Els precedents de la formació política de Catalunya
Amb motiu de la celebració del mil·lenari de Catalunya escrivíem que no hi havia dubte que en un moment determinat ens trobàvem amb una sèrie de trets d’una certa identitat que començaren a afaiçonar, tímidament, el nostre poble; aquests trets no aparegueren de sobte, ni obeint a una consciència concreta, però hi eren, i lentament s’hi feren presents; perquè els pobles mai no apareixen de sobte, ni tenen una partida de naixença concreta en un any determinat. El naixement d’un poble forma un procés lent i es descabdella a poc a poc(*).
Vista de conjunt de l’antic poblat d’Olèrdola on s’han instal·lat diferents pobles i cultures des de l’època neolítica fins al període baix-medieval.
ECSA - J. Todó
A partir de la dominació romana i sobretot de l’època del Baix Imperi trobem alguns trets d’identitat, certament confusos, dins la vella província Tarraconense, amb una ciutat de vital importància política, cultural, econòmica i religiosa: Tàrraco. La part oriental de la província esmentada ofereix unes característiques i una personalitat acusades durant el Baix Imperi, amb el pas dels pobles bàrbars.
Com s’ha escrit recentment, el pes de la tradició romana sembla que incidí en un intent d’estabilitzar i definir un grup humà amb certes aspiracions d’estat vers el segle V; sembla que es podria parlar del propòsit de la creació d’un grup políticament coherent als dos vessants dels Pirineus: a la Narbonesa i al llevant de la Tarraconense(*).
En aquesta consciència de grup, caldria comptar amb la influència cada vegada més intensa del cristianisme, que si bé és veritat que vingué amb la romanització, arribà també del nord de l’Àfrica. D’aquest fet, no en tenim gaires dades, però sí notícies, com el martiri de sant Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, que foren immolats a l’amfiteatre romà de Tarragona l’any 259. Altres testimonis cristians foren Cugat, Fèlix i Eulàlia.
Amb el temps, aquest incipient cristianisme anirà configurant una jerarquia eclesiàstica que tindrà un paper molt important en la formació d’aquesta tímida consciència de grup a la qual abans hem fet referència.
A Catalunya es formaria un procés que donaria força a la societat romana per a resistir les envestides primeres dels gots
En un d’aquells dos vessants dels Pirineus que hem esmentat, al costat d’ací de la serralada, destacà Barcelona; a l’altre vessant, Narbona. Aquestes dues ciutats tingueren molta importància durant els segles V i VII, just abans de la invasió sarraïna. Cal tenir en compte l’existència al regne gòtic d’un moviment ben clar que ha estat qualificat de particularisme, el qual aparegué sovint en moments de poca cohesió interna del regne; cantonalisme podríem anomenar també aquest moviment que surà per exemple al segle VI, abans de la unitat política i religiosa dels temps de Recared (III concili de Toledo, 589), i més tard després de la segona meitat del segle VII(*).
És difícil presentar un quadre del que fou Catalunya durant el període de la monarquia gòtica, però sens dubte hi ha prou indicis per a creure que sota la capa dels dirigents constituïda pels gots, cal reconèixer uns indígenes; entre aquests hi havia l’antiga noblesa hispanoromana, la qual s’hauria fos amb la noblesa gòtica, tot reunint una classe dominant a la fi del regne gòtic. Així, en els dos darrers segles de la dominació gòtica a Catalunya, trobem una estructura política, amb el suport, a més, de l’Església; aquesta, amb la força de la cultura que posseeix, ofereix una ideologia política: el rei got al segle VII, segons es consigna als concilis de Toledo, ha rebut el regne amb la gràcia de Déu, per a la salvació de la terra i la conservació del poble. D’aquesta manera l’Església ofereix un mitjà ideològic que afavoreix la constitució d’una classe dominant per a tots els súbdits i també per a les classes servils. I així, no és d’estranyar que es formés una síntesi social entre els caps de brot de l’indigenisme i la noblesa gòtica.
A les portes de la naixença de Catalunya
Amb tot el que precedeix arribaríem ja a l’època que ens interessa en aquest estudi: el temps de la invasió musulmana. No cal que expliquem, car és ben sabut, que a la primeria del segle VIII, concretament el 711, els musulmans envaïren la Hispània gòtica. Dos grans historiadors, Claudio Sànchez Albornoz i Ramon d’Abadal i de Vinyals, estan d’acord a considerar que aquesta invasió i ocupació de tot Hispània canvià per sempre els camins de la seva història. Segons Abadal, Catalunya nasqué com a conseqüència de l’esmentada invasió sarraïna, posició que també feu seva Jaume Vicens i Vives.
La presència musulmana donà lloc, al nord de la Península, a la no-acceptació dels nous dominadors, des de l’occident gallec a l’orient català; la reacció contra el domini sarraí fou universal a les terres septentrionals hispàniques: unes vegades solament amb resistència, unes altres amb auxili estranger —com en el cas català amb els carolingis—, unes altres encara per les pròpies forces dels fugitius, com els hispani de Catalunya, o ajudats per substrats indígenes, com en el cas d’Astúries.
Els sarraïns, però, dominaren el nostre país sis anys després de la desfeta dels gots a la batalla de Guadalete, quan els successors de Vítiza, el darrer rei got reconegut a casa nostra, hi continuaven governant, fins que renunciaren en favor dels invasors.
Aquests acceptaren la submissió dels qui així ho volgueren, mentre que d’altres es retiraren a les muntanyes, fugint de la dominació musulmana, o uns tercers es refugiaven al regne franc, escapant-se dels invasors. Ara, tal vegada a les primeres dècades del segle VIII s’acabaria de perfeccionar, per dir-ho així, la síntesi a què abans al·ludíem entre la noblesa gòtica i la indígena, fugint ambdues de la dominació sarraïna. Potser aquests dirigents són els que es refugiaven en terres de difícil accés, fora de les cruïlles de camins, a la muntanya, i molt probablement als Pre-pirineus.
D’altres gots i indígenes, en fugir, s’empararen dins el regne franc: en les fonts franques són anomenats els gothi i hispani. Foren acollits per aquells, però es trobaren en una situació especial a la fi del segle VIII i al començament del IX, com hom veurà més endavant.
Mentrestant se signaren els pactes de submissió entre els sarraïns i els que romangueren al territori dominat pels musulmans; aquests, per cert, arribats als Pirineus, anaren progressant pel territori ultrapirinenc de l’antic regne dels gots, la Septimània, i s’endinsaren pel Migdia de França fins que l’any 732 Carles Martell els aturà a Poitiers.
Torre i vista parcial d’un fragment de la muralla alt-medieval de Barcelona, que serví des de la seva fundació en època romana per a la defensa de tots els atacs que la ciutat hagué de sofrir.
ECSA - M. Catalán
A partir d’aquest moment, la monarquia dels francs comença una política que hom pot considerar en tres etapes distintes: la primera, detinguts els musulmans a Poitiers, s’inicià amb l’alliberament de les terres del regne franc dels sarraïns, arribant així al límit de les seves fronteres, fins a les de l’antic regne got. La segona etapa fou portada a terme per Pipí el Breu lluitant contra els sarraïns i contra els gots, però de seguida rectificà la seva política i cercà la col·laboració d’aquests contra els musulmans, i ja des del 752 hi hagué un veritable alliberament, com fou el cas de Narbona, on es col·locà al front de la ciutat un vescomte d’origen got. Aquesta cooperació valgué per als gots de la Septimània una situació especial, ja que aquesta regió no entrà al regne franc per conquesta, sinó per lliurament pactat; així, en certa manera, els septimans cediren llurs terres als francs, com temps enrere les havien rebudes dels romans. La tercera etapa és de més clar alliberament encara, com apareix consignat en diferents textos, en els quals senyala la voluntat de sostreure’s del jou sarraí i fins i tot se sol·licita el concurs dels gots. Dintre d’aquesta darrera etapa cal assenyalar la fracassada expedició de Carlemany a Saragossa (778) i l’alliberament de Girona (785), de la Seu d’Urgell (789) i de Barcelona (801).
Tots aquests fets fan pensar en l’aparició, potser per primera vegada, d’una clara reacció dels indígenes contra els musulmans: així s’explicaria l’entrega de Girona; una llarga llenca pre-pirinenca i algunes places més meridionals restaven alliberades del domini sarraí: el fenomen que modernament s’ha anomenat “reconquesta” havia començat definitivament.
Però abans i després de la fracassada expedició a Saragossa i de lliurar Girona i Barcelona als francs, el contacte entre francs i hispanogots (els “catalans”) havia donat uns resultats sorprenents, perquè, com ha dit Ph.Wolff(*), per als francs els llenguadocians eren tan estranys com els mateixos àrabs; així eren de diferents respecte als súbdits de Carlemany els nostres avantpassats del segle VIII. Encara es va produir un fet remarcable: en general quan un poble petit és dominat per un imperi, aquest l’absorbeix; no s’esdevingué així en el nostre poble, que fou considerat com a diferent i com a tal es va arribar a concedir-li un tracte especial: efectivament, els gothi i els hispani es beneficiaren d’un estatut jurídic atorgat per Carlemany, pel seu fill Lluís el Piadós i, més tard, confirmat per Carles el Calb per mitjà dels preceptes o privilegis dels anys 801, 815, 816 i 844, pels quals concedien “un privilegi excepcional característic de Catalunya i de Septimània”, com ha escrit Abadal “una situació especial jurídica de privilegi i, entre altres coses, els reconeixia una identitat, una pròpia personalitat, permetent-los de poder ser jutjats segons la seva pròpia llei: la llei gòtica”(*).
Mapa dels comtats catalans abans d’acabar el primer mil·lenni, amb Indicació de les fronteres que documenten l’avanç de l’ocupació cristiana.
A. Benet
Als territoris que s’anaven alliberant, els carolingis establiren unes demarcacions d’origen gòtic: al capdavant dels comtats col·locaren, igual que feien els gots, un comte, com explica Pèire de Marca(*). Així s’organitzaren els comtats de Girona, Barcelona, Osona, Urgell, Cerdanya, Empúries i Rosselló,més a occident, i al marge d’aquells privilegis, els comtats de Pallars i Ribagorça, dependents del comte de Tolosa. Els primers comtes imposats pels francs foren generalment d’origen got, com fou el cas de Berà per a Barcelona. Però una certa inseguretat del poder carolingi donà lloc a la substitució per comtes procedents de l’aristocràcia franca. Com a conseqüència d’aquesta inseguretat, l’exèrcit dels francs, davant de la revolta d’un tal Aissó (musulmà o got?), entrà al nostre país i, per cert, fou la darrera vegada que es produí un fet com aquest. El panorama canvià a les acaballes del segle IX, ja que l’any 870 els comtats del nostre país començaren a ser definitivament governats per indígenes, per dinasties autòctones; així, inicià el seu govern Guifré el Pelós, originari de la casa comtal de Carcassona, el qual ocupà els comtats d’Urgell i Cerdanya, i, al cap de vuit anys, el 878, els de Girona i Barcelona. Hom pot considerar l’esmentat comte el fundador de la dinastia nacional dels comtes catalans. I per la mateixa època, Pallars i Ribagorça aconseguien la independència dels comtes de Tolosa: foren els primers comtats catalans que en gaudiren. A la mort de Guifré (897), però, els seus fills ja no foren nomenats comtes pels reis de França, ja que heretaren el càrrec del seu pare, en foren hereus; una primera ruptura, en certa manera, dels vincles amb els sobirans carolingis, ja que els descendents del comte deixaren d’ésser funcionaris per ésser propietaris dels seus comtats, com s’esdevingué en altres comtats catalans. En uns i altres comtats, el poder del comte es basà en dues columnes segures: la tradició romano-gòtica i la unió davant el perill musulmà, temor que donava cohesió al país sota el cabdillatge dels mateixos comtes. La suma de les dues coses explica la seguretat política del país, malgrat la inseguretat —valgui la paradoxa— de les fronteres amb els sarraïns. Això donava lloc a l’existència d’un poder públic, que no existia a la resta d’Europa (i a França especialment), on, per contra, el poder es fragmentava i es convertia en plural poder privat. A Catalunya hi havia de manera molt ferma un dret, un poder i un domini públics en mans dels comtes, que garantien la llei i aplicaven la vella llei gòtica. Tot això donà lloc a l’existència d’una societat —la catalana dels segles IX i X— molt diferent de la societat carolíngia. Vegem-ho.
