Per a Schelling, naturalesa i consciència són una sola i única cosa: esperit. Les percepcions elementals dels humans s’organitzen, segons ell, a partir del sentiment de la unitat còsmica. Schelling és molt crític amb el desmembrament de l’espai mental que resulta de l’especialització de les diferents disciplines científiques, i defensa la necessitat de la interdisciplinaritat en la recerca del coneixement ‘del tot’. El rerefons filosòfic implícit en l’ecologia d’avui, ciència de síntesi que pren en consideració sistemes en els quals el tot no és la mera suma de les parts, está així força en consonància amb el millor del pensament de Schelling.
“1. No hi ha revelació més alta, ni en ciència, ni en religió o art, que la de la divinitat del tot: ciència i religió arrenquen d’aquesta revelació, i només per ella tenen sentit.
2. Allà on aquesta revelació s’hagi produït, ni que fos només de manera passatgera, en èpoques separades moltes vegades per llargs períodes de temps, ha donat com a fruits l’entusiasme, el rebuig de les formes finites, la fi de tota contradicció, la concòrdia i una meravellosa harmonia, sense comptar la més rara singularitat de l’esperit: l’aliança universal de les arts i les ciències.
3. Allà on s’ha perdut la llum d’aquesta revelació i els humans han volgut conèixer les coses no a partir del tot, sinó les unes a partir de les altres, no en la unitat, sinó en la divisió, i s’han volgut comprendre ells mateixos igualment en la distinció i la separació del tot, veieu que la ciència queda abandonada en amplis sectors, i que, amb gran esforç, ajuntant grans de sorra d’un en un, s’aconsegueixen humils progressos en l’avenç del coneixement per construir l’univers. Veieu alhora desaparèixer la bellesa de la vida, veieu com s’encén i es propaga una guerra salvatge d’opinions sobre les coses primeres i més importants, i que tot es fragmenta en el detall.
4. Qualsevol contradicció en la ciència, per la mateixa naturalesa d’aquesta, no pot tenir altra font que el fet de prescindir d’allò que, en ser tot perfecció, exclou en si mateix el conflicte. Els qui s’oposen a la idea d’unitat no lluiten per cap altra raó que el mateix enfrontament de què depèn la seva existència. Així mateix, si tots els falsos sistemes, les degeneracions en art, les heretgies en religió, no són sinó conseqüències d’aquesta abstracció, la renaixença de totes les ciències i de totes les branques de la cultura només pot començar a partir del reconeixement del tot i de la seva unitat eterna.”
“Aphorismen zur Einleitung in die Naturphilosophie” (‘Aforismes per a la introducció a la filosofia de la natura’) Jahrbüchern der Medizin als Wissenschaft (1806). Reproduït a partir de “Gesamtwerke”, vol. 4, C.H. Beck’sche Verlagsbuchhandlung (1927)
Traducció: Marta Escribà