L’aprofitament dels recursos vius de la mar i els oceans

La pesca tradicional

Al llarg de milers d’anys, abans de la invenció de l’agricultura, vuit o deu mil anys enrere, molts pobles caçadors i recol·lectors s’han alimentat, entre altres coses, de peix. Les deixalles culinàries o els abocadors dels habitants paleolítics d’algunes parts d’Europa, d’Àsia i del nord d’Àfrica revelen que els crustacis, els mol·luscs i algunes espècies de peixos eren part important de llurs dietes. A Europa, les restes de neandertals de les coves de Gibraltar s’han trobat associades a restes de mol·luscs, mentre que altres humans del Paleolític superior, com ara els contemporanis dels autors de les pintures rupestres magdalenianes del sud-oest de França i el nord d’Espanya, van deixar restes entre les quals es poden identificar algunes peces òssies de peixos. A les marees baixes sempre ha estat fàcil collir mol·luscs com ara ostres, cloïsses, musclos i escopinyes, com també —quan queden atrapats en clots de la platja en retrocedir les aigües— crustacis com els crancs o les llagostes, i fins i tot peixos. Tot i que aquest tipus de pesca només es practicava a la zona costanera, va poder servir perquè els humans comencessin a interessar-se per obtenir peixos més grans i en més quantitat a mar oberta.

Del mariscatge a la pesca d’altura

Cap al final del Plistocè, fa uns 11 000 anys, molts grups d’humans esparsos que habitaven les costes atlàntiques d’Europa s’alimentaven de mol·luscs i d’alguns crustacis; els testimonis, des dels “kjøkenmøndinger” danesos fins als “concheiros” portuguesos, són nombrosos i concloents. Alguns fins i tot s’embarcaven regularment amb l’objecte de pescar espècies pelàgiques o demersals, principalment el bacallà de l’Atlàntic (Gadus morhua), en alta mar. Al jaciment de Tybrind Vig, a la costa occidental de l’illa danesa de Fyn, l’ocupació humana del qual s’ha pogut datar entre 6 500 i 5 200 anys enrere, s’han trobat restes de diferents peixos tant marins com d’aigua dolça, però amb un clar predomini del bacallà. També hi apareixien restes de palaia anglesa (Pleuronectes platessa), verat (Scomber scombrus) i agullat ver (Squalus acanthias) i, en particular, una piragua d’uns 10 m de llarg per 65 cm d’ample, buidada en un tronc vell de 5 700 anys i dotada d’un fogar d’argila que només s’explicaria per les necessitats d’una navegació prolongada o d’una tècnica de pesca nocturna amb llum, semblant a l’encesa. El perfeccionament dels hams, l’ús de xarxes amb nusos plans i el fil de pescar foren avenços molt importants, però fou el desenvolupament de les tècniques de construcció d’embarcacions el que permeté als humans d’augmentar significativament la seva capacitat de pesca.

Els fenicis, per exemple, tenien bases no sols comercials, sinó també pesqueres, a les costes de la Península Ibèrica, des de les quals operaven tant a la Mediterrània occidental com a l’Atlàntic. Tot i que els grecs, tradicionalment, apreciaven poc el peix, cap al segle VI aC la pesca i el comerç de peix esdevingueren una part molt important de l’economia grega, i fins i tot els conduí a la colonització de territoris d’ultramar, com ara les costes d’Escítia, a la mar Negra; a les excavacions de Tyritake, a Crimea, han estat descoberts dipòsits destinats a preparar conserva de peix, amb espines i escates d’areng de la mar Negra (Caspialosa). Més endavant els romans desenvoluparen la pesca a gran escala; el seu peix preferit era la tonyina (Thunnus), però hi havia altres espècies apreciades fàcils d’aconseguir com ara el lluç (Merluccius) i el verat (Scomber scombrus). Pescaven la tonyina amb paranys i xarxes quan nedava prop de la costa, encara que de vegades també sortien a pescar-la a alta mar, tant a la Mediterrània com a l’Atlàntic. Milers d’esclaus romans eren entrenats com a pescadors. El peix fresc es considerava un luxe i es transportava als mercats en unes barques especials. Tanmateix, la major part del peix se salava o s’assecava per conservar-lo, i generalment era destinat als esclaus. Les espècies de peix blau, com el verat, de carns més greixoses, generalment es conservaven en una mena d’escabetx o es fumaven, per tal de ser consumits posteriorment.

Però els primers pescadors d’altura veritables de les mars europees no aparegueren fins al segle IX, i foren víkings, normands i bascos. Pescadors de tots tres pobles cercaven el bacallà de l’Atlàntic (Gadus morhua) i l’areng (Clupea harengus), tal com ja feien els primers pescadors de Britània. En aquella època la pesca començava a convertir-se en una activitat econòmica d’importància, bé que les tècniques més tradicionals persistien arreu. Encara avui, les tècniques de pesca industrial modernes es basen al capdavall en els mètodes de pesca tradicionals.

Els ormeigs i els arts de pesca

Hom sol reservar la denominació d’art per a l’estri de pesca fet amb xarxa, mentre que es dóna genèricament el nom d’ormeig a tots els altres. Arts i ormeigs són estris de captura activa o passiva que exploten els hàbits alimentaris o migratoris de les espècies desitjades: no és pensable pescar amb hams espècies planctòfagues, per exemple, ni capturar amb xarxes parades a l’aguait espècies sedentàries i sense costums gregaris.

Els arpons, les fitores i els hams

Encara usats avui, arpons (i fitores) i hams figuraven entre l’utillatge de les cultures paleolítiques més antigues arreu del món. A l’Europa occidental, sobretot a França, per exemple, són nombrosos els arpons, les fitores i els hams d’os i de banya trobats en jaciments paleolítics des del Magdalenià, si bé es discuteix, pel que fa als arpons, si eren útils de pesca, de cacera o de totes dues coses. Arpons i fitores són derivacions de la llança. Les primeres llances no eren altra cosa que un pal amb la punta afilada. Se’n poden trobar mostres a l’utillatge de diferents cultures primitives arreu del món, de vegades amb més d’una punta, aprofitant els enforcaments d’alguna branca, origen de les fitores. Inicialment s’utilitzaren llances per cobrar els peixos que quedaven atrapats en paranys o que nedaven prop de la riba, però ben aviat començaren a emprar-se com una eina més a les canoes i piragües que sortien de pesca. La punta esdevingué barbada a partir de la fàcil observació que així era més fàcil retenir el peix ferit, i aparegué l’arpó. Aviat aparegueren “arpons” amb dues i tres puntes: les fitores. El famós trident atribut de Neptú, el mític rei de la mar, és una fitora de les que eren emprades a la Mediterrània per atrapar tonyines. Els arpons són “llances evolucionades” que poden recuperar-se un cop gitades. La punta de l’arpó es desenganxa del mànec quan penetra a la carn del peix. Les diferents llinyes lligades a la punta i al mànec s’utilitzen per llevar la presa i per cobrar l’arpó. Cap a mitjan segle XIX aparegueren canons —destinats sobretot a la cacera de grans cetacis— que disparaven arpons. Canons d’aquest tipus s’utilitzen encara avui dia a moltes parts del món per capturar peixos més grans, com ara els peixos espasa o les tonyines, i també cetacis petits.

La pesca amb ham i llinya segueix essent el mètode més comú arreu del món per a capturar peixos tant en pesqueres tradicionals com modernes. El seu origen fou un fil amb l’esquer simplement lligat a un dels extrems. L’esquer podia estar cobert de llana o envoltat de qualsevol altre material que ajudés a enganyar i a atrapar el peix i a treure’l de l’aigua. L’ham recte o gorgeta, precursor de l’ham pròpiament dit, afegia una punta carregada d’esquer, lligada pel mig i en posició vertical a l’extrem del fil. Quan el peix tractava de fugir amb l’esquer, la punta canviava d’angle i fermava el peix a la llinya. Més tard hom lligà a l’extrem del fil una peça en forma de ganxo. Aquests refinaments bàsics es produïren independentment a molts llocs del món, però la invenció dels hams pròpiament dits, és a dir, de ganxos dotats a la punta d’una aresta o espina que n’impedeix el retrocés un cop s’ha clavat —la millora més decisiva—, es pot situar com a mínim uns 5 500 anys enrere, a Mesopotàmia.

Les variants de la pesca amb ham i llinya, com les d’altres tècniques de pesca, són molt nombroses. El mètode més senzill és agafar amb la mà un fil amb un ham a la punta per pescar un sol peix; és la tècnica anomenada de la fluixa. Les llinyes, però, poden estar lligades a una o altra mena de mànec o de suport, es poden ancorar, situar-les a diferents profunditats o deixar-les a la deriva. També poden ser arrossegades per la barca o usades amb la bar-ca aturada. Alguns arts d’hams i llinyes, com ara els palangres, porten un cert nombre d’hams que permeten pescar diversos peixos alhora. Els arts d’ham i llinya —tant si tenen com si no un rodet mecànic o qualsevol altre mecanisme per llevar— s’utilitzen encara avui dia en la pesca comercial d’algunes espècies com ara la tonyina (Thunnus), el verat (Scomber), el lluç (Merluccius) o l’halibut (Hippoglossus hippoglossus), com també de moltes altres espècies en pesqueres més tradicionals.

Els arts de xarxa passius

La idea de capturar peixos utilitzant fibres teixides formant una xarxa té milers d’anys d’antiguitat. Algunes de les xarxes nuades més antigues que s’han trobat, com per exemple les aparegudes a les ribes de molts llacs de Suïssa o d’alguns dels Alps francesos, s’ha estimat que poden tenir una edat d’entre 4 000 i 5 000 anys, però es coneixen xarxes encara més antigues, fetes simplement de fibres vegetals entreteixides, trobades a diferents llacs i torberes del N d’Europa, algunes de les quals daten com a mínim del final del Boreal (uns 8 000 anys enrere). Empraven ja un tipus de nus (pla o de pescador) que encara és molt comú avui dia. Les primeres xarxes consistien simplement en una mena de salabret que es podia utilitzar tant des de la riba com des d’una embarcació. Aquesta mena d’arts manuals s’utilitzen encara avui dia en la pesca fluvial i lacustre, i de vegades es fan servir en la pesca amb canya per cobrar la peça pescada.