La societat catalana dels segles IX-X
Com ja s’ha dit abans, l’aplicació de la llei, la Lex —com repetien els documents d’aquesta època— donava lloc a la constitució dels tribunals presidits manta vegada pels mateixos comtes, acompanyats de jutges professionals, els quals havien après llur ofici a les escoles catedralícies i eren reconeguts per tots, fins i tot pels comtes, en judicis en què, absents aquests, es dictaminava, si calia, en contra d’ells; aquesta administració de justícia era acceptada, com la mateixa llei, per tothom.
En el nostre país, amb la dominació carolíngia, s’esdevingué un fet molt particular, que en part ja s’ha apuntat abans: generalment quan un poble petit és dominat per un de més poderós, aquest l’assimila. Doncs bé, en comptes de produir-se un xoc entre el poder que hauria hagut de pretendre absorbir-lo i el país dominat (entre els francs i els catalans) de manera que comportés l’assimilació de la futura Catalunya en el regne carolingi, hi hagué un respecte vers l’especificitat de la nostra terra. Aquest fet s’anà accentuant al llarg del segle IX, i s’inicià així una línia que portà cap al reconeixement de la personalitat del nostre país, que caminava cap a la pròpia sobirania. Un historiador francès, M. Zimmermann, ha remarcat aquest respecte dels francs davant les institucions pròpies del país; allò que sobta —ha escrit aquest autor— en la intervenció franca a la nostra terra és la voluntat de les seves autoritats de preservar les estructures autòctones que trobaren i utilitzar-les fins al punt de reanimar —permeteu-nos l’expressió— les institucions locals sense cap intenció d’implantació de les pròpies dels francs(*). Tot plegat, aquestes circumstàncies facilitaren el ple desenvolupament de les institucions pròpies i obriren clarament el camí, primer vers la sobirania de Catalunya i després vers la independència.
Mapa de la situació dels castells que defensaven la línia fronterera del riu Gaià al segle X.
EECG
Com a conseqüència del que estem dient, la societat catalana d’aquesta època fou molt diferent de la carolíngia a França, on es desenvolupava plenament un feudalisme institucional que no es coneixia entre nosaltres. La societat catalana era marcada per una herència romanogòtica —recordem el que hem dit de la personalitat romana de la Tarraconense (segles IV-V) i de la gòtica (segles VI-VII). Era una societat no feudalitzada en les seves institucions, on existia la petita propietat al camp, on el pagès gaudia d’una llibertat personal i econòmica. En aquella societat bàsicament rural hi havia un concepte molt clar de la justícia i el dret, fill de la llei gòtica. I és curiós que la tradició, aquest substrat romanogòtic, es conservés a les terres més amagades de Catalunya, a la muntanya refugi: vinculació al dret escrit, exercici regular de la justícia i respecte a l’autoritat pública, encarnada en els comtes. El pes de l’herència gòtica fou més fort que no pas la possible influència franca, perquè els carolingis no ens aportaren població, els comtes francs no prolongaren per gaire temps el seu govern i moltes vegades no hi visqueren; a Catalunya, així mateix, els francs no influïren en la repoblació del nostre territori, arrencat del domini musulmà(*) pels mateixos indígenes.
Com ja s’ha insinuat, a la muntanya-refugi hi havia molta població, la qual s’alimentava de la producció agrícola i ramadera, i en aquestes terres hi hagué a la primeria els centres vitals de la Catalunya comtal. A la resta del territori probablement continuava havent-hi, junt amb els qui fugiren cap a les muntanyes amb motiu de la invasió musulmana, una població indígena, tal vegada no gaire romanitzada.
I des de les muntanyes, a mesura que s’anava alliberant el territori, baixaven, segons sembla, els qui anaven a repoblar la plana sota la direcció i l’estímul de comtes i/o d’eclesiàstics. Constitueix un gran moviment de repoblament i de conquesta del sòl, que sorgit de les altes valls i de les conques pirinenques s’estén fins als últims límits del país cristià, com textualment diu P. Bonnassie(*). Però aquestes terres recuperades no són pas terres feudals, ni tampoc l’estructura agrícola ho és.
Entre les persones no hi ha, gairebé, lligams especials de fidelitat si no és en la proximitat dels comtes. La ideologia que inspira tant la pràctica del govern com les relacions socials és ben anterior a la intervenció franca, que no hi introduí cap canvi essencial. El cos social sembla dominat pel mateix grup de grans famílies amb una jerarquia aparentment immutable. La població sencera no coneix altres regles que les que foren dictades pels reis de Toledo, amb un codi intangible: la Lex gòtica. Estructures socials paral·leles a les d’altres pobles de les contrades del nord d’Espanya i tan distintes de les de la França carolíngia. També cal esmentar ací una preocupació que actua sobre la societat: la reconquesta es transforma en estímul d’un cert equilibri(*).
Els monjos coadjuvaven en la colonització del nostre país, i així s’explica que la influència agrària dels monestirs des del d’Arles, al Vallespir, passant pels de Banyoles, Sureda i Fontanes fins a arribar als cenobis d’Amer, Escaules i al d’Aguja, fos tan efectiva. I tot seguit es fundaren els altres grans monestirs de Santa Maria de Ripoll, de Sant Joan de les Abadesses i Sant Cugat del Vallès.
En l’estructura socio-política del país, com hem insinuat abans, feren acte de presència dirigents d’origen romanogòtic, els quals ocuparen els càrrecs comtals al cap d’un segle de la invasió i domini estricte carolingi; com a tals comtes representaven l’autoritat pública, a diferència de França, on el feudalisme la desconeixia. Així s’explica que en la documentació que ha restat d’aquella època aparegui el concepte de potestas, encarnada en els comtes; aquest concepte donava lloc també al respecte que els nostres comtes tingueren pels reis francs, els quals, teòricament almenys, obeïen i consideraven com a senyors seus. En virtut dels conceptes de justícia i d’autoritat pública, els comtes tenien la gent dels seus comtats —els catalans d’aquella època— com a súbdits i no gosaven pas de governar-los com a tirans.
La dependència de Catalunya respecte als carolingis en aquest temps fou relativa, perquè els reis francs eren lluny, gens identificats amb les angoixes d’un país pròxim a la frontera; i al darrere d’ella, els sarraïns, sempre amenaçadors, exigien per part dels comtes una vigilància contínua, i els súbdits calia que estiguessin preparats per a accions militars defensives o ofensives. Cal remarcar que l’autoritat pública comprenia també el deure militar dels súbdits; el comte no era sols el cap polític sinó també el cap militar, el cabdill de la guerra que manava els seus exèrcits contra els musulmans o en defensa dels atacs d’aquests. S’ha de remarcar també que la frontera amb els sarraïns continuava essent, com després de les conquestes de Girona i Barcelona, ben a prop d’aquesta darrera.
Per així les terres catalanes ja alliberades dels musulmans tenien una organització política i militar molt semblant a la dels regnes d’Astúries, Lleó i Navarra i dels comtats de Castella i Aragó; tots aquests nuclis cristians es trobaven en circumstàncies semblants, molt diferents de les de la França carolíngia.
Així, el país s’anava estructurant sota el domini carolingi, però amb una personalitat pròpia, amb signes de clara identitat, reconeguda per les mateixes autoritats franques; reconeixement que apareixia en els privilegis que els sobirans atorgaven a particulars i sobretot a institucions, principalment eclesiàstiques. Es tracta dels cèlebres preceptes —tan estudiats pel nostre insigne historiador Ramon d’Abadal—, en què es concedien immunitats i es confirmaven privilegis i possessions; són nombrosíssims aquests documents, des de l’època de Carlemany fins a Lotari; se’n poden comptar fins a cent vint-i-cinc, essent els més nombrosos els corresponents a la primera meitat del segle IX (cinquanta-dos foren els atorgats); quaranta-tres a la segona meitat i solament trenta durant tot el segle X. Un altre senyal d’aquesta dependència respecte als carolingis fou el sistema de datació dels documents, escrits no solament per la cancelleria franca sinó també pels particulars i oficials de l’Església i de les autoritats en general, malgrat que la gran majoria de documents eren lliurats per particulars: es datava a partir del començament dels regnats dels sobirans carolingis. Els pergamins escrits a Catalunya durant aquests dos segles que estem estudiant foren nombrosíssims, com han ponderat els historiadors francesos, en comparació amb els que s’han conservat al seu país: concretament són més de cinc mil els que es conserven als arxius catalans fins a l’any mil; i és que el nostre poble, ja en aquells temps de la seva formació política, tingué una veritable passió per escriure aquelles transaccions que feien, en les quals, per donar més força als documents esmentats, figurava sovint l’al·lusió a la llei gòtica. Sens dubte aquest fet és conseqüència de la mentalitat d’aquella societat, com també ho és el fet de reparació de les escriptures en els casos que, per circumstàncies diverses, s’havien destruït; així hom podia recórrer al tribunal reivindicant, per exemple, una propietat, segons el jurament que s’havia fet per justificar la reparació de l’escriptura.
Tot el que s’ha dit fins ara és un breu panorama de la cultura que hi havia al nostre país, naturalment en les classes dirigents i molt especialment en les catedrals i els monestirs, on monjos i clergues feien la tasca dels notaris, com a escrivans. L’Església tenia a les seves mans la cultura, i, per mitjà de la seva acció espiritual i política, es pot dir que és la qui va bressolar el nostre país; era, a més, font de cultura a través de les homilies dels diumenges, en les quals s’emprava no pas el llatí, que el poble no entenia, sinó la llengua vulgar. Aquesta, el català en franca formació, derivava d’un fons comú, igual que les altres llengües romàniques, d’un diasistema del qual havien sortit el francès i l’occità.
Al marge d’aquesta extensió ben minsa de la cultura, l’Església la conreava en grups elitistes, dins els monestirs i les catedrals, en els escriptoris dels quals reunia manuscrits i en copiava; distints foren els focus de cultura d’aquesta època, com s’explicarà extensament en un altre capítol d’aquest llibre; esmentem únicament els cinc focus més importants: Ripoll, Cuixà, la Seu d’Urgell, Vic i Barcelona. Cal recordar ací l’endosmosi que de la cultura musulmano-alexandrina feren els monjos ripollesos. D’altra banda, l’Església col·laborava amb els comtes. Sovint els bisbes i abats eren els seus consellers i moltes vegades anaven al seu costat a la guerra contra els sarraïns, fins al punt de poder afirmar que ajudaren al naixement de Catalunya amb llur suport en l’empresa de la reconquesta i la repoblació del país.
