són d’un color groc brillant, amb irisacions rosades i també molt rics en sucres (del 3 al 6%) i en substàncies pectoses (del 3 al 4%); contenen vitamina A i C, àcids cítric (0,8%) i màlic, sals de potassi, magnesi, calci, crom, coure i altres microelements imprescindibles en l’alimentació dels humans. Es mengen frescos i es conserven també en grans quantitats.

Per als habitants de la taigà tenen gran importància els fruits dels diferents nabius (Vaccinium). El nabiu comú (V. myrtillus) i el nabiu uliginós (V. uliginosum) maduren a mitjan estiu i els seus fruits són blaus negrosos amb un matís gris blavós. El nabiu uliginós fructifica anualment, mentre que el comú ho fa un cop cada cert nombre d’anys, però en abundància. A la taigà, la producció de fruits de nabiu comú, que conté d’un 12 a un 17% de substàncies tànniques, fins a un 6% de sucres, vitamina C i àcids orgànics, arriba a 332,8 kg/ha i la de nabiu uliginós és de 540,8 kg/ha. Gràcies a la seva riquesa en substàncies tànniques, el nabiu comú s’ha emprat des de fa molt temps com a mitjà astringent contra la disenteria i, a més, és molt apreciat pels caçadors de la taigà, perquè consideren que els seus fruits fan més penetrant la visió nocturna. Un altre dels nabius que s’aprofiten és el nabiu de grua (V. oxycoccos), un petit arbust de torbera amb fruits vermells i àcids, que contenen fins a un 10% de sucres, substàncies tànniques, àcids cítric i benzoic i molt potassi; a la tardor, els fruits que no es gelen i es poden consumir contenen uns 30-35 mg/100 g de vitamina C. El nabiu de fulla estreta (V. angustifolium), finalment, es menjava arreu del bosc boreal americà i per a determinats grups humans, com els crees, que vivien a l’àrea subàrtica de bosc obert, era la planta comestible més important.

Però el fruit boscà per excel·lència de la taigà és el nabiu vermell (Vaccinium vitis-idaea), que madura a final d’estiu i començament de la tardor a les petites matetes de nabinera i que és de color vermell. Conté fins a un 12% de sucres, vitamina C, substàncies tànniques i àcids orgànics. Entre aquests darrers hi ha l’àcid benzoic, que permet que els fruits del nabiu vermell es puguin conservar molt de temps. Actualment, només a l’extrem orient rus, la quantitat de nabiu vermell que es cull és de 1 248 kg/ha. Els fruits, de demostrades propietats antiescorbútiques i antiinflamatòries, es mengen tant frescos com macerats, i també se’n fan melmelades, “kisel” i licors. Macerats i marinats són una guarnició molt apreciada per a plats de carn i peix.

A la taigà hi ha molts altres fruits boscans que també serveixen d’aliment. És el cas dels ribers (Ribes), entre els quals el riber negre (R. nigrum), el riber vermell (R. rubrum), el riber olorós (R. fragrans) i R. dikuscha. Pel que fa al seu contingut en vitamina C (1 400-1 500 mg/100 g), els ribers només són superats pels gavarrons i els kiwis. Els grans fruits de tons marrons del riber procumbent (R. procumbens), una mata aplicada a terra que està molt estesa a la taigà siberiana i de l’extrem orient rus, es distingeixen pel seu sabor excepcional. A aquests es poden afegir encara els fruits del lligabosc comestible Lonicera edulis, una espècie boscana molt estesa a Sibèria, amb els quals es fa una excel·lent melmelada. En la dieta d’hivern de molts pobles indígenes de l’extrem orient rus no hi pot faltar l’anomenat “tolkuixa”, un plat preparat amb una barreja d’èmpetrum negre (Empetrum nigrum), peix esmicolat i greix de foca.

Entre les menges dels indis del bosc boreal americà també hi tenien lloc destacat diferents fruits boscans com els dels sumacs (Rhus). El fruit del sanguinyol canadenc (Cornus [=Chamaepericlymenum] canadensis) es menjava cru, igual que els de les gavarreres (Rosa), les boixeroles (Arctostaphylos) o l’aliguer americà (Viburnum trilobum). Altres fruits, en canvi, com els de petits arbustos com els corners (Amelanchier) i el cirerer de Virgínia (Prunus virginiana) eren utilitzats pels indis de les planes en la preparació del pèmmican (paraula que prové del terme cree “pimik¯an”, referent a “pimii”, que vol dir greix), carn de bisó assecada rica en greix i, en general, gaudien d’una gran importància en el límit meridional de la taigà ja sigui al natural en el seu propi suc, en forma de melmelada o congelats.

Els pinyons del pi siberià (Pinus sibirica), del pi coreà (P. koraiensis) i del pi nan siberià (P. pumila) són molt saborosos i contenen fins a un 65% d’olis, de color groc daurat i sabor agradable, i un 20% de proteïnes, a més de fècules, minerals i vitamines B i E. Els olis d’aquests pinyons (coneguts genèricament com a oli de cedre, ja que en rus a aquests arbres se’ls dóna el nom de cedres) són transparents i no es congelen ni amb les glaçades més fortes; si es conserven envasats al buit i a les fosques, mantenen les seves qualitats durant anys. Una qualitat nutritiva molt alta, una aroma suau i l’agradable sabor fan de l’oli de cedre un producte potser més valuós que l’oli d’oliva, tant com a aliment com en aplicacions tècniques. Dels pinyons esmicolats i desfets en aigua s’obté l’anomenada ‘crema de cedre’, que té una qualitat nutritiva superior a la de la fruita seca natural. Al segle XVI, durant el regnat d’Ivan el Terrible, els pinyons de cedre eren un article d’exportació molt important. La collita mitjana de pinyons que s’obté del cedre siberià és de 160 kg/ha i a la tardor, quan les llavors maduren, pobles sencers surten a recollir-los. Ja al segle XVII, els camperols russos de Sibèria conreaven el cedre prop dels llocs poblats i molts arbres d’aquests boscos jardí arribaven a fer 35 m d’alçada.

Les sabes edulcorants

Una altra activitat molt corrent a la taigà és la recollida de saba de bedoll (Betula), que s’obté a la primavera a partir de les zones danyades dels teixits conductors de l’arbre, ja sigui al tronc, a les branques o, especialment, a les soques dels arbres tallats a l’hivern; aquesta saba és aprofitable perquè té un alt contingut en glucosa i fructosa (d’un 0,5 a un 2%), aminoàcids, substàncies minerals i altres compostos. D’altres arbres, com trèmols, pollancres i àlbers (Populus) se n’han obtingut tradicionalment tanys, borrons, aments i llavors, i també saba, i a la primavera fins i tot se’n pot menjar el càmbium. Les pícees (Picea), a més de llavors i càmbium, proporcionen l’anomenada saba d’avet.

