Els conflictes de gestió i els problemes ambientals de la taigà

L’esfondrament d’un univers cultural

L’escàs efectiu de les poblacions humanes i la seva economia caçadora i recol·lectora perfectament integrada amb el medi marcaren la gestió dels recursos i el territori a la taigà en el període anterior a la colonització europea, sense comportar problemes ambientals significatius. La colonització europea implicà en primer lloc la introducció d’una economia de producció amb una agricultura al límit de les possibilitats de collita acceptable i una intensificació de la pressió cinegètica per a l’obtenció de pells. També comportà un creixement de la població i l’establiment d’assentaments permanents i d’explotacions forestals i mineres, amb el consegüent trasbals dels equilibris existents anteriorment.

Els mites evaporats

Segons la mitologia dels pobles autòctons del bosc boreal americà, hi ha hagut tres etapes successives en la creació del món. Al començament el dominaven els animals, i els humans vivien en un estat nebulós de semiinconsciència en algun lloc perifèric. El naixement d’un heroi cultural posà fi a aquest estat de coses, alliberà el món dels monstres que el dominaven i obrí el camí per a la vida humana; provà tots els mètodes de caça i de pesca, domesticà el gos i construí les primeres canoes. Després de la seva marxa començà una tercera època, que és la present, en la qual els humans i els animals ja no es poden comunicar i només els xamans mantenen el contacte entre l’esfera del que és humà i la del que és extrahumà. Un dia l’heroi tornarà i la Terra es consumirà entre flames.

La relació establerta entre humans i animals per via de l’heroi cultural tenia caràcter sagrat i comportava una mena de relacions socials de reciprocitat, d’acord amb les quals calia mantenir un cert respecte per l’altre. Els humans podien caçar animals, però només si prèviament havien tingut un contacte espiritual, mitjançant un somni o una invocació, amb els esperits de les seves víctimes. Aquestes, un cop mortes, havien de ser tractades d’una manera determinada, altament ritualitzada. Només aquests actes de ‘cortesia’ envers els esperits dels animals autoritzaven a capturar-los. La irrupció dels europeus, les malalties que arribaren amb ells i delmaren els pobles indígenes i les transformacions econòmiques i culturals que portaren representaren la descomposició del món mític sobre el qual se sostenia la relació harmònica d’aquelles poblacions amb el seu entorn. En tot cas, les formes de vida lligades a la cacera i la recol·lecció, sobretot a la cacera, continuen impregnant les vivències dels pobles de la taigà, encara que avui treballin en una central hidroelèctrica, en una serreria o es dediquin a acompanyar turistes que busquen aventura.

El cas de la irrupció russa a la taigà siberiana

La colonització russa de la taigà a l’E dels Urals s’inicià, de fet, al final del segle XVI. Després d’una breu campanya dels destacaments cosacs de Iermak Timofèievitx contra els exèrcits del khan Kutxum de Sibir (1581-85), la penetració russa es produí de manera bàsicament pacífica i la població autòctona —unes 200 000 persones a tot Sibèria al començament del segle XVII— romangué als mateixos llocs on havien viscut els seus avantpassats.

Els primers grups de colonitzadors russos eren camperols que romperen i posaren en conreu terres verges al voltant dels seus assentaments. Alguns, tanmateix, assimilaren molts trets de la cultura i les formes de vida dels pobles autòctons. A Iacútia, els camperols russos que vivien a les ribes del riu Lena s’aculturaren fortament, i feren seves moltes paraules de la llengua iacut i un gran nombre de tradicions dels seus veïns. Els anomenats kolimtxans del riu Kolima, kamtxadals de Kamtxatka o markovets del riu Anadir eren col·lectius formats per immigrants russos i indígenes russificats que fins fa poc encara conservaven algunes particularitats de la seva llengua i els seus costums. Fins i tot hi ha notícies de xamans d’origen rus. Molt més gran, però, fou el pes de l’aculturació en el sentit contrari, és a dir, l’empremta de la cultura russa sobre les formes de vida de la població autòctona de la taigà.

Si durant els primers temps de la colonització de Sibèria el flux principal d’immigrants era format per camperols russos que marxaven a les noves terres per escapar del règim de servitud, aviat començà l’arribada de militars i de camperols enviats per l’estat. A mitjan segle XVII, altrament, Sibèria esdevingué destinació de deportats i condemnats a treballs forçats, i fins el 1822 no es restablí l’emigració lliure. Juntament amb els russos, s’hi instal·laren llavors representants d’altres pobles de l’imperi, al mateix temps que augmentaven, per simple creixement vegetatiu i de manera desigual segons els llocs i els grups ètnics, els efectius de molts dels pobles autòctons de Sibèria. En tot cas, la russificació de la taigà fou acusadíssima.

