Els parcs i les àrees protegides
Fins fa poc temps, les extremes condicions climàtiques de les tundres d’Europa septentrional, Rússia, Canadà, Alaska, Grenlàndia i Islàndia eren les responsables del feble impacte humà que havia de suportar aquest bioma. Tanmateix, la situació ha canviat a mesura que la tecnologia n’ha permès l’explotació intensiva, de manera que també les àrees protegides van esdevenint cada cop més amenaçades pels interessos comercials, en particular aquelles que inclouen zones amb el subsòl ric de recursos miners, gas o petroli. En general, la gestió de les àrees protegides de la tundra requereix plantejaments amplis que considerin tant el manteniment de la biodiversitat i els valors científics, com el benestar de les persones que hi viuen i els efectes del desenvolupament comercial. Finalment, s’han de tenir presents la seva fragilitat enfront les pertorbacions i la seva lenta taxa de recuperació.
El ròssec de la història
Els humans han estat presents a certes zones de tundra des de fa com a mínim 30 000 anys, i moltes de les àrees actualment protegides són habitades per comunitats caçadores-recol·lectores autòctones que conserven drets d’explotació dels recursos naturals. La caça, per exemple, és avui en dia una diversió turística habitual a les tundres, fins i tot a les protegides, però des de fa moltes generacions també ha estat una part essencial de la cultura i les formes de vida de les comunitats indígenes. A la majoria d’aquestes zones es respecta el dret històric de les comunitats natives a utilitzar els recursos per a obtenir carn, pells i greixos animals.
Tanmateix, no totes les activitats econòmiques relacionades amb les comunitats indígenes són poc agressives: al parc nacional del Yukon Septentrional, al Canadà, els inuits tenen el dret d’utilitzar una determinada secció del parc per a l’explotació d’hidrocarburs. A banda els efectes nocius de l’explotació mateixa, s’ha de tenir en compte que aquesta concessió crea un precedent que pot afectar en el futur altres àrees protegides. D’altra banda, els models tradicionals d’ús i conservació de recursos encara es mantenen, però s’abandonen progressivament a mesura que millora la tecnologia i que la població humana esdevé més sedentària com a conseqüència dels canvis culturals i econòmics.
La gestió dels valors naturals
Tot i les grans dimensions de les àrees protegides de la tundra, la biodiversitat que preserven és baixa, tal i com ja ha estat exposat, a causa de les condicions generals del bioma. Els mamífers, petits i grans, depenen molt estrictament d’un petit nombre d’espècies vegetals, i això els fa molt vulnerables a les fluctuacions de les condicions climàtiques. Els predadors, per la seva banda, són generalment animals amb molta mobilitat per a adaptar-se a la incerta disponibilitat d’espècies de presa que troben al seu territori. Els mamífers marins, com les foques i les morses, estan ben representats a les àrees costaneres del bioma de la tundra, i alguns cetacis a les àrees marines pròximes. L’avifauna, rica d’ocells aquàtics, com les oques, els ànecs i els cignes, és també molt sensible a les fluctuacions, tant de les condicions climàtiques com de la disponibilitat de recursos, i la majoria de les espècies crien a la tundra i migren per hivernar.
Un aspecte particularment delicat en tractar dels espais protegits de la tundra és el relatiu als animals migradors, ja que sovint ultrapassa els límits de les fronteres internacionals. És per això que cal un elevat nivell de cooperació entre els països per a preservar espècies com els ocells aquàtics migradors i els ungulats (rens i bous mesquers). El gran ramat de caribús (Rangifer tarandus) de la conca del Porcupine, per exemple, es mou per un sector de 248 000 km2 (gairebé la meitat de la superfície de la Península Ibèrica) a cavall d’Alaska i Canadà; per a preservar-lo s’ha proposat la Reserva Biocultural de Caribou Commons, una xarxa que uniria un seguit d’àrees protegides ja existents.
D’altra banda, una bona gestió faunística ha de recordar que, contràriament a la fauna de latituds inferiors, els animals de les tundres no han desenvolupat respostes evasives efectives o adaptacions de comportament enfront dels humans i, per tant, són vulnerables a pertorbacions com la caça excessiva i la destrucció de les seves pautes migratòries. Les poblacions animals, per altra banda, també estan subjectes a fluctuacions que no són causades pels humans, com els canvis climàtics i la sobrepastura per part d’espècies tan variades com el caribú (Rangifer tarandus), l’oca de les neus (Anser (=Chen) caerulescens), el talpó (Microtus) i el suslic àrtic (Spermophilus [= Citellus] parryii).
Nombrosos exemples de gestió inadequada posen de relleu que es poden malmenar tant la fauna com la vegetació d’un indret: als països escandinaus, la plantació de coníferes importades està desplaçant les espècies autòctones de creixement més lent, fet que contribueix a la disminució de la diversitat i a l’augment de les taxes d’extinció locals. A més, la recolonització s’ha reduït com a conseqüència de la fragmentació de l’hàbitat i de l’aïllament. El resultat ha estat catastròfic en les àrees dedicades a la silvicultura. D’altra banda, al Refugi Nacional de Fauna Salvatge de les illes Aleutianes, a Alaska, la introducció de la varietat blava de la guineu àrtica (Alopex lagopus) pràcticament ha eliminat del parc la subspècie aleuta d’oca del Canadà (Branta canadensis eucopareia).