També a la primavera, a la part sud-oriental de la taigà nord-americana, es recull la saba de l’erable de sucre (Acer saccharum), que els ojibwes barregen a vegades amb la de bedoll groc americà (Betula lutea). Per als indis, la saba d’erable constituïa la font principal de sucre, i també ho fou per als primers colonitzadors blancs fins que arribà al mercat el sucre de canya. Així, durant el segle XIX, la producció de sucre, xarop, melassa i cervesa d’erable es convertí en un sector industrial important a la zona.

Les falgueres i els fongs alimentosos o narcotitzants

Una de les falgueres més comunes a la taigà meridional és la falguera comuna (Pteridium aquilinum), de la qual es consumeixen les frondes joves i els rizomes, d’un sabor que recorda el dels bolets fregits. Els brots joves, que fan alguns centímetres de llargada, es pleguen al final de la primavera i se salen o es fan assecar per a poder ser cuinats de formes molt variades. Tot i ser rics en ferro i consumir-se molt com a verdura, convé no abusar-ne perquè també contenen substàncies carcinogèniques. A banda de la falguera comuna, dins del bioma la diversitat de falgueres d’ús alimentari és força gran: alguns indis d’Alaska com els tananes, per exemple, a la primavera encara cullen els rizomes del driopteris austríac (Dryopteris dilatata), i els couen en un clot a terra; els menominis, per la seva banda, solien bullir els brots tendres de la falguera de canyella (Osmunda cinnamomea); i els ojibwes, al N del llac Superior, acostumaven a menjar licopodis (Lycopodium). Entre les falgueres comestibles de la taigà també cal esmentar espècies com Matteuccia struthiopteris i Onoclea sensibilis, les frondes de les quals tenen un gust excel·lent, tant les desenvolupades com les joves (que encara mostren l’àpex cargolat sobre ell mateix).

En el passat, algunes espècies de líquens també havien constituït una font d’aliment important per als indis del bosc boreal americà i per als primers viatgers europeus, sobretot quan escassejava l’aliment considerat com a pròpiament vegetal. Les tripes de roca (Umbilicaria, i en particular Umbilicaria dilenii), grans líquens foliacis que es fan sobre les roques, són probablement les més conegudes. A la zona subàrtica, el liquen islandès (Cetraria islandica) era un aliment molt comú i, prèviament semidigerit per un caribú, després d’haver-lo tret de la primera cambra de l’estómac de l’animal acabat de matar, també s’aprofitava el liquen dels rens Cladina rangiferina. Determinades espècies de Bryoria (B. fremontii i B. tortuosa), que pengen habitualment de les branques mortes de les coníferes, també eren considerades d’interès alimentari.

La taigà és molt rica en bolets. Tanmateix, excepte els russos, els carelians i els komis, no sembla que els pobles de la taigà n’hagin estat mai grans consumidors. Els pobladors autòctons de Sibèria pensaven que els bolets no eren bons per a menjar, i quan veien altra gent que en menjava, experimentaven por i aversió. L’única excepció era el reig bord o reig foll (Amanita muscaria), les propietats narcòtiques del qual eren perfectament conegudes; els xamans, que sabien com consumir-los i en quina quantitat, en menjaven sovint abans d’iniciar determinats ritus, per tal de provocar-se al·lucinacions. Els xamans khantis, per exemple, en feien infusions per no dormir durant els tres dies en què l’ànima dels seus pacients viatjava cap a la divinitat subterrània.

La farmacopea i la química boscanes

En una farmacopea xinesa del 1596, es considerava que l’anomenat ‘fruit dels cinc sabors’ de la magnoliàcia Schisandra chinensis formava part de la primera categoria de medicaments recomanats per a restablir les forces. En efecte, els primers viatgers russos que exploraven l’Extrem Orient deixaren dit per escrit que un grapat d’aquests fruits feia que un caçador pogués córrer durant dos dies seguint el rastre del ren. Interpretacions fantasioses a banda, aquesta és una mostra de l’interès evident que tenen algunes plantes de la taigà com a fonts de principis actius d’utilitat farmacològica.

Les plantes medicinals

Entre la taigà eurasiàtica i la nord-americana s’utilitzen alguns milers d’espècies en qualitat de plantes medicinals. Per exemple, molts dels fruits boscans esmentats i encara d’altres, com els de les gavarreres, tenen efectes antiescorbútics molt clars derivats del seu elevat contingut en vitamina C. La decocció de les fulles de nabiu vermell (Vaccinium vitis-idaea) és un sistema utilitzat contra la gota i les pedres del ronyó i, a més, els iacuts n’apliquen el suc del fruit per guarir la tinya i la sarna, els èczemes i per parar les hemorràgies. També els ribers (Ribes) gaudeixen de prestigi com a plantes medicinals importants i tenen una gamma d’usos molt àmplia; a les àrees meridionals de la taigà de l’Extrem Orient abunda molt la ja esmentada magnòlia enfiladissa xinesa (Schisandra chinensis), una liana amb fruits de color vermell brillant que conté fins a un 11% d’àcid cítric i un 8% d’àcid màlic. Els fruits d’aquesta planta, gràcies a la presència d’esquisandrina en les llavors, posseeixen grans virtuts estimulants, tal com ja remarcaven els farmacòlegs xinesos; se’ls atribueix la capacitat de reduir el cansament, augmentar la capacitat de treball físic i intel·lectual, aguditzar la vista nocturna, calmar la sensació de gana i normalitzar la pressió arterial. Moltes espècies de valeriana (Valeriana) i d’artemísia (Artemisia), les dents de lleó (Taraxacum), diferents espècies de licopodi (Lycopodium), de plantatge (Plantago) i de polígonum (Polygonum), l’epilobi de fulla estreta (Epilobium [=Chamaenerion] angustifolium), el romaní de torbera (Ledum palustre), la fràngula (Rhamnus frangula [=Frangula alnus]) i el cambró o espina cervina (R. cathartica), i encara d’altres, gaudeixen igualment de prestigi merescut com a plantes medicinals.

