Els temps més remots
Fa 120 segles, 12 000 anys enrere, quina devia ser la mirada dels humans sobre el món que els envoltava? La darrera glaciació arribava a la seva fi. La humanitat entrava en l’era interglacial actual i, a les latituds mitjanes de l’hemisferi nord, per exemple, on les condicions eren difícils a les boscúries de bedolls, trèmols i pins, tot just començava a desenvolupar-se lentament. Hom coneixia i memoritzava els més mínims detalls dels costums, o dels itineraris i els períodes migratoris de les peces de caça més cobejades (cabres salvatges, isards, rens i bous mesquers al N, senglars, urs, cavalls i cèrvids al S), cosa que permetia l’establiment de complexes estratègies de caça col·lectiva. Al llarg dels segles i a tots els biomes, hom ha anat acumulant coneixements de finesa insospitada respecte a aquestes i altres activitats vitals, com ara la recol·lecció de fruits salvatges o la de petits invertebrats. En arribar la nit, els humans aixecaven els ulls vers la lluna i els estels i tractaven de comprendre aquests objectes alhora tan familiars i tan estranys. Molt probablement, fins i tot el cicle de les fases de la lluna és conegut de molt antic. D’aquests coneixements antiquíssims i del mil·lenari discórrer del pensament humà ha emergit la idea moderna de ‘biosfera’ com a entitat global que aplega en indissoluble solidaritat tots els éssers vius del nostre planeta en una unitat funcional.
El sentit de la història
Si es consideren aquells sabers des de la perspectiva actual es podria dir que, els primers, els relacionats amb els organismes, tenen a veure amb les recerques de l’ecologia actual. Pel que fa als segons, els referents als cossos celestes, es podrien relacionar amb l’astronomia planetària. Cal evitar, però, interpretar els sabers arcaics com a avantpassats llunyans de les concepcions modernes sobre la biosfera, encara que les aparences invitin a fer-ho. Certament, els conceptes actuals no han nascut del no-res, tenen una història. Per això, hom se sent temptat d’anar cap endarrere en el temps, a partir del nostre segle, per cercar constantment les teories o els sabers que s’haurien encadenat fins a engendrar els coneixements contemporanis, de la mateixa manera com es construeix un arbre genealògic fins arribar a les branques més llunyanes. Aquesta manera d’interpretar els esdeveniments del passat a la llum del present, fàcil d’evitar, faria córrer el risc de comprendre els problemes de manera diferent a com foren realment plantejats en el seu moment. En el cas present, hom podria sentir-se temptat d’interpretar els punts de vista successius dels humans sobre la natura com a etapes cap a la constitució del concepte de biosfera, com si la història humana de la natura anés en aquesta precisa direcció.
La realitat històrica és ben diferent: en el si de les societats humanes han anat sorgint diferents problemes relatius a les relacions dels éssers humans amb la natura, que han estat resolts de manera més o menys eficaç, tant en els seus aspectes teòrics com en els pràctics. És aquesta successió de solucions teòriques i pràctiques als problemes plantejats i les causes que les han determinat allò que ara es considerarà. Així, la idea de ‘biosfera’ no apareixerà com la culminació d’una història orientada a assolir-la, sinó, simplement, com l’etapa present de l’evolució de les relacions, conceptuals i pràctiques, de les societats humanes amb el seu entorn.
Les imatges mítiques dels orígens del món
L’acumulació dels sabers empírics, és a dir, fruit de l’experiència acumulada al llarg del temps sense cultura escrita, és un patrimoni que ha permès el desenvolupament de les societats humanes. Nombrosos fenòmens, tanmateix, han romàs imprevisibles durant molt temps: malalties, parts amb resultats fatals per a la mare o la criatura, accidents de caça, fluctuacions extremes de les espècies animals explotades, tempestes, incendis forestals, inundacions, hiverns rigorosos, etc. Aquests fenòmens, que no depenen de la voluntat humana, foren percebuts, i en alguns casos ho són encara, com a inevitables i inexplicables.
I, això no obstant, cal comprendre’ls, si no per dominar-los, sí per tal de limitar-ne els efectes. I com que el pensament humà progressa tractant d’explicar allò que desconeix a partir d’allò que ja coneix, els humans han atribuït els seus destins tràgics a voluntats i forces comparables a les seves, però infinitament majors. El concepte de ‘sobrenatural’ nasqué, molt probablement, d’aquest procés intellectual, tan antic com la humanitat.
Així, de mica en mica, cada grup humà es constituí un panteó de divinitats que presidia els actes més senzills de la vida quotidiana. Molt més tard s’elaboraren mites fundadors i els déus aparegueren en escena. La funció d’aquests relats és explicar el misteri més fonamental que es planteja l’ésser humà: l’origen del món, és a dir, l’origen de la Terra i dels éssers vivents que l’habiten, i també el dels astres que brillen al cel. Fou sota aquestes formes arcaiques que les societats humanes es representaren per primera vegada allò que avui, prop de trenta segles més tard, s’anomena biosfera (del grec bíos, que significa ‘vida’, i sphaĩra, que vol dir ‘pilota per jugar, esfera’).