Els canvis culturals associats al comerç de pells

Nombrosos testimonis d’observadors europeus de l’època confirmen que la cultura dels indis del bosc boreal de l’Amèrica del Nord, ja des del segle XVI, estava sotmesa a canvis accelerats a causa del desenvolupament del comerç de pells. Al llarg de tot el segle XVI, el riu Saguenay fou una de les rutes comercials de més importància en l’intercanvi de pells índies per mercaderies europees: els estris de metall substituïren molt aviat els objectes de pedra i os en la vida quotidiana dels indis i també es començà a estendre l’ús de la roba europea. Els hurons, associats amb els nipissings (grup de cultura similar a la ojibwa però de filiació incerta) i els ottawes actuaven com a intermediaris; comerciaven amb pells amb les tribus més occidentals i les transportaven en flotilles de canoes fins a Mont-real i Quebec per baratar-les. En acabat, els intermediaris tornaven cap a occident, on intercanviaven part dels articles obtinguts per més pells. Per desgràcia, aquest contacte portà malalties abans desconegudes a la regió, i el xarampió, la diftèria i la verola delmaren la població índia de manera devastadora des dels primers moments del contacte, sobretot entre el 1634 i el 1650. L’adopció de molts elements de la cultura material dels europeus i l’acceptació implícita de la superioritat i l’eficàcia tecnològica d’aquests conduí inevitablement els indis a acceptar també la superioritat del poder espiritual (Manitú en algonquí) dels europeus que, en el context de la seva cosmologia, vinculaven amb el seu propi declivi com a poble.

Recíprocament, alguns francesos que es dedicaren a la dura professió de paranyers (“coureurs de bois”) adoptaren formes de vida pròpies dels pobles indis de la regió i fins i tot es casaren amb dones índies. En canvi, no tenien els mateixos miraments que els indis pel que fa als animals que caçaven: col·locaven un gran nombre de trampes (entre 100 i 200 cada vegada en comptes de les 20 a 60 que solien col·locar els caçadors nadius) i destruïen les preses construïdes pels castors per deixar els seus refugis al descobert, cosa que aniquilava tota la colònia. Els “coureurs de bois” recorrien enormes distàncies i vivien dificultats extremes per tal d’obtenir pells i, encara que no es pot dir que fossin uns proscrits, sí que desafiaven amb les seves caceres tant les autoritats franceses com les lleis de comerç de pells, destinades a protegir les companyies autoritzades de Mont-real i Trois-Rivières. Com que per culpa d’aquests homes rebien menys pells dels intermediaris indis, aquestes companyies començaren a contractar “coureurs de bois” perquè pilotessin les seves grans canoes de transport de pells, i acabaren creant la figura legal i més respectable del sofert “voyageur”. A partir del 1656, alguns “coureurs de bois” portaren a Mont-real la notícia de l’existència d’extenses i inexplorades regions riques en pells a la zona subàrtica, al llarg dels rius que desembocaven a la badia de Hudson. Aquesta àrea de l’escut canadenc, al N del llac Superior i a l’E del llac Winnipeg fou batejada amb el nom de Le Petit Nord, i l’àrea al NW del llac Winnipeg amb el de Le Grand Nord.

La necessitat de trobar una ruta més fàcil cap a l’interior, l’enfrontament amb els iroquesos al S, l’augment limitat de la població d’origen europeu a Nova França i la desaparició de molts dels pobles nadius foren les causes que els francesos triguessin a treure profit de les pells de la zona subàrtica. Mentrestant, els anglesos, que coneixien la regió d’ençà de l’expedició (1610-11) de Henry Hudson, crearen, l’any 1670, la Hudson Bay Company, per aprofitar-se també dels beneficis d’aquest territori. Els francesos prengueren mesures immediates per mantenir a ratlla els competidors; construïren forts des del llac Ontàrio fins al NW del llac Superior. El fet que la factoria de York, situada a la desembocadura del riu Nelson i fundada per la Hudson Bay Company el 1684, canviés sis vegades de mans entre anglesos i francesos en menys de 30 anys, dóna idea de quin era el grau de tensió entre aquestes dues nacions. Finalment, l’any 1713, pel tractat d’Utrecht, França acabà reconeixent els drets de la companyia anglesa. El 1784, els escocesos que comerciaven des de Mont-real fundaren la North West Company, és a dir, que incrementaren la pressió competitiva sobre la Hudson Bay Company i acceleraren l’explotació implacable dels animals de pell fina del bosc boreal.

Entre una i altra companyia crearen desenes de factories en les rutes dels indis nòmades. La competència entre totes dues afavorí els indis que, quan la Hudson Bay Company gaudia del monopoli, es trobaven en una situació que facilitava els abusos i els enganys. Els indis, que no coneixien bé el valor de les pells i en canvi valoraven força els productes europeus, acceptaven preus abusius (quatre grans de pebre per una pell de castor, per exemple) i a poc a poc s’anaven endeutant. En començar la competència entre les dues companyies, podien oblidar-se dels deutes amb l’una i anar a comerciar amb l’altra. Així i tot, cap de les dues no arribava a pagar ni la vigèsima part del valor de la mercaderia que rebia dels indis, obligant-los així a sobreexplotar les seves àrees de caça per poder adquirir les armes, els paranys, els aliments i altres articles que els eren ja indispensables per a la seva nova forma de vida.

