Les singularitats de la protecció a muntanya
Tant pels seus valors naturals i escenogràfics, com simbòlics i culturals, com per la situació de relativa marginalitat respecte a les economies nacionals de molts estats, els espais muntanyencs han estat tradicionalment els millors candidats per a la protecció. Els primers parcs nacionals del món (Yellowstone i Yosemite) s’establiren en àrees de muntanya i són comptats els països que no han iniciat una política de protecció per alguna àrea muntanyenca.
Les zones muntanyoses són espais amb una diversitat elevada resultat de la combinació de factors com l’altitud, el grau d’aïllament, el tipus de roca mare i la latitud. Com en altres biomes, el grau de diversitat creix a mesura que decreix la latitud, si bé en el cas de les muntanyes l’efecte d’aquesta queda parcialment compensat per l’altitud. En altitud, però, la biodiversitat també depèn del tipus i de l’edat de la muntanya: muntanyes relativament joves, volcàniques, com per exemple el Kilimanjaro o el mont Kenya, a l’Àfrica oriental, tenen una diversitat molt menor que muntanyes properes més antigues com, per exemple, les Usambara.
Algunes muntanyes són inherentment inestables, sovint amb sòls fràgils i extremament susceptibles a les pertorbacions causades per l’esclarissament del bosc, per l’excessiva densitat de la població humana, per la pressió de pastura fora de mida, pel turisme incontrolat o per projectes de desenvolupament mal planificats. Tal inestabilitat pot manifestar-se de manera tan catastròfica que fins i tot disminueixi la diversitat (com succeeix per exemple al mont Saint Helen, a l’estat nord-americà de Washington, o al mont Meru, al parc nacional d’Arusha, a Tanzània). La recolonització després d’aquests episodis depèn de la proximitat d’altres muntanyes i de l’existència de mecanismes i de rutes d’immigració per a les espècies colonitzadores. La natura fragmentada d’alguns hàbitats i l’ús intensiu de la terra al seu entorn, pot fer que la creació de les clàssiques reserves “illa” sigui insuficient per a la protecció d’algunes espècies. Aquest seria el cas de l’àguila coronada africana (Stephanoaetus coronatus) a les muntanyes de Draken, a la república de Sud-àfrica, on els boscos on viu estan confinats a pregones valls i fondalades separades per extenses àrees d’altiplà poblat de sabana. La població d’aquest ocell present a cada una de les diverses àrees protegides seria, probablement, massa petita per a resultar viable en el cas que l’espècie fos eliminada dels espais que les envolten.
Els espais protegits muntanyencs tenen un enorme potencial pel que fa a la recerca biològica i sociològica. Els paisatges de muntanya, com a refugis de nombroses espècies i ecosistemes extremament sensibles a canvis ambientals, són indrets molt prometedors per al control de canvis associats a l’escalfament global del planeta o als efectes de l’eliminació de residus. Un exemple és el del parc nacional dels volcans de Hawaii, on s’estan realitzant controls dels nivells de diòxid de carboni (des del 1957) i de pluja àcida (des del 1971). La recerca hauria d’ajudar a la planificació i a l’emplaçament de la infrastructura del parc, que només s’haurien de desenvolupar després d’una acurada consideració de tots els possibles impactes ambientals.
A les àrees protegides de muntanya, el foc forestal pren un paper especial i, alhora, complex. Moltes zones de prats elevats posseeixen una flora adaptada al foc, però una sèrie repetida d’incendis en aquestes zones pot limitar, i fins i tot reduir, les àrees de bosc adjacents i disminuir, així, la diversitat global de l’àrea. Contràriament, altres ecosistemes de muntanya, com per exemple els boscos de coníferes de Tasmània, són extremadament susceptibles al foc. Per altra banda, a les àrees de muntanya, el foc pot ser molt difícil de controlar, ja que acostumen a estar sotmeses a forts vents. El gran incendi del parc nacional de Yellowstone (1992) posà d’actualitat un debat sobre el tractament del foc als espais protegits, ja que, segons l’opinió més generalitzada entre els especialistes, si bé cal apagar sempre els focs provocats, els focs espontanis s’haurien de deixar cremar. Tanmateix, tot depèn molt de cada situació concreta, ja que un foc incontrolat pot acabar per perjudicar interessos del mateix espai protegit o fins i tot els del seu entorn.
La protecció de la muntanya i els humans
Les muntanyes sovint són venerades per la població local o per la de la terra baixa veïna com a indrets de gran significat espiritual. Cal tenir en compte aquests valors a l’hora de planificar i de zonificar un espai protegit per tal d’assegurar que no siguin pertorbats per efecte del turisme, d’infrastructures o de l’orientació en la gestió del parc. Hi ha molts casos en què les creences locals afavoreixen, directament o indirectament, la conservació de l’entorn. Per aquest motiu, convé incorporar mesures que reforcin aquest factor favorable a la conservació i evitar les que puguin afeblir-lo.
Les àrees protegides de muntanya són sovint causa de molts conflictes, principalment per la manca de diàleg entre els administradors i planificadors dels parcs i les poblacions locals, que han viscut a la muntanya durant generacions i s’oposen fermament a alguns dels canvis que els són imposats des de l’exterior. Una gestió intel·ligent ha d’assegurar-se que incorpora dins dels plans de gestió els coneixements i l’experiència local. Això és especialment important en aquelles àrees que estan experimentant una ràpida transformació social com a resultat d’una major exposició a influències externes. El parc nacional del Sagarmatha i la projectada àrea de conservació de l’Annapurna, ambdues al Nepal, serien exemples de casos en què s’han realitzat esforços innovadors per integrar els pobladors locals en els objectius de la gestió de l’espai protegit.
La integritat dels espais protegits muntanyencs es veu regularment amenaçada per una combinació de factors locals, nacionals i globals. Les amenaces locals acostumen a estar relacionades amb la utilització d’alguns recursos naturals com la caça, la fusta o les pastures, i també amb l’artigatge de noves terres de conreu; la comercialització d’aquests recursos n’accelera l’explotació i la desvia dels habituals models d’utilització per part de les comunitats locals. Altrament, el turisme ha esdevingut un dels agents principals dels canvis socials i econòmics que es produeixen als espais protegits muntanyencs i representa un important repte per als responsables de la seva gestió, ja que les muntanyes no deixen de rebre visitants, atrets pels seus valors paisatgístics i d’esbarjo. Aquells que inclouen muntanyes especialment elevades, com el parc nacional del Kilimanjaro, la reserva de biosfera del mont Kenya o el parc nacional del Sagarmatha, són centre d’atenció d’excursionistes i alpinistes, tan nombrosos en determinades èpoques que poden arribar a posar en perill els valors naturals de l’àrea.
En un altre ordre de coses, la situació d’aïllament de molts espais protegits muntanyencs els ha dotat d’una elevada proporció d’espècies poc comunes o endèmiques, que poden ser extremament susceptibles enfront d’una mala gestió o una utilització excessiva per part de la població humana local. La invasió per espècies alienes és un perill important per a molts d’aquests espais, ja que els nínxols buits són aprofitats ràpidament pels invasors. És el cas del parc nacional de les muntanyes de Simen, a Etiòpia, refugi de set espècies endèmiques d’ocells, de nombroses plantes endèmiques i de mamífers poc comuns, com el xacal de Simen (Canis simensis) i la cabra salvatge etíop (Capra walie). En aquest parc nacional viuen unes 1 500 persones, amb unes pràctiques agrícoles i ramaderes (principalment, l’excessiva pressió de pastura del bestiar domèstic, les cremes incontrolades i els artigatges en pendent que són causa d’erosió del terreny) que han entrat en conflicte amb la política de conservació de l’administració del parc. A això s’afegeix el temor que la cabra salvatge pugui hibridar-se amb les cabres domèstiques.
