Les comunitats de suspensívors sobre substrat rocós
Llevat d’algunes comunitats de mol·luscs filtradors, que no tindrem en compte, les comunitats de suspensívors sobre substrat rocós estan situades en fondària. Com que sovint es troben al límit de la fondària, on es pot fer un treball segur i efectiu amb escafandre autònom (o per sota) i tampoc no són mostrejables mitjançant dragues, aquests poblaments han estat molt poc estudiats. Les descripcions de què hom disposa s’han realitzat mitjançant inventaris visuals efectuats en immersió o amb l’ajuda de submarins o vehicles de control remot. En algunes comunitats situades a poca fondària (coves) o en mars especialment favorables al treball en immersió (Mediterrània) hi ha dades de biomassa de comunitats i hom comença a obtenir els primers resultats sobre el creixement de determinades espècies. Així, doncs, la diferència de coneixements entre les comunitats de dominància algal i les dominades per suspensívors és abismal.
L’estructura i l’estratificació
Semblantment al que passa a les comunitats algals, l’estructura de les comunitats dominades per suspensívors és variable, però, en el cas de la màxima complexitat, hom pot distingir diversos estrats: el més elevat és constituït per formes erectes en les quals predomina el creixement vertical, com els octocoral·laris (alcionacis, estolonífers i gorgònies), els antipataris, alguns zoantaris i madreporaris, i algunes esponges arborescents; a l’estrat intermedi apareixen briozous de formes globuloses, esponges, ascídies, hidraris i poliquets tubícoles; l’estrat basal conté un elevat nombre d’esponges, madreporaris, briozous, ascidis, poliquets i hidraris; l’estrat incrustant també és important i és format ocasionalment per algunes algues i, sobretot, per esponges i briozous; i l’estrat endolític, perforant, molt important en determinats casos, és constituït per algunes esponges, poliquets i bivalves. Els epibionts creixen sobre qualsevol altre organisme de qualsevol dels estrats i inclouen representants de diferents grups animals. De fet, els esquelets dels organismes morts serveixen com a substrat nou per als individus juvenils de totes les espècies que constitueixen la comunitat. Finalment, una rica fauna vàgil (poliquets, mol·luscs, crustacis, picnogònids, equinoderms, peixos) troba recer i aliment en aquests ambients.
La densitat d’organismes i la biomassa dels poblaments és proporcional a la disponibilitat d’aliment. Aquesta disponibilitat depèn de la quantitat d’aliment i de l’hidrodinamisme. Hi ha, per tant, un gradient en l’abundància d’organismes des de les comunitats més properes a la costa fins a les més allunyades, des de les zones afectades per afloraments d’aigües profundes fins als ambients més oligotròfics, o de l’exterior d’una cova cap al seu interior. En les comunitats més riques, l’espai està totalment ocupat i actua de factor limitant; a les més pobres, en canvi, hi ha espais buits, però és la disponibilitat d’aliment el que limita la biomassa.
El creixement dels organismes dominants en aquestes comunitats és molt lent, i més com més gran és la profunditat a la qual viuen. Per exemple, la gorgònia mediterrània Paramuricea clavata creix al voltant de 10 a 15 mm l’any en parets situades entre 20 i 60 m de fondària; el creixement del corall vermell (Corallium rubrum), present també a la Mediterrània a fondàries superiors (50 a 200 m), no ultrapassa anualment els 5 mm d’alçada; i els coralls blancs Madrepora oculata i Lophelia pertusa, propis de les roques de l’estatge batial a l’Atlàntic i la Mediterrània, tenen un creixement de prop de 0,1 mm anuals.