Els egipcis, per exemple, foren politeistes, fins a l’extrem que molts dels seus déus eren purament locals. Alguns eren encarnats en un animal: un ibis sagrat (Thot, déu de l’escriptura i de la saviesa), un falcó (Ra, personificació del Sol; Horus, protector de la monarquia), un xacal (Anubis, déu dels morts i els funerals), etc. Altres s’identificaven amb un element o un objecte natural: el mateix Ra, per exemple, amb el Sol, que travessa el cel en la seva barca; la deessa Nut amb l’esfera celeste, separada del seu espòs Geb, la Terra, pel pare d’ambdós, Su, l’aire i el buit; o Hapi, el Nil. Amb la unificació gradual del país sota el poder d’Akhenaton (Amenofis IV), s’imposà el culte a un déu únic, Aton (el disc solar), culte monoteista que desaparegué, però, amb la mort d’Akhenaton.
També els grecs havien estat politeistes. Gaia, o Gea n’era la divinitat fonamental, la terra mare que havia infantat els primers éssers divins i nombroses divinitats monstruoses: els titans i les titànides, fills i filles d’Urà i de Gaia, com ara Oceà i Cronos, i els gegants i els ciclops. El mite de Gaia ha inspirat el nom que James Ephraim Lovelock (n. 1919) ha donat d’uns anys ençà a la seva teoria que la Terra es comportaria com un ésser viu (tanmateix, no s’ha de buscar cap filiació històrica entre el mite grec i la hipòtesi moderna pel fet que comparteixin el nom).
Del mite a la ciència
Alhora que els mites fundadors i les mitologies s’anaven afinant i complexificant, a Babilònia, fa uns 6 500 anys, havia començat a desenvolupar-se una astronomia refinada, probablement sorgida de preocupacions astrològiques. Més endavant, primer a Egipte i a continuació a Grècia, es desenvoluparen competents escoles d’astronomia.
La Terra, però, encara no era representada com una esfera. A Mesopotàmia, els sumeris la concebien com una muntanya coberta per una esfera celeste suportada per pilars metàl·lics als quals hom no podia apropar-se; els babilonis la consideraven com una muntanya flotant sobre l’oceà, igual que els hebreus, que s’havien inspirat en les doctrines babilòniques. Per als egipcis, l’univers era un paral·lelepípede rectangular, el fons del qual era ocupat per la Terra; quatre pics sostenien el cel, del qual penjaven, subjectats per fils, els estels. El pensament dels grecs del període arcaic, conegut a través dels poemes d’Homer (s. VIII aC), concebia la Terra com un disc voltat per Oceà, la volta celeste i un riu primordial que, a l’horitzó, es confon amb la mar; d’aquest horitzó surten els astres a l’alba i tornen a enfonsar-s’hi a la nit.
Babilonis, egipcis i grecs aprengueren a mesurar el temps. Ajustaren, amb més o menys èxit, l’any tròpic d’aproximadament 365 dies amb el cicle de les estacions. Aprengueren a predir els eclipsis, després de descobrir el seu cicle de 18 anys i 11 dies (anomenat Saros). També trobaren explicació a les trajectòries, aparentment aberrants, dels astres ‘errants’ (significat, en grec, de la paraula planḗtēs) sobre el fons dels estels fixos.
Fou Èudox de Cnidos (c. 409-356 aC) qui proposà la complexa teoria de les esferes homocèntriques, en cada una de les quals situa un dels planetes del sistema solar i segons la qual la Terra ocupava el centre de l’univers. Un segle més tard, l’astrònom grec Aristarc de Samos (c.310-230 aC) elaboraria la primera teoria heliocèntrica. De fet, però, des del segle V aC, ja hi havia prou elements d’observació per a poder abandonar les cosmogonies arcaiques i, particularment, per poder afirmar l’esfericitat de la Terra (problema relacionat segurament amb les tradicionals especulacions sobre la trajectòria que recorrien el Sol i les estrelles per sota de l’horitzó). Aquesta esfericitat ja fou postulada al segle II aC pel gran astrònom grec Hiparc de Nicea (c.190120 aC) i, molt més tard, al segle II dC, per l’astrònom grecoegipci Claudi Ptolemeu d’Alexandria (c. 85-165 aC) a l’obra anomenada “Almagest”. Calia esperar, però, que hi hagués una veritable necessitat d’abandonar el pensament mític per un de més racional, atès que la idea segons la qual la previsió dels fenòmens constitueix l’objectiu essencial de la investigació ja era molt generalitzada a l’antiguitat. Tanmateix, no sempre cal comprendre per poder predir: així, per exemple, els eclipsis eren previsibles en el marc de concepcions astronòmiques que situaven la terra al centre del sistema solar, per més que aquestes fossin errònies.
La civilització grega era estructurada, cap al segle V aC, en polis, o ciutats, com Atenes, Corint o Olímpia a la Grècia actual, Siracusa a Sicília, o Efes a l’Àsia Menor. La ciutat grega comprenia la ciutat mateixa i, a més, el camp que l’envoltava. Calia administrar-la, organitzar-la i defensar-la per tal que els homes lliures que l’habitaven, els ‘ciutadans’, assolissin o conservessin un cert nivell de prosperitat. Les necessitats del desenvolupament i del comerç posaren de manifest que els règims tirànics, en què el poder era exercit per un nombre reduït de persones (règims oligàrquics o aristocràtics), representaven serioses dificultats per a la prosperitat desitjada per la majoria dels ciutadans. Aleshores foren constituïdes, de maneres diverses, amb major o menor èxit i amb durades més o menys llargues, les democràcies (etimològicament, ‘govern del poble’). En aquestes noves maneres de governar, les propostes polítiques es presentaven al poble, que les havia de discutir i pronunciarse. Fou necessari, per tant, inventar procediments intel·lectuals que responguessin a aquestes exigències.
