El marc històric de la Garrotxa

Primers fets històrics

Durant els segles carolingis, de fet l’inici de l’època estudiada en aquest llibre, hom hauria trobat un paisatge, una estructuració de l’espai, un poblament, una economia i una societat i, també, unes institucions que evidentment devien molt a allò que hi hagué en el passat més o menys remot. Desgraciadament, les fonts d’informació abans de l’any 800 són molt escasses o inexistents. Gairebé els únics documents —no escrits— que hi ha són els que hom descobreix als jaciments arqueològics; aleshores les troballes depenen gairebé sempre molt de la casualitat o bé de la intensitat dels treballs de recerca realitzats. Els estudis pol·línics, limnològics, etc, també poden acostar-nos al passat més reculat; amb tot, els treballs sobre aquests aspectes, amb relació al nostre país, o en concret a la comarca de la Garrotxa, fa molt pocs anys que han començat i encara no permeten d’arribar a gaires conclusions definitives.

Abans dels documents escrits

Ja en una època molt reculada vivia gent al territori que ara anomenem comarca de la Garrotxa. Això no obstant, d’acord amb les troballes fetes fins ara sembla que sovint, fins a èpoques tardanes, els pobladors d’aquesta comarca en principi s’estimaven més de viure a les muntanyes més aspres, com a caçadors, recol ·lectors o, després, com a ramaders, que no pas d’instal·lar-se al fons de les valls, que sovint devien estar mig enaiguades i on, amb tot, si convenia podien anar a caçar.

Tot i les troballes d’uns còdols tallats a la vall de Llierca i al pla de Poliger, que podrien ésser datats al paleolític inferior, hom ha trobat les primeres restes segures de les activitats de l’home a la cova dels Ermitons, al nord de Sadernes, les quals han estat datades al paleolític mitjà, uns 36 500 anys aC. En aquesta època de fredor, d’acord amb les troballes, sembla que els seus estadants es dedicaven a caçar cabres i óssos a la vall del Llierca o també, fins i tot, anaven a caçar animals de clariana a la vall del Fluvià, com poden ésser bous salvatges o bisons o rinoceronts. Com ja veurem, en aquesta mateixa cova també hi ha restes d’èpoques posteriors, fins a arribar a la medieval i a la contemporània.

Tot i les troballes d’uns còdols tallats a la vall de Llierca i al pla de Poliger, que podrien ésser datats al paleolític inferior, hom ha trobat les primeres restes segures de les activitats de l’home a la cova dels Ermitons, al nord de Sadernes, les quals han estat datades al paleolític mitjà, uns 36 500 anys aC. En aquesta època de fredor, d’acord amb les troballes, sembla que els seus estadants es dedicaven a caçar cabres i óssos a la vall del Llierca o també, fins i tot, anaven a caçar animals de clariana a la vall del Fluvià, com poden ésser bous salvatges o bisons o rinoceronts. Com ja veurem, en aquesta mateixa cova també hi ha restes d’èpoques posteriors, fins a arribar a la medieval i a la contemporània.

Algunes de les eines microlítiques trobades en abrics naturals, com el de la coma de l’Infern a la vall d’Hostoles, ja són d’una època de transició entre el paleolític i el neolític.

Durant el neolític encara continuaren tenint importància els hàbitats muntanyencs. No obstant això, a la cova dels Ermitons, per exemple, els animals caçats, d’acord amb els estudis dels ossos que s’hi han trobat, perden importància d’una manera progressiva i comença a haver-hi més animals domèstics: cabres, porcs, bous.

Durant aquesta edat neolítica també la major part dels jaciments estudiats són situats a la zona muntanyenca: a part la cova dels Ermitons, podem citar la cova del Bisbe i la cova d’Espasa, totes a la vall del riu Llierca, prop de Sadernes. La principal novetat és l’aparició de la ceràmica. Per les característiques dels materials trobats, l’ocupació d’alguna d’aquestes coves (un estrat de la cova dels Ermitons) pot ésser datada durant el neolític antic, al V mil·leni aC i al neolític mitjà; d’altres (cova del Bisbe), a l’inici del neolític mitjà, i encara d’altres (cova d’Espasa) al neolític mitjà final, uns 4 000-2 500 anys aC.

Amb el període eneolític s’esdevenen nous canvis, com poden ésser l’aparició de nous tipus ceràmics i, sobretot, la introducció del coure treballat i d’un tipus de sepulcres col·lectius en megàlits i també en coves. La cova del Cadabre, també a prop de la població de Sadernes, pot ésser d’aquesta època, així com el dolmen del puig del Moro, al terme de Sant Aniol de Finestres. També és possible que s’aixequés en aquests anys l’anomenada pedra del Diable, situada al mig d’un camp, a l’extrem occidental de la parròquia de Sant Vicenç del Sallent.

L’ús de les coves a l’alta Garrotxa continuà encara en l’època del bronze. En aquesta edat, així mateix, mentre algunes servien com a lloc d’enterrament (cova 120), d’altres eren llocs d’habitatge (cova de les Monges, cova s’Espasa, cova del Bisbe, o encara la mateixa dels Ermitons). D’altra banda també hi hagué, ja en un moment molt tardà, sepultures a l’aire lliure, com el del pla de Gibrella. L’economia d’aquesta gent es basava en la ramaderia, encara que també practicaven la caça. A la cova 120, hom ha descobert un 23 % d’ossos de la fauna domèstica (ovella, cabra, cavall) i un 15,3 % d’ossos d’animals fruit de la caça (cérvol i senglar). A la cova de les Monges predominen els animals domèstics: ovelles i cabres, porcs, bous. A causa potser de les característiques dels llocs que han estat excavats, sembla que l’activitat agrícola hi era secundària. Això no obstant, la troballa de fragments de molins de mà a la cova 120 i a la cova de les Monges demostra que, fins i tot en aquests indrets, hi havia un cert conreu de cereals. El descobriment d’un fusall a la cova de les Monges fa també palès que hom utilitzava teixits a la Garrotxa durant l’edat del bronze final. S’han trobat també diverses destrals de bronze a Oix, a Resclosanys, prop del Beget, i al Castell Sespasa. Durant l’edat del bronze encara hom continuà inhumant els morts. No fou fins el bronze final que arribà el ritu d’incineració, en produir-se un important establiment de pobles del centre d’Europa.

Durant l’edat de ferro, en general hi hagué un augment de la població i l’ocupació de nous territoris, al mateix temps que, a causa del canvi de clima i d’altres motius, es produí una certa tendència a l’abandonament de les coves. A la comarca de la Garrotxa, amb tot, segons les excavacions, l’hàbitat continuà bàsicament situat a les muntanyes: estrat de la cova de Gibrella, a la vall del Bianya, que hom data entre l’any 650 i el 625 aC, en un moment de transició. Els qui ho han estudiat creuen que en aquesta necròpolis hom devia enterrar un grup de famílies dedicades a la ramaderia i, per tant, nòmades. Entre d’altres objectes, hi aparegué abundant ceràmica, puntes de llança, fragments d’una espasa, etc.

Malgrat tot això, cal pensar que en aquesta època una part de la població ja vivia de l’agricultura i, per tant, havia de treballar alguns camps. Cal pensar que vivien en vilatges més o menys encimbellats o bé, fins i tot, que hi podia haver alguns establiments més o menys dispersos.

Els primers documents escrits

A l’època ibèrica té, en canvi, molta importància l’hàbitat agrupat, els establiments en pobles sovint fortificats i encimbellats. La gent, si és que havia baixat al fons de les valls, ara sembla que tornà a pujar a les muntanyes. Com a exemple d’establiment humà d’aquesta època podem citar el vilatge de la Palomera de la serra de Finestres.

Aquest lloc de poblament concentrat de la Palomera, situat ja en un lloc ben defensat pel relleu, era també protegit per torres i per muralles. Pel fet de no haver-se trobat les parets dels diversos habitatges, hom ha cregut que aquestes podien ésser de fusta i de branques. Entre els materials que hi aparegueren cal esmentar, al costat de la ceràmica feta a mà, ceràmica ja feta amb un torn i ceràmica de luxe d’importació, que pot permetre de datar el poble cap al segle III aC. La troballa durant l’excavació d’un molí circular fa palesa la importància que ja tenia l’agricultura en aquest moment ibèric. Aquest establiment agrupat fou destruït al segle I aC.

També sembla que hi havia un altre possible vilatge ibèric al Puig Castellar que hi ha prop de Mieres, on s’ha trobat ceràmica d’aquesta cultura. Amb relació a aquesta època cal esmentar així mateix algunes troballes monetàries.

Un fet, però, molt important que es produí aquests segles és l’aparició de les primeres fonts escrites, les quals sovint han servit com a fonament de moltes hipòtesis no gaire sòlides. Uns “castellans”, esmentats a les fonts gregues i romanes, han estat relacionats per Müller i després per Bosch i Gimpera i d’altres historiadors amb la gent que vivia a la Garrotxa, o més aviat amb els habitants del territori ocupat pel futur comtat de Besalú. D’altra banda, segons que sembla, aquests castellani eren formats per quatre tribus: Sabendunum, que hom ha volgut relacionar amb Besalú, Bassi, que s’ha dit que calia relacionar amb la vall d’en Bas, Egosa, potser en relació amb la vall d’Ogassa, al Ripollès, i Beseda, que s’ha dit que era vers Banyoles. La troballa a Empúries, però, cap els anys cinquanta, d’uns ploms de l’any 25 aC amb la paraula Olossitani ha fet trontollar una mica aquestes hipòtesis, d’altra banda ben poc demostrables. La possible relació d’aquest nom amb Olot ha estat més aviat confirmada darrerament pel fet que diverses monedes de tipus emporità, trobades a la Garrotxa o en comarques veïnes, duen com a llegenda, escrita en alfabet ibèric, les paraules Olossortin o Olostecer Betoasalir, que fàcilment hom ha pogut relacionar amb una seca situada prop d’Olot.

La romanització que s’esdevingué sobretot durant els segles II i I aC va comportar també arreu una expansió del món agrícola. Malgrat això, sembla que la influència romana degué ésser més gran en alguns sectors que en d’altres. La contrada de Besalú —i encara més la de Banyoles— possiblement fou transformada intensament. Al costat de les restes materials trobades a Can Ring 0 a Vilauba (prop de Banyoles), també han perdurat un gran nombre de topònims d’època romana; prop de Besalú apareixen: Tortellà, Morrenyà, “Clarà”, Campanyà, Lligordà, Ursinyà, Juïnyà, etc, documentats tots ells a l’alta edat mitjana, com podem veure en els fulls de l’Atias Històric de Catalunya. Això sembla demostrar que en els anys de domini romà hi havia un aprofitament força gran de les terres i un hàbitat més aviat dispers però força dens. D’altra banda, segurament un estudi acurat dels antropònims dels quals deriven aquests noms de lloc permetria de saber alguna cosa més sobre els diversos moments en què s’organitzà aquest territori. Potser alguns dels topònims corresponen a establiments humans creats en època de Cèsar; d’altres poden ésser més tardans.