En la vida quotidiana dels pobles indígenes de Sibèria, les agulles i la resina de les coníferes s’utilitzaven amb finalitats molt diverses. A més dels usos domèstics, també tenien un valor medicinal important; amb la resina de l’avet siberià (Abies sibirica) es guarien les ferides, i de les agulles se n’obtenia, a més, una mantega de grans qualitats antisèptiques. La tisana d’agulles de làrix siberià (Larix sibirica [=L. russica]) es prenia contra la dispnea, i de les agulles del pi o cedre siberià (Pinus sibirica), encara se n’elabora una beguda vitamínica. Al bosc boreal americà, l’avet balsàmic (Abies balsamea) era la conífera més utilitzada, sobretot a les regions més orientals, però no l’única; la part interna de l’escorça bullida i el quitrà d’aquest avet, per exemple, es feien servir per a guarir les cremades, igual que un emplastre fet amb la part interna de l’escorça de làrix. La part interna de l’escorça pastada, el quitrà i les agulles d’altres coníferes també s’aplicaven sobre tota mena de ferides.

Els indis tanaines fan bullir les fulles del ginebre (Juniperus communis) i en beuen la tisana per guarir els refredats, la inflamació de la gola i la tuberculosi. A la taigà eurasiàtica, en canvi, els iacuts en bevien una decocció de fulles per guarir les malalties del fetge.

Encara que el de les coníferes era el grup de plantes més utilitzat per a guarir ferides, els ojibwes, per exemple, feien servir emplastres d’arrels esclafades de boga (Typha) i brots aixafats de pollancre balsàmic (Populus balsamifera) amb la mateixa finalitat, i arribaven a escampar espores de pets de llop (Lycoperdon) i d’esclatabufes (Calvatia) a les ferides obertes per aturar l’hemorràgia. Els crees també preparaven un emplastre per a les cremades a base d’arrels esclafades de lliri blau americà (Iris versicolor), mentre que els algonquins les guarien fent servir la part interna bullida de l’escorça del cirerer de Pennsilvània (Prunus pensylvanica). Per a guarir les butllofes produïdes pel làtex del sumac metzinós, els ojibwes preparaven un emplastre a partir de l’escorça tendra del sanguinyol de vímets (Cornus stolonifera), del qual també prenien una decocció de tiges tendres per tractar la disenteria. Els salzes i les infusions amb fulles de te del Labrador (Ledum groenlandicum) s’utilitzaven molt per a fer baixar la febre i per als refredats, i amb aquesta mateixa finalitat els ojibwes col·locaven fulles de milfulles (Achillea millefolium) sobre les brases i n’inhalaven el fum. Aquests mateixos indis feien infusions amb les arrels de l’apocinàcia Apocynum androsaemifolium per tractar afeccions renals; amb les arrels de riber vermell d’aiguamoll (Ribes triste) tractaven les pedres al ronyó, i les arrels de l’ortiga gran americana (Urtica gracilis) feien de diürètic. Una altra tribu, la dels crees, utilitzava l’erígeron canadenc (Erigeron canadensis) per a combatre la diarrea.

Entre els molts estimulants naturals que la taigà de l’extrem orient rus posseeix en abundància, el capdavanter és, sense cap mena de dubte, el ginseng (Panax ginseng). Des de fa molts segles els humans han plegat el ginseng, que creix als espessos boscos de coníferes de la taigà de l’Ussuri i a les boscanes mixtes adjacents; només a Rússia, s’estima que se’n cull 1 t/any. El seu interès rau en la seva arrel, que pot arribar a fer 60 cm de llarg i de 300 a 400 g de pes, encara que aquests grans exemplars, que corresponen a plantes molt velles (200 anys i més) són cada cop més escassos; la majoria no passen de 20 o 25 g. L’arrel conté triterpenoides d’uns tipus molt poc freqüents a la natura (panaxòsids i ginsenòsids), que determinen les propietats medicinals d’aquesta planta. El preparat hidroalcohòlic de l’arrel del ginseng es fa servir com a tònic i estimulant perquè augmenta les defenses generals de l’organisme i el protegeix de les malalties i les influències desfavorables, reforça la capacitat de treball i facilita la cicatrització de les ferides. Els iroquesos i els pobles algonquins veïns ja feien servir la infusió de l’arrel del ginseng americà (P. quinquefolius), i més tard els europeus l’explotaren amb la intenció d’exportar-lo a la Xina.

Els rizomes d’una sèrie de plantes que es troben a la taigà de l’Extrem Orient, com el ginseng siberià (Eleutherococcus [=Apopanax] senticosus) i la “zamanikha” gran (Oplopanax elatus), que són dues araliàcies, tenen unes propietats semblants a les del gingseng. A la taigà de terra baixa d’Alaska es troba una planta emparentada amb la “zamanikha” gran, O. horridus; els indis tanaines, els esquimals i altres habitants indígenes en couen les tiges i les branques i la fan servir com a antipirètic i purgant i contra moltes altres malalties. A les roques i a les vores dels rius i els rierols de tot Sibèria, es troba encara una altra valuosa planta amb clares propietats tonificants, el crespinell rosa o arrel daurada (Rhodiola rosea); l’acció dels seus rizomes, que contenen glicòsids fenòlics, és similar a la del ginseng.

Les plantes tèxtils i tintòries

No tots els pobles indígenes de Sibèria coneixien l’art de teixir, però alguns, com els khantis i els mansis, al segle passat encara feien servir l’ortiga gran (Urtica dioica) com a primera matèria per a la fabricació manual i artesana de diferents materials. A la tardor recollien les ortigues per fabricar fils, i els filats ja preparats es blanquejaven o tenyien amb fruits boscans, herbes i una gran varietat d’arrels cuites; posteriorment es teixien en telers de fabricació pròpia. Segles enrere, també els pobles del N d’Europa feien teixits a partir d’ortigues; l’escriptor i folklorista danès Hans Christian Andersen (1805-75) n’ha deixat un preciós testimoni en el conte “Els cignes salvatges”.

El suc dels nabius, sobretot el del comú, també és un bon tint: segons el mordent, pot tenyir la llana i les teles de lli de color blau violat o de vermell brillant.

L’explotació forestal

Cap altre material no és tan abundant ni fiable a la taigà com la fusta. Des de les cases fins als estris quotidians, tradicionalment tot s’ha fabricat amb fusta o amb materials subministrats pels arbres (escorces, arrels, etc.). Modernament, l’explotació dels immensos boscos boreals també és un recurs econòmic de primera magnitud.