Imatge del castell de Saburella, al municipi de Querol (Alt Camp), que es dreça en un cimal de la dreta del Gaià.
ECSA - EECG
Malgrat tot el que diem, i fins i tot tenint en compte els focus de cultura, la societat d’aquesta època estava tancada i retreta en ella mateixa —en paraules d’Abadal i Bonnassie, es mirava a si mateixa(*)—, preocupada extraordinàriament per la guerra i la defensa del seu territori, com al capdavall era explicable. Podríem considerar que aquesta era la primera preocupació que els dirigents del país retenien. Després de la gran empenta en la tasca de la repoblació que portà a terme Guifré el Pelós (inaugurant allò que entenem per reconquesta, és a dir, l’alliberament de les terres en mans encara dels sarraïns), els descendents d’aquell gran comte prosseguiren l’empresa. Guifré II i Sunifred, després de la mort del pare, es trobaren amb una frontera que passava pel sud del riu de Foix, per l’est de Veciana i Calaf, remuntava cap al sud del Llobregós, deixava a dins la frontera Torà i Sanaüja, seguia per Oliola, Malagastre i Camarasa, per part de la Noguera Pallaresa, continuava per sobre de la serralada del Montsec i es tancava pel curs de la Noguera Ribagorçana amunt. Guifré II amb prou feines pogué aguantar la línia que acabem d’assenyalar i prosseguir dintre d’aquesta àmplia frontera la tasca de repoblament; la continuà el seu germà Sunyer, qui definitivament estabilitzà la situació i durant els primers decennis del seu govern arribà a estendre la reconquesta fins al riu Foix, a les serres d’Albinyana i Montmell. Segons notícies de font musulmana, el comte arribà els anys 941-942 a Tarragona, fet importantíssim, que podríem comparar a la conquesta de Barcelona de cent quaranta anys enrere; així la frontera passà a l’esquerra del Francolí i dominà gran part del Camp de Tarragona i de la Conca de Barberà. La possessió de la gran ciutat no pogué continuar en mans dels cristians i fou abandonada per manca d’un bon poblament, la qual cosa comportà el retrocés de la frontera fins al Gaià. Per la part del comtat d’Urgell, el fill de Guifré, Sunifred, mantingué la frontera, com hem assenyalat més amunt, sense poder-ne fixar la situació exacta. En aquest moment, el comte Borrell, nét de Guifré el Pelós, aconseguí amb la seva política de pau amb els àrabs una situació de tranquil·litat, però la pau es trencà i el comtat, amb Barcelona al davant, hagué de sofrir l’escomesa d’Almansor que veurem més endavant. Tota la frontera restà inestable en la resta d’anys de vida del comte Borrell i fins i tot del seu fill Ramon Borrell, i la situació no canvià fins a mitjan segle XI, amb la caiguda del califat(*).
Les passes de Catalunya vers la sobirania
A partir de la fi del segle IX(*) ens trobem, tal com hem dit abans, amb comtes que heretaren els comtats sense comptar amb el nomenament del sobirà carolingi, com havien fet els seus pares; això es produí des de la mort de Guifré I i a partir d’aleshores els reis francs ja no intervingueren en el nomenament dels comtes, amb la qual cosa el vincle amb França s’anà debilitant. Com a conseqüència, els comtes tampoc no prestaven el jurament als sobirans. D’altra banda, en virtut de la potestat pública s’atrevien a atribuir-se una certa potestat legislativa, com la que emprà Guifré quan atorgà la carta de població a Cardona. Borrell II seguirà la mateixa línia en confirmar aquesta carta de Cardona. D’altra banda, aquells comtes que tingueren per herència els comtats no prestaren jurament de fidelitat, com dèiem, als reis de França, com sí que ho havien fet en canvi Guifré I i Sunyer de Barcelona, Sunifred d’Urgell, Gausbert d’Empúries-Rosselló o la comtessa Ava de Cerdanya.
També resta demostrada l’actuació dels nostres comtes en un altre aspecte: ens referim a l’encunyació de moneda; és el cas de Guifré II, qui es beneficià —cas insòlit i únic conegut de concessió reial a un comte— d’aquesta donació que li feu el rei de França respecte a la moneda de Vic. Més tard, el seu successor Sunyer, comte de Barcelona, cedí el dret de la moneda de Girona l’any 934(*) sense intervenció reial.
En aquesta línia de desvinculació de Catalunya del poder reial franc, podríem al·legar també l’adjudicació de títols superiors que empraren els nostres comtes, com el de príncep, i també el fet que es considerés la nostra terra fora del regne dels francs, ja que reiteradament es diu de molts personatges catalans que procedeixen d’Hispània. Per això i per altres indicis, Abadal va poder escriure que a partir de mitjan segle X “el poder reial dels sobirans carolingis quedava reduït a un principat teòric sobre la nostra regió, dita Hispània”(*). Aquest és un dels pocs noms que rebé el nostre país, junt amb el de Gòtia durant el domini franc, fins a arribar, ja després de traspassat el mil·lenni, a aparèixer el nom de Catalunya, com ja veurem.
Un altre dels senyals d’aquest camí vers la sobirania fou l’ambigua política de Borrell II, comte de Barcelona i d’Urgell i, per tant, l’únic que —llevat dels comtes de Pallars i Ribagorça— tenia frontera amb els sarraïns. Aquest fet el forçà a portar una política d’equilibri amb els musulmans i amb els mateixos carolingis a causa dels dèbils vincles amb aquests darrers, preocupats per afers del nord del seu regne i sense interès pels nostres problemes de la reconquesta. Malgrat que Borrell intentà prosseguir la política que havia començat el seu avi, Guifré el Pelós, i continuà el seu pare, aviat hagué de cercar la pau amb els musulmans i fins i tot sotmetre-s’hi, abandonant, d’aquesta manera, el vassallatge que devia als francs; la submissió als sarraïns pressuposava en certa manera l’abandó de l’homenatge que el lligava als carolingis, encara que, com hem dit abans, sembla que Borrell II no el prestà formalment. Aquesta actitud del comte constitueix una anella més de la cadena, trencada, vers la sobirania, i a la qual s’afegeixen també les relacions cada vegada més estretes amb l’Església de Roma, enfortint la personalitat col·lectiva de l’Església catalana i cercant la independència d’aquesta respecte a la metròpoli de Narbona, gràcies a les accions de Borrell II junt amb el bisbe de Vic, Ató, per a portar-ho a terme.
La política del comte barceloní tenia, doncs, tres direccions: la tradicional carolíngia, que com una rutina s’anava descabdellant cada vegada amb menys intensitat, la política d’apropament a Roma, cercant ajut i empara, i, finalment, la política amb els musulmans, portada a terme —sens dubte a desgrat— per temença i necessitat.
El desplegament d’aquestes tres direccions de la política del comte Borrell prengué resultats definitius —encara que no gaire reeixits—, a la segona part del seu govern, cap al darrer quart del segle; ara bé, caldrà estudiar abans alguns aspectes de tipus econòmic que apareixen a la segona meitat d’aquest segle —a partir del 950—, segons ha demostrat Bonnassie, i que abracen fins i tot la primera part del govern d’aquest comte.
L’embranzida econòmica de Catalunya
Els treballs agrícoles més característics del període medieval es troben representats dins l’escultura romànica en claustres, portades í capitells, com aquests relleus de la portalada de Ripoll, corresponents als mesos de març-abril, octubre i agost-setembre.
ECSA - F. Tur
L’extensió de la reconquesta, el desenvolupament del camp, el gran esforç en els cultius i l’aplicació de noves tècniques afavoriren el creixement de l’economia. L’explotació del sòl per mitjà d’arrendaments de terres, que es generalitzà a partir de mitjan segle X, sembla que afavorí el treball dels pagesos, que actuaven com una mena de colons de senyors laics o eclesiàstics. Aquesta forma d’arrendaments s’estengué a totes les terres baixes de Catalunya, des de l’Empordà fins al Penedès i del Segre a la mar, i permeté augmentar la producció, ja que els pagesos es comprometien al conreu de la terra i a construir edificis d’explotació, a agençar els horts i els camps i a plantar vinyes i arbres fruiters; d’aquesta manera els camperols aconseguien una masoveria. En el creixement de distints cultius sobresorti la viticultura, i entre les tècniques emprades cal esmentar el creixement dels molins, amb la instal·lació consegüent dels recs, i també el progrés de les eines del camp.
De l’augment de la producció agrícola en general es desprèn un creixement notable de canvis i intercanvis, que donà lloc a un moviment de diners, de numerari, que abans escassejava molt. Ara, doncs, veurem circular monedes de plata de fabricació local i de seguida monedes d’or musulmanes: els mancusos califals, metall d’or que era totalment desconegut fins aquest moment, a la fi del segle X.
 |
 |
La ràtzia d’Almansor i la caiguda de Barcelona
Enmig d’aquesta embranzida de l’economia del país i del creixement econòmic que acabem d’assenyalar, ens trobem amb la gran sorpresa del fracàs de la política de Borrell II respecte als musulmans i del seu vassallatge a aquests.
No sabem si és que havia trencat aquest vassallatge o bé que Almansor es decidí a fer una expedició per donar més força al seu poder militar davant dels enemics interns o perquè entengués que la posició de Borrell era dèbil respecte als sobirans carolingis. D’altra banda, el cabdill musulmà actuà d’igual manera contra altres regnes cristians del nord hispànic.
Organitzà una gran expedició, amb gran publicitat i acompanyat d’un grup de poetes per tal que cantessin la seva empresa, i s’encaminà per la zona llevantina cap a Barcelona; l’assetjà, aconseguí trencar els murs de la ciutat i hi entrà a mata-degolla el mes de juliol del 985. Almansor feu un gran botí i innombrables presoners; foren incendiades la basílica paleocristiana i el monestir de Sant Pere de les Puelles. L’escomesa s’estengué fins al Vallès i arribà al monestir de Sant Cugat.
Després de tal desolació, Almansor es retirà, i tot seguit començà la recuperació de la ciutat, mentre, segons sembla, arribava a la cort franca la necessitat d’un ajut a favor dels comtes de Barcelona. Aquest ajut no arribà, si bé al cap de tres anys escassos de l’escomesa, el secretari del rei Hug Capet escriví en nom d’aquest una lletra al comte: es tracta de la cèlebre carta del 988 que ha motivat la creença entre els historiadors que a partir d’aquest moment es pot considerar un fet la independència de Catalunya. Com que aquesta data motivà la celebració del Mil·lenari de Catalunya, un grup d’historiadors redactà un informe que ja hem esmentat abans en utilitzar dades per a altres qüestions; en aquest informe és on s’aprecien els mots d’aquesta lletra i les seves conseqüències(*). Per tant donem per resolt aquest afer i passem a una sèrie de fets que, conjuntament, han donat peu a constatar un acostament del nostre país vers Europa.
Com Catalunya s’obrí al món
Aquest frase coincideix amb el títol d’un opuscle que escriví Ramon d’Abadal l’any 1960(*) i que P. Bonnassie agafà per a un capítol del seu llibre, si bé discrepant de les causes d’aquesta obertura(*).