A mesura que les xarxes augmentaren de mida —cosa que significava un gran esmerç de temps, ja que s’havia de nuar a mà cada una de les malles— s’utilitzaren dues estratègies principals. Els primers arts de grans dimensions basats en la xarxa que tingueren una àmplia difusió foren, probablement, les soltes, que capturen el peix permetent que el cap passi per la malla i l’atrapen per les ganyes o les aletes quan tracta de fugir. Però també són força antics els arts de platja més primitius que atrapaven el peix (i, en les seves versions més evolucionades, l’atrapen encara a molts llocs) pel procediment d’envoltar una àrea de mar prop de la platja amb una xarxa i anar-la cobrant fins a poder triar el peix que es vol capturar; aquests arts són a cavall de la captura passiva i la captura a l’encalç. Aquests dos tipus d’arts s’utilitzaven amb un nombre quasi infinit de variants i el seu ús continua encara avui dia. Molt difosos també són els tremalls, arts fets amb tres panys de xarxa armats paral·lelament, que encara mallen millor el peix. El tremall o tresmall és format per tres xarxes encarades i armades sobre la mateixa armadura, com formant capes successives. Les capes exteriors són fetes amb xarxa d’una malla més ampla mentre que la capa intermèdia o interior és feta d’una malla més estreta i penja formant bosses. Quan el peix neda a través de la malla més ampla i es troba amb la xarxa de trama més espessa comença a forcejar per alliberar-se’n. Quan tracten d’empènyer-la per fugir passen a través dels forats de l’altra malla més gran i formen una butxaca o parany de malla petita de la qual ja no poden escapar-se.

Soltes i tremalls constitueixen els arts de xarxa bàsics de captura passiva. La mida de la malla varia segons l’espècie desitjada, cosa que dóna nom als diversos tipus de xarxa (seitonera, sardinal, llucera, veratera, tonaire, etc.). Òbviament, els peixos que tinguin el cap massa gran per passar a través de la malla no quedaran mallats, i tampoc aquells que siguin prou petits per passar-hi a través. Els peixos tenen bona vista i això explica que les xarxes amb colors de camuflatge capturin més peix. Les soltes i els tremalls poden ser arts de deriva (sardinals, tonaires) o arts fixos (soltes pròpiament dites, boleros), segons si es deixen a mercè de les marees o els corrents calant-los des d’una barca, o si es fixen al fons en una posició determinada. Els arts es poden disposar prop de la superfície, a nivells intermedis o prop del fons, segons que es carreguin més o menys les armadures superior (surada) o la inferior (armadura dels ploms). En algunes pesques oceàniques d’aigües profundes s’uneixen diverses peces de xarxa, a vegades fins a més de 50, que poden fer una barrera de 5 a 50 km.

Les soltes sempre han estat populars per la seva simplicitat de maneig i de transport. Es poden fer servir en indrets on el ròssec seria impracticable. El tremall o tresmall, com les soltes, pot disposar-se com a art de fons o de deriva. La pesca amb soltes i amb tots els arts de fons i de deriva relacionats han evolucionat molt. Actualment hi ha torns i argues mecànics que faciliten les tasques de llevar les xarxes i fins i tot existeixen aparells per a desmallar el peix. Tanmateix, l’avenç més important ha estat la introducció de les xarxes de fil de niló, un cordill molt fi i quasi invisible, amb una màxima resistència i durabilitat.

Un altre tipus d’arts de xarxa senzills serien els arts manuals que, com el salabret, extreuen el peix, com si diguéssim, a grapats, a tall de pala o de cullerot. N’hi ha que tenen un filat suspès d’un marc rectangular o circular i s’utilitzen generalment fent passades amb la mà, escombrant les aigües on es troba el peix que es vol pescar. N’hi ha d’altres, de disseny similar però generalment més grans, que es deixen submergits i es lleven ràpidament a la superfície per atrapar els peixos de la columna d’aigua que travessen. Altres, com els ralls, consisteixen en una peça circular de malla amb ploms al voltant del perímetre; per emprar-les es llancen ben esteses sobre el peix i els mateixos ploms tanquen la xarxa i atrapen el peix. Els arts d’escull, finalment, funcionen com a paranys. Es pugen a la superfície just quan el peix neda per sobre d’ells. Aquests arts són utilitzats encara actualment per alguns pescadors nadius americans per a la pesca del salmó.

Els arts de xarxa d’encalç

Els arts que no es limiten a esperar passivament que el peix s’hi ensopegui o s’hi trobi atrapat són els anomenats arts d’encalç. A la Mediterrània tenen una llarga història i hom els anomena sovint només art, per tal com és l’art per excel·lència o art de platja. L’anomenat art de Port de Reig, que fou emprat per la comunitat de pescadors del Port de la Selva, a la península del cap de Creus, fins el 1938, per atrapar les tonyines que entraven a la seva badia, sembla que havia començat a utilitzar-se al segle X o potser fins i tot al final del IX. Els arts de platja són constituïts normalment per dues llargues cames d’uns 80 a 150 m i un gran cóp, una mena de sac on s’aplega el peix atrapat. Lligada una cama a la platja mitjançant un cap, l’art es cala en semicercle des d’una barca fins que l’altra cama s’uneix amb un altre cap a un punt diferent de la platja. Tradicionalment es llevava a mà des de la platja i permetia de capturar tot el peix que es trobava a la superfície encerclada.

Al segle XIV, poc després que els pescadors d’arreu del món haguessin après a utilitzar els arts de deriva, al SE de Gran Bretanya es començà a experimentar amb un art anomenat “dredge”, una mena de rascle fermat a una forma primitiva de mànega de ròssec que anomenaren “wondychoun” (con meravellós). Aquest invent revolucionà la pesca a les mars del N d’Europa, mentre que a la Mediterrània l’invent equivalent, el gànguil, era emprat únicament per pescar gambes i peix petit. Amb 5,5 m de llargada i 3 m d’amplada, el “dredge” s’emportava tot el que hi havia al fons: era com una rastellada pel fons marí en la qual s’atrapava de tot, des d’ostres i musclos fins a peixos grans i petits; pocs podien escapar-se de la malla petita de la xarxa.

Cap al segle XVII, la pesca al ròssec ja era molt popular a Gran Bretanya i es continuava estenent. Els arts de ròssec contribuïren sobretot a generalitzar les pesqueres que se centraven en les espècies de gàdids que vivien i s’alimentaven als fons marins o a les plataformes continentals, com ara el bacallà de l’Atlàntic (Gadus morhua), el bacallà del Pacífic (Gadus macrocephalus), el “whiting” o peix rei (Merlangius) i el “haddock” o “palero” (Melanogrammus aeglefinus), entre altres.

Els arts de ròssec consisteixen en una bossa de malla en forma d’embut que s’arrossega pel fons marí; capturen, per tant, peix demersal. A les costes britàniques, en els arts de ròssec més corrents, la xarxa es mantenia oberta mitjançant una perxa o un estri semblant, i d’aquí li venia el nom de “beam trawl” o també, en català, bou de verga, encara que fou poc emprat a la Mediterrània; un art semblant era l’art de vares de la Mediterrània occidental. En l’actualitat els “beam trawls” i altres arts similars s’utilitzen principalment per pescar crustacis a diferents àrees. Dels “beam trawls” s’han originat els arts de ròssec moderns, si bé sembla que a la Mediterrània més aviat deriven de l’antic art de platja. Tanmateix, en comptes de perxes, els arts de ròssec moderns tenen una armadura o ralinga amb suros i dues “portes”, unes planxes de fusta directament fermades als extrems de la xarxa que funcionen com uns flocs submarins, per mantenir oberta la boca. Un i altre tipus d’art de ròssec han sofert moltes variacions. Des del 1920 existeix una nova versió de l’art de ròssec que utilitza el sistema Vigneron-Dahl i que és constituïda per un seguit de fixacions entre la xarxa i les planxes que augmenten l’eficàcia de la xarxa. Aquest sistema s’utilitza encara avui dia a la majoria d’arts de ròssec grans i petits.

Els arts d’encerclament s’assemblen als de ròssec, però són de més petites dimensions i s’utilitzen per encerclar (i de vegades també per arrossegar) els peixos que neden prop de la superfície; capturen, doncs, peix pelàgic. A l’extrem superior hi ha una ralinga o armadura amb suradors, i a l’extrem inferior s’hi col·loquen uns ploms per mantenir la xarxa en posició vertical des de la superfície. N’hi ha dos tipus principals: els de transició entre els arts de ròssec i els pròpiament d’encerclament, dels quals formarien part les “drag seines” i les xàvegues, i els dels arts d’encerclament pròpiament dits, com les “purse seines” i les teranyines.

Les “drag seines” són arts tradicionals d’aigües poc profundes. La xarxa es pot mobilitzar des de la costa, com els arts de platja o els comunals o també amb barques petites com en el cas de la xàvega. L’art és arrossegat al voltant d’una mola de peixos i després escombrat fins a la costa per bloquejar-ne la sortida. Les “purse seines” o les seves parentes, les teranyines, capturen moles de peix blau que es troben lluny de la costa, com ara les de tonyina (Thunnus), saboga (Alosa), seitó (Engraulis), sardina (Sardina), verat (Scomber) i d’altres. Aquests arts tenen unes anelles metàl·liques a l’armadura dels ploms per les quals passa un cap que es pot tibar per tancar l’art com una bossa i evitar que els peixos fugin. Es tracta d’un dels mecanismes de pesca més eficients, que pot permetre d’aconseguir de 50 a 60 tones de peix o més per calada en algunes pesqueres com la del salmó al nord-est de l’oceà Pacífic.

Els ormeigs de parany

Una estratègia completament diferent és reservada pels ormeigs de parany. L’exemple més representatiu són les nanses, recipients de fibres vegetals entreteixides (joncs, vímets, etc.), amb una boca en forma d’embut, a l’interior dels quals es col·loca un esquer. Els peixos o crustacis carnívors que s’obtenen amb les nanses localitzen l’esquer, entren per la boca, però després no saben com sortir del parany (unes fibres col·locades a contrapèl, al coll de la boca, acaben de fer més dificultosa la sortida).

Un altre ormeig de parany clàssic és el catúfol, pot de terrissa lligat a un cap, a l’interior del qual es refugien pops i altres animals marins amb tendència a encarar-se. Hissant ràpidament el cap, es cobra el catúfol i l’animal que s’hi amaga.

Finalment, cal esmentar les palissades litorals, mena de corral que acaba aïllant els peixos que es desplacen, i des d’on són còmodament capturats amb salabres o estris comparables. De fet, les almadraves, bé que fetes de xarxa, no deixen de ser també paranys fixos, en aquest cas interceptadores de moles de túnids migradors.

Les pesqueres tradicionals en l’actualitat

Es calcula que el nombre total de pescadors tradicionals arreu del món, inclosos els que es dediquen a la pesca costanera, és d’uns 30 milions. No tots utilitzen mètodes tradicionals de pesca, però així i tot, les tècniques tradicionals, o llurs adaptacions, són i seran importants per més que es produeixin adaptacions a partir de noves tecnologies.

En alguns casos, els mètodes de pesca tradicionals es troben en conflicte amb les tècniques modernes de pesca comercial. A la pesca del salmó de la costa nord-occidental d’Amèrica del Nord, els nadius que pesquen només per al seu propi consum alimentari utilitzen soltes manuals que avui dia es fabriquen amb niló de propilè i que són relativament barates, indestructibles i invisibles. Hi ha molts indis que tenen telers de fusta manuals per a fer xarxes, datats del començament del segle XX, com n’hi ha que usen piragües fetes amb un tronc buidat, això sí, amb motor forabord. El fet és, però, que sempre usen les xarxes de niló més modernes. Tot i que exploten les mateixes poblacions que els pescadors comercials, els nadius no posen en perill els recursos de la zona. Els conflictes sorgeixen perquè els nadius són els únics pescadors a qui es permet pescar salmó als rius per al seu consum familiar.