Les qualitats de les fustes

Tradicionalment, l’arbre més valorat a Sibèria ha estat el pi o cedre siberià (Pinus sibirica). La seva fusta resistent, suau i lleugera, és un material excel·lent per a la construcció i la fabricació d’objectes. Una casa de fusta de cedre es manté dempeus durant centenars d’anys, i en un recipient de fusta de cedre, la llet triga molt a fer-se agra. Tanmateix, l’arbre més sòlid i longeu de la taigà siberiana és el làrix siberià (Larix sibirica); la seva fusta és compacta, elàstica, pesada i resinosa, gairebé no es podreix i és un material de construcció excel·lent. Per això sovint, si es construeix una casa de troncs amb avet o pi, els travessers de la part inferior es fan amb troncs de làrix. L’avet siberià (Abies sibirica) ofereix una fusta molt suau i còmoda de treballar, igual que els bedolls (Betula), i el pi roig (Pinus sylvestris) i la pícea siberiana (Picea obovata), que també són molt aptes per a la construcció. El trèmol (Populus tremula), el cirerer bord o gatzerí (Prunus padus), diferents espècies de salzes (Salix), el ginebre (Juniperus communis) o el pollancre siberià (Populus suaveolens), i encara altres fins a la pràctica totalitat dels arbres de la taigà, s’han aprofitat d’una manera o altra amb les finalitats més diverses.

La fusta del pi roig (Pinus sylvestris) també és resistent, resinosa, es treballa fàcilment i és excellent per a la construcció (bigues, taulons, planxes, etc.). Les pinedes velles, amb arbres esvelts i alts, són anomenades sovint boscos navals, perquè antigament se’n feien els pals dels vaixells. De la resina destil·lada del pi s’obté trementina, colofònia i altres substàncies químiques, i el pi roig en produeix en més quantitat que el pi siberià (Pinus sibirica) i el pi coreà (P. koraiensis), les fustes dels quals, a més, són menys sòlides que les del primer, i per això, en ser més fàcils de treballar, s’utilitzen especialment per a la fabricació de mobles i es consideren el material òptim per a fer llapis.

La fusta dels làrixs (Larix) és famosa per la seva densitat, resistència i compacitat, i dura molt de temps; quan es posa en aigua s’enfonsa, i per això, per a poder transportar per riu els troncs de làrix i fer-los surar, cal fer rais que combinin troncs d’altres espècies. A banda dels condicionaments genètics, una de les raons de la gran densitat de la fusta dels làrixs és la lentitud de creixement determinada per les adverses condicions climàtiques en què viuen. Ha estat una fusta molt preuada ja des de temps antics. Així, a l’antiga Roma, la fusta del làrix europeu (L. decidua) s’utilitzava per a la construcció d’amfiteatres, i molts dels edificis venecians de l’edat mitjana eren construïts sobre pilons d’aquesta fusta. L’activitat constructora de diferents èpoques, doncs, comportà la tala de làrixs en grans quantitats i això en reduí substancialment l’àrea de distribució en tota la taigà europea. Així, mentre que al segle XII, per exemple, a la capçalera del Volga creixien boscos impenetrables de làrixs i roures, avui aquests només ocupen un 0,3% del territori. A més, la tradició russa sempre havia considerat la fusta del làrix com el millor material per a la construcció naval, i la construcció de la flota russa durant el regnat de Pere I contribuí també considerablement a la reducció de l’àrea de boscos de làrix.

A diferència dels làrixs eurasiàtics, l’explotació del làrix americà comú o tamarac (Larix laricina) ha estat relativament modesta —si més no comparada amb la de pins i pícees—, i la seva fusta es destina principalment a la construcció. A Amèrica i en alguns països europeus, els sòls de les cases es cobreixen sovint amb llates de làrix sense pintar fregades amb un compost especial, i també se’n fan uns parquets resistents i bonics. A més, a causa de l’alta resistència que ofereix la fusta del làrix en contacte amb el sòl i la humitat, és un material ideal per a fer travesses de ferrocarril i, al segle XIX, foren precisament les travesses de làrix les que facilitaren el progrés de les línies ferroviàries al Canadà i part dels Estats Units.

La fusta per a la construcció d’habitatges

Els khantis, els mansis, els kets, els selkups i els indis de les zones orientals de l’Amèrica del Nord, a més dels txums i les construccions rectangulars cobertes amb escorça, al començament del segle XX encara construïen habitatges subterranis i semisubterranis amb carcassa de fusta i amb una obertura al sostre que sovint servia tant de porta com de tiratge per al fum. Aquest tipus d’habitatge tan antic és propi dels pobles que passaren de la vida nòmada a la vida sedentària, i només s’utilitzava a l’hivern; a l’estiu, els aborígens de la taigà es traslladaven a les cases construïdes amb carcassa de troncs i perxes i les parets d’escorça de bedoll, que tenien forma rectangular. Els indis nord-americans construïen habitatges molt semblants, especialment els indis delawares. De vegades, en lloc d’escorça de bedoll, per a fer la carcassa empraven escorça de tell.

Encara que no es pot afirmar rotundament, és possible que alguns pobles indígenes de la taigà eurasiàtica ja construïssin autèntiques cases de troncs abans d’entrar en contacte amb els europeus. Els khantis, els mansis, els selkups, els kets i els evenkis també construïen amb troncs els coberts i els magatzems, en especial els graners, que muntaven sobre posts per protegir-los dels animals de la taigà. Algunes tribus índies de la part occidental de la taigà nord-americana també desenvoluparen de manera independent la tècnica de construir cases amb estructura de fusta: consistien en habitatges rectangulars fets de troncs i amb teulada de dos vessants que arribava fins a terra; també construïren edificis més grans destinats a les reunions públiques. Tanmateix, les construccions de troncs no es començaren a estendre fins a l’arribada dels colons europeus, i fou un procés que seguí ritmes diferents segons les regions i que anà acompanyat d’altres canvis en la forma de vida dels aborígens.

Les embarcacions i els estris de fusta

Per a la construcció de les canoes de tronc buidat, es feien servir tant arbres caducifolis com coníferes. Aquestes embarcacions podien ser de diferents mides segons la seva finalitat; entre els khantis, per exemple, les més grans podien fer fins a 6 m de llargada i 90 cm d’amplada i podien carregar fins a 12 persones o 800 kg de pes. També n’hi havia d’individuals i lleugeres, aptes perquè un pescador se la pogués carregar al coll, bé que les canoes fetes d’escorça encara eren més lleugeres. A l’hora de construir l’embarcació de tronc buidat, la tasca principal era obtenir el mateix gruix a la borda i al fons, i anar eixamplant la barca de manera que l’arbre no s’esquerdés. Per aconseguir-ho, s’omplia l’interior d’aigua calenta o es col·locava sobre un foc feble. Després, se separaven els costats, s’hi encaixaven barres separadores i, de vegades, s’afegien taulons a la borda.