Els parcs i les àrees protegides
La responsabilitat de la gestió de les àrees protegides recau sobre entitats múltiples i molt diverses als diferents països que en tenen. Al Canadà, per exemple, la gestió de les tundres correspon a vuit jurisdiccions diferents que operen aplicant diferents regulacions legals. Per això, els nivells d’equipament, tant en termes de personal com en mitjans de recerca, dels espais protegits de la tundra varien entre la pura inexistència i una dotació substancial. El Refugi Nacional de Fauna Salvatge de les illes Aleutianes, a Alaska, disposa d’un personal permanent de només sis membres. Contràriament, la reserva de la biosfera de Kronoki, a la península russa de Kamtxatka, està dotada d’un equip de seixanta-vuit membres, set dels quals són investigadors i trenta-set guardes, alhora que gaudeix d’unes bones instal·lacions. Les possibilitats de recerca que hi ha a les tundres són immenses, i com a conseqüència de l’isolament, els estudis científics són molt valuosos, especialment a l’hora de controlar els canvis climàtics i els nivells de contaminació globals.
L’abast de les zones en règim de protecció
Algunes de les àrees en règim de protecció més extenses del món se situen al bioma de la tundra. En els vuit països que envolten l’Àrtic (Canadà, Estats Units, Finlàndia, Grenlàndia, Islàndia, Noruega, Rússia i Suècia), la zona protegida ocupa aproximadament 203 milions d’ha repartides en 269 espais de més (alguns moltíssim més) d’un miler d’ha. Entre les més extenses destaquen una reserva natural estricta (categoria I de la UICN) i un parc nacional (categoria II) que són dels més grans del món: la Reserva Natural del Gran Àrtic, de 4 169 200 ha, a la Federació Russa, i el Parc Nacional del Nord-est de Grenlàndia, de 97 milions d’ha (incloses les aigües territorials). A Alaska, el Refugi Nacional de Fauna Salvatge del Delta del Yukon, de 7 153 120 ha, i el Refugi Nacional de Fauna Salvatge de l’Àrtic, de 7 714 940 ha, s’inclouen en la categoria IV (santuaris de fauna i reserves sotmeses a gestió) de la UICN. Les àrees UICN de categoria VIII (àrees planificades per al seu aprofitament en usos múltiples o amb l’aprofitament dels recursos naturals sotmès a planificació), ocupen 19 milions d’ha dividides en 16 àrees, 12 de les quals pertanyen al Canadà.
Per més impressionants que semblin aquestes xifres, la superfície total de tundra (i el desert àrtic) inclosa en àrees protegides és només el 13,4% del total. Alaska en té el percentatge més elevat (el 56,8% de tot el seu espai de tundra i desert àrtic és protegit), seguida de Grenlàndia (el 45,2%) i Noruega (25,4%). A Rússia només el 3,4% de l’espai àrtic es troba sotmès a lleis que assegurin la seva protecció. Tanmateix, el panorama global de protecció del bioma és encoratjador, ja que la superfície total protegida creix progressivament i s’estan proposant noves àrees, com el Parc Internacional del Patrimoni de Beringia, que comprendria zones adjacents de la península dels Txuktxis, a Rússia, i d’Alaska. Entre aquestes darreres es comptarien la Reserva Nacional de Bering Land Bridge, el Monument Nacional de Cape Krustenstern, la Reserva Nacional (i també Reserva de Biosfera) de Noatak i el Monument Nacional de Kobuk Valley. Aquesta proposta de parc transnacional es fonamentarà en el reconeixement dels valors tant del patrimoni cultural com del natural per assegurar-ne la protecció.
L’any 1978, amb l’establiment de la reserva nacional de Noatak, el govern dels Estats Units donava un pas decisiu per finalitzar la polèmica que havia començat vuit anys abans. L’Alaska National Interest Land Conservation Act (ANILCA), finalment aprovada l’any 1980, pràcticament doblava l’extensió de les àrees protegides a Alaska. Més de 20 milions d’ha eren declarades espais naturals, i 13 parcs prèviament controlats per l’estat, entre els quals el de Noatak, s’afegiren a la llista federal. Tanmateix, tot i que aquesta llei i l’Alaskan Native Claims Settlement Act (ANSCA), decretada l’any 1971, han estat fonamentals per a assegurar la conservació del patrimoni natural d’Alaska, també han rebut un cert rebuig per part de molts nadius, que veuen en aquestes designacions un obstacle per al seu desenvolupament.
Les reserves de biosfera a la tundra
Reserves de biosfera de l’àmbit de la tundra i els deserts àrtics (en blanc), amb indicació de la superfície (en hectàrees) i any d’establiment. La reserva de natura del Nord-est de Svalbard inclou també les aigües territorials. La reserva de Kronoki és ocupada en gran part per boscos, la regió que correspon a tundra representa 325 000 ha.