Els cicles i les pertorbacions
L’estacionalitat en les comunitats dominades per suspensívors és molt inferior a la que s’observa en les comunitats algals i, de fet, desapareix a partir d’una certa fondària, on el canvi estacional de les condicions ambientals és pràcticament nul. Això no obstant, nombrosos organismes de vida curta (certs hidraris, poliquets i briozous) poden tenir canvis estacionals molt apreciables en les seves poblacions, amb un màxim desenvolupament en el període de l’any amb una disponibilitat més gran d’aliment. En els organismes més grans, l’activitat metabòlica i la reproducció poden variar estacionalment, com passa amb Paramuricea clavata, que, a la Mediterrània nord-occidental, aprofita per a reproduir-se durant la primera lluna plena del mes de juny.
Essent els factors físics molt més constants i les pertorbacions rares o inexistents, és obvi que en les comunitats de suspensívors, les interaccions biòtiques siguin molt importants com a estructuradores de la comunitat. En aquests ambients on l’augment de biomassa és tan costós, la majoria d’organismes tenen mecanismes per a evitar la depredació: esquelets durs, espícules, defenses químiques. A més, com que la captació de l’aliment en suspensió depèn en molts grups de la superfície de contacte entre l’aigua i els organismes, qualsevol estratègia morfològica o química per a defugir ser recobert és important. En general, les formes de vida colonials (cnidaris, briozous, alguns ascidis) o modulars (esponges) són més competitives que els organismes solitaris, ja que ocupen l’espai més eficientment i tenen més recursos per a escapar-se de la depredació i el recobriment.
No hi ha estudis sobre la persistència de les comunitats de suspensívors, però la impressió general és que són molt estables. Les dades obtingudes sobre el creixement d’alguns d’aquests organismes confirmen aquesta creença, ja que, per exemple, les colònies adultes de Paramuricea clavata o Corallium rubrum de les parets coral·lígenes mediterrànies han de tenir entre 25 i 50 anys. La lenta recuperació dels poblaments de corall vermell de les reserves creades a diferents llocs de la Mediterrània referma també la hipòtesi de l’absència de fortes pertorbacions naturals en aquests poblaments i la seva gran estabilitat.
Alguns casos exemplars
Exemples de comunitats dominades per suspensívors, n’hi ha a totes les mars del món, fins i tot a les zones amb esculls coral·lins, on aquests poblaments ocupen la zona de l’escull anomenada “de penombra”, on els coralls amb zooxantel·les simbionts ja no tenen prou llum per a dur una vida autòtrofa. A les parts més superficials comparteixen l’espai amb determinades espècies d’algues especialment adaptades a viure a baixes intensitats de llum (com ara les coral·linàcies, altres criptonemials com Peyssonnelia, o alguna clorofícia com Halimeda), però més avall constitueixen comunitats exclusivament dominades per suspensívors.
El coral·ligen mediterrani, en els seus aspectes més esciòfils, és un bell exemple d’aquesta mena de comunitats, principalment la fàcies de la gorgònia Paramuricea clavata. Probablement també, és la comunitat de suspensívors més visitada per escafandristes i la més ben estudiada científicament. La biomassa assoleix els 500 g de matèria orgànica per metre quadrat (5 a 10 kg de pes fresc per metre quadrat) i són els antozous (Paramuricea, Parazoanthus, Leptopsammia) i les esponges (Chondrosia, Petrosia, Axinella) els organismes principals, tant en biomassa com en recobriment. Els briozous (Pentapora, Schizomavella, Porella) i les algues coral·linàcies els segueixen en importància, i en menor abundància hi ha hidrozous, poliquets, mol·luscs, ascidis i crustacis. Els grups amb una diversitat específica més elevada són, per aquest ordre, els briozous, els mol·luscs, els poliquets, els crustacis i les esponges.