El 1870, la Hudson Bay Company esdevingué una companyia purament comercial i els seus drets territorials foren transferits al domini del Canadà a canvi d’una indemnització en metàl·lic i de la titularitat de les terres que envoltaven les seves factories. La caça d’animals de pell fina passà a ser una activitat lliure sota el control del govern canadenc. Així i tot, encara durant la dècada del 1920, la Hudson Bay Company mantenia moltes de les seves factories i empenyia la població autòctona de la rodalia a caçar animals de pell fina i, allí on els indis de la regió s’hi resisitien, fins i tot els estimulava a caçar el caribú i els en comprava les pells que no podien ser aprofitades. La factoria de York no deixà de ser el quarter general del comerç de pells del Canadà fins que la zona es convertí en parc històric nacional el 1957 i, de fet, la Hudson Bay Company, que el 1995 celebrà el seu 325 aniversari, subsisteix transformada en una gran cadena de comerç al detall amb botigues a tot el Canadà.

El progressiu empobriment faunístic

Els mètodes abusius de caça i pesca que s’iniciaren al segle XVII causaren l’empobriment progressiu de les poblacions animals de la taigà. L’augment de la caça d’animals de pell fina provocà fortes davallades de les poblacions de martes, guineus, castors i fins i tot, ja al segle XX, d’esquirols. En el cas de Sibèria, al segle XVII l’administració tsarista ja promulgà un decret especial per a la protecció dels castors; posteriorment, la reducció continuada del nombre d’animals obligà a la prohibició o la limitació de la caça del castor, de la marta, de l’ant i del cérvol. En el cas americà, la necessitat d’obtenir pells per a vendre als europeus provocà l’aniquilació dels animals de pell fina als indrets tradicionals de caça, i obligà tota una sèrie de tribus a cercar nous llocs per a viure.

Les conseqüències històriques de la cacera d’animals de pell fina

El primer objectiu de la cacera comercial foren els castors, tant el castor comú (Castor fiber) com el castor americà (C. canadensis). La seva pell era apreciada des d’antic, però a mitjan segle XVI la tècnica de la fabricació de feltre de llana o de pèl, i poc després la moda dels barrets de feltre, capgirà la situació. Així, a causa de la caça desmesurada, a mitjan segle XVII els castors gairebé havien desaparegut dels boscos europeus i de la Sibèria occidental, i només es conservaven, en nombre insignificant, en algunes regions aïllades. Altrament, la introducció de les armes de foc i de paranys més efectius que els emprats fins aquell moment començà ben aviat a amenaçar les poblacions dels altres animals de pell fina de la taigà, en particular la marta gibelina, que es començà a capturar amb xarxa.

Amb l’arribada dels russos, per altra banda, els pobles autòctons de la taigà siberiana orientaren la seva activitat econòmica cap a l’obtenció de pells per intercanviar-les o vendre-les a canvi de productes manufacturats. Això posà fi a la seva antiga economia de caçadors i recol·lectors i els integrà, encara que de manera precària i en condicions d’inferioritat, en el sistema econòmic europeu. També s’intensificà la captura d’animals per a l’obtenció de carn, especialment d’ungulats com l’ant o el cérvol, en part gràcies a l’ús d’armes de foc i, en part, perquè se’n podien aprofitar les banyes o diferents parts de l’animal amb aplicacions terapèutiques (reals o suposades) o d’altra mena. A Sibèria, per exemple, aquest era el cas del mesquer (Moschus moschiferus) o el “maral”, la varietat siberiana del cérvol comú (Cervus elaphus) —“maral” significa cérvol—, més afí al “wapiti” americà que a les formes europees d’aquesta espècie. A l’Amèrica del Nord, el procés fou semblant però més tardà. Fins el 1534 no hi ha documentació referent al comerç de pells amb els indis de la regió, encara que és probable que els pescadors temporers haguessin establert aquesta pràctica abans.

Durant la dècada del 1690, els ojibwes es traslladaren en grups des de les ribes septentrionals dels llacs Superior i Huron, on havien viscut fins a l’arribada dels blancs, cap a altres indrets. Aquests desplaçaments provocaven sovint guerres amb les tribus que ocupaven els territoris que els nouvinguts envaïen. Poc més d’un segle més tard, al començament del segle XIX, com a resultat d’aquests trasllats, els ojibwes eren un dels pobles indis més dispersats per tota l’Amèrica del Nord. També els crees, que abans de les colonitzacions vivien a l’W del Labrador, al començament de segle XIX estaven ja escampats en grups aïllats per tot l’immens territori del Canadà, tant al bosc boreal com a la praderia. Els anys inicials del segle XIX foren particularment crítics, tant per als caçadors com per a les companyies pelleteres, ja que a la creixent escassetat d’animals de pell fina s’ajuntà la dels grans ungulats que constituïen la base de l’alimentació dels indis, fet que els abocà a la fam i a un canvi en els seus hàbits alimentaris i de cacera.