Tanmateix, l’erosió cultural de les poblacions autòctones que viuen als espais naturals protegits muntanyencs és un problema especialment preocupant. Moltes de les cultures muntanyenques autòctones són molt antigues i incorporen valors, estils de vida, alimentació i creences molt ben adaptats a les dures condicions de la muntanya, alhora que extremament làbils enfront dels valors i creences foranis. Per això, cal prendre mesures per assegurar que el desenvolupament d’espais protegits a la muntanya no vulneri els drets de les comunitats locals.
Els parcs i les àrees protegides
Considerant totes les categories d’espais protegits de la UICN, els espais protegits que, arreu del món, poden conceptuar-se d’alguna manera de muntanyencs en tot o en part ultrapassen el miler. Limitant la tria només als espais inclosos per la UICN a les cinc categories principals que tinguin més de 10 000 ha situades per damunt dels 1 500 m d’altitud, els espais protegits muntanyencs d’arreu del món serien encara més de 400, amb una superfície total de més de 243 milions d’hectàrees, és a dir el 42% de la superfície total de les àrees protegides muntanyenques seleccionades d’acord amb aquests criteris. D’aquests espais, 242 són parcs nacionals (representen el 73% de la superfície total d’aquestes àrees), 57 reserves naturals estrictes, 25 monuments o paratges naturals, i 118 reserves naturals gestionades o santuaris de fauna.
En aquests espais, les àrees protegides tant poden afectar una única muntanya aïllada o un conjunt muntanyós com incloure un territori perifèric de terra baixa. El parc nacional del Nord-est de Grenlàndia, ja esmentat en parlar de les reserves de biosfera de la tundra, constitueix, ell tot sol, el 40% de la superfície total d’espais protegits muntanyencs. És un cas extrem, però no únic, d’espai protegit de dimensions considerables que afecta la muntanya, ja que, en general, les àrees protegides són més extenses a la muntanya que a la terra baixa. Exemples destacats serien el parc nacional del Gran Gobi (5 300 000 ha), a Mongòlia, la reserva de biosfera de Serengueti-Ngorongoro (2 365 000 ha), a Tanzània el parc nacional de Gunung Leuser (792 675 ha) a l’illa indonèsica de Sumatra. El nombre més gran d’espais protegits muntanyencs es troba a les regions temperades i fredes d’Europa, on n’hi ha més d’un centenar, la majoria relativament petits. També s’acosta al centenar el nombre d’espais protegits muntanyencs de l’Amèrica del Nord, molt més grans que els europeus, als quals doblen en extensió, fins i tot sense comptar el parc natural (i reserva de biosfera) del Nord-est de Grenlàndia. També són més petits, en conjunt, encara que gairebé igual de nombrosos, els espais protegits muntanyencs de l’Amèrica del Sud. Molt menys nombrosos i de dimensions variables són els de les regions tropicals del Vell Món, d’Austràlia i d’Oceania. Una desena, amb poc més de 2 milions d’hectàrees de superfície total, se situen a l’Antàrtida.
Reserves de biosfera en l’àmbit de muntanya, amb indicació de la superfície (en hectàrees) i l’any en què foren declarades (actualitzat a 1994). No totes són exclusivament muntanyenques, sinó que en alguns casos les muntanyes representen només una part de la reserva, com passa, per exemple, als parcs nacionals de Laguna de San Rafael, a Xile, i al de Gunung Leuser, a Indonèsia.
Editrònica, a partir de dades del Programa MAB/UNESCO
Una vuitantena de reserves de biosfera de més de 30 països poden ser conceptuades de muntanyenques, bé que algunes de fet són part de conjunts transfronterers sense solució de continuïtat. Aquest seria el cas, a Europa, de les reserves dels Sudets, a la frontera entre Polònia (Karkonosze) i la República Txeca (Krkono^se), i les dels Tatras, i les dels Carpats orientals a la frontera entre Polònia i Eslovàquia. A l’Amèrica del Nord ho seria del conjunt de la reserva de biosfera Glacier, a l’estat nord-americà de Montana, i la de Waterton Lakes, a la província canadenca d’Alberta. A Àsia, la de les muntanyes de Txatkal, a la frontera entre el Kirguizistan i l’Uzbekistan. En altres casos, aquest caràcter muntanyenc el té només una part de la reserva, com és el cas precisament de la més gran i reiteradament citada del nord-est de Grenlàndia, en bona part marina, però també, per exemple, de la de Laguna San Rafael, a Xile, que abasta des del nivell del mar fins a altituds de més de 4 000 m, o de la de Gunung Leuser, a l’illa indonèsica de Sumatra, que també va del nivell de la mar fins al cim de la muntanya que li dóna nom, a 3 381 m d’altitud.
Les reserves de biosfera a l’alta muntanya americana
De la trentena de reserves de biosfera de l’alta muntanya americana, més d’un terç corresponen als Estats Units. Un segon conjunt important correspon al Con Sud (quatre a Xile i tres a l’Argentina) i la resta es reparteix força desigualment entre els altres països andins (dues a Perú, dues a Colòmbia i una a Bolívia), mesoamericans (dues a Costa Rica, una a Guatemala i una a Mèxic) i Canadà (una). L’única reserva canadenca d’alta muntanya, la dels Waterton Lakes, no té solució de continuïtat amb la nord-americana de Glacier. La simple enumeració de la seva distribució posa de relleu les profundes diferències entre unes i altres, ja que s’hi troben des d’altiplans i muntanyes tropicals fins a muntanyes de latituds temperades fortament modelades per les glaciacions i algunes amb fenòmens glacials ben vius.
El cas de la reserva de biosfera de Laguna de Pozuelos
La reserva de biosfera de Laguna de Pozuelos ocupa un sector de l’altiplà de la província de Jujuy, al NW de l’Argentina i al S dels Andes centrals. És una conca endorreica, de gairebé 400 000 ha de superfície, situada entre 3 600 i 4 850 m sobre del nivell de la mar. Fronterer pel N amb Bolívia, el territori de la reserva ha estat definit per la divisòria d’aigües de la conca que drena l’anomenada Laguna de Pozuelos, l’estany que dóna nom a la reserva.
Característiques i valors naturals
La conca de Pozuelos és una àmplia vall lineal envoltada per dues cadenes muntanyoses que segueixen una orientació S-N. Al centre es troba l’estany, la superfície del qual és subjecta a retraccions i expansions lligades a l’estacionalitat climàtica. Entre l’estany i els cims, els llargs i suaus pendissos són solcats per nombrosos llits sorrencs de cursos intermitents que desguassen en aquell. Tant a les zones baixes com als turons existeixen diferents microambients, dels quals són significatius els petits replans i les valls (“quebradas”) humides del SW, la cadena d’estanyols de l’W, la vall del riu Santa Catalina al N, l’àrea perifèrica de l’estany i els estatges culminals de les muntanyes.
La geologia de Pozuelos és conformada per roques del Paleozoic, del Mesozoic i del Cenozoic, i per diferents tipus de sediments del Quaternari. Hi ha signes de moviments tectònics i de processos d’erosió i sedimentació provocats pels canvis que s’han produït a la regió durant els darrers tres milions d’anys. El fons de la conca era ocupat per un llac més gran que l’actual, datat en més de 27 000 anys, que ha deixat diverses paleoribes.
El clima de la regió és semiàrid, sec i fred, típic de l’altiplà, amb una temperatura mitjana anual entre 4 i 9°C als estatges superiors. Als estatges inferiors, l’amplitud tèrmica diària és molt important, de 25°C o més. Les pluges estivals acumulen els 350 mm de precipitacions anuals i aproximadament cada 8 o 9 anys hi ha sequeres extremes. El vent bufa a partir del migdia, a velocitats mitjanes entre 9 i 20 km per hora, a l’hivern preferentment del S i l’W i a l’estiu varia al N i l’E.