Les comunitats de corall groc són pròpies de les costes atlàntiques, on apareixen sempre per sota dels 55 als 60 m de fondària. A les costes europees, els poblaments coral·lins són dominats pel mateix corall groc (Dendrophyllia cornigera), per coralls negres (Antipathes, Parantipathes), per la gorgònia Swiftia rosea, per diverses esponges (Axinella, Phakellia, Reniera) i per alguns hidraris (Thecocarpus), briozous (Porella, Cellaria) i braquiòpodes (Gryphus, Terebratulina). A la mar Mediterrània aquesta comunitat està empobrida respecte a l’oceà Atlàntic, i apareix sempre en aigües més profundes (100 a 250 m de fondària). Tanmateix, a les costes nord-africanes, i en concret a les illes Canàries, la comunitat té una distribució batimètrica semblant a la de la mar Mediterrània, si bé entre 60 i 120 m de fondària hi apareix un fons estructuralment semblant, on les espècies erectes dominants són el madreporari vermell Dendrophyllia ramea, l’antipatari Antipathes wollastoni i el zoantari Gerardia savaglia.
Les parets de les coves submergides d’arreu del món són un altre indret on dominen els suspensívors. Les coves són interessants perquè al llarg d’uns pocs metres hi ha un canvi molt fort dels paràmetres ambientals (llum, circulació de l’aigua, matèria orgànica particulada) que, en certa manera, reprodueixen a molt petita escala els canvis que hom troba batimètricament. La distribució dels organismes al llarg d’una cova reflecteix aquest gradient físic tan accentuat, de tal manera que s’observa, de fora a dins, un canvi en les espècies del poblament i un empobriment del seu nombre, del recobriment i de la biomassa. Els poblaments animals estan simplificats estructuralment respecte al que hom troba a la mar oberta. Les grans gorgònies, els antipataris i madreporaris en són absents, i els organismes dominants són les esponges, els briozous, els madreporaris solitaris i els poliquets.
Les comunitats dels fons tous de plataforma
Amb aquest nom incloem una gran varietat de fons marins que només tenen en comú la seva posició en el sistema litoral, entre 0 i 200 m de fondària. Tot i que acostuma a haver-hi un patró de zonació, aquest queda desdibuixat moltes vegades per l’existència d’altres factors no lligats a la fondària però de gran importància en els fons tous. El tipus de sediment és determinat per l’hidrodinamisme i també per les particularitats de la roca mare i, per tant, pot no estar lligat a la fondària. El contingut de matèria orgànica del sediment varia més segons l’hidrodinamisme (zones exposades enfront de zones protegides) o la proximitat d’estuaris que no pas la distància a la costa. Canvis en aquestes dues característiques dels sediments modifiquen el perfil vertical de diferents paràmetres químics (oxigenació, potencial d’oxidació-reducció), que tenen una importància fonamental en la distribució dels organismes. Especialment instructius són, en aquest sentit, els canvis que s’observen en l’estructuració de les comunitats (espai del sediment ocupat per la macrofauna, diversitat, estratègies) al llarg d’un gradient de contaminació.
L’estructura i la disposició
Tot i que els paràmetres ambientals són importants en la distribució dels organismes en el sediment, els mateixos animals modifiquen les característiques físiques i químiques del sediment, creant una heterogeneïtat en una escala comparable a la mida dels mateixos organismes. La mobilitat dels animals, la seva alimentació, la seva activitat constructora o les seves defecacions modifiquen els sediments en un procés global que rep el nom de biotorbació. Hi ha diversos exemples clàssics d’alteració biològica dels sediments. Determinats amfípodes sedimentívors (Ampelisca, Haploops) construeixen tubs aglomerant i cimentant el sediment, de tal manera que, si són abundants, estabilitzen el substrat i faciliten la instal·lació de suspensívors; la seva alimentació augmenta la proporció de partícules fines a la superfície del sediment. Els organismes excavadors com el bivalve Scrobicularia plana o l’holotúria Molpadia oolitica tenen una gran importància com a oxigenadors del sediment, ja que faciliten la remineralització de la matèria orgànica pels bacteris aeròbics.