La Hudson Bay Company absorbí la North West Company l’any 1821, i a partir d’aquell moment totes les pells de la Rupert’s Land (zona de comerç de pells que comprenia totes les terres de la conca de la badia de Hudson. Era reclamada per la Hudson Bay Company des del 1670, i el 1713 França reconegué i acceptà aquesta reclamació) s’enviaven des de la badia de Hudson. Al llarg dels 60 anys següents, el desenvolupament econòmic de l’W del Canadà seguí un curs ben diferent del de l’E. Aquest comerç afectà sobretot el castor americà (C. canadensis), la marta americana (Martes americana) i la rata mesquera (Ondatra zibethicus), però també la llúdria canadenca (Lutra canadensis), el visó americà (Mustela vison), la marta de Pennant (Martes pennanti), la guineu àrtica (Alopex lagopus), l’ós negre americà (Ursus americanus) i el bisó americà de bosc (Bison bison athabascae). A la dècada del 1840, el comerç de pells experimentà una certa davallada, sobretot pel fet que els barrets de castor començaven a passar de moda a Europa, però també gràcies a les mesures de control establertes per la companyia britànica. Cap al 1870, a l’W de la Rupert’s Land, el castor era igualat en importància del volum de captures per la marta i el visó, i al S pel visó i la rata mesquera.

Els efectes de la cacera moderna

Actualment, tant a la taigà americana com a la siberiana es continuen caçant animals de pell fina, principalment per a l’exportació, però les condicions materials de la caça han canviat força al llarg del segle XX. A partir del 1920 les barques amb motor forabord entraren en la vida de la població índia dels boscos boreals americans i, a la meitat de la dècada del 1960, arribaren les motos de neu, anomenades també trineus de motor. Actualment, gairebé cada propietari indi disposa d’una barca motora i una moto de neu i aquest darrer mitjà de transport d’hivern també és molt utilitzat pels caçadors i els pastors de rens de la taigà eurasiàtica, sobretot al N d’Escandinàvia. Les motos de neu milloren considerablement els resultats de la caça, ja que sobre aquesta ràpida màquina és fàcil encalçar l’animal ferit, que podria fugir del caçador si fos perseguit amb esquís o amb un trineu de gossos. La disminució, tant de la quantitat com de la diversitat de les peces cobrades, ja es féu palesa durant la segona meitat del segle XIX i, al llarg del segle XX, la decadència de les poblacions d’espècies d’interès pelleter no ha fet més que accentuar-se. A la dècada del 1960, per exemple, els caçadors d’una secció d’una empresa estatal de caça de la Sibèria occidental caçaven anualment 3 000 martes, mentre que 20 anys més tard, a la dècada del 1980, la quantitat es reduí a 1 500.

Per altra banda, les mesures preses per posar remei a aquesta situació, com ara les limitacions o les imposicions legals contràries a la caça de determinades espècies o la prohibició dels mètodes de caça considerats abusius, s’han revelat insuficients i ha calgut recórrer a la introducció d’animals d’interès pelleter, de vegades procedents d’altres regions, en granges o en acotats. Així, a la Sibèria occidental, durant les dècades del 1920 i el 1930, començaren els treballs d’aclimatació de dues espècies americanes: el visó americà (Mustela vison) i la rata mesquera (Ondatra zibethicus). Posteriorment s’han fet programes de cria en captivitat de la subespècie de marta gibelina de la Sibèria oriental, l’anomenada marta de Barguzin (Martes zibellina princeps), de pell particularment fina i preuada, com també de la població occidental, la més amenaçada, de la grua blanca siberiana (Grus leucogeranus), amb la intenció d’alliberar-ne posteriorment alguns exemplars al seu hàbitat natural. Algunes d’aquestes mesures han assolit els objectius proposats; la rata mesquera, per exemple, es reproduí amb èxit a la Sibèria occidental. Al Canadà, on les primeres granges d’espècies d’interès pelleter s’instal·laren el 1887, més del 40% de les pells obtingudes actualment procedeixen de granges; el visó americà (Mustela vison) és l’espècie que més es cria, seguida de la guineu i la xinxilla.