Els misticismes, les formulacions obscures, l’esoterisme heretat dels mites arcaics, els oracles interpretats per castes poderoses de sacerdots i sacerdotesses, el pensament mític mateix, hagueren de deixar lloc, de mica en mica, a rigorosos encadenaments de pensaments i a la idea que, tant el món físic com el món dels vivents són a l’abast del pensament humà. Aquesta revolució intel·lectual d’increïble fecunditat, marcada pel naixement del racionalisme (del llatí ratio, que vol dir ‘raó’) i dominada per la figura del filòsof Sòcrates (470-399 aC), mestre de Plató (427-347 aC), ha estat qualificada sovint de ‘miracle grec’. No es produí de cop. Fou preparada per un llarg procés en el curs del qual les primeres concepcions sobre el que avui es coneix per biosfera canviaren profundament: es construí un pensament sobre la natura que tendia a alliberar-se de les creences religioses arcaiques.
La naturalesa de les coses
Essencialment, aquesta mutació ha consistit en la construcció de sistemes fonamentats en la naturalesa (en grec phýsis) de les coses, és a dir, en l’origen (arkhē), les transformacions del qual engendren els fenòmens de l’univers. Tots aquests sistemes proposaven respostes a la pregunta lancinant de la veritable naturalesa del món, que és subjacent al canvi constant de les seves aparences.
Tales de Milet (c.624-565 aC), el més conegut dels naturalistes jònics, considerà que el principi de totes les coses és l’aigua, que se solidifica en forma de gel, es consolida en terra en els al·luvions i esdevé aire quan s’evapora, que brolla de la terra a les fonts i es condensa en els núvols a partir de l’aire. L’aigua, per a Tales, és també l’origen de la vida, ja que dóna la seva força vital a plantes i animals. Però el que faria de Tales el naturalista més conegut d’entre els seus contemporanis seria la seva predicció, segurament sobre la base del calendari dels sacerdots de Caldea, de l’eclipsi total de sol del 28 de maig de l’any 585 aC que, segons la tradició, hauria interromput la guerra entre medes i lidis.
Després de Tales, Anaxímenes (c. 585-526 aC), també de Milet, professaria la creença que el principi primitiu és l’aire i no pas l’aigua, mentre que Heràclit d’Efes (c. 540-475 aC), també a l’Àsia Menor, ensenyaria per la seva banda que la substància primitiva és el foc. De manera encara més singular, Anaximandre de Milet (c. 611-547 aC), deixeble de Tales, descriví l’etern moviment de naixement i mort dels mons que, segons ell, serien éssers vius o déus. Aquest moviment etern seria allò que separa els contraris de la substància primitiva, l’àpeiron (alhora principi diví, matèria i infinit), i engendra els mons. Anaximandre traçà també els grans trets d’una evolució de la vida per adaptació al medi: els animals haurien nascut de la mar; protegits de primer per una closca espinosa, haurien modificat la seva forma de vida quan, ja en terra ferma, aquella closca esclatà. Els humans mateixos haurien nascut dins d’esquals i, després, ja degudament alimentats, foren llançats a la riba així que esdevingueren capaços de sobreviure-hi.
A diferència dels filòsofs de l’escola de Milet o d’Heràclit d’Efes, els seus contemporanis d’Elea (una colònia grega a les costes de la mar Tirrena), principalment Zenó (c. 490-430 aC) i Parmènides (c. 540-470 aC), elaboraren sistemes filosòfics que negaven el moviment —és a dir, el canvi— sobre la base de determinats raonaments, com el que afirmava que si el món canviés ja hauria desaparegut del tot en la infinitat del temps. Parmènides, tanmateix, no considerava el moviment dels cossos sinó el del ‘sistema del món’ en conjunt, el de la seva ‘totalitat’.
El temps de la raó i el temps de la fe
Aquestes concepcions presocràtiques —a les quals es podrien afegir les d’Empèdocles d’Agrigent (c.500-430 aC)—, tan ingènues a primera vista, només ho són en aparença. De fet, representen un dels avenços més profunds del pensament que ha acomplert la humanitat al llarg de la seva història: la primera afirmació de la unitat de la matèria i la recerca d’explicacions materials sobre l’origen i el desenvolupament del món. La naturalesa essencial de les coses subsisteix sota llurs canvis aparents. Els objectes del món, vius o inerts, no paren de transformar-se els uns en els altres, a la manera de la planta que esdevé carn després d’haver estat ingerida per un herbívor.
Certament, aquest pensament no té cap relació històrica amb la concepció moderna de biosfera, però comença a fer possible la idea d’unitat del món, en la mesura que és un marc conceptual indispensable per al seu desplegament.
El pensament dels clàssics: platonisme i aristotelisme
El pensament del filòsof Plató d’Atenes és considerat, generalment, com la matriu de la filosofia occidental. Segons el seu plantejament, a un univers ideal i perfecte, un món d’‘idees’ eternes, situat ‘fora d’aquí’ o ‘allà’, li correspon una còpia imperfecta constituïda pel món inferior dels humans, subjecte a una constant degradació. Es tracta, doncs, d’una metafísica, ja que del món de les idees, en el sentit material del terme, no se’n pot tenir experiència, ni tan sols en principi. Això no obstant, el conjunt és accessible a la raó humana: la pràctica rigorosa de la filosofia permet prendre consciència del caràcter enganyós de les aparences del món quotidià i entreveure el món essencial de les idees. Aquesta filosofia és dualista, ja que tots els aspectes del món es redueixen a dos principis: l’un, ideal, l’altre, material. És, així mateix, un idealisme, perquè l’única realitat veritable és el món de les idees. És, finalment, un racionalisme perquè el món és cognoscible per l’exercici de la raó. Hom reconeix en aquest pensament les grans línies de l’univers cristià medieval, amb el seu ‘més enllà’ i el seu ‘aquí baix’. En treure valor al món experimentat pels homes, la filosofia platònica no afavorí la construcció d’un coneixement naturalista important. Ben al contrari, Plató se sentia fascinat per les disciplines formals, com la lògica i les matemàtiques. Així, la cosmologia d’una de les seves obres, el “Timeu”, en la qual el demiürg forma ‘el cos del món’ a partir del foc i de la terra, és basada en un raonament engendrat per analogia amb una construcció geomètrica.