La vil·la romana de Can Ring és un bon testimoni d’un lloc de poblament i d’un centre d’explotació de la terra d’aquesta època a la comarca de la Garrotxa. D’acord amb la ceràmica que s’hi ha trobat, fou construïda al segle I abans de Crist i va ésser abandonada i destruïda al principi del segle III de la nostra era. Les parets de les construccions tenien els fonaments de pedra i la resta era feta amb tàpia, tal com sembla que era normal en aquest tipus d’edificis. D’acord amb les dades obtingudes durant l’excavació, sembla que els habitants d’aquesta vil·la conreaven cereals, vinya i oliveres.

A Besalú mateix també s’han trobat objectes d’època romana. En aquesta mateixa zona, a Segueró, han estat descobertes diverses monedes.

Malgrat el que hem dit més amunt, evidentment a la part més interior de la comarca també hi ha testimonis de l’època de domini romà, encara que potser són menys nombrosos. S’han trobat monedes o altres objectes a Begudà, a Batet de la Serra, a la vall de Bianya, a les Planes, etc. Els mateixos topònims Begudà o Murrià, a les Preses, ja són també prou significatius.

Podem assenyalar, així mateix, l’existència de diverses vies romanes que resseguien el territori de la Garrotxa, potser el tram més ben conservat de les quals és el que encara hom pot veure amb facilitat al Capsacosta.

L’inici de l’edat mitjana

Amb l’inici de l’edat mitjana començà una època de minva de la població. Entre els anys 259 i 275 ja foren destruïdes moltes vil·les, arran d’una de les primeres invasions de pobles germànics. A aquestes primeres destruccions en seguiren d’altres, i a la guerra i el saqueig s’afegiren la fam i les epidèmies. Això s’esdevingué en aquesta comarca i també a la major part de l’Europa occidental. Aquesta reducció de la població degué provocar l’abandonament d’alguns territoris, especialment dels marginals. No podem, però, considerar pas que fossin abandonades totes les planes i les valls, on la simple perduració de tants topònims d’època romana demostra la pervivència d’un cert hàbitat, ni tampoc que no restés ningú a les muntanyes, bon refugi, on degueren continuar vivint pastors, possiblement d’una manera molt semblant a com vivien abans de l’arribada dels romans.

Cal suposar que, per exemple, a les planes del riu Fluvià es degueren mantenir diverses vil·les, segurament cada cop més empobrides. El nom de Palau de Montagut (Sant Jaume de Llierca actualment), hom ha dit que pot ésser relacionat amb una explotació agrícola d’època visigoda. En aquesta població, d’altra banda, hom trobà una moneda del rei Recesvint encunyada a la ciutat de Girona. Tampoc no podem rebutjar la possibilitat que el topònim Molivedre (molí vell), que ja és documentat al segle X, recordés un molí que existia en aquesta explotació senyorial hipotètica, anterior a la invasió musulmana. De l’hàbitat pagès dispers o més o menys concentrat, que devia existir en relació amb les principals valls en aquests primers segles de l’edat mitjana, encara, però, no en sabem res.

Malgrat tot, cal tenir present que potser els precedents de l’hàbitat dispers, que veurem a continuació com es difongué a l’època carolíngia, basat en l’existència de petites explotacions on vivia una o poques famílies, ja els hauríem pogut trobar abans del segle VIII, amb relació a les mutacions socials que s’esdevingueren en els darrers decennis de govern dels reis visigots. En estudis realitzats en d’altres indrets de la Mediterrània occidental, per exemple a Occitània, hom ha vist que cap als segles VI i VII s’esdevingué l’abandonament de les darreres viles de tradició romana, que sovint foren convertides en necròpolis, i es produí un procés de dispersió de l’hàbitat. Així doncs, de fet és possible, bé que només ho poguem dir com a hipòtesi de treball, que un dels principals trets característics del poblament de l’època carolíngia no fos sols motivat per les transformacions que hi hagué amb la invasió musulmana i la posterior ocupació franca, ans que tingués l’origen ja en el període de canvis socials i econòmics de cap al segle VI i sobretot del segle VII.

D’altra banda, en aquesta època, Besalú devia ésser un oppidum, un lloc de refugi, que possiblement depenia de la ciutat de Girona i en el qual devien viure només unes dotzenes de famílies.

Les transformacions del segle VIII

Al començament del segle VIII es produí la invasió musulmana d’una part de l’Europa occidental i, evidentment, de la Garrotxa. Aquest fet ha estat relacionat molt sovint amb un fort moviment de població. Això és ben difícil d’assegurar. Desgraciadament, tampoc no hi ha gaires proves que permetin de pensar que es produís una continuïtat de l’hàbitat. Sembla, però, que hom pot afirmar dues coses amb força seguretat. En primer lloc, que pràcticament pertot arreu continuà vivint una part més o menys important de la població preexistent; la mateixa existència de tants topònims antics n’és testimoni. En segon lloc, amb tot, a causa de la importància del moviment d’aprisions, cal pensar que hi restà poca gent; això. però, podria ésser motivat simplement per l’existència d’un poblament molt reduït fins i tot ja abans de l’any 700. A l’època carolíngia sembla que no tot era gent vinguda del nord o del migjorn; la documentació creiem que permet d’assegurar que hi havia gent del mateix país.

Segurament cal pensar que l’únic efecte real del domini musulmà, tot i que hi pogué haver un cert moviment de fugida de la població arran de les lluites que hi hagué els anys que governà el darrer rei visigot, Ardó, fou l’existència d’una guarnició islàmica a la ciutat de Besalú, si no és que aquesta població depenia totalment de la guarnició de Girona.

Besalú i la resta del seu territori passaren a dependre dels reis francs, possiblement al mateix moment que la ciutat de Girona, vers l’any 785. El domini musulmà havia durat poc més de mig segle. L’entrada de les valls de la Garrotxa dins l’òrbita del regne carolingi comportà per a aquesta comarca importants conseqüències i molt diverses: de tipus demogràfic, polític, social, econòmic, eclesiàstic, etc. És molt possible que passés d’ésser un territori muntanyós, força marginal, a ésser un territori proper a la frontera entre dos grans estats, en el qual els francs tenien la necessitat d’assegurar i de consolidar llur domini. Com ja veurem, vingueren a la Garrotxa hispans i gent dels països que encara restaven sota el domini musulmà; també hi arribaren gots, de la Septimània, de les terres més properes del Rosselló o potser d’altres contrades de la mateixa comarca, i també alguns vascons. Darrere o davant d’aquests pobladors arribaren eclesiàstics, preveres i monjos, tant del nord com del sud, que sovint d’acord amb les autoritats s’apropiaren terres i crearen noves esglésies i nous monestirs. D’altra banda, les necessitats d’organització del regne, i aviat de l’imperi carolingi, del qual depenia el territori de Besalú, ajudaren també a fer aparèixer i organitzar noves institucions, especialment de tipus administratiu, militar i també eclesiàstic. Tot això, però, en aquesta comarca no es va crear pas damunt del nores sinó que se superposà sobre quelcom que ja existia, malgrat que el pes d’aquest passat, al qual hem intentat d’apropar-nos —tanmateix molt limitadament— resulti molt sovint difícil de conèixer i de valorar.

Els esdeveniments

El pagus de Besalú i el comtat de Girona

L’any 759, després de caure en mans dels francs Narbona, la ciutat més important de la Septimània o Gòtia —nom amb què els francs anomenaven la terra que havia pertangut al regne visigot, especialment la situada més al nord dels Pirineus—, hom creu que probablement el Rosselló degué deixar d’ésser sotmès als musulmans i degué passar a dependre dels nous conqueridors germànics. D’acord amb la tendència tradicional dels francs —que després fou la dels francesos del nord— d’expandir-se vers les terres mediterrànies, aquestes conquestes continuaren.

Tal com afirmen el Cronicó de Moissac o els Annals de Barcelona, l’any 785 els habitants de la ciutat de Girona lliuraven aquesta població al rei Carlemany. Abans de l’any 789 també caigueren sota el domini franc les comarques de l’Alt Urgell i, segurament, tota la Cerdanya. A causa d’aquests esdeveniments els Pirineus catalans restaren lligats a un estat cristià, fortament germanitzat i que tenia el seu centre a l’Europa mitjana. Les influències a Catalunya, però, encara eren diverses. Al costat de les importants influències polítiques, demogràfiques, culturals, econòmiques i religioses vingudes del nord, almenys en el moment de reorganització inicial, també hi continuà havent unes certes influències de tipus divers provinents del migjorn.

És lògic de pensar que amb l’arribada dels francs s’instauraren els comtats, tal com sabem que eren durant els segles carolingis. Aquests comtats responien, però, a demarcacions molt antigues, les quals devien coincidir amb els lerritoria visigòtics, que segurament havien perdurat sota domini musulmà. Així hi ha uns comtats o pagi com ara els de Besalú, de Girona, d’Empúries, de Peralada, de Cerdanya, de Rosselló, etc.

Cal assenyalar també el fet que, contràriament al que s’esdevingué en altres contrades occitanes o catalanes, en aquest moment de canvi d’autoritats no sembla pas que hi hagués enfrontaments; fou la mateixa gent del país la que lliurà el seu territori als francs. És lògic, doncs, que la majoria d’aquests habitants hi continuessin vivint. Com ja hem dit més amunt, si es produí un moviment de repoblació, hagué d’ésser, sobretot, motivat en primer lloc per l’existència —tal com s’esdevenia en una bona part d’Europa— de grans zones buides o molt poc poblades. També pogué ésser causat pel fet d’haver-hi una població flotant —vinguda del nord o del migjorn— que necessitava trobar un lloc on establir-se. I, així mateix, evidentment, a causa dels probables abandonaments forçats d’aquestes terres motivats per les expedicions musulmanes que seguiren la conquesta franca, com, per exemple, la ràtzia de l’any 793, durant la qual els sarraïns intentaren de reconquerir la ciutat de Girona. La caiguda de Barcelona en les mans del fill de Carlemany, l’any 801, comportà l’allunyament de la frontera i la consolidació de la situació.

El comtat de Besalú, fins després de l’època de govern de Guifré el Pelós, restà unit al comtat de Girona. Així doncs, tot i ésser Girona i Besalú dues unitats administratives diferents, els comtes de Girona sempre eren al mateix temps comtes de Besalú. El primer comte de Girona documentat —i per tant de Besalú— fou Rostany, segurament un gran propietari del país, amb interessos, sobretot vers Narbona. Com ja veurem, els lligams entre la classe alta de Catalunya i d’Occitània (especialment de la zona de la Septimània) eren molt forts; aquestes relacions estretes de la noblesa —i segurament també de la pagesia—, les podríem resseguir molt endarrere en el temps; només l’existència durant molts segles d’uns estats moderns artificials fa que ara puguin ésser difícils de comprendre aquests nexos lògics.