La disminució dels estocs pesquers

Pel que fa a la pesca, encara a mitjan segle XX, rius com el Volga o el Petxora eren famosos per l’abundància de peixos molt apreciats. A la segona meitat del segle XX, aquests peixos pràcticament han desaparegut dels rius siberians a causa precisament de l’elevat nivell d’explotació de la indústria pesquera. A partir dels anys vint es construí una xarxa de factories de processament del peix, entre ells el preuat esturió, i d’indústries conserveres, i la pesca augmentà d’any en any. Per exemple, a l’Okrug Autònom dels Khantis i els Mansis, a Tiumen (Sibèria occidental), l’any 1930 es pescaren 16 500 t de peix, l’any 1960 se’n comptabilitzaren 21 000 t, i posteriorment, la pesca començà a davallar fins a arribar a les 9 500 t de l’any 1989. Això no obstant, les fàbriques de conserves de peix de la zona produïren encara, l’any 1930, 1,9 milions de llaunes de peix; el 1960 foren 19,3 milions de llaunes, i el 1986, 25,9 milions. Malauradament, les instal·lacions aqüicultores encara són molt escasses i no poden compensar les pèrdues que pateixen els rius. En canvi, les hidroelèctriques i les indústries contaminants són cada dia més abundants, i el seu l’impacte sobre les poblacions de la fauna íctia pot ser tant o més important que la sobrepesca.

L’explotació forestal: entre la sostenibilitat i l’espoliació

Tots els països del bioma són exportadors nets de fusta i d’altres productes derivats dels aprofitaments forestals, i en l’economia de tots ells l’explotació dels recursos del bosc constitueix un capítol significatiu. Fins al començament del segle XX, aquest era arreu un sector purament dedicat a l’extracció. Ateses les grans dimensions de superfície forestal, ningú no pensava a reforestar les àrees talades ni a gestionar el bosc de cap altra manera que no fos amb els usos i els costums locals de bon bosquerol.

La prudència en la gestió: el cas d’Escandinàvia

Però quan augmenta molt la demanda de fusta, la pròpia capacitat de regeneració del bosc deixa de ser suficient, sobretot quan les condicions extremes del clima no hi ajuden gaire. Així ho entengueren els escandinaus des del començament d’aquest segle. A Suècia, els primers anys del segle XX, el fort creixement de l’extracció de fusta que s’havia produït al llarg del segle XIX ja suscità inquietud pel futur dels espais forestals. Hom hi inicià una política de repoblaments i de plantacions d’arbres de creixement ràpid i, a partir del 1923, ja es pogué disposar d’estadístiques fiables sobre l’evolució del bosc. Aquestes dades permetien afirmar que el volum anual d’extracció de productes forestals (fusta, llenya i carbó) no excedia el creixement anual de l’estoc existent. A Finlàndia, a partir de la independència, el 1918, la gestió forestal esdevingué un dels eixos de la política del país. La creació d’escoles de silvicultura, associacions de propietaris i gestors de boscos, juntament amb l’adopció d’una política de foment de vies d’extracció i de minimització dels costos de transport, expliquen el gran prestigi de la gestió forestal finlandesa.

Tot i que l’extracció de fusta ha mantingut valors força elevats fins al present, sobretot a partir dels anys cinquanta, i que Suècia ha estat durant tot aquest segle el segon o tercer exportador mundial de fusta i de derivats forestals, principalment de paper i pasta de paper, el creixement anual de l’estoc d’arbres en peu ha continuat superant regularment, tret de dos o tres anys de la dècada dels setanta, el volum de fusta extreta. No és tan positiva, en canvi, la valoració de la ‘salut’ o la condició dels espais forestals suecs, que s’han convertit en gran part en domini de les plantacions, en els quals l’avet roig (Picea abies) ha superat el pi roig (Pinus sylvestris) com a arbre dominant, i espècies exòtiques com l’americà “lodgepole pine” (Pinus contorta) hi tenen un paper destacat.

El desgavell forestal: el khas de l’antiga Unió Soviètica

L’explotació forestal és també un sector econòmic important al N de la Rússia europea i a Sibèria. El creixement del volum de fusta extreta en aquesta àrea ha estat espectacular. Així, l’exportació de fusta a l’Okrug Autònom dels Khantis i els Mansis, que l’any 1930 havia estat de 400 000 m3 i de 800 000 m3 vint anys més tard, ja s’havia multiplicat per 11 el 1965, i el 1967 per 30 (assolint xifres de 12,1 milions de m3). Però així com a Escandinàvia aquesta activitat econòmica es desenvolupa d’acord amb les exigències racionals del mercat i s’hi han anat aplicant els coneixements silvícoles més avançats i tecnologia moderna, a la Federació Russa, especialment a Sibèria, es practica una explotació forestal extensiva i no planificada, les dimensions de la qual no estan justificades ni per les necessitats del país ni per les demandes del mercat internacional. Sembla que l’únic objectiu és obtenir divises al preu que sigui. En conseqüència, es talen els boscos, però no se n’exporta tota la fusta i una part s’acaba podrint; els residus (els nusos, les agulles, les serradures) no s’aprofiten racionalment; els rius s’embruten i s’obstrueixen a causa del transport fuster per flotació —ja que els troncs que cauen a l’aigua no es recullen—, la fusta no és tractada al mateix indret de tala, etc.