Durant els llargs hiverns de neu abundant, els habitants de la taigà no podrien sobreviure sense els esquís. A l’Euràsia septentrional, els esquís són coneguts des del Neolític. N’hi ha de dos tipus: els senzills, amb una superfície lliscant de fusta i similars als esquís moderns, i els folrats, amb una pell a la superfície inferior que s’uneix a l’esquí amb cola de peix o bé amb claus.Els primers es fan servir quan el temps és humit, quan la neu està glaçada, sobre el gel de primavera o quan no cal allunyar-se gaire dins el bosc; els esquís folrats, en canvi, s’utilitzen quan hi ha un gruix de neu important. Se solen fer amb fustes ben flexibles, com les de trèmol, bedoll o pi i, més rarament, amb fusta de làrix o avet; la fusta de pícea es considera el millor material, perquè és lleugera, resistent a la humitat (a causa de la resina) i molt elàstica. Els indis americans, abans de l’arribada dels europeus, no coneixien els esquís; en canvi, feien servir unes raquetes que construïen amb bastidors de fusta i corretges de pell o tendons ben entrellaçats formant una reixeta.

Els trineus també daten de temps molt antics. Inicialment, es feien sense patins i consistien en dues o tres taules subjectades l’una amb l’altra i vinclades cap amunt per la part del davant. Els samis, que anomenaven aquests trineus “kereja” o “geres”, i els indis montagnais i naskapis, que els anomenaven “toboggan”, han conservat aquests primitius trineus fins fa molt poc. L’estructura dels trineus dels khantis era encara més arcaica: col·locaven la càrrega sobre una pell d’ant i l’arrossegaven amb una corda. Els trineus amb patins són un invent relativament modern: els caçadors de la taigà dels continents eurasiàtic i americà feien servir un trineu petit, lleuger i estret, anomenat “narta” en rus, que es caracteritzava per tenir patins, unes potes unides amb travessers i una tarima per seure o posar-hi la càrrega; sovint s’hi afegien un respatller i un tirador.

Tradicionalment, la fusta també servia per a fabricar pals de llança, empunyadures, ganivets, arcs i fletxes. Aprofitant les propietats de la fusta de cada arbre, els habitants de Sibèria unien dues o tres planxes de diferents espècies arbòries per a fabricar els arcs; d’aquesta manera combinaven la resistència del cedre, del pi o de la pícea, amb la flexibilitat de la moixera, de la moixera de guilla o del bedoll. Les nombroses varietats de trampes per a caçar animals salvatges eren també de fusta, igual que els hams per a pescar i tota mena d’estris domèstics. Amb fusta es fabricaven filoses, pintes, agulles per a trenar les xarxes, batans per a la pell, vaixelles, capses, canastrells i bressols per als nadons o instruments musicals. Quan es feren les excavacions als túmuls de l’Altai, es trobaren articles de fusta de làrix, construïts pels nòmades 25 segles enrere, perfectament conservats.

També les arrels dels arbres s’aprofitaven per a usos molt diversos. Així, a la taigà siberiana s’arrencaven les llargues arrels del cedre i es deixaven un temps reposant dins l’aigua; després es partien i es redreçaven en uns taulers especials amb reguerons; amb les cintes que se n’obtenien es teixien cordes per a embolicar les capses de fusta on es guardaven els estris, la vaixella fràgil i altres objectes. Els atapascans d’Alaska feien coure el menjar en cistells impermeables fets d’arrel de pícea, llençant a l’aigua les pedres que havien escalfat al foc roent. L’escorça de bedoll (Betula), d’altra banda, s’ha fet servir i s’utilitza encara ara, en tots dos continents, per a fabricar els articles més diversos; s’arrenca de l’arbre a grans làmines, es treu la capa rugosa de l’interior, i la part exterior s’enrotlla i es posa en una perola on, coberta de molsa o escorça de làrix, es deixa coure amb aigua o restes de sopa de peix durant alguns dies. De tant en tant, es canvia el sentit de cargolament del rotlle i s’hi afegeix líquid. L’escorça cuita es torna suau i elàstica, no es trenca per l’acció del glaç i es deixa enrotllar i cosir molt fàcilment. Precisament en recipients llisos d’escorça de bedoll, omplerts amb una mescla d’argila i palla, els khantis mantenien el foc quan s’havien d’allunyar amb les barques.

L’explotació fustera comercial

Els primers llocs on s’aprofitaren comercialment els boscos boreals foren Escandinàvia i el NW de Rússia, que abastaren de fusta les drassanes de les potències marítimes de la mar del Nord, en particular les dels Països Baixos i, més tard, les d’Anglaterra. Aquestes explotacions depenien de les possibilitats de fer arribar els troncs per via fluvial fins als ports de la mar Bàltica, des d’on eren transportats per via marítima fins a les drassanes dels ports de la mar del Nord.

Al Canadà, la tala a gran escala no s’inicià fins al començament del segle XIX, moment en què l’explotació forestal s’incrementà, primer a les províncies marítimes i progressivament al llarg dels rius fins a arribar al llac Huron. Les primeres explotacions comercials se centraren en la fusta escairada de pi blanc americà (Pinus strobus) de les boscanes mixtes, però el pi roig americà (P. resinosa) també esdevingué aviat una font important de fusta a la vall de l’Ottawa. Entre els productes forestals hi havia troncs, fusta serrada, pals per a les naus, llenya, dogues de bóta i cendra per a adob. Cap al 1850, més de dues terceres parts dels productes forestals obtinguts al Canadà s’enviaven a la Gran Bretanya, i la resta anava majoritàriament cap als Estats Units; avui dia l’explotació forestal es concentra en la producció de polpa, paper i fusta serrada de coníferes, i en polpa, contraplacats i aglomerats de fibres i de partícules de fusta dura.

De fet, es pot dir que bona part de la colonització del SE del Canadà fou estimulada per la demanda de fusta escairada i fusta serrada de pi blanc i pi roig americans. Posteriorment, es començaren a tallar pícees (Picea), pi de Banks (Pinus banksiana) i avet balsàmic (Abies balsamea) per a obtenir polpa i paper. En realitat, l’explotació forestal fou l’imant per a atreure els agricultors i incitar-los a establir-se en el bosc mixt i a la taigà meridional, perquè podien proporcionar productes agrícoles frescos als campaments de llenyataires i cultivar la civada i el fenc necessaris per als cavalls que arrossegaven els troncs fins als rius. A Nova Brunsvic, a la primeria del segle XIX, començaren a sorgir grans conflictes entre silvicultura i agricultura. Sovint, els agricultors treballaven com a temporers per a les companyies fusteres durant l’hivern i, en conseqüència abandonaven els camps i perdien les collites. Cap al 1860, quan ja s’havien tallat quasi tots els pins de Nova Brunsvic, el centre d’explotació del pi blanc es traslladà a les terres baixes del Sant Llorenç i a la vall de l’Ottawa.