Aquest comte Rostany participà activament en el setge de la ciutat de Barcelona; segons la Vida de Lluís el Piadós, escrita per l’anomenat Astrònom, fou Rostany qui, dels tres cossos d’exèrcit que participaren en l’operació militar, dirigí el cos que anà cap a la ciutat barcelonina.

En l’època de reorganització interna que seguí la del govern de Rostany, Odiló fou compte de Girona-Besalú; el tenim documentat vers l’any 812.

Alguns autors han cregut que aquest comte fou succeït a Girona i fins i tot a Besalú per Ragonfred, personatge esmentat en un document fet l’any 817 a Borrassà. Aquest home era, però, en realitat un comte palatí, com demostra Josep M. Salrach, bon coneixedor d’aquest tema. Si això és veritat, podem pensar, seguint Ramon d’Abadal, que el titular del comtat de Girona i Besalú coincidí amb el comte de Barcelona. Aquesta coincidència entre el comte de Girona i el comte de Barcelona fou, a partir d’aquest moment, gairebé normal sempre més. En certa manera, els comtes de Barcelona, que havia esdevingut la nova ciutat de frontera, eren els hereus dels comtes de Girona, ciutat de marca fins l’any 801. D’altra banda, cal tenir present que el comte Berà de Barcelona, almenys d’ençà de l’any 812, sembla que era també comte de Rasés i de Conflent. Si això és cert, la possessió dels comtats de Besalú i de Girona li permetia de governar des de prop de Carcassona fins a la marca o frontera amb els musulmans.

Amb la deposició del comte Berà, que era també un home del país, l’any 820, començà una època de govern de comtes d’origen franc a Barcelona i als comtats que en depenien.

El primer d’aquests comtes fou Rampó, el qual s’interessà pel comtat de Besalú, ja que casualment el trobem en dos documents que fan referència als monestirs de Banyoles i d’Albanyà, el quals pertanyien a aquesta demarcació.

Rampó fou succeït, l’any 825, per Bernat de Septimània. Aquest comte i el seu germà Gaucelm arribaren a dominar un territori fins i tot més ampli que el controlat per Berà, ja que s’estenia fins al riu Roine. L’any 830, Bernat és nomenat duc de la Septimània. De l’any 832 al 835 hi ha un interregne de Berenguer de Tolosa. Després, Bernat, a causa dels canvis esdevinguts a l’Imperi, tornà a governar fins a l’any 844, representant més aviat els interessos francs enfront dels habitants del país. L’any 844 fou succeït per Sunifred, molt més lligat a aquest país, pare de Guifré el Pelós, de Radulf i de Mir el Vell, representant d’allò que Ramon d’Abadal anomenà el partit “legitimista”, amb relació a les lluites de l’imperi i del regne franc, al qual pertanyia Catalunya. Els dominis de Sunifred també s’estenien, a la mort de Bernat de Septimània, el 844, del Roine fins al Llobregat.

Vers l’any 850 una expedició musulmana, aprofitant la revolta del comte de Barcelona, Guillem, assetjà Girona i saquejà la rodalia. D’altra banda, poc després del 848, en morir segurament violentament Sunifred, el comtat de Girona i el de Besalú passaren a un comte Guifré. Francesc Caula creu que aquest comte de Girona, documentat ja l’any 850, fou també comte de Barcelona. Encara faltaven, però, vint anys perquè Guifré I esdevingués comte d’Urgell i Cerdanya i vint-i-vuit perquè ho fos de Girona-Besalú i Barcelona. Segurament l’any 850 Guifré el Pelós encara devia ésser molt jove; cal esperar uns anys per veure el retorn al poder de la família de Sunifred, que després dirigí els comtats catalans durant tants de segles. Un altre document que podria fer referència a aquest comte Guifré seria l’acta de consagració de l’església monàstica de Santa Maria de Ridaura. Aquest document, però, d’acord amb el parer de J. Botet, A. Rovira i Virgili, i darrerament de J. M. Salrach i de nosaltres mateixos a l’Atlas Històric de Catalunya, podem creure que és una falsificació feta possiblement vers l’any 1 000 (amb tot, però, aquest document, com ja veurem, pot tenir força interès, juntament amb d’altres, a l’hora de conèixer la vall de Ridaura d’abans de l’any 1 000).

Encara apareix, cap a l’any 866, un comte Otger a Girona i Besalú. Aquest comte el mes de febrer d’aquest any obtingué un diploma reial per al monestir de Sant Julià del Mont.

Després, vers el 870, segons R. d’Abadal, Otger fou probablement succeït, encara que no n’hi hagi proves, per un altre franc, Bernat de Gòtia, que sembla que també era comte de Barcelona i de Narbona.

El vilar de Terruç. En un document de l’any 894 ja surt esmentat aquest indret; hi consten detalladament les aportacions de les terres que en depenien.

J. Bolòs

En ésser, però, desposseït Bernat de Gòtia i nomenat l’any 878, durant el concili de Troyes, Guifré el Pelós, que ja era comte d’Urgell i de Cerdanya, comte de Barcelona i de Girona-Besalú, s’inicia una nova època en aquest pagus de Besalú. Es prou conegut que Guifré el Pelós no fou pas un comte independent, com s’havia pretès temps endarrere; en realitat, però, ja fou el darrer comte barceloní nomenat per un rei franc. De fet, la situació general de tota l’Europa occidental i concretament al regne franc havia canviat bastant. Especialment a les zones perifèriques del reialme s’estaven creant grans principats cada cop més independents. D’altra banda, a l’assemblea de Quierzy-sur-Oise de l’any 877, el rei ja havia reconegut la possibilitat que en certs casos els comtes deixessin en herència llur honor, el comtat. Guifré I, d’acord amb aquesta concepció més patrimonialista del càrrec comtal, sembla que quan l’any 870 fou nomenat comte d’Urgell-Cerdanya encarregà el govern del Conflent al seu germà Mir el Vell. Quan el 878 obtingué el comtat de Barcelona i els seus annexos, segons J. M. Salrach, és molt probable que també delegués l’administració del pagus de Besalú al seu germà Radulf. Això, de fet, fou un primer pas de cara a la separació de Besalú de Girona i per a la futura unió, com ja veurem tot seguit, del comtat besaluenc amb el comtat de Cerdanya. D’altra banda, segons una hipòtesi d’aquest mateix historiador, Mir el Vell cedí al comte Deià el govern del comtat de Girona; sembla que aquest Deià era casat amb Quíntol o Quíxilo, germana del Pelós, i qui féu portar un grup de jueus de Juïgues, vila del comtat de Besalú, a la seva ciutat gironina.

El pagus de Besalú i el comtat de Cerdanya

A la mort de Guifré el Pelós els comtats que aquest governava restaren repartits entre els seus fills: Guifré-Borrell, Miró (o Mir) el Jove, Sunifred i Sunyer, llevat del comtat de Besalú, que continuà en mans del seu germà Radulf, que, com ja hem dit, sembla que ja el devia governar abans de l’any 897.

Cal assenyalar la importància d’aquest moment, car comportà, segons paraules de Josep M. Salrach, el naixement del comtat de Besalú. Seguint aquest historiador podem dir que hi ha hagut cinc teories sobre la segregació d’aquest comtat del comtat de Girona: 1) Segons Pròsper de Bofarull i altres autors, el primer comte de Besalú fou Sunyer, fill petit del comte Guifré el Pelós; en renunciar l’any 911 Miró el Jove al comtat de Barcelona, Sunyer li cedí el seu comtat. 2) Segons Antoni Rovira i Virgili, el comtat de Besalú fou cedit ja d’entrada pel comte Guifré al seu fill Miró el Jove. 3) Segons Francesc Caula, el primer comte privatiu de Besalú fou Radulf, germà de Guifré I; Radulf hauria estat succeït per Mir de Cerdanya. 4) Ramon d’Abadal en certa manera fon les teories primera i tercera i diu que Radulf, mentre visqué, en fou comte, encara que hagués hagut d’ésser de Sunyer; aquest, però, en succeir Guifré II el cedí a Miró, juntament amb drets a la vall de Ripoll. 5) Finalment, Josep M. Salrach creu d’una banda que Sunyer, el fill petit de Pelós, no arribà mai a ésser legalment comte de Besalú, tot i que posseí en aquest comtat moltes terres i drets —també en tingué però en d’altres comtats—; en canvi, creu que Radulf, que s’autotitulava comte entre els anys 885 i 903, sí que és molt probable que fos comte d’aquest territori, tot i que apareix també actuant en d’altres comtats que depenien dels diversos membres de la seva família. D’altra banda, però, aquest mateix autor considera que la data de la mort d’aquest primer comte besaluenc, contràriament a allò que havia estat afirmat fins ara fou vers l’any 919 o 920, poc abans del 24 de juny de 920, data en la qual la vídua i el fill d’aquest comte feren fer un document de confirmació. El 25 de febrer de l’any 921, Miró II el Jove, comte de Cerdanya, surt esmentat per primer cop, en un judici, com a comte de Besalú.

Miró (o Mir) II, segon fill de Guifré I, obtingué, així doncs, el comtat de Besalú al tercer decenni del segle X. Va morir poc més tard, l’any 927. La seva única actuació coneguda al comtat de Besalú fou presidir un judici celebrat el mes de febrer del 921 a Esponellà. Després de l’any 927, la seva dona, Ava, n’administrà els comtats fins a la majoria d’edat dels fills que havien tingut: Sunifred, Guifré, Òliba i Miró. Durant uns cinc anys, la comtessa, actuant com a cap de família, sembla que dirigí tots els comtats; després, especialment d’ençà del 941, tots quatre germans, l’un darrere l’altre, foren comtes —privatius o no— del comtat de Besalú. En aquest cas, com també amb relació al que s’havia esdevingut la generació abans amb els fills de Guifré el Pelós, J. M. Salrach creu que en realitat hi hagué un cogovern: es produïa una distribució de les zones d’influència sense dividir-se, però, les honors i havent-hi un reconeixement de tots els germans envers el germà gran, cap del llinatge. Aquest reconeixement, que féu, per exemple, que Guifré demanés consell a Sunifred a l’hora d’anar a cercar un privilegi reial, no implicava pas tanmateix una intromissió del comte cerdà en els afers del comtat de Besalú, quan en aquest hi havia un comte privatiu.

En primer lloc, Guifré II fou comte de Besalú. Durant el seu govern a Besalú (de fet del 945 al 957) es creà el monestir de Sant Pere de Camprodon. Un document de l’any 962 diu que fou ell qui, d’acord amb els seus germans i amb el permís del bisbe Gotmar de Girona —que li vengué l’església de Camprodon amb els seus delmes i primícies—, feu edificar el monestir i obtingué un precepte del rei Lluís, l’any 952. També apareix actuant com a comte en quatre instruments regestats per J. M. Salrach en el seu estudi sobre aquest comte i la revolta de l’any 957. Morí, però, violentament arran d’aquesta revolta senyorial. La rebel·lió i les. conseqüències que tingué són prou importants perquè ens hi aturem un moment ara.