La incertesa del futur: el cas del Canadà

L’explotació forestal del bosc boreal canadenc s’enfronta a tota una colla de problemes. Tant les companyies fusteres com els governs provincials, que són els competents en matèria forestal al Canadà, han negligit fins ara les necessàries actuacions de regeneració i, encara que la sensibilitat social respecte a la importància d’aquesta qüestió no para de créixer, hi ha regions, com la nord-occidental de la província d’Ontàrio, on aviat escassejarà la fusta a extreure en condicions econòmicament viables, és a dir, aquella que es troba en indrets raonablement accessibles. Un segon problema és la contaminació, sobretot per l’augment de producció de pasta per mitjans químics. També en aquest cas la legislació sobre el control de la contaminació i l’aplicació de la llei han estat laxes en el passat, però actualment s’aplica amb més rigor i, a més, s’exigeixen estudis d’impacte ambiental abans de concedir permisos d’explotació del bosc o de construcció de serradores.

Altres problemes relacionats amb la gestió forestal provenen de les pèrdues causades per incendis o malalties i plagues d’insectes, com és el cas de l’eruga de la pícea (Choristoneura fumiferana). Per altra banda, hi ha una forta pressió de la població, no sols per a promoure la conservació genèrica dels boscos i una explotació forestal sostenible, sinó també per a augmentar el nombre de parcs nacionals i espais naturals protegits, convertint així en inexplotables extensions forestals cada cop més grans. Malgrat que el govern federal i els governs provincials són titulars de la propietat del 94% dels boscos del Canadà (1994), les reclamacions territorials d’alguns pobles autòctons han fet necessària la negociació sobre la propietat d’algunes àrees i la cogestió dels recursos forestals locals.

Els efectes de l’activitat minera i industrial

A la taigà, la mineria ha estat una font de riquesa primària, però també ha causat danys particularment importants. Altrament, l’explotació dels ingents recursos naturals del bioma han comportat la construcció de grans complexos de transformació, de centrals energètiques, de plantes metal·lúrgiques i químiques, etc. i, com que totes aquestes activitats gairebé sempre tenen lloc en indrets allunyats de les grans aglomeracions urbanes, molt poc poblats i amb una població dispersa i poc integrada socialment, s’ha fet necessària la construcció de noves ciutats, de vies fèrries i carreteres, i moltes altres infraestructures. Tot això implica la reculada de l’espai forestal i generalment també la contaminació dels sòls, de l’aigua i de l’atmosfera, amb tanta o més intensitat que a les àrees tradicionalment industrialitzades, ja que en els paratges remots de la taigà d’explotació més recent quasi mai no es disposa dels mecanismes de control ambiental necessaris.

Les dificultats i les repercussions ambientals de la mineria

L’explotació de minerals metal·lífers a la part de l’escut canadenc situada al N d’Ontàrio fou molt afavorida per la construcció del ferrocarril, perquè els mètodes de topografia i anivellament que els enginyers ferroviaris utilitzaven implicaven la realització de prospeccions. De fet, els dipòsits de mineral de Sudbury els descobrí la Canadian Pacific Railway el 1883, i foren els llenyataires els qui, el 1903, trobaren argent per primera vegada a les àrees ja talades de la regió de Cobalt, al mateix temps que hi arribava la línia del Temiskaming & Northern Ontario Railway. A Cobalt es descobriren vetes superficials de plata de gran qualitat, de manera que el mineral es recollia i s’enviava amb el tren directament a les foneries. El 1905 hi havia 438 miners treballant en aquestes mines, llavors un total de quinze, però el 1911, l’any que la producció de plata arribà al seu màxim, a la zona de Cobalt hi havia 3 500 miners i una població de 5 638 habitants. La concentració de les explotacions mineres i de metall a Cobalt estimulà altres companyies mineres, i aquest lloc es convertí en el campament base de les explotacions auríferes de les regions de Porcupine i Kirkland Lake, i més tard de les explotacions cupríferes de Noranda, al NW del Quebec. Amb l’estabilització de la població arribà l’energia hidroelèctrica; el 1931, la població de Timmins (a Porcupine) era de 14 200 habitants, i a Kirkland Lake de 9 915, però a Cobalt ja havia disminuït a 3 885, símptoma del dilema a què s’enfronten les ciutats mineres basades en una sola explotació quan el mineral o el mercat van de baixa.

Tot i que l’escut canadenc és una de les regions més riques del món en minerals metal·lífers, l’explotació ha estat força dificultada per la distància, la limitació de la demanda interior i una capacitat tècnica insuficient. La Segona Guerra Mundial estimulà la producció de coure, níquel i plom fins al punt que els enormes dipòsits de mineral de níquel de la conca de Sudbury s’exhauriren ràpidament. Al N de Manitoba, l’any 1915 es descobrí un vast dipòsit de mineral de coure, zinc i or, que s’anomenà Flin Flon, però la llunyania de l’indret n’impedí l’explotació fins que la Hudson Bay Mining and Smelting hi obrí una foneria pilot l’any 1927. Després calgué esperar fins a la construcció d’una línia fèrria cap a Flin Flon el 1928 i la d’una presa hidroelèctrica al riu Churchill per a poder explotar la mina adequadament. L’or i el coure es produïen també a Rouyn, al N del Quebec, i el 1933 s’extreia plata i radi prop de Port Radium, al Gran Llac dels Óssos. Aquí, com a subproducte de la producció de radi es recuperava urani, però no n’hi hagué gaire demanda fins després de la Segona Guerra Mundial, moment en què començà a desenvolupar-se la indústria nuclear.