Aristòtil d’Estagira (384-322 aC), el deixeble més il·lustre de Plató, provà de reconciliar la teoria platònica de les idees amb la realitat empírica. Estagira era una antiga colònia jònica de la Calcídica, a Tràcia. El pare d’Aristòtil, Nicòmac, era metge d’Amintes II, pare de Filip II de Macedònia (382-336 aC), el fill del qual, Alexandre el Gran (356-323 aC), fou educat per Aristòtil entre el 342 i el 335 aC. Aristòtil situava l’essència de les coses no pas en un món de ‘fora d’aquí’ com Plató, sinó en les coses mateixes. Aquesta concepció feia no solament possible, sinó fins i tot necessària, la constitució d’un saber empíric. És notable que les concepcions metafísiques d’aquests dos filòsofs hagin tingut tant de pes en l’orientació de llurs recerques. I és que la filosofia no és mai lluny de la ciència, com es podrà constatar moltes vegades a propòsit de la idea de biosfera.
El saber del filòsof d’Estagira fou enciclopèdic. Per esmentar només aquella part de la seva obra relacionada amb la natura, hi destaquen: la “Física” (vuit llibres), “Del cel” (quatre llibres), “De la generació i de la destrucció” (dos llibres), “Dels meteors” (quatre llibres, el darrer dels quals d’autoria dubtosa), “Història dels animals” (deu llibres, el primer dels quals podria ser apòcrif), “De les parts dels animals” (quatre llibres), “De la generació dels animals” (cinc llibres) i “Del caminar”. A aquests convé afegir-hi el tractat “De l’ànima” (tres llibres), com també diversos escrits curts coneguts col·lectivament amb el nom de “Parva Naturalia”. Tots els camps de la recerca que estructuren avui els estudis relacionats amb la biosfera apareixen en aquests tractats.
Igual que Plató, que feia dir a Sòcrates (470-399 aC) en el “Fedó” que la Terra és esfèrica i ocupa el centre del món, Aristòtil deduí l’esfericitat del nostre planeta en considerar la igualtat de la pressió dels pesos que, des de totes les direccions, convergeixen vers el seu centre. Vet aquí un fet, sense el reconeixement del qual no hauria estat possible la constitució de la idea moderna de biosfera.
Els coneixements naturalistes de l’estagirita són impressionants. Algunes de les seves observacions, per a les quals féu servir de vegades la dissecció, no foren confirmades fins al segle XIX. En la seva “Història dels animals” cita més de 500 espècies, de les quals 120 són peixos i 60 són insectes. Moltes de les seves observacions encaixarien avui en disciplines com l’ecologia i la demografia animal. La seva preocupació metafísica per l’essència de les coses, és a dir, per allò sense el qual les coses no serien el que són, el conduí a cercar en la natura allò que diferencia i allò que apropa els éssers que tracta. Això el portà a aplegar diferents espècies en gèneres, un plantejament que alguns historiadors consideren de tipus taxonòmic.
El coneixement naturalístic d’Aristòtil és sovint antropomòrfic, ja que l’espècie humana representa el patró amb relació al qual hom avalua les espècies animals. També és finalista perquè és molt atractiu interpretar les diferències entre les espècies com adaptacions a objectius (altrament dit, finalitats) ben definits, tals com la conservació i el desenvolupament de la vida. Ja es veurà que aquestes dues maneres de concebre els éssers vius, antropomòrfica i finalista, no canviaren sinó molt lentament: el filòsof d’Estagira també marcà el pensament humà en aquest sentit durant segles, i els seus ‘errors’ no tenen menys importància històrica que els coneixements prodigiosos que ens llegà.
El materialisme pessimista de Lucreci
El filòsof i poeta romà Lucreci, Titus Lucretius Carus (c. 98-55 aC), ha estat, juntament amb el presocràtic Demòcrit d’Abdera (c. 470-400 aC) i amb Epicur (341-271 aC), un dels representants més il·lustres del pensament materialista de l’antiguitat. Les seves idees han quedat expressades en el seu poema “De rerum natura” (‘De la natura de les coses’). Com Demòcrit i Epicur, ell també ha estat atomista: en el buit, partícules indivisibles s’ajunten de manera més o menys efímera per formar els objectes de l’univers. Aquest pensament, lluny de prefigurar les concepcions de la física moderna, pretenia més aviat rebutjar la idea que l’ordre de la natura fos d’origen diví.