El moviment que ocasionà la mort del comte de Besalú hagué d’ésser força complex; desgraciadament, només en podem tenir una visió molt limitada. La tardor de l’any 957 es produí la revolta violenta de nombrosos grans propietaris, alguns d’ells segurament descendents de fideles regis, pròcers que havien obtingut un privilegi reial. El comte Guifré, atacat segurament d’una manera sobtada, es refugià al seu castell de Besalú. Potser tement no poder resistir un setge —o per qualsevol altre motiu— decidí de fugir i fou mort per l’espasa d’Adalbert, el principal dels revoltats. La gravetat d’aquests fets i llur abast han fet pensar que els revoltats potser tenien un suport a l’exterior del comtat. Hom ha considerat, com a hipòtesi, que el comte Borrell II estava d’acord amb els magnats que es revoltaren. Hom pot arribar a pensar fins i tot que el comte de Barcelona —que per tant era comte de Girona— volia recuperar el territori de Besalú, que gairebé sempre havia depès d’aquell comtat, com hem vist més amunt. La segona part d’aquesta hipòtesi no pot ésser pas confirmada pels documents. En realitat, només sabem del cert que el comte barceloní, en el moment de la insurrecció o més tard, entrà amb el seu exèrcit a la part sud-occidental del comtat i fortificà un turó proper al monestir de Banyoles, el Mont Espill, que havia d’ésser segurament prop del camí que unia Besalú i Girona, a ponent, però, de Porqueres. La impossibilitat d’assegurar la coincidència de la revolta i de l’amenaça barcelonina i el fet que, ni anteriorment ni fins i tot posteriorment, no sembli pas que les relacions entre ambdues cases comtals, de Barcelona i de Besalú, fossin dolentes, entre d’altres causes, feren que J. M. Salrach, al final del seu article sobre la revolta del 957, arribés a afirmar que aquesta intromissió de Borrell de Barcelona fou posterior i, per tant, que no coincidí amb l’aixecament, ans només amb la persecució posterior dels traïdors i la confiscació de llurs béns. Tot i que hom pugui acceptar aquesta segona hipòtesi —l’entrada fou posterior—, cal reconèixer que l’actuació de Borrell II sembla —segons les notícies donades pels documents besaluencs— més ofensiva que defensiva: arribar amb un exèrcit, travessar la frontera entre ambdós comtats, construir un castell contra (adversum) el comte de Besalú, etc, són fets que encaixen més amb un moment d’hostilitats que no amb una època de bones relacions. A més, aquesta sèrie de fets ja gairebé pressuposen un cert acord amb els revoltats i, fins i tot, un cert desig de controlar el comtat. De fet, com ja veurem tot seguit, el comtat de Besalú esdevingué, en molts aspectes, un estat satèl·lit del comtat barceloní.

Fos com fos, com hem dit, alguna cosa fallà en els càlculs dels que es rebel·laren i de llurs hipotètics aliats barcelonins, ja que, com és lògic, el germà gran de l’assassinat comte de Besalú intervingué, suposem que al més ràpidament possible. Adalbert i potser la major part dels traïdors fugiren. Recuperat el castell de Besalú per part del comte Sunifred, aquest decidí d’expropiar els béns de tots els culpables de bausia, d’acord amb la llei. D’altra banda, el levita Miró Bonfill, germà del difunt i de Sunifred, sembla que obtingué que Borrell de Barcelona abandonés el Mont Espill, no sabem pas en quines condicions.

Des d’aquest any 957 fins al 965, data en què morí, Sunifred de Cerdanya fou comte de Besalú, al mateix temps que comte del territori cerdà. Els altres dos germans, Òliba i Miró Bonfill, continuaren essent col·laboradors del germà gran.

En morir Sunifred, els dos comtats de Besalú i de Cerdanya es tornaren a separar, si més no temporalment. Òliba tingué el comtat de Cerdanya i Miró esdevingué, tot i ésser un eclesiàstic, comte de Besalú. Quan ja feia sis anys que era comte, Miró anomenat Bonfill esdevingué bisbe de Girona; i no podem negar que degué comptar amb el suport del comte de Barcelona-Girona, Borrell. El comte bisbe morí l’any 984. Durant el seu govern feu importants donacions a institucions eclesiàstiques i fou un fervent impulsor dels monestirs i de les canòniques. Ell fundà el monestir de Sant Pere de Besalú, l’any 977, d’acord amb els seus germans Òliba Cabreta i Sunifred (el qual suposem que abans de morir hi havia donat el seu vist-i-plau); en un document de donació a aquest novell cenobi fet l’any següent a la seva fundació, Miró diu que fa la cessió per a remei de l’ànima del seu germà Sunifred, el qual mentre vivia li havia donat nombrosos béns. Les donacions fetes a aquesta abadia de Sant Pere, com ja veurem en parlar dels monestirs, s’estenien per tot el comtat de Besalú; cal dir que moltes de les terres i drets donats eren els que el difunt comte Sunifred havia expropiat als revoltats de l’any 957.

Miró Bonfill, a més, el mateix any 977, a precs d’Ermengarda, muller d’Oliba Cabreta, comte de Cerdanya, i de llur fill segon, Bernat —el futur comte de Besalú Bernat Tallaferro—, cedí a la casa de Sant Genis i Sant Miquel l’església de Sant Vicenç de Besalú, amb el seu altar de Sant Rafael i amb nombrosos alous. Feu aquesta donació amb la condició que la dita comtessa i el seu fill establissin en aquesta església de Sant Genis i Sant Miquel una canònica. De fet, és difícil de poder assegurar de qui havia partit la iniciativa: de la comtessa, com es desprèn estrictament del text o més aviat del comte bisbe. D’altra banda, cal dir també que, evidentment, en contra dels propis interessos com a comte, Miró Bonfill oferí la canònica a l’església de Roma, obligant els seus canonges a trametre cada any dos sous a la Santa Seu.

A més, Miró també participà en la fundació o consolidació del cenobi de Serrateix, al Berguedà, i feu un gran nombre de donacions a nombroses institucions eclesiàstiques (abadies de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Banyoles, Camprodon, Cuixà, Arles, Rodes, Sant Llorenç prop Bagà, a la seu episcopal de Girona, etc), especialment en el seu testament.

D’altra banda, agafant les paraules de J. M. Salrach, que és qui coneix més bé la vida i les obres d’aquest home culte i religiós, podem dir que Miró Bonfill fou la personalitat més important del renaixement cultural català de la segona meitat del segle X.

L’any 983, un any abans de morir, encara participà en un concili celebrat a Roma, presidit pel papa Benet VII, i al qual assistí l’emperador Otó II. Durant la seva anada a Roma, Miró Bonfill pogué visitar el monjo Gerbert d’Orlhac —que després fou el papa Silvestre II—, el qual devia haver conegut a Ripoll. Més tard, després d’aquest viatge a Roma, quan ja havia mort el comte bisbe, Gerbert encara li envià una lletra en la qual reconeixia la gran autoritat del seu nom i confessava desitjar poder tornar a parlar amb ell i servir-lo, fet que evidentment mai no s’esdevingué.

Mort Miró II, el succeí, tal com era lògic, el seu germà gran, Òliba, comte de Cerdanya, que durant quatre anys, fins que l’any 988 es retirà a Montecassino, degué governar el comtat de Besalú.

Òliba Cabreta, quan era exclusivament comte de Cerdanya, com que no en tenia prou amb l’expansió cap al sud —a través de l’anomenada marca de Berga—, decidí també d’expansionar-se vers al nord, en detriment dels dominis del comte carcassonès. Com es lamenta més tard el comte Roger de Carcassona, Òliba es dedicà a devastar, saquejar i cremar les terres d’aquest comte occità. Com a conseqüència d’aquesta expedició sembla que Oliba, vers l’any 981, consolidà els drets que tenien els seus avantpassats al Capcir i a la Fenolleda i possiblement obtingué el Donasà i el Perapertusès, que havien pertangut al comtat de Rasés. Més endavant, mentre el Capcir i el Donasà restaren a la zona d’influència del comtat cerdà, els altres dos països caigueren sota la dependència del comtat de Besalú.

D’altra banda, Òliba Cabreta, com la major part dels comtes de l’època, feu donacions a institucions eclesiàstiques: Ripoll, Cuixà, Arles, Sant Llorenç prop Bagà, Serrateix; fins i tot anà a Roma, l’any 968, per tal d’obtenir protecció per a les abadies d’Arles i de Cuixà. De fet, com tan bé explica Ramon d’Abadal, ja hi havia una certa tradició en aquests viatges a la seu pontifícia. Disset anys abans, el 951, el mateix Sunifred, germà d’Oliba Cabreta, hi havia anat per obtenir butlles per a Urgell, Ripoll, la Grassa i segurament Sant Pere de Rodes.

El comtat de Besalú durant el segle XI

L’any 988, en anar-se’n Òliba a Montecassino, els comtats de Cerdanya i de Besalú se separaren novament i després ja no tornaren a tenir un mateix comte fins a llur unió al comtat de Barcelona, esdevinguda a la primeria del segle XII. Mentre el fill gran d’Oliba, Guifré, es quedà el comtat de Cerdanya, el fill segon, Bernat, que després fou anomenat Tallaferro, governà al comtat

Bernat I es casà amb Toda (o Tota), la qual, segons Francesc Caula, que, en part, segueix Francesc Monsalvatje, era filla de Borrell II, comte de Barcelona, i de Ledgarda d’Alvèrnia. F. Caula esmenta un document de de l’any 996-997 en el qual el comte Bernat, juntament amb la seva esposa, cedeix l’església de Santa Maria de Merlès, que, segons s’afirma en aquest manuscrit, li prové del comte Borrell de Barcelona. Santiago Sobrequés opina, en canvi, que Tota fou filla del duc de Gascunya Guillem Sanç i creu que la introducció de noms com Guillem i Garsenda en la família comtal besaluenca pot ésser atribuïda a aquest fet.

Sigui com sigui, Bernat va tenir molt bones relacions amb la casa comtal barcelonina. No sols intervingué en les lluites frontereres, sinó que sembla que participà en l’expedició militar de l’any 1010 a Còrdova, en la qual intervingué una bona part de la noblesa catalana i que fou motiu de forts beneficis econòmics. El seu pes dins la vida política catalana també resta reflectit en el fet que, juntament amb el seu germà el bisbe Òliba, presidí el judici destinat a solucionar un plet entre Ermessenda de Barcelona i el comte Hug d’Empúries.

Bernat Tallaferro, com explica circumstanciadament F. Monsalvatje, participà en diverses consagracions d’esglésies i també feu nombroses donacions a institucions monàstiques o canonicals: Ripoll, Cuixà, Sant Genis i Sant Miquel de Besalú, etc.

