James E. Lovelock, a més d’un científic, és un argumentador hàbil. En aquest passatge defensa que Gaia és un ésser viu comparant-la amb un tronc d’arbre (viu, encara que constituït en un 90% de matèria morta). Però no es tracta pas de cap argument decisiu. L’argument essencial de Lovelock (no admès pels seus detractors) és que l’ambient planetari que és avui la base de la vida n’és també un producte. No serien les condicions planetàries especials de la Terra les que haurien permès el desenvolupament de la vida sinó que precisament la vida hauria determinat el desenvolupament i el manteniment de les condicions que li són adequades. Les aportacions de la biòloga Lynn Margulis a la teoria simbiogenètica de l’evolució cel·lular a la Terra primitiva han reforçat la idea inicial de Lovelock, referent a una evolució conjunta de la vida i de les condicions ambientals que la suporten.
“Els organismes vius són sistemes oberts en el sentit que prenen i alliberen energia i matèria. En teoria són oberts fins als límits de l’univers; però també romanen inclosos en una jerarquia de fronteres internes. A mesura que ens anem acostant a la Terra des de l’espai, primer de tot veiem la frontera atmosfèrica que envolta Gaia; a continuació els límits d’ecosistemes com ara els boscos; tot seguit l’escorça o la pell de plantes i animals vius; més endins hi ha les membranes cel·lulars; i, finalment, el nucli de la cèl·lula i el seu ADN. Si la vida es defineix com un sistema autoorganitzat que es caracteritza per mantenir activament una baixa entropia, allò que hi ha dins de cada una d’aquestes fronteres, considerat des de l’exterior, és viu.
Pot resultar difícil d’acceptar la noció que una cosa tan gran i aparentment inanimada com la Terra sigui viva. Ben segur que em podríeu objectar que la Terra és gairebé tot roca, i gairebé tota ella incandescent i sotmesa a elevades temperatures. Agraeixo a Jerome Rothstein, que és físic, que m’il·lustrés tant en això com en altres coses. En una elaborada ponència sobre la idea de la Terra com a ésser vivent [...], feia notar que aquesta dificultat es podia reduir si deixaves entrar al cervell la imatge d’una sequoia gegant. No hi ha dubte que l’arbre és viu, però el 99% és mort. Aquests grans arbres són antics pinacles de fusta morta, fets de lignina i cel·lulosa pels avantpassats de la prima capa de cèl·lules vives que en constitueixen l’escorça. Una cosa molt semblant passa amb la Terra, i encara més quan ens adonem que molts dels àtoms de les roques de l’interior del magma van ser alguna vegada part de la vida ancestral de la qual tots nosaltres procedim.”
“The ages of Gaia”(‘Les edats de Gaia’). The Commonwealth Fund Book Program of Memorial Sloan-Kettering Cancer Center, Nova York (1988). Reproduït amb el permís de Harold Ober Associates Incorporated. © 1988 Commonwealth Fund.
Traducció: Xavier Pàmies