Com ja havia fet Epicur, Lucreci concebé la Terra com una mare; aquesta mare hauria infantat els primers animals, bé que els més petits continuarien apareixent, encara en el present, per generació espontània. La generació dels animals, però, tal com ja ho havia considerat Empèdocles, hauria estat imperfecta: alguns dels animals vinguts al món serien monstres incapaços de sobreviure. Només els més forts i els més ben adaptats podrien considerar-se els avantpassats de les espècies actuals. Contràriament als mites arcaics, que postulaven una edat d’or predecessora del món actual, per a Lucreci els humans també havien evolucionat, passant d’un estat de brutalitat, durant el qual subsistien gràcies a la collita de fruits boscans, al de civilització, amb la pràctica de l’agricultura. Aquest evolucionisme és universal en el pensament de Lucreci: igual que els éssers vius, també la Terra havia nascut, i per tant estaria subjecta a l’envelliment i la mort. Els fenòmens d’erosió serien la prova d’aquest procés. Així, en un espai infinit, la Terra, ‘mare dels déus’ (i no a l’inrevés), es transforma i declina, i “els camps amb prou feines donen l’abast”.
Les imatges medievals de la natura
El període que va des de la caiguda de l’imperi Romà d’Occident (476) fins a la descoberta del Nou Món (1492) és qualificat, tradicionalment, com a període medieval. Ja fa temps que no es considera, com s’havia fet en el passat, com un parèntesi obscur entre dos períodes brillants: l’antiguitat clàssica i el Renaixement. És veritat que una part important dels coneixements grecs i llatins es perdé durant aquell lapse, però savis del món islàmic, com ara el matemàtic, astrònom i metge persa al-Bīrūnī (973-1048), que afirmà l’esfericitat de la Terra a partir de l’ombra que el nostre planeta projecta sobre la Lluna, o com el metge de Bukhara ibn-Sīnā (980-1037), conegut entre els cristians com a Avicenna, i el cordovès ibn-Rushd (1126-98), conegut al món cristià com a Averrois, transmeteren, i sobretot desenvoluparen, una part important dels coneixements grecs i àrabs llegats pels pensadors de l’antiguitat i de l’antiguitat tardana. És precisament gràcies a les traduccions àrabs que el pensament aristotèlic pogué ser difós pel món cristià.
Dominada per la idea de creació, la teologia cristiana no es feia preguntes sobre els fenòmens naturals relacionats amb els éssers vius. L’ordre i l’harmonia del món, les notables adaptacions dels animals, posaven de manifest la millor de les creacions possibles. Sense prohibir-la totalment, el dogma era un obstacle a la recerca de causes materials. La filosofia de sant Tomàs d’Aquino (c.1227-74), el tomisme, síntesi d’aristotelisme i de religió revelada, dominà aviat el pensament escolàstic. En el marc del racionalisme radical de l’escolàstica, la veritat se cercava per deducció lògica, la qual cosa impedia el recurs a l’experiència per decidir una controvèrsia. Es recorria a les obres d’Aristòtil i no a la dissecció de l’animal per saber si l’úter de la conilla era bífid, per exemple. Així, les pràctiques naturalistes es reduïen, gairebé, al gravat de bestiaris fantàstics, a la realització d’herbaris i al conreu de plantes medicinals. La relació dels éssers humans amb la natura era de dominació, tal com ordenava el Gènesi (1, 28): “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la Terra i domineu-la; sotmeteu els peixos de la mar, els ocells del cel, i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra”.
Amb el ‘petit renaixement’ del segle XII, els escrits naturalistes de l’abadessa Hildegarda de Bingen (1098-1179), d’Albert el Gran (1193-1280) i sobretot de Frederic II de Hohenstaufen (1194-1250), rei de Sicília i coronat emperador a Roma l’any 1220, les coses canviaren una mica. Sota l’impuls de Frederic II (excomunicat per aquesta raó), per exemple, es realitzaren disseccions humanes a l’escola de medicina de Salern. Però el nivell general de les observacions no canvià gaire: Albert el Gran encara situava els dofins i les balenes dins els peixos, cosa que Aristòtil no havia fet.
El triomf de l’humanisme i la revolució mecanicista
La revolució cultural que es produí durant el segle XV a Itàlia, i que es propagà durant el segle XVI a la resta d’Europa, capgirà la situació. A partir d’aquell moment, entre altres coses, canvià sensiblement la percepció de les relacions dels humans amb la resta de la natura i la del lloc que aquests ocupen en el món i en l’univers. En aquest sentit, el Renaixement és segurament el moment en què es posen els fonaments conceptuals sobre els quals s’edificarà la idea de biosfera en el transcurs del segle XIX.
Els fonaments d’un capgirament intel·lectual
L’any 1439, l’emperador bizantí Joan VIII Paleòleg (c. 1390-1448) havia anat al concili de Florència per tal d’alertar Occident sobre les amenaces que pesaven sobre Constantinoble i l’imperi Romà d’Orient. No se’n sortí, i catorze anys després, el 29 de maig de 1453, Mehmet II el Conqueridor prenia Constantinoble. Tanmateix, Joan VIII havia deixat a Itàlia molts manuscrits grecs i llatins i nombrosos homes de lletres. La redescoberta de les cultures grega i llatina i la sortida a la llum pública de la cultura jueva, dos dels trets característics del Renaixement, estan lligades a aquest esdeveniment. Després de Petrarca, que al segle XIV havia redescobert Ciceró i la cultura llatina, els grans humanistes, com Marsilio Ficino (1433-99), Erasme de Rotterdam (c.1469-1536) o Thomas More (1478-1535), es dedicaren a conciliar el pensament grec, principalment el de Plató, amb els valors cristians, aconseguint fer néixer així, gradualment, nocions com les de tolerància i de ‘persona humana’.