En efecte, la Segona Guerra Mundial donà una nova empenta a la indústria minera. Tot i que l’extracció de mineral de ferro ja començà a la dècada del 1940 a la mina de Steep Rock Lake, prop d’Atikokan, al SW d’Ontàrio, calgué fer una gran inversió en ferrocarrils per a tornar a explotar els llargament abandonats dipòsits de mineral de ferro de la remota frontera entre Quebec i el Labrador. Entre el 1950 i el 1975 es construïren al Canadà uns 5 000 km de línia fèrria, prop de la meitat dels quals eren destinats a servir específicament les mines de l’escut canadenc. Amb el ramal ferroviari que arribà fins a Sept-Îles, al S, l’Iron Ore Company of Canada començà l’explotació a Schefferville el 1953 i a Labrador City el 1958. L’explotació de níquel a la conca del Sudbury durant la dècada del 1950 fou tan gran que cobrí temporalment el 80% de l’oferta mundial, però el 1982, tot i l’obertura d’una gran mina de níquel a Thompson, a Manitoba, la participació del Canadà en el mercat mundial d’aquest metall es reduí fins a només un 14% a causa de l’augment de la producció a la resta del món.

Amb el desenvolupament de la indústria nuclear, s’obriren mines i plantes d’urani a llocs com Uranium City (1953), a l’aïllada conca del llac Athabasca, al NW de Saskatchewan, o a Elliot Lake (1955), al NW d’Ontàrio. Les enormes reserves de la conca d’Athabasca contenen un 80% de les reserves explotables conegudes d’urani de tot el món, i el 1987 Saskatchewan ja produïa el 22% del total mundial. El 1983 el valor de la producció d’urani de Saskatchewan havia baixat fins a 121 milions de dòlars, i el 1987 pujà fins als 677 milions per tornar a minvar posteriorment; el 1993 només fou de 375 milions, la major part produït a la mina de Cluff Lake, una de les més accessibles. Durant la recessió de la dècada del 1980, el sector de la mineria experimentà importants reduccions generals, tant en termes de producció com d’ocupació.

L’allunyament dels centres d’explotació de la taigà respecte als grans centres urbans i d’opinió, lamentablement, ha donat com a resultat que en aquestes explotacions s’hagi procedit sense excessius miraments, de manera extensiva, sense cap restricció de base ecològica ni estudis previs d’impacte. En aquest sentit, Sibèria occidental esdevingué tristament famosa a mitjan de la dècada del 1960, quan es començaren a fer treballs de prospecció i d’extracció de petroli i gas de la manera més barroera, sense cap mena de treball posterior de restauració del terreny; la conseqüència fou la contaminació de milions d’hectàrees de zona boscosa, de rius i de llacs. Fins i tot al territori de la reserva natural del riu Iugan s’han fet prospeccions. Tot això tingué i té conseqüències força dramàtiques; la superfície de pastura dels rens al N siberià, per exemple, quedà reduïda en aquest període en més de 22 milions d’ha (una superfície que podria subministrar pastures a més de 100 000 rens). A més, només a la Sibèria occidental, l’àrea de caça es reduí en més de 17 milions d’ha, desaparegueren una seixantena de cursos d’aigua, entre ells alguns de fresa per als peixos migradors, desenes de llacs i fins i tot aiguamolls. Si això fos poc, per tal d’economitzar mitjans, l’aigua per a les perforacions de sondatge es bombava a partir de dipòsits naturals, fet que provocà un descens alarmant del nivell freàtic.

La prospecció, l’extracció i el transport de petroli i gas també han ocasionat problemes ecològics al bosc boreal americà. Els oleoductes per a traslladar el petroli i el gas a les regions meridionals del Canadà i als Estats Units s’estenen al llarg de centenars i milers de quilòmetres. Tot i les mesures que s’han pres per a protegir l’entorn, en aquests oleoductes es produeixen fuites que contaminen el sòl i destrueixen els ecosistemes locals. Només l’any 1980, al Canadà s’enregistraren 45 avaries, com a conseqüència de les quals es vessaren uns 8 500 m3 de petroli. Pel que fa a les explotacions d’extracció de gas, el que crema a les torxes (que pot arribar a ser fins el 50% del que s’extreu) provoca sovint incendis forestals: entre els anys 1988 i 1989, a la taigà de la Sibèria occidental i la zona de l’Amur se’n comptaren de 900 a 2 900, que destruïren centenars de milers d’ha de bosc.