A l’Àrtic canadenc, els inuit (“esquimals” és el nom que els donaren els occidentals) utilitzen “baidarkas” (piragües recobertes de pell de foca) tradicionals per moure’s per l’aigua o cacen des del gel, però ara utilitzen rifles en comptes d’arpons per matar les foques i les balenes. Amb aquesta tècnica es cacen molts més animals que no pas amb els arpons, però també se n’escapen molts més, de vegades ferits de mort.

Així i tot, a d’altres parts del món, com per exemple a l’Àfrica occidental, la pesca tradicional des de les canoes és encara el mètode més flexible i rendible a petita escala. Els pescadors de l’Àfrica occidental poden recórrer centenars de quilòmetres al llarg de la costa i de vegades també s’endinsen a mar oberta amb les canoes. La Llei de la Mar del 1983 establí una zona econòmica exclusiva (ZEE) fins a 200 milles de la costa de cada estat riberenc, la qual garantia a aquests el dret exclusiu d’explotar els recursos marins dins dels seus límits. En molts aspectes aquesta llei ha ajudat els pescadors locals costaners, malgrat que aquests no sempre s’han limitat a utilitzar els mètodes estrictament tradicionals.

La pesca industrial

La pesca tradicional ha anat evolucionant diferencialment segons les zones, de manera que es fa difícil establir una frontera clara entre la pesca tradicional pròpiament dita, o pesca artesanal, i la pesca industrial a l’engròs. A la Mediterrània, per exemple, la modèstia quantitativa de les captures al ròssec, amb barques que tornen a port cada dia, no autoritza a parlar d’una pesca industrial en els mateixos termes que hom ho fa per a referir-se a la pesca d’altura oceànica, però les tècniques que apliquen i el valor a la llotja de les captures no tenen res de minúcia artesanal. En tot cas, és un fet que la pesca comercial a l’engròs depèn de la presència segura de grans moles de peix, molt més que no pas la pesca tradicional. Altrament, la pesca industrial planteja seriosos problemes d’explotació excessiva dels caladors (àrees preferents de captura): és el fenomen de la sobrepesca, que serà tractat més endavant.

El cas de la pesca de l’areng

L’areng de l’Atlàntic nord (Clupea harengus) ha tingut un paper clau en la història de l’Europa septentrional i de l’Atlàntic nord durant més de mil anys. L’areng habita al territori de l’Atlàntic nord-oriental comprès entre el golf de Biscaia i Spitzbergen, com també del golf del Maine cap al N a l’Atlàntic nord-occidental. N’hi ha un nombre important de races, cada una de les quals té moviments propis pel que fa a la fresa i a l’alimentació a les diferents estacions. Tres d’aquestes races, que pertanyen al grup d’arengs del banc de la mar del Nord, creixen més de pressa, maduren més aviat, tenen la vida més curta i són de mida més petita que els arengs “oceànics”, que es troben a les aigües més profundes de l’Atlàntic nord. La població atlàntico-escandinava, que forma part del grup oceànic, és la base fonamental de la indústria pesquera de Noruega i d’Islàndia.

La pesca de l’areng sempre ha estat més fàcil que no pas la del bacallà o la d’altres espècies demersals (peixos blancs). A Gran Bretanya, ja abans de la conquesta normanda, el 1066, es capturava areng a les costes de la mar del Nord i a les de la Mànega amb arts de ròssec o de deriva. Però l’areng necessitava un procés de conservació més complex que no pas el bacallà, el qual senzillament se salava i es deixava assecar al sol. Com que es tracta d’un peix greixós, l’areng necessitava més quantitat de sal i s’havia d’emmagatzemar dins de barrils o bé ser fumat abans de transportar-lo a la seva destinació.

Al final del segle XI la pesca de l’areng esdevingué una empresa comercial molt florent als pobles de la costa de Dinamarca, i més endavant, al segle XII, també a Suècia i a Alemanya. Des del segle XII fins al segle XV, la pesca de l’areng a la mar Bàltica fou un element fonamental per al comerç de la Lliga Hanseàtica. Tot i que la pesca era realitzada pels danesos, el control del mercat el tenien els comerciants de ciutats hanseàtiques com ara Lübeck o Bremen, els quals embarcaven l’areng fumat i en escabetx per a transportar-lo remuntant els rius europeus amb l’objecte d’intercanviar-lo per vi, llana, fusta i altres mercaderies. La crisi de les grans pesqueres d’areng de la mar Bàltica al segle XV fou un dels factors determinants de la caiguda de l’imperi comercial de la Lliga Hanseàtica. Aquest fou el primer desastre de la pesca comercial, el primer exemple de les crisis que s’han anat succeint d’ençà de llavors en l’activitat pesquera. Ningú no coneix les causes exactes de la davallada, però es pensa que en gran part foren degudes a un canvi climàtic. El cas és que des d’aleshores el focus de la pesca de l’areng es traslladà a la mar del Nord, on els holandesos mostraren la seva superioritat, ja que posseïen els vaixells més grans i els millors mètodes de fumat i de curat. Es diu que la ciutat d’Amsterdam fou construïda sobre espines d’areng, i segurament no és cap exageració; a mitjan segle XVII Amsterdam tenia 450 000 habitants, dels quals 30 000 pescadors; una cinquena part de la població treballava d’alguna manera en la indústria de l’areng.

Amb l’aparició, primer, dels pesquers de vapor, i al començament del segle XX, de les embarcacions a motor, la indústria pesquera guanyà mobilitat, autosuficiència i capacitat per a mantenir la flota en activitat tot l’any. També contribuí, d’altra banda, a posar la pesca d’altura en mans de companyies i sindicats, tot i que els arts de deriva encara eren el mètode de pesca més comú. El 1913, el Regne Unit aconseguí un nivell màxim de captures d’areng, amb 600 000 tones, mentre que Noruega només arribava a les 200 000 tones. La major part de l’areng pescat es continuava dedicant a la salaó i, en segon lloc, al fumat. Aquest, al segle XIX es feia netejant el peix, seccionant-lo i submergint-lo en aigua salada per penjar-ne després grans quantitats en uns característics forns de maons on els arengs eren exposats a l’acció de la fumera d’un foc lent. També eren molt populars altres preparacions com ara l’anomenat “red herring”, salat i fumat, que era embarcat cap a Grècia, Itàlia o d’altres països amb un clima més càlid, o el “klondyked”, que no rebia més tractament que la sal fins que no era embarcat cap a Alemanya per ser curat.

Entre el 1940 i el 1950, les flotes pesqueres de Dinamarca, Noruega, Islàndia i d’altres països començaren a vendre l’areng a les fàbriques de farina de peix. Mentrestant, els britànics seguien dedicant l’areng al consum humà, i només utilitzaven les deixalles o els exemplars que no es podien salar per fer farina de peix. Any rere any la pesca s’intensificà encara més. El 1965, després d’haver introduït nous arts de ròssec, el volum de pesca arribà a 1 300 000 tones. Ben aviat, però, la pesca a la mar del Nord començà a baixar dràsticament. La causa n’era la sobrepesca i, en especial, la captura de les poblacions a punt de fresa a la zona occidental de la mar del Nord i la dels alevins de la zona de cria de Bløden a la part sud-oriental d’aquella mar. L’explotació ininterrompuda i indiscriminada per part de diversos països alhora foren les causes directes de la crisi de la indústria pesquera. El 1971, Noruega, que havia obtingut ella sola la meitat del volum total de captures, decidí d’imposar temporades de veda per salvar les seves reserves. L’estiu del 1977, per primera vegada en segles, els pescadors d’areng tingueren l’entrada prohibida a tota la mar del Nord.

A la resta de l’Atlàntic nord, tant les poblacions septentrionals com les meridionals patiren els mateixos problemes que les de la mar del Nord i calgué imposar restriccions de talla mínima, quotes i temporades de veda. Tanmateix, tots els esforços han estat endebades. A mesura que la pesca de l’areng declinava a tot l’Atlàntic nord, durant la dècada dels setanta, hom vengué la majoria dels vaixells a diferents països de l’hemisferi sud, mentre que alguns passaven a dedicar-se a la pesca d’altres espècies com ara del “capelín” (Mallotus villosus) i del verat (Scomber scombrus). Les flotes pesqueres començaren a explotar per al consum alimentari peixos com els trencavits (Ammodytes tobianus), la mòllera noruega (Trisopterus esmarkii) i la maleta (Sprattus sprattus).

Pel que fa als anys noranta, les reserves d’areng a la zona oriental de l’Atlàntic nord han estat classificades des de moderadament explotades a pràcticament exhaurides. Tot i així, la sobrepesca, entesa com la captura d’exemplars joves i l’explotació de les poblacions sense que aquestes hagin assolit els nivells mínims de recuperació, continua encara avui dia. La població primaveral de reproductors de les costes de Noruega, que el 1957 era encara la més nombrosa del món, amb 10 milions de tones, s’està recuperant lentament i ha passat de les quasi zero tones el 1972 a 1,5 milions de tones el 1990. Tanmateix, les reserves encara es troben al 60% del nivell mínim (2,5 milions de tones) que proporcionava beneficis durant el període d’abans de la crisi. A la mar del Nord les poblacions reproductores s’han recuperat per sobre del nivell mínim acceptable i els volums de pesca han passat de les 192 000 a les 646 000 tones al període comprès entre el 1986 i el 1990. Pel que fa a la zona oriental de l’Atlàntic nord, el volum de pesca de l’areng entre els anys 1986 i 1990 ha estat d’entre 1,2 i 1,4 milions de tones l’any.

A la zona occidental de l’Atlàntic nord, les reserves d’areng del Georges Bank, davant de les costes de Nova Anglaterra, havien estat les més abundants. Hom n’arribà a extreure 374 000 tones el 1968, però després d’una intensa activitat pesquera internacional, el 1977, finalment, també hi arribà la crisi. Després d’una dècada d’aparent extinció, al final dels anys vuitanta es començaren a trobar evidències de reproducció. Tot i així, les reserves encara són protegides i massa petites per a suportar una activitat pesquera. Les reserves de l’Atlàntic nord (àrea 21 de la FAO) s’han classificat en estat de recuperació amb 314 000 tones de captures el 1990, la xifra més alta des dels anys setanta.