El fet és, però, que a partir del darrer terç del segle X, un decenni abans de la catàstrofe de la desfeta de Barcelona i durant els darrers anys d’aquest segle, i el començament de l’XI, a Catalunya es feren nombrosos viatges vers Roma i el sud de França, i hi hagué relacions freqüents amb monestirs europeus; a la vegada, és de destacar un progrés material, del qual ja hem vist l’inici.
Tres signes ens poden donar una nova visió de la societat que comença a canviar al voltant de les dates indicades, abandonant aquella situació del país, tancat en si mateix, retret i preocupat únicament per la guerra i la defensa del seu territori. El nou panorama obeeix, doncs, en primer lloc, a estretes relacions amb monestirs del regne franc, als viatges freqüents de comtes, abats i bisbes a Roma, i en segon lloc, com a conseqüència dels dos primers signes, les relacions artístiques que afavoreixen l’entrada de nous models de construcció d’esglésies, a la vegada que aquesta augmenta a causa del progrés econòmic.
Aquesta xarxa de relacions religioses és la causa de reformes monàstiques, que lliga diferents monestirs fins aleshores de vida independent: estrets contactes entre Lesat i Cuixà, l’any 985; presència de Pere Ursèol, dux de Venècia i de sant Romuald a l’esmentat monestir pels anys setanta; la presència també del comte Oliba Cabreta al monestir de Montecassino, l’any 988 i del comte Miró III, bisbe de Girona al de Bobbio, l’any 983.
Respecte a les relacions amb Roma, les dades són ben clares: els monestirs catalans són posats sota la protecció del sant Pare i no pas com fins ara sota la dels reis francs, amb la concessió de preceptes; així, Ripoll i Cuixà sota el papa Agapit II; de la mateixa manera són confiats sota l’autoritat papal els monestirs de Sant Benet de Bages, Sant Pere de Besalú, Sant Pere de Rodes i Sant Vicenç de Gerri. I aquesta tendència de lligar els monestirs i llurs abats amb Roma s’estén també als comtes: Oliba Cabreta posa els seus fills Guifré II i Bernat Tallaferro, comtes de Cerdanya, sota l’empara del papa. I molts comtes, en lloc d’anar a la cort carolíngia per recaptar preceptes d’immunitat, van també a la ciutat eterna: Sunifred II de Cerdanya, acompanyat del bisbe d’Urgell, l’any 951, i al cap de vint anys Borrell II i el bisbe Ató de Vic. El papat ha de resoldre així mateix els conflictes de les diòcesis de Girona, l’any 970, i de Vic, els anys 971 i 998.
Sens dubte, tots aquests moviments i relacions entre esglésies catalanes i del Migdia de França o Itàlia, i també amb Roma, juntament amb els avenços materials que hem esmentat més amunt —que eren a la vegada font de riquesa—, provocaren un fort augment de la construcció d’esglésies i esglesioles i de reformes de monestirs. A més, aquesta febre de construccions no obeeix solament a necessitats arquitectòniques en el sentit de renovar edificacions envellides, que també n’hi hagué, sinó que les relacions monàstiques apuntades portaren també nous corrents artístics que imposaven noves construccions.
Aquesta pruïja d’aixecar nous santuaris, ermites i esglesioles no deixa de tenir relació amb el naixement de l’art romànic, tan estès arreu de Catalunya i que en aquest traspàs de segle, en el trànsit de l’any mil, tindrà manifestacions ben remarcables. Però ja abans, a partir de la segona meitat del segle X, trobem edificacions noves a Sant Benet de Bages (951 i 972) i a Sant Miquel del Fai (997); aquestes augmenten a partir de l’any mil, i fins al 1050 podem comptar més de vint esglésies.
Interior de la capçalera preromànica de Santa Maria de Matadars (Bages), antic edifici basilical transformat posteriorment en època romànica.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’afany de noves construccions no es comprendria sense un moviment de diners ni sense un enriquiment del país, però tampoc no seria explicable sense un sentit de religiositat del poble i un augment de la pietat popular i de les classes dirigents. Com tantes vegades en els fenòmens històrics, tampoc no es pot oblidar la influència que nous corrents artístics desvetllaren en persones desitjoses de novetats. Els avenços tècnics devien ésser també propicis a les noves construccions: cal recordar per exemple la substitució de l’embigat de fusta per les voltes de pedra, ja que era garantia davant del perill d’incendis, risc cert en esglésies boscanes. Les esglésies de Banyoles (any 957), Sant Feliu de Boada, Sant Martí de Fonollar, Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Casserres, Cardona i tantes altres, sense fer-ne una relació exhaustiva, responen a les noves tècniques expressades(*).
Si no fos perquè en aquest mateix volum es dedica un capítol a la cultura de l’època, ací ens podríem estendre en l’evolució de la societat en virtut dels nous corrents culturals, en el descabdellament de la llengua, plasmada en els documents amb tantes paraules catalanes, i en els corrents artístics d’aquesta època.
El traspàs del mil·lenni i l’afermament de la independència de Catalunya
En traspassar l’any mil, com si aquesta data tingués quelcom de definitiu, les circumstàncies polítiques i socials de Catalunya foren totalment noves. I no pel que pogués representar de llegenda i horror aquesta xifra, sinó perquès nous aires bufaven a tota Europa i també a Catalunya. D’altra banda, els vincles amb França apareixien completament trencats, i, com hem dit, els comtes actuaren sobiranament. Sobre aquest punt cal recordar que els trets principals d’una sobirania es donaren clarament en els primers anys del segle XI: posseir l’autoritat sense que depengui de ningú; tenir el dret d’encunyar moneda i, finalment, promulgar lleis. Aquestes tres característiques es donaren en els comtes que succeïren Borrell II: Ramon Borrell, Berenguer Ramon i Ramon Berenguer I.
Paral·lelament es marcarà una evolució de la tradició romanogòica, que tantes vegades hem esmentat, i a la meitat de segle es desenvoluparà un cert feudalisme que canviarà totalment el panorama sòcio-econòmic del país. Un altre element a considerar és la preocupació de l’Església respecte a la pau pública, com a conseqüència de la inseguretat dels béns i de les persones.
Com dèiem, Ramon Borrell no solament encunyà moneda, sinó que ho feu amb el seu nom i l’efígie, a la seca de Barcelona; al cap de poc temps Berenguer Ramon baté moneda d’or, imitació dels mancusos califals: fou la primera vegada que el patró or retornà a l’Europa occidental, ja que fins en aquest moment només s’encunyava moneda de plata. D’altra banda, i davant la inestabilitat d’aquesta època, perquè l’autoritat pública de què hem parlat manta vegada havia entrat en crisi, es convocaren les assemblees de pau i treva com la de Toluges de l’any 1027. Després se’n celebraren d’altres a Vic, Girona i Barcelona. Aquestes reunions tingueren gran transcendència ja que enllaçaren amb les futures Corts(*).
Els comtes, doncs, batien moneda i governaven sense donar compte a ningú del que feien, però a més promulgaven lleis: és el cas de Ramon Berenguer I, el Vell, comte que, acompanyat de la seva muller Almodis, promulgà uns articles que després han rebut el nom d’Usatges; els comtes ho feren en virtut de la llei gòtica, tantes vegades al·ludida, que els va permetre de promulgar una nova llei, quan la vella havia caducat.
El naixement del feudalisme a Catalunya i l’estat feudal català
Avanç i estructuració dels comtats catalans al llarg del segle XI.
A. Benet
Ha estat el professor P. Bonnassie qui ha presentat la gran novetat de l’engany d’un clixé que tants d’historiadors anaven admetent: que Catalunya havia estat des del començament del domini carolingi un país amb règim feudal importat de la França d’aquell moment. Ara sabem, gràcies a les anàlisis documentals que ha publicat, que el feudalisme català és originari del nostre país i neix com a conseqüència d’una sèrie de causes derivades d’aquell creixement i enriquiment que hem anat recollint més amunt, aquella embranzida que canvià l’equilibri que tenia la nostra terra.
Sembla que l’expansió agrícola va pressuposar la desaparició de les velles formes de servitud i, per tant, dels esclaus. D’altra banda, l’acolliment dels esclaus a les terres frontereres, alliberant-se així de la seva situació, i el desenvolupament de les noves tècniques (com els molins d’aigua) fan que cada vegada sigui menys necessari el recurs al treball forçat.
Es produeix un canvi en la societat que afecta els homes lliures i que sembla que empobreix els pagesos(*). L’aristocràcia, d’altra banda, s’enriqueix i incorpora cavallers ben armats al seu servei; són els “castlans”. Aquests són els caps de les bandes que apareixen esmentats sovint en la documentació de la primera meitat del segle, castlans que destaquen en la milícia. El reclutament de tropes s’ha fet necessari a causa de l’increment de guerres privades que enfronten els barons entre ells.
Tot plegat originà una anarquia generalitzada; aparegueren bandolers i lladres pels camins que amenaçaven les propietats i les vides. El poble i l’Església es preocuparen d’aquests fets que impedien, a més, l’assistència dels fidels a les misses dominicals i amenaçaven la vida dels clergues. Aleshores nasqué un moviment encapçalat pels bisbes, els quals convocaren assemblees de pau i treva, com la de Toluges de l’any 1027, que havia estat precedida d’una altra de la qual ignorem la data. Aquesta reunió va determinar que durant el cap de setmana s’imposés la pau: “…que cap habitant… no assaltés el seu enemic des de l’hora de nona del dissabte fins a l’hora de prima del dilluns, a fi que tothom pogués complir amb els deures del dia dominical; que… ningú no assaltés… els clergues… ni violés les esglésies… “Més tard es repetiren les assemblees i des del començament l’abat Oliba en fou un dels capdavanters(*).
El feudalisme, però, anà creixent, i les esmentades assemblees no acabaren pas amb la violència, que fou un dels trets de l’època feudal. Ni tan sols es deslliurà d’aquesta violència l’autoritat pública, que fou desfeta a poc a poc sense el respecte a l’autoritat comtal, com demostren les rebel·lions i les escomeses de barons contra els comtes, com en el cas de Mir Geribert que difícilment va dominar Ramon Berenguer I, el Vell.
Ara bé, aquest comte finalment va saber reinstaurar la seva autoritat, jugant amb els mateixos elements del règim feudal. Creiem, d’altra banda, que no sols l’ajudà aquesta oportunitat d’aprofitar les mateixes armes del feudalisme per a recuperar la seva autoritat, sinó que també hi contribuí la tradició romanogòtica de l’autoritat tan arrelada a Catalunya, com hem vist abans: aquell sentit tan clar de la potestas que tenien els comtes. També cal no oblidar el fet de la necessitat de la lluita contra els sarraïns que manta vegada servia com a aglutinant de la mateixa noblesa revoltada. Recordem a propòsit del que estem dient l’atac dels catalans a Còrdova, l’any 1010.