Els sediments superficials contenen una flora de microalgues, cianobacteris i bacteris fotosintetitzadors del sofre, la distribució dels quals es concentra en els primers mil·límetres del sediment. Els valors de concentració de clorofil·la d’aquesta microflora no sobrepassen els 100 mg m2 i sovint són inferiors, però això és suficient per a representar una aportació significativa d’oxigen a les capes superficials.
A part la modificació de les característiques del sediment provocada per la vida dels organismes, hi ha altres relacions biòtiques que afecten notablement l’estructura de les comunitats. Ja hem vist la importància que tenien els suspensívors per impedir la fixació larvària dels sedimentívors, i com aquests modificaven la textura del sediment dificultant la vida dels suspensívors. La depredació també pot ser molt important. Per exemple, les ofiures del gènere Amphiura, carnívores o sedimentívores facultatives, poden assolir densitats de 400 a 500 individus per metre quadrat, la qual cosa exerceix una pressió de depredació brutal sobre les larves recentment fixades de bivalves i poliquets; el reclutament de les poblacions d’aquests darrers organismes seria pràcticament impossible si no fos perquè durant l’època de reproducció, les ofiures es tornen pràcticament inactives. D’altra banda, els organismes sedimentívors poden tenir molta importància com a depredadors de formes juvenils. Així, les garotes de sorra (Echinocardium) “s’empassen” sediment contínuament, de manera que si calculem una densitat mitjana de 20 individus per metre quadrat processen 6 kg de sediment al mes, la qual cosa representa la ingestió de 600 a 700 larves de bivalves mensualment.
Les estratègies ecològiques i els cicles estacionals
La fauna dels sediments superficials és molt variada i hom classifica els organismes mitjançant la seva mida en tres grans categories. La microfauna (1 a 100 µm) consta de bacteris, diatomees, flagellats i ciliats; la meiofauna (100 a 1 000 µm) és rica en foraminífers, nematodes, turbel·laris, gastròtrics, cumacis, copèpodes i fases juvenils de macroinvertebrats; i la macrofauna (mida superior a 1 000 µm) és constituïda principalment per mol·luscs, poliquets, crustacis i equinoderms. Totes les estratègies tròfiques, des dels suspensívors i detritívors als carnívors, són presents dins de cada categoria. Tots els sistemes de classificació de comunitats de plataforma tenen en compte només la macrofauna, però cal no oblidar que usualment les altres dues categories tenen una riquesa específica tant o més gran en fons fangosos i que la seva biomassa pot ser superior a la de la macrofauna.
La biomassa de la macrofauna és molt variable i depèn principalment de la quantitat d’aliment. Les dades disponibles oscil·len majoritàriament entre 10 i 500 g de pes fresc per metre quadrat. El creixement també és molt variable, ja que depèn del cicle de vida de cada espècie i de la seva eficiència. A més, sovint els organismes modifiquen el seu creixement segons la disponibilitat d’aliment.
L’estacionalitat pot ser molt important, principalment en poblacions d’aigües superficials. La densitat d’individus i la biomassa varien anualment en latituds elevades, on s’observa un augment a l’estiu i una disminució a l’hivern. Generalment la raó d’aquests cicles és el reclutament larvari, el qual s’acostuma a produir durant l’estiu. En mars fredes, la majoria d’espècies es reprodueixen i recluten una vegada a l’any, amb una elevada producció de larves. En mars temperades i subtropicals hi ha sovint dos reclutaments l’any. En qualsevol cas, la mortalitat dels individus juvenils és provocada per canvis ambientals (catastròfics o no), depredació i competència. El reclutament de les diferents espècies d’una comunitat està decalat en el temps i el seu èxit depèn de molts factors, de manera que varia molt d’una espècie a l’altra.