L’areng del Pacífic (Clupea pallasi) té una morfologia lleugerament diferent i una mida una mica més petita que el de l’Atlàntic. També n’hi ha diverses races al llarg de les costes del Japó, de Sibèria, d’Alaska i de la Colúmbia Britànica. El volum total de pesca capturada a la zona nord-oriental del Pacífic (àrea 67 de la FAO) fou el 1990 de 82 000 tones, i a la zona nord-occidental del Pacífic (àrea 61 de la FAO) de 109 000 tones, xifres molt inferiors a les 465 000 tones anuals que s’aconseguiren entre els anys 1970 i 1974.

El cas de la pesca de l’anxoveta peruana i altres seitons

La pesca de l’anxoveta peruana (Engraulis ringens) davant de les costes del Perú ha estat durant uns anys —d’ençà del seu desenvolupament al començament dels anys cinquanta— la base d’una de les indústries pesqueres més importants del món. Aquest peix petit i platejat, una espècie d’aigües càlides, viu de les denses formacions de plàncton que produeixen els corrents ascendents que passen al llarg de la costa del Perú. Els pescadors habituals són peruans i xilens, els quals atrapen l’anxoveta amb arts de ròssec i la converteixen en farina de peix per a pinsos.

La pesca dels engràulids, anxoves en general, és la que varia més d’any en any segons la fluctuació de les reserves. Tot i així, la història de l’ascens i la caiguda de l’anxoveta peruana és la més espectacular de totes les relacionades amb els perills de la sobrepesca. A la dècada dels cinquanta, la flota pesquera dedicada a l’anxoveta començà a pujar. Al principi, lentament: el 1956 s’assolien les 120 000 tones de captures. Després, acceleradament, el 1958 s’arribà al milió de tones. A l’últim, desfermadament, el 1960 ja se sobrepassaven els 3 milions de tones i encara continuava augmentant ràpidament. En el període 1964-71, només dos anys les captures foren inferiors als 9 milions de tones —una xifra més alta que la del volum total de captures de qualsevol altre país del món—. L’any rècord, però, fou el 1970, en què s’assoliren els 12,3 milions de tones de captures. Aquell any, 1 400 embarcacions de ròssec participaren en l’esforç de pesca i alimentaren amb les seves captures unes 150 fàbriques de farina de peix al llarg de tota la costa. El mercat mundial, al principi saturat de farina de peix, va causar una caiguda dels preus, però ben aviat els nous consumidors crearen una demanda encara més gran.

Aleshores, el 1972, després d’una de les esporàdiques arribades del fenomen d’El Niño, la indústria de l’anxoveta començà a sofrir pèrdues molt importants. Hom ho atribuí a El Niño, però certament un dels factors que més hi contribuí fou la pesca indiscriminada. El 1983 només s’obtingueren 126 000 tones de captures d’anxoveta, l’1% de la xifra rècord. Des d’aleshores la pesca s’ha recuperat només parcialment. Tot i que l’anxoveta encara experimenta una explotació absoluta o excessiva, actualment es pensa que el potencial d’extracció anual és limitat entre 2 i 5 milions de tones. Mentrestant, alguns dels pescadors peruans s’han dedicat a d’altres espècies pelàgiques de les costes occidentals d’Amèrica del Sud, com ara la sardina sud-americana (Sardinops sagax), el sorell xilè (Trachurus murphyi) o el bis (Scomber japonicus).

Hi ha altres espècies d’anxova, en altres mars, que es dediquen majoritàriament al consum humà, especialment davant de les costes d’Europa i d’Amèrica del Nord. Cap, però, amb una xifra de captures comparable a les 3 772 000 tones de l’anxoveta peruana el 1990. D’anxova europea o seitó (Engraulis encrasicolus), per exemple, que es troba a la Mediterrània i a l’Atlàntic subtropical, tot i que també arriba fins a la zona més meridional de la mar del Nord, el 1990 se’n capturaren 539 000 tones (enfront de les 859 000 tones del 1988). De l’anxova japonesa (E. japonicus), que capturen davant de les costes de l’Àsia oriental els pescadors japonesos i coreans, se’n capturà el 1990 la xifra rècord de 442 000 tones; de l’anxova del Cap (E. capensis), només se’n capturaren davant de les costes sud-africanes 201 000 tones el 1990 (enfront de les 969 000 tones del 1987); de l’anxoveta argentina (E. anchoita), 14 000 tones, i de l’anxova californiana (E. mordax), només 6 000 tones el 1990 (xifra molt inferior a les 424 000 tones que s’aconseguiren el 1981).

El cas de la pesca dels túnids

Les tonyines, els bonítols i els marlins pertanyen al subordre dels escòmbrids, que habiten a les zones tropicals pelàgiques i a les mars temperades. La tonyina blava (Thunnus thynnus) i les seves espècies afins es capturen amb finalitat comercial seguint diferents mètodes. En el cas d’espècies que neden prop de la superfície com ara la bacoreta ratllada (Euthynnus [=Katsuwonus] pelamis), la bacora (T. alalunga), la mateixa tonyina blava (Thunnus thynnus), o la tonyina groga o “yellowfin” (T. albacares) solen utilitzar-se arts de ròssec o curricans. El palangre se sol utilitzar per als peixos que neden a més profunditat, generalment més grans, com, per exemple, la tonyina d’ulls grossos o “big-eye” (T. obesus), el peix espasa (Xiphias gladius) i els marlins (Tetrapturus i altres peixos grossos de la mateixa família amb el musell agut, en forma de bec). La majoria de les captures fetes amb arts de ròssec i d’ham solen anar a les fàbriques de conserves, mentre que les peces aconseguides amb palangre, excepte en el cas de la bacora, es venen sobretot, en fresc, al mercat japonès per a “sashimi” (peix servit cru). Els últims anys, la pesca amb arts de ròssec ha guanyat popularitat arreu del món, mentre que els ormeigs amb ham comencen a decaure. Altres mètodes de pesca per als túnids inclouen llinyes, fluixes, arts de deriva, almadraves i altres paranys i arpons i fitores.

L’espectacular augment de la pesca de tonyines els últims anys ha estat provocada en gran part per la demanda de tonyina de llauna al mercat nord-americà i de “sashimi” al mercat japonès. El volum total anual de captures de tonyina i espècies afins ha augmentat gradualment des d’aproximadament 1,9 milió de tones al principi dels anys setanta a 4,2 milions de tones el 1990. El 1990 la bacoreta ratllada i la tonyina groga representaren el 35% i el 45%, respectivament, de la pesca als principals mercats de tonyina. El 1990 la major part de les tonyines foren capturades al Pacífic, i també el 71% de la bacoreta ratllada, el 66% de la tonyina groga, el 58% de les tonyines d’ulls grossos i el 53% de la bacora. El Japó és el principal mercat per a les captures de túnids, seguit de Taiwan, Espanya, la República de Corea, els Estats Units i França.

Hi ha algunes reserves de tonyines, com ara la de la tonyina vera o blava (Thunnus thynnus) a l’Atlàntic occidental i la de la tonyina blava meridional (T. maccoyii), que estan patint les conseqüències de la sobrepesca, mentre que la majoria de les reserves d’altres espècies d’importància comercial són sotmeses a una explotació severa. En són excepcions la bacoreta ratllada (Euthynnus [=Katsuwonus] pelamis), a tot el món, i la tonyina groga (Thunnus albacares) al Pacífic occidental. Tanmateix, en termes generals, l’estat de les poblacions de diverses tonyines i d’altres espècies afins és molt poc conegut. El 1990 la pesca d’espècies afins a la tonyina com ara el bis japonès (Scomberomorus niponius) fou de 247 000 tones, la del bis de franges estretes (S. commerson) fou de 115 000 tones i la del peix espasa (Xiphias gladius), de 77 000 tones. Actualment, les poblacions de peix espasa a l’Atlàntic nord es considera que estan severament explotades si no totalment sobreexplotades.

El cas de la pesca del bacallà

El bacallà de l’Atlàntic (Gadus morhua) és una espècie d’aigües fredes que habita a l’Atlàntic, al N dels 60° de latitud al NE de l’oceà i entre els 40° i 50° N al NW. La seva temperatura òptima oscil·la entre els 2°C i els 5°C, tot i que de vegades se n’han trobat en aigües amb 10°C o més. Els Grans Bancs de Terranova, han estat objecte d’explotació pels pescadors d’altura al llarg dels últims 500 anys, abans i tot de l’expedició de John Cabot el 1497. Pescadors bascos, portuguesos, britànics, noruecs i també colons europeus tot just establerts a Amèrica han fet tradicionalment campanyes anuals de fins a sis mesos per proveir de bacallà salat els mercats d’Europa, d’Amèrica i del Magrib.

Després d’haver sofert sense acusar-ho gaire nombrosos segles d’explotació, les captures de bacallà de l’Atlàntic començaren a minvar els anys setanta. Entre el 1970 i el 1974, el volum de pesca a l’Atlàntic nord-oriental fou d’1 831 000 tones anuals i a la zona nord-occidental de 972 000 tones. El 1972, en part per protegir les seves reserves de bacallà enfront dels pescadors d’altura a gran escala d’altres països, Islàndia fixà un límit de pesca exclusiva de 50 milles (81 km), el qual el 1975 fou augmentat fins a 200 milles (323 km). Els principals estats implicats en la pesca del bacallà són Islàndia, Noruega, Dinamarca i Rússia al NE de l’Atlàntic, i el Canadà, Grenlàndia, els Estats Units, Portugal, Espanya i Alemanya al NW. En arribar el 1990, les captures de bacallà de l’Atlàntic havien caigut fins a poc més de la meitat dels nivells que s’havien assolit durant el període 1970-74: 965 000 tones al NE i 543 000 tones al NW. Tot i així, el bacallà de l’Atlàntic continua ocupant el primer lloc en termes de captures a l’Atlàntic nord-occidental i el segon, darrere de l’areng, a l’Atlàntic nord-oriental. Tot i que la situació és pitjor al NE, actualment totes dues àrees estan sobreexplotades.

Amb la davallada del bacallà de l’Atlàntic, altres espècies demersals han guanyat importància, sobretot al NE. Aquest és el cas de la maire (Micromesistius poutassou), amb 577 000 tones de captures el 1990, del “haddock” o “palero” (Melanogrammus aeglefinus), amb 208 000 tones el mateix any, del lluç (Merluccius merluccius), amb 68 000 tones, del “coalfish” o “negrito” (Pollachius virens), amb 428 000, del “whiting” o peix rei (Merlangius merlangus), amb 91 000 tones i del lluç platejat (Merluccius bilinearis), amb 91 000 tones, de l’Atlàntic nord-occidental el 1990. La majoria de les espècies esmentades, igual que el bacallà, han estat explotades intensament o sobreexplotades i per aquesta raó algunes es troben també en decadència.