Editrònica, a partir de dades del Programa MAB/UNESCO
Quatre països han aprovat la creació de reserves de biosfera al bioma de la tundra: Estats Units (dues), Dinamarca, Noruega i Rússia. En total, les cinc reserves de la biosfera més pròpiament de tundra ocupen poc més de 90 milions d’hectàrees. Encara que més de dos terços d’aquest total (70 milions) corresponen a la reserva de biosfera del parc nacional del Nord-est de Grenlàndia, totes les reserves de biosfera de la tundra superen el milió d’hectàrees. Dues reserves més a Alaska, una a Rússia i una a Suècia inclouen espais de tundra muntanyenca encara que són situades a l’espai de la taigà. El Canadà no té reserves de biosfera a les regions àrtiques, però en canvi és l’únic país que posseeix indrets inscrits al catàleg de llocs del patrimoni mundial a latituds per sobre dels 60°N. És probable que ben aviat es creïn noves reserves de biosfera en aquest bioma com a resposta a la necessitat que els espais reconeguts siguin susceptibles d’usos alternatius i no exclusivament destinats a la conservació.
Les reserves de biosfera a la tundra eurasiàtica
Les dues reserves de biosfera de la tundra eurasiàtica són molt diferents entre elles pel que fa a localització, característiques de vegetació, fauna, extensió i gestió. Mancades de població humana, llevat del personal a càrrec de la gestió de la reserva en el cas de la de Kronoki, no responen gaire al concepte ordinari de reserva de biosfera que inclou una gestió sostenible dels recursos naturals.
La més meridional és la de Kronoki, una reserva natural creada el 1934 per a la protecció de la marta gibelina (Martes zibellina) de Kamtxatka, designada com a reserva de biosfera el 1984. Ocupa una part de la costa oriental de la península de Kamtxatka a l’extrem oriental de la Federació Russa, entre els 54°9’ i els 55°7’N, centrada per la península de Kronoki. Té una extensió d’1 099 000 ha i, de fet, més de la meitat és ocupada per boscos. Només les zones litorals fins a 800 m d’altitud (unes 325 000 ha) són efectivament ocupades per tundra, que troba aquí un dels seus confins més meridionals. No hi ha més població estable que la seixantena de persones que tenen al seu càrrec la vigilància de la reserva i els programes de recerca que s’hi duen a terme. Malgrat aquesta bona dotació de personal no es pot dir, estrictament parlant, que es tracti d’una veritable reserva de biosfera, atès que no hi ha cap zona sotmesa a explotació sinó que tota en conjunt té l’estatut de reserva natural amb finalitats exclusivament de protecció i de recerca.
La més septentrional (entre els 78°40’ i els 80°50’N) és la del Nord-est de Svalbard, que inclou les illes de Nordaustlandet, Kvit, Kong Karls Land i altres, amb les seves aigües territorials. Creada com a reserva natural el 1973, fou proclamada reserva de biosfera el 1976. Les terres emergides són en un 80% cobertes pel glaç o ermes, però la resta correspon a tundra àrtica i són nombroses les espècies que tenen en aquests retalls de tundra l’extrem septentrional de la seva àrea. No hi ha cap mena de població humana permanent i la gestió, reduïda al mínim, es porta des de Longyearbyen, la capital de l’arxipèlag de Svalbard. Hi ha una considerable activitat de recerca, conduïda principalment per l’Institut Polar Noruec d’Oslo.
Les reserves de biosfera a la tundra nord-americana
Al contrari de les eurasiàtiques, les dues reserves de biosfera de la tundra nord-americana, malgrat tenir una població humana molt escassa, responen força al veritable concepte de reserva de biosfera, amb una gestió dels recursos naturals que es vol sostenible i equilibrada amb el medi natural. Particularment emblemàtic és el cas de la reserva de biosfera de Noatak, a Alaska.
El cas de la reserva de biosfera de Noatak
La reserva de biosfera de Noatak és la més meridional de totes dues. Ocupa una superfície de 3 035 200 ha de la conca del riu Noatak, al nord-oest d’Alaska, cap als 68°N de latitud, i s’estén, de ponent a llevant, des dels turons costaners que la separen dels confins orientals de la mar dels Txuktxis fins al parc nacional de Gates of the Arctic, una part del qual (la capçalera del riu Noatak) s’inclou també a la reserva de biosfera.
Característiques i valors naturals
El territori de la reserva de biosfera és una depressió subàrtica que ha estat descrita com “la més gran de les conques encerclades de muntanyes que romanen encara inalterades a l’Amèrica del Nord”. El seu clima es caracteritza per estius generalment tebis i sovint calorosos i hiverns secs i rigorosos. Prop de la costa, la influència marítima es tradueix en boires i cels gairebé sempre encapotats. Al juny, durant l’estiu àrtic, la llum diürna és present les 24 hores del dia, mentre que a l’hivern tan sols hi ha 5 hores de llum crepuscular.
