Protegeixen del fred, però no pas de la vanitat. Més aviat al contrari. La bellesa evident, la suau voluptuositat o l’ingràvid volum són algunes de les seves virtuts. I també el seu preu elevat, per qui fa de l’abric, de la capa o de l’estola motiu d’ostentació. Mouen tota una indústria de comerciants, artesans pelleters i hàbils caçadors, que inicien el procés per les terres boreals d’Amèrica o Sibèria. Són les pells fines, la faç luxosa del vestir.
Milers de pells de guineu àrtica, de marta i de linx boreal passen cada any per les subhastes i acaben esdevenint els colls girats, els barrets elegants i els abrics sumptuosos de les dames riques occidentals. De totes, la més apreciada és segurament la de la marta gibelina, la cacera de la qual és una activitat bàsica per a quasi tots els pobles de la taigà siberiana, sobretot en les zones central i septentrional. La temporada de caça de la marta gibelina (Martes zibellina) s’obre a la segona meitat d’octubre, però un mes abans els caçadors ja s’endinsen a la taigà, amb molta feina per endavant. S’han de refer les isbes o refugis fets de troncs —un bon caçador en té quatre o cinc—, cal proveir-se de llenya per a tota la campanya, s’han de netejar les senderes, i cal comprovar el funcionament dels ceps. El medi serà molt hostil, amb temperatures per sota dels -40°C, i els caçadors han de preveure tota contingència, sobretot perquè solen caçar en solitari i només poden comptar amb les seves forces.
Els homes més forts i resistents no recorren als ceps al començament de la temporada: cacen, primer, amb el fusell i alguns gossos. Es tracta d’una activitat fascinant i dura. Els gossos troben els rastres de la marta i els segueixen; darrere els gossos, el caçador recorre al dia una vintena de quilòmetres o més i, sovint, si es fa de nit i encara és lluny de l’isba, ha de dormir al ras, sobre la neu, a la vora d’un foc encès.
A la darreria del mes de novembre, el gruix de la capa de neu és tan gran que els gossos no poden córrer lliurement. Les potes se’ls ensorren sense arribar a terra ferma, de manera que, segons una expressió pròpia dels caçadors, ‘neden’ sobre la neu. Comença aleshores la segona etapa: la caça amb cep. Les isbes es troben aproximadament a uns 10 km l’una de l’altra, més o menys disposades en cercle, i els ceps estan col·locats al llarg del camí que les uneix, un recorregut que el caçador completa cada quatre o cinc dies, sempre sobre esquís i sovint avançant a les fosques, perquè a l’hivern el dia boreal a penes té cinc o sis hores de llum. Una de les isbes, la més gran, funciona com a base d’operacions, i és allà on el caçador guarda el menjar i prepara les pells.
Actualment, la marta gibelina torna a ser l’animal més important del comerç de pells a Sibèria, però a mitjan segle, els caçadors de la majoria de regions de la taigà encara es dedicaven només a l’esquirol comú (Sciurus vulgaris) i a la mostela siberiana (Mustela sibirica). La marta gibelina vivia únicament en algunes regions muntanyoses de Sibèria, principalment a la zona del Baikal, on formava poblacions aïllades i poc nombroses. La quantitat de martes es reduí catastròficament durant les primeres dècades del segle XX per causes habitualment atribuïdes a la caça excessiva, però havent estudiat la fluctuació del nombre de pells que passaren de Sibèria al tresor públic rus durant els darrers quatre segles, hom conclogué que a la meitat de cada segle es produeix una caiguda de la caça de la marta, i cap al final, el nombre d’exemplars torna a augmentar. Les raons d’aquestes oscil·lacions no són gaire clares, i potser desborden l’estricta pressió cinegètica.
Sigui com sigui, durant els anys cinquanta, la desapareguda Unió Soviètica engegà un programa per a la recuperació de les poblacions de marta gibelina. A la zona del Baikal es capturaren molts animals vius que després s’alliberaren a gairebé totes les regions de la taigà siberiana i, simultàniament, quedà temporalment prohibida la caça de la marta. A mitjan anys seixanta, el nombre d’animals començà a augmentar manifestament a tota la taigà, de manera que al final de la dècada la caça de la marta fou autoritzada de nou en algunes regions de Sibèria. Durant els anys setanta i vuitanta, un bon caçador ja podia aconseguir un centenar de pells de marta per temporada. Malauradament, no es pot saber si la marta gibelina s’hauria pogut refer en tota l’àrea sense les reintroduccions parcials realitzades, ni de quina manera havia tingut lloc aquest procés de restabliment en segles anteriors.
Després de la recuperació de la marta gibelina a les immenses extensions de la planúria siberiana, la correlació demogràfica de les altres espècies d’animals cinegètics de pell fina canvià dràsticament. Així, el nombre d’esquirols comuns (Sciurus vulgaris) i d’erminis (Mustela erminea) disminuí considerablement, i la mostela siberiana (M. sibirica) desaparegué pràcticament del tot; només en quedaren algunes poblacions poc nombroses a les valls negadívoles dels rius, és a dir, en indrets no freqüentats per la marta. Aquesta dismi nució generalitzada del nombre de mosteles siberianes fou conseqüència, presumiblement, de la pressió exercida per la marta: en seguir rastres de marta, es compro và que per seguia i caçava moste- les.
Darrerament, fruit de l’activitat generada pels canvis de valors socials en molts països europeus, la demanda de pells fines s’ha reduït considerablement. Això ha provocat una caiguda dels preus, fins i tot en el mercat intern rus i, consegüentment, la caça d’animals de pell fina resulta cada any menys rendible. La cara negativa del fenomen és l’augment dels problemes de subsistència dels pobles de la taigà boreal, l’economia dels quals depèn en bona part, des de fa segles, de la caça i venda de pells. Per a ells, el luxe consisteix a poder seguir menjant.