Però no és aquesta l’única font d’aquesta elaboració conceptual. La invenció dels tipus mòbils d’impremta per part de Johannes Gutenberg (c.1399-1468), juntament amb el desenvolupament de les arts gràfiques que en resultà, en particular gràcies a editors i impressors humanistes com Aldo Manuzio (1449-1515), contribuí a difondre àmpliament els textos antics i la Bíblia, sovint en les llengües vulgars en lloc del llatí o el grec. Apareixia així un nou tipus humà: el ‘lector’, l’individu que interpreta lliurement el text i el jutja sobiranament, construint d’aquesta manera la seva pròpia persona i elaborant el seu propi pensament. Des d’aquest punt de vista, la Reforma del monjo Martí Luter (1483-1546) també hi tingué un paper important, en tant que encoratjà la interpretació personal de les Escriptures entre els que abraçaven la religió reformada.
La introducció i la codificació de la perspectiva en la pintura també és, sens dubte, una de les causes i una de les conseqüències d’aquest moviment. Pintors italians del Quattrocento com Fra Angelico (1401-55), Piero della Francesca (1416-92) o Andrea Mantegna (1431-1506) són els principals artesans d’aquesta revolució que legitimava la noció de ‘punt de vista’, anàloga estètica a la noció ètica de tolerància. No és precisament la perspectiva la que ensenya que una mateixa cosa es veu de diferent manera segons el punt de vista?
La geometrització de l’univers
El primer globus terraqüi conegut fou realitzat, l’any 1492, pel geògraf alemany Martin Behaim (1459-1507), el mateix any que el navegant Cristòfor Colom (1451-1506) arribà a Amèrica. Però el globus de Behaim precedí quasi 30 anys la prova de l’esfericitat de la Terra (esfericitat que Hiparc i Claudi Ptolemeu d’Alexandria ja havien postulat en l’antiguitat), que fou la primera circumnavegació terrestre (1518-22) del navegant portuguès Fernão Magalhães (1480-1521) i el basc Juan Sebastián Elcano (1486-1526) al servei de la corona castellana. Abans, l’any 1497, el portuguès Vasco da Gama (1469-1524) havia doblat el cap de Bona Esperança i havia trobat la ruta des d’Europa cap a les Índies per via marítima.
La gradual descoberta de les flores i les faunes del Nou Món posà fi a les especulacions fantasmagòriques que les històries dels primers viatgers havien fet néixer. Així, ni en les observacions del cronista Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés (1478-1557), ni en les del jesuïta José de Acosta (1539-1600) o en les del metge Francisco Hernández (1517-87), no hi havia referències ni a unicorns ni a homes sense cap com els que encara apareixien al mapamundi de l’any 1513 de l’almirall turc Muḥyī al-Dīn Pirī Rais (1470-1554). Ben al contrari: les fascinants diferències posen de manifest les semblances, fins i tot si aquestes encara no són fàcilment explicables. La ‘descoberta’ del Nou Món fou també la de la unitat del món i la de la uniformitat, arreu de la Terra, de les lleis de la naturalesa.
Mikolai Kopernik (1473-1543) i, a continuació, Galileo Galilei (1564-1642) acabaren de capgirar les concepcions vigents de l’Univers: la Terra ja no n’era el centre, sinó que gravitava al voltant del Sol com ja havia anticipat, genialment, Aristarc de Samos. El cel, l’espai, són geometritzats, i els objectes i llurs moviments, vectoritzats; queda rebutjada així la idea d’un cosmos on cada cosa es disposa, o s’hauria de disposar, d’una manera determinada, segons un ordre immutable. Els ‘greus’ (els cossos pesants) ja no tenen un lloc ‘natural’: llur caiguda ja no indica que han estat desplaçats per un moviment ‘violent’, ni tendeixen a tornar cap a l’indret que els assigna l’ordre i l’harmonia del món, com succeeix en el pensament d’Aristòtil.
El món supralunar, fins llavors considerat incorruptible i perfecte, s’ha de començar a concebre amb unes característiques comparables a les de l’imperfecte món sublunar. La ullera de Galileu en dóna moltes proves: les fases de Venus anàlogues a les de la Lluna, els satèl·lits de Júpiter, les taques del Sol, la forma estranya de Saturn —deguda al poder de resolució de l’instrument, que no permet encara descobrir-ne els anells—, etc.
La nova visió dels enginyers
A aquesta nova ciència i a les concepcions que l’acompanyen s’afegeix la nova mirada dels enginyers; vet aquí la naturalesa manipulada, transformada, dissecada, canalitzada, imitada, per aquesta nova figura de les societats occidentals: l’enginyer Filippo Brunelleschi (1377-1446), també orfebre, matemàtic, escultor i arquitecte, construí la cúpula de la catedral de Santa Maria del Fiore a Florència, i no solament en féu els plànols sinó que, a més, resolgué tots els problemes tècnics de construcció i esdevingué així el fundador de l’arquitectura del Renaixement; Leone Battista Alberti (1406-72), una altra d’aquestes figures, fou alhora filòsof, poeta, escriptor, músic, pintor, arqueòleg i arquitecte; Francesco di Giorgio Martini (1439-1502), pintor i escultor —i, per tant, metal·lurgista—, esdevingué enginyer militar, però també urbanista. Així, començà a desvetllar-se l’interès per l’organització de l’espai, i pel lloc que els humans hi ocupaven. Albrecht Dürer (1471-1528), per exemple, gravador, botànic i enginyer militar, passà de l’art de fortificar ciutats a l’urbanisme pròpiament dit, i estudià les proporcions del cos humà.