Avui dia es pesca igualment una gran quantitat i varietat de gàdids i altres espècies demersals a d’altres oceans. És el cas del lluç argentí (Merluccius hubbsi), al SW de l’Atlàntic (àrea 41 de la FAO), amb 421 000 tones de captures el 1990; el bacallà del Pacífic (Gadus macrocephalus), que s’ha mantingut amb unes captures força regulars, de prop de 444 000 tones el 1990, i el lluç del Pacífic sud (Merluccius gayi), que el 1990 arribà a les 225 000 tones de captures. Però les captures més abundoses des dels anys setanta han estat les de l’abadeig d’Alaska (Theragra chalcogramma). Al principi de la dècada dels setanta el volum de captures d’aquesta espècie superava lleugerament els 3 milions de tones l’any. La xifra rècord s’assolí el 1986 amb 6 759 000 tones. Des d’aleshores ha baixat fins a 5 793 000 tones i avui dia es considera una espècie intensament explotada o sobreexplotada. Els països implicats en aquesta pesca són principalment Rússia, el Japó, la República de Corea i Polònia.

La cacera de cetacis

Els humans ja coneixien les balenes, els dofins i les marsopes molt abans de començar a caçar-los: una reserva tan gegantina d’aliment, oli i altres productes que embarrancava periòdicament a les platges no podia pas ser ignorada. Si un dofí o una marsopa podien alimentar una família sencera durant molts dies, una balena de 50 tones podia abastar tota una col·lectivitat. L’afany per caçar cetacis ajudà a alimentar l’interès dels humans per la mar i a estimular-los en la superació dels obstacles d’aquesta indústria, com també en el desenvolupament de nous instruments per a la captura.

Els baleners bascos

Els primers documents escrits referents a la caça de la balena daten de l’any 800 o 1000, quan els víkings les caçaven a les costes escandinaves. Però els primers que es dedicaren a aquesta activitat amb objectius comercials foren els bascos. Els bascos foren els primers a comprendre la importància de les balenes i a descobrir els millors mètodes de caçar-la, d’aprofitar-ne els productes i de comercialitzar-los. Al llarg de més de cinc segles, de l’XI fins al XVII, foren els baleners més importants del món.

La indústria balenera dels bascos es basava sobretot en una espècie, la balena franca (Eubalaena glacialis), que passava els hiverns prop de la costa del golf de Biscaia. L’anomenaven senzillament balena, o balena de Biscaia, mentre que el nom de balena franca (“right whale”, literalment balena bona o vera, en anglès), que esdevingué d’ús comú uns segles més tard, responia tant a l’interès que tenia per a ells l’animal, per la seva gruixuda capa de greix i el seu alt contingut d’oli, com a la seva relativa lentitud, que en facilitava la persecució. En ser arponejada i morta, la balena franca sura en comptes d’enfonsar-se, cosa que, evidentment, comportava un gran avantatge per als baleners que operaven des de petites embarcacions sense coberta. Però encara hi havia més raons que feien d’aquest cetaci l’espècie perfecta per als primers baleners: comparada amb altres grans cetacis, la balena franca seguia els recorreguts migratoris més accessibles. Perquè, tot i que entre les diferents espècies de cetacis hi ha variacions en els detalls, acostumen a ser els més grans els que fan els viatges migratoris més llargs, sovint amb punts de destinació allunyats de la costa i de les poblacions humanes: passen els estius alimentant-se en aigües temperades-fredes o polars, arran de la banquisa, i els hiverns en aigües càlides tropicals. La balena franca no s’aventurava ni tan al N ni tan al S, i durant els seus viatges nedava més a prop de la costa. Encara avui, dins dels hàbitats que ocupa al NW de l’Atlàntic, que han estat estudiats amb força detall, les seves àrees de cria d’estiu i d’hivern són a la plataforma continental, de vegades visibles fins i tot des de la costa. Tot i així, potser el factor més important a llarg termini pel que fa a la balena franca —i alhora el fet que portà gairebé a la seva extinció total— és que és fortament filopàtrica, és a dir que retorna regularment als mateixos indrets. Això també és cert fins a un cert punt en altres espècies de cetacis, però amb la balena franca s’ha demostrat gràcies a la foto-identificació i als estudis de DNA fets a partir de material obtingut d’animals vius amb dards de biòpsia: les femelles adultes, en particular, quan crien, tornen als mateixos paratges un any rere l’altre, i les filles quan es fan adultes tornen a les mateixes aigües per criar. Evidentment els baleners descobriren gradualment els hàbits de la balena franca i els explotaren en benefici propi. El fet de trobar una mare amb el seu balenó, per exemple, era motiu de celebració, ja que mare i fill no se separaven i els pescadors aconseguien dues balenes amb l’esforç de perseguir-ne una de sola.

Els bascos establiren un mètode i unes tècniques de caça que dominaren el món de les balenes fins al final del segle XIX. Primer els guaites albiraven les balenes des de la costa. Utilitzant un tipus d’embarcació sense coberta, la “txalupa”, molt fàcil de maniobrar, d’uns 8 m d’eslora, amb 6 remers i un timoner, s’apropaven a la balena; l’arponer, dret a proa, la dirigia. Quan s’acostava prou a una balena que sortia a respirar, llançaven l’arpó de mà apuntant contra el llom. Això no matava la balena, però l’arpó era fermat a una gran carbassa seca que servia de boia i, quan la balena fugia, els caçadors la seguien llançant més arpons fins que acabava exhausta, generalment moltes hores després. Quan ja estava afeblida, l’arponer enfonsava una llança en forma d’arpó al llom de la balena per acabar de matar-la i poder arrossegar-la fins a aigües poc profundes o fins a la platja per trossejar-la. Per convertir el greix en oli utilitzaven uns grans forns de maó.

Els bascos aprofitaven o venien gairebé totes les parts de la balena. Una balena franca gran produïa fins a 80 barrils d’oli, que s’emprava com a combustible o per a fer sabó, i 450 kg de barbes, que es podien fer servir per fabricar paraigües, cerres per als raspalls, ventalls, molles per a seients entapissats i molts altres estris. Els ossos s’aprofitaven per fer tanques i la pell per fer corretges i botes. De vegades s’aprofitaven fins i tot els excrements per produir una tintura vermella. La carn —que era considerada peix i, per tant, es podia consumir els nombrosos dies d’abstinència assenyalats per l’Església— es venia als mercats. La llengua era considerada un requisit especial reservat per als dignataris.

Al principi del segle XV, els bascos començaren a cercar les balenes fora del golf de Biscaia. I potser amb la intenció d’obrir la temporada de caça abans que les balenes arribessin a la tardor, començaren a fer expedicions cap al nord amb caravel·les i galions de fins a 130 tripulants. Els mesos de primavera i estiu trobaven balenes franques a la costa occidental de les illes Britàniques, al voltant d’Islàndia i al sud de Grenlàndia. Gradualment els baleners viatjaren més i més lluny cap a l’W, per aigües on ja els bacallaners perseguien les grans reserves de bacallà dels Grans Bancs, i cap al 1540, realitzaven viatges de vuit mesos fins a la costa sud de Labrador. Allà establiren bases tot al llarg de l’estret de Belle Isle, entre l’illa de Terranova i la península de Labrador, un pas obligat per a les balenes que anaven de l’Atlàntic nord fins al golf de Sant Llorenç en recerca d’aliment després del desgel anual del juny. En la seva millor època, la pesca basca de balenes a Labrador arribà a produir uns 40 milions de litres d’oli l’any, el qual es recollia en barrils al mateix lloc i era transportat cap a Europa.

Al començament del segle XVII els bascos deixaren d’anar a Labrador. La desfeta de l’“Armada Invencible” el 1588 havia comportat la destrucció de la flota basca i, d’altra banda, gairebé no quedaven balenes. Durant els 80 anys que van del 1530 al 1610, els bascos havien arribat a matar de 25 000 a 40 000 exemplars de balena franca a l’Atlàntic nord, principalment a les costes de Labrador i de Terranova.

El 1620 s’acabà la captura comercial de balena franca comuna, però alguns armadors britànics contractaren tripulacions parcialment formades per baleners bascos per anar a caçar la balena franca àrtica (Balaena mysticetus) a la costa de Spitzbergen, on havia estat descoberta el 1607 una nova població prometedora. Després d’haver après dels bascos, els britànics, juntament amb els holandesos, es dedicaren a la caça de cetacis a Spitzbergen. El fet que les balenes que més s’apropaven a la costa desapareguessin en tres decennis obligà a traslladar la caça de la balena més mar endins. Els vaixells baleners feien expedicions cada vegada més aventurades nord enllà i oest enllà. Els darrers quatre decennis del segle XVII, fins a 300 vaixells holandesos solcaven anualment els oceans del món perseguint balenes. Els 27 000 exemplars de balena franca àrtica que mataren, subministraren prou oli per a tota Europa durant aquell període.

Els baleners americans

El 1640, els colons americans que vivien a Long Island començaren a sortir a mar oberta per caçar la balena franca i, probablement, també la iubarta (Megaptera novaeangliae). Com en el cas de la balena franca, el recorregut migratori de les iubartes passa prop de la costa, però aquestes s’apleguen en agrupacions encara més denses als tròpics per aparellar-se i tenir les cries. En pocs decennis, la caça de la balena esdevingué un dels pilars de l’economia de Nova Anglaterra. Tot allò que no se n’aprofitava localment s’embarcava cap a Anglaterra per comercialitzar-ho.

L’extensió de la cacera als cetacis de mars profundes i productors d’espermaceti, els catxalots (Physeter macrocephalus), data del 1712, quan un capità de l’illa de Nantucket, un important centre balener de Nova Anglaterra, es va veure allunyat de la costa per una tempesta mentre caçava balenes franques. Quan arribà la calma, el capità es trobà en alta mar enmig d’una àrea privilegiada per a capturar catxalots. Caçà a pler aquella mena nova de “balenes”, i quan les dugué a terra ferma s’adonà que, bé que no eren valuoses per la seva carn, ni tampoc tenien barbes sinó dents, el seu oli era pur i lleuger, tres vegades més valuós que el de les altres balenes i, a més, tenien al cap una substància amb aparença de cera, l’espermaceti, que resultà finalment encara més valuosa. A mitjan segle XVIII, l’espermaceti, o esperma de balena, esdevingué la primera matèria per a fabricar un tipus d’espelma molt apreciat perquè feia una flama molt brillant i que gairebé no produïa fum. A mesura que els catxalots anaven esdevenint l’objectiu principal dels baleners de Nova Anglaterra (als quals és en aquesta època que hom comença a aplicar —despectivament— el nom de ianquis), fins i tot les dents i els maxil·lars esdevenien valuosos com a primera matèria d’un original art de talla i gravat. Un altre dels productes exclusius dels catxalots era una substància cèria de color ambarí-grisenc amb aparença de cera (d’aquí el nom que se li donà d’ambre gris) que es forma a l’intestí de l’animal, que l’expel·leix amb els excrements i que de vegades es troba també surant a la superfície de l’aigua. Es troba en forma de concrecions esfèriques que poden tenir des d’uns pocs grams de pes fins a més de mitja tona i ha tingut sempre una gran demanda com a ingredient de perfumeria i, antigament, com a afrodisíac.