També cal relacionar amb el comte Tallaferro l’intent finalment fracassat de crear un bisbat a Besalú, com es veurà detalladament més endavant. Aquest intent motivà que l’any 1016 fes un viatge a Roma. Durant un altre viatge a Provença, morí tràgicament ofegat al riu Roine.

Arran de la seva mort, els monjos de Ripoll i de Cuixà —l’abat d’aquest darrer monestir era Òliba, germà del difunt— feren un panegíric, que permet d’observar una mica les característiques d’aquest comte besaluenc: “fou home veritablement catòlic, notable per la seva bondat, en el seu temps fou el primer en els actes de pietat, valent amb les armes, de cos bell, amb una mirada honesta, alt per la seva manera d’ésser, amb un llenguatge eloqüent, amb molt de poder, prudent en el consell, d’enginy admirable, d’enraonar dolç, ric de béns, el més fort i sempre vencedor dels enemics. A més a més, terrible envers els malvats, i, tol i ésser home de gran poder, era així mateix suau envers els bons súbdits, pare dels pobres, fort en la justícia, amb un judici just, ple de misericòrdia, constructor d’esglésies, amant dels monjos, els quals venerava com a pares, respectava com a senyors i estimulava perquè actuessin bé com a fills”.

Guillem, el fill gran de Bernat, esdevingué comte de Besalú l’any 1020, en morir el seu pare. Els historiadors afirmen que aquest comte fou menys respectuós amb les esglésies que els seus avantpassats. En part, això responia a un canvi força general de la mentalitat. A tot Catalunya, i també més enllà del nostre país, hauríem pogut trobar, al llarg d’aquest segle XI, nombrosos casos d’apropiacions de béns eclesiàstics per part de l’alta noblesa (i, com ja veurem en parlar de la societat, també d’apropiacions de drets i de terres de senyors laics o de pagesos).

Els monestirs i d’altres institucions eclesiàstiques havien acumulat abans de l’any 1000 una gran quantitat de béns seents i fins i tot de drets banals. El comte bisbe, per exemple, feu grans donacions als seus monestirs o canòniques, fins al punt de cedir drets sobre la mateixa capital del comtat i sobre la seva rodalia immediata. Segurament, a causa de totes aquestes cessions, el patrimoni dels comtes d’origen familiar o fiscal havia minvat força d’ençà de l’època dels primers carolingis.

Sembla que durant una bona part del seu govern Guillem s’apoderà de terres cedides antigament a institucions religioses, es dedicà a vendre beneficis eclesiàstics, abadies o bisbats i, juntament amb d’altres comtes i senyors, participà en el saqueig de terres de l’església. Francesc Caula esmenta les depredacions perpetrades a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà. Segons F. Monsalvatje, arribà a ésser excomunicat pel papa.

D’altra banda, l’any 1032, trobem aquest comte Guillem present en la consagració del nou edifici del monestir de Ripoll i, l’any 1046, en la consagració de l’església de l’abadia de Santa Maria d’Arles. I així mateix, també féu, fins i tot, algunes donacions, diversos bescanvis —potser a vegades forçats— o vendes en relació amb diversos monestirs o canòniques: Sant Genis i Sant Miquel de Besalú, Santa Maria d’Arles, etc.

Així mateix, d’acord amb el seu caràcter, una de les primeres coses que féu, com a comte, fou participar en els enfrontaments entre Hug, comte d’Empúries, i el seu nebot Gausfred II, comte de Rosselló, al qual Hug pretenia de prendre els comtats. Segons que ens diu ell mateix, l’abat Òliba, bisbe de Vic, aconseguí de posar d’acord tots tres comtes: Gausfred, Hug i Guillem.

Guillem, anomenat el Gras, que morí l’any 1052, fou succeït pels seus fills Guillem i Bernat, que sembla que van cogovernar el comtat. Guillem II, el germà gran, també va topar, com el seu pare, amb una Església que, segurament, ell devia considerar que tenia massa poder i riquesa. S’enfrontà amb la mitra de Girona, en bona part a causa de la vila de Bàscara, que ja als segles precedents havia causat tants de problemes als bisbes gironins. Finalment, l’any 1055 cedí aquesta vila i fins i tot es comprometé a anar a Terra Santa, cosa que no és pas segur que fes.

Després d’uns anys molt difícils, amb nombrosos problemes interns —no sols amb l’Església, ans també amb l’alta noblesa— i externs, que només es mig endevinen en la documentació i que segurament comportaren una forta pèrdua del poder comtal, l’any 1066, Guillem II morí i fou succeït en el govern pel seu germà Bernat. Francesc Caula creu que va morir tot anant a Terra Santa. F. Monsalvatje, en canvi, creia que, com en el cas de Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II de Barcelona, hi hagué un corregnat i un assassinat; en realitat, però, aquest segon aspecte no pot ésser pas demostrat ni sembla que sigui gaire probable.

De fet, com proposa Santiago Sobrequés, l’existència del cogovern inicial i el fet que segurament el fill de Guillem era massa petit quan morí aquest comte, justifica que Bernat II, anomenat en els documents com a fill d’Adelaida, continués dirigint el país fins el 1085 tot sol i d’ençà d’aquesta data i fins a la seva mort, esdevinguda l’any 1097, amb el seu nebot Bernat, al qual en els instruments, per diferenciar-lo del seu oncle, és anomenat fill d’Estefania.

Sembla que Bernat II, que tenia un caràcter o una ideologia força diferents dels del seu germà, quan va governar tot sol va mantenir bones relacions amb l’Església, fins al punt que l’any 1077, segons un document fet arran del concili celebrat al castell de Besalú, esdevingué cavaller de l’Església (“ut sanctus Petrus me habeat peculiarem militem”) i s’obligà a pagar l’important cens anual de 100 mancusos d’or a la Santa Seu. Participà també en la reconstrucció de diverses esglésies, en la lluita contra la simonia —que s’havia estès molt en l’època dels seus antecessors— i feu força donacions a institucions eclesiàstiques. Solucionat el problema de les relacions amb l’Església, en segon lloc, sembla que Bernat, després dels anys crítics per a la institució comtal en què governà Guillem II, hagué de pactar amb la noblesa del país, com demostren les nombroses convinences d’aquesta època que s’han conservat.

Bernat III fou el darrer comte privatiu del comtat de Besalú. Durant la seva vida se “solucionà” el tercer dels grans problemes que es plantejaren als comtes de Besalú durant aquest segle XI: les relacions amb el casal barceloní. Bernat es casà amb Maria, filla del comte Ramon Berenguer III; rebé com a dot el comtat d’Osona. A canvi d’això, però, el comte Bernat jurà fidelitat a Ramon Berenguer i li feu una donació de tots els seus comtats per a després de la seva mort, si no tenia fills legítims. S’estaven posant les bases del lent procés de reunificació de les terres catalanes. En morir Bernat III, l’any 1111, el territori de Besalú esdevingué un comtat més dels que tenia el comte barceloní. Com a una bona part de l’Europa occidental, després d’un procés de disgregació del poder, que havia portat durant el segle XI gairebé a la desaparició d’una veritable possibilitat de governar per part dels comtes, s’esdevingué un procés de concentració de poders; Catalunya no n’era pas una excepció. Si al final del segle XI a Besalú hi hagué la recuperació per part dels comtes d’una part del poder, fet que en certa manera comportà la pervivència del comtat, amb la dotzena centúria, seguint un camí invers al de disgregació que hi havia hagut entre els segles IX i XI, a Catalunya es tornà a crear un principat que tenia com a centre el comtat de Barcelona; i, encara, els comtes barcelonins poc després, en aquest segle XII, van esdevenir reis de la Corona catalano-aragonesa.

Els precedents d’aquesta annexió del comtat de Besalú, cal cercar-los, tanmateix, força abans. En primer lloc, sabem que el comte Borrell II feu diverses donacions als comtes de Besalú: abans de l’any 979 ajudà el comte bisbe Miró a obtenir Sant Aniol de Finestres —tot i ésser del comtat de Girona—, abans de l’any 992, en què morí, cedí l’església de Merlès i, entre els anys 988 i 1017, ell o el seu fill Ramon Borrell cediren diverses esglésies que Borrell havia bescanviat amb el bisbe d’Urgell l’any 988. Aquest conjunt de donacions no és possible que haguessin estat fetes a canvi de no res.

D’altra banda, cal dir que hi havia un infeudament dels castells de Finestres i Colltort: el comte de Besalú era vassall del comte de Barcelona per aquests castells fronterers. Així mateix, en un moment una mica més tardà, trobem un altre precedent de la unió de l’any 1111 en l’intent fallit de casament entre el comte Guillem II i Llúcia, germana de la comtessa Almodis de Barcelona.

El castell de Finestres era del comtat de Girona i, per tant, depenia dels comtes de Barcelona. Així ho veiem clarament esmentat en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Finestres de l’any 947. Tanmateix, en el testament de Bernat Tallaferro, fet l’any 1020, aquest castell és deixat al seu fill, juntament amb el de Colltrot i llurs castlanies. Si acceptem que Toda, la muller de Bernat Tallaferro, era filla de Borrell II, és fàcil de justificar aquesta possessió; si creiem però, amb S. Sobrequés, que no és així, aleshores se’ns planteja el problema d’aclarir-ne la procedència. Cal dir també que la possessió d’aquests castells era una arma de doble tall: d’una banda, el comte de Besalú rebia unes fortificaciones frontereres que tenien un paper estratègic important; de l’altra banda, però, la possessió d’aquests castells obligava el comte besaluenc, encara que només fos per Finestres i Colltort, a fer homenatge al comte de Barcelona. Així doncs, la cessió d’aquestes dues fortificacions era en certa manera una forma de lligar els comtes de Besalú. Arran del conveni de l’any 1054 entre Ramon Berenguer I i Guillem de Besalú, aquest darrer, com a home del comte Ramon, se li encomanà i li jurà fidelitat (“Guillelmus comes homo iam dicti comitis Remundi comendans se ei et iuravit illi fidelitaten”). Quan fou establert aquest lligam? No pot pas ésser en època de Guillem, com ja hem vist. ¿Fou en època del mateix Bernat Tallaferro? ¿En època del seu pare, Òliba Cabreta, que potser ja havia pactat la marca de Berga amb els comtes del casal barceloní? ¿Fou arran de les negociacions establertes, vers el 957, entre el futur comte bisbe Miró i el comte de Barcelona? Tot i que sigui difícil d’assegurar, creiem que el primer pacte segurament ja s’establí en l’època del comte Borrell II i del comte Miró Bonfill, el qual, com hem dit, ja posseïa nombrosos drets a Sant Aniol de Finestres i al voltant del castell, obtinguts pro adiutorium del comte Borrell.