El més famós de tots, finalment, fou Leonardo da Vinci (1452-1519), orfebre, pintor i anatomista; estudià geometria amb Paolo di Dono, també anomenat Paolo Uccello (1397-1475), i les regles de la perspectiva amb Alberti. L’any 1485 elaborà els plànols d’una ciutat ideal de dos nivells, molt geomètrica, en la qual tenia en compte la necessària dispersió dels fums i els condicionaments inherents a l’exposició a la llum natural. També afirmava en els seus escrits, publicats a partir del final del segle XVIII, que els fòssils marins eren antics éssers vivents, reprenent així les tesis d’Avicenna i d’Albert el Gran pel que fa a aquest tema. El ceramista i paleontòleg Bernard Palissy (c.1510-90) el seguiria en aquesta idea: afirmà que les conquilles fòssils havien estat dipositades per les mars quan les aigües cobrien el que avui són els continents.
L’any 1492, Leonardo da Vinci inventà una màquina voladora imitant l’ala de les ratapinyades: imitar la natura, no pot ser una manera de comprendre’n els seus misteris i, per tant, de dominar-la? El 1494 ja feia disseccions de cadàvers humans: no podrien estar, els secrets de la vida, a l’abast de l’escalpel?
El món despullat d’encanteris
Vet aquí la natura al llarg del segle XVI, desmitificada, però també mecanitzada i cada cop més dominada o, si més no, concebuda com a dominable. El món esdevé quelcom a conquerir, i no únicament el Nou Món, atès que la troballa ha mostrat també, a les societats europees, que ‘el nou’ es troba arreu. Prenia cos així una concepció planetària del món i de la natura. Els humans miraven el globus terraqüi amb esperança. Descobrien faunes insospitades, flores prodigioses; aclimataven aquests organismes exòtics. Aviat començarien a explotar noves riqueses: el cafè, el cacau, el tabac, la canya de sucre... i els avantatges de l’esclavitud. La relació mil·lenària entre l’explotació de la natura i l’explotació dels humans es feia encara més estreta. I aquesta història encara no s’ha acabat, avui.
Paral·lelament, la reforma perseguida i les guerres de religió no propiciaven pas les certeses religioses. Per a molts, el cel es buidà: i si els éssers humans estiguessin sols al món? Les implicacions d’aquest qüestionament tenen la màxima importància per al desenvolupament, força més tardà, de la idea de biosfera: d’on ve l’ordre de la natura, i qui el garanteix? I aquest ordre, no és pas amenaçat? I si ho és, què cal fer? El prodigiós capgirament cultural del Renaixement s’ha de comprendre, doncs, com un procés complex i contradictori. L’esplendor de les lletres i de les arts, les noves certeses científiques, la nova concepció del món, suscitaren igualment una profunda inquietud, sembla que no tan allunyada de la preocupació que es manifesta a les societats contemporànies desenvolupades, d’unes dècades ençà, amb relació a la biosfera.
El segle de les Llums: sistemes de la Terra i economia de la natura
Durant els dos segles següents, es donaren diferents respostes a totes aquestes preguntes. Cada vegada era més clar que la lletra de la Bíblia estava en contradicció amb els fets. Diverses teories sobre la Terra intentaren conciliar aquestes contradiccions; anaven acompanyades d’un pensament providencialista amb relació a la distribució dels éssers vius a la superfície del planeta i, correlativament, de teories sobre els grans equilibris naturals.
La Terra en transformació: neptunistes i plutonistes
La presència de fòssils marins als vessants de les muntanyes havia suscitat, des de feia molt temps, nombroses controvèrsies. El problema era explicar llur presència, ja que, acceptada la idea que aquells fòssils havien d’haver estat dipositats al fons de la mar, calia elaborar una teoria plausible de la formació de les muntanyes; és a dir, una veritable geologia. Avicenna considerava que les muntanyes poden originar-se bé per l’aixecament de l’escorça terrestre, o bé per l’erosió per les aigües. Al començament, fou més acceptada la segona hipòtesi: la mar, que en el moment de la creació cobria tota la superfície del planeta, hauria abaixat el seu nivell deixant la terra ferma al descobert i sotmesa a l’acció dels agents atmosfèrics. L’explicació a partir del Diluvi era insostenible, ja que el text bíblic menciona l’existència de relleus anteriors al cataclisme: “Les aigües augmentaren cada vegada més i totes les altes muntanyes sota el cel sencer foren recobertes” (Gènesi: 7, 19).
Aquesta teoria rebé el nom de neptunisme, tret del nom del déu romà de la mar, Neptú. En els seus inicis, el neptunisme fou il·lustrat particularment per l’obra del filòsof i matemàtic alemany Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716) “Protogaea sive de prima facies Telluris” (‘La protogea, o sia el primer aspecte de la Terra’), publicada l’any 1749 però redactada a la darreria del segle XVII; el representant més rellevant d’aquest plantejament, però, fou Abraham Gottlob Werner (1749-1817). Ulteriorment, cap a la fi del segle XVIII, el plutonisme de James Hutton (1726-1853), teoria segons la qual l’existència de l’escorça terrestre és el resultat de les matèries en fusió que pugen des de l’interior de la Terra, suplantà les teories neptunistes.