Per aquesta raó les abundàncies relatives dels individus de les diferents espècies varien d’any en any, i fins i tot es poden produir canvis en la dominància de les espècies que mostren períodes de 6 a 7 anys o de 20 a 30 anys, la qual cosa recorda els cicles de dominància d’algues i garotes descrits a l’hora de parlar de les interaccions biòtiques. Aquestes fluctuacions semblen estar relacionades amb reclutaments variables, i els factors que provoquen aquesta variabilitat és un dels problemes principals per a arribar a entendre aquestes fluctuacions. Fortes pertorbacions i temperatures anormalment elevades o baixes en són, de vegades, la causa.
Alguns casos exemplars
A causa dels múltiples factors que provoquen heterogeneïtat en els fons marins sedimentaris, i a les diferències faunístiques provocades per la distribució geogràfica dels organismes, es fa difícil donar una classificació general de les comunitats sedimentàries de plataforma. Això no obstant, hi ha aproximacions que reflecteixen bastant satisfactòriament la realitat, com la realitzada en els estrets que separen la mar Bàltica de la mar del Nord.
S’hi han distingit set grans comunitats: la comunitat d’aigües superficials estuàriques, amb escopinyes (Cardium), altres bivalves (Macoma, Mya) i el poliquet conegut popularment amb el nom de llombric de sorra o arenícola (Arenicola marina), amb el benentès que poden ser també comunes les gambetes (Palaemon) i la gamba de sorra (Crangon); la comunitat de sorres gruixudes, amb tellerines (Tellina, Donax), entre 0 i 10 m, vora les platges; la comunitat de sorres fines, amb escopinyes gravades (Venus), estrelles de mar (Astropecten) i garotes de sorra (Echinocardium, Spatangus), entre 7 i 40 m; la comunitat de sorres fangoses, amb bivalves diversos (Abra, Cultellus, Corbula, Nucula), garotes de sorra (Echinocardium) i poliquets (Pectinaria, Nephthys), entre 5 i 30 m; la comunitat de fangs, amb ofiures (Amphiura), gasteròpodes del gènere Turritella, bivalves dels gèneres Thyasira i Nucula, poliquets dels gèneres Nephthys, Terebellides i Limbriconereis, ullals (els escafòpodes del gènere Dentalium) i diverses garotes de sorra, entre 15 i 100 m; la comunitat de fangs i llims, entre 100 i 300 m, amb nombrosos poliquets (Maldane i Terebellides són els més característics), l’ofiura Ophiura sarsi, les garotes Echinocardium i Brissopsis, i diversos mol·luscs; i la comunitat d’aigües estuàriques amb amfípodes constructors de tubs (Haploops), ofiures (Ophiura), poliquets (Aphrodite, Eumenia) i petxines del gènere Chlamys.
És remarcable el fet que comunitats estructuralment i tròficament semblants, però constituïdes per altres espècies i gèneres, han estat identificades en altres mars de les regions àrtiques i boreals.
Les comunitats dels fons tous profunds
L’estatge batial, les planes abissals i les grans fosses oceàniques representen més del 80% dels fons marins, i per tant més de la meitat de la superfície del planeta Terra. Sens dubte, les comunitats que s’hi desenvolupen són les més extenses de la biosfera (si exceptuem les del medi pelàgic) i, també, les que han estat menys afectades pels humans. La gran distància que les separa de la superfície, l’enorme pressió hidrostàtica existent i la manca de llum han dificultat extraordinàriament el seu estudi, de tal manera que és només a partir de la dècada dels seixanta que comencen a aparèixer regularment algunes referències a aquests fons. Els submarins d’investigació russos i americans, com el famós “Alvin” —pertanyent a la prestigiosa estació oceanogràfica nord-americana de Woods Hole—, han fet possible un apreciable augment en el coneixement d’aquests fons, tot i que encara podem afirmar que, pràcticament, tot està per conèixer.