La reserva s’inclou, des del punt de vista fitogeogràfic, a la regió de la “puna”. Hi ha vegetació arbustiva fins als 4 000 m d’altitud i a partir dels 4 300 m s’estenen els rasos altoandins de gramínies. Les diferents comunitats formen estatges altitudinals allargassats de N a S i se succeeixen seguint un gradient en sentit E-W. A partir de l’estany, és freqüent trobar gespes baixes de gramínies rizomatoses, herbassars perennants, coixins de la frankeniàcia Anthobryum triandrum, “tolar” de diferents espècies de Parastrephia, un gènere de compostes arbustives, i bosquines de P. lepidophylla (arbustos mitjans i alts amb un estrat herbaci associat i abundants herbes anuals). Aquesta comunitat queda interrompuda per la vegetació de “médanos” o dunes, formada per arbustos mitjans i alts que alternen amb gramínies perennes xeròfiles. El següent estatge és una formació amb arbustos baixos (principalment la solanàcia Fabiana densa i la composta Baccharis boliviensis) i un escàs estrat herbaci. És seguit per dues comunitats d’altitud: la pastura altoandina embosquinada (oberta, amb matolls baixos, gramínies perennes i coixins i mates reptants llenyosos) i la pastura altoandina pura (de gramínies baixes i de fulles dures). Hi ha dues comunitats associades a les inundacions temporals de la vall del riu de Santa Catalina i de les zones planes del S, on, a més, hi ha vegetació típica de “ciénegos” (aiguamolls) i de “vegas” (surgències permanents amb pastures tendres de la zona alta de les serres). L’única espècie arbòria és la “queñoa” (Polylepis tomentella), molt abundant a les “quebradas” humides del SW i, amb menor freqüència, en les serralades de l’E.
La fauna és representada principalment per la vicunya (Vicugna vicugna), molt abundant a l’E i al S de la reserva, per mamífers carnívors, entre els quals destaquen la guineu roja americana (Pseudalopex [=Dusicyon] culpaeus), el puma (Felis concolor), el “quirquincho” (Chaetophractus nationi) i el “chinchillón” o “vizcacha serrana” (Lagidium viscacia), i també per una gran varietat de rosegadors. L’estany de Pozuelos acull una comunitat d’ocells molt diversa i abundant: s’han enregistrat 35 espècies, de les quals 9 són caradriïformes migrants de l’hemisferi N. El ric plàncton d’aquest estany sense peixos i la seva escassa vegetació aquàtica constitueixen el principal aliment de l’avifauna que habita Pozuelos. Hi conviuen les tres espècies de flamencs sud-americans (les “parinas”, o flamencs de muntanya, i un flamenc pròpiament dit), dels quals se censaren 40 000 individus en conjunt el 1991: la “parina grande” (Phoenicoparrus andinus), la “parina chica” (P. jamesi) i el flamenc xilè (P. chilensis); les tres espècies de fotges, localment anomenades “gallaretas” (Fulica americana, F. cornuta i F. gigantea), i diverses espècies d’ànecs entre les quals es troben endemismes com l’ànec de la “puna” (Anas puna). A les platges de la llacuna també es veuen gavines com la “gaviota serrana” (Larus serranus), una fredeluga austral o “tero serrano” (Vanellus resplendens) i la “guayata” (Chloephaga melanoptera). En les extenses planes són característics el “suri” o nyandú “petiso” (Pterocnemia [=Rhea] pennata garleppi), diversos aligots (Buteo), l’òliba de pampa (Speotyto cunicularia), nombrosos passeriformes (més de 25 espècies) i, als cims més alts, el còndor (Vultur gryphus). Completen l’extensa varietat faunística de la reserva una gran varietat d’insectes i, en menor mesura, d’amfibis i rèptils.
El sistema humà
La reserva és habitada per una població humana autòctona, identificada amb la d’altres zones altes dels Andes centrals. Els “coyas” de Pozuelos es reconeixen ells mateixos com a tals i sembla que tenen l’origen en antigues poblacions quítxues de la regió. Foren dominats pels inques durant el segle XV i més tard, des de la meitat del segle XVI, pels espanyols. D’entre els testimonis d’ocupació humana, alguns dels quals daten com a mínim d’11 000 anys enrere, destaquen restes d’aterrassaments, de camins d’època inca i d’un “tambo”, és a dir, d’un dels magatzems d’estat que els inques construïen al llarg de la seva xarxa de camins per a abastar els seus exèrcits de queviures, roba i armament, com també ruïnes de forts, d’esglésies i nuclis urbans clarament espanyols. Actualment hi viuen poc més de 3 500 habitants (0,75 hab/km2) organitzats en unes 600 famílies, amb una mitjana de 5 o 10 membres cadascuna. Els pobles més importants, Cieneguillas, Santa Catalina, Rinconada i Pan de Azúcar, no superen els 150 habitants estables. Són centres de serveis i d’intercanvi durant tot l’any, que es complementen amb caseries menors. Els assentaments i l’arquitectura mostren la vigència de patrons tradicionals andins, tot i que amb un cert impacte de la tecnologia i dels models de la societat industrial.
L’organització espacial es basa en els moviments periòdics del bestiar i de la gent des de les zones baixes fins als cims, que responen a la pastura transhumant del cicle anual de l’ovella (Ovis aries) i de la llama (Lama glama). S’estima que el nombre d’ovins és d’uns 60 000 exemplars, mentre que el de llames és d’entre 18 000 i 20 000. D’ambdós animals domèstics s’aprofita la carn, per a l’autoconsum i la venda en els mercats de la regió, i la llana, que s’abassega i es ven localment i a les fires regionals i nacionals. Durant l’última dècada s’ha iniciat el comerç de bestiar viu tant a nivell nacional com internacional. La pastura d’ovins i camèlids s’ordena en circuits segons l’oferta ambiental, i genera en el territori tota una sèrie de construccions de suport com cases, refugis, abeuradors, closes, fites i corrals. Als anys setanta, a les regions del N, de l’E i del S de la reserva s’introduí el “pasto llorón” (Eragrostis curvula), pastura artificial perenne que constitueix un dels canvis més importants del paisatge natural de la reserva. Hi ha activitats econòmiques secundàries com els teixits, la terrissa, el bescanvi, el treball a preu fet i el funcionariat en pobles i caserius. D’altra banda es produeixen migracions internes provocades per activitats mineres i per la demanda de mà d’obra, i emigració de joves cap als centres econòmics propers. La població de la reserva manté ritus pagans lligats principalment a una deïtat andina, la “Pachamama” o Mare Terra. Alhora, però, practiquen religions cristianes (catòlica i evangèlica). Cada poble té la seva església, i és habitual veure cases de camp amb un oratori incorporat.
Els aspectes de salut pública i d’educació primària de la població són atesos per un sistema de punts d’assistència sanitària i d’escoles alberg, establerts per l’estat provincial en caseries i pobles. Una xarxa de camins principals, complementada per corriols i camins per a vianants, comunica cada poble amb la resta de la reserva i amb les regions veïnes. Els mitjans de transport utilitzats diàriament per la població són la bicicleta i les camionetes. Les nombroses festes i aplecs populars que se celebren al llarg de l’any són aprofitats per la població per a realitzar múltiples activitats d’intercanvi. De cinquanta anys ençà, però, existeix una lleugera tendència al despoblament de l’àrea, influït per les dificultats de progressar i per la paralització de l’activitat minera local.
Gestió i problemàtica
Pozuelos forma part de tres departaments provincials, divisió político-administrativa que té poc a veure amb l’ocupació en forma de faixes concèntriques a partir de la llacuna central que han realitzat els pastors locals. Fins a l’any 1981 el medi natural fou valorat i utilitzat tan sols per la població humana autòctona, complementada per algunes accions de desenvolupament estatals. El 1981 l’administració argentina de parcs nacionals declarà monument natural l’estany de Pozuelos i hi instal·là una caseta de guardaparcs. Paral·lelament, la província de Jujuy inclogué l’estany i les seves ribes a la xarxa de zones protegides. Al febrer del 1990, i com a resultat d’una gestió del PER (Programa de Ecología Regional) de l’Instituto de Biología de la Altura de la Universidad Nacional de Jujuy, el programa MAB de la UNESCO inclogué la conca de la Laguna de Pozuelos a la xarxa mundial de les reserves de biosfera. Fins llavors, el PER tenia iniciats diferents projectes d’investigació a l’àrea i hi coordinava algunes accions de desenvolupament.