El neptunisme seria desenvolupat i radicalitzat per un diplomàtic francès, Benoît de Maillet (1656-1738), que fou cònsul general de França a Egipte (1692-1708). Les seves tesis, sovint extravagants, de vegades inspirades en les del danès Niels Steensen (1638-86) —més conegut pel seu nom llatinitzat de Nicolaus Steno—, i d’altres en pensadors musulmans antics com ‘Umar Khayyām (c. 1048-1123), s’exposen en una obra que porta per títol “Telliamed”, un mot ben curiós que és el nom suposat d’un filòsof indi, però que en realitat és format per la inversió de les lletres del cognom ‘de Maillet’. El títol complet de l’obra, que, encara que ja havia circulat clandestinament en forma manuscrita, no fou publicada fins deu anys després de la mort del seu autor, és “Telliamed ou entretiens d’un philosophe indien avec un missionaire françois sur la diminution de la mer, la formation de la terre, l’origine de l’homme, etc.” (‘Telliamed o converses d’un filòsof indi amb un missioner francès sobre la disminució de la mar, la formació de la terra, l’origen de l’home, etc.’).
Maillet tenia por, amb raó, de la censura de l’Església. Segons la seva tesi, el nivell de les mars no cessava de baixar. Per això, les espècies terrestres, inclosos els humans, vindrien d’avantpassats marins que havien viscut en aigües poc profundes i que experimentaren un procés de transformació. ¿No és cert, segons Maillet, que a la vora dels rius, al ventre dels grans peixos o a les xarxes dels pescadors es troben regularment ‘homes marins’ i ‘noies marines’, éssers manifestament intermedis entre els peixos i els humans? Aquesta seria també la causa per la qual no es troben fòssils a les muntanyes que Maillet anomena primitives ja que, quan començaren a enlairar-se, el nivell de la mar era massa elevat per permetre la vida —la concepció del temps de l’autor de “Telliamed”, contràriament a l’ensenyament bíblic, és cíclica—.
Els fòssils marins han estat, doncs, objectes notablement integradors des del punt de vista científic: en el transcurs dels segles, el seu estudi ha anat acostant els dos dominis, inicialment ben allunyats, que avui s’anomenen biologia i geologia, posant de manifest que els misteris de la vida estan estretament lligats als de l’esfera terrestre. Aquest procés representa així un altre dels factors importants en el sorgiment i la constitució de la idea de biosfera.
L’economia de la natura
Carl von Linné (1707-78) és un dels naturalistes més importants de la història de la biologia. Hom li deu, en particular, la nomenclatura binària, també anomenada linneana, que designa cada espècie amb el nom del gènere al qual pertany i un epítet identificador de la pròpia espècie. Hom li deu també la inclusió dels gèneres en unitats classificatòries superiors (tàxons). Aquí, però, interessa més posar de relleu un altre aspecte de la seva obra, el de la providencial regulació de tots els aspectes del que ell anomena ‘economia de la natura’.
Professor de la universitat sueca d’Uppsala, se li atribueix l’autoria de publicacions com “Amoenitates academicae” (‘Amenitats acadèmiques’, 1749-69), que en realitat són reelaboracions de les dissertacions d’estudiants dirigides per ell, algunes de les quals fan referència a diferents aspectes d’aquesta ‘economia’. L’“Oratio de telluris habitabilis incremento” (‘Discurs sobre l’increment de la terra habitable’) n’és una. El seu punt de partida està d’acord amb les tesis neptunistes: afirma que la terra ferma era submergida sota les aigües durant el període d’‘infantesa del món’. Solament n’emergia una illa paradisíaca, que era habitada en altre temps per tots els animals, que hi trobaven condicions favorables. Relacionant el paràgraf bíblic en el qual els animals són presentats a Adam, perquè els doni nom, i la superfície necessàriament limitada de l’illa edènica (“altrament li hauria costat molt a Adam [...] descobrir cadascun dels animals”), Linné concloïa que el ‘pare dels éssers’ només havia posat una parella de cada espècie animal i vegetal, inclosos els insectes, al jardí de l’Edèn, i que des d’aquells temps originals la superfície de les terres emergides no ha parat d’augmentar, i les espècies no han cessat de créixer i de multiplicar-se.
Arribats a aquest punt, es plantejava el vell problema de la predació, que era de mal resoldre per a aquells naturalistes preocupats per conciliar l’observació de la natura i la Bíblia. Les dificultats, considerades amb freqüència, de la cohabitació de les espècies a l’interior de l’arca de Noè tenen relació amb aquest problema. La resposta de Linné està en el concepte d’economia de la natura: “[...] la sapientíssima ordenació del Summe Creador de les coses naturals, segons la qual aquestes són aptes per a produir els seus fins comuns i els seus usos recíprocs”, ja que, “[...] ha plagut a les mans creadores afegir aquesta proporció que trobem entre herbívors i carnívors, ocells, peixos, insectes i àdhuc entre els regnes animal i vegetal”.
Aquí trobem novament relacionades la geologia, amb les consideracions de l’autor sobre l’increment de les terres habitables, i la ciència dels éssers vius. L’aportació de Linné fou considerable, per altra banda, pel que fa al coneixement de les interrelacions entre les espècies, i el seu finalisme no fou pas un obstacle per al desenvolupament d’una ciència aprofundida dels mecanismes d’equilibri entre poblacions, els quals seran posteriorment laïcitzats pel geòleg anglès Charles Lyell (1797-1875), fundador de la geologia moderna. Nogensmenys, els humans havien esdevingut, al llarg dels segles, actors cada vegada més poderosos dels canvis que tenen lloc en la superfície de la Terra. Serà precisament en el transcurs del segle XVIII, com es veurà més endavant, que l’espècie humana entra en escena com a factor important, si no essencial, de la transformació del món.