L’element vertebrador de la reserva és el riu Noatak, el més gran dels rius americans protegits en tot el seu curs, i un dels més ben conservats i pintorescos de tot Alaska. Des del seu naixement en una de les glaceres de l’Igikpak, un cim cobert de gel del parc nacional de Gates of the Arctic, el riu discorre cap a l’W, travessant una àmplia vall de la serralada de Brooks, en direcció a la seva desembocadura a la mar dels Txuktxis, prop de Kotzebue. Al llarg dels 563 km del seu trajecte per la reserva, el riu circula per profunds congostos i extenses conques lacustres, i desemboca finalment en un delta situat en una plana poblada d’arbres.
A la meitat septentrional de la conca del Noatak les muntanyes De Long mostren clars senyals del passat glacial de la regió, mentre que a la meitat meridional les muntanyes Baird presenten un aspecte més arrodonit i ondulat. Durant el Plistocè el glaç cobrí totalment la regió, i encara actualment subsisteixen nombrosos trets fisiogràfics d’origen glacial, com nombroses morenes, circs glacials, superfícies d’abrasió i valls penjades al llarg del curs del riu. La gran quantitat de rius i rierols de la reserva i l’aportació contínua d’aigua provinent dels pics glaçats fan que gran part del paisatge muntanyenc es trobi espectacularment esculpit pels processos fluvials. La vall principal i les muntanyes són formades per roques sedimentàries del final del Paleozoic i el Mesozoic. Les calcàries i les dolomies del Devonià, profundament dissecades per l’erosió del riu, constitueixen la base de gran part de la vall principal del Noatak. Un espadat congost de 65 km de llarg, conegut amb el nom de Grand Canyon de Noatak, és un dels destins predilectes dels visitants més aventurers que vénen a la reserva a fer excursions a peu o en barca.
La vall de Noatak se situa al límit on convergeixen la vegetació àrtica i la subàrtica; de fet, el límit del bosc ressegueix sensiblement el curs del riu. A la major part de la reserva s’hi fa una vegetació típica de tundra, però gran part de la zona inferior de la vall és coberta per boscos boreals, i tot al llarg se succeeixen diverses formacions de transició.
Al sud de la reserva, i també als solells de la serralada Brooks, s’hi fan boscos aciculifolis de pícees i boscos mixts de coníferes i caducifolis. Entre les espècies més importants destaquen la pícea negra (Picea mariana) i la pícea blanca (P. glauca), amb predomini d’aquesta darrera. També hi ha petits claps dispersos de pollancres balsàmics (Populus balsamifera) i de bedolls d'escorça de paper (Betula papyrifera), en algunes àrees aïllades. A les àrees ben drenades el bosc és dens, amb arbres alts i vigorosos i amb un sotabosc ric en molses i líquens, mentre que als peus de vessant , més mal drenats, els arbres són més escampats i d’aspecte menys vigorós a causa de la saturació d’aigua dels sòls. Quan el drenatge no és possible per l’existència de permafrost, els boscos se substitueixen per àrees inundades, caracteritzades per aiguamolls sense arbres i “muskegs” o torberes amb exemplars regruats de pícea negra i de tamarac (Larix laricina). Pràcticament tots els rierols d’aquesta regió de la reserva estan vorejats de salzedes de diverses espècies de Salix, tant de ribera com de tundra, que es combinen també amb altres arbustos per conformar comunitats arbustives.
Al nord, els tipus de vegetació dominants són la tundra i, en altitud, la tundra alpina. També en aquest cas la densitat de la vegetació depèn en gran mesura de la presència del permafrost. A les àrees més seques, allí on l’aigua pot penetrar al sòl, es fa una capa de joncs i cotoneres, que obre el pas a grans extensions de tundra de ciperàcies als sectors menys exposats de la reserva. En les zones amb permafrost domina un tipus de tundra més sec, amb motes de vegetació herbàcia disposada en tofes i alguns arbustos. La vegetació segueix sovint la característica distribució poligonal deguda a la fragmentació del terreny humit per la repetició de glaçades i desglaços, amb nombroses molses, cua de cavall (Equisetum), càrexs (Carex), mates de salzes nans (Salix) i de bedolls nans (Betula).
Amb prou feines un 3% de la coberta vegetal de la reserva correspon a formacions alpines i aquàtiques. La vegetació alpina és representada per claps dispersos de les formes més seques de tundra. De fet, és la variant de tundra que es fa a les àrees rocalloses o als vessants i les morenes pedregosos poc consolidats, condicions molt freqüents a la reserva. La vegetació aquàtica, formada per espècies lacustres emergents i submergides, es desenvolupa a la regió pantanosa del delta, a l’oest del poble de Noatak.