L’altre precedent, el fracassat casament de Guillem II amb la cunyada del comte Ramon Berenguer I, ens mostra també l’interès que sempre tingueren els comtes de Barcelona per apropar o per unir el comtat besaluenc. Amb el casament, que s’havia de celebrar l’any 1054, Guillem hauria cedit a la seva dona drets dels comtats de Ripoll i de Berga (“íotam illam terram que est a flumine Lubricati usque ad collum de Cannis et usque ad Sanctum Paulum de Seguirilias”); arran del pacte, els comtes deixaren com a penyora els dos castells de Finestres, el de Colltort i el de la Guàrdia. El matrimoni però no s’esdevingué i, fins i tot, hi hagué hostilitats, que foren motiu que el comte de Besalú fes uns castells (fortedas) a Vilademuls, i que el comte de Barcelona en fes fer un a Guialbes, uns quants quilòmetres més cap al sud. Segons les queixes del comte de Barcelona, Guillem fins i tot feu “malifetes” per les seves terres (“cavalcavit in suam terram et fecit ibi malifacta”). Finalment, s’arribà a un conveni, el 4 d’octubre de l’any 1057, pel qual el comte de Besalú tornava a jurar fidelitat al comte de Barcelona. La situació del comte Guillem II en aquesta data devia haver esdevingut força delicada.

Després de l’any 1111

L’any 1111, en morir el comte Bernat III de Besalú sense fills, el comtat de Besalú va passar a dependre directament dels comtes de Barcelona, tal com havia estat acordat. El comte Bernat Guillem de Cerdanya sembla que intentà d’oposar-se a aquesta annexió, a causa del parentiu que hi havia entre els comtes de Besalú i els de Cerdanya. No va aconseguir res i hagué de cedir davant del comte barceloní i pactar.

En un document del 8 de juny de l’any 1111, el comte Bernat Guillem renuncià el castell de Besalú amb tot el seu honor i els castells que hi pertanyien; també renuncià el castell de Castellnou i l’honor de Vallespir i els castells de Fenollet amb el Fenodellès i la Perapertusa. Amb tot, en un document segurament del mateix moment, Bernat Guillem, fill de Sança —s’esmenta la filiació materna, però no es diu pas que sigui comte de Cerdanya—, jura fidelitat al comte de Barcelona per tots aquests drets i castells dels comtats esmentats més amunt, que sembla que el comte barceloní li donà en feu. En relació amb aquest mateix afer, cal esmentar el jurament prestat en una data indeterminada (vers el 1111) per Guillem Pere, vescomte de Fenollet i fill d’Amaltrud, al comte cerdà.

No sembla pas que aquest pacte durés gaire, car un any més tard, el 1112, Aimeric, vescomte de Narbona, prestava homenatge a Ramon Berenguer de Barcelona pels comtats de Fenollet i de Perapertusa.

Després d’una època de bones relacions entre el comte de Barcelona i el d’Empúries, aquestes s’enverinaren amb motiu d’uns problemes relacionats amb els delmes de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries. Després d’aquest enfrontament, Ponç Hug d’Empúries decidí d’envair el comtat de Besalú i prengué uns quants castells, especialment del seu sector oriental (Llers, Navata, Avinyonet). El comte de Barcelona reaccionà ocupant el comtat d’Empúries i fent presoner el comte Ponç Hug, l’any 1128. Les coses tornaren llavors a la situació anterior a la invasió emporitana.

En aquest mateix segle XII, el comtat de Besalú esdevé una part més de les terres dels comtes barcelonins. Així, Ramon Berenguer IV cedí en el seu testament a la reina Peronella la vila i el castell de Besalú, fins a la seva mort. Llur fill Alfons I de Catalunya-Aragó cedí també, l’any 1174, a la seva muller Sança, entre d’altres coses, la vila i el castell de Besalú.

Com veurem més endavant, en parlar de les institucions, el comtat de Besalú aviat desaparegué; durant el segle XIII, quan es crearen les vegueries, es va constituir, però, una vegueria de Besalú que, durant algunes èpoques, coincidí amb l’antiga demarcació de l’època comtal.

Durant la invasió francesa dels anys 1284 i 1295, Besalú no fou ocupat i romangué fidel al rei catalano-aragonès. El mateix rei Pere II, l’agost de l’any 1285, mentre hi havia el setge francès de la ciutat de Girona, anà a Santa Pau i vers Besalú. D’acord amb la crònica de Bernat Desclot, ja en un moment final uns francesos que entraren a la vila de Besalú foren morts o fets presoners pels defensors de la ciutat.

Els comtes de Besalú

Sunifred I d’Urgell-Cerdanya (?-848)

Era comte d’Urgell i Cerdanya (834-848), de Barcelona, Girona, Narbona i altres comtats septimans (844-848). Segons Ramon d’Abadal, era fill del comte Bel·ló I de Carcassona i germà d’Oliba I, successor d’aquest a Carcassona, la qual cosa pot explicar les futures bones relacions entre el Casal de Barcelona, eixit de Sunifred, el Casal de Carcassona, i la tradicional afecció dels comtes catalans a l’abadia carcassonesa de la Grassa. Com altres membres de la família carcassonesa, es distingí pel seu legitimisme i per la seva fidelitat a la dinastia carolíngia. Com a premí per aquesta fidelitat pròpia i, sobretot, del seu germà Oliba I, el rei Lluís el Piadós li atorgà, l’any 834, els comtats d’Urgell i Cerdanya. Essent comte d’aquests districtes, l’any 842 barrà el pas, potser pels escanyalls de les coves de Ribes, a un exèrcit sarraí que, enviat per l’emir ’Abd al-Rahmān II, i comandat pel general ’Abd al-Wāhid ibn Yazid i per Musà ibn Musà, havia passat per les terres centrals de Catalunya i pretenia d’atacar Narbona travessant els Pirineus per la Cerdanya. Els atacants hagueren de retirar-se i llur fracàs assenyalà l’últim intent musulmà de passar cap a França. Dels seus anys de comte de la Cerdanya i al pagus annex del Conflent s’han conservat dos testimonis en documents posteriors. Per un d’aquests se sap que en una data desconeguda prengué a un tal Guitiscle la vila de Sedret de la Cerdanya, a l’entrada de la vall de Querol, i la lliurà en benefici comtal a un tal Isarn. L’altre ens assabenta que, després de rebre per precepte reial el vilar de Mata, de la vila de Prada, el lliurà al monestir de la Grassa. El comte Sunifred continuà guardant al rei Carles II el Calb la fidelitat que anys abans havia servat a Lluís el Piados i això precisament en els moments tèrbols de la traïció de l’omnipotent Bernat de Septimània. Novament aquesta lleialtat legitimista li valgué una recompensa quan el rei pogué capturar i ajusticiar el traïdor Bernat, la primavera de l’any 844. Sembla que en aquell moment Sunifred fou investit per Carles el Calb amb el conglomerat de comtats que Bernat havia format a banda i banda dels Pirineus: els de Barcelona i Girona (aquest comtat de Girona tenia precisament unit el pagus de Besalú) a Catalunya, i els de Narbona, Besiers i altres de satèl·lits a Septimània. L’actuació de Sunifred com a comte de Barcelona no és pas ben documentada, però cal suposar-la per tal com Carles el Calb el titulà marquès en un precepte del mateix any 844. Així com el seu espectacular ascens a la direcció de la marca es produí arran de la deposició de Bernat de Septimània, també la seva desaparició de l’escena política coincidí amb la revolta de Guillem, fill de l’ajusticiat Bernat. Hom creu que Sunifred, i potser també Sunyer I d’Empúries-Rosselló, el seu suposat germà, caps del legitimisme a Catalunya, moriren de mort violenta, durant la temptativa de Guillem, que s’imposà l’any 848. Sunifred fou casat amb Ermessenda.

Guifré I de Girona (segle IX)

Fou vescomte i comte de Girona, i, doncs, de Besalú. No se’n coneix la filiació. Consta com a vescomte en un judici sobre Tarradelles a Bàscara l’any 841, i com a comte en un altre judici, de Fonteta, l’any 850. Sembla que fou designat comte després de la temptativa fracassada d’ocupació de Guillem II de Tolosa, fill de Bernat de Septimània, de l’any 848. El seu govern no perdurà més enllà de l’any 853.

Guifré I de Barcelona, el Pelós (~ 840-897)

Fou comte de Cerdanya i d’Urgell (870?-897), de Barcelona, de Girona (Guifré II) i de Besalú dels anys 878 al 897. També posseí el títol de marquès. Era fill de Sunifred I i d’Ermessenda. La seva obra més important fou el repoblament del centre de Catalunya, devastat i gairebé despoblat des de la revolta d’Aissó i Guillermό i la incursió d’Abū Marwān l’any 827. La inicià per la vall de Lord del 872 al 878 i des de l’any 879 la continuà pel Ripollès, des del 881 per Osona i des del 889 pel Bages, fins a deixar establerta la frontera amb els sarraïns al llarg de la partició d’aigües entre la conca del Llobregat i la del Segre. Fundà el monestir de Santa Maria de Ripoll l’any 879 i el de Sant Joan de les Abadesses, que fou consagrat l’any 887. Organitzà el comtat d’Osona, testimoniat l’any 885 i facilità la restauració del bisbat de Vic l’any 886 o el 887. En 885-890 afavorí la temptativa d’Esclua d’independitzar de Narbona els bisbats catalans. Durant 888-890 hagué d’enfrontar-se amb els comtes d’Empúries Sunyer II i Delà, que s’havien apoderat de la ciutat de Girona i d’una part del seu comtat i del de Besalú, i acabà expulsant-los-en. L’any 877 es casà amb Guinedilda. Atacà Ismà’īl ibn Mūsà, que s’havia apoderat de Saragossa l’any 871 i en 883-884 havia fortificat Lleida, però fou derrotat i sofrí fortes pèrdues l’any 884. L’any 897 sortí a l’encontre del governador de Lleida Llop ibn Muhammad, que havia incendiat el castell d’Aura, potser prop de Caldes, però fou vençut o morí d’una llançada pel mateix Llop. Els seus estats foren heretats conjuntament per la muller i els fills mascles no eclesiàstics. Però, potser per indicació de consellers autoritzats, en fou feta una distribució que deixà a Guifré Barcelona, Girona i Osona, a Miró la Cerdanya, amb el Berguedà i el Conflent, a Sunifred Urgell amb Andorra, i a Sunyer Besalú sota el tutelatge del germà gran Guifré, tot esperant el traspàs de l’oncle patern Radulf, que n’era regent. Al voltant de la figura de Guifré el Pelós es formà sovint un clima llegendari que sembla ja aureolar-la quan el bisbe Idalguer de Vic en ponderà els mèrits l’any 906. El sobrenom el Pelós és, sens dubte, relacionat amb la seva llegenda, que només apareix exposada en el nucli inicial dels Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum i que li atribueix l’obtenció de la independència dels seus estats en unes circumstàncies que corresponen a l’època de Borrell II. Una llegenda tardana atribueix a l’emperador Lluís el Piadós d’haver dibuixat sobre l’escut daurat del comte, amb els dits tacats de la seva sang, les barres vermelles que havien de constituir l’escut català i la bandera catalana.