Les condicions ambientals en fondària
Els fons profunds són constituïts majoritàriament per fangs i llims, si exceptuem algunes roques que afloren al talús continental i a les dorsals oceàniques. És interessant remarcar que les zones de fons marí més nou són les properes a aquestes dorsals, situades a gran fondària al centre dels oceans, mentre que les més velles són situades al talús i vora el marge continental. És per això que la fauna arcaica (fòssils vivents) se situa a fondàries intermèdies, mentre que la de les grans fondàries és relativament recent i, en tot cas, d’origen posterior al Terciari. Això no obstant, el grau d’endemisme de les conques profundes és molt elevat, ja que el flux genètic entre les poblacions de conques separades és molt baix o totalment inexistent.
Els fons profunds són, llevat de les comunitats de les fumaroles de les dorsals oceàniques, del tot heterotròfics i depenen totalment de les aportacions de matèria orgànica provinents de les cotes superficials. El contingut de matèria orgànica dels sediments és, però, escàs, llevat d’aquells indrets situats en àrees d’aflorament d’aigua profunda i, per tant, d’una elevada producció biològica a la superfície. La causa d’aquesta poca quantitat de matèria orgànica rau en el fet que la major part de la que és produïda a la zona fòtica es remineralitza en els 500 m superficials, i només una petitíssima part arriba a les grans fondàries; valors de 2 a 4 g per metre quadrat i any és el que arriba a 3 000 m de fondària, mentre que a les planes abissals aquesta quantitat no supera els 0,5 g.
Les característiques ambientals d’aquests fons són molt particulars. La foscor és absoluta a partir dels 1 000 m de fondària, fins i tot en els mars més transparents. L’aigua és freda, al voltant de 2°C, i el contingut d’oxigen i matèria orgànica particulada també és molt constant, a causa de la baixa despesa metabòlica. Els corrents són generalment molt suaus, però poden assolir velocitats de fins a 25 cm s-1, que afecten la distribució del sediment i creen heterogeneïtat en el fons marí. L’únic factor que varia apreciablement en fondària és la pressió hidrostàtica, que ho fa a raó d’1 atmosfera cada 10 m. Això fa que a les fosses més profundes s’assoleixin pressions de 1 000 kg cm2, la qual cosa té incidències taxonòmiques i bioquímiques, encara que han estat molt poc estudiades. De fet, el reduït metabolisme dels bacteris que viuen a les planes abissals s’ha atribuït a l’elevada pressió que inhibiria la síntesi proteica. La remineralització de la matèria orgànica és, doncs, molt lenta.
Les estratègies ecològiques
La fauna dels fons profunds és característicament petita, miniaturitzada respecte dels organismes que trobem en aigües superficials. La raó no és clara, ja que les espècies àmpliament distribuïdes en superfície i fondària no tenen un decreixement de mida apreciable, sinó que són els tàxons exclusius de les aigües profundes els que són petits. L’elevada pressió i la baixa disponibilitat d’aliment han d’ésser almenys parcialment responsables d’aquestes petites dimensions.
La densitat d’individus i la biomassa total de la comunitat decreix d’acord amb la fondària, l’oligotròfia de les capes superficials i la distància a la costa. Mentre que l’abundància de la macrofauna disminueix exponencialment a un ritme de 10 vegades cada 1 o 2 km de fondària, la meiofauna decreix a un ritme inferior (10 vegades per cada 4 km). Així, doncs, en fondària la importància de la meiofauna augmenta amb relació a la de la macrofauna, la qual cosa s’ha atribuït a la menor disponibilitat d’aliment. Aquest decreixement de dimensions també va associat a un canvi en la dominància dels grups taxonòmics. Els poliquets són el grup dominant a totes les fondàries, però la seva abundància relativa decreix cap al fons, tant pel que fa al nombre d’individus com a la diversitat d’espècies. A l’estatge batial, els altres organismes dominants són, per aquest ordre, amfípodes, isòpodes i tanaidacis; a les planes abissals, tanaidacis, bivalves i isòpodes; i a les fosses oceàniques, bivalves, aplacòfors, enteropneustes, briozous, tanaidacis i equiúrids. Els holoturioïdeus són molt abundants en determinades fosses oceàniques.