Pels estàndards de la tundra, la fauna de la reserva és força abundant, encara que es veu limitada pel lent creixement de la vegetació, particularment en anys climàticament rigorosos. S’han identificat un total de 17 espècies de mamífers que representen 14 famílies. Gairebé un terç només viuen a la zona meridional de la reserva, allà on es localitzen els hàbitats forestals. Moltes de les espècies de la reserva són les de mida més gran de la família a què pertanyen, com correspon al fet que són les espècies que viuen en un ambient amb hiverns llargs i durs en el qual gaudeixen d’avantatges en comparació amb els de mida més petita, la superfície dels quals per unitat de volum és més gran. Així succeeix, per exemple, amb la llebre d’Alaska (Lepus othus), el suslic àrtic (Spermophilus [=Citellus] parryii) i l’ant (Alces alces), el banyam del qual, de més de 20 kg, es troba escampat arreu de la reserva durant l’època de zel. Altres espècies típiques de la tundra i de la taigà que es troben a la reserva són l’ós bru (Ursus arctos) i l’ós negre americà (U. americanus), el golut (Gulo gulo) i el lèmming bru (Lemmus trimucronatus).
El tret més destacat de la fauna de la reserva és, però, la presència de ramats migratoris de caribú àrtic (Rangifer tarandus arcticus). Aproximadament dos terços dels ramats d’Alaska travessen la vall del Noatak dos cops l’any en el camí que fan entre les pastures d’hivern, al llarg del riu Kobuk, al sud de les muntanyes Baird, i els paratges de cria de l’estiu, al nord de la serralada de Brooks. Com les moles de peixos i els estols d’ocells migradors, els ramats en què s’apleguen els caribús són una estratègia d’agrupament dels individus d’una espècie adreçada a incrementar les capacitats de supervivència de cada un i assegurar en la mesura del possible l’èxit de la descendència. S’han realitzat estudis de comportament d’aquests ramats migratoris i dels predadors que atreuen: el llop (Canis lupus), la guineu comuna (Vulpes vulpes), l’ós bru (Ursus arctos) i l’ós negre americà (U. americanus). Tots ells segueixen els ramats per caçar els individus més joves i els que s’han quedat enrere.
L’avifauna de Noatak és excepcionalment variada tenint en compte el clima. S’hi han observat 122 espècies de 31 famílies, entre les quals 16 rapinyaires i 25 aquàtiques, com el cigne petit (Cygnus columbianus) i quatre espècies de calàbires (Gavia). Els rius, amb nombroses espècies de peixos, atrauen molts ocells durant l’estiu, que és quan la reserva es converteix en un lloc de parada per als ocells migratoris. Al riu Noatak s’ha constatat que hi són presents les cinc espècies de salmó del Pacífic (Oncorhynchus) i que anualment s’hi produeix una gran migració de la truita alpina (Salvelinus alpinus).
Gestió i problemàtica
Els pobladors nadius de la regió són, predominantment, inupiats i es concentren majoritàriament a Kotzebue, que té una població permanent de prop de 3 500 h. Fins ara han exercit un impacte molt petit en l’entorn natural, i la seva activitat econòmica es fonamenta en l’aprofitament dels recursos naturals en règim de subsistència. Tanmateix, els temps canvien i en moltes comunitats l’economia de mercat va adquirint força a poc a poc.
La majoria dels pobles, com Noatak, funcionen, per a la població dispersa, com a nucli central on trobar escoles, subministraments, atenció mèdica i llocs de treball. Cap d’ells, però, llevat dels pocs que realitzen tasques eventuals per al National Park Service, no està involucrat en la gestió de la reserva. De fet, l’equip de la reserva només consta de tres membres permanents i alguns investigadors del National Park Service o el Fish and Wildlife Service que, temporalment, duen a terme tasques de recerca. L’activitat econòmica dels poblets és basada en la ramaderia i en la pesca, amb poca influència exterior. A la reserva és permesa la caça esportiva, sovint la principal atracció per als visitants, però la mineria, les prospeccions mineres, l’explotació forestal i la construcció d’embassaments són activitats prohibides. Algunes de les comunitats són molt tancades i poc receptives envers els visitants, que són majoritàriament turistes d’aventura que contribueixen molt poc a l’economia local i tenen poc contacte amb els habitants.
A la reserva es realitzen força treballs de recerca científica, però hi manquen instal·lacions, llevat dels allotjaments temporals de Kotzbue. Els científics en són els clients més importants després dels turistes i ambdós representen una important font d’ingressos per als propietaris locals. Entre els temes de recerca més importants destaquen els relacionats amb l’arqueologia i la paleontologia, ja que la regió ofereix una gran quantitat d’informació per a l’estudi dels primers pobladors del continent americà i la història del pont de terra de l’estret de Bering. Altres treballs inclouen l’estudi de l’etnologia de les poblacions autòctones, l’ecologia del foc, les pesqueres i els efectes de la caça major en les poblacions animals.
Un dels recursos clau de la regió és el petroli, i tot i que prop de Noatak encara no s’han trobat dipòsits importants, els grans camps petrolífers de la badia de Prudhoe i de les planes costaneres del nord d’Alaska tenen una gran influència en el conjunt de les terres àrtiques. Els conservacionistes han expressat la seva viva preocupació pel petroli i per la influència del seu transport sobre els estols d’ocells migratoris i els ramats de caribús.