Entre el 1845 i el 1860 es contractaren uns 8 000 llenyataires i raiers per tallar i transportar la producció de fusta de la vall de l’Ottawa fins a les serradores de la ciutat d’Ottawa i del Quebec. Aquesta indústria atragué novament els agricultors, però aquí, a la vall de l’Ottawa, l’extensió de terreny cultivable era menor, i això provocà l’ocupació immediata de les terres, de manera que l’any 1855 les millors àrees ja no estaven disponibles. L’expansió cap a l’escut canadenc obligà a obrir camins entre Ottawa i el llac Huron, però per desgràcia molts pobladors s’animaren a talar i ocupar àrees que de fet no eren aptes per a l’agricultura i, abans d’abandonar-les, en robaven la fusta. El 1867, la plana del Sant Llorenç havia estat pràcticament talada en la seva totalitat, i l’explotació de pi s’havia desplaçat cap al NW fins a Parry Sound, a la riba nord-oriental del llac Huron. L’acabament de la línia fèrria canadenca que unia el Pacífic amb les àrees septentrionals dels Grans Llacs, el 1884-85, possibilità l’ampliació de l’explotació fins a Thunder Bay i el Lake of the Woods, al NW d’Ontàrio, i també permeté explotar els boscos més allunyats dels rius, perquè el transport ja no depenia tant de les vies fluvials.

Durant la dècada del 1870 es féu evident que calia prendre mesures de conservació per a evitar un desenvolupament agrícola equivocat i la tala de les últimes àrees de boscos de pi vell. Fins aleshores l’opinió generalitzada considerava que, ja que els pins no es regeneraven, la tala era un fenomen passatger, necessari per a donar pas a l’agricultura. Els estats escandinaus havien demostrat, però, que la regeneració del pi era possible, i cap al final del segle XIX ja havia arrelat la idea que les àrees talades no tenien per què transformar-se en àrees agrícoles. El 1877, el Quebec sol·licità que es realitzessin estudis per impedir l’ocupació de terrenys a priori inadequats, i el 1884 ja se’n destinaren alguns a reserves forestals. Així, l’actual parc provincial Algonquí, a la regió septentrional d’Ontàrio, es creà el 1893 com a reserva forestal.

En el moment en què els mercats de fusta de pi blanc i pi roig entraren en recessió, la demanda de polpa i de paper, que permetia aprofitar altres espècies de pi, la pícea i l’avet balsàmic, que eren més petits que el pi blanc i el pi roig, féu possible l’expansió de la indústria forestal cap a l’W i cap al N, més cap a l’interior del bosc de coníferes septentrional. Per a l’obtenció de polpa es preferien les coníferes als caducifolis, no sols perquè es podien transformar més fàcilment, sinó perquè les seves fibres eren més llargues i els donaven prou resistència per a servir com a paper de premsa i paper d’embalar. Com que la polpa i el paper es destinaven sobretot a l’exportació cap a l’E dels Estats Units, les primeres fàbriques de polpa es concentraren a les valls dels rius Ottawa i Sant Llorenç, però el 1910 ja n’entraren en funcionament d’altres en indrets tan allunyats com Sault Sainte Marie i Chicoutimi. A la dècada del 1920, un cop eliminats els aranzels d’importació de paper per a premsa als Estats Units, es produí un creixement espectacular de la indústria de la polpa. L’increment de la demanda estimulà l’expansió de la indústria cap a l’W, i, entre el final de la dècada del 1960 i la del 1970, les fàbriques de polpa de coníferes arribaven a Thunder Bay i Dryden, al NW d’Ontàrio; a Pine Falls i The Pas, a Manitoba; a Prince Albert, a Saskatchewan; i prop de Grande Prairie, a Alberta.

L’aprofitament de les pastures i l’activitat agrícola

La taigà no és un àmbit propici a l’activitat agropecuària i, a més, és poc compatible amb les seves condicions climàtiques. Les cultures boreals, de fet, han basat la seva subsistència en la caça, la pesca i la recol·lecció, com si el Paleolític encara hagués de venir. Això no obstant, en els darrers segles s’hi han desenvolupat una agricultura i una ramaderia progressivament importants, sempre forçant la realitat ambiental fins a l’extrem.

L’escassa presència de prats pasturables

A la zona de la taigà només hi ha prats inundables a les valls del Dvina Septentrional, del Petxora, de l’Obi, del Lena, del Mackenzie i d’altres grans rius, com també alguns escassíssims prats dalladors. Això limita molt les possibilitats de criar ramats de bestiar boví, oví i equí. Només al N d’Europa i a Iacútia, on hi ha una superfície considerable de prats inundables (que en realitat són extensos claps d’estepes pratenses en àrees de pluviositat insuficient perquè s’hi pugui formar bosc), s’hi ha pogut desenvolupar una ramaderia diferent de la de la cria del ren.

La cria del ren ha estat possible gràcies al fet que aquest animal es pot alimentar d’altres pastures, a banda de les d’herbes pratenses. En realitat, el ren consumeix qualsevol mena de planta: a l’estiu s’alimenta d’herba, especialment de joncs, cues de cavall, canyissos, lleguminoses, agrelles i fulles de salze i també de bolets, i quan arriba la neu menja líquens (Cladina, Parmelia, Cetraria i altres). Com que els líquens són molt pobres en proteïnes, durant el període hivernal els rens pateixen un gran dèficit de nitrogen i s’aprimen notablement. Atès que el seu sentit de l’olfacte està extraordinàriament desenvolupat, són capaços de trobar i desenterrar de sota la neu els líquens i el canyís que creixen als marges dels rius o les mates de fruits boscans o els bolets. Fins el ren domèstic del N pastura a l’aire lliure durant tot l’any, i no cal donar-li refugi ni alimentar-lo.