Radulf I de Besalú (segle IX-~920)

Fou comte de Besalú de l’any 878 fins vers l’any 920. Era fill del comte Sunifred I i de la comtessa Ermessenda. Fou el primer comte privatiu de Besalú per delegació del seu germà Guifré I de Barcelona, el qual diu que a la seva mort el comtat de Besalú havia d’anar a parar als descendents d’aquest i no als seus. Tingué propietats al Rosselló, la Cerdanya, el Conflent, Besalú i el Perapertusès i apareix en documents dels anys 876, 885, 887, 888, 891 o 892 i 893, rebent béns dels seus familiars, comprant terres al monestir de Sant Aniol d’Aguja i fent donacions a Cuixà i la Grassa. Estigué casat amb Ridlinda, filla del comte Alaric d’Empúries i de Rotunda, i tingué almenys dos fills coneguts, Oliba i Bernat. Bernat estigué casat amb Udalgarda, filla del comte Frèdol de Tolosa, i tingué un fill anomenat Frèdol, hisendat a Besalú. Oliba, propietari d’extensos dominis al comtat de Besalú, rebé un precepte de Radulf I i és probable que els seus descendents estiguessin darrere la revolta que l’any 957 costà la vida al comte Guifré II de Besalú.

Miró I de Besalú dit el Jove (~ 878-927/928)

Fou comte de Cerdanya (Miró II de Cerdanya) de l’any 897 al 927 o 928 i de Besalú a partir del 913. Fill de Guifré I el Pelós, que succeí en el comtat de Cerdanya i als pagus annexs de Berguedà, Conflent, Fenolledà i Capcir i a les possessions del Vallespir. Succeí el seu oncle Radulf I en el comtat de Besalú, potser com a resultat d’un acord amb els comtes de Barcelona Guifré II i Sunyer, amb els quals estigué en bona relació, a fi que el segon succeís el primer. Sembla que, a més, Miró rebé en compensació el Ripollès, que, tot i que era del comtat d’Osona, ja li pertanyia l’any 913. Es casà amb Ava, probablement de Ribagorça, i estigué molt de temps amistançat amb Virgília, filla del comte d’Empúries Delà. Prosseguí sense gaire empenta l’obra repobladora del seu pare al baix Berguedà, i en aquest sentit l’any 907 feu consagrar les esglésies de Sant Pau de Casserres, Santa Maria d’Avià i Sant Martí de Puig-reig, que aquell havia fet construir.

Guifré II de Besalú (?-957)

Fou comte de Besalú des de l’any 927 o 928 fins al 957. Era fill de Miró I de Besalú, que succeí, i d’Ava. Durant molt de temps actuà en col·laboració amb la seva mare i els seus germans Sunifred II, Oliba I i Miró II. Fundà el monestir de Sant Pere de Camprodon en una església preexistent que obtingué per permuta amb el bisbe de Girona Gotmar. Pel febrer de l’any 952 visità a Reims el rei Lluís IV i n’obtingué dos preceptes, un per al monestir de Camprodon i un altre sobre l’adjudicació dels béns del vescomte Unifred, culpable de traïció. Aleshores degué prestar homenatge al rei de França, i fou el darrer comte català que ho féu. Un clergue, Adalbert, i els seus parents promogueren una revolta contra ell i, després d’haverli assaltat el castell, Adalbert el matà. El comtat passà al seu germà Sunifred II de Cerdanya.

Sunifred II de Cerdanya-Besalú (segle X-965)

Fou comte de Cerdanya de l’any 927 al 965 i de Besalú del 957 al 965. Era fill de Miró I de Besalú i d’Ava. En morir el seu pare, l’any 927, sembla que Sunifred i els seus germans, Guifré, Oliba i Miró, eren menors d’edat, motiu pel qual la mare, la comtessa Ava, tingué cura de l’administració dels comtats. En el testament patern, en efecte, sembla que s’hi establí una proindivisió i que en fou encomanada la regència a Ava. Les funcions de govern personal de la comtessa s’allargaren fins cap a l’any 938. Sembla també que el seu fill gran, Sunifred, passà a ajudar-la en les tasques de govern, de les quals Ava es retirà cap a l’any 941. Els primers anys després de la mort de Miró el Jove foren especialment dificultosos per als seus hereus, car hi hagué traïcions de fidels i rebel·lions internes, a la vegada que el comte Sunyer I de Barcelona sembla que volia exercir les funcions de regent i es movia per terres de Besalú, on tenia propietats. Des de l’any 941 els fills grans de Miró i Ava passaren a exercir plenament les funcions comtals en els comtats patrimonials: Sunifred, que era el primogènit, administrà el nucli territorial originari, la Cerdanya, el Conflent i el Berguedà, mentre que Guifré, el segon, s’encarregà de regir les terres de Besalú, el Vallespir i el Ripollès, amb una actitud subordinada respecte al germà gran. De fet Sunifred intervingué sovint en els afers de Besalú, com, per exemple, l’any 944, que, juntament amb el comte Gausfred I d’Empúries, accedí que el prior Tassi, de Sant Pere de Rodes, trametés uns monjos a la cort de Lluís IV de França perquè el rei, mitjançant un precepte, refermés la independència d’aquest cenobi davant la tradicional discussió entre els monestirs de Sant Esteve de Banyoles i Sant Policarp de Rasès sobre la propietat del lloc. Com a cap del llinatge cerdà, Sunifred II defensà el Ripollès i, particularment, el domini territorial de Sant Joan de les Abadesses, de les apetències del comte de Barcelona Sunyer I. Hom relaciona aquesta ambició expansionista de Sunyer pel Ripollès amb una expedició que portà el seu fill, el comte Ermengol I d’Osona, contra la Cerdanya. Segons fonts annalístiques, Ermengol fou mort aleshores a Baltarga (935/943), segurament a mans dels homes de Sunifred. És possible, fins i tot, que hi hagi una relació entre aquests fets bèl·lics i la traïció feta per un vescomte, dit Unifred, segons figura en una documentació posterior. Sunifred col·laborà en la fundació del monestir de Sant Pere de Camprodon amb el seu germà Guifré II de Besalú, el mateix que, obrant en nom de Sunifred i dels germans Oliba i Miró, pel febrer de 952 anà a trobar el rei Lluís IV, del qual rebé un precepte d’immunitat, confirmació de béns i lliure elecció d’abat a Camprodon, i un altre de particular que atribuïa als comtes germans les propietats del vescomte Unifred, culpable de traïció, per les comarques del Conflent i el Ripollès. Quan, l’any 957, una revolta de poderosos besaluencs posà fi a la vida del seu germà Guifré II, Sunifred davallà de la Cerdanya amb un exèrcit propi, sotmeté els insurrectes i, prescindint ja de la intervenció reial, els confiscà els béns. Des d’aleshores fins que morí governà tot sol la totalitat de les terres que en altre temps havia aplegat el seu pare, bé que a vegades es feu ajudar del seu germà Oliba, en unió del qual l’any 959 donà a un vescomte Isarn els béns confiscats al traïdor Unifred. Home piados i atent envers l’Església, fou un dels capdavanters en els viatges a Roma, que donaren una major independència eclesiàstica als comtats catalans: pel desembre de l’any 951 viatjà a Roma, juntament amb el bisbe Guisad d’Urgell, l’abat de Ripoll Arnulf, segurament l’abat de la Grassa, el prior de Sant Pere de Rodes Tassi, el fundador de Sant Benet de Bages Sal la i potser el monjo de Sant Miquel de Cuixà Sunyer. Trobant-se sense bisbat propi, propulsà la Intervenció eficaç dels monestirs dels seus dominis. Sobretot Impulsà les construccions de Sant Miquel de Cuixà, cenobi al qual feu nombroses donacions territorials i on l’any 965 posà com a abat el clunlacenc Garí. Sembla que restà solter tota la vida. A la seva mort, el govern dels comtats passà als seus germans Oliba i Miró.

Miró II de Besalú, dit Bonfill (abans del 928-984)

Fou comte de Besalú a partir de l’any 965, sota la superior autoritat del seu germà, el comte de Cerdanya Oliba Cabreta, i bisbe de Girona a partir de l’any 970 o 971. Era fill de Miró I de Besalú i succeí el seu germà Sunifred II de Cerdanya-Besalú. Fou un home bondadós i tingué força cultura; escriví en prosa i en vers, en un llatí rebuscat, ple de mots grecs. Se’n conserven una desena d’escrits, entre els quals hi ha l’acta de consagració de Cuixà l’any 974 i de Ripoll l’any 977. Destinat a l’Església des de jove, ja des de l’any 941 és qualificat de levita. L’any 977 fundà una canonja a la capella del palau comtal de Besalú i dotà de bell nou el monestir de Sant Pere de Besalú; els donà ambdós, com a alou, a Sant Pere de Roma. L’any 979 obtingué, a Roma, una butlla del papa Benet VII per al monestir de Sant Pere. L’any 981 assistí a un concili també a Roma, en presència de l’emperador Otó II, i hi fou encarregat pel papa de la difussló d’una encíclica contra la simonia. Potser encara tornà a Roma l’any 983 i visità el monestir de Bobbio. Abans de l’any 979 estigué sota l’amenaça d’una agressió per part del comte Borrell de Barcelona, que s’establí amb forces importants a Sant Patllari, a la frontera entre els comtats de Girona i de Besalú, però el perill fou finalment conjurat. Estigué en relació amb Gerbert, el futur Silvestre II, que el tenia en gran opinió, i sens dubte contribuí a la formació moral i intel·lectual del seu nebot, el que havia d’ésser el gran abat bisbe Oliba.