La repartició dels organismes en estratègies tròfiques dóna una dominància absoluta als sedimentívors (percentatge del total de nombre d’individus proper o superior al 80%), tant superficials com pertanyents a la infauna. Els carnívors tenen una abundància inferior al 10%, i els suspensívors no acostumen a sobrepassar el 7%. Fins i tot en grups taxonòmics típicament filtradors com els ascidiacis, els representants del bentos profund s’han adaptat a l’estratègia sedimentívora. Els detritívors són representats principalment per amfípodes (lissianàssids), poliquets, ofiures i peixos, però només els primers arriben a l’estatge hadal.
Els valors de la biomassa total habitualment trobats a les planes abissals oscil·len entre 0,1 i 5 g de pes fresc per metre quadrat, mentre que a les màximes fondàries de la zona hadal són sempre inferiors a 0,03 g. A l’estatge batial els valors són molt més variables, ja que oscil·len entre 0,5 i 300 g de pes fresc per metre quadrat, però hi ha un fort decreixement en fondària, de tal manera que la biomassa a partir dels 2 000 m rara vegada sobrepassa els 5 g. Les baixes biomasses van unides a creixements extraordinàriament lents, com el del bivalve Tindaria callistiformis, que triga 100 anys a assolir la seva mida màxima, que no supera uns pocs mil·límetres. Altres organismes creixen més ràpidament, com certs braquiòpodes o el peix macrúrid Nezumia, que ho fa a raó de 2,5 cm a l’any. A causa de la constància anual dels paràmetres ambientals no hi ha indicis d’estacionalitat en aquestes comunitats profundes i tot sembla indicar que la reproducció i el creixement es fan regularment durant tot l’any.
L’exaltació de la biodiversitat
Potser el fet més remarcable de les comunitats de fons profunds és la seva extraordinària biodiversitat. Els pocs inventaris de què hom disposa dels fons batials donen un elevadíssim nombre d’espècies, nombre, però, que disminueix a les planes abissals i, sobretot, a l’estatge hadal. En un estudi publicat l’any 1992 sobre la macrofauna batial (2 100 m) de la costa oriental dels Estats Units, els investigadors Grassle i Maciolek donen una relació de 798 espècies —el 58% de les quals eren noves per a la ciència— pertanyents a 171 famílies i 14 fílums, recol·lectades en una àrea de 21 m2. L’índex de diversitat de Shannon era extraordinàriament elevat (de 5,8 a 6,6), però el més sorprenent és que no s’observava una disminució en l’aparició de noves espècies en augmentar l’àrea de mostreig, almenys fins a les mides d’àrea mostrejades per aquests investigadors, la qual cosa corroborava les dades obtingudes prèviament en altres estudis. Això, unit al considerable grau d’endemisme que hi ha a les diferentes conques, ha portat a afirmar que el nombre d’espècies marines és molt superior al que hom havia estimat fins ara i que és possible que superi els 10 milions!
No hi ha un acord de quines són les característiques dels fons profunds que permeten la coexistència de tantes espècies. S’han apuntat diverses causes possibles que, certament, actuen en menor o major grau. Moltes d’elles coincideixen en el fet que, necessàriament, els organismes dels fons batials han d’estar distribuïts “a taques”, com a resposta d’una heterogeneïtat ambiental provocada per l’arribada desigual de menjar al fons, l’activitat dels mateixos organismes, petites irregularitats topogràfiques, l’activitat dels depredadors o la fixació preferent de les larves. Una altra raó seria l’existència d’una gran especialització en el consum d’aliment, la qual cosa minimitzaria la competència per un mateix recurs. El que és clar és que els fons profunds alberguen una quantitat d’espècies superior o equiparable als ecosistemes més rics de la biosfera i que l’estudi dels mecanismes que ho permeten és un dels principals reptes de l’oceanografia actual.