També al bosc boreal de l’Amèrica del Nord el pasturatge és limitat per la duresa del clima, la llunyania dels mercats i la pobresa dels sòls. El bestiar boví és un element important de les explotacions agropecuàries mixtes i els ranxos del límit meridional de la taigà, especialment sobre gleïsòls i luvisòls, que són els sòls més productius dels boscos mixtos secs de les províncies centrals limítrofes amb el bioma de les praderies. En aquesta regió, els boscos de trèmol i pollancre acostumen a ser prou oberts perquè hi creixi un sotabosc apte per a la pastura o per a permetre, prèvia aclarida, la plantació de prats artificials. Aquesta darrera possibilitat es reflecteix en les dades estadístiques sobre agricultura, que mostren la importància del fenc i els cereals per a pinso en la producció agrícola d’àrees com Peace River a Alberta, Meadow Lake i Prince Albert al centre de Saskatchewan, o el riu Pasquia a la zona centreoccidental de Manitoba.

L’agricultura a la taigà eurasiàtica

Tot i que les condicions naturals del bioma no afavoreixen en absolut el desenvolupament de l’agricultura, a l’Europa septentrional ja hi havia agricultors abans del començament de l’era cristiana, i al límit de la taigà amb les boscanes decídues mixtes de l’Amèrica del Nord alguns pobles indis havien introduït una agricultura incipient força abans de l’arribada dels europeus.

A Escandinàvia, encara als nostres dies, l’abundància de muntanyes, de roquissars i de boscos espessos, i també la duresa del clima i la pobresa del sòl, fan que les terres treballades constitueixin només una petita part de la superfície total: a Noruega al voltant del 3% i a Suècia el 9%; la majoria de terres conreades, a més, es troben a les regions meridionals d’aquests països, fora del bioma de la taigà. Actualment, gairebé la meitat de la superfície de la península Escandinava és ocupada per boscos. A causa del breu període vegetatiu, en moltes regions de la zona escandinava de taigà només hi creixen alguns tipus de civada i ordi de primavera, mentre que a la subzona meridional també s’hi fan blat i sègol. La insuficiència de terres i la baixa productivitat de les collites foren algunes de les causes de les freqüents campanyes i migracions dels víkings. La tradició pagana de l’infanticidi, a més, reflecteix també la realitat d’una amenaça permanent de morir de fam.

No són pas menors les dificultats que la pobresa del sòl i el clima fred de les regions septentrionals de la Rússia europea imposen a l’agricultura. Les collites de gairebé tots els conreus són extremament minses, i quan un estiu és especialment fred, cosa que succeeix força sovint, senzillament no hi ha collita. No obstant això, en el passat, el conreu de cereals constituïa la base de l’economia de les poblacions aborígens de finesos, carelians i komis, com també la dels russos arribats de més al S. Només a la part més septentrional de la zona de la taigà hi havia altres activitats econòmicament més importants: l’explotació dels boscos i el transport de rais pels rius, la recollida de sal, la caça i la pesca. Al segle XVI, al N de Rússia, les terres conreades ocupaven el 2,7% de la superfície, i els prats de dall, el 0,1%, mentre que la resta (97,2%) eren boscos. Fins a la primera meitat del segle XX s’ha observat una tendència a augmentar l’àrea de terres conreades, però amb el desenvolupament dels mitjans de comunicació i transport, ha resultat més avantatjós importar els productes agrícoles des de regions més meridionals. Durant el període soviètic, la destrucció de la forma de vida dels camperols marcada pels experiments socialistes de col·lectivització fou determinant en aquestes regions de Rússia. Actualment, a Carèlia i a la regió d’Arkhanguelsk, les terres de conreu constitueixen el 0,6% de tot el territori, i a la República de Komi, només el 0,2%. Entre el 1950 i el 1971, la superfície llaurada d’aquestes demarcacions disminuí d’un 20% i les terres dedicades a la cerealicultura quedaren reduïdes a una dotzena part.

A la part septentrional de la zona de la taigà, el cereal més cultivat era l’ordi. Als costers assolellats i a les terres ben femades, aquesta planta madurava ràpidament durant el curt estiu nòrdic, aprofitant la claror dels dies llargs. A la taigà central dominava el sègol d’hivern (el conreu cerealícola més resistent a les condicions hivernals), i a les àrees meridionals s’hi plantaven blat i fajol. Al final de segle XIX i començament del XX, el blat d’hivern començà a introduir-se, gradualment, cap al N. La civada, el lli i el cànem també creixien relativament bé; al final de segle XIX, més de la meitat del lli produït al món era lli rus, i pel que fa a la producció de cànem, Rússia ocupava el primer lloc a Europa. A més, a la taigà central i meridional estaven força estesos, ja d’antic, alguns conreus hortícoles: col, rave, nap, nap rodó, ceba, pastanaga, pèsol, etc., i al final de segle XVIII, el govern rus començà a introduir el conreu de la patata. Encara que d’entrada els camperols rebutjaren aquesta innovació, al final de segle XIX ja era un conreu molt arrelat a les parcel·les de primavera de tots els pobles del N de Rússia.

A la part asiàtica de la taigà, el clima i la qualitat del sòl tampoc no afavoriren el desenvolupament de l’agricultura, amb excepció de les regions meridionals que limiten amb la zona de l’estepa. Els camperols russos que colonitzaren Sibèria des del final de segle XVI, crearen una economia recolzada en la tradició ja existent, principalment en el conreu de cereals, tot i que les particularitats de les condicions locals els obligaren a canviar els mètodes d’aprofitament de la terra. A Sibèria, per exemple, no existia el sistema de rotació triennal en un sentit clàssic. Els immensos espais de terra sense colonitzar i la possibilitat d’apropiar-se lliurement les parcel·les permetien als camperols recuperar els sòls fèrtils segons el mètode antic, és a dir, deixant la terra en guaret durant un cert període de temps. També es practicava àmpliament l’agricultura d’artigada itinerant. Els conreus eren els mateixos que els de la Rússia europea: sègol, ordi, civada i lli, i gradualment també anà penetrant cap al N el conreu de blat.

Fins al començament de segle XX, com a norma general, les terres en l’àmbit de la taigà eren gestionades col·lectivament per cada comunitat camperola. Per això, tant a les parts europees com asiàtiques de la taigà russa, les tradicions de col·lectivisme ja existents en l’organització de l’activitat agrícola es conservaren en les noves formes d’explotació col·lectiva introduïdes per la revolució russa del 1917. Els pobles autòctons de la taigà siberiana no coneixien l’agricultura i, per tant, adoptaren els hàbits agrícoles dels camperols russos. Així, al final del segle XIX i començament del XX, tingué lloc un creixement constant de la producció de cereals entre els iacuts que, en alguns llocs aïllats, també conreaven verdures. Una part dels khantis i dels selkups de l’Obi començaren a dedicar-se a l’agricultura, però, en tot cas, tant els siberians autòctons com els d’origen rus, continuaren complementant l’agricultura amb la ramaderia, la pesca, la caça i l’explotació forestal.