L’Estación Científica de Pozuelos (ECIP) és el centre de capacitació per a la reserva. Realitza activitats orientades a preservar la tecnologia tradicional i, alhora, desenvolupa innovacions tecnològiques adequades econòmicament i cultural. Construït a Cieneguillas amb l’ajut especial del seu municipi, del Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas (CONICET) i de la Universidad Nacional de Jujuy, funciona amb la participació de constructors i pobladors de la zona. Alguns dels seus elements constructius són imitats en edificis familiars i públics de la reserva, i representen alternatives de millora als patrons tradicionals vigents.
Prenent com a base el model de reserva del programa MAB de la UNESCO, Pozuelos es dividí en zones nucli, d’amortiment i de transició. Segons aquesta planificació, hi ha dues zones nucli que són claus: l’estany de Pozuelos i el sistema de “vegas”. Ambdós ecosistemes condicionen aspectes microclimàtics (en el cas de l’estany) i de recursos, relacionats amb la pastura transhumant i les estratègies d’ocupació del territori. Són també zones nucli les àrees inundables i deltaiques de la perifèria de l’estany, les zones de pastures inundables i d’aiguamolls al llarg dels rius Santa Catalina i Cincel, les “quebradas” humides del S i de l’E i els sectors més alts de les muntanyes. Les zones nucli esmentades ocupen aproximadament el 14% de la reserva, unes 52 000 ha. Les zones tampó envolten les zones nucli per a protegir-les, especialment l’estany de Pozuelos i els seus afluents, i alguns corredors de fauna establerts al N i al S. Les zones de transició, tant les del N (Pasaje, Puesto Grande, Puesto Chico, Cerrillos, Aguada, Santa Catalina, Cieneguillas) com les del S (Carahuasi, Pan de Azúcar, Santo Domingo), presenten una major quantitat d’animals per hectàrea i pastures artificials. Les altres, amb pastura moderada, se situen en el fons de la conca i les altes muntanyes.
Per una llei provincial ha estat creada la Corporación para el Desarrollo de la Cuenca de Pozuelos (CODEPO), un ens autònom que realitza principalment activitats per al desenvolupament de la ramaderia d’aquesta àrea amb el suport d’autoritats i pobladors de la reserva, de les universitats, del govern de Jujuy, del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), i de la Unió Europea. Ha avançat en l’organització de petits i mitjans productors, abassegament i comercialització de la producció de llana de llama i d’ovella. Els representants de la conca tenen majoria al directori d’onze membres de la CODEPO, amb la qual cosa es prioritza la presa de decisions a nivell local.
Les reserves de biosfera a l’alta muntanya africana
De la mitja dotzena de reserves de biosfera africanes que corresponen a àrees muntanyenques, dues, la del mont Kulal i la del mont Kenya, són a Kenya. Les altres quatre es reparteixen entre Algèria (Tassili), Guinea (mont Nimba), Rwanda (parc nacional dels Volcans) i Tanzània (Serengueti-Ngorongoro). Algunes parts del mont Nimba, que se situen en territori de Costa d’Ivori o de Libèria, tenen també algun estatut de protecció que podria donar lloc a una reserva de biosfera transfronterera; el mateix passa amb les regions d’Uganda i del Zaire frontereres amb el parc nacional dels Volcans, bé que la situació política en aquella regió fa poc viable cap esforç coordinat de tots tres països.
El cas de la reserva del mont Kenya
La reserva de biosfera del mont Kenya, acceptada pel secretariat del programa MAB a l’abril del 1978, té 71 789 ha i és situada a cavall de l’equador, uns 190 km al NE de Nairobi, la capital del país. El nucli de la reserva és format per les 58 800 ha del parc nacional del mont Kenya, creat l’any 1949. Els límits del parc nacional són definits per la corba de nivell dels 3 100 m, amb dos sortints que davallen fins a la cota 2 600 m. El parc és adjacent a la reserva forestal del mont Kenya, que ocupa 142 071 ha entre els 1 600 i els 3 100 m. La reserva de biosfera integra els pics del mont Kenya i els erms alpins circumdants, un estatge de bambú i bosquets d’Hypericum i part dels extensos boscos que, llevat dels vessants septentrionals, envolten tot el massís. La majoria d’aquests boscos són gestionats com a reserva forestal, però se n’ha romput una gran part per al conreu de blat, de manera que la reserva de biosfera està quasi totalment envoltada de conreus.
Característiques i valors naturals
El tret més destacat de la reserva és el mateix mont Kenya, un antic con volcànic molt erosionat que, amb una altitud de 5 199 m i un perímetre basal de 96 km, és la muntanya més alta de Kenya i la segona més alta d’Àfrica després del Kilimanjaro, a la veïna Tanzània. Es creu que entre 3,1 i 2,6 milions d’anys enrere, el volcà original estigué actiu, almenys 500 000 anys. El massís és venerat per diversos pobles, com els massai, els samburu, els kikuiu i els kamba, i constitueix un símbol nacional de Kenya.
El mont Kenya comprèn diversos pics, constituïts principalment per sienita i per dos contraforts principals que formen carenes d’una amplada d’entre 3 i 5 km. Els pics més elevats són el Batian (5 199 m) i el Nelion (5 188 m), dels quals parteixen una sèrie de valls profundament excavades, la majoria atribuïbles a l’erosió glacial del passat, ja que, malgrat que és situada a cavall de l’equador, la muntanya encara conserva geleres i neus perpètues a partir dels 4 500 m. A partir dels 3 000 m ja es troben indicis d’anteriors glaciacions, mentre que per sobre dels 3 950 m hi ha uns 30 llacs glacials de diverses mides, nombroses morenes i altres trets típicament glacials. Tot i que la muntanya és permanentment coronada per una catifa nivosa, el límit de les neus perpètues i les geleres dels pics han retrocedit durant aquest segle. La gelera Lewis, la massa de gel més gran, s’ha reduït en més de la meitat els darrers cent anys. És possible que les geleres hagin avançat i retrocedit moltes vegades al llarg de la història. Actualment, per a preveure la seva evolució s’utilitzen imatges de satèl·lit.
La climatologia de les zones més elevades, tal com és d’esperar per la seva altitud i la seva situació equatorial, resulta extrema. Les condicions atmosfèriques permeten una intensa insolació durant el dia, mentre que durant la nit les temperatures davallen per sota del punt de congelació. Tanmateix, les variacions de les temperatures mitjanes mensuals són petites. La pluviositat anual oscil·la entre els 875 i els 1 400 mm de la zona forestal inferior fins a un màxim de 2 400 mm mesurat entre els 2 000 i els 3 500 m d’altitud; les zones més elevades de la muntanya, per sobre dels 3 500-4 000 m, són més eixutes que les àrees forestals inferiors, ja que es troben per sobre del nivell en què acostumen a produir-se la majoria de les precipitacions. La pluja cau, principalment, sobre els vessants oriental i meridional, entre el març i el maig i entre l’octubre i el desembre, i la reserva actua com a àrea de captació dels rius Tana i Uaso Nyiro. Les elevades temperatures diürnes produeixen la fusió dels gels permanents en algunes àrees, fent que, fins i tot en les èpoques més seques de l’any, hi hagi un cert nombre de rierols.
La flora afroalpina del mont Kenya varia molt segons l’altitud i el règim de precipitacions. Entre les associacions vegetals destaquen els boscos afromontans, els bosquets de bambús i les bosquines d’ericàcies i rasos amb poblacions de lobeliàcies i senecis arborescents. Tanmateix, són les singulars flores dels estatges supraforestals, oroequatorials, les que fan del mont Kenya una zona particularment famosa.