Les lleis de protecció també han estat la causa d’un considerable enrenou social. L’Alaskan Native Claims Settlement Act de 1971 atorgava 20 milions d’ha de terra als nadius d’Alaska, a més de 1 000 milions de dòlars per al seu desenvolupament. Això contribuí a acabar d’una vegada per totes amb les reclamacions dels indígenes sobre la terra. En algunes regions al nord de la serralada de Brooks, molts dels propietaris inuits s’estan fent molt rics i donen suport a les companyies energètiques. Altres grups, com els inuits de Noatak i de G’wich, al sud d’aquella serralada, fan costat als moviments conservacionistes, ja que depenen totalment de la terra per a mantenir el seu estil de vida, i ara es troben en la disjuntiva de mantenir la seva cultura ancestral o afegir-se a la cursa en recerca de la riquesa individual. L’augment del poder adquisitiu i el nivell de vida fruit del “boom” del petroli ha significat uns ingressos addicionals d’un miler de dòlars per persona i any, i ha donat com a resultat una revisió del sistema impositiu i un canvi de valors en aquestes poblacions àrtiques que han passat de cop de l’economia de subsistència ancestral a la de mercat.
El cas de la reserva de biosfera del Nord-est de Grenlàndia
Grenlàndia, l’illa més extensa del món, és situada majoritàriament per sobre del cercle polar àrtic. És en aquesta zona on es troba la reserva de biosfera, no especialment rica en espècies animals i vegetals, però on l’hàbitat roman relativament inexplorat i inalterat. La reserva s’estén des de Kangerlussuaq (Scoresby Sund) a 71°N, fins a l’extrem septentrional d’una illa anomenada Odaaq (el nom de l’estrella Polar en llengua inuit) que, a 84°N, és la terra ferma més septentrional del planeta.
Característiques i valors naturals
La reserva conté tots els ambients naturals típics de l’entorn àrtic: muntanyes, tundra, llacs, rius, costa, plataforma marina i glaç marí. Hi ha, però, diferents regions que difereixen del paisatge usual, ja que són governades per variables, tant climàtiques com topogràfiques, molt diferents. Aquest és el cas d’algunes valls aïllades, amb elevacions suaus i vessants coberts de vegetació herbàcia i sovint d’ar-bustos nans. Així, per exemple, la Terra de Peary, que se situa a l’extrem més septentrional de Grenlàndia, es manté gairebé sempre lliure de glaç, encara que hi dominen les condicions de desert àrtic. Situacions com aquesta, però, no són generalitzables, ja que el 90% de la reserva està permanentment coberta de gel, amb gruixos que poden arribar a assolir els 2 km a les regions més elevades. Es calcula que el gel de Grenlàndia equival al 10% del total de la coberta de glaç de la Terra. Tant la innivació com el règim de temperatures estan subjectes a una important variació latitudinal. Al sud de la reserva la innivació mitjana anual enregistrada és de 430 mm, mentre que a la Terra de Peary és de només 200 mm. Al sud hi ha estacions amb períodes de 75 dies ininterromputs sense sol (o amb sol ininterromput), mentre que al nord de la reserva, aquests períodes poden arribar a ser de 150.
Per als científics que treballen a la regió, el glaç és una eina de treball molt important. Es realitzen tasques de mostreig del nucli de glaç i anàlisis isotòpiques per detectar canvis climàtics produïts en el passat. Aquests estudis són especialment interessants ateses les actuals discussions sobre l’escalfament global de la Terra i sobre l’augment de l’efecte hivernacle. Els científics també estudien els efectes de les grans masses de glaç sobre el clima regional; per això, arreu de la reserva hi ha estacions meteorològiques que envien una informació vital als centres meteorològics i de control aeri de tot l’hemisferi nord. L’any 1976 es donà un important suport a un projecte per a realitzar nous mapes geològics i topogràfics de la reserva, dirigit per l’Institut Geodèsic. Tot i que l’operació, ja finalitzada, fou qualificada de fracàs, no hi ha dubte que la informació aportada ha ajudat i ha accelerat gran part de la recerca geològica i tectònica.
El nord-est de Grenlàndia ha estat durant milers d’anys el destí dels ramats que, provinents del continent nord-americà, travessaven l’illa d’Ellesmere i els estrets glaçats de l’arxipèlag àrtic canadenc. Les poques setmanes d’estiu, així que la temperatura ho permet, líquens i plantes herbàcies es fan aparents en el paisatge i proporcionen l’aliment bàsic als animals provinents del continent americà i de l’illa d’Ellesmere, com la llebre àrtica (Lepus arcticus), el lèmming de collar (Dicrostonyx groenlandicus) i els seus depredadors: l’ermini (Mustela erminea), la guineu àrtica (Alopex lagopus) i el llop (Canis lupus). Curiosament, aquestes poblacions no es troben a l’oest de Grenlàndia, tot i que allà l’estació vegetativa de les plantes és més llarga.