Mentre els baleners costaners ianquis capturaven les balenes franques i d’altres, els pescadors de catxalots s’aventuraven cada vegada més lluny. Gràcies a la pràctica d’especejar la balena en alta mar i fondre el greix a bord, ja podien arribar a qualsevol indret. Navegaven cap al N fins als Grans Bancs de Terranova i més enllà de l’estret de Davis i del golf de Sant Llorenç. Visitaven les Bermudes i les Bahames. Travessaven l’Atlàntic passant per les Açores i anaven fins al golf de Guinea i les costes de Namíbia, a l’Àfrica. Els seus viatges s’estengueren també fins a les costes de la Patagònia i de les illes Malvines. Però la revolució americana de la dècada del 1770 va interrompre el creixement de la indústria balenera de Nova Anglaterra i revifà el renaixement de la britànica, la qual aleshores se centrà en la balena franca àrtica a l’estret de Davis i a d’altres àrees de l’Àrtic canadenc. La major part dels baleners seguiren de prop els itineraris dels primers navegants que havien fet cartes i havien proporcionat informació sobre la situació de les poblacions de balenes i les moles de peix.

El 1789 els britànics, seguits de prop pels nord-americans, començaren a navegar pel Pacífic. S’instal·laren bases per a la captura de balenes franques tot al llarg de la costa australiana. En arribar el 1820 ja hi havia més de 100 estacions baleneres. També guanyà importància la pesca del catxalot a la badia d’Islands, al NE de Nova Zelanda. Ara no únicament participaven en aquesta pesca els americans i els anglesos, sinó també els francesos, els australians i els neozelandesos. Tanmateix, eren els nord-americans els qui tenien més èxit i influència durant la que pot anomenar-se època daurada de la caça de la balena, compresa entre el 1815 i el 1860. L’any 1846, any rècord, hi havia 735 vaixells baleners nord-americans, els quals representaven el 80% de la flota balenera mundial. Cada any es contractaven uns 18 000 tripulants, que tornaven a les seves bases portant de 15 a 19 milions de litres d’oli de catxalot, de 700 000 a 2 500 000 kg de barbes i amb 23 a 38 milions de litres d’oli de balena. A partir d’algunes estacions baleneres com les illes Galàpagos, Tahití i especialment Hawaii, els nord-americans exhauriren un darrere l’altre tots els territoris baleners del Pacífic i de l’Índic. Quan començà a desenvolupar-se la indústria balenera el 1845, s’estima que hi havia un nombre aproximat de 15 000 a 20 000 balenes grises (Eschrichtius robustus). Cap al 1875 només en quedaven 2 000 exemplars. Els baleners havien descobert els baixos de la costa occidental de Baixa Califòrnia, on les balenes s’aparellaven i on naixien llurs cries. També caçaven les balenes quan emigraven, sovint a la vista de la costa, des d’Alaska fins a Mèxic.

Durant dos segles els baleneres americans s’escamparen per tot el món, buscant i explotant nous territoris de caça i escampant també les seves tècniques. El seu llegat ha arribat fins als nostres dies. Els japonesos i els habitants de molts altres territoris insulars practiquen encara avui o han practicat fins a les recents moratòries la pesca de la balena a l’estil ianqui.

La caça moderna de les balenes

Al final de la dècada del 1860 es produïren dos avenços tecnològics que augmentaren en gran mesura les probabilitats d’èxit dels baleners. El 1868, el balener noruec Svend Foyn perfeccionà l’invent del balener americà Thomas W. Roys i fabricà i aplicà el primer canó que disparava arpons amb càrrega explosiva i podia anar muntat sobre la coberta de proa. Al mateix temps, els vaixells tradicionals a vela foren substituïts per nous baleners a vapor. Aquestes dues innovacions permeteren de perseguir amb èxit per primera vegada els ràpids rorquals: el rorqual blau (Balaenoptera musculus), el rorqual comú (B. physalus), la balena del nord o balena de Rudolph (B. borealis), el rorqual de Bryde (B. edeni) i el rorqual d’aleta blanca (B. acutorostrata). Pel que fa a les iubartes i a altres balenes no tan ràpides, però encara prou nombroses, aquestes sofriren més que mai una persecució incessant. Els últims tres decennis del segle XIX els baleners noruecs, partint de l’Atlàntic nord-oriental, arribaren a tots els racons possibles dels oceans que haguessin estat prèviament explotats per a la captura de balenes franques, catxalots i balenes grises. També penetraren a l’Àrtic d’Alaska i de Sibèria, i allà trobaren encara més balenes franques àrtiques que aviat inundaren els mercats amb el seu oli i les seves barbes.

El 1904, després de diversos intents previs, els baleners finalment tingueren accés a una de les regions encara no explotades del món: les aigües que envolten l’Antàrtida. Aquestes demostraren ser el territori balener més ric de tots, era l’indret on ingents quantitats de cetacis, en especial de rorquals i balenes franques meridionals (Eubalaena australis), es reunien per alimentar-se amb el “krill” i els petits peixos que cada estiu apareixien a centenars de milers. Durant dos decennis la pesca de balenes a l’Antàrtida tingué les seves bases a terra, principalment a l’illa de Geòrgia del Sud. Més endavant, cap al 1925, es començaren a construir grans vaixells factoria (de més de 10 000 tones) que podien pujar a bord les balenes mortes i processar-les. Fou aleshores que el ritme de captura de cetacis s’accelerà espectacularment.

Per més que la barba de balena anava a la baixa per qüestions de moda, augmentava la demanda d’oli, a causa, en gran part, del descobriment del procés d’hidrogenació pel qual el greix animal líquid podia ser purificat i convertit en greix sòlid per a la producció de sabó i de margarina de primera qualitat. El 1931 s’arribà a una xifra rècord: 29 000 balenes blaves capturades a les mars del sud. Com que és l’animal més gran del món, amb exemplars de fins a 30,5 m de llarg i de 150 tones de pes, el rorqual blau (Balaenoptera musculus) era una font de beneficis molt substancials, i a partir d’aleshores fou la més buscada de totes. L’espècie començà a davallar regularment fins que els anys cinquanta només en quedaven uns pocs exemplars. A continuació es perseguí el rorqual comú (B. physalus), amb una època rècord de mortaldat entre el 1950 i el 1960 abans de començar a decaure. Això també succeí amb la balena del nord o de Rudolph (B. borealis), el segon cetaci en grandària, que fou perseguida tot al llarg dels anys seixanta abans de començar a desaparèixer.

L’únic membre de la família que aconseguí lliurar-se de la catàstrofe fou el petit rorqual d’aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata), de “només” 10 m de llarg. La seva cacera ha representat la font principal per a l’obtenció de barbes de balena des del principi dels anys setanta, però tot i així, les seves poblacions encara no semblen estar en decadència, si més no de manera apreciable. Sembla haver-hi evidència que s’han desplaçat per l’Antàrtida ocupant els buits deixats per les espècies de cetacis menjadors de “krill” i de peixos petits. També sembla que les foques han augmentat en nombre, i han substituït les balenes blaves, els rorquals comuns, les balenes del nord o de Rudolph i les iubartes, espècies, totes elles, que s’alimenten a les aigües que envolten l’Antàrtida tots els estius.

Actualment el Japó constitueix l’últim mercat real del món per als productes baleners, tot i que es tracta d’un negoci relativament petit i especialitzat. La carn es ven a preus molt elevats als mercats locals i en magatzems especialitzats a Tòquio i altres grans ciutats i les altres parts de la balena es converteixen, bàsicament, en farina per a pinsos i en fertilitzants. Al llarg de més de nou segles, la caça de cetacis s’havia practicat sense cap tipus de regulació ni cap preocupació pel futur. A mitjan segle XX, els primers intents per controlar les poblacions de cetacis no tingueren èxit. La raó d’aquest fracàs fou que es tractava els cetacis com si es tractés de moles de peixos, quan en realitat necessitaven una administració més conservacionista i acurada. El problema de la gestió de les poblacions de cetacis és que es reprodueixen amb relativa lentitud. I, el que és pitjor, moltes de les captures que es feien tenien com a objectiu les mares amb els balenons. Moltes de les espècies de cetacis comercials tenen un període de gestació d’un any o més i només es reprodueixen un cop cada tres anys o més, i pareixen només un balenó cada vegada. Algunes espècies, com ara la balena franca i les orques, tenen un índex de mortalitat de les cries de menys d’un any molt elevat.

La pesca de marisc, esponges i corall

De la mar es poden extreure moltes altres coses a més de peixos i cetacis. El marisc, crustacis i molluscs sobretot, és un dels productes més apreciats. Entre els crustacis destaquen les gambes, el “krill”, els crancs, els percebes i les llagostes. Molts molluscs, com ara les cloïsses, els musclos i moltes ostres, corresponen més aviat a les zones intermareals o costaneres. Com els pinnípedes (foques i lleons marins) i les tortugues, són explotats bàsicament a les platges i en alguns penya-segats costaners. Altres, en canvi, com les petxines de pelegrí o les ostres perleres, es troben generalment en aigües més profundes. També es capturen mol·luscs sense closca, com ara els calamars, les sípies i els pops.

Les captures de marisc

Els últims anys, el marisc ha esdevingut una pesquera d’enorme importància. Una anàlisi de les dades que contenen els successius anuaris d’estadístiques pesqueres de la FAO del període comprès entre el 1970 i el 1990 revela que els augments més espectaculars dels volums de captures desembarcats corresponien gairebé tots a espècies d’invertebrats. Actualment el marisc representa el 15% del volum total mundial de captures pelàgiques de petites dimensions i demersals, però el seu valor arriba al 35% del volum total desembarcat. Pel que fa al mercat pesquer internacional, l’exportació de crustacis, mol·luscs i altres invertebrats marins té un valor de gairebé el 40% del total.

Les gambes, els llagostins i el “krill”

Més de 200 espècies de crustacis decàpodes de l’ordre dels natàntids constitueixen el grup de les gambes, les gambetes i els llagostins (Aristaemorpha, Plesionika, Parapenaeus, Aristenes, Crangon, Heterocampus, Haliporoides, Penaeus, Palaemon, Parapeneopsis, etc.). Se’n troba tant a les aigües continentals com a les oceàniques profundes. Se solen pescar, fonamentalment per al consum humà, amb arts de ròssec, com les “beam trawls” o els arts de bou. Tenen mercat tant per a la venda en fresc, com a la indústria congeladora i a la conservera. La gran expansió de la pesca d’aquests crustacis començà els anys quaranta, amb el desenvolupament dels mètodes de congelació. Avui dia, els Estats Units, el mercat més important, rep gambes de més de 60 països. Gairebé la meitat de la pesca mundial d’aquests crustacis es realitza al Pacífic nord-occidental (àrea 61 de la FAO) i al Pacífic centroccidental (àrea 71 de la FAO). Entre el 1970 i el 1990, la producció mundial de gambes i gambetes augmentà regularment, per més que aquest creixement fou principalment a causa de l’aqüicultura. El 1990, el volum total de captures desembarcades fou de 2 527 000 tones.