Les circumstàncies socials a què hem al·ludit capgiraren les mentalitats d’una generació que, per cert, agafà de ple el govern del comte Ramon que acabem d’esmentar. El comte utilitzà tres elements per a aconseguir els seus objectius: a) Els seus recursos econòmics per a establir una línia de vassallatge amb els vassalls, oferint feus en rendes de numerari (el que podríem anomenar feurenda); b) El feu de reposició: els barons vençuts o agafats els fa renunciar a la propietat real de llurs fortaleses i després de prestar al comte l’homenatge les torna a prendre en feu; c) I finalment, els juraments o sagramentals que rep dels més destacats homes del país. I entre aquests que li juren fidelitat hi ha tots els altres comtes catalans. Així, Ramon Berenguer I el Vell aconseguí la seva supremacia sobre tots els comtats catalans del Pallars a l’Empordà i del Rosselló a Barcelona. La genialitat del comte Vell, junt amb la seva esposa Almodis, que cal no oblidar, fou la de recuperar en profit de la institució comtal unes armes (homenatges, juraments, investidures de feus, pactes de vassallatge) que a la bestreta s’havien forjat contra la institució i l’havien posada en perill. Així es constituí un dels estats més antics d’Europa.
La sòlida autoritat del comte Ramon Berenguer I s’aconseguí també, com dèiem més amunt, a base de la potestas, de tradició romano-gòica, a què hem al·ludit força vegades. La mateixa que l’autoritzà a legislar sobre les qüestions que pogués plantejar el nou règim que s’estava desenvolupant. Acabem d’al·ludir, com és fàcil de suposar, als Usatges, sobre els quals s’ha escrit tant i és difícil d’arribar a conclusions definitives. Ací només hem de parlar del seu començament, que ens sembla bastant clar, malgrat posicions distintes. Sembla evident que Ramon Berenguer I i Almodis promulgaren unes disposicions que després amb el temps han rebut el nom d’Usatges de Barcelona; aquestes disposicions estarien compreses en una vintena d’articles que es refereixen a diversos aspectes de tipus feudal i que serien els números 4 (2a part) a 7, 13-15, 17-19, 27 i 28 que ja admetien els professors Bonnassie, Bastardas i Mayer, i a més els números 29, 30, 32, 34, 42, 48, 56, 61-63, 72, 73, 91, 116 i 123(*).
Però el que també ens interessa de remarcar és com es van promulgar aquests articles i amb quin fonament el comte ho feu; ens ho diuen ben clarament amb paraules de la mateixa època o explicant el que va esdevenir(*). Ho donem traduint lliurement de la versió llatina i comparant-la amb la catalana, naturalment més tardana: “I això feu el comte per autoritat del Llibre Jutge que diu: si la novetat d’un plet ho exigeix, el príncep haurà de promulgar nova llei… i com va observar el comte que els negocis no podien resoldre’s amb la llei gòtica…”
Com es veu clarament, els comtes acusaven la manca de lleis; la societat havia canviat i els problemes que sorgien demanaven noves lleis, ja que les vigents eren antiquades; calia fer-ne de noves, i el príncep les promulgà amb el suport de la llei gòtica(*).
Els noms que ha rebut Catalunya en l’època pre-romànica i romànica
Durant els segles anteriors a l’any mil i des de la invasió musulmana, el nostre territori i els seus habitants han rebut diversos noms, però de forma isolada i en certa manera ambigua. La forma més antiga és la referida als habitants i la trobem en els preceptes carolingis quan Carlemany, Lluís el Piadós i Carles el Calb els acullen i els anomenen amb els noms de gothi i d’hispani: aquesta denominació no sembla, però, que arreli del tot i no es repeteix després en les fonts franques(*).
Quant al corònim, és a dir, al nom del territori, ens movem entre vacil·lacions en la locució Marca Hispanica, estudiada per A. de la Torre, Maravall i Abadal(*); aquesta locució, aplicada al nostre país, consta en les fonts historiogràfiques carolíngies solament des de l’any 821 fins al 849 i després desapareix; no figura, en canvi, en els documents de la cancelleria dels reis francs, ni tampoc en la documentació catalana d’aquesta meitat del segle (és natural aquesta darrera absència pel fet que dita documentació no és preceptiva).
De vegades la locució que ens ocupa perd la primera paraula (Marca) i la substitueix per limes, finis, custodes, comes. Si resulta difícil precisar sobre la significació de la locució, també ho és pel que fa als mots que acabem d’assenyalar. Els dos primers autors esmentats més amunt no accepten que aquest nom de Marca Hispanica pogués representar “un distrito” (de la Torre), o “un nombre de un país” (Maravall). El tercer autor, Abadal, matisa un xic l’afirmació del darrer, i accepta el nom de Marca Hispanica davant de la necessitat de designar un espai geogràfic, al qual les noves circumstàncies històriques donaven una personalitat. Per això, el mateix Abadal es preguntava, “¿és correcte i convenient de denominar la pre-Catalunya Marca Hispanica? La nostra resposta és afirmativa sempre que el seu ús es limiti a un període que no passi del segle IX o almenys no vagi més enllà de l’extinció, al final del segle X, de la dinastia carolíngia…”. Malgrat tot, la qüestió, com es veu, no acaba d’ésser definitiva.
Cal recollir encara una altra denominació, que resulta també un xic ambigua: Marca Gothica, la qual es troba amb caràcter més general i amb posterioritat al 850, però no arrela. Arrela, en canvi, la paraula Gothia, però de manera esporàdica, encara que l’empra diverses vegades la cancelleria carolíngia del segle X.
No obstant això, el nom que arrela més és el d’Hispania, usat per la cancelleria carolíngia en les actes conciliars i fins i tot per l’historiador coetani Richer. Per això, Abadal ha pogut dir: “El cas més corrent, a partir del principi de segle (es refereix al segle X), és designar el territori català Hispània a seques”. I Zimmermann(*) afirma rotundament: “La denominació més evident és la d’Hispània. Tant els alliberadors francs com els indígenes alliberats estan d’acord a reconèixer la pertinença a Hispània dels comtats catalans”. I “Hispània és una realitat encara més viva per als habitants de la futura Catalunya”.
En resum, tindríem, doncs, que el territori del nostre país des del principi del segle IX i per part de la cancelleria carolíngia, s’havia denominat Marca Hispanica; més tard i esporàdicament, Marca Gothica o Gothia i que, finalment, durant el segle X se li va donar el nom d’Hispània. Encara al segle XI, Hug Capet es considerava rei dels hispans; així torna a aparèixer aquest nom que havíem esmentat a la primeria amb Carlemany i els seus successors immediats.
Però a l’inici d’aquest segle XI, el nom d’Hispània té una altra accepció; per als catalans d’aquesta centúria és la terra dominada encara pels sarraïns i que cal alliberar, i aquest concepte d’Hispània cada vegada és més clar a mesura que avança el segle: les mencions del camí, de la direcció, de l’expedició vers Hispània volen dir cap a la terra dels musulmans. Els documents que es refereixen a la Catalunya Nova esmenten sovint aquesta denominació del domini sarraí(*).
Aleshores, ¿quin nom tenia el nostre país durant el segle XI? Aquesta és una qüestió que els historiadors no han sabut resoldre.
Caldria suposar que ja en aquesta centúria començaren a aparèixer els noms de català i Catalunya, d’una manera embrionària? I si és així, ¿amb aquest mateix ordre, primer el gentilici i després el corònim? Doncs creiem que sí, efectivament. I ens hi porta l’aparició, al cap d’un segle, de dos testimonis ben fefaents que analitzarem a continuació.
Els noms de “català” i de “Catalunya”
El primer testimoni documental que posseïm és el jurament, datable entre el 1107 i el 1112, dels homes de Carcassona al comte Ramon Berenguer III; dels nombrosos noms que apareixen entre els qui juren, figuren els gentilicis Raimundus Catalan i Arnal Catalan (dues vegades aquest) i el corònim general de Cataliung (o Cataluing)(*).
El segon testimoni a què al·ludíem és el poema pisà sobre l’intent de reconquesta de Mallorca per part dels pisans i de Ramon Berenguer III. Aquest poema està escrit per Enric, el capellà de l’arquebisbe de Pisa que anà a l’expedició; sembla que va ser escrit de seguida, l’any 1115, i entre els versos de què és compost apareixen els mots següents: catalanensis, catalanicus i Catalania.
Ens trobem, doncs, en els primers quinze anys del segle XII, amb noms ètnics en llengua vulgar i en llatí ben clars: catalan, catalanensis i catalanicus, amb el corònim de Cataliung (o Cataluing) i Catalania.
La perfecció dels gentilicis, tant en llatí com en vulgar, ens indica que el nom està plenament desenrotllat, com també el corònim llatí, mentre que el vulgar sembla més embrionari; tot això ens permetria d’afirmar que possiblement aquests noms ja porten temps evolucionant i que quan els trobem ja feia temps que havien nascut. Tal vegada té relació amb aquesta darrera afirmació l’aparició del nom de Kathalaunia l’any 1011, d’un Teodoric que procedia d’ací; sembla, però, que es refereix a Châlons-sur-Marne(*).
Per tant, podríem dir amb Aebischer(*) que a la segona meitat del segle XI —i altres hi afegiríem que potser fins i tot abans— es començà a designar els habitants del nostre país amb el nom de catalans i que d’aquest gentilici es derivaria el corònim Catalunya, de la mateixa manera com del gentilici gascó pervingué Gascunya.
A partir del segle XII, les mencions de l’ètnic i del corònim són abundants i ja resten definitivament sense cap dubte.
Els grans comtes i la reconquesta. De Ramon Berenguer I a Ramon Berenguer IV
Fins ben entrat el segle XI i a partir sobretot del comte Ramon Berenguer I, el Vell, no recomençà la reconquesta, que en aquesta època adquireix un nou esperit, el de croada, per influència dels corrents que comencen a haver-hi per Europa.
Desfeta la força del califat, la fragmentació de l’antiga unitat musulmana amb els regnes de taifes facilità_ l’empresa típica dels països hispànics: la reconquesta.
Ramon Berenguer I, el Vell, fou un bon diplomàtic com ho acredità la manera com aconseguí els lots comtals dels seus germans i la manera com es constituí, tal com hem dit, cap de la cúpula feudal del país. Seguint la mateixa línia, més que un cabdill militar davant dels sarraïns fou també un diplomàtic, i preferí aquest camí que no pas la guerra contra ells, camí que li representava més bons ingressos a les arques amb les paries. No foren positives, en canvi, les activitats dels germans Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, i l’intent de conquesta de València topà amb les tropes del Cid i fracassà, com també les pretensions sobre Tortosa. De tota manera, aquests comtes es posaren en contacte amb Ermengol IV d’Urgell —cal recordar com havíem dit planes enrere que la frontera amb els musulmans no solament afectava els comtes de Barcelona sinó també els d’Urgell—, però el resultat no fou positiu des del punt de vista militar, encara que afavorí el cobrament de les paries de Saragossa, Tortosa, Dénia i Granada.
Malgrat tot, algunes recuperacions territorials s’havien aconseguit a la segona meitat del segle XI i fins al regnat de Ramon Berenguer III, el Gran; per exemple, la línia fronterera per la part del comtat de Barcelona passava pel Gaià, però a la vegada els sarraïns abandonaven el Camp de Tarragona i això permeté als cristians repoblar Tamarit, Puigpelat, Ollers i l’Espluga; a la part occidental, es poblà o conquerí Àger (que s’havia perdut), Cubelles, Tàrrega, Estopinyà i Canyelles. Cal referir-se finalment a la croada de Barbastre, que s’ocupà durant poc temps malgrat l’interès i l’esforç d’Ermengol III, comte d’Urgell.