Molts d’aquests animals migradors només sobreviuen en nombre elevat a Grenlàndia, ja que la inestabilitat climàtica d’altres indrets i la pressió humana han reduït els hàbitats disponibles en els seus països d’origen. Un exemple clàssic és el bou mesquer (Ovibos moschatus), que antigament habitava a les estepes asiàtiques però que actualment està relegat a les regions àrtiques, on té una de les darreres poblacions salvatges. La reserva també és el principal indret d’hibernació i cria de l’animal més característic de Grenlàndia: l’ós polar (Ursus [= Thalarctos] maritimus), que hi té, principalment a la costa oriental, una població estable d’entre 200 i 500 individus.
La relativa estabilitat del clima del nord-est de Grenlàndia ha permès que molts animals hi habitin i s’hi reprodueixin sota condicions aparentment desfavorables. Durant els rigorosos mesos d’hivern, el bou mesquer (Ovibos moschatus), amb el seu abric pelut, s’enfronta als forts vents i furga la terra per desenterrar-ne l’herba morta que, tot i ser poc nutritiva, complementa la reserva de greix que els animals han emmagatzemat durant l’estiu. Per sobreviure a l’hivern els depredadors es refien de la carronya; per exemple, les guineus àrtiques (Alopex lagopus) vaguen per la reserva i ocasionalment fan un bon tiberi amb la ròssa d’alguna foca, als fiords de la costa oriental, o amb la d’algun bou mesquer.
Durant el curt període estival, l’abundància de vegetació atreu grans estols d’ocells migratoris. La travessia més espectacular és la del xatrac àrtic (Sterna paradisaea), que vola des de l’Antàrtida per criar a les costes més càlides de l’Àrtic. També s’hi troben altres ocells, com la calàbria grossa (Gavia immer), l’oca de galta blanca (Branta leucopsis), l’èider i l’èider reial (Somateria mollissima i S. spectabilis), el mussol de les neus o duc blanc (Nyctea scandiaca), la perdiu blanca (Lagopus mutus), el territ tresdits (Calidris alba) i el falcó sagrat (Falco rusticolus). L’estiu és, doncs, una bona època per a depredadors que, com la guineu àrtica (Alopex lagopus) s’alimenten de pollets i llebretons.
El creixement explosiu del plàncton a l’entorn dels fiords durant l’època estival atreu grans bancs de bacallà (Gadus morhua), d’halibut (Hippoglossus hippoglossus) i de salmó (Salmo salar), i també gambes i diverses espècies de foques i balenes, com la foca marbrada (Phoca hispida), l’estranya foca barbuda (Erignathus barbatus), la foca de Grenlàndia (Phoca groenlandica), la foca crestada (Cystophora cristata) i poblacions disperses de beluga (Delphinapterus leucas) i de balena franca àrtica (Balaena mysticetus). Un dels mamífers marins més comuns a la reserva és la morsa (Odobenus rosmarus), amb una població d’aproximadament 200 individus. Les morses s’alimenten de marisc i crancs, i ocupen blocs de gel a la deriva pels quals han de competir amb els óssos polars. Una imatge típica dels paisatges costaners de la reserva és la dels óssos adults ensenyant els seus cadells a saltar de bloc en bloc.
A les regions muntanyoses més elevades de la reserva, hi creixen comunitats de tundra àrtico-alpina relativament esponeroses, localment molt variades, però sovint dominades per una sola espècie. Entre les plantes d’aquesta regió hi ha la diapènsia (Diapensia lapponica), les dríades (Dryas), ciperàcies com Kobresia myosuroides i gramínies (o poàcies) com Poa arctica i P. alpina. També hi ha una considerable representació de tundra arbustiva, formada per plantes reptants que no s’alcen més de 30 cm de terra. Aquestes plantes, que creixen en sòls sorrencs i pobres de nutrients, acostumen a ser perennifòlies, amb fulles petites i gruixudes que els permeten de retenir aigua; altres, però, com el salze àrtic (Salix arctica) i el bedoll nan (Betula nana), són caducifòlies. En els sòls poc profunds i que acumulen capes de torba, els arbustos són substituïts per tapissos de líquens i molses, que donen al paisatge un aspecte de clapes blanquinoses molt característic. Els botànics que estudien la vegetació de la reserva aprofiten aquest aspecte enfarinat per a localitzar els claps de vegetació a partir de fotografies aèries de la regió, ja que les dades geològiques i climatològiques que s’utilitzen normalment per a identificar la situació de les plantes són totalment inútils quan la zona que s’estudia és coberta de neu i glaç.
El nord-est de Grenlàndia, un dels indrets més desolats i hostils de la Terra, és sorprenentment ric d’artefactes i vestigis de diferents pobladors i cultures. Tot i que, en el passat, les visites de baleners proporcionaren força informació sobre els aspectes arqueològics, els èxits cartogràfics dels darrers anys, i en especial la tasca d’un arqueòleg danès, Eigil Knuth, han proporcionat una detallada cronologia, com a mínim, de quatre fases diferenciades d’ocupació humana, que abasten des del 2 500 aC fins als nostres dies.