Els boscos més secs dels vessants inferiors (per sota dels 2 500 m) són dominats per la savina africana (Juniperus procera), el podocarp africà (Podocarpus milanjianus), el “mutati” (Polyscias kikuyensis), que és una araliàcia, i el roure de Meru (Vitex keniensis), que és una verbenàcia. A les àrees més elevades d’aquesta zona es troba el camforer gegant africà (Ocotea usambarensis), mentre que els vessants més humits del SW i NE són dominats per la rizoforàcia Cassipourea malosana. D’aquesta zona de vegetació, només una petita fracció es troba dins del parc nacional i actualment està majoritàriament conreada.
El bambú Sinarundinaria alpina domina gran part de les altituds intermèdies dels vessants S i SE, entre els 2 600 i els 2 800 m, mentre que a altituds més baixes, entre 2 500-2 600 m, i a altituds superiors, entre els 2 800 i els 3 000, es desenvolupa un mosaic de bambú i podocarp africà (Podocarpus milanjianus). Aquesta interessant distribució bimodal del podocarp, per sobre i per sota de la zona de bambús, també s’ha observat en el veí mont Elgon. El bambú, pràcticament inexistent en els vessants septentrionals, pot assolir alçades d’entre 12 i 15 m i creix en densos bosquets. La floració es produeix un sol cop en dècades, i li segueix la mort del bosc sencer.
Les baixes temperatures són les responsables que per sobre de la zona de bambús i per sota dels 3 000 m els podocarps siguin substituïts per hipèrics arborescents (Hypericum) i hagènies (Hagenia abyssinica). El resultat és un cobricel més obert, cosa que permet un millor desenvolupament del sotabosc, amb freqüents clarianes amb vegetació herbàcia, sobretot a les carenes. A l’ecotò entre els boscos i els rasos alpins, entre 3 000 i 3 700 m, hi ha un estatge d’ericàcies caracteritzat per la presència de bruc (Erica). Aquest tipus de vegetació està considerat com a una subclímax, que depèn del foc per a la seva existència. Per sobre de la zona d’ericàcies, s’han identificat fins a tres zones alpines.
La zona alpina inferior o erm es troba per sobre dels 3 400 m, en què es desenvolupa un mosaic d’aiguamolls dominats per tofes de diferents gramínies (Festuca pilgeri, diferents espècies dels gèneres Deschampsia, Pentaschistis o Agrostis) i ciperàcies (Carex monostachya) i altres espècies herbàcies, com la geraniàcia Geranium vagans, o les rosàcies Alchemilla cycophylla i A. johnstonii; el seneci arborescent Senecio brassica creix en els vessants. Aquest estatge es caracteritza per una elevada pluviositat, un bon gruix d’humus al sòl i una baixa diversitat d’espècies.
Per damunt dels 3 700 m es desenvolupa la zona alpina superior, que és l’àrea topogràficament més diversa. Aquesta zona és, probablement, la més fotografiada del mont Kenya, ja que és on creixen les espècies gegants de lobèlies (Lobelia telekii i L. keniensis), els senecis arborescents (Senecio keniodendron i S. brassica) i les espècies endèmiques de Carduus. En algunes àrees, els senecis arborescents formen una mena de bosc clar, més abundant en llocs a recer del vent, amb un sòl profund i ben drenat. Sovint es troba al llarg de rierols i en marges de rius, associat amb espècies, com Senecio battiscombei i Helichrysum kilimanjari. A més, creixen moltes altres espècies de plantes, entre les quals destaquen Gladiolus watsonioides, Ranunculus oeophytus i Helichrysum brownei, que han desenvolupat estratègies especialitzades per suportar les temperatures extremes típiques d’aquestes altituds. A partir dels 4 500 m, la coberta vegetal és molt minsa, tot i que algunes plantes, molses i líquens creixen fins i tot a altituds superiors als 5 000 m.
La fauna de la reserva de biosfera és similar a la del parc nacional d’Aberdare, situat més a l’W. La majoria de les espècies es concentren en els boscos que es troben per sota de la zona alpina. Un tret característic de la fauna del mont Kenya és la gran varietat d’espècies de rosegadors i d’insectívors que viuen a grans altituds.
Entre els mamífers que habiten als boscos inferiors i a les zones de bambú destaquen l’hiloquer (Hylochoerus meinertzhageni), la mangosta de cua blanca (Ichneumia albicauda), el bongo (Tragelaphus euryceros), el lleopard (Panthera pardus), el guereza albí (Colobus guereza kikuyensis), el rinoceront negre (Diceros bicornis) i l’elefant africà (Loxodonta africana), que ocasionalment pot pujar fins a 4 000 m d’altitud, a la zona alpina, per alimentar-se de les fulles de les rosetes dels senecis arborescents. A les àrees ermes elevades viuen el “duikerbok” comú (Sylvicapra grimmia) i el damà roquer del mont Kenya (Procavia johnstoni mackinderi). Entre els rosegadors destaquen la rata talp del mont Kenya (Tachyoryctes rex), que és una espècie endèmica comuna arreu dels vessants septentrionals i de la vall del Hinde fins als 4 000 m, i la musaranya ratolí del mont Kenya (Myosorex polulus), també endèmica però amb una distribució més localitzada als vessants occidentals; el rosegador més abundant, però, és la rata de marjal africana muntanyenca (Otomys typus). Espècies com la zebra comuna (Equus burchelli) i l’antílop africà o èland (Taurotragus oryx) viuen a cotes baixes en els vessants septentrionals del mont Kenya; en canvi, el lleopard (Panthera pardus), la hiena tacada (Crocuta crocuta) i l’“steenbok” (Raphicerus campestris) han estat vistos a les zones alpines, tot i que no hi habiten permanentment.
Entre les espècies d’ocells forestals destaquen la varietat local d’ibis verd (Bostrychia olivacea), el mussol d’Abissínia (Asio abyssinicus), actualment espècie amenaçada, l’àguila d’Ayres (Hieraaetus ayresii) i el bitxac de Rüppell (Cossypha semirufa). Els ocells més destacables que habiten els erms són el suimanga malaquita (Nectarinia johnstoni), el francolí muntanyenc (Francolinus psilolaemus), l’àguila de Verreaux (Aquila verreauxii), el duc de Mackinder (Bubo capensis mackinderi), una subspècie endèmica del duc del Cap, i el falciot africà (Schoutedenapus myoptilus), que és també una espècie en perill d’extinció. A les zones forestals de la reserva també hi habiten una espècie d’escurçó arborícola endèmic (Atheris desaixi) i un camaleó, Chamaeleo schubotzi, ambdues espècies endèmiques.
Gestió i problemàtica
El parc nacional del mont Kenya constitueix la font de divises més important de tot el sistema de parcs de Kenya. Els efectes del turisme intensiu plantegen, però, una de les amenaces més serioses per a la integritat del parc. El seu elevat volum de visitants causa importants danys a un bon nombre de valls de la zona alpina, tal com es veu als voltants de la pista del Naro Moru. A més, els excursionistes creen pistes alternatives per tal d’evitar els trams fangosos. Aquesta proliferació de caminois ha destruït el 10% dels hàbitats que hi havia al llarg dels 3 km superiors de la vall del Teleki.
La majoria de turistes que visiten la reserva ho fan amb el propòsit de pujar al mont Kenya per alguna de les diverses pistes que arriben als cims. Al llarg d’aquestes pistes i al voltant dels cims principals s’han construït una sèrie de refugis. Els més utilitzats són els de Naro Moru, especialment durant els períodes de gener a març i de juliol a setembre, quan es donen les condicions meteorològiques més adients per a l’ascensió. L’accés de vehicles es fa al llarg d’una carretera que arriba fins als 3 000 m i que acaba en el refugi turístic d’Urumandi, construït el 1975. Des d’aquest punt surt una pista que porta des del límit superior del bosc fins a la base dels pics principals. Altres pistes arriben fins als pics tot voltant la muntanya, però totes comencen en els límits inferiors dels boscos. No hi ha cap restricció pel que fa a l’accés, tot i que la densitat dels boscos obliga els visitants a romandre a les pistes més baixes. La pista de Naro Moru és l’accés oficial al parc, amb un punt de control en el camí de Chogoria.