L’agricultura a la taigà nord-americana

Tot i que els iroquesos ja practicaven l’agricultura al bosc mixt del S d’Ontàrio i el SW del Quebec fa uns 1 500 anys, l’explotació agrícola de la major part de la regió de bosc mixt i bosc boreal meridionals no començà fins a la implantació colonial. Fins i tot en el clima del bosc mixt, més suau, el desenvolupament agrícola s’ha limitat en general a l’ús de cambisòls, luvisòls, gleïsòls i alguns dels millors podzols de l’Ontàrio meridional, les terres baixes del Sant Llorenç i les valls de les províncies marítimes. D’altra banda, al bosc boreal, que és més fred i més humit, no són només les característiques del clima i del sòl allò que limita l’agricultura, sinó que el seu desenvolupament ha estat frenat per la duresa de les condicions de vida, la llunyania dels mercats i la baixa pressió demogràfica. Així com a la taigà de l’Europa nord-occidental no hi ha grans elevacions del terreny i el clima marítim s’estén arreu, excepte a les muntanyes d’Escandinàvia, la taigà de l’Amèrica del Nord no posseeix un clima equivalent. Els grans desnivells orogràfics i l’absència de terres baixes al llarg de la impressionant serralada occidental canadenca dificulten l’agricultura costanera en direcció N, fins a Alaska; i a l’E de la serralada, el front polar i el clima continental extrem —encara que potser no tant com el de Sibèria— també actuen clarament com a factor limitador a l’expansió de l’activitat agrícola.

A diferència dels iroquesos, que practicaven una agricultura basada en plantes d’origen neotropical (blat de moro, carbassera i mongetera) sense més eina que l’aixada, els europeus portaren nous conreus, més ben adaptats als climes freds, i una nova tècnica per a treballar la terra: la llaurada amb l’ajut d’animals de tir. Així, aquells agricultors europeus pioners s’especialitzaren en el cultiu de blat per fer pa, fenc i civada per al bestiar boví i equí, i verdura per a vendre al mercat. Quan les pinedes de l’E del Canadà s’obriren a l’explotació forestal al segle XIX, s’hi promogueren els assentaments agrícoles, però aquests fracassaren sovint i aviat es veié que primer calia esbrinar quins eren els sòls més aptes per a la producció agrària. A mesura que la tala d’arbres s’estenia cap als boscos de coníferes septentrionals de l’escut canadenc, aparegueren cada vegada menys claps de sòl apropiat per a l’agricultura.

A la taigà occidental, l’explotació agrícola més septentrional és a la regió de Peace River, al NE de la Colúmbia Britànica i el NW d’Alberta, on els luvisòls i els greizems apareixen sota un bosc de trèmol i pícea i, ocasionalment, sota praderies arbrades amb pícea. La precipitació és moderada i hi ha de 60 a 100 dies lliures de glaçada a l’any. Aquestes condicions fan possible el cultiu amb èxit de determinades varietats de blat, colza, ordi, civada, sègol i alfals, totes elles de maduració ràpida i resistents a les glaçades, juntament amb conreus farratgers. El 1991, el conreu que ocupava més superfície dintre l’àrea de la Colúmbia Britànica corresponent al bioma era el fenc per a farratge, seguit del blat, mentre que a Alberta dominava el blat, seguit de la colza, l’ordi i unes quantes espècies de llegums.

Al S i el SE de la regió de Peace River, al límit meridional del bosc mixt d’Alberta, i també a Saskatchewan i a la Manitoba centreoccidental, les explotacions agropecuàries mixtes han obtingut alguns resultats. En aquestes àrees, l’agricultura es beneficia d’un clima subhumit i d’una roca mare del sòl més calcària, que permet el desenvolupament de luvisòls i greizems; entre els cultius més importants destaquen el blat i la colza. L’explotació agrícola comercial més septentrional de Saskatchewan és al voltant de Meadow Lake i Prince Albert, on a més de blat i colza es cultiva una mica d’ordi i de lli. A Manitoba, l’oasi del riu Pasquia deu la seva existència als gleïsòls argilosos rics en matèria orgànica del delta del riu Saskatchewan; en aquesta zona, en terres que exigeixen un bon drenatge, es cultiven el blat i el fenc per a farratge i d’aquí sorgeixen els productes agrícoles per a la població de The Pas i el seu complex industrial de polpa i paper. Les planes del Clay Belt, situades a latituds relativament baixes, constitueixen el límit dels cultius al centre i el N d’Ontàrio. Aquí, amb una extensió d’uns 7 milions d’ha i nombrosos gleïsòls torbosos o carregats d’argiles d’origen lacustre, l’agricultura ha de prendre en consideració les dificultats de drenatge. Les recents tècniques agrícoles i d’hibridació han fet possible que, fins i tot en aquesta regió de bosc de coníferes septentrional, s’hi pugui cultivar blat de moro, una espècie més pròpia de climes càlids i amb moltes exigències d’aigua. La major part de l’àrea cultivada l’ocupa el fenc, seguit de l’ordi i la civada.

Els gleïsòls i podzols rics en argiles de l’àrea de Chicoutimi i el llac Saint Jean, a la capçalera del riu Saguenay, al Quebec, constitueixen el límit septentrional de l’agricultura en aquest enclavament de bosc mixt dins de l’àmbit del bosc boreal. La humitat del clima fa possible que el fenc sigui el cultiu que ocupa més superfície, seguit de la civada, l’ordi i el blat de moro, tot i que també són importants la patata i alguns fruits petits. Dins l’àmbit de la taigà, en realitat hi ha claps aïllats dedicats a l’agricultura arreu, fins i tot a Alaska, el territori del Yukon i Terranova, però en aquests llocs les poques àrees en què els sòls són adequats es dediquen sobretot a la producció de patates i verdures per al consum local. A causa de la natura orgànica i podzòlica dels sòls de Terranova, per exemple, només el 0,3% de la superfície total (100 000 ha) es considera apte per al desenvolupament de l’agricultura i, de fet, el 1993 es dedicaren menys de 10 000 ha a la producció agrícola comercial.

Una característica de l’agricultura actual, però, ha estat l’extraordinari desenvolupament dels conreus hortícoles d’hivernacle, gràcies al qual fins i tot al cercle polar ha estat possible d’obtenir collites de tomàquets, cogombres, maduixes i altres productes abans impensables en aquestes latituds. Tot i això, les dures condicions climàtiques continuen imposant limitacions al desenvolupament agrícola a la zona de boscos boreals, especialment a la seva part septentrional.