Gestió i problemàtica
L’administració de la reserva està sota la jurisdicció del ministre de l’interior, que és assessorat pel consell del parc nacional, integrat per quatre membres del parlament grenlandès i quatre científics residents a l’illa. Gran part de la feina executiva bàsica, però, la duen a terme amb trineus els militars danesos de les anomenades patrulles Sirius. Des del seu quarter general a Daneborg, els equips Sirius patrullen per les regions costaneres durant tot l’any. Els mesos d’estiu, les patrulles es realitzen amb avió, i, quan la mar no està glaçada, amb vaixell. A l’hivern, l’activitat és limitada a causa de les dures condicions climàtiques, i el seu radi d’acció és, tan sols, el que és a l’abast dels trineus de gossos. La seva tasca és difícil, ja que l’àrea que han de cobrir és molt gran i sovint els mitjans són insuficients. Per aquesta raó, l’accés al parc és restringit quasi exclusivament als científics visitants, que solen gaudir d’un substancial suport econòmic i de l’equipament necessari. Qualsevol que desitgi entrar a la reserva ha d’obtenir un permís especial de les autoritats del parc. Malgrat que el desig seria garantir l’entrada a tots els visitants, s’han redactat unes normes bàsiques molt estrictes pel que fa a aspectes com seguretat, responsabilitat i conservació. A cap visitant no li és permès caçar animals dins dels límits de la reserva, llevat dels caçadors grenlandesos de Thule i Scoresbysund i dels residents a les estacions de patrulla. La majoria dels grups organitzats que ho desitgen poden realitzar activitats de recerca, però els codis de conducta pel que fa a deixalles, subministraments, artefactes històrics i elements naturals, tals com flora i corrents d’aigua, han de ser estrictament respectats. Les patrulles Sirius realitzen un control efectiu mitjançant el contacte per ràdio o visites periòdiques. Llevat d’alguna negligència ocasional, com abandonar bidons de petroli, la majoria de les activitats són fàcils de controlar, ja que l’única entrada a la reserva és a través de l’aeroport de Mester Vig.
Després de la Segona Guerra Mundial, hi va haver molta polèmica sobre la caça de la poc coneguda fauna del nord-est de Grenlàndia. L’explotació comercial d’espècies com l’ós marí (Callorhinus ursinus), la guineu àrtica (Alopex lagopus), i la morsa (Odobenus rosmarus) s’incrementà per la competència entre els caçadors noruecs i els danesos. Fou el destí del bou mesquer (Ovibos moschatus) el que conduí a una revisió d’aquestes activitats. Els caçadors noruecs solien anihilar ramats sencers per tal de capturar vedells per als parcs zoològics. L’any 1967 s’aboliren els drets de caça noruecs, però les poblacions de bou mesquer continuaven minvant perillosament. Durant els hiverns especialment durs, quan la capa de neu era massa gruixuda i no permetia arribar a l’herba que estava amagada a sota, centenars d’animals morien, incloent-hi els més joves. Actualment, el bou mesquer i l’ós polar estan protegits totalment, però la cacera de foques dins de la reserva encara és permesa. Les autoritats han rebut severes crítiques per aquesta raó, però s’han adherit estrictament a la política de permetre tan sols les formes de cacera tradicionals, de manera que se’n limita la quantitat i l’abast a la distància i el pes que poden suportar els trineus. En aquesta remota regió del país, la cacera de foques és l’únic recurs econòmic disponible. Tanmateix, per sort, els caçadors s’han adonat ràpidament, que amb la creació d’una reserva biològica i l’increment d’animals que en resulta hi ha moltes més oportunitats per caçar fora de la reserva.
Al començament del segle XX l’illa era ocupada per caçadors noruecs i danesos, que perjudicaren molt la fauna de la reserva. Aquesta situació no es resolgué legalment fins el 1933, any en què el tribunal de la Haia n’atorgà la sobirania a Dinamarca. Aquesta activitat continuà fins a la dècada dels 50, però actualment només en resta alguna cabana de fusta mig ensorrada per les tempestes i pels óssos polars. Aquells caçadors han estat substituïts per una nova onada d’especialistes, equipats amb modern instrumental de recerca, que combinen els seus coneixements per desxifrar els antics models d’assentament i d’explotació de recursos. Actualment hi ha cinc estacions de recerca, Kap Moltke, Station Nord, Danmarkshavn, Daneborg i Mesters Vig, amb equips científics de diverses disciplines d’arreu del món, però no hi resta cap habitant indígena.
Actualment, la reserva es troba en un estat gairebé intacte, només alterada en indrets localitzats per la construcció d’instal·lacions com l’aeroport. Potser el problema potencialment més gran de les autoritats és l’explotació minera, que està guanyant terreny ràpidament arreu de Grenlàndia. Fins ara, però, no s’ha realitzat cap explotació a gran escala a la reserva, llevat d’una petita operació d’extracció de plom a Mesters Vig.