El turisme té també efectes secundaris addicionals com per exemple les deixalles i les restes de menjar, que contribueixen a un espectacular increment de la població de damans roquers (Procavia johnstoni mackinderi) i rosegadors als voltants de les pistes més freqüentades pels turistes. En determinades àrees, el nombre de damans ha augmentat fins a tal punt que s’ha enregistrat una defoliació de senecis i lobèlies arborescents sense precedents i, en alguns casos, s’ha arribat a eradicar aquestes plantes úniques d’indrets on havien estat abundants. S’ha suggerit un estudi per a disminuir la població de damans, tot i que la solució més efectiva seria imposar restriccions sobre l’abandonament de deixalles o el fet de donar menjar als damans. La construcció d’una carretera a gran altitud, a través dels vessants més orientals, fa témer els efectes de l’impacte turístic i de la degradació a gran escala, ja que la recuperació és molt més lenta a l’estatge alpí que als estatges forestals superiors.
Tot i que, malgrat tot, l’impacte humà en l’àrea és baix i, bàsicament, restringit als estatges forestals inferiors, s’han detectat altres amenaces. Els incendis provocats, per exemple, són freqüents per sobre del límit del bosc, especialment a l’estatge d’ericàcies que arriba fins als 3 800 m. És probable que molts d’aquests incendis a tanta altitud siguin provocats pels recol·lectors de mel a l’estatge superior del bosc. Bé que els incendis dels estatges superiors del bosc no són freqüents, encara no s’ha avaluat l’impacte del foc sobre la flora afroalpina, tot i que ja se sospita que és important. D’altres activitats amenaçadores són la cacera furtiva, l’acció dels llenyataires il·legals, l’extensió del sòl agrícola i la ramaderia.
Els elefants (Loxodonta africana) són els responsables d’importants danys a les collites dins de l’àmbit de la reserva forestal, en els districtes d’Embu, Meru i Kirinyaga. Això ha fet necessari que s’iniciessin programes de gestió i que s’hi construïssin tanques. La població d’elefants del mont Kenya és, bàsicament, forestal i no se’n coneixen els efectius; caldria, doncs, establir-ne un cens global. Igualment caldria establir una sèrie de passadissos controlats entre la reserva i altres àrees freqüentades pels elefants, com els parcs nacionals d’Aberdare i de Samburu.
L’ecosistema de la reserva és un punt ideal per a l’estudi d’ecologia alpina tropical. Gran part de la recerca que s’ha dut a terme fins ara ha estat basada en la geologia i la flora per sobre dels 3 800 m, i cal aprofundir amb estudis comparatius posteriors. Tot i que a la reserva hi treballa un equip d’un centenar de persones, es considera necessari un nivell superior de suport legal; també s’ha recomanat que els sortints de Naro Moru i Sirimon s’ampliïn entre 3 i 5 km, i que s’hi afegeixi el de Chogoria, ja que allotja un tipus de bosc molt divers, sense cap més representació en cap altre punt de la muntanya.
Les reserves de biosfera a l’alta muntanya asiàtica
La Xina és el país asiàtic amb més reserves de biosfera, tant en termes absoluts com pel que fa a les muntanyenques, que són cinc. Pel que fa a aquestes darreres, els altres països que en tenen són Indonèsia i Iran, amb quatre, Japó, que en té tres, la Federació Russa, que en té dues a la part asiàtica del seu territori (de fet tres, si es compta que la de la regió del llac Baikal inclou muntanyes força elevades), Corea del Nord, Corea del Sud i les Filipines, una cada una, i el Kirguizistan i l’Uzbekistan, que comparteixen la de les muntanyes de Txatkal.
El cas de la reserva de biosfera de Wolong
La reserva nacional de Wolong, la més gran i famosa de la Xina, a més d’una flora i d’una fauna molt riques, posseeix la major població de panda gegant (Ailuropoda melanoleuca) del món. La conservació d’una àrea tan extensa de l’hàbitat del panda gegant (200 000 ha) assegura la supervivència de moltes altres espècies poc comunes tant de plantes com d’animals. La conservació de l’hàbitat del panda gegant no sols representa un èxit ecològic, sinó que també és important socialment i política. Durant la revolució cultural, quan la Xina estava realment aïllada, el panda gegant constituïa un mitjà per a mantenir relacions internacionals amb els països occidentals, i les vitals àrees de captació de la muntanya evitaren la degradació gràcies a la protecció del seu hàbitat, mentre que molts dels agricultors de la terra baixa immediata no patiren les grans taxes d’erosió i contaminació de les reserves d’aigua que es produïren en altres regions de la Xina.
Característiques i valors naturals
Entre la regió subtropical de la Xina i l’altiplà del Tibet, la reserva de biosfera de Wolong és situada en els vessants orientals de les muntanyes Qionglai, en el marge occidental de la conca de Sichuan. Dins de la reserva hi ha un centenar de cims que superen els 5 000 m. La seva topografia és espectacular, ja que l’activitat tectònica i l’erosió fluvial han modelat des del Terciari un paisatge profundament retallat. Aquest paisatge accidentat i, en alguns llocs, infranquejable no ha permès una ocupació humana més gran i ha proporcionat un últim refugi per a moltes espècies tant vegetals com animals.
La serralada és travessada per nombrosos rius, entre els quals destaquen el Pitiao, el Zheng, el Xi i el Zhong. En aquest ambient muntanyenc, els rius, típicament d’aigües ràpides, representen la principal força erosiva que ha modelat la topografia de la reserva. Les valls fluvials tenen vessants pronunciats amb penya-segats o marges acinglerats a les ribes, propensos a esllavissades i esfondraments durant les intenses pluges estivals. El riu Pitiao constitueix una línia divisòria natural entre dues parts molt contrastades de la reserva, i discorre paral·lel a una falla de la muntanya Longman. Al marge occidental del riu, els relleus s’enfilen fins a assolir els 6 250 m del Siguniang i, a l’extrem més nord-occidental, les muntanyes exerceixen un efecte de barrera per als corrents d’aire càlid i humit provinents de l’oceà Pacífic i per l’aire més fred que es mou cap al S per l’Àsia central. D’aquesta manera, el clima és fresc i humit, ideal per al creixement dels ecosistemes forestals. A la part sud-oriental de la reserva la topografia és més suau, amb poques muntanyes que superin els 4 000 m. Aquesta gran diferència en el relleu en una àrea tan petita fa de Wolong una regió única.
Wolong es localitza en el cinyell climàtic del Tibet, caracteritzat pels hiverns llargs, amb una capa nivosa que perdura des del novembre fins al març, i estius relativament frescos i humits. El clima local és afectat, principalment, pels vents de l’W i pel monsó sud-oriental, que, durant els mesos d’estiu (entre juny i octubre), és el màxim responsable dels 888 mm de pluviositat mitjana anual de la reserva. Això té l’efecte de refredar el clima local, especialment a les àrees més baixes. Els vents són forts i l’atmosfera és extremament seca. Un gran percentatge de les precipitacions cauen en forma de neu i alimenten les catorze geleres que es troben dins dels límits de la reserva.
La combinació d’aquestes variables climàtiques i els seus efectes sobre els patrons hidrològics produeix una vegetació distribuïda en estatges altitudinals que van des dels exuberants boscos subtropicals de terra baixa fins a l’ambient subalpí, caracteritzat per arbustos i prats, als estatges culminals, passant pels boscos planifolis i de bambú dels vessants de la muntanya. Tot plegat amb una flora d’una riquesa extraordinària, més de 4 000 espècies de plantes, aproximadament el 40% del total de la flora de Sichuan. Moltes d’aquestes espècies, com per exemple la davídia (Davidia involucrata), únic representant de la raríssima família de les davidiàcies, estan protegides.