Oliba I de Cerdanya-Besalú, dit Cabreta (?-990)

Comte de Cerdanya amb els pagus de Berga i Conflent des de l’any 965 al 988, i de Besalú amb els pagus de Vallespir des de l’any 984 al 988. Era el tercer fill mascle del comte Miró i de Besalú el Jove, i de la comtessa Ava. En morir el seu pare l’any 927, sembla que la modalitat de successió prevista era l’heretatge indlvís i el govern conjunt dels quatre fills, Sunifred, Guifré, Oliba i Miró, però, atès que aquests eren menors d’edat, la comtessa Ava els tutelà i administrà els comtats alguns anys, durant els quals Oliba apareix documentat per primera vegada l’any 936 comprant unes terres del Vallespir amb la seva mare. En arribar a la majoritat, Oliba degué col·laborar amb Sunifred en el govern de la Cerdanya (tots dos assistiren l’any 953 a la consagració de l’església de Sant Germà de Cuixà), mentre Guifré es feia càrrec del comtat de Besalú i Miró Bonfill es dedicava a la carrera eclesiàstica. Malgrat aquesta atribució d’àrees d’influència, sembla que els quatre germans eren solidaris en els afers fonamentals. Així, l’any 952 reberen col·lectivament un precepte del rei Lluís concedint-los els béns que havien estat del vescomte Unifred, culpable de traïció, i tots quatre participaren en la fundació del monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon l’any 952. Mort violentament Guifré II de Besalú l’any 957 (els comtes Sunifred II i Oliba I i la comtessa Ava actuaren com a marmessors del difunt l’any 958), Sunifred governà, amb l’ajuda d’Oliba i també de Miró Bonfill, la totalitat dels honors paterns fins al 965, en què morí sense fills. Durant aquests anys en què també morí la comtessa Ava, l’any 961, Sunifred II i Oliba I feren donacions al vescomte Isarn de Conflent l’any 959, i juntament amb Miró Bonfill permutaren béns amb l’abadessa Fredeburga de Sant Joan de les Abadesses l’any 964. Oliba, que succeí Sunifred com a cap del llinatge, encomanà al germà petit, Miró II Bonfill, el govern de les terres besaluenques, comesa que Miró II acomplí sota l’autoritat d’Oliba (en algun document Miró el qualifica com a “seniore meo et fratre”) des de l’any 965 fins a la seva mort, l’any 984, fins i tot mentre era bisbe de Girona. L’any 968 Oliba I i l’abat de Sant Miquel de Cuixà Garí feren un viatge a Roma, on el papa Joan XIII els concedí dues butlles, una per al monestir de Santa Maria d’Arles i una altra per al de Cuixà. El 974 Oliba i el seu germà Miró II, entre altres magnats, presidiren la cerimònia de consagració dels set altars de la nova església de Sant Miquel de Cuixà, que havia començat a construir Sunifred II. També tots dos, l’any 975 i el 981, feren donacions al monestir de Santa Maria de Ripoll i el 977 fundaren el cenobi de Santa Maria i Sant Urbici de Serrateix al pagus de Berga. Així mateix, l’any 977 assistiren a la consagració de la nova església de Santa Maria de Ripoll amb el comte Borrell II de Barcelona i amb altres nobles i prelats, i fundaren el monestir de Sant Pere de Besalú, també l’any 977. Vers l’any 979, Oliba, que devia ésser un home ambiciós i violent, envaí les terres del seu veí, el comte Roger i de Carcassona, potser al·legant certs drets de sobirania com a descendent dels antics comtes de Carcassona-Rasès. Sembla, però, que el conflicte es resolgué amb la cessió del Capcir a la Cerdanya. Poc temps després, a la regió propera a la marca de Solsona, a migjorn del Berguedà, els vicaris dels castells de Viver i d’Estela dirigiren un alçament que fou ràpidament sufocat. Després del traspàs de Miró II l’any 984 i fins al 988, Oliba Cabreta governà sol la totalitat dels comtats. Vers l’any 966 s’havia casat amb Ermengarda, de la qual tingué cinc fills: Bernat I, que fou comte de Besalú i de Ripoll; Berenguer, que esdevingué bisbe d’Elna; Guifré II, que fou comte de Cerdanya i de Berga i monjo de Sant Martí del Canigó i es casà dues vegades, primer amb Guisla i més tard amb Elisabet; Adelaida, que es casà amb Joan Oriol, senyor de Sales, Tortellà i Ogassa, i Oliba, que fou comte de Berga i de Ripoll, ingressà com a monjo de Cuixà i esdevingué abat dels monestirs de Cuixà i de Ripoll i bisbe de Vic. Sovint presidiren plegats amb llur descendència solemnitats religioses com la consagració de l’església del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, l’any 983. D’una dama noble, Ingilberga, muller d’Ermemir de Besora, tingué una filla il·legítima, Ingilberga, que havia d’ésser la sisena i darrera abadessa de Sant Joan de les Abadesses. Sembla que fou per influència de sant Romuald i dels venecians que feien vida eremítica prop de Cuixà que pel febrer de l’any 988 Oliba renuncià els seus honors i es retirà al monestir italià de Montecassino, on devia fer vida monacal i on segurament morí.

Bernat I de Besalú, dit Tallaferro (~970-1020)

Fou comte privatiu de Besalú des de l’any 994 fins al 1020. Era fill d’Oliba Cabreta i d’Ermengarda, comtes de Cerdanya i Besalú. En retirar-se el seu pare a Montecassino, l’any 988, sembla que Ermengarda i els seus fills governaren tots els comtats indivisament. A la mort de la mare, l’any 994, Bernat heretà en exclusiva els comtats de Besalú, Vallespir i Fenollet, i el seu germà Guifré heretà els de Cerdanya i Conflent. Vers l’any 992 Bernat es casà amb Toda, filla del duc de Gascunya Guillem Sanç i d’Urraca de Pamplona. D’aquesta tingué Delà, que fou monjo de Cuixà; Constança Balasqueta, que potser es casà amb el comte d’Urgell Ermengol II; Enric; Guifré, que fou abat de Sant Joan de Ripoll i de Sant Pere de Camprodon, i bisbe de Besalú i de Carcassona; Hug, Berenguer, Sunifred, Adelaida, que es casà amb el comte d’Empúries Ponç I; Garsenda, que es casà amb el vescomte de Narbona Berenguer I i Guillem I el Gros, que el succeí. Fou un governant ben dotat, un polític una mica intrigant i un bon guerrer, però de temperament impetuós i ambiciós com el seu pare Òliba Cabreta. Com a cap guerrer comandà la defensa de la frontera sud-oriental contra un atac d”Abd-al-Malik, de primer a Albera, a la Noguera, on morí el seu germà Berenguer, bisbe d’Elna, i poc temps després, l’any 1003, a Torà, a la Segarra. En la host del “regnum Barchinonense”, com diu un cronista francès de l’època, figuraven sota les seves ordres el seu germà Guifré II de Cerdanya i el comte de Barcelona Ramon Borrell. Sembla que també participà en l’expedició de les hosts catalanes a Còrdova de l’any 1010. Feu diversos viatges a Roma, el primer potser ja el 998. L’any 1011 hi anà per recaptar de Sergi IV un privilegi per al monestir de Sant Pau de Fenollet, que ell havia fundat l’any 1000. Hi tornà encara durant l’hivern de 1016-1017, per mirar d’obtenir del papa Benet VIII, d’una banda l’expulsió de les monges de Sant Joan de les Abadesses, que regia la seva germanastra Ingilberga, i, de l’altra, l’erecció del bisbat de Besalú, que fou efímer. A més de Sant Pau de Fenollet, afavorí generosament els monestirs de la Grassa i de Ripoll i gaudí alhora d’una preeminència moral damunt els altres comtes catalans. Un cop mort Ramon Borrell de Barcelona, l’any 1017, s’adreçaven a ell la comtessa Ermessenda i el comte Hug I d’Empúries per tal de dirimir un plet complicat. Morí negat al Roine, quan anava a Provença a casar el seu hereu Guillem I amb Adelaida, l’any 1020. Fou enterrat a Santa Maria de Ripoll. En aquesta ocasió, el seu germà Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i de Cuixà, II dedicà una encíclica mortuòria. Al segle XII els Gesta comitum li donen el sobrenom que l’ha fet cèlebre i doten la seva figura de caràcters llegendaris.

Guillem I de Besalú, dit el Gras (?-1052)

Fou comte de Besalú i de Ripoll de l’any 1020 al 1052. Era fill de Bernat I, el qual succeí, després d’haver-hi col·laborat, segons que sembla. Tingué divergències amb el seu parent el comte de Barcelona Berenguer Ramon I, que foren resoltes pel seu oncle, l’abat bisbe Oliba, vers l’any 1023. Cometé moltes depredacions contra els béns eclesiàstics, però l’any 1032 assistí a la solemne dedicació de Santa Maria de Ripoll i feu diverses donacions a la capital del seu comtat. Fou el constructor principal del castell de Besalú, vers l’any 1029. Sembla que fou el primer comte de Besalú que encunyà moneda amb el seu nom. Es casà amb Adelaida, de la qual tingué Adelaida, que es casà amb Ermengol II, comte d’Urgell; Bernat, que es casà amb Ermengarda d’Empúries i fou comte de Besalú i de Ripoll; Arnau i Guillem II, que el succeí.

Guillem II de Besalú, dit el Tro (?-1066/1070)

Fou comte de Besalú i de Ripoll de l’any 1052 fins aproximadament l’any 1066. Era fill de Guillem I i d’Adelaida. Sembla que tingué problemes amb el bisbe de Girona. Potser a causa del seu caràcter iracund, fou assassinat per alguns dels seus nobles, potser amb el consentiment del seu germà Bernat. Es casà amb Estefania de Provença, de la qual tingué Estefania, que es casà amb el comte de Foix Roger II, i Bernat III, que esdevingué comte de Besalú. Potser corregnà amb el seu germà Bernat II, que fou el seu successor efectiu.

Bernat II de Besalú (?-1097)

Era fill de Guillem I el Gros i germà de Guillem II el Tro, amb el qual sembla que corregnà des de l’any 1052 fins al 1066, data en què el seu germà fou assassinat potser amb el consentiment de Bernat. Des de l’any 1066 al 1085 regnà tot sol i del 1085 al 1097 corregnà amb el seu nebot Bernat III. L’any 1077 Bernat II, gran partidari i protector de la reforma religiosa de Gregori VII, es feu feudatari de la Santa Seu i acollí a Besalú el concili de bisbes que, sota la presidència del legat pontifici Amat d’Oloron, s’havia reunit a Girona, d’on foren expulsats per l’arquebisbe de Narbona Guifré, cosí del pare de Bernat II. El concili de Besalú introduí la reforma gregoriana amb la renovació dels cànons contra la simonia i el concubinat dels clergues. Per desig del papa Gregori VII i del seu legat Hug Càndid, restaurà diversos monestirs dels seus comtats i seguint una política no sempre afortunada subjectà a grans abadies d’enllà dels Pirineus, com és ara Santa Maria de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Sant Pere de Besalú i Sant Esteve de Banyoles a la de Sant Víctor de Marsella. Es casà amb Ermengarda d’Empúries i fou succeït pel seu nebot Bernat III.

Bernat III de Besalú (~1065-~1111)

Darrer comte de Besalú, ocupà el càrrec des de l’any 1085. Era fill de Guillem II el Tro i d’Estefania. Fins l’any 1085 restà sota la tutela del seu oncle Bernat II. Del 1085 al 1097 compartí el govern amb aquest i des del 1097 fins el 1111 governà tot sol. L’any 1108 es casà amb Ximena, filla de Ramon Berenguer III i neta del Cid, molt més jove que ell, i signà amb el seu sogre un conveni d’heretatge mutu donat cas que no tinguessin fills. En morir sense hereu, els comtats de Besalú i de Vallespir, amb el d’Osona, que li havia aportat Ximena en dot, passaren a Ramon Berenguer III, unint-se així definitivament al comtat de Barcelona.