La noció d’efecte hivernacle, que avui sembla tan nova, es remunta a dos segles enrere, quan el naturalista ginebrí Horace Benedict de Saussure (1740-99) el posà de manifest experimentalment. És al físic francès Jean-Baptiste Joseph Fourier (1786-1830), però, a qui es deu la comparació de l’efecte dels raigs del Sol en l’escalfament de l’atmosfera terrestre amb el que es produeix en l’aire confinat en l’interior d’un hivernacle, comparació que el portà a enunciar l’efecte hivernacle el 1824, el mateix any que Carnot publicava el seu treball sobre les màquines tèrmiques. Arrhenius (premi Nobel de química el 1903) relacionà finalment l’efecte hivernacle amb el gran cicle biogeoquímic del carboni i la seva pertorbació, deguda a la “combustió artificial del carbó”.
“Entre els fenòmens que destrueixen l’àcid carbònic, els més importants són els d’erosió, i entre els que en produeixen, els volcànics i l’alliberament dels gasos oclusos en els minerals en ser desagregats pels agents atmosfèrics. L’erosió i la vegetació són tant més actives com més àcid carbònic conté l’atmosfera. Admetem doncs, cosa gens inversemblant, que tots aquests fenòmens normals, per dir-ho així, s’hagin equilibrat d’ençà dels temps històrics, cosa que semblaria demostrar la feblesa de les variacions de temperatura al llarg d’aquesta època. Aquest equilibri ha estat certament pertorbat d’ençà del darrer segle per la combustió artificial del carbó. La pertorbació no és pas insignificant: produiria en un miler d’anys una quantitat d’àcid carbònic igual a la que conté l’atmosfera.
Els oceans absorbirien aproximadament les cinc sisenes parts de l’àcid carbònic neoformat: així doncs, en tres mil anys, la quantitat d’àcid carbònic atmosfèric augmentaria en un 50% com a resultat de la combustió industrial del carbó. A aquest increment li correspon una elevació de temperatura de 4 a 5°C. Conseqüentment, el consum artificial de carbó comportaria per ell sol una elevació de temperatura d’aproximadament 0,001°C per any. La vegetació i els fenòmens d’erosió afeblirien una mica aquest efecte en una proporció que no és possible calcular exactament. Sigui com sigui, és versemblant que, com a conseqüència del consum sempre creixent del carbó, [...] ens encaminem cap a un període més càlid, [...].”
“Les oscillations séculaires de la temperature” (‘Les oscil·lacions seculars de la temperatura’). Reproduït a partir de Revue Générale des Sciences Pures et Appliquées, 10, 341-342 (1899)
Traducció: J.M. Camarasa