Les àrees situades per sota dels 1 500 m, el 2% de la reserva, són cobertes de boscos perennifolis subtropicals, amb predomini d’espècies de faigs (Fagus) i llorers (Laurus). Altres arbres presents són espècies perennifòlies de Quercus del subgènere Cyclobalanopsis, com l'alzina blava japonesa (Quercus japonica) i l'alzinae de fulla estreta (Q. augustinii) i les lauràcies Phoebe chinensis i Lindera megaphylla. Moltes de les espècies d’aquests estatges tenen un elevat valor econòmic i ofereixen un bon mitjà per al finançament de la reserva. De les lauràcies s’obté fusta per a la fabricació de mobiliari i altres productes i també extractes utilitzats en perfumeria. Altres plantes tenen un valor medicinal, com per exemple la magnòlia-liana xinesa (Schisandra chinensis), els fruits de la qual s’utilitzen en el tractament de la tos i l’asma.
A altituds entre els 1 500 i els 2 100 m, els boscos subtropicals són substituïts per boscos mixtos d’arbres caducifolis i perennifolis, un xic més esclarissats que els boscos dels vessants inferiors. Això permet el desenvolupament d’un estrat de matolls, dominat pel bambú de font (Sinarundinaria nitida), el bambú d’ombrel·la (Thamnocalamus spathaceus) i el lligabosc japonès (Lonicera japonica). En aquesta zona concreta s’ha trobat un bosquet de davídies (Davidia involucrata), arbre que gaudeix de la protecció de l’estat, ja que és característic d’aquesta regió i de la Xina en general. Wolong constitueix una de les darreres regions on els boscos encara es conserven verges, lliures de l’explotació de què són objecte la resta de boscos mixtos de la Xina.
Per damunt dels 2 100 m, les temperatures davallen considerablement, i les coníferes esdevenen els arbres dominants, atesa la seva resistència a les baixes temperatures. Les espècies arbòries més comunes són la tsuga de la Xina (Tsuga chinensis), la pícea-drac del Tibet (Picea asperata), el pi d’Armand (Pinus armandii), el pi xinès (P. tabulaeformis) i l’avet de Yunnan (Abies fabri), que esdevé dominant a mesura que augmenta l’altitud. Aquest arbre és especialment valuós, ja que és una excellent font de fusta i de resina i s’utilitza per a la fabricació de paper i raió. Les espècies de bambú més comunes en aquesta zona són el bambú de Chung (Sinarundinaria chungii), el bambú negre (Phyllostachys nigra) i les dues espècies predilectes del panda: la canya de Fang (Arundinaria fangiana) i el bambú de font (Sinarundinaria nitida). Aquesta darrera constitueix la principal font d’aliment del panda gegant (Ailuropoda melanoleuca), tot i que és nutritivament més pobra. Quan les àrees de bosc són talades pot proliferar més fàcilment gràcies al seu rizoma subterrani, que produeix contínuament nous rebrots. És paradoxal que aquesta regió, situada entre els 2 100 i els 3 600 m, on les coníferes esdevenen gradualment les espècies dominants i els boscos de bambú cobreixen la major part de la zona de matolls, sigui tan valuosa econòmicament i, alhora, sigui l’hàbitat ideal per al panda gegant.
Per sobre dels 3 600 m, el clima esdevé molt més fred i humit, i el límit superior del bosc es troba al voltant dels 4 000 m. Els boscos són cada cop més esclarissats, amb grups aïllats de ginebre escamós (Juniperus squamata), roures (Quercus) i rododendres (Rhododendron) barrejats amb els prats alpins. La majoria de les plantes herbàcies d’aquesta regió floreixen en èpoques diferents, cosa que dóna lloc a un continu canvi de colors. Entre les espècies més destacables hi ha el rovell d’ou xinès (Trollius chinensis), les ligulàries (Ligularia) i els cotoneàsters, com Cotoneaster adpressus.
La fauna de Wolong és extremament diversa i reflecteix la influència de les seves singulars característiques climàtiques i de vegetació. Fins a l’actualitat s’han enregistrat 96 espècies de mamífers, 300 d’ocells, 20 de rèptils, 14 d’amfibis, 6 de peixos i 1 700 d’insectes. Molts dels animals de Wolong han pogut sobreviure gràcies a la seva gran adaptabilitat. La reserva es troba a cavall de la frontera entre les regions faunístiques oriental i paleàrtica, i conté representants d’ambdós grups. Els animals han hagut d’adaptar-se als canvis i traslladar-se al llarg dels vessants de la muntanya, de manera que avui es poden trobar animals termòfils vivint al costat d’espècies tradicionalment paleàrtiques. Tanmateix, es poden classificar, de manera general, en espècies forestals i les que viuen per sobre del límit del bosc, malgrat que es poden sobreposar localment.
A les regions forestals més baixes la fauna és eminentment oriental, i les riques reserves de fruits del bosc alimenten grans poblacions de macaco escuat (Macaca arctoides), de pantera nebulosa (Neofelis nebulosa), de “serow” (Capricornis sumatraensis), de rata del bambú xinesa (Rhizomys sinensis) i de faisà daurat (Chrysolophus pictus). Entre els representants de la fauna resistent al fred, que acostuma a habitar els boscos de coníferes subalpins o per sobre del límit del bosc, hi ha el gat de Pallas (Felis manul), el mesquer de Berezovski (Moschus berezovskii), la pica tibetana (Ochotona thibetana) i el gall fer tibetà (Tetraogallus tibetanus).
Inicialment establerta a causa de la presència del panda gegant (Ailuropoda melanoleuca), des de la seva creació (1975), la reserva natural de Wolong ha esdevingut el centre d’investigació més important de la Xina, i probablement del món, sobre aquesta espècie. Però, malgrat la categoria de reserva de biosfera, concedida l’any 1979, i els importants ajuts internacionals, tant científics com econòmics, entre els quals destaquen els del Worldwide Fund for Nature (WWF), les poblacions de panda gegant disminueixen gradualment, i alhora augmenten les despeses econòmiques per a mantenir una operació d’aquesta magnitud. Tanmateix, la reserva de biosfera també és important per a assegurar la supervivència d’altres espècies poc comunes o en perill d’extinció, i com a punt de parada dels ocells que fan migracions entre la Xina septentrional i la meridional. Només a la zona de Wolong hi ha 30 espècies a les quals les autoritats xineses han concedit protecció total. Entre aquestes espècies destaquen el rinopitec daurat (Rhinopithecus roxellana), el cérvol tibetà (Cervus albirostris), la pantera de les neus (Panthera uncia), el takin (Budorcas taxicolor), un robust antílop amb aparença de cabra, i el lofòfor xinès (Lophophorus lhuysii), un dels ocells més vistosos del món, si més no el mascle.
Gestió i problemàtica
Sichuan és la província més poblada de la Xina, amb un total de més de 100 milions d’habitants. Wolong, a només 3 hores de cotxe de Chengdu, la capital, una ciutat de més d’un milió i mig d’habitants, constitueix un refugi natural per a la fauna preservat dels efectes del desenvolupament industrial. Abans del segle XX, els boscos de Wolong eren verges i tan sols eren habitats per un petit nombre de tibetans que vivien de l’agricultura i de la caça. Al principi del segle, els immigrants començaren a conrear cascall (Papaver somniferum) a la vall del Pitiao. Posteriorment, els llenyataires penetraren als boscos i començaren a talar, selectivament, els arbres amb fusta de primera qualitat, al llarg de la vall del Pitiao i d’altres valls fluvials. Durant la dècada dels 60 l’àrea era encara relativament inaccessible, però es proposà la construcció d’una carretera per a millorar l’accés dels llenyataires. Tan aviat com la reserva, que aleshores ocupava 2 000 ha, començà a ser productiva per als comerciants de fusta, el govern restringí les activitats, la qual cosa comportà la pèrdua d’una inversió considerable.