Ramon Berenguer III mereix un tractament especial pel vassallatge que aconseguí d’altres comtats catalans com foren els de Pallars, Urgell, Rosselló i Empúries; a més havia incorporat els comtats de Cerdanya i Besalú. Amb el seu ajut, el comte d’Urgell pogué reconquerir Balaguer. Però a més aconseguí a la fi del seu govern la repoblació de Tarragona i la creació de l’arquebisbat tarragoní, tantes vegades desitjat per comtes i bisbes des del segle X. Abans, però, fou el cabdill de l’expedició contra Mallorca preparada pels pisans i de la qual hem parlat amb motiu del nom de Catalunya.
Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, rep l’homenatge del magnat Gausbert de Peralada, segons una miniatura del Liber feudorum maior.
IMHB
Cal remarcar dos fets de gran importància en el govern de Ramon Berenguer IV: la unió amb Aragó i la fi de la reconquesta amb l’ocupació de la part que mancava encara de la Catalunya Nova. La unió permeté a Catalunya comptar amb un suport continental (l’Aragó) i per a aquest representà tenir una sortida a la mar; en constituir-se així el que després serà la corona catalanoaragonesa, la unió representava també una força més considerable davant dels regnes veïns: Navarra i Castella.
Anvers i revers d’un segell de Ramon Berenguer IV (1131-62), segons un dibuix publicat per Blancard el 1861.
Des del punt de vista de la reconquesta, inspirada ideològicament en la idea de croada, el comte Ramon Berenguer IV ocupà Tortosa i Lleida i arrodoní així el territori pròpiament català. L’antagonisme, que existia des de feia segles entre musulmans i cristians, entre la Christianitas d’aquests i la Hispania d’aquells —com aparegué clarament durant tot el segle XI—, continuava, i culminà en el temps de Ramon Berenguer IV amb l’aliança amb Castella i la signatura del tractat de Tudellén, que representà la garantia per als catalano-aragonesos de l’expansionisme cap al llevant peninsular.
L’expansió ultrapirinenca
Mapa que presenta la divisió política de Catalunya entorn de l’any 1200.
A. Benet
Com encertadament afirma T. Bisson, la comunitat de llengua i cultura, la complementarietat econòmica dels dos vessants dels Pirineus, els lligams intel·lectuals i religiosos entre les abadies, les relacions comercials i els ports del Llenguadoc, i la política matrimonial tradicional dels comtes amb mullers de l’altra banda de la serralada, foren motius —ultra d’altres que encara es podrien trobar— que expliquen les causes d’aquesta expansió ultrapirinenca. Malgrat el gran interès que aquesta expansió tingué de cara a l’art romànic, no ens es permès de fer un llarg estudi d’aquestes relacions amb les terres de l’altra banda dels Pirineus(*).
El que havia començat com una simple tendència a relacions cada vegada més estretes entre les terres d’ambdues bandes dels Pirineus, esdevingué ben aviat una atenta vigilància davant de l’empenta del poder capet des del nord de França. I en aquesta conjuntura es trobà Alfons I, comte de Barcelona i rei d’Aragó. Realment el problema es complicava amb l’entesa del comte de Tolosa amb els reis de França i la tendència dels capets a estendre els seus dominis vers el Llenguadoc.
Per això és difícil de parlar d’una idea d’imperialisme per part del rei Alfons I; les circumstàncies el portaren a haver d’adoptar un veritable patronatge sobre aquelles terres, amb la complicació de l’heretgia albigesa que s’estenia a través del territori i que es convertí en una arma poderosa en mans dels reis de França.
Quan, en heretar el regne, Pere I es trobà amb el problema ultrapirinenc, s’apartà de la política del seu pare respecte a Tolosa i s’alià amb el comte, cosa que no li resultà beneficiosa; per contra, l’heretgia creixia i el papa engegava la croada francesa contra els albigesos.
La mort de Pere I a la batalla de Muret representà la pèrdua d’aquesta expansió, que posà, d’altra banda, en un gran compromís polític Jaume I.
El regnat de Jaume I: la reconquesta i la societat
Fragment de pintura mural procedent del palau Aguilar de Barcelona i conservat al MNAC, on s’il·lustra el campament de les hosts de Jaume I i l’assalt de la ciutat de Mallorca.
ECSA - Rambol
El llarg govern del Conqueridor s’obrí amb un gran interrogant, si tenim en compte l’edat del rei i les circumstàncies de la desfeta de Muret. El poder reial, però, es recuperà ben aviat, amb el suport de l’Església —cal recordar el paper del papa Innocenci III i dels templers; aquests darrers, sobretot, des del punt de vista de les finances reials—.
Després dels anys en què estigué reclòs a Montsó, i vençudes les dificultats amb els aragonesos, Jaume I pogué reprendre la reconquesta de terres encara en possessió dels sarraïns; es llançà a aquesta empresa amb tota l’empenta de la seva jovenesa i satisfeu així les esperances dels seus súbdits, com també les dels templers i del papa. No és aquest el moment d’estendre’s amb la reconquesta de Mallorca, ocupada a la fi de l’any 1229; les vives planes del Llibre dels Feits, escrites pel rei amb línies tràgiques i heroiques, ens ho explicarien. Com ha escrit Bisson(*), amb aquesta conquesta s’obrí per a Catalunya una expansió comercial ben clara, i el triomf de Jaume I fou tan rotund que es guanyà la llibertat d’acció i el seu prestigi.
Al cap de pocs anys de l’empresa mallorquina es casà per segona vegada, ara amb Violant d’Hongria, la muller que l’acompanyà sempre, com es pot veure en l’esmentada crònica reial. Poc temps abans, els aragonesos pressionaren el rei per tal de conduir-lo cap a la reconquesta peninsular, vers València, segons les Corts Generals de Montsó. La difícil empresa militar, amb alguns reforços d’Occitània i fins i tot d’Anglaterra, s’inicià vers l’any 1217, i la ciutat i el regne de València caigueren a les mans del rei el 1238.
Essent de gran transcendència les dues conquestes a què hem fet referència, cal, però, fixar-se en l’evolució de la societat i en la creació d’institucions. L’exercici del poder reial fou característicament personal, fins i tot impulsiu; s’arrelava en la teoria regalista dels Usatges i es basava en el pensament romanista dels mateixos juristes. Les reunions de les assemblees de pau i treva, i sobretot les de les Corts, que ja en el seu temps s’estaven afaiçonant, donaren un to especial a tota la política d’aquest sobirà.
En la societat de llavors, el sobirà veié, a vegades amb el seu ajut, com s’instal·laven a Barcelona cases de dominics i franciscans i com es fundava l’orde de la Mercènote>; d’aquesta època és la introducció de la Inquisició, que perseguia l’heretgia i que formà part, en certa manera, de les mesures reformistes del Concili IV del Laterà.
En un altre aspecte, cal recordar com l’aristocràcia prosperà amb les noves conquestes i tendí a estratificar-se més agudament. I de la mateixa manera, burgesos i jueus també continuaven millorant llurs situacions en la societat d’aleshores. L’estratificació de la societat urbana amb la proliferació de menestrals i jornalers va quedar ben plasmada. Mentrestant, però, els pagesos restaven lligats a la terra a no ser que es redimissin; la situació a la Catalunya Nova era millor.
Quant a les institucions creades per Jaume I, cal referir-se sobretot a l’organització municipal, en la qual sobresortia la de la ciutat de Barcelona i on s’aconseguí un veritable equilibri entre l’autoritat reial i l’autonomia local. Paral·lelament aprovà costums i disposicions a Tàrrega, Perpinyà i Montpeller.
Com hem indicat, les Corts s’anaven estructurant a través de les nombroses reunions que convocà el rei durant el seu llarg regnat: ciutats i pobles de Catalunya feren acte de presència junt amb els eclesiàstics i els nobles; en aquestes Corts s’anava desenvolupant un procediment formal que anticipava clarament l’elaborat cerimonial de les Corts a partir de Pere el Gran i Jaume II.
La fi del segle XIII
Com tantes vegades s’esdevé en la història, un gran sobirà cavalca entre dues centúries: Jaume II, fill de Pere el Gran i nét de Jaume I. Aquests són els tres grans sobirans d’aquesta centúria que ara es tancarà.
Pere, en un regnat efímer, però decisiu per a la independència de Catalunya, en refusar la invasió dels francesos en moments ben difícils i heroics, que afegí, a més, a la seva corona el regne de Sicília, aportat per la seva muller Constança, i Jaume II, que abandonà aquest regne a fi de coronar-se com a successor del seu germà Alfons en els regnes peninsulars.
Amb la incorporació del regne sicilià, Pere prosseguí la línia d’expansió mediterrània del seu pare, adoptant, per cert, una política contrària a la d’aquest, que era d’acord amb el papa; Pere II, però, es desvià d’aquesta línia i això li comportà l’enemistat de França, i al cap de ben poc la invasió de Catalunya pel rei francès. Aquest sobirà català mereix una especial referència per la convocatòria de les Corts de Barcelona del 1283, que han estat considerades les primeres Corts per part dels historiadors de les institucions del país i en les quals es troben totes les característiques pròpies d’aquesta institució.
Com a conseqüència de la situació política internacional que deixà Pere el Gran, quan per la mort d’Alfons heretà la corona Jaume II, aquest, d’acord amb el tractat d’Anagni, incorporà als regnes peninsulars els de Còrsega i Sardenya, ampliant així de manera cabdal els dominis a la Mediterrània occidental i allargant, doncs, l’anomenat, no gaire exactament, imperi mediterrani de la corona catalano-aragonesa. Denominació aquesta que en el regnat de Jaume I sembla que començà a emprar-se en el sentit que li donen els historiadors actuals(*) [FUM]
L’església entre els segles X i XIV
El romànic es mostra com un art bàsicament religiós perquè la major part, gairebé la totalitat, de les seves més antigues i cabdals manifestacions conservades són de tipus religiós o es troben vinculades a edificis al servei del culte. Això es constata tant en obres creades específicament per al culte, com ara imatges, ares, copons, etc., com en peces d’origen profà: teixits o arquetes emprats per a embolicar relíquies, servir de palis o guardar sants olis i fins i tot l’eucaristia. Això fa que la història de l’Església al nostre país sigui un punt de referència indispensable i essencial per a comprendre el marc que envolta la majoria de manifestacions artístiques del romànic. També gràcies a ella es poden copsar algunes determinades influències que es donen dins dels límits d’una diòcesi concreta o en àrees d’influència d’un orde o congregació religiosa. D’altra banda, la trajectòria o progressió de la implantació o restauració del cristianisme al llarg del marc geogràfic català és indispensable per a entendre les característiques i peculiaritats dels edificis i altres manifestacions artístiques que s’hi crearen.
Al costat d’això, l’Església fou també una de les primeres a mantenir la noció de comunitat i d’unitat entre els diferents comtats nascuts de la desmembració de l’estat carolingi i a la vegada la que més va influir per a mantenir el concepte d’universalitat per la seva constant relació amb Roma i també per la vinculació de monestirs i cases religioses a altres cases o congregacions de França, Itàlia i fins d’Orient, a través dels ordes militars.
Els orígens
Les restes de l’església de Santa Maria del Miracle, al centre de l’amfiteatre de Tarragona, recorden l’indret on sofriren martiri, l’any 259, el bisbe sant Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi.