S’anomena “krill” un conjunt d’espècies de crustacis pelàgics de la família dels eufasiacis, encara que l’única espècie que es pesca comercialment és el “krill” antàrtic (Euphausia superba). Es dediquen a aquesta pesca grans vaixells d’altura, principalment russos i japonesos, que naveguen fins a les aigües gèlides al S de la convergència antàrtica. El “krill” és més abundant a les aigües a menys de 65 m de profunditat, i es concentra particularment allà on l’aigua es troba a temperatures per sota dels 2°C. Foren vaixells soviètics els que iniciaren la pesca experimental de “krill” el 1961. Entre el 1970 i el 1990 aquesta pesca experimentà el creixement més accentuat (si no el més regular) de totes les pesques marines mundials. El volum de pesca atenyé una xifra rècord de més de 445 000 tones el 1986. Amb una quantitat de 381 000 tones el 1990, encara és lluny de poder-se comparar amb les pesques tradicionals pelàgiques i demersals. El “krill” es pot processar i comercialitzar en forma de “krill” sencer congelat, de carn de cua, de carn esmicolada i de carn de “krill”, tant per al consum humà com per al consum animal. Quasi tot el volum de captures s’extreu de la porció de l’Antàrtida adjacent al S de l’Atlàntic, en particular al voltant de Geòrgia del Sud i de les Òrcades Australs. El “krill” té un paper molt important a les cadenes alimentàries de les quals depenen els mamífers i ocells de l’Antàrtida, per això és tan important controlar minuciosament els nivells de captures. Un dels aspectes que compliquen aquest procés, però, és la manca de control efectiu de les captures realitzades a les aigües dels oceans meridionals.

Els crancs i les llagostes

Arreu del món existeixen unes 4 500 espècies de crustacis decàpodes, la majoria de les quals són marines i viuen en hàbitats que varien dels sòls fangosos a les profunditats abissals de fins a 3 500 m. El total mundial de captures del 1990 fou d’1 138 000 tones. Gairebé la meitat foren capturades davant de les costes xineses. També foren notables les captures nord-americanes de 97 000 tones del cranc del Pacífic o “Pacific snow crab” (Chionoectes) a la zona nord-oriental del Pacífic (àrea 67 de la FAO) i de 92 000 tones del cranc blau o “jaiba” (Callinectes sapidus), a les zones centroccidental i nord-occidental de l’Atlàntic (àrees 21 i 31 de la FAO respectivament). Pel seu interès gastronòmic també cal esmentar el cranc pelàgic de Malàisia o “Asian swimming crab” (Portunus pelagicus), el cranc antàrtic o “king crab” (Lithodes antarctica), el bou (Cancer pagurus) i les cabres o “spiders crabs” (Maja). I, encara, dues espècies més, les potes o pinces de les quals, congelades o en conserva, han esdevingut famoses: el cranc de Kamtxatka o “red king crab” (Paralithodes camtschatica) i el cranc del Carib o “stone crab” (Menippe mercenaria), les famoses “boques”.

Els llamàntols, i els seus parents els escamarlans, són més abundants a les aigües d’uns 300 m de profunditat. El volum de captures del 1990 fou de 209 000 tones, després d’un augment gradual a partir de les 161 000 t del 1981. Actualment s’exploten més de 20 espècies arreu del món, tot i que les espècies principals només són dues: d’una banda, el llamàntol americà o “lobster” (Homarus americanus), explotada bàsicament a l’Atlàntic nord-occidental pel Canadà (47 000 t el 1990) i pels Estats Units (28 000 t el mateix any); de l’altra, l’escamarlà o “Norway lobster” (Nephrops norvegicus), que es captura principalment a l’Atlàntic nord-oriental i a la Mediterrània; entre Escòcia (17 000 t), i França (9 000 t) es reparteixen gairebé la meitat de les captures, que el 1990 han pujat en total a 55 000 t.

Les llagostes són característiques de les aigües càlides tropicals i subtropicals, encara que arriben fins a latituds temperades. Viuen en cavitats dels esculls de corall o de les costes rocoses. A la Mediterrània (i també a les aigües atlàntiques del S d’Europa i del N d’Àfrica) té tanta o més importància la captura de les llagostes (Palinurus elephas, P. mauritanicus) que la dels llamàntols. Molt apreciades des del punt de vista gastronòmic, es capturen artesanalment amb nanses i es procura mantenir-les vives en vivers, gàbies submergides o aquaris fins al moment de cuinar-les. En aigües americanes, tant a l’Atlàntic (des de les Bermudes fins al S del Brasil) i la mar de les Antilles com al Pacífic (de Monterey fins a l’istme de Tehuantepec), les espècies del gènere Panulirus (P. argus a l’Atlàntic i P. interruptus al Pacífic) fan un paper equivalent, encara que no són tan apreciades. A les regions tropicals de l’Índic i del Pacífic, la llagosta més pescada és Jasus lalandei, però també són molt apreciades Panulirus poliphagus, P. penicillatus, P. longipes, P. versicolor, etc., i a les costes de Xile, Jasus frontalis. També tenen interès gastronòmic les cigales o esclops, els “flathead lobsters”, com Scyllarides latus, la cigala gran; Scyllarus arctus, la cigala petita; Ibacus; Thenus, etc.

Els mol·luscs

Els mol·luscs bivalves es troben a les plataformes litorals i als bancs de fondària similar de les mars d’arreu del món. El 1990, el volum mundial de captures de les diferents espècies d’ostres planes i bombades fou de més d’un milió de tones, encara que és difícil destriar en les estadístiques quina part correspon veritablement a captures en poblacions salvatges o a producció de parcs de cria aqüícola. El Japó i la República de Corea, amb les seves captures d’ostres bombades del Pacífic (Crassostrea gigas) a la part nord-occidental d’aquest oceà (àrea 61 de la FAO), foren responsables de la meitat d’aquest total. El 1990, el volum de pesca d’altres bivalves grans, principalment petxines de pelegrí i altres espècies semblants (Pecten, Argopecten, Chlamys), fou de 877 000 tones. Gairebé la meitat d’aquesta quantitat provenia de les captures del Japó al Pacífic nord-occidental (àrea 61 de la FAO), tot i que també hi hagué importants captures a les mars de la Xina i a l’Atlàntic nord-occidental (àrea 21 de la FAO), aquestes darreres a càrrec de pescadors nord-americans i canadencs. El 1990, la captura de musclos (Mytilus, Choromytilus, Perna) fou d’1 325 000 tones, de les quals, 496 000 es colliren a la Xina. La captura d’orelles de mar (Haliotis), de cargols i d’altres gastròpodes marins, com els famosos “locos” xilens (Concholepas concholepas), fou de 75 000 tones.

Els calamars (Loligo, Illex, Todarodes), les sípies (Sepia, Sepiola) i els pops (Octopus, Eledone i Cistopres) són cefalòpodes que neden activament, molt diferents dels bivalves. Aquests mol·luscs sense conquilla externa, en especial els calamars, s’han consumit com a aliment durant centenars d’anys a Orient i a la Mediterrània. La pesca mundial de cefalòpodes augmentà espectacularment durant els dos decennis compresos entre el 1970 i el 1990 com a conseqüència de les captures fetes en aigües remotes, particularment al SW de l’Atlàntic, al NW del Pacífic i a l’W d’Àfrica, tant al talús continental com en alta mar. Actualment, els efectes de la pesca intensiva es comencen a notar localment en algunes àrees. El volum mundial de captures de tots els cefalòpodes fou, l’any 1990, de 2 355 000 tones.

La pesca d’esponges, coralls i perles

Els delicats coralls plens de color, les mareperles i les esponges hexactinèl·lides, com la regadora de Filipines (Euplectella aspergillum), són animals molt apreciats per la seva bellesa, tot i que cap d’ells no ho és tant com la perla d’una ostra, considerada com un dels objectes més valuosos en relació amb el seu pes i el seu volum que es pugui obtenir d’un animal. Les esponges, els coralls i les ostres perleres són considerats com a conjunt per la FAO, bàsicament perquè formen part dels recursos oceànics no comestibles collits a mà, el mètode de captura més senzill i antic. Tot i que de vegades s’utilitzen eines manuals, aquesta pesca està classificada com a pesca sense ormeigs.

Les esponges són animals sèssils, generalment de vida llarga, amb una estructura porosa. N’existeixen milers d’espècies, la majoria marines, encara que n’hi ha una vintena que viuen en aigües continentals. Es poden trobar des de les zones intermareals fins a profunditats de 8 500 m. Les hexactinèl·lides més decoratives, com ara la regadora de Filipines (Euplectella aspergillum), es troben en aigües més profundes, però les esponges comercialment més valuoses són les esponges de bany, demosponges dels gèneres Spongia i Hippospongia que viuen a la zona sublitoral. La mida de les esponges pot variar entre un o dos centímetres i més d’un metre. La indústria de l’esponja de bany començà a la Mediterrània i aquesta, sobretot la seva part oriental, fou durant segles l’àrea de producció més important. Del 1988 ençà, però, el golf de Mèxic i la mar Carib li han passat davant, i ara són els Estats Units i Cuba els països líders en extracció d’esponges. Tot i que actualment la pesca de l’esponja ja no és una activitat de gran importància econòmica, ha estat bàsica (de vegades l’únic mitjà de vida) per a diverses comunitats illenques de l’orient mediterrani i del Carib.

Hi ha dos mètodes bàsics de collir esponges: fent immersió (amb aparells de respiració o sense), o bé collint-les des d’una barca amb un pal llarg o una mena de rascle. També se n’han arribat a collir al ròssec, però aquest mètode és destructiu per a les esponges més petites i per al fons. Després de collides, les esponges se solen comprimir per a accelerar-ne la descomposició de la matèria orgànica i més endavant es cobreixen amb sacs molls o bé se submergeixen en aigua salada. Després d’uns quants dies, especialment quan l’aigua és calenta, ja es poden netejar i assecar. Les esponges industrials reben, a més, tractaments químics. Com amb moltes d’altres pesques, les esponges han sofert regressió en certes àrees a causa de l’excés de pesca i de malalties, com les sofertes el 1938 i el 1947 a les costes de Florida o la que va afectar la Mediterrània oriental el 1988, que va paralitzar completament la producció en aquesta àrea. L’impacte més gran, però, ha estat el de la competència que els han fet les esponges sintètiques de baix cost que han envaït el mercat d’ençà de la Segona Guerra Mundial. El 1990 la pesca d’esponges arribà als seus nivells mínims de tota una dècada: 238 000 kg.

