L’any 1985 els famosos aires de la petita ciutat suïssa de Davos esdevingueren sobtadament notícia. Però aquesta vegada la causa no n’era la puresa, que en altre temps havia atret escriptors famosos com ara Thomas Mann, Arthur Conan Doyle o Robert Louis Stevenson, sinó el contingut i la flaire —ara excessius— que en el temps d’entreguerres trobava a faltar el protagonista de “La muntanya màgica”:
“Hans Castorp va fer, encuriosit, una aspiració profunda, a tall de prova, d’aquell aire desconegut. Era fresc, i res més. Li mancava la flaire, el contingut, la humitat, penetrava fàcilment i no deia cap cosa a l’ànima”.
Els economistes ja havien anunciat feia temps que la renda per càpita de la ciutat era superior a la mitjana suïssa i, doncs, comparable a la de les grans ciutats del país (Zuric, Basilea, Berna o Ginebra). Però un estudi promogut pel Programa MAB/UNESCO suís acabava de demostrar que tampoc l’atmosfera de Davos no era gaire diferent de la dels barris de la perifèria de Zuric. L’antic centre turístic d’alta muntanya esdevenia, així, un nou exemple de les contradiccions del model de desenvolupament seguit pels països alpins en el decurs del segle XX. Què havia passat, doncs, des d’aquell any 1866, en què el doctor A. Spengler havia inaugurat el primer dels sanatoris que al tombant de segle havien convertit un típic poblet de muntanya, els habitants del qual vivien de les activitats agro-pecuàries tradicionals, en un dels centres internacionals de més anomenada per al tractament de la tuberculosi, precisament gràcies a la puresa del seu aire?
L’èxit de l’antic balneari de Spinabad i dels aleshores moderns sanatoris esperonà la transformació de l’antic “Streusiedlung” (assentament constituït per diverses granges disperses), amb poc més de 900 habitants, en una ciutat moderna. Entre el 1880 i el 1890 la població experimentarà un intens procés d’urbanització, que culminà l’any 1889 amb l’arribada del ferrocarril. L’edat d’or dels sanatoris acabà els anys cinquanta del segle XX, quan els antibiòtics guanyaren la guerra a la tuberculosi. Encara aleshores el paisatge i l’anomenada dels aires era l’esquer per a atreure turistes desitjosos de practicar els esports d’hivern. El turisme arraconà progressivament l’agricultura i transformà el bell paisatge rural en un altre d’urbà. Ara, Davos és una ciutat d’11 000 habitants, amb uns 2,5 milions de pernoctacions anuals i la dinàmica expansiva del turisme congressual amenaça també la viabilitat futura del turisme tradicional que l’engendrà.
En efecte, cada hivern, quan les pistes alpines estan més concorregudes d’esquiadors i els pobles suïssos d’alta muntanya més animats per la coloraina dels xandalls i la cridòria de la jovenalla, apareix sobre la blanca neu de Davos una processó de personatges encorbatats, disposats a contribuir a la prosperitat mundial mitjançant la cooperació econòmica efectiva i el reforçament del dinamisme empresarial. La colla sol incloure alguns dels caps més prestigiosos de la política, la indústria i el món acadèmic mundials que, mentre els esquiadors es llancen rabents muntanya avall, escalen els cims del “management” científic per tal de definir els grans problemes, d’establir les prioritats i de crear una agenda per a l’acció global. És el que s’anomena “l’esperit de Davos”. Un cop acabades les reunions, el World Economic Forum, fundació privada independent sense ànim de lucre i sota la supervisió legal del govern federal suís, amb seu a Ginebra, difon les intervencions dels líders més significats i es posa immediatament a organitzar la trobada de l’any següent.
En iniciar-se les trobades, al començament dels anys setanta, no semblava que aquella iniciativa d’uns quants professors d’economia de la universitat de Ginebra anés més enllà de l’organització d’un seminari, un dels tants que munten les universitats helvètiques, sempre inquietes perquè llur país, tan neutral i muntanyós, no quedi marginat per les giragonses de l’economia internacional. Però l’enginyer Klaus Schwab, un dels organitzadors, s’adonà que la idea donava per més i convertí el seminari en una plataforma per a “euroempresaris”, en un simposi internacional que hauria de tenir lloc a Davos al principi de cada any. No s’equivocà.
El perquè d’enfilar-se a Davos no és gaire clar, però el cas és que la iniciativa de Klaus Schwab obtingué ben aviat el decidit suport de diverses associacions industrials i el patronatge de l’aleshores anomenada Comunitat Econòmica Europea (l’actual Unió Europea), precisament quan els seus estats membres s’ampliaven de sis a nou. A l’hivern del 1971, la primera convocatòria del European Management Symposium congregà a Davos més de 400 executius. Fos per l’amplitud dels horitzons que es dominen des de Davos, fos potser perquè cada hivern hi anaven líders que venien cada cop de més lluny, l’enfocament del simposi esdevingué cada cop més global: Europa se li féu petita, de manera que l’any 1987 la fundació European Management Symposium adoptà la denominació de World Economic Forum.
Actualment (1995), el World Economic Forum, entre grans multinacionals, organitzacions industrials i institucions governamentals, té uns 800 membres provinents de més de 50 països.
Des del 1980 edita regularment, juntament amb l’International Institute for Management Developement, el World Competitiveness Report, un estudi comparatiu sobre la competitivitat de les nacions, publicació molt cara, però també molt ben acceptada pel mercat. I és que, en matèria de competitivitat, els tècnics del WEF no tenen competència: Joachim Ziemssen ha abandonat el sanatori de “la muntanya màgica”, l’aire ja no guareix els malalts pulmonars a Davos, i l’únic malalt és ara la mateixa ciutat, però s’hi cuinen receptes per a fer funcionar el món