ECSA - F. Tur
El cristianisme es va implantar als nostres territoris amb la romanització. Des de mitjan segle III consten a la futura Catalunya diòcesis organitzades, com la de Tarragona, on sofrí martiri l’any 259 el bisbe sant Fructuós amb els seus diaques Auguri i Eulogi. Les actes del seu martiri fan referència a una comunitat notable i arrelada en diferents estaments de la capital romana de la Hispània Citerior. Molt aviat el cristianisme s’expandiria a altres ciutats del país, corn Barcelona, on hi ha constància de l’existència d’una diòcesi amb bisbe propi. Pretextat, que l’any 343 assisteix a un concili antiarià de Sàrdica (Sofia de Bulgària); a Girona l’any 400 es fa esment de l’existència d’una diòcesi, bé que s’esmenta des de fa ja temps.
És precisament en aquestes dues darreres ciutats o en el seu entorn on el poeta Aureli Prudenci i les passiones del passionari hispànic, situen la mort dels màrtirs Cugat i Feliu, que la tradició presenta com a missioners d’origen nord-africà. L’arqueologia (basíliques, sepultures amb làpides de mosaic, etc.) i la literatura (sermó de sant Agustí sobre Fruitós, cartes del mateix sant, antigues referències literàries, etc.) marquen una clara influència nord-africana que se sumarà a la tradicional de Roma, i ambdues marcaran les característiques principals del nostre primitiu cristianisme.
Mapa de les diòcesis medievals catalanes, amb indicació dels límits contemporanis.
A. Pladevall
Tanmateix fou en plena època imperial postconstantiniana que es detectà una ràpida extensió del cristianisme, iniciada en les ciutats i traspassada aviat a la ruralia, gràcies a l’acció dels funcionaris imperials i magnats propietaris de vil·les rurals. A l’inici del segle V, segons la correspondència descoberta fa pocs anys entre Consenti i sant Agustí, ja hi havia en ple funcionament les diòcesis de Lleida, d’Osca i monestirs prop d’aquestes ciutats, en especial un de citat amb el seu fundador a Tarragona. Pel mateix temps ja devien existir la majoria de diòcesis del país, car vers l’any 420 el bisbe metropolità de Tarragona, Ticià, va convocar un concili o sínode on assistiren set bisbes dels quals no es diuen els noms ni les diòcesis.
La diòcesi d’Égara, com a divisió de la de Barcelona, es va crear entorn del 420 i és probable que amb aquesta es completés el nombre de les diòcesis catalanes que trobem a partir del 516 en les sèries de concilis provincials i generals de l’església hispanovisigòtica. La darrera de les diòcesis medievals catalanes serà la d’Elna, que s’erigí entorn del 571 com a desmembració de la diòcesi de Narbona.
En produir-se les invasions dels pobles germànics, en especial dels gots i visigots, l’Església es trobava sòlidament arrelada en tot el país, i la jerarquia eclesiàstica, que restà com a única autoritat dels hispanoromans, mantindria la vella cultura i la consciència del país enfront dels nouvinguts, els quals, malgrat una resistència inicial, acabaren integrant-se en el món cultural i religiós dels autòctons, i s’originà així la florent església hispanovisigòtica. Aquesta acabaria a l’inici del segle VIII amb la invasió dels àrabs, que per una qüestió de legitimitat dinàstica de la jerarquia i dels magnats del país, o per alguna altra causa encara poc coneguda, revestí aquí un caràcter violent. Al revés del que succeí en moltes altres parts d’Hispània, on restà la jerarquia i la vella organització cristiana, la província eclesiàstica Tarraconense o almenys el territori de la futura Catalunya va quedar desbaratat per la fugida de la jerarquia i dels magnats o gent compromesa amb la resistència dels darrers visigots. És conegut el cas del bisbe de Tarragona, sant Pròsper, el qual entorn del 713 va fugir per mar amb alguns clergues i relíquies dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi, i es dirigí cap a Sardenya i el golf de Gènova, prop del qual, a Camogli fundà un monestir. Altres bisbes marxarien amb els refugiats hispani a l’altra banda dels Pirineus, i un dels qui restaren al país, Nambad. va morir a la foguera a Llívia, pel 731, víctima de les lluites internes entre àrabs i berbers.
L’església sota els carolingis
La persistència de vells topònims, d’antics titulars i la provada continuïtat d’alguns llocs de culte indiquen que molta gent, i evidentment molts cristians, es quedaren al país, tot i que no s’ha consignat en documents; cal esperar la reorganització feta sota la protecció dels carolingis per retrobar diòcesis amb jerarquia pròpia. Les primeres notícies corresponen a la diòcesi d’Urgell, el bisbe de la qual, Fèlix, testimoniat des del 781, va mantenir llargues polèmiques doctrinals entre el 792 i el 798 amb els teòlegs carolingis a causa de les seves suposades doctrines adopcionistes. Fèlix es recolzava en l’arquebisbe toledà Elipand o Elifan i aquesta polèmica acabà amb la deposició de Fèlix i la ruptura violenta de la nostra església amb la hispànica o toledana.
Fou una polèmica digna de ser remarcada, ja que sembla que fou el motiu que aprofitaren els carolingis per a desacreditar i foragitar de les nostres diòcesis la litúrgia hispanovisigòtica i implantar-hi la romana, bé que amb algunes concessions als usos i festes litúrgiques antigues. Això va promoure una oposició en alguns membres de la jerarquia local com revelen les queixes del bisbe Frodoí de Barcelona al concili d’Attigny del 874.
El final del segle VIII, i d’una manera especial tot el segle IX, fou una època d’una gran activitat en l’aspecte religiós; era el temps en què s’anava configurant l’estructura medieval del país, s’organitzaven i repoblaven valls i contrades a mesura que avançava la frontera cristiana i es creaven parròquies i monestirs que contribuïen a fixar la tasca espiritual o colonitzadora que dirigien comtes, bisbes i magnats. Per aquest temps es trobaven en ple funcionament les diòcesis de Girona, Urgell, Elna i Barcelona; la de Vic-Osona fou la darrera a organitzar-se a partir del 881 a causa d’haver estat el territori devastat entorn del 826 per la revolta d’Aissó i recuperat per Guifré el Pelós a partir del 879.
Aquestes cinc diòcesis, restaurades inicialment, s’uniren transitòriament a l’arxidiòcesi de Narbona, a causa de la desaparició de la metròpoli tarraconense i del fracàs dels primers intents dels carolingis de conquerir Tarragona i Tortosa. Aquesta mesura provisional s’anà allargant i consolidant i aviat fou mal vista per alguns bisbes i sectors del país que no veien amb bons ulls algunes exagerades intromissions del poder dels carolingis. D’altra banda els nostres eclesiàstics mai no van perdre del tot la seva consciència d’haver format part de l’església hispanoromana o romanovisigòtica, com indica la persistència i adquisició de nous llibres litúrgics i de cultura religiosa de la part hispànica i com posen de manifest la còpia de textos del Beatus de Liébana o les relacions dels nostres comtes i bisbes amb l’església cordovesa, documentades des de l’època de Guifré el Pelós.
El monestir benedictí de Sant Pere de Casserres, amb l’església, el claustre i les estances monacals al seu entorn, és un prototipus de la simplicitat dels cenobis primitius.
ECSA - J. Pagans
Catedrals i monestirs, clergues i monjos, tindran un paper molt destacat en la tasca colonitzadora i de desenvolupament cultural del país, molt sovint impossible de destriar del paper dels comtes i magnats, dels quals procedien els principals dirigents de les diòcesis i grans cases religioses. Tanmateix és en l’aspecte cultural on es fa més evident la supremacia eclesiàstica a través de les escoles i escriptoria de les catedrals i els principals monestirs. En aquests centres no es copiaven només llibres d’altres indrets sinó que es detecten uns inicis de creació sobretot en el camp de la literatura i de la història; els monjos i els clergues són també els escrivans o notaris dels testaments i fins i tot de vendes o transaccions.
L’oposició a l’actuació dels metropolitans narbonesos, expressada pel bisbe de Vic, Idalguer, en un sínode de Barcelona del 906, ja s’havia fet forta abans, entre els anys 886 i 892, en què el bisbe intrús de la Seu d’Urgell, Esclua, es va fer consagrar a Gascunya per dos bisbes d’aquesta metròpoli i, tot seguit, amb el suport d’alguns bisbes i comtes, començà a actuar com a metropolità dintre dels comtats catalans o antiga Tarraconense, creant un bisbat nou al Pallars i un nou bisbe intrús a Girona. El moviment secessionista fou, però, avortat el 892.
El conjunt de les tres esglésies de l’antic bisbat d’Ègara, a Terrassa, evoca la disposició dels antics centres episcopals del país.
ECSA - J. Todó
A mesura que els comtes catalans s’anaven afermant als seus comtats i es debilitava, fins a trencar-se, la seva dependència del regne o imperi carolingi, l’Església seguia un moviment paral·lel acudint més a Roma que a la cort imperial a la recerca de suport i seguretat. També són reflex d’aquest allunyament dos incidents o intents de separació que es produïren al llarg d’aquest segle X i que revelen la doble polaritat abans apuntada que actuava sobre la nostra església: la resta d’Hispània i Roma. L’any 966, un abat de Santa Cecília de Montserrat, Cesari, es va fer consagrar bisbe metropolità de la província tarraconense per un concili o reunió de bisbes gallecs i lleonesos aplegats a Santiago de Compostel·la, bé que no fou acceptat per la resta de bisbes del país; uns pocs anys més tard (970), el comte Borrell II i el bisbe Ató de Vic anaren a Roma a sol·licitar del papa Joan XIII el pal·li i la dignitat d’arquebisbe de Tarragona, cosa que atorgà el papa, però que no es pogué dur a terme per l’assassinat del bisbe Ató el mateix any 970 o el següent.
Tot això són signes evidents del desvetllament que es va experimentar en la societat de la futura Catalunya a partir de mitjan segle X i que es traduí en anades sovintejades a Roma i en l’adopció o influx de nous aires de reforma i d’espiritualitat arribats a través d’institucions eclesiàstiques com el monestir de Cuixà i el seu abat Garí. També és un temps de desvetllament econòmic que es tradueix en noves edificacions religioses i en la introducció de nous corrents en l’art com s’estudiarà al lloc corresponent.
Al tombant del mil·lenni
Les circumstàncies socials, culturals, econòmiques i religioses que es donaven al moment de l’aparició del romàic són variades i sovint hi apareixen símptomes contradictoris que semblen anar contra la rapidesa i la uniformitat amb què s’expandí el nou estil, especialment l’anomenat llombard o primer romànic, en els nostres comtats. La desfeta del califat de Córdova i l’aparició dels regnes de taifes va proporcionar una etapa de tranquil·litat als comtats catalans, que aprofitaren l’ocasió per a enriquir-se amb l’or procedent de les ràtzies i els tributs o les paries que cobraven als petits dinastes musulmans; d’altra banda el país experimentarà convulsions i un cert fraccionament o desconnexió interna amb l’enfortiment de les antigues famílies de magnats locals i l’aparició d’altres de noves que crearan nous vincles de feudalisme i dependència entre ells i els comtes, i entre ells i els seus vassalls, que enfosquiran o entorpiran el poder comtal. L’Església, per la seva banda, es debat en aquest temps per imposar i fer reconèixer la seva autonomia i autoritat, tot i que acaba víctima del nou sistema del feudalisme.