Els esculls de corall tenen, sens dubte, un gran valor com a hàbitat d’un gran nombre de peixos i altres animals: faciliten del 20% al 25% de la pesca de peixos als països en vies de desenvolupament, i són uns 4 milions de pescadors artesanals els que hi pesquen, és a dir, unes 8 vegades més que la gent que treballa a la pesca comercial. Tenen un paper important com a protectors del litoral contra l’erosió, i per tant com a protectors de les famoses i valorades platges tropicals. Tenen també valor pel mateix corall que els forma. A escala mundial es cullen i es venen uns 1,6 milions de kg de corall (Antipathes, Parantipathes, etc.) i madrèpores (Meandrina i altres) cada any, la major part del qual es destina a l’exportació. Més d’un terç d’aquesta quantitat correspon a les Filipines, seguides de Malàisia, Indonèsia, Nova Caledònia i Fiji. El corall es ven a les botigues de regals com a joies, com a records i també per als aquaris casolans. El corall s’ha venut a l’engròs com a material de construcció, per produir ciment per a paviments, carreteres i pistes d’aterratge (per exemple a Sri Lanka i a l’Índia). Els esculls de corall són font de productes mèdics que inclouen l’àcid càinic, que s’utilitza com a química diagnòstica per a la corea de Huntington, i un protector solar natural que actualment s’està experimentant a Austràlia. A la Mediterrània també ha tingut importància l’extracció de corall vermell (Corallium rubrum), que no és un hexacoral·lari, com la majoria dels coralls tropicals, sinó un octocoral·lari, emprat en joieria i avui pràcticament en perill d’extinció a causa de la destructiva explotació que se n’ha fet.

Les ostres perleres, com ara Pinctada [=Pteria] maxima, P. margaritifera, P. fucata i d’altres, són apreciades tant pel revestiment interior de les seves petxines, anomenat nacre, com per l’ocasional existència de perles. Gairebé la totalitat de la petxina de l’ostra perlera és constituïda de nacre i ha estat utilitzada tradicionalment per fer-ne botons, joies, mànecs de ganivets i d’altres ornaments. També ha estat la base de la indústria perlera que prosperà principalment al voltant d’Austràlia a partir dels anys seixanta del segle XIX. El 1990 s’extragueren 341 000 kg de petxines d’ostres perleres, el 70% de les quals a Austràlia; els pescadors de perles del Japó, el golf Pèrsic i les illes Fiji extragueren pràcticament tota la resta. Els principals bancs perlers es troben a profunditats d’entre 10 i 50 braces (18 i 90 metres), tot i que també creixen en aigües més superficials. Treballar a les aigües profundes és perillós per als bussejadors que busquen perles, l’índex de mortalitat dels quals sempre ha estat alt. A més del valor de la petxina es busca, sobretot, el de la perla. Però les ostres portadores de perles són poques. Tanmateix, a la indústria australiana del nacre, la perla se solia donar al cabussador com a premi.

Nous recursos per a la biotecnologia emergent

Els darrers anys han començat a ser investigats amb resultats molt prometedors nous recursos dels organismes marins amb aplicacions molt diferents de les tradicionals. Es tracta de l’obtenció de noves molècules utilitzables en la fabricació de pigments, pintures antiincrustants (“antifouling”), additius per a reïnes sintètiques, lubricants, enzims per a bioreactors, biosensors, etc. Les més importants, si més no aquelles a les quals es dedica més esforç de recerca, són substàncies amb activitats biològiques diverses (antitumoral, antivírica, antibacteriana, immunomoduladora) utilitzades per a la fabricació de fàrmacs d’aplicació tant en medicina com en aqüicultura.

La farmàcia de la mar

La limitació dels resultats de molts fàrmacs sintetitzats als laboratoris ha desvetllat l’interès per la investigació de noves substàncies actives destinades a combatre malalties considerades encara com a inguaribles. La recerca de substàncies naturals i, més particularment, la de les procedents d’organismes marins es troba en ràpida expansió d’uns anys ençà. El procés fins a patentar un medicament d’aquest origen (campanyes oceanogràfiques, proves in vitro amb l’extret de l’organisme que s’estudia, separació de les diferents fraccions químiques de l’extret per identificar quina és l’activa, obtenció i identificació de la molècula activa, proves in vivo amb animals de laboratori, proves amb malalts, establiment del procés de biosíntesi) és llarg i costós, ja que es calcula que pot durar uns 10 anys i representar una inversió d’uns 10 000 milions de pessetes, però tot i així els resultats són prometedors i la recerca avança.

Entre els antitumorals cal esmentar les didemnines, dolastines, briostatines i halicondrines, obtingudes les dues primeres d’ascidis i les altres dues de briozous i esponges, respectivament. Amb noms comercials diversos, es fan servir en la quimioteràpia de diferents càncers. Diverses fraccions químiques d’alguns invertebrats bentònics, com l’ascidi social Ecteinascidia turbinata, present tant a la Mediterrània com a l’Atlàntic tropical, han donat bon resultat, en proves in vivo, contra el sarcoma 180.

En el tractament de moltes malalties víriques tenen un paper important substàncies actives procedents d’organismes marins. Nucleòsids com l’espongotimidina, l’espongouridina i l’espongosina obtinguts de l’esponja Tethya cripta o arabinòsids (ARA-A i ARA-C) extrets de la gorgònia Eunicella cavolini són utilitzats contra el virus Herpes encephalitis des dels anys setanta. També s’han extret antivírics del tipus de les glicoproteïnes de l’orella de mar Haliotis rufescens i d’altres mol·luscs. L’avarol, un component majoritari de l’esponja mediterrània Dysidea avara, a més de presentar activitat antibacteriana, ha mostrat activitat, in vitro, contra el virus de la SIDA. Més de 400 substàncies aïllades d’organismes marins amb acció antivírica són comercialitzades actualment al món.

D’alguns cnidaris i d’una esponja del gènere Agelas que viu al Pacífic, s’extreuen antispasmòdics. Fins i tot algunes toxines, causa freqüent d’intoxicacions greus quan són ingerides en menjar animals marins que les acumulen (musclos, ostres, alguns peixos), tenen aplicacions interessants com a anestèsics.

Les condicions de vida dels peixos en les explotacions aqüícoles els fa molt susceptibles a les infeccions bacterianes i víriques i, com que aquests peixos estan destinats al consum humà, l’ús constant d’antibiòtics d’ampli espectre és poc recomanable. Per això s’estan assajant antibiòtics alternatius biodegradables, que es busquen entre els produïts naturalment pels organismes marins, per a la seva aplicació en aqüicultura.

La recerca de molècules d’aplicació mèdica en organismes marins es va fer inicialment de manera indiscriminada. Actualment, però, es van coneixent els grups taxonòmics i els ambients més adients per produir les molècules d’interès. Un estudi recent a la Mediterrània ha mostrat que els invertebrats sedentaris i filtradors com ara esponges, briozous i tunicats presentaven un tant per cent més alt d’espècies amb substàncies actives antibacterianes, antifúngiques i antivíriques que la resta d’invertebrats i les algues examinats. Al mateix temps, les activitats antitumorals estaven similarment repartides entre tots els grups assajats. Respecte als ambients més favorables, es va pensar al principi que la presència d’espècies amb activitats diverses era més elevada a les mars tropicals, però es comprovà que a la Mediterrània o a l’oceà Antàrtic es trobaven tantes espècies actives com en aquelles. En canvi, sí que s’han descobert ambients en els quals el tant per cent d’espècies actives és considerablement més alt que en altres. Es tracta dels ambients rocosos amb poca llum en els quals dominen els invertebrats (esponges, briozous, tunicats, cnidaris) amb presència o no d’algues calcàries, com ara la comunitat mediterrània del coral·ligen, les entrades de coves submarines mig a les fosques o els ambients críptics dels esculls de coralls a les mars tropicals.

Els antiincrustants i repel·lents marins

Les pintures comercialitzades fins fa poc temps per protegir les instal·lacions submergides i els bucs dels vaixells de la colonització per part de bàlans, serpúlids i altres organismes incrustants (“fouling”), es caracteritzaven per incorporar, dins d’una base de pintura convencional, substàncies tòxiques no degradables que incorporaven metalls pesants. Com que aquestes pintures funcionen per decapació, és a dir per despreniment successiu de capes de pintura juntament amb els organismes incrustants ja morts, el resultat era una acumulació d’aquests tòxics en el sediment fins a assolir concentracions nocives per als organismes del fons marí. La descoberta d’uns compostos orgànics de l’estany teòricament degradables, especialment el conegut com a tributiltin (TBT), va fer semblar que s’havia trobat una solució, però aviat es van observar que s’assolien concentracions elevades de TBT en llocs particularment freqüentats per embarcacions (ports, badies, cales, estuaris), i al mateix temps es detectaren anomalies genètiques en bivalves, ja que a les mateixes àrees solen haver-hi cultius de musclos.

La recerca adreçada a trobar tòxics naturals procedents d’organismes marins que inhibeixin qualsevol pas de la successió biològica que condueix a la instal·lació del “fouling” (glicoproteïnes, bacteris, diatomees, protozous, algues, invertebrats), començada fa una dècada, encara té actualitat. Per més que s’hagin trobat moltes molècules que es podrien considerar “candidates”, un dels principals problemes amb què es troben aquestes investigacions és l’excessiva facilitat amb què es degraden les molècules naturals obtingudes i la dificultat d’assolir taxes de lixiviació adequades sense que perdin la seva activitat tòxica. En una aplicació ben diferent, podem esmentar el ciment que els musclos i altres bivalves utilitzen per a enganxar-se i que supera per les seves qualitats qualsevol invent obtingut per tècniques industrials, i que es comença a utilitzar per a la fabricació de substàncies adhesives molt resistents.

De les propietats regeneratives d’algunes molècules presents en organismes marins se’n fa ús en la indústria cosmètica i la farmacèutica, tant en productes comercialitzats com en altres en fase experimental. En la indústria cosmètica s’aprofiten per a elaborar cremes de bellesa antienvelliment. Altres substàncies que són produïdes com a mecanisme de defensa per alguns organismes marins tenen aplicació per a fabricar cremes repel·lents dels taurons o larvicides per lluitar contra la proliferació de mosquits vectors de malalties infeccioses. Els extrets acetònics i derivats d’algunes algues, com Caulerpa scapelliformis o Dictyota dichotoma, han resultat molt efectius contra les larves del mosquit Aedes aegypti, el vector del dengue i de la febre groga, mentre que els extrets d’algunes plantes de manglar són actius contra les larves d’Anopheles stephensi, un dels vectors de la malària endèmica de l’Índia.

Enzims d’organismes marins es fan servir en la fabricació de detergents biodegradables. Els procedents d’espècies abissals es presenten com a especialment atractius, ja que han de treballar en condicions molt particulars de tempertura i pressió. L’aïllament d’aquests enzims pot revolucionar molts processos químics industrials, ja que aquests organismes són capaços de dur a terme reaccions metabòliques amb poca calor, sense llum i a gran pressió, la qual cosa, si es pogués mimetitzar, permetria realitzar molts processos industrials amb un estalvi considerable d’energia.