El 1975 s’establia la reserva de Wolong, ampliada posteriorment l’any 1978. Aquesta decisió s’ha d’atribuir, més que a cap altre factor, a un únic esdeveniment. L’any 1974, es dugué a terme un cens a totes les reserves amb poblacions de panda gegant (Ailuropoda melanoleuca) que va coincidir en el temps amb els primers informes, procedents de les muntanyes Min orientals (que, en aquell moment, concentraven la població més nombrosa que es coneixia de panda gegant), referents a la floració en massa i la mort subsegüent de les plantes de bambú. Aquest és un fenomen rar que es produeix a la majoria de les espècies amb una periodicitat d’uns 40 a 60 anys. En aquell cas concret, diverses espècies de bambú, entre elles Fargesia scabida, F. rufa i F. nitida, floriren (i moriren) simultàniament. Les conseqüències sobre la població de panda gegant foren catastròfiques. Es va estimar que, a les muntanyes Min orientals, uns 138 pandes gegants moriren d’inanició a causa de la combinació dels seus hàbits alimentaris no adaptatius, i el seu aïllament d’altres hàbitats. Entre el 1974 i el 1983, les altres reserves de pandes de la Xina patiren, una rere l’altra, aquest mateix fenomen. Una mitjana d’entre el 30 i el 50% dels pandes gegants moriren a les àrees on no hi havia cap provisió de bambú alternativa.
La reserva de biosfera de Wolong, però, no patí cap floració a gran escala fins el 1980, amb una segona crisi el 1983. Les espècies afectades foren, principalment, el bambú de font (Sinarundinaria nitida) i el bambú de Chung (S. chungii), però, gràcies a la gran varietat d’altres espècies que hi ha a la reserva, els pandes gegants foren capaços d’adaptar-se i utilitzar diferents espècies a diferents altituds. Tot i així, els resultats d’un cens posterior, realitzat el 1986 en col·laboració amb el WWF, revelà que la població de panda gegant de Wolong havia passat de 130 a només 75 individus. Des de llavors s’ha dut a terme una important activitat en recerca i replantació de bambú, però les limitacions fonamentals per a un futur viable de la població de panda gegant encara continuen. La floració i la subsegüent mort del bambú és un fenomen natural al qual els pandes s’han enfrontat al llarg de la seva evolució, però que ha estat accentuat per la pressió humana afegida. La contínua reculada dels hàbitats, no tan sols del panda gegant, sinó de totes les espècies amenaçades de la Xina, redueix molt les possibilitats de recolonització i migració poblacional induïda, després d’episodis crítics com aquest.
Actualment hi ha dos termes municipals afectats per la reserva, Wolong i Gengda, que inclouen sis pobles, amb una població total de gairebé 4 000 persones, la majoria de les quals viu a la vall principal de Wolong, on es conreen patates i blat de moro. Fins i tot una població tan petita planteja problemes per a les espècies animals de la reserva. Gran part de les muntanyes han estat severament desforestades per davall dels 2 400 m, els habitants penetren en els boscos a la recerca de fruits i de fusta i la majoria dels camps utilitzats en el passat per a l’agricultura i abandonats han estat ocupats per bosquines que impossibiliten el creixement del bambú. La subsegüent fragmentació dels hàbitats disponibles i l’aïllament de les poblacions han fet que la capacitat reproductiva de les espècies hagi minvat de forma important. Pel que fa al panda gegant, això ha fet que l’espècie sigui més vulnerable a una sèrie d’amenaces naturals, com els depredadors i les malalties. Des del 1980, a Wolong s’han donat quatre casos coneguts de pandes gegants devorats per felins, com també nombrosos casos de desaparicions de cadells o d’avortaments de femelles gestants després d’una persecució.
Diverses iniciatives estan en camí d’assuaujar els elements més problemàtics, incloent-hi la reubicació de la població d’un dels termes municipals, que s’ha projectat de traslladar de la part superior de la vall del Pitiao i restablir-lo en una àrea d’ús múltiple situada més avall de la vall del Gengda, fora de la reserva. Tanmateix, el cost d’una operació d’aquestes característiques podria ser molt elevat i una opció més factible seria utilitzar els marges de l’extensa zona d’amortiment (150 000 ha). A les capçaleres dels rius Pitiao i Gengda ja han estat instal·lades dues estacions hidroelèctriques, de manera que es disposa d’electricitat barata i els residents no han d’envair el nucli de la reserva, estrictament protegit, a la recerca de fusta com a combustible.
L’objectiu dels gestors de la reserva i de la secció xinesa del WWF és que el nucli, que actualment ocupa 50 000 ha, sigui utilitzat exclusivament per a la recerca científica. Alhora, des del Centre de Recerca del Panda s’han fet importants inversions en aquesta àrea per a crear la infrastructura bàsica que possibiliti aquesta recerca. Una xarxa de campaments de recerca ben organitzats, punts d’alimentació i d’observació han estat establerts al cor de la reserva. S’han traçat una sèrie de pistes que travessen els vessants de la muntanya, en una deliberada ziga-zaga, per tal de reduir al màxim l’impacte immediat. Els científics utilitzen aquestes pistes per a seguir per ràdio els pandes, als quals han equipat amb collars especials, i d’aquesta manera, poder analitzar els seus hàbits alimentaris i el seu comportament en general.
La limitació més gran per a l’èxit de la gestió de Wolong no és tant la capacitat de dissenyar estratègies per a preservar les poblacions futures de les espècies amenaçades, com la de contrarestar els efectes acumulatius dels danys produïts en el passat. La població de pandes gegants continuaria disminuint encara que marxessin tots els humans i s’aturessin immediatament les activitats perjudicials. Existeix una gran discontinuïtat entre els hàbitats del N i l’E de les valls del Zheng i el Gengda, i els del S de la vall del Pitiao, i cal establir una connexió entre les poblacions, no sols de Wolong, sinó d’arreu del sistema de reserves de pandes, per tal d’assegurar-ne la viabilitat a llarg termini. La creació d’aquests passadissos implicaria molta feina per al personal de la reserva, primer per a trobar les regions adients per replantar-hi espècies nadiues d’arbres i bambú, i després per a augmentar les patrulles de control que assegurin que la connexió no es vegi interrompuda per la intervenció humana. Gran part dels fons disponibles actualment per al projecte panda gegant s’estan utilitzant per a finançar estudis del cicle del bambú, i per a la plantació de noves varietats que assegurin que no es torni a produir un altre fenomen de floració en massa. Les probabilitats que això passi, tanmateix, són mínimes, i amb les noves varietats hi ha la possibilitat que la dieta dels pandes es faci encara més selectiva.
Els recursos econòmics són necessaris, sobretot, per a eradicar l’arrel del problema, la pressió humana, amb recerca continuada sobre la manera de crear una població autosuficient de panda gegant. Tanmateix, a diferència de Wolong, en algunes àrees les poblacions de les espècies amenaçades són tan petites que, fins i tot amb un increment de l’intercanvi genètic entre grups fragmentats, no seria possible de crear poblacions viables. S’han pres noves mesures per tal d’establir intercanvis d’informació i cooperació entre institucions amb programes de cria en captivitat. Un centre d’aquestes característiques ha estat establert a Wolong en col·laboració amb zoològics xinesos. Aquest centre, situat a la vall del Yinxion Gou, es coneix amb el nom de “la vall dels herois”, i s’espera que els pandes gegants que s’hi crien en captivitat puguin ser alliberats a Wolong i a altres reserves. Això, però, només tindrà èxit amb la col·laboració dels residents locals, que consideren el panda com el símbol de la seva identitat nacional, però que, al mateix temps, han contribuït a fer-lo desaparèixer.