Les millores en la construcció de les embarcacions de pesca, en particular pel que fa als mitjans de propulsió, de la vela a la màquina de vapor o d’aquesta al motor diesel, han contribuït a facilitar l’accés als oceans i a llurs recursos. El moment decisiu per a l’explotació dels oceans arribà amb la construcció dels enormes vaixells factoria: amb aquestes embarcacions, capaces de processar el producte de les captures a bord mateix, no solament es pot arribar a qualsevol punt de l’oceà, sinó que, a més, no cal tornar a port durant períodes molt prolongats.
Les primeres barques que dugueren pescadors a la mar foren piragües i canoes. Amb elles, els primers pescadors solcaren rius, llacs i regions costaneres parant els seus ormeigs i les seves xarxes. Eren, però, embarcacions molt limitades pel que fa a la distància a recórrer entre els ports o avaradors i els punts de calada, i encara més amb relació a la quantitat de peix que podien carregar. Però el desenvolupament de l’arquitectura naval, començant per l’aplicació de la vela, facilità l’accés a mar oberta. Al mateix temps, es millorà la capacitat d’emmagatzemament de les captures, en un principi concretades, sobretot, en el peix salat. Des dels inicis de la civilització egípcia, en efecte, el mercat de peix salat s’estengué per tota la Mediterrània, fins al punt que, amb el temps, també s’hi incorporaren els fenicis, els grecs i els romans. A partir del segle IX, navegant sobre els seus grans vaixells propulsats per rems i veles quadres, els víkings començaren a pescar en aigües profundes i a fer llargues expedicions que els portaren fins a Islàndia, Grenlàndia i, finalment, Terranova. De fet, cap al començament de l’edat mitjana, el peix salat era el principal producte comercial a tot Europa.
Ben aviat aparegueren els primers pesquers de vela europeus, el primer exemple dels quals foren potser els “trawlers” del SE de Gran Bretanya. Al principi del segle XIX, els pesquers britànics adoptaren dues innovacions que augmentaren significativament la quantitat de peix que podien capturar. La primera fou el sistema de flotes, mercès al qual un nombre determinat de pesquers romania a la pesquera durant setmanes o mesos i enviava les seves pesques diàriament a terra servint-se de ràpids cúters. La segona, una mica més tardana (cap al 1855), fou l’ús generalitzat del gel per a preservar el peix durant el transport. Subministraven el gel molts grangers britànics que negaven els seus camps cada hivern amb aquest objecte, però molt aviat resultà insuficient i calgué importar-ne de Noruega. Fou així com tota la mar del Nord i la zona nordoriental de l’Atlàntic esdevingueren accessibles per als pesquers europeus.
Entre el 1860 i el 1870 la competència per transportar la quantitat més gran possible de peix als mercats en un mínim de temps conduí a la construcció de vaixells més robusts amb proes altes i molta rufa, però a la vegada amb línies aerodinàmiques per poder navegar més ràpidament. Mentrestant, els pesquers es feien cada cop més grans, però la seva mida òptima no podia ultrapassar la vintena de metres, a causa de les dimensions dels baus que havien de portar.
Amb l’arribada de les barques de pesca a vapor cap al 1890 augmentà l’eficiència i l’èxit d’alguns pescadors. Aquestes barques també foren la causa de les anomenades guerres del “haddock” a Gran Bretanya, perquè tots els pesquers a vapor que arribaven per a la pesca d’aquest peix ignoraren el límit d’explotació de les 3 milles i les necessitats dels pescadors locals. En tot cas, amb el canvi de segle, els pesquers de vapor havien literalment desplaçat els pesquers de vela i els tremallers a les costes britàniques. Junt amb la propulsió, el desenvolupament d’un argue o torn de vapor permeté als vaixells de treballar amb arts més grans i més pesants i en aigües més profundes. Al començament del 1900 els pesquers a vapor es començaren a generalitzar també a la resta d’Europa, als Estats Units i al Japó. Un any rere l’altre, les grans companyies començaren a construir grans flotes de pesquers a vapor, mentre la pesca costanera es revifava gràcies al desenvolupament de motors compactes de combustió interna, econòmicament accessibles per a les barques de pesca petites. Molts d’aquests motors foren instal·lats en antics vaixells de vela. Aquests mantenien els seus ormeigs i arts de deriva tradicionals tot i que, a la seva manera, eren capaços de competir amb embarcacions de més calat.
Cap a 1920-30, les barques de pesca dels principals països pesquers es mecanitzaren encara més amb la introducció de torns de motor per a cobrar els palangres o les xarxes. També es començaren a instal·lar radiotelèfons (alguns d’ells amb radiovisors de direcció i amb sonars per a calcular la profunditat). Al S de Califòrnia s’utilitzaren els anomenats “tuna clippers” per a la pesca de la tonyina amb perxes, llinyes i curricans. En aquestes embarcacions hi havia espai perquè una dotzena d’homes pesquessin al nivell de la mar des del pont de popa, i també hi havia grans cambres refrigerades per a mantenir fresca la tonyina. En un bon dia de pesca la barca podia carregar fins a 20 tones de tonyina en una hora.
Fins als anys quaranta les barques de pesca eren diferents a cada port, ja que responien a dissenys locals. Però després de la Segona Guerra Mundial, i seguint els avenços tecnològics, els governs i la indústria naval introduïren l’estandardització dels vaixells. Aquestes noves flotes pesqueres començaren a explorar els oceans d’arreu del món buscant reserves de peixos. El resultat fou una cursa pesquera implacable entre les nacions més industrialitzades que tenia com a objectiu tots els peixos de la mar.
Un d’aquests avenços tecnològics fou el vaixell factoria de ròssec. Aquesta mena d’embarcació aparegué al final dels anys quaranta i aviat demostrà la seva capacitat competitiva. Els vaixells factoria de ròssec tenen diversos ponts de processament i grans refrigeradors per a emmagatzemar el peix. Alguns d’aquests vaixells també estan preparats per a extreure l’oli del peix i convertir llurs restes en farina. A mitjan anys seixanta, els vaixells factoria de ròssec foren enviats a mars cada vegada més distants, sota les banderes de la Unió Soviètica, de Polònia, del Japó, de la República Democràtica Alemanya, d’Espanya i del Regne Unit. Aquests vaixells eren les barques de pesca més grans que mai no s’haguessin construït: en alguns casos arribaven a tenir 162 m d’eslora! Només els vaixells factoria de la indústria balenera, que arribaven als 218 m d’eslora, els sobrepassaven en dimensions.
Però l’eficàcia d’aquests vaixells topa amb la limitació mateixa dels recursos pesquers. La pesca comercial és una pervivència neolítica en la moderna societat industrial: podrà una activitat extractiva primitiva suportar els efectes d’una explotació tan contundent?