L’impacte dels aprofitaments hidroelèctrics

Tant al Canadà com a l’antiga Unió Soviètica el gegantisme dels projectes hidroelèctrics a l’àmbit de la taigà defuig comparacions amb els de qualsevol altre bioma. Les característiques ja assenyalades: la feblesa del poblament i la immensitat dels espais boscats, semblen convidar-hi. Tanmateix, aquests projectes gegantins que aparentment no afecten ningú tenen importants conseqüències adverses. La construcció de centrals hidroelèctriques, en efecte, comporta la tala de molts boscos, la inundació dels terrenys de caça, la construcció de grans preses i l’aparició d’immenses masses d’aigua represada, la destrucció del règim hidrològic natural dels rius, la contaminació de les reserves d’aigua i la mort dels peixos que hi van a fresar.

Un exemple de l’impacte antropogènic causat pel desenvolupament hidroenergètic sobre els sistemes naturals el constitueixen les transformacions ambientals que experimentà entre els anys 1972 i 1985 la regió de la badia de James, al S de la badia de Hudson, a causa de la construcció d’un complex hidroelèctric que posà el Quebec al capdavant de les altres províncies canadenques quant a producció energètica. Malgrat l’oposició activa de moltes comunitats indígenes, en aquest projecte es construïren quatre centrals amb una potència global de 10 milions de kW, quatre grans preses amb una superfície total de 12 500 km2 i un volum represat de més de 95 milions de m3, 218 rescloses d’un total de 230 km de llargada, 1 400 km de carreteres, sense comptar els accessos locals i els camins de neu i glaç per a l’hivern, dos aeroports, etc. Les obres comportaren un moviment de terres i roca de 6,5 milions de m3.

La contaminació industrial

L’explotació industrial de la taigà no es limita a la construcció de centrals hidroelèctriques. El complex metal·lúrgic de Norilsk, per exemple, a Taimir, o les indústries químiques de la taigà de la Rússia europea han causat danys irreparables amb les seves emissions contaminants. A Europa, l’explotació industrial del bioma s’inicià ja al segle XIX, principalment a Suècia, mentre que a Sibèria i a l’Amèrica del Nord ha tingut lloc, principalment, durant la segona meitat del segle XX. Tanmateix, així com a partir dels anys seixanta les societats occidentals ja havien adquirit una certa consciència del perill que suposava un desenvolupament irracional i irresponsable de la indústria, a la Unió Soviètica els problemes ecològics no han tingut ressò entre la població fins força més tard i, entretant, la industrialització del N de Rússia i de Sibèria ha causat grans perjudicis al medi.

Molts rius de la taigà siberiana, en particular l’Obi i l’Amur, s’han contaminat espectacularment. Al final de la dècada del 1980, la mitjana de concentració de contaminants tòxics a l’Obi superava els valors permesos en 25-30 vegades, i els productes derivats del petroli, en algunes regions, els sobrepassaven de 30 a 90 vegades. Les fàbriques de cel·lulosa de l’Amur, per exemple, aboquen al riu anualment més de 50 milions de m3 d’aigües residuals contaminades, i se sap que un dels abocaments d’aquest complex mata els alevins de diferents espècies de peixos d’interès comercial, fet que comporta una pèrdua anual de centenars de milers i milions de rubles. El combinat industrial minerometal·lúrgic de Solnetxni abocà, l’any 1987, 6 t de coure, 27 t de zinc i unes 10 t d’arsènic als afluents de l’Amur. En aquests rius, les concentracions de zinc i coure eren, respectivament, 198 i 511 vegades superiors als valors permesos. Actualment, prop de la ciutat de Komsomolsk-na-Amure la concentració de fenols del riu supera en 13 vegades els valors permesos; la dels productes derivats del petroli els supera en 5 vegades i la del coure en 40 vegades.

També els espais de bosc boreal veïns de les regions industrials del S del Canadà i dels Estats Units han estat afectats per la contaminació produïda fora del bioma, concretament per la pluja àcida derivada de l’activitat industrial. La direcció dominant de la circulació atmosfèrica a l’Amèrica del Nord fa que els gasos i les partícules contaminants, en particular els òxids de nitrogen i de sofre, s’encaminin al N i vagin a parar majoritàriament al N del Quebec, on penetren al sòl juntament amb l’aigua de la pluja o amb la neu. Resulten molt nocius per a la vegetació i per als ecosistemes aquàtics i, en algunes ocasions, causen la mort de diferents espècies de peixos. En aquest cas, es dóna la paradoxa que les mesures de protecció preses en una regió han empitjorat la situació d’una altra. Els anys setanta, la contaminació atmosfèrica al N de Canadà augmentà intensament a causa dels contaminants provinents de les indústries dels Estats Units, on s’havia augmentat l’alçada de les xemeneies de les fàbriques per lluitar localment contra la contaminació atmosfèrica d’origen industrial.