L’Església ofereix, tanmateix, entre mitjan segle X i mitjan segle XI, un floret de personalitats i d’actuacions rellevants; entre les primeres destaquen bisbes i abats, en especial el comte de Besalú i bisbe de Girona, Miró (970-984), sant Ermengol, bisbe d’Urgell (1010-35) o Oliba, comte de Berga, abat de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic (1008-46). Aquest darrer, especialment, donà un fort impuls a la cultura i a l’espiritualitat i actuà de pacificador en una societat cada vegada més violenta. Les primeres assemblees de pau i treva de Déu (1022-30) promogudes pel bisbe Oliba, marquen un camí de pacificació que s’anirà desenvolupant en les dècades següents.
Al costat de la pau i treva de Déu hi ha la institució de les sagreres o llocs protegits per l’Església de la violència feudal, que seran illes de pau i l’origen de molts nuclis de poblament de la Catalunya Vella.
Dintre d’aquest clima, aparentment contradictori com ja s’ha indicat, l’augment de riquesa i de població es trasllueix en bona part en la renovació d’edificis religiosos (catedrals, monestirs i parròquies) i també de castells i palaus ciutadans. Els sentiments religiosos o purament d’emulació porten a comtes i a magnats a erigir nous monestirs, renovar temples parroquials i crear-ne de nous; tot, en síntesi, contribueix a crear un clima molt propici per a estendre i enriquir el nou estil en part importat i en part renovat amb la vella tradició artística del país.
De la mateixa manera, l’obra d’expansió territorial que havia tingut una parada i sensible retrocés des de les ràtzies d’Almansor (985-1002) i d’altres falconades dels sarraïns almoràvits, es va reprendre a partir dels volts del 1015 i així s’obriren a l’espasa, la rella i la creu, nous territoris a les marques o fronteres dels comtats de Barcelona, Osona-Manresa, Berga-Cerdanya i molt especialment de l’Urgell i el Pallars. En tots aquests territoris es crearen noves esglésies i castells en el més pur estil romànic.
La reforma eclesiàstica i la restauració de la Metròpoli de Tarragona
Acabem de fer esment de la creació d’una forta estructura feudal, al llarg de les primeres dècades de l’onzena centúria; aquest sistema va embolcallar aviat tota la vida del país i va afectar també d’una manera molt crua l’Església en tots els estaments de la seva jerarquia. Tots els principals càrrecs eclesiàstics es donaven per simonia, mitjançant el pagament d’una quantitat pecuniària o bé a fills menors o a fidels de les grans famílies del país; destaca en aquest punt la casa comtal de Cerdanya, que en una sola generació, a la segona meitat del segle XI, va col·locar, amb la més descarada simonia, tres fills seus o germans a la seu metropolitana de Narbona i a les diòcesis de Girona i d’Urgell.
Mapa de les canòniques i col·legiates canonicals de Catalunya.
A. Pladevall
En contra d’aquestes pràctiques i de la corresponent relaxació moral, va sorgir la reforma romana, dita també gregoriana, inspirada en l’esperit de Cluny, que postulava com a tesi essencial la llibertat de l’Església enfront del poder civil. A Roma, la reforma triomfà a mitjan segle XI i arribà al seu zenit amb Gregori VII entorn del 1075, moment en què també arribà a Catalunya a través dels legats papals. Aquests convocaren uns primers sínodes o concilis de reforma, a Girona i a Besalú, on s’insistia bàsicament contra la simonia i contra la relaxació de costums. La reforma institucional trobà inicialment una certa resistència per part de molts magnats, però acabà essent acceptada pels comtes i l’estament eclesiàstic. En pocs anys s’observà un canvi sensible en la vida religiosa, tant secular com regular; en l’àmbit de la vida monàstica, la reforma es va fer unint els principals monestirs catalans a grans abadies o congregacions foranes. També fou un fruit d’aquesta reforma la introducció de les canòniques augustinianes com a mitjà per a assolir una profunda reforma del clergat, assajant una vida comunitària inspirada en la monacal. En pocs anys es crearen molts monestirs nous de canonges augustinians i adoptaren aquest tipus de vida moltes antigues esglésies canonicals del país (Cardona, Solsona, Manresa, Àger, etc.).
Un dels grans bisbes, fill o adepte d’aquesta reforma, fou el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, el qual, després de crear i reformar diferents comunitats canonicals, intentà ressuscitar la metròpoli de Tarragona, amb una conquesta efímera i un primer intent seriós de repoblar la ciutat el 1091. Això li valgué del papa Urbà II la reconeixença i el títol de metropolità de Tarragona, per bé que a causa de la crisi de la casa comtal de Barcelona —després del fratricidi o assassinat de Ramon Berenguer II (1082)—, no trobà el suport suficient per a consolidar l’ocupació de la ciutat. Això no obstant, obtingué que Tarragona i la seva província eclesiàstica es desvinculessin definitivament de la seva subjecció a Narbona.
Obtingué la restauració de la ciutat i la consolidació del càrrec de metropolità l’antic canonge augustinià i bisbe de Barcelona, Oleguer (1116-37), amb l’ajut comtal i la plena acceptació de Roma. Oleguer aglutinà entorn seu els principals bisbes del país i encetà una època de ple triomf de la reforma.
La total recuperació territorial i amb ella la plena restauració de les diòcesis catalanes va tenir lloc entre els anys 1148 i 1150, després de la conquesta de Lleida i Tortosa i de la fixació de límits i atribucions de la metròpoli de Tarragona el 1154.
Mapa dels monestirs benedictins medievals de Catalunya, amb indicació aproximada del moment de la seva fundació.
A. Pladevall
Mapa dels monestirs cistercencs i cartoixans, i de les comandes de templers i hospitalers a Catalunya.
A. Pladevall
El Principat de Catalunya, ara ja conegut per tothom amb aquest nom i vinculat dinàsticament amb el regne d’Aragó des del 1137, va conèixer a mitjan segle XII un moment de plenitud i d’expansió no solament dins les seves fronteres sinó també amb Provença, Tolosa i altres estats feudals de l’altra banda dels Pirineus. En aquest moment es va introduir al país la segona gran etapa del romànic, dita també del romànic internacional i s’aixecaren noves esglésies catedrals (Seu d’Urgell, Lleida, Tortosa, Tarragona, etc.), algunes acabades en època gòtica; també és el moment de la construcció d’esglésies canonicals o de reconstrucció de vells monestirs (Sant Joan de les Abadesses, l’Estany, Sant Benet de Bages, Gualter, etc.) i d’una gran quantitat d’esglésies monàstiques i parroquials, com foren pràcticament totes les de la Garrotxa.
Els ordes religiosos i l’obertura de Catalunya vers Europa, amb l’entrada dels nous ordes, en especial del Cister, o vers l’Orient, amb els grans ordes militars, feren circular d’un indret a l’altres artistes i modalitats que deixaren una gran empremta en els conjunts artístics d’escultura o de pintura.
El segle XIII
El darrer període dels temps romànics és el de l’expansió de la corona catalano-aragonesa vers altres terres peninsulars o de la Mediterrània, sobretot després de veure tancat el seu camí d’expansió cap a Europa, a causa del desastre de Muret (1213) i del tractat de Corbeil (1258).
El paper decisiu de la noblesa dels segles anteriors va declinant a favor dels ciutadans i mercaders i la vida ciutadana pren cada vegada més amplitud. A les ciutats o grans poblacions s’instal·len els nous ordes mendicants, en especial franciscans i dominicans, portadors d’un nou esperit que tindrà la seva plenitud en època gòtica. És per això que l’arquitectura i l’art esdevenen també cada vegada més ciutadans, marcant una etapa de transició que indica ja el nou estil, amb el qual s’acabaran catedrals, monestirs i palaus, iniciats dintre d’uns cànons romànics, però completats amb solucions i tècniques gòtiques.
La tretzena centúria marca una època d’humanisme i renovellament sovint oblidat, que al costat de manifestacions ortodoxes i místiques i d’una especulació escolàstica de tall clàssic, té també manifestacions heterodoxes i interpretacions exaltades i apocalíptiques, que portaran a múltiples manifestacions herètiques o diferents de l’ensenyament considerat ortodox, com el catarisme, els valdesos, els fraticels, els il·luminats, etc.
Capçalera de la seu primada de Tarragona des del costat sud-est.
ECSA - J. Ramos
El quart concili de Laterà (1215) marcarà el punt més alt o clau de volta de l’espiritualitat i ordenació eclesiàstica d’aquest temps. D’aquest, naixeran la sèrie de concilis provincials de Tarragona (iniciats com aplicació del lateranense l’any 1229), la Congregació Claustral Tarraconense (1219), que intentarà i assolirà en bona part la reforma dels monestirs benedictins, la pràctica dels sínodes diocesans i de les visites pastorals, l’ordenació de la vida sagramental i altres pràctiques que són totes elles testimonis de renovació religiosa.
Paral·lelament, la institució de les Corts catalanes, la creació del Consell de Cent barceloní i altres reformes de la vida de les ciutats, viles i comunitats que assajaven un règim municipal indiquen una evident maduresa del país.
En el camp de la vida religiosa i de la cultura es podria enumerar molts noms de bisbes i personatges, però és suficient recordar-ne alguns com Ramon de Penyafort (1185-1275), Ramon Llull (1233-1315) o Arnau de Vilanova (1239-1311) per constatar que es vivia en uns moments de plenitud que s’allargarien encara fins ben entrat el segle següent, fora ja de l’àmbit dels temps romànics. [APF]
Bibliografia
- R. D’Abadal i De Vinyals: Dels visigots als catalans, vol. I, La Hispània visigòtica i la Catalunya carolíngia, i vol. II, La formació de la Catalunya independent. Edicions 62, Barcelona 1969-70.
- R. D’Abadal i De Vinyals: Catalunya carolíngia: El domini carolingi a Catalunya, primera part, edició a cura de Jaume Sobrequés i Callicó, Institut d’Estudis Catalans (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, XXXV), Barcelona 1986.
- J. Amengual i Baile: Consentí. Correspondència amb Sant Agustí, 1, Fundació Bernat Metge 244, Barcelona 1987.
- A. Fàbrega Grau: Pasionario hispánico (siglos VII-IX) (Monumenta Hispaniae Sacra. Sèrie Litúrgica 6), CSIC, Madrid-Barcelona 1953.
- P. Kher: El papat i el Principat de Catalunya fins a la unió amb Aragó (traducció R. d’Abadal). Estudis Universitaris Catalans, XII a XV, Barcelona 1927-30.
- P. De Palol: El cristianisme a Catalunya, dins Història de Catalunya, I, Salvat-Editors, Barcelona 1978, pàgs. 294-297.
- A. Pladevall i Font: Història de l’església a Catalunya, Editorial Claret, Barcelona 1989.
- A. Pladevall i Font: Introducció dins Escrits de bisbes catalans del primer mil·lenni. Edicions Proa (Col·l. Clàssics del cristianisme, 27), Barcelona 1992.
- J.M. Salrach: Paganisme i cristianisme, dins Història de Catalunya, dirigida per P. Vilar, II, Edicions 62, Barcelona 1